path: root/78990-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78990 ***
En Mitja-galta

Noveleta barcelonina

Joan Pons i Massaveu

1905


A N'EN

JOAN ALMIRALL Y FORASTER



Ben segur qu'al toparvos ab el vostre nom a la capsalera d'aquesta xica
novela restarèu sobtat una estona, axis per sapiguer la meva poca tirada
per les endresses, com per lo migradet del present treball que, ben
considerat, no passa d'una joguina.

La circunstancia de poguer oferir-vos una excepció, una singularitat
que's trobés a la mida de la ja vella amistat nostra, explica
ingènuament el primer concepte, donchs es aquesta fins avuy en dia la
única endressa de mos llibres; ara, per lo referent a la poquedat de la
ofrena, si be es cert que, pera correspondre a mos desitjos, podria
esperar ferho en alguna altra obra de més volada, no es menys veritat
axis mateix que no n'hi hà prou dels propòsits si no més els embasta una
bona intenció; y com rès tindría d'extrany que, per volguerho conjuminar
tot a mon pler, l'ocasió'm passés de llarch, no he volgut posar a risch
tan escayenta conjuntura.

Per altra banda, no heu d'apreuar aquest llibre per lo qu'ell es en sí,
sinó per lo que representa; flor roquera ò de verger, rústega ò
estrafeta, prenèula sols com a símbol de nostra antiga amistat, ja
qu'esclatà a les primeries de nostra relació, al escalf d'aquesta
amistat que ab la sahó del temps ha anat llevant de dia en dia més
ufanosa; d'aquest rosari d'anys que hem desgranat abdós a la vegada, jo
comptantvos els meus progectes literaris y vos informantme de les
vostres aplegues pera aquest arxiu del Teatre Català, que teniu avuy ja
tan complert y quina destra y simplificada organisació tant vos honora.

Baix aquest punt de mira, donchs, sols en signe de ferma y carinyosa
recordansa es que, ab la excusa de la present noveleta, té la
satisfacció de lligar públicament son nom ab el vostre,

L'AUTOR.




## I

Ficat entre'l carrer del Portal Nou y'l Passeig de Sant Joan, com si a
n'aquell pà de cases un llamp hi hagués obert una esquerda, s'hi troba
un esquifit carreró que la majoria dels barcelonins no ha trepitjat una
sola vegada.

Borni de naxement, ja que sols reb la llum per un cantó, y escanyat de
llet per lo minso de ses formes, no cal dir si es falaguera sa fesomia.
Per més tragèdies, visqué una tongada sens cap mena de nom, com fill de
pares fonedissos, fins que, al afillàrsel més endevant y quan ja
s'allargassava, con vingueren els padrins en anomenarlo'l dels Petons.

No sé si'l batejarían axis per les contínues ganyotes que feyan esclatar
ses llàstimes, ò be per les ensopegades que la munió de clots,
escletxes, ressalts y desnivells de tota mena ocasionavan als viandants;
la Petona, una gitana qu'hi vivia, y que per sos ayres y hermosura's
feya rotllo entre'l jovent de Ribera, podria satisfer a ben segur nostra
curiositat.

Sia lo que's vulla, ja que son nom poch ha d'interessarnos, es lo cert
quel carrer dels Petons, malgrat y sa perllongada existència, en rès ha
modificat encara sa primitiva configuració.

Fit son ull com aleshores en l'Hèrcules de pedra encimbellat en el
sortidor del Passeig de Sant Joan, sempre recalcat ab pinxesca trassa en
sa formidable porra, com si temés que'ls lleons de son voltant poguessen
abrahonàrseli, continúa esgratinyant ab sos endurits peus les primeres
cases del carrer del Portal Nou, semblant que, enorgullit de la nissaga,
tractés d'imposarli sa soberania.

Son vehinat sí que verament ha sofert trasbals. Composavas el
d'aleshores de xusma que, ò per venirne de mena ò per murries de rassa,
aburrían el centre de la ciutat; en tant el d'avuy en dia ha vingut
acoblantshi atret per la forsa de atracció que la poquedat dels lloguers
suposa. D'aquí que son lloch sia avuy bona cosa distint, per més que, en
quan a rònech y adesmarxat, no li manquin punts de contacte.

Jo'l recordo com si fos ara, com esmento totes les pintoresques
decoracions del teatre de ma infantesa.

Al mati, y més quan un esquins de sol s'entossudia en endinzarshi, podia
sobtàrsel ab entera llibertat. Gayrebé sempre desert, no era de témer
que la llambregada d'algun importú'ns obligués a desviar la nostra.
Aleshores, bo y explayant la vista pera resseguir les ondes de son curs,
envorancades com les d'un riu, hauríam adquirit la fermesa de que, tots
els bans y manaments de policía, constessin ò nó en rejoles de Valencià
y fossen escrits en català ò en llengua forana, eran cosa morta per
aquell vehinat.

Un arriscat colominet qu'al axecar son primer vol perdé les forses
gradualment y caygué, caygué aletejant en và, no ensopegant més que la
buydor pera arraparse; una abonyegada marmita, que feu aygues per tots
cantons en el darrer combat sostingut entre patates y mongetes; un
marruxet menut, nat sens vida, arrancat com si diguessem de sa tomba
pera etzivarlo a la ventura, cayent al fi demunt d'un tou d'encenalls ja
convertits en cendra; un _parell_ de botes _desparionades_, ab menys
sola que cuyro, ja corseques de pidolarne unes altres per cent boques
alhora; una escombra sens mànech, arranada de la palma com la clepsa
d'un quinto; una toya de camèlies, ja mústegues, embossada ab una
paperina de fideus; una pollera de jonch, corva de sostenir el pes de
tota una descendència; tot axò y quelcom més, que no anomeno per no
haverme de tapar els nassos, posat sens mirament, sens ordre ni concert,
en mitx del pas, en un reco, a la barreja, ara encoblat, ara
capiculantse, es lo qu'hauría sorprès a ben segur nostra tafanera
mirada.

Mes, axecantla totseguit pera no descobrir despietadament les misèries
d'aquell cementiri _protestant_, hauríam experimentat una impressió
complertament oposta.

Vers amunt, un clap de cel que'ns hauría causat anyorament per
aparentarsens més allunyat al enfilarlo d'escayre; una enrexada finestra
en mitx del clos del carrer a través de la qual s'hi entreveyan les
magnolies y'ls tarongers d'un jardinet casulà, y per la que s'esbargia
una olor forta y agradosa; uns quants gerros al cim ab palmes y
bergallons, y per les bandades, pels forats y balconets que no cobrían
les cortines de rovell y'ls cobrellits d'indiana forastera, ò be l'eura
arrapadissa festonejant capritxosament ses baranetes, ò adosserantlos ab
son mantell de fulles una atapahida carbassera; ò escampànthi ses
violades flors un murritort axerit, ò testos, en fi, encabits a
restelleres, ahont hi florían ufanoses, hortensies y llessamins, rosers
y clavellines.

La passada d'una cadernera, la "jota" d'una ensinestrada merla ò'l
xerroteig d'alguna niuada de pardals acotxats dessota'ls ràfechs,
haurían afalagat sens dubte nostres orelles, en tant s'esbargirían els
ulls en la contemplació d'aquells delitosos presents, vera manifestació
de salamería y joya.

Y de nit... Mes, de nit ni goso a descríurel. Acut a ma memòria la
sinistra ombra d'en Mitja-galta y, no puch ferhi més, me nuan el coll
l'esglay y la feresa. ¡Ah! ¡Si jo pogués borrarles aquelles nits tan
pahoroses, tan tristes!...




## II

Era en Mitja-galta un home com de trentassís anys. Anotats en el padró
sols n'hi duria trenta un; mes, els doblechs de son front, les arrugues
de sos polsos y parpelles y l'aneulit color de son rostre, tirant al
d'una closca de mort ò d'una llenca de vell marfil, no hi convenían pas.
Per son regent y per la seva alsada's comprenia que l'agilitat y la
fermesa de son cos, nervut y secardí, fossen pariones ab les d'una
pantera ò d'un mico. Sens més que'l borrissol a la cara, un pel moxi
feréstech, son nas, arremangadet y arrodonit alhora sobrexíahi
característicament semblant a un mugró, bo y fent contrast ab sa boca
recta y menuda com si l'haguessen foradada ab un ganivet. Eran sos ulls
petits y rodons, mes entremaliats y bellugadissos ab una lley de mirar
tan rèvola, que may declaravan lo que deyan. En cambi, quan sotjavan als
altres, era tal sa forsa de penetració, que'ls posava en descobert fins
l'ànima. Un sech amoratat, ab ayres de surgit, se li escorría desde'l
tou de la galta esquerra fins al clotet del sota llavi. A n'aquesta tara
especial, _patent_ obtinguda, segons veus, barallantse ab un minyó de
son poble, devia'l cognom de Mitja-galta.

Surrut per temperament ò per conveniències, may tenia un saludo ni
pera'l vehí de més a la vora.

Era sa vida un misteri pera tothom, misteri que ningú tractava de
esbrinar perquè l'encobría'l llort vel de sa misèria. Vivia de _fer les
forses_ pels carrers y plasses de Barcelona, ademés dels pobles dels
voltants, y exercia son ofici ab ajuda d'una noya qu'havia ensinestrat
ja de xiqueta a copia de mortificacions, dejunis y _tantos_.

A temporades, pera assortir més els nombres del cartell, s'avenia ab dos
del _ofici_ estadantats a la Bordeta, trastejant pel món en conxorxa bo
y fent embabar als vagarosos; fins que, refetes ses butxaques, tal com
poden ferho'ls artistes volanders, retornavan a la capital, ahont s'hi
presentavan com a trepa nova.

Un cop a ciutat, si no se'l veya per la plassa de Sant Jaume, del Àngel
ò del Born, ademés d'altres llochs esbarjosos, sostenint a la Nèta al
cap de munt de la perxa ò etjegant y fent giravoltar ab la soleta de ses
babutxes una grossa y pintorrejada bola, ja podia afermarse que
s'esqueya en algun reconot de la cofurna.

Era aquesta una de les primeres botigues del carrer dels Petons, y
atreya l'atenció del desesmat ò curiós que s'atrevia a entrar en aquell
antre, per lo típich y barroer de sa moblamenta.

Penjava de la porta l'esmolada catifa de ridícols que li servia pera
treballar en públich, posada a tall de _portier_, y cayent d'escayre, a
semblansa d'un penó de brega; més endins y a la dreta hi reposava una
orga de movedisses figures, en actitut de ballar un _minuet_, demunt de
la qual s'hi enroscava'l _Scheling_ pera espussarse; gos de llanes de
revenxinats mostatxos y ulls color de oli, que sabia tindres ab les
potes darreres, blincar pel badiu d'un cèrcol y bordar a tot extrany que
s'aturés prop del pedrís, quan no dormía, qu'era'l tarannà de costum y
de tothora. A la esquerra y en un reco, se hi recolzava la perxa,
forrada de groch y vermell de dalt a baix, en viaxos; un tabal
destrempat, que tenía'l dó d'atraure a la gent badoca tot allunyant a la
d'orelles delicades; una pilota de retalls, jaspiada, penjant d'un
cordill, qu'ell manejava destrament pera fixar les fites de son _Circo_;
dos coxins, un temps de vellut carmesí, ara bruts y espellifats,
encabits d'una revolada sobre l'assiento d'un silló de boga; una caxa de
fusta antiga, rublerta de trastots de tota mena, propis pera'ls jòchs de
mans y demés sòrts d'entreteniment; les dues bacines d'estany, que
servian a la Nèta pera la capta, y unes robes de llampants colors,
penjades assí y allà, que com posavan segurament tot el vestuari dels
acròbates.

En Mitja-galta s'asseya per costum en un tamburetet de tres peus,
estripat del coxí, cobert un jorn de damasch y plomes, enfront de sa
companya, la Caterineta, que surgía vestits y mitges ò 's combinava un
nou floch ab les rebregades cintes de sempre; mentres aquell
s'entretenia ab el gos, tot caragolanthi cigarrets, qu'encenia ab la
matexa punta del ja dispost a llensar, punta que's fonia al caure, de
tant y retant aprofitada.

En dies de pluja generalment no se movia del cau. Privat de treballar,
se l'haguera vist dret en lo brancal de la porta, ullant el cel de tant
en quant y bo y movent els llavis per nerviosa contracció, tal com si
renegués de la divina misericòrdia al veures esclau fins del variable
temps.

En tals jorns, la corriolada dels xicots del barri, temorenca de ses
carades, triava altre lloch pera son esbarjo.

Ningú li duya com ells una tirria més palesa, mes tampoch ningú com ells
podia justificaria. En Mitja-galta aburría a la quitxalleta, com a les
pusses el seu _Scheling_ y més qu'una tongada de dies emplujats, qu'es
quant pot aponderarse. Adhuch la Caterineta, la Nèta, com la anomenava
ell, arribava a estones a entavanarlo. ¿Era que l'envellian? ¿Ò que la
burxa del engelosíment, recordant li a estones son desvalgut estat --
sol y vern -- li enverinava les entranyes?

Lo qu'era cert, es que may, may del món els dexava tranquils; semblava
qu'hi trobés un gust en tor- barlos, en molestarlos. Si jugavan a _fet_,
se'ls treya a crits y a malediccions de la vora; si a _geps_, els prenia
la pilota; els llensava les baldufes si's divertían al _rotllo_, y si
s'ataleyavan a la _pedreta_, ruxava'l clap de carrer ahont tenían
assenyalades les casilles, tot enviantlos ab una llengotada més enllà
del Botavant.

En cambi, els xicots, observant que'l sobrenom de Mitja-galta l'enfuría,
se venjavan de ses malifetes repetintli per tot arreu y no planyentlo
per tendre. Adhuch per les plasses, y en els moments suprems de sostenir
a la Nèta, fent positures y planxes al extrem de la barra, l'axordavan
anomenantlo.

Ell tenia a n'en Met de cap d'esquila per axò. Y potser en Met ni'n
basquejava! ¡Ell axis ho sostenia! Però com era'l grandassot de la
patuleya, y vivia més a la vora seu, allí, al tombar el passeig de Sant
Joan, hont feyan y adobavan carros, li tenia'ls ulls posats y l'hi duya
sempre amenassada.

En Met, ab tot, no estava exent de culpa, que l'havia enfurismat algunes
voltes temptant a la Nèta pera que's fiqués al jòch de _fet_, llibertat
qu'ell li tenia prohibida. Mes, consemblant seducció era en bona fè prou
excusable. La Nèta's floría al peu de la porta seguint ab la vista als
qu'hi jugavan. -- ¡Sígahi!... -- li deya en Met. Ella ullava pels
dintres de la cofurna, y si creya la ocasió bona, hi aventurava una
escapadeta.

Mes, ja se sabia lo que li costava en tornant. -- D'hont vens? -- Del
carrer. -- ¿Què hi feyas? -- Jugavam. -- ¿No sabs lo que't tinch dit?
¿Lo que't tinch manat? -- Y après d'aquest breu interrogatori, durant el
qual la Nèta hi tremolava fins a agafarli histèrica convulsió, sonava un
revés y un altre revés, y s'ohía un "¡ay!..." y un altre "¡ay!..." fins
qu'un esgarrifós singloteig donava compte del juli.

Allavors era quan en Met s'acostava a la gola del cau pera cridarhi,
encès per la rencunia: "¡Malehit sías, Mitja-galta!..."




## III

Fos que no'n fessen cabal, com el ratolinet de la faula que s'apexava
arran mateix de les urpies del lleó, fos que, estrafent al cèlebre
Crispin, s'escapassen per entre les cames de llurs perseguidors al
esquitllarse, esverats, per ses malifetes, es lo cert que la terrible
ronda d'en Tarrés, que tan espahordits duya als barcelonins, no tenia
gota de dominació sobre la gent menuda, disposta sempre a ferne de
crespes ab tal de conquerir una riallada, anch que sía a truco de
perills y esglays.

La patuleya que's reunia en el Passeig de Sant Joan, axis ho demostrava
sempre.

Ja n'havían fet de totes, de les que sonan y de les que no sonan, quan
un vespre, en Met, qu'era ja casi un home, y estava a punt d'entrar al
treball en ajuda de son pare, tractà de despedirse del carrer
endressantli sa darrera entremaliadura.

-- ¡Noys!... ¡Veníu!... -- digué a sos companys, que feya estona
s'entretenían a les _quatre pilastres_. -- ¡Veníu!... ¡Cuytèu!...
¡Sómhi!...--

Se desfeu lo jòch, totseguit, convensuts de que lo que'ls volia proposar
en Met, havia de complàurels, y s'abocaren dins el carrer dels Petons en
tumultuosa gatzara. Esbarriats y xisclejant sens sossego, semblavan un
vol de falsies qu'ensumessen la pluja.

-- ¡Escolteu! -- feu en Met a sos companys, un cop formats en rotllo. --
¿Anem a apagar fanals?

-- ¡Ja està dit! -- exclamà l'axàm dels xicots, repicant a terra ab els
peus, com aplaudint l'agudesa.

-- ¿Y si ve'l _gura_?-- preguntà un de desnarit qu'era'l qui menys s'hi
engrescava.

En aquell moment la finestra de en Mitja-galta grinyolà com si
volguessen obrirla ab compte y s'hi oposes el rovell de ses frontisses.

-- ¿Y si ve'l _gura_? -- repeti'l magristó, més temerós que l'altre cop.

-- ¿Si ve'l gura? ¡Cames ajudèu-me! -- respongué en Met, apretant a
córrer, seguit de la patuleya.

Bell punt tombavan el carrer en direcció de la explanada, en Mitja-galta
exí de la cofurna, dirigintse al Passeig de Sant Joan, tot arrambant-se
a la paret com si intentés una sorpresa.

Quan era aprop del Pastim, la corriolada dels bordegassos ja s'esqueya
al exidor de les oques.

En aquell bon temps dels mistos de teya y de les llànties, l'allumat
públich era tot lo modest y rudimentari qu'es de suposar. Un pal de
fusta llis, pintat de vert, a quin extrem un bras de ferro hi sostenia
una bombeta reclosa entre quatre vidres, y jo't faig fanal: heus'aquí'l
patró. Lo mecanisme pera encéndrels y apagarlos era encara més
rudimentari. S'hi pujava ab una escaleta de mà, que s'engalzava al ferro
ixent que sostenia'l fanal, y obrint la portella pera donar vida ò mort
al flam, segons toquessen les sis ò les nou del vespre a Santa Maria,
quedava llesta la feyna. Dit s'està que ab tan simplificat enginy
qualsevol se constituhia en fanaler. L'únich obstacle consistia en
arribar a la portelleta; mes, per un xicot robust y arriscat com en Met,
semblant dificultat no'l contrariava. S'enfilà al primer pal y en un dir
"amen" aconsegui'l soport, afiansantshi ab els brassos.

-- ¡Visca!... ¡Visca! -- esclafi la colla, saludant al capitost. -- ¡A
apagarlo!...--

-- En Met, après d'obrir el baldó de la portella, arrabassà la bombeta y
devallà del pal, duhentla encesa encara.

-- ¡A apagarlo!... ¡A apagarlo!... -- repetia la corrua. Els "visques"
se convertiren en "moris", y la colla de xavals botían y saltironejavan
al entorn del trist llumet, com un estol de caníbals enrondant a la seva
víctima.

-- ¡A la una!... |A les dues!... ¡A les tres!... -- digué en Met. Mes,
ans de conseguir els toms de rúbrica, les quinze boques que s'havían
amorrat a la bombeta hi etjegaren un cop de tramuntana, y l'escarransit
flam, que ja feya estona s'esqueya en l'agonia, exhalà son darrer
respir.

-- ¡Bravo!... ¡Visca! -- reprenia la colla, esbojarrada per
l'entusiasme.

-- ¡Ja n'hi hà un!... -- afegí en Met. -- Ara, cap al segon!...

-- ¡Cap al segon! -- reprengueren alhora.

Y d'una ferma embestida assolí la corrua'l segon fanal, repetint aquella
operació.

A cada flam que moria a _boca ayrada_ 'l passeig s'anava enfosquint com
si'l temps se posés núvol.

Quan ja s'esqueyan al exidor del Neptuno 'l baylet magristó, aquell que
tenia tanta _coba_, donà'l seny de _gura_.

-- _Cera... Cera_... Nos han descobert... ens voltan... --

En Met, que ja havia apagat el fanal, s'hi dexà anar d'un bot, girantshi
totseguit d'espatlles pera llambregar ab escudrinyadora mirada'ls
encontorns del Passeig. Algunes ombres, exint de darrera'ls arbres,
s'adevantavan xano, xano, com resguardantse d'esser vistes.

-- ¡"Gura"!... -- esclatà en Met, après d'espiar sos moviments.

-- ¡"La ronda"! -- reprengué l'aneulit ab veu tremolenca.

Y apretant a córrer darrera en Met, com remat de cervos endut pel
mascle, embestiren d'una branzida'l carrer dels Petons, pera amagarse
totseguit pels dintells de les escaletes.

En Mitja-galta s'esqueya a la porta, axugantse la cara ab una fulla de
mocadorot, com si's refés d'una seria correguda.

Als pochs moments aparexían els de la Ronda.

-- ¡Cap a la dreta! ¡Dins les entrades! -- remugà en Mitja-galta al qui
semblava'l capitost. Y'ls de la Ronda anaren resseguint vers ahont els
signava'l volantiner.

Sabuda es la rencunia que'ls barcelonins sentian per la patuleya de en
Tarrés, cèlebre, desgraciadament, per ses nombroses brutalitats. Y si
axò passava en general, entre'ls vehins del carrer dels Petons la
rencunia's convertia en tirria.

Eran d'aquells qu'aborrexen instintivament a tota autoritat si no's
troba revestida de suficient caràcter; que's desmandan ab qualsevol
representant del ordre públich al saber qu'es posat a sou y que
s'aprofita del sou pera fugir del escarràs y lligaments d'un ofici. Dit
s'està, donchs, qu'al regonèxer la perillosa situació de la collada de
xicots, que conexian gayrebé un per un, per no haverlos perdut de vista
desde sa vinguda al món, obriren totes les portes de sos pisos,
amparantlos carinyosament y burlant axis a la llopada dels de la Ronda.

Tot just tingueren ocasió d'amagarlos que la trepa d'en Tarrés ja
trucava als primers replans.

-- ¿Hont son aquests murris?-- preguntà un dels malcarats, ab bravades
d'ayguardent.

-- ¡Aquí no més hi hà'ls nostres! -- respongué'l vehí, ab estrafet
respecte.

-- ¿Ahont son?

-- Al llit, dormint com a soques. --

Y, efectivament, tres de la colla jeyan, vestits y tot, en el catre d'un
rellogat de la casa.

La matexa pregunta feren als del pis de sobre ahont se n'hi havian
entafurat quatre.

-- ¿Tots son vostres?

-- ¡Mentres Deu ho vulla! Ja son una creu, tants; però, quan Deu ens els
dona!... --

Qui tal deya era un matrimoni que no havia acabat encara sa lluna de
mel.

Al pujar els de la Ronda a un altre pis, sorprengueren a n'en Met, que
devallava com a més atrevit pera ensumar lo que succehía.

-- ¡Ja'l tenim!... jJa'n tenim un! -- esclafiren al sobtarlo.

-- ¿D'ahont vens? -- li preguntà'l quefe. -- ¿D'ahont vens, te dich? --

En Met, amarat de suor encara y bo y esbufegant, no sabia com
desempellegarsen.

-- ¡Seguèixnos! -- esclati'l capitost, empentantlo grahons avall.

Al passar per la cofurna del volantiner un de la ronda va dirli:

-- ¡Ja'l tenim!... Ja hem agafat l"'òliva".

-- ¡Y qu'es la "vella" de la niuada!... -- hi afegi'l saltimbanquis.

En Met, sospitant qu'en Mitja-galta l'hauría espiat, li fuetejà'l rostre
ab una llambregada d'ira, tot endressantli una parauladota tan lletja
com ho era son trahiment. Al desviar la vista de son Judes restà de
sobte com embadocat. La Nèta se'l guaytava desde la finestra de la
cuyna, bo y axecant fins a sos ulls una punteta del devantal, temerosa,
potser, de que no la comprometessen les sentides llagrimetes que ja feya
estona s'hi empentavan.




## IV

Per efecte del rigurós escarment qu'havia rebut per sa darrera
entremaliadura, s'havia operat en la naturalesa d'en Met, y en pochs
mesos, una transformació tan sobta, que semblava tot un altre. Més dures
les faccions, més emmorenida sa pell, més axut l'enrahonar, la mirada
bon xich més ferma, més segurs y reposats sos ayres; en fi, remarcant
que adhuch la seva tia li reparava la crexensa, dit queda que'l cambi
era complert.

Però, ahont sobrexían sos avensos d'home, era aprop de son pare, ficat
en el treball. Com si cap idea li ocupés el cervell ò com si tractés de
fondre en el calor del treball alguna cabòria que l'entavanava, es el
fet qu'en Met, ab la seva activitat y 'l seu inginy se colocà en breu
temps a la ratlla del fadri més destre.

Sovintment treballavan a la explanada, al ayre lliure, més enllà del
Passeig, y enfront si fa ò no fa de la botiga, sobretot quan ajustavan
els cèrcols de ferro als bastiments de les rodes, quina feyna rematavan
a cops de mall y a copia de foch. Aleshores era la ocasió de vèurel. Nú
de brassos, espitregat, al ayre l'aspra forra de son negre cabell y ab
son devantal de cuyro dessobre les axelles, encaxant els fumosos cèrcols
a brandides de mall ó a cops de martell, mentres son pare sostenia la
roda tenallantla pel botó y un dels fadrins hi engalzava els raigs
alsapremantlos ab la escarpra ò encaxantlos ab ses munyeques.

A cada cop de mall s'encenia la fusta, degotant inflamada sa rehina,
fins que, al ruxarla l'aprenent ab la regadora, s'axecava una espessa y
ennegrida fumera, que feya plorar els ulls dels molts curiosos acoblats
a llur entorn. Emmascarat arreu en Met y regalant de son rostre uns
degotalls negres y espessos com a borrims de sutge, agafava la roda,
encesa y fumejant encara, fentla rodolar uns passos ab segur pols, pera
agèurela totduna en un sot ja enfondit adretes, ahont l'aprenent, a
copia de cenallades de sorra, apagava la revifor de les flames.

En aquell engorrós tragí, fent jugar son inginy y posant a proba sa
forsa, era quan calia vèurel pera considerar sos avensos.

En quant als del ofici's comprenían perfectament. Nat, en Met, com si
diguessem, en el mateix obrador, no li calia l'aprenentatge.

Ab tot, sa ferma voluntat y son geni axerit y viu, no dexavan a sa
manera de contribuhirhi.

Ell era'l darrer en desar les eynes y'l primer en despenjaries. Pera
dirbo en un mot, del matí al vespre, de sol a sol, no's distreya de la
feyna ni pera caragolarhi un cigarro.

Arribant al vespre sí qu'en Met era a un altre home. Nèt de mans i cara,
ja fóra 'l devantal ò la brusa y mudadet a la menestrala, se l'hauria
vist en havent sopat donant un tom pel Passeig, ab son cigarret a la
boca, bo y explayantse en la contemplació de la naturalesa, pera
retirarse una estona après a dalt de son quarto, ahont hi esperava la
hora de la són ensinestrantse en el maneig de la guitarra.




## V

Era aquest estrument son únich y ver amich. Un "payet", conegut seu, que
vivia a la girada del Passeig de Sant Joan, l'havia ensinestrat de
vetlla en vetlla en trastejarlo, allò, pera acompanyarshi mitja dotzena
de "solos", ademés de la indispensable jota, y tal afició se li despertà
a n'en Met a mida qu'anà extenent el repertori, que, en les estones
d'esplay, ja no's distreya ab altra cosa.

Cada vespre, en tocant l'hora de costum, s'endinzava en son quartet,
situat al fons de la casa, y recolzat al dintell de la finestra, que
donava al carrer dels Petons, cercava ab la punta de sos dits un tò
perdut, una nota confosa ò l'oblidat acompanyament d'alguna cansó de la
terra.

Al adonarse de son retrahiment; tothom hauria sorprès de que fos ell,
ell mateix, aquell xicot tan expansiu y esbojarrat, sempre dispost a
ferne alguna de crespa. Y lo que més haguera sobtat sens dubte es veure
quan prompte s'havia desvanescut de sa memoria 'l recort del malcarat en
Mitja-galta, del qual havia promès venjarsen al escaures en llibertat.

En efecte, el veya de temps en temps, encaminantse a casa ab el
_Scheling_ al bras y les barres a la espatlla, seguit de la Nèta,
qu'arrossegava l'envalúm del _atrezzo_; ò'l topava, si a mà venia, pels
encontorns del obrador, habillat ja com una persona; mes son desitx de
venjansa no se li haguera notat may: com si la música li absorvís els
sentits, com si li fes perdre fins la memòria.

Un vespre, a lo mellor de sos esplays, mentres puntejava un _solo_,
final de la llissó del día, una tos tan estrafeta com persistent li
esgarrapà les orelles bo y fentli perdre'l compàs. Mogut per simple
curiositat, més que per pura tafaneria, arraconà la guitarra, s'arrimà
totseguit y de puntetes a la finestra, y abocantshi de sobte, com si
tractés de descobrir al pertorbador del tradicional silenci, recorregué
ab una llambregadora mirada tots els indrets del carreró. Ja recullía sa
vista quan sorprengueren sos ulls un capet de noya de caragoladís
cabell, que sobrexia de la finestreta de més avall, decantadet enlayre,
mes atent y fixo com un benaventurat que somniés ab la glòria.

-- ¡La Nèta! -- se digué en Met ab indiferència. Y agafà de nou la
guitarra.

Quatre ò sis nits més tart, y mentres ensajava una dificultosa pessa
d'estudi, de la qual un seu amich ne hi havia treta la copia, la matexa
tosseta'l vingué a distreure.

-- ¡La Nèta! -- se tornà a dir.

Suspengué l'estudi, arreconà l'enstrument, y en lloch d'abocarse a la
finestra, com ho feu la passada ocasió, s'assegué à la cadira bo y
decantantse contra la paret a fi de repaparshi amb comoditat.

En aquella estona de plascent repòs sa fantasia, deslliurada de tot
lligam, voleyà vers amunt, amunt, sumint a n'en Met en una mena de
agradós somni. Sugestionat per les impressions darreres, anà fruhint de
llur grat esment revivintles, enfocantles desde son cor, com si'l món
del somnis fos el món de la realitat, com si la vida tornés enrera altra
vegada. Y pensà en la música, y en la Ronda, y en el volantiner
venjatiu, y en la misericordiosa Nèta, que l'estava escoltant, allí,
allà mateix, adosserada pels murritorts, al empit de la finestra;
aquella xicota que's divertia ab sos jòchs, aquella noya qu' havia
plorat, plorat per ell y a llàgrima viva quan els pillos de la Ronda,
aferrats al pany de sa brusa, se l'enduyan a la garjola; y axis,
retrayent en sa memòria, ab son colorit y lluhentor les gestes de sa
infantesa, més vives encara a la enlluhernadora llum de son exaltat
esperit, sos pensaments, com un axàm d'abeyes enrondant una flor,
giravoltavan entorn la figura de la Nèta, que's destacava y engrandia en
son esment ab el relleu de la veritat, possessionantsen y tot a la fi,
pera dominarhi absolutament, tal com si fos una fada.

S'alsà de la cadira, après de fregarse'ls ulls, se passejà una estona
amunt y avall del quarto, cavilós y surrut, com si'l zumzeig de la
fantasia li hagués masegat el cor, y aturantse un xich, bo y
extrenyentse'l cap ab abdues mans, per estampirse, ben segur, alguna
idea que li estabellava'l cervell, s'abocà de sobte a la finestra.

Los afalachs d'un flayrós ayret de primavera van dexondirlo de mica en
mica.

No havia sigut rès; una impensada abstracció, un rodament de cap, un
esgarriament d'esma.

Mirà dret avall y... la Nèta l'esguardava encara. Ab una mà dessota'l
cap y l'altra entorn del test hont hi floria una passionera, guaytava de
fit a fit endalt com si anyorés els sons d'aquella benefactora música.

Al toparshi d'ulls, en Met, sentí córrer per son cos un frisament
extrany, desconegut per ell fins aleshores. El despertar d'un
inconscient amor covat a l'ombra de sa infantesa, ò la misteriosa
atracció de dos esperits explayantse per un món ni sisquera imaginat en
somnis?

Lo cert es que'l cor d'en Met va batre totduna semblant a les aletes
d'un colomf al quin la mare crida pera bequetejar, moguentse alhora sos
llavis com si lluytessen pera donar exida a algun pensament, que no
encertavan a confegir al revestirlo de la paraula.

--¡Nèta!...-- barbotejà per últim, reduhint en son més limitat terme
aquella sobta encarnació.

La Nèta acotà'l cap, no gosant a miràrsel, confosa per sentirse anomenar
per primera vegada tan amorosament, ab tanta dolcesa.

Al anomenaria per segona volta, ja fentho ab veu més sostinguda, la
Nèta, temerosa de que 'ls ohís en Mitja-galta, signà'l fons del seu
quarto, com prevenintlo pera que enrahonés ab precaució, invitantlo
ensemps a embastar la conversa ab l'encisador magnetisme de ses mirades.

Fora inútil consignar aquí lo que se digueren en aquelles dolses hores
de solemnial quietut, que tant convidan a nostre esperit a la més
ingènua expansió, aclarintnos alhora les tenebres de l'ànima. Tot reexí,
tota la escala de sa vida fou recorreguda trast a trast, atent l'oido
sempre perquè l'armonía de llur diàlech no fos interrompuda brutalment
ab algun desentò d'en Mitja-galta.




## VI

Desd'aquella nit en Met ja no's cuydà més de ses llissons. Als tons
suaus de la guitarra preferí'ls dolsos mots de la Nèta; al "solo"
sentimental l'amorós "duo".

Un any après la guitarra geya en un reco de son quarto, mitx decantada
com la esposa que manifesta al seu marit un greu ressentiment; ab els
bordons rovellats, rompudes y recargolades les cordes, evidenciant ses
darreres extremituts, y coberta la caxa ab lo llensol de mort que les
piadoses aranyes li havían anat texint al preveure sa propera fi.

Però en Met ni ho veya. En ses hores de repòs no tenia més ulls que pera
contemplar l'hermós rostre de la Nèta, en el quin de dia en dia hi anava
sobtant noves gràcies.

Molt havia cambiat, en efecte, desde'ls últims mesos sa companyona de
finestra.

Al convertirse en papallona, son fisich s'havia anat refent y modificant
d'una manera notable. La morenor de sa pell, al revés de la d'en Met,
s'havia aclarit una mica; sos ulls aparentavan més grossos, més grossos
y adhuch més foscos; més molsudets y encesos els llavis, més arrodonides
ses espatlles, més plena y tornejada tota ella, en fi, com si la
naturalesa ja la dexés de ses mans per regonèxerla complertament
modelada.

Havia crescut en ajustada proporció, crexensa que be prou se li
descobria al observarla treballant ab son trajo de saltimbanquis. Ja hi
duya un farbalà més a sa curta faldilleta d'acròbata; però com no era
suficient aquell allargo pera amagar la esbeltesa de ses formes, al
adonàr-se ella, per les atrevides mirades que li dirigia'l públich,
baxava pudorosament els ulls.

Prou li dolía a n'en Met que passés la Nèta per semblant vergonya.

En sos coloquis amorosos més de una volta li havia manifestat son
sentiment al vèurela ficada en aquella vida de misèria y fanch. Al
sentirlo, ella, acotava'l cap, axecantlo gradualment totseguit, pera
pregarli que no fos ell, precisament ell, qui li enverinés la greu
ferida que ja de criatura li havia obert la desgracia.

Parlant sobre aquest tema s'esqueyan quan, el temor que'ls assaltava
sovint de veures algun jorn sorpresos, prengué cos totduna.

Ja feya dies que la Nèta, sentint una extranya fressa prop de son
quarto, ho havia avisat a n'en Met, ab un gesto significatiu; mes,
gelosos d'aquelles hores d'esbargiment, qu'eran la glòria de la seva
existència, si be's retiraren de la finestra un instant, vegent que no
succehía rés de nou, convensuts de qu'era infundada sa temensa, s'hi
abocaren altra vegada.

Aquella nit, donchs, no fent cabal la Nèta d'un lleuger soroll qu'ohí
per segona volta, per haver fallat les primeres sospites, continuà en
son lloch sens reparo de cap mena.

Totduna, y quan més embadalits estavan en son apassionat coloqui,
aparegué darrera les espatlles de la Nèta l'esgarrifós rostre d'en
Mitja-galta.

El rencor li sobrexía pels ulls en guspireigs de tempesta, y en sa cara,
per més qu'envolta entre les ombres, se li endevinava la venjansa.

--¡Traydora!... ¡Més que traydora! -- exclama tot d'una y entre dos
[...] bo y separant els ulls d'ella [...]essarlos endalt. Va toparse
[...], ab el cap de colla de la [...] la ràbia l'encegà del tot, y
agafant a la Nèta per les cues, l'engegà per terra, arrossegantla com un
sach y tancant els finestrons d'una revolada.




## VII

Al cloures la finestra comprengué la Nèta per primera volta'l pahorós
abim envers ahont relliscava sa existència. Devant de sos mitx closos
ulls un estol de llumenetes hi giravoltavan en esbojarrada fúria, com si
fossen un axàm de dimoniets que's mofessen de sa malastruga planeta. La
pobrissona, asseguda al peu de la paret, no gosava a moures, temerosa de
provocar ab la protesta de sa serena mirada les ires de son escarceller,
al qui sentia per allí prop, respirant ab afany, com si li nuessin la
gorja les violentes extremituts de sa enquimerada. Ni tan sols
basquejava pera recullir ses robes, mitx caygudes per sachsejarles son
tirà, al rebàtrela per terra en vergonyós càstich.

-- ¿Ahont tens el seny? -- li preguntà de sobte en Mitja-galta ab veu de
trò, tot donant enrera una gambada.

Al cop de son peu traquetejà tot el pis, y'l llum de gresol, que penjava
d'un clau de ganxo clavat a la paret, feu un mohiment de rotació ferint
de plè bona estona'l rostre contrafet del saltimbanquis.

-- ¿No sents què't dich? -- repetí [...]sa veu.

Lo _Scheling_, que s'havia despertat [...] de son somni, tal vegada
quan s'entretenia ab la imaginació repassant la brenilla d'una costella
cayguda per miracle a sos peus, saltironejava dels genolls de son amo
als peus de sa mestressa tot gemegant ensentimentat.

Après d'uns minuts d'imposant silenci, la Nèta alsà'l cap, mitx
decantà'l cos, y axecantse peresosament, fins a caure mitx asseguda en
son catre d'estisora, respongué fent un gros sospir:

-- Y be; ¿quí sou vos? --

Sorprès en Mitja-galta's guaytà una estona fit a fit a la Nèta acabant
per acotar el cap al pes de sa confusió.

En efecte: ¿què li podia respondre? quin dret tenia sobre d'ella? perquè
semblant interrogatori? Si la exasperació que'l dominava era sols
nascuda per sorpèndrela enrahonant ab en Met, ¿què tenia ella que
vèurehi? Havia de participar de ses extravagàncies, de son aburriment
envers la quitxalleta, de ses tonteríes, en fi?

Ademés, no se'n havia venjat prou encara del pobre Met, ab aquella
denuncia que li costà'l reclòurel a la garjoja? Y si eran figues d'un
altre paner, si sospitava que l'atractiu d'un amor lleyal podia costarli
la separació de la Nèta, no's feya culpable d'un criminós egoisme tan
sols al intentar malmenarlo? Si ell havia sigut desgraciat, si renegava
contínuament de sa sort, perquè fer la traveta a la dels altres?

No sé si en Mitja-galta's faria consemblants preguntes, mes, per son
posat pensatiu, axís era de creure.

-- ¿Quí sou vos? -- repetí la noya esverada, com si's despertés d'un mal
somni.

En Mitja-galta adevantà un pas ab ayre amenassador, tal com una fera
que's disposa al abrahonament, mes, retenintlo una forsa desconeguda,
l'estrep potser de sa conciencia, que's removia feya estona dins son
cervell, reculà ab pausada graduació fins a recobrar son primer lloch.

Al arribarhi, el _Scheling_, que geya sobre ses potes darreres, se li
llensà al damunt pera lleparli carinyosament les mans.

-- Dius qui so jo? -- confegí en Mitja-galta ab tremolosa veu. -- Lo
_Scheling_, ab tot y esser una bèstia, no faría semblant pregunta. Tu
[...] què foras si en lloch de conduhirte de la mà, al trescar per
aquests mons de Deu, t'hagués abandonat en mitx de la via com qui
llensa'l trastot que li fa nosa. Es cert que t'he capolat ja de menuda a
copia d'anguniosos exercicis, mes, la boca crida'l pa, el pa crida la
moneda, y jo sols he sabut heure la moneda a forsa d'esllomaments y
capgirades. Tretze anys de vèuret créxer de dia en dia ab un interès
consemblant al que tu tens per ta passionera, tretze anys de corre'l món
exposant al públich nostra vergonya a cambi d'un bocí de pa, del boci de
pa que tot temps nos havem partit damunt la matexa taula; tretze anys de
sostenir en nostres llavis un idèntich desitx, el desitx d'una sobtadora
sort que millorés nostra situació; tretze anys de vèurens, d'observarnos
contínuament y de sorpendrens fins el més insignificant gesto, jo,
sobretot, que m'he adonat de tos cambis ab ulls més qu'envejosos; tretze
anys de contínua pena no'm donan, visca Deu, prou autoritat pera
imposàrtem?

Dius: qui so jo?... Be's coneix prou que sols hauràs pensat ab tu
matexa, quan ni un moment de la vida has tingut pera ton company de
desgracia!... Ni una estona de curiós capficament pera endevinar les
diverses lluytes que sosté mon cor alhora)... Pera descobrir l'anguniós
martiri de mon seny, del seny del home que al teu costat, dia darrera
dia, ha vingut sacrificantse! Ah! Tu prou sabs quantes flors han
esclatat en ta passionera, quantes se'n assecan y brotan a la vegada;
mes els misteris del home que't cobeja... Com tens de saberlos, si al
primer dia de mirarnos cara a cara ja'm preguntas: "¿Quí sou vos?" --

La Nèta's removia en son seti neguitosa y capficada. En Mitja-galta,
commós, guardà una estona silenci.

Après afegí: -- Contésta: ¿Què t'ha dit? ¿Què heu tingut? ¿Què has
progectat? ¿No puch saberho? -- reprengué, mogut per la immovilitat de
la Nèta.

La Nèta decantà'l cos, sachsà'l cap en significació d'aburriment, y
fregantse'ls ulls ab els palmells de la ma com si s'hi sentís una
importuna nossa, exclamà ab debilitada veu.

-- Dexèume estar!... ¡Jo no us tinch de dir rès! ¡No us conexo! --

Despitat en Mitja-galta li fuetejà'l rostre ab el llampegueig de sos
ulls. A ser fulles de punyal, li atravessa les entranyes.

Despenjà'l llum, tot seguit, y barbotejant algunt renegot, exí a lleus
passos del quarto. Lo _Scheling_ li anava al detràs ab la cua y les
orelles baxes.

Quan el llum del saltimbanquis parpellejà en el sostre per darrera
volta, la Nèta s'extengué en son catre ab ayres de reposarhi. Son bras,
del tot nu, exía com ert defora de la màrfega; sos pits, mitx
desabrigats, onejavan al impuls de son alè ab batzegosa violència, y ses
molsudes cames, no encertant ab son natural jayent, removíanse
inquietes, com esclaves de llur desfici. Ja condormida, a la fi, confegí
sa boca un mot, y un altre mot, fins quel somni, un somni desassossegat,
apoderantse de son esperit, la posà en conversa ab si pròpia.

Y parlà d'una noya com una Concepció de maca, que anava pel món sola,
tota soleta, girant enrera el cap pera fugir d'un gegant que la
perseguia; una noya a semblansa de ella, vestida com ella de retallots,
nua de peus y ab les trenes desfetes, quina espessa cabellera
s'entretenia en destriar el vent; y vegé que duya una flor als dits, una
flor semblant a les de la passionera, però, blanca, blanca com una tofa
de neu, y s'adonà de que tal flor tenia'l poder de cridar envers así
tota mena de riqueses; joyes, cotxes, cintes, robes y diners, molts
diners; sinó que cada dia se n'esquexava una fulla y anava perdent la
gràcia de sa primitiva forma. Y, seguintla, seguintla, reparà que
aquella noya's deturava en el cayre d'un abim, tot guaytantse la flor ab
esveradissos ulls; y, vegent que ja no'n restava més que una fulla,
s'ensopí, s'ensopí, perdent l'esma, fins que al bell punt d'estimbarse,
sentí'l frech d'una mà, d'una mà que no era la del gegant, cayentli
fexuga dessobre de les espatlles... Y's desvetllà de sobte, alenant
afanyosament com si tingués un gros pes damunt del pit que li privés de
la respiració...

-- ¿Ahont soch? ¿Què m'ha passat? ¿Quín'hora deu ésser? -- se digué,
saltant del llit y corrent fins a la finestra, que obrí d'una revolada.

Era a punta de dia; en aquella hora de dubtosa claror, triada per la
naturalesa pera son dexondiment a fi de mostrarse més seductora als ulls
de la humanitat ab la coqueteria de son recato. Hora de perfums y
armoníes, que l'ayre suau de la nit escampa arreu del món pera celebrar
l'adveniment del nou dia ab una tendra y encisadora serenata.

La Nèta alsà'l cap pera mirar la hora en el rellotge dél cel, y vegé...
Y vegé oberta la finestra d'en Met, y s'adonà qu'en el seu quarto hi
havia llum, un llum que's debilitava per instants, y observà una ombra
en el sostre, una ombra d'un cap que guaytava en dalt, dret al cel, com
si estigués en perpètua meditació...




## VIII

¡Y que bones son les mares! Rès [...] la seva observació per lo[...]
a sos fills... Sembla que no [...], y d'escayre ò de gayrell[...].
Vos cau un botó... què dich caure... comensa a descosirse, y ja enfila
l'agulla devant vostre... Que un ayre vos ha près y l'incipient costipat
s'anuncia ab una lleugera tosseta ò ab l'entelament de la veu, donchs,
ans de recullirvos ja vos aboca la flor de tila a la tassa. Y què no
diré si l'alteració que vos observa pertany al ordre moral? ¡Oh! ¡Y còm
anyoro a la meva, jo, que apenes la he coneguda!

La d'en Met, al vèurel ullerós, pansit y entabanat, l'endemà mateix de
les darreres escenes, va cridarlo a confessió en el lloch més oblidat de
la casa.

-- ¡M'has de dir lo que tens! -- li requerí ab amorosa veu.

En Met, sorprès, va mirarsela, y, confós per l'axutesa de la pregunta,
mogué'l cap del un al altre cantó.

-- ¡No m'ho neguis! -- afegí la dóna. Conech que te'n passa alguna y
vull saberla, ¿entens? ¿Què hi hà? ¿Les ha hagudes el teu pare?

-- Nó; -- respongué en Met secament.

-- Y donchs, ¿què't succeheix? Tu no ets tu!... Explicat. --

Acorralat en Met a copia de preguntes, obrí la boca, y contà a sa mare
com no havia dormit, com no s'havia despullat, com havia passat a la
finestra totes les hores de la són y, més apretat per una serie
interminable de repreguntes, explicà'l perquè de tot, descrívintli ab el
més viu colorit l'escena sostinguda entre la Nèta y en Mitja-galta.

-- ¡Tu l'estimas! -- esclafí sa mare, apercebuda de son interès per la
noya.

-- ¿Jo? -- respongué en Met ab tò de sorpresa.

-- Sí: tu, tu; -- repetí ella ja més decidida.

Y enlayrant els ulls, fins hi somiquejà una estona.

-- ¡Ay, Met!... ¡tu vols pèrdret! -- afegí tota ensentimentada. -- Tu no
sabs quí es ella? ¡Son gentota, Met, son gentota!... -- repetí observant
que'l noy la contradeya ab sos gestos.

En Met estava frisós.

-- Per que ho sàpias, -- continuà sa mare --jo sé ses vides punt per
punt; sé dels llavis de la drapayre [...], qu'es gran coneguda de
companys seus, estadantats a [...]. De la drapayre que li diuen la
"bruxa", y per lo mateix qu'es bruxa ha endevinat a ben segur que tes
converses ab la Nèta, de nit y a soles, podían conduhirte envers a un
camí de perdició. ¡Escolta, y els conexeràs!... Y donchs encara hi deus
ésser a temps ¡vàlten!... ¡vàlten, fill! --

La Mare d'en Met s'acostà una cadira, y axò va contar a n'el seu noy bo
y fent us de totes les inflexions de sa veu:

-- ¡La Nèta no es pas filla d'en Mitja-galta!... En Mitja-galta era un
taul, un trapacer, aburrit de tot el poble y foragitat de casa seva. Tot
d'una va fugir; però, ¿sabs perquè? Per escapar de la justícia que,
creyentlo autor d'una mort, li seguia les trasqueres. ¡Autor d'una mort!
¿Entens?

Sens ofici ni benefici, diu que va anar pel món, errant com el Juheu de
la rondalla, aquí demanant caritat, allà prenéntsela, més endevant fent
la por per les timbes, ¿què sé jo?... Fins que un dia va toparse ab una
patuleya de saltimbanquis y s'hi acomboyà pera fer ballar un gos, un gos
qu'havía anat ensinestrant... ¡ja pots contar!... pera enganyarhi'ls
dies en alguna tongada de garjola! Tres ò quatre anys va córrer ab ells
prenent part en ses funcions, sempre ab el gos a les espatlles; quan un
dia, per unes disputes qu'ell armà referent a la repartió d'una colecta,
se'l tragueren de sobre.

Sol, allavors, sol, ab el gos s'enten, qu'era'l qui li duya'l pa a la
boca, va seguir rodant viles y poblets fins qu'un dia, en un dels
hostals ahont hi feya posada, va toparse ab una criatureta qu'era de
tothom y per lo mateix qu'era de tohom no era de ningú, y, bo y joganthi
y tot divertintla, anà ensinestrantla en l'art de les tamborelles y dels
salts. "¡Fos meva!" va dir a la hostalera, observant la trassa de la
noya, qu'era tan robusta com viva. "¡Si la voleu! -- li contestà aquella
-- ¡una boca menos!"

Sorprès en Mitja-galta, va guaytàrsela de cua d'ull. "Sí, sí; -- feu
l'hostalera, -- si li feu la vida es vostra, es filla d'uns que ja fa
uns mesos son fóra d'aquí y que ni se sap per ahont tiran, perquè cada
un se n'ha anat pel seu cantó. Lo que passa... als comensos li enviavan
alguna coseta, allò, d'amagatotis, a fi de que'ls la cuydès una pobre de
vella que ni esma tenia per guanyarse les caxalades; mes, uns mesos més
endevant y tot de cop van oblidarse de cumplir ab el pacte, y com la
pobre no sab còm desempellegàrsen perquè prou y massa feyna té per
ella... ¿compreneu? Vull dir que..."

Ves si ho entengué en Mitja-galta, que l'endemà ja se l'enduya pel món
pera compartir ab el seu gosset aquelles sorts volantineres que tan
agradan a la gent badoca.

Aquella criatura, donchs, es la Nèta, Met. ¿Els conexes ara? ¿Ho
comprens ara si't convé'l lligarthi? ¿Què'm respons? --

En Met, capficat y neguitós, immóvil com l'estàtua del dubte, no
responia una paraula.

-- Rumia... ¡Rumiatho be! -- li repetí la dóna; y'l dexà sol, sol ab ses
meditacions, plenament convensuda de sa victoria.

S'assentà una estona en Met, llambregant pel sostre en actitut
rumiativa, fins que, axecantse sobtat, bo y moguent la testa del un al
altre cantó y refilantse perfidiosament el bigoti, aquell borrím negre y
espès que ja li comensava a fer ombra, 's digué, tot picant a terra ab
els peus:

-- Mellor... ¡Ara l'estimo més!... Si, Nèta, j jo t'arrancaré de les
urpies de la desgracia! Jo faré que'l verinós alè d'aquest homenot no
enteli per més temps l'espill de la teva dignitat, de la teva honradesa!
Pobre verdum, que't tornan cego pera que més cantis; ¡no dexaràs de
veure'l sol!... --

Y exí del lloch a tota pressa.




## IX

A la etat que tenia en Met el camí de la vida se'ns presenta més ras que
el palmell de la mà. Tots els castells que fabrica la imaginació's
consideran tan segurs y macissos com una muralla ciclòpea. Rés tenia
d'estrany, donchs, que no veges en Met cap obstacle pera la realisació
de son propòsit, al menys impossible de vèncer. Y es que'l tipo de don
Quixot no desaparexerà may d'aquest món perque'l romanticisme, la
idealisació de nostres desitjós, s'ajoca en el cor mateix de la
humanitat; axis es cert també que, per contraposició, pera posarlo més
de relleu, sempre hi quedarà'l seu Sanxo. El Sanxo va trobàrsel en Met
en el mateix obrador de casa seva.

Era un vell fadrí, a qui la mare d'en Met l'havia posat en antecedents
pera desentavanarlo de ses cabories.

-- No sigas tonto, -- digué a n'en Met. -- Hi perdràs el temps y t'hi
tornarías ètich... Ni't convé, ni ell hi consentirà... Què ha de
consentirhi!... Y després, crèume, nos ab nos ¿sabs?... Y sinó...
¡esguerrada!

-- Bueno, bueno; jo no n'haig de fer rès _d'ell_, -- respongué en Met.
-- ¿Què pot succehir?

-- ¡Que't privi de vèurela!... ¡Que s'hi oposi! ¡Que s'enfurismi!...
Veuràs, après de tant temps de cuydarse d'ella, ¡desenganyat!.. Si algú
del món hi té un dret, es ell; ell únicament, qu'al capdevall y als ulls
de tothom li representa'l paper de pare! --

En Met abaxà'l cap, tot clohéntseli'ls ulls, com dominats pel pès de sa
decepció.

-- Passar dies y més dies -- es va dir, -- sens vèurela, sens
contemplarla, sens escoltar sa endolsida veu, sens explicarli aquesta
embrolla de mots que m'acuden desde'l cor a la boca, empentats pel
mateix desfici!... Nó; no serà!... ¡De cap manera!... --

S'ho digué axis y, no obstant, fos manament del saltimbanquis, fos
previsió de la seva mare, passaren dies y més dies sens qu'en forat ni
en finestra arribés a tornarla a veure.

Un dia, en Met, no poguent contenir per més temps la forsa de sa
voluntat, resolgué, no solsament véurela, que axò no li era difícil,
sinó parlarhi. Sabia ahont y a quines hores treballava, quart més, quart
menys; y no era pas impossible'l seu empenyo.

S'arreglà un xiquet com a dia de festa, dexà'l Passeig de Sant Joan pera
encaminarse al carreró del Pastím, y's dirigí a corre-cuyta a la plassa
de Sant Jaume.

Al campanar de la Seu tocavan les onze. La sobtaria treballant, ab son
vestit de coloraynes, devant del públich; però, ¿què li feya?

Al desembocar a la plassa pel cantó de la Llibretería vegé ab singular
emoció que ja comensavan el rotllo.

En Mitja-galta cridava als desvagats y passavolants als esgarrifosos
tochs d'una abonyegada corneta; la noya desfeya la catifa y estovava'ls
coxins, tot amanintse pera'ls exercicis; l'home llogat pera donar toms a
l'orga encenia sa grossa pipa de terra-cuyta, y'l _Scheling_, mentres
esperava que'l cridessen, anava d'aquí per allà, cercant un clap d'ombra
pera ajassarshi.

Aturada la gent pels desentons de la corneta, hi anava acudint afanyosa,
sens por als raigs de sol, que feyan parpellejar les antiqüeles y
vidrims dels trajos dels saltimbanquis.

El primers en formar la rodona eran els xicots, qu'entre frechs,
trepitjades y corredisses s'esmunyían per entre'ls grans fins a ferse
lloch en la filera de preferència.

Quan en Mitja-galta feu evolucionar la pilota, a truco d'anar engrandint
el rotllo, en Met acabava d'arribarhi.

Tenia'l cor oprimit, dèbiles les cames com si li fessen figa, y'ls ulls,
esbarriats per un sobte esverament, ni gosavan a fixàrsehi.

L'orga dexà sentir ses desafinades notes, y en Mitja-galta, en companyia
de la Nèta, aparegué en mitx del rotllo, saludant abdós al _respectable_
públich ab respetuosos acataments.

No sé si en Met se faría capàs de les perilloses sorts executades pel
saltimbanquis; considero que nó; per que, embaucat ab la Nèta, a la qui
distingia per entre les orelles de un bastaix y les espatlles d'un
emblanquinador, la orientació li era un xich difícil. Per altra part,
¿còm havia d'adonarsen, si a cada instant que passava sens que la
xicota's fixés ab ell, ab son nas y ab sos ulls, qu'era lo únich que's
descobria a través de l'esquifida espitllera, frisós y impacientat en
Met, fins hi repicava de peus com una criatura rebeca?

Mentres tant, el públich, que seguia ab curiosos ulls les evolucions del
volantiner, se removia en son seti, esperant l'acabament del número pera
saludar al acròbata ab entusiastes aplausos; aplausos que manifestaria
diversament, desde'l xisclet y'l crit esclatant fins al imperceptible
mohiment de llavis.

Tot d'una'l general mormoll pujà de tò. La Nèta's disposava pera la sort
de les cadires.

Desitjós d'esser vist per ella, en Met, s'aventurà fins a una filera més
endevant. Mentres s'hi acomodava, la Nèta, ab ayre indiferent, anava
posant, una dessobre de l'altra, aquelles tres cadires de boga quel
volantiner sostindria ab sos punys, ab ella y tot al cim. Poch après, la
Nèta, trista com un sentenciat a mort, comensava a pujarhi.

Al arribar dalt de son trono endressà una complascent ullada a la
redona, amanida ab un forsat somriure.

De sobte bategà son pit, s'ennuvolaren sos ulls y adhuch perdé
l'equilibri.

Sa mirada s'havia topat ab la d'en Met, impacienta y amorosa alhora.

Impassible'l saltimbanquis, colocà una pessa de dos al assiento de la
segona cadira, instant a la Nèta pera que l'agafés ab la boca, tombada
d'esquena y ab els ulls tapats per un espès mocador.

La Nèta doblegà'l coll, y son cap anà descendint, descendint
paulatinament, fins a conseguir el seu cos la tivantor d'un arch, fins a
tocarse els talonets de ses sandàlies ab les puntes de sos llavis.

May se l'havia vista tan desacertada com en aquell demati. Dues ò tres
voltes seguides probà d'heure la moneda ab sos estirats llavis, mes
sempre infructuosament, sens arribar ni a tocaria. A cada nova
evolució'l saltimbanquis, burlant al públich ab sa lleugeresa, li
acostava més a la boca; però, en và.

Ni sos afalachs pera animaria, ni sos renechs per enardida, ni'l rum rum
del públich, que ja comensava a frisar, lograren reportarla, mantenirla
en son natural sossego.

Al últim, obligada per son amor propi, tentà la darrera proba. La pessa
de dos passà a sos llavis acompanyada pels aplaudiments dels curiosos;
mes, el munt de les cadires,com si una mà de ferro les sacsegés ab
fúria, trontollà una bona estona, decantantse y tot adhuch a frech de
caure. Fou aleshores que's pogué veure fins ahont arribavan com a
resistents els macissos punys del saltimbanquis.

Per apaybagar el mal efecte de la darrera sòrt, l'home de la pipa de
terra etgegà tot d'una l'orga.

Tot seguit el saltimbanquis, ab el _Scheling_ agafat per les orelles,
aparegué en mitx del rotllo, presentant el gos al públich com una
especial notabilitat y encarint exageradament sos mèrits.

Al acabar el panegirich, agafa'l plat de llauna y anà resseguint la
rotllana; però'l soroll de la llauna's feya tan ingrat a les orelles del
públich, que bona part anà desfilant amatent, tal com si fossen quintos
y sentissen la veu de _rompan filas_.

En Met aprofità aquella conjuntura pera dirigirse a la Nèta, recolzada
en aquell moment contra la tapa de l'orga, y fixos en en Met sos grossos
y amorosos ulls.

-- ¡Fés que no't vegi, Met! -- li digué la Nèta al acostarshi, bo y
significant a n'en Mitja-galta.

En Met cercà a n'el saltimbanquis ab un cop d'ull, y endevinant per lo
mústech de son posat que la capta no li produhia gran cosa, digué a la
Nèta a correcuyta:

-- ¿M'estimas, Nèta? --

La Nèta, agradosament sorpresa per l'estirabot d'en Met, ni li tornà
resposta, mes, ab una dolsa mirada'l reconvingué per son dubte.

Animat, en Met va prosseguir sens interrompres:

-- Prevénte, Nèta. Has de fugir d'aquest mal home. Jo m'enginyaré pera
trèuret de les seves grapes. Confia ab mi. Un día d'aquestos... --

Y se'n anà del rotllo sens acabar la expressió, per sentir a la vora de
ses orelles la remor del platet d'en Mitja-galta.

Quan entrava al carrer de la Llibretería, l'embadocat públich d'aquell
ambulant circo's calava sorollosament a riure. Era quel gos aparexia en
escena, fent salts y tamborelles, ademés de bots a peus junts, tal com
els xicots que corren, ficats dintre de sachs, en el clàssich cós de les
sortiges de barriada.




## X

Tornava en Met d'un remendo, quan va veures redoltat per una patuleya de
xicots, qu'ab ayres provocatius anavan baladrejant: "¡ara vé!... ¡ara
vé... ara!..."

Com era si cau ò no cau l'hora de plegar, y en Met, per una intuició
molt comprensiva en ell donat el temps y el lloch, endevinà que la
cridòria provindría d'alguna nova raresa d'en Mitja-galta, deturà un
xich els passos, curiós pera sapiguer còm acabaria'l xibarri.

No es pas que la corriolada dels xicots l'interessessin d'una manera
directa; per mes que tots fossen fills de per aquell vehinat, com ja
representavan la novella generació, apenes si ell els conexía. No era
altra, donchs, sa curiositat, que la de veure reproduhida en son paper
d'espectador una d'aquelles escenes de carrer, per l'istil de les qu'ell
pochs anys enrera havia dirigit, figuranthi y tot com a cap de colla.

Tot just decantava'ls ulls envers al carreró dels Petons, que ja vegé
aparèxer, descobert el cap, arromangats els brassos y un vit de bou a
les mans, son enemich, en Mitja-galta, que s'adevantava ab l'oyt als
ulls y la venjansa als llavis en forma de recargolat renech, dispost a
desferse de l'esporuguida patuleya.

-- ¡Ara vé... ara vé... ara!... -- repetían els xicots al vèurel.

-- Sí; ¡ara vinch!... ¡Ara!... -- escarnia en Mitja-galta, emprenenthi
una correguda.

Al adonarsen els xicots, tombaren amatents les esquenes, y fregantse les
anques ab els tacons de sos borceguins, s'esquitllaren per darrera'l
surtidor del Hèrcules, baladrejanthi endiablats: "¡Mitja-galta!...
¡Mitja-galta!..."

En Met li seguia'ls passos de cua d'ull tot mantenint a. flor de llavis
un agradós somriure.

Tot d'una, sospitant del saltimbanquis per qualque acció que li
sorpendria, contragué un xich ses faccions, bo y encaminantse, apressat,
vers ahont corria la patuleya.

Havia observat qu'un de la colla's quedava a resseguentes y temia que'l
fuet d'en Mitja-galta no'l fes ploriquejar ab ses cohentes fibladures.

-- ¡Alto!... ¡Alto!... ¡No n'hi ha pera tant!...-- cridà en Met
dirigintse al saltimbanquis, que ja brandía'l bras pera descarregarlo
entre cap y coll del endarrerit.

En Mitja-galta sobtà l'acció, y girantse envers a en Met, esclata,
reconexentlo:

-- ¿Tu ets?

-- Sí; -- respongué en Met. -- So jo; jo que vull dirvos que no teniu
autorisació de ningú pera oficiar de butxí, pera castigar aquest pobre
bordegàs a tall de cabo de vara. Los cabos de vara son al presiri; ab
axò, si no teniu altres rahons que les del fuet... Ja'm podeu entendre.

-- Lo que jo entench -- respongué'l saltimbanquis -- es que tu tens
ganes de que't posi les mans a sobre... Ja fa molt temps que't duch
aquí, entre cella y cella... Ab axò procura que la paciència no se'm
acabi, que si'm xarrupo'l darrer glop, ¿entens, Met?.., ¿Ho entens, Met?

-- ¿Que potser vos afigureu que jo so la Nèta? -- respostà'l xicot.

En Mitja-galta se'l mirà de fit a fit, y enlayrantse de puntetes com si
tractés de domar més forsa a l'expressió, replicà ab fúria:

-- A la Nèta no te me la posis a la boca. Ja ho sospitava que parariam
en axò, Met. Tu't buscas lo que no tens!... ¿Sabs?

-- Y vos teniu lo que no vos pertoca. Sí; que no es filla vostra la Nèta
pera que'n disposeu... axis... conforme se vos acudi.

-- ¡Met!...

-- ¡Com ho dich! Lo foch sempre respira. Be prou ho endevinava jo que
més erau son butxi que no pas son pare!... Mes... no tardarà... no
trigarà molt en sortir la negra del vostre _ingeni_... nó!...

-- ¡Met!...

-- Ja ho he dit...

-- ¡Ni que fosses un Deu!...

-- Donchs, ¡sense serho!

-- ¡No m'exasperis!... -- insistí'l saltimbanquis. -- La Nèta no serà
teva... Ni ara, ni may... Y tòca'l ressort que vulgas, que pera tots
tinch contesta.

-- ¡Del dit al fet! -- replicà en Met.

Enfurismat, en Mitja-galta, ja en el paroxisme de son enardiment, alsà'l
vit de bou amenassant a n'en Met ab assenyalarli'l rostre; mes, amatent
com sempre, l'antich capitost de la patuleya,s tragué de la faxa una de
les eynes que hi duya, tot repetint envalentonat:

-- ¡Apa! ¡apa!... Si voleu que vos la enfonzi fins al mànech! --

En aquell moment la corriolada de xicots, que s'havia anat atansant,
enardida per l'actitut d'en Met, que comprengueren reprimiria'l furiós
accés del saltimbanquis, exclatà de sobte y com per afalagar a son
defensor: "¡Mitja-galta!... ¡Mitja-galta!... ¡Apa!..."

Fóra de si'l saltimbanquis, plantà a n'en Met, corrent a darrera la
patuleya com si l'empentés un bofaruch dels grossos.

Del sortidor del Hèrcules se'n passà a l'explanada; de l'explanada als
glacis; y amunt, amunt sempre... La gent del Passeig, que s'havia
detingut al vèurel córrer, el contemplava ab angunia, tal com se mira al
esparver que's dexa caure sobre un vol de coloms encara tendres...

Cansat de perseguirlos, el volantiner, y esbufeganthi com una manxa
d'orga, girà l'esquena, retornant al Passeig altra vegada.

Plè de pols, suat arreu, regalimant la cara y encès de vergonya per
revenir de la batussa ab l'arma verge, se l'hauria vist motxo,
esllanguit, llampeguejantli'ls ulls al foch de l'ira que se l'enduya, bo
y acostantse pas a pas, com poruch sorge al qui condemnés son quefe a
ser passat per les baquetes.

Al escaures prop d'en Met, li digué'l xicot ab tò de veu suavisat per la
indulgència:

-- Anèm, home; que no pogau cambiar lo geni!...

-- Ni ganes! -- respongué en Mitja-galta.

-- No sé quin malehit gust hi trobeu en fervos aborrible a tothom!

-- El d'aborrir a tothom axí mateix. ¿Ho entens ara? Y comensant per tu,
Met!

-- ¡Si fos axis array!... ¡Be prou me'n aconsolaría! Mes...

-- ¿Què vols dir ab aquest mes? ¿Que maltracto a la Nèta? ¡Puch
ferho!... Y ténte compte si es que tu'n tornis a ser la causa, per
que...

-- Per què... ¡Val més que'm trabi la llengua!...

-- Sí; que potser d'aquest modo t'estalviaràs el que't donguin lo
Nostr'amo a punyalades! --

En Met se'l mirà ab despreci, y's tombà en sèch, tot allunyantsen
remugant...




## XI

Era un dematí del diumenge, alegre com solen serho 'ls dies festius, que
la naturalesa fins en axò atina, fins per axò's desviu, únicament pera
complaurens.

El rellotge de casa en Met, qu'era un "cu-cut" de repetició, tocava les
vuyt per segona volta.

Al oure'l darrer toch, la mare d'en Met, que ja feya estona sospitava
si'l seu fill s'hauría retut de nou als afalachs del somni, 's decidí a
penetrar en son quartet pera desvetllarlo. Encara no havia tret ben be'l
cap al través de la porta que reculà tot d'una. L'havia sorprès sens
rentar, a mitx vestir, recolzadet al cayre de la finestra, sostenint
aquella actitut d'aburriment que li havia sobtat tantes vegades.

-- ¡Axò no pot durar!...-- se digué a si matexa.

Y exi del passadís, ab les mans al front y'l prech als llavis, com
ensentimentada d'_aquella cosa_.

En tant, en Met, que no s'havia apercebut de la presencia de la seva
mare, seguia'l curs de la seva exaltada imaginació, que's sostenia
joganera, per la buydor del espay, com son cèlebre "As de bastos",
aquell estel qu'havía fet volar de petit ab tanta sort com popularitat.

No cal pas dir quin seria l'obgectiu de son capficament: la Nèta.

Tots sos pensaments, totes ses lucubracions se reduhían a cercar el
millor medi pera deslliuraria de son tirà a fi de férsela seva, més
endevant, ab els poders que donan a la parròquia.

Tres maneres de conseguir son propòsit havia combinat son febrós
cervell; mes, com pera resoldren qualsevol se li oferían series
dificultats, sa fantasia divagà en cercament de la quarta.

Ja casi la tenia al punt, al punt de posarhi'l "visto bueno", quan li
caygué la ploma de la mà, es a dir, quan l'estel de sa fantasia rodolà
pels ayres com si la llanseta d'un enemich li hagués tallat els tirons.

-- ¿Què hem de fer, noy? -- exclatà de sobte una veu be prou coneguda
pera no desayrarla.

Era'l pare d'en Met, que no 's movia del dintell de la porta. La seva
dòna li havia omplert el cap ab lo de la Nèta y venia pera
descarregàrsel.

Al vèurel, en Met, s'axecà de la cadira, esparvillantse ab rapidesa.

-- ¡Axò no pot anar, noy! -- reprengué'l sobrevingut ab un tò de veu ja
més grave.

-- ¡No vull males cares aprop meu! ¡A darrera de tu, fins la teva mare
s'hi emmalaltiría!... ¿Què tens? ¿Què vols?... Si te'n passa alguna, per
que no la manifestas? ¡Explicat! ¿No'm respons?... ¡Es que si es cosa
d'enamoraments, no vull pas que me'n resis fins que pentinis barbes!...
¡Ja ho tens entès!... ¡Y si dura gayre'l fe'l mussol, t'ho diré d'altre
modo!...--

Se'l mirà de cua d'ull, compassiva y seriament alhora, com si en son
interior hi lluytessen dos oposats afectes, y girà l'esquena,
separantsen a grans passos.

Commós visiblement, en Met, se'l guaytà una estona, en tant desaparexia
pel passadís, fins que tot d'una, obehint sens dubte al esperó d'alguna
impertinent idea, acabà d'endressarse a corre-cuyta, exint de casa
disparat com una fletxa.

Tot anant pel carrer, d'assí d'allà y ab incerts passos, sostenint ab si
mateix una animada conversa, aparentava com víctima d'una enagenació
mental.

En son exaltat cervell hi ballavan la sardana mil diables alhora,
aturdintlo ab els alarits de ses esgarrifoses veus, conjunt d'aspres
sons com los que ixen d'un gorch al caure la tarde, mes que la forsa de
sa voluntat suspenia a voltes com el soroll d'una pedra basta per
imposar silenci al xerroteig d'un gorch.

-- Seràs meva. Seràs meva, Nèta; -- allavors se deya.

Y continuava caminant, caminant, fins que altre cop defallia sa fermesa;
y revenían sos dubtes, y recobrava sa vida'l gorch, conexent les
granotes que la causa de son espant ja no reexiria de la llotada.

Marejat axis, en Met, arribà al Pla de les Comèdies, en quin lloch en
Mitja-galta ja hi tenia format el rotllo.

Frisós, en Met, pera sapiguer de la matexa Nèta la conducta d'en
Mitja-galta desde'ls darrers acontexements, va encaminarshi tot d'una.

Per altra part, tant com sapiguer de la Nèta, desitjava ohir alguna
paraula de consol que l'alentés en sos propòsits, contrabalancejant axis
l'aspra decepció qu'acabava de rebre ab la repulsa de son pare.

Precisament en Mitja-galta distreya al públich ab sos jochs de la bola.
Mellor conjuntura no la podia ensopegar en Met. Pegà cop d'ull vers
ahont era'l de l'orga, y topantse ab la Nèta, qu'amanyagava'l
_Scheling_, agegut ran de sos peus, s'hi dirigí ab resolució.

La primera pregunta que va endressarli fou pera sapiguer si en
Mitja-galta havia arriat les veles de son rencor. Suposava, en Met,
que'l saltimbanquis se venjaria ab ella, y d'aquí tot el seu desfici.

Quan entengué que li responia: -- Nó; ¡ara com ara, Deu n'hi doret!...
-- s'hi quedà fet una estàtua. Ell hi esperava una llagrimona envers
d'un somriure, y aquella contradicció'l sumia en un'pahorós dubte.

-- ¿Es adir que't respecta?... ,¿Que no s'ha esbravat ab tu, segons jo
presumia? ¿Que ja no't maltracta com ho feya abans?

-- Nó, nó, rés d'axò. ¡Figúrat que ni'm sembla ell! -- respongué la
Nèta.

En Met no se'n sabia avenir.

-- Y de mi, ¿què te'n diu?

-- Rés; ni un mot; -- reprengué la noya.

Admirat d'aquell cambi, en Met, d'una transformació tan radical, fins
dubtava de si mateix, qu'es com dir que ni reconexía a la Nèta, a la
Nèta de sos desficis.

Acostumat a vèurela en sos amorosos somnis ab la palma del martiri entre
les mans, no atinava cóm aquella víctima de la misèria pogués borrar de
sa cara'ls solchs de son continuat torment.

-- ¡Qu'es extrany! -- repetía.

-- ¡Tal com t'ho dich, Met! -- contestà la Nèta. -- Del endemà d'aquella
ditxosa nit, que'ns va sorpendre a la finestra, no ho sé, no sé com
dirtho, conech que'm mira d'un altre modo. De vegades fins m'afiguro que
no siga estrafeta aquesta nova conducta. Me tracta ab un carinyo,
¡vamos! ab un afecte tan diferent que, de veres, me sobta.

-- ¡Sí qu'es extrany! -- va repetir en Met.

Y a un signe de la Nèta, denunciantli la presencia d'en Mitja-galta,
s'escapulí del rotllo a correcuyta.




## XII

Es en và consignar aquí que'l pobrissó d'en Met passà totes les hores
d'aquell llarch día sotmès al potro del dubte. Exaltada sa imaginació,
s'enlayrava amunt y més amunt, fins a debilitàrseli'l cervell a copia
d'estragarlo. Se l'haguera vist ab les mans al front, fixes sempre en
son front, com si tractés d'esbargir aquell axàm d'amohinoses idees que
se li encauavan dins del cap ò com si temés qu'ab sa fexuga càrrega
poguessen estabellarli. Rendit, al últim física y moralment, s'encaminà
vers sa casa en cercament de repòs.

Una suau reacció s'operà en son esperit al penetrar en son quarto.

L'ayret que regolfava per la finestra a intermitents alenades, anà
refentlo de mica en mica.

Tot d'una se li animà'l rostre, y ab un gesto revestit d'enteresa, com
si rabassés de son front els recorts infortunats que atuhían son ànim,
allargà les mans per arreplegar la guitarra.

En un moment li tragué la pols, polsantla tot seguit y renovantli les
cordes.

Al veures en son trajo de festa, l'oblidat estrument, llensà sospirs
darrera sospirs, com si una forsa d'expansió li tragués enfora alguna
reconcentrada pena.

En Met afinà sos tons y tot seguit, maquinalment, sens adonarsen
sisquera, continuà la interrompuda llissó; aquella pessa d'estudi qu'un
seu amich li havia fet a mans.

A la carrera interpretà'l preludi.

Fixos sos ulls en les notes y encastades ses orelles a la caxa del
estrument, tenía l'esperit, com sol dirse, encarnat en el darrer tò.

De sobte apartà les mans del cordatge, redressà'l cap, y en actitut
meditativa, com absorvit per algúna imposant idea, dexà transcórrer el
temps.

No era pas que s'adonés d'alguna corda desafinada, que'ls tons de son
estrument guardavan armònica relació; però, sa posa atenta y la fixesa
de sos ulls vers un mateix lloch del espay, extasiat com un visionari,
axis ho donavan a compendre.

Convensut de son erro, potser, reprengué son estudi ab lo mateix ayre,
ab la matexa afíció d'abans.

Ja finia'l primer tros, aquell tros sentimental, que dominava
complertament, quan dexà altre cop la guitarra.

Dexà la guitarra y, abocantse a la finestra, com si acabalés el cel, hi
dexà transcórrer una galan estona.

De sobte mogué'l cap en significativa manifestació de dubte. -- ¡Nó, no
es ella! -- se digué, com si hagués ohit, com si hagués ressonat dins
del seu cor ab sa especial vibració, aquella tosseta que tant li era
coneguda.

Reculà uns passos, s'assegué de nou a la cadira, agafà la guitarra y
altre cop tractà d'embadalirse ab el conjunt d'armoniosos tons, que
repercutian en son esperit com benfactora pluja d'hivern y que tan
agradosament li recreavan les orelles.

Mes ja als primers compassos abandonà de nou la guitarra. No podia
abstraures... No podia concentrarse... El recort de la suposada tosseta
li excitava'ls nervis.

S'ho conegué axis, y observant que'ls ulls se li enterbolían y
presentint que les boyres dels recorts se fondrían dins de son cap en
pahorosa tempesta, resolgué guarirse del mal temps cercant en el coxí de
son llitet una acullida segura y bona.




## XIII

Llarga estona feya que la Nèta, ab lo llum a la mà y un de sos peus en
el primer grahó de l'escala que conduhía al seu quarto, escoltava
neguitosa y indiferent les confidències del saltimbanquis respecte a sa
crítica situació.

Li havia donat compte de lo aplegat els darrers dies; li havia fet
avinent la gelor del públich, que ja se'n embafava de veure sempre les
matexes sòrts, li havia assenyalat les reformes que'l seu vestuari
exigia y, finalment, li proposava la conveniència de donar un tom pels
pobles y viles de més lluny, a fi de trobar noves fonts d'ingressos, ja
que s'estroncava la de Barcelona; confidències a les que d'un quant
temps ensà la tenia acostumada, mes no sens enfosquir son ànim l'ombra
de la extranyesa, vegent en lo butxí de sa joventut una transformació
tan trascendental com sobta.

Cansada de sentirlo, la Nèta, distreya son aburriment resseguint ab
curiosos ulls els caus d'aranyes que guarnían les juntures d'aquelles
rònegues parets, contestant a les observacions del saltimbanquis ab la
displicència d'un escolà d'ofici al ajudar una missa de les conegudes
"per mor de Deu".

De cop, ja esgarrifosa de sentir la rogallada veu del volantiner, y
prenent per excusa la escassedat de claror que li feya'l llum, tot temps
sedejant d'oli, donà la bonanit, bo y pujant a saltirons l'escala.

Al arribar a son regne, en aquell reduhit palau, ahont ella sola hi
dominava, penjà'l llum al clau de la paret, s'alleugerí de robes ab
llestesa, y entreobrint un dels porticons pera dexondirse del
ensopiment, se dexà caure dessobre d'una cadira, entregantse a profonda
meditació.

Tenia fixos els ulls en aquella llenca de dubtosa claror que
s'introduhía per la mitx badada finestra, com si l'obgecte de son
capficament hagués de descendir per aquell espay al invocarlo desde'l
fons de la seva ànima.

Ja feya estona que ni's movia, replegada en si matexa com les flors de
son test en aquella hora de nit, quan se redressà tot d'una, confosa y
esparverada. La remor d'un lleu trepitx y una taca d'ombra que s'extenía
per la paret, li acusavan la presencia del saltimbanquis.

En efecte, en aquell instant en Mitja-galta aparexía en el quarto.

-- ¿Vos aqui? -- va esclafir la Nèta, vegent qu'anava avansant.

En Mitja-galta contragué'l somriure que sostenían forsadament sos
llavis, responent ab estrafeta extranyesa:

-- ¿No m'has cridat? ¡Jo'm creya que m'havias cridat, tu!

-- ¡Jo!... -- reprengué la Nèta, tan decidida com admirada.

Sens fer cabal de la exclamació de la noya'l saltimbanquis adevantà sos
passos fins arribar al peu de la finestra. Al abocarshi, llambregà una
estona endalt, calà la orella tot seguit, reprengué son estrafet
somriure, y, pas a pas, anà tornant enrera.

La noya, al sentirsel vora seu, reculà fins a la paret, transportades
les faccions y corpresa d'esgarrifanses.

En aquella estona de dubtes, d'esborronadores incertituts, els ulls del
saltimbanquis se li aparentavan dos llumets posats darrera d'un balcó un
xich après de ploure; son alè, pesat y ardent, que fins a dos passos
lluny ja li encenia les galtes, li semblava'l baf d'un apestat; els
gestos de son cos li recordavan als micos de les orgues, rabiosos y
desvergonyits, que s'enfilavan pisos amunt, aferrantshi ab la cua; y'l
trepitx de sos peus, sossegat y lleuger alhora, li retreya'l d'aquells
lladres que en algun de sos somnis havian penetrat en son quarto, punyal
en mà, pera assessinarla: ab tal certesa, que fins el cop de la fulla,
escruxidor y fret, se'l sentia en les entranyes.

-- ¿Donchs, no m'has cridat? -- repetí en Mitja-galta, badant una mica
més el porticó de la finestra y treyent el cap defora sens esperar
contestació.

Més esverada la Nèta a cada moment pel procedir extrany d'aquell home,
ni's donava compte de lo que veya.

De cop va suposar si l'intent d'en Mitja-galta fora'l d'espiar a n'en
Met, pera sorpèndrels en ses relacions nocturnes; mes al veure que'l
saltimbanquis no's movia de sa posició, sostenint una actitut, més que
seria, cavilosa, tal com si resolgués algun escrúpol en sa malmenada
conciencia, lo pes de sos primers dubtes li caygué al dessobre de nou.

No s'ho explicava què podia atrèurel pel carrer del Petons en aquella
hora.

Sens un alè d'ayre qu'amanyagués misericordiosament sa testa; sens més
claror que la del únich fanal, colocat al extrem del carrer com a
centinella de la fosca, ni altre anunci de vida que'ls miols, esbufechs
y corredisses dels gats, que recaptavan per aquells recons, jogant ò
barallantse alhora ab remoroses corredisses, a la veritat la presencia
d'en Mitja-galta no li satisfeya gota.

De sobte's collgirà bo y ajustant la finestra, y ullant a la Nèta ab una
mirada que volia ser riolera pera encubrir sa traydoría, li digué ab
amorosida veu:

-- ¿Sabs, Nèta, que t'has fet gran? ¡Ja ets tota una dóna! Vés qui m'ho
havia de dir quan te duya de vila en vila y de llogaret en llogaret,
cavalcant demunt de mes espatlles com a Sant Cristòfol nano, ab el gos
sempre a la vora, saltironejant al teu darrera a truco de lleparte'ls
peus, ¿quí m'ho havia de dir que t'havías de fer tan gran, que t'havías
de tornar tan maca? ¿Tu, no te'n recordas, eh? --

En Mitja-galta semblava que s'hi rejovenís per segons; la Nèta
s'axeribía als recorts de sa infantesa, esborràntseli del rostre'ls
solchs de son esverament.

-- D'aleshores ensà, -- reprengué'l saltimbanquis, -- ¡cóm has
cambiada!... ¡Quin salt de criatura a dóna! De tos cabells jo'n feya una
treneta com la cua d'un ratolí... Les teves mans eran tan remenudes, que
jo les escalfava clohent una sola de les meves... Ton capet era petit y
bufó com un d'aquells àngels que's veuen per les iglesies ab una aleta a
cada costat... Eras tan remenuda que, quan feyas tamborelles seguides,
semblavas un molinet de vent d'aquells que fan corre'ls noys: com que
més lloch necessitava'l gos que no pas tu pera agèuretl...

Y avuy... Y ara... Tos ulls s'han engrandit, y s'han animat, y
enfosquintse alhora perquè, no sé com dirho, sembla qu'escupin foch. Ta
cabellera, si la destrías y te la escampas per les espatlles, pot
servirte com de mantell... Tos llavis s'han engroxit y obert totduna
encesos com la magrana... Y has crescut, y has posat carns, y t'has fet
una donassa!... --

La Nèta contragué son rostre ab perceptible gradació. Aquella auba
d'alegria, que clarejava en sos ulls als recorts de sa infantesa's tornà
poch a poch en crepúscol vespertí, mes, d'una tarde boyrosa y rúfola.

En Mitja-galta, adevantant un pas ensemps que la Nèta'n reculava un
altre en direcció a la finestra, prosseguí entusiasmantshi:

-- Tu'm feyas moxaynes a tothora. Ajogassada com eras, t'enfilavas a mos
genolls y, vulgas no vulgas, pujavas axis fins a dessobre de mes
espatlles y dalt del cap tot seguit, hont t'hi entretenías una estona,
belluganthi els brassos per agafar alè, y dexante caure d'un bot a
terra. ¿Te'n recordas? Jo't recullía, y tu, agrahintme la paciència,
te'm menjavas a petons. ¡Que no hi siguem en aquell temps ara! ¿Eh,
Nèta?

Espahordida la Nèta per les alteracions qu'anava descobrint en la
fesomia del saltimbanquis, que ja s'havia acostat a n'ella fins a
fregarli la roba, reculà decidida, obrint de bat a bat la finestra.

El sereno del Passeig cantava en aquell instant la una de la matinada.

L'_Ave María Puríssima_ s'ohí clara y distintament com el cant d'un gall
en mitx d'una nit quieta.

Pel carrer dels Petons, esvahit el cant del sereno, cap més remor
s'ohia, fóra de la fressa dels gelosos gats, que s'empaytavan encara,
entossudits en sa endiastrada brega.

-- Però, ¿què fas, Nèta? -- continuà en Mitja-galta ab un tò de veu
apagat com si exís del fons d'una cova. -- ¿Que vols que't prenga un
ayre?; Anem, dóna, anem! -- Y arrimantse a la finestra la clogué de nou.

-- ¿No tens pas por? -- afegí, ab la matexa enfosquida entonació, tot
posantli, tot acariciantli l'espatlla ab una de ses mans.

La Nèta s'hi encongí tot d'una, com si's sentís un fret dintre del cor,
reculant una passa més pera foragitar de si aquella barroera mà, que li
semblava tingués urpies ò fos de ferro per lo pesanta.

-- Es que, al costat meu, Nèta, no tens cap motiu d'agafarhi por. Pera
deslliurarte de qualsevol etzar jo donaría fins la sanch de les meves
venes. Sí, Nèta. Ab els anys que tu y jo vivim dessota'l mateix sostrat,
l'aranya del temps ha vingut embolcallantnos ab sa subtil trenyina fins
al punt de no podèrnosen desfer sens l'espetech d'una extremitut
violenta... Sí, Nèta; es axis, no ho dubtis. Com que, si per malastruga
sort, tractés algú de rompre aquest lligam, que de dia en dia més
estretament va subgectantnos, ¡ho pots ben creure!... ¡esdevindría un
daltabaix sols a la primera estrebada! Mes, no serà, nó. Ningú del món
pot contemplarte ab els ulls que ara jo't miro. Ningú pot sentir a ta
presencia la passió que jo sento, forta y ardenta com fermentada beguda,
ja que, reprimíntmela, he passat alguns anys... Ningú, ningú més que jo,
té dret al teu carinyo, més que jo, que, per sostenirte y sostenirme he
sofert lo que sols Deu sab... ¿Entens, Nèta? --

¡Y què havia d'entendre!... Motxa, aturdida, ab un posat d'encarcarament
extrany, com el d'una sonàmbula, nos mogué de sa posició fins que sentí
prop de sa boca'l febrós alè d'en Mitja-galta. Aleshores, dexondintse
d'aquell somni, obrí'ls ulls esveradament, donà un pas enrera bo y
redressant més son cos, y enlayrant un de sos brassos ab la mà extesa y
amenassant, exclamà frisosa:

-- ¡Apartèus!... ¡Apartèus ò crido!...

-- ¿Tu?--respongué en Mitja-galta, aparentment imposat. -- ¿Tu? ¿Y,
aquí? Anèm, dóna.... Tu no conexes d'aquest món les amagades alegríes...
Els secrets del goig que fan la vida desitjada... Sola sempre, y sens
ningú que t'haja acompanyat pel camí del goig, entalemat de verdor,
guarnit de flayroses flors y animat per la cantadissa dels aucells...
¡Què té d'estrany!... ¡què té d'estrany!... --

Y acostà'ls seus llavis envers als de la Nèta, mentres ab un de sos
brassos li enrotllava la cintura...

Al sentir la Nèta aquella verinosa bravada, que li trasbalsava'l
sentits, alsà de nou el bras, decidida, dexantlo caure ab tota sa fúria
sobre l'assenyalada galta del saltimbanquis.

Al esclat de la bofetada va tremolar el pis; el llum, que ja s'esqueya a
l'agonía, va finar al primer trontoll, y'l gos, que geya abaix, dessota
de l'orga, grinyolà, desconsolat, com si l'empaytessen a garrotades...

-- ¡Pobre de tu! -- va esclatar en Mitja-galta, al sentirse'l tanto, bo
y fent un bot envers a la Nèta, que s'havia arredossat darrera d'una
cadira. -- ¡Pobre de tu!... --

Y caygué al demunt d'ella renegant com un endemoniat.

Al sentir l'embranzida, la Nèta, s'esmunyí del amagatall, fugint de
puntetes y a les palpentes pera guanyar la porta del carrer.

-- ¡Ira de Deu!... -- exclamà en Mitja-galta, sospitantho. Y's llensà al
darrera d'ella ab tota fúria.

El _Scheling_, sobtat per les corredisses, grinyolava esglayadorament,
com si pressentís una mort, com si preveyés una desgracia.

Tot just la Nèta obria la porta que ja en Mitja-galta li agafava'l bras
pera subgectarla.

-- ¡A dins!... ¡A dins, te dich, ò t'assessino!

-- ¡Socors!... ¡Socors!... -- confegia la Nèta ab defallida veu.

Cruxí una finestra, tot seguit, mes quan algun dels vehins, mogut per la
curiositat, s'abocava al carreró, ja en Mitja-galta tenia fermada la
porta.

La Nèta va passar aquella nit entre la vida y la mort.

Lassa, desconortada, petant a estones de dents com si l'arborés una
febre, s'arrupí, la pobre, en un recó de son quarto, ab el _Scheling_,
que era sa única custodia al costat; mes sempre ab el sobressalt al cor,
de temerosa de que la bestiola no li avinentés ab sos gestos la
presencia del saltimbanquis.




## XIV

-- Avuy no tens pols, Met, -- li digué son pare observant que'ls cops de
mall estavellavan la cabota de la escarpra.

En Met, sens respostarli, continuà brandint l'eyna pera descarregarla ab
tota sa furia.

-- ¡Lo dit! ¡Si tremolas! -- repetí son pare. -- Vaja, anem; val més que
reblis aquell cèrcol. ¡Roig!... ¡Vína!...--

Y en Met cedí la seva plassa al fadrí major...

Al caure la primera batallada de les vuyt, en Met abandonà les rodes y
els carros pera dirigirse a casa seva, com si no volgués esmorzar
entre'ls fadrins, qu'ab dues llesques de pà, mitja ceba y l'arengada, ja
comensavan a formar el rotllo.

Unes quantes passes li faltarían pera arribar a sa casa, quan se
collgirà tot d'una, sentint que l'anomenavan.

-- ¿A mi? -- respongué ab sorpresa.

La drapayre del carrer dels Petons, qu'era la que li signava ab reserva
que se li acostes, va insistir ab ses especials senyes.

-- ¡Veníu! -- li digué, al vèurel més a la vora.-- Veniu que no convé
que ningú'ns escolti.

Capficat y trist com durant el resto d'aquell día, en Met, seguí a la
drapayre fins a darrera d'un casalot que donava al Pastím.

-- Met, de bon matí y al exir de casa -- li digué la dóna, -- m'ha
cridat la Nèta ab un ayre molt contristat y m'ha dit ab veu retinguda:
"Que no'm fareu un favor, en que siga per la mort de Deu, que Deu y
María Santíssima vos ho pagaràn?" "Digas, noya, dígas; per què hi foram
en aquest món?" "Donchs, cerquèu a n'en Met, y diguèuli, que si'm
guarda encara una engruna d'estimació, que'm vinga a treure tot seguit
de la ratera en la que'm té ficada aquest home (assenyalant a dins).

No hi puch aguantar més. Si passo lo que's diu dos dies, me perdo,
Madrona, me perdo."

Y se m'ha posat a somicar com una criatura, com que'm partia'l cor, y
axò que n'he vist algunes de desgracies! Tot seguit m'ha comptat lo de
la nit passada... ¿No'n sabeu rés?... Quin diastre d'home!... Se veu que
se li capgirà'l cervell!... La volia maltractar... La volía... ¿enteneu?
Però ella s'hi ha resistit com una fera... De què no es capassa una noya
pera guardar sa virtut, sobre tot quan ja té qui l'estima? ¡Y com del
pis de son cor, ja fa temps que vos ne teniu la clau!... Sí; vos... ¡Hi
hà coses que no cal dirles!... Se'n van pels ulls... Se llegexen a la
cara... ¡Reixen arreu!... Com tots n'hem patit d'aquest mal, sens
repararhi gayre, qualsevol l'endevina!... Donchs, be; m'ha dit que si
jo... que si jo volgués... però, fill, ¡jo no m'hi puch comprometre!...
¡Be prou que la justicia'm té l'ull a sobre per tonteríes del ofici!

-- Bueno... Bueno... -- reprengué en Met.-- ¿Es a dir, que se'n vol
anar?... ..¿Que hi està resolta?... ¿Que li cal fugir?... ¡Es clar que
li cal fugir!... ¡L'esparver y'l colomí dins una matexa gàvia!...

-- Just... Axò es, y ab vos... Allà ahont siga... Hont volgau
portarla... ¡Com la pobre no té a ningú!

-- Bueno. ¿Què més? ¿No vos ha dit com y a quina hora?

-- Axò vos...

-- Mirèus, ¡com me ve tot de cop!... ¡Aquest mitx día'ns tornarem a
veure! --

La drapayre s'allunyà, y en Met, commogut y cavilós, se dirigí envers a
sa casa.

Agafà les eynes, al arribarhi, decidit a treures de devant el remendo
qu'enllestia pera quedar nét del tot a l'hora de plegar, y s'atrafegà de
ferm en sa tasca. Però al amo del remendo li hauria valgut més
retrassarlo un parell de dies, donchs en Met, entavanat ab ses cabòries,
en tot el quart de jornal y malgrat la seva fuga, va fer molt poca feyna
y encara mal girbada.

Al punt de caure les dotze's desarremangà'ls brassos per acudir a la
cita.

La drapayre ja hi era. Se passejava neguitosa, resseguint la paret del
casalot bo y enrahonant ab si matexa, es a dir, bo y repassant la llissó
que la Nèta li acabava d'ensenyar pera que no se n'hi anés de la
memòria.

-- ¿Y, donchs?... ¿Còm ho tenim?

-- He vist a la Nèta... Per sort ¿eh?... qu'en Mitja-galta sols s'ha
mogut de la cofurna pera anar pel tabaco. Mes, com jo estava al aguayt!
¡Pobre Nèta! ¡Si l'haguesseu vista!... Li semblava que no podía ésser...
Ni una criatura quan s'ensopega ab les troballes dels Reys! ¡Vos dich
que m'ha enternit! "¡Ara sí que veig que m'estima!" ha exclamat tota
ensentimentada: "¡May del món m'he vist tan contenta com avuy!.. Aquí
dintre -- m'ha dit, assenyalant son cor -- hi sento una frescoreta que'm
refà tota. Com si ruxessen una planta que s'esmortuhís d'assedegada!.."
Sí, Met; l'afició que vos porta creguèu que no es pas per dita. Si
adhuch mentres me parlava de vos se'm anava fent... ¿còm ho diré?...
¡mes guapa, vaja!... --

-- Be, ¿y què?... ¿Y, còm?... ¿Y a quina hora?

-- Axò... Axò... Ella diu que si a les dotze de la nit... ¡Per la porta
no cal pensarhi!... El _Scheling_ y en Mitja-galta jauen a baix, y com
els dos tenen les orelles prou fines!...

-- Donchs, ¿per ahont?... ¿Per la finestra?

-- Just... Just. Per la finestra. Arrimarà'l catre a la paret, ben arran
del empit; nuarà un llensol a una de les cames après de llensar el fato,
y's despenjarà sens gota de fressa. ¡Com de gimnàstica ja'n sab la
prima! ¿Ho heu entès? ¡Per Deu, que hi sigau a l'hora! ¿Y, ahont penseu
durla, si's pot saber?...--

En Met li confegí un nom a l'orella, un nom que li era prou conegut, y
après de recomenarli'l secret clohentse ab un pessich els llavis, se
retirà a grans gambades.




## XV

No cal encarir com va passar en Met aquelles cansoneres hores de la
tarde y de la vetlla.

La dóna supersticiosa que pren un bitllet el día que li ha entrat un
borinot al pis; el jugador infortunat que, endut per diabólich rampell,
posa tot quant li queda demunt la primera carta; el bolsista, que té
pendentes d'un telegrama una tirallonga d'operacions; tothom qu'espera'l
venciment d'un plasso pera la decisió d'un etzar, que compta ha
d'afavorirlo, rumia y sofreix, dubta y s'entavana.

No hi hà més remey... El jayo del temps, que per la etat que ja té y per
les coses qu'ha vist, li sobra la experiència, sab prou qu'a la matexa
hora que fa saltironejar el cor de molts al impuls d'una sobta alegria,
nega'ls ulls de tants altres a copia de sentides llàgrimes... Y d'aquí
la seva inexorabilitat. No li resta més recurs al impacient que
revestirse de conformitat, y axò es lo que va fer en Met a la mesura de
ses forses.

Ab tot, un hora abans de la convinguda, ja's passejava pels encontorns
del lloch triat pera la entrevista.

Tot s'esqueya en repòs. De la botiga del manyà, situada ahont es avuy el
"Saló dels nostres", en quin lloch "Se afeita, corta y riza el pelo, por
un real", ja n'havían sortit el graner del Portal Nou, el pellayre del
Pastím y'l ferrer de tall de la plassa, eterns companys de "solo" y els
darrers d'anar a retiro de tot el barri.

El cel estava trist. Una gropada de foscos núvols cubría'l firmament,
dexant entreveure, si be a curtes estones, com passatgers eclipses, a la
lluna, redoltada tota ella per un disch boyrós. Era una nit pesada.

L'ayre venia a toms, com si un fexuch obstacle s'interposés en son camí,
y era fresch y humit son alè, tal com si la pluja ja s'extengués per a
la vora.

En Met, alleugerint els passos, s'acostà resolt al carreró.

Tot estava mut, quiet. L'ombra que progectava'l fanal se reproduhía en
la paret com un emblema cabalístich...

Per dins del carreró, rès, absolutament rés, ni la fressa dels gats,
abscondits segurament, com si ensumessen la tronada.

La sola senyal de vida's manifestava en els porticons de la Nèta,
d'ahont n'exía una ratlla de llum aparentant una llenca d'or...

En Met, bo y avansant, no la perdía de vista. Caminava pas a pas,
sigilós, retenintse l'alè y posat al aguayt, lo mateix qu'un lladre.

Al caure'l primer toch de les dotze s'entreobiren els finestrons.

La Nèta s'abocà a la finestra, y après de cercar a n'en Met ab una
llambregada, li etzivà'l lligall de son fa to.

-- ¿Baxo, Met? -- li preguntà tot seguit com per assegurarse de la
situació.

En Met li feu que si ab el cap, y la Nèta, ja enfilada en sa cadira y
estrenyent entre ses mans el retorsut llensol, se disposà pera la
devallada. Se tombà d'esquena al carrer, s'assegué al empit de la
finestra y, sens més fresses ni remors que la fregadissa de ses robes,
comensà la descenció.

En Met, ab l'esglay al cor y les orelles atentes, no apartava'ls ulls de
la porta.

De sobte reculà un pas, ensemps que la Nèta, que ja tenia tot el cos
enfora, sobresaltada per l'actitut d'en Met, restà sospesa.

-- ¿No sents? -- li observà en Met.

-- Es el _Scheling_, el malehit _Scheling_, -- respongué la Nèta.

El gos bordava ab desassossego.

-- ¡Avall!... -- digué en Met, decidit.

-- ¡Crech que'l sento! -- afegí la Nèta.

-- ¡Avall! --reprengué en Met, ab els brassos extesos, com si tractes de
tomarla.

La Nèta s'hi dexà anar d'un bot...

En aquell instant s'obrí la porta de la botiga aparexenthi en
Mitja-galta.

Estava desconegut. Vermell el rostre com un borratxo; els ulls enfora
semblant als d'un boig; closos y amenassants els punys, com la
personificació de la venjansa...

-- ¡M'ho pensava! -- exclatà, enrogallada sa veu per el despit. -- Mes,
¡no te'n gaudiràs!... ¡No te'n gaudiràs, traydora!... --

Y trayentse de la pitrera un afuat ganivet, embestí resolt a la Nèta.

Aquesta, ab els brassos oberts y pregants els ulls, se decantà vers a
son aymant, implorantli sa protecció; mes, tot just en Met tractava
d'interposarshi, que ja la pobre de la Nèta's sentia l'eyna en ses
entranyes...

Al vèurela caure en Met, volgué cridar; mes la matexa ira li nuava la
gorja. Trastornat, rabiós, ja fóra de si, vegent al saltimbanquis aprop
seu, amenassantlo ab la boca y més que ab la boca ab el sagnant ferro
qu'en sa destra brandía, s'hi abrahonà com una fera. Fort de punys, en
Met, a la primera embestida li subgectà'l bras que sostenía l'arma; mes,
lleuger de cames, el saltimbanquis, li feu la traveta tot d'una, cayent
y rodolant abdós per l'empedrat...

En mitx d'aquella brega, la malastruga de la Nèta hi agonitzava bo y
anomenant a n'en Met carinyosament; en tant el _Scheling_, fermat als
peus de l'orga, hi udolava ab desesperació.

No sé si en Met ohiria'ls estroncats mots de la Nèta, donchs, com si li
revinguessen obtadament les forses, se desarrapà d'un de sos brassos,
apoderantse decididament de l'arma.

Vegentse perdut, el saltimbanquis, s'aferrà ab les ungles y ab les dents
al coll d'en Met, ab ayres d'escanyarlo, mes, deslliurat aquest de abdós
brassos après d'una contracció suprema, li enfonzà'l ferro fins al
mànech, com que caygué a terra lo mateix qu'un sach.

.  .  .  .  .  .  

Una hora après, y mentres la Justicia feya axecar abdós cadavres a la
vista dels vehins del carrer dels Petons, abocats per balcons y
finestres, en Met corría, corría carretera de Fransa amunt, amunt
sempre, revent com un llamp, com que maymés se n'ha sapigut rès...

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78990 ***