path: root/78453-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***
Els idols

Quadre en un acte y en prosa

Carme Karr i Alfonsetti

1911

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat  per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte  Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`

PERSONATGES


Donya Maria. --Entre 55 y 60
    anys, pentinat sensill emprò a la moda. Vesteix d'estar per casa
    ab severa elegancia, falda de panyo negre y blusa de seda ab
    collet de guipur blanch, joyes sencilles. Medalles al coll
    penjant d'una cadena d'or. A la cintura un _llavero_. Usa lentes
    pera llegir y mira al lluny. 

    Es una senyora ben conservada,
    metòdica, instruida, molt segura desí mateixa, sobria y
    distingida de maneres.

Joana (_sa filla_). --Vers els 28
    anys. Trajo de carrer, sastre, sencill y elegant. Gran capell,
    vel espès y boa que li tapen la cara. Moneder a la moda y
    guants. 

    Es viva, inteligent, lleal y un poch vehement.
    Temperament exaltat per el dolor. El tipo de casada la jove de
    nostre bona societat. Fina y distingida.

Pilar (_cambrera_). --De mitja edat
    y pentinat molt sencill, trajo llís negre, y devantal blanch ab
    pitet, sense brodats. Coll planxat.




## Acte unich

DECORACIÓ


Epoca actual en l'interior d'una familia rica de la nostra burgesía.
La casa dels pares de la Joana, un pis principal proper al baixador
del Passeig de Gracia. Saleta de confiansa, molt reduhida. Alfombra,
cortinatges molt bons; un poch antiquats. Al fons, en mitg de
l'escena, una tribuna ab estors clars en la que s'hi veuhen plantes,
dos sillonets, y entre ells una tauleta de cusir ab roba blanca al
damunt y diaris: "El Brusi", "La Vanguardia", "La Veu", etc..

Portes laterals ab portiers. A la dreta una xemeneya, ab foch de
llenya encés. Demunt un alt mirall, rellotge y candelabros antichs.
Devant, de cara al públich, un petit confident ab coixins. Endevant,
cap a l'espectador, una porta. Escampats per l'escena: tauleta ab un
ram de flors y fullatges, sillonets, etz.. En les parets quadros de
familia.

A l'esquerra, vers el fons, una porta, també ab portiers. Endevant de
la escena un secreter o una arquilla catalana de les dites "Caixa de
nuvia".

Entrada d'hivern; quarts de dotze del matí. La tribuna, a través dels
estors, es amarada de sol.




### Escena I

Al aixecarse el teló Donya María està dreta devant
de la porta del fons a l'esquerra, venint de despedir al seu
marit que no's veu. Té una pessa de roba a la mà.

Entre'ls portiers de la porta de la dreta se veu a Joana molt pàlida,
inmòvil, escoltant y mirant sa mare qui no s'adona d'ella.


Donya Maria. (_A algú invisible._) Bé, home! Ja m'en
recordaré. Tingues forsa compte en pujar y baixar del tren, sents? Y
procura no perdre el de la una, que'm faries estar ab ànsia.
(_Escolta un moment y va a la tribuna hont aixeca un estor pera veure
sortir al seu marit. Li fa adeu ab la mà, y s'ha de compendre que'l
segueix ab la vista fins a la cantonada. Deixa anar l'estor y entra
en escena mirantse la pessa de roba que dú a la mà, dirigintse cap a
la porta de la dreta ahont se trova devant sa filla qui ha entrat.
Sorpresa y somrienta:_) Hola maca! Tu per aquí? (_Tot enrahonant và a
deixar la pessa sobre la tauleta de la tribuna._) Si't descuides no'm
troves, perque'l teu pare volía de totes passades qu'anés ab ell a
Sans a veure les obres noves de la fàbrica. Ara mateix se'n acaba
d'anar. ¿Com es qu'estás tant parada? Encara espero que'm fassis un
peto. (_S'acosta a sa filla. Joana ha caigut en una cadira prop de la
porta, l'actitut retuda. Donya Maria alarmada._) Nena ¿què
tens? ¿no't troves bé? Joana!...

Joana.  (_Separant la cara de les mans._) Mamà!
mamà meva!

Donya Maria. (_Volent alsarli el rostre._) Però ¿qu'es
això? Què us passa? Tens algú malalt? Els nens? En Lluis? (_Joana li
fà que no ab el cap._) Es clar!... que soch tonta! tu no fores aquí!
(_S'ajup per veureli la cara._) Filla ¡per Deu! parla d'una vegada!
no'm fassis patir d'aquesta manera! Tu estàs malalta! Quina cara
fàs!

Joana. (_Com esverada_) Mamà, haig de parlarli, a vostè
sola, sola... que no vingui ningú...

Donya Maria. Bueno!... no tinguis por. Ja veuràs.
(_Toca'l timbre; surt la cambrera._) Pilar, vingui qui vingui, no hi
som pera ningú, ¿ho té entès? (_Acostantseli y ab veu baixa._) Portim
desseguida l'ampolleta que trovarà demunt de la meva calaixera y una
copeta. Cuiti.

Pilar. Molt bé diu.

Surt.


Donya Maria. (_Tornant cap a sa filla_) Ara podràs
explicarte, emprò avans... que't vegi la cara al menys! Ab aquets
sombreros! (_Ab cuidado va trayentli y ho posa tot damunt d'un
sillonet. Li arregla el cabell, la besa._) Veyam! Qu'es això que't
trastorna tant, filleta?

Joana. Mamà! Soch la dòna més desgraciada del mon!

Truquen. Joana fa un moviment que d'un gest calma sa mare.


Donya Maria. Endavant. (_La cambrera entra ab la safata
hont hi ha una ampolla xica, una copa petita y una cullereta. Donya
María li pren y ho posa damunt la tauleta. A la Pilar._) Y ara,
recòrdissen bé que no hi som pera ningú.

Pilar. Si senyora.

Surt.


Donya Maria. (_Ha preparat la beguda pera la Joana. 
Oferintli_) Mira, noya, ans que tot, prente això... estàs molt
agitada.(_Joana refusa._) Anem! anem! no'm fassis enfadar, ni sigues
criatura.

Joana. Dèixim, mamà, gracies!... no puch pendre rès.

Donya Maria. (_Insistint ab fermesa._) Prente això.
(_Joana obeheix y després va a posar la copeta demunt de la taula. Sa
mare la fa assentar prop d'ella en el confident. Agafantli les mans
ab carinyo._) Y ara, parla.

Joana. (_Els ulls encesos, agitada_) He vingut a dirli
qu'en Lluis m'enganya.

Donya Maria. (_Ab sorpresa y dolor._) Què?... què dius?

Joana. Dich qu'en Lluis, el meu marit, el pare dels meus
fills, m'enganya, té una quer...

Donya Maria. (_Interrompentla_) No pot esser, filla! No pot
esser!

Joana. Ah! Ja m'ho pensava que no'l creuría capàs de
semblant vilesa...

Donya Maria. Estàs segura, Joana?... ben segura? Mira que
devegades les apariencies...

Joana. Les apariencies diu? miri mamà... (_S'alsa y treu
del seu moneder una carta color de rosa rabiós._) Llegeixi.

Està molt agitada.


Donya Maria. (_Pren la carta ab gest despreciatiu._) Quin
paper!... y quina olor!...

Joana. Ay, mare meva!... Si vostè sabía els díes que fa que
m'obsessiona a mí aquesta olor!... Arreu la trobo; en les robes d'en
Lluís, en sos cabells, en tot lo que toca. Ell deya qu'era de la
barbería. ¡Afiguris! Si vostè no té idea de lo que vinch sofrint fa
una temporada!

Donya Maria. Prò, criatura: quí no't feya parlar avans?

Joana. Per què torbar la tranquilitat en que viuhen vosté y
el papà? Ademés me mancava la prova de que la meva desgracia era
certa. Ara la tinch. Llegeixi, mamà... llegeixi.

Donya Maria. Quin fàstich! Ell! En Lluis, un xicot de qui
no ho hauría dit may! tant bò! tant formal! Quina pena, Deu meu, quin
fàstich! (_Se posa'ls lentes y llegeix ab certa pena: primer diu
mirantse la carta._) Quina lletra! Y quina ortografía!

Joana. (_Impacient_). Ja veurá... llegeixi.

Donya Maria. "Amor mío: No extrañes que á pesar de tu
mandato te escriba á tu despacho, pero como hace ya días que no te
has acercado por casa ni por el cine, no me explico tu conducta. Has
de saber que desde que no te veo, trabajo sin gusto, y no sé lo que
me pasa, que me parece mentira que te portes así, ingrato, con tu
Lulú que te quiere tan apasionadamente á pesar del poco tiempo que
llevamos de trato. Supongo que no estarás enfermo, pues Lolita te vió
ayer en _El Siglo_ con tu señora; asi es que el motivo de la presente
es recordarte que la compañía se embarca el sábado que viene, día 10,
y que habías prometido llevarme á pasar todo un día á la Rabasada
para despedirnos. Pienso que el jueves sería á propósito para cumplir
tu promesa". (_A Joana, interrogant_). Dijous? Avuy?

Joana. Sí, sí; avuy mamà! segueixi.

Donya Maria. "...Cumplir tu promesa, pues bien sabes el
poco tiempo que nos queda, y con estas _tournées_ tan largas, sabe
Dios"...(_Apart_) "¡Dios!" no sé com s'atreveixen a parlar de Deu
aqueixes dones!... (_Seguint_). "sabe Dios cuando nos volveremos a
ver. Te esperaré pues el jueves entre 10 y 11 de la mañana. No hagas
falta, que me darías el gran disgusto y me obligarías á ir á ver lo
que te pasa, á tu despacho, como la otra vez que tanto te incomodaste
conmigo. Piensa que te adora y ansía comerte á besos tu apasionada:
Lulú".

Joana. Llegeixi la postdata.

Donya Maria. "Postdata: Luisito de mi alma, no te olvides
del saquito que me tienes prometido, para estrenarlo el jueves con el
vestido y el sombrero azul que aun no me has visto puestos y con los
que estoy muy barbiana. Vale."

Donya Maria fa una pausa, com recapacitant datos.
    Després plega la carta ab tranquilitat.


Joana. (_Agitada_). Y ara digui, mamá, què li semblen
aquestes... apariencies?

Pausa.


Donya Maria. (_Ab calma's desa la carta en la butxaca del
refajo_). Vols la meva opinió, noya? no te m'enfadaràs pas?

Joana. (_Impacient_). Què diu?

Donya Maria. Dich que'm sembla que la cosa no es tant
tràgica com tot això. Ja'm pensava jo que'l teu home...

Joana. (_Sorpresa_) Còm? ja sab lo que està dihent, mamà?

Donya Maria. Prou que ho sé! Veuràs. Vinem aquí.(_Se l'endú
a seure al confident_), y enrahonem una estoneta tu y jo...

Joana. Y la carta?

Donya Maria. Deixemla la carta, ara com ara (_una pausa_)
Escolta, Joana, d'hont l'has treta tu aquesta carta?

Joana. D'una butxaca d'en Lluis.

Donya Maria. Si que les té ben amagades aquestes coses el
teu home.

Joana. (_ab certa vergonya_) Era dins la cartera.

Donya Maria. (_Severa y sorpresa a l'hora_). Cóm? De la
cartera hont hi porta el teu retrat y el dels nens?

Joana. No, mamà, d'una altra nova que no li coneixía.

Donya Maria. (_Tranquilisada_). Ah, ja! Y tú... sabs qui es
aqueixa... Lulú?

Joana. (_Irada_). Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho
diu la carta quí es ella! Ah! Si jo la tingués a tret! miserable!
Tants homes com hi ha pel món y ha hagut de venir a pèndrem el meu!
Mala ànima!

Donya Maria. Càlmat, filla, càlmat y acaba d'explicarme...

Joana. Ay! què vol que li expliqui més? Ni sé hont tinch el
cap! (_Una pausa_). Mirí, mamà: no se'n recorda, que vostès, al poch
temps d'haver tornat de fora, varen notar qu'en Lluís semblava com
cambiat, més distret, menys carinyós...?

Donya Maria. Sí, prò com deya qu'estava amohinat ab tot
això de les vagues... tú mateixa semblaves no donarhi importancia.

Joana. Es clar! de primer, qui s'havía de pensar! Quan
tornava algún vespre molt tart deya qu'era perqué les Juntes
s'acabaven á deshora... Pot comptar jo si'n feya de díes que patía,
dissimulant. Quan ahir va sortir ab que avuy passaría'l día fóra ab
el seu corresponsal de Montevideo... que'm consta que va marxar fa
dos díes. Prò quan aquest matí se n'ha anat, jo m'he posat a
regirarho tot en els seus calaixos... quelcom més fort que jo
m'empenyía... Y quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de
l'americana que's va treure ahir...

Donya Maria. (_Després d'una pausa_). Sabs que'm sembla que
vares fer un disbarat anant a passar l'estiu a Camprodón?

Joana. Per què diu això, mamà, si vostè sab que als nens
els hi conveníen els ayres de fora?

Donya Maria. Vols que t'ho diga, noya? Sempre he tingut com
una falta de prudencia en les casades aquesta costum de deixar els
seus marits sols, a l'estiu, a Barcelona.

Joana. (_Aprés d'un silenci_). Ja l'entench, mamà. Prò en
Lluís havía accedit de tant bon grat...

Donya Maria. Ay, filla meva! Les dones devem estar sempre
prop dels nostres marits per si necessiten la companyía d'una mare,
d'una germana, o d'una muller. Comprens?

Joana. (_El cap baix._) Sí... que la comprench.

Donya Maria. Y devegades, filla, la soletat...

Joana. (_Ab dolor_). Mamà, sembla que vostè l'aboni. Ah! no
se perquè m'ho temía això... que vostè no'm podría compendre.
(_Un silenci durant el que donya Maria s'aixuga furtivament els ulls
y Joana, els colzers sobre'ls genolls y'l front entre les mans,
exclama_). No. Si no pot esser qu'ell hagi estat capàs de tanta
baixesa! Jo dech haver tingut una pesadilla. Lluís! Lluís del meu
cor! (_Plorant_) Ay Deu del cel! per què haig d'esser tant
desgraciada jo, veiam? Per qué s'ha buscat un'altre dona, quan jo
l'estimava tant? (_encarantse ab sa mare_) Per què m'ha aborrida...
digui, mamà? Es que ja m'he fet vella? Es que m'he tornat lletja?

Donya Maria. Joana!

Joana. L'estimava més que tot lo del món, al meu Lluis...
Si mamà, (_A cau d'orella._) més que tot! Cada día n'estava més
enamorada y'm sentía més seva.

Ab dolor.


Donya Maria. Me fa pena vèuret aixís, Joana! Com te
trastorna'l dolor!

Joana. (_Ab esclat._) Ah! Es que vosté no havía vist encare
sofrir. Jo tampoch m'hi sabía aixís... Ara me'n adonch, perque'm
prenen lo qu'es meu, el meu home, ¿sent? el meu home ¿compren?

Donya Maria. ¿Es possible? ¿Tú aixís apasionada?

Joana. (_Ab esclat._) Sí! Sí, apassionada! Y què? Ell es
qui m'hi ha feta, què vol que hi fassi jo ara? Digui? Per aixó'ns
desvetllen al amor els homes, pera aprés, quant els hi passa pel cap,
abandonarnos? Ay, com les comprench jo avuy, certes revenjes, certes
caygudes!

Donya Maria. (_Severa._) Joana!

Joana. (_Sense escoltarla y exaltanse ab ses propies
paraules._) Ah aqueixa dòna! (_Ab gelosía. Alsantse ab un crit a sa
mare._) Mamà, acompànyim a la Rabassada, anem a trovarlos; posis un
abrich y un sombrero, cuiti.

Donya Maria. (_Procurant calmarla y volent privarla de
que's posi'l sombrero que Joana ha prés del sillonet_) Què vols fer,
criatura? Perts el cap! Escolta! Càlmat.

Joana. (_Interrompentla, exaltadíssima._) No'm digui rès
mamà! Vingui... Anem.

Donya Maria. Qué't tornes boja?

Joana. No vol venir? Donchs m'en hi aniré sola! Jo vull
defensar lo qu'es meu, sent? lo qu'es meu.

Donya Maria. (_Ab fermesa._) Tú també ets meva, filla; y
sembla que no t'en recordis, tant mateix.

Joana. Mamà!...

Donya Maria. (_Resolta_) No; tu no sortiràs d'aquí, mentres
no estiguis més tranquila.

Li prén el sombrero, el boà, etz. y ho porta a la
    cambra de la dreta tancantne la porta ab clau.


Joana. Prò... per què'm reté? per què?

Donya Maria. (_Li parla ab gran fermesa, agafantla pels
brassos com volentla dominar._) Perquè no vull que fassis cap acte
impropi de la teva dignitat, vethoaquí. Veyam, Joana que't proposes
anant a sorpendre el teu marit?

Joana. Avergonyirlo devant de la seva...

Donya Maria. Ah! Y després d'haver fet aquesta heroicitat,
què més?

Joana. Me separaré d'en Lluis, me divorciaré.

Donya Maria. Ah! ja! divorciarte. Separarte de l'home que
estimes per sobre de tot?

Joana. No! no!... l'odío.

Donya Maria. Si; l'odíes d'aqueix odi que no es odi sino
amor!

Joana. No'm digui això, mamà! Si ara'l tingués aquí... el
desprecio tant, que no sé el que...

Donya Maria. Ara, com que tu no ets tú, te crech capàs de
qualsevol cosa; per això't vull aprop meu y que m'escoltis.

Joana. Y què'm dirà vostè, mamà, si tot es inútil, si no
trovarà cap rahó pera convèncem.

Donya Maria. (_amorosa_) Y els teus fills? Com es que no hi
penses en que ets mare?

Joana. (_Tapantse el rostre ab les mans. Ab dolor._) Ah!
Calli! els nens! pobrets! (_Una pausa en que sanglota. De cop alsa el
cap y torna a revoltarse._) Prò, diguim, y ell, ell? que se'n recorda
dels seus fills, ara? També son seus els nens. (_Primer ab desolació,
aprés, exaltantse ab ses propies paraules._) Angels meus! y pensar
qu'aqueix home, el seu pare... qui sab les vegades que'ls deu haver
besat al deixar aquella... donòta.

Donya Maria. (_Posantli la mà sobre els llavis._) Filla,
per Deu!

Joana. (_Fòra de si._) Ah, per pietat! dèixim marxar d'una
vegada. Val més la mort que la tortura de certes visions.
(_Com alucinada agafant a sa mare pel bras._) Que no'ls veu com van
enllassats pels camins de la montanya? (_Evocadora, ab fonda amargura
y dolcesa alhora._) També hi havíem anat tots dos, per aquelles
pinedes, a primeries de casats! Aquells caminets... Com m'enrecordo
de quant hi cullíem cireretes d'arbós!

Donya Maria. (_Inquieta volentla distreure._) Nena, què
dius?

Joana. (_Segueix evocant sense escoltarla._) Un día ell
m'en va fer un collar y jo m'en vaig guarnir el sombrero... ¿S'en
recorda, mamà, de quant vàrem arrivar aquí? Vosté y el papà's creyen
que eren de vellut les cireretes. Y ens varen dir bojos... ¡Oh, quin
dia! Y després are ell, alli, profanant aqueix recort!...

Joana resta en silenci com hipnotisada per la
    visiò, apoyada en la ximeneya, les mans creuhades y els ulls en
    terra. Sa mare aixugantse els ulls, comensa a sacsejarla,
    parlantli. Poch a poch va tornant a la realitat.


Donya Maria. (_Inquieta. Apart._) ¡Ay senyor! ¡Quina
angunia'm fa aquesta criatura! (_la crida._) ¡Joana! ¡Joana, filla!
(_Apart._) No m'agrada gens! Jo pogués ferla plorar al menys (_A sa
filla acaronantla._) Escolta nena: míram; soch la mamà, la mamà que
t'estima, ¿sents? Pensa en els nens que t'esperen. (_Joana va
passantse la ma pel front com pera desemboirarlo, y desprès de besar
maquinalment sa mare comensa a caminar pel salonet._) Si que t'en
recordes dels nens
¿oy maca?

Joana. (_Mossegant el mocador._) No'm recordo més sino de
qu'en Lluis... ara, es ab aquella dona malehida, a qui estima.

Donya Maria. T'equivoques. A n'aqueixes dones els homes no
les estimen.

Joana. Si, les estimen. ¡Quan penso que vosté y el papá han
viscut més de 30 anys com Joseph y Maria! (_Moviment de donya Maria
no notat per sa filla._) Sense un desengany, y jo... al cap de tant
poch temps, vèuremho tot perdut, sense fé, sense amor... ¡això es
horrible!

Donya Maria. No diguis aquestes coses!... El teu marit es
honrat, es bó y t'estima.

Joana. No m'estima; perque si m'estimés no'm trahiria, no'm
deixaria.

Donya Maria. ¡Ay filla! Ja t'anirás convencent de qu'els
homes no'n saben d'estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui!
(_La fa assentar aprop d'ella y tenintla abrassada va parlantli ab
amor emprò ab certa amargura._) Tu ets inteligent y sensata. ¿Que no
sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera
nosaltres? ¿Que tot allò qu'en ells es considerat com lleugeresa, en
nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de
divorciarte? ¿No sabs que tal com está la societat, tú, bò y essent
la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes
molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus
devers...?

Joana. (_Plorant._) ¡Això es horrorós!

Donya Maria. Per aixó t'aconsello que reflexionis y apelis
a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n'aquesta prova de la
que per desgracia (_suspirant_) ben contades esposes se lliuren...

Joana. ¡Ay mamá! Potser te rahò... Emprò dèixim creure que
d'altra manera s'ho pendria vosté si's trovés en el meu lloch. Miri,
avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés
l'impressió que m'ha causat el veure com vosté y el papá se
despedien, el petò que s'han fet y l'adeu ab que vosté l'ha
acompanyat desde allí... (_senyalant la tribuna._) ¡Còm els he
envejat!

Plora


Donya Maria. No't donguis pena aixís, Joana!

Joana. ¡Ay mamà! Com vol... Si ja he perdut per sempre la
fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem
fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare
meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!

Donya Maria. ¡Ah! l'Idol. Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es
clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres
desde petites, que acabem per creurehí com en un article de fé. Y
quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem
fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat
ficsarse en nostra insignificancia. D'això neixen després tants
desenganys, tants dolors,(_suspirant_) ¡y tants drames amagats!
(_Pausa._) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen
d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he
oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants
apoyarse en la vida sobre peus de fanch!

Joana. (_Plorant_) Y pensar que no hi ha remey per aquestes
miseries.

Donya Maria. Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens
ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la
primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!

Joana. Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?

Donya Maria. Com? No demanant impossibles.

Joana. No l'entench.

Donya Maria. Escolta bé, filla. (_Agafant sa filla pel bras
y passejantse amunt y avall de la saleta_) Aixís com nosaltres, les
dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes,
sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que
no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin
mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes
coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar
aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com
a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares...

Joana. Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes
circunstancies ¿què m'aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.

Donya Maria. (_Mitj somrienta._) Es clar! Sobre la teva
pena els meus sermons...

Joana. Digui.

Donya Maria. Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.

Joana. Resignarme?

Donya Maria. Si. Y aprés, perdonar a n'en Lluis, la seva
falta, que... al cap devall, donades les circunstancies, sembla que
no es pas tant...

Joana. (_Ab esclat._) Ah, no! no puch, no puch. Després
d'això... ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es
impossible. Vostè no'm pot entendre mamà, ja ho veig; com que per
sort may s'hi ha trovat en aquet cas!... Altra cosa forasí...
(_Encarantse ab sa mare, y ab vivesa._) Escolti. Imaginis per un
moment qu'el papà l'hagués enganyada. (_Moviment de Donya Maria notat
per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre
que creu que la seva mare no pot admetre ni que's compari'l seu
marit. Apart._) Pobre papà!... Si'm sentís! ell qu'es tant recte!
(_A sa mare._) No... si ho sé; no cal que'm digui rès. Ja m'ho
pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com
s'ho haguera près? Respongui.

Donya Maria. (_Comensa a caminar nerviosament jugant ab els
lentes y el llavero y contesta procurant assentar la veu agitada._)
No ho sé, filla; no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu
el mal que'm fas.

Joana. Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar
de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè
certes coses.

Donya Maria. Es que... jo... jo...

Joana. ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes
situacions cal havershi trobat?

Donya Maria. (_Com d'esma._) Sí... tens rahó, cal havershi
trovat.

Joana. Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist
en aquet cas, no li hauríen valgut reflexions ni consells, ni rès.
Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les
convencions s'hauría separat del seu marit. (_Exaltantse ab ses
propies paraules._) Ah! no! entre en Lluis y jo, tot s'ha acabat. Jo
no vull les deixes de ningú. (_Pausa. Després d'un moment de
desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab
esclat._) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinch sanch en les venes?
(_Camina per l'escena,_) Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove
pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de
referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del
meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.

Donya Maria. (_Que mentres sa filla ha anat parlant ha
estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les
darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada._) Què
dius, ara?

Joana. (_Els ulls encesos, segueix._) Dich que ja qu'ell
m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulú;
aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi
no m'ha de mancar qui'm vulgi... Qui'm vol?...

Donya Maria. (_Com atuhida._) Es que't tornes boja?
(_Molt nerviosa._) Calla noya, calla!

Joana. (_Exaltada._) Avuy mateix jo...

Donya Maria. Prou! no sabs lo que dius. La gelosía't fà
perdre'l cap... Tu no ets capàs...

Joana. (_Irada._) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una
dòna en el meu cas?

Donya Maria. (_No pot més. Tot d'un cop, se dressa com
trasformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre
trasmudat, s'encara ab sa filla._) Què no ho sé, dius, desgraciada!
Més que tú, ho sé. No haig de saberho!

S'interrompeix com espantada de ses propies
    paraules, y's tapa el rostre en les mans. Un silenci.


Joana. (_Aturdida._) Què? que diu mamà... vostè?

Donya Maria. (_Reprenentse,_) No!... No volía dir rés,
filla. Es que has acabat per ferme exaltar també, ab les teves
amenasses. Ni jo mateixa sé lo que'm fas dir!

S'allunya vers la tribuna hont alsa un estor.
    Joana ha restat clavada en terra. Uns moments de silenci. Aprés,
    resolta, va corrents a cercar sa mare y la fa assentar en el
    confident, hont s'agenolla devant d'ella.


Joana. (_Commoguda._) Mamà, parli. Acabi; no m'enganyi.
Si's creu que no l'he sentida! Prò m'ha semblat una cosa tant
impossible, tant absurda, la que se l'hi ha escapat dels llavis.

Donya Maria. T'equivoques, Joana; jo, no...

Joana. (_Insistint amorosa._) Si. Vostè anava a ferme saber
quelcom. Parli, parli.

Donya Maria. (_Ab esfors._) Ah! tu'm demanes el més gran
dels sacrificis qu'una mare pot fer pera els seus fills.

Joana. (_Agitada._) Fàssil per amor meu, que li juro que
sabré agrahirli y pagarli.

Donya Maria. (_Mentres parla s'encamina ab Joana cap al
secreter, que obra._) Creu, filla, que sense els moments de prova que
atravesses, may hauría portat a cap lo que m'obligués a fer. Més ja
que rès ha estat prou fort pera obrirte els ulls a la teva missió de
dòna y de mare, ni la invocació dels teus fills, ni els meus
consells, ho faré com darrer recurs de salvació. Prò avans, has de
jurarme pels teus fills, Joana, que may ningú del món, ni el teu home
ni el teu pare, sents? hauràn sospita per ton gest, per ta paraula,
per les teves manifestacions de tendresa y de respecte,
(_Ben marcat._) de lo que vas a saber.

Joana. No tingui por. Li juro.

Donya María treu d'un calaix un secret, y d'aquest
    un plech de cartes velles, lligades.


Donya Maria. Té filla. Aprén a sofrir y a perdonar.

Joana, pren les cartes les deslliga y tot just
    posa els ulls en una, se li escapa un gemech de dolor y mira sa
    mare que plora silenciosament, dreta, apoyada en el moble.
    Després, sense poguer acabar la lectura de les cartes, les aparta
    ab fàstich, y sanglotant s'abat als peus de sa mare.


Joana. Oh! Santa! Santa!

Donya Maria. (_Alsantla y prenentla en sos brassos._)
Pobreta! Es molt! Dos ídols enderrocats en un sol dia!...

Joana. Oh! Papá! Papá! Ell també.

Donya Maria. Si. Ell també.

Joana. Pobre mamá! ¡Còm deu haver patit!...

Donya Maria. (_Ab certa amarga bonhomia_) Que't diré filla,
si sembla qu'això del perdonar, costa, sobre tot, la primera vegada.
Y m'estimava ¿sabs? El teu pare m'ha estimat sempre més que a cap
altra dona, el pobre. Mira; devegades fins comprenia que venía a mi
cercant consol per els desenganys qu'altres li donaven.

Joana. (_Horroritzada_) Y vostè no'l rebutjava?

Donya Maria. Rebutjarlo? Per qué? si estàvem lligats pera
tota la vida y ell sabía que jo era qui podía estimarlo millor que
cap altra dona. ¿A què ferli una existencia odiosa ab gelosies y
retrets, segurament inútils? Hauría estat la guerra encesa, si jo no
haguès perdonat desde un comensament, y sobre tot dissimulat, Joana,
dissimulat. ¿Sents? Hauriem sigut dos desencantats o dos enemichs
sota un mateix sostre, ¡y devant de vosaltres! Quin exemple!

Joana. Y jo, sense adonarme may de rés! Vostè es
admirable!

Donya Maria. Admirable no; però es que tenía fills, y les
mares venim obligades tant sovint a oblidar que som dones! Forta si,
y es per això que la pau ha regnat sempre en nostre llar; y sense
esment de lo qu'ella podía costarme, heu pujat en ella ben drets, com
jo us volìa. La meva part no ha estat donchs pas la pitjor en el
matrimoni ja que heu sigut la meva recompensa, Joana.  Per això't
demano que segueixis el meu exemple, ab aqueixa fortalesa qu'admires
y que ha donat el resultat de que fa un moment parlaves; el de que a
les nostres velleses semblem encara Joseph y Maria. De tot aquell
passat, ¿sabs? ell ja no se'n recorda avuy, més que com de tantes
altres... coses sense trascendencia, arreconades pel temps. Y quant
sent contar qu'una dòna's desespera y sofreix perquè'l seu home
l'enganya, veurás com casi be sempre's posa a riure y diu. "Bah! bah!
no n'hi ha pera tant! Tot s'arreglarà! Jo també n'havía fet de seques
y de verdes a la meva dona! Després un hom s'estima millor, ¿Oy
María? que ja no t'en recordes d'aquelles enrabiadetes que passaves
per culpa meva?" (_Pausa_) Me fa l'ullet, com demanantme complicitat
a la seva broma, y jo li responch ab una rialleta. Y aixís ningú creu
en la trascendencia de ses hassanyes de conquistador... ni en la de
les meves enrabiadetes. (_Tristament_). Perqué'ls homes generalment,
no volen admetre que lo que, pera ells fou goig, hagi pogut
trossejarnos el cor...; y en solen dir... enrabiadetes, de nostres
dolors més íntims.

Joana. (_Plorant_). Mamà, 'm sembla que no podía fer lo que
vosté. Jo tinch la sanch del meu pare.

Donya Maria. (_Ab fermesa_). Peró ets dòna. Y a les dones,
(_Ab ironía_) com que no som ídols més qu'en els versos dels poetes y
en els somnis dels enamorats, no'ns es permés, tenir els peus de
fanch, vethoaquí.

Joana. (_Plorant_). Si, mamà, si vosté es una santa
(_Pausa. Se li tira als brassos_). Digui què vol que fassi y
l'obehiré.

Donya Maria. (_L'agafa del bras y tot parlant va caminant
ab ella per l'escena_). Aixís m'agrades, aixís. Donchs, mira. Ara se
m' ocorre una cosa. Te'n vas a casa teva, agafes els petits y us en
aneu a Caldetas a la torra com ja havíaho quedat en ferho per mor del
catarro dels nens. Allí, procura passarhi ben tranquila uns quants
dies. Jo t'escriurè, aniré a vèuret, y quant tornareu a Barcelona...

Joana. Si, si, empró lo més tart possible.

Donya Maria. Al contrari: lo més aviat possible, recorda
(_Pausa; baixa'l cap_). Y quant siguèu aquí, molt de compte en no
desertar la plassa. Mira filla: jo crech conèixer prou el teu marit
pera estar segura de que no es d'aquells incorretgibles calaveres
(_suspirant_) com tants altres... Empró que, si se li presenta una
temptaciò (_ab lleugera ironia_) com es del sexe fort ¿sabs? convé
estarhi apropet pera sostenirlo...

Joana. Y evitarli aquelles caigudes, que no més ens fan mal
a nosaltres ¿no es aixó?

Donya Maria ha anat a la cambra de la dreta a
    buscar el sombrero y demés objectes de la Joana. 


Donya Maria. Veig que comenses a entendre el secret de la
felicitat real o aparent de molts matrimonis. Y ara, déixam fer a mí
per lo que toca a n'en Lluís. Ja veuràs. (_Se senten hores_). La
una ¿sents? Ara està tocant a la Concepció. El teu pare serà aquí
desseguida. Si al sortir de l'apeadero no'm veu darrera'ls vidres com
m'ho ha encomanat, es capàs d'amohinarse. Res. (_Somrient_). Ja ho
veus. Ara, estem aixís! Ay, filla! el temps! el temps! Ja veuràs tú
també!

Joana. (_Abrassantla_), Qu'es bona, mamà! no n'hi ha un
altre com vostè!

Donya Maria. Prou que n'hi ha! Més de les que't penses.
Sino que les que som aixis, no'ns agrada la fressa; y el mòn no
s'ocupa mès que de les que'n fan d'una manera o altra. Y ara, prou.
(_Carinyosa_). Fesme'l favor d'arreglarte y marxar desseguida, si no
vols que'l papà't trobi encare aqui... y aquestes coses... no't
sembla que val més que quedin entre tú y jo? (_Entretant parla
l'ajuda a posarse'l sombrero devant del mirall, el vel, etc.._) Y
sobre tot creume, Joana, no't capfiquis gens, recorda les meves
paraules y pensa que a hores d'ara de ben segur que'l teu home,
arrepentit, está desitjant embarcar aquella... Lulú, pera rependre
una vida tranquila. Y no tinguis por que a ella li culli cireretes
d'arbós, per els camins hont te portava a tù. A aqueixa classe de...
senyores, se les porta a la fonda, y prou.

Joana. Si, comenso a penetrarla aqueixa trista ciencia...
(_trista_) però la llaga es encara tant viva.

Donya Maria. Ja hi tornem?

Joana. No, no tingui por. Vostè m'ha donat una llissó que
may més podré oblidar que m'ha salvada, que potser salvarà mes
filles.

Donya Maria. (_Suspirant._) Qui sab! Y t'en vas ben resolta
a perdonar de bó de bó a n'en Lluis?

Joana. (_Tristament més ab fermesa._) Perdonaré, mamà. ¿No
haig de perdonar si soch la seva filla?

Va cordantse'ls guants.


Donya Maria. (_Acariciantla._) Bona minyona! (_Una pausa._)
Tinch por que si no cuites trovaràs ton pare per la escala; acabo de
sentir la senyal del tren. No voldràs ferli un petó?

Joana. (_Mira llargament a sa mare y li besa la mà ab
devoció._) No, avuy no. Adeu mamà.

La besa.


Donya Maria. (_Besantla._) Adeu filla. (_Acompanyantla fins
a la porta hont li estreny les mans._) Confío en que seràs forta?

Joana. Sí. Li juro que ho seré.

Surten per l'esquerra al fons.




### Escena II

L'escena resta un breu moment sola, empró s'ha de
    veure la ma de donya María aguantant el portier. Torna a entrar,
    resta un instant pensativa aixugantse els ulls, y va desseguida
    al secreter hont han restat escampades totes les cartes. Les
    agafa ab fástich y després de esbossinarles les llensa al foch y
    n'escampa les cendres. Se treu la carta de la Lulú de la butxaca
    y la tanca en el secret. Tanca'l moble y s'en va a la tribuna
    hont alsa l'estor; veu venir al seu marit y el saluda ab la ma;
    se'n entra a dins y toca'l timbre; després torna a la tribuna.


Pilar. (_Entrant per la dreta._) Ha trucat, senyora?

Donya Maria. Sí. Possin el dinar a taula que'l senyor es
aquí.

Pilar. (_Sortint._) Molt bé diu.

Donya Maria. (_Desde darrera els vidres va parlant al seu
marit que s'acosta, com si pogués sentirla._) No corris tant, home!
Bo! Quina ensopegada! Miracle que no hagis caigut! Mare de Deu! també
qui't fa tombar a mirar aquelles modistetes. (_Li dirigeix una
amístosa amenassa en el moment de passar sota la tribuna, y entra en
el salonet brandant el cap com dient: "No hi ha remey, sempre serà'l
mateix." Devant del mirall s'arregla'ls cabells, s'estira la brusa,
els plechs del coll. Sona fortament el timbre; toch d'amo. Donya
María encaminantse vers la porta, diu somrient ab irònica bonhomia._)
Anem, anem a fer l'acatament al ídol!

Surt per l'esquerra.


TELÓ RÁPIT


*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***