summaryrefslogtreecommitdiff
diff options
context:
space:
mode:
authorwww-data <www-data@mail.pglaf.org>2026-04-15 12:54:43 -0700
committerwww-data <www-data@mail.pglaf.org>2026-04-15 12:54:43 -0700
commit1262a442153bb70b8b2dc984b267415167412bec (patch)
tree94bd6cf3343752ac635b8d3ef0334ac608dd290a
Initial commit of ebook 78453 filesHEADmain
-rw-r--r--.gitattributes3
-rw-r--r--78453-0.txt890
-rw-r--r--78453-h/78453-h.htm450
-rw-r--r--78453-h/images/cover.jpgbin0 -> 209124 bytes
-rw-r--r--LICENSE.txt11
-rw-r--r--README.md2
6 files changed, 1356 insertions, 0 deletions
diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..6833f05
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,3 @@
+* text=auto
+*.txt text
+*.md text
diff --git a/78453-0.txt b/78453-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..7404cc9
--- /dev/null
+++ b/78453-0.txt
@@ -0,0 +1,890 @@
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***
+Els idols
+
+Quadre en un acte y en prosa
+
+Carme Karr i Alfonsetti
+
+1911
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
+d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
+Informatitzat de la Llengua Catalana.`
+
+PERSONATGES
+
+
+Donya Maria. --Entre 55 y 60
+ anys, pentinat sensill emprò a la moda. Vesteix d'estar per casa
+ ab severa elegancia, falda de panyo negre y blusa de seda ab
+ collet de guipur blanch, joyes sencilles. Medalles al coll
+ penjant d'una cadena d'or. A la cintura un _llavero_. Usa lentes
+ pera llegir y mira al lluny.
+
+ Es una senyora ben conservada,
+ metòdica, instruida, molt segura desí mateixa, sobria y
+ distingida de maneres.
+
+Joana (_sa filla_). --Vers els 28
+ anys. Trajo de carrer, sastre, sencill y elegant. Gran capell,
+ vel espès y boa que li tapen la cara. Moneder a la moda y
+ guants.
+
+ Es viva, inteligent, lleal y un poch vehement.
+ Temperament exaltat per el dolor. El tipo de casada la jove de
+ nostre bona societat. Fina y distingida.
+
+Pilar (_cambrera_). --De mitja edat
+ y pentinat molt sencill, trajo llís negre, y devantal blanch ab
+ pitet, sense brodats. Coll planxat.
+
+
+
+
+## Acte unich
+
+DECORACIÓ
+
+
+Epoca actual en l'interior d'una familia rica de la nostra burgesía.
+La casa dels pares de la Joana, un pis principal proper al baixador
+del Passeig de Gracia. Saleta de confiansa, molt reduhida. Alfombra,
+cortinatges molt bons; un poch antiquats. Al fons, en mitg de
+l'escena, una tribuna ab estors clars en la que s'hi veuhen plantes,
+dos sillonets, y entre ells una tauleta de cusir ab roba blanca al
+damunt y diaris: "El Brusi", "La Vanguardia", "La Veu", etc..
+
+Portes laterals ab portiers. A la dreta una xemeneya, ab foch de
+llenya encés. Demunt un alt mirall, rellotge y candelabros antichs.
+Devant, de cara al públich, un petit confident ab coixins. Endevant,
+cap a l'espectador, una porta. Escampats per l'escena: tauleta ab un
+ram de flors y fullatges, sillonets, etz.. En les parets quadros de
+familia.
+
+A l'esquerra, vers el fons, una porta, també ab portiers. Endevant de
+la escena un secreter o una arquilla catalana de les dites "Caixa de
+nuvia".
+
+Entrada d'hivern; quarts de dotze del matí. La tribuna, a través dels
+estors, es amarada de sol.
+
+
+
+
+### Escena I
+
+Al aixecarse el teló Donya María està dreta devant
+de la porta del fons a l'esquerra, venint de despedir al seu
+marit que no's veu. Té una pessa de roba a la mà.
+
+Entre'ls portiers de la porta de la dreta se veu a Joana molt pàlida,
+inmòvil, escoltant y mirant sa mare qui no s'adona d'ella.
+
+
+Donya Maria. (_A algú invisible._) Bé, home! Ja m'en
+recordaré. Tingues forsa compte en pujar y baixar del tren, sents? Y
+procura no perdre el de la una, que'm faries estar ab ànsia.
+(_Escolta un moment y va a la tribuna hont aixeca un estor pera veure
+sortir al seu marit. Li fa adeu ab la mà, y s'ha de compendre que'l
+segueix ab la vista fins a la cantonada. Deixa anar l'estor y entra
+en escena mirantse la pessa de roba que dú a la mà, dirigintse cap a
+la porta de la dreta ahont se trova devant sa filla qui ha entrat.
+Sorpresa y somrienta:_) Hola maca! Tu per aquí? (_Tot enrahonant và a
+deixar la pessa sobre la tauleta de la tribuna._) Si't descuides no'm
+troves, perque'l teu pare volía de totes passades qu'anés ab ell a
+Sans a veure les obres noves de la fàbrica. Ara mateix se'n acaba
+d'anar. ¿Com es qu'estás tant parada? Encara espero que'm fassis un
+peto. (_S'acosta a sa filla. Joana ha caigut en una cadira prop de la
+porta, l'actitut retuda. Donya Maria alarmada._) Nena ¿què
+tens? ¿no't troves bé? Joana!...
+
+Joana. (_Separant la cara de les mans._) Mamà!
+mamà meva!
+
+Donya Maria. (_Volent alsarli el rostre._) Però ¿qu'es
+això? Què us passa? Tens algú malalt? Els nens? En Lluis? (_Joana li
+fà que no ab el cap._) Es clar!... que soch tonta! tu no fores aquí!
+(_S'ajup per veureli la cara._) Filla ¡per Deu! parla d'una vegada!
+no'm fassis patir d'aquesta manera! Tu estàs malalta! Quina cara
+fàs!
+
+Joana. (_Com esverada_) Mamà, haig de parlarli, a vostè
+sola, sola... que no vingui ningú...
+
+Donya Maria. Bueno!... no tinguis por. Ja veuràs.
+(_Toca'l timbre; surt la cambrera._) Pilar, vingui qui vingui, no hi
+som pera ningú, ¿ho té entès? (_Acostantseli y ab veu baixa._) Portim
+desseguida l'ampolleta que trovarà demunt de la meva calaixera y una
+copeta. Cuiti.
+
+Pilar. Molt bé diu.
+
+Surt.
+
+
+Donya Maria. (_Tornant cap a sa filla_) Ara podràs
+explicarte, emprò avans... que't vegi la cara al menys! Ab aquets
+sombreros! (_Ab cuidado va trayentli y ho posa tot damunt d'un
+sillonet. Li arregla el cabell, la besa._) Veyam! Qu'es això que't
+trastorna tant, filleta?
+
+Joana. Mamà! Soch la dòna més desgraciada del mon!
+
+Truquen. Joana fa un moviment que d'un gest calma sa mare.
+
+
+Donya Maria. Endavant. (_La cambrera entra ab la safata
+hont hi ha una ampolla xica, una copa petita y una cullereta. Donya
+María li pren y ho posa damunt la tauleta. A la Pilar._) Y ara,
+recòrdissen bé que no hi som pera ningú.
+
+Pilar. Si senyora.
+
+Surt.
+
+
+Donya Maria. (_Ha preparat la beguda pera la Joana.
+Oferintli_) Mira, noya, ans que tot, prente això... estàs molt
+agitada.(_Joana refusa._) Anem! anem! no'm fassis enfadar, ni sigues
+criatura.
+
+Joana. Dèixim, mamà, gracies!... no puch pendre rès.
+
+Donya Maria. (_Insistint ab fermesa._) Prente això.
+(_Joana obeheix y després va a posar la copeta demunt de la taula. Sa
+mare la fa assentar prop d'ella en el confident. Agafantli les mans
+ab carinyo._) Y ara, parla.
+
+Joana. (_Els ulls encesos, agitada_) He vingut a dirli
+qu'en Lluis m'enganya.
+
+Donya Maria. (_Ab sorpresa y dolor._) Què?... què dius?
+
+Joana. Dich qu'en Lluis, el meu marit, el pare dels meus
+fills, m'enganya, té una quer...
+
+Donya Maria. (_Interrompentla_) No pot esser, filla! No pot
+esser!
+
+Joana. Ah! Ja m'ho pensava que no'l creuría capàs de
+semblant vilesa...
+
+Donya Maria. Estàs segura, Joana?... ben segura? Mira que
+devegades les apariencies...
+
+Joana. Les apariencies diu? miri mamà... (_S'alsa y treu
+del seu moneder una carta color de rosa rabiós._) Llegeixi.
+
+Està molt agitada.
+
+
+Donya Maria. (_Pren la carta ab gest despreciatiu._) Quin
+paper!... y quina olor!...
+
+Joana. Ay, mare meva!... Si vostè sabía els díes que fa que
+m'obsessiona a mí aquesta olor!... Arreu la trobo; en les robes d'en
+Lluís, en sos cabells, en tot lo que toca. Ell deya qu'era de la
+barbería. ¡Afiguris! Si vostè no té idea de lo que vinch sofrint fa
+una temporada!
+
+Donya Maria. Prò, criatura: quí no't feya parlar avans?
+
+Joana. Per què torbar la tranquilitat en que viuhen vosté y
+el papà? Ademés me mancava la prova de que la meva desgracia era
+certa. Ara la tinch. Llegeixi, mamà... llegeixi.
+
+Donya Maria. Quin fàstich! Ell! En Lluis, un xicot de qui
+no ho hauría dit may! tant bò! tant formal! Quina pena, Deu meu, quin
+fàstich! (_Se posa'ls lentes y llegeix ab certa pena: primer diu
+mirantse la carta._) Quina lletra! Y quina ortografía!
+
+Joana. (_Impacient_). Ja veurá... llegeixi.
+
+Donya Maria. "Amor mío: No extrañes que á pesar de tu
+mandato te escriba á tu despacho, pero como hace ya días que no te
+has acercado por casa ni por el cine, no me explico tu conducta. Has
+de saber que desde que no te veo, trabajo sin gusto, y no sé lo que
+me pasa, que me parece mentira que te portes así, ingrato, con tu
+Lulú que te quiere tan apasionadamente á pesar del poco tiempo que
+llevamos de trato. Supongo que no estarás enfermo, pues Lolita te vió
+ayer en _El Siglo_ con tu señora; asi es que el motivo de la presente
+es recordarte que la compañía se embarca el sábado que viene, día 10,
+y que habías prometido llevarme á pasar todo un día á la Rabasada
+para despedirnos. Pienso que el jueves sería á propósito para cumplir
+tu promesa". (_A Joana, interrogant_). Dijous? Avuy?
+
+Joana. Sí, sí; avuy mamà! segueixi.
+
+Donya Maria. "...Cumplir tu promesa, pues bien sabes el
+poco tiempo que nos queda, y con estas _tournées_ tan largas, sabe
+Dios"...(_Apart_) "¡Dios!" no sé com s'atreveixen a parlar de Deu
+aqueixes dones!... (_Seguint_). "sabe Dios cuando nos volveremos a
+ver. Te esperaré pues el jueves entre 10 y 11 de la mañana. No hagas
+falta, que me darías el gran disgusto y me obligarías á ir á ver lo
+que te pasa, á tu despacho, como la otra vez que tanto te incomodaste
+conmigo. Piensa que te adora y ansía comerte á besos tu apasionada:
+Lulú".
+
+Joana. Llegeixi la postdata.
+
+Donya Maria. "Postdata: Luisito de mi alma, no te olvides
+del saquito que me tienes prometido, para estrenarlo el jueves con el
+vestido y el sombrero azul que aun no me has visto puestos y con los
+que estoy muy barbiana. Vale."
+
+Donya Maria fa una pausa, com recapacitant datos.
+ Després plega la carta ab tranquilitat.
+
+
+Joana. (_Agitada_). Y ara digui, mamá, què li semblen
+aquestes... apariencies?
+
+Pausa.
+
+
+Donya Maria. (_Ab calma's desa la carta en la butxaca del
+refajo_). Vols la meva opinió, noya? no te m'enfadaràs pas?
+
+Joana. (_Impacient_). Què diu?
+
+Donya Maria. Dich que'm sembla que la cosa no es tant
+tràgica com tot això. Ja'm pensava jo que'l teu home...
+
+Joana. (_Sorpresa_) Còm? ja sab lo que està dihent, mamà?
+
+Donya Maria. Prou que ho sé! Veuràs. Vinem aquí.(_Se l'endú
+a seure al confident_), y enrahonem una estoneta tu y jo...
+
+Joana. Y la carta?
+
+Donya Maria. Deixemla la carta, ara com ara (_una pausa_)
+Escolta, Joana, d'hont l'has treta tu aquesta carta?
+
+Joana. D'una butxaca d'en Lluis.
+
+Donya Maria. Si que les té ben amagades aquestes coses el
+teu home.
+
+Joana. (_ab certa vergonya_) Era dins la cartera.
+
+Donya Maria. (_Severa y sorpresa a l'hora_). Cóm? De la
+cartera hont hi porta el teu retrat y el dels nens?
+
+Joana. No, mamà, d'una altra nova que no li coneixía.
+
+Donya Maria. (_Tranquilisada_). Ah, ja! Y tú... sabs qui es
+aqueixa... Lulú?
+
+Joana. (_Irada_). Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho
+diu la carta quí es ella! Ah! Si jo la tingués a tret! miserable!
+Tants homes com hi ha pel món y ha hagut de venir a pèndrem el meu!
+Mala ànima!
+
+Donya Maria. Càlmat, filla, càlmat y acaba d'explicarme...
+
+Joana. Ay! què vol que li expliqui més? Ni sé hont tinch el
+cap! (_Una pausa_). Mirí, mamà: no se'n recorda, que vostès, al poch
+temps d'haver tornat de fora, varen notar qu'en Lluís semblava com
+cambiat, més distret, menys carinyós...?
+
+Donya Maria. Sí, prò com deya qu'estava amohinat ab tot
+això de les vagues... tú mateixa semblaves no donarhi importancia.
+
+Joana. Es clar! de primer, qui s'havía de pensar! Quan
+tornava algún vespre molt tart deya qu'era perqué les Juntes
+s'acabaven á deshora... Pot comptar jo si'n feya de díes que patía,
+dissimulant. Quan ahir va sortir ab que avuy passaría'l día fóra ab
+el seu corresponsal de Montevideo... que'm consta que va marxar fa
+dos díes. Prò quan aquest matí se n'ha anat, jo m'he posat a
+regirarho tot en els seus calaixos... quelcom més fort que jo
+m'empenyía... Y quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de
+l'americana que's va treure ahir...
+
+Donya Maria. (_Després d'una pausa_). Sabs que'm sembla que
+vares fer un disbarat anant a passar l'estiu a Camprodón?
+
+Joana. Per què diu això, mamà, si vostè sab que als nens
+els hi conveníen els ayres de fora?
+
+Donya Maria. Vols que t'ho diga, noya? Sempre he tingut com
+una falta de prudencia en les casades aquesta costum de deixar els
+seus marits sols, a l'estiu, a Barcelona.
+
+Joana. (_Aprés d'un silenci_). Ja l'entench, mamà. Prò en
+Lluís havía accedit de tant bon grat...
+
+Donya Maria. Ay, filla meva! Les dones devem estar sempre
+prop dels nostres marits per si necessiten la companyía d'una mare,
+d'una germana, o d'una muller. Comprens?
+
+Joana. (_El cap baix._) Sí... que la comprench.
+
+Donya Maria. Y devegades, filla, la soletat...
+
+Joana. (_Ab dolor_). Mamà, sembla que vostè l'aboni. Ah! no
+se perquè m'ho temía això... que vostè no'm podría compendre.
+(_Un silenci durant el que donya Maria s'aixuga furtivament els ulls
+y Joana, els colzers sobre'ls genolls y'l front entre les mans,
+exclama_). No. Si no pot esser qu'ell hagi estat capàs de tanta
+baixesa! Jo dech haver tingut una pesadilla. Lluís! Lluís del meu
+cor! (_Plorant_) Ay Deu del cel! per què haig d'esser tant
+desgraciada jo, veiam? Per qué s'ha buscat un'altre dona, quan jo
+l'estimava tant? (_encarantse ab sa mare_) Per què m'ha aborrida...
+digui, mamà? Es que ja m'he fet vella? Es que m'he tornat lletja?
+
+Donya Maria. Joana!
+
+Joana. L'estimava més que tot lo del món, al meu Lluis...
+Si mamà, (_A cau d'orella._) més que tot! Cada día n'estava més
+enamorada y'm sentía més seva.
+
+Ab dolor.
+
+
+Donya Maria. Me fa pena vèuret aixís, Joana! Com te
+trastorna'l dolor!
+
+Joana. (_Ab esclat._) Ah! Es que vosté no havía vist encare
+sofrir. Jo tampoch m'hi sabía aixís... Ara me'n adonch, perque'm
+prenen lo qu'es meu, el meu home, ¿sent? el meu home ¿compren?
+
+Donya Maria. ¿Es possible? ¿Tú aixís apasionada?
+
+Joana. (_Ab esclat._) Sí! Sí, apassionada! Y què? Ell es
+qui m'hi ha feta, què vol que hi fassi jo ara? Digui? Per aixó'ns
+desvetllen al amor els homes, pera aprés, quant els hi passa pel cap,
+abandonarnos? Ay, com les comprench jo avuy, certes revenjes, certes
+caygudes!
+
+Donya Maria. (_Severa._) Joana!
+
+Joana. (_Sense escoltarla y exaltanse ab ses propies
+paraules._) Ah aqueixa dòna! (_Ab gelosía. Alsantse ab un crit a sa
+mare._) Mamà, acompànyim a la Rabassada, anem a trovarlos; posis un
+abrich y un sombrero, cuiti.
+
+Donya Maria. (_Procurant calmarla y volent privarla de
+que's posi'l sombrero que Joana ha prés del sillonet_) Què vols fer,
+criatura? Perts el cap! Escolta! Càlmat.
+
+Joana. (_Interrompentla, exaltadíssima._) No'm digui rès
+mamà! Vingui... Anem.
+
+Donya Maria. Qué't tornes boja?
+
+Joana. No vol venir? Donchs m'en hi aniré sola! Jo vull
+defensar lo qu'es meu, sent? lo qu'es meu.
+
+Donya Maria. (_Ab fermesa._) Tú també ets meva, filla; y
+sembla que no t'en recordis, tant mateix.
+
+Joana. Mamà!...
+
+Donya Maria. (_Resolta_) No; tu no sortiràs d'aquí, mentres
+no estiguis més tranquila.
+
+Li prén el sombrero, el boà, etz. y ho porta a la
+ cambra de la dreta tancantne la porta ab clau.
+
+
+Joana. Prò... per què'm reté? per què?
+
+Donya Maria. (_Li parla ab gran fermesa, agafantla pels
+brassos com volentla dominar._) Perquè no vull que fassis cap acte
+impropi de la teva dignitat, vethoaquí. Veyam, Joana que't proposes
+anant a sorpendre el teu marit?
+
+Joana. Avergonyirlo devant de la seva...
+
+Donya Maria. Ah! Y després d'haver fet aquesta heroicitat,
+què més?
+
+Joana. Me separaré d'en Lluis, me divorciaré.
+
+Donya Maria. Ah! ja! divorciarte. Separarte de l'home que
+estimes per sobre de tot?
+
+Joana. No! no!... l'odío.
+
+Donya Maria. Si; l'odíes d'aqueix odi que no es odi sino
+amor!
+
+Joana. No'm digui això, mamà! Si ara'l tingués aquí... el
+desprecio tant, que no sé el que...
+
+Donya Maria. Ara, com que tu no ets tú, te crech capàs de
+qualsevol cosa; per això't vull aprop meu y que m'escoltis.
+
+Joana. Y què'm dirà vostè, mamà, si tot es inútil, si no
+trovarà cap rahó pera convèncem.
+
+Donya Maria. (_amorosa_) Y els teus fills? Com es que no hi
+penses en que ets mare?
+
+Joana. (_Tapantse el rostre ab les mans. Ab dolor._) Ah!
+Calli! els nens! pobrets! (_Una pausa en que sanglota. De cop alsa el
+cap y torna a revoltarse._) Prò, diguim, y ell, ell? que se'n recorda
+dels seus fills, ara? També son seus els nens. (_Primer ab desolació,
+aprés, exaltantse ab ses propies paraules._) Angels meus! y pensar
+qu'aqueix home, el seu pare... qui sab les vegades que'ls deu haver
+besat al deixar aquella... donòta.
+
+Donya Maria. (_Posantli la mà sobre els llavis._) Filla,
+per Deu!
+
+Joana. (_Fòra de si._) Ah, per pietat! dèixim marxar d'una
+vegada. Val més la mort que la tortura de certes visions.
+(_Com alucinada agafant a sa mare pel bras._) Que no'ls veu com van
+enllassats pels camins de la montanya? (_Evocadora, ab fonda amargura
+y dolcesa alhora._) També hi havíem anat tots dos, per aquelles
+pinedes, a primeries de casats! Aquells caminets... Com m'enrecordo
+de quant hi cullíem cireretes d'arbós!
+
+Donya Maria. (_Inquieta volentla distreure._) Nena, què
+dius?
+
+Joana. (_Segueix evocant sense escoltarla._) Un día ell
+m'en va fer un collar y jo m'en vaig guarnir el sombrero... ¿S'en
+recorda, mamà, de quant vàrem arrivar aquí? Vosté y el papà's creyen
+que eren de vellut les cireretes. Y ens varen dir bojos... ¡Oh, quin
+dia! Y després are ell, alli, profanant aqueix recort!...
+
+Joana resta en silenci com hipnotisada per la
+ visiò, apoyada en la ximeneya, les mans creuhades y els ulls en
+ terra. Sa mare aixugantse els ulls, comensa a sacsejarla,
+ parlantli. Poch a poch va tornant a la realitat.
+
+
+Donya Maria. (_Inquieta. Apart._) ¡Ay senyor! ¡Quina
+angunia'm fa aquesta criatura! (_la crida._) ¡Joana! ¡Joana, filla!
+(_Apart._) No m'agrada gens! Jo pogués ferla plorar al menys (_A sa
+filla acaronantla._) Escolta nena: míram; soch la mamà, la mamà que
+t'estima, ¿sents? Pensa en els nens que t'esperen. (_Joana va
+passantse la ma pel front com pera desemboirarlo, y desprès de besar
+maquinalment sa mare comensa a caminar pel salonet._) Si que t'en
+recordes dels nens
+¿oy maca?
+
+Joana. (_Mossegant el mocador._) No'm recordo més sino de
+qu'en Lluis... ara, es ab aquella dona malehida, a qui estima.
+
+Donya Maria. T'equivoques. A n'aqueixes dones els homes no
+les estimen.
+
+Joana. Si, les estimen. ¡Quan penso que vosté y el papá han
+viscut més de 30 anys com Joseph y Maria! (_Moviment de donya Maria
+no notat per sa filla._) Sense un desengany, y jo... al cap de tant
+poch temps, vèuremho tot perdut, sense fé, sense amor... ¡això es
+horrible!
+
+Donya Maria. No diguis aquestes coses!... El teu marit es
+honrat, es bó y t'estima.
+
+Joana. No m'estima; perque si m'estimés no'm trahiria, no'm
+deixaria.
+
+Donya Maria. ¡Ay filla! Ja t'anirás convencent de qu'els
+homes no'n saben d'estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui!
+(_La fa assentar aprop d'ella y tenintla abrassada va parlantli ab
+amor emprò ab certa amargura._) Tu ets inteligent y sensata. ¿Que no
+sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera
+nosaltres? ¿Que tot allò qu'en ells es considerat com lleugeresa, en
+nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de
+divorciarte? ¿No sabs que tal com está la societat, tú, bò y essent
+la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes
+molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus
+devers...?
+
+Joana. (_Plorant._) ¡Això es horrorós!
+
+Donya Maria. Per aixó t'aconsello que reflexionis y apelis
+a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n'aquesta prova de la
+que per desgracia (_suspirant_) ben contades esposes se lliuren...
+
+Joana. ¡Ay mamá! Potser te rahò... Emprò dèixim creure que
+d'altra manera s'ho pendria vosté si's trovés en el meu lloch. Miri,
+avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés
+l'impressió que m'ha causat el veure com vosté y el papá se
+despedien, el petò que s'han fet y l'adeu ab que vosté l'ha
+acompanyat desde allí... (_senyalant la tribuna._) ¡Còm els he
+envejat!
+
+Plora
+
+
+Donya Maria. No't donguis pena aixís, Joana!
+
+Joana. ¡Ay mamà! Com vol... Si ja he perdut per sempre la
+fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem
+fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare
+meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!
+
+Donya Maria. ¡Ah! l'Idol. Vetaquí l'ídol! Tú també! ¡Es
+clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l'home sobre nosaltres
+desde petites, que acabem per creurehí com en un article de fé. Y
+quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d'amor, no sabem
+fer altre cosa que agrahir a n'aqueix ser tant alt, l'haverse dignat
+ficsarse en nostra insignificancia. D'això neixen després tants
+desenganys, tants dolors,(_suspirant_) ¡y tants drames amagats!
+(_Pausa._) Te'n recordes, Joana, de que'ls llibres d'estudi parlen
+d'un ídol d'or que tenía els peus d'argila? Vella com soch no l'he
+oblidada may la llegenda. N'he vist tants jo d'ídols brillants
+apoyarse en la vida sobre peus de fanch!
+
+Joana. (_Plorant_) Y pensar que no hi ha remey per aquestes
+miseries.
+
+Donya Maria. Sí que n'hi ha!... Es l'experiencia, que ens
+ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la
+primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!
+
+Joana. Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?
+
+Donya Maria. Com? No demanant impossibles.
+
+Joana. No l'entench.
+
+Donya Maria. Escolta bé, filla. (_Agafant sa filla pel bras
+y passejantse amunt y avall de la saleta_) Aixís com nosaltres, les
+dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes,
+sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que
+no devem may abandonar als seus instins, si no's vol que prenguin
+mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu'en lloch de tantes
+coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l'hauríen d'inculcar
+aquesta ciencia de compendre l'home, en tots els estats nostres: com
+a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares...
+
+Joana. Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes
+circunstancies ¿què m'aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.
+
+Donya Maria. (_Mitj somrienta._) Es clar! Sobre la teva
+pena els meus sermons...
+
+Joana. Digui.
+
+Donya Maria. Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.
+
+Joana. Resignarme?
+
+Donya Maria. Si. Y aprés, perdonar a n'en Lluis, la seva
+falta, que... al cap devall, donades les circunstancies, sembla que
+no es pas tant...
+
+Joana. (_Ab esclat._) Ah, no! no puch, no puch. Després
+d'això... ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es
+impossible. Vostè no'm pot entendre mamà, ja ho veig; com que per
+sort may s'hi ha trovat en aquet cas!... Altra cosa forasí...
+(_Encarantse ab sa mare, y ab vivesa._) Escolti. Imaginis per un
+moment qu'el papà l'hagués enganyada. (_Moviment de Donya Maria notat
+per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre
+que creu que la seva mare no pot admetre ni que's compari'l seu
+marit. Apart._) Pobre papà!... Si'm sentís! ell qu'es tant recte!
+(_A sa mare._) No... si ho sé; no cal que'm digui rès. Ja m'ho
+pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com
+s'ho haguera près? Respongui.
+
+Donya Maria. (_Comensa a caminar nerviosament jugant ab els
+lentes y el llavero y contesta procurant assentar la veu agitada._)
+No ho sé, filla; no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu
+el mal que'm fas.
+
+Joana. Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar
+de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè
+certes coses.
+
+Donya Maria. Es que... jo... jo...
+
+Joana. ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes
+situacions cal havershi trobat?
+
+Donya Maria. (_Com d'esma._) Sí... tens rahó, cal havershi
+trovat.
+
+Joana. Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist
+en aquet cas, no li hauríen valgut reflexions ni consells, ni rès.
+Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les
+convencions s'hauría separat del seu marit. (_Exaltantse ab ses
+propies paraules._) Ah! no! entre en Lluis y jo, tot s'ha acabat. Jo
+no vull les deixes de ningú. (_Pausa. Després d'un moment de
+desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab
+esclat._) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinch sanch en les venes?
+(_Camina per l'escena,_) Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove
+pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de
+referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del
+meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.
+
+Donya Maria. (_Que mentres sa filla ha anat parlant ha
+estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les
+darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada._) Què
+dius, ara?
+
+Joana. (_Els ulls encesos, segueix._) Dich que ja qu'ell
+m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulú;
+aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi
+no m'ha de mancar qui'm vulgi... Qui'm vol?...
+
+Donya Maria. (_Com atuhida._) Es que't tornes boja?
+(_Molt nerviosa._) Calla noya, calla!
+
+Joana. (_Exaltada._) Avuy mateix jo...
+
+Donya Maria. Prou! no sabs lo que dius. La gelosía't fà
+perdre'l cap... Tu no ets capàs...
+
+Joana. (_Irada._) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una
+dòna en el meu cas?
+
+Donya Maria. (_No pot més. Tot d'un cop, se dressa com
+trasformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre
+trasmudat, s'encara ab sa filla._) Què no ho sé, dius, desgraciada!
+Més que tú, ho sé. No haig de saberho!
+
+S'interrompeix com espantada de ses propies
+ paraules, y's tapa el rostre en les mans. Un silenci.
+
+
+Joana. (_Aturdida._) Què? que diu mamà... vostè?
+
+Donya Maria. (_Reprenentse,_) No!... No volía dir rés,
+filla. Es que has acabat per ferme exaltar també, ab les teves
+amenasses. Ni jo mateixa sé lo que'm fas dir!
+
+S'allunya vers la tribuna hont alsa un estor.
+ Joana ha restat clavada en terra. Uns moments de silenci. Aprés,
+ resolta, va corrents a cercar sa mare y la fa assentar en el
+ confident, hont s'agenolla devant d'ella.
+
+
+Joana. (_Commoguda._) Mamà, parli. Acabi; no m'enganyi.
+Si's creu que no l'he sentida! Prò m'ha semblat una cosa tant
+impossible, tant absurda, la que se l'hi ha escapat dels llavis.
+
+Donya Maria. T'equivoques, Joana; jo, no...
+
+Joana. (_Insistint amorosa._) Si. Vostè anava a ferme saber
+quelcom. Parli, parli.
+
+Donya Maria. (_Ab esfors._) Ah! tu'm demanes el més gran
+dels sacrificis qu'una mare pot fer pera els seus fills.
+
+Joana. (_Agitada._) Fàssil per amor meu, que li juro que
+sabré agrahirli y pagarli.
+
+Donya Maria. (_Mentres parla s'encamina ab Joana cap al
+secreter, que obra._) Creu, filla, que sense els moments de prova que
+atravesses, may hauría portat a cap lo que m'obligués a fer. Més ja
+que rès ha estat prou fort pera obrirte els ulls a la teva missió de
+dòna y de mare, ni la invocació dels teus fills, ni els meus
+consells, ho faré com darrer recurs de salvació. Prò avans, has de
+jurarme pels teus fills, Joana, que may ningú del món, ni el teu home
+ni el teu pare, sents? hauràn sospita per ton gest, per ta paraula,
+per les teves manifestacions de tendresa y de respecte,
+(_Ben marcat._) de lo que vas a saber.
+
+Joana. No tingui por. Li juro.
+
+Donya María treu d'un calaix un secret, y d'aquest
+ un plech de cartes velles, lligades.
+
+
+Donya Maria. Té filla. Aprén a sofrir y a perdonar.
+
+Joana, pren les cartes les deslliga y tot just
+ posa els ulls en una, se li escapa un gemech de dolor y mira sa
+ mare que plora silenciosament, dreta, apoyada en el moble.
+ Després, sense poguer acabar la lectura de les cartes, les aparta
+ ab fàstich, y sanglotant s'abat als peus de sa mare.
+
+
+Joana. Oh! Santa! Santa!
+
+Donya Maria. (_Alsantla y prenentla en sos brassos._)
+Pobreta! Es molt! Dos ídols enderrocats en un sol dia!...
+
+Joana. Oh! Papá! Papá! Ell també.
+
+Donya Maria. Si. Ell també.
+
+Joana. Pobre mamá! ¡Còm deu haver patit!...
+
+Donya Maria. (_Ab certa amarga bonhomia_) Que't diré filla,
+si sembla qu'això del perdonar, costa, sobre tot, la primera vegada.
+Y m'estimava ¿sabs? El teu pare m'ha estimat sempre més que a cap
+altra dona, el pobre. Mira; devegades fins comprenia que venía a mi
+cercant consol per els desenganys qu'altres li donaven.
+
+Joana. (_Horroritzada_) Y vostè no'l rebutjava?
+
+Donya Maria. Rebutjarlo? Per qué? si estàvem lligats pera
+tota la vida y ell sabía que jo era qui podía estimarlo millor que
+cap altra dona. ¿A què ferli una existencia odiosa ab gelosies y
+retrets, segurament inútils? Hauría estat la guerra encesa, si jo no
+haguès perdonat desde un comensament, y sobre tot dissimulat, Joana,
+dissimulat. ¿Sents? Hauriem sigut dos desencantats o dos enemichs
+sota un mateix sostre, ¡y devant de vosaltres! Quin exemple!
+
+Joana. Y jo, sense adonarme may de rés! Vostè es
+admirable!
+
+Donya Maria. Admirable no; però es que tenía fills, y les
+mares venim obligades tant sovint a oblidar que som dones! Forta si,
+y es per això que la pau ha regnat sempre en nostre llar; y sense
+esment de lo qu'ella podía costarme, heu pujat en ella ben drets, com
+jo us volìa. La meva part no ha estat donchs pas la pitjor en el
+matrimoni ja que heu sigut la meva recompensa, Joana. Per això't
+demano que segueixis el meu exemple, ab aqueixa fortalesa qu'admires
+y que ha donat el resultat de que fa un moment parlaves; el de que a
+les nostres velleses semblem encara Joseph y Maria. De tot aquell
+passat, ¿sabs? ell ja no se'n recorda avuy, més que com de tantes
+altres... coses sense trascendencia, arreconades pel temps. Y quant
+sent contar qu'una dòna's desespera y sofreix perquè'l seu home
+l'enganya, veurás com casi be sempre's posa a riure y diu. "Bah! bah!
+no n'hi ha pera tant! Tot s'arreglarà! Jo també n'havía fet de seques
+y de verdes a la meva dona! Després un hom s'estima millor, ¿Oy
+María? que ja no t'en recordes d'aquelles enrabiadetes que passaves
+per culpa meva?" (_Pausa_) Me fa l'ullet, com demanantme complicitat
+a la seva broma, y jo li responch ab una rialleta. Y aixís ningú creu
+en la trascendencia de ses hassanyes de conquistador... ni en la de
+les meves enrabiadetes. (_Tristament_). Perqué'ls homes generalment,
+no volen admetre que lo que, pera ells fou goig, hagi pogut
+trossejarnos el cor...; y en solen dir... enrabiadetes, de nostres
+dolors més íntims.
+
+Joana. (_Plorant_). Mamà, 'm sembla que no podía fer lo que
+vosté. Jo tinch la sanch del meu pare.
+
+Donya Maria. (_Ab fermesa_). Peró ets dòna. Y a les dones,
+(_Ab ironía_) com que no som ídols més qu'en els versos dels poetes y
+en els somnis dels enamorats, no'ns es permés, tenir els peus de
+fanch, vethoaquí.
+
+Joana. (_Plorant_). Si, mamà, si vosté es una santa
+(_Pausa. Se li tira als brassos_). Digui què vol que fassi y
+l'obehiré.
+
+Donya Maria. (_L'agafa del bras y tot parlant va caminant
+ab ella per l'escena_). Aixís m'agrades, aixís. Donchs, mira. Ara se
+m' ocorre una cosa. Te'n vas a casa teva, agafes els petits y us en
+aneu a Caldetas a la torra com ja havíaho quedat en ferho per mor del
+catarro dels nens. Allí, procura passarhi ben tranquila uns quants
+dies. Jo t'escriurè, aniré a vèuret, y quant tornareu a Barcelona...
+
+Joana. Si, si, empró lo més tart possible.
+
+Donya Maria. Al contrari: lo més aviat possible, recorda
+(_Pausa; baixa'l cap_). Y quant siguèu aquí, molt de compte en no
+desertar la plassa. Mira filla: jo crech conèixer prou el teu marit
+pera estar segura de que no es d'aquells incorretgibles calaveres
+(_suspirant_) com tants altres... Empró que, si se li presenta una
+temptaciò (_ab lleugera ironia_) com es del sexe fort ¿sabs? convé
+estarhi apropet pera sostenirlo...
+
+Joana. Y evitarli aquelles caigudes, que no més ens fan mal
+a nosaltres ¿no es aixó?
+
+Donya Maria ha anat a la cambra de la dreta a
+ buscar el sombrero y demés objectes de la Joana.
+
+
+Donya Maria. Veig que comenses a entendre el secret de la
+felicitat real o aparent de molts matrimonis. Y ara, déixam fer a mí
+per lo que toca a n'en Lluís. Ja veuràs. (_Se senten hores_). La
+una ¿sents? Ara està tocant a la Concepció. El teu pare serà aquí
+desseguida. Si al sortir de l'apeadero no'm veu darrera'ls vidres com
+m'ho ha encomanat, es capàs d'amohinarse. Res. (_Somrient_). Ja ho
+veus. Ara, estem aixís! Ay, filla! el temps! el temps! Ja veuràs tú
+també!
+
+Joana. (_Abrassantla_), Qu'es bona, mamà! no n'hi ha un
+altre com vostè!
+
+Donya Maria. Prou que n'hi ha! Més de les que't penses.
+Sino que les que som aixis, no'ns agrada la fressa; y el mòn no
+s'ocupa mès que de les que'n fan d'una manera o altra. Y ara, prou.
+(_Carinyosa_). Fesme'l favor d'arreglarte y marxar desseguida, si no
+vols que'l papà't trobi encare aqui... y aquestes coses... no't
+sembla que val més que quedin entre tú y jo? (_Entretant parla
+l'ajuda a posarse'l sombrero devant del mirall, el vel, etc.._) Y
+sobre tot creume, Joana, no't capfiquis gens, recorda les meves
+paraules y pensa que a hores d'ara de ben segur que'l teu home,
+arrepentit, está desitjant embarcar aquella... Lulú, pera rependre
+una vida tranquila. Y no tinguis por que a ella li culli cireretes
+d'arbós, per els camins hont te portava a tù. A aqueixa classe de...
+senyores, se les porta a la fonda, y prou.
+
+Joana. Si, comenso a penetrarla aqueixa trista ciencia...
+(_trista_) però la llaga es encara tant viva.
+
+Donya Maria. Ja hi tornem?
+
+Joana. No, no tingui por. Vostè m'ha donat una llissó que
+may més podré oblidar que m'ha salvada, que potser salvarà mes
+filles.
+
+Donya Maria. (_Suspirant._) Qui sab! Y t'en vas ben resolta
+a perdonar de bó de bó a n'en Lluis?
+
+Joana. (_Tristament més ab fermesa._) Perdonaré, mamà. ¿No
+haig de perdonar si soch la seva filla?
+
+Va cordantse'ls guants.
+
+
+Donya Maria. (_Acariciantla._) Bona minyona! (_Una pausa._)
+Tinch por que si no cuites trovaràs ton pare per la escala; acabo de
+sentir la senyal del tren. No voldràs ferli un petó?
+
+Joana. (_Mira llargament a sa mare y li besa la mà ab
+devoció._) No, avuy no. Adeu mamà.
+
+La besa.
+
+
+Donya Maria. (_Besantla._) Adeu filla. (_Acompanyantla fins
+a la porta hont li estreny les mans._) Confío en que seràs forta?
+
+Joana. Sí. Li juro que ho seré.
+
+Surten per l'esquerra al fons.
+
+
+
+
+### Escena II
+
+L'escena resta un breu moment sola, empró s'ha de
+ veure la ma de donya María aguantant el portier. Torna a entrar,
+ resta un instant pensativa aixugantse els ulls, y va desseguida
+ al secreter hont han restat escampades totes les cartes. Les
+ agafa ab fástich y després de esbossinarles les llensa al foch y
+ n'escampa les cendres. Se treu la carta de la Lulú de la butxaca
+ y la tanca en el secret. Tanca'l moble y s'en va a la tribuna
+ hont alsa l'estor; veu venir al seu marit y el saluda ab la ma;
+ se'n entra a dins y toca'l timbre; després torna a la tribuna.
+
+
+Pilar. (_Entrant per la dreta._) Ha trucat, senyora?
+
+Donya Maria. Sí. Possin el dinar a taula que'l senyor es
+aquí.
+
+Pilar. (_Sortint._) Molt bé diu.
+
+Donya Maria. (_Desde darrera els vidres va parlant al seu
+marit que s'acosta, com si pogués sentirla._) No corris tant, home!
+Bo! Quina ensopegada! Miracle que no hagis caigut! Mare de Deu! també
+qui't fa tombar a mirar aquelles modistetes. (_Li dirigeix una
+amístosa amenassa en el moment de passar sota la tribuna, y entra en
+el salonet brandant el cap com dient: "No hi ha remey, sempre serà'l
+mateix." Devant del mirall s'arregla'ls cabells, s'estira la brusa,
+els plechs del coll. Sona fortament el timbre; toch d'amo. Donya
+María encaminantse vers la porta, diu somrient ab irònica bonhomia._)
+Anem, anem a fer l'acatament al ídol!
+
+Surt per l'esquerra.
+
+
+TELÓ RÁPIT
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***
diff --git a/78453-h/78453-h.htm b/78453-h/78453-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..9677731
--- /dev/null
+++ b/78453-h/78453-h.htm
@@ -0,0 +1,450 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html lang="ca">
+<head>
+ <meta charset="utf-8" >
+ <meta name="generator" content="pandoc" >
+ <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+ <meta name="author" content="Carme Karr i Alfonsetti" >
+ <meta name="dcterms.date" content="1911-01-01" >
+ <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+ <title>Els idols | Project Gutenberg</title>
+ <style>
+ html {
+line-height : 1.5;
+font-family : Georgia, serif;
+font-size : 20px;
+color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd;
+}
+body {
+margin : 0 auto;
+max-width : 36em;
+padding-left : 120px;
+padding-right : 50px;
+padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px;
+}
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+p.subtitle {
+ font-weight: bold;
+}
+p.author {
+ font-weight: bold;
+}
+p.date {
+ font-weight: bold;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1 {
+ margin-top : 1.4em;
+ text-align : center;
+}
+h1.title {
+ font-weight: bolder;
+}
+h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h2 {
+ margin-left : -1.7em;
+ border-bottom-style: solid;
+ border-color: gray;
+}
+h3 {
+ margin-left : -1.7em;
+}
+h4 {
+ margin-left : 1.7em;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin-left: auto;
+margin-right: auto;
+}
+table {
+width : 70%;
+margin: 0 auto 0 auto;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+span.personatge {
+font-variant : small-caps;
+}
+span.person {
+ font-family: sans-serif;
+ font-weight: bold;
+}
+div.centrat {
+text-align: center;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 1.5em;
+text-indent : -1.5em;
+}
+div.instruccions {
+ margin-left: 50%;
+}
+ </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">Els idols</h1>
+<p class="subtitle">Quadre en un acte y en prosa</p>
+<p class="author">Carme Karr i Alfonsetti</p>
+<p class="date">1911</p>
+</header>
+<!-- https://archive.org/details/elsidolsquadreen2813karr/page/n9/mode/2up -->
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat
+per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<div class="centrat">
+<p>PERSONATGES</p>
+</div>
+<div class="hanging-indent">
+<span class="personatge">Donya Maria.</span> —Entre 55 y 60 anys, pentinat sensill emprò a la moda. Vesteix d’estar per casa ab severa elegancia, falda de panyo negre y blusa de seda ab collet de guipur blanch, joyes sencilles. Medalles al coll penjant d’una cadena d’or. A la cintura un <em>llavero</em>. Usa lentes pera llegir y mira al lluny.<br>Es una senyora ben conservada, metòdica, instruida, molt segura desí mateixa, sobria y distingida de maneres.
+</div>
+<div class="hanging-indent">
+<span class="personatge">Joana</span> (<em>sa filla</em>). —Vers els 28 anys. Trajo de carrer, sastre, sencill y elegant. Gran capell, vel espès y boa que li tapen la cara. Moneder a la moda y guants.<br>Es viva, inteligent, lleal y un poch vehement. Temperament exaltat per el dolor. El tipo de casada la jove de nostre bona societat. Fina y distingida.
+</div>
+<div class="hanging-indent">
+<span class="personatge">Pilar</span> (<em>cambrera</em>). De mitja edat y pentinat molt sencill, trajo llís negre, y devantal blanch ab pitet, sense brodats. Coll planxat.
+</div>
+<h2 id="acte-unich">Acte unich</h2>
+<div class="centrat">
+DECORACIÓ
+</div>
+<p>Epoca actual en l’interior d’una familia rica de la nostra burgesía. La casa dels pares de la Joana, un pis principal proper al baixador del Passeig de Gracia. Saleta de confiansa, molt reduhida. Alfombra, cortinatges molt bons; un poch antiquats. Al fons, en mitg de l’escena, una tribuna ab estors clars en la que s’hi veuhen plantes, dos sillonets, y entre ells una tauleta de cusir ab roba blanca al damunt y diaris: “El Brusi”, “La Vanguardia”, “La Veu”, etc..</p>
+<p>Portes laterals ab portiers. A la dreta una xemeneya, ab foch de llenya encés. Demunt un alt mirall, rellotge y candelabros antichs. Devant, de cara al públich, un petit confident ab coixins. Endevant, cap a l’espectador, una porta. Escampats per l’escena: tauleta ab un ram de flors y fullatges, sillonets, etz.. En les parets quadros de familia.</p>
+<p>A l’esquerra, vers el fons, una porta, també ab portiers. Endevant de la escena un secreter o una arquilla catalana de les dites “Caixa de nuvia”.</p>
+<p>Entrada d’hivern; quarts de dotze del matí. La tribuna, a través dels estors, es amarada de sol.</p>
+<h3 id="escena-i">Escena I</h3>
+<div class="instruccions">
+<p>Al aixecarse el teló Donya María està dreta devant de la porta del fons a l’esquerra, venint de despedir al seu marit que no’s veu. Té una pessa de roba a la mà.</p>
+<p>Entre’ls portiers de la porta de la dreta se veu a Joana molt pàlida, inmòvil, escoltant y mirant sa mare qui no s’adona d’ella.</p>
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>A algú invisible.</em>) Bé, home! Ja m’en recordaré. Tingues forsa compte en pujar y baixar del tren, sents? Y procura no perdre el de la una, que’m faries estar ab ànsia. (<em>Escolta un moment y va a la tribuna hont aixeca un estor pera veure sortir al seu marit. Li fa adeu ab la mà, y s’ha de compendre que’l segueix ab la vista fins a la cantonada. Deixa anar l’estor y entra en escena mirantse la pessa de roba que dú a la mà, dirigintse cap a la porta de la dreta ahont se trova devant sa filla qui ha entrat. Sorpresa y somrienta:</em>) Hola maca! Tu per aquí? (<em>Tot enrahonant và a deixar la pessa sobre la tauleta de la tribuna.</em>) Si’t descuides no’m troves, perque’l teu pare volía de totes passades qu’anés ab ell a Sans a veure les obres noves de la fàbrica. Ara mateix se’n acaba d’anar. ¿Com es qu’estás tant parada? Encara espero que’m fassis un peto. (<em>S’acosta a sa filla. Joana ha caigut en una cadira prop de la porta, l’actitut retuda. Donya Maria alarmada.</em>) Nena ¿què tens? ¿no’t troves bé? Joana!…</p>
+<p><span class="person"><span class="person">Joana.</span></span> (<em>Separant la cara de les mans.</em>) Mamà! mamà meva!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Volent alsarli el rostre.</em>) Però ¿qu’es això? Què us passa? Tens algú malalt? Els nens? En Lluis? (<em>Joana li fà que no ab el cap.</em>) Es clar!… que soch tonta! tu no fores aquí! (<em>S’ajup per veureli la cara.</em>) Filla ¡per Deu! parla d’una vegada! no’m fassis patir d’aquesta manera! Tu estàs malalta! Quina cara fàs!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Com esverada</em>) Mamà, haig de parlarli, a vostè sola, sola… que no vingui ningú…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Bueno!… no tinguis por. Ja veuràs. (<em>Toca’l timbre; surt la cambrera.</em>) Pilar, vingui qui vingui, no hi som pera ningú, ¿ho té entès? (<em>Acostantseli y ab veu baixa.</em>) Portim desseguida l’ampolleta que trovarà demunt de la meva calaixera y una copeta. Cuiti.</p>
+<p><span class="person">Pilar.</span> Molt bé diu.</p>
+<div class="instruccions">
+Surt.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Tornant cap a sa filla</em>) Ara podràs explicarte, emprò avans… que’t vegi la cara al menys! Ab aquets sombreros! (<em>Ab cuidado va trayentli y ho posa tot damunt d’un sillonet. Li arregla el cabell, la besa.</em>) Veyam! Qu’es això que’t trastorna tant, filleta?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Mamà! Soch la dòna més desgraciada del mon!</p>
+<div class="instruccions">
+Truquen. Joana fa un moviment que d’un gest calma sa mare.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Endavant. (<em>La cambrera entra ab la safata hont hi ha una ampolla xica, una copa petita y una cullereta. Donya María li pren y ho posa damunt la tauleta. A la Pilar.</em>) Y ara, recòrdissen bé que no hi som pera ningú.</p>
+<p><span class="person">Pilar.</span> Si senyora.</p>
+<div class="instruccions">
+Surt.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ha preparat la beguda pera la Joana. Oferintli</em>) Mira, noya, ans que tot, prente això… estàs molt agitada. (<em>Joana refusa.</em>) Anem! anem! no’m fassis enfadar, ni sigues criatura.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Dèixim, mamà, gracies!… no puch pendre rès.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Insistint ab fermesa.</em>) Prente això. (<em>Joana obeheix y després va a posar la copeta demunt de la taula. Sa mare la fa assentar prop d’ella en el confident. Agafantli les mans ab carinyo.</em>) Y ara, parla.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Els ulls encesos, agitada</em>) He vingut a dirli qu’en Lluis m’enganya.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab sorpresa y dolor.</em>) Què?… què dius?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Dich qu’en Lluis, el meu marit, el pare dels meus fills, m’enganya, té una quer…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Interrompentla</em>) No pot esser, filla! No pot esser!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Ah! Ja m’ho pensava que no’l creuría capàs de semblant vilesa…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Estàs segura, Joana?… ben segura? Mira que devegades les apariencies…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Les apariencies diu? miri mamà… (<em>S’alsa y treu del seu moneder una carta color de rosa rabiós.</em>) Llegeixi.</p>
+<div class="instruccions">
+Està molt agitada.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Pren la carta ab gest despreciatiu.</em>) Quin paper!… y quina olor!…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Ay, mare meva!… Si vostè sabía els díes que fa que m’obsessiona a mí aquesta olor!… Arreu la trobo; en les robes d’en Lluís, en sos cabells, en tot lo que toca. Ell deya qu’era de la barbería. ¡Afiguris! Si vostè no té idea de lo que vinch sofrint fa una temporada!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Prò, criatura: quí no’t feya parlar avans?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Per què torbar la tranquilitat en que viuhen vosté y el papà? Ademés me mancava la prova de que la meva desgracia era certa. Ara la tinch. Llegeixi, mamà… llegeixi.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Quin fàstich! Ell! En Lluis, un xicot de qui no ho hauría dit may! tant bò! tant formal! Quina pena, Deu meu, quin fàstich! (<em>Se posa’ls lentes y llegeix ab certa pena: primer diu mirantse la carta.</em>) Quina lletra! Y quina ortografía!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Impacient</em>). Ja veurá… llegeixi.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> “Amor mío: No extrañes que á pesar de tu mandato te escriba á tu despacho, pero como hace ya días que no te has acercado por casa ni por el cine, no me explico tu conducta. Has de saber que desde que no te veo, trabajo sin gusto, y no sé lo que me pasa, que me parece mentira que te portes así, ingrato, con tu Lulú que te quiere tan apasionadamente á pesar del poco tiempo que llevamos de trato. Supongo que no estarás enfermo, pues Lolita te vió ayer en <em>El Siglo</em> con tu señora; asi es que el motivo de la presente es recordarte que la compañía se embarca el sábado que viene, día 10, y que habías prometido llevarme á pasar todo un día á la Rabasada para despedirnos. Pienso que el jueves sería á propósito para cumplir tu promesa”. (<em>A Joana, interrogant</em>). Dijous? Avuy?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Sí, sí; avuy mamà! segueixi.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> “…Cumplir tu promesa, pues bien sabes el poco tiempo que nos queda, y con estas <em>tournées</em> tan largas, sabe Dios”… (<em>Apart</em>) “¡Dios!” no sé com s’atreveixen a parlar de Deu aqueixes dones!… (<em>Seguint</em>). “sabe Dios cuando nos volveremos a ver. Te esperaré pues el jueves entre 10 y 11 de la mañana. No hagas falta, que me darías el gran disgusto y me obligarías á ir á ver lo que te pasa, á tu despacho, como la otra vez que tanto te incomodaste conmigo. Piensa que te adora y ansía comerte á besos tu apasionada: Lulú”.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Llegeixi la postdata.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> “Postdata: Luisito de mi alma, no te olvides del saquito que me tienes prometido, para estrenarlo el jueves con el vestido y el sombrero azul que aun no me has visto puestos y con los que estoy muy barbiana. Vale.”</p>
+<div class="instruccions">
+Donya Maria fa una pausa, com recapacitant datos. Després plega la carta ab tranquilitat.
+</div>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Agitada</em>). Y ara digui, mamá, què li semblen aquestes… apariencies?</p>
+<div class="instruccions">
+Pausa.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab calma’s desa la carta en la butxaca del refajo</em>). Vols la meva opinió, noya? no te m’enfadaràs pas?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Impacient</em>). Què diu?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Dich que’m sembla que la cosa no es tant tràgica com tot això. Ja’m pensava jo que’l teu home…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Sorpresa</em>) Còm? ja sab lo que està dihent, mamà?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Prou que ho sé! Veuràs. Vinem aquí. (<em>Se l’endú a seure al confident</em>), y enrahonem una estoneta tu y jo…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Y la carta?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Deixemla la carta, ara com ara (<em>una pausa</em>) Escolta, Joana, d’hont l’has treta tu aquesta carta?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> D’una butxaca d’en Lluis.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Si que les té ben amagades aquestes coses el teu home.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>ab certa vergonya</em>) Era dins la cartera.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Severa y sorpresa a l’hora</em>). Cóm? De la cartera hont hi porta el teu retrat y el dels nens?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No, mamà, d’una altra nova que no li coneixía.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Tranquilisada</em>). Ah, ja! Y tú… sabs qui es aqueixa… Lulú?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Irada</em>). Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho diu la carta quí es ella! Ah! Si jo la tingués a tret! miserable! Tants homes com hi ha pel món y ha hagut de venir a pèndrem el meu! Mala ànima!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Càlmat, filla, càlmat y acaba d’explicarme…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Ay! què vol que li expliqui més? Ni sé hont tinch el cap! (<em>Una pausa</em>). Mirí, mamà: no se’n recorda, que vostès, al poch temps d’haver tornat de fora, varen notar qu’en Lluís semblava com cambiat, més distret, menys carinyós…?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Sí, prò com deya qu’estava amohinat ab tot això de les vagues… tú mateixa semblaves no donarhi importancia.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Es clar! de primer, qui s’havía de pensar! Quan tornava algún vespre molt tart deya qu’era perqué les Juntes s’acabaven á deshora… Pot comptar jo si’n feya de díes que patía, dissimulant. Quan ahir va sortir ab que avuy passaría’l día fóra ab el seu corresponsal de Montevideo… que’m consta que va marxar fa dos díes. Prò quan aquest matí se n’ha anat, jo m’he posat a regirarho tot en els seus calaixos… quelcom més fort que jo m’empenyía… Y quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de l’americana que’s va treure ahir…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Després d’una pausa</em>). Sabs que’m sembla que vares fer un disbarat anant a passar l’estiu a Camprodón?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Per què diu això, mamà, si vostè sab que als nens els hi conveníen els ayres de fora?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Vols que t’ho diga, noya? Sempre he tingut com una falta de prudencia en les casades aquesta costum de deixar els seus marits sols, a l’estiu, a Barcelona.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Aprés d’un silenci</em>). Ja l’entench, mamà. Prò en Lluís havía accedit de tant bon grat…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Ay, filla meva! Les dones devem estar sempre prop dels nostres marits per si necessiten la companyía d’una mare, d’una germana, o d’una muller. Comprens?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>El cap baix.</em>) Sí… que la comprench.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Y devegades, filla, la soletat…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Ab dolor</em>). Mamà, sembla que vostè l’aboni. Ah! no se perquè m’ho temía això… que vostè no’m podría compendre. (<em>Un silenci durant el que donya Maria s’aixuga furtivament els ulls y Joana, els colzers sobre’ls genolls y’l front entre les mans, exclama</em>). No. Si no pot esser qu’ell hagi estat capàs de tanta baixesa! Jo dech haver tingut una pesadilla. Lluís! Lluís del meu cor! (<em>Plorant</em>) Ay Deu del cel! per què haig d’esser tant desgraciada jo, veiam? Per qué s’ha buscat un’altre dona, quan jo l’estimava tant? (<em>encarantse ab sa mare</em>) Per què m’ha aborrida… digui, mamà? Es que ja m’he fet vella? Es que m’he tornat lletja?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Joana!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> L’estimava més que tot lo del món, al meu Lluis… Si mamà, (<em>A cau d’orella.</em>) més que tot! Cada día n’estava més enamorada y’m sentía més seva.</p>
+<div class="instruccions">
+Ab dolor.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Me fa pena vèuret aixís, Joana! Com te trastorna’l dolor!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Ab esclat.</em>) Ah! Es que vosté no havía vist encare sofrir. Jo tampoch m’hi sabía aixís… Ara me’n adonch, perque’m prenen lo qu’es meu, el meu home, ¿sent? el meu home ¿compren?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> ¿Es possible? ¿Tú aixís apasionada?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Ab esclat.</em>) Sí! Sí, apassionada! Y què? Ell es qui m’hi ha feta, què vol que hi fassi jo ara? Digui? Per aixó’ns desvetllen al amor els homes, pera aprés, quant els hi passa pel cap, abandonarnos? Ay, com les comprench jo avuy, certes revenjes, certes caygudes!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Severa.</em>) Joana!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Sense escoltarla y exaltanse ab ses propies paraules.</em>) Ah aqueixa dòna! (<em>Ab gelosía. Alsantse ab un crit a sa mare.</em>) Mamà, acompànyim a la Rabassada, anem a trovarlos; posis un abrich y un sombrero, cuiti.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Procurant calmarla y volent privarla de que’s posi’l sombrero que Joana ha prés del sillonet</em>) Què vols fer, criatura? Perts el cap! Escolta! Càlmat.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Interrompentla, exaltadíssima.</em>) No’m digui rès mamà! Vingui… Anem.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Qué’t tornes boja?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No vol venir? Donchs m’en hi aniré sola! Jo vull defensar lo qu’es meu, sent? lo qu’es meu.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab fermesa.</em>) Tú també ets meva, filla; y sembla que no t’en recordis, tant mateix.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Mamà!…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Resolta</em>) No; tu no sortiràs d’aquí, mentres no estiguis més tranquila.</p>
+<div class="instruccions">
+Li prén el sombrero, el boà, etz. y ho porta a la cambra de la dreta tancantne la porta ab clau.
+</div>
+<p><span class="person">Joana.</span> Prò… per què’m reté? per què?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Li parla ab gran fermesa, agafantla pels brassos com volentla dominar.</em>) Perquè no vull que fassis cap acte impropi de la teva dignitat, vethoaquí. Veyam, Joana que’t proposes anant a sorpendre el teu marit?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Avergonyirlo devant de la seva…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Ah! Y després d’haver fet aquesta heroicitat, què més?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Me separaré d’en Lluis, me divorciaré.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Ah! ja! divorciarte. Separarte de l’home que estimes per sobre de tot?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No! no!… l’odío.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Si; l’odíes d’aqueix odi que no es odi sino amor!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No’m digui això, mamà! Si ara’l tingués aquí… el desprecio tant, que no sé el que…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Ara, com que tu no ets tú, te crech capàs de qualsevol cosa; per això’t vull aprop meu y que m’escoltis.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Y què’m dirà vostè, mamà, si tot es inútil, si no trovarà cap rahó pera convèncem.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>amorosa</em>) Y els teus fills? Com es que no hi penses en que ets mare?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Tapantse el rostre ab les mans. Ab dolor.</em>) Ah! Calli! els nens! pobrets! (<em>Una pausa en que sanglota. De cop alsa el cap y torna a revoltarse.</em>) Prò, diguim, y ell, ell? que se’n recorda dels seus fills, ara? També son seus els nens. (<em>Primer ab desolació, aprés, exaltantse ab ses propies paraules.</em>) Angels meus! y pensar qu’aqueix home, el seu pare… qui sab les vegades que’ls deu haver besat al deixar aquella… donòta.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Posantli la mà sobre els llavis.</em>) Filla, per Deu!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Fòra de si.</em>) Ah, per pietat! dèixim marxar d’una vegada. Val més la mort que la tortura de certes visions. (<em>Com alucinada agafant a sa mare pel bras.</em>) Que no’ls veu com van enllassats pels camins de la montanya? (<em>Evocadora, ab fonda amargura y dolcesa alhora.</em>) També hi havíem anat tots dos, per aquelles pinedes, a primeries de casats! Aquells caminets… Com m’enrecordo de quant hi cullíem cireretes d’arbós!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Inquieta volentla distreure.</em>) Nena, què dius?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Segueix evocant sense escoltarla.</em>) Un día ell m’en va fer un collar y jo m’en vaig guarnir el sombrero… ¿S’en recorda, mamà, de quant vàrem arrivar aquí? Vosté y el papà’s creyen que eren de vellut les cireretes. Y ens varen dir bojos… ¡Oh, quin dia! Y després are ell, alli, profanant aqueix recort!…</p>
+<div class="instruccions">
+Joana resta en silenci com hipnotisada per la visiò, apoyada en la ximeneya, les mans creuhades y els ulls en terra. Sa mare aixugantse els ulls, comensa a sacsejarla, parlantli. Poch a poch va tornant a la realitat.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Inquieta. Apart.</em>) ¡Ay senyor! ¡Quina angunia’m fa aquesta criatura! (<em>la crida.</em>) ¡Joana! ¡Joana, filla! (<em>Apart.</em>) No m’agrada gens! Jo pogués ferla plorar al menys (<em>A sa filla acaronantla.</em>) Escolta nena: míram; soch la mamà, la mamà que t’estima, ¿sents? Pensa en els nens que t’esperen. (<em>Joana va passantse la ma pel front com pera desemboirarlo, y desprès de besar maquinalment sa mare comensa a caminar pel salonet.</em>) Si que t’en recordes dels nens ¿oy maca?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Mossegant el mocador.</em>) No’m recordo més sino de qu’en Lluis… ara, es ab aquella dona malehida, a qui estima.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> T’equivoques. A n’aqueixes dones els homes no les estimen.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Si, les estimen. ¡Quan penso que vosté y el papá han viscut més de 30 anys com Joseph y Maria! (<em>Moviment de donya Maria no notat per sa filla.</em>) Sense un desengany, y jo… al cap de tant poch temps, vèuremho tot perdut, sense fé, sense amor… ¡això es horrible!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> No diguis aquestes coses!… El teu marit es honrat, es bó y t’estima.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No m’estima; perque si m’estimés no’m trahiria, no’m deixaria.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> ¡Ay filla! Ja t’anirás convencent de qu’els homes no’n saben d’estimar com nosaltres! Escolta, Joana, vínam aqui! (<em>La fa assentar aprop d’ella y tenintla abrassada va parlantli ab amor emprò ab certa amargura.</em>) Tu ets inteligent y sensata. ¿Que no sabs que pera els homes la vida es tot un altra cosa que pera nosaltres? ¿Que tot allò qu’en ells es considerat com lleugeresa, en nosaltres es tingut com un crim? ¡Pobre filla meva! ¿y parles de divorciarte? ¿No sabs que tal com está la societat, tú, bò y essent la més irreprotxable de les dones, un cop separada del marit, seríes molt més desconsiderada que no pas ell per haver mancat als seus devers…?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Plorant.</em>) ¡Això es horrorós!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Per aixó t’aconsello que reflexionis y apelis a la teva forsa de voluntat pera resignarte a n’aquesta prova de la que per desgracia (<em>suspirant</em>) ben contades esposes se lliuren…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> ¡Ay mamá! Potser te rahò… Emprò dèixim creure que d’altra manera s’ho pendria vosté si’s trovés en el meu lloch. Miri, avuy mateix, quan jo anava a entrar aquí desesperada, si sabés l’impressió que m’ha causat el veure com vosté y el papá se despedien, el petò que s’han fet y l’adeu ab que vosté l’ha acompanyat desde allí… (<em>senyalant la tribuna.</em>) ¡Còm els he envejat!</p>
+<div class="instruccions">
+Plora
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> No’t donguis pena aixís, Joana!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> ¡Ay mamà! Com vol… Si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix ser al qui ens diuhen que devem fidelitat y obediencia tota la vida. ¡Oh! ¡quanta miseria mare meva! ¡Y què baix ha caygut el meu ídol!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> ¡Ah! l’Idol. Vetaquí l’ídol! Tú també! ¡Es clar! Ens en parlen tant de la superioritat de l’home sobre nosaltres desde petites, que acabem per creurehí com en un article de fé. Y quant nostre cor se desvetlla al sentir una paraula d’amor, no sabem fer altre cosa que agrahir a n’aqueix ser tant alt, l’haverse dignat ficsarse en nostra insignificancia. D’això neixen després tants desenganys, tants dolors, (<em>suspirant</em>) ¡y tants drames amagats! (<em>Pausa.</em>) Te’n recordes, Joana, de que’ls llibres d’estudi parlen d’un ídol d’or que tenía els peus d’argila? Vella com soch no l’he oblidada may la llegenda. N’he vist tants jo d’ídols brillants apoyarse en la vida sobre peus de fanch!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Plorant</em>) Y pensar que no hi ha remey per aquestes miseries.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Sí que n’hi ha!… Es l’experiencia, que ens ensenyen el dolor y el temps. Y ditxosa la dòna qui com tu reb la primera llissó quan encara es a temps pera referse una felicitat!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Referme una felicitat, diu? Com es possible, mamà?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Com? No demanant impossibles.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No l’entench.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Escolta bé, filla. (<em>Agafant sa filla pel bras y passejantse amunt y avall de la saleta</em>) Aixís com nosaltres, les dònes ens sentim mares ja, al bressar nostra primera nina, els homes, sense adonarsen, solen restar generalment tota la vida criatures que no devem may abandonar als seus instins, si no’s vol que prenguin mal. Ay, senyor! Quantes vegades he pensat qu’en lloch de tantes coses inùtils com aprenem en els colegis, ens l’hauríen d’inculcar aquesta ciencia de compendre l’home, en tots els estats nostres: com a filles, com a germanes, com a esposes, com a mares…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Si mamà, té rahó. Emprò ara, ara, en aquestes circunstancies ¿què m’aconcella vostè? Jo no sé hont tinch el cap.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Mitj somrienta.</em>) Es clar! Sobre la teva pena els meus sermons…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Digui.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Donchs ja ho sabs; lo primer es resignarte.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Resignarme?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Si. Y aprés, perdonar a n’en Lluis, la seva falta, que… al cap devall, donades les circunstancies, sembla que no es pas tant…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Ab esclat.</em>) Ah, no! no puch, no puch. Després d’això… ¿rependre ab ell la vida, com si tal cosa? No, no! Es impossible. Vostè no’m pot entendre mamà, ja ho veig; com que per sort may s’hi ha trovat en aquet cas!… Altra cosa forasí… (<em>Encarantse ab sa mare, y ab vivesa.</em>) Escolti. Imaginis per un moment qu’el papà l’hagués enganyada. (<em>Moviment de Donya Maria notat per Joana qui, ab les paraules que segueixen, ha de donar a compendre que creu que la seva mare no pot admetre ni que’s compari’l seu marit. Apart.</em>) Pobre papà!… Si’m sentís! ell qu’es tant recte! (<em>A sa mare.</em>) No… si ho sé; no cal que’m digui rès. Ja m’ho pensava que protestaría desseguida. Dèixim dir. ¿Què hauría fet? Com s’ho haguera près? Respongui.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Comensa a caminar nerviosament jugant ab els lentes y el llavero y contesta procurant assentar la veu agitada.</em>) No ho sé, filla; no ho sé. Vés, ab quines coses surts ara! No sabs tu el mal que’m fas.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Ah! ¿veu? Vostè té molt bones paraules pera tractar de les generalitats, emprò no pot admetre que puguin passarli a vostè certes coses.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Es que… jo… jo…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> ¿No tenía rahó de dirli que pera resoldre certes situacions cal havershi trobat?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Com d’esma.</em>) Sí… tens rahó, cal havershi trovat.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s’hagués vist en aquet cas, no li hauríen valgut reflexions ni consells, ni rès. Tota s’haguera revoltat, y passant per damunt de totes les convencions s’hauría separat del seu marit. (<em>Exaltantse ab ses propies paraules.</em>) Ah! no! entre en Lluis y jo, tot s’ha acabat. Jo no vull les deixes de ningú. (<em>Pausa. Després d’un moment de desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab esclat.</em>) Ah! però ¿què s’ha cregut que no tinch sanch en les venes? (<em>Camina per l’escena,</em>) Jo’m venjaré! Al cap d’avall soch massa jove pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de referme una felicitat?… Donchs no faré més que seguir l’exemple del meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Que mentres sa filla ha anat parlant ha estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s’adona de les darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada.</em>) Què dius, ara?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Els ulls encesos, segueix.</em>) Dich que ja qu’ell m’ha mancat, no’m vull sacrificar. Que se la quedi, la seva… Lulú; aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi no m’ha de mancar qui’m vulgi… Qui’m vol?…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Com atuhida.</em>) Es que’t tornes boja? (<em>Molt nerviosa.</em>) Calla noya, calla!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Exaltada.</em>) Avuy mateix jo…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Prou! no sabs lo que dius. La gelosía’t fà perdre’l cap… Tu no ets capàs…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Irada.</em>) Y, què sab vostè de lo qu’es capàs una dòna en el meu cas?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>No pot més. Tot d’un cop, se dressa com trasformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre trasmudat, s’encara ab sa filla.</em>) Què no ho sé, dius, desgraciada! Més que tú, ho sé. No haig de saberho!</p>
+<div class="instruccions">
+S’interrompeix com espantada de ses propies paraules, y’s tapa el rostre en les mans. Un silenci.
+</div>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Aturdida.</em>) Què? que diu mamà… vostè?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Reprenentse,</em>) No!… No volía dir rés, filla. Es que has acabat per ferme exaltar també, ab les teves amenasses. Ni jo mateixa sé lo que’m fas dir!</p>
+<div class="instruccions">
+S’allunya vers la tribuna hont alsa un estor. Joana ha restat clavada en terra. Uns moments de silenci. Aprés, resolta, va corrents a cercar sa mare y la fa assentar en el confident, hont s’agenolla devant d’ella.
+</div>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Commoguda.</em>) Mamà, parli. Acabi; no m’enganyi. Si’s creu que no l’he sentida! Prò m’ha semblat una cosa tant impossible, tant absurda, la que se l’hi ha escapat dels llavis.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> T’equivoques, Joana; jo, no…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Insistint amorosa.</em>) Si. Vostè anava a ferme saber quelcom. Parli, parli.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab esfors.</em>) Ah! tu’m demanes el més gran dels sacrificis qu’una mare pot fer pera els seus fills.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Agitada.</em>) Fàssil per amor meu, que li juro que sabré agrahirli y pagarli.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Mentres parla s’encamina ab Joana cap al secreter, que obra.</em>) Creu, filla, que sense els moments de prova que atravesses, may hauría portat a cap lo que m’obligués a fer. Més ja que rès ha estat prou fort pera obrirte els ulls a la teva missió de dòna y de mare, ni la invocació dels teus fills, ni els meus consells, ho faré com darrer recurs de salvació. Prò avans, has de jurarme pels teus fills, Joana, que may ningú del món, ni el teu home ni el teu pare, sents? hauràn sospita per ton gest, per ta paraula, per les teves manifestacions de tendresa y de respecte, (<em>Ben marcat.</em>) de lo que vas a saber.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No tingui por. Li juro.</p>
+<div class="instruccions">
+Donya María treu d’un calaix un secret, y d’aquest un plech de cartes velles, lligades.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Té filla. Aprén a sofrir y a perdonar.</p>
+<div class="instruccions">
+Joana, pren les cartes les deslliga y tot just posa els ulls en una, se li escapa un gemech de dolor y mira sa mare que plora silenciosament, dreta, apoyada en el moble. Després, sense poguer acabar la lectura de les cartes, les aparta ab fàstich, y sanglotant s’abat als peus de sa mare.
+</div>
+<p><span class="person">Joana.</span> Oh! Santa! Santa!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Alsantla y prenentla en sos brassos.</em>) Pobreta! Es molt! Dos ídols enderrocats en un sol dia!…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Oh! Papá! Papá! Ell també.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Si. Ell també.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Pobre mamá! ¡Còm deu haver patit!…</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab certa amarga bonhomia</em>) Que’t diré filla, si sembla qu’això del perdonar, costa, sobre tot, la primera vegada. Y m’estimava ¿sabs? El teu pare m’ha estimat sempre més que a cap altra dona, el pobre. Mira; devegades fins comprenia que venía a mi cercant consol per els desenganys qu’altres li donaven.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Horroritzada</em>) Y vostè no’l rebutjava?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Rebutjarlo? Per qué? si estàvem lligats pera tota la vida y ell sabía que jo era qui podía estimarlo millor que cap altra dona. ¿A què ferli una existencia odiosa ab gelosies y retrets, segurament inútils? Hauría estat la guerra encesa, si jo no haguès perdonat desde un comensament, y sobre tot dissimulat, Joana, dissimulat. ¿Sents? Hauriem sigut dos desencantats o dos enemichs sota un mateix sostre, ¡y devant de vosaltres! Quin exemple!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Y jo, sense adonarme may de rés! Vostè es admirable!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Admirable no; però es que tenía fills, y les mares venim obligades tant sovint a oblidar que som dones! Forta si, y es per això que la pau ha regnat sempre en nostre llar; y sense esment de lo qu’ella podía costarme, heu pujat en ella ben drets, com jo us volìa. La meva part no ha estat donchs pas la pitjor en el matrimoni ja que heu sigut la meva recompensa, Joana. Per això’t demano que segueixis el meu exemple, ab aqueixa fortalesa qu’admires y que ha donat el resultat de que fa un moment parlaves; el de que a les nostres velleses semblem encara Joseph y Maria. De tot aquell passat, ¿sabs? ell ja no se’n recorda avuy, més que com de tantes altres… coses sense trascendencia, arreconades pel temps. Y quant sent contar qu’una dòna’s desespera y sofreix perquè’l seu home l’enganya, veurás com casi be sempre’s posa a riure y diu. “Bah! bah! no n’hi ha pera tant! Tot s’arreglarà! Jo també n’havía fet de seques y de verdes a la meva dona! Després un hom s’estima millor, ¿Oy María? que ja no t’en recordes d’aquelles enrabiadetes que passaves per culpa meva?” (<em>Pausa</em>) Me fa l’ullet, com demanantme complicitat a la seva broma, y jo li responch ab una rialleta. Y aixís ningú creu en la trascendencia de ses hassanyes de conquistador… ni en la de les meves enrabiadetes. (<em>Tristament</em>). Perqué’ls homes generalment, no volen admetre que lo que, pera ells fou goig, hagi pogut trossejarnos el cor…; y en solen dir… enrabiadetes, de nostres dolors més íntims.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Plorant</em>). Mamà, ’m sembla que no podía fer lo que vosté. Jo tinch la sanch del meu pare.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Ab fermesa</em>). Peró ets dòna. Y a les dones, (<em>Ab ironía</em>) com que no som ídols més qu’en els versos dels poetes y en els somnis dels enamorats, no’ns es permés, tenir els peus de fanch, vethoaquí.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Plorant</em>). Si, mamà, si vosté es una santa (<em>Pausa. Se li tira als brassos</em>). Digui què vol que fassi y l’obehiré.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>L’agafa del bras y tot parlant va caminant ab ella per l’escena</em>). Aixís m’agrades, aixís. Donchs, mira. Ara se m’ ocorre una cosa. Te’n vas a casa teva, agafes els petits y us en aneu a Caldetas a la torra com ja havíaho quedat en ferho per mor del catarro dels nens. Allí, procura passarhi ben tranquila uns quants dies. Jo t’escriurè, aniré a vèuret, y quant tornareu a Barcelona…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Si, si, empró lo més tart possible.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Al contrari: lo més aviat possible, recorda (<em>Pausa; baixa’l cap</em>). Y quant siguèu aquí, molt de compte en no desertar la plassa. Mira filla: jo crech conèixer prou el teu marit pera estar segura de que no es d’aquells incorretgibles calaveres (<em>suspirant</em>) com tants altres… Empró que, si se li presenta una temptaciò (<em>ab lleugera ironia</em>) com es del sexe fort ¿sabs? convé estarhi apropet pera sostenirlo…</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Y evitarli aquelles caigudes, que no més ens fan mal a nosaltres ¿no es aixó?</p>
+<div class="instruccions">
+Donya Maria ha anat a la cambra de la dreta a buscar el sombrero y demés objectes de la Joana.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Veig que comenses a entendre el secret de la felicitat real o aparent de molts matrimonis. Y ara, déixam fer a mí per lo que toca a n’en Lluís. Ja veuràs. (<em>Se senten hores</em>). La una ¿sents? Ara està tocant a la Concepció. El teu pare serà aquí desseguida. Si al sortir de l’apeadero no’m veu darrera’ls vidres com m’ho ha encomanat, es capàs d’amohinarse. Res. (<em>Somrient</em>). Ja ho veus. Ara, estem aixís! Ay, filla! el temps! el temps! Ja veuràs tú també!</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Abrassantla</em>), Qu’es bona, mamà! no n’hi ha un altre com vostè!</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Prou que n’hi ha! Més de les que’t penses. Sino que les que som aixis, no’ns agrada la fressa; y el mòn no s’ocupa mès que de les que’n fan d’una manera o altra. Y ara, prou. (<em>Carinyosa</em>). Fesme’l favor d’arreglarte y marxar desseguida, si no vols que’l papà’t trobi encare aqui… y aquestes coses… no’t sembla que val més que quedin entre tú y jo? (<em>Entretant parla l’ajuda a posarse’l sombrero devant del mirall, el vel, etc..</em>) Y sobre tot creume, Joana, no’t capfiquis gens, recorda les meves paraules y pensa que a hores d’ara de ben segur que’l teu home, arrepentit, está desitjant embarcar aquella… Lulú, pera rependre una vida tranquila. Y no tinguis por que a ella li culli cireretes d’arbós, per els camins hont te portava a tù. A aqueixa classe de… senyores, se les porta a la fonda, y prou.</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Si, comenso a penetrarla aqueixa trista ciencia… (<em>trista</em>) però la llaga es encara tant viva.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Ja hi tornem?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> No, no tingui por. Vostè m’ha donat una llissó que may més podré oblidar que m’ha salvada, que potser salvarà mes filles.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Suspirant.</em>) Qui sab! Y t’en vas ben resolta a perdonar de bó de bó a n’en Lluis?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Tristament més ab fermesa.</em>) Perdonaré, mamà. ¿No haig de perdonar si soch la seva filla?</p>
+<div class="instruccions">
+Va cordantse’ls guants.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Acariciantla.</em>) Bona minyona! (<em>Una pausa.</em>) Tinch por que si no cuites trovaràs ton pare per la escala; acabo de sentir la senyal del tren. No voldràs ferli un petó?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> (<em>Mira llargament a sa mare y li besa la mà ab devoció.</em>) No, avuy no. Adeu mamà.</p>
+<div class="instruccions">
+La besa.
+</div>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Besantla.</em>) Adeu filla. (<em>Acompanyantla fins a la porta hont li estreny les mans.</em>) Confío en que seràs forta?</p>
+<p><span class="person">Joana.</span> Sí. Li juro que ho seré.</p>
+<div class="instruccions">
+Surten per l’esquerra al fons.
+</div>
+<h3 id="escena-ii">Escena II</h3>
+<div class="instruccions">
+L’escena resta un breu moment sola, empró s’ha de veure la ma de donya María aguantant el portier. Torna a entrar, resta un instant pensativa aixugantse els ulls, y va desseguida al secreter hont han restat escampades totes les cartes. Les agafa ab fástich y després de esbossinarles les llensa al foch y n’escampa les cendres. Se treu la carta de la Lulú de la butxaca y la tanca en el secret. Tanca’l moble y s’en va a la tribuna hont alsa l’estor; veu venir al seu marit y el saluda ab la ma; se’n entra a dins y toca’l timbre; després torna a la tribuna.
+</div>
+<p><span class="person">Pilar.</span> (<em>Entrant per la dreta.</em>) Ha trucat, senyora?</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> Sí. Possin el dinar a taula que’l senyor es aquí.</p>
+<p><span class="person">Pilar.</span> (<em>Sortint.</em>) Molt bé diu.</p>
+<p><span class="person">Donya Maria.</span> (<em>Desde darrera els vidres va parlant al seu marit que s’acosta, com si pogués sentirla.</em>) No corris tant, home! Bo! Quina ensopegada! Miracle que no hagis caigut! Mare de Deu! també qui’t fa tombar a mirar aquelles modistetes. (<em>Li dirigeix una amístosa amenassa en el moment de passar sota la tribuna, y entra en el salonet brandant el cap com dient: “No hi ha remey, sempre serà’l mateix.” Devant del mirall s’arregla’ls cabells, s’estira la brusa, els plechs del coll. Sona fortament el timbre; toch d’amo. Donya María encaminantse vers la porta, diu somrient ab irònica bonhomia.</em>) Anem, anem a fer l’acatament al ídol!</p>
+<div class="instruccions">
+Surt per l’esquerra.
+</div>
+<div class="centrat">
+<p>TELÓ RÁPIT</p>
+</div>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 78453 ***</div>
+</body>
+</html>
diff --git a/78453-h/images/cover.jpg b/78453-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..3535988
--- /dev/null
+++ b/78453-h/images/cover.jpg
Binary files differ
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..6c72794
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This book, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this eBook outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..0f29d88
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for eBook #78453
+(https://www.gutenberg.org/ebooks/78453)