path: root/77352-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77352 ***
La neboda

Comedia en tres actes en prosa

Teodor Baró i Sureda

900

REPARTIMENT

  Personatjes   Actors
  ------------- --------------------
  Da. MARÍA     Sra. A. Sala.
  RAMONETA      A. Clemente.
  TUYAS         M. Morera.
  ANTONIA       A. Monner.
  D. TOMÁS      Sr. M. Santolaria.
  NANDO         H. Goula.
  MIQUEL        M. Manso.
  D.ANSELM      A. Soler.
  SR. TAYABAS   J. Capdevila.
  JANET         F. Fuentes.
  MARIANO       F. Guitart.

Director: D. H. Goula.




## ACTE PRIMER

DECORACIÓ: Sala baixa de casa pairal y noble d'un poble de Catalunya.
Porta gran, ab un escut de pedra. A cada costat una finestra ab rexa
de ferro, que permeti veurer lo camp y als personatjes cuan entran.
Los mobles son de pagés. Una taula, cadiras, etcétera. Acsesoris que
dongan carácter á la decoració.

### ESCENA PRIMERA

 MIQUEL y ANTONIA


Miq. (_Sentat á una taula escribint._) Anem per ordre, ó
sinó no 'n surtirém may. ¿Cuant n'hi hem de contar del parell de
pollastres?

Ant. Eran ben macos.

Miq. Jo pensava menjármels per la festa. ¡Quinas crestas
tenian!

Ant. Me sembla que á cuatre pessetas, ¿no son cars?

Miq. Per tú, que cobras, no, mes per ella que paga, sí.

Ant. No dirá res.

Miq. ¿Vols que no sápiga á quin preu ván los
pollastres?

Ant. ¡Qué ha de saber una senyora marquesa!

Miq. ¡Qué marquesa, ni marquesa! ¡Lo seu marit se deya
Marqués!

Ant. Y per lo tant ella es marquesa.

Miq. No, es Marqués.

Ant. ¿Com pot ser marqués si es dona?

Miq. A n' ella li diuhen la marquesa, pero sols ho es de
nom, y 'l serho de nom no dona dret á portar corona ni á menjar ab
guants.

Ant. ¿Qué menjan ab guants las marquesas?

Miq. Y es clá que hi menjan.

Ant. No deuhen poguer sucar pá, perque se 'ls
enbrutarian.

Miq. Cuan la salsa 'ls hi agrada, la cambrera escura 'l
plat de las marquesas y 'ls hi posa 'l pá á la boca ab una forquilla
de plata.

Ant. ¿Qui t'ho ha dit?

Miq. ¿No sabs que he sigut _melitar_ y he corregut molt
mon? Pero dexemnos de marquesas y pá sucat y torném als pollastres.
No valen més que tres pessetas, y son ben pagats.

Ant. Si 'n pots treure cuatre...

Miq. Abusant, y á mi no m' agrada abusar may, molt menos
estant aquesta senyora á casa.

Ant. Si 'ls hi contem massa baratos, s'ofendrá, perque á
vanitosa, ningú la guanya.

Miq. Ningú s'ofén de que li cobrin poch. Ni 'ls
marquesos. Hi há tres perdius.

Ant. Del parell ne vaig donar nou rals y de l'altra una
pesseta y trenta céntims.

Miq. Total: tres pessetas cincuanta cinch céntims.

Ant. Posa cuatre pessetas.

Miq. Tres cincuanta cinch: colomins n'hi ha dos parells
á nou rals lo parell.

Ant. Pósals á mitj duro.

Miq. A nou rals. ¿Hi há res mes?

Ant. ¡Quin home! No farás may casa.

Miq. D'aquet modo no vuy ferne. ¿Hi há res més?

Ant. No me'n recordo.

Miq. Si no te'n recordas, ja podem dir que no hi há res
més, perque may t'has descuidat de cobrar ni per valor d'un xavo.

Ant. No ho fassis axís ab un home tant mal gastadó com
tú.

Miq. ¡Qué! ¡Mal gastador! ¿Y ab qué 'ls malgasto jo 'ls
diners?

Ant. Fumante cada festa un puro de cinch céntims.

Miq. ¿Per ventura no'm puch donar lo gust de lluhir un
habano de caballeria? ¿No guanyo?

Ant. Los diners que s'estalvian son 'ls que 's troban.

Miq. Si vull regalarme fumant un puro y puch ferho, ¿per
qué no ho hé de fer? (_Se treu un cigarro de cinch céntims._)

Ant. ¿Qué fas?

Miq. Vaig á pegar foch á aquesta teya.

Ant. Avuy no es diumenge.

Miq. Es cert, mes com ja he encés lo misto, si no 'l
fumo no aprofito 'l misto, y tot s' ha de aprofitar.

Ant. Ja está apagat. (_L'apaga bufant y li pren lo
cigarro._)

Miq. ¿Qué 'n vols fer del cigarro?

Ant. Te 'l guardaré pe 'l diumenge.

Miq. ¿Que 'n treuria res d'enfadarme?

Ant. No.

Miq. Donchs no 'ns enfadem. (_S'assenta y suma._) Total:
son tretze pessetas ab cinch céntims lo qu' hem bastret per aquesTa
senyora.

Ant. ¡Cóm gasta!

Miq. Y tú 't quexas perque gasto cinch cémtims las
festas.

Ant. ¡Quína diferencia hi há!

Miq. De tretze pessetas cinch céntims, á cinch céntims
sense las tretze pessetas. Hé anat al covadó y las gallinas no han
post cap ou; ahir tampoch y l'altra tampoch. ¿Cóm t'ho arreglas
perque aquesta senyora begui un ou del dia?

Ant. Me vaig prevenir la setmana passada al anar á
mercat y 'n vaig portar duas dotzenas.

Miq. ¿Y son aquestos los ous del dia que 's pren?

Ant. Ja ho son del dia... que 'ls varen pondre las
gallinas. Ara aniré al covadó y n'hi posaré tres ó cuatre, perque
cuan la senyora Marquesa baxi al galliner los puga treurer ella
matexa.

Miq. ¡Y ab la bona fé que se 'ls beu! (_Se'n va
Antonia._)

### ESCENA II

 MIQUEL y TUYAS


Miq. Calla; la dona s'ha descuidat lo cigarro. Are me'l
fumaré y 'l diumenge li buscaré rahons perque l' ha perdut.

Tuy. ¡Miquel!

Miq. ¡Eh! (_Anava á encendrer lo cigarro y creyent que
es Antonia qui 'l crida, apaga 'l misto, y 's fica 'l cigarro á la
butxaca._) Me pensava que venia la dona.

Tuy. Soch jo, que torno de plassa cansada, cremada y
aburrida, perque á aquet poble no s'hi troba res.

Miq. Qué dius ara. Aquí hi há de tot.

Tuy. ¿Ahont hi ha badella?

Miq. ¿Qué badella? ¡Badellas! A casa, sense anar més
lluny, n'hi há una.

Tuy. Pero no 'n venen.

Miq. Si que la vench, comprámela.

Tuy. ¿Voléu que fassi estofat d'una badella entera?
Tampoch hi há carn de tocino, y á la senyora li agradan molt las
monjetas ab llomillo.

Miq. Féslashi ab sal-piquet.

Tuy. Parleuli de menjars ordinaris y vos despatxa,
perque creurá que voleu recordarli cuan cusía camisas.

Miq. ¿Ella ha cusit camisas?

Tuy. Y 'ls hi pagavan á dotze rals la dotzena, y encara
tenia que posarhí 'ls botons y 'l fil. Axó si; á la primera
posada 'ls botons saltavan, perque per no gastar fil sols hi donava
una puntada.
¡Quína mestressa!

Miq. ¡Veig que li portas un afecte rabiós!

Tuy. No sab apreciar lo mérit de una cuinera com jo. No
vol res ab bejamel, perque diu que es menjá blanch sense sucre; la
salsa mayonesa diu que es all y oli sense all. Un dia li vaig posar
un pollastre saltat, y 's pensava que tenia que saltar al plat. Un
altre dia li dono bifftech al Madera...

Miq. ¿Al Madera? ¿Bifftech, á la fusta?

Tuy. Madera es un vi.

Miq. Ja hi encatxa bé un trago després d'un tall de
carn.

Tuy. No 's beu,

Miq. ¿Se menja 'l vi?

Tuy. Se'n fá la salsa.

Miq. Aquí sols el tirém al estofat.

Tuy. Al bifftech hi habia champignons, y ella 'ls vá
pendrer per bolets. Un dia li vaig donar _bisque
d'ecrevises_... ¿Sabéu que es?

Miq. Aquí no dihém visca de escrivissas, sinó visca
molts anys.

Tuy. Sempre estéu de broma. Un cop se'm vá enfadar
perque li vaig dir si volia que li posés un timbal de macarrons, y 'm
vá respondrer que no volia menjars de cuartel. Las perdius las vol
frescas.

Miq. Jo també.

Tuy. Axó es no saber menjar; se penjan al sostre per la
cúa, y quan cauhen, estan á punt...

Miq. D'empodegá á tot lo vehinat.

Tuy. ¿Qué sabeu vos, qué sabeu? A Fransa matan á l'istiu
la virám que s'han de menjar á l' hivern, y encara no la troban prou
tendre.

Miq. Siguent tant putinés, ara m'asplico que hi hagi
tantas malaltias á las ciutats. ¿Qué valen los vostres plats
comparats ab los nostres? Apa, comparém.

Tuy. Sopa de finas herbas,

Miq. Escudella de sagí.

Tuy. Llenguado al gratin.

Miq. Bacallá á la llauna.

Tuy. Salmón, salsa tártara.

Miq. Bacallá ab romesco.

Tuy. Salmí de perdigots.

Miq. Perdius á la vinagreta. ¿Y qué me'n dius del arrós
ab bacallá? ¿Y qué me'n dius del bacallá esquinsat? ¿Y qué me 'n dius
del bacallá ab una negada d'all y oli? ¿Y qué me'n dius del bacallá
ab zanfaina? ¿Y qué me'n dius del plat catalá que val per totas las
vostras potingas.

Tuy. ¿Quin?

Miq. ¡Fabas ab medallas!

### ESCENA III

 DITS, NANDO y ANTONIA


Nan. Salut y á la órden.

Ant. Ola, general del ranxo.

Nan. Pe 'l ranxo vaig. Tú ja has tornat de plassa.

Tuy. No 'n diguis plassa, que ni á plasseta
arriba. ¡Quín poble més fastigós!

Nan. Donya cuinera; més respecte á aquet poble ahont jo
hi visch y m'hi trobo bé.

Miq. Ja ho crech: á casa qui goberna no es lo teu amo,
sinó tú.

Nan. Goberno perque sempre faig lo que ell vol y li
endevino lo que desitja.

Ant. ¡Pobre don Tomás! L'atipas de ranxo com si encara
estiguésho al servey y corrent per aquestos mons de Deu.

Nan. ¡Qué ranxo! Ahir li vaig donar sopa de seba y
cargols á la repetellada. ¿Es ranxo axó?

Miq. ¡Sembla que t'has proposat matar al senyor metje!

Nan. Avuy hé pensat donarli una guatlla dintre d'un
pebrot. Ja veyéu si 'l tracto bé. Sempre 'm diu: Nando, si 't
morissis no sé com m'ho faria; y jo li repetesch: --Perdi cuidado,
que ja procuraré morirme després de vosté perque no passi apuros.

Tuy. ¡Ja ha sortit l'andalús!

Nan. Soch d'Altafulla, com tú matexa.

Ant. ¿Pero has estat á Andalucía?

Nan. ¡Quína terra aquella! Alli las criaturas cuan maman
ja cantan peteneras. ¡Ay! ay! ;ay! (_Cantant._) Compras rehims, 'ls
penjas, y l' endemá ja 'ls trobas convertits en pansas; entras á una
taberna y demanas cinch céntims de vi. ¡Qué vi negra! Un vás ben gran
de vi de Málaga ó de Jerez, perque á Andalucía no n'hi há d'altre: á
Sevilla hi há la Torre del oro, que es tota ella d'or pur.

Miq. ¿Y no se l'emportan?

Nan. No, perque la tenen dintre d'un globo de cristall,
y damunt del globo hi há una gábia ab un lloro, que axi que algú s'hi
acosta massa, crida: ¡Lladres! ¡Lladres!

Tuy. ¡Nando! Mira que 'l teu amo s'enfitará si li donas
totas las guatUas que hás dexat anar.

Miq. ¿Y tú ho has vist tot lo que dius?

Nan. Com haberho vist, no ho hé vist, perque á Málaga no
hi hé estat may; pero de que m'ho han contat, podeu estarne certs.

Tuy. Escolta, Nando! (Miquel y Antonia estaran arreglant
cosas, del tot apartats de la conversació.)

Nan. Escolto, prenda.

Tuy. Dexéms de prendas. Jo crech que tú m'estimas.

Nan. Pots creurho. Ja sabs que no hé anat may á
Barcelona sense véuret, y al saber que venias al poble ne vaig tenir
una gran alegria, perque tú ets, prenda...

Tuy. Jo soch la Tuyas de Altafulla, com tu mateix, y no
m'agradaria casarme ab un... ¿Vols que t'ho digui clar?

Nan. Dígas.

Tuy. Embustero.

Nan. Embustero, no; devegadas potser exagero una
mica...

Tuy. Un bon tros. ¿Ja has parlat al teu amo?

Nan. Encara no, pero un d'aquets dias li dich que jo, en
Nando de Altafulla, penso casarme ab la Tuyas de Altafulla. Ell me
dirá: --¡Nando!-- Jo respondré:-- ¡Senyó!-- Y ell dirá:-- Está bé!-- Y cap á
la iglesia á que 'l senyó rectó 'ns casi. Confio que un cop casats
continuarem al seu servey, perque es lo que 'ls hi passa als
solterons: no 's casan per no tenir amohinos y acaban per posarse
á casa als criats y á las sevas donas. y devegadas fins á la seva
família.

Tuy. ¿Y si don Tomás te digués que te 'n anessis?

Nan. Tú m'has dit que tens á la caxa d'ahorros...

Tuy. Setanta cinch duros y tres pessetas.

Nan. Jo 'n tinch vuytanta, que 'm guarda l'amo. Si fos
cás posaríam un hostal y á la porta una taula ab aygua y anís. Ja 'ns
l'acamparem, perque jo per res m'apuro y sempre vaig endevant. Una
vegada á Sevilla...

Tuy. ¿No 't recordas que m'has dit que no hi habias
estat may á Sevilla?

Nan. Si no era á Sevilla era pe'ls envoltants.

Tuy. No oblidis que ets d'Altafulla.

Nan. ¿No es vritat Miquel, qu' es axerida la meva nuvia?
Me'n vaig á plassa á veure si aquesta ha dexat res. ¡Au! Digueu á
donya Maria que l'amo há sortit de bon mati perque en Met de la
Masia-alta está de cuidado, y que axís que torní vindrá á véurerla.

Miq. Está be. Adéu, general del ranxo.

Tuy. Eh tú.

Nan. Digui y mani la senyora.

Tuy. No vull que 't diguin general del ranxo.

Nan. Tampoch ho vull jo, pero m'ho diuhen sense
volguerho.

Ant. Y ¿per qué no vuls que li digan?

Tuy. Perqué un cop casada ab ell, jo seria la generala.

Nan. ¿Y no ets ja la generala de las marmitas,
cacerolas, fogons... y sobre tot del meu cor? Al mon no hi há una
altra Tuyas, mes tampoch hi ha un altre Nando, y al estímarme
demostras el bon gust. A la órden. Paso redoblado; ¡marchen!(_Se'n va
Nando imitant el toch de la cometa._)

### ESCENA IV

 MIQUEL, TUYAS y ANTONIA


Ant. Es un gran home en Nando: al poble, tothom se 'l
estima.

Tuy. Ja es tart y vaig á la meva feyna.

Ant. ¿Está contenta la teva mestressa?

Tuy. Molt, y may endevinariaho per qué. Perqué damunt de
la portalada de la casa hi há un escut.

Miq. També hi es aquí. Miral.

Tuy. A n' ella tot lo que fá noblesa li agrada.

Ant. Has de saber que aquesta casa es de nobles.

Tuy. ¿Sou nobles vosaltres?

Miq. Nosaltres no, pero l'amo sí

Tuy. ¿Qui es l'amo?

Ant. Lo senyor metge.

Tuy. ¿L'amo de 'n Nando?

Miq. Lo mateix.

Tuy. ¿Cóm no viu aquí, sent la casa pairal?

Ant. S'hi perderia. No veus que es tot sol. Ademés, té
una bona casa á la plassa. Los seus avis ja varen dexar aquesta per
magatzem de grans, y 'ls meus la varen llogar. Com á nosaltres nos
sobra puesto, cuan la teva mestressa 'ns vá fer proposar que li
cedíssim tot lo pis, li várem dir que sí.

Miq. ¿Cóm es que ha vingut á passar aquí l' estiu?

Tuy. Ab reserva.

Ant. ¡Vols callar!

Tuy. No ho sé.

Ant. ¿Y axó m' ho dius ab reserva?

Tuy. Es un misteri aquesta vinguda, y sols hé pogut
averiguar que la senyora, que es molt vanitosa, pero molt, y no 's
recorda que há cusis camisas de munició...

### ESCENA V

 DITS y SENYOR TAYABAS y JANET, ab maleta y altre
    bulto.


Tay. (_Haurá sentit lo dit per Tuyas._) ¡Bé, molt bé!

Jan. ¿Hont dexo axó? (_Seguint al Senyor Tayabas,
desitjós de donarli l'equipatje._)

Tuy. ¿Cuan ha arribat?

Tay. A punt per sentir com parlas mal de la senyora ab
qui menjas el pá.

Tuy. No 'l menjo ab ella, perque donya Maria dina al
menjador y jo á la cuina.

Jan. ¿Hont dexo axó?

Tay. Lo menjas d'ella que 't manté y 't dona soldada.

Tuy. No me la dona, la guanyo.

Jan. ¿Hont dexo axó?

Tay. Llevantli la pell y parlant de cosas de família,
que deurias callar.

Jan. ¿Vol fé 'l favor de dirme ahont dexo axó?

Tay. ¡Espérat si pots! (_Cremat._) Per aquesta, passi;
pero si un' altre vedaga; --dich vegada,-- te sento parlar del que no
deus, del que no t' interessa, del que no t'importa, aviso á donya
Maria, que 't plantará al raqué, --dich al carrer.

Jan. ¿Hont dexo axó?

Tuy. ¿Qué 's creu que ploraria?

Tay. Axó tú ho sabrás.

Tuy. ¿Qué 's creu que no trobaria ahont servir?

Tay. Axó es assumpto teu.

Tuy. Cuineras com jo, n'hi há pocas

Tay. Per fortuna, perque si totas se 't serablavan
estariam divertits.

Jan. ¿Hont dexo axó?

Tay. Deixaho ahont vulgas: á dalt, á baix, á la dreta, á
la esquerra.

Tuy. No s'enfadi, senyor Tayabas, perque fa mala cara
cuan s'endafa --dich, enfada.

Tay. No 't burlis de mi, que prou desgracia es la que
tinch de capgirar las paraulas. Devegadas fins m'hi faria ab mi
mateix á tofetadas --dich botefadas. --¡Bofetadas!

Jan. ¿Hont dexo axó?

Tay. Donamho y calla.

Tuy. ¿Vol que digui á donya Maria que há arribat?

Tay. Sí.

Jan. ¿Qui 'm paga.

Tuy. Cregui que ha entés mal lo que deya, perque jo soch
incapás de parlar mal d'ella, que al fondo es una bona senyora.

Jan. ¿Qui 'm paga?

Tay. Molt bona, y per lo mateix se l'ha de respectar.

Tuy. Ja la respecto.

Tay. Está bé.

Jan. ¿Vol fé 'l favor de pagarme?

Tay. ¿Vols fé 'l favor de dexarme en pau?

Jan. Paguim, que tinch feyna.

Tay. Vesten, que jo també 'n tinch. (_L'hi dona diners y
se'n va Janet._)

Tuy. Antonia, ¿voléu ajudarme á portar axó á dalt?

Ant. Ab molt gust. (_Pren la maleta y se'n va ab la
Tuyas._)

### ESCENA VI

 MIQUEL, SENYOR TAYABAS, després JANET, després
    ANTONIA.


Miq. Escolti, senyó; ¿qué es de la familia vosté? ¡Com
no l'he vist fins ara!

Tay. ¿De la familia de donya Maria? Res; péro no siguent
res, soch molt; y sense ser de la familia, es com si ho fós. Jo soch
lo senyor Tayabas; y com me veyéu soch home molt conchempano, dich
campetxano, pero que no puch sufrir...

Jan. Senyor Tayabas. (_Sortint._)

Tay. ¿Qué vols?

Jan. Volia dirli que cuan pensi marxar m'avisi per durli
l'equipatje. (_S' en va Janet._)

Tay. Vesten d'un cop. Aquet sembla un mosquit: te'l
treus de la dreta y 't surt á la esquerra, te l'esquivas del cap y 't
pica á las mans. Com deya; Ja no puch sufrir que 'ls servidors contin
res de lo saca, --dich de la casa, hont estan.

Ant. Ben dit, senyor...

Tay. Tayabas.

Ant. La cuinera te la llengua molla.

Tay. Sí senyora, y la llengua s'ha de semblar á l'arrós
que no es bó moll, sinó axut. Que prengui exemple de mi. Si jo os
digués que donya Maria, viuda Marqués, la senyora que vos ha llogat
la casa per pasarhi l'istiu ab lo seu fill don Mariano, era cuan jove
la Marieta, una pobrissona, filla d'un botigueret que tenia á la
tenda mes miséria que género ¿no es cert que faria mal de dirho?

Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!

Tay. Donchs per xó ho callo. Item mes; si jo os contés
que la Marieta 's casá ab en Marqués, un fadrinet, que á forsa de
treball, honradés, estalvi é inteligencia, y ajudat per las bonas
condicions de la mullé, vá arribar á ser un dels primers
frabicants --dich fabricants-- de Barcelona; si afegis que la Marieta
se va convertir en donya Maria, ¿no es cert que os contaria cosas de
las que ningú en té res que fer?

Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!

Tay. Donchs per xó no las conto. Item més. Si jo os
digués que donya Maria está molt disgustada ab lo seu fill, ¿no es
cert que os enteraria de lo que dech callar?

Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!

Tay. Donchs per xó m'ho reservo! Item més; si jo os
contés que las contrarietats han posat malalta á donya Maria y que ha
vingut á aquet poble per treure al seu fill de Barcelona y recobrar
lo perdut repós, ¿no es cert que faria mal, molt mal, enterantvos del
que no os interessa, ni en teniu res que fer?

Miq. i Ant. ¡Sí, senyor!

Tay. Donchs per xó m'ho callo: y ara compendréu perque
m'indigna que la cuinera vos hagi esplicat aquestas cosas.

Miq. Ah, no, senyor Tabayas...

Tay. Tayabas, per servirvos...

Miq. No senyor per servirvos, --Tayabas, perdoni-- la
cuinera no 'ns habia dit res d'axó.

Tay. ¿No?

Ant. No, senyor Bayasta.

Tay. Tayabas. Donchs si ella no vós ho ha contat, ¿per
qui ho habéu sabut?

Miq. Per vosté que 'ns ho ha dit.

Tay. ¿Jo? ¿Cuán ho he dit?

Ant. Ara mateix.

Tay. ¡Jo 'm pensava que ho sabiho!

Miq. ¡Res!

Ant. ¡Res!

Tay. Donchs oblideu tot quan vos he dit, perque no es
cosa de perdre cap á las mevas vellesas la fama de discret que tinch
ben guanyada.

Ant. Per mi, oblidat senyor Tembayas.

Miq. Per mi també, senyor Tenvingas.

Tay. Jo no ving ni vaig. Senyor Tayabas.

### ESCENA VII

 DITS y JANET


Jan. Ja torno á ser aquí.

Tay. Tú no ets un jove, ets un mosquit.

Jan. Per vosté vinch.

Tay. Te'n pots entomar.

Jan. ¿Si? Me'n vaig.

Tay. Bon vent.

Jan. (_A la porta ensenyantli un paquet._) Miris lo que
s'ha dexat a la tartana.

Tay. ¡Eh! ¡Janet! ¡Janet!.

Jan. Tingui.

Tay. Prench.

Jan. ¿No hi ha res pe 'l treball?

Tay. Té. (_Li dona céntims._)

Jan. ¡Moltas mercés! (_Se'n va y torna._)

Tay. ¡Descuidarme 'l paquet de cartas, jo, que may me
descuido res.

Jan. ¿Cuan pensi marxar?...

Tay. Recordis de mi per durli l'equipatje.

Jan. Endevinat.

Tay. Ja me'n recordaré. Vesten.

Jan. ¿Se'n recordará?

Tay. Sí, si te'n vás. (_Se'n va Janet._)

### ESCENA VIII

 MIQUEL, SR. TAYABAS, ANTONIA y TUYAS.


Tuy. Senyor Tayabas: donya Maria diu que ve tot seguit.
Ara ha anat al galliner.

Ant. Perqué no l'enganyin va ella matexa al covadó á
buscar los ous del dia.

Tay. ¡Y dirán que es vanitosa! ¿Y don Mariano?

Tuy. Tancat al seu cuarto.

Tay. Escolta. ¿No 's distreu?

Tuy. ¿De qué s'ha de distreure?

Tay. Voldrias saberho, y no ho sabrás, perque no ho
diré.

Tuy. Senyor Tayabas, no tinch cap ganas de saberho.

Tay. Digas, ¿com está don Mariano?

Tuy. No sé si está sentat ó dret.

Tay. Te cara de...?

Tuy. Pomas agres.

Tay. ¿Mal humor...?

Tuy. Més negre que nit sense lluna.

Tay. Axó vá mal.

Miq. ¿Qué es lo que vá mal?

Tay. Axó.

Miq. ¿Y qu' es axó?

Tay. ¡Alló!

Tuy. Donya Maria. Me'n vaig.

Tay. ¡Donya Maria! ¡Callém!

### ESCENA IX

 MIQUEL, SENYOR TAYABAS, ANTONIA y DONYA MARÍA


Mar. Quinas gallinas tant ponedoras teniu. ¿Cuants
diriaho que n'hi habia? ¡Ben vingut, senyor Tayabas!

Tay. ¡Gracias, donya Maria!

Ant. ¿Pot ser tres?

Mar. ¡Mitja dotzena!

Tay. Si que son ponedoras.

Mar. ¿Me las voléu vendre aquestas gallinas? Me las
emportaré á Barcelona.

Tay. Ja veurá quin galliner li arreglaré.

Miq. (Fora un cas de conciencia.) Donya Maria, potser se
despondrian al ser á Barcelona. (_Se'n va Antonia._)

Mar. Escolteu, Miquel, ¿sou cassadó?

Miq. Més ó menos, als pobles tots ho som.

Mar. Lo meu noy es aficionat á la cassa y voldria que
sortis per distréure. Portéuselen.

Miq. Axó ray, si ell vol venir, encara que tinga que
carregármel á coll.

Mar. Sí que anirá ab vos. Portéulo ahont hi hagi molts
cunills.

Miq. Axó ja es més difícil, perque devegadas no se'n veu
un en tot lo dia.

Mar. Es necessari que 'n trobi y que tiri.

Miq. ¿Cóm ho vol fer senyora, si als en voltants los
cunills bosquetans escasejan.?

Tay. Axó s pot arreglar.

Miq. ¿Cóm?

Tay. Disfrasant als conills casulans de cunills de
bosch. La cosa es molt sencilla. ¿Hi há cunills casulans al poble?

Miq. Tants com ne vulga, senyor Tallarrabias.

Tay. Tayabas per servirvos; comprant uns cuants
cunills...

Miq. Jo 'ls hi vendré.

Tay. Se busca un del poble ben llest.

Miq. En Janet servirá, senyor Tabayas.

Tay. Tayabas. Li dihéu ahont anéu á cassar; en Janet,
qué estará amagat, al veurhos aprop, fica la má al sach, treu un
cunill; los gossos lladran, don Mariano apunta y pim, pam, foch...

Miq. Y cunill mort.

Tay. No, conill viu, perque de segú que no 'l toca.

Miq. Y si 'n mata un se descubrirá la embustería, perque
al menjarlo conexerá que es cunill casolá, puig en lloch de sabé á
romaní y farigola, tindrá gust d'ensiam y fullas de col.

Mar. Axó ho arreglará la cuynera. Tuyas.

### ESCENA X

 DITS y TUYAS


Tuy. Mana senyora. Aquí l'hi porto l'ou del dia desfet
ab Jerez. (_Li dona 'l vas que comensa á beurer donya Maria, --a
Miquel baix._) Escoltéu; ¿que son estantissas las gallinas que ponen
aquestos ous?

Miq. ¿Per qué ho preguntas?

Tuy. Perqué 'l primer que he trencat pudía.

Miq. No 'ns comprometis.

Mar. Aquestos sí que son ous frescos. Escolta cuinera;
¿t'empenyas en fer un cunill de bosch d'un cunill casolá?

Tuy. Ja ho crech, senyora, y fins d'un gat ne faré una
llebra y se l menjará sense que ho conegui.

Mar. Vés putinera. Súrtam del devant (_Se'n va Tuyas._)

Miq. Jo aniré á veure si trobo á en Janet per arreglar
axó de la cassera. (_Se'n va ab Antonia._)

### ESCENA XI

 SENYOR TAYABAS y DONYA MARÍA


Tay. ¿Cóm li proba la estada al poble?

Mar. ¿Cóm vol que estiga bé? Tinch molta debilitat.

Tay. S'ha d'alimentar.

Mar. Tinch molta desgana.

Tay. Ha de menjar.

Mar. Senyor Tayabas, digui: ¿ha complert lo meu
encárrech?

Tay. Al peu de la lletra. Qui podia donarme noticias
dels amors del seu fill, es en Lluis, que com vosté sab es lo millor
amich de don Mariano, perque per aquet no té secrets, y li confia
tot: donchs bé, sápiga y reprenguis -- dich, sorprenguis: -- en Lluis
no sab res.

Mar. ¿Y m'ha de sorpéndrer de que no' en sápiga res?

Tay. Lo cual proba que don Mariano está enamorat de
debó, cuan al seu més íntim amich no li confia 'l seu amor.

Mar. Axó ja ho sabia.

Tay. M'ha costat molt trobar noticias, y de las trobadas
resulta: ler, que la noya no té un cuarto. Item...

Mar. Senyor Tayabas; fassi 'l favor de dexar els items.

Tay. 2on, que qui 's casi ab ella haurá de carregar ab
lo seu pare, perque la botiga no dona per sostenirlo; item, dich,
3er, que don Mariano está fermament resolt á casarse; 4art...

Mar. Prou. No 's casará mentres jo visca.

Tay. ¡Ah!

Mar. ¡Quina desgracia la meva!

Tay. ¡Eh!

Mar. Jo que habia somiat pe'l meu Mariano un gran
partit...

Tay. Y...

Mar. Véurel enamorat...

Tay. ¡Oh!

Mar. ¿Qué repassa las vocals? ¡De qui s' há enamorat!

Tay. (D'una que es lo que eras tú, sinó que ja no te'n
recordas.)

Mar. Aquest casament es impossible. ¿Qué diria la gent?

Tay. ¡Quí ho sab lo que diria! ¡Figúrisho que diria!
Vagi á saber lo que diria la gent, cuan per lo regular ella matexa no
sab may lo que 's diu.

Mar. Soch molt desgraciada, senyor Tayabas.

Tay. Cregui que al sentiria m'entristexo, donya Maria.

### ESCENA XII

 DITS y DON MARIANO


Marº. Bon dia, mamá. ¿Qué té?

Mar. ¡Ets tú qui m'ho preguntas!

Marº. ¡Senyor Tayabas!

Tay. Servidor seu, don Mariano.

Marº. ¿Ja ha dut noticias?

Tay. Semblant suposició...

Mar. Mariano, recorda que 'l senyor Tayabas es un fidel
servidor del teu pare.

Tay. Sí, donya Maria, sí, don Mariano: jo vaig dexar la
casa Y.J.Pellissay y H. de Rimbáu per entrar á la de Ll Ll. Y.
Sarquella y Marqués; perque 'l seu pare, lo senyor Marqués, que al
cel siga, m'ho vá demanar; y per més que la casa R.T.Y.Paltans y
Succesors de F.T.Cotonadas, me feyan proposicions, y també la casa J.
T. H. Besós, Llobregat y Tordera, volia tenirme, jo vaig preferir al
seu pare, á qui no hé abandonat may. Y ara vosté... M'ha afectat, don
Mariano y estich congomut, --dich conmogut.

Marº. Dispensim, senyor Tayabas, donguim
la má, (_Li dona_) (y no s'ocupi may dels meus assumptes, perque
renyiriam.)

Tay. (Donya Maria me mana que sí; aquet me mana que no;
y jo hé de estar bé ab los dos, y hé de fer que no y que sí sense fer
que sí ni que no. ¿Y cóm ho arreglo jo?) Donya Maria, ab permis de
vosté iré á arreglar l'equipatje. Aquesta es la recompondencia --dich
correspondencia, de la frábica, --dich fábrica, y l'estat del
gamatzém
--dich, magatzem. (_Dona las cartas á Mariano._)

Marº. Vagi.

### ESCENA XIII

 DONYA MARÍA, MARIANO


Marº. (_S'assenta._) ¿Me permet llegir las
cartas?

Mar. Potser n'hi há alguna d'ella.

Marº. ¡Per Deu, mamá! Vosté té de la noya
á qui estimo una idea molt equivocada. Hé desitjat que m'escrigués,
mes no hé pogut lograrho, perque m'ha dit que sols escriurá cuan
estiga promesa ab consentiment dels pares.

Mar. Ja 't sab enganyá bé. No 't semblas á mi, que tot
ho penso, tot ho veig y tot ho endevino. Tú 'm fás estar malalta.

Marº. Jo no. Té de cuidarse.

Mar. Ja ho faig, més no tinch tranquilitat: ¿cóm vols
que
'm curi? De tú dependeix que 'm poshi tranquila.

Marº. ¿Per ventura li hé tornat á parlar
del meu casament?

Mar. No, mes no has desistit.

Marº. No li daré 'l disgust de casarme
contra la seva voluntat.

Mar. Mentres visca; y com més estimis á aquella noya, ab
més afany esperarás que 'm mori per casarte ab ella.

Marº. ¡Per Deu, mamá, que jo no li hé
donat motiu per tractarme ab tanta crueltat; mes es la mare y baxo el
cap! ¿No ha dit que no volia que 'm casés ab la que estimo? No m'hi
caso. ¿No m'ha dit que volia passar l'istiu fora de Barcelona? No hé
fet cap oposició, per més que hé comprés que vol allunyarme
d'ella. ¿Qué desitja més de mi? Mani y l'obehiré.

Mar. Que no estimis á aquesta cualsevol.

Marº. Per Deu mamá, que es una noya
honrada.

Mar. La filla d'un botigueret.

Marº. Per menos vá comensar lo meu pare.

Mar. Oféns la seva memoria al recordarho.

Marº. La honro, perque ell tenia á molt
d'orgull haber arribat á tant, siguent res, á forsa de treball.

Mar. No torném la vista enrera y atenemse al present per
millorarlo. A tu 't correspon una noya rica.

Marº. Gracias á Deu tot nos sobra, mamá.
Tenim bens y, á més, la fábrica, que sempre millora.

Mar. Encara se'n podria prescindir de la riquesa si la
noya ab qui 't casis fos d'una classe més elevada que la nostra. Un
escut d'armas á las targetas de visita hi escau bé.

Marº. ¡Un escut d'armas! Ja m'agradaria
haber nascut duch de Medinaceli ó conde de Tendilla, mes m'acontento
ab lo que soch, y preferexo ser respectat ab lo nom dels meus pares á
fer riure ab un títol que no hé guanyat.

Mar. ¡Ets incorretgible! Tu m'has de matar. Las tevas
ideas son las de un cap sense cervell.

Marº. (¡Válgam Deu!)(_S'assenta. Pausa._)

Mar. Per mi, tot es poch per tú; y per tú, tot es
massa,

Marº. Ditxós qui 's contenta ab poch.

Mar. ¿No t'agradaria tenir una casa com aquesta?

Marº. No hi veig res de particular.

Mar. Perque sols pensas ab qui no haurias de pensar y
no
't fixas en res.

Marº. Bé ¿qué hi ha aqui de notable?

Mar. L'escut de noblesa damunt la porta. Estem en una
casa de nobles.

Marº. Y com l'hem llogada per l'istiu, som
nobles d'istiu y de llogué.

Mar. Ab tú no 's pot parlar.

Marº. ¿Qué vol que 'm casi ab l'escut de
noblesa?

Mar. Si l'amo d'aquesta casa tingués una filla
única ¿per qué no? Pero es un solterón.

Marº. ¡Gracias siguin dadas á Deu! perque
si s'hagués casat y tingués una filla, es de témer que s'empenyés en
casarme ab ella.

Mar. Es impossible fer carrera de tú. Jo desitjo ferte
un senyor.

Marº. A vosté li hauria agradat que jo, en
lloch de treballar á la fábrica...

Mar. Lo teu pare guanyá perque viscas sense treballar.

Marº. Si tot s'acabés ab mi, sí; mes si
jo, com 'ls fills de tants altres fabricants, fos advocat, no
serviria ni per advocat ni per fabricant: acabaria per gastar lo
capital guanyat pe'ls meus pares, y la heréncia dels meus fills fora
la miseria. Fixis en lo que dich hi trobará la explicació de la ruina
de tantas casas de Barcelona, pochs anys fá poderosas. Jo desitjo
treballar com lo meu pare; soch modest.

Mar. Fins á l'extrem de volguerte casá... ¿Ab qui? ¿Ab
qui?

Marº. Ab una noya bona, honrada,
treballadora.

Mar. Casarse 'l meu fill ab una menestralota. ¡May! ¡No
hi pensis! ¡May!

### ESCENA XIV

 DITS, MIQUEL y JANET


Miq. (_Sense veurer á Mariano._) Senyora, aqui li porto
á n' en Janet.

Mar. ¿Y qui es en Janet?

Jan. ¿No 'm conex, senyora? Jo soch en Janet que servexo
per tot y trech d'apuros á tothom. En Miquel m'ha dit lo de la
cassera, m' há esplicat bé la llissó, y ja 'm té disposat ab lo sach
plé de cunills casolans y á dexarlos anar un á un perque 'l seu fill
els hi tiri prenentlos per conills de bosch. ¡Ja veurá com enganyarem
á don Mariano!

Marº. ¿Voleu dir que m'enganyareu?

Miq. ¡Bona l'hem feta!

Mar. ¡Vos heu lluhit!

Jan. ¡Si que l'hem feta! ¿Pero home, qui no li feya dir
que era aqui y no l'hauríam esgarrada?

Miq. La culpa la té aquet.

Jan. Vos, perque m'heu portat aquí per dir á donya
Maria...

Mar. La culpa no la té ningú y prou.

Marº. Es lo millor que no la tingui ningú.
Mamá; vaig al cuarto á enterarme de las cartas. (_Se'n va._)

Jan. ¿Jo ja no dech tenir res que fer aquí?

Miq. No; massa has fet.

Jan. Donchs me'n vaig. (_S'en va._)

### ESCENA XV

 DONYA MARÍA, MIQUEL


Mar. Miquel ¿no heu dit al metje que vingués?

Miq. Sí, senyora, mes há enviat al criat per dir que há
degut anar de bon mati á una masia d'ahont l'han cridat ab urgencia.

Mar. Me sembla que sent jo qui 'l cridava, hauria degut
venir primer aquí.

Miq. No fá distincions entre richs y pobres, y dona
sempre la preferencia als malalts de més cuidado, encara que no 'l
paguin. Si li paguessin totas las visitas que fá ¡no 'n tindria pochs
de diners!

Mar. ¿Y si no 'l pagan?

Miq. En paus. Y moltas vegadas fá la visita, paga la
visita y dona pe'l caldo. Axó si, digui mal de don Tomás al poble y
veurá que fins las pedras l'escridassa.

Mar. M'estranya que sapiguent que estich jo á aquesta
casa que es seva, no s'hagi dignat visitarme.

Miq. Don Tomás no es home de cumpliments.

Mar. ¡Al fi un metge de poble!

Miq. ¡Molt sabi!

Mar. Si, un sabi de poble, que no sab guardar las
atencions degudas. Deu ser un tipo, un pagesot.

Miq. ¡Aquí 'l té!

### ESCENA XVI

 DITS y DON TOMÁS, vestint cassadora, polainas, espuelas
    y un látigo. Aspecte distingit.


Tom. ¡Bon dia! ¿Hont es la malalta?

Miq. La senyora.

Tom. Me sembla que está ben bona.

Mar. (Sembla un metje de caballería ab espuelas y
látigo. L'aspecte no es dolent).

Miq. (Sab quin mal té. Massa pá.) (_Baix al metje._)

Tom. (A cuanta gent li agradaria tenir aquesta
malaltia.)(_Donantli carinyosament ab lo látigo. Miquel se'n va._)

### ESCENA XVII

 DONYA MARÍA y DON TOMÁS


Tom. ¡Senyora!

Mar. Passarem á la sala...

Tom. ¿Per qué? Aquí estém molt bé. ¿Cóm li proba 'l
poble?

Mar. Bé, pero aquesta debilitat...

Tom. Veurá com aquí recobra la salut. Me permeterá que
li repetexi una cosa que deu saber, y es que jo soch lo propietari
d'aquesta casa; es natural que 'n Miquel me demanés permís per
rellogaria á vosté, que ab molt gust vaig concedir, perque m'honra
que l'ocupi una persona tant distingida.

Mar. (Per metje de poble, pot ben anar.)

Tom. Desde que vaig enterarme del seu nom, vull recordar
y no puch, perque 'm sembla que la conech...

Mar. Si vosté há estat á Barcelona...

Tom. Conech Barcelona com aquet poble.

Mar. No es estrany, perque per vostés, tancats tota la
vida en un poblet, es una gran cosa una escapada á Barcelona. Jo hé
viatjat molt; uns anys hé anat á Caldetas, altres á Arbucias y fins
hé estat á Fransa.

Tom. ¿A Paris?

Mar. No, á Perpinyá.

Tom. París li agradaria.

Mar. ¿Hi há estat?

Tom. També á Roma. Londres, Viena, y en cuan á Espanya,
no hi há punt d'ella que no 'l conegui.

Mar. ¿També ha estat á Madrit?

Tom. Hi hé viscut deu anys.

Mar. Aquets viatjes sols los fán los que son molt richs
ó
'ls soldats.

Tom. Endevino 'l seu pensament: com aquet metje de poble
no es molt rich, haurá servit al Rey. Sí senyora; hé pertenescut al
exércit.

Mar. (¡Un soldat!)

Tom. Tornant á la cuestió ¿ahont l'he vista á vosté?
perque 'l seu nom no m'es desconegut.

Mar. No m'ho explico, perque sent soldat vosté no debia
frecuentar las reunions. Lo meu marit era persona molt considerada á
Barcelona y sempre hem estat relacionats ab lo principal. Los
dimecres, qu' es lo dia destinat per rebrer visitas, devegadas hi há
sis ó vuyt cotxes á la porta, alguns ab escuts d'armas, perque
també 'm tracto ab l'aristocracia. A propósit: ¿vosté vá comprar á
algun noble aquesta casa? L'escut de armas...

Tom. Es dels barons de Maforta.

Mar. ¿Cóm se la varen vendre?

Tom. No la vengueren. Los meus antepassats guanyaren
aquet títol, que 'ls hi doná don Jaume á la conquista de Valencia.

Mar. ¿No es aquell rey de pedra que hi há á casa la
ciutat de Barcelona?

Tom. Lo mateix, senyora.

Mar. ¿Y ara vosté té 'l títol?

Tom. No senyora, perque la casa vingué molt á menos y ja
fá dos generacions que, per no pagar los drets al Estat, no 'l tenim.
Jo
'm trobo, gracias á Deu, en situació de tréurel, pero me sembla que no
 tinch prou per figurar en l'aristocrácia. Cuan era
 estudiant... ¡Ah! ¡ja hi caich! Ja ho crech que la conech y vosté
 també á mi. Me permet sentarme.

Mar. Vosté mana aquí.

Tom. May allí ahont siga vosté. Me donaré per honrat
obehint.

Mar. (¿Quí ho diria que hagués menjat ranxo?) ¿Hont m'há
vist? ¿Potser al Liceo?

Tom. Res de Liceo, ni d'aristocracia. Parlo de molt
temps enrera; de cuan jo era estudiant y vosté ajudava al pobre del
seu pare cusint camisas, que per cert l'hi pagaban molt malament.

Mar. ¡Senyor meu! (_Alsantse. També don Tomás._) ¡Hi ha
recorts que son inoportuns!

Tom. Senyora, perdónim si la hé molestada, pero jo creya
que honrava á una filla lo recort d'haber treballat molt perque res
faltés al seu pare.

Mar. Baix aquet punt de vista, sí.

Tom. No tinch cap interés en continuar aquesta conversa.
L'estudiant que vivia al segon pis de la casa hont lo seu pare tenia
la botigueta, desapareix, y aquí té 'l' metje que desitja saber
perque l'há cridat.

Mar. ¿Vosté es en Tomaset?

Tom. Era; aquell mateix que al passar per devant de casa
de vosté no dexava may de donarli 'l bon dia. Era molt guapa.

Mar. Axó vol dir que ja no ho soch.

Tom. Salva la diferencia d'anys, es la matexa, sinó que
allavors era la Marieta y avuy es donya Maria, com jo era en Tomaset
y avuy soch don Tomás. ¡Qué mal vá cuan á un li diuhen don! ¡Quins
temps aquells, donya Maria! Llavors 'ns tractavam de tú... Bon dia,
Marieta... jo 't deya... perdoni li deya.

Mar. Los temps han variat.

Tom. Es cert.

Mar. Y no podém olvidar lo que som.

Tom. Ni vosté ni jo, que no passo de metje de poble,
mentres que vosté ocupa una brillant posició.

Mar. Encara que siga metje de poble...

Tom. Se'm pot tractar, pero posantse cada hú de
nosaltres á la situación que li correspon.

Mar. Es natural.

Tom. Jo ja estich á la meva.

Mar. A cada hú lo que se li deu...

Tom. Es just.

Mar. Vosté ..

Tom. Perdoni; hém convingut que á cada hú se li donará
lo que se li deu, y vosté falta al pacte, perque 'l meu tractament,
es més que vosté.

Mar. ¿Potser ussía? (_Axecantse._)

Tom. (_Axecantse també._) Més alt.

Mar. ¿Qué vé després del ussía?

Tom. L'excelentíssim senyor.

Mar. ¿Vosté té vuecencia?

Tom. Sí, senyora.

Mar. ¡Quí ho diria!

Tom. Ningú, senyora, ni jo mateix.

Mar. Será excelentíssim senyor, perque es noble.

Tom. No senyora. La gran creu me la vá donar lo ministre
de la guerra.

Mar. ¿De modo que vosté vá ser més que soldat?

Tom. Un xiquet més.

Mar. ¿Cabo?

Tom. Pugi.

Mar. ¿Sargento?

Tom. Més endalt.

Mar. ¿Tinent?

Tom. No s'aturi.

Mar. ¿Capitá?

Tom. Encara no hi som.

Mar. ¿Comandant? ¿Vá arribar á comandant?

Tom. A comandant.

Mar. ¿Y va posar punt?

Tom. No senyora, coma; perque vaig pujar á tinent
coronel.

Mar. ¿Y aqui, qué hi va posar?

Tom. Punt y coma, y vaig ascendir á coronel.

Mar. Aquí sí que hi há punt final.

Tom. No senyora, dos punts.

Mar. ¿Donchs vosté es general?

Tom. Es la meva categoria al cos de sanitat militar.

Mar. ¡General!

Tom. General.

Mar. ¿Cóm se vá retirar tant jove?

Tom. Jove... relatiu.

Mar. Vell, no ho es.

Tom. Ab lo cual vol dir que vosté es jove, perque no 'ns
portem molts anys. Y ho es, Marieta, dich donya Maria.

Mar. ¿Vol qué li diga Excelentíssim senyó?

Tom. Més m' agradaria que 'm parlés la Marieta y tornar
á ser en Tomaset, noms que fán reviure la juventut, que sempre té
recorts bonichs, encara que vosté...

Mar. Sí, sí; ja sé lo que vol dir. No ho recordem que
tenia que cusir á la máquina. M'ha dit que s'habia retirat tant
jove...

Tom. Pero ab molts anys de servey, gracias á las
campanyas. Una ferida me vá obligar á pendre 'l retiro, y aqui 'm té
tancat á aquet poble, vegetant y sol, perque vaig fer lo disbarat de
no casarme, y ara, cuan comenso á sentir la necessitat de la
família...

Mar. Se troba aislat.

Tom. Y jo, que no vaig pendre muller per por de ser
gobernat per ella, estich gobernat pe 'l meu antich assistent, á qui
tinch de criat.

Mar. Just cástich á l'egoisme del solteró.

Tom. ¡Qué es trist á la meva edat l'aislament en una
casa gran, cuan á l'hivern de la vida no s'hi troba 'l dols caliu del
amor!

Mar. Tristesa que pot convertirse en alegria, ¿Per qué
no
's casa? La edat no li passa.

Tom. ¿Vol dir qu' encara trobaria qui 'm volgués?

Mar. Y fés la seva ditxa.

Tom. Ja soch vell.

Mar. Si vosté es vell, m'enganya cuan diu que encara
soch jove.

Tom. Y guapa: continuarem la conversa, que s'interromp
ara, perque hé de visitar á alguns malalts. Als peus de
vosté... ¿Donya Maria ó Marieta?

Mar. Don Tomás sempre 'm recordará á en Tomaset.

Tom. Gracias, Marieta. (_Anantsen y retrocedint._) ¡Ah!
La malalta m'ha fet oblidar la malaltia... No m'há dit que té...

Mar. Dexemho per un altre ocasió y axi tindré 'l gust de
que torni.

Tom. Gracias. Adéu, Marieta.

Mar. Adéu, Tomaset. (_Teló._)

FI DEL ACTE PRIMER




## ACTE SEGÓN

DECORACIÓ: Sala de la matexa casa; porta al fons y als costats. A la
dreta una taula ab tapete, sillons, cadiras, un canapé, calexeras,
cortinas d'istiu á las portas dels costats. Los mobles despariats,
molt antichs uns y altres més moderns. La decoració há de ser de casa
antigua y rica.

### ESCENA PRIMERA

 MIQUEL, ANTONIA, TUYAS


Tuy. Me sembla que queda bé la sala. A fora tot es tant
gran, que may hi há prous mobles per las casas.

Miq. La senyora há cridat al fuster, li há fet netejar y
rentar la cara á las calaxeras y á las cadiras, y tot axó hi guanyem
nosaltres.

Ant. Milló; senyal de que 'l poble li agrada.

Tuy. ¡Ja ho crech! Ara may troba la casa prou neta ni
arreglada y fins há fet portar alguns mobles de Barcelona.

Ant. Y també á tú t'agrada 'l poble.

Tuy. ¿A mi? ¿Per qué?

Miq. Si 'm sembla que t'hi casarem.

Tuy. Volguent Déu, un dia ó altre m'hé de casar.

Miq. Ab un cuiné.

Tuy. Podrém posar una fonda, perque cuinera jo y cuiné
ell...

Miq. Y 'l fondista 's dirá Nando.

Tuy. ¿Per qué no? Si 'ns establim al poble, en lloch de
fonda será hostal.

Miq. Me sembla que ni tú, ni ell, teniu el propósit de
posar fonda ni hostal.

Tuy. ¿Qué sabeu vos?

Ant. Prou que sabém.

Tuy. Veyám si esteu enterats.

Miq. Escolteu...Sí... (_Se juntan per escoltar á Miquel
que partia ab misteri._)

### ESCENA II

 DITS y NANDO ab un cistell de fruyta.


Nan. ¿Conspiréu?

Miq. ¿Ets tú, general del ranxo?

Tuy. Home, no t'ho dexis dir general del ranxo.

Nan. ¡Fresch estaria si m'enfadés! Als pobles hi há la
mala costum de no dir lo nom, sinó 'l motiu. Al ferrer, que de tant
vell no pot arrossegar los peus, li diuhen l'avi Sardana, y 'l seu
fill es l'hereu Sardana, y la nora, la jove Sardana; al fusté, que
sempre parla ab finura y diu: senyoreta, miqueta, tristeta, ben
fateta y te veu de pastetas ensucradas, li dihuen en Terramoto; lo
flaquer es en Xurrimpangis; á la plats y ollas, que fins crida
enfadada per donar lo bon dia, li dihém la tia Melis. Al moliné li
diuhen en Paperina, y 'l' seu noy es l'hereu Paperina, y la filla, la
noya de'n Paperina, y tots son paperinas á la familia. A mi 'm diuhen
lo general del ranxo y, general del ranxo 'm quedaré.

Miq. ¿Sabs per qué li diuhen?

Nan. Lo senyor sol dir en broma que es general de
metjes, y com jo hé estat lo seu assistent, un dia no sé qui va
dir: --Si l' amo es general de metjes, l'assistent es general del
ranxo-- y ja n'hi vá haber prou. ¿Hont es donya Maria?

Ant. ¿Qué li portas?

Nan. Aquet cistell de fruyta que li envia la Ramoneta,
la neboda de don Tomás. De bon mati ja era á l' hort, escullint lo
millor dels fruyters per obsequiar á la senyora.

Tuy. Es molt guapa la neboda del senyor metje.

Nan. També ho ets tú.

Miq. ¿Será casament?

Nan. Si aquesta no se'n desdiu.

Tuy. Jo sols tinch una paraula.

Nan. Mira que 't pots donar per ditxosa per haber lograt
enamorarme. Miréume bé. ¡A mi!

Tuy. ¡No 'n parlem més!

Nan. Si tú no sabs qui soch jo. Cuan vaig sortir de casa
per carregar ab lo fusell y la motxilla, al poble hi vá haber un
ayguat produhit per las llágrimas de las noyas que de mi estavan
enamoradas.

Miq. ¿Y 's vá negar molta gent?

Nan. Ningú, perque 'l poble está en un turó.

Miq. Sort d'axó.

Tuy. Nando, no viatgis per Andalucia.

Nan. Lo meu uniforme era una xarxa que arrastraba lo cor
de las noyas. A Castella, á Valencia, á Navarra y á tots los barris
de Espanya ¡cuántas son las que encara 's recordan de 'n Nando. Aneu
á un poble, siga de llevant ó de ponent; crideu: en Nando há arribat,
y veureu sortir á las finestras totas las noyas casadoras per
mirarme. ¡Si n'hé rebudas de cartas ab corts atravessats per fletxas!
Ne tenia tantas, que un dia que no trobava carbó ni llenya per fer lo
ranxo del batalló, me vaig servir de las cartas per fer bullir las
marmitas y encara 'n varen sobrar.

Tuy. ¡Qué ets embustero, Nando!

Nan. No, embustero, no.

Miq. Molt exagerat.

Nan. Molt, tampoch, un xiquet pot ser sí, y encara no
n'estich segú.

Ant. Digas Nando ¿cóm es que han vingut don Anselm,
germá del senyor metje y la Ramoneta?

Nan. Don Tomás vá escriurer al seu germá dihentli que
vinguessin...

Miq. ¿Per qué 'ls há fet venir?

Nan. Voleu qu' estiga molt enterat y jo sols ho estich
del que menja don Tomás, perque soch l'ajuda de cámara, cuiné, criat,
tot d'una pessa. Si la senyoreta está molt al poble, me desacredito,
perque
's fica á la cuina y disposa, dihentme que jo sols se fé menjar de
 soldat. Pero m'ho diu ab aquella cara riallera que Deu li há donat,
 y no hi há manera d'enfadarse. Ahir lo senyor li vá respondre que jo
 seria sempre per ell lo cuiné més excelent del mon, perque gracias á
 mi es excelentíssim senyor: es á dir, li varen donar la gran creu.

Tuy. ¿Ja hi tornen, Nando?. . .

Miq. ¿Per algun fet de guerra?

Nan. Ja n'há sentidas de balas, pero no há guanyat á las
batallas lo vuecencia; ja n'há prestat de serveys, més no valgueren
per tant. En cambi un dia que dinava ab lo ministre de la guerra, la
senyora ministressa, ó siga la dona del ministre, que era filla de
Tarragona, de Torredembarra, vá dir que no hi había plat com lo
bacallá ab romesco y que feya molt temps que desitjava menjarne y no
podia, perque no trobava qui 'l sapigués fer. Lo meu assistent, digué
l'amo, es d'Altafulla, y 'l fá tant bó que un s'hi xucla 'ls dits.

Tuy. No ho diria, perque ningú 's xucla 'ls dits dinant
ab gent fina.

Nan. Una cosa parescuda. L'amo vá convidar á esmorsar al
ministre y á la ministra, y 'm dona ordre de que fassi bacallá ab
romesco. ¡M'hi vaig lluhir! ¡Se'n varen atipar! --Es tant excelent,
digué 'l ministre, qué si 'l cuiné no fos soldat merexeria que la
excelencia del bacallá passés á n' ell y fós excelentíssim. --Fés
excelentíssim al seu amo, á don Tomás, digué la ministra. --Sí que ho
será, respongué rihent lo ministre. --Y als pochs dias li plantan al
clatell lo decret fentlo excelentíssim senyor per mérits de guera,
pero la veritat es que el mérit fou del bacallá ab romesco.

Tuy. Me sembla, Nando...

Miq. ¿Es cert lo que 'ns contas?

Nan. ¡Uy! Se guanyan més condecoracions guisant bacallá
ab romesco que per serveys fets á la pátria. Ja sabeu que jo no
exagero may.

Tuy. Menos cuan parlas del lloro que hi há á la torre
del or de Sevilla.

Nan. Tampoch, perque m'ho varen contar.

Miq. Escoltantlo, no fem feyna.

Tuy. Y tanta com n'hi há. Aneu á buscar los balancins
que han portat de Barcelona y pujéulos. ¡La senyora!

Ant. Aném, que no 'ns vegi sense fer res.

Tuy. Adéu, Nando. (_Se'n van Miquel y Antonia pe 'l
foro. Tuyas per la esquerra._)

### ESCENA III

 NANDO y DONYA MARÍA


Mar. ¿Cóm estan á casa, Fernando?

Nan. Bé, y gracias, donya Maria. M'han encarregat, en
particular l'amo, que la saludés y li preguntés com se troba.

Mar. No massa bé. Aquesta nit l'hé passada malament.

Nan. (Prou l'há passada d'un son, pero lo que vol es que
la visiti 'l metje.) Sí que ho sento. ¡La senyoreta me fá portarli
aquet cistell de fruyta!

Mar. ¡Cóm se recorda de mí!

Nan. Sempre.

Mar. Dónali las gracias y digali que l'espero.

Nan. Aquet mati vindrá ab lo seu oncle. Don Tomás parla
molt de vosté.

Mar. (_Molt d'interés._) ¿Qué 'n diu?

Nan. ¡Válgam Deu! ¿Cóm li diré sense oféndrela?

Mar. ¿Parla mal de mi?

Nan. ¡Qué n'ha de parlar mal!

Mar. ¿Y 'l que 'n díga bé, m'há d'oféndrer?

Nan. Es que una cosa es sentirho al general y altre que
ho repetexi l'asistent. Diu que vosté es molt bona y amable.

Mar. Gracias.

Nan. Y... ¿ho dich?

Mar. Digaho.

Nan. Molt guapassa.

Mar. ¡No tant! ¡No tant!

Nan. (¡Com li agrada lo que li hé dit!) Tots desitjan
saludar á don Mariano.

Mar. Arriba aquet mati del viatge que ha fet per
assumptos de la fábrica. Per cert vá sortir d'aqui la vigilia de
arribar la senyoreta y 'l seu pare; de modo que no 'ls coneix.

Nan. ¿Té res que manarme?

Mar. Gracias. ¡Tuyas!

### ESCENA IV

 DITS, TUYAS, SENYOR TAYABAS


Tuy. Mana, senyora.

Mar. Entra aquesta fruita y torna 'l cistell al criat.
Molt de cuidado que no 's fassi malbé.

Tuy. Descuidi. (_Pren lo cistell y se'n vá._)

Mar. (_Li dona una pesseta._) Té, per tú.

Nan. Senyora. (_Com si no la volgués._)
(¡Una pessetona!)

Tay. Molt bon dia, donya Maria ab la companyia.

Nan. Bon dia, senyor Tallabas.

Tay. Home, jo no tallo res. Tayabas.

Nan. Tayabas ó Tallabas, es el mateix; perque 'ls
andalussos...

Tay. No n'hé de fer res jo dels andalussos. Me dích
Tayabas.

Mar. Senyor Tayabas, cambihi de nom, perque veig que
tothom li capgira.

Nan. A Andalucia dirian...

Tuy. Lo cistell. (_Tornant entrar._)

Nan. A Andalucia...

Tuy. (_Baix._) Nando, que ets d'Altafulla.

Nan. Ab permis de vosté, donya Maria.

Tuy. (¿Qué t'há donat?)

Nan. (¡Una pessetona!) (_Nando se'n va pe'l foro. Tuyas
segueix fregant los mobles._)

### ESCENA V

 DONYA MARÍA, SENYOR TAYABAS, TUYAS


Mar. Senyor Tayabas.

Tay. Donya Maria.

Mar. ¿Sab res?

Tay. Que don Mariano no escriu á la seva núvia.

Mar. No digui núvia, que no ho es, ni ho será mentres jo
visca, la menestralota.

Tay. Com vosté vulga.

Mar. ¿Cóm ho sab que no li escriu?

Tay. Cumplint las ordres de vosté, tinch encarregat a la
meva senyora que vigili; donchs bé; á la hora de passar lo carté,
entra á la botiga de la núvia...

Mar. Senyor Tayabas, me posa nerviosa dihent la núvia.

Tay. Es cert, dispensi. Entra á la botiga ab pretest de
comprar cualsevol cosa, y d'una ullada veu lo sobrescrit de las
cartas. Cap es de lletra de don Mariano.

Mar. No hi há que fiar. Tinch por de que al anar á
Barcelona en Mariano, l'hagi vista.

Tay. Es de témer, senyora, es de témer.

Mar. No hi há manera de que oblidi á aquesta noya.

Tay. Avuy espero carta de la meva senyora en la que 'm
dirá lo que hagi averiguat.

Mar. Axís que la rebi, diguimho.

Tay. No pot tardar, perque porta 'l correo la matexa
tartana ab que vindrá don Mariano.

Mar. Está bé.

Tay. Ara, si vosté ho permet, aniré á pendre xocalota,
--dich, colaxata, dich xocolata, --perque encara estich en dejú.

Mar. Tuyas, ves á servir el colaxata... Senyor Tayabas,
sentintlo una acaba per capgirar las paraulas: serveix el xocolate al
senyor Tayabas y torna desseguit á acabar d'arreglar la sala.

Tuy. Está bé. (_Se'n vá Tuyas._)

### ESCENA VI

 DONYA MARÍA, SENYOR TAYABAS, al final TUYAS


Mar. ¿Hont l'ha arreplegada la costúm de capgirar las
paraulas?

Tay. ¡No me'n parli, donya Maria! A n' aquella edad en
que un no es noy ni home y per senyalarse se fan moltas bestiesas,
várem donar en la grácia de trasposar las las sílabas creyent que axó
era molt divertit, ¡costum que me'n ha donat de disgustos! perque no
l'hé poguda perdrer per complert. Vaig entrar d'aprenent á casa al
senyor Comí...

Mar. Crech que era home d'un génit inaguantable.

Tay. Sols ho sab qui l'há aguantat. ¡Desgraciat del
que 's quexava! Un dia la cuinera, que estava enamorada d'un
municipal de caballeria y sols ab ell pensava, vá baxar á la tenda
per arrós per nosaltres y escayola pe 'l' canari. Vá trobar al
municipal, y pensant ab ell vá omplir d'arrós la menjadora del canari
y vá tirar l'escayola á l' olla. ¡Figuris l'alborot que várem armar
los aprenents al veurer que 'ns donavan sopa d'escayola. Al sentirlo,
puja 'l senyor Comí, cremat com de costum, y jo presentantli la
sopera vaig dirli: --¿Quí menja axó, senyor Comí? --Més capgiro 'l
seu nóm y li dich: --¿Qui menja axó, senyor Mico?

Mar. ¿Y qué va passar?

Tay. Vaig baxar los escalons de cuatre en cuatre, perque
ell me perseguia bramant com una fera, y may més he tornat á
pujarlos,

TuY. L'espera 'l xocolate.

Tay. Ab permís de vosté. (_Se'n vá._)

### ESCENA VII

 DONYA MARÍA, TUYAS, MIQUEL y ANTONIA. Los dos últims
    cada un ab un balancí.


Mar. ¿Ja porteu las mecedoras?

Miq. ¿Mecedoras ne diuhen d'aquestas cadiras sense
potas?

Mar. Poséulas aquí.

Ant. Deu me'n guart de sentarmhi. No s'están may
quietas.

Miq. Mira Antonia, mira com ballan.(_Fentlas gronxar._)

Mar. Senteushi.

Miq. No, que aniriam de clatells. ¡Ja ho veig que
aquestas cadiras son una enganyifa!

Mar. ¿Há quedat bé la sala?

Ant. Sí senyora.

Miq. A nosaltres bé 'ns ho sembla. Hem posat las
calaxeras hont nos ha dit, ho hem fregat tot. Aquí 'l canapé.

Mar. Está bé. ¡Ah! ¿Ja han portat las flors?

Miq. Bonas com vosté las vol, no n'hi ha al poble. Hem
dit á n' en Janet que anés á trobar á n' en Badó, que es lo jardiner
d'aquella casa que hi ha á un tiro de fusell, ab órdre de que porti
un ram ben bonich y ben fí.

Mar. Está bé; poseu tot seguit las cortinas.

Miq. Sols falta la de la porta, que la posarem ara.

Mar. Dirigexo tú, Tuyas, que sabs com tinch las de casa.
(_Se'n va._)

Tuy. Molt bé, senyora.

### ESCENA VIII

 MIQUEL, ANTONIA, TUYAS


Ant. Qué es estrany que possin cortinas á la porta.

Tuy. A Barcelona es moda. Pero dexemse de cortinas y
digéu, Miquel, lo que voliaho contarnos cuan ha vingut en Nando.

Miq. A condició, Tuyas, de que encara que ho digui, jo
no hauré dit res, perque si no fós cert lo que 's diu, no vull que
donya Maria s'enfadi si arriba á enterarse de que jo he parlat.

Tuy. Descuidéu: y ademés me sembla que 'l que voléu
dirme ja ho sé.

Miq. Donchs si ho sabs, digamho tu, y axís si arriba á
oidos de la senyora, resultará que jo no t'ho hauré dit á tú, sinó tú
á mi, lo cual será molt diferent.

Tuy. ¿Perqué no he de dirho? ¿Per ventura es cap mal?
Escolteu, mes després no 'n feu una crida.

Ant. ¿Per qui 'ns prens?

Tuy. Vull dirvos, (_ab misteri é interés per part dels
altres_), que si es cert que...

### ESCENA IX

 DITS y SENYOR TAYABAS


Tay. Donya Maria?...

Los 3: ¿Qué? (_Asustats_).

Miq. ¡Ah! ¿Es vosté senyor Tallabas?

Tay. ¡Toballas... dich Tallabas. Tayabas! A veure si de
tant capgirarme 'l nom acabaré per no saber com me dich. Al preguntar
per donya Maria, vosaltres heu saltat.

Tuy. No es exacte que haguém saltat

Tay. Heu quedat sorpresos, perque vos he atrapat
cedessejant, y...

Tuy. Jo no faig ni adobo cedassos, senyor Tayabas.

Tay. ¿Donchs de qué parlabau?

Tuy. ¡Qué sab vosté!

Tay. Ho endevino, parlabau de donya Maria.

Miq. Sí senyor, pero no sab que déyam.

Tay. Sí que ho sé, no ho he sentit, pero ho endevino.

Miq. Veyám si ho endevina. ¡Que no!

Tay. ¡Que sí! La conversa era sobre si fá bé ó fá mal
negantli al seu fill lo permís pera casarse.

Miq. Endevinat.

Ant. (¿Qué ho sabías?)

Miq. (No, pero ara éll 'ns ho dirá.)

Tay. Ja que donya Maria ha dút á don Mariano á aquest
poble per distréurel d'uns amors que no poden continuar, vosaltres
heu de ser molt discrets; perque hi guanyéu tenint á donya Maria á
casa vostra.

Tuy. (Ara sé 'l misteri d'aquet viatge.)

Miq. Ja deya jo. Aquets amors... (Parla tú.)

Tay. ¿No es natural que donya Maria no vulgui que 'l seu
fill se casi ab una noya que no té res?

Miq. Molt natural. (Parla, parla.)

Tay. ¿No procedeix com deu oposantse á uns amors que son
uu capritxo?

Miq. Es clá, home, es clá. (Parla, parla.)

Tay. Donchs, molt cuidado ab criticar á donya Maria.

Miq. Si no la critiquém.

Tay. No debéu parlarne.

Tuy. Qui 'n parla es vosté, nosaltres no.

Tay. ¡M'ho negareu y vos he sorprés...!

Ant. Está equivocat, senyor Estoballas.

Tay. Tayabas.

Ant. No podíam parlarne perque no 'n sabíam rés.

Tuy. Y si ho saben es perque vosté 'ls hi ha dit.

Tay. Jo no hé dit res, jo soch molt revessat,--dich
reservat; -- y 'l que vosaltres voleu fer, es comprometrem. La
principal culpable de tots aquets enredos, ets tú.

Tuy. Senyor Tayabas, déxim está en pau.

Tay. Tú ets qui encén lo foch.

Tuy. Vosté que proporciona 'l carbó, 'ls encenalls, lo
misto y fins lo ventall.

Tay. Cuinera atrevida, casi 'm dius xerraire á mi, á qui
á estudi ja 'm deyan lo mut, perque de noy ja hé estat molt
reservat! ¿No es veritat que sabeu per ella, que don Mariano está
enamoret de la filla d'un botigueret?

Miq. No senyor, ho sabem per vosté.

Tay. ¡Miquel!

Ant. ¡Si acaba de dirnosho!

Tay. ¡També vos Antonia!

Tuy. Per vosté.

Tay. ¡Tuyas, tú ets la culpable!

Tuy. Vosté que 'ns ha enterat del que no sabiam.

Tay. ¡Tuyas! ¡Tuyas! ¡Tú has sigut!

Tuy. Vosté, vosté y vosté. Y si la senyora ho sab...

Tay. ¡Tuyas! ¡Tuyas! ¡Tuyas!

Miq. Calmis, senyor Tabola.

Tay. Lo que vosaltres voleu es comprometram y salvarvos,
tirantme las culpas á mi. ¡Pobres de vosaltres si ho dich á donya
Maria!

Tuy. Dígali lo que vulga y no 'ns atabali més.

Tay. ¡Me'n vaig' indignat, indignat, indignat!

Miq. Pero, senyor Estoballas...

Tay. ¡Senyor Toballons! (_Se'n vá molt cremat._)

### ESCENA X

 MIQUEL, ANTONIA y TUYAS


Ant. ¡Ja 'n sabem un altre que no la sabíam!

Tuy. Vejám si ara podrém acabar la nostra conversa.
Digueu, Miquel.

Miq. No, tú, ó be jo, perque com al poble no 's parla
d'altre cosa, no diré cap secret. La teva mestressa s' há enamorat
del senyor metge.

Tuy. Y 'l senyor metge de donya Maria.

Ant. Y tothora diu que 's casan.

Tuy. Be s'ho pensa en Nando.

Ant. Y si casats los amos...

Miq. Se casan los criats...

Tuy. No fora extrany que continuessim al seu servey...

Miq. Per xó 't deya que no pensavas posar fonda ni
hostal.

Tuy. Endevinat.

Miq. Y 'l cás es, segons nos ha contat lo senyo Tayabas,
que la senyora vol casarse, pero no vol que 's casi 'l seu fill.

Ant. Ella sabrá perque.

Tuy. Deu ser pobre la núvia.

Miq. ¿Qué hi fá si es bona noya i don Mariano l'estima?

### ESCENA XI

 DITS y DON MARIANO, ab un sach de viatje a la má.


Marº. ¿A qui estimo jo? (_Tots quedan parats y
confosos._)

Miq. ¿Ja ha tornat de viatje, senyoret?

Ant. ¿Cóm l'ha probat?

Tuy. ¿Voldrá pendre xacolata ó café ab llet?

Marº. ¿A qui estimo jo?

Miq. Veurá, nosaltres deyam... Ni me'n recordo bé del
que deyam.

Ant. Parlavam per parlar.

Marº. Cuan torni á parlar per parlar, fará 'l favor de
no donalshi assunto á costa meva. (_A Tuyas._)

Tuy. Don Mariano, jo no 'ls hi he dit res. ¿Heu sabut
per mi que la seva mamá no vol que 's casi?

Marº. ¡Tuyas!

Miq. ¡No ho ha dit ella!

Marº. No pot haber sigut ningú més.

Ant. Veurá; aqui hi ha algun altre que també pot
saberho.

Marº. ¿Algún altre? ¡Sols hi ha 'l senyor Tayabas!

Miq. Jo no he dit que hagi estat ell.

Ant. ¿Si vosté ho ha endevinat, qué hi podem fer
nosaltres?

Marº. Entri axó al meu cuarto. (_Donant lo sach de má á
la Tuyas._) Digui al senyor Tayabas que desitjo parlarli y que
m'esperi aquí. Vaig á veure á la mamá. (_Se'n van ell y Tuyas._)

### ESCENA XII

 MIQUEL, ANTONIA, JANET ah un ram de flors.


Ant. ¡Ay pobre senyor Estoballas, quina pedregada se li
espera!

Miq. Nosaltres no ho hem dit que hagi sigut ell.

Jan. Aquí porto 'l ram. .

Miq. ¡Qué es bonich!

Ant. Ja li agradará á la senyora.

Jan. ¿Sabéu per qui 'l vol? Per la neboda del metge.

Ant. Donya Maria n'está enamorada d'aquesta noya.

Jan. Pero més que de la neboda ho está del oncle. ¿Sabeu
que al poble 's diu que don Tomás ha fet venir al seu germá per dirli
que 's casa ab donya Maria?

Miq. Bé; ¿pero es cert que 's casa?

Jan. Ho díuhen, y també diuheu que donya Maria procura
guanyarse la voluntad de la neboda.

Miq. La veritat es que per mosquits y suposicions no hi
há com los pobles.

Jan. ¿Qui 'm paga l'anar á buscar lo ram y portarlo?

Miq. ¡Sempre tens pressa per cobrar!

Jan. Lo que proba que sempre estich axut. Bé val mitja
pesseta lo que hé fet.

Miq. ¡Mitja pesseta! Té un ralet y prou.

Jan. Poséuhi deu céntims més.

Miq. Prén.

Jan. ¿Hont poso 'l ram?

Ant. Damunt de la taula ab molt de cuidado.

Jan. Passi ho bé, que jo ja estich llest. (_Se'n va._)

### ESCENA XIII

 MIQUEL, ANTONIA, SENYOR TAYABAS, després DON MARIANO


Tay. M'há dit la Tuyas que don Mariano habia arrivat y
volia veurem.

Miq. Sí, senyor.

Tay. No es estrany, perque tant ell com la seva mamá no
saben fer res sense consultarmho.

Ant. (¡No es mala consulta la que t'espera!)

Miq. Anem que no vull sentir la tronada. Després
tornarem á posar las cortinas. (_Se'n van Miquel y Antonia._)

Tay. Me 'n alegro de véurel, don Mariano, tant fresch y
tant reixit. (_Vá á pendre rapé._) ¿No 'n vol pendre?
(_Presentantli la capsa._)

Marº. Sab que no 'n prench.

Tay. Jo desde que no fumo.

Marº. Dexémnos de fumar y parlem. ¡Séntis!
(_Lo senyor Tayabas s'assenta. Mariano se mou y parla agitat_) ¿Sab
d'ahont vinch?

Tay. De Barcelona.

Marº. Li haurá escrit la seva senyora, y á vosté li
haurá faltat temps per contarho á la mamá.

Tay. ¡Don Mariano, semblant imposició, --dich
preposició, dich perposició, dich suposició...(_Alsantse._)

Marº. Es fundada y sentis. Sentis, dich.

Tay. Ja estich sentat.

Marº. Hé averiguat que la seva dona passa
molt pe 'l carrer ahont hi há la botiga del pare de la Ramoneta y há
preguntat als vehins...

Tay. (¡Malehits xerraires!) Miri, don Mariano, allí hi
viu una cosina... (_Alsantse._)

Marº. ¡Cosina!

Tay. O debona,--dich neboda.

Marº. Séntis y calli y respongui.

Tay. Ja estich sentat.

Marº. ¡Ay de vosté si m'enganya! ¿Hont es
la Ramoneta?

Tay. ¡Jo que sé, pobre de mi!

Marº. Vosté ho sab.

Tay. No, don Mariano.

Marº. Y m'ho dirá. Vosté ho sab.

Tay. No... no... No sé res, (_S'haurá axecat y 's dexa
caure a la cadira al veure l'enfado de don Mariano._) No sé res...
res... res... (_ab veu baxa al final._)

Marº. Encara que no sápiga res, me dirá ahont es la
Ramoneta.

Tay. No 'm miri axís, don Mariano, perque 'ls seus ulls
semblan llampárragos, --dich llampechs-- y tot m'esgarrifonyo --dich
m'esgarrifu. --No sé res y encara que 'm posin al talladó y 'm piquin
ab una mitja lluna esmolada de nou per ferne de mi mandonguillas, no
podré dirli hont es la Ramoneta, perque no ho sé, ¡no ho sé, no ho
sé!

Marº. Ningú sab dirme ahont ha anat, y en aquesta
desaparició hi veig la má de vosté y la de la mamá. A la mamá la
respecto; pero en cuan á vosté ¡si 'l que sospito fos cert!
(_Apretant los punys, va cap al senyor Tayabas que s'axeca y
retrocedeix._)

Tay. ¡No ho es! ¡No, no es cert! (_Prén lo polvo._)

Marº. ¡Mirim! (_Se miran fixament. Lo senyor Tayabas
estornuda._) ¡Home, giri la cara!

Tay. ¿Cóm vol que 'l miri si giro la cara?
(_Pausa._) ¿Hém acabat?

Marº. No, senyor. Hi há molts anys que vosté es á la
fábrica.

Tay. Sí, nassó, --dich senyó.

Marº. Si no vol sortirne es necessari que varihi de
conducta.

Tay. ¿Un altre perrotxe, --dich, un altre reprotxe á mi?
(_Joch ab la capseta de rapé, puig voldrá péndren y no arriba a
ferho._)

Marº. A vosté que parla del que no deu.

Tay. ¡Don Mariano!

Marº. A vosté que há contat á aquesta gent si la mamá s'
oposa á que jo 'm casi.

Tay. ¡Don Mariano!

Marº. Hem acabat.

Tay. Si no 'm dexa parlar ¿cóm podré justificarme?

Marº. Si torna á ocuparse dels assumptos de família,
sortirá de la fábrica.

Tay. ¡Don Mariano! ¡Don Mariano! (_Al estendre 'ls
brassos la capsa se li vuyda sobre 'l ram._) ¡Bona l'hem feta!

Marº. ¡Sí que l'há feta bona!

Tay. Hé vuydat la capsa de rapé damunt del ram.

Marº. Ja 's divertirá 'l que l'olori.

Tay. (_Espolsant lo ram._) Cregui, don
Mariano... ¡Malehit rapé!... que m'ha arribat al cor lo que m'ha
dit. (_Estornuda._) Hi há rapé pertot... Renyarme Vosté, á qui tant
estimo. (_Estornuda seguit._) Dispensi, don Mariano.

Marº. Está dispensat... y avisat. (_Se'n va._)

Tay. Vaig á tirarme aygua al nás perque...
(_Continua estornudant._)

### ESCENA XIV

 DON TOMÁS, SENYOR TAYABAS


Tom. ¡Senyor Tayabas! (_Perqué l'haurá exquitxat al
estornudar._)

Tay. Dispensi.

Tom. Fassi 'l favor de avisar á donya Maria... Acabi
d'estornudar.

Tay. ¡Qué més voldria jo! (_Se'n va estornudant._)

Tom. ¿Qui m'ho habia de dir? ¿Enamorarme als meus anys?
La veritat es que més hauria valgut enamorarme y casarme cuan jove,
perque are me rich de mi mateix, cuan penso que desde la primera
vegada que vaig parlar ab la Marieta, ja fá tres setmanas, no puch
passar per devant d'aquesta casa sense véurerla y parlar del nostre
projectat casament; y parlarne en secret, perque tenim por de que la
gent no 's rigui de nosaltres Aquí vé. Es guapa.

### ESCENA XV

 DON TOMÁS y DONYA MARÍA


Mar. Creya que no vindrias. ¿Qué guaytas? (_Al veure que
don Tomás mira á la sala._)

Tom. Si ningú 'ns sent, perque m'agrada molt renovar
aquells temps de la juventud, pero tinch por que 's riguin del senyor
Metje.

Mar. Tens rahó. ¡Éran tant bonichs aquells temps en que
'ns tutejavam, días que ara 's reproduhexen! Mes cuan s'enterin de
 que
'ns estimem...

Tom. ¿Qué diran lo meu germá y la meva neboda y fins
l'asisten?

Mar. ¿Qué dirá 'l noy?

Tom. Lo meu germá m'estima molt, pero la veritat es qu'
ell pensava ser lo meu heréu, y no li fará grácia que 'm casi.

Mar. Tampoch á n'en Mariano.

Tom. Hé fet venir á l'Anselm y á la meva neboda, buscant
una ocasió de parlarli y no sé trobarla. No goso.

Mar. Es molt simpática la teva neboda.

Tom. Li teus guanyada per complert la voluntat, y axó ja
es bastant: pero cuan sápiga que has de ser la seva tia...

Mar. Cuan en Mariano s'enteri de que tú has de ser lo
seu padrastre...

Tom. Y lo pitjor es que aquesta situació no pot durar,
perque al poble tothom diu que 'ns casém.

Mar. ¿Quí ho ha dit?

Tom. Nosaltres matexos.

Mar. Jo á ningú n'he parlat.

Tom. Si no es necessari parlar per dirho. L'amor se
sembla á las flors, que ab lo seu flayre descubrexen la seva
presencia, encara que no 's vegin. Lo millor dia 'l teu fill y 'l meu
germá s'enteran de nostres projectes.

Mar. La oposició del meu fill será tan gran com ho es la
meva al seu casament que es un disbarat, al que may consentiré. Si jo
cedís, potser ell cediria, pero no ho faré. Cert que ni tú ni jo
necessitém lo consentiment de ningú per casarnos, pero no es
agradable la oposició de la familia. ¡Si 'l meu fill no estés tan
bojament enamorat! La teva neboda es guapa, bona, simpática...

Tom. Lo que no s'acut á una dona, no s'acut á ningú.

Mar. ¿Has endevinat lo meu pensament?

Tom. Crech que sí. ¿Pensas casá á en Mariano ab la
neboda?

Mar. Y tots contents. Si ells se casessin, no podrían
oposarse á la nostra boda.

Tom. Es cert, més hi há dos dificultats.

Mar. ¿Dos?

Tom. Que jo sápiga. Primera: que 'l teu fill está
bojament enamorat, segons acaban de dirme.

Mar. ¿Segona?

Tom. Que la meva neboda está bojament enamorada.

Mar. ¿També ella?

Tom. ¡També ella!

Mar. ¡Tot nos contraria! ¡Mes qui sab! Se tractaran, y
val tant la noya, que tinch confiansa de que en Mariano acabi per
estimarla.

Tom. Axís fos.

Mar. Lluny de l'altra, l'oblidará, perque l'ausencia es
mare de l'oblit.

Tom. Vé en Mariano.

### ESCENA XVI

 DITS, MARIANO, SENYOR TAYABAS, després ANSELM y
    RAMONETA


Marº. M'han dit qu' era aquí ab lo seu germá y la seva
neboda, á qui no tinch lo gust de conexer.

Tom. Jo m'hé anticipat per fer la visita de metje á la
seva mamá. Per fortuna vosté está ben bó.

Marº. ¡Cuan menos ho sembla!

Tay. Passin que son aqui.

Marº. (¡La Ramoneta!) (_S'apoya molt emocionat en una
cadira._)

Tom. Entreu. Don Mariano, tinch lo gust de presentarli
al meu germá y á la meva neboda.

Ram. ¡Ah! (_S'apoya en un moble no poguent dominarse_)

Ans. ¿Qué tens, filla?

Tom. ¿Qué es axo?

Mar. ¡Está glassada!

Ram. No es res. ¡Ja m'ha passat!

Tom. Séntat. (_Se senta Ramoneta, tots la rodejan ab
molt d'interés._)

Mar. ¡Té, pren aquestos globulillos! (_Los hi dona y los
hi pren._)

Tom. ¿Qué li dona?

Tay. La homeopatia.

Tom. ¡Devant d'un general de metjes!

Mar. Veurá com li fará bé.

Tom. Millor li sentaria una tassa de caldo...

Mar. Vaig á buscaria. (_Se'n va._)

Tom. Tal vegada aniria més bé una copa de Jerez, donya
Maria... (_Se'n va._)

Tay. Lo que li aniria bé es un elixir que jo prench y ho
cura tot. Vaig á buscarlo. (_Se'n va._)

Ans. ¿Te trobas millor, Ramoneta?

Ram. Pero papá, si no tinch res. Tinch set.

Ans. Vaig per aigua. (_Se'n va._)

### ESCENA XVII

 RAMONETA y MARIANO


Marº. Per Deu Ramoneta, serenitat ó estem perduts.

Ram. ¿Sonmiém?

Marº. Crech que sí. Arribo desesperat de Barcelona al
saber que habías marxat, y 't trobo á aquet poble y á casa de la
mamá.

Ram. ¿Donya Maria es la teva mamá?

Marº. La que 't mima y sembla que 't porta molt
d'afecte.

Ram. ¡Si sápigues que jo soch aquella á qui 'l seu fill
estima y de qui no vol sentirne parlar!

Marº. ¿No sab qui ets?

Ram. La neboda del senyor metje, pero no la botiguereta
que vol enganyar al seu fill. ¡Pensar que t'há tret de Barcelona
perque m'oblidessis!

Marº. ¡Y qué 'ns han portat al mateix poble perque
no 'ns vegessim! Ramoneta, es necessari fingir que no 'ns conexém,
perque si la mamá arriba á enterarse, estem perduts. Procura
guanyarte la seva voluntat.

Ram. Crech que ja la tinch guanyada.

Marº. Ara si que 'm sembla bonich lo poble.

Ram. ¿Y fins ara?

Marº. Me semblava molt trist.

### ESCENA XVIII

 DITS y DONYA MARÍA ab una tassa de caldo. DON TOMÁS ab
    una copa de Jerez y una ampolla. ANSELM ab un vas d'aygua y
    l'ampolla. SENYOR TAYABAS ab una ampolla y una copeta. Tots
    rodejan á Ramoneta.


Mar. Veu, don Tomás, com ja es tota un altra.
L'homeopatia l'ha posada bé.

Tom. ¡Qué homeopatia!

Ans. ¡Beu l'aygua, noya!

Tom. ¡Primé 'l Jerez!

Marº. Primé 'l caldo y després lo vi.

Tay. ¡Primer aquest elixir!

Tom. ¡Béu!

Ans. Prén.

Mar. Té.

Tay. Prengui. (_Tots li present an las copas y
tassas._)

Ram. Pero no veuhen que estich ben bona y fins contenta
y casi ab ganas de riure al veure los apuros de vostés. No hé de
desairarla á vosté, donya Maria, que es tant bona per mi, y pendré un
glop de caldo. (_Pren la tassa y beu una mica._)

Mar. (Aquesta si que es una noya simpática y ben
educada.)(_A Mariano._)

Marº. (_Desdenyós._) (¡Si... com las demés!)

Mar. (Per tú no hi há altra dona que la botiguereta.)

Ram. Tio, donantme vosté 'l Jerez, n'hé de beure encara
que sols siga una gota. (_Mulla 'ls llabis á la copa._)

Tom. ¡Ben parlat!

Ram. Y ara una miqueta de aygua pera donar las gracias
al pare. (_Beu._)

Tay. ¡Prengui elixir!

Ram. Senyor... Ay, no 'm recordo com se diu.

Tay. Tayabas, per serviria.

Ram. ¿Li seria 'l mateix béuressel vosté?

Tay. ¡Quína ocurrencia! ¡Ben dit! ¡Ben dit!

Mar. Senyor Tayabas, perdoni, pero si fés lo favor de
pendre la tassa y... (_Li dona la tassa y plat._)

Tay. Vosté sols té que manarme.

Tom. Tingui, senyor Ta... Ta... No vull equivocarme:
senyor Ta...

Tay. Tayabas.

Tom. ¿Ja que porta la tassa, vol portar la copa?

Tay. Ab molt de gust, don Tomás. (_Pren la copa, 'l plat
y l'ampolla._)

Ans. Ja que se'n dú lo demés, ¿vo fé 'l favor del vás?
(_Li dona 'l plat, vás y ampolla._)

Tay. Sí, senyor. (¿Cóm m'ho arreglo?) (_Ab dificultad
arregla tot lo que li haurán donat._)

Marº. Senyor Tayabas. cuidado ab caure, ó fá una
trencadissa.

Tay. (_Baix._) ¿Ja li há passat l'enfado?

Marº. Si; estich molt content.

Tay. Creguí que 'm treu un gran pés del cor, perque
suposá que jo sé hont es la...

Marº. Ja ho sé que no ho sab. Ara que s'ha tret lo pés
del cor, vagi á tréures lo pés que té als brassos.

Ans. Senyor Tayabas, me sembla que l'han carregat
massa.

Tay. També m'ho sembla á mi; y no es la primera vegada.

Ans. Ja l'ajudaré. (_Li pren objectes y se'n van los
dos._)

### ESCENA XIX

 MARIANO, DON TOMÁS, RAMONETA y Dª. MARÍA


Mar. ¿Ja 't trobas ben bé?

Ram. Del tot, donya Maria.

Mar. ¿Véu los efectes de la homeopatia?

Tom. Sorprenens, pero li asseguro que no es la
homeopatia lo que l'há posada bé. Sápiga que tinch una pretensió,
donya Maria, á la que espero no 's negará.

Mar. Sent la pretensió de vosté, ha de ser discreta.

Tom. Que demá honrin la meva casa y de vostés,
acompanyantnos á dinar. A menos que 'n Mariano tinga que marxar.

Mar. No li agrada molt parar al poble y sempre busca un
pretest per sortirne. Ara ha passat una setmana fora.

Marº. Mamá, vosté sab que no 'm puch despendre dels
assuntos de la fábrica, pero ja que á vosté li desagrada que me'n
vagi, li prometo que 'm tindrá fixo al poble.

Tom. ¿Quedem...?

Marº. En que encara que hagués de marxar, suspendria el
viatje per no privarme dol gust de sentarme á taula ab vostés.

Tom. L'hi estimo.

Mar. (Observo que no has tingut cap paraula de
galanteria per la Ramoneta, y axó pot ofendrer á personas que tant
nos distingexen)

Marº. ¡Mamá!

Mar. (Cumpleix ab los debers de societat.)

Marº. Senyoreta, ¿tindrém lo gust de que passi tot
l'istiu al poble? (_Donya Maria s' assenta á la esquerra, al seu
costat estará dret don Tomás. Ramoneta sentada á la dreta, al seu
costat dret don Mariano.)

Tom. Pe 'l meu gust, sí, perque jo may estich tant
content com cuan la tinch al meu costat.

Mar. No m' estranya, perque la Ramoneta se fá estimar. A
mi ja 'm té guanyada la voluntat.

Ram. Lo mérit no es meu; se deu á la bondat de vosté.

Mar. Ets molt modesta, y axó 't fá més digna
d'estimació.

Ram. Gracias, y si m'ho permet, las hi donaré del seu
bon afecte ab una abrassada. (_S'axeca y abrassa á donya Maria._)

Mar. No tens preu, filla meva. Don Tomás ¡qué 'n será de
ditxós l'home que 's casi ab ella!

Marº. ¿Vol dir, mamá?

Mar. Mariano, aquesta pregunta teva casi es una ofensa.

Marº. De segú que la senyoreta no pensa tal cosa.

Ram. Lo fill de vosté no pot tenir may l'intenció
d'ofendre.

Mar. (Aprén d'ella.)

Ram. A mi 'm sembla, donya Maria, que si vosté 'm
conegués bé, no opinaria de mi com opina.

Mar. No variaria 'l meu modo de pensar. (_Ramoneta torna
á sentarse._)

Tom. (Veig que has guanyat per complert la voluntat de
donya Maria.)

Ram. (Més val axí.)

Mar. (¿No es una vergonya que 'l seu tío tinga de
donarli conversa?) (_Mariano vá ahont son Ramoneta y don Tomás._)

Marº. Avuy no há tingut que sortir del poble per cap
visita.

Tom. No, per fortuna.

Marº. Me sorprén que al retirarse vingués á un poble á
exercir la carrera.

Ram. Lo tio vá venir aqui á descansar, pero: --Don
Tomás, fassi 'l favor de veure 'l noy, que está molt malalt. --Per
Deu, don Tomás, dongui una mirada al meu home, vosté que sab tant,--
y com lo tio es bó, pero encara ho es més del que sembla, poch á
poch, y sense ell adonarsen, s'ha convertit en metje de poble.

Mar. Que visita y paga la medicina.

Tom. Lo que á la terra no 's cobra, se cobra al cel.

Marº. Perqué la mamá no s'enfadi hé de estar al teu
costat.

Ram. La situació es violenta.

Marº. Per ara se sembla á la d'aquell que va caure d'una
torre molt alta. A mitj camí, mentres donava tomballons per l'espay,
li vá cridar un: --¿Cóm vá, company?-- Per ara bé, respongué l'altre,
pero veurem al xocá ab la terra.

Ram. Aquí la terra es la teva mamá. ¡Cuán s'enteri!
(_Rihent._) Ara rich, mes tinch por de acabar plorant.

Mar. Tenen una conversa animada, com si 's coneguessin
de temps. Me sembla que 'ls casarém.

Ram. La meva situació es falsa; diré al pare y al tio lo
que passa.

Marº. ¡Per Deu no, ó estem perduts!

Ram. Sí.

Marº. Nó, de cap modo.

Tom. Sembla que 's barallan aquell parell.

Ram. No puch callar, no fora digne.

Marº. Veig que has caigut en grácia á la mamá; dexa que
l' afecte aumenti y llavors li será més difícil negar lo seu
consentiment.

Ram. ¡Mariano! (_Ho diu alt._)

Mar. ¿Qué teniu?

Ram. Res.

Marº. Parlabam d'aquet ram que desitjava oferirlo á la
senyoreta.

Mar. La cosa marxa. (_A don Tomás._) ¡Ja l'han dut y no
m'han avisat! (_Lo prén._)

Tom. Un ram preciós. ¡Quinas flors tant delicadas!

Mar. Celebro que siga del seu gust. Vegi. (_Li dona._)

Tom. ¡Quin flayre tant... (_L'olora._) (Semblant á
tabaco.) (_Fa esforsos per no estornudar._)

Mar. Es per la Ramoneta.

Ram. Sempre finesas de vosté. (_Olora 'l ram y estornuda
tot seguit._)

Mar. ¿Estás constipada? (_Don Tomás estornuda._) ¿Vosté
també?

Tom. Lo ram nos há constipat. Olóril.

Mar. ¿Qué vol dir? (_Pren lo ram, l'enflaire y també
estornuda._) ¡Lo rapé del senyor Tayabas!

### ESCENA XX

 DITS, DON ANSELM y SENYOR TAYABAS


Tom. Li asseguro que es fort. ¡Moltas gracias, senyor
Tayabas!

Tay. ¿De qué?

Mar. ¡S'ha lluhit!

Tay. ¿En qué m'he lluhit? (_Los tres estornudan á la
vegada, y 's treuhen los mocadors._) ¡Lo ram!

Mar. ¿Li sembla si he manat fer aquet ram, perque vosté
li fés pendre rapé.?

Tay. ¡Donya Maria! Una distracció, cualsevol la fregeix,
dich la sufreix.-- ¡Es molt aquesta malehida llengua meva!

Ans. ¡Vinch encantat del jardí! Com l'ha transformat
donya Maria.

Tom. Anem á véurel y estornudarém en plé aire (_Tots se
disposan á sortir._)

### ESCENA XXI

 DITS, JANET ab una carta


Jan. Carta, senyor Tayabas. (_L'hi dona._) Cinch céntims
pe 'l carté.

Mar. ¿De la seva senyora?

Tay. De la dona. (_La llegeix,_)

Jan. Cinch céntims de la carta.

Tay. May te descuidas de cobrá. Té, y vésten (_Li dona
cinch céntims y Janet s'en va._)

Mar. Llegexi.

Tay. ¡Ah! (_Llegint._)

Mar. ¿Qué li diu?

Tay. ¿Eh? (_Llegint._)

Mar. Estich impacienta,

Tay. ¡Oh! (_Llegint._)

Tom. ¿No vé al jardí donya Maria?

Mar. Vagint; tots seguit soch ab vostés.

Marº. (¡Carta, y la mamá no vé!)

Tay. Cosas gravíssimas. Aquella...

Mar. ¿La botiguerota?...

Tay. Ha desaparescut de Barcelona.

Mar. Milló.

Tay. Pitjo, perque sospita que ha vingut al poble.

Mar. ¡Senyor Tayabas! (_Axeca involuntáriament la veu;
al sentiria los que anaban sortint baxan á la escena alarmats._)

Tom. ¿Qué té alguna cosa 'l senyor Tayabas?

Mar. Que... s'ha posat malalt.

Tay. Jo...

Mar. (Posis malalt y calli.) He donat aquell crit al
veure que 's tornava blanch, afinat.

Tay. ¿Vol dir, donya Maria?

Tom. Séntis. (_Lo polsa._) Si té 'l pols normal.

Marº. (Jo soch lo metje que 'l curará.)

Mar. Tomás.(_Don Tomás forma grupo ab donya Maria. Lo
senyor Tayabas sentat y al seu costat Mariano. Los altres
observan._)

Marº. (¿Qué deya la carta?)

Tay. Res.(Ara sí que 'm poso malalt de debó.)

Mar. Aquella ha tingut l'atreviment de venir al poble
per enganyar al meu fill.

Tom. ¿Es possible?

Mar. ¡Tots los nostres plans per terra! Anem.
(_Van anantsen pel fondo._) (¡M'has de matar!)(_Al passar al costat
d'en Mariano._)

Marº. (¿Qué deu dir aquella carta?)

Tay. Esperis, que també vinch. (_Alsantse. Quedan sols
ell y Mariano._)

Marº. Vosté está malalt y no pot móures; y jo 'm quedo
per cuidarlo.

Tay. ¡Si estich bó!

Marº. ¡Senyó Tayabas! ¡senyó Embolicichs! ¡L'he de
matar!

Tay. Se'n guardará prou, perque la meva dona diu que no
vol que 'm quedi viudo.

Marº. (_L'agafa per las solapas._) ¡La carta! ¿Qué deya
la carta?

Tay. ¡Don Mariano! ¡Aussili! ¡Don Mariano! (_Se desprén
d'ell y fuig pe 'l fons._) (_Teló rápit._)

FÍ DEL ACTE SEGÓN





## ACTE TERCER

DECORACIÓ: Sala de casa d'un metje. Parets empaperadas, ab cuadros.
Llibreria. Sofá petit á la esquerra, ab sillons. Silló á la dreta.
Mobiliari de classe mitja acomodada. Cadiras, etc. Porta d'entrada al
fons, y al costat d'aquesta un altra per la que 's vá al menjador. A
la esquerra la porta per la que 's vá á la cuyna. A la dreta la del
despatx.

### ESCENA PRIMERA

 ANSELM y RAMONETA


Ans. Has fet molt bé de dirmho, perque las bonás fillas
que estiman lo seu decoro, ho han de confiar tot al pare. Cuan en
Tomás m'escrigué que vinguéssim al poble á passar una temporada, me
vá donar una alegria, perque pensava que axís te treya de Barcelona.

Ram. Lo mateix va pensar donya Maria al resóldrer venir
aqui ab en Mariano.

Ans. Tant ella com jo 'ns hem lluhit, perque per
allunyarvos l'un de l'altre, hem escullit lo mateix poble per passar
l'istiu, y perque vos oblideu, hem fet de modo que esteu junts á
totas horas. Fugint del foch hem anat á las brasas.

Ram. En Mariano no volia que li digués res, perque conta
que la simpatia entre las duas familias servirá per véncer l'oposició
de la seva mamá y obtenir lo seu consentiment.

Ans. No debias amagarme lo que passa y has fet bé
dihentmo, perque lo millor guia d'una filla, es lo pare.

Ram. Per Deu, no 'n digui res al oncle.

Ans. No 'n sabrá res per ara. Després veurem.
(_Pausa._) Ramoneta, m'has de respondrer ab tota sinceritat. ¿Estimas
molt á n'en Mariano?

Ram. ¡Molt!

Ans. ¿Y si 't manés que l'oblidessis?

Ram. Posaria totas las mevas energías al servey de la
meva voluntat de filla obedienta, més no sé si podría oblidarlo.

Ans. Ho sento, perque m'agradaria rompre ab donya Maria,
més avans ferli sentir la meva indignació per las injurias que á tú y
á mi 'ns ha dirigit.

Ram. No 'ns conexia.

Ans. Rahó de més per callar. ¿Qui soch jo per ella? Un
botigueret que treuría la rifa si casava la meva filla ab lo seu
noy.
¿Qui ets tú per aquesta dona? Una menestralota que ha sabut enganyar á
 n' en Mariano. ¿Y qui es ella?

Ram. ¡Pare!

Ans. ¿D'ahont procedeix? De classe més humil que la
teva.
¿Quí era? Una pobrissona?

Ram. Axó ho diu la cuynera.

Ans. Y es cert. Sento no poguerli dir que es vritat que
jo tinch una botiga y d'ella visch, sense fer lo tonto recordant á la
gent que vé á comprar, que 'ls meus antepassats possehían un títol de
noblesa, cosa qu' ella no té, ni cap dels seus ha tingut; que es
veritat que tú treballas y m'ajudas, pero també ho es que ella encara
era més pobre que tú.

Ram. ¡Per Deu!

Ans. Pert cuidado: no ho diré per tú, no per ella, y
també per no armar la grossa ab en Tomás, que s'ha enamorat d'aquesta
senyora.

Ram. ¿També ho sab?

Ans. Al poble ho sab tothom, per més qu' ells dos
creguin que ningú n'está enterat. Sospito que lo meu germá 'ns ha
enviat á buscar per dirnos que ha pensat casarse; peró no sab com
comensar.
¡Enamorarse als seus anys! ¡Y he de tenir per cunyada á la que no 't
 vol per nora!

Ram. ¡Pare!

Ans. ¡Ja sé 'l que vols dirme! Recordis qu' estimo al
fill de donya Maria, ¿no es aixó?

Ram. Sí.

Ans. No renyexi ab ella, perque qui ho pagaria seria la
Ramoneta. ¿Ho endevino?

Ram. Sí.

Ans. Ditxosa edat, y ditxosa dona la que ha de ser la
teva sogra y la meva cunyada.

Ram. Per ara sols una cosa me sembla segura, y es que
será la seva cunyada.

Ans. Si no t'es sogra tindrás que contentarte ab que 't
sigui tia ¡Despreciar á la meva filla! ¿Y qui es ella per
despreciarte? Voldria que m'ho diguessin: ¿qui es ella? (_Sembla que
dirigeix la pregunta á Nando que entra en la escena._)

### ESCENA II

 DITS y NANDO


Nan. No ho sé.

Ans. ¿Sabs de qui parlo?

Nan. Na senyor.

Ans. Com has dit: ¿no ho sé?

Nan. Perqué vosté m'ho preguntava.

Ans. No 't preguntava res. ¿Qué vols?

Nan. Dir á la senyoreta que s'han espessehit molt
aquellas pastetas que 'n diu vegi la mel.

Ram. Bejamel. ¡Quin descuyt! ¿Ha tret lo cassó del
foch?

Nan. ¡Si, senyoreta! ¿Aquellas trunfas negras, las tiro
á l'olla?

Ram. Si son trufas.

Nan. Trufas ó trunfas tot es hú. Ab lo formatje l'han
enganyada, perque té mala olor y vehins, y fins me sembla que camina
sol.

Ram. Si es de Rochefort.

Nan. Fort d'oló ¿Qué 'l llenso?

Ram. No.

Nan. ¿Y alló 's menja?

Ram. Bé's coneix que al pobre tío 'l tens á racció de
ranxo.

Nan. Val més y es més sá que aquestas potingas.

Ram. ¿Ha arribat l'ordinari?

Nan. De la cuina l'he vist passar.

Ram. Vés á buscar 'ls dulces que ha de dur de
Barcelona.

Nan. Hi vaig. ¡Quins gustos! (_Se'n va._)

Ram. Sé que li agradan y vaig dir al tío que 'n fés
venir.

Ans. Per lo vist tú dirigexes lo dinar.

Ram. Bé he de procurar que quedi contenta.

Ans. Si no 't guanyas la voluntat de donya Maria, haurem
de convenir en que es una fiera.

Ram. Vaig á la cuyna.

Ans. Y si ho sab, dirá indignada: ¿cóm puch jo consentir
que 'l meu fill se casi ab una cuinera.

Ram. Pero si tinch la fortuna d'endevinarli 'l gust, de
que 'l diná li agradi y repetexi d'algun plat, pensará: --Aquesta
noya
'm convé per nora, perque dirigirá a la cuinera y menjaré á gust.

Ans. ¿Tú vols conquistar á la sogra servinte dels fogóns
y de las cassolas?

Ram. No hi ha com un bon dinar per guanyarse voluntats.

Ans. Si es axís, fés tot cuan sápigas per lluhirte, per
que 'm sembla que 'l dinar d'avuy ha de ser decissiu.

Ram. ¿Per qué?

Ans. Sospito que 'n Tomás aprofitará la bona disposició
en que un se troba després d'haber dinat bé, pera dirnos que pensá
casarse, á fi de que avuy mateix tot quedi arreglat; y tot ho
quedará, perque soch capás de dirli: --Escolta Tomás, si donya
Maria 's casa, ¿quín motíu hi ha per que no 's casi 'l seu fill? Si
tú ets digne de ser marit de donya Maria, ¿per qué no ha de ser digne
la teva neboda de ser la dona d'en Mariano? ¿Per ventura no som tots
de la matexa familia?

Ram. ¡No ho dirá!

Ans. ¡Qui sab! Pero convinguem en que fora un cop
d'afecte.

Ram. Massa.

### ESCENA III

 DITS y TUYAS


Tuy. Bon dia tingan.

Ram. ¿Hí há alguna novedad, Tuyas?

Tuy. La de cada dia; la senyora envia aquet ram per
vosté.(_Li dona._)

Ans. Suposo que no hi há rapé.

Ram. Dónguili las gracias.

Tuy. Aviat las hi podrá donar vosté matexa, perque no
tardará en venir. A aquestas flors no hi há rapé com á las d'ahí.

Ram. ¡Quins apuros vá passar lo senyor Tayabas!

Ans. Digas, Tuyas.

Ram. (Vaig á la cuina.) (_A Anselm y anantsen_)

Ans. Me sembla que ahir matí vá marxar lo senyor
Tayabas.(_Sentantse._)

Tuy. Sí, senyor: poch després d'habersen anat vostés, la
senyora vá cridarlo, y encara que jo no m'entero may de res, perque
está lleig que las criadas vulguin saber las cosas de la casa, vaig
averiguar, sense volguerho, que donya Maria estaba furiosa, y que
l'anada á Barcelona del senyor Tayabas, que tornará avuy, té por
motiu los amors contrariats de don Mariano. Li dich perque suposo que
vosté n'esta enterat.

Ans. Ho sé tot fil per randa. (Aquesta parlará.) Donya
Maria s'oposa al casament.

Tuy. Dihent que 'l seu fill no 's pot casar ab una
menestralota.

Ans. Axó ho diu ella, que...

Tuy. Cuan era noya tenia que treballar y fins cusia
camisas de munició.

Ans. ¿De munició? (_Donant un salt y axecantse._)

Tuy. Y gracias si 'n trobava. Las hi pagavan á tres
pessetas la dotzena y encara tenia que posarhi 'ls botons y 'l fil.

Ans. ¡Camisas de munició á tres pessetas dotzena,
posanthi encara fil y botons. ¡Qui ho diria!

Tuy. Per xó no desmereix en res.

Ans. Al contrari, deu enorgullirse de recordarho.

Tuy. Axó no; si vol oféndrela, parlinhi, per més que no
pot negarho. Si li mira bé lo dit de la má esquerra, encara hi
trobará las senyals de las punxadas de l'agulla de cusi. ¡Cuántas
vegadas s' hi vá tenir que donar cops ab lo didal perque la punxada
no se li enverinés.

### ESCENA IV

 DITS y RAMONETA


Ram. Escolti Tuyas, la necessito.

Tuy. Senyoreta, sols té que manarme.

Ram. ¿Vol entrar á la cuyna? Vosté que coneix los gustos
de donya Maria, me dirá si lo que s'há disposat pe'l dinar li
agradará.

Tuy. ¡Ja ho crech que li agradará! ¡No n'está poch de
contenta! Ja fá duas horas que 's vesteix y s'há fet pentinar no sé
cuantas vegadas, perque may troba que li estiga prou bé 'l pentinat.
Sembla que vulga enamorar á algú.

Ans. ¿Portará guants? (_Baix á Tuyas_).

Tuy. ¿Per qué? (_Baix á Anselm._)

Ans. (_Baix també á Tuyas._) Per tapar las punxadas
d'agulla del dit.

Tuy. (_Baix també á Anselm._) Casi may se 'ls treu.

Ram. Que li agradará lo dinar, vosté ho soposa, mes jo
desitjo que ella ho diga.

Tuy. ¡Haventla convidada don Tomás!

Ans. ¿Qué vol dir?

Tuy. Si tothom ho sab. Aném, senyoreta. (_Se'n van Tuyas
y Ramoneta._)

### ESCENA V

 ANSELM y DON TOMÁS


Ans. Ja ho sab tothom y ells creuhen que es un secret.
No hi há com l'amor per atontar als joves, mes cuan s'enamora un que
ja passa de la edat, com lo meu germá, se torna ximple.

Tom. ¿Has vist com há arreglat lo menjado la teva
filla?

Ans. No.

Tom. Está preciós. No sé com s'ho há fet per cambiarho
tot. Al mitj de la taula y há posat flors y al centro 'l rám que li
há enviat donya Maria. ¡Quína senyora tant amable! ¿No es vritat que
es amable?

Ans. ¡Axís, axís!

Tom. No: molt.

Ans. Molt si tú vols.

Tom. No es que vulgui jo, ho diu tothom.

Ans. No hem de renyir: ho es molt.

Tom. Estima á la Ramoneta.

Ans. No diré que no.

Tom. Has de dir que sí, perque no 's pot negar lo que 's
veu.

Ans. Diré que sí, si t'hi empenyas, mes avans voldria
que fessis lo favor de dirme si á qui estima es á la meva filla ó á
la teva neboda.

Tom. No entench la pregunta. (Sab que vull casarme.)

Ans. (Prou que m'entens.)

### ESCENA VI

 DITS y NANDO


Tom. ¿Qué portas? (Vé á temps perque no sé que dir al
meu germá.)

Nan. Porto 'ls dulces que venen de Barcelona.

Tom. ¡Ah! ¿Vens de Barcelona? (No gosar dir al meu germá
que 'm caso.)

Nan. Jo no: los dulces son qui 'n venen.

Tom. ¿Ahont los venen? (Avuy mateix surto d'aquesta
situació.)

Nan. No ho sé ahont los venen. La senyoreta ho dirá.

Tom. ¿Qué dirá la senyoreta?

Nan. Axó que á vosté 'l preocupa.

Tom. ¿Qué 'm preocupa á mi?

Nan. El que acaba de dir.

Tom. ¿Qué he dit?

Nan. Ahont venen 'ls dulces.

Tom. ¿Perqué vols saber ho?

Nan. ¡Es vosté que vol saberho!

Tom. ¿Estás boig?

Nan. Crech que no.

Tom. Potsé ho estich jo.

Nan. ¡Quí sab!

Tom. Nando, oblidas qui soch.

Nan. ¡A l'ordre! (_Cuadrantse y fent 'l saludo
militar._)

Tom. Senyor ranxero, si tornas á péndret cap mes
llibertat, surts de casa.

Nan. No senyor.

Tom. ¿Qué no 'n sortirás?

Nan. Que no 'm pendré cap més llibertat. No hé pensat
oféndrel, perque vosté sab que en Nando es en Nando, y que per vosté
no hi há sacrifici que no fassi, perque li porto molt d'afecte, com
li vaig demostrar aquell dia que vaig guisar el bacallá ab romesco
per lo ministre de la guerra.

Tom. Surt del meu devant.

Nan. Hé de dirli que l'apotecari está malalt. Té una
malaltia que acaba en itis.

Tom. Tinch d'arribarmhi avans no vinguin los convidats.
En tot cas, fesloshi los honors de la casa mentres torno, que será al
moment. (_Se'n va._)

### ESCENA VII

 ANSELM y NANDO


Nan. ¿Qué li passa á don Tomás? Sembla que tinga
caborias.

Ans. No ho sé. ¿Tens molta feyna?

Nan. Avuy, un dia de tant tráfech, no tinch res que fer,
perque la senyoreta m'há tret de la cuyna dihent que donya Maria no
está acostumada als meus ranxos. ¡Si m'hagués dexat fé á mi, hauria
fet un arrós!... Una vegada á Sevilla...

Ans. Si no hi has estat á Sevilla.

Nan. Si no era á Sevilla, seria aprop de Sevilla... Una
vegada...

Ans. Ja tindrás temps de contarmho. Ara voldría que
anessis á l'estanch per tabaco.

Nan. Tot seguit.

Tuy. Nando. (_De dins._)

Nan. ¿Es aquí la Tuyas?

Ans. Sí.

Tuy. (_Sortint._) La senyoreta pregunta fá temps si has
tornat.

Ans. Veshi. Ja aniré jo á l'estanch, no fos cás que 'm
donguessin la culpa á mi si 'l dinar sortia malament. (_Se'n va._)

Nan. ¡Tuyas, novetats!

Tuy. ¡Nando, novetats!

Nan. Figurat que 'l senyó...

Tay. Figurat que la senyora ..

Nan. ¿Parlas tú ó parlo jo?

Tuy. Escolta. Tot depent de las noticias que porti lo
senyor Tayabas de Barcelona.

Nan. Lo tartané m'ha dit que no habia tingut puesto á la
seva tartana y que vindrá ab la altra, que surt mitja hora més tart.

Tuy. Lo que vol dir que aviat lo tindrem aqui.

Nan. Y sabrém...

Tuy. Si 'ns casém...

Nan. Y si 's casan.

Tuy. La senyora. Calla.

Nan. Callo. (_Molt rápida aquesta escena._)

### ESCENA VIII

 DITS, DONYA MARÍA y MARIANO


Mar. ¿Encara ets aquí?

Tuy. La senyoreta 'm necessita.

Mar. Está bé. ¿Ahont es?

Tuy. Ara mateix era al menjador. Si vejés que bé l'ha
posat. Vinga y 'l veurá.

Mar. ¡Cuants llibres té don Tomás! ¿Los ha llegit tots?

Nan. Sense dexarsen una lletra.

Tuy. (Nando, recordat que ets d'Altafulla, y no
exageris.)

Mar. ¿Y 's recorda del que diuhen?

Nan. Com de las becerolas.

Mar. ¡Sembla impossible que al magi d'un home hi capigan
tants llibres!

Nan. ¡Don Tomás té un cap com un tabal! Es un sabi.

Mar. ¿L'estimavan al exércit?

Nan. Tant com vosté... no 's pot imaginar.

Mar. Tuyas, acompanyam al menjador. (_Se'n va ab
Tuyas._)

### ESCENA IX

 NANDO, MARIANO, RAMONETA


Nan. (¿Se casarán? ¡No 's casarán!) (_Mirant cuan se'n
va._)

Ram. Nando. ¿Qué fás? ¡Ah! No sabia que fos aquí. Nando,
porta 'ls dulces dintre. (_Se'n vá Nando. Ramoneta vol tréures lo
devantal de cuynera._)

Marº. No te'l treguis perque estás molt guapa. ¿Fás de
cuynera?

Ram. Tinch present qui son los convidats que avuy té
l'oncle.

Marº. ¿Y vols contentarme?

Ram. ¡Vanitós! A qui vull contentar es á la teva mamá.
Hé preguntat á la vostra cuynera que es lo que més li agrada, m'ho há
dit, y no fiantme de ningú, jo matexa dirigexo la cuyna.

Marº. ¡Com sabs enganyarla á la mamá!

Ram. S'há prendat de mí.

Marº. ¿Quí no estima á una noya tant bona y tant guapa y
tant cariñosa, y tant...?

Ram. ¡Prou! ¡Prou! Per ara tot vá bé, mes lo final es lo
que 'm dona cuidado; cuan la teva mamá s'enteri de qui soch jo. Que
bé saps fer lo paper devant d'ella; estás malhumorat com si la meva
presencia 't molestés, no 'm dirigexes la paraula, y si 't dich
alguna cosa me respons com si 'm fessis caritat, de mala gana.

Marº. He de fer de manera que la mamá no suspiti res:
que tú li sigas molt simpática, molt, y cuan arribi 'l moment li
diré: mamá...

### ESCENA X

 DITS y DONYA MARÍA


Mar. ¿Qué vols?

Marº. (¡Ho haurá sentit!)

Ram. (¡Ay pobres de nosaltres!)

Mar. ¿Qué teniu?

Marº. Res.

Mar. ¿Y tú, Ramoneta?

Ram. Res, donya Maria. (Estich confusa.) Ab permís de
vosté uniré á donar ordres.

Mar. Ramoneta, estás conmoguda. (_Li pren la má._) No
sembla sinó que en Mariano... (_Baix lo que dihuen ella y
Ramoneta._)

Marº. (¡Ay! ¡ay! ¡ay!)

Ram. ¿Qué vol dir?

Mar. Cualsevol creuria que 't feya l'amor cuan vos hé
sorprés.

Ram. ¡Quina idea, donya María! (_Se'n va rient._)

### ESCENA XI

 DONYA MARÍA y MARIANO


Mar. (_Seguint a Ramoneta ab la mirada, guaytant després
á Mariano._) (M'estranya aquesta confussió. Potser s'han anticipat
als meus desitxos y als de 'n Tomaset y ja s'han dit que
s'estimaban.) Mariano.

Marº. Mamá.

Mar. (Vejam, probém.) ¿No es veritat que la Ramoneta es
molt guapa?.

Marº. (_Molta intenció tota la escena._) (Me sembla que
sospita.) ¡Psh! Es bastant agradable.

Mar. No bastant, molt, y educada.

Marº. Bastant.

Mar. ¡Home, no sabs sortir del bastant! ¿Me negarás que
la neboda de don Tomás se fá estimar?

Marº. Molt.

Mar. Al fi estem d'acort.

Marº. Sí ho estem mes del que vosté 's figura.

Mar. Axís fós. ¡Que més desitxaría jo! ¿Que li deyas á
la Ramoneta cuan he entrat?

Marº. Teníam una conversació interessant.

Mar. ¿Li deyas...?

Marº. Que m'agrada molt...

Mar. ¿T'agrada?...

Marº. La sopa d'arrós, y ella m'ha dit que 'n menjaría
al diná.

Mar. ¡Ets molt prosaich! Parlar de sopa d'arrós á una
noya tant guapa y fina.

Marº. Guapa ho es.

Mar. Ho dius ab un tó...

Marº. ¿Vol que ho diga ab tó d'enamorat? (_Pausa._)

Mar. ¿T'hi casarias?

Marº. ¿Ab qui mamá? (¡Cuidado Mariano.)

Mar. ¿Ab qui? Ab la sopa d'arrós. ¿No parlabam de la
neboda de don Tomás?

Marº. (Sospita que es ella. Lo senyor Tayabas ho haurá
descobert.) Mamá...

Mar. Digas. (_Ab afany._)

Marº. No es ella á la que eligiría per dona.

Mar. No 'm sorprén lo que 'm respons, tant menos
cuant...(_Pausa._) Al poble hi ha...

Marº. (Sospita: no m'enganyava.)

Mar. ¡Estás callat!

Marº. Que vol que li responga mamá?

Mar. T'es difícil respondre, perque no pots negarme que
ella es aquí. (Axó ha de acabar.)

Marº. (Es impossible allargar aquesta situació.)

Mar. Ha vingut ab lo seu pare.

Marº. (¡Estich fresch!)

Mar. Y no goso sortir de casa per no trobarmels pe 'l
carre; perque no 'ls vuy conexer. Pensabas que no me'n enteraría y ho
sé tot. ¡M'has de matar á disgustos!

### ESCENA XII

 DITS, DON TOMÁS, després RAMONETA


Tom. ¡Vostés aquí!

Mar. Don Tomás, nos hem anticipat...

Tom. Vostés may s'anticipan, perque la seva presencia es
molt agradable... (y molt desitxada la teva.) Sento que 'ls hagin
dexat sols. Ramoneta.

Ram. ¡Tio!

Tom. ¿Com dexeu sols als convidats?

Ram. Donya Maria es tant bona que ja 'ns perdonará.
(_Encara está enfadada._)

Tom. ¿Hont es ton pare?

Ram. En Fernando m'ha dit que ha anat al estanch.

Mar. (_A Tomás._) Grans novetats. (_La conversa ab veu
baxa._)

Marº. Grans novetats.

Mar. Aquella es aquí.

Marº. La mamá sospita.

Tom. No hi es. He preguntat á tothom, y 'ls únichs que
han vingut al poble son lo meu germá y la Ramoneta .Ja veus com no hi
son.

Marº. La mamá m'ha fet una proposició que m'hauria
omplert d'alegria si no hagués vist en ella la intenció de averiguar
si tú ets realment la qu' estimo.

Ram. T'enganyas. Ne crech que ho sospiti.

Tom. Estich resolt á anunciar avuy mateix que 'm caso ab
tú.

Mar. De cap manera. En Mariano acaba de dirme que no 's
casaria ab la Ramoneta, y jo no puch consentir que 's casi ab la de
Barcelona. Si 'm nego al seu casament s'oposarA al nostre. Hi hauria
un escándol.

Ram. La teva mamá desitja que 't casis ab mi. Ho
sospito.

Marº. Somias.

Ram. Crech qu' estich ben desperta. Qui está dormint ets
tu. Mira.

Marº. ¿Qué?

Ram. A n' ells dos.

Tom. Maria, es impossible que desisteixi d'aquet
projecte que 'm prometia la felicitat pels anys que 'm quedan de
vida.

Mar. Jo no tinch valor per esposarme á las censuras del
meu fill.

Tom. Aquesta falta de resolució es proba de falta d'
afecte. Si tu sentissis com jo, no duptarias.

Marº. De que deuhen parlar?

Ram. ¡Tonto! ¿No sabs qu' ells aqui dintre també hi
tenen un cor, com tu y com jo.

Marº. (_Comprenent._) ¿Es possible?
(_Molta vehemencia._)

Tom. ¿Qué?

Mar. ¿Qué?...

Ram. (¡Bona l'hem feta!) Res, li contava lo que li va
succehir á una amiga meva, y 's coneix que don Mariano es molt
nerviós, perque ha cridat: "Es posible?" ab una vehemencia que 'm fa
riure. (_A Mariano._) ¡Comprens! (_Tornan a conversar don Tomás y
donya Maria._) Ara compendrás que la teva mamá desitji casarte ab mi,
perque no estranyis que ella 's casi ab lo meu oncle.

Marº. Com qui diu casament doble.

Ram. Endevinat.

Marº. ¿N'estás certa?

Ram. Crech que no m'enganyo.

Marº. ¡Qui habia de sospitarho.

Ram. ¡Estás trist!

Marº. No pot donarme alegria la idea de que la meva mare
torni á casarse, mes no puch oposarme, y menos sent don Tomás
l'escullit,

Ram. Entre altres motius, perque es lo meu oncle.

Mar. Es inútil, Tomaset, per ara hem de desistir. Doném
temps al temps.

Tom. Jo no desistexo. Y encara no he tingut valor ni per
dirho al meu germá, mes al sentirte ne tindré fins per parlar al teu
fill. Y li parlaré avuy.

Mar. ¿Que vols fer?

Tom. Dexam á mi. (_Somrihent._) Tu no sabs lo qu' es un
general de metges enamorat.

### ESCENA XIII

 DITS y ANSELM


Ans. (_Saludant._) Donya Maria. ¿Ja ha descansat del
viatje? (_A Mariano._)

Mar. Y 's troba en disposició d'empéndren un altre.

Marº. No mamá, perque 'm trobo molt bé al poble.

Tom. Si fins li casarem.

Mar. (Me comprometerá.)

Ans. (S'ha tret lo guant. Vuy veure si se li conexen las
punxadas de cuan cusía camisas.)

Marº. Tot pot ser.

Ans. ¿Qué es lo que potser?

Tom. Que 'n Mariano 's casi al poble.

Ans. ¿No mes ell?

Mar. (¡Ay pobres de nosaltres!)

Tom. (Está enterat!)

Ram. (Nos comprometerá.) Pare...

Ans. Sí, ja sé 'l que 'm vols dir...

Mar. ¿Qué hi tinch á la má, que la mira tant?

Ans. Res lleig, sent de vosté.

Mar. Gracias.

Tom. (Estich resolt.)

### ESCENA XIV

 DITS y JANET


Jan. M'han dit que don Mariano era aquí. Tingui aquesta
carta.

Marº. Tu servexes per tot, Janet.

Jan. Y encara la passo prima.

Marº. Té. (_Li dona céntims._)

Jan. Gracias.

Marº. Ab permis de vostés. (_Llegint la carta._) Es del
majordom de la fábrica y he de contestaria desseguida. Janet, esperat
que la portarás al correu.

Tom. Si vol escriure, passi al meu despatx.

Marº. Vina, Janet. (_Se'n van Mariano y Janet._)

### ESCENA XV

 DONYA MARÍA, RAMONETA, DON TOMÁS, y ANSELM


Tom. (¿Cóm comenso?) Anselm.

Ans. Tomás.

Tom. Volia dirte... si sabs que l'apotecari está
malalt.

Ans. Si no mes vols dirme axó, ja ho sé.

Tom. No es de cuidado la enfermetat.

Mar. ¿Hi ha molt molts malalts al poble?

Tom. No.Tenim molta salut, gracias á Deu!

Mar. ¿Molta?

Ans. ¡Molta!

Ram. (La conversa es interessant!) (_Pausa._)

Tom. Cert que 'l temps hi ajuda, perque es molt bó.

Mar. ¡Molt!

Ans. ¡Molt!

Ram. (Lo tio no sab com comensar.)

Tom. (A Roma per tot.) (_Resolt._) Anselm, ha arribat lo
moment de darte una noticia.

Ans. Ja la sé: ¿que 't casas?

Mar. ¿Ho sabia?

Ans. Al poble tothom n'está enterat.

Mar. ¿També 'l meu fill?

Ram. Sí senyora.

Mar. ¿Qué 'n diu?

Ram. No ho sé.

Ans. Després de las paraulas de donya Maria, es inútil
preguntar ab qui 't casas.

Tom. Es ella, si. Marieta, ja ho saben que 'ns casem.

Ans. No podías fer millor elecció.

Ram. (Per ara tot va bé.)

Mar. Don Anselm li agrahexo aquestas paraulas.

Ans. Merescudas.

Mar. (¡Estich conmoguda!) (_S'assenta._)

Tom. (No puch queixarme del meu germá.)

Ans. En Tomás val molt.

Tom. Gracias.

Ans. Personalment té una posició y honors y, á més,
procedim d'una familia noble.

Mar. ¡Ennoblida per aquell rey de pedra, de la Plassa de
Sant Jaume!

Ans. La entrada de vosté, persona distingida, á la
nostra familia, 'ns honra á tots.

Mar. Don Anselm es molt bó per mi.

Tom. Es just.

Ans. Y res més. Ara, si 'l meu germá s'hagués enamorat
d'una dona... ¿qué diré jo?...

Ram. (Ja hi som.) Pare, vol fé 'l' favor...

Ans. Ja sé 'l que vols... Si s'hagués enamorat d'una
botiguereta...

Mar. ¿Veus Tomaset com lo teu germá opina com jo.?

Ram. (¡Ja 's deyan de tu!)

Mar. Ja que 'm permet que 'l consideri com de la
familia, don Anselm, li diré que 'l seu germá desaproba la meva
oposició á que 'l meu fill se casi ab una menestralota, com vosté ha
dit molt bé. ¿Cóm podria alternar la seva dona ab la familia?

Ans. Y ab vosté en particular. La seva oposició es molt
fundada, y tú no deus insistir, Tomás. ¿Qué dirian si volguessis
casarte ab una dona que hagués tingut per pare á un botigueret...?

Mar. Veurá: se potser filla d'un botigueret... y...

Ans. Sí senyora; mes suposis que á més de ser de tant
humil origen, hagués tingut durant la seva juventut que cusir camisas
de munició á tres pessetas la dotzena, posantli ella los botons y 'l
fil.

Ram. (¡Ja l'ha feta 'l pare!)

Mar. ¡Es necesari distingir!

Tom. ¡Anselm! (_Incomodat._)

Ans. ¿Distingir? Lo cás es igual, perque no crech que hi
hagi cap diferencia entre la posició social del seu fill y la del meu
germá, y si vosté retxassa á una noya en tals condicions per l'un,
també ha de retxassarla per l'altre

Mar. S'ha de tenir en compte...

Ans. Ah, sí, que 'ls nostres antepassats tingueren un
títol, que 'l meu germá pot renovar cuan vulgui, y que 'l fill de
vosté no 'n té cap. Mes d'axó, prescindimme.

Tom. ¡Anselm!

Ans. ¿Perqué t'enfadas? Per fortuna donya Maria no 's
troba en lo cás que la noya á qui no vol per nora, y fá molt bé de no
volguerla. No la vulgui donya Maria.

Ram. Y encara que 'l cás fós igual, jo tindria á molta
honra que fós la meva tia, perque sé que faria la felicitat del meu
oncle.

Ans. No 'n dupto de que la fará.

Ram. Las sevas cualitats la fan digne d'estimació.

Mar. Tu 'm conexes bé, Ramoneta. (_Abrassantla._)

Ans. Més del que vosté 's pensa.

Tom. Suposem que jo 'm casés ab una dona que de jove
hagués hagut de treballar. ¿No he treballat jo? ¿No treballas tú?

Ans. Sí senyor, y treballant jo, descendent de nobles,
me crech més honrat que 'l que de res ha arribat á molt y desdenya la
classe d'ahont ha sortit. En cuan á la pregunta, donya Maria 't
respondrá.

Tom. Variém de conversa.

Ans. No entench perque 't molestas. Las mevas ideas son
las de donya Maria.

Ram. Pare, vol fer lo favor de venir ab mi...
(¡Per Deu!)

Ans. (¡Reventava si no ho deya!) (_Mutis Ramoneta y
Anselm._)

### ESCENA XVI

 DONYA MARÍA y DON TOMÁS


Mar. ¡Quina vergonya! ¿Qui li ha dit al teu germá que jo
he sigut una cusidora? ¡Quína vergonya!

Tom. Pensi y diga lo que vulga l'Anselm estich resolt á
portar lo casament endevant. No necessito 'l seu consell ni la seva
autorisació.

Mar. ¡Quin afront! Sab que cusía camisas á dotze rals la
dotzena. (_Plorant._)

Tom. ¡Marieta!

Mar. ¡No 'm trobo bé! Crida á en Mariano perque
m'acompanyi á casa.

Tom. ¿Y 'l diná? Pensa en la campanada que donarias.

Mar. No vull, no puch estarme aquí després del que ha
dit.

Tom. Qui sab si ha estat casual.

Mar. No, intencionat. Crida al meu fill perque m'
acompanyi á casa. No puch tenirme.

Tom. ¡Per Deu, Marieta! Si 'l teu fill te veu plorar pot
haverhi un conflicte. Serénat. Crech que 'n Mariano vé. Vina... Baxém
al jardí que 't dongui l'ayre.

Mar. ¡M' ha insultat!

Tom. Ha estat inconvenient, mes no t'ha insultat, per
que
'l treball honra. Vina. No 't vegin plorar.

Mar. ¡Quin afront! ¡Quína vergonya! (_Se'n van._)

### ESCENA XVII

 RAMONETA, després MARIANO y JANET, després SENYOR
    TAYABAS


Ram. Se'n van. Me semblava haver sentit plorar á donya
Maria ¡Pobre senyora! ¡Lo pare n'ha fet massa!

Marº. Porta la carta tot seguit al correu.

Jan. Está bé. En cuatre salts y brincos hi arribo.
(_Se'n va._)

Marº. ¿Estás agitada?

Ram. Una mica. Lo tío ha anunciat al pare que 's casava
ab donya Maria.

Marº. Será divertit que en lloch de casarnos nosaltres
sigan ells els que 's casin.

Tay. (_Ab ulleras negras. Les mohiments son de qui casi
no s'hi veu._) ¿Qui es que 's casa?

Marº. ¿Vosté senyor Tayabas?

Tay. Jo no, perque soch casat.

Marº. Donchs si no es vosté será un altre.
(_Mariano agitat passa á l'altre costat; lo senyor Tayabas se
dirigeix ahont era._)

Tay. ¿Quí es aquet altre que 's casa, don Mariano?

Ram. Jo no soch don Mariano.

Tay. Una veu de dona, y 'm sembla que era en Marianet
qui
'm parlava.

Marº. Sí, jo soch. (_Cambiant de puesto, agitat._)

Tay. ¡Ah! ¡ah! Don Mariano á la frábica...

Marº. A la fábrica, senyor Tayabas.

Tay. (¿Ahont es?) No hi ha manera de que dexi de dir
frábica...

Marº. Y tratana

Tay. Y gamatzém. Pero ¿ahont es don Marianet?

Marº. ¿Qué no hi veu? ¿Qué significan aquestas ulleras?

Tay. No me'n parli. ¡Per poch me quedo
cego! ¡Figuris!...

Marº. ¿Y axó?

Tay. Firugis, dich figuris don Mariano (_Joch d'escena,
del cual resultin las equivocacións del senyor Tayabas._)

Ram. Si no es ab ell ab qui parla.

Tay. ¿Donchs ab qui parlo?

Marº. Ab mi.

Tay. Tant aviat té veu d'home com de dona.

Marº. Realment vosté no está bó.

Tay. ¡Qué he d'estar, home, qué he d'estar! Figuris...

Marº. Continuhi, ¿qué li ha passat?

Tay. Figuris que un home al sortir de casa may sab ahont
anirá á parar. Exemple: figuris que fá d'axó ja molts anys...

Marº. Si fá molts anys tardaria massa á contarho.
Cóntins lo d'ara.

Tay. Figuris que jo prench lo tren molt descuydat de lo
que había de succehirme. ¡Figuris!...

Marº. ¿Varen descarrilar?

Tay. No, senyor.

Marº. Vá haberhi un xóch?

Tay. No, senyora.

Marº. ¿Qué li vá suecehir?

Tay. Lo pitjor que podia succehirme, me vá entrar una
bolva de carbó de la camolotora, dich locomotora, á cada ull. ¡Quín
patí! ¡Quín sufri! Alló era morir y pensava quedarme allí y no poder
tornar aquí. ¿Y qui m'aussiliava, qui?

Marº. Vosté es qui 'ns ho té de dir.

Ram. Sí.

Tay. No hi había consol per mí. ¡Y quin sufri!

Marº. ¡Y quin patí! Ja 'ns en hem fet cárrech, senyor
Tayabas.

Tay. ¡Si vostés se'n fan, figúrintse si me 'n faria jo!
La gent del vagó se vá compadir de mi. Eram set: un sargento de
carabiners, xato per més senyas; un cansaladé que tot ell era
cansalada, rodó com una bola, grexós y plé de tacas, y una senyora
tan grossa que habia pagat dos assientos, n'ocupaba tres y encara
estaba estreta; un dentista empenyat en que algú de nosaltres había
de tenir mal de caxal y s'oferia á arrancarlo sense patir... ell.
Després...

Marº. ¿Qué va pasar després?...

Tay. Que al sentir los meus ays, gemechs, crits y
planys, tots me varen bufar els ulls per treurem las bolvas.

Marº. ¿Y 'ls hi van treure?

Tay. No senyora, mes ab las alenadas me vaig enterar de
lo que habían menjat per esmorsar: y com alguns s'havían desdejunat
ab sebas y altres ab all y oli, vaig haver de arrimarme á la portella
per treurer lo que tenia al ventrell, quedantme lo que tenia als
ulls.

Ram. ¡Senyor Tayabas!

Tay. Molt senyora meva.

Ram. Lo que conta fá riure.

Tay. A mi 'm vá fer plorar.

Marº. Ho crech.

Tay. Oh, no 'n tingui cap dupte. Al arribar á casa crido
al metge, me treu las malehidas bolvas, me dona remey que m'alivia,
mes no m'evita la inflamació, que m'obliga á portar ulleras fumadas y
anar á las palpentas. Hi veig poch, tan poch que sé que vosté es don
Mariano y vosté una senyora, mes no veig bé la fisonomia de la cara.
(_Pren l'un per l'altre._) Tinga don Marianet las cartas de la
fábrica. (_Las allarga á Ramoneta._)

Ram. Soch jo, no ell.

Tay. Dispensi. Tinga. (_Vá ahont era Mariano que s'haurá
adelantat y 's troba darrera d'ell._)

### ESCENA XVIII

 DITS, DONYA MARÍA y DON TOMÁS


Mar. Estich resolta. No m'esposaré á que 'l teu germá
torni á mofarse de mi dinant ab ell.

Tom. ¡Marieta!

Mar. Es inútil. No dino aquí y ara mateix marxo del
poble,

Marº. (¿Qué té la mamá?)

Mar. Senyor Tayabas, ha arribat á punt, perque tindré
necessitat de vosté.

Tay. Sempre á las sevas ordres, encara que ara no 's pot
dir de mi que no hi veig mes alli del meu nas, perque ni sisquera al
nas arriba la meva mirada. Tinch moltas cosas que dirli. ¡Ho he
averiguat tot, tot! (_Baix._)

Mar. Tomás, surt ab cualsevol pretext ab en Mariano.

Tom. Mira que tothom s'enterará... (_A donya Maria._)

Tay. Aquella poca vergonya que vol casar se ab lo seu
fill, es al poble y... (_Ho diu á Mariano creyent parlar ab donya
Maria._)

Marº. (Lo senyor Tayabas vol guanyarse una bofetada.)

Tay. Y 'l seu pare es tant desvergonyit com ella, perque
l'ha acompanyada aquí.

Tom. Don Mariano. ¿Vol que anem á fumar un cigarro fins
l'hora de dinar?

Marº. (Volen tréurem y jo vull enterarme.) Gracias,
entraré al seu despatx á llegir aquestes cartas, y escoltaré.)
(_Se'n vá._)

Ram. (Me sembla que sobro.) Vaig á veure si enllesteixen
los criats (y á enterarme de com acaba aixó...) (_Se'n vá._)

### ESCENA XIX

 DONYA MARÍA, D. TOMÁS, SENYOR TAYABAS, després ANSELM


Mar. Parli, estem sols.

Tay. Que li sembla de la seva vinguda, del seu
atreviment.

Mar. ¿De qui?

Tay. Si acabo de dirli.

Mar. Vosté no m'há dit res.

Tay. Estaria distreta y no m'há sentit cuan li deya que
á pesar de la inflamació dels ulls no he perdut moment per cumplir
l'encárrech de vosté, y he averiguat que la noya ab qui don Mariano
vol casarse, deu ser una poca vergonya y mes poca vergonya que
ella 'l seu pare. (_Entra don Anselm._)

Ans. ¿Lo pare de la estimada de 'n Mariano?

Tay. Jo creya qu' estabam sols.

Mar. Pot parlar. Es lo germá de don Tomás. Sentint al
senyor Tayabas, se convencerá de si faig bé ó no oposantme á que 'l
meu fill se casi.

Tay. Molt be donya Maria, perque 'l pare demostra que no
te cap idea de la dignitat.

Ans. ¿Vol dir senyor Tayabas?

Tay. Cap, perque aquest home sense principis, s'ha
prestat á acompanyar á la seva filla al poble per engatussar á don
Mariano y cassarlo.

Ans. (¡Jo li pego!)

Tom. ¿Pero ahont s'han ficat, que ni l'arcalde ni ningú
me'n sab donar rahó?

Ans. Potsé á casa teva.

Tay. Donya Maria, jo 'm pensava que eram sols y ja 'n
surt un altre. ¿Que m' escolta molta gent?

Mar. Don Tomás y 'l seu germá, que desitjo que 'l
sentin.
¿N'está ben segú de que son aquí?

Tay. La meva senyora ha preguntat á la carboneria, al
forn, á las vehinas, pretestant que tenia que donar al pare de la
menestralota una noticia molt important, y tots li han dit que había
vingut á aquet poble.

Mar. (_A don Tomás._) ¿Comprens la negativa de'n
Mariano?

Tay. Gracias de que 's digni tutejarme donya Maria. Es
una proba d'afecte qu' estimo. ¿Perqué han vingut me pregunta?

Mar. No li pregunto res. Ja sé prou.

Tay. Han vingut per ferse visibles, (_Parla sens que
ningú se 'l escolti, fins trobarse ab Anselm._) per impedir que 'l
seu fill se distregui d'aquest amor, indigne d'ell, que amarga la
existencia de vosté, donya Maria. Gent desvergonyida, despreciable.

Ans. Senyor Tamburinas.

Tay. Tayabas, si no li sab greu.

Ans. Si no 's dexa de calificatius, d'una bofetada li
giro la cara.

Tay. ¿A mi?

Ans. Calli ó reb. (_Lo dexa._)

### ESCENA XX

 DITS, MARIANO, després RAMONETA


Tay. Sápiga que jo... (_Se dirigeix á Mariano._)

Marº. Es un xerraire de primera.

Tay. (La veu de don Mariano.) ¿Que m'ha sentit?

Marº. Sí.

Tay. ¡Malehidas bolvas de la locomotara! ¡Bona l'he
feta!

Marº. (_A don Tomás._) Després del que ha passat y
siguent aquesta gent al poble, doble motiu per anármen

Ram. (Me sembla qu' es ocasió de sortir, perque som al
final. Deu nos valga á tots.)

Mar. Mariano. He pres la determinació de sortir del
poble. Sabs que son aquí aquella á qui may pendré per nora y 'l seu
pare.

Marº. Es cert. Son al poble.

Tom. No es possible. Ningú 'ls ha vist arribar.

Ans. Hi son Tomás; no 'n dubtis. Donya Maria; no digui
tant alt que may la pendrá per nora.

Mar. May, y la proba es que 'm sacrifico perque 'l meu
fill no siga desgraciat casantse ab qui no 'l pot fer ditxos.

Marº. Mamá, suposo que 'l seu sacrifici consisteix en
renunciar á casarse ab don Tomás.

Mar. Sí, fill ingrat. (_Plorant._) Jo habia tingut la
ilusió de que tu 't casarias ab la Ramoneta; ilusió
desvanescuda. ¡Que
'n soch de desgraciada!

Marº. ¡Mamá! Estich resolt á sacrificarme casantme ab la
Ramoneta, si ho vol lo seu pare, pero també ha de consentir que 'm
casi ab aquella de Barcelona, de qui vosté ha dit que may seria la
seva nora.

Mar. ¡Desgraciat! ¿vols casarte ab dugas donas per anar
á presiri?

Ram. No, donya Maria, sols se casará ab una, perque jo
soch aquella.

Mar. ¿Quí?

Ram. La de Barcelona, á qui vosté, sense conexerla, no
volia per nora.

Mar. ¿Tú?

Ram. Jo, donya Maria.

Mar. ¡Ens l'han ben jugada! (_A don Tomás._)

Tay. De modo que...

Ans. Calli, senyor Tayabas, no torni á esgarrarla.

Tom. ¿Y bé Anselm?

Ans. Donya Maria ha de dir. Ja coneix las mevas ideas.

Mar. Als meus brassos.

Ram. Als de la mamá y als de la tia.

### ESCENA XXI

 DITS y NANDO


Nan. La sopa es á taula.

Tom. Vagin devant los nuvis joves. Mariano: el bras á
Ramoneta. Ara 'ls nuvis vells.

Mar. ¡Tant com vells!...

Tom. Joves relatius. (_Dona 'l bras á donya Maria._)

Ans. Senyor Tayabas, en proba de reconciliació, fem
brasset.

Tay. Si hagués sabut que era vosté, no li hauria dit
poca vergonya. (_Lo senyor Tayabas fa l'acció de fer brasset sense
trobar lo bras de Anselm._)

Ans. Senyor Tayabas: si no s'atura va á parar á las
butacas.

Tay. ¿Estich de cara al públich? Donchs tinch l'honor de
convidarlos á diná y de dilshi que la comedia s'ha acabat. (_Teló._)

FI DE LA COMEDIA

*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77352 ***