path: root/75945-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75945 ***

# Vilaniu 

Narcís Oller

1885


    `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
    d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
    Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## Primera part

### I

Aquella tarde 's notava á Vilaniu un brugit extraordinari. Més de
trescents forasters havian invadit la vila, y encare 'ls carruatges
qu' arribarian per tot demá 'l dematí prou ne portarian altres tants.
Tots los vehins estavan fora de pollaguera. A Casa-la-Vila, uns
donavan lo darrer cop de ma als gegants y al drach, algunas donas
recusian los domassos dels balcons, los guarda-termens netejavan
llurs carrabinas, los mossos espolsavan lo Consistori, 'ls escrivents
tot era cloure sobres, lo secretari posava firmas y segells. Dins de
l'iglesia parroquial, lo fuster feya retronar las voltas ab lo ressó
de sos cops de martell, las llántias grinyolavan pujant y baixant á
gust dels pabordes, y entre la pols que s'aixecava del altar major
com blanquinós núvol d'incens, formiguejava una munió d'escolans que
resseguian totas las cornisas y repisas clavanthi restelleras de
ciris. Fins la tranquila rectoría, per lo comú palau de condormit
repós, anava tota en l'ayre; que com si no fos prou amohino, segons
la majordona, 'l rebre y colocar convenienment las prisadas albas qu'
enviavan las monjas, espolsar y aparellar lo mellor tern, y brunyir
las porras y demés objectes de plata, encare 'l senyor rector havia
tingut la capritxada de convidar á dos amichs seus, rectors del
entorn.

Y no cal dir de lo restant del poble. ¿Quí no anava en dayna? La casa
que no tindria forasters, no per aixó deixava en pau 'ls corrals de
gallinas y conills, objecte en aquellas horas de la més terrible
persecució. Pe'ls meteixos carrers, corrian esgarriats pollastres y
gallinas qu' havian sabut aprofitar l'escletxa d'alguna porta mal
ajustada, y l'ayre s'enduya no pochs grinyols y quiquiriquichs
d'esgarrifosa paura, barrejats ab las pallas y plomissols que en
llurs branzidas y batament d'alas aixecavan los pobres perseguits.

Com los noys no tenian estudi ni costura las noyas, quí 'ls feya estar
á casa? Escala avall y á corre la vila. Mentres que 'ls més petits,
ab llurs jochs y bulangeras, eran la desesperació de las donas, qu'
en vá escombravan y regavan carrers y plassas. Las fadrinetas se
cusian lo darrer ribet de las faldillas, y per la riera Blanca y
ubagas properas, los pagesos s'afanyavan á enfeixar canyas y matas
per' enramar carrers. Tot, en una paraula, respirava animació,
moviment y festa.

Prou hi hauria bona festa-major. De tres horas lluny, carretera amunt,
ja 's veya. Dotzenas de carrets y tartanas, plens de gent alegre y
tirats per haquetas, corrian com esbarats, tot fent giragonsas entre
mitj dels feixuchs carros y de l'embalumbada diligencia á la qual
volian avansar si't plau per forsa. Los cavallets, calents de boca,
semblavan interessarse en la competencia, y despreciant la suhor
que 'ls ensabonava, trescavan á cremadent com esperitats, entre mitj
de la polsaguera qu' aixecavan ab lo repicat trepitj. D'entre 'l
terratrémol qu' armavan y del núvol de pols, sortia algun xiscle de
dona esporuguida. Peró la tralla no parava de petar, y al repiquet
d'aquellas potas infatigables com batants de molí, s'acoplavan las
riotas de la jovenalla, 'ls crits y cansons dels tartaners y 'l
soroll acompassat de picarols ab qu' anunciava sa intermitent
proximitat la diligencia.

Dins d'aquesta, no obstant, los passatgers anavan condormits, tancadas
las finestras, sens lliurarse per aixó ni de l'espessedat de pols, ni
de la calda de sol que 'ls enervava. Lo pesat armatost los gronxava
feixugament y 'l drinch-drinch dels picarols arribava á llurs
orellas, trist y endormiscat com soroll de grills en negra nit.

Mes, de sobte, un dels qu' ocupavan l'interior, obrí una finestreta.
Era D. Ramon Merly, un senyor de bon regent, cara-rodó y ulls sortits
que feya estona 's remenava. La gatzara de las tartanetas qu'
acabavan d'atrapar li serví d'excusa per' esbravar l'impaciencia
que 'l duya frisós, y despertar als demés companys sens miraments.

--Qué tant dormir, senyors, qué tant dormir! Lo sol ja baixa... Mirin,
  mirin quina animació hi ha per aquesta carretera.

Dels cinch interpelats se'n deixondiren quatre: un capellá dels
convidats, lo rector de Benitarik, en Jeroni 'l graner del carrer de
San Pere, un trevallador, esquerdalench y guerxolí, y la formidable
pagesa qu' estava com dolorós tascó entre D. Ramon y son fill. La
pols enmorenia las caras y agrisava barbas, cellas y cabells fins al
punt d'envellirlos á tots y darloshi aspecte malaltís. Badallant y ab
peresa obriren com pogueren las respectivas finestretas pera
traure 'l cap. Peró un' ona de pols, encrespantse desde las rodas,
caygué sobre las finestras de má esquerra, causant en l'interior un
remolí tant espés y sofocant que feu estornudar y tossir gayre be á
tots.

--Uff! don Ramon, si no 's pot mirar --exclamaren, fregantse 'ls ulls
  ja plens de brossas y apressantse á tancar altre cop.

Mes, don Ramon obrí la finestra de la portella, y la pestilenta pols
que no havia trobat encare repós entre la que 'ls enfarinava ja, eixí
bufant com fum pe'ls espiralls de má dreta. Llavors totas las miradas
convergiren sobre la carretera, qu' iluminada per un sol de juny
enlluhernava de blancor. La gresca y moviment de las tartanas seguia
omplint de vida un bon tros de camí. Entremitj d'ellas, contrastava
una feixuga galera, arrastrada per set mulas qu' anavan tirant
indiferents ab llur pell terrosa, los arnesos apedassats, las orellas
caygudas, lo pensívol esguart fit en l'ombra de llurs cossos que
s'aplanava á terra en deformat escors. Lo carreter, tant polsós com
ellas, seguia al costat, cuydantse més de desviar á las esbojarradas
tartanas que de menar las reposadas bestias del seu tiro.

Peró don Ramon no feya cabal d'aquest quadro, mal que li hagués servit
de cómoda excusa pera guaytar á fora, trencant la son dels altres.
Sos ulls escorcollavan continuament l'últim confí de la carretera que
curvas y pujadas li segavan tot sovint. Las enjogassadas tartanas y
lleugers carrets se succehian uns derrera d'altres entre polsagueras
que s'aixecavan tofudas, los embolcallavan un instant y, al
destriarse, s'arrossegavan encare carretera amunt, refregant las
ombras negrosas dels arbres y esvahintse arreu per encantament. Si de
cas dalt d'una pujada 's sostenian farandolant una estona, eran la
desesperació de D. Ramon.

Per fi, 'ls ulls d'aquest s'il·luminaren de goig. Al cim de la costa,
aparegué un break, surant entre polsaguera arrebolada, com aquells
carros mitológichs en que 'ls pintors de plafons han colocat á tots
los monarcas del passat sigle.

--Ja son aquí, Albert, ja son aquí! --feu don Ramon, tocant lo cap del
  seu fill, un jove de vint y cinch anys, esprimatxat y cara-oval,
  qu' era l'únich passatger qu' havia seguit dormint.

Mes aquest, rendit encare per la nyonya, obrí y tancá 'ls ulls ab la
pausa d'un agonisant, restant altre cop en la inmovilitat més
absoluta. En contra, tots los demés llansaren la vista al camí. D.
Ramon, prou enfarfegat ja per son ventre de bola, s'havia girat de
través trayent tot un colze á fora. Ab majors dificultats se vejeren
encare 'l bon rector, massís y blanch com un alemany, y la disforme
pagesa que no sabia com remoure sas ancas d'euga normanda ni
l'llargarut cistell qu' á la falda duya pera major torment de sos
vehins. Llavors, l'Albert, lo fill de don Ramon, se tombá de cara al
recó, deixant encastat en ell lo perfil de son rostre de Cristo qu'
una barba sedosa y acabada en punxa resseguia. Esblaymat per la pols,
la parpella clavada en la conca ullerosa que l'ombra de dos ó tres
rulls de cabell amoratava, semblava mort.

En aquest moment la diligencia feu una S, s'enfonzá entre un desmont,
y tres ó quatre garrofers que de las paradas altas s'aixecavan,
cobriren la visual dels miradors. Lo camí seguia en baixada, 'ls
cavalls amaynaren lo trot, la diligencia comensá á lliscar poch á
poquet, balansejantse feixugament, deixant sentir de quan en quan los
garranyichs de la fusta y 'ls grinyols que feyan las rodas al
refregar ab la trava. En cambi, tartanas y carrets no deixavan, trap,
trap, trap, son atrafegat andar.

D. Ramon retirá 'l cap de la finestra, y veyent que son fill
continuava dormint, arronsá las cellas ab desagrado y ayre de
compassió. "Quin xicot! --pensá l'home-- Res lo mou!"

--Quins vol dir que 's veuhen, don Ramon? --preguntá llavors en
  Jeroni, sacudintse las solapas del jech.

--Los de ca'n Galcerán --respongué l'interpelat.

--Ja han caminat donchs, si han eixit á l'hora qu' aquest matí 'm deya
  don Pau.

--Oh! es que portan dos cavalls triats, Jeroni.

--Crech que 'ls va comprar vosté ¿oy, don Ramon? Y encare com no 'ls
  portá éll mateix de Barcelona? Que no'n gastava allí?

--Es que 'ls de tiro 'ls tenia un xich vells. Los de sella ja 'ls ha
  dut: aquest meteix vespre han d'arribar á la vila.

--Aixó sí que no ho entench! --afegí la corpulenta pagesa, tot
  capbussant ab lo trontoll del cotxe.-- D. Joseph, lo vell Galcerán,
  ne tenia prou ab un de cavall, y don Pau no'n té prou ab dos pe'l
  carruatge, qu' encare'n vól d'altres pera muntar! Y qué'n fará de
  dos ó tres pera anar á cavall? Gastar palla y grá sense tocar en
  lloch.

--Un per ell, un altre pera donya Isabel, la seva senyora.

--La seva senyora vól muntar á cavall? Aixó sí que m' agradará
  véureho. No he vist cap senyora que 's sápiga tenir bé dalt d'una
  somera.
¡Senyora de ciutat, que deu vindre carregada de pamplinas!

--Ja diu lo ditxo: "qui ab donas va y burros mena, tot lo camí passa
  pena" --saltá l'obrer.

--Y bé, son gustos --objectá en Jeroni.

--Y qué sabeu vos de senyoras? --replicá 'l vell Merly, tot enardit,
  refregantse la cerdosa y blanca sotabarba que duya retallada com un
  patró de barco.

--Ay cabás! Com si no n' hagués vista cap de senyora.

--Y es clar que no n' heu vistas com donya Isabel.

--Si vos no heu vist lo mon per un forat --interposá ab ironía l'obrer
  que, com bon guerxolí, era un burleta.

Lo vell Merly acabá d'exaltarse. Qui ho dubta que per aquellas terras
no hi havia cap senyora d'alto rango? Las d'aquí, certament, ni dalt
d'una somera 's saben tenir; peró á las grans ciutats ne veurian que
menan uns cavalls com unas torres y atravessan los passeigs que fan
feredat: --Com no hi aniríau vos, Antonia.

--Oh, jo, ab aquestas carns, ben segur que no.

--Y dónchs, dona? Ademés que no us cregueu que la Galcerán vinga aquí
  á fatxendar per la pols d'aqueixas carreteras. Ella ha de muntar
  per remey
--continuá D. Ramon.

--Per remey. Jo't tóch quinas medicinas!

--Cada terra fa sa guerra, dona.

--Ah, aixó es ben cert! --exclamá la pagesa, declarantse vensuda.

--Y donchs, crech qu' are 'ls tindrém aquí per sempre més, eh?
--interposá 'l capellá que fins llavors no havia badat boca.

--Sí, gracias á Deu!

--Aixó es bo, aixó es bo! --feu lo rector, obrint molt las vocals y
  acompanyant sa aprobació ab un parell de capbussadas. Després
  clogué 'ls ulls, apoyá 'l cap en lo recó encoixinat y 's prepará á
  escoltar ab las mans mitj plegadas y fent ballar, un sobre
  l'altre, 'ls dos dits grossos que, botarudets com eran, ho
  semblavan més per lo arranadas que duya las unglas.

En Jeroni afegí, llavors, que sempre la presencia del diputat era un
bé per la vila.

--Y es clar, home, es clar. Tenintlo entre nosaltres, veyent de prop
  las cosas, anirá més ben informat, com hi anava don Joseph, y, com
  qui diu, sentirá creixer son amor per tot lo de la vila. Jo ja li
  aconsellava de des la mort de don Joseph qu' al cel sia. Peró las
  ciutats tenen ganxo, y després, la senyora y 'ls nens... Per fí la
  salut meteixa de donya Isabel l'ha obligat á creurem.

Mossen Magí feu un punt d'admiració. Don Ramon explicá llavors l'estat
de la Galcerán que, desde 'l derrer part, no havía fet res de bó:
atachs de nervis á l'impresió més petita, dos gastaments en menos de
dos anys y, per fí, sembla que 'ls metges están en que té una anemia
y que sols la vida de camp la pot refer.

L' obrer, posant en dubte aquella causa:

--Vol dir que no es cuestió de pelas? --S' atreví á dir.

Malgrat la pols que l'enfarinava, á D. Ramon se li encengué 'l rostre.
Ell veya l'intenció del obrer, partidari d'en Rodón, y fins l'origen
de la mentida que 'l tal se proposava propalar. Per aixó, fora de sí,
esclatá en embestidas y reticencias prou transparents, llansadas ab
lo tó més agre possible.

--Ah! que'n aneu d'errat, Marquet! Quan al fatxenda d'en Rodón se li
  acabin los marvedissos, don Pau encare 'l podrá colgar de pelas,
  que vos diheu y que jo'n diria pessetas.

--Home, jo he parlat per veus que corren. Si m' hay tivocat, la culpa
  será d'un altre, y no entench perque hi barrejém al Rodón...

--Lo qu' he dit, dit está --recalcá 'l vell Merly, envalentonat per la
  fredor del obrer.

--Está bé, home, está bé --feu aquest, mitj somrisent-- per aixó no
  cal enfadarse. Miris, no podentlos tenir jo, 'ls quartos, tant me
  fá que 'ls tinga l'un com que 'ls tinga l'altre.

En Jeroni y 'l capellá discorregueren encare ab D. Ramon sobre las
duas fortunas posadas á discussió, convenint tots tres en que la d'en
Galcerán sobrepujava de molt en quantitat y solidesa á la de son
rival.

--Y 'l meteix lo seu prestigi polítich --afegí 'l senyor Merly.-- Sinó
  qu' ho digan las últimas eleccions. Ja ho veuhen si s'ha bellugat
  en Rodón, si n' ha fetas de cosas y de promesas. De qué li han
  servit? Pera dursen un desengany més. Fa més de trenta anys que 'l
  districte de Vilaniu es dels senyors Galceráns, y ja ho havia sigut
  l'any dotze y l'any vint, y ho será mentres la casa conservi 'l bon
  nom que du sigles ha y 'l poble no perdi 'l seny... Sinó que hi ha
  qui somia truytas y 's creu qu' es arribada l'hora de fer combregar
  á la gent ab molas de molí; que prometent carrils impossibles,
  remenant més diners ab la llengua qu' ab los dits, entabanant á la
  pobrissalla ab disbarats y promesas de mal pagador han de cassar
  las llebras á so de tabals. Peró... per are... se las haurán
  d'espinyar, Marquet... No hi ha que somiar en carrils, si la línea
  ha de parar aquí; aixó es desbaratar. ¿Quina empresa fa per tan
  pochs rendiments lo túnel de Bondalit? Los homens práctichs pensan
  en lo més factible; en Galcerán lo que fará es lo canal de la Baga,
  y aixó no ho diu per' embaucar electors, sino perque es un be pe'l
  país y un projecte realisable. Créyeume Marquet, en Rodón va mólt
  lluny d'oscas.

Y com aquell se contentés ab sonriure á tall de mofeta, D. Ramon
prengué nova embestida pe'l camí de las comparacions declaradament
personals.
¿Ahont anava en Rodon á ferse un chalet, una gabia de canaris, tota
 carregada de punxas y coloraynas que no servian de res? Més valia un
 recó de casa Galcerán que tot aquell joch de bitllas.

En Jeroni no 'l trobava tan criticable 'l chalet. Li semblava una
caseta molt ayrosa, molt bufona.

--Aném, home, aném! --saltá D. Ramon-- alló no fa senyor, alló es
  quincalla pura. Si hi fica á donya Mercé ja no saben per hont
  girarse.

Los oyents, inclús en Marquet, que recordaren la gruixaria de donya
Mercé, celebraren l'acudit ab una rialla. Llavors D. Ramon trobá
analogias entre 'ls amos y las casas. Lo casal dels Galceráns ja 's
veya qu' era per tot un senyor, per' aquell bon mosso, ample
d'espatllas, fornit y moreno, qu' ab sa mirada reflexiva y penetrant,
y ab sa barba abundosa y negra ja imposava 'l respecte d'un lleó. En
cambi, 'l chalet era ben propi d'un home com en Rodón, petitó,
bellugadís, tot ulls, tot carregat de posturas, cargolantse sempre 'l
mostatxo ó la cadena del rellotje que, per més fatxenda, duya sempre
empenjollada d'anells.

Peró com ningú oposés res á tan acalorat parlament, lo senyor Merly
tragué de nou lo cap á la finestra, mentres l'obrer se mossegava 'l
llabi per no riure y l'Albert se removia ab gestos d'insoportable
fastidi. Lo rector de Benitarik obrí 'l breviari y 's persigná, y 'l
bon Jeroni comensá á trencarse 'l cap calculant cert negoci á compte
y meytat que li havian ofert aquell matí. Peró cansat de fer ballar
números per la memoria, clavá un moment los ulls en los endormiscats
de la pagesa y, com per mimicisme 's condormí altre cop.

La diligencia, qu' havia endevantit bon tros á la furimó de
carruatgets, emprenia llavors al pas una penosa pujada, encaixonada
per altas esmotxaduras. A mitja costa, peró, comensaren á petar las
trallas, los cavalls á galopar, y ab estrebadas y balanseigs lo
carruatge arribá al cim. Aquí 'l viatger endormiscat creya trobarse
en aquell moment del matí en qu' entra 'l criat y obrint los
finestróns li dona 'l bon dia. A la penumbra qu' embolcalla 'l
desmont, succeheix una llum tan viva qu' atravessa la parpella,
desperta y enlluherna tot alhora. Es la mar lluminosa del ample cel
que serveix de dosser á la vall. Alguns viatgers preguntan, ab
l'esbarament de qui 's desperta en lloch inesperat, ahont son? y si,
un cop vensut l'enlluhernament, guaytan per la finestreta, sentirán
aquell esplay d'ánimo que sempre causa la contemplació d'un panorama
extens y frescal.

La vall de Flors se domina desde allí á vol d'aucell y mostra de cap á
cap tota la magnificencia que Deu ha escampat en sas montanyas y plá.
La volta del cel apar que s'aixeca de l'altra vessant de
l'escaixalada serra, coneguda per Serrat del Comte. Lleument
esblanquehida pe'l reflecse d'una llum que 's pert en l'infinit, puja
després en forma de casquet esférich cada vegada mes blau,
allunyantse del espectador, y vá per últim definint suaument cap al
altre infinit que 's pert entre l'arbreda del pla ab las joganeras
ayguas que corren vers al mar. Sota del inmens dosser, y al bell mitj
de la plana, s'aixeca Vilaniu ab son capritxós perfil de campanarets,
y alts y baixos de teuladas y torratxas, dessota las quals destacan
per sa negror las amplas oberturas de las golfas. Lluhen, d'en tant
en tant, los vidres de finestras y balcons. Las casas semblan
encabritarse unas damunt las altras com si no estessen separadas per
plassas y carrers, tal qu' al véurelas abocadas sobre las massas de
verdor que'n llurs peus enclouhen los horts de la vila, 's diria que
hi han de caure com un castell de cartas. Llargas fileras de salzers
y pollancredas parteixen en tres trossos desiguals la variada catifa
de la plana, describint lo curs de la Riera Blanca y 'l Torrent dels
Rossinyols, y per entre las verdas clapas d'espessehidas arbredas,
blanquejan assí y allá molins, fábricas y casas de camp.

Al vessant de las montanyas, un qu' altre sembrat fa descubrir las
colradas masias que, sens lo contrast del vert, se confondrian ab la
terra. La boyra de la distancia vela fondaladas que broda 'l bosch,
saltants d'ayguas y fonts misteriosas que 'l rossinyol may abandona.
Coronan l'altívol puig del Esparver, cap del serrat que mira á
sol-ixent, las ruinas del Castell del Comte, evocant lo recort de
gloriosas gestas, y al altre cap, com penjadas en la grau de Bondalit
qu' aguayta la collada de Ponent, altras parets no menys interessants
y expressivas testimonían la passada existencia del monastir de Sant
Salvador, un temps rich y venerat de reys y poble, avuy cau de
feréstega soletat hont creixen á son pler l'agram, los escardots y
l'argilaga, y aucellots y reptils s'hi assoleyan y dormen. Tot lo que
pot donar la terra pera captivar la vista, bellament acoplat ab los
recorts d'una historia rublerta de llegendas dramáticas, enclou la
vall de Flors, trosset de la terra catalana qu' en son romiatge al
cel han d'anyorar sos habitants, segons ells diuhen.

Aquell panorama no era nou per cap dels passatgers. Vehins de Vilaniu,
lo coneixian en conjunt y per parts fins á saber de cor lo nombre de
jornals que tenia cada finca en ell inclosa, y, mellor que 'l meteix
Registrador d'hipotecas, las cargas que gravavan sobre cad'una
d'ellas, llevat de l'Albert que, allunyat pels estudis anys há, y de
geni poch inclinat á la tafanería de poble, ho veya ab altres ulls.
Cada volta que
'l contemplava, trobava en aquell espectacle tota la poesía de la
 naturalesa, y á mesura qu' avansava en edat, més atractius hi
 descubria. Per aixó, mentres los uns s'acontentaren en expressar son
 agrado de trobarse allí, dihent: "arribarém d'hora," l'Albert, qu' á
 la fí 's despertá, obrí la finestreta y ja, colzo á fora, deixava
 correr la diligencia, abalantsantse pera contemplar mellor lo
 paisatge. Apart del efecte artístich que las combinacions de tons y
 ratllas podian produhirli, sentia, al contemplarlo, una dolsa
 resurrecció de recorts de sa infantesa, que jamay havia apreciat com
 llavors y que movian totduna en son cor lo consol d'atraparlos plens
 de vida encare, y 'l remordiment d'haverlos tingut abandonats tant
 de temps.

Peró, tot al hora, y sens adonarse de la causa, 'l corprenia una
tristesa fondíssima. Aquell cel, aquell sol qu' havian acaronat sa
joyosa infancia serian d'are en avant lo cel y 'l sol sempre pálits
del desterro. N' estava segur. Fet á altres usos y costums més en
armonía ab son carácter independent y reservat, pressentia ja 'ls
disgustos que li guardava la vida de poble curt ab sas exigencias
estúpidas, sa tafanería ineludible, sas indiscrecions de cada hora,
sas lluytas personals y encarnissadas. Preveya ja que, si la
desigualtat de gustos é ilustració l'allunyava del tracte de sos
convehins, com experiencias anteriors li feyan temer, ni podria
veures aislat, ni trobaria ab quí tractarse y endolsir la tristesa,
fora de la familia Galcerán, de quí també, á Vilaniu, hauria de
deslligarse un bon xich, perque...

Peró al esser aquí, son pare trencá 'l fil de sas reflexions
sacudintli
'l colze y cridant:

--Mira: are si que ja'ns han atrapat.

Tothom endressá l'esguart al cim de la costa.

Per aquesta formiguejavan encare tartanas y carrets, y al mitj d'ells
destacava per s'alsada y elegancia 'l break magestuosament arrastrat
per dos eugas poderosas. A son pas, los petits carruatges
s'arrambavan á un y altre cantó de la via com fentli acatament
d'humilitat. Mocadors y barretinas tremolavan al vent entre alegra
cridoria.

Anavan dins del break donya Isabel, don Pau, un nen de sis anys, una
nena de quatre, abdos fills d'aquest matrimoni, y don Fructuós
Poudor, pare de donya Isabel y general d'exércit exent de servey.
Donya Isabel y son pare, ab la nena al mitj, ocupavan lo lloch de
preferencia, y en la banqueta oposada seyan don Pau y son fill.

Lo goig que 's sobreixia de las tartanas y carrets s'apoderava dels
ánims de tota la familia Galcerán, á la qual aquellas mostras de
simpatia devian naturalment afalagar no poch. Aixís, mentres donya
Isabel se posava dreta á la falda la nena á qui feya picar de mans en
senyal de joya, don Pau saludava á tothom somrisent y procurava que
son fill respongués á la cridoria ab lo sombreret de palla á la má,
qu' á peu dret aixecava ab l'elegancia d'un ayrós volatí. Lo general
anava més enllá. Portat de son natural fogós, y conmogut potser per
aquell simulacre de gloria que li recordava, sens voler, lo triomfal
retorn d'Africa, rebia las aclamacions ab tal entussiasme que, de
tant en tant, deixava anar algun ¡vísca! fent esclatar de riure á sos
fills y fins mossegar la traydora rialla al cotxero y á la cambrera
qu' ocupavan la banqueta.

Al arribar á mitj kilómetre de la vila, trobaren passejant á la major
part de las principals familias, que 'ls hi feyan pas, los saludavan
afectuosament y, com si ja res los hagués de distreure, anavan
tombant darrera 'l break, seguintlo vers la població.

No cal dir si complaurian á don Ramon eixas demostracions populars.

--Mireu, mireu, Jeroni! --deya entussiasmat-- ¿Qué tal? ¿Qué hi dirá
  encare en Rodón?

Y com pera dar las gracias d'un favor que li semblava compartir en
gran part, al passar per devant dels victorejadors, tornava á remoure
la cridoria ab la gatzara dels crits qu' éll meteix dava.

Lo majoral de la diligencia, seguint ab més punt que may la vanitosa
costum de no deixarse avansar per ningú al entrar á la vila, posá
particular empenyo en portar devantera al break. Y al trobars'hi
frech á frech, comensá, dret com un auriga romá, dalt la devantera, á
atiar als cavalls ab l'ajuda del sagal qu' al costat del tiro, corria
aturdintlo á crits y bastonadas. Per altra banda, 'l cotxero de don
Pau no sabia reprimir sos desitjos d'aceptar lo desafio, y bé que
dissimulant pera que no 'l cridés al ordre son amo, atiava també las
poderosas eugas qu' en ocasió més lliure haurian deixat qui sab ahont
á l'atrotinada diligencia. Peró ab tot y no dur aquellas més qu' un
trot llarch, y anar escapats los cavalls de la diligencia, abdos
carruatges corrian quasi bé paralels, avansantse, enderrerintse,
empaytanse y omplenant los ayres d'alegre soroll ab lo dringar dels
picarols, los animosos crits del majoral y la bulla qu' ensemps
movian passatgers y espectadors. Núvols de pols volavan enrera y, al
esqueixarse, deixavan veure las tartanetas que venian esbufegant com
gossets paters qu' á mal'hora s'esforsavan en seguir la carrera
empresa pera aquells poderosos tiros.

Aixis arribaren al portal de Baix. Lo break trencá á la dreta, seguit
d'un vol de criaturas á qui animava la major curiositat y admiració.
Ensopegant ab ellas, s'hi barrejavan diligents amichs d'en Galcerán
que volian saludarlo al saltar á terra.

Lo majoral rebé, al parar la diligencia al peu de l'hostal de Sant
Antoni, calurosas felicitacions dels passatgers, y ell anava
escoltantlos ple d'orgull, tot ajudant á desenganxar los pobres
cavalls, héroes y martirs de la festa. Tots ensabonats y fumosos,
gayre be podian aguantar lo panteig de llurs illadas.

Allí l'Albert trobá á la seva mare, donya Francisca, que l'esperava ab
los brassos oberts y ab aquella joya incomparable que sols las mares
experimentan devant llurs fills. Corregueren un als brassos del altre
ab fonda emoció, y arreu ella comensá ab lo mocador á espolsar
amorosament al jove.

--Cóm vens, fill meu, cóm vens; semblas un moliner.

Don Ramon entrá, mentrestant, á la cotxería del hostal, pera demanar
un respall y uns expolsadors. Procurá netejarse tant com pogué,
prengué aygua, y en una gibrella un xich dubtosa 's rentá mans y cara
y s'esbandí 'l cabell. Anava depressa, lo que volia era enllestir;
més tart ja vindria la neteja séria. Perque seria injusticia no fer
constar aquí que don Ramon se distingia precisament entre 'ls
vilaniuhenchs per sa netedat escepcional. A Vilaniu era escepcional
sempre tota netedat.

Un cop llest, don Ramon cridá apart á sa muller que l'estava cercant
en vá entre 'ls rotllos dels demés passatgers.

--Que no has anat á ca'n Galcerán? --li preguntá.

--Hi he estat aquest matí á ajudar un xich á la Queta.

--Mira que ja han arribat. ¿Perqué no eras á espera'ls?

--Home, y 'l meu fill?

--L' Albert? Prou te vagará veure'l, dona, al teu fill.

--A qui 'm vagará veure es als Galcerans. Del meu fill may ne tindré
  prou.

--Be, vaja, que vóls que't diga. Mira, jo me'n hi vaig corrents. Tu y
  l'Albert ja cuydaréu de recullir l'equipatge, eh?

--Ves en nom de Deu; ja'ns en cuydarém, ja --digué donya Francisca ab
  veu de trista resignació.

Y mentres aquella ab son fill se consumian esperant los bultos que
d'un á un anava arriant un home desde la vaca del feixuch carruatge y
llensant un altre á terra pera que cada hu prengués los seus, don
Ramon emprenia tot content lo camí de casa Galcerán, desitjós d'esser
dels primers de saludar á aquella familia en la vila, ab tot y haver
dinat ab ella á ciutat aquella meteixa tarde.

L' escandall d'equipatges s'aná fent poch á poquet, desapareguent d'un
á un los viatgers, qui acompanyat d'un home ab lo fato al coll, qui
deixantlo arrimat en algun recó del hostal ab encárrech de que
l'entreguessin á qui vindria á cercarlo. Aixis ho feren l'Albert y sa
mare, y quan de brasset emprenian lo cami de casa seva, no quedava ja
devant del hostal de Sant Antoni més que l'inmensa diligencia
arrambada á un cantó del carrer, buyda com un buch abandonat.

Mentrestant lo sol s'havia post; del centre de la vila s'espargia á
tots cantons, com plany dolcissim d'una rassa meláncolica, lo cant
ritmat de la gemegosa gralla; las campanas comensaren á repicar
alegrement, cridant al vehinat á completas, y per entre 'l capritxós
perfil de las teuladas lluhia, assí y allá, la resplandor rogenca
dels fochs de Sant Juan qu' encenian los xicots per plassas y
carrers.

### II

La casa dels Galceráns ocupava tota l'ala de la plassa de las Monjas,
paralela al convent del Carme. Aixecada en las derrerias del passat
sigle, participava tot ensemps de la grandiositat de líneas que
reunian las construccions de Carles III y de la pobresa d'ornaments
que caracterisa á las de Carles IV. Son devanter, molt més llarch qu'
alt, acusava en sas oberturas un entresol iluminat per sis finestras
quadradas y simétricament compartidas en los dos costats d'un portal
grandiós, tot ell de pedra, ab los meteixos relleus y rebuscat
casament de rectas y curvas invertidas que tenian los enquadraments
de l'época. Set grans balcons de march esgrafiat en l'argamassa
donavan llum al primer pis, y á desproporcionada altura, altres tants
óvals acusavan l'existencia del pis segon y derrer sobre 'l qual
s'extenia una feixuga cornisa ab descomunals carassas que sostenian
en sas bocas negras canals de ferro, com monstres qu' ajeguts en la
teulada contemplessen lo carrer tot mastegant lo canó de capgiradas
pipas. Fóra d'aixó, sols adornavan aquell extens frontis las baranas
de ferro recaragolat que servian d'empit als balcons, y uns grupos
mitológichs de dimensions desproporcionadas, qu' una má ignorant
havia perfilat en los grans panys de paret.

La plassa de las Monjas, que devant s'extenia, era prou ampla pera
deixar dominar d'una sola ullada aquell gran casal. Era, no obstant,
trista y solitaria per estar més arrimada á un extrem de la vila que
no pas al mitj. Peró aquella casa y la portada barroca de la capella
del Carme qu' estava situada al cap del convent, com tots sever y ab
certa fesomía de presó, davan á la plassa un carácter monumental que
no 's trobava en lloch més de Vilaniu. Quatre humils casetas de
menestralía 's miravan fit á fit desde las altras bandadas de la
plassa, y al mitj d'aquesta, tres rengles de plátanos malaltissos y
alguns fanals bruts eran mostra de la policía y ornat qu' á Vilaniu
regian.

Passejant sota aquells plátanos, tots endiumenjats ab levitas
d'inmemorial figurí 'ls paysans, enguantada y estirada com sempre la
gent de guerra, estavan los personatges de la vila, quan apuntá per
un cantó 'l break de don Pau. Al ovirarlo, s'arremolinaren tots cap á
la gran porta, allargaren lo pas los que venian entre la quitxalla, y
al rebombar lo carruatge per l'entrada, la familia Galcerán se trobá
voltada d'amichs y aduladors.

Lo Comandant d'armas y 'l tinent de la Guardia civil oferiren llurs
respectes al general Poudor ab l'acostumada sobrietat y tiessor
militars, y cambiadas algunas frases de cortesía, anaren á engrossar
las filas dels sitiadors de D. Pau.

Lo general, sa filla y 'ls nets feren silenciós acatament á tothom y
s'encaminaren de dret cap al primer pis, precedits de la Queta,
criada antigua de la casa, y escoltats per los demés del servey
que 's menjavan á festas als menuts y duyan plenas las mans de
capsas, maletas y parayguas.

De molt bona gana los hauria imitat don Pau; peró l'extremada
solicitut d'amichs y aduladors lo retingué en l'entressol, hont,
veyent que 'l seguian, no tingué més remey que rebre 'ls. Menos mal
encare si la visita s'hagués reduhit á una curta fórmula de
benvinguda; mes com á cad'hu dels visitants li trigava l'hora
d'enrahonar á solas ab lo diputat y, un per un, esperavan tots que
s'aixequessen los altres pera lograr l'entrevista privada, eran
inútils totas las indirectas més ó menos trasparents que don Pau se
permetia.

L' Alcalde volia aprofitar l'ocasió, ans que 'l Gobernador arribés,
pera proposarli certa combinació política disfressada d'acte
administratiu; lo Jutje desitjava qu' intercedís ab aquella autoritat
gubernativa pera la favorable resolució de certa competencia;
l'Administrador de Correus li havia d'explicar la causa secreta de
certas queixas qu' estampava un diari de la capital ab motiu de no
rebre en temps degut lo periódich sos abonats; lo Comandant d'armas
devia exposarli 'l perqué de certa desavinensa ab lo tinent de la
Guardia Civil, ensemps qu' aquest s'esperava també pera guanyar per
má á son contrari y evitar tota sorpresa. Feyan costat á tota aquesta
plana-major de l'Administració Vilaniuhenca dos caps d'ala dels
pobles inmediats.

Quan lo vell Merly, aixís era nomenat en la vila don Ramon, arribá a
casa Galcerán, trobá en l'antesala á un dels mossos de don Pau,
conegut ab lo renom de Llebreta, home que sentia una afecció, per son
amo, sols comparable á la del gos més fidel.

--Ja té gent? --li preguntá don Ramon, mitj engelosit de no haver
  pogut esser lo primer.

--Uy! ja ho pot pensar, senyor Merly.

--Bé, donchs, esperaré que surtin, desde 'l menjador. Aixís
  enllestirém més prompte... --anava dihent don Ramon, tot aixugantse
  la copiosa suhor que li amarava la calva, y encaminantse cap á
  aquella pessa ab la propia naturalitat ab qu' ho hauria fet á casa
  seva.

--Entréu, Llebreta, que 'm diréu quí hi ha.

En Llebreta lo seguí y li feu narració circunstanciada de la rebuda y
de las personas que hi havia allí dins ab don Pau. Digué després hont
se trobava cada un dels indivíduos de la familia, y acabá per
manifestarli l'agradable impresió que li havia produhit lo general,
únich dels arribats á qui no coneixia.

--Li dich que m' ha agradat --esclamava 'l bon pagés-- perque, vaja,
  per esser general, se presenta molt humil, molt fayent, molt
  trempat. Jo 'm pensava que vindria ab lo vestuari malitar, fent
  repicar las espuelas y
'l sabre, com tants n' hem vist en aquesta casa meteixa, entrant
 d'allotjament ab uns fuerus que ni 'l rey los hi era bon mosso...
 Peró no, no, res d'aixó; molt, molt persona, ab una americana y un
 bolet com l'amo, fent petons als nens y tenint una paraula pera
 tothom. En bonas firas qu' es tot un home!

Don Ramon, qu' en no fent política y no tocantli 'ls Galceráns era un
Bon Jan inmillorable, s'escoltava á en Llebreta embadalit.

Aquest prosseguí encare, ab son pinzell de criatura, la pintura del
extraordinari general:

--Y sab que com á figura es un galant home! Deu fer patxoca vestit de
  general! Miris que potser fá deu pams d'alsaria. Fornit y gras
  sense ser panxut; ferrenyo, pero no malcarat; que ni aquell
  mostatxo blanquinós que se li estén per aqui á las galtas com á
  aquell rey que fa la guerra al Sant Pare li fá mala figura. No, no,
  qu' es tot un galan subjecte, miril com vulga, á fé, fé. ¡Ja es bén
  bé 'l pare de donya Isabel! Llástima que la senyora vingui ab
  aqueix color tant trencat. He reparat que té las orellas igual que
  de cera. Que primas! Pobra senyora!

Pero 'ls passos dels aludits trencaren sobtadament la paraula del
pagés. Donya Isabel estava ensenyant la casa á son pare, y en aquell
moment se dirigian al menjador. Al veure 'ls venir, en Llebreta que,
seguint la moresca costum del pagés catalá, permaneixia cobert fins
devant de sos amos, se tregué la barretina, fent per aixó tal esfors
que semblava la desarrelés de son cap. La parella, segons expressió
d'éll, li havia fet frenta.

Venian pare y filla d'amorós brasset. La corpulenta figura del general
havia cobrat més magestat encare vestida de negre de cap á peus. Lo
paletot ab doble rengle de botons que duya estretament cenyit, posava
de relleu tota l'esbeltesa de son tors mascle, y acusava 'l naixement
de la cadera en lo punt divisori de las duas grans seccions del cos
humá. Lo militar, aixis, apareixia per dessobre la levita de paysá,
recobrava sa gallarda tiessor y tot lo marcial posat que 'l llarch
exercici de las armas havia imprés en sa persona.

La figura de sa filla armonisava á son costat admirablement, perque
existia entre 'ls dos aquella secreta proporció que se sent entre lo
bell y lo robust, entre la Venus de Milo y 'l Moisés de Miquel Angel.
Donya Isabel era ben bé filla de son pare. No més baixa qu' éll de lo
que la diversitat de sexe requeria, ostentava tota la magestat de
líneas y proporcions qu' una sava potent y un desenrotllo complert
donan. La dolsa expressió de sos ulls, sempre suaument ombrejats per
llargas y negras pestanyas, semblava resplandir ab més forsa sobre la
trencada color de son rostre ovalat y d'agraciadas faccions, més
endolsidas per la llanguidesa de sa actual dolensa. Apassionada per
son marit, gaudia de veras ensenyant á son pare aquella casa payral
que, antiga y grandiosa com era, respirava gran benestar y tenia
aspecte senyorial. Anava al propi temps explicantli 'ls projectes que
tenia pera restaurarla y avenirla més á las costums del dia, deixant
entreveure l'estat de la fortuna Galcerán. Y 'l general ohia aquells
plans ab l'orgullosa satisfacció del pare que veu bén casada á sa
filla.

L' un y l'altra anavan, donchs, tan distrets y enajenats per la
conversa que, fins al arribar al menjador, no s'adonaren de la
presencia del vell Merly y d'en Llebreta. Segons aquest, pare y filla
semblavan dos reys enamorats.

--Ola, don Ramon, vosté ja per aquí? Ha descansat del viatge? Ha vist
  á donya Francisqueta?

--Sí, senyora, sí, tot va divinament.

--Y vos, Félix, com anéu? --preguntá desseguida al fidel servidor á
  qui jamay anomená ab son renom, captantse sense voler, per aquest
  sol fet, doble respecte del senzill pagés.

--Per are, grat-sia á Deu, al servey de vosté.

--Anava tan atolondrada al pujar que no havía pogut preguntarvos per
  la salut. Veyeu? Lo senyor es lo meu pare.

Y girantse al aludit, continuá:

--Papá, aquest bon home es un dels mossos mes antichs y volguts de la
  familia.

--Bé, bé, bon home --respongué 'l general, allargantli la má. Y veyent
  que l'altre la retirava per vergonya, insistí en sa cortesía fins á
  poderli estrenyer.-- Que os ne deu vergonya, bon home? Res d'aixó:
  la má d'un servidor lleal es la má d'un home honrat. Encaixéu,
  home, encaixéu.

--Y qué me'n diu, general, de lo poch que ha vist? Li agrada aquesta
  terra? --interposá don Ramon.

--Oh, jo ho crech. A quí no agradará? Una campinya frescal, hermosa,
  una gent amable, alegre, ¿quí pot desitjar més? A mí dónguim
  arbres, aygua, fresca y gent animada. Tot venint he vist aixó, y ja
  m' he entussiasmat.

Los dos vilaniuhenchs sonrigueren ab satisfacció de vilatá que li
alaban lo poble.

--Y que tal la festa major? será bonica, eh? Hi ha forsa forasters?

--Prou n' hi ha, tot está plé de gom á gom --respongué en Llebreta á
  qui animaren las carinyosas manifestacions de qu' havía sigut
  objecte.-- Aquí veurá 'ls castells. Si no 'ls ha vist may, li
  agradarán de debó
--seguí dihent.

--Oh, ja 'ls he vist fer á Valls, á la seva terra mateixa, qu' es
  ahont han de veures --respongué 'l general.-- Com passan los anys!
  Sembla ahir y'n fa ja prop de vint que vaig estarhi de guarnició.
  Bon país també aquell, bon país! L' any que va morir la teva mamá,
  Isabel.

--Oh, donchs també 'ls veurá aquí 'ls castells, també. Ha vingut la
  colla de la Muixerra, qu' es la mellor de Valls, y com aquest
  vehinat hi es tant tirat los ajuda lo metehix qu' allí. Ahont no
  poden fer res los castellers, ó 'ls xiquets, com allá baix los hi
  diuhen, es á Barcelona y altres punts que hi son poch afectats;
  perque 'ls deixan sense gent abaix y, es clar, no poden arriscarse
  á ferne d'atrevits per por d'esberlarse la closca si
  cauhen --continuá en Llebreta, més animat cada vegada.

--Veus, papá? --digué donya Isabel, qu' havía obert mentrestant lo
  balcó.

--Ah! un bonich jardí, si no 'l tinguesseu tan descuydat.

--Un xich massa! --feu sa filla, tot confirmant sa exclamació ab una
  rialla bondadosa que valia tant com dir "ja ho arreglarém".

Lo general indicá llavors la conveniencia de convertir bona part de
jardí en pati, plantat d'arbres, pera esbarjo de sos nets. Y
girantse, se ficsá en lo menjador que, fins llavors, l'havian
destorbat de veure.

Era una pessa baixa de sostre y bastant espayosa, en la qual s'havía
volgut lluhir, anys enrera, un pintaparets tan pretenciós com
ignorant. Possehit, lo pobre, del atreviment peculiar á tothom qui no
coneix sas forsas, se las havia volgut fer veure de paisatjista, y en
los esguerrats plafons circuhits d'enrevessadas petxinas, corns plens
d'incalificables flors y fullatje impossible que 's caragolava y
enllassava sense to ni concert, havia pintat uns paíssos que feyan
esclafir lo riure á tothom que hagués saludat los rudiments del
dibuix. Lo general, qu' era un xich curt de vista, ne feu, sense
voler, una crítica cohent y curta, preguntant molt sériament "qu' era
alló". Bé que
'l poble, tot volent alabar las pinturas, las havia ridiculisadas prou
 anys há, comparant los enquadraments y cantoneras ab l'altar del
 Carme, lo més desballestadament barroch de la vila, y 'ls paíssos ab
 trossos de pessebre. Quan don Fructuós los vejé d'aprop y sentí qu'
 eran paisatjes, com li digué sonrihent sa filla, mal que no fós cap
 espasa en materia d'art, feu una ganyota burlesca y exclamá:

--També 'm sembla qu' hauréu de tindre 'l disgust d'amagar aquest
  prodigi ab un paper, per senzillet que sia, eh, filla meva?

--Ja pots pensarho --gayre bé pogué dir aquesta, morta de riure.

Don Ramon, que ja havía trobat alguna volta bastant desgraciada
aquella obra d'art, acabá llavors de compendre lo dolenta qu' era y
la rahó qu' abonava 'ls desitjos de'n Poudor; mes no aixís en
Llebreta, sempre aficionat als tons crusos del blau, del vert, del
carmi y ocre que sostenian per allí un combat estrafalari.

Completavan l'ornat y parament d'aquella sala, una gran taula de
noguera, quadrangular, una dotzena de cadiras de la meteixa fusta y
de construcció molt senzilla, una molt gran, de brassos, d'estil
Felip II, que fou sempre 'l seti predilecte del difunt don Joseph al
presidir la taula, y un grandiós armari ab vidrieras que ocupava de
cap á cap tot lo pany de paret oposat al balcó, rublerts sos
prestatjes d'antiga porcelana inglesa, quinqués, jochs de café y
crestallería que revelavan ab llur calitat y antigor las bonas arrels
de la casa Galcerán.

--Aixó, los mobles de la sala de dalt y l'arxiu d'aquesta casa son un
  pergami, general --digué don Ramon, tot cofoy de poder ensalsar una
  vegada més á aquella familia.

--Efectivament --feren pare y filla, no menys joyosos.

--Y 'l teu marit? --preguntá per últim don Fructuós, ja prou enterat
  del menjador.

--Allí dintre, sitiat per pretendents. Qué vol que sia! Los
  diputats... respongué don Ramon.

--Y perqué no esperan un' altra hora, deixant que, al menos, se tregui
  la pols? Vostés, los paysans, no s'ho saben arreglar.

--Uy, papá, sempre 'l trobarás aixís: no li donan respiro. Per aixó y
  res més tenia tanta peresa de trasladarnos aquí. Per aixó no varem
  ferho quan morí 'l papá Joseph --digué donya Isabel.

--Ah, donchs, val la pena que hi posi remey. Si un se déu á la pátria,
  també 's déu á la familia y á las sevas cosas. ¿No es veritat, don
  Ramon? Ja, ja, ja! Ja veurás com los trech are, jo. ¿Ahont son?

--Allá dins... per aquella porta, á má esquerra, veus? Passada la
  saleta, hi trobarás, á la dreta, la del escriptori; prou deuhen
  esser allí.

--Y volen que l'avisi? --saltá en Llebreta.

--De cap manera --interposá la senyora.

--Aixó fora tréurels grosserament --afegí 'l general, completant lo
  pensament de la seva filla.

Y ab pas mesurat, peró resolt, anava á trobar á son gendre, quan un
gran y confós enrahonament li feu entendre que 'ls visitants s'havian
ja despedit y anavan á eixir. Torná, donchs, enrera, y ab los del
menjador s'interná pera no esser vist.

Ben prompte las veus ressonaren, primer, en la desmantelada sala que
servia de recibidor del entressol y, després, en l'escala; peró no
per aixó s'apagaren tan prompte com de desitjar era. Los despidos
dels vilaniuhenchs solian durar quasi tan com las visitas, á voltas
més. En la present ocasió, sobre la costum, pesava encare la recansa
de no haver lograt cap d'aquells lo desitjat propósit. Tots
estrenyian la má, una, duas y tres vegadas al diputat, y ab lo
desordre ab que las hi allargavan, se topavan uns ab altres, y éll no
sabia á qui atendre ni tenia prous mans pera complaure'ls. Per fí, un
trobá medi d'atansárseli bé, y á cau d'orella va dirli:

--L' haig de veure á solas, ans qu' arribi 'l gobernador, sént? --y
  bescambiant una rialleta d'inteligencia y una forta estreta de má,
  baixá escala avall.

Quan los demés endevinaren lo joch, l'imitaren, y don Pau, després
d'una cadena de citas á cau d'orella que anavan plovent com los
pésams d'un funeral, arribá á veures lliure d'aquell aixám de moscas
y doná un suspir de satisfacció, que gayre bé se li congelá als
llavis al descubrir en lo menjador á don Ramon. Perque, pensava éll,
á qué ve are aquest home? Hem dinat junts, ha marxat y arribat aqui
quan nosaltres, no sé que li haja ocorregut res
d'extraordinari; ¿donchs que m' ha de dir are?

Per sórt seva, tenia prou franquesa pera obrar ab tota llibertat, y n'
usá dihentli qu' estava frisós de rentarse y que ja 's veurian mes
tart si de cás convenia.

La veritat es que 'l vell Merly no tenia res que dir; peró havia
satisfet, mentrestant, sa curiositat, ensemps que 'l beatífich desitj
de respirar lo bau d'aquella casa, mentres lo respiravan altras
personas molt menos fervorosas per en Galcerán. Doná, donchs, la
benvinguda ceremoniosament, se posá altra volta la gorra de viatge, y
emprengué 'l camí de casa seva.

En aquell moment, pujava l'escala un mosso dels regidors ab dos plechs
closos.

--Invitacions pera la professó, eh, Quim? Portarán los cordons don Pau
  y
'l general?

--Sí, senyor.

--Be, vaja, ja hi han pensat. Miréu: si no us trobo, are anava á
  Casa-la-Vila á férloshi present. Vaja, á Deu, bon minyó.

Y s'encaminá cap á casa seva, satisfet d'haver complert degudament, y
desitjós de veure quín efecte li havian produhit á son fill las
milloras.

### III

Perque si don Ramon portava entranyable estimació als Galceráns de
quins per taula rebia la significació política que disfrutava á
Vilaniu veyent ab aixó satisfeta una de sas més vehements passions,
no deixava de sentir per son fill un amor vivíssim. Sols qu' ell
deya: la familia Galcerán m' ha honrat sempre ab sa major confiansa;
don Pau, desde la mort de don Joseph (qu' al cel sia), m' ha tingut
per majordom del patrimoni d'aquí; ell y donya Isabel m' han tractat
á l'Albert com un fill mentres han estat á Barcelona, y la
reinstalació d'aquets senyors es massa gran aconteixement pera que un
no corri á manifestárloshi la satisfacció que sos mellors amichs
sentím á llur arribada. Potser que 'l vell Merly exagerava l'amistat
y sos debers, portat d'un sentiment que més era fill d'una secreta
vanitat, la d'intimar ab la primera familia del poble, que d'una vera
y desinteressada gratitut; moltas vegadas la vanitat se disfressa
d'agrahiment sense qu' un meteix se'n donga compte; peró fentli
justicia, calia confessar qu' ell no se'n adonava, puig era dels que
senten y no s'entretenen en interrogar lo sentiment ni en analisar sa
essencia.

Donya Francisca, de mellor instint, comprenia mellor qu' ell meteix lo
que passava en l'esperit del seu espós, y com no veya en sos actes la
més petita intenció d'egoisme conscient, lo deixava fer sense
exasperarlo ab contradiccions intempestivas. Dona de carácter pacient
y de talent tan modest com práctich, se permetia sols avisarlo de
quan en quan, pera lliurarlo dels perills á que l'exposava son
desmesurat entussiasme, y, encare, buscant sempre la forma més suau y
tortuosa pera qu' ell no cregués que 'l volia dominar, á lo qual
jamay s'hauria avingut á ciencia certa lo satélit de 'ls Galceráns.
L' únich que no havia pogut lograr d'ella don Ramon era que, com ell,
se desvisqués, com ell ho deixés tot per aquella familia, á la qual,
no obstant, estimava de debó y estava disposada á servir sempre que
per aixó era buscada. La meteixa condició de superioritat qu' atreya
á don Ramon pera rabejarse en sa llum y resplandirla després com si
fos propia, tenia sempre al aguayt la susceptibilidad de donya
Francisca fins al punt de ferli contenir certs moviments de coral
simpatía per por de que fossen traduhits á adulació. Si la vanitat,
donchs, atansava al un, una altra especie de vanitat allunyava al
altre; y era curiós observar com marit y muller descobrian l'un del
altre aquest secret ressort de llurs actes, y cap dels dos se notava
l'existencia del seu propi.

Per lo demés, abdós coincidian en un sentiment, en un amor intensíssim
per llur fill, objecte y fi de tots los sacrificis que s'imposavan y
de totas las aspiracions més altas d'aquell matrimoni. De cinch fills
sols havian pogut salvar de la mort á l'Albert, y quan á llurs
vellesas, D. Ramon tenia 60 anys y 48 donya Francisca, lo veyan en
camí d'esser lo que se'n diu un home, perque aixís ho prometian son
carácter estudiós y
'l seny que en sas conversas revelava, los pobres pares s'aconortavan
 d'haver perdut los altres fills del cor, pensant que, si 's veyan
 privats de la llur companyía, l'Albert quedava mes acomodat sense
 perjudicar per aixó á sos germans que de segur eran al cel.

En quant al pervindre é inclinacions del Albert, si bé convenian tots
dos que per son talent podian augurarli dias de gloria, dissentian,
no obstant, al escullir los medis ab qu' aquell podria mellor
desenrotllar sas facultats. La mare havia observat que son fill tenia
un geni sufert, reservat, y que, lluny d'esser fret ó indiferent com
semblava, perque en las cuestions de poca importancia jamay prenia
calor, tenia un caliu vivíssim de passions y una sensibilitat
extremada que no podian excitarse sense corre 'l risch de promoure un
gran incendi. Havia notat, ademés, que 'l noy, com ella li deya, de
tres anys ensá venia tot malcontent á Vilaniu, qu' un cop aquí,
s'amagava de tothom y devorava llibres y més llibres ab tot l'afany
ab qu' un malalt s'engorja la medicina qu' ha d'aplacarli 'l dolor. Y
en sas discretas exploracions, havia arribat á descubrir aquella mare
que la causa del malestar del Albert no era pas anyoransa d'amor, com
ella havia sospitat primerament, sinó aversió irresistible al tracte
y mena de viure dels vilaniuenchs. De tot aixó deduhí ella que, ó la
familia havia de trasladarse á Barcelona hont lo noy se desplegaria á
son pler, ó que, quan menos, haurian de deixarlo instalar allí, fent,
en aras de son benestar, lo sacrifici de viure separats, mentres
vindria un desencant ó 'l cansament á tornarlo á casa com altre fill
pródich.

Pera don Ramon tot aixó eran fantasmas, falornias de l'imaginació de
mare, sempre dubtosa de la felicitat del fill. Estava seguríssim de
qu' aquest tindria la mellor clientela de Vilaniu, y "com lo travall
es la clau del benestar y 'l remey mellor contra l'aburriment," digué
de bon principi y resolgué després, que l'Albert havia de viure á
casa seva, la casa de sos avis, y fer d'advocat á la vila hont ben
prompte 's crearia una reputació y un nom envejables.

--Espera --afegia-- que comensi á guanyar quartets y anomenada, que
  sont los esperons principals pera fer travallar al home, y tú
  veurás com l'anyorament de la vida agitada y tonta de ciutat se li
  passa. Y en quant á guanyar, no tingas por. ¿Te sembla si no haig
  de portar jo á son despaig tota la gent que duch á las urnas? Per
  altra banda, ell té prou talent y saber pera aixafar desseguida á
  sos tres pobres companys d'aquí y ferse 'l primer advocat en quatre
  dias. Lo senyor Olivó 'm deya que té tals disposicions per la
  carrera, que sentia molt pérdrel del seu costat. Lo farém afiliar
  al partit; los travalls qu' aixó li portará també 'l distreurán
  y 'l prepararán per un cas que jo espero... que no li agradará pas
  poch. --Y acabava tot baixet.-- Primer lo farém diputat provincial;
  després, quan ja don Pau estiga cansat d'esserne, ell será
'l diputat á Corts, y passará hiverns á Madrit, y fará discursos al
 Congrés y... figúrat!... Si ho tinch consultat ab l'hereu Galcerán y
 aném d'acort. ¿Pensavas per ventura que jo m' adormo en preparar lo
 pervenir de l'Albert? ¡Qué sabéu las donas, qué sabéu!

Donya Francisca havia rebut aquesta conclusió ab un cop d'espatllas
que demostrava massa bé la desconfiansa que quedava en son esperit al
resignarshi; peró 's deixá ajupir á la voluntat de son espós,
exclamant entre sí: "será lo que Deu vulga."

Resolta la cuestió tres mesos avans d'acabar l'Albert la carrera,
pensaren abdós pares en preparar lo més dignament possible
l'escriptori del futur advocat. L' elecció del local, aixís com son
ornat, los ocupá sériament molts dias. Per fi convingueren en apariar
pera tal objecte la sala y alcova qu' ells dos havian sempre ocupat,
tenint en compte qu' era la pessa mes quieta, assoleyada é
independent de la casa, com que donava á mitj dia y queya sobre
l'hort. Cridaren al mestre-de-casas, al pintor y al ebanista mellor
de la vila y 'ls hi encarregaren l'obra, dihéntloshi que volian una
cosa bona; expressió bastant pera que aquells artistas entenguessin
que podian travallar sense perdonarhi res, y lluhir tot lo gust y
destresa que tenian. Pochs dias ans de l'arribada, l'escriptori del
Albert quedava terminat á gust d'aquells pares y arrancant grans
alabansas dels vilaniuhenchs qu' anaren á admirarlo.

La saleta y alcova havian sigut convertidas en una sala rectangular de
bonas proporcions pera quedar prou clara ab la llum que rebia del
únich balcó obert en un de sos extrems, sobre la galería ó eixida.
Adornava l'oposat una gran llibreria de caoba de tres cossos
verticals; dividits per robustas pilastras estriadas que rematavan en
ménsulas d'estil Lluis XVI; sobre las ménsulas corria una cornisa
renaixement, y del mitj d'aquesta s'aixecava un grupo d'atributs,
format per un llibre obert, unas balansas y la consabuda espasa de la
lley. Lo cos inferior formava armaris tancats ab plafons, y, á lo
llarch de dalt, corria una vidriera sense deixar cap corrent d'ayre,
pera la conservació dels llibres. Tot lo fustám estava barnissat,
estrías inclusive, y 'l grupo d'atributs, sobre resultar petit,
(l'autor ne deya una monada) deixava, com travall de talla, bon tros
que desitjar. Tapava las vigas del sostre un aplafonat de guix, y, al
centre, un botarut floró qu' era un pá d'or. Trencant lo dibuix de
grá d'ordi vermell y daurat que decorava las parets campidas de color
de perla, penjavan á dreta y esquerra un planisferi, 'l mapa
d'Espanya y mitja dotzena de quadros bíblichs entre
'ls quals 's distingia una composició teatral del judici de Salomó.
 Duas otomanas de reps llampants, y cadiras ab assientos de la
 mateixa roba esperavan als clients arrengleradas. Prop del balcó hi
 havía una taula ministre, també de caoba, ab sa corresponent cadira
 de brassos encoixinada y giratoria, y adornava lo pany de paret á
 ella corresponent un grabat del Cristo de Velazquez, significatiu
 present de donya Francisca, com lo rellotje, un termómetre y un
 barómetre metálich eran regalo de don Ramon.

La bona senyora havía, ademés, posat un transparent de paisatge
inverosímil, al balcó, y unas cortinas que feyan joch ab lo moblatje.
No cal dir si havia procurat que traguessen del enrajolat las crostas
de guix y tacas de pintura, ni si tindria brunyit tot lo barnís de la
fusta y arregladets tots los objectes d'escriptori que flamejavan
demunt la taula al entorn de l'escribanía d'argent que regalava al
Albert la familia Galcerán.

Las melloras á que 's referia don Ramon, tot encaminantse á casa seva,
eran aquestas. Pera que causessen tot l'efecte á l'Albert, res n' hi
havian dit sos pares. Quan arribá s'ho trobá tot fet. Donya
Francisca, la Pepa, cuynera de la casa que havia dut al Albert á
bras, y en Martí, lo fuster del devant, que havia fet la mampara de
bayeta y claus daurats ab que 's tancava aquell tribunal(aixís havian
batejat l'escriptori alguns entussiastas) acompanyaren al nou advocat
fins adalt pera presenciar la sorpresa.

--Puja, puja, que't mudarás, deya Donya Francisca ab la rialleta del
  més seráfich candor, tot guiantlo cap al primer pis. Y l'empenyian
  també ab no menos candidesa la bona cuynera y 'l fuster del devant,
  tot recomanantse mútuament silenci ab lo dit als llavis.

--Peró, que m' han mudat de quarto? --exclamá l'Albert, observant que
  l'encaminavan cap á las pessas del derrera.

--No, home, vina; te rentarás en lo nostre --responia la mare,
  esforsantse en dissimular, mentres los altres dos acompanyants
  s'esclafian de riure.

Y ja anava la bona senyora á tirar de la mampara, quan lo fuster saltá
á son costat y, prenent de la má 'l llum que la criada duya, feu
examinar á l'Albert aquella obra en tots sos detalls y conjunt, com
si 's tractés d'una preciositat. No deixava d'esserho per aquell
pobre home que no havia fet jamay una obra tan fina y de tanta
paciencia, segons propia confessió.

L' Albert, que no comprenia encare lo perqué de la substitució
d'aquella porta, y á quí, per altra banda, no podia sorpendre la
senzilla obra de son vehí, procurá, no obstant, acontentarlo,
alabantli tant com li permeté son poch hábit de fingir.

--Ja veus com avansa en Martí, eh? --digué la mare, desitjosa d'obrir
  l'escriptori.

Y per últim estirá la mampara y feu entrar á son fill. Un esclat
general de riallas acompanyá son primer pas. A la llum de la lámpara
de petroli, encesa ja á prevenció, passejá l'Albert la vista per tots
los objectes que l'amor paternal havia allí acumulat á fí
d'instalarlo dignament y ferli agradosas las horas del travall que
l'esperava. Tots lo seguian ab la mirada plena de goig y oberts los
llabis en demanda d'aprobació.

Aquesta no 's feu esperar.

L' Albert comprengué ben prompte la tendríssima proba d'amor qu' alló
enclohia y, si gens admirat, perque prou sabia quant sos pares
l'estimavan, fondament conmós, doná á sa mare una estreta abrassada
en la que volgué esprémer tot l'agrahiment que sentia, ofegant d'un
cop l'ingrata veu de m' han daurat la presó qu' en son interior
aixecá l'impresió primera.

--Massa, massa pera mi! --exclamá després. Y coneixent que s'esperavan
  d'ell més elogis, comensá á esmersarlos á cada cosa sobre la qu'
  era cridada sa atenció, fent aixís vessar de goig á tots los
  presents.

La Pepa, ab la candidesa d'un noy, tocava 'l timbre de demunt de la
taula, recullint una rialleta de bénevola admiració qu' ella cregué
de natural sorpresa; en Martí tombava y retombava la clau de la
taula-ministre pera sorpendre 'l ab lo descubriment de qu' ab un sol
pany s'obrian y tancavan tots nou calaixos. Y arreu afegia: pero
potser l'Albertet ja n' ha vist á Barcelona. Es clar, las modas,
totas passan primer per llá baix.

Peró --seguia encare, desitjós d'arrancar una alabansa pera sos
vehins,-- lo qu' has de mirar es que l'ha colocat en Jepet, aquest
pany; es á dir, que l'hem clavat aquí, y es el primer que hi há al
poble, y que, no't pensis, que vol la seva destresa, la seva
instrucció, saber manegar aquest joch conforme veus.

Al fuster li era impossible no tutejar á qui havia vist creixer de
noy.

--Ja ho crech! Vaya, me'n alegro qu' avanséu aixís --respongué
  l'Albert, arrossegant las paraulas ab un traydor badall d'esperit
  afadigat, que la mare traduhí á cansament del viatje.

La bona senyora, donchs, procurá posar punt á una escena que 'ls
altres haurian eternisat ignocentament. Declará á son fill la
procedencia de la escribanía, del rellotje, del termómetre y del
barométre, á fí de que regraciés als donadors, y obrí la mampara
invitantlo á que se'n anés al devant á treures la roba de camí. Da.
Francisca s'havia callat lo seu regalo; pero l'Albert ho comprengué,
y ans d'abandonar l'escriptori estampá un bes en lo front de sa
mare.

--Vosté s'ho calla, mare: pero jo ja sé que, tractantse d'obsequiarme,
  vosté no podia quedar enrera. Aquell Sant Cristo déu esser lo
  regalo de vosté.

Y enllassats per la cintura, eixiren mare y fill cap al devant,
conmosos un y altre de las recíprocas declaracions d'afecte que
s'havian fet.

Sols per un estrany estrabisme moral pogué don Ramon deixar de
presenciar eixas escenas qu' haurian entendrit molt més son cor de
pare, que no 'l satisféu la visita als Galceráns. Passat lo primer
cop, era inútil arrancar entussiasmes y admiracions de quí, á no ser
per l'agrahiment que sentia hauria arrancat á plorar pensant que
li "havian daurat la presó." Per aixó, quan aquell pobre pare arribá
á casa y corregué á trobar á son fill, alenant de goig, pera escoltar
alabansas de sos llabis, sentí ben prompte una decepció dolorosa. L'
Albert li digué ab veu de mal dissimulada tristesa que l'escriptori
li havia agradat, sentint emperó que l'haguessen situat allí al
derrera, perque sos pares se privavan aixís de son antich dormitori.
Y donantli ab una estreta de má gracias de tot, passá á ferli
preguntas indiferents, relativas á la festa que la vila preparava.

Don Ramon se retirá al seu dormitori, veyent ab certa amargura
confirmats los temors de sa muller. Mes, prompte pensá: "no hi ha que
temer; lo faré polítich, y l'interés de la lluyta 'l distreurá de las
puerils caborias que 'l capfican."

Mentrestant, l'Albert, ja endressat del tot, estirantse 'ls panys de
l'armilla y aixecant lo cap com clamant auxili al cel, sofocava un'
ánsia invencible de plorar.

Veus discordants dels timbals y músicas que recorrian la vila 'l
posaren á punt d'arrancar lo plor com una criatura, peró redressant
lo cos, com si degués afectar un valor que no tenia, sens saber
perqué, obrí la porta y exclamá en veu alta:

--Anemhi.

--Que ja m' havias sentit, fill meu? --preguntá de sobte donya
  Francisca, desde 'l dintell.

L' Albert doná mitja passa enrera, sobressaltat per la inesperada
aparició, y refet desseguida, respongué sonrisent.

--Sí, marona meva.

--Sí, fill meu; si voléu anar á Completas hem de sopar á corre-cuyta.
  Lo teu pare voldria qu' anessem á dar la benvinguda als Galceráns.
  Sempre
'ls Galceráns! ¿No't sembla més prudent esperar á demá?

--Y es clar que sí. Perqué s'ha de mortificar ab visitas á una familia
  qu' acaba d'arribar? No comprén lo pare que en semblants cassos la
  gent no está pe'ls altres, y que l'urbanitat es l'art de no
  molestar al próxim. Aném á sopar; ja 'l convencerém.

### IV

A las quatre y minuts de la matinada, l'endemá, diada de Sant Joan,
moment per moment en que 'l primer raig de sol d'aquell dia, salvant
la carena del serrat del Comte, daurava la blanquinosa penya de la
Grau de Bondalit, los campaners de la vila ventaren las campanas, en
la plassa de las Monjas lo pirotécnich calá la tronada, y las grallas
dels castellers comensaren á refilar en l'extrém oposat de la
població.

Desde aquell instant, los pochs vilaniuhenchs y forasters que ab
mellor consell havian preferit lo llit á la gatzara dels carrers no
pogueren ja dormir. Comensava la festa major, estava convingut que
tothom devia entregarse á l'alegria, y 'ls més cansats, los més
faltats de repós y d'humor, los malalts meteixos, no tenian més remey
que resignarse á la dura lley d'aquell convencionalisme que, com á
tal, era tirá y 's reya pla bé de las més respectables necessitats de
la naturalesa.

La gent més exaltada 's tirá al carrer pera rodar tot lo dia fins á
rebentarse y perdre un' altra nit ballant, apesar del rebentament,
pera poder dir que s'havia divertit com cap any. Lo servey y las
donas endressadas comensaren los preparatius de la feynada que sobre
ells havia caygut, y 'ls pochs que 's quedaren al llit esperant
moment oportú pera afegir la son tan bruscament trencada, no feren
més que girarse y regirarse pe'ls llensols sens conseguir llur fí.
Quan callavan las campanas, pujava pels balcons lo renou de la gent
bullanguera qu' omplenava 'ls carrers, ja cantant, ja cridantse uns
ab altres, ja rihent ab atronador esclat, y si quelcom apagava
aquestas veus era l'espignet nassal de la gralla, 'l rebombori dels
timbals.

Peró qui anava á matinejar per forsa seria la familia Galcerán. ¿Cóm
no anar de bonas á primeras á casa 'l diputat? Tothom se'n faria
creus. La multitut, indiscreta com sempre, no pensá já en res més
desde primer' hora.

Justament, ja de temps inmemorial la tronada 's calava á la plassa de
las Monjas. Y tots quants corrian pe'ls carrers se'n hi anaren. Un
cop allí, tapantse las orellas y apartantse com podian del perill,
resistiren l'atronador espetéch d'aquells mascles qu' al esclatar
feyan tremolar las casas y omplian l'ámbit d'un fum irrespirable,
pudent á sofre. Lo derrer tró fou celebrat ab gran cridoria. Peró
quan menos s'ho pensava, 'l públich vejé comparéixer los castells.

Era de presumir qu' aquells senyors, poch avesats á matinejar com la
generalitat, dormirian encare, ó al menos, desitjarian dormir: aixís
semblavan declararho també d'un modo bastant eloquent los balcons
tancats y barrats del primer pis. Prou ho veyan los castellers; ¿mes
quí
'ls conté?

--Bah, bah, si no ho veuhen ells ho veurá 'l servey.

Tres ó quatre criats guaytavan á las finestras del entressol, y'l
cotxero en mánegas de camisa y esclops, estava recolzat al portal,
essent l'objecte de enveja d'un rotllo de criaturas qu' haurian
sentit delicia en poder passar los llafiscosos ditets pel xarol del
carruatge qu' aquell després espolsaria.

--Y sinó, qu' ho mirin aquellas carotas --afegia un casteller,
  enfilantse ja á las espatllas d'un altre y aludint á las
  monstruosas canals de la barbacana que semblavan contemplarlo fit á
  fit.

Los timbals, després d'un llarch redoble, emprengueren son cansat
acompanyament com pera senyalar lo compás, las grallas comensaren á
tocar y cessaren los dubtes. S' havia de fer lo castell, baldament
no 'l vejessen las personas á qui dedicat anava.

Llevat d'alguns brivalls enfilats en las pilastras de la portada del
Carme, y alguns forasters que 's retiraren al extrém més ubach de la
plassa fugint del sol qu' anava ja invadintne un tros, los demés se
concentraren devant de casa D. Pau, formant una massa atapahida de
carn humana per demunt de la qual bellugavan centenars de caps y
brassos, entre la colorayna de virolats justillos, gechs y gorras,
que de la blancor de las mánegas de camisa sobreixian. Ben prompte,
al mitj de la gentada, s'obrí un petit clar, al centre del qual se
col·locá un home espitregat, ample de pit, coll robust, macís de
camas, nervut de brassos y cap petitet, personificació vivent del
Hércules mitológich, qui ab la major naturalitat se disposava á esser
la pedra fonamental de la columna humana qu' anava á erigirse. Dos
més, rivals de la seva fortalesa, se brindaren á servirli de crossas,
agafantli 'ls brassos que col·locaren sobre llurs espatllas. Aixís
posats, lo menos una vintena d'homens s'agarbonaren al entorn dels
tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la
voluntat, constituhia una sola massa tan compacta y resistent com lo
meteix granet. Assí y allá, escalavan al primer home que tenian
devant jovens y xicots de totas midas, y, encare no 's veyan segurs
dalt de la pacient espatlla, emprenian, com per un plá pedregós,
ayrós camí cap aquell pedestal, passant per demunt de las hombreras
de l'apinyada multitut que 's prestava sense esfors, ni girant tan
sols lo cap, á servir de camí públich. La gralla comensá la tonada
del castell, lo més resistent dels que venian caminant per demunt de
la gent aná á posarse sobre las espatllas del hércules, y en menos
d'un Jesús se vejeren aixecarse cent brassos d'acer del pedestal, y
encastarse en las pantorrillas d'aquell segon altras tantas mans
ossudas y aferradissas com las urpas del lleó.

Sota d'aquella pirámide de brassos tibants desaparegueren los caps
dels que formavan fonament. Un no sabia qué admirar més de aquells
titans: si la forsa muscular de qu' anavan á dar prova, ó bé la
resistencia de llurs pulmons que, durant tant de temps, lluytarian ab
la asfixia. Mentres tant, lo segon extenia 'ls brassos mantenint ab
ells l'equilibri com un funámbul ab lo balancí, y 'l tercer, al só de
la gralla qu' havia emprés la segona estrofa de son cant, escalava
sas espatllas pausadament. Al posarse dret en ellas, sentí las urpas
del segon com se li aferravan á la corva dels genolls pera
apuntalarlo, y esperá, estés de brassos, al quart que ja anava
trepant per sa esquena mentres la gralla tocava la tercera estrofa.
Tocá després la quarta y la quinta, á mesura qu' anavan escalant y
aumentant la columna lo quart y l'aixecador ó penúltim. Llavors era
de veure com, al compás del castell, creixian l'entussiasme y
espectació de la multitut. Lo segon podia apenas sortejar ab son
enginy de casteller las convulsions que la pujada de nous indivíduos
produhia al castell cada cop més alt. Aquell feix de brassos més
forts que 'l ferro li sostenian sas camas en la més absoluta
inmovilitat, peró, dels genolls amunt, lo cos brandava de devant á
darrera, y sols ab sa voluntat, més potent encare que sas hercúleas
forsas, podia dominar la tendencia á aclofarse qu' á genolls y
cintura imposava l'enormitat de pes y de balans.

--Ay, ay, ay! --esclamavan los més llechs, al veure la tremolor que
  ocasionava á tot lo castell la pujada del enjaneta.

--Ánimo, avant, avant! --cridavan los altres.

Y l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que devia coronar aquella
columna de la superbia humana, seguia sa penosa ascensió, com un gat
de mar per l'antena d'un barco fuetejat pel vent, sens mirar abaix,
hont tenia 'l perill, sinó adalt, hont tal volta veya l'esperansa
allargantli aquella má invisible á que deu l'home sas majors
empresas. Cada balanseig del castell, la més imperceptible genuflexió
d'un casteller, produhia en aquella mar de gent una corrent secreta
qu' esglayava 'ls cors y acabava esbravantse pe 'ls llavis en una
remor sorda y prolongada com la de las onas.

--Avant, avant y fora! --cridavan d'abaix. Y la gralla ajudava al
  encoratjament estirant la cadencia de sas derreras notas tant com
  ho consentia 'l pulmó.

De sobte, esclatá un picament de mans universal; l'enjaneta estava de
peus á dalt del aixecador, y mitj aclofat encare, feya ab los brassos
aquell moviment d'alas qu' entre 'ls del ofici s'anomena l'aleta. La
gralla, ab una nota prima, prolongada y estrident com lo gemech
suprem d'un gran esfors vensut, acompanyava á aquella senyal de
triomf. Lo castell estava fet; calia no més restablír l'equilibri,
posarlo á plom, y dret, enterch ja l'enjaneta ab sos brassets en
nansas, calgueren sols petitas inflexions de cos, imperceptibles al
espectador indocte en la materia, pera lograrho.

En aquell moment s'obrí 'l balcó del mitj y aparegueren D. Pau y 'l
general. Un espetech atronador de mans coroná l'aparició. La mar
bramulá més fortament que may, y la curiositat y 'l goig promogueren
veritables onadas en la multitut.

--Al balcó, al balcó! --cridaren los castellers.

Y 'l castell, ferm llavors, com un estrany pilar barroch format per un
enfilall de caríatides, comensá á navegar cap al balcó per entre
aquellas onadas de caps qu' ab éll avansavan compactas y sorollosas
com avansa l'aygua per la platxa.

Aquell mar de caps, sonrisents, tots aixecats vers un cantó, fixos en
un sol punt los ulls, aquella marxa pausada y unánime de la multitut
acompanyant ab aclamacions la seva obra, alarde llegendari de la
forsa humana á que s'entregava, per passa-temps, tot un poble
travallat per la fatiga qu' exigeix l'aspre conreu de nostra terra;
aquella veu trista, gemegosa, de la gralla, qu' apagava lo redoble
acompassat dels timbals quasi tant com lo brunzit contínuo de las
veus humanas, eran pera conmoure al esperit més sórt á las expansions
populars. No cal dir, donchs, l'efecte que devia promoure semblant
espectacle en l'ánim entussiasta del general Poudor, d'aquell héroe
de la irreflexió que devia sos entorxats no al art de la guerra, sino
á la flayre de la pólvora y á la cridoria insultant del enemich.

--Magnífich! Avant, avant! --exclamá, mentres anava atansantse al
  balcó
'l castell.-- Aixó es gent de bronzo! aixó son homes --deya á son
 gendre, tot perlejantli una llágrima en las pestanyas.

En quant á D. Pau, ja mes fet al espectacle, y d'ánima poch accessible
á la tendresa, ab tot y esser á éll, més qu' al bon S. Joan, patró
del poble, á qui principalment anava 'l castell dedicat, no savia
entussiasmarse com son sogre. En sos llavis se dibuixava tan sols
aquella rialleta seva que ja may ningú lograva desxifrar si era
d'ingénua complacencia ó de mal continguda mofa.

Per fi 'l castell arribá á atracarse al balcó y, seguint la costum de
la terra, l'enjaneta saltá als brassos del amo de la casa, entre 'ls
aplaudiments del públich.

Animat lo general per l'exemple, prengué també en los seus al
aixecador. Mentres sogre y gendre donavan estrenas á un y altre, lo
quart y ters escalavan lo balcó, aferrantse 'l primer á la socalada
de ferro y guanyant la barana ab contraccions inauditas, puig que son
company, no arribant ni á la pedra, se li havia penjat als peus pera
seguirlo.

La gralla feu son derrer cant ab veu tremolosa, los timbals acabaren
ab un llarch redoble, y saltant á terra 'l segon, se deslligá aquella
inmensa garba d'homens qu' ofegava als d'abaix. La massa humana que
durant tant de temps havia format aquell tot compacte, 's destriá
llavors com per encantament, restablintse en la plassa la suau remor
de cent conversas alegras y aquell formigueig marejador á que
s'entregan las multituts ans y després d'un espectacle.

Arreu los grallers que, per dissort del bon gust, van posposant las
tonadas características á cants artificiosos que ni s'adaptan a la
modulació de llur instrument ni mouhen com aquells las fibras de
llurs cors, romperen en una marxa d'ópera italiana y, á son compás,
abandonaren los castellers la plassa, portant derrera seu bon estol
d'aficionats. Mes, encare no havian aquestos trencat pe 'l carrer de
Santa María ab lo qual fa cantonada la casa Galcerán, que ja
atabalava á la plassa, redoblant sense parar, un timbal destrempat, y
la multitut feya ample rotllo als Diables. Ells també volian fer son
ball.

Arrenglerats á doble fila, y presidits per Llucifer y la Diablessa,
anavan y venian ab compás adalerat. Se paravan arreu; eixia un dels
diables, vestit, com tots, á manera d'arlequí antich pero ab caputxa
y banyetas, enlayrava la masseta, y moventla á compás dels passos
curts y trencats ab que caminava, anava salmodiant un parlament en
vers, salpicat d'epígramas desvergonyits contra gent de la vila,
acabant ab un foch granejat de carretillas qu' á la claror del dia
petavan y fiblavan la pell del mal precavut espectador, sense causar
á la vista cap efecte artístich.

La gent, no obstant, hi reya de bona gana. Feyan soroll, socarrimavan
sense avisar, y aixó bastava pera divertir á aquellas disfressas que
en res trobavan tan de gust com en mortificar y fer corre á la gent.
Los senyors Galceráns, no trobant atractius en semblant
espectacle, 's retiraren; no per aixó 'ls imitaren los vilaniuhenchs
del carrer, que tenian gran plaer en sentir xiscles y crits.

Mes la broma no parava aquí, qu' encare derrera 'ls Diables anaren
compareixent á la plassa dansas y més dansas, com lo pintoresch Ball
de Bastonets, de La Rosaura, lo de Damas y Vells, lo de Serrallonga,
y altres menos vistosos, entretenint als nens Galcerán y al meteix
avi, quí 's brindá de bon grat á férloshi companyía en la finestra,
desd'hont arreplegava ab semblant rialler los disbarats y
castellanadas de qu' esmaltavan llurs parlaments los personatges.

Don Pau, mentrestant, estava en son escriptori, rebent, un derrera
l'altre, á gran nombre d'arrendataris y aparcers qu' anavan á
satisferli anyadas, á rebre instruccions, á proposarli melloras.

Per tota la casa regnava un trahut de gent imponderable. Don Ramon y
en Llebreta s'havian estacionat ja en las pessas inmediatas al
escriptori, donant conversa als anants y vinents, trasmetent ordres y
recados, y ajudant á contar diners.

Al meteix temps, donya Isabel, ocupada en dirigir tot l'arreglo de la
casa y en desfer y endressar l'abalúm d'equipatges, 's trobava en
mitj de tal maremagnum que quedá tota d'una pessa al saber que
tocavan á missa major.

--Déu meu! --exclamá-- ¡ja son dos quarts de deu!

Y corregué ab sa cambrera á engiponarse un vestit qualsevol pera anar
á cumplir ab lo sant precepte.

En aquest moment entrava un criat d'en Galcerán ab la nova de que 'l
Gobernador estava per arribar, y que l'Ajuntament expedia á
corre-cuyta ordres á totas las músicas y moixigangas pera anarlo á
rebre.

--Cóm! --feu don Ramon-- no se'n vé de dret aquí casa?

--Oh, no crech que li deixin arribar --respongué 'l servidor-- Se
  pensa vosté quin rebombori hi ha per la vila...?

Y don Ramon entrá corrent al escriptori á comunicarho á don Pau. Mes
aquest, dat lo determini del Ajuntament, cregué inútil moures, y
esclafí en riallas, pensant l'apuro en que anava á veures son amich.

Las atencions de son ministeri havian detingut á aquest en la capital
fins á la matinada, y, quan ja 's desesperava de la seva vinguda, un
propi, qu' havia sigut expedit per l'Ajuntament, arribá anunciantla
mitj'hora avans, rebentant, ó poch menos, lo cavall. En aquell
moment, los senyors regidors y autoritats convidadas estavan reunits
á casa la vila pera assistir en corporació á l'Ofici. Al rebre la
nova, seguint la proposició que se li acudí al síndich, acordaren
passar avís á la rectoría pera que retardés uns tres quarts la
funció, y eixir tota aquella comitiva, ab las dansas, gegants y
copla, fins al portal de Baix, per hont arribaria 'l personatge.
Aquest venia en un ómnibus de lloguer, vestit senzillament de viatge,
sense somiar en la recepció improvisada pe'l síndich.

L' objecte preferent de sa vinguda era passar un parell de dias ab son
company Galcerán, y descansar un xich de las fatigas del gobern.
Pero
'ls vilaniuhenchs, una vegada ficats al ball, ballavan fins á
 rebentarse; l'animació ab que havia comensat la festa 'ls tenia
 escalfats al derrer camí, y no era cosa de passar per alt un
 espectacle més que la casualitat los hi proporcionava sense esfors.

--"Ja hi som," digueren los senyors regidors. Y enviant recados aquí y
   allá, la recepció quedá organisada ab aquella promptitut que sols
   l'entussiasme posa en joch. La nova corregué per tots quatre
   cantons de la vila com un llamp. Desseguida la nombrosa
   concurrencia de la parroquia deixá 'l temple poch menos que
   desert, lo campaner mudá de toch, se posaren en marxa gegants,
   castells, dansas y músicas, obrint pas á la comitiva oficial, y 's
   vejeren per carrers y plassas estols de gent que corrian
   atropelladament, uns cap al portal de Baix, altres cap á la plassa
   de las Monjas hont se deya que pararia l'obsequiat. Aquí, un
   atabalat topava ab lo vehí qu' eixía en aquell instant de casa
   seva; allá, un xicot s'entrebancava ab las faldillas d'una dóna,
   descusintli una enfilada de tabellas; més amunt, un pare 's
   carregava á coll lo nen que no 'l podia seguir y reganyava al
   gran, qu' anava rondinant, arrastrat per sa mare; un pagesás,
   sense voler, havia posat de gayrell y matxucat ab la punta de la
   vara lo flamejant sombrero d'estiu d'una senyoreta, y s'ohian
   batements de portas que 's tancavan y crits de gent que perdian á
   sos companys. Allá lluny, relliscava un infelís pe 'l dolent
   empedrat; ensá, 's renegava del carro qu' embussava 'l carrer, y
   per tot arreu regnava tal confusió de crits y empentas que
   s'hauria dit que Vilaniu anava á esser enterrada pel foch com un'
   altra Pompeya. Aixís arribaren la comitiva y aquellas riuhadas de
   gent al portal de Baix. Alguns, no contents encare, avansaren per
   abdúas voras de la carretera que fileras de plátanos escabellats
   ombrejavan; y quan lo Gobernador arribá al cim del serradet
   inmediat á la vila, y vejé negrejar la multitut á una banda y
   altra del camí y al peu del portal, no pogué reprimir un gesto de
   desagrado. Presumí la que se li esperava, y, á no lligarlo 'ls
   compromisos de deferencia que l'autoritat imposa, fá girar los
   cavalls y s'entorna á casa, tirant á terra 'l plan oficiós del
   senyor Síndich. En fí la cosa no tenia retop, y 'l bon senyor
   tingué de junyir lo cap á la voluntat d'aquell ajuntament
   obsequiador fins á l'impertinencia.

--En ma llarga carrera política me n' han passadas ja tantas de
  semblants á aquesta! --'s deya l'home entre sí.

Peró la veritat es que jamay hauria somniat fins ahont anavan á
sobrepujar totas las impertinencias sufertas los vilaniuhenchs. La
pretensió qu' entre l'estrépit de músicas y grallas li exposá
l'alcalde, apenas baixá del carruatge pera saludar als obsequiadors,
poch se l'esperava.

--Hem fet suspendre l'ofici pera que vostra excelencia puga ohirlo ab
  las demés autoritats, y esperém que'ns honrará presidint are la
  comitiva.

--Cóm! --exclamá, sorprés y contenint l'enfado que l'arborava.-- ¿No
  veuhen qu' arribo plé de pols y en mala disposició pera pendre part
  en un acte tan solemne?

--Tot está previst, --respongué en Godall, l'alcalde-- Véu aquella
  casa blanca d'á má esquerra? Es del senyor. --Y senyalá á un bon
  regidor, gras y rabassut, al qual curtejava la banda carmesina que
  li creuhava 'l pit fins al punt de fer quasi escapar lo riure al
  enfadat Gobernador.-- Donchs bé, --afegí l'alcalde-- pujarán un
  moment á casa d'éll y vostra excelencia...

--Deixi 'l tractament --feu maquinalment l'aludit.

--Bé, donchs, vosté --continuá aquell, tot content de veures lliure
  d'una fórmula que l'entrebancava pera parlar-- podrá respallarse ó
  mudarse en un santiamén.

--Peró, senyors, jo 'ls faré esperar. Los sacerdots deuhen estar
  revestits, la iglesia plena de gent frisosa, y trigar més es una
  impertinencia de que m' acusarian ab rahó.

--Deixis de miraments, senyor gobernador; á l'hora qu' ha eixit de
  ciutat no pot haver ohit missa. Y després del ofici no'n dirán cap
  á la vila. Vosté ha de ohir missa; que s'esperi tothom.

--Es clar, es clar! --saltaren los oyents.

Aquell "vosté ha de ohir missa" tancava de cop. ¿Cóm podia una primera
autoritat d'un gobern d'ordre, d'un gobern moderat que posava
especial mirament en apareixer relligiós, fer paper de descreguda ó
tan sols d'indiferent, deixant d'anar á missa devant d'un poble que
sabia no n' havia ohit aquell jorn? Insistir en sa negativa,
escabullir no més lo cos del acte públich pera entrar més tart á
l'iglesia com un simple particular, era exposarse á que 'ls
vilaniuhenchs diguessen que no tenia creencias prou arreladas pera
ferne ostentació pública, y era aixó un acte impolítich que no podia
arrostrar tot un gobernador d'en Narvaez.

Bén de malgrat, donchs, lo bon senyor hagué d'arribarse á la casa
blanca y posarse á corre-cuyta l'uniforme (gracias que 'l duya ja per
la professó), rabiant y renegant de las exigencias d'aquella gent
que, en sa candidesa vilatana, esperavan á baix molt satisfets y
creguts de que
'l senyor gobernador estava contentíssim del obsequi.

Per fí aparegué á la porta l'engalanat agent del gobern, seguit
d'aquell pobre Sancho Panza de la banda curta. Lo bombo soná com una
canonada llunyana, refilaren las grallas, y derrera de tota una
llarga corrúa de moxigangas se posá en marxa la comitiva, al compás
del aturdidor desconcert qu' armavan las músicas de las dansas tocant
totas d'un plegat.

Don Pau y 'l general, que saberen escabullirse de la cerimonia ab
astut pretest, contemplaren lo pas de la sorollosa comitiva per una
escletxa del balcó. Y al veure á son hoste passejant engalanada la
continguda rábia que li bermellejava al costat de las blanquinosas
patillas, l'hereu Galcerán no pogué aguantarse 'l riure. Amich molt
de temps há de la pobre víctima, coneixent á fons son génit de
pólvora, sabent bén bé que sols al enfadarse li pujavan á la cara 'ls
colors, comprengué bén prompte lo que passava dins d'aquella ánima. Y
al descubrir lo tremendo contrast que hi havia entre 'ls desitjos que
bullirian en lo pacient y l'actitut de calma que li imposavan las
circunstancias, se li presentá l'amich en una de las situacions més
cómicas de la vida y més apropósit pera divertir á un carácter com lo
de D. Pau.

L' enfado del gobernador, no obstant, vá anar refredantse poch á
poquet, pera pendre en son ánim tot lo carácter d'un motiu de
diversió. Ja ho havia dit éll: ¡si n' obliga á fer de paperots aquest
cárrech públich! Prou temps feya que venia desempenyantlo, pera que
no sabés bén prompte ferse superior á las circunstancias. Per aixó,
un trosset avans d'arribar á la parroquia, ja estava 'l gobernador en
disposició de burlarse interiorment aixís del epissodi com de la
candidesa de sos acompanyants.

Un cop devant del temple, seguint las instruccions del alcalde, se
posá al cap de la comitiva oficial y s'encaminá al banch dels
regidors, precedit d'un masser que, per ignominia de la ilustració de
Vilaniu, vestia gramalla, y aixis atravessá, primer pe 'l carreró que
li feyan las discordants músicas, després pe 'l passadís que, de bon
ó malgrat, anava obrint l'embadocada concurrencia de l'iglesia.

Callá á fora 'l desafinat rebombori; 's tancá la porta principal com
ho permeteren las empentas de la multitut; desde 'l chor tiraren la
cortina del rosetó deixant lo temple en una mitja claror que feya
lluhir més l'innúmera constelació de ciris; la copla, ja dalt de la
tribuna, comensá á afinar los instruments de corda y á extendre en
los faristols las particel·las de la missa, produhint una remoreta de
fullas qu' esqueya ab la dels vanos qu' abaix papallonavan;
l'atapahida concurrencia se recullí com pogué, soná l'escardada
campana de la sacristía, y al apareixer en lo presbiteri 'ls quatre
oficiants, precedits dels escolanets ab ciris alts, la comunitat
emprengué son cant desde las alturas del chor. Comensava l'ofici.

### V

No cal dir si entre aquella munió de fidels que sobreixia per las
portas del temple s'hi trobava tot lo bo y millor de la vila. Allí,
sota l'alta nau, barrejadas entre la negror, que 'ls vanos aletejants
salpicavan de colors clars, al peu de la escalinata del presbiteri,
devant per devant del banch dels Regidors y á pocas passas una
d'altra, s'havian aposentat ja, molt estarrufadas, las més gastadoras
de Vilaniu, la jove Rodón y la pubilla Tárrega.

Donya Mercé Rodón, una sanguínea de cabell ros ab ulls castanys y
expressius, hauria sigut ben passadora, sense la gruixaria qu' ab lo
matrimoni anava posant, sense 'l prurit de prempsarse lo que no podia
aprimar, y sens l'afany d'adornarse com una noya ab sombreros que no
esqueyan á sa cara rodona y ja un xich cremada pe 'l sol de trenta
cinch anys.

En cambi, la pubilla era llarga, prima, desgalitxada com una I. La
magrícia ab la negror de son cabell davan al color trencat de sa cara
una morenor que no tenia, y encenian més lo brill de sos ulls petits
y clavadissos que movia ab celeritat marejadora. Tenia nas aguileny,
boca sombrejada per un bigotet bastant pronunciat, los llavis prims y
sechs, y un coll desagrahit que no sabia com tapar, quan no duya
mantellina.

Abdúas eran amigas inseparables y feyan, de costat, la silueta d'un
18; peró las vilaniuhencas, que no podian soportar ab serenitat
aquell luxo que las humillava á totas, ni l'estufament orgullós ab
que 's presentavan al passeig, las havian batejat ab lo renom d'Ocas.
Las Ocas eran de molt temps há enemigas de Da. Isabel. La Rodón per
la rivalitat política de son marit ab en Galcerán, may tan accentuada
com de las derreras eleccions ensá. Avans, encare abdúas familias se
tractavan; Da. Mercé havia visitat á l'Isabel l'única vegada qu'
aquesta aná á Vilaniu. Mentres don Joseph era viu, en Rodón se
consolava de no oposar la seva candidatura á la d'aquell senyor que
duya com vinculada en sí la representació del poble. Peró, mort lo
vell Galcerán, era ja una altra cosa. En Rodón, capitost del partit
lliberal, enriquit, ambiciós de figurar, y poch més ó menos de l'edat
de don Pau, podia posárseli bén bé cara á cara. Lluytaren de debó, en
Rodón gastá diners, promesas y saliva fent un sermó á cada poble del
districte, apurá totas las influhencias, tocá tots los ressorts, y
quedá vensut per una majoría aclaparadora. Se digué, sens esser
veritat, que don Pau havia esmersat més diners qu' ell, que las mesas
dels colegis havian fet moltas trampas, que s'havian prodigat
amenassas á arrendataris y empleats. Donchs, estava vist que don Pau
llensava 'l guant; en Rodón l'arreplegava, y guerra á mort.
"Cadascú á casa seva" --digué 'l vensut. Y donya Mercé, desde llavors,
 feu propósit de no posar més los peus á casa Galcerán y de declarar
 á sa vegada la guerra á donya Isabel. Si 'ls marits lluytavan en los
 comicis, ellas lluytarian á casa las modistas y argenters.

Donya Mercé no trigá en trobar una aliada bén decidida. La Sumpteta
Tárrega, pubilla d'un bon patrimoni, havia somniat un temps ab la ma
de don Pau. Sos pares li havian dit mil cops: "aquí no hi ha cap
hereu digne de tú com en Galcerán" Y la noya havia comensat á ullar
al jove com á la seva mitja taronja, y á habituarse á l'idea de qu'
un dia l'hereu vindria á demanar lo que se li guardava ab la mellor
voluntat. Peró l'hereuhet se casá ab un' altra. ¿Y quan? Precisament,
quan la pubilla acabava de perdre al sobrevivent de sos pares, al
vell Tárrega, que fou qui mes l'encoratjava á esperar. Aquell
casament causá en l'ánim de la Sumpteta un desengany terrible, que
may sabria perdonar. ¡Ella que li havia guardat la flor de la
joventut, despreciant partits, refrenant la fal·lera del casori que
la consumia! Ingrat!

Llavors, plena de despit, la pubilla acceptá al actual pubill de qui
havia dit mil pestas, un pobre diable molt més baix qu' ella,
magriscolis, de veu esquerdada, més mort que viu, un calsotas,
protegit de'n Rodón á qui obehia á ulls cluchs. Lo xicot, que per
falta de pesquis y de fortuna no havia pogut ni revalidarse de
notari, buscava en lo matrimoni ab la pubilla més que la satisfacció
d'un amor que no sentia, un acomodo segur. Ell se casava per
l'interés; ella, no sols per despit, sinó per cálcul. De no poder
enmaridarse ab aquell bon mosso que per tants anys havia ocupat son
pensament, que tants anys havia inflamat sa imaginació de histérica
frisosa, volia la Sumpteta un calsotas que la deixés gobernar, la més
mínima cantitat possible de marit; y en Joanet Reig ho era en més
sentits de lo qu' ella meteixa presumia.

--Sí, tens rahó --havia dit la pubilla á la Rodón-- tens rahó; ja
  que'ns murmuran tant aqueixas miserables, no més perque'ns
  presentém bén vestidas, ja que tantas bocadas se fan de l'Isabel,
  si aquest estiu vé, com diuhen, l'hem d'ofegar, l'hem
  d'avergonyir. ¿A veure quí lluhirá més vestits y joyas? No sembla
  sinó que parlin d'una reyna, quan parlan d'ella. ¡Me fan un
  fástich! Sí, sí, conta ab mí. Anirém á Barcelona y'ns provehirém
  bé, eh?

Y las vilaniuhencas partidarias de la Galcerán, que si no sentiren
aquella conversa la suposavan, al saber lo viatje de las Ocas á
Barcelona, esperaren ab candeletas aquell dematí. Dins de
l'iglesia 's romperia 'l foch. La derrota de las Ocas era segura. ¡Ay
quan entraria la Galcerán! Totas ellas recordavan encare,
llepantse 'ls llabis, lo bonich efecte que causá aquell estiu. Quíns
sombreros més graciosos! quins vestits més ben fets! quins chals, y
quin garbo al posarse'ls! Donya Isabel havia aparegut com un figurí
vivent. Encare la Montserrat Montellá duya una capoteta igual á la
qu' ella portava 'l dia de visitas de despido... Alló era elegancia y
sal y distinció; no pas l'enfarféch de sedas y or que 's posavan á
sobre las Ocas...

Y en aquesta disposició d'esperits, las vilaniuhencas feren cap al
temple. L' espectacle qu' esperavan devia esser per' ellas tant més
interessant en quant totas ellas veyan segura la victoria de la
forastera, molt més simpática á llurs ulls que las pretensiosas
vehinas, que las Ocas. Totas entraren en l'iglesia ja dejorn, pera
lograr bons puestos, prop de la Concepció, altar costejat pe 'ls
Galcerans, qu' havia sigut lo lloch predilecte de donya Isabel. Y tan
depressa anavan, qu' algunas ni prengueren aygua beneyta pera
senyarse. La tradicional devoció de las vilaniuhencas sofri aquell
jorn oblits de plányer. Ni las Montellás feren sa llarga salutació,
ulls á terra y mans al pit llarga estona; ni las Viures anaren á
visitar al Santíssim, ni las Roigs recorregueren los altars resant
agenolladas en lo primer grahó lo consabut parenostre, ni la reposada
viuda Marqués ordená, en veu quasi alta, al seu Felipet, un espigat
de divuyt anys, que resés las tres avemarias. Tot eran tossetas,
rich-rachs de vanos de nacre, miradas y ullets maliciosos vers hont
seyan las Ocas, enflocadas de cap á peus. Fins las menestralas més
rumbayres participavan d'aquella inquietut. ¡Y donya Isabel no
venia!... Era capás de no compareixer!

Llavors, irresistible frisansa s'apoderava de totas. Un qu' altre
vano
's plegava en séch, la seda cruixía, las miradas se llensavan
 atrevidas per la negror de gent qu' ocupava l'ampla nau, y las menos
 dissimuladas s'acostavan al reixat de la capella, y de peu dret, ab
 més ó menys dissimulació, fitavan l'enlluhernadora clapa de la porta
 gran, hont s'apilotavan aixáms de personas.

Per fí, quan menos s'ho pensavan, donya Isabel s'obrí pas entre las
donas que seyan al peu del reixat y entrá en la capella, saludant á
un cantó y altre ab imperceptible moviment de cap y discretíssima
rialleta. Donya Isabel portava un senzill vestit de llaneta blau
turquí, si tallat ab elegancia, nú de tota pretensió. Cobria son cap
una mantellineta de blonda, y sas mans, calsadas de pell de Suecia,
sostenian ab natural posat un elegant devocionari y un vano d'ébano y
setí. Las únicas pessas d'or que se li entreveyan eran l'imperdible,
que cenyia la mantellineta un poch á l'esquerra del pit, y 'ls
rosaris, que duya enrotllats com un bracelet.

Lo contrast d'aquest modo de vestir, ab las plomas, arrufats y
argentería que duyan las Ocas, era evident fins en aquella mitja
llum. Gran, molt gran y desagradable fou, donchs, la sorpresa qu'
esperimentaren las partidarias de la Galcerán; peró major fou
l'alegria, la boja alegria que s'apoderá de las rivals. La jove Rodón
se posá roja com un plat de foch, y, al tombar la vista, trobá ja tan
remoguda á la nerviosa Tárrega, que saltironava en la cadira frisosa
d'ajuntárseli.

Mentrestant, la confusió y desmay de las altras no tenia fi. Perque,
¿qué volia significar donya Isabel ab sa conducta? Era qu' al
 decidirse á viure allí havia determinat no acceptar la lluyta á que
 la provocaren l'altra vegada las Ocas? ¿Se li havia acabat l'humor
 de vestir bé, ó l'havian acobardida aquellas ab l'afany de comprar
 que las acorava? Qualsevols que fossen los motius, seria tristíssim
 que donya Isabel prengués semblant determini, quan, ja per sa
 figura, ja per son exquisit gust, ja per sa fortuna, tenia forsas
 sobreras pera abatre y anorrear á sas rivals, ab lo qual deixaria
 satisfets justíssims desitjos y 's captaria l'agrahiment de la
 generalitat de las vilaniuhencas, que no tindrian ja may per
 vergonyós lo veures aventatjadas en elegancia si, qui aixó lograva,
 era una forastera, una dama de ciutat y, al cap y á la fí, la
 veritable senyora de Vilaniu.

Mentres tal pensavan las humilladas, no assaborian prou bé 'l pler de
la victoria las vencedoras, tement que llur triomf havia d'esser
rebaixat ab suposicions que tendirian á engrandir la noblesa d'ánima
de donya Isabel. Y baix la pressió d'aquest temor, comensaren á
rumiar com contrarrestarian eixa propaganda.

Se tractava d'una astucia; buscarla donchs. Ni la orquesta, ni 'ls
cants, ni 'ls crits y conceptes del predicador pogueren
distráurelas.

Acabat l'ofici, retiradas ja las autoritats ab lo mateix soroll que
las havia acompanyat al temple, la jove Rodón, més maliciosa y astuta
que la pubilla, procurá atráuresela pera anar a veure 'ls castells á
casa Montellá. Situada, aquesta, devant per devant de casa la Vila,
era la que mellors balcons tenia pera contemplar l'espectacle. La
pubilla Tárrega, no comprenent lo plan que la proposta inclohia, se
negava á ficarse aquell dia á casa d'unas amigas de la Galcerán,
hont, sens dubte, sentiria elogis temuts, y hont ni tan sols podria
darse 'l gust de fer morir d'enveja á la rival. Perque bén segur que,
quan s'havia presentat á l'iglesia tan senzilla, era que tindria 'l
propósit d'entornarsen directament á casa á fí d'arreglar la taula
del gobernador. Peró com, tot discutint, trobés á sa amiga menos ben
posada de lo que de lluny li havia paregut y cregués qu' á son costat
aquesta havia de quedar no poch desmerescuda, acabá no sols
acceptant, sinó trobant que, contat y rebatut, no hi hauria pas
mellors balcons que 'ls de casa Montellá en tota la plassa.

--Y sí, filla. --exclamava triomfalment donya Mercé Rodon, tot fent
  com qui 's posava bé lo medalló d'or penjant del collaret, á fi de
  que la pubilla hi fixés l'atenció.-- Per' anar á qualsevol altra
  casa, haurias d'atravessar la plassa, y ¿quí l'atravessa ab
  aquestas empentas?

--¡Quín medalló més hermós! --feu la pubilla, trencantli la paraula,
   no tant pera darli gust, com pera esbravar involuntariament la
   preocupació que en aquell instant la dominava. Ella no li havia
   vist comprar aquell medalló.

--T' agrada? Ara me 'l va regalar en Pepet.

Y dihent aixó, agafá ab los dits enguantats de lila, la joya, qu' era
del tamany y forma d'una cullera, y l'acostá vers l'amiga com si
volgués donarli una cullerada més d'enveja. Una y altra, farcidas de
joyas, d'una llambregada, 's passaren revista á tota l'argentería qu'
ostentavan com aparadors ambulants.

--¿Veus? --seguí donya Mercé, endolsint la beguda ab una veu tan
   melosa com pogué-- Eixirém per la porta del campanar, atravessarém
   lo carreró d'en Simonet, y ab un salt som á la porta falsa que té
   en Montellá al carrer del Reixat-Vell.

La pubilla oposá encare, que 'l seu marit no podria pujarhi; peró
donya Mercé insistí en que no importava, que tampoch feya propósit
d'anarhi en Rodón. Ja las deixarian á la porta. Feren una senya als
marits y eixiren, deixant lo temple gayre bé desert, la prou pesada
atmósfera carregantse més y més ab lo tuf oliós de cent cremells
fumejants.

Quan las Ocas hi arribaren, la casa Montellá sobreixia ja d'animació;
tot l'altar de la Concepció hi havia fet cap; sos balcons estavan
convertits en hermosas toyas d'escullidas flors, segons felís
expressió de don Tomás Riudabets, un conco acartonat de Vilaniu que,
malgrat sos cinquanta anys y figura de Quixot desgalitxat, rondava
sempre fet un mico, entre faldillas, vestit de llampants colors,
carregat de potingas y cosmétichs.

Donya Rosa Montellá que, com sa filla, 's desfeya per obsequiar á
tothom, se n' emportá á las duas elegantonas al balcó de l'esquerra
hont hi havia las mamás, entre ellas donya Francisca. Pero aquellas
trobaren ben prompte que no era pas aquell balcó 'l lloch que las hi
pertocava.
¿Qué hi havian de fer las reynas de la moda entre aquell munt de
 carcamals embolicats ab faldillas de setí del any quaranta y
 mantellinas de l'antigor? Ellas volian destacar entre las
 poncelletas perifolladas, entre aquellas caronas frescas, coronadas
 de flors y rúixas vaporosas.

--Ay, nó, no'ns posi aquí, donya Rosa, --exclamá la Rodón-- ¿no veu
  que no hi cabém, que las molestarém á vostés?

--Y tal! --afegí la pubilla Tárrega.-- Nosaltres en qualsevol part.
  No'ns tracti de compliment; potser allá, ab las noyas...

Tres ó quatre rialletas s'ofegaren en los llavis contrets de las
respectables mamás, ensemps que la pubilla 's tirava enrera una gran
cinta del gorro, y d'una llambregada resseguia ab pena la toquilla de
donya Rosa. Mentrestant, la Rodon s'abocava al balcó y, tot signant,
afegia:

--Veu, donya Rosa? al costat de la seva Montserrat hi ha tres nenas
  que no'ns taparán gens.

--Té rahó, allí estarém divinament, y vostés quedarán amplas.

--Ah, per nosaltras no, ab molt de gust... Totas hi
  cabém --respongueren las aludidas, desitjant per revenja ferlas
  quedar allí.

Peró ab prechs y falsos cumpliments, las Ocas guanyaren la partida. La
senyora Montellá no tingué més remey que portarlas fins al balcó de
la dreta, arrancant d'allí á las tres nenas quan més cofoyas estavan
de figurar entre las pollas y jovenets dels quals recullian las flors
sobreras. Las més grans, al veure venir las Ocas, sentiren un
disgust.
¡Tan bé com estavan! En aquell balcó hi havia també l'Albert, sobre 'l
 qual, temps há, tenia posats los ulls la Montserrat, una sabudeta
 pálida é insignificant, de figura no despossehida de gracia, que
 llegia á Fernan-Caballero, Trueba y Octavi Feuillet. Totas havian
 celebrat l'arribada d'aquell jove que duya fama d'home de profit y
 que, com fill mimat dels Galceráns, podia dárlashi novas de donya
 Isabel. Per ell s'enteravan de l'estat delicat d'aquella senyora, ab
 grans exclamacions de compassió y bon afecte, quan arribaren las
 rivals á trencar l'entretinguda conversa.

Hi hagué un moment de confusió, durant lo qual, allá interiorment, don
Tomás va plányers de la dolensa de donya Isabel, á qui professava
cert respecte y estimació de vanitós. ¡Tan bé com l'altra vegada
havia sigut rebut! Sos ulls, no obstant, se fixaren ab certa tristesa
sobre l'esquerpa donya Mercé, pensant que potser hauria de raure
encare á las mans de l'histérica pubilla que li semblava més fácil.
Don Tomás estava ja cansat de la criada ab qui vivia sol. Després,
era ja hora de que, á la posta de tant y tant buscar, se li rendís
alguna senyora com cal. Y llensá un adolorit recort á l'única
conquista de cent anys enrera, la viuda que se li morí. Peró 'ls
compliments á la fí acabaren, resignantse las Ocas á passar á primera
fila, mentres las noyas prenian inventari minuciós de la joyería,
flochs y plomas que duyan aquellas elegants. Encare, la Rodón, si no
portés aquell sombrero rodó que li feya més bufalluda la cara, ni 'l
vestit tant estret que feya rebotre més sas desmesuradas carns,
podria passar mellor que l'espingarda de la pubilla ab aquell gran
aucell dalt del cap, que l'agegantía més y més! La primera, al menos,
era frescota com una pagesassa, tenia bons ulls y un plegat de boca
bondadós; que la segona, tan alta, tan magra, tan descollarada, ab
aquell mostatxet mal dissimulat pels polvos d'arrós y aquell ayre de
mal geni, vaja, no podia anar. Després, los colors tan mal casats,
tanta pedreria y or!

--Oh! oh! quin balcó més distingit! --saltá en Riudabets sortint de
  sas abstraccions.-- Aixó es el palco real!

--Gracias, gracias...

--Don Tomás sempre tan amable --afegí la Montserrat, buscant ab una
  rialleta maliciosa dirigida á l'Albert, un aplauso á son talent.

Pero aquest contemplava la bullidora plassa per las elásticas
escletxas que li deixavan los capets sedosos é inquiets, los flóchs y
plomas y ombrelas de primera fila.

--No 'm digui amable, díguim just, Montserrateta. Miri, si nó, la
  plassa... Y, á propósit: ¿quan se desvesará de dirme don Tomás? Es
  qu' es prou, Montserrateta, qu' encare li fassi respecte! A vosté,
  una senyoreta tan ilustrada; jo, jo, que no faig respecte á ningú!

Tot lo balcó esclafí de riure, fins l'Albert, qu' aquesta vegada notá
que la Montserrat s'havia colocat al costat seu y exagerava la passió
de riure, clavantli miradas que volian dir: "¿Eh que'n es d'infelís?
Tu y jo sols ho podém apreciar."

--Ni'n vull fer, --prosseguí don Tomás.-- Oh, es que ni'n vull fer;
  enténguinho be, senyoras, ni'n vull fer! Qué ne'n treu un de fer
  respecte? Ser temut y no estimat... Y jo, cabalment, lo que desitjo
  es amor, molt amor... _Que el amor es el consuelo de las almas bien
  nacidas_ --com deya 'l poeta--... Després que, don Tomás, don
  Tomás, no se que 'm fá... ompla tant la boca! En la bona societat
  se suprimeixen los títuls, se procura ab diminutius aplanar la més
  petita vall que separa y encongeix la fraternitat. Aixó ja ho sab
  vosté, Montserrateta. Donchs ¿per qué no puch conseguir que 'm diga
  Tomaset, com totas las amigas? No es veritat, Sumpteta?

--Jo ho créch que té rahó en Tomaset --exclamá la gegantina pubilla. Y
  tot seguit, frisosa ja de rompre 'l foch, trencá dihent: --Y que no
  ho veuhen quí hi há á Casa la Vila? En Galcerán, lo seu sogre, 'l
  Gobernador... No 'ls veuhen? Qui sab si hi deu ser donya Isabel?

L' Albert no pogué contindres. Sos ulls escorcollaren lo balcó del
Ajuntament, y, entre las autoritats, vegé á son pare accionar ab
calor, mostrant al general las balconadas de gent del voltant,
després la plassa esmaltada de coloraynas com un jardí, sorollosa com
la mar.

--Eh qu' es poétich aixó? --feu la Montserrat, quasi á l'orella del
  jove.

--Molt pintoresch --mormolá ell.

--Y are! Donya Isabel á casa la vila? --exclamá una de las noyas
  Roig.

--Y per qué nó? --objectá tot desseguida donya Mercé.

--Si no hi ha més que senyors...

--Y qué faria si no honrarlos? --saltá en Riudabets.

--Oh, jo ho crech. Y ademés, que per la seva posició, pe'l seu talent,
  pe'l seu tracte, potser alli es hont li pertoca --afegí la pubilla,
  ab veu massa aspre y clavant una mirada á l'Albert qu' aquest cullí
  ab l'indignada sorpresa de qui 's sent una grossería.

--Psse!... --feu la Rodón.-- Per' acompanyar al seu papá y al
  gobernador, no diré que no hi vingués... peró per lo demés, qué hi
  veuria aquí?

--Y es clar, una senyora acostumada á Madrid y á Barcelona, una
  senyora qu' ha viatjat tant per l'estranger... francament, no crech
  que puga trobar atractius en una festa de poble.

--Donchs jo tinch una idea ben diferent de donya Isabel --oposá la
  Montserrat, ab tó reptador-- ¿No es veritat, Albert?

Aquest se contentá de respondre arronsant las espatllas y llensant una
mirada de llástima á son entorn.

--Tant meteix, si 's trobés entre aquest pom de flors... --insinuá en
  veu enmelada en Tomaset.

--Entre nosaltres!...

--Pobretas! --exclamaren las Ocas, ab veu hipócrita.

Y la Rodón afegí:

--Que no l'ha vista, Tomaset, á l'iglesia?

--A mí no se m' escapa res de lo excelent, senyora. Tampoch se m' ha
  escapat vosté.

--Y no ha notat qu' anava ab un vestit d'estar per casa?

--Ah, sí; un vestit de negligé. Aixó es molt elegant.

--No obstant --saltá la Tárrega, ab veu nerviosa-- vosté, que per tal
  se té, hi anava ben estiradet, ab tot lo bó y mellor de sa
  calaixera.

Don Tomás se defensá, llavors, dihent qu' ell se referia als usos y
costums de ciutat; aixó no obstant, regoneixía qu' en una vila, 'l
dia de la festa major, no devia ferse altre que lo qu' ellas y ell
meteix havian fet. Peró si donya Isabel havia patit una distracció,
era molt perdonable.

Entre las enemigas de las Ocas hi hagué un altre moviment
d'indignació. La Montserrat portá la veu, oposant en defensa de la
Galcerán qu' aquesta venia delicada de salut, que devia estar encare
fatigada del viatge y que, segurament, enfeynada per las criaturas
y 'ls forasters, ni temps hauria tingut pera vestirse. Las demés
senyoretas del balcó apoyaren la defensa ab moviments de cap é
indirectas fortas.

Los ulls de las Ocas y de la Montserrat interrogaren una volta més los
del noy Merly. Peró aquest se resistia á pendre partit, mostrantse
tancat en la més absoluta reserva. Interiorment, un mar de fel
inundava son cor. Aquella discussió osada y mesquina sobre un acte
tan inofensiu de la seva amiga, l'omplia de dolorosa sorpresa, li
feya detestar una vegada més l'atrás de sos convehins, la meteixa
simpatía que li manifestava la noya Montellá. Si ell parlava, diria
desvergonyiments á dreta y esquerra. Lo mellor, donchs, era callar,
mal que passés plassa de desagrahit envers la familia Galcerán,
objecte d'aquella escaramussa. Son orgull se rebelava á fer actes y
confessions devant d'aquella genteta. Mes, malgrat son determini,
estigué á punt de saltar quan sentí que la Tárrega exclamava ab tó
envalentonat:

--Donchs, veuhen, jo no m' hauria atrevit á presentarme al Ofici
  d'aquella manera, per por que la vila pensés que 'm dava de menos
  de lluhirhi lo poch ó molt qu' una té.

Y recalcá en lo possible las derreras paraulas.

--Qué vol que li diga? interposá la Montserrat, enardida pel foch del
  contrari y pe'l desitj de conciliarse una vegada més las simpatías
  del noy Merly.-- Aixó sembla suposar orgullosa á Da. Isabel.
  Perdoni, jo l'he tractada bastant, y d'orgullosa no'n té res. ¿No
  es veritat Albert?

Peró l'interpelat havia eixit ja de la sala, plé d'un fástich y
malhumor que las Ocas li llegiren á la cara. La pubilla hi quedá
pensant.
¡Hum...!

--Orgullosa! Aixó sí que no --afegí en Riudabets.-- Ja ho he dit un'
  altre cop, la senyora no es d'aquí, está malalta...

--Aném, per estar anémica... No 'm fassin riure... --objectá donya
  Mercé.-- Potser no té 'l decahiment de forsas que jo tinch.

Y com vegés dibuixarse la rialleta de burla en totas las caras,
s'encengué de debó y assegurá pe'ls seus Deus que, malgrat sas carns,
sentia una flaquesa de forsas extraordinaria. Peró com l'incredulitat
se retratava en tots los semblants y la corprengués la por de perdre
la batalla comensada, s'asserená y ab to conciliador prosseguí:

--Be, peró, jo sempre dich: terra á que vas, usansa que hi trobas. No
  vull suposar que donya Isabel sia una orgullosa d'aquellas que ni
  ho saben dissimular. Res d'aixó. També la tinch tractada y may ho
  he notat. Peró, parlant desapassionadament, dihentho aquí, entre
  nosaltres, --y desitjo que no 's repeteixi á fóra,-- la gent de
  ciutat, com que tenen més mon, saben amagarho tot mellor. La rebrán
  tan bé com vulga, li farán la gara-gara tant com vulga; peró aquí,
  dintre 'l cor, ¡uy, que'n tenen de secrets! Si vosté vol
  descubrilshi, no 's fixi pas en las paraulas; examini 'ls actes.

--Ah! aixó sí --exclamaren las altras y fins en Tomaset, deixantse
  arrastrar per aquella enveja sumorta que suscita en los vilatans
  recels contra la gent de ciutat.

--Y aném á veure --seguí aquella, coneixent qu' ab son discurs duya
  camí de triomfar-- ¿qué tindria d'estrany que la jove Galcerán,
  filla d'un general, esposa d'un diputat y gran propietari, rica de
  sí com no n' hi ha cap més á la vila, relacionada ab lo bo y mellor
  de Barcelona y ab la noblesa de Madrid, instruhida en bons colegis,
  acostumada á un modo de viure que, no s'ofenguin, m' hi poso jo la
  primera, á un modo de viure que cap de nosaltres tenim, se dongués
  de menos, no diré d'alternar fins á cert punt, peró si d'intimar ab
  las vilaniuhencas? Jo li faig justicia, ho comprench; comprench que
  per aixó ha de baixar de nivell y es exigirli massa sacrifici.

Al arribar aquí, abandoná 'l balcó en Felipet, obligat á parar la
conversa ab las noyas per haverlas distret la present discussió:

--Quin alét! Com las hi apreta! --feu á l'Albert, celebrant lo talent
  de l'oradora.

Peró l'Albert, sens obrir boca, se 'l mirá ab fástich, y passejantse
sol per la sala, ab lo cap baix y ab fonda amargura, exclamá:

--Quina gent! quina gent!

Mentrestant la de Rodón seguia en lo balcó posant en jóch tots los
ressórts de la seva eloqüencia y del enginy femení. Coneixia
perfectament la forsa de persuassió que té sobre 'ls demés la
humillació propia, y per' aquest camí anava atrayentse á l'auditori y
rodejant de prevencions ab tal habilitat la figura de donya Isabel,
que, fins sas majors admiradoras, quan se'n adonaren, la vejeren com
en un castell ahont sols podrian entrar si la castellana 's dignava
fer baixar lo pont llevadís. Prou sabia la Rodón qu' aixís enlayrava
á la rival, peró aixís també cavava 'l fosso d'aislament que de
moment calia, la posava en situació d'esser envejada primer, arreu
odiada, y comensava á reunir forsas enemigas pera empendre 'l siti y
enrunar un dia 'l castell.

Los ánims vacilavan encare, quan la pubilla Tárrega, havent meditat
prou sobre l'ayre de fástich ab que las escoltá l'Albert, per lo que
fos, acudí al medi grosser de tirar á volar mitjas paraulas pera fer
naixer sospitas calumniosas.

--Tu dius que 'ls fets son lo que descubreixen las intencions de la
  gent de ciutat, --interposá-- Tant es veritat qu' are conjumino
  aqueix retrahiment qu' observém avuy en donya Isabel ab lo que'ns
  deya aquell senyor ¿sabs? y mira si tenia rahó.

--Bé, no, aixó podria esser casualitat --feu la Rodón, sabent bé que
  no aludia á res, peró fingintse una vegada més possehida de la
  imparcialitat major-- Jo alló no ho crech pas.

--Prou ho veurém. Jo no espero que vagi al cassino.

--Quan, avuy? Si que hi anirá, no hi té d'anar...

Y al arribar aquí, la trassuda enemiga, coneixent qu' intentar més,
aquell dia, era exposarse á ensopegar per corre massa, mudá de
conversa, portant l'atenció dels oyents als demés balcons de la
plassa, fent pronóstichs de lo que seria la professó y de cóm
estaria 'l ball, y mostrantse, per incidencia, quan la conversa s'ho
duya, la més benévola admiradora de donya Isabel y de tots los seus.

Mentrestant, la plassa bullia d'animació, los castellers feyan proesas
de forsa inaudita qu' aixís oprimian los cors com promovian esclats
atronadors de crits y picaments de mans, y en lo balcó del costat, lo
bon senyor de Montellá, un vell de bona arrel, tan sá de cos com
d'ánima, y candorós com un noy, deya molt convensut á l'Albert:

--Véus si n' es d'hermós aixó? ¡Quina pau, quina confraternitat! Aquí
  tothom se barreja en una sola lliga, vinga broma y fóra
  murmuracions ni etiquetas; la festa manté tots los cors alegres;
  tot es bona voluntat y puresa d'intencions.

L' Albert lo mirá un moment com si contemplés un boig.

### VI

A las duas de la tarde, quan la familia Galcerán s'asseya á taula ab
son hoste, la plassa de la Vila quedava deserta, havia cessat per tot
arreu l'amohinador rebombori de la festa, y, per primera volta aquell
dia, 'ls malalts y criaturas de bolquers dormian y 'ls pardals
saltironavan tranquilament per carrers y plassas. La cridoria s'havia
recullit dintre las casas, y al soroll aixordador, qu' avans
promovian los are ajeguts timbals y grallas, havia succehit la
vidrosa remor de plats y copas que trincavan sens parar, en mitj de
las riallas de francatxela á que s'entregavan los vilaniuhenchs.
Era 'l moment en que boigs y sabis, arruixats y prudents s'aprestavan
á reparar las forsas perdudas, assaborint los plahers d'un suculent
dinar de festa major.

--Ah! finalment reposarém una estona! --exclamá 'l gobernador, tot
  extenentse 'l tovalló en los genolls.

--Y no gayre temps, amich Dominguez, --respongué sonrihent don Pau,
  desitjós de promoure l'expansió qu' es lo mellor amaniment d'una
  taula de convidat.-- Pensi que, á las sis, haurém d'esser a la
  professó, y no fassi pas propósit de dormir la mitjdiada, que no
  acabarém de dinar sense que'ns amohinin las visitas, y al devant de
  casa tornin á sonar grallas y músicas.

--Prou m' ho figuro, prou! --digué 'l gobernador, servintse un plat de
  purée de pésols y donant á son company una mirada de conmiseració
  recíproca.

--Pobre Dominguez, no 'l deixarán reposar, --interposá donya Isabel,
  mentres remenava ab la cullereta lo plat de la nena que no volia
  deixarsel refredar per la minyona.

--Senyora, senyora, cregui qu' ho necessito! Vosté no sab quin' una
  me'n han jugada aquest dematí? ¡Pot pensar vosté com m' han posat
  lo cap després, á casa la vila! Sórt qu' un ja está fet á aqueixa
  eterna chismografía que brunz al entorn de tot gobernador. Sórt que
  lo que m' entra per una orella me surt per l'altra.

--Ja he vist á casa la vila quan se l'enduyan pels recons
  l'alcalde, 'l comandant d'armas, lo tinent de la Guardia Civil,
  l'administrador de correus, lo jutje... en fí, tots los qui m' han
  amohinat á mí primer
--digué don Pau. Y comensá llavors á pintar graciosament á son amich
  la ridícula escena del despido d'aquellas autoritats quan volia
  parlarli á solas.

L' expansió aná prenent peu ab aquella progressió rapidíssima que res
logra com la familiaritat d'un dinar, y derrera la relació de don
Pau, plogueren descripcions dels epissodis divertits qu' havian
ocorregut als tres homens públichs qu' ocupavan la taula. Lo
gobernador, que, quan s'hi llensava, manejava com ningú 'l llápis del
caricaturista, descrigué ab tals toquets la recepció de qu' havia
sigut objecte aquell matí, que produhí en tots la major hilaritat.
Tocá arreu 'l torn al exámen del artificiós panegírich de Sant Joan
qu' havia pronunciat en castellá enmidonat, un predicador foraster, y
parlant en sério, hagueren de convenir los comensals en que Vilaniu
tenia l'extranya habilitat que se li atribuhía pera celebrar solemnes
funcions religiosas. Lo que no podia admirarlos com als
vilaniuhenchs, eran l'orquesta de'n Metus ni las veus de nas dels
cantors, tan difícils d'escoltar sens'esgarrifansas com de remembrar
sense ganas de riure pera qui tingués l'oído un xich educat. Lo
senyor Dominguez probá, ademés, que s'havia fixat molt en las noyas
de la vila, elogiant la bellesa de las duas ó tres que sobresortian
per aquesta qualitat, y qu' havia ja ullat també 'l general, desde 'l
carrer, quan eixian de l'iglesia. Per últim, seguint lo gobernador la
revista de sas impresions més graciosas, l'emprengué en descriure las
duas senyoras que més li havian cridat l'atenció per llurs figuras y
enfarfegat vestir. Una d'ellas, alta com un estrenyinador,
escollarada, espatlluda y ab certs rasgos que recordavan á la geganta
de la vila, resultá ésser la pubilla Tárrega. Deya de l'altra, qu'
era grossa, de cara rodona com un girasol, y que li havia donat pena
ab son afany de comprimirse l'exhuberant musculatura que li rebotia
per tot arreu en forma d'embutifarraments. Y al fer aquesta
descripció, prou realista pera imaginarse una figura digna del cisell
de Churriguera, acompanyava encare la frase ab uns moviments de má,
semblant pinsarse las parts del cos que descrivia, com si volgués
inflárselas en la mesura que l'imaginació se las representava.

--¡Oh! no sigui cruel aixís, Dominguez, no sigui tant cruel --exclamá
   la Galcerán, rihent á desdir com los demés-- vosté está fent la
   caricatura de la flor y nata de l'elegancia vilaniuhenca.

--¡Ah! es la dona de'n Rodón á quí't descriu ara --cridá, entre rialla
   y rialla, don Pau, qu' havent ignorat sempre las aspiracions de la
   pubilla no 's fixá tant en la descripció d'aquesta.

--Y prou que ho sé. Per Déu, Dominguez, vosté es temible! Y dispensi,
  no s'hi ha fixat prou bé: la Rodón es grossa, peró es guapota, molt
  fresca y té molt bons ulls.

--Senyors --continuá 'l gobernador-- jo no sé qui son; per lo tant no
  tinch ánim d'oféndrelas. Descrich lo que m' ha fet més gracia;
  perque, francament, al veure primer aquella gegantessa espatlluda
  com un penja-robas, y després l'altra, que no dubto será com vosté
  diu, peró apagesada, totas duas tant plenas de pretensions y
  posturas, he hagut de fixarmhi forsosament.

--Ah, ja sé, ja sé quí vol dir --saltá 'l general.-- Son unas que'l
  síndich m' ha fet mirar ab uns gemelos desde dins de Casa-la-Vila,
  presentantmelas com los figurins de Vilaniu, unas qu' eran á casa
  Montalbá... ó Murallat...

--Cla! cla! clach! --feu lo matrimoni Galcerán al sentir la
  disbaratada tergiversació del seu pare.

Y aquest seguia dihent:

--L' una duya un sombrero ab un aucell gros com un lloro, ¿no es
  veritat? L' altra, aquell fardo de pa-de-pessich, me sembla qu'
  anava ab un sombreret petit com una gorra de quartel xata, que li
  exagerava desmesuradament la seva cara de pá de munició. ¿Son
  aqueixas?

--¡Exactament! --feu lo gobernador.

--Peró per Déu --repetí donya Isabel-- no se'n rigan aixís, pobras
  senyoras! Tingan en compte qu' aquí no veuhen, que no poden
  comparar, que no poden educar lo gust. ¿Qué dirán vostés de mí
  mateixa, quan fassi tres ó quatre anys que visca aquí? Jo seré com
  ellas; jo 'm ornaré com ellas.

--¡Com ellas! Per la Verge dels Dolors, no digas disbarats, sinó t'
   arranquém d'aquí tots --exclamá son pare.

Y, mentrestant, seguian encare rihent com boigs.

--Vostés, els homes, no saben que res desfigura tant com anar
  descossada; que res afavoreix tant com una cotilla ben feta. Aquí
  (vaja no riguin aixís, escóltinme un poch) aquí, com en tots los
  pobles, lo desitj de la comoditat se sobreposa al del benveure. Es
  ja corrent l'anar horas y horas descossadas las senyoras;
  s'abandonan y, quan voldrian remediarho, lo cos ha perdut ja tota
  la gracia. Lo meteix me passaria á mí, si 'm deixés portar per
  l'exemple. Vaja, no sigan tant mofetas. ¡Mirin, mirin, com s'hi han
  fixat!

--¡Oh! y 'l papá --interposá don Pau-- fins se las ha contempladas ab
   unas ulleras, cregut que anava á veure unas divinitats.

Y tots s'entregaren novament á riure, menos donya Isabel que reduhí á
indulgent rialleta lo que'n los homens era ja convulsió histérica
difícil de dominar.

--Resulta de tots modos que vosté, Isabel, regoneix, com nosaltres,
  que las tals son duas estranyesas.

--A poch á poch; no he confessat tal cosa --respongué l'aludida, fent
  morir de riure á sos oyents al véurela embolicada en la lógica
  conclusió de son contrincant.

--Bé, vosté es massa indulgent pera fer confessions d'aquesta classe;
  peró si poguessem penetrar dins de la seva ánima... En fí, vosté ha
  dit prou pera que nosaltres, descartant aqueix crit de sa hermosa
  conciencia, hi poguém llegir una completa confirmació del meu
  parer...

--Ahir, deya vosté qu' es tant difícil llegir en l'ánima d'una dona
  com en un paper tirat al fons de la mar agitada.

--Senyora, jo parlava de la dona tipo, no de la dona-ángel.

En aquest moment, lo criat, qu' entrava portant en l'ayre una gran
plata sobre la qual jeya un hermós llus á la mayonese, anunciá á don
Pau la presencia del ball de Bastonets que passava la capta.

--Es veritat --feu l'hereu Galcerán.-- Ja comensa 'l llevant de taula.
  Mira, demunt del escriptori trobarás un paquet de mitjos-duros; que
  la Queta 'ls vaja distribuhint á tots. No 'ls feu pas entrar;
  que'ns deixin dinar en quietut.

En Pepito y l'Anita escoltaren aixó obrint uns ulls com unas taronjas,
y acabaren fent un patarrellet que hauria ben prompte esclatat en
plorallas de no adonarsen la seva mamá.

--Y no 'ls privis d'aqueix gust --digué l'avi, al notar que la
  mare 'ls estava amanyagant pera convence 'ls de no ésser exigents.

--¿Qué tenen, pobrets? --preguntá 'l gobernador.

--Res, res, feren los pares.

--Sí --replicá l'avi-- Jo li diré, Dominguez, lo que tenen. Ara anirán
  venint comissions de las comparsas y balls de tota aquella
  moxiganga que vosté ha vist ¿sab? Y quan las pobres criaturas
  voldrian contemplarlas de prop, lo seu pare dóna ordres perque 'ls
  despatxin allá fora.

--¡Y tenen rahó las criaturas! Donchs no ploréu, fillets; jo só 'l
   senyor Gobernador, y jo _ordeno y mando_ que las comissions entrin
   aquí.
_Señor diputado, revoque usted la órden en obsequio á la honra, á la
 altísima honra que recibe usted de tenerme á la mesa._

--¡Bravo, bravo! --cridá l'avi picant, de mans.

Don Pau revocá l'orde, los dos nens se xuclaren en dins las
llagrimetas tot regalant en cambi rialletas aixeridas, y desde aquell
moment comensaren á desfilar de tant en tant, per aquell menjador,
parellas y més parellas d'homes ja vells, ja jovenots, tant
extravagantment disfressats com pot concebirlos lo cervell en
desvari.

Avans d'entrar se sentia una veu grossa y fonda que desde l'escala
cridava, "Ave María" ó "Qui há assí?" y apareixian arreu, ab una
safata á la má, sembrada de monedas d'argent y coure, los estranys
pidolants. Es cert que desde aquell moment los comensals degueren
contenir la franca expansió á que s'havian entregat; peró 'l nou
espectacle valia ben bé aquest sacrifici. No hi há guardarropía de
teatre que puga subministrar una combinació tant estrafalaria de
pessas de vestir, ni lograria 'l més consumat caricaturista idear
jamay monstruositats y anacronismes com los que conseguian
candorosament aquells homens al disfressarse. En mitj del
trastocament de sexos, épocas y colors, se descubria ademés aquella
propensió á exagerar la caracterisació dels personatges que 's nota
en la comparseria de tots los teatres de la terra, y no era menos
divertit observar cóm predominava 'l desitj d'accentuar, fins ab la
postura y las miradas, los papers d'home terrible. Aixís, quan
apareixian al menjador los trabucayres de Serrallonga, ab las mantas
manresanas, la faixa enrestellada de pistolas y punyals, y 'l rostre
emboscat dins de barbassas negras y embulladas, cenyit ab un mocador
fosch y la barretina roja 'l cap, deixant entreveure sota 'l bras la
boca del trabuch, la primera impresió era per esferehirse; y quan los
comensals fixaren en aquells rostres la vista, lluny de trobarhi una
mirada riallera hi descubriren la més cómica crudeltat. Altre tant
observaren al rebrer al butxí dels _Embozados de Madrid_, vestit de
negre, ab capeta á lo Felip II, y ab un barret del temps de Felip IV,
sota de quals alas guspirejavan dos ulls ferrenys y amenassadors.
Devant d'eixas figuras, que despertavan l'hilaritat dels senyors y de
la meteixa donya Isabel, los nens s'arrimaren á la mare, com dos
pollets esporuguits á la lloca, y de gosar, haurian demanat al
Gobernador la reposició de l'orde en obsequi d'ells revocada.

--¿Qué no us agrada aixó? --digué 'l general.

--A mi m' agradan l'Enjaneta y 'ls Bastonets --respongué en Pepito, ab
  accent mitj afligit.

--Jo no vull papus --exclamá, quasi plorant, la nena.

--¡Ba! ¡ba! ¡ba! ¡Vaya un valent! --feu lo general, redressant
   cómicament lo cos y empunyant lo ganivet pera acompanyar sas
   paraulas ab copets sobre la blanca estovalla-- Mira, Pepito:
   l'home no ha de tenir por fins que 's veu lo cap á quatre passas.
   Quan serás gran, jo t'ensenyaré á tirar tiros, á esgrimar lo
   sabre, á matar homens, y durás uniforme y serás general com
   l'avi. ¿Ho voldrás ser?

--¿General? Sí --respongué 'l nen. Peró prompte, ab ayre d'esgarrifat,
   preguntá á sa mare, á cau d'orella.

--¿Qué n' ha mort l'avi, d'homens?

--Nó, fill meu --li respongué donya Isabel, desitjosa de restituhirli
  la calma y esborrar de son cor ignocent la repulsió qu' hi naixía
  contra l'avi. Y pera completar sa obra, feu un signe al general, en
  demanda de que mudés de conversa.

Mes no calia. En aquell moment entraren al menjador dos homens
ajegantats, que feren altra vegada arraulir las criaturas al entorn
de llur mare.

L' un portava sabatas de sivella, pantalons de quadrets blanchs y
negres, casaca y jupa de seda verda, brodada ab ramatjes y flors de
colors vius, camisa de pagés subjectada al coll per un mocador
carmesí nusat á la marinera, un barret d'incroyable del que penjavan
duas patillas de crin mal enganxadas en la rostollosa cara, una gran
xeringa penjada á l'esquena, y, á la má, un paraygua enorme, de color
de foch. Son company, qu' era un pagés moreno, de cara xuclada,
gravada y plena de sechs y arrugas porosas, sobre las quals
destacava, com lo pich més culminant d'aquell rostre montanyós, un
nas extranyament conformat, anava disfressat de senyora, produhint un
efecte tant més monstruós, quant més l'home s'esforsava en imitar los
moviments femenins pera fer riure. Per gran sórt, derrera d'aquestas
horribles caricaturas que tingueren en tremolosa suspensió l'esperit
dels nens, cridava l'atenció dels comensals un alegre soroll de
cascabells qu' anava atansantse. Promovíanlo dos xicots de mirada
franca, cara oberta y arrebolada per la rojor de la joventut robusta.
Cenyíalshi 'l cap, en forma de diadema, un mocadoret de colors rosats
que, demunt de l'orella esquerra, sostenia un ramet de clavells; un
ample justillo de vellut blau guarnit de cintas y cascabells y tallat
al devant en forma roma com las zuavas, cavalcava sobre 'l fondo
blanch de la estufada camisa que 'ls hi cobria 'l pit y brassos. Una
faixa de seda carmesina, saragüells igualment blanchs y camalls també
de vellut, tatxonats de cascabells que descansavan en
l'entortolligada veta color de rosa de las espardenyas, completavan
aquella vestidura oriental, sorollosa y alegre. Eran del ball de
Cercolets.

No havian, aqueixas duas figuras d'idili bucólich, recullit lo donatiu
de mans de don Pau, qu' entrava ja en lo menjador, tot endressadet,
estirat y ab cara de pasqüetas don Ramon Merly.

--A bon' hora, á bon' hora, don Ramon!... Acóstali una cadira. Bé...
  vosté beurá una copeta de champagne y'ns acompanyará á postres.

--Gracias, gracias; no s'incomodin sobre tot. Jo ja he dinat y he fet
  també 'ls meus trinquis. Perque, ja ho veurán, á casa també haviam
  de celebrar un xich la termenació dels estudis y arribada del meu
  fill... Ab aixó, dispensin; los hi estimo la voluntat, pero no
  pendré res... Nó, noy, nó; no 'm portis copas ni plats.

Y mentres feya tan feixuch compliment, s'aixugava ab lo mocador de
seda la venerable calva, llavors vermella y brillant com un paladar
postís.

--Es precís --digué don Pau-- qu' aquí refresqui l'arribada d'aquestos
  senyors y la nostra instalació.

--Té rahó, don Pau, té rahó! Vinga la copa, donchs.

Y l'home, tant pera complaure á son ídol, com pera seguir l'impuls de
son ver entussiasme, s'entaulá y menjá postres y begué vins y licors,
sens pensar en lo risch d'un patatús á que l'exposava sa complexió
evidentment apoplética.

--A dalt hi há 'l senyor Rector --digué arreu lo criat.

L' hereu Galcerán, fent un gesto de contrariat, s'aixecá.

--Ja veurá, don Pau --saltá 'l vell Merly, aixecantse al meteix temps
  y posantli la má á l'espatlla pera detenirlo.-- Jo m' he apressurat
  á venir, ja pensant aixó: vostés acabin de dinar ab calma; jo ja ho
  he fet; déiximel rebre á mí. Are, aixó será una professó feta de
  gent.

--Peró...

--No hi ha peró. Déixim fer; acabi vosté entretant son fet, home.

--Y té rahó don Ramon --digué 'l general-- Are acabém de dinar en pau.
  Ja pujarém després.

Peró don Pau no 's podia deixar convencer, tractantse del senyor
Rector, ja per l'autoritat que representava, ja pe 'l afecte
particular que duya á'n aquell sacerdot, company de proesas y caritat
ab lo difunt don Joseph durant lo cólera del 65.

Bén prompte, autoritats, pretendents, amichs y aduladors anavan
compareixent á casa Galcerán, demanant, uns per aquest, altres pe 'l
gobernador, altres pe 'l general, y promovent tal renou de cadiras y
passos al entrar cada nou personatje, que, desde 'l menjador,
semblava que hi hagués doble gent. Vergonya á perdre, donchs, las
personas en obsequi á las quals feyan las visitas tingueren d'acudir
á la sala, deixant pera mellor ocasió lo bon sobre-táula, que 'ls hi
prometia més gustos que 'l meteix dinar.

La profecía de don Pau se cumplia al peu de la lletra. Al bull de
visitants qu' anava invadint lo primer pis s'hi afegía are
l'atabaladora maror que crexia ja en la plassa de las Monjas. Ni
donya Isabel pogué parar en la cadira, qu' al sentir los nens
l'arribada de las músicas comensaren á remoures ab frisansa y á
estirarse 'l tovalló pera corre á la finestra. Y no bastava l'amatent
solicitut de la mare y la cambrera; cada segon era pera aquells
argent-vius, una hora. Com picats de la tarántula, 's regiravan sobre
si meteixos y descendian de las tronas, agafats com unas monas al
barrot, impedint aixís que se 'ls enllestís tan depressa com
volian. --¡Qu' us hem de rentar la cara, qu' us hem de rentar las
mans!-- Cá! Quan se vejeren á terra, d'una estrebada arribaren á
l'ansiada finestra.

--Vájisen á dinar; ja 'ls hi tindré conte --digué donya Isabel á la
  cambrera, corrent derrera sos fills.

Al arribar á la finestra, desembocava la gent á remadas y, entre ella,
las grallas y'ls castellers. Aquestos vingueren á reunirse al peu de
la porta de casa Galcerán. Donya Isabel, al meteix temps, no
s'entenia de visitas. Y mentres tota la gernació de la plassa anava
espessintse, y 's poblavan los balcons, y 'ls xicots del carrer
escalavan los arbres, los fanals y las reixas més baixas del convent,
únich edifici que permaneixia fret é indiferent á la festa, en lo
rotllo dels castellers se disputava y gesticulava ab extraordinari
calor. Totas las miradas y brassos dels contendents s'endressavan á
un home petitó, magre y nervut que, per lo que 's veya, no 's deixava
convencer. Era en Llebreta que, contra 'l parer de la gent del ofici,
s'empenyava en pendre part al castell que 's preparava.

--¡Que'ns comprometerás, que'ns farás caure, tú no hi estás fet! --li
   oposavan, assi y allá, 'ls castellers, empenyentlo á fora ab sos
   brassos nervuts y arremangats fins al colze. Peró l'idólatra d'en
   Galcerán permaneixia ferm com un pilar de ferro clavat á terra, y
   del propi modo que resistia las embestidas son cos, repel·lia son
   esperit las observacions. L' entussiasme li prometia forsa, valor
   y agilitat; ¿per qué no ferlas jugar en honor de son amo com lo
   cor volia?

--Amunt donchs --digueren los més oposats, veyent que no hi havia medi
  de doblegarlo.-- Peró ¡ey! anirás á tercers; que ni per l'alsada,
  ni per la forsa servirias pera primers ni segons.

--Bé, aniré á tercers; peró amunt. ¿Quin castell farém?

--Lo de tres pilans de nou.

Y redoblaren los timbals, emprengueren las grallas la tonada
característica y arreu se vejé agarbonarse una munió d'homens en cos
de camisa dintre y fora del triángul que formavan los tres primers,
separats entre sí per la llargada del bras qu' apoyavan al coll dels
que feyan de crossa, y enllassats per las urpas que mútuament se
clavavan més amunt del colze.

Los tres personatjes de casa Galcerán, rodejats de tots los de la
vila, ocuparen bén prompte 'ls balcons del primer pis, aixís com las
finestras del entresol las senyoras y senyors qu' anavan á dar la
benvinguda á donya Isabel. Tota la concurrencia de casa Montellá,
inclós las senyoras de la casa, compareixian are á oferir sos
respectes á la primera senyora de Vilaniu. Donya Francisca y son fill
que, malgrat las repetidas instancias del vell Merly, havian diferit
fins á aquesta hora 'l visitarla, arribaren poch després de fer sa
estudiada introducció don Tomás Riudabets.

--Mira --digué la Montserrat á la Delfina Roig-- las Ocas no hi son.
  Quina diplomacia, eh? Ni saber amagar la rivalitat als ulls de
  donya Isabel.

Y veyent que l'Albert era á la finestra qu' ocupavan aquella senyora,
'ls nens y donya Francisca, se'n hi aná, tota determinada, pera
 desferse en obsequis y posturas ab las duas mamás. Mes aquestas
 prosseguiren aviat la trencada conversa que girava sobre 'ls
 síntomas que donya Isabel sentia.

--No tingui por, no tingui por --saltá la senyora Merly-- aixó es lo
  rovell del ou; aqui 's curará.

Mentrestant, lo castell anava fentse al ritme acompassat de la gralla
qu' ab sa veu nassal ensordia la maror de la multitut. Donya Isabel,
no feta al espectacle, s'esgarrifá de veure com anavan creixent
aquellas perillosas columnas d'homens, y 's tirá enrera. Llavors la
Montserrat invitá á son amich á ocupar aquell buyt.

--Vingui aqui, Albert, vingui: vosté y jo no tenim por. ¿Quins nens
  més bufons, eh?... Sembla qu' está molt trist, Albert; aném, home,
  no plori, ja la tornará á veure aviat. Y si no ja correrá la
  carteta.

L' Albert sonrigué de tan vulgar brometa, escabullint lo cos ab duas ó
tres frases curtas. L' embafagament d'aquella noya comensava á
molestarlo de debó.

Peró de sobte 's sentí aquella nota estrident y llarga ab que la
gralla anuncia la coronació del castell; tots los caps s'abalansaren
á fora pera contemplarlo; donya Francisca y la Montserrat empenyeren
fins á la finestra á donya Isabel. Lo castell estava realment fet;
l'enjaneta havia arribat á escalar aquella torre oscilant y buyda,
formada no més que per tres pilans de set homens cada un entre si
enllasats per lo frévol encreuhament dels brassos, y damunt l'esquena
del aixecador, qu' estava ajocat sobre 'ls setés, aletejava y en
senyal de triomf tirava al públich lo doblegat mocador ab que cenyia
son ros capet l'enjaneta. La plassa en pés doná un crit d'alegria,
tots los cors s'aixamplaren, atroná l'espay un aplauso universal...
Peró quan l'enjaneta se deixá lliscar sobre 'l seté pera comensar son
descens, se desballestá un pilar, lo castell tremolá en horribles
contorsions y, de sobte, s'esfondrá en horrenda confusió de brassos,
camas y caps com atrets per xuclador invisible. Un udól tremendo
d'espant acompanyá la súbita cayguda. Derrera l'udól callá en sech la
gralla, y 's sentí la discordant remor de crits aislats, plors de
criaturas, xisclets, comentaris y protestas que trencá, de sobte, un
nou espetéch d'aplaudiments. Al ensorrarse la torre, 'l públich
d'abaix havia rebut ab los brassos á tots los castellers; ningú
s'havia fet mal. Sols lo bon Llebreta, causant involuntari del
desastre, 's retirava de la plassa, capulat d'ossos y ab lo cap
moix.

Entre las personas acostumadas á veure castells aquell ensorrament
serví encare de distracció. Ja sabian que 'l públich es amatent á
aixecar los brassos, que 'l casteller estimbat cau aixís en un llit
de flonjíssimas mollas sense rebrer dany, y contemplaren ab fruició
estética l'efecte grandiós d'aquella enrehimada d'homens fendint los
ayres.

--¿Han vist qu' hermós? --saltá la Montserrateta.-- Sembla la cayguda
   dels ángels rebelats al infern.

Mes donya Isabel, no avesada al espectacle, sentí tota la esgarrifosa
ilusió d'un gran desastre, una fonda conmoció li gelá la sanch, y
caygué en basca. L' esglay durá, no obstant, pochs minuts; era un
senzill cubriment de cor. Peró hi hagué per la casa corredissas
intempestivas, los nens ploraren, algun oficiós pujá á grans gambadas
la nova al primer pis, portantsen derrera seu á don Pau, al general,
á tota la concurrencia; un criat corregué á la farmacia á cercar
medicina de sustos, y, en fi, s'armá tal y tan inútil terratrémol que
las anadas y vingudas, los crits y 'l renou apenaren fondament á la
ben prompte retornada senyora, sense que servissen absolutament de
res més.

Los visitants ocuparen altra vegada balcons y finestras, atrets per la
gralla que tornava ja á refilar. Los castellers, picats del amor
propi, realisaren llavors ab éxit complert una proesa inaudita, un
miracle assombrós de forsa y equilibri: feren l'espadat de sis,
comensat al revés, per l'enjaneta, y devent, per consegüent, aixecar
á plom la cada volta més llarga columna pera assentarla á las
espatllas dels que successivament l'anavan aumentant d'abaix á dalt.
L' espectacle d'aquest esfors titánich que revelava quant pot la
frévol máquina humana á un crit de la voluntat; exaltava
l'entussiasme públich fins al deliri. Peró donya Isabel, pera qui 'ls
alardes de la forsa bruta no reunian cap atractiu, se quedá en lo
canapé de la saleta, rodejada de sas entenimentadas amigas, fins qu'
abandonaren la plassa 'ls castellers.

Fora aquestos, tornaren encara á lluhir las habilitats totas las
dansas sota aquells balcons, ocupats tan sols á estonas per la
jovenalla d'abdos sexos que no trobava lloch més apropósit pera
explayar suspirs y miradas d'amor. Prou s'esgargamellavan los actors
dels balls que tenian parlaments, prou s'acaloravan ab salts y
cabriolas y combinacions coreográficas los dansadors de las comparsas
idílicas, prou tiravan y més tiravan carretillas los Diables; llurs
esforsos eran incapassos pera retenir en los balcons á la gent com
cal, gayre estona. Entre eixos jochs y las portentosas proesas dels
castellers hi havia pe 'ls vilaniuhenchs la desigualtat d'atracció
que tindrá sempre l'obra de tot un poble, alló que revela forsa y
valentía, qu' encadena la mirada y penja d'un fil l'esperit, sobre lo
que sols distreu los ulls y fa riallejar l'ánima. La meteixa plassa
s'havia ja aclarit tant, que sols presentava, aquí y allá, clapas de
gent, y al mitj d'ella podia 'l pirotécnich fer la roda y la llarga
reguera de pólvora pera la tronada, sense més embarás que las collas
de xicots que 'l contemplavan moventse á son compás y entrebancantlo
distretament.

L' hora de la professó anava així acostantse, 'l sol s'escorria parets
amunt ensemps que la fresca marinada comensava á rutllar los domassos
y cobrellits qu' apareixian pe 'ls balcons, y las criadas, ab la
regadora á las mans, extenian, demunt la pols del carrer, un tapís de
madeixas d'aygua que 's teixian entre sí fins á formar aquell llens
de tinta néutra que suavisa la llum y convida á passejar
indolentment. Comensavan á passar homens rigorosament endiumenjats,
ab atxas, y alegres comitivas de noyas enflocadas; y, trencant la
remor somorta que las músicas allunyadas enviavan á la plassa, 's
sentian las peresosas batalladas de la campana grossa que cridava á
reunió.

Gracias á aquesta senyal, comensá á desfilar la concurrencia del
primer pis.

En quant al entressol, ningú pensá en anarsen, tret de don Tomás que,
ja cansat de las flors d'aquell jardí, volgué fer la papallona per un
altre. Al baixar lo general, quan l'accident de la seva filla, aquell
petimetre estantís li endressá tres ó quatre frases banals á fi de
guanyarse la seva amistat; peró encaparrat lo bon pare ab lo que
ocurria no'n feu atenció, y l'altre restá tot encorregut. Per altra
part, entre dematí y tarde, havia apurat ja la conversa ab aquellas
noyas que li distreyan molt sovint los xitxaretlos. L' Albert, á quí
acudia quan se veya posposat, li responia, segons sa costum, en
termes curts y aixuts. Donya Isabel, amohinada per lo tragí de tot lo
dia y afadigada d'aquellas visitas sempiternas, no estava tampoch tan
expressiva com altras voltas. Lo mellor era, donchs, anarsen á buscar
á la pubilla Tárrega y la jove Rodon, reynas encare de la moda
vilaniuhenca, que l'atenian més y que, potser, potser, no anavan
aquell dematí tan desencaminadas en llurs suposicions. Una ocasió
magnífica se li presentava pera dissimular son ressentiment y
justificar una retirada que no estranyava á ningú sino á ell meteix.
Donya Rosa Montellá havia d'anarsen á casa pera rebre ab son marit á
qui honrés llurs balcons, y com las noyas desitjavan quedarse ab
donya Isabel, y aquella senyora hauria d'anarsen sola, ell, model
irreprotxable d'amabilitat acaramel·lada, s'oferí á acompanyarla.

--_Todavia quedan caballeros en España, señora_ --digué á donya Rosa,
   tot oferintli 'l bras, ab una postura de minuet, al replá de la
   escala dels Galceráns. Y forjantse judicis y més judicis
   temeraris, una volta lliure de la bona senyora, endressá sos
   passos de tremolor caduca cap á casa Rodon.

### VII

Los balcons de donya Mercé, situats al carrer Major, punt excelent com
dels més céntrichs, estavan també admirablement concorreguts, si no
de vilaniuhencas, de forasteras. Las enemigas d'aquella senyora
suposavan qu' ella y son marit los havian ofert á quants forasters
havian pogut, vingués ó no á tom. Peró era l'enveja que retallava. Lo
cert es que la Rodón tenia la casa plena de gent com cal, á la qual
ajudava á instalar la Sumpta, allí present desde primer' hora.

Abdúas amigas estavan contentíssimas de l'escaramussa d'aquell matí,
sobre la qual conversavan llargament, solas en un balcó, quan vejeren
ab sorpresa entrar al senyor Riudabets.

--Oh! --feu donya Mercé, estrenyent la má del conco.-- Quant de bó per
  aquí, quan de bó! Si he d'esserli franca, la veritat, Tomaset, no
  l'esperava pas.

--Y ja veu que 'm feya injusticia, Merceneta --respongué, tot tou de
  veures desitjat.-- Quí sab si á la fí...

--Peró no era á casa Galcerán? --interposá l'esprimatxada pubilla, ja
  present y ansiosa de tallar casacas.

--Sí senyora, sí; pero si allí hi ha hagut una tragedia! --s'apressurá
  á respondre, emploricant la veu,'n Tomaset.

--Una tragedia! Cóntins, esplíquinsho, ¿qué ha sigut aixó? --feren
  abdúas, fingint ignorar lo que ja sabian, lo que s'havia escampat
  ja per tota la vila y comentat en tots sentits als deu minuts
  d'haver eixit de casa l'apotecari l'oficiós criat.

Y aquell vell ressentit descrigué l'accident de donya Isabel,
carregant la paleta de colors tan vius com li permeté sa excitada
imaginació. Mentrestant, sas oyents se banyavan en aygua de rosas. La
disposició d'esperit d'aquell infelís era la més favorable pera ferlo
instrument de la calumnia qu' un moment avans havian inventat las
duas.

--Qué diu ara? qué diu? ¡pobre senyora! --feu la de Rodón ab tó de mal
  dissimulada burla.

--No té donchs fatxa d'esser tan sensible. Bah, gent de ciutat!
  Posturas! ¿no ho creu aixís, Tomaset? --digué la pubilla, abaixant
  la veu per las forasteras y tornant á formar rotllo separat ab sos
  interlocutors.

--Qué volen que sia! Pse!... Pamplinas de criatura
  contemplada, --afegí á mitja veu lo narrador, arquejant las cellas
  y rodant lo cap á truco d'ensenyar la magricia de son coll,
  veritable masó de bordons de contrabaix embolicats en pell de
  gallina que, si en la posa natural amagavan encare bastant lo coll
  postís y l'enmascarada perilla, una petita contorsió 'ls posava
  llastimosament de manifest.

--Ja veurán, ja veurán. Hi há naturals que no hi poden fer més... cal
  no ser injustos --replicá, seguint la seva mónita, donya Mercé.--
  Ademés, segons diuhen, está tan malalta...

--Y qué naturals ni malaltías! Pamplinas, heusho aquí tot! --digué la
  Sumpteta.

--Res més, senyoras, res més; si jo ho he vist. Encare afegiré qu'
  estich ab vostés; es orgullosa, sí; es orgullosa, y 'l general, lo
  seu pare, també.

--Ah, li ha parlat vosté?

--Sí, peró pocas paraulas; perque, ja ho saben: devant d'un estirat,
  jo ni un ciri.

--Senyoras, senyors, los gegants! --cridá, desde 'l balcó, una
  senyoreta forastera.

Y llavors se trencá la conversa. Donya Mercé cridá á son marit y al
pubill qu' estavan en la sala del derrera, molt entretinguts parlant
de política.

--No tingas por, Joanet, las nostras donas han de gastar; deixa que la
  Sumpta gasti... Tu sempre ab mi: jo't faré home. Deixa que 'ls
  nostres sigan poder.

La senyora 'ls va empenyer cap al balcó hont eran la pubilla y D.
Tomás, pera que poguessen enrahonar tots més lliurement. De quan en
quan ella ja daria una mirada als forasters y 'ls hi faria la
gara-gara. No obstant, una cosa la tragué del balcó, apenas havia
guaytat al carrer:

--Pepet, Pepet, sabs lo qu' estava pensant? Qu' hauriam de donar
  refresch á aqueixos senyors. Al café d'en Manelet han fet gelats.

--Vatualisto! Cóm no hi hem pensat avans! --esclamá en Rodón pegant un
  cop de taló á terra.-- ¿Y com ho sabs que hi ha gelats?

--Are n' he vist passar duas grans safatas cap al carrer de Santa
  María.
--Y com vejés qu' en Pepet no hi donava, prosseguí:-- ¿Encare no ho
  endevinas, home? A ca'n Galcerán ¿ahont vols que vajen per allí?

--Ah, sí, sí, cuyta, cuyta que'n portin. Pero femho bé: no'n digas res
  á ningú fins que 'ls tinguém. No t' esposis á un xasco.

La flaca d'en Rodón era precisament ferse sempre bocadas de rich y
espléndit. ¡Com diantre no se li havia ocorregut lo del refresch! Ca,
si parlant del gobernador y d'en Galcerán... ¡Malviatje!... Ves quin
paper s'exposava á fer are!

Y tot malhumorat, s'atansá á sos amichs, enrotllantse nerviosament
entre
'ls dits la cadena del rellotje. Justament en Tomaset, á prechs de la
 pubilla, contava altre cop l'escena del desmay de la que pogué
 gaudirse aixís en Rodón.

Pero la llarga corrúa de moxigangas, precedida d'un espadat de cinch,
comensava á desfilar per sota 'l balcó als atronadors desconcerts de
grallas y músicas. En Tárrega s'abocá á la barana cridant á son
costat al inseparable Rodón. La pubilla quedá entre aquest y don
Tomás, quí, pretestant poch lloch, s'aprofitá acostantse á la seva
vehina tant com pogué. "No convé fugirli 'l cos are --pensá aquesta--
més val enllepolirlo." Y son temperament d'histérica acabá
d'esvahirli aviat la primera repugnancia, fins al punt de que, al cap
d'una estona 's sentia afalagada per las guspiras que llansavan los
ulls d'aquell vellot. Mes la reaparició de donya Mercé obligá á la
parella á separarse pera que la primera ocupés lo lloch del galant.
Don Tomás, llavors, restá á segona fila, encés com un perdigot,
abalantsanse á la menor escusa sobre la tova espatlla de la Rodón.
Abdúas amigas se parlaren á l'orella, esclafiren á riure y, un cop
serenas, se giraren d'esquena al carrer, fingint prosseguir la
conversa:

--Sabeu que penso? --saltá la pubilla, mossegantse 'l llavi al veure
  la perturbació de don Tomás.-- Que tot aixó confirma lo que tu 'm
  deyas, Joanet.

--Jo? --preguntá 'l pubill ab sa veu esquerdada.

--Sí, tu. Que prou es ben cert que donya Isabel ha vingut de mal grat
  á instalarse á Vilaniu; prou es ben cert qu' avans han tingut
  disputas ab don Pau, y que 'l general es aquí pera ferli companyía
  un quan temps, á veure si s'aclimata.

--Aixó 's diu? --preguntá en Tomaset, com descubrint nous horisonts.--
  Y afanyós de captarse la mellor voluntat, afirmá tot seguit:

--Ah! prou es bén cert, prou es bén cert!

--Hi ha més de dos anys que morí 'l vell Galcerán... Don Pau prou
  hauria vingut més aviat --mormolá donya Mercé, mossegantse un dit
  en actitut meditativa pera amagar mellor la rialla. Y com girés la
  cara al carrer,

--Te compte! --saltá en Rodon pera evitar á la seva dona que li fessen
  mal las altíssimas banderas de gremis y germandats que passavan
  tremolant en brassos de pagesos vestits ab gambetos.

--Y bé dona, dos anys enrera aquell senyoret ¿sabs? encare no era
  aquí
--interposá la pubilla Tárrega, arrancant una rialla de la seva amiga,
  que D. Tomás no pogué compendre per que no veya encare ahont
  anava 'l tret.

Y la pubilla esbombava la mentida, ab lo més viu desitj de que fos
veritat. Aixís patiria aquell home que la va desayrar! Després que...
y lo observát al dematí!

"Quí vol dir?" pensava aquell galantejador, que la pretenia de guardar
 tots los secrets escandalosos de la vila.

--Si fos lo que tu dius, no s'hauria fet pregar pera vindre, quan
  precisament arriba l'altre --replicá la de Rodon, ab l'infernal
  desitj d'arrancar la vena que veya devant dels ulls del encaparrat
  Riudabets.

Aquest los obrí efectivament, com quí dona en la solució d'un problema
embrollat; emperó, ben prompte torná á endinzarlos per las boyras de
la discussió secreta que 'l dubte obria dins de son esperit. L' home
passava llista dels senyorets que s'havian establert derrerament á
Vilaniu, y la memoria no n' hi dava sinó un, l'Albert Merly, que
precisament arribava 'l meteix dia que la dama en cuestió. Mes ¿cóm
es possible, pensava en Tomaset, que donya Isabel puga enamorarse
d'un jove tan aixut, tan esquerp? Peró ell era á la casa, ell s'ha
estat sempre al costat d'ella, ell ha corregut ab lo pomet d'aygua de
Colonia y s'ha enardit contra 'ls que 's removian y atabalavan durant
l'accident... Peró ell --replicava l'altra veu de las duas que sentia
disputar dins de sí meteix don Tomás-- ell, aquest matí, á casa
Montellá, no ha fet tant com tu, no l'ha defensada gens ni
mica. --Pera dissimular --li advertia la veu acusadora.-- Peró es
que, dissimulant y tot, podia defensarse; es que jo no l'he vist may
més expressiu ab aquella dama qu' ab las altras; es que realment es
lógica, rigorosament lógica la conclusió de donya Mercé: si abdós
s'entenguessin, donya Isabel no s'hauria resistit á vindre, y jo dich
més: are, donya Isabel, en lloch d'estar trista com son semblant
revela, estaria joyosa, molt joyosa.

Y aquí havia arribat de sas meditacions, quan Da. Mercé, l'hábil
catequisadora que llegia perfectament en lo semblant de son novell
prossélit la perillosa batalla qu' estava sostenint, tractá
d'aplassarli la resolució reforsantlo ab una presa d'esperansa.

--Escolti, Tomaset: no li ha dit donya Isabel si anirá aquesta nit al
  cassino?

--Li he preguntat, peró no m' ha dit ni sí, ni nó.

--Allí veurém si estém fent judicis temeraris.

--Es que vosté creu que donya Isabel?...

--Jo no crech res, ni la Sumpta tampoch, ¡Totas las senyoras estém tan
  exposadas á una calumnia! Per aixó cal experimentar, experimentar
  molt.

--Calléu, calléu, que comensa ja 'l pendó --cridá 'l pubill.

--Are vull tenir la curiositat de contar las atxas --feu sa muller.

--Y qué'n treurás, tonta? --interposá donya Mercé, temerosa de que la
  suma afavorís massa als contraris de son marit.

La pubilla no per aixó abandoná son propósit, y comensá á contar entre
sí, mentres los altres comentavan la representació y calitat del
acompanyament qu' anava desfilant per sota llurs ulls, enrojits
d'enveja. Desde 'l menestral més humil fins al més rich hisendat,
tots los estaments y classes socials de Vilaniu estavan representats
en la comitiva. Per las balconadas del entorn no 's sentia més qu'
una exclamació: "¡Quina professó més lluhida! Jamay s'havia vist!"
Los pagesos acomodats hi anavan ab sos vestits de calsa curta, de
panyet negre, y faixa de seda carmesina, portant, ademés, pera major
gala y malgrat l'estació, llarch y sever gambeto. Los menestrals
lluhian també sos mellors vestits negres entre 'ls quals ressaltava
bellament l'armilla blanca. Y, á mesura que s'acostava 'l pendó,
apareixian levitas de variada edat y estisora, intercaladas ab set ó
vuyt uniformes que l'element militar de la vila podia oferir, y, de
més á més, altres tants frachs passats de moda que sols eixian en
cassos extraordinaris. Un d'aquestos lo duya, tot estarrufat, don
Ramon Merly. Per fí, tres passas avans de la copla de'n Metus, qu'
apurava tot son més distingit repertori de polkas, valsos y mazurcas,
venian los pendonistas. Lo gobernador y 'l general lluhian en lo pit
de llurs uniformes tot un aparador de creus ab las corresponents
bandas. L' hereu Galcerán anava rigorosament vestit d'etiqueta.

Al véurel, la Sumpteta no pogué estarse de compararlo ab l'escanyolit
d'en Joanet, y 's posá roja com una brasa. Son cor alabatia ab furia,
peró havia de dissimular. Y tot ensemps, donya Mercé estava tan
embeguda en aquell espectacle, que ni sentia aquesta vegada la
desvergonyida pressió que, de tant en tant, feya sobre ella 'l cos
d'en Riudabets.

--Ay, ay! --exclamá de sobte.-- Y l'Albert, donchs, que no hi va?

--No 'ls hi he dit que l'he deixat ab donya Isabel? --li respongué,
  quasi á cau d'orella, en Riudabets, abalantsantse de nou.

Peró llavors, la Rodón, s'apercibí del abús, y, roja com la grana, 's
girá contra don Tomás clavantli una mirada reptadora que 'l conco
cregué deguda á la presencia del marit. "Realment era un perill;
seria més prudent."

--Ah! es ab donya Isabel? --feu la Sumpteta, ja redressantse. Y arreu
  afegí molt resolta:-- Tres centas vint y quatre. --Se referia á las
  atxas que ni havia contat.

--Y qué compon, per' una població de vuyt mil ánimas? --respongué en
  Rodón tot seguit.

--Més valdria menos gent y més reverencia, --feu donya Mercé.-- No han
  vist quíns caps de gallarets, aquella trinitat? L' hereu Galcerán
  ha fet lo paperot de saludarnos. Lo general y 'l gobernador miravan
  per tot arreu com dos cadets. ¿Aixó son autoritats?

Y la Rodón s'expressava en veu plena de fel, perque havia cullit dels
cordonistas una rialla de mal continguda burla. Lo gobernador,
amagant lo rostre en los plechs de la bandera, havia signat al
general hont eran las estranyesas del matí, y, quan en Poudor las
vejé, abdós, ab tota l'imprudencia de forasters, bescambiaren una
rialleta, sens presumir que
'ls hi fos atrapada. ¿Y qué significava semblant rialla en los llabis
 del pare y del amich de la rival? ¿No declarava per ventura qu'
 ella 'ls hi havia dit que miressen á aquell balcó, y afegit avans
 alguna relació ofensiva qu' are 'ls hi venia á la memoria? La de
 Rodón se callaria ben bé aquell incident pera no dar lloch á
 sospitas que 'l desagrahit mirall li feya pressentir, peró per sos
 Deus jurava recordarsen, y venjarsen de més á més.

En fi, la professó acabá de passar, sense que ja aquellas cinch
personas honressen ab una mirada la modesta comunitat, ni 'l
tabernacle hont anava, sota tálam, l'imatge del sant, patró de la
vila, ni l'ajuntament que presidia l'acte, ni la petita escolta de
soldats, y menos encare la llarga torrentada de beyatas que seguia
derrera, mitj confosa entre la fosca qu' anava invadint lo carrer.
Los pendonistas ab llur acompanyament davan llarga tela á retallar.

Donya Mercé s'havia ja separat de sos amichs pera que la cambrera anés
volant á buscar los gelats, mentres ella ab la cuynera encenian
lámparas y espermas, preparavan safatas y copas, y dessembrassavan la
táula rodona de la sala.

Pero quin xasco, Deu meu, quin xasco! Quan estava ja tot disposat,
quan la fosca del carrer havia ja tret dels balcons als convidats y
aquestos se removian al entorn de la desocupada táula presumint que
se 'ls preparava un obsequi, arribá la cambrera ab la nova de que no
hi havia gelats. En Manelet, que no'n feya sinó en semblant diada,
per falta de costum no havia calculat prou bé, s'havia quedat curt,
y 'ls de casa Galcerán li havian escurat las grapinyeras. Tals foren
las paraulas que tingué l'acalorada cambrera ab sos amos en
l'antessala.

--Y orxatas? --preguntá la senyora, presa de suprema angúnia.

--Tampoch n' hi ha.

--Potser al cassino, Pepet?

--Ca! al cassino se las guardarán pe 'l ball. Y dónalshi confituras.

--Ja se'n trobarán?

--Donchs xacolata.

--S' hauria de fer en tres ó quatre tongadas; la xacolatera es petita
  pera tanta gent.

--Donchs deixemho corre. ¿Qué hi vols fer?... Malviatje! malviatje!...
  Poséu un candelabro demunt de la táula, y convida á algú á tocar lo
  piano, ó toca 'l tu.

--Tens rahó; un candelabro y tots los papers y quadrets que hi ha
  demunt del piano; aixís compendrán perque hem desembrassat la táula
  y no esperarán refresch.

A la fí d'aquest diálech, se sentí l'estrépit de la tronada que feya
fins tremolar totas las vidrieras del poble. Lo tálam passava per la
plassa de las Monjas.

Aquell soroll de canonadas rebotia en los cors del matrimoni Rodón com
ressó enmatzinat de las salvas al contrari. Bé sabian marit y muller
qu' aquella salva 's feya al tutelar de Vilaniu y no al diputat
rival; peró aquest anava á pochs passos de l'imatge, la festa tenia
lloch devant de sa casa y, en fi ¿á qué cercar reflexions, quan
l'ánim está exaltat, quan cada tró, per un enlluhernament
inesplicable, los hi representava aquell casal, ab sos balcons
vessant sedas, blondas y flors demunt de las quals lliscava
l'expléndida llum de cent espermas encesas en l'interior de las
espayosas salas? Era alló un memento insultant y tant més
inaguantable en quant se reproduhia ab tot l'ensanyament d'un mall
perfidiós que semblava complaures en endinzar tascons y més tascons
dins d'aquells cors prou esberlats per l'enveja.

--Vaja, vaja que ballarán un xich --digué donya Mercé, sentantse en lo
  tamboret y desfogant son cor ab una atronadora escala en los
  desafinats baixos del teclat.

--Nó, nó, gracias, es massa tart --respongueren varias veus.

En Rodón, frenétich d'impaciencia, agafá per la cintura al pubill
Tárrega y comensá á parlarli de com tenia las obras del chalet. D.
Tomás estava tan plé de confusions que no hi veya de cap ull. "La
Galcerán! la Galcerán ab enredos! Quína triaria de las tres? Si la
Galcerán se rendia per l'Albert, bé 's rendiria per ell que tenia més
mon. Fins de figura hi havia bastant que dir. Després, que... ab las
donas, lo tot es saberlas portar. Peró ¿y si per perseguir aquesta
perdia las altras duas, de las quals, al menos una, ni que fos la més
lletja, se mostrava accessible? Ell s'ho trampejaria. Lo mellor era
anar explorant, anar explorant..."

La pubilla s'havia refugiat á un cantó del piano, més rabiosa encara
que
'ls Rodóns. "Are seria ella la mestressa de casa Galcerán! Are
 disfrutaría ella del honor que gaudia una forastera! Ah, Galcerán,
 imbécil! Si ella podia li faria pagar tanta crudeltat."

### VIII

Y bé, que no vols venir á dar una ullada al ball? --digué D. Ramon á
son fill, tot fent lo nus al tovalló, després de sopar.

--No'n tinch pas gayres ganas --respongué l'Albert ab ayre emperesit.

--Y sí, home, vina; hi anirém ab los senyors de casa Galcerán. Semblas
  un vell! Ja 'm fas angúnia! Quan jo era com tu, hauria ballat á
  dalt d'un punxó. ¡Quin jovent lo del dia! Sembléu marmotas, res vos
  desperta, res vos mou.

--Bé, no s'enfadi, home, no s'enfadi; ja vindré.

--Oh, es que tot lo dia't veig caygut y malmirós, qu' are meteix te
  pendrian per un vell cansat del mon. Y convé que t' espavilis.

--Home, avuy ha dormit poch y deu estar encare cruixit del
  viatje --feu la mare, ab veu conciliadora.

--Deu te fassi bona! Lo gran viatje! Y á la seva edat...? Ja veurás,
  dígali de tornarse'n á Barcelona are meteix...

--Peró, pare, quí li parla d'aixó? No li dich que ja hi vindré al
  ball?

--Oh, es que jo ja't conech.

--Paciencia! --feu entresí l'Albert, arronsant las espatllas y
  arquejant las cellas, mentres son pare seguia:

--Es que, ja ho veurás: un cop resolt á viure aqui, cal que't
  belluguis d'un' altra manera, que't presentis més content y
  aixeribit, que't freqüentis ab tothom que vejin que vals y que las
  personas de suposició't consideran. Si't veuhen avuy ab lo general,
  lo gobernador y
'l diputat dirán: "Ola! aquest jove hi té bo." Y per aquest sol fet
 ja't voldrán per advocat. Lo mon es aixís.

Da. Francisca feu peuhet á son marit pera advertirli que la Pepa 'l
sentia. Realment, aquesta estava desparant la táula y, tot apilant
plats y fent barricadas de copas, s'enterava d'aquells secrets de
familia ab la complascencia de qui atrapa la veritat indiscreta. Mes,
D. Ramon, qu' era d'aquells que, quan s'enardeixen, van costa avall
com l'aygua, sense parar, sense reparar en lo que 'ls rodeja ni en lo
qu' al pas se 'ls hi oposa, hauria seguit intrépidament l'exposició
de sas doctrinas positivistas, si l'Albert no s'hagués permés
interrompre 'l demanant á la criada un llum pera anar á vestirse.

--Peró, home, qué dirán? --exclamá donya Francisca, un cop fóra
  aquella.

--Ja'n parlarém á solas, pare, --feu son fill.-- Avuy es la
  festa-major, y are vosté meteix diu qu' hem d'anar al ball. Anémhi,
  donchs, y no s'exalti per cosas que no valen la pena.

--Oh, es que, pera tu, res val la pena. Ja has agafat bon estiribot.

--Nó, home, no digui aixó. Y es clar que valdria la pena si 'l punt de
  partida de vosté fos cert. Peró es que vosté 'm suposa d'una manera
  que no soch, m' atribuheix unas intencions que no tinch.

--Digas una vegada més que no't conech. Mes que la teva mare que't va
  parir, te conech! Que tanta musica!...

Y després, mudant de tó sobtadament com fa la pluja quan lo vent
amayna:

--Bé, vaja, aném al ball. Ja'n parlarém.

--Vosté no hi vé, mare?

--Jo, fill... ja no estich per aquestas cosas.

--No, si jo també tornaré dejornet --digué D. Ramon, mitj avergonyit
  pe
'l contrast.-- Ja sabs que si hi vaig, es per duas cosas: perque
 aquest hi vaji y perque tinch de parlar ab lo gobernador, qu' encare
 no l'he pogut pescar á solas un moment.

Vint minuts després eixian de casa pare y fill, encaminant llurs
passos á la plassa de las Monjas per carrers de dressera, carrers
foscos, plens de giragonsas y solitaris, malgrat l'animació del dia.
D. Ramon, atret per l'imán de l'adoració, caminava com un
porta-plechs, salvant, apesar de sa gruixaria y de sos anys, los alts
y baixos del mal empedrat, ab lleugers saltirons, y portant devantera
á son fill. Aquest seguia quasi bé arrastrat á la forsa, ensopegant
ab las pedras, lliscant pe'ls clots.

Ni la festa major ni l'arribada de la primera autoritat de la
provincia havian sigut motiu prou poderós á fer encendre 'ls fanals
de la vila. Estavan en los darrers dias de lluna plena y, segons lo
contracte ab l'ajuntament, l'encarregat dels fanals públichs no venia
obligat á encendre mentres la lluna hagués d'eixir de nit, no importa
l'hora. "Oh, que hi á quarts en que la lluna no ix sino de las onze
en amunt, quan ja ningú tranzita, y á l'hora que'ns cal claror no'n
tenim," s'havia dit alguna volta en la sala del capítol. --No hi vól
dir res, son nits de lluna. --Peró vespres de fosca --replicava 'l
mal avesat regidor qu' havia viscut algun temps á ciutat.-- Surti á
passejar més tart, y, sinó, pagui vosté l'oli, la vila no pot
aumentar sos gastos --havia cridat en pes tot l'ajuntament. Y cada
volta qu' un innovador s'atrevia á exposar consemblant queixa, la
discussió era igual y las cosas restavan de la meteixa manera.

Després de tot, es á lo que 'ls ulls s'avesan. Si l'Albert caminava á
las palpentas, deixant apart lo que hi podia influir la distracció
que
'l dominava, era per l'enlluhernament que dóna, no la fosca en sí,
 sinó la fosca sobtada. Quan los vilaniuhenchs anavan á Barcelona,
 las glopadas de llum de gas qu' eixian de las botigas los feyan
 caminar á tantinas pe 'l carrer de Fernando ó per la plassa Real,
 y 'ls barcelonins, després de las disbáuixas de llum de festas
 extraordinarias, encare ho trobavan fosch. Ab un quant temps de
 fershi, l'Albert aniria per aquells carrers com son pare, com tots
 sos convehins, com ell meteix avans d'anar á estudiar á Barcelona,
 sense anyorar la llum, com los albins, com los gats, sabent de cor
 qu' aqui s'ha de saltar un rech, qu' allí 's pot ensopegar ab lo
 carro de'n Falets ó de'n Rimbau qu' está carregat, ab lo descans
 vertical, las varas com duas llansas amenassant lo pit alevosament;
 que no ha de tindre por d'aquell bulto negre, recolzat en tal ó qual
 cantonada, immóvil, callat, recelós com un assaltador de camins. Es
 en Pere ó en Pau, embolicat en la manta, qu' espera á la xicota ó al
 amich, ó bé espia las anadas y vingudas d'algú que no será certament
 l'hereuhet Merly. Peró 'l cas es qu' aquell vespre, l'Albert
 experimentava 'ls efectes d'un tránzit brusch de la llum á la fosca,
 sense que poguessen minvarlos la celístia de las estrellas que son
 pare trobava molt explendent, ni aquellas clapas d'esmortuhida
 claror que de las portas obertas y de las botigas s'extenian assí y
 allá sobre 'l carrer. Lo contrast de la terra fosca ab los trossos
 de resplandor no era prou viu pera dar l'imatge neta de la realitat.
 Als ulls del Albert semblava que, demunt del pla del carrer, hi
 havia un tapís vell ab grans pedassos descolorits, y s'imaginava tou
 lo que després trobava dur, alt lo qu' era baix, plé lo que era
 buyt, y així anava pitjor qu' un cego perque al cego 'ls ulls no
 l'enganyan y á ell sí.

--Home, qu' ets llusco? Sembla que no hajis estat may al teu
  poble! --li deya D. Ramon, al veure que s'enderreria d'aquell
  modo.

--No, ja vinch, ja vinch, camini vosté.

Y derrera d'aixó, pataplum! una cayguda de l'Albert. Peró quina
cayguda! Una cayguda perillosíssima de la que'n podia resultar ab una
cama trencada com qui 's beu un ou.

--Deu meu, qu' has fet? --cridá D. Ramon, tornant enrera, espantat y
  contrariat al hora.

Y á la reduhida llum d'una candela ab que vingué desseguida l'adroguer
inmediat, vejé á son fill bregant pera treure á fòra la cama que
tenia enfonzada dins d'un forat de cup. La llosa que devia taparlo
s'havia escantellat temps há, presentant un trep triangular capás
d'engolirse una criatura, peró ningú s'havia cuydat de fer
desapareixer aquell perill de la via pública. Y allí, allí
precisament, aná á ficar lo peu lo pobre Albert.

--Deu meu, Deu meu! quina desgracia y á quinas horas! Que t' has fet
  mal? --preguntá 'l pare, esgarrifat, tot ajudantlo ab l'adroguer á
  aixecarse.-- No t' has pas trencat res?

--Nó, no ho crech pas --respongué l'Albert.-- Veu? un esboranch al
  pantalon, una pelada al genoll que 'm cou, res més.

--Sòrt que 'l forat de la llosa era gran; que, sinó, prou qu' al
  abalansarse 'l cos á terra 's trenca la cama --exclamá
  l'adroguer.-- Oh, y encare, á cop calent, no 's pot dir res --afegí
  desseguida, portat ignocenment d'aquella tendencia á agravar los
  fets que domina á la gent inculta.

--Mal viatge, mal viatge!... Lo dia que jo sia Alcalde no n' ha de
  quedar ni un de cup al carrer! --digué, enrabiat, D.
  Ramon.-- ¿Ahont s'es vist semblant abandono? Aixó es un escándol!

--Bé, mentrestant, entrin á casa, que 'l noy se posará un xich
  d'árnica al cop y pendrán alguna cosa pera l'espant.

--Nó, gracias, nó; ja puch anarmen á casa nostra sense patir.

--Gracias, gracias, Baldiri; jo tampoch tinch de pendre res. Ja pot
  tornarsen á dins; li estimém molt la bona voluntat. Una cosa sí li
  encarrego: que diga á en Balet (don Ramon coneixia á tota la vila
  per son nom y en Balet era l'amo del cup) que si demá á mitjdia no
  té adobada aqueixa llosa, jo 'm queixaré formalment á quí
  corresponga. Bona nit.

Persuadit lo vell Merly de que 'l cop de son fill no era cosa major, y
ja lliure del adroguer, confosos altra volta en la solitaria fosca
d'aquell carrer esgarriat, procurá dissuadir á son fill de tornarsen
á casa. "La mare tindria un espant al veure 'ls tornar tan prompte, y
si calia á l'Albert una aplicació d'árnica, ó alguna altra cosa, ja
tenia ell prou franquesa ab los Galceráns pera que li posessin."
Contradirlo hauria sigut pitjor. L' Albert recordava de sobras
l'escena del sopar, y ja estava prou mal humorat aquell dia pera
captarse més reganys ni malas caras. Y malgrat aixó, alguns se n'
hagué de sentir, tot caminant de nou cap á casa Galcerán, fent
brasset ab son pare que s'empenyá en guiarlo.

--Vina, vina ab mí, qu' are meteix no tindrás vint y cinch anys, sino
  deu. A fé sembla mentida que sias d'aquesta manera. ¿Cóm vindrás
  are al ball ab lo pantalon esqueixat?

--No hi vindré. Per aixó li deya que 'm deixés tornar á casa.

--Ah, no hi vindrás? Y tot per qué? Perque encare ni sabs anar sol pe
'ls carrers; sempre xupejas, no miras ahont posas los peus, vas per
 aquestos mons pensant jo no sé en qué, en las cabórias que't fican
 al cap aqueixos llibrots de filosofía y de versos. Y está clar, quí
 bada aixís, cau. No te'n dónas vergonya de que jo t' haji
 d'acompanyar? No te'n dónas vergonya del paper qu' are farás á casa
 Galcerán?

L' Albert, al arribar aquí, s'aprofitá de la fosca pera sonriure
lliurement de pietat vers son pare. ¡Que bon home, que criatura es!
pensava. Y sense donarsen compte, lo bon pare anava rebaixant,
rebaixant lo nivell de sa autoritat als ulls de son fill; perque no
sabia qu' aquesta no 's pot enjegar per las corrents del calor, qu' á
aquesta no la fan ni la sostenen los anys ni la forsa, sinó que 's
nudreix y fortifica ab la prudencia, la discreció, 'l saber.

Quan arribaren á casa Galcerán, no feya pas duas horas que 'ls senyors
d'ella gaudian, per primera vegada al dia, de la llibertat d'estar
sols. Havian ja sopat, y estavan llavors assaborint las dolcesas de
l'intimitat lliure de trabas, indolentment asseguts en las butacas de
la saleta de confiansa. Inmediata al menjador, era aquesta una pessa
de bonas proporcions, á la qual, anys há, havia dispensat aquella
família especials preferencias. No reunia certamen la riquesa y
grandiositat del primer pis, peró superava á aquest en comoditats y,
sense esser model d'elegancia, entonava mellor ab nostre sigle.

Pera habitar las espayosas y altíssimas salas d'aquell pis calia una
nombrosa família. Las veus hi ressonavan; si s'hi entrava de nit ab
llum, lluny d'aclarirlas, servia aqueix pera escamparhi ombras
antipáticas que desperfilant los cossos d'hont partian, s'extenian
pe 'l trespol, per las parets, pe 'ls sostres, en formas fantásticas,
gegantinas, esfiligarsadas; ombras que bellugavan, creixian,
s'aixamplavan, se reduhian ó esqueixavan á la tremolor del llum; qu'
allí descantellavan horriblement un busto de marbre, més ensá robavan
un mirall, enmascaravan una galta d'un retrato, retiravan una
cortina, partian una cornucopia, amagavan una táula, mitj trabucavan
un tamburet, y, á l'interposició d'un moviment de má, aixecavan per
parets y sostres tot un vol pahorós d'aucellots negres que feya
aturar lo pas ab sobressalt. Després, á l'hivern, lo fret se
possessionava d'ellas ab tal imperi qu' ho gelava tot. Gelava l'oli
dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa
hora, com avassallats per la mort, ó heralts d'una eternitat
anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras,
los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d'encéndrehi res;
una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als
ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la
blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d'un, espeternegava
la llenya y, després d'extendre demunt d'ella un agramant de dauradas
guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.

Nó, ni D. Joseph ni D. Pau, mentres foren sols, volgueren estatjarse
en aquellas habitacions. La major part de l'any las tenian tancadas,
convertidas en una especie de museu, de palau encantat, que, quan
s'obria pera allotjarhi algun general de columna ó celebrarhi alguna
solemnitat, rebia á sos visitants ab cruiximents de fustas, ab petits
esllavissaments de crostas de pintura ó d'or, com si 'l geni de la
quietut que las habitava 's deixondís removent la terrosa cabellera y
estirant sos adormits ossos. Si ocorria una necessitat qualsevol, la
Queta, l'antiga guardiana d'aquell casal, no volia pujarhi sola.
Ademés d'aquells cruiximents y del joch pahorós d'ombras, gelavan son
esperit las miradas, que també, á las oscilacions de la llum,
semblavan cobrar moviment, dels grans retratos sobre fondo fosch
penjats en las parets. S' hi feya acompanyar per en Llebreta, ó no hi
pujava, ni tant sols ab lo gos, perque aquest solia pararse devant de
l'alta porta, ensumava, mirava un xich en dins y emprenia retirada,
arrossegant la cúa, escalas avall, tot lo qual feya suscitar encare
més recels á l'esporuguida criada. La meteixa Da. Isabel, qu' ab sos
fills y criats duya tot un alegre formiguer de vida per' esvahir
d'aquellas salas l'alé de mort, s'havia també refusat á habitarlas lo
primer estiu, com possehida de certa superstició secreta de que no 's
donava compte prou clar. L' entressol era prou gran pera hostatjarlos
á tots, y s'instalava en ell y seguia dispensant á la saleta las
preferencias dels demés. Gracias, donchs, á aquella especie de consol
qu' esmersava sobre tots los Galceráns, era, l'esmentada saleta, la
pessa més contemplada de tot aquell casal. L' agrahiment --no pot
creures que fos l'egoisme-- havia portat allí lámparas bonicas de
bronzo, miralls, quadrets al oli de firmas espanyolas, catalanas, que
D. Pau ó Da. Isabel compravan desde Barcelona ó Madrid, pensant en
ella. Hi anavan á fer cap també escribanias, canalobres, placas ó
lápidas de bronze, de plata, que 'l diputat devia á l'agrahiment de
sos protegits. Y escampats per demunt de la xemeneya, de las tauletas
maquejadas del pianino, ó del petit escriptori-llibreria de donya
Isabel, á la vegada que distreyan agradosament la vista, inflavan de
satisfacció l'esperit dels donadors.

--Oh, don Pau es agrahit, mira com fa lluhir los nostres regalos! --Y
  al peu de tot aquell aixám de recorts y joguinas, plenas de
  lluhentors y curvas graciosas, ab que mimavan la manyagona saleta,
  s'extenian sofanets, butacas capitonadas y cadiras de diversas
  formas que 'l torp de la moda arrambava allí, mitj desllustradas,
  després d'escombrarlas de la casa de Barcelona. Mes, l'agrahida
  saleta las hi obria la porta y, ab la llum de sos ulls bondadosos,
  semblava que 'ls embarnissava de nou, que 'ls renovava y tornava
  l'elegancia allá baix perduda. Ben mirat, no era més que la noya
  del masover á la que anavan á parar las joguinas dels senyorets, un
  cop cansats d'ellas; peró la nena era neteta, manyosa pera ferhi
  enlluhernar á sas vehinas. Y quan se trobava ab sos amos devant,
  semblava dírloshi: "mireu si cuydo bé 'ls vostres recorts, miréu si
  soch agrahida." Ells corresponian á las sevas bondats, fentli
  companyía la major part del temps, fentla testimoni de las
  expansions més íntimas, confidenta ben volguda dels secrets de
  l'amistat, algunas voltas de suspirs retinguts á fóra.

Dins d'aquesta saleta s'estavan Da. Isabel y aquells tres homens
públichs, aquestos vestits de negre, fumant, aquella ab una bata
blanca de jaconar, tots rihent, parlant ab lo tó placévol de la major
confiansa, quan s'hi presentaren D. Ramon y son fill. Una lámpara de
petroli ab la llum velada per un gran globo de crestall raspat
sobre 'l qual s'aplacava un filat de crochet, illuminava apenas
l'escena.

--Hola, vostés ja venen per anar al ball! --digué D. Pau ab tó amistós
  y la veu plena d'aquell ressó d'allarga vocals que té la joya.

--Peró Jesús! y cóm vé l'Albert! ¡Qué li ha passat, Deu meu! --exclamá
  Da. Isabel, aixecantse ab un moviment sech de persona nerviosa y
  atrafegantse en cercar un respall dins de la tauleta de cusir. Tots
  los demés miraren al jove ab no menys interés.

--Ha caygut. Ja ho veuhen quin jovent corre. Los vells aném drets y
  forts y, ells á cada pas ensopegan --feu D. Ramon, buscant debades
  aprobació á son enrahonament apassionat, entre aquella gent de
  mon.

--¿S' ha fet mal?

--Nó, gracias á Deu.

--Donchs no val la pena.

Res com aquest fallo de D. Pau podia escampar lo malhumor del vell
Merly. ¿No ho perdonava son ídol? Donchs ja estava tranquil; ja,
familiarment repanxigat dintre un gran silló, ab lo pit de la camisa
bombat y cavalcant en lo gran sech que li formava son ventre de bola,
garlava al costat del gobernador, mentres donya Isabel, ab lo respall
á la má, batallava ab l'Albert perque no 's volia deixar respallar
per ella.

--¿Qué no ho veu, don Ramon? Sempre batussas, sempre están com gat y
   gos
--deya l'hereu Galcerán.

Y Da. Isabel, perduda la partida, enfonzada altra volta en la
causeuse,
's divertía observant la confusió que dominava al jove. Perque,
 realment, l'Albert estava com avergonyit. Lo fibló del ridícol
 atravessá sa ben trempada corassa; tota la confiansa que tenia
 l'Albert ab aquella familia no era bastant á deixarlo satisfet del
 paper qu' estava fent.

--¡Válgam Deu, lo pare quinas cosas té! --pensava, tot respallantse ab
   las menors inflexions possibles y girant la cara cap algun recó
   pera amagar son sofocament.

--¿Sab qué pensava, don Ramon? Que no haventse fet mal de veras, me'n
   alegro de la cayguda del Albert, del esquins del pantalon.

--Ah, ja l'ha vist? --cridá l'Albert.

--Perque escarmenti, eh? Jo també --feu lo pare ab cops sechs de veu.

--No, senyor --respongué suaument la dama-- Perque aixís, mentres
  vostés serán al ball, jo 'm quedaré bén acompanyada.

--Y quinas cosas li deixa dir don Pau á la seva senyora! --exclamá
  bonament, lo pare.

L' Albert, ja respallat, y posantse instintivament la má sobre
l'esquins del pantalon, sonreya desde son seti un xich apartat dels
demés, dihent:

--Donya Isabel está sempre més bona ab mí de lo que mereixo.

--¿Qué diu, senyor Merly? Vosté no sab com s'estiman aquest parell. N'
   hi há pera estarne gelós --respongué, entre rialla y rialla, 'l
   marit.

Y després, com si hagués atravessat per sa pensa 'l malevol desitj de
mortificar á l'Albert á qui estimava de veras:

--Suposo que no voldrás probarte uns pantalons meus; t' estarian
  llarchs, t' estarian amples... ¿no es veritat?

--Já, já, já! --feren tots, inclús lo pare, midant ab los ulls á un y
  altre, y posant en una situació ridícola al pobre Albert quí,
  d'aquella comparació, resultava gayre bé petit, sens esserho.

--Nó, no ho vull pas. Me quedaria sola, sense tan bona companyia
--interposá Da. Isabel.

--Senyors, tingan pietat de mí tots plegats --exclamá l'Albert en veu
  forsadament cómica, desitjós de dissimular l'enuig que d'ell
  s'apoderava.

--Bé, donchs, ¿qué no hi aném? --feu don Ramon.

--No més á darhi un tom, eh? --digué 'l gobernador, aixecantse de la
  cadira ab una violenta dominació de brassos. Y afegí á mitja
  veu-- ¡Ves qui 'ls feya convidarnos!

--¡Y tal! --exclamaren á duo D. Pau y son sogre.

--Aquí, are, ab aquesta fresqueta, la plassa tan tranquila, la
  remoreta dels arbres... --tornava 'l gobernador, ab ayre
  emperesit.

--Y es una vegada al any! --oposava l'animat D. Ramon.-- ¿Y vosté,
  donya Isabel, no vol acompanyarnos, no s'anima?

--Estich molt cansada, molt cruixida, no he tingut humor de vestirme.
  Ja ho he dit á en Galcerán: los esperaré llevada, potser fent
  alguna bacayneta y tot, devant del seu fill; no tinch ganas de
  moure'm.

--Ja comprench que s'avingan tant ab lo meu fill. Si tenen los
  mateixos gustos, la mateixa recansa! Avuy es la festa major y, si
  no l'animém los de la vila, quí l'animará? Mirin, jo, vell y tot,
  trech fabas d'olla!

### IX

La veritat es que no calian los esforsos de don Ramon. Lo ball
d'aquesta nit era digne final de la diada, y encare avuy se cita á
Vilaniu com lo fet més assenyalat del cassino. Y á fé qu', á primera
hora, gran part dels socis no ho esperavan aixís; perque si bé era
veritat qu' allá á quarts d'onze havian anat compareixent caps de
familia y jovenetes de las que més lluhirian lo ball, afirmant que
las de casa no hi faltarian, tothom reparava que guaytavan al saló
mitjhora há encés, ab los músichs en son lloch, peró buyt encare, y
s'en entornavan dissimuladament sense reapareixer.

Tres jovenets del primer vol, un d'ells lo noy Marqués, únichs que
passejavan pe 'l llargarut saló dant lo tom á la filera de columnas
que
'l partia pe 'l mitj, observavan ansiosos aquell va y vé, y declamavan
 amargament contra la bestial pretensió que tenian las senyoras de
 Vilaniu de no esser las primeras en comparéixer als balls.

--Vés com ho arreglas aixó, si totas pensan aixís? Unas ó altras han
  d'esser las primeras.

--Quinas ximplesas! Després diuhen qu' als balls d'aquí no s'hi pot
  anar perque se'n surt massa tart.

--Oy! A casa no 'm volian deixar vindre per aixó --esclamá en
  Marqués.

--Es clar, home, es clar! Ni á mí, ni á mí --respongueren á duo sos
  companys.

Peró en mitj de llurs amarguras, la caritativa esperansa 'ls sostenia,
y, de tant en tant, entravan per las salas de café y pe 'l billar á
reforsar los ánims cayguts, repetint las promesas arrancadas aquella
tarde á las fillas, á las mares, fins als pares meteixos. Després
tornavan á la sala, despertavan al clarinet que s'adormia, procuravan
animar als violins, al contrabaix, al cornetí, al bútzem,
demanántloshi que toquessen l'introducció com á reclám segur. Y
emprenian altra volta llur passeig, acorats de veure buydas, encare,
las otomanas y cadiras, estirantse 'ls punys de la camisa á cada
ombra que guaytava per la porta, y allargant, com los pollastres quan
s'ennuegan, sos caps cantalluts y empastifats d'oli.

A la fi 's resolgué á entrarhi una comitiva de forasteras y, rompent
lo glas, comparegueren de sobte senyoras y menestralas á desdir,
sense que ningú pogués esbrinar com corregué tan depressa la nova
d'haverhi arribat las primeras concorrents.

No trigaren á comparéixer també las rivals de Da. Isabel ab llurs
marits y D. Tomás Riudabets. Aquest, ab son frach de saten blau y
botons daurats, del any quaranta, son coll de punxagudas tirillas, la
seva armilla escotada y son pantalon color de pansa de xafagosa
estretor. Aixís lo pubill com en Rodón cuytaren á amagarse en la sala
del tresillo per temor de toparse ab D. Pau y 'l gobernador, als
quals no volian veure. Peró aquellas donas feren sa entrada triomfal,
atravessant la sala agafadas una á cada bras del bon Tomaset.

Ja son aquí las Ocas, digueren varias, veus envejosas. Mes, quina
gloria pe 'l revellit dandy! Ab quin afany no hauria anat saludant á
un cantó y altre, com feyan abdúas amigas, si 'l temor d'ensopegar ab
las sedosas y llargas faldas que 'l duyan com embolcallat en un núvol
fins á genoll, no l'hagués fet caminar esporuguit! Per gran sórt lo
trajecte era breu. Sota la tribuna de l'orquesta, especie d'eixideta
postissa que penjava de la paret, hi havia una otomana, buyda encare,
hont pogueren asseures aquellas damas. L' home respirá y en sos ulls
lluhí ben prompte 'l foch de la satisfacció que en son cor cremava.

--Veig que 'ls Galceráns no hi son encare! --digué Da. Mercé, tot
  clohentse un brassalet que la gruixaria de son bras li desclohia
  sovint.

--Nó --respongué D. Tomás-- Ja ho he preguntat allí fóra, al entrar.

--Oh, la gent del gran tó!... --feu la pubilla.

Y tots seguiren per una estona estirantse 'ls llassos, arreglantse 'ls
caps, aplanantse plechs de roba y recargolant lo cos fins á trobar la
posa convenient.

En aquell moment desembocavan al carrer Major, per la cantonada del de
Santa María, los personatjes de casa Galcerán.

Lo gobernador preguntá hont era 'l cassino.

--Aquí, á duas passas ¿veu? --respongué 'l vell Merly, apuntant ab lo
  bastó.

Y 'l gobernador sentí llavors la cridanera veu d'un cornetí ressonar
per las soletats del condormit carrer, y vejé destacar, entre la
negror de las casas, la resplandor de tres balcons oberts de bat á
bat, qu' atravessant llargas cortinas de punt, rebotia als frontis
del devant com blancalls de llanterna mágica, dins dels quals ombras
humanas d'esborrat perfil se removian, ballavan sens parar. Assi y
allá, en algun qu' altre balcó de las vehinas casas, deixant filtrar
la vista per la fónica escletxa qu' obrian veus temorosas, se
descobrian, desde 'l carrer, grupos de personas qu' aguaytavan qui
anava al ball. Y al entorn del rombo lluminós qu' extenia á terra la
portalada del cassino, posats alerta per las catxetas del improvisat
porter, duas fileras de xicots contemplavan als afortunats qu'
atravessavan aquell brancal.

--Ja hi som --digué 'l vell Merly.

Y ell al devant, s'internaren los quatre personatges per aquell portal
de sostre elevat, pobrement iluminat per un fanal xinesch, hont s'hi
llegia: _La Vilaniuense_, emprenent per una porta xata, de vestiment
barroch, la retorsuda escala ab balaustrada de fusta doblement
vorejada per testos de tuyas y mirambells.

La comissió d'obsequis, tan criticada per las senyoras, de las quals
no s'havia cuydat gens ni mica, desempenyá llavors admirablement son
paper. Lo guayte que tenia en un balcó del segon pis fou amatent á
avisarla. La comissió baixá fins al segon replá de l'escala á rebre á
aquells personatges y compartirse de dos en dos la missió d'obsequiar
á cada un d'ells. Don Ramon, per lo vist, no era mereixedor de aytals
obsequis y quedá enderrera, sens companys.

--Ja son aquí, ja son aquí! --pronunciaren sis ó set veus escampadas.
  La nova volá per totas las salas y recons, se feu repetir per tots
  los llavis, y mentres paralisava las camas á uns balladors ó feya
  perdre 'l compás á altres, posava en renou á tota la concurrencia
  del café y de las pessas més secundarias del cassino. Las portas
  que davan al recibidor quedaren en un instant embussadas pel gran
  nombre de socis que la curiositat hi abocava. Y, quan los convidats
  foren á dalt, la comissió d'obsequis se vejé bén aviat desbancada
  pel president del cassino, per l'Alcalde y per la gent de figura
  del partit moderat que s'abalansá á saludarlos.

D. Pau y 'l gobernador anavan esmersant rialletas, exclamacions de
fingida alegria, estrenyent mans á dojo, y repartint copets
d'espatllas ab respostas trencadas: "Bé y vos?"-- "Sí, home,
sí" --"Vostés son tan amables..."-- "No podiam pas
faltarhi." --"Ja'ns veurém, eh?" --"Sí, es lo meu sogre." --"Gracias,
gracias." --"D'aquí á després."

Mentrestant, la comissió y 'ls amichs, com si s'engelosissen de las
manifestacions agenas, s'encastavan al entorn dels convidats y 'ls
empenyian cap á la sala café, camí de la secretaría, trencant
llassadas de mans, posantlos en prempsa entre ells qu' anavan derrera
y l'atapahit grupo que s'abocava á la porta, promovent trángul y
remolins, sens donar materialment temps á l'educació ni al respecte
pera obrir sos carrers de caps afilerats que s'inclinan com las
palmas. La música havia parat en lo saló, y la maror de las conversas
venia d'allí, crescuda encare, per las veus discordants dels que
s'empenyavan en atravessar la llarga corrúa d'homens que s'havia
apilat á la porta.

--¿Ahont ens portéu, ahont ens voléu fer anar? --preguntá D. Pau,
   entregirantse y allargant penosament lo bras pera tocar l'espatlla
   del president á qui endressava la pregunta.

--A la secretaría --respongué aquest.-- No volen pendre alguna cosa?

--Qu' es cas d'aixó! Si acabém de sopar... Aném, aném á la sala de
  ball.

--Deixi fer, deixi fer --replicá 'l president, mitj enlayrat per las
  onadas d'aquell estret procelós.

Per fí, l'estret se passá. A glopadas aná espargintse la gent per la
sala café, y aquells personatges pogueren caminar ab llibertat, fins
á la secretaría, tot torcantse ab dalé la suhor que 'ls amarava 'l
rostre.

La secretaría, sala de juntas y de lectura, que de tot aixó servia
aquella pessa, la més retirada y deslluhida de la casa, ostentava
llavors una táula llargaruda, parada ab estovallas, copas, ampollas y
platets de postres, afilerats al entorn d'un monument de massapá
ensucrat, adornat ab banderetas y rodejat de confituras, ab las quals
s'enganxavan las fullas que 'l calor de las espermas anava desprenent
de dos poms de flors tan grossos com esbullats.

--Qué van á fer, qué van á fer? --exclamá 'l gobernador, aixecant la
  veu.

--Pendrán alguna cosa --respongueren tres ó quatre.

--Aixó nó, de cap manera.

Y arreu, tot baixet, á D. Pau que tenia al costat, afegí 'l
gobernador:

--Aquesta es pitjor que la del matí.

--Esperis, esperis. Jo crech qu' haurém de fugir y tot.

Y mentres s'encreuhavan aquestas paraulas, ja un mosso, ab lo tovalló
al coll, anava fent petar ampollas qu' era un gust.

La tafanería y l'enveja retenian, mentrestant, als homens fòra de la
sala de ball, formant rotllets per las demés pessas, hont se
critiquejava á la junta, 's reya de la comissió d'obsequis ó 's
discutia l'oportunitat de festejar á autoritats de determinat color
polítich, á representants d'un gobern odiós, dins d'una societat hont
hi havia gent de tots los partits. Las discussions anavan prenent
color polítich, arreu se feyan personals y 'ls contendents se ferian
y enemistavan mútuament per lo que no valia la pena.

En la sala de ball regnava la major espectació. Las senyoras,
arrengleradas en doble filera de cadiras y divans, estavan anguniosas
de no poder traure 'l cap per allá fòra d'hont venia 'l sorollós
mormoll d'acaloradas conversas, barrejat ab sofocants alenadas de
tabaco que carregavan l'atmósfera y ablanian las espermas ab sa
creixent calor. L' orquesta havia tocat ja per duas vegadas la senyal
de rigodón; peró sols tres ó quatre xitxarel·los d'aquells qu' havian
de retirar dejorn s'havian cuydat de formar quadro. Tothom semblava
capficat per altres cosas diferents de la dansa. Las més de las
senyoras esperavan veure entrar á l'Isabel Galcerán, de qui no havian
sabut assegurar encare 'ls missatgers de la part femenina si havia
vingut. "Hi havia tanta gent apilotada al entrar ells, que era
impossible distingirho, las veus que corrian eran, per altra part,
contradictorias."

La Montserrateta 's migrava de no veure á l'Albert, y tot era fer
ulls. Peró las més acoradas eran las Ocas.

Per fí, en Riudabets las tragué de dubtes. Li costá arribar fins á la
secretaría per veureho ab sos propis ulls; mes, á la fí, lográ son
propósit.

--Ni ella, ni ell --digué á las rivals ab semblant desencaixat.

--Quí vol dir ell? --preguntá ab malicia Da. Mercé.

--L' Albertet... Y lo més estrany es que hi há 'l seu pare.

Abduas amigas culliren l'ingénua confessió del ignocent conco ab una
rialla tan forta que feu girar una munió de caps.

--Escolti, escolti, Tomaset --afegí, prompte, la pubilla-- ¿Per qué no
  ha preguntat á D. Pau hont es l'Albert?

--Y calla, boja! --exclamá la de Rodón, tapantse la riallera cara ab
  lo vano de plomas.

D. Tomás se posá roig, restá avergonyit com un xavalet sorprés en un
instant de inconscient candidesa. ¡Ell, ell, lo solter
recalcitrant, _el terror de los maridos_, que li deya 'l comandant
d'armas, ell havia necessitat una proba tan palesa! Adeu reputació de
vell vert, d'home temut! ¡Quin paper! quin paper més trist devant
d'aquellas damas!... devant de las futuras conquistas! No tenia sinó
un medi pera salvarse d'aquell naufragi: confessar quelcóm de més de
lo que sabia, mentint un xich y ab prou serenitat pera apareixer com
més astut de lo que realment era. Ho sabia per lo vell Merly: "fem
veure, donchs, qu' he sigut prou desvergonyit per arrancarho del
marit mateix."

--Ah _zahorí, zahorí!_

Cap de las duas entengué 'l mot y, encar que calladas, restaren
preguntant ab la vista.

D. Tomás las fixá ab ulls de traydoria, durant uns moments, y, arreu,
estirant la rialleta que de sos llavis brollava y abaixant sa vista,
feu:

--Donchs, sí; per ell mateix ho sé.

--Qué diu? --saltá la de Rodón-- Y ha sigut capás de preguntarho al
  meteix don Pau? Uy qu' atrevit!

¡Uy qu' atrevit! Oh, l'exclamació més bén volguda d'en Tomaset! ¡Y que
 bé, y que sonora y dolsa penetrá en son cor! Animat per ella, la
 mentida prengué cos y color de veritat y forsa pera rejovenirlo y
 enfortirli la veu al respondre ab triomfant aplom:

--Sí; y ell, ell meteix m' ha dit qu' era á casa seva ab donya
  Isabel.

--Jesús, María, Joseph! --feren abdúas oyents.

--Y d'aixó s'admiran! --seguí ab igual aplom en Riudabets-- La gent
  del gran mon no tenen empaig en fer confessions d'aquesta mena. Lo
  marit creu, y creu bé, que la competencia acredita son bon gust.

--Vol callar! No digui semblants disbarats --interposá donya Mercé,
  fingintse ruborisada.

--Tot se pot creure d'aqueixa gent --exclamá la pubilla-- Peró... y no
  dóna cap excusa, cap explicació?...

--Ah, sí; naturalment, aixó sempre 's dú á punt. La d'avuy es molt
  senzilla y bastant prosáica també; perque... ¿sab?... convé al
  mateix temps posar en ridícol, no sía sinó pro fórmula, al rival:
  l'Albert havia eixit de casa ab son pare pera vindre al ball, mes,
  essent al carrer, ha caygut y s'ha estripat lo pantalon.

Y al arribar aquí, 'ls tres interlocutors esclafiren á riure d'una
manera estrepitosa.

Al sentir la rialla, Da. Rosa Montellá abandoná son lloch pera
ajuntars'ab las Ocas.

--Vés, vés qué diuhen, mamá.

--Qué passa, si 's pot saber? Veig qu' aquest senyor las fá riure
  molt. Ja'n deu dir alguna de las sevas. Fa bé, Tomaset; ja que 'ls
  joves no saben divertirse ballant, cal animarho un xich fent
  brometa.

--Ca, res, res --feu D. Tomás, temerós d'escampar la nova que li
  havian arrancat per sorpresa.

Peró la pubilla s'agafá de l'ocasió com d'un clau, pera fer correr la
calumnia. La senyora Montellá 's resistí á assentirhi de bonas á
primeras. Ella coneixia á fons á Da. Isabel, sabia al propi temps
quan honestas é íntimas eran las relacions qu' existian entre las
familias Galcerán y Merly, y de cap manera podia oblidar la
desproporció d'edats que hi havia entre aquella dama y l'Albert. Peró
no eran aquets arguments prou forts: perque ¿quí 's pot envanir de
coneixer á fons á un altre si cada persona es un mon? Per ventura
l'intimitat més decent de dos famílias obsta may al naixement d'una
passió? Si s'ha convingut en que l'amor es cego, pot creures que 'l
desequilibri d'edats, quan encare
's conserva la joventut, quan s'está al plé de la vida com Da. Isabel,
 ha d'ofegar las veus del cor? Quants y quants exemples no podrian
 citarse en comprobació d'aquesta réplica? Ademés, qu' una es la
 moral de la gent senzilla, de la gent vilatana, y una altra la de la
 gent del gran mon. Da. Rosa, mitj guanyada pe'l dubte, 's batia en
 retirada, peró ab tot l'ardiment de qui sent que li arrancan una
 d'eixas entranyas morals que se'n diuhen conviccions; y no sabent
 respondre als cops terribles de la llógica contraria ab altres cops
 de sólida dialéctica,
's confortava interiorment ab apreciacions personals ben poch
 favorables á las rivals de Da. Isabel. La rivalitat, la mesquinesa
 d'ánima, l'enveja y res més las podia fer parlar aixis d'una persona
 tan digna y honrada com la jove Galcerán. Da. Rosa ja sabia prou ab
 quins fins maneja certa gent la calumnia y ab quanta facilitat
 s'inventa, pera no deixarse enrotllar l'esperit de cop y volta. No
 cal dir que la jove Rodon, seguint la seva mónita, fingia paliar los
 descaraments de la seva amiga; mes aixó no tranquilisava á Da. Rosa,
 que coneixia massa 'ls procediments de que 's valia pera cobrir la
 seva responsabilitat aquella gata moixa. Interiorment, fins pensava
 qu' aquesta y ningú més sería la inventora de la calumnia que
 s'esforsava en rebaixar de tó per temor ja de qu' ella no ho
 sospités. En quant á D. Tomás, si tot rojet de cara procurava
 fingirse indiferent á lo que 's deya, fent giravoltar lo cos, de tan
 en quan, sobre un sol taló, dantse palmetadas ab un guant
 estiraganyat y trencant la conversa ab observacions tan deslligadas
 com insubstancials, de segur qu'era ó per vergonya ó per
 dissimulació mal intencionada. Los efectes d'aquella calumnia en
 l'esperit de Da. Rosa eran, donchs, ben contraris é inesperats.

La Sra. Montellá s'entorná tota penedida al costat de la
Montserrateta.

--¿Qu' era alló, mamá?

--Res, calumnias, indecencias.

--Contra donya Isabel?

--Pots pensar.

Y no poguent arrancar una paraula més de sa mare, la noya 's quedá
meditant.

--Si suposarán que l'Albert... Jo ho esbrinaré.

A tot aixó, entrá una gran glopada de jovens en la sala, s'aparellaren
pera ballar lo rigodón y, picant de mans, demanaren alguns que toqués
l'orquesta.

Aquella entrada tan repentina arrancá de totas las donas la meteixa
pregunta: "¿qué passa?"

--Res, qu' aquells senyors, en havent refrescat, han girat cúa sens ni
  voler traure 'l cap á la sala de ball.

La tal resposta omplená 'ls esperits d'estranyesa.

Durant bona estona anaren teixintse suposicions de tota mena pera
explicarse 'ls motius d'un acte tan poch galant. La suspicacia
vilatana adressá desseguida 'l cap, suposant que potser se'n donarian
á menos, aquells senyors, d'assistir al ball. Y aquesta suposició
anava guanyant camí fins en l'ánim de Da. Rosa Montellá, quan,
presentantse ab semblant que respirava alegria en Rodón y 'l pubill
Tárrega, exclamaren:

--Cá, cá! rés d'aixó. Lo motiu es més sério; peró no 'l podém dir.
  Ja'n sentirán á parlar, ja ho llegirán pe'ls diaris.

--Ah, ja m' ho afiguro! --saltá la pubilla. Y fent un signe á son
  marit, li suposá, á cau d'orella, que seria per un desafio entre'n
  Galcerán y algú que li havia llensat alguna indirecta ofensiva al
  seu honor de marit.

Lo pubill rompé en una rialla estrident com l'escatéch d'un
pollastre.

--Nó, no es res d'aixó.

Tampoch ho encertá la de Rodón, á judicar per lo que, á sa vegada, feu
riure al seu marit.

--Ca! ca! ca! --feu aquest-- En fí, no ho podém dir. Ja'n parlarán
  prou los diaris. No tingan por, ja se sabrá.

Aquí callaren uns y altres, aixordats per la desguitarrada orquesta
que comensá á tocar lo rigodón. Los senyors se retiraren cap á un
cantó pera que las damas poguessin més comodament mirar la dansa. Com
cedint á un manament, la major part de la concurrencia pará
d'enrahonar, y 'ls pochs que no sabian callar parlavan en veu baixa,
tot contemplant l'espectacle. May s'havia vist en "La Vilaniuense" un
rigodón com aquell. Eran tants los balladors que, no podent
compartirse en quadrillas, hagueren d'inventar una nova distribució
que D. Tomás trobá molt aristocrática. Duas grans cadenas de
balladors ocupavan tota la llargada de la sala, y tancavan lo gran
quadrilonch las duas parellas més fatxenderas y amigas de rumbejar.
Com autorisats capdansers, comensavan, aquestas, totas las figuras
del ball.

Després, las repetian las duas grans alas ab l'uniformitat d'un coro
ben dirigit. S' atansavan, reculavan paralelament, ab la precisió
d'una selfática, formant extensas onadas de punt y seda de tons
alegres per hont cabussavan flors y llassos virolats. Y era de veure
com, als encreuhaments y mitjas cadenas, se formavan al entorn del
pantalon negre remolins de faldars glassats, que s'inflavan,
modelavan y esllanguian al buf del moviment, marejant la vista del
espectador, comprometent l'equilibri del ballador poch lleuger. De
sobte, las parellas, agafadas d'una má, 's giravan fit á fit, se
feyan un acatament solemne y, á un cop séch de la nerviosa música,
parava á una tot moviment. Al mitj de las duas grans alas, retiradas
fins á tocar ab las rengleras d'espectadors asseguts, quedava un
ample pas d'honor, encatifat, sobre
'l qual reposava la claror de las espermas, feble en aquella atmósfera
 espessa y carregada. Y mentres las cansadas parellas, rojas de cara,
 plenas de panteig, espurnejant alegría pe'ls ulls, se torcavan la
 suhor que 'ls dava á la pell un tó de satí, 'ls cap-dansers
 reprenian altra volta la dansa per l'encatifat espay, lluhint las
 figuras ab orgull, gronxant lo cos, caminant ab garbo, accentuant
 los saludos, enllassant y desenllassant las mans ab la prestesa y
 manya d'un escamotejador. La calor creixía, 'ls músichs semblavan
 apressar lo compás, l'alegria pujava de tó, y s'aixecava de tot
 arreu, com una altra atmósfera de sonoritat tan espessa com aquella
 nebulosa de fum de cigarro, d'esencias d'olors, de transpiració,
 d'aléns afadigats, de tuf d'espermas colltorsudas, un brunzit
 rioler, barreja indexifrable de diálechs d'amor, de xius-xius
 malévols, de suspirs de goig qu' escapavan á las mares, de judicis
 més ó menys entussiastas sobre 'l bon gust dels vestits, dels
 pentinats, del modo de portar las flors y llassos. Era un mareig,
 peró un mareig alegre, l'ubriacament de la dansa en ple estiu,
 l'himne de joya de la jovenesa que feya bullir la sanch y brincar
 los cossos, tot ensemps qu' entregava 'ls cors al amor y deixondia
 en los vells los recorts més dolsos de la vida.

### X

L' Albert havía quedat en una situació embarassosa. L' epissodi dels
pantalons y la brometa de D. Pau, qu' altres cops hauria soportat
molt bé, 'l tenian avuy violent, com si 's sentís en ridícol. Aixís,
en quant quedá á solas ab s'amiga, insinuá 'l desitj de retirarse.
Peró Da. Isabel s'hi resistí. ¿Tan malament estava? Y donchs? L'
Albert s'excusá pretestant que no volia abusar de la amabilitat
d'aquella senyora en perjudici de son repós; que, delicada com
estava, lo rebombori de la festa, 'l matinejar, lo cansament del
viatje, 'l tráfech del matí, l'espant de la tarde, havian de tenirla
rendida...

Peró la Galcerán abandoná, de sobte, la butaca, corregué al piano y,
tot fent una escala cromática, interposá:

--Conech que té son, Albert... A veure si 'l desvetllo.

L' aludit rodá 'l cap per tota resposta, y aclofantse mellor en lo
balancí, 's resigná á escoltar, tot gronxantse violentment. Llavors,
sa amiga, sens descloure 'ls llavis, comensá á tocar una melodía de
Mendelssohn, y en acabant, saltá al costat de l'Albert, preguntantli
en veu riolera:

--Y bé, qué li sembla aquesta música?

--Trista, distingida, com totas las composicions que vosté toca.

--Es d'aquell género que s'avé ab l'estat d'ánim de vosté, veritat?

--Vol dir que estich trist?

--Ni més ni ménos que com li pronosticava á vosté, tres mesos há,
  desde Barcelona.

Derrera aixó afegí Da. Isabel una gran rialla, y continuá:

--Vaya un jove!... ¿De quí l'ha heredat aquest carácter? ¿Es á dir que
  ni la festa major l'hi agradat á vosté? Que ni ganas ha tingut de
  anar al ball, l'únich ball que 's fará aquí fins al Carnaval?...
  Home, home, s'ha de animar.

--La festa major, 'l ball...! qué vol que hi trobi jo en aixó?

--Un motiu de distracció, un espectacle pintoresch, alegre.

--Figuris l'efecte que causaria aixó meteix al home que tingués en
  perspectiva la ruina, la mort moral.

Da. Isabel esclafí en una gran rialla.

--Home, home, está molt desesperat! No 'm fassi riure; vosté es un
  romántich.

--Vol fer lo favor de no riures de mí? --interposá l'Albert, tot
  encorregut-- Fa temps que vosté té una opinió completament
  equivocada del meu modo d'ésser. Jo no soch romántich, ni ménos en
  lo sentit ridícol que vosté vol dar á la paraula.

--Protesto.

--Bé, donchs, en lo sentit poch... piadós... cóm ho diré?... En aquest
  sentit, si es no es de brometa, que 's dona á la paraula romántich,
  quan un jove 's queixa, está indiferent ó está trist.

--Per amor de Deu! Albert; si s'ha d'ofendre, no 'l tractaré ab la
  franquesa que vosté meteix m' ha demanat tantas vegadas.

--Nó, no m' ofench... Peró cregui, Isabel, no faig pamplinas, ni haig
  de repetir, are, tot alló del anyorament dels amichs, de la pérdua
  de las costums alegres y lleugeras d'estudiant. Crech, com vosté,
  que tot aixó passa, y que 'l travall es un gran refugi pera escapar
  del aburriment. Jo buscaré aquest refugi, peró es que temo no
  trobarlo.

--Per qué?

--Ah! perque, en primer lloch, vosté ja sab que la carrera no m'
  agrada fins á un punt que puga professarla ab deliri. Segonament,
  perque veig al meu pare ab uns propósits incompatibles del tot ab
  los meus gustos, ab las mevas inclinacions. Lo meu pare está tocat
  del fanatisme polítich y somnía, li estich llegint á la cara, en
  dedicarme á la política, qu' es lo que més aborreixo. Li hauré de
  dir clar y net que no vull, y li donaré un gran disgust.

--Tot s'arreglará, home, tot s'arreglará: no 's fassi montanyas de
  grans de sorra.

--Vosté no coneix prou al papá. Vosté no sab lo qu' es la política en
  un poble.

--Figuris si ho sabré, al costat de'n Galcerán, lo qu' es la política!
  Prous mals ratos m' ha dat ja. Lo meu somni daurat fora qu' en
  Galcerán la deixés.

--Oh, nó; la política que 's fá á Madrid, la meteixa que 's fá á
  Barcelona, no es la política vilaniuhana. Allí s'exerceix com una
  carrera, qui ab més dignitat, qui ab més fé que 'ls altres, peró
  tots guardantse mútua consideració, no fentne l'objecte exclusiu de
  la vida, l'arma alevosa de las venjansas personals, lo secret
  ressort de tots los actes, lo talismán ab que 's logran las majors
  injusticias contra l'adversari y 's satisfán totas las
  concupiscencias, tots los desvaris del egoisme més refinat, qu' es
  l'egoisme de poblet. Aquí, per exemple, no hi ha paret, no hi ha
  finestra, no hi ha café, ni cassino, ni tertulia, ni empleo 'l més
  insignificant, com lo de carter, que no dega sa existencia á la
  política. Ella ho fa tot: permet, nega, reuneix, disols, aixeca,
  enfonza, protegeix ó persegueix, agafa, empresona, deslliura ó
  mata, segons 'l capritxo, ó la sort qu' en la lluyta consegueixen
  los caciques. Y jo, vol que serveixi pera viure en aquest teixit
  d'intrigas, pera respirar aquesta atmósfera de ressentiments y
  odis, pera posar lo poch que sé y lo poch que valgui al servey de
  la cobdicia ó de la ambició dels meus, faltant á la justicia, á la
  caritat, á la més senzilla delicadesa que tant estimo dels altres?

--Tot lo que vulgui. Tinch una tristíssima idea de la política, y
  també
'm sembla que vosté no ha nascut ab temperament pera dedicarshi; peró
 també crech que carrega de tintas massa negras lo quadro. Vosté té
 una propensió extremada al pessimisme, y es precís que la moderi, si
 vol traure algun partit de la vida. Jo estich en que tots vostés,
 los homens, necessitan un objecte ó altre ahont esbravar tot lo
 calor de passió que tancan dins de l'esperit mentres dirigeixen los
 propis negocis ó viuhen tranquilament la vida ordinaria. Son com las
 criaturas: volen un' hora d'esbarjo y una joguina pera trencar, si
 tant convé.

--Totas vostés diuhen lo meteix.

--Per que es un fet qu' hem observat ja apenas tenim nuvi. Y si nó,
  míriho vosté meteix: l'un es jugador, l'altre conquistador, á
  l'altre li agrada la cassa, al altre pescar, quí s'entrega á la
  disbáuixa, als cavalls, á las artistas, molts á la política ó á las
  aventuras de la guerra apenas se mou una mosca. No se'n trobará un
  per remey, que 's contenti com nosaltres ab los quefers ordinaris
  de la casa. Per que 'ls més quiets, ó farán versos sense ser
  poetas, ó máquinas sense ser enginyers, ó, y aquestos son los
  pitjors, tot essent los més mansos, se ficarán per la cuyna y
  xifrarán la seva vanitat en fer guisots. Cap de vostés la xifra en
  ser un bon pare de familia ó una celebritat en la carrera
  escullida. Si de cas ho son, ho desdenyan, ó, quan ménos, més los
  afalaga l'admiració que causan per sos vicis ó puerils
  entreteniments. No vull dir que vosté 's dediqui á la política, ja
  que no hi té inclinació, ni crech, per altra part, qu' ho conseguís
  lo seu papá, dat lo modo de pensar de vosté... per que... ¿m' ho
  deixa dir?... també tinch als homens per tossudets...

L' Albert sonrigué, y ab un lleuger cop de cap, afirmá per
galantería.

--Nó; lluny de recomanarli aixó, que no sé si es carrera, peró sí font
  de torment per las pobres mullers, ajudaria jo meteixa á tréureli
  del cap per mica de fé que tingués en conseguirho. Peró crech, sí,
  que vosté, are qu' es jove, ha d'espolsarse de sobre aquest
  pessimisme, aquesta hipocondría que 'l rosega, y obrir 'ls ulls á
  un horisó més rosat, més lluhent. Y en fí, quí 'm fá sermonejar, á
  mí que no serveixo per predicador, y, sobre tot, quan la naturalesa
  y alguna altra filla d'Eva bé prou que s'encarregarán de curarlo
  més ó ménos tart? A propósit
¿quí sab si la Montserrateta?... Avuy he reparat...

Un gran truch en la porta del carrer, ofegá en los llavis de l'Albert
una exclamació ingénua. Los dos interlocutors restaren callats,
esperant, fins que la cambrera entrá ab un telégrama clos, endressat
al gobernador.

--Que li portin al cassino --feu Da. Isabel.

Y aixecantse, abandoná la saleta pera dar una mirada á sos fillets que
dormian com dos ángels.

L' Albert seguí en sa butaca, pensatiu y confós. Es veritat que tenia
prou franquesa ab Da. Isabel pera confiarli secrets de major
importancia; mes "¿per qué parlarli avuy ab tal foch d'una senzilla
sospita, y ferli tan negra pintura de lo que 'l seu marit y 'l meu
pobre pare professan ab tal entussiasme?" L' Albert pressentía
que 'ls temors exposats no eran pas la veritable causa de son
malestar. Més encertava, potser, atribuhintla á certa conmiseració
may sentida envers aquella dama, que li havian obert al cor las
mesquinas murmuracions sorpresas aquell matí á casa Montellá. Peró
conseqüent en son propósit de menysprear las mesquinesas de
l'ignorancia y de la malicia estúpida, s'avergonyia de regoneixer
que 'l ferissin tan. Sa propensió al análisis, esmolada y encare
viciada en las aulas de la facultat de Dret, l'empenyía á més enllá
pera trobar la clau d'aquell enigma psíquich. Al llansarse á
cercarla, veya á la rahó en pugna ab la conciencia. Mentres la
primera li esplicava l'horror d'aquella conversa presentantla com
revelació infalible del estat social de Vilaniu, certament bén trist
pera qui sentia sols generositat, espansió y altesa de miras; la
conciencia l'acusava de pendrer com propia l'ofensa dirigida á qui
certament no necessitava la defensa d'ell. Confós y roig lo posá
aquesta veu interior, més confós encare, quan notá que la derrera y
senzillíssima broma li havia ferit l'orella com una injusticia.

Y roig lo trobá encare Da. Isabel, al apareixer novament á la saleta,
portant en sos ulls aquella explendorosa joya de mare felís qu'acaba
de contemplar á l'ignocencia en dols repós.

L' Albert no gosá mirarla. Fingint jugar ab una borla de la butaca,
espremia interiorment lo disgust que li causava aquella veu irritant
de la conciencia qu' ell tractava d'ofegar ab totas sas forsas.

--Encare está capficat? --feu ingénuament la Galcerán, deixantse caure
  en un balancí, ab franch deixament.

L' Albert no pogué dominar un sobressalt. "¿Es que 'm llegeix
l'interior?" Y més roig qu' avans, se posá sobre sí, responent en veu
forsadament tranquila:

--De qué vol que ho estiga? Alló era pera conversar, res més.

--Donchs parlém d'altras cosas; escolti: vol venir demá á la Mayola?

--A la Mayola? --repetí ell, pera tindre més temps de pensar la
  resposta.

--Sí, aném á ensenyarla al papá y á en Dominguez.

L' Albert s'excusá ab pretestos fútils. Da. Isabel, sense pararse á
cercar la causa d'aquella negativa, las emprengué, segons sa costum,
pel to de la broma.

--Com vosté vulga. Ja comprench qu' ab lo despaig obert, rodejat de
  plets y causas, no pot perdre un dia.

--Que cruel es ab mí --feu lo jove advocat, esforsantse en amorosir
  l'agror de la veu.

Da. Isabel esclafí una rialla.

Hi havia tot sovint entre ells dos escaramussas per l'estil, derivadas
aixís de l'oposició de temperament com de la diferencia d'edat. Da.
Isabel, alegre y l'Albert, concirós, s'avenian, s'ajuntavan y en cert
modo 's completavan, com la llum y l'ombra, sense esfors ni
violencia. Peró la major edat y potser lo major caudal d'experiencia
de la vida que tenia ella motivavan que Da. Isabel no pogués mirar á
l'Albert sinó com un noy aventatjat que li feya la gracia d'un fill,
d'un germá jovenet, ple d'infantívolas cabórias y d'entristiments
estemporanis. L' Albert li llegia en los ulls, en l'accent, y sols
per la por de caure més en ridícol lograva enfrenar la branzida de sa
fina susceptibilitat de jove que l'hauria llansat cegament dins
l'emboscada. En aquets casos optava per callar. Per fí, l'enjogassada
dama, mitj penedida, mitj tocada de compassió d'haverlo apurat, solia
fer lo que se'n diu girar full... Aixó sí, pera tornar á riure al cap
d'una estona.

--Vaja, Albertet, vinga, home, vinga. Demá mitj Vilaniu será á fòra, y
  no es encare dia d'empendre res.

No havia pogut contestar l'Albert, quan un nou truch retrunyí per la
volta de l'escala y 's sentiren grinyolar las frontissas del feixuch
portal. Mitj minut després, entravan en la saleta 'ls tres senyors de
la casa, l'alcalde de la vila y D. Ramon. En havent saludat, lo
gobernador, D. Pau y l'alcalde s'encaminaren al primer pis. Lo
general y D. Ramon se deixaren caure en las butacas ab semblant de
malhumor.

--¿Qué passa? --preguntá Da. Isabel-- Sembla que vingan capficats.

--Res... quatre perdularis qu' han tingut lo mal gust d'aixecarse.
¡Llástima de balas!

--Lo de sempre, general: aquest país está deixat de la má de Déu. ¿Sab
  lo que falta á Espanya? Un bon sabre --feu D. Ramon, bermell com lo
  foch.-- Jo no sé en Narvaez com s'es tornat.

--Sí, sí, palo, palo --refermá 'l general, tot amoixantse 'l mostatxo.
  Si jo fos poder ja ho veuriam.

--Bé; pero ahont ha sigut aixó? --preguntaren los oyents.

--En aquesta mateixa provincia.

--Valgam Deu, que may poguém tenir tranquilitat! --exclamá la
  senyora.

--Y es cosa de consideració? --interposá l'Albert.

--Ca! --exclamá 'l general-- Si á mí 'm deixessen fer, ho acabava ab
  quatre balas.

--Peró, pe 'l prompte, ja tením en dansa al senyor gobernador, ja no
  pot dormir aquí --afegí, ab condolida veu, D. Ramon, cada volta més
  plé d'enuig.

--Cóm! --saltá Da. Isabel-- ¿en aquestas horas se'n anirá?

--No té més remey --replicá 'l general, ab tó sentenciòs-- y 'l teu
  marit també.

Da. Isabel no pogué ocultar una desagradable sorpresa.

--Dona --feu lo primer ab tó paternal-- es just que l'acompanyi.

--Peró qu' esperin á demá.

--Nó; aquestas cosas no admeten dilacions.

--Llavors la cosa es séria?

--No es séria, peró podria posarshi.

--Qu' esperin, donchs, á que s'hi posi, ó al menos á marxar ab claror
  de dia. Varem arribar ahir y en Dominguez avuy meteix; no han
  dormit, han d'estar capolats. De nits, los camins son perillosos
  sempre. ¡Quant més si hi ha alguna sublevació!

Da. Isabel parlava cada volta ab més foch. Son pare no ho deixá de
coneixer y, ab lo desitj de calmarla, afegí que D. Pau s'hi empenyava
per un deber de companyerisme, y fins per un rampell de patriotisme
altament laudable; que 'l camí no oferia cap mena de perill
perque 'ls sublevats eran pe'l cantó de Cimdecorbs; que ja, desitjós
d'estalviar á sa filla aquell disgust, s'havia ofert ell en persona á
anar ab lo gobernador...

--Ah! nó --saltá Da. Isabel, tota resolta-- ni ell, ni tu, papá. ¿Per
  qué no l'acompanya l'alcalde?

--Peró sigas rahonable, filla. ¿Quinas sortidas teniu las donas? En
  moments aixís, las autoritats no poden abandonar las poblacions.

--Peró --saltá D. Ramon-- si lo mellor fora que m' hi deixessen anar á
  mí, com ja proposava. Ja saben que m' hi ofereixo de bon grat.

--Cap de vostés --interposá l'Albert.-- Ja l'acompanyaré jo.

La joya esclatá en lo semblant del vell Merly. A la fi, son fill no
negava la sanch, comensava á sentir entussiasmes polítichs, á
compendre la seva missió á Vilaniu. "Per aqui, per aqui s'arriba á
diputat, á ministre." Ja 'l tenia encarrilat.

Heus'aqui lo que l'Albert llegí tot desseguit en los ulls de son pare,
y heus'aqui ja 'l jove penedit d'haverse ofert. Qu' interpretessen
aixís son acte de generositat lo mortificava com si tractessen de
rebaixarlo. Peró no era l'Albert tan fluix de carácter que sabés
retirar la paráula llansada á volar. Per aixó insistí, manifestant
tan ferm propósit, que s'aixecá y eixí corrents cap á casa seva á
mudarse d'una esgarrapada.

Mentrestant, consumia á Da. Isabel un tal neguit que, en sentint á son
espós despedirse del alcalde, corregué á trobarlo.

Marit y muller entraren en llur dormitori inmediat al dels nens. D.
Pau portava una esperma á la má, qu' illuminava escassament
l'espayosa pessa. Grans armaris de noguera, cadiras de brassos
entapissadas y un gran trémol s'encauhavan en l'ombra, arrenglerats
per las parets, ab l'imponent magestat dels colossos assiris. Las
pinturas del alt sostre desapareixian sota un vel gris, y 'l llit de
matrimoni, ab sos llarchs cortinatges, s'ovirava entre la fosquedat
de l'alcova com un túmbol.

Da. Isabel deixá que son marit posés lo llum demunt del tocador y, en
veyentli obrir un calaix, més ab to de prech que de recriminació,
preguntá:

--Ahont vas, Galcerán?

--No t' ho ha dit lo papá? A acompanyar á en Dominguez.

Da. Isabel relliscá en un diván y, sofocant sa agitació, lo cap
reposant en lo palmell de la ma dreta, cercava 'l mot més dols pera
arribar al cor de son marit, mentres aquest obria y tancava calaixos,
movent d'una banda á l'altra sa corpulent persona, fent preparatius
de viatge ab la major indiferencia. Després d'una breu páusa, Da.
Isabel continuá:

--Galcerán, fill, es de nits, me farás estar ab angúnia.

D. Pau girá lleument lo cap ab estranyesa y respongué fredament:

--Tonta serás! Ja tenim lluna, coneixes el camí y sabs que no hi há
  perill.

--Peró ¿qué os costaria esperar tres ó quatre horas? De dia, en
  Dominguez se'n podria anar sol.

--Vaja, vés si 'm trobas la cartera. No t' hi fiquis en aquestas
  cosas, no t' hi fiquis, que las donas no hi enteneu res --feu D.
  Pau, ja sens girar lo cap y donant á la veu un to un xich
  pedagógich.

Da. Isabel s'aixecá, doná duas ó tres passas en fals y, per fi,
allargant los brassos, se llansá al coll de son marit, omplintlo de
sorpresa.

--¿Qué fas? ¿qué tens?

--No t' enfadis, no t' enfadis y t' ho diré.

D. Pau, encare tot estranyat, l'apartá suaument y, agafantla per las
mans, respongué:

--No m' enfadaré, digas, qué significa aixó?... Peró no 'm fassis
  perdre temps qu' aném depressa.

--Donchs bé, no busquis res, no arreglis res; ja está convingut qui
  acompanyará al gobernador.

--Sí, jo --feu resoltament, lo marit, encare somrisent.

Da. Isabel rodá 'l cap pera endolsir més la negació.

--Donchs quí?

--L' Albert.

--L' Albertet! --repetí sorprés D. Pau, desfentse ja de sa muller.--
  Aném, dona, no sigas criatura. Lo gobernador no vol, en aquets
  moments, un company, sinó un confident, un consultor; no 'm
  necessita pe'l camí sinó á ciutat. ¿Te creus que jo volia
  acompanyarlo pera ferli costat com si tingués por? Ja té la
  guardia-civil á sas ordres. Si ell pogués presumir tal cosa, ja no
  m' hauria proposat acompanyarlo per no posarme en ridícol als seus
  ulls. No sigas criatura; hi aniré jo y ningú més.

Y dit aixó, doná una gran estrebada á la campaneta que 's sentí
dringar nerviosa y trista, allá, en las fosquedats d'un llarch
corredor.

--La cartera de viatge y la maleta --digué ab veu imperiosa á la
  criada qu' acudí, mentres ell seguia ja altra volta arrancant dels
  calaixos l'equipatge.

Da. Isabel sofocá 'l disgust mossegantse 'l llavi, y ab la vista
enterbolida per una llágrima indiscreta, ajudá á son marit á preparar
l'equipatge. Coneixia ja massa á en Galcerán pera contradirlo
obertament.

Consentit, com fill únich, per una mare que no veya ab altres ulls, la
voluntat de D. Pau cresqué á compás de son físich agegantat y nervut,
trobant, quan home, encare pera mellor tremparla y enfortirla, un
element tan propici com era l'autoritat quasi feudal que se li
regoneixia en la vila, la de que sapigué revestirse dins del partit,
una bossa que jamay deya que nó pera satisfer sos capritxos, y tot un
batalló de mossos, majordoms y aparcers qu' escoltavan, quadrats, sas
ordres. Com si aixó no bastés, ho havia mamat ademés en l'exemple de
son pare de qui 's contavan rasgos de tossudería inaudita. La meteixa
fermesa de voluntat, portada ja á l'exageració, havia arribat á ferlo
fins aspre y potser dur de cor per' aquells ab qui 's creya rellevat
de cumpliments. Poch amich d'entendriments y llágrimas, rara vegada
prechs y planys logravan ablanirlo. Fet un determini, 'l duya á cap
sense temor á llamps ni pedregadas, y no contant ab major forsa,
oposarshi era buscar una derrota tant més desagradable, en quant D.
Pau solia afegirli derrera, aquella rialla plena de punxas de que
disposan los sanchfrets. Per aixó Da. Isabel, qu' al sentir cridar á
la cambrera experimentá ja una sacudida, preludi d'un xoch més dur,
s'apresurá á ajupirse á la voluntat de son senyor una vegada més. Y,
com humil esclava, li arreglá la maleta, mentres ell se posava 'l
vestit de camí. Ni un, ni altre, badaren boca durant aquesta
ocupació. Capficat ell pe'l telégrama, ja ni s'adonava de sa muller.
Aquesta, bon xich vexada per la contradicció y sequedat de son marit,
fonia en aquella claror trista sos esguarts entelats pe'l plor. No
era la primera volta qu' anyorava s'alegra jovenesa al costat
d'aquell home distret d'ella y sempre sórt á la dolsa veu del
sentiment. Mes, apassionada per ell, no 'l podia desvoler. Quan bé 'l
considerava, 'l veya bo, 'l veya digne y la pobre 's reprimia.

Arreglat tot, D. Pau entrá á besar als nens y, seguit de Da. Isabel,
baixá á ajuntarse ab son company que ja l'esperava. L' Albert hi era
també, vestit de viatge, ab sa cartera al coll.

--Es inútil, --digué D. Pau-- Pera tú ha sigut avuy un dia de
  caygudas. Estás de mala lluna, noy.

D. Ramon aplaudí ab una rialleta forsada.

--Com vostés vulgan --respongué l'Albert, mitj mossegantse 'l llavi.

Un renill dels cavalls que potejavan ja impacients en lo portal,
ressoná per l'ampla escala. Se despediren tots ab estretas de ma,
abrassadas, promesas y oferiments, y, acomodats en lo tilbury 'ls dos
viatgers, á un créch de fuhet rodá 'l carruatge com un tró que 's
perdé arreu en la imponent quietut dels espays.

D. Ramon y son fill emprengueren lo camí de casa, alacayguts abdós per
bén distints motius. Da. Isabel se ficá al llit, malehint tota
plorosa la política y donant tota la rahó á l'Albert.

### XI

Las festas havian acabat. Vilaniu recobrava per moments son aspecte
normal de poble quiet, enfeynat, que, de bon matí, escampa gran
contingent de pagesos per camps y vinyas, engavía un altre contingent
de teixidors y filadors, y, per tot tránzit, se queda ab la gent de
carrera, 'ls pochs empleats y rentistas, las senyoras d'aquestos, las
criaturas y 'l servey. Diligencias y carrets s'havian emportat ja á
la majoría de forasters. De tot aquell renou d'ahir sols quedavan per
mostra unas quantas capellas de barri ja mitj desguarnidas, y uns
quants manats de mata pansida, arrencats de las enramadas, que 'ls
xicots havian escampat pe 'ls carrers, després d'arrossegarlos per la
pols. Fusters, calderers, boters, manyans, picavan altra volta,
emperesits peró per la festa, decayguts y ullerosos per la falta de
dormir, y en los barris extrems brunzia sordament la maquinaria de
vapor de las fábricas. Los vilaniuhenchs més peresosos havian encare
eixit al camp á celebrar lo gos, que'n diuhen ells, quedant aixís la
vila més solitaria que de costum. L' aspecte general de las cosas, la
claror, fins los sons, tenian no sé qué d'ensopits, d'endormiscats.

Aixó no obstant, sota aquella capa d'esllanguiment y repós hi havia
qui bullia de sanchs, qui anava y venia sens reposar, ple de febrosa
agitació. Eran los polítichs. La sobtada marxa del gobernador havia
remogut la curiositat pública, y encare que 'ls diaris no podian
arribar á Vilaniu fins al mitj dia, 's desitjava saber qué passava.

La revolució de setembre estava en plena gestació. L' any avans,
s'havia ja aixecat en Prim ab dos regiments de cavallería. A Avila,
al camp de Tarragona hi havia hagut també sublevacions, y la del 22
de juny, en lo quartel de San Gil, á Madrid, havia sigut formidable.
Los cástichs imposats no logravan enrobustir als goberns, que queyan
ó s'aixecavan sens causa ni rahó d'Estat. Lo partit progressista,
llavors, més que fort, temible, acordant lo retraiment, llansava 'l
guant ja no sols als moderats sinó á la Reyna meteixa. Y
l'instabilitat de las Córts hont se discutia avuy ab fúria pera esser
disoltas demá, la de l'alta magistratura que 's veya delmada á cada
instant, las conspiracions militars qu' abortavan aquí y allá
llansant á l'emigració als generals més impetuosos, sembravan
l'alarma en tots los esperits, fent pressentir y fins desitjar
l'adveniment d'una situació nova, més clara y sólida. Sobre l'Espanya
entera pesava l'espectació crudel que domina en la casa d'un malalt
sense esperansas; un toch de trompeta feya parar orella á tothom,
l'escopetada d'un cassador llansava escala avall á tot un poble. Lo
malalt havia de morir; estava en la conciencia de tothom. Per aixó,
la quasi escapada del gobernador civil havia de produhir á Vilaniu
una sensació fondíssima. Uns per altres, tots los polítichs esperavan
saber novetats, y al cassino anavan á trobarse de bon matí, portats
del meteix afany.

Lo primer que hi acudí fou en Rodón, capithost á Vilaniu del partit
progressista. L' estranyesa del fet no li havia deixat aclucar l'ull,
esperant que, d'un moment á l'altre, trucarian á sa porta ó sentiria
las campanas celebrant l'aconteixement. Peró rés; la nit passá
tranquila, y, ullerós de son, anava á compareixer al cassino, tan
ignorant de las cosas com los demés.

Aixó n' obstant, eixí de casa ben empapat del paper que son deber
l'imposava; ell no podia ignorar res, peró tampoch res devia revelar.
Seria l'Esfinge per tothom consultada y, com ella, 's mostraria
misteriós, segur y temible.

Per altra banda, las conjecturas, las suposicions qu' ell mateix
s'havia fet, tot regirantse pe 'l llit, cobravan are, á sos ulls, tot
lo cos y consistencia d'una veritat irrefutable; de manera que, si de
fet fingia, ben prompte no ho creuria aixís. Callaría per
conveniencia, peró no sens esfors, perque sos cálculs no podian
fallir.

En sa imaginació, havia aixecat á la meytat dels espanyols, armas á la
má, escampats en partidas per las montanyas, encastellats en las
barricadas per las ciutats, mitj exércit aliantse ab los sublevats,
aturdida l'altra meytat per aquella explosió entussiasta del poble, y
ja
'ls soldats leri-leri, á punt de desbandarse pera reunirse ab sos
 companys. Tal era 'l quadro qu' hauria descrit ab envejable aplom,
 si per altra banda no hagués cregut necessari revestirse de aquell
 misteri que dona autoritat als conspiradors. La cara de satisfacció
 havia de espantar als contraris y animar als amichs; peró en lo
 demés de son posat, uns y altres sols havian de véurehi al
 depositari de grans secrets, al polítich hábil, al home temut que
 pesa y estudia sas paraulas y qu' encadena ó empeny als demés ab lo
 talisman del secret que guarda. Tan possehit estava de son paper
 que, sense 'l menor esfors, lo desempenyá fins ab la seva dona quan
 al eixir ell de casa, allargantli la má, la cara radiant d'alegria,
 va prevenirla pera que no passés ánsia si tornava tart á dinar. Lo
 triomf era próxim. Estaria tot aquell dematí ocupadíssim, potser
 hauria de reunir lo comité y dictar un sens fi de disposicions pera
 que l'éxit de la revolució no 'ls trobés desprevinguts.

Aixís arribá al cassino y, colocat al peu d'una taula de marbre, tot
fent ballar la cadena ó caragolantse 'l mostatxo, comensá ben prompte
á desempenyar son important paper; una mirada irónica, provocativa,
als del partit contrari; una rialleta d'inteligencia, plena de
promesas falagueras, als de sa comunió.

--Y donchs qué hi ha de nou? --li preguntá á mitja veu lo pubill
  Tárrega.

--Tot va divinament. A veure si á mitj dia sabreu grans cosas. --Y
  derrera d'aixó, una bona estreta de má, com volent dir: "deploro no
  poder ser més esplícit ab tu."

Lo pubill Tárrega abaixava 'ls ulls ab assentiment, y prenia part en
la conversa general del rotllo, hont, com si estessin tots conjurats
pera expressarse ab igual misteri, no feyan més que etjegar bolas á
mitjas paraulas y soltar pronóstichs com fets consumats.

--Es á dir qu' á Barcelona hi ha gresca?

--Y tal si n' hi ha!

--Oh! potser á la hora present...

--Clach, clach, clach, clach! --feya un altre, més enterat encare.-- A
  la hora present? Tot está dit y benehit, home.

Y bastava aixó pera que tot lo concurs, en Rodón inclusiu, donguessen
per cert qu' á Barcelona tot estava dit y benehit. Un moderat
disfressat eixia del grupo y anava á escampar l'alarma entre las
filas dels seus:
"á Barcelona hi ha gresca llarga y tot está dit y benehit." L' oyent
 interpretava la frase en lo sentit contrari á la revolució. Las
 tropas lleals eran las que ho havian dit y benehit tot. Replicava 'l
 missatjer que havia begut en bonas fonts, y l'altre quedava
 mortificat pe 'l dubte, espahordit com son company. Sí, espahordit,
 perque 'l moderat que no veya en la revolució l'espectre del
 socialisme desenfrenat, pressentia al menos l'adveniment al poder
 d'una nova casta d'ambiciosos, plena de rencor y odis. Eran las
 fortunas naixents, pastadas ab suhors encare calentas, qu' anavan á
 encararse ab los noms antichs, ab las autoritats de sempre, ab los
 rebrots ja corsechs del enderrocat feudalisme. S' amenassava á
 l'Iglesia qu' era un fré, se minava'l respecte del pagés qu'era una
 forsa, se parlava de drets individuals y d'igualtat per' acabar ab
 l'autoritat y preponderancia vinculadas. Una nova ona d'aquell mar
 qu' agitá 'l 89, galopava encrespada cap á terra á esborrar
 l'emprenta de l'anterior.

--Qué hi ha de nou? --preguntá en Riudabets al hereu Rodon?

--Ja ho sabrá aquest mitj dia.

--Acabo de veure al Albert molt capficat --afegí en Tomaset, á cau
  d'orella. En Rodón, no perdent son to de misteri, respongué:

--Es clar; lo carro va pe 'l pedregal --y, d'un pinyach, los anells
  que penjavan de sa cadena rodaren més d'un minut.

Llavors, al revés, D. Tomaset fou quí estrenyé ab ademán de mútua
inteligencia la má de'n Rodón. Lo carro va pe 'l pedregal, volia dir,
pera aquell conco, tot un' altre cosa. Ell no havia gayre be dormit,
preocupat pe 'ls descobriments qu' havia fet lo dia avans, del amor
de Da. Isabel y l'Albert, escandalitzat de la despreocupació
d'aquella dama que no reparava en quedarse ab lo seu amant fins altra
hora de la nit. Inflamat tot son afany de conquistas, ab tal exemple,
somniá en desbancar al noy Merly, sitiant á Da. Isabel, colmantla de
galanterías y obsequis. Y quan eixí de casa y aná en busca del hereu
Rodón, al preguntarli "qué hi ha de nou" no 's referia certament á la
política, que tan li feya; cercava novas presuncions de cóm havia
mirat aquella entrevista D. Pau. Ningú podria dárlashi tan bé,
segurament, com lo rival del marit, á quí devia interessar sobre tot
averiguarlas. Eixint de casa, havia vist á l'Albert que, distret y
capficat, passá de llarch sense saludarlo, y ja sobre aixó feya
l'home uns capdells difícils de desembolicar. Aixó y las respostas
de'n Rodón l'animaren no poch á empendrer la conquista.

S' apartá, donchs, del grupo de polítichs, doná un parell de toms
pe 'l saló, que 'ls mossos estavan desguarnint; consultá ab
dissimulo 'ls miralls y, tot pentinantse las arnadas patillas, baixá,
fent saltironets, las escalas del _Vilaniuense_. May tan felís.

De dret se'n aná á casa Galcerán. No eran més enllá de las deu. Da.
Isabel, encare sens pentinar y prou ocupada en fer endressar lo
primer pis, poch estava pera visitas. Lo general s'entretenia per
l'hort ab sos nets. No mancavan per aixó en l'antessala del despaig,
lo vell Merly y en Llebreta per si venian ordes de D. Pau.

En lo moment d'arribar D. Tomás al entresol y preguntar per la
senyora, baixava del primer pis la cambrera, carregada de capsas de
cartó y estotxos. La Queta no havia posat reparo en respondre que la
senyora era á dalt, peró la cambrera, barrant lo pas al senyor
Riudabets, lo detingué, observant que "no estava visible."

--Ah, bah! una frase de ciutat qu' aquí no s'usa! --exclamá,
  impertinentment, D. Tomás.

--¿Qué diu, senyor? --feu, tota sorpresa, la cambrera, deixant en la
   primera cadira aquell feix de capsas, disposada á encararse ab
   l'insolent-- Donchs son las ordres que jo tinch. Jo ja he
   complert. Are, si vosté ho creu tan prudent, puji.

D. Tomás restá roig é indecís, la cambrera desafiantlo ab la mirada y
barrantli encare 'l pás.

--Potser podria veure al senyor general --interposá ab to conciliador
  la Queta, que trobava també despótica aquella prohibició.

--Sí, veuré al general --digué, secament, don Tomás. Aixís dava una
  llissó á la minyona.

--Es al hort. ¿Vol baixar? Baixi, baixi, si es servit, --torná la
  Queta, cada cop més amable.

La cambrera feu pás y, prenent altra volta las capsas, s'interná per
l'entressol ab l'ayre insolent d'un criat de casa bona.

Un cop se perdé aquesta derrera una porta, D. Tomás agafá á la Queta
pe
'l bras, l'enmená al menjador y, asseyentse pera referse de la
 tremolor d'ira que li feya ballar las camas, comensá á mitja veu,
 peró ab accent melodramátich.

--Y donchs, Queta, qu' es aixó? Quin daltabaix de costums! quina
  criada més desinvolta! ¡Quina casa més transformada! Jesús, Jesús!
  si don Joseph tornava y veya aixó!

La Queta arronsá prudentment las espatllas.

--Y bé, que m' hi dihéu? --afegí 'l conco-- Heu vist cosa com aquesta?
  Negarse á rebre á la gent com cal! Qué dich jo! Impedir la visita
  un malestrop, una criadota com aquesta, á un senyor de la meva
  prosapia? Perque jo no'n vull culpar á donya Isabel; jo no puch
  creure que donya Isabel, qu'es tota una senyora, donga ordres
  consemblants, y menos sense fer escepcions pera personas com jo.

L' ira de qu' estava possehit escalfava á aquell pergamí fins á ferlo
suhar. D. Tomás feu una páusa pera aixugarse la rebeguda cara y
resseguirse ab gran esment lo front per no comprometre l'equilibri de
son bisogné. La Queta, plegada de brassos, estava á punt de plorar.

--Ay Queta! Queta! com vos compadeixo! Ja veig que no hi podréu
  aguantar aquí!

Una llágrima amargant brollá un moment en los ulls de la senzilla
vella, peró aquesta cuytá á tráuresela ab lo pany de son devantal de
llana.

En aquest moment s'ohiren passas d'home.

--Bé, que no vol veure al senyor general? --s'esforsá en preguntar
  l'antiga criada.

--Nó, nó; --respongué bén alt y ab ironía, D. Tomás-- potser tampoch
  está visible. Ja tornaré á un' altra hora.

Ell creya que 'ls passos eran del general, d'aquell orgullós que no li
havia fet cas ahir á la tarde, y dava á sa resposta tot l'alcans
d'una llissó.

Al girar la cara, topá ab D. Ramon y en Llebreta.

--Vosté per aquí? --feu lo vell Merly-- Y aixó, qué 'l porta?

Cap dels tres intentá tan sols descubrirse.

--Pse... passava per aquí, y he pensat déixam pujar á veure qué fa
  donya Isabel. Com ahir va tindre aquell espant y á la nit no va
  esser al cassino.

--Ah, sí; no vá esser pas res, no va esser pas res --respongué D.
  Ramon, enfosquint la veu y fent ballar lo cap. Després, mudant de
  tó: --Y bé, ja l'ha vista?

--Nó, senyor, diuhen que no está visible.

--Ah, naturalment, tan dematí... Deu estar ocupada, eh, Queta? Las
  senyoras, ja se sab, ja se sab...

Se veya que D. Ramon estava amohinat per altras cosas. Sa mirada 's
perdia per las vigas. Si hagués sabut qu' aquella veu era la de'n
Riudabets, á quí professava particular menyspreu, ja no hauria eixit
de son amagatall.

--Bé, bé, --prosseguí, empés ja per sa preocupació.-- Y donchs, qué 's
  diu per la vila?

--Sobres?

--Home! de política.

--Ah, de política! No n' he sentit dir res á ningú.

Los llavis de D. Ramon expressaren fástich. "Ximple" exclamá
interiorment. Arreu, posantse sobre sí y donantli un copet de despido
á l'espatlla:

--Bé, Tomaset, bé; vosté, desenfeynat com sempre, no deu tindre res á
  fer, y en Llebreta y jo estém ocupats; ja'ns dispensará, eh?

--Ah, sí! --feu candorosament lo dandy. Y abocántseli á l'orella, ab
  veu de enhorabona: --Aquets dias, ab lo gobernador y don Pau no deu
  saber per hont girarse. ¿Ahont son are, per allí dins?

D. Ramon se quedá veyent visions. "¡Heu vist un beneyt del cabás com
aquest! Es á dir qu' encare ni sab que son fora!"

--Sí, allá dins; ben endins. Vaja, Tomaset, estiga bo.

Y allargantli la ma, D. Ramon ab malicia, máquinalment los demés,
feren que D. Tomás eixís d'aquella casa si enfadat ab Da. Isabel,
gens queixós de quí aixis l'havia despedit.

--Ay lo pobret! --saltá D. Ramon quan lo vegé fora-- En quin mon viu?
  No ho heu sentit? Encare no sab que D. Pau y 'l gobernador son
  fora! Ay! jo
'm trenco de riure! Benaventurats los mansos, perque d'ells es lo
 regne dels cels!

Y tots tres, inclús la Queta, poch ans tan plorosa, esclafiren á
riure. Després se descompartiren, retirantse á la cuyna aquesta, y á
l'antessala del despaig los altres dos. La cambrera y la sotacambrera
pujavan y baixavan, mentrestant, las robas y objectes que fa remoure
una instalació, comentant l'epissodi ocorregut ab la primera y
mofantse d'aquell carcamal fins á no deixarli os sencer. "Un ninot de
cartó, un juheu de misteri ab livita, sabs? Unas patillas arnadas com
si 'l haguessin desenterrat de la golfa. Ara vés ahont vé aquell
vellot á destorbar á la senyora?"

Per fí arribaren los diaris. Los concurrents al cassino 'ls arrancaren
de las mans del carter. Cada lector se vejé ben prompte al mitj d'un
rotllo d'oyents. Articles, gasetilla, anuncis, passaren per alt. Hi
hagué un instant, que no 's sentí sinó cruixir lo paper; l'ansietat
suspenia la respiració.

--Qué, no porta re 'l teu?

--Es lo Brusi, no'n dirá res.

--Mira 'ls partes.

--Ca! A veure El Demócrata... Calla, sí; aquí, al mitj de la
  gasetilla...

--Silenci! --feu la veu general.

Tots los pits se desfogaren ab un llarch esbufech. Los quatre rotllos
se convertiren en un sol munt. Alguns s'assentaren á las táulas, las
camas brandejants.

--Psit, psit!...

Lo lector d'El Demócrata, en veu tremolosa de precipitació comensá:

"_A punto de entrar en máquina nuestro número, hemos recibido la
  siguiente proclama que no podemos dejar de reproducir, porque, ya
  lo saben nuestros lectores, en los tiempos que corremos, no está la
  magdalena para tafetanes. Nuestros correligionarios comprenderán
  porque no añadimos comentarios. En el sagrado de la intimidad bien
  podrán ellos hacerlos._"

Una rialla d'aprobació acullí aquestas paraulas. Si la'n sabia de
llarga l'autor! No'n porta poca de cúa aquesta indirecta! Varis
ullets y moviments de cap expressaren aixó telegráficament. En Rodón
rebentava de satisfacció.

--"_Gobierno de la provincia_," tatarí, tatarí... Deixéum' ho llegir á
    tall de nunci --feu lo lector, disposat á posar en caricatura
    l'alocució del gobern.

--Ben dit, ben dit; avant --feren varias veus, entre riallas.

(Lo lector cridant) --"_Cuatro mal aconsejados perturbadores de la paz
pública_... (La majoria esbotzá la rialla tapantse la boca)...
_aventureros de oficio que no reparan en poner á prueba la
 magnanimidad proverbial de S. M. la Reyna (Q. D. G.)_..."

--Sí, ja ho veurém si't guardará --saltá un acalorat.

--Prou, prou, silenci!...

"_han osado de nuevo seducir á algunos incautos y echarse al campo con
  armas para sembrar la intranquilidad entre los pacíficos habitantes
  de esta provincia, vejar la propiedad y paralizar los negocios, sin
  otro fin, probablemente, que el de justificar inversion de fondos á
  sus harto confiados paganos..._"

--Clach, clach, clach! Ja t' ho darán, ja! --feu l'auditori,
  removentse mitj content, mitj enutjat de l'insolencia que
  l'autoritat se permitia.

_--"Habitantes de la provincia: vivid tranquilos y confiados. El
    gobierno vela por vuestra seguridad y la conservacion de vuestros
    intereses. Cuatro compañias de Tetuan marchan en persecucion de
    los facciosos. Estos, no fiando ya en el número, que mal puede
    suplir su valor personal porque de traidores es el ser cobarde,
    corren á guarecerse en las fragosidades de Cimdecorbs, donde, sin
    duda, los vereis bien pronto dispersos y arrepentidos. En el
    resto de la Península reina el órden más completo. Viva la Reina!
    Vuestro gobernador F. de S. Dominguez._"

Tatarí, tatariiii...

Una riota general doná fi á la lectura. Bona cosa dels presents,
estant ja embolicats en la conspiració que no esclatá fins al agost
següent, tenian la persuassió de que 'l moviment s'havia anticipat, y
no podian creure las paraulas del gobernador. Per altra banda, 'l
país estava ja avesat á llegir alocucions hont se mermava sempre la
veritat dels fets, prometent per l'endemá una pau que 's trigava
setmanas á conseguir. Los calificatius y suposicions denigrants
que 's permetia 'l gobernador, eran per' aquells conspiradors,
expressió ingénua de la rábia de qui 's veu perdut. En fi, ¿y la
paraula d'en Prim, las promesas d'en Baldrich, d'en Contreras, d'en
Targarona, etc., etc.? ¿No havian passat per allí l'Escoda disfressat
de capellá, y de traginer en Lagunero, camí de Barcelona, á esperar
l'ordre de sómhi? Los volian fer combregar ab rodas de molí. Bé prou
se veya en lo silenci obligat dels diaris que'n passava una de
grossa. Si no avuy, demá la sabrian.

Y reunit lo comité, aquella meteixa tarde, al hort de la Granja, qu'
era bastant forá, acordá enviar á corre-cuyta un propi á Barcelona
pera saber bén bé qué passava.

## Segona part

### I

Aquella volta 'l gobernador no s'havia enganyat. La partida aixecada
s'esvahí com vol de fantasmas per l'afrau de Cimdecorbs, no al
aproximarshi las tropas, que ni temps tingueren d'arribarhi, sinó á
l'aparició del sometent qu' aixecá 'l meteix país. Havia sigut com
una convulsioneta més del malalt; peró alguns ni aixó creyan,
donantli, tot lo més, lo carácter d'una estratagema de
contrabandistas pera distreure forsas de carrabiners y deixar algun
pas franch als paquetayres.

Tan breument pacificada la provincia, D. Pau torná á Vilaniu fent
seguir á son amich Dominguez. Aquells pillets los hi havian
desbaratat lo plan. L' expedició á la Mayola no podia faltar, y,
aquest any, Sant Pere s'esqueya en dissabte: dos dias seguits de
festa pera las oficinas del gobern. Abandonaren abdós la capital á
entrada de fosch, sens dir res á ningú, y arribaren á casa Galcerán
de bella nit, quan no 'ls esperavan.

Da. Isabel estava ja avesada á aquestas sorpresas de cassador, desde
petita. Son pare, per causa de sa carrera, entrava y eixia de casa
com han de ferho 'ls militars, sabent qu' anava al quartel, no
poguent assegurar jamay á quina hora tornaria. D. Pau, son marit,
tenia la movilitat d'un polítich en actiu servey, sempre un peu en
l'estreb, tant prompte á la capital de provincia, com á Madrid, com á
Barcelona. Avuy l'eclipsava de táula un banquet, demá 'l feya dinar á
deshora una reunió del partit, un altre dia, á la córt, havia de
perdre la nit en lo Congrés ó en algun Ministeri. Per altra banda
convertia sa casa en una petita fonda. Quan menos Da. Isabel s'ho
esperava, compareixia l'home ab algun ó alguns amichs á dinar y fins
á dormir.

--Son compatricis, filla; que posin tres plats més á táula y arregléu
  un llit pera fulano.

Aixó era tot l'any, y sempre ab pressas que feyan, sobretot, renegar
al servey. Més havia mortificat á Da. Isabel encare, un' altra cosa.
Era la part qu' á Madrid li feya pendre en la vida política, també á
salts y á turbonadas. Tal vegada estava la bona senyora á punt de
retirarse al llit, ó en agradosa tertulia, quan compareixia D. Pau y,
á corre-cuyta, la feya vestir d'etiqueta per' anar al ball d'una
embaixada ó al lunch d'un ministre á qui ella ni de vista coneixia.
Era una febre; sols per aixó havia deixat ab gust la córt feya dos
anys.

La repentina arribada d'aquells dos senyors ni sorprenia ni
mortificava, donchs, á Da. Isabel. Al revés, la feu esclafir en una
rialla de goig, y, cridant á la cambrera, doná ordre de tornar á
parar táula pera que
'ls forasters poguessin sopar, "que deuhen venir morts de fam."

--Espérat --afegí D. Pau-- Fés avisar á la Queta pera que demá, á
  primer' hora, fassi provisions per dos dias, y al cotxero que'ns
  tinga
'l break gran á punt per' anar á la Mayola. Hi passarém aquestas duas
 festas. Las minyonas y en Llebreta qu' hi marxin primer ab la
 tartana. Vestíu als nens bén aviat.

--Peró --feu Da. Isabel-- hem d'anar á missa. ¿A quin' hora vols
  marxar?

--Ah, es veritat! En Llebreta, á las quatre ¿ho entens bé?
--endressantse á la cambrera-- á las quatre, que vaji á avisar á
  mossen Magí pera que comparega á dirnos missa de las vuyt per munt,
  á la Mayola. Nosaltres hem de marxar á las cinch; ans de que la
  vila sápiga qu' hem arribat.

--Es molt dematí, Galcerán; los nens se morirán de són.

--Llavors, feu una cosa: tu vens més tart ab ells y mossen Magí --Y
  arreu, trayent lo cap á la saleta, al costat de la qual tenia lloch
  aquest diálech, preguntá cridant-- ¿Y vosté, papá, de quina
  expedició vol esser, de la primera, á las cinch, ó de la segona? Lo
  gobernador estava llavors explicant al general lo plan de la festa
  campanyola.

--De la primera, á la fresqueta, á la fresqueta --respongué 'l
  general.

Eran ja las onze, y ans no varen sopar y 's ficaren al llit, bén bé la
una. En arribant D. Pau, ja no 's dormia en aquella casa, deya cansat
lo servey. Efectivament, tres horas després, en Boy y tres criats més
ja anavan en doyna, y, á las cinch del matí, las fogosas eugas eixian
ja d'aquell casal, ruflant y removent lo cap com orgullosas de dur en
lo break als tres senyors.

Feya un dematí hermosíssim. La vila tot just gosava á remoures.
Algunas finestras comensavan á badar l'ull, una resplandor de rosa
llepava las barbacanas y torratxas, l'ayre matiner despertava als
pochs arbres de dins la vila. Contadas eran las personas que 's veyan
pe 'ls carrers; mes, las pocas que corrian, tot fregantse 'ls ulls ab
lo puny se giravan á contemplar lo break pera pendre nota de qui
l'ocupava y pregonarho arreu. Aixís, á las set, ja tota la vila sabia
aquella espedició.

--Sí, sí, jo ho he vist; l'hereu Galcerán ab lo seu sogre y 'l senyor
  Gobernador, los tres pendonistas. Devian anar á la Mayola perque
  han tirat pe 'l portal de Dalt.

Realment lo break eixí per aquell cantó. Lo sol, mitj enclotat encare
en lo pich del Esparver, amarava de suau resplandor tota la vall de
Flors. Los tres viatjers contemplavan lo panorama sens dir res, ab
aquella fruició especial que causa la naturalesa de bon matí. Allá, á
l'esquerra, la terra anava baixant dret al mar en suau coster hont
morian las montanyas entre l'infinita espessedat d'arbres de riu que
s'allunyavan fins al horizó, arrebolat de llum lo fullatge més alt,
enfonzantse 'l de sota en aquella negror matisada que desespera als
pintors. Los boscos del serrat, arrupits á l'ombra, s'extenian per
las botarudas montanyas com inmensas pells d'ovella tenyidas d'oliva.
Ni socas, ni alsaria d'arbres, ni clapas de terra venian á destruhir
aquesta imatge.

--Veu, allí tinch un bosch ple de conills --feu en Galcerán-- Si
  estessim més aquí, hi aniriam á cassar.

Y sos oyents tenian d'esforsarse per' imaginar pins y alzinas en
aquell borrím negrós que no semblava pujar tres pams de terra. Al
baixar la vista, la vessant prenia un aspecte de burell apedassat,
com gambeto de pobre. A la dreta, la plana s'aixamplava á son pler
fins al peu de las montanyas de ponent, llavors dauradas pel sol. L'
atmósfera d'aquell'hora deixava veure netament llurs contorns y
conreus, los cimals de terrer primari esgarrapats pel llamp, los
córrechs esllavissats per devassalls d'aygua, las fondaladas
perdentse sota munts d'arbreda color de bronzo pompeyá, las vinyas
escalant los puigs pera alfombrarlos de pámpols, grans catifas de
vellut vert estenentse als peus dels poblets de la vall. Pedracremosa
y Campllobí s'aclofavan apomadets y mitj amagats á l'ombra del serrat
del Comte. Més amunt de la grau, que cinglava com corbatí groch las
alturas de Bondalit, guaytavan Castellardit y Cimeralta ab sas
casetas xatas y rostidas pe 'l sol, y de l'extensa faixa d'arbreda
que s'arruava riera avall, ressortian, blanquejant assí y allá, 'ls
campanarets de Vallfonda y Regolf, y de Benitarik, resquici dels
alarbs.

De sobte, D. Pau, entregirantse, cridá, tot signant ab lo bastó:

--La Mayola! Mirin, allá baix, entre aquella negror d'arbres.

Sos companys, fent visera ab la má, enfonzaren inútilment la vista en
la plana.

--Allá, aquella clapa blanca, derrera d'aquell gran noguer. Segueixin
  la punta del meu bastó. Atúrat, Boy.

Y tots tres se posaren de peu dret. D. Pau, qu' estava orientat, no
presumia que de la punta de son bastó eixia, pe 'ls forasters, tota
una estrella de raigs divergents.

--Per allí, miri, --tornava-- prengui aquesta masia groga per punt de
  partida. No la segona caseta, ni la tercera; aquella taca blanca de
  més avall.

Y no'n veyan pocas de casetas y tacas blancas entre las grans feixas
d'arbreda que s'aixecavan en totas direccions fins á formar en
perspectiva tota una espessedat de vert, plena de matisos. ¡Si aquí
lluhia una paret blanca qu' enlluhernava, y allá verdejava una vinya,
més ensá atravessava un camí, al costat groguejava un gran camp de
rostoll ab son campament de cavallons de garbas que semblavan un
ramat de camells descansant en un sorral de la Meca; per tot arreu
pedassos clars y foscos; un inmens _tablero d'ajedrez_ ab las pessas
ja barrejadas com á mitj joch! Tot aixó distreya, marejava, embadalia
y convidava á reposar la vista aquí y allá, sens esma ni direcció
fixa.

Per fí, apuntant, un y altre, l'ull en lo bastó qu' aguantava D. Pau
com una ullera de llarga vista, afirmaren los forasters haver ovirat
la Mayola, aquella taca blanca, derrera una taca verda qu' en
Galcerán batejava de noguera, tot de cor, no perque pogués desde allí
classificarla. Y 'l break torná á arrencar carretera á munt, deixant
darrera un nuvolet de pols, y desfilant sempre entre 'ls renglers
d'oliveras ó garrofers que s'abocavan al camí tots empolsats.

La Mayola no distava de la vila més d'una llegua, qu' aquell tronch se
dragava descansadament en mitj' hora.

--"Es una broca d'acer" --deya en Boy, tallant l'ayre ab lo fuhet, tot
   esvanit. Y de sobte, tocant á son amo per l'esquena, l'advertí de
   que s'hi acostavan.

Efectivament, al peu de la carretera comensava á ovirarse ja la
llarguísima tanca emblanquinada de la finca. Demunt d'ella, un rengle
d'oliveras treya sas apomadas copas de vert cendrós. Las eugas
l'assoliren en dos minuts y desfilaren bona estona devant d'ella,
llansant sobre la cals l'ombra, plegada en ángul, de tot aquell
equipatge al trot.

Al mitj de la tanca, duas pilastras, rematadas en grans copas de ferro
fos, sostenian lo reixat qu' estava ja obert. Giraren las eugas y
engolfaren lo caminal qu' enmenava á la casa en capritxosas
giragonsas, sempre sota una volta de plátans entrebancants que
tenyían la claror d'ocre verdós, y á la suau remor de l'arena qu' al
pas del carruatge, rondinava com un ruixím. A una y altra banda,
rosers de tot l'any, trohanas y mirambells amagavan las terras de
conreu; peró encare alguns caps-brots de la vinya s'atrevian á
guaytar per demunt d'aquells vorals, com tremolosos de curiositat. Hi
havia á dalt dels arbres una xarradissa estrepitosa d'aucells.

Lo sogre de D. Pau se sentí emocionat; tot aixó tant delitós era de la
seva filla, de sos nets; los ulls se li humitejaren de goig.

--Ah! --feu-- no sé com vos estéu á la vila? No es veritat,
  gobernador? Aixó es magnífich. _O corte o cortijo_; lo que jo
  dich.

--Bonich, bonich! --exclamá l'interpelat sens eixir de sa
  contemplació.

--Sí, ho es, sí! --digué en Galcerán, tot estufat.-- Sempre ha sigut
  l'hisenda preferida, la nostra residencia d'estiu. A l'Isabel li
  próba molt y li convindria. Peró, veu, en aquestos temps qu' á lo
  mellor corren partidas, si jo la tinch de deixar...

--Ah, donchs, si m' ho permeteu --interposá 'l sogre-- jo me n' hi
  vindré ab los menuts.

En Galcerán doná 'l consentiment ab una rialla d'amo agrahit.

Aquell camí tenia bén bé mitj kilómetre, las eugas seguian, trop,
trop, trop, trotanthi sordament entre la cantadissa d'aucells y
aquell soroll de ruixím. A la fí desembocaren en una plassa de forma
de mitja lluna, igualment enarenada. Un noguer secular ocultava mitj
devanter de la casa qu' ocupava 'l diámetre del semicírcol. En
baixant del cotxe, un la veya tant gran com era, plantada com un
castell entre la capella y la cotxeria que 's redossavan humilment al
amparo d'aquella matronassa. La torrada cals de son devanter li dava
cert aspecte de maduresa que casava bé ab sas proporcions. No tenia
més que baixos, primer pis y golfa; reixas á baix, balcons á dalt,
finestras més amunt, y 'l fustám d'aquestas oberturas estava pintat
de vert, un vert ja begut pe 'l temps. Demunt del balcó principal, un
rellotje de sol feya reflexionar ab aquesta inscripció
llatina: _Cogita_.

--_Cogíta!_ --exclamá 'l general, llegintla en castellá-- Quina
   humorada! Quí es la _cogíta?_ l'agulla?

Sos companys se clavaren á riure.

--No es _cogíta_, nó --replicá D. Pau.-- Es _cógita_, en llatí. Y
  allavors explicá qu' havia sigut un capritxo d'un Galcerán frare,
  oncle seu ja difunt.

Interiorment, la casa era cómoda, peró ni luxosa ni elegant. Abaix,
salas, menjador y cuyna; los dormitoris á dalt.

Per lo demés, la capella era petita, una garita d'obra, ab sa porta
morada, un petit rosetó y, al cim del capil, la campana, penjant de
dos montants de ferro forjat. La cotxeria s'extenia á la esquerra,
donant terrat al primer pis y, obrint al devant una gran portalada
d'arch rebaixat y feixuchs guarda-cantons. Un passeig de rodonas
acácias voltava la mitja lluna, servint de parasols al llarch pedrís
que dibuixava l'arch del semicírcol. Lo pedrís tenia per respatller
un reixat de canya qu' encoixinavan flayrosas enredaderas. Al mitj,
lo pedrís se partia en dos pera dar entrada al hort qu' allí al peu
extenía fins á perdres de vista son rich mostruari d'indianas
foscas.

Mentres los forasters miravan aixó, lo break s'entornava á la vila, D.
Pau dava ordres al masover, á en Llebreta y servey que 'ls havia
precedit.

--Volen descansar? --digué arreu.

--Y de qué?

--Llavors vinguin ab mí.

Y 'ls portá derrera 'l mas.

Un veritable bosch de garrofers amagava la part més rústega, peró més
pintoresca, de la finca. Allí hi havia la casa dels masovers, los
cups, corrals, estables y pallers, un munt de construccions, color de
crocant, de silueta escalonada, qu' arbres de cent menas soplujavan
ab amor. Un' eura de groixuda soca s'havia arrapat al devanter
incrustanthi un colossal ventall; dins la cort dels porchs un desmay
hi abocava sa grisa cabellera, una nusosa parra formava toldo al
galliner destacant son vert gemat sobre 'l fondo negre d'una alzina.
Y encare, per demunt de las teuladas, treya son gegantí plomall una
pollancra qu' aixís semblava d'or á la claror del sol, com de plata
al banyarla la lluna. Lo torrent dels Rossinyols borbollava sorollós
allí á dos passos, y un formigueig d'avirám y bestiar omplia de vida
tot aquell recó.

Encare s'arribaren fins á un caminal qu' era partió de la vinya y
l'horta. Ab ells s'havia incorporat llavors lo masover, un pagés ja
de mitja edat, petitó y rabassut, ab cara de conill y uns ulls petits
hont flamejava la vivor sota d'unas cellas rossas y llargas que
semblavan las alas d'un pollet. Duya calsa curta, calsó y un senzill
mocador doblegat al cap com dessuhador d'un turbant qu' havia perdut.
Abrigava son tórs, la blanca camisa escollarada d'hont la carn naixia
més morena y, entre las vetas de l'espardenya, guaytavan sos peus de
fanch. Las mans encreuhadas al derrera, seguia als senyors, sens
badar boca, mentres parlavan d'altras cosas; mes, quan D. Pau se
parava á fer notas ab son bastó un arbre ufanós ó l'extensió d'un
conreu, aixecava aquellas alas de pollet al front y mirava las terras
ab més ulls d'amo que 'l meteix propietari, pera refermar ó contradir
sas paraulas. Molts cops, tot parlant, arrancava algun escardot ó
desfeya á cops de peu algun terrós massa groixut. Ningú com ell
coneixia la mesada pam á pam; ell sabia de cor las quantitats de
fruyts enmagatzemadas y, á un simple cop d'ull, feya un cálcul just
de la cullita pendent. D. Pau podia ésser un bon agricultor pe'ls
llibres, peró li mancava l'esperiencia per' ésser un bon pagés, deya
l'Aleix.

--¿Quantas cargas de vi'n traurém enguany d'aquesta vinya, Aleix? Sis
   centas?

--Ca, no senyor: més, més ne donará encare... ¿Sab que'n judico jo?
  Unas siscentas vint y nou, si no arribém á las trenta.

Y 'l bon masover feya aletejar las cellas ab orgull de vencedor,
mentres D. Pau, ofegant una rialleta, alabava en alta veu lo cop
d'ull d'aquell majordóm.

Poch á poquet tornaren á atansarse al mas per la part de derrera. Al
peu d'aquesta fatxada hi havia un jardinet tancat per una barana de
fusta que s'aixecava demunt d'una paret de cinch pams d'alsária.

Al mitj del clos, un surtidor que no brollava; arrambats á la casa, un
espayós galliner de filat de ferro y la garita pe 'l gos. Lo jardí
estava descuydat fins á fer plorar. Quatre ocas rodavan soltas per
allí, sens més esplay que 'l banyarse en l'aygua llotosa del
surtidor, mitj desallotjada pe 'l bosch de nenúfars que dins la bassa
creixia. Las ocas y 'l gos reberen abordant als forasters.

L' Aleix, ab una canya, allunyá las ocas que fugiren encare
esgargamellantse, traquetejant lo cos com una tartana per mal camí, y
cayent de costat á cada ensopegada que rebian llurs rems d'argila
cuyta.

--¡Rustán, Rustán! --cridá D. Pau al gos, qu' al sentir sa veu pará de
   glapir per' aixecarse en duas potas, dant grans batzegadas á la
   cadena que 'l fermava.

D. Pau lo desfermá y tingué de rebrer las alegras embestidas del
Rustán qu' á grans bots volia lleparli la cara, posantlo á punt de
perdre l'equilibri. Era 'l Rustán un terranova, alt com un moltó,
peró sapat de potas y ample de testa com lo rey del desert. Sempre
esquérp ab la gent pobre, mostrava especial afecció per sos amos
y 'ls senyors que 'ls visitavan, com si 's cregués de la meteixa
nissaga. Per altra banda, D. Pau n' estava tan cofoy que, mentres era
al mas, no permetia que 'l fermessin. Ab aquella fera al costat, sa
corpulent figura semblava cobrar més ayres de senyor feudal.

--Y 'ls pavos-reals? --preguntá aquest.

--Míris, per allí al recó dels taronjers deuhen esser.

--No cal dir que sense petits, eh?

--May, may n' hem pogut fer cria; tots los ous trencan.

--Com que sou tan tretzuts! Ya li he dit á la vostra dona cent vegadas
  que no s'han de moure del galliner, y qu' á dins no hi té d'haver
  ni un pujador. Si nó, la pava s'hi enfila pera pondre y aixís
  esclafa tots los ous. Ala! cridéu un baylet que 'm tregui totas
  aqueixas barras del galliner y que m' hi tanqui 'ls pavos tot
  seguit. Després que 'm rasclejin tots aquets caminals, que buydin
  lo surtidor y 'l rasquin. Fora llotím. Y que 'm pentinin y apomin
  tots aquets quadros de flors. Aixó sembla un cementiri!

La veu ab que eran dadas las ordres no admetia réplica; lo masover
eixí mitj botit. "Tan meteix lo senyor no'n perdona cap; bé podia
callars'ho devant del gobernador y del general. Y perqué? Per un cau
de jardí. Ves que l'hi dará 'l jardí! ¿No li menava bé las terras,
que las hi tenia netas com lo palmell de la ma? Donchs aixó es lo qu'
interessa."

Eran ja quarts de set: los senyors entraren al mas á pendre alguna
cosa.

Envers deu horas arribá Da. Isabel ab los nens, mossen Magí, la
cambrera y la maynadera. En la plasseta hi hagué un esclat d'alegria.
Lo gobernador oferí la má á Da. Isabel, l'avi s'apoderá dels néts, D.
Pau rebé al capellá, y tot un aixám de servey y la familia dels
masovers contemplavan l'arribada ab la rialleta als llavis, á poca
distancia. Ja tots á terra, hi hagué un moment de confusió: "cóm vá?
cóm vé?" encaixadas, abrassadas, petóns, lo Rustán tremolant sa
frondosa cúa, ficantse entre 'l remolí de gent, saltant al pit de Da.
Isabel, espahordint als menuts; tots aixecant la veu fins á aquell
diapassó á que convidan l'ample espay, los piulets d'aucell, lo cant
dels galls per assí y per allá escampats.

Lo sol, que picava ja de valent, lográ bén aviat restablir la calma,
desbandant á la gent en petitas collas. Da. Isabel, seguida dels
criats, entrá á la casa á treures lo sombrero, y cinch minuts
després, la cridanera campana torná á acoplar á tothom dins de la
capella.

--Se coneix que mossén Magí du gana --feu D. Pau, al eixir de missa,
  tot acostant al capellá la cadira pera que prengués xacolata.

Y es clar que'n tenia 'l bon capellá. Eran quarts d'onze! Quan ell era
mosso d'aquella casa no havia pas esmorzat may á semblants horas! D.
Joseph l'havia fet apendre, li pagá la carrera, 'l feu almoyner de la
familia y en cambi de tot aixó li imposá sols l'obligació de dírloshi
missa al mas. Com negarshi? Peró com los hábits no li havian tret la
gana ni trastornat dins de casa las horas d'ápat, ell deya, ab un
candor que feya esclafir lo riure á aquells senyors, "qu' en dias
aixís, los budells li roncavan."

--Es massa senzill aquest bon home --havia dit varias vegadas Da.
  Isabel qui, tenint un alta idea del sacerdoci, veya sempre ab greu
  á aquell capellá de missa y olla inferior á ella meteixa y donant
  contínuament pábul á la caricatura del clero.

--Y qué hi farás? --responia D. Pau, qu' en aquestas materias sols
  mostrava son cinisme dins de casa.-- Tan bona es la seva missa com
  la del Sant Pare. ¿Te sembla que jo encare 'l veig com un mosso
  disfressat? qu' ab la teva sola educació l'humillas? Y no t'
  apuris, dona. Ell meteix no ho coneix y es felís.

D. Pau, no obstant, á la Mayola, feya la pantomima de tenirlo á dinar
y
'l posava á cap de táula ab l'intenció política de predicar ab
 l'exemple lo respecte al clero, tan amenassat ja llavors pe 'l
 partit lliberal. Y á fé qu' aquell bon reverent se n' hauria passat
 bén bé de bona gana, perque, en sa natural humilitat, veya encare,
 als Galceráns com á sos senyors, y no sabia menjar ab ells sens
 violentarse.

Aquell dia, devant d'un general, devant d'un gobernador, son embarrás
hauria sigut tot un torment! Per aixó 'l bon home s'atreví á demanar
comiat á D. Pau, encesa de vergonya sa cara ja de sí vermella. En
Galcerán li negá de bon principi, peró á la fi li doná. Y en
Llebreta, en la tartana, acompanyá á la vila á mossén Magí qui, de
goig, no hi veya de cap ull. Da. Isabel respirá. Son marit, en cambi,
agafant del bras al gobernador, va dirli á l'orella:

--Ho sento. Nos perdém una diversió, á táula.

Y abdòs s'internaren en lo caminal de plátans per hont la tartana
havia desaparegut, conversant primer de las delicias d'un dia de
soletat, explicant lo diputat lo projecte que presentaria al Gobern
pera regar tota l'ubaga d'aquell país ab los sobrants de la riera
Blanca.

--Véu? pendrém l'aygua més amunt d'aquell bosquet, de Salbatent la
  baixarém á redós d'aquella serra de l'esquerra fins allá baix á
  Benitarik. Se regarán més de dos mil jornals. L' espropiació
  costará poch; jo 'ls hi dono més de dos kilómetres de pas.
  Procuraré que d'altres m' imitin y sols s'haurá de pagar als més
  mesquins.

--Molt bé, molt bé --feu lo gobernador tocantli l'espatlla.-- Mentres
  vulgan secundarlo... La gent d'aquí 'm sembla molt tossuda...
  Potser no sabrán compendre 'l seu projecte...

--Oh, sí, lo que 'ls hi convé per la butxaca ja ho entenen.

Y la conversa relliscá arreu á parlar de la reforma del reglament
interior qu' acabava d'aprobar lo Congrés, y del cambi parcial de
ministeri que s'havia efectuat dos dias avans. Un y altre defensavan
al gobern per compromís de partit, per esperit de conservació, peró
veyan lo carro pe'l pedregal. "Era trist considerar que, quan
precisament acabavan de constituhirse ab forts fonaments la
Confederació germánica y
'l Reyne d'Italia, y á Suecia s'inaugurava 'l sistema constitucional,
 y l'Europa entera semblava reposar ab satisfacció de sas passadas
 lluytas, l'Espanya, la nostra Espanya, presentés síntomas evidents
 de descomposició." Y abdós convenian en la necessitat de desplegar
 energia posant fre á las concupiscencias del element militar, veu y
 bras de totas aqueixas revoltas, fusellant generals y aixecant cara
 á cara del exércit un' altra forsa dependent del ministeri de la
 Gobernació, tal com ho somniava en Gonzalez Bravo.

--Ay, si'ns sentís el papá --acabá per dir don Pau, ab la rialleta
  que
'l caracterisava.

Y al tombar lo cap, vegeren que venia ab son nét á la má y 'l colossal
gos derrera, respirant satisfacció, tot cridant enardit de joya:

--Y donchs, en qué pensan aquestos senyors? que no volen dinar? A
  táula! á táula! que tením gana! Digas, Pepito: á táula, papá, que
  ja es hora.

La familia 's reuní en l'espayós menjador, amarat de llum per las duas
finestras que tenia obertas de bat á bat. Desde la cadira, veya la
meytat dels comensals penjar las ufanosas brancas del noguer que
llansavan á terra un inmens purgador d'ombra regalada, lo passeig
circular de las acacias enfosquint lo clos d'enredaderas y la blanca
taca de sorra hont reposava 'l sol ab enlluhernador esclat. Una
corrent d'ayre, boy imperceptible, movia lleument las fullas, entre
mitj del ensopiment qu' anava apoderantse de tota la naturalesa. En
la táula, no obstant, regnava extraordinaria animació. Se parlá de
l'Exposició universal de Paris, visitada llavors per monarcas de tota
la terra; de la gran festa qu' aquell meteix dia celebrava á Roma la
cristiandat ab motiu del divuyté centenari de Sant Pere y Sant Pau; y
en mitj de sa creixent expansió, 'l general abogá perque s'establís
aqui tota la familia durant l'estiu.

--Y ab més rahó encare --afegí-- quan convé á l'Isabel y penséu fer
  obras á Vilaniu. Las podréu veure cada dia, si vos convé, y no
  sufriréu las molestias de la pols y la bruticia.

Se discutí aquest punt y 's resolgué favorablement ab picaments de
mans de grans y petits.

Pres lo café, 'l gobernador y 'l general pujaren al primer pis á fer
la mitj-diada, y 'l matrimoni y sos fills se trasladaren al jardinet,
hont D. Pau repetí son desitj de tindre cria de pavos reals.

--Veuréu, --digué á la masovera, á qui havia cridat á capítol-- no hi
  ha res més senzill. Los ous de pavo real han d'esser covats trenta
  dias, aixís com los de gallina sols vint. Pera conseguir, donchs,
  pollets de pavo, cal que la lloca comensi á covar aquets ous deu
  dias avans, y després n' hi afegíu dels altres. Al trencar la
  closca 'ls de gallina, la trencarán los primers. Aixó es tant més
  necessari, en quant los pavos petits son tan badochs, que no saben
  plegarse 'l menjar sense l'exemple dels altres pollets. Féuho aixis
  y veuréu quina llocada.

Doná algunas ordres més sobre l'arreglo d'aquell jardí, y deixant á
Da. Isabel qu' ab un llibre á las mans vigilava als nens, molt
entretinguts terrejant, eixí en busca de l'escopeta y del gos.

D. Pau, en la Mayola, tenia una cassera tota particular. Esperava las
tres de la tarde. Cayguda la marinada, aquell sol canicular escaldava
las fullas dels plátans fins á colltórcerlas com orellas de
perdiguer. Llavors, l'aucellada baixava al caminal en busca de
fresca, jugava ab las inquietas clapas de sol qu' atigravan l'ombra,
perseguia á saltirons las porugas sargantanas y, al més lleu trepitj,
tot un núvol d'aucells arrancava á volar desbandantse pe'ls ayres,
sens esma ni concert. D. Pau, que sabia aixó, atravessant la vinya
poch á poquet, los hi sortia de tras cantó amagat per las trohanas,
enjegava al perdiguer de l'Aleix, y disparava contra aquell núvol sa
Lefaucheux de dos canons, un tret quasi ensemps de l'altre. Tot' una
pluja d'aucellets queya á tombollons sobre la terra, alguns
arrossegantshi encare, com fullas que 'l vent empeny. D. Pau eixia
arreu de son amagatall, l'escopeta á la má, fendint ab sa corpulent
figura aquella claror verdosa del caminal, lo sol fentli la rateta
pe'l vestit y la barba. Y alli reya de la sorpresa, contava embadalit
l'estesa feta, y anava omplínt lo sarró ab las víctimas que 'l gos li
entregava, mentres los escapats cantavan victoria en so de mofa
desde 'ls branquillons més alts. Després, tornava á casa y extenia
joyós tot aquell enfilall d'aucellets sangnosos demunt del pedrís,
devant dels seus fills, que s'ho miravan aclucant los ulls
d'esgarrifats.

Da. Isabel ni ho volia veure, trobava aquella diversió alevosa y
sanguinaria.

--Nó, no la cridi á l'Isabel --digué á son pare, qu' al tro de las
  escopetadas havia ja baixat-- no li agrada veure'ls així. Peró quan
  los té al plat, s'hi regala.

Fòra d'aixó, D. Pau no trobava en la Mayola altre atractiu que veure
travallar á sos pagesos; ni realment podia oferirne cap més, á quí no
sentís propensió á contemplar la naturalesa, una casa com aquella,
desprovehida del més petit element dedicat á la distracció. Poch
aficionats, los derrers Galceráns, á llibres, ni biblioteca hi
tenian, reduhintse tot lo contingent d'aquest pa de l'inteligencia á
un exemplar francés del Timón que D. Pau may havia acabat de llegir,
á números vells de setmanaris ilustrats, y á alguns tomos del folletí
del Diari de Barcelona que Da. Isabel havia col·locat en la táula
rodona de la sala. Da. Isabel, no obstant, hi havia passat bé 'l
primer estiu, veyenthi enfortir á sos fills, descansant de la vida de
ciutat, y aplicant s'atenció per primera volta á las innúmeras
bellesas que la naturalesa conté pera quí vol observarla.

Mes es lo cert qu' aquells altres senyors, marcadament lo gobernador y
D. Pau, comensavan ja á aborrirs'hi á mitja tarde. La quietut de la
festa acabava de férloshi més monótona l'estada, l'intranquilitat
d'esperit en que llavors vivian los feya anyorar tota la pluja
incessant de novas de qu' havian volgut fugir. Ja 'ls hi semblava
que 'l mon havia dat cent voltas sens contar ab ells, abandonats sota
aquell noguer secular, quan vegeren arribar altra volta la tartana y
baixar d'ella al vell Merly y á son fill.

May havia estat D. Ramón tan oportú. L' abrassaren, l'estranyeren
contra
'l pit, lo feren seure entre ells y pendre una cervesa sota las
 acacias, disposats á escoltarlo. "A las set del matí 'ls havia sabut
 ja ab sorpresa aqui; peró tement esser molest y, estant un poch
 enfeynat, no havia vingut fins are. En demés, venia molt amohinat,
 desitjós de que l'escoltessin, de que li dessin un camí. Un disgust
 de familia. Una gran ensopegada del Albert, á qui, gracias á Deu,
 se'n havian dut per allá 'l general y donya Isabel. Aixís se podria
 treure del pap, tot seguit, la pena!"

Y aqui feu una pausa per aixugarse la calva y la badana del barret y
tornar á cubrirse, encesa la rodona cara com una cíndria.

Los oyents lo coneixian prou pera no alarmarse gayre, peró --digui,
digui, don Ramon; aquí estém pera servirlo-- feren tot seguit,
desitjosos de distraures.

Y D. Ramón parlá mitj' hora, compungit de debó, pera explicar que son
fill havia errat lo primer consell que com advocat dava. Lo client,
no ben convensut, havia anat á trobar al advocat Pinyol, y tot lo
jutjat en massa havia fet riota de l'Albert. "Una cosa horrible. Lo
primer client! lo primer consell! Un descrédit, la carrera perduda!"

--Mes --obgectá 'l gobernador-- de qué 's tractava, á veure? Lo mellor
  dels advocats n' erra de consells. Cal saber si la consulta era
  difícil ó senzilla.

--Senzilla, senzilla, senyor gobernador! Veurá: don Pere Molés casá
  duas fillas fa vint anys. Tenia vint mil duros de capital y dotá á
  cad'una ab cinch mil lliuras, fentlas jurar en capítols que 's
  davan per pagadas y satisfetas dels drets llegitimaris y que
  renunciavan per sempre á reclamar un céntim més. Don Pere Molés,
  temps á venir, guanyá ab sa farinera fins á cent mil duros de que
  l'hereu, son fill, s'ha incorporat á la mort de don Pere. Ara bé:
  un gendre del difunt, en Solá --á quí vosté ja coneix, don Pau--
  suposa que la seva dona té dret á demanar al hereu suplement de
  llegítima, ho consulta al meu fill y aquest li diu que sí. Peró en
  Pinyol y demés diuhen que nó, ab molta rahó, al meu entendre,
  perque ¿y donchs lo jurament y la renuncia que no han de servir
  pera res? Ahont aniriam á parar! Aixís se trenca un sagrament, lo
  pactat en una escriptura?... En Solá s'ha convensut, y va dihent
  pe 'l mon que l'Albert no sab de qué se las heu, ó bé que 'l volia
  fer pledejar pera omplirse la butxaca, que será un enredayre de
  marca, que sé jo? Cosas que, un dia ó altre, las hi faré menjar;
  perque lo qu' es maldat, l'Albert, já 'ls hi abono jo que no'n té.

--Y qué ha de tenir, home! --feu lo gobernador tot sonrisent-- Si
  l'Albert es qui té rahó en aquest cas, y no'n tenen los altres.

--Qué diu? --exclamá D. Ramon, plé de sorpresa y reproduhint sas
  objeccions, desitjós de véurelas desfetas tot seguit-- Peró y 'l
  jurament? Y la renuncia?

--Lo jurament l'Iglesia l'absol; la renuncia queda destruhida per la
  lesió enormíssima. Aquí hi ha lesió enormíssima, don Ramón.

Aquest, sense esser advocat, capí desseguida la solució que sentia,
per aquella forsa que té 'l dret fonamentat en los ferms principis de
la rahó natural. Y soltant un gran suspir, ab la copa á la má hont
tremolava l'ámbar fosch de la cervesa, comensá á desferse en
exclamacions contra 'l geni reservat de son fill. "¿Per qué no m' ho
explicava ell aixís? Per qué s'ho ha de guardar tot al pap? ¿Que 's
creu que no l'hauria entés? Ja ho veyan si ho havia penetrat arreu!
L' Albert no l'estimava, lo prenia per un tonto! May, may li
comunicava res!"

Sos oyents l'aconsolaren, exposantli 'l gran concepte que tenian de
son fill á qui culpava injustament. Callava, no per menyspreu á son
pare, sinó als curials que, per enveja, tractavan d'enfonzarlo de
primer cop y volta. Ell se sentia superior y no volia rebaixarse á
discutir ni á esplicar lo que tan clar era.

Llavors, D. Ramon, humits los ulls de satisfacció, begué d'una glopada
la cervesa, y las emprengué ab un' altra carretilla d'exclamacions
contra 'ls detractors del Albert. Miserables! ignorants!

Y ja sentí frisansa de tornar á la vila pera encararse ab en Solá y
desafiarlo á qu' anés á consultar lo seu negoci á Barcelona. "Ala!
doble contra senzill; anéu á trobar al advocat de més anomenada! Ja
veyéu que vos convé. Es lo parer d'un gobernador!"

Peró la conversa girá, llavors, sobre la sublevació passada, y D.
Ramon pogué esplanar ja totas las novas qu' havia comunicat en son
temps á D. Pau de las anadas y vingudas, preparatius y resolucions
dels partits lliberals de Vilaniu.

En aquell moment aparegueren, pe'l cantó de la capella, Da. Isabel, lo
general y l'Albert. Derrera d'ells, la maynadera ab los nens. Venian
tots ells animats, lo general talarejant una barcarola, ab una
mocadorada á la má com l'Albert. Da. Isabel, ab la fandilla
arremangada ab gracia sobre la falda y apuntada al cinturó, son
mocadoret blanch al coll, posat de gayrell com si li hagués caygut
del cap, lo cabell lleugerament esbullat frisant al buf de l'ayre.

--Mirin, mirin qué portém.

Y Da. Isabel abocà damunt del pedrís una gran faldada de viroladas
flors que comensá á apomar en ram. Lo general portava tot un munt
d'avellanas en floch, y l'Albert una mocadorada d'arbrecochs y
cervas. Venian de qui sab ahont, de recorrer las voras del torrent,
ahont havian baixat, relliscant pe'ls códols, mullantse las puntas
del calsat. Totas aquellas flors qu' omplian lo pedrís de fragancia,
eran boscanas, cullidas entre relliscadas y topetóns que 'ls feyan
morir de riure. Havian sorprés una llebra que corria com un llamp, y
un niu de rossinyolets entre una mata de jonchs, que no havian volgut
tocar; l'Albert s'havia enfilat pe'ls arbres, y'l general sostingut
batussas ab las brancas dels avellaners que, un cop assolidas pera
péndre'lshi 'l fruyt, se li escapavan dels dits com arch d'una
ballesta mal enjegada.

--Y vostés per aquí, fets uns vells!

Lo sol comensava á caure entre una boyrina de blanca llum qu'
esblaymava la blavor del cel, pe'l cantó de llevant intensíssima: la
serralada ponentina se tenyia d'un color aviolat, y la vegetació de
la plana perdia tot l'esplendor de son brill com si de sobte
haguessen corregut un vidre fumat devant de 'l espectador. Y al girar
lo cap á llevant hont lo sol abrusava de dalt á baix la montanya ab
una pluja d'or, eixa ilusió 's completava. Eran las set; hi havia
encare bén bé un' hora de crepúscol; mes D. Ramon parlá d'entornarsen
xano, xano.

--Cóm! A peu? De cap de las maneras, Llebreta: enganxéu la tartana
--cridá D. Pau.

Peró arreu se parlá de que l'endemá era festa també, y tots demanaren
que 's quedés l'Albert, qui 's resistí llarga estona inventant
excusas de mal pagador. Son pare, tot tou del afecte que li mostravan
aquells senyors, y desitjós per altra banda d'esborrar ab un acte de
complacencia l'injusticia que poch ans feya á l'Albert, lo persuadí á
aceptar l'obsequi, y 'l bon home arribá tot sol á casa respirant
satisfacció pe 'ls quatre costats.

--Tinch encárrech --digué á Da. Francisca-- de portarthi demá ab las
  senyoras Montellá, si volen venirhi. Son uns grans senyors, uns
  grans senyors!... Ah! sabs qué diu lo gobernador? Que qui té rahó
  en alló d'en Solá es lo noy. Ja veurás aquest vespre com me
  l'emprench al tal Solá.

### II

Densá de la seva instalació á Vilaniu, notava l'Albert que se li
escursava la son, sense poguer esbrinarne la causa. Mancat d'ocupació
entretinguda, puig l'únich client qu' havia trepitjat son escriptori
havia sigut en Solá, aburrit la major part de las horas per
l'indiferencia que li inspiravan cosas y conversas, se passava 'l dia
badallant, sense dalit de caminar ni fer res. Y malgrat aixó y 'l no
ficarse al llit fins á la una de la matinada, quan s'havia esplayat
un parell d'horas escribint als amichs, en tocant las set ja no podia
dormir. Temorós de posarshi malalt, procurá cansar l'inteligencia
estudiant. Tancava herméticament los finestrons; peró res, una veu
maléfica y misteriosa l'havia de despertar á las set pera allargarli
de duas horas aquells dias de torment. A la Mayola, l'esperit
maléfich lo trucá encare més dejorn. Quan l'Albert obrí la finestra,
no eran bén bé las cinch. Menos mal --pensá-- aquí no ho sento tant:
are que 'l sol no pica, me'n aniré á fer una passejada.

Se vestí á la quieta, baixá l'escala de puntetas, y, obrint ab molt de
compte la porta forana, eixí de la casa quan senyors y servey encar
dormian. Lo sol tot just enllustrava las fullas més altas del gran
noguer. Una claror fresca com la de persiana queya demunt de la
petita vegetació qu' anava deixondint lo ventet del matí. La terra
semblava regada, una atmósfera perfumada de flayres vegetals dava
dalit de caminar.

La nit avans havian concertat ab Da. Isabel un passeig á cavall, peró
dihent de matinet, no havian quedat en hora fixa. Mentrestant donchs,
l'Albert faria temps per aquells encontorns.

Se pará un moment dessota las acacias que la rosada semblava haver
repintat, rumiant pera hont aniria. --Tant se val, tots los cantons
son prou bonichs --digué tot baixet. Y al mormolar aixó, volia dir
que li eran indiferents, que no'n veya bén bé cap. No hi havia dubte
que duya
'l cor adormit. Per fi l'emprengué pe'l caminal dels plátans, atret
 probablement per la piuladissa extraordinaria que hi movian los
 aucells en aquell hora.

Qué pensava? Res. Caminava, escapsant ab un vímet herbas á dreta y
esquerra, moventse com una máquina, son esperit dormint estúpidament
encare, en lo recó més fondo del cos. Ab aquell vímet brandejant
hauria fustigat á una criatura lo meteix qu' á una herba; á voltas
topava ab la soca d'un arbre y, per l'altre cantó, ab l'ombra del
meteix, gran ditada negra, paralela á altres cent ab qu' aquella
columnata vegetal llistava l'arena, llavors color de rosa. Mes,
l'Albert anava distretament, pegant á tort y á dret, avansant al
costat de sa propia ombra unas voltas beguda per la dels arbres,
altres cops destacant bén perfilada demunt la terra enrojida pe 'l
sol, com una llarga caricatura de son cos.

Feya un quart que caminava en aquest sonambulisme, quan devant de sos
ulls se presentaren, primer, las barras negras del reixat
privantli 'l pas, després, una taca blanca, una carta, á terra, á
duas passas del negre massís d'aquella porta. L' Albert se despertá
com si li haguessen sacudit un bras. Un moment restá sense saber qué
fer, obrint desmesuradament los ulls, mirant assí y allá com pera
pendre esma. A la fí cullí 'l paper. Era realment una lletra plegada,
peró desclosa y sense sobrescrit. Aixó 'l tingué dos minuts rumiant.

¿Qué significava aquella carta allí? Tan prop de la porta, més que
 perduda, podia haver sigut tirada á través del reixat desde la
 carretera. No estava masegada, ni tenia 'l paper altre senyal d'us
 descuydat; al contrari, á la llegua 's veya qu' era fresca, que ni
 havia aguantat la rosada de la nit. ¿Peró aquell sobre en blanch?
 Aquell sobre en blanch li dava un aspecte misteriós que glassava,
 anunciava una sorpresa alevosa que l'Albert sentia peresa
 d'experimentar. ¿Quí sab si era alló la preparació d'un seqüestre,
 si demanavan diners á D. Pau, si s'amenassava la vida del
 gobernador? L' Albert recapacitá encare un moment. Y si fos
 aixís ¿per qué no evitárloshi la sorpresa y potser fins lo disgust?
 Y, en aqueix cas, no duria adressa? Y clar que sí; ¿per qué arriscar
 l'amenassa á mans d'un desconfiat ó d'un amich prou fervent que
 podria callar y obrar per sí sol? L' Albert se sentia capás de
 ferho; aixó 'l criminal ho podia preveure... Llavors l'assaltá un
 altre pensament que 'l feu sonriure: ¿per qué creure qu' alló era
 una carta? Efectivament, si no'n tenia cara, si li mancava 'l
 sobrescrit, la fesomia! ¿Per ventura dintre una carpeta no s'hi fica
 un compte, una recepta, una apuntació, una mostra? Aixó y res més
 contindria aquella y, sinó, no iria desclosa, qu' una lletra may hi
 va.

Sense titubejar més, lo jove obrí 'l plech, ó més bé, estragué del
sobre
'l paper que contenia, y llegí la paraula "Señora" que destacava,
 sola, al mitj de la primera ratlla. Los ulls de l'Albert lliscaren
 fins al derrer punt del manuscrit cercant la firma. No n' hi havia,
 era un anónim. Ah! son pressentiment! una alevosia, una malifeta! Y
 contra sa excelent amiga! La falta d'adressa feya més grossa la
 maldat. Se desitjava que caygués á mans de tothom avans qu' á las
 d'ella. L' Albert no pogué contindres més, atravessá 'l voral de
 trohanas, y pera que ningú 'l vejés, s'assentá á redós de la paret
 dins de la vinya, llegint aquell document escrit en castellá, que,
 traduhit, deya aixís:

"Senyora: Mentres vosté fa cas, y d'un modo prou imprudent, de
 l'Albert, qu' es noy bén capás de comprométrela, hi ha aquí un home
 molt formal que 's mor d'amor per vosté, sempre disposat á consumir
 en silenci sos desdenys, ab l'esperansa de qu' un dia los hi
 recompensará tots, llansantse á sos brassos. Ho espera confiat,
 perque de Penélope no n' hi ha hagut més d'una."

Encés de rábia y plé d'estupefacció anava á rellegir l'anónim,
desitjós de descubrir la má criminal que l'havia trassat, quan una
veu prou coneguda l'esglayá, cridant allí, á sis passas:

--Albert! Albert! ¿qu' ha trobat tancada la porta?

Aixecá 'ls ulls, arrugant lo paper dins del puny per' amagarlo, y vejé
á sis pams més amunt de las trohanas á Da. Isabel y 'l cotxero que
venian muntats. Lo jove restá anorreat, perdut. L' havian vist
llegir, y li semblava que la víctima d'aquell anónim devia haverlo
endevinat de pe á pa, confegit á contra claror mentres venia.

Da. Isabel, no obstant, estava radiant de goig, alenant expansivament
dintre son vestit d'amassona, obrint sos ulls grossos sota l'ala del
chambergo que li ombrejava suaument lo front. Sa ingénua rialla als
llavis, reprengué al jove d'atolondrat y curt de memoria, mentres en
Boy, descavalcant, s'acostava á la porta, la clau á la má, deixant
son cavall en mans de la senyora.

--Y donchs, Albert, que somia? que no 's recorda qu' ahir, sopant,
  varem quedar en fer una passejada á cavall aquest matí? Sòrt qu' en
  Boy diu que, desde l'hort, l'ha vist quan vosté emprenia aquest
  caminal. Y s'ha trobat tancat! Me'n alegro, me'n alegro. Ala! ala!
  munti.

L' Albert havia vingut atansantse, tot aturdit, ensopegant en las
enllassadas serments, l'arrugat anónim entre 'ls dits encare, sense
atinar en qué dir, sense saber qué fer. Clavats los ulls sobre en
Boy, anava á montar per la dreta, sens badar boca, quan una estrident
rialla de donya Isabel lo posá sobre sí.

--Qué fa, home, qué fa? No ho dich qu' encare dorm! Donchs perqué 's
  llevava tan aviat?

Llavors advertí que duya 'l paper en la ma esquerra, se 'l ficá á la
butxaca, y encare sense dir res, doná la volta al cavall, prengué las
bridas y muntá. En Boy li posá 'ls espolins y obert lo reixat, esperá
quadrat que passessin. L' Albert, al eixir á la carretera, resseguí
d'una mirada tot lo clos de la finca, com si hagués temut veure al
peu de la blanca paret lo portador del anónim. Abdós cavallers
refrenaren un moment los cavalls.

--Ahont aném? --preguntá la dama.

La carretera presentava sa blanca faixa, polsosa, solitaria de dalt a
baix; peró l'Albert, com si desitjés allunyarse de la vila, girá 'l
cavall vers á la montanya, y al notar que s'amiga anava á llansarse
al galop curt, eixí de son mutisme, insinuant lo desitj d'anar al
pas.

--Cóm! --exclamá Da. Isabel, tota alarmada.-- Que potser no 's troba
  bé, Albert? Díguiho, no fassi cumpliments; tornarém á casa. Potser,
  sense saberho, jo, pobre de mí, 'l mortifico...

L' Albert s'esforsá en calmarla y lográ fins sonriure. "No hi havia
res de lo qu' ella presumia. Més havia encertat avans: es que tenia
encare
'l cor adormit. Lo moviment del cavall y aquell ayret l'anavan
 desvetllant y, més amunt, ja amo de sí meteix, podrian correr."

--Vaja, vaja, Albert, desvetllis, que 'ls cavalls están frisosos --feu
  encare, tota complaguda, Da. Isabel, enfrenant son hermós corcer,
  acaronantli las crins y dantli copets al coll pera amansirlo.

Mes com l'Albert restés mut una bona estona y tant distret que ni 's
cuydava de mirar á sa companya, Da. Isabel hagué de creure, á la fi,
que son amich anava dominat per una idea fixa que tractava d'ocultar.
Cregué, ademés, que seguia á la forsa, lo qual posava á la dona en
una situació embarassosa. Desitjosa d'aclarirho, pará de sobte 'l
cavall al mitj de la carretera y, encarantse ab l'Albert, saltá:

--A vosté n' hi passa una de grossa, vosté vé á la forsa; si no m' es
  franch me'n torno á casa.

--Bé, donchs, sí, perdoni 'm, vinch á la forsa --gosá respondre
  l'Albert, abaixant los ulls, avergonyit.

--Aixís m' agrada, que siga franch. Continuhi ab la franquesa: ¿per
  qué?
--feu Da. Isabel, mitj sofocada per la declaració d'aquell jove.

--No vulga saberho, Isabel.

--Dispénsim, Albert; sense una explicació bén clara y convincent, la
  seva franquesa seria una grosseria que jo no sabria perdonar.

--No me la perdoni; jo no'n soch digne: soch un grosser, un mal
  criat.

Da. Isabel ovirá, al cap de la carretera, la boyrosa silueta d'un
carruatge, y pegant ab son fuhet al cavall de son company posá 'l seu
al trot. Lo fogós cavall, enquietat, s'escalivá, doná un tom en rodó
al tascar lo fré ab que l'Albert lo gobernava, y en tres ó quatre
salts de galop conseguí á son company.

--Caminém y expliquis --feu en to imperatiu Da. Isabel.-- No está pas
  bé que la gent nos veji jugar al mitj d'una carretera.

--Ni passejar junts tampoch, senyora. Per aixó proposo que'ns entorném
  á casa. He seguit pera no cridar l'atenció del cotxero; si nó, ja
  no surto.

Com tocats per un meteix resort, los cavalls tornaren á posarse al
pas, bé que mostrant ab llurs cabussadas y cops de mans lo dalit de
corre que se 'ls reprimia. Da. Isabel, roja de vergonya, continuá:

--Tot caminant, pot dirm' ho, Albert. Jo no soch cap nena, ni es lo
  primer dia que 'l conech á vosté pera que puga enganyarme fingintse
  grosser. Vosté m' estima com un parent, com un germá... vosté no
  pot ni sabria faltarme. Y, no obstant, fingeix desitjarho. No es la
  primera ni la décima vegada que vosté y jo surtím sols á passejar.
  En Galcerán fou lo primer, ahir, que'ns invitá á ferho, perque sab
  qui som tots dos. Vosté es un bon amich, com un fillol meu, ¿nó
  se'n ofén, Albert, no es veritat? Si segueixo mereixentli la
  confiansa qu' á Barcelona, pot esplayarse ab mí. Díguim que li
  passa?...

L' Albert gayre bé plorava d'entendrit é irat alhora.

--Sí, --afegí la dama.-- No he sigut la seva segona mare, la
  depositária de sos més insignificants desitjs y de sos més grans
  secrets?... Cóm vol, donchs, que jo cregui en un cambi tan radical,
  consumat en pocas horas y sense fonament conegut?... Albert, no
  siga criatura. Las sevas reticencias son mil vegadas pitjors que la
  explicació complerta y clara que demano, qu' exigeixo. Parli,
  Albert, díguimho tot. Qué passa?

Escoltantla, l'Albert se detestava á sí meteix, malehia sa pobresa
d'enginy, son no saber mentir; peró, tocat del cor, comprengué que
calia acabar ab aquella situació pera tots dos enutjosa y visiblement
humillant per aquella dama.

--Y bé, sí --feu ab veu tremolosa-- fingia, per més que malament com
  sempre. Parlaré, donchs, ja que vosté m' ho exigeix; peró no
  considero la carretera lloch adequat pera fer confessions de certa
  mena. Aquí, á tres centas passas, trencant á l'esquerra, hi tenim
  la font del Roure. Esperi fins allá, y parlaré.

Y en dihent aixó, picaren als cavalls, abandonant la carretera pochs
moments ans d'atravessarse ab lo carruatje que, temps há, veya Da.
Isabel. Era una tartana, del fons de la qual s'abalansá un cap
tafaner. La tartana seguí per aixó sa via, mentres la parella
devallava al pas lo coster qu', atravessant un torrentot, enmena á la
font del Roure.

Del peu meteix de la font arrancava un extens viver de pollancras,
plantadas á dret fil en cent caminals encatifats d'herbey, un
bosch-prat hermosissim que convidava á aquells cavalls de regalo á
péixers un dia en llibertat com quan eran nadóns. Descavalcá la
parella y soltaren las bestias, la brida arrossegant. Da. Isabel
s'assegué á terra, sota 'l gran roure que dava nom á la font,
esperant anguniosa las explicacions de l'Albert. Aquest permaneixia
de peu dret, coto 'l cap, fuhetejantse distretament lo pantalón. Per
fi, després d'un cop de fuhet més fort, acompanyat d'un suspir que
revelava l'esfors vensut, comensá:

--Vosté ho vol...?

--Ho desitjo, exigeixo que no m' oculti ni aixís --saltá Da. Isabel,
  tota resolta.

--Donchs bé. Vosté recorda la pintura que li feya jo de la vida á
  Vilaniu? Vosté 'm deya, lo de sempre, que só un criatura, un
  pessimista, un exagerat, y, encare no fa vintiquatre horas, al
  parlarli de lo succehit ab en Solá, me repetia las meteixas
  recriminacions. Res més injust, donchs, Isabel. Jo so fill d'aquí,
  sé la terra que trepitjo, l'he observada ans d'are, lliure de
  prevencions y, créguiho, la conech mellor que 'l meu pare, que 'l
  marit de vosté, massa obcecats un y altre per l'hábit de víurehi y
  pe'ls goigs que 'ls hi dona la preponderancia política. Aixó es un
  infern d'odis, d'envejas, de mesquinesas inconcebibles. La
  política, l'odiosa política de poblet ho mou tot. Hi há á Vilaniu
  quí comensá per odiar á don Pau y al meu pare á causa de la
  política, y que somia avuy en fernos pagar los plats trencats á
  vosté y á mí.

--A nosaltres! --exclamá Da. Isabel, no sabent si riure ó posarse
  séria.

--A nosaltres. Vosté, Isabel, es massa bona pera compendre l'enveja,
  massa superior pera somiar las maquinacions de que son capassos los
  meus convehins, quan aquella mosca 'ls pica.

Y en corroboració de sas paraulas, tragué l'anónim donantlo á llegir á
s'amiga.

--Aixó ho he trobat al peu del reixat de la Mayola. Providencialment
  ha vingut á las mevas mans; perque es tan gran la maldat de
  l'autor, que 'l havia llansat allí á terra, desclós y sense
  sobrescrit, pera que, avans d'arribar á mans de vosté, pogués
  llegirlo tothom, un criat, un masover. Ah, Isabel! Aquí han
  averiguat que l'escándol es la mellor de las armas pera matar
  impunement. Y en la nostra amistat han trobat peu pera darne, pera
  desferse de vosté: vosté fa nosa, vosté fa nosa!...

En acabant de llegir, Da. Isabel aixecá 'l cap, clavá una mirada
tranquila á l'Albert, y sacudint l'espatlla ab menyspreu, va dir:

--Y bé, qué? Aixó li dona tan mal temps? Fassis superior á las
  miserias, home. Aixó no val la pena de parlarne. --Y ab sos dits
  enguantats esqueixá tranquilament l'anónim, llensant los paperets
  en lo regarot per hont s'escolava la font del Roure.

--Mal fet, Isabel.

--No hi ha com l'aygua pera rentar la porqueria.

--Ay, amiga meva, si tot se curés aixís! Aquest será 'l primer d'una
  série interminable.

--Tots sufrirán la meteixa condemna, sense ni pendrem la molestia de
  llegirlos. Per ventura tractava vosté de descubrir al autor? Pera
  qué, pera coneixer un vil, un miserable?

--L' hauria escarmentat y me'n lliuraria...

--Aném, home, vosté no alsaria la má sobre un cobart. No'n parlém més,
  vamos; que'ns rebaixém tan sols al ocuparnos'en.

Da. Isabel, qu' anava folrada ab la dura corassa d'una conciencia
pura, afrontava aquellas malvestats sense la més petita alarma,
maravellantse fins de que logressin capficar tant á un jove, com ella
acostumat á pagar la vilesa ab lo menyspreu quan no ab la llástima.
Ja esqueixat l'anónim, feya compte de no pensarhi més, y havia
recobrat per complert l'humor alegre ab que s'havia llevat aquell
dia.

--Aném, aném, Albert, á agafar altre cop los cavalls y á férloshi
  empendre la correguda que no han dat per causa de vosté. No
  s'amohini tan aviat, home. Si no temés esser pesada, tornaria á
  repetirli aquells sermons. Miris --feu, posantse la má al cor y ja
  aixecantse --aixó net y
'l cap dret, y endevant sempre.

--Isabel, tot aixó es veritat y molt pla, vist ab los ulls de vosté;
  aquí, no obstant, es una imprudencia. Nos rodeja gent perfidiosa
  que no
's cansará. Saben per experiencia que lo que 's pert ab forsa 's
 guanya ab temps, y contra 'l menyspreu de vosté ells oposarán una
 contumacia que li semblará increíble. L' únich medi de salvar á
 vosté es que deixém de tractarnos ó que jo abandoni Vilaniu.

Da. Isabel se posá roja d'indignació, internantse ja decidida per sota
las voltas d'aquell hermós viver, no sens exclamar ab alterosa veu:

--Vosté es un noy; obri com vulga!...

L' Albert la seguí maquinalment, mossegantse la llengua pera contenir
l'exaltació qu' aquella brusca sortida li produhia. Jamay Da. Isabel
l'havia tractat aixís. Peró l'exaltació de l'Albert, ab sorpresa
d'ell meteix, no era d'enfado si nó d'entendriment.

--Per qué li dich jo? per qué li dich, sinó pe'l bé de vosté?
--exclamava, fet un xicot, derrera d'ella y en veu mitj ennuahagada.

--Peró vinguim aqui --replicá la dama, agafant ja 'l cavall per la
  brida y revelant s'agitació d'esperit ab descompassats moviments,
  mentres parlava: --¿A quí dech dar compte dels meus actes, jo? A la
  gentussa de Vilaniu? Al primer perdut que s'ho proposi? Nó, senyor.
  No més qu' á Aquell de dalt y al meu marit... Un y altre...

--Aquí está l'equivoca...

--Deixim dir --saltá en veu imperativa.-- Un y altre están segurs de
  la puresa de mas intencions, de ma honestedat y de l'honrada
  amistat de vosté.

--Dispénsim, Isabel, vosté está exaltada per una honrada convicció
  qu', ab dolor de la meva ánima, tinch de destruhir.

--Albert, no sigui criatura!

--Per l'amor de Déu, escoltim. Respongui de Déu, sí; peró no respongui
  dels homens, no respongui de la serenitat del seu marit. No hi ha
  dubte qu' avuy pensa aixís, qu' está segur de vosté, que no malfia
  de mí, que creu en la nostra amistat honrada... peró, ah, si
  l'anonim cau á las sevas mans! ah, si 'l corch del dubte arriba á
  mossegarlo! Com una flamarada neix la gelosia!...

--En Galcerán no pot dubtar de mí; 'm coneix massa, m' estima, de
  banda la modestia, per lo que valch; primer dubtaria de...

--Calli, no digui disbarats. La gelosia cega: dubtaria de voste, de
  mí, de tothom, ans que del autor del anónim.

--Finalment --saltá Da. Isabel-- aixó vol dir qu' aquí la franquesa es
  impossible; qu' aquí la honrada expansió es un perill; qu' aquí
  l'amistat no 's comprén, qu' aquí no s'hi pot viure?

--Sí, sí, sí, --aná refermant l'Albert ab moviments de cap, los ulls á
  punt de saltarli.

Y regná una pausa, durant la qual abdós restaren com aclaparats pe 'l
pes d'una gran desgracia. Da. Isabel arribá á mossegar ab rabia lo
puny de son elegant fuhet, mentres ab gran esfors tractava de
xuclarse las llágrimas que li enterbolian los ulls. Una turbonada de
pensaments, plens d'indignació, atravessá per aquells esperits
honrats, víctimas desitjadas de l'enveja.

--Acabém --feu Da. Isabel, en veu defallida y com exposant la solució
  de sos secrets rahonaments-- resulta de tot, qu' estich á mercé
  d'uns enemichs tan temibles com perfidiosos, no es cert? Vosté ha
  dit que jo, pobre de mí, los hi faig nosa, que no pararán fins á
  desfersen. Donchs
'l blanch del foch so jo, no vosté. Si vosté se'n vá, la desgracia no
 s'evita, la calumnia llavors me buscará un altre cómplice, baixará
 potser fins á junyirme á un criat, á un mosso de mulas, si tant
 convé... Donchs, per Déu, vosté no 'm deixi, si m' estima, no m'
 abandoni á las urpas d'una calumnia disposada á arrossegarme pe'l
 fanch.

Y digué las derreras paraulas plorant, tan fora de sí y presa de tal
tremolor, que son company s'apressurá á reconfortarla, fingint una
calma que certament no tenia. "No n' hi havia pera plorar ni
desesperarse d'aquella manera: ell havia exagerat, portat de massa
bon desitj, peró sense fonament prou sólit. ¿Que no coneixia la seva
imaginació? Potser veya visions. Potser l'anònim ni 's referia á
ella. Potser era una senzilla broma. ¿Quí sab si havia sigut un
acudit del meteix don Pau?..."

Y després de soltar tots aquets disbarats y d'altres encare més
extravagants, qu' als ulls d'una persona serena haurian posat en tela
de judici l'enteniment de l'Albert, afegí, mudant de to, aplacat ell
á la vegada:

--Sí, Isabel, perdónim: vosté tenia rahó, la cosa no val la pena.
  Muntém y no'n parlém més.

Y abatuts y defallits, muntaren com qui diu maquinalment, deixantse
portar pe 'ls enjogassats cavalls, fins á la carretera, sense dir una
paraula. Un cop á dalt, per misteriós instint, encare sense dir res,
llansaren los cavalls á tota brida en direcció á la montanya,
desapareixent bén prompte dins d'un núvol de pols.

### III

Quan de retorn á la Mayola, al peu del magestuós noguer descavalcaren
dels suhats cavalls, contrastava la tristesa, que duyan pintada á la
cara 'ls cavallers, ab la radiosa alegria dels de la casa que
sortiren á rodejarlos, cridant, rihent, marejantlos á preguntas y
acudits.

Da. Isabel besá ab singular expressió á sos fills, peró sense
entretenirshi, y penjat al bras lo róssech de s'amassona, s'escapá
corrents dins de la casa, refugint tota conversa. La cambrera la
seguia, peró aquella la pará en séch á mitja escala, dihentli que
podia retirarse. Per son cantó, l'Albert s'esforsá en aparentar
tranquilitat, cambiant rialletas, responent á las preguntas del
mellor modo possible á son estat d'esperit, fins que, trobant
conjuntura, prengué comiat també pera retirarse á treures la pols y
la calor.

--Qu' acalorats venen! --exclamá 'l general, tan aturdit com sempre.

Per lo que toca á D. Pau, quí, com polítich de bona fusta, tenia
propensió á llegir en los semblants y coneixia, per altra banda,
aixís l'inquebrantable sinceritat del rostre de sa muller, com la
torpesa per dissimular de l'Albert, quan los vegé descavalcar,
descubrí ja en ells una agitació que 'l posá alerta. Observá llurs
moviments, percibí certa veladura en las veus, falta d'entonació en
las modulacions, y vejé confirmada sa primera sospita. Per aixó, en
quant l'Albert, tot caygut d'espatllas, traspassá 'l portal, D. Pau
deixá á sos amichs, contemplant als fatigats cavalls que regalant
escuma, sas illadas pantejant agudament com una manxa, en Boy
s'apressava á desguarnir, y aná á trobar á Da. Isabel.

Contra sa costúm, aquesta s'havia tancat en clau de part de dins. Ell
trucá més alarmat encare, peró, anunciantse, la porta s'obrí
inmediatament per' esser altra volta barrotada tot seguit.

--Gracias á Deu qu' has pujat. Anava á cridarte --feu, tota plorosa y
  conservant encare aquella agitació, Da. Isabel.

--Qué't passa, qué tens? --preguntá son marit, més alarmat cada
  volta.

Da. Isabel l'invitá á seure ab desmayat moviment y, tot deixantse
caure en un balancí, arrancá á plorar pregant:

--Galcerán, per Déu, treume de Vilaniu; entornémnosen á Barcelona,
  portam allá hont vulguis, peró treume de Vilaniu, fugím d'aquest
  poblot.

Un munt de sospitas las més descaminadas y contradictorias
atropellaren l'esperit de D. Pau. May havia vist á Da. Isabel tan
desesperada.

--Qu' es aixó, qu' es aixó? Esplícat desseguida, que 'm tens en
  torment.

L' honrada esposa, entre singlots y llágrimas, revelá á son marit tot
lo secret que l'acorava, sens omitir un detall. D. Pau respirá
folgadament y, en veu persuassiva, exclamá:

--Ah, bah! no't donguis pena per tan poca cosa! Calumnias de vehinat.
  Lo que jo sento es qu' hajas llansat lo paper, perque la lletra
  potser ens hauria descubert l'autor y ja no hi tornaria.

Besá á Da. Isabel ab una tendresa estranya en ell, l'acaroná, l'apretá
contra son pit com una criatura. Veyentla més calmada, li demaná que
no hi pensés més, y confirmant enérgicament la confiansa absoluta que
li mereixian ella y son amich Albert, li aconsellá ab dolcesa que
s'asserenés, á fí de que ningú hagués esment d'aquell disgust.

--Per lo demés --afegí-- tu comprens ja, que disfrutant la meva
  confiansa, no corre perill la pau doméstica, y que fora brava
  tontuna tornar á aixecar la casa per tan nímia cosa. Pósat sobre
  tu, considéraho y 'm darás rahó. La teva salut ne valdria de menos.
  Mira, ja sembla que tens més colors. Tot aixó passará.

D. Pau, realment, tenia absoluta confiansa en sa muller y, á part de
la ventatjosa idea que li mereixia l'Albert, era massa orgullós pera
creure en la possibilitat de que 'l desbanqués tan fácilment ningú;
menos encare un jove d'aquella edat á qui la mateixa Isabel havia
vist creixer y, com qui diu, acompanyat á estudi. La meteixa
sinceritat ab qu' acabava ella de confessarli lo succehit, la noble
indignació qu'havia encés en son cor la calumnia, aquell desfogament
impetuós d'una ánima verament ofesa, los delicats propósits del jove,
eran garantia prou sólida pera viure confiat y arriscarse á pagar ab
humillant desdeny l'obra del calumniador. Per aixó, en Galcerán eixí
tranquilament del dormitori, disposat á no dir una paraula del fet á
l'Albert á fí d'estalviarli 'l més petit rubor, y may com aquell matí
estigué deferent y xamòs ab ell y Da. Isabel. Satisfet com un
triomfador --que triomf pe'l marit era aquella confessió, més qu'
espontánea, desitjada-- posá fins imprudent empenyo en atansar més y
més als que la malvestat feria d'un sol tret, com si desitjés á sa
vegada que rebessin també junts generós premi. Y aixís, escabullintse
ab delicada dissimulació, de Da. Isabel, y emportantsen d'assí d'allá
al gobernador y al general ab lo més fútil pretext, obligá á l'Albert
á permaneixer llargas estonas ab sa amiga, sols, complertament
lliures, sens rumiar que 'ls atormentava més aixó que no pas los
complavia; puig, encare sota 'l pes de l'ofensa, al trobarse sols,
cap dels dos sabia pensar en altra cosa qu' en la maldat de qu' eran
víctimas. Abdós la veyan redressarse devant d'ells, ofegántloshi ab
l'espant la veu ingénua de l'amistat, separantlos de tothom ab sos
brams de fera per' arraulirlos en una sola abrassada, fugint de sas
embestidas, sens armas de defensa y en mitj d'esglayadora soletat.

Altrement, l'Albert, ab sa fonda penetració, notá bén aviat en las
escapadas de D. Pau una solicitut estremosa, prou mancada de
naturalitat pera passar inadvertida als ulls de qui 'l coneixia
íntimament. Prompte n' endeviná la causa.

--Isabel, vosté ho ha explicat al seu marit?...

--Tot, tot, lo cor m' ho demanava; de llavors ensá estich mellor.

--Ho comprench, Isabel, peró ho judico una imprudencia.

--May podré creure qu' un comportament lleal puga dur mals resultats.
  Y aixó no vol dir qu' ho haja fet ab cálcul; era una necessitat de
  la meva conciencia... En Galcerán está content de mí, odia com
  nosaltres al calumniador, vosté queda en son lloch als ulls del meu
  marit, no podém ja ser víctimas d'una sorpresa, y jo estich
  contenta d'haverme tret de demunt aquell gran pés. Ja ho veu,
  segueixi sempre las bonas inspiracions del cor, y no tinga por.

L' Albert no respongué, peró en sos ulls se reflectia la trista
expressió del dubte.

Las ocupacions de Da. Isabel, á la fi, permeteren un moment de soletat
á l'Albert. En veyentse lliure, 's recullí una estona en son
dormitori, deixantse caure en una butaca, ab un llibre á las mans.
Peró sos ulls passavan per demunt de las lletras com una esponja
mullada qu' esborrant mots y oracions enteras, feya 'ls párrafos
indesxifrables. Lo llibre l'aburrí bén aviat, deixá la butaca y, per
entre la persiana, contemplá un moment la Vall de Flors.

Eran las onze. Una quietut solemne, eixa quietut de desert qu' al
estiu cau sobre 'ls camps, més fonda y avassalladora á certas horas
del dia qu' en negra nit, dominava l'hermosa vall. S' hauria dit qu'
en las insondables alturas del univers se preparava algun misteri
imponent que
'l mon esperava embadalit, tots sos camps vestits de gala, lo sol fent
 alimárias ab una disbáuixa de llum. Lo cel era una sola planxa de
 turquesa brunyida, y escalavan los serrats, ab vol imperceptible,
 magnífichs cumulus ribetejant l'horisó d'armini, mentres una polzím
 argentina vibrava en tota l'atmósfera, cubrint d'un vel lila las
 montanyas de ponent. Vilaniu, 'ls arbres, las ayguas, tot s'amarava
 d'aquella boyra de sol, en la qual lo més lleu moviment encenia
 flamaradas de llum blanca. Era magnífich, peró l'Albert hi sentia la
 fiblor del contrast. Tots aquells esplendors li semblavan un
 sarcasme rodejant Vilaniu, cau d'odis insaciables y rancúnias. Sos
 ulls se clavavan en aquell feix de casetas encastelladas que
 finestras y balcons clapavan de negre á pichs petits com fitxas de
 dominó. A voltas, creya ovirar la casa payral ab la galeria hont
 donava son escriptori, qu' are, més que may, seria sa presó. Altres
 cops, sos ulls furejavan ab indomable tenacitat, com cercant entre
 aquella barreja quelcóm d'imperceptible y molt volgut; peró eixa
 mirada tossuda errava d'assí y d'allá inútilment, fins que li
 escaparen aquestos mots á mitja veu:

--Que só boig! Com vull saber hont viu si no sé quí es?

Fins qu' hauria descobert l'autor d'aquell anónim no estaria tranquil.
Llavors repassava tot lo fet derrerament á Vilaniu, la llista de sas
coneixensas, tot lo que pogués encaminarlo á conseguir son desitj;
y 'l balcó de casa Montellá, ab Da. Mercé y la pubilla Tárrega
entregantse á la mesquina murmuració que 'l tragué d'allí, no se li
apartava del pensament. Peró l'Albert no podia creure que d'aquellas
miserias eixís una infamia tan gran; menys encare que 's prestessen á
executarla 'ls marits d'aquellas donas, que gosavan reputació
d'hómens honrats entre
'ls mateixos contraris. No obstant, alló exigía 'l concurs d'un home,
 aquella meteixa comparació pedantesca de Penélope 'l revelava. Com
 un llamp atravessá llavors pe 'l enteniment del jove lo nom d'en
 Riudabets. Peró l'Albert se posá á riure: ¡D. Tomaset! aquell
 infelís! aquell ser inofensiu!... Y acabá per dirse que seria una
 gran sórt si l'obra fos d'aquell ximple... Aixís quína broma! Fins
 l'Isabel hi riuria.

Mes, després, recordant la defensa que 'l mateix Riudabets havia fet
de Da. Isabel en aquell balcó, li semblá impossible qu' en sério
aspirés á obtindre un favor d'aquella dama, y tingué fins per absurdo
suposarlo altrament capás d'una vilesa com aquella: aixís es que,
pensant y repensant, no lográ eixir de sa confusió.

Sas ideas prengueren arreu un altre camí. Com si 'l viatje de son
esperit, al mudar de rumbo, exigís al cos una virada, abandoná 'l
balcó y s'estengué demunt d'un sofá. ¿Quína seria desde are sa
conducta envers Da. Isabel? A truco de dar més pábul al misteriós
calumniador, ell no podia seguir rebent d'aquella dama la protecció y
confiansa que'n rebia á Barcelona. Peró, y si l'anónim era obra no
d'un, sinó de molts? si la calumnia s'hagués estés per la vila, no
fora més exposat retirarse de sobte? No 's diria, llavors, que
dissimulavan, ó qu' haventne hagut esment D. Pau l'havia tret de
casa? Per altra part, com efectuar eixa retirada sens una explicació,
dificilíssima ab son pare, l'adorador dels Galceráns? Y més qu' eixas
consideracions, encare acoravan á l'Albert altras duas. ¿D. Pau
fingia, ó 's reya verament del suposat amor de sa muller? No li
hauria deixat l'anónim la fibla del dubte? ¿no hauria destruhit pera
sempre més la confiansa y enmatzinat l'antiga simpatia, sens la qual
faria sants, que semblarian dimonis? Oh! si se'n fa de mal ab quatre
ratllas! Si n' havia sigut d'imprudent Da. Isabel, confessant lo
succehit!

Llavors venia la derrera, potser la qu' havia anat empenyent tots los
pensaments anteriors per esser la més forta y formidable. Era la
trasmutació de sentiments que 'l lligavan ab donya Isabel. L' afecció
tranquila, franca y generosa, afecció de pura amistat, qu' havia
sentit fins are per aquella dama, no prenia dins de son cor un
carácter alarmant? Aquell calor ab qu' havia parlat á Da. Isabel en
la font del Roure no'n deya ja alguna cosa? En lo balcó de casa
Montellá, havia comensat á inspirarli llástima, una conmiseració
fonda é insistent qu' acabá per esser sa preocupació de tot lo dia,
de tots los minuts, l'acíbar que li amargava més y més totas las
impresions que de Vilaniu rebia. Aquella llástima havia trabucat dins
de son esperit la gerarquía existent entre ell y Da. Isabel. Lo
protegit passava á protector, lo débil á fort; la forta, la
protectora de tota la vida, li apareixia necessitada d'un amparo qu'
ell li daria ¡oh, sí! ab totas sas forsas. Ell ja no era l'estudiant,
lo noy qu' entrava á rebre 'ls favors de sos vigilants fent
l'acatament degut al reflecso de paternitat que sos pares havian
depositat en aquella familia; era ja un home fet que possehia 'l fil
d'una intriga perillosa contra la qual vetllaria en secret. En aquest
estat, l'anónim fou lo vent que fá descarregar la nuvolada; sa
compassió per Da. Isabel prengué la forma aguda del plor. Los recels
se convertian en fets, y en aquestos fets li dava l'enemich un paper
importantíssim. Com si hagués conegut los secrets propósits de
l'Albert, lo desafiava á realisar tota sa protecció promesa,
escupintli á la cara á l'hora qu' ho feya á Da. Isabel. La
calumnia 'ls igualava declarant possible lo qu' ells dos no havian
somiat. Alló era obra del infern! L' Albert, entre 'l buf d'ira que
li encengué 'l rostre, sentí passar una ratxada d'amor, un amor qu'
havia d'esser criminal. Encare, gran remey hauria sigut amagarlo dins
del cor sens comunicarlo á ningú; ell hauria pogut estimarla en
secret y johir aixís las dolcíssimas tendresas d'un amor generós fins
al sacrifici. Son gran disbarat fou entregar l'anónim á Da. Isabel
que, d'allavors ensá, no podria tractarlo ab la confiansa d'avans.
Ferida en lo viu de l'honra per aquella infamia, més ó menos tart
havia de mirarlo á'n ell com un perill. Y quan, tot aixó? Quan ell la
estimava més que may, quan més que may sentia 'l desitj d'estar á son
costat! De sobte, una rojor de foch li arborá la cara.

--Cóm! --exclamá interiorment.-- Penso en amarla y 'm queixo de la
  calumnia? May, may. Amarla fora llegitimar l'ultratje, ultratjarla
  com ho han fet aquells vils!

Peró, tot exclamantse aixís, pressentia ja ab terror que la voluntat
li mancaria. S' aixecá, mirá altra volta la vila clavantli una ullada
plena de rencor, com si Vilaniu fos la causa de totas sas
desventuras, y fixantse novament en la galeria de sa casa, 's refermá
més en lo propósit d'enterrarse en aquella presó daurada, únich
refugi que li oferia la sòrt.

En aquell moment lo cridaren pera esmorzar. Encongit y temerós de que
tothom li llegís á la cara la passada lluyta, l'Albert baixá. Tota la
familia mostrava la més alegre franquesa. En lo rostre de Da. Isabel
resplandia la pau de sempre. Ningú hauría dit que D. Pau sabés un mot
de lo passat. Xamós, deferent ab tothom, menos oficiós ab l'Albert
qu' un' hora avans, l'aturdia encare més ab sa presencia d'ánim tan
formidable com sa figura. Peró, un cop asserenat, lo jove meteix no
pogué sustraures á la corrent d'expansió que regnava en la táula, y
hagué de confessarse interiorment qu' era un criatura, un carácter
exagerat, massa faltat de mon encare pera sostindre las batallas de
la vida.

Mentrestant, las superbas torras qu' al matí ribetejavan los cimals,
s'havian agegantat formidablement. Arrebolats d'un blanch
enlluhernador, los botaruts contorns presentavan en lo cos del núvol
ombras amenassadoras. La vegetació dormia ensopida, 'l sol cremava, y
del peu de la Mayola 's veyan las montanyas cobertas d'un mantell
d'or demunt del qual l'ombra escorredissa dels núvols arrossegava
vels moradenchs. D. Pau pronosticá una turbonada, y, fugint d'aquella
calda inaguantable, tothom se retirá á llur habitació, menos l'Albert
que las emprengué per derrera 'l mas. Com atret per l'ombra,
s'interná en lo garroferal, passá de llarch la casa dels masovers
hont sentí remor de plats, y no pará fins á la propera ubaga que li
oferí 'l torrent dels Rossinyols. La ribera s'aixecava allí bon xich,
encaixonant lo torrent dintre dos grans murs de códols coberts de
bardissa esmaltada per mil flors. Sálzers, roures y alzinas creixian
entre aquell pedragám, repenjantse cap á l'aygua, servint de columpi
y palanquí als variats aucells qu' atravessavan constantment de part
á part la torrentera. L' Albert trobá, entre aquell terrabastall de
rocas, una balma coberta de tovíssima molsa, hont lo sol jamay havia
entrat. D'allí ovirava una gran extensió de torrent. Sa pensa hauria
volgut gronxarse emperesida en l'elástica esquena del aygua que
passava rondinant y sorollosa com un cos plé de vida; peró 'l
trecateig de la corrent no 'l deixava pensar. L' aygua l'atreya, li
descobria capritxos admirables de pura visualitat. Allí s'escolava
entre dos rochs, molsuda y teixida com los muscles d'un bíceps
formidable, enllá botava blanca y enjogassada com un anyell, aquí,
guarnint de serrell argentí un palet, convertíal en la testa
venerable d'un vell que s'ofegava; la llum llampegava en sa escata de
peix ó 's fonia suaument en la tinta verda de l'altra vora. Y per
demunt del soroll adormidor de l'aygua que sumia á son esperit en
inefable lassitut, sentia 'l clam escampat dels galls anunciant la
tempesta y l'escataynar de las gallinas qu' arribava allí, com lo
ressó llunyá de trompetas de quintos, á acabar d'adormirlo.

Sos ulls se clogueren, son cos, ja mal assegut, aná estirantse poch á
poch fins á trobarse extés á terra, lo barret de palla demunt del
rostre.

No havia dormit mitja hora, qu' una remor fonda y preponent lo
deixondí. Una claror morta illuminava l'espay, lo torrent semblava
portar una aygua negrosa. L' Albert s'aixecá y mirá 'l cel. De la
serra llevantina havian comensat á desplegarse amplas y gruixudas
guatas color de plom, qu' anavan avansant, entreteixintse, cada cop
més negras, fins á l'anacarada faixa del horizó aclarida encare ab
resplandors d'argent. D'improvís, baixá galopant, entre gassas de
pols que s'esllanissavan y esvahian pels ayres, un vent mullat. A son
buf violent, los arbres comensaren á balansejarse com gegantins
plomalls, las fullas s'arredossaren á las brancas tremolant
convulsivament, y 'ls sembrats s'encresparen en suaus onadas.

Lo temporal se'n venia á sobre amenassador. Potser lo torrent se
desencadenaria com altras voltas; peró l'Albert ni somniá en
abandonar aquell lloch de perill. L' estat de son esperit requeria
las emocions fortas que tots aquells preparatius anunciavan.

De sobte, un ruixat de feixugas gotas s'escarxá per terra campintla
d'un tó bituminós, regalimaren penyals y socas, y, arreu, fendí
oblícuament l'espay, en urdit espés de rajolins de vidre, la pluja.
Lo vent havia parat, la claror mimvava, los arbres, embarnissats de
fresch, ploravan, colltortas de lassitut llurs fullas, mentres
l'aygua qu' omplia rechs y barranchs semblava parar sa martxa y
rebullir tota aturdida al sentirse trepada incessantment la pell
entre un bat-y-bull d'esquitxos y d'encenalls cristallins.

L' Albert sentia com esgarrifansas de gust. Dret, al brancal meteix de
la balma, salpicat de cap á peus per la violenta pluja, enlluhernat
de tant en tant per la blavosa llum dels llampéchs, era tot ulls, tot
orellas. Omplia l'espay una tenor aixordadora d'universal bullida
que 'l tro apagava sovint ab sas trabucadas rodolants, ensemps que 'l
llamp anguilejava pel tou de la guata ab sa enlluhernadora escata de
misto. Lo cel, cada volta més fosch, deixava vibrar més la rabent
lluhentor del llamp; los trons rebombavan ab veu més ronca, la cinta
anacarada del horizó mimvava pausadament.

"Ah, llástima d'espectacle! llástima per aquell cau d'ánimas petitas
 de Vilaniu!" --mormolá l'Albert, llansantse un cop més per la
 corrent romántica de sos pochs anys. Y per son esperit atravessá 'l
 desitj de tindre al costat á Da. Isabel, "l'única que compendria la
 grandiositat de tot aixó". "Ah, cóm gosariam contemplantho de
 brasset, comunicantnos ab apretadas de bras las emocións del cor,
 muts, sens badar boca!"

Mes, un soroll estrany vingué á trencar l'enagenació del jove. D'allá,
del cap del torrent, ohí per moments atansarse una remor fonda, un
bum-bum vibrant, un trontoll qu' esborronava. Sens cuydarse de la
pluja qu' anava amarantlo, s'abalansá més á camp ras, fits los ulls
al indret d'hont eixia aquella tenor. L' espessedat de la pluja que
li enterbolia la trasparencia atmosférica com á contra-claror d'un
vidre entelat per regalims, no li deixava ovirar res més enllá de
vint passas. Y 'l soroll s'atansava més imponent, més amenassador, al
compás dels trons que ressonavan per valls y montanyas, cada cop més
caragolats y estrepitosos. Una furiosa bufada revinclá tots los
arbres, extremí totas las bardissas ab moviments adolorits. Llavors,
se presentá als ulls de l'Albert la riuhada, alli, á sos peus, enorme
serp que venia bramulant, galopant, sas crins d'estopa erissadas,
lliscant per demunt dels códols, engolintlos rápidament dins de sa
pell terrosa, jaspejada d'escuma. En rabent y onejant lliscada
s'escorria aquella serp sens fí, inflantse, arrebassant ab son
refréch matas y socas que cabussavan per sa elástica esquena, cobrint
las revincladas arrels dels arbres riberenchs, xipollant los botaruts
penyals, llensant desmays de perlas sobre l'herba, capritxosos
miralls assí y allá.

L' Albert sentí la pressió d'una ma á sa espatlla que 'l feu extremir
de cap á peus. Al girar sos ulls, no toparen ab la... sinó ab los del
general qui, seguit del gobernador, l'amparava ja ab son paraygua.

--Oh, miri, miri, Dominguez, qu' hermós! ¿Veritat que val la pena de
  mullarse?... Bé que no tant com vosté, Albertet... ¿qué no veu com
  está?.., ¿Ahont tenia 'l cap? Per amor de Deu...

Y, tot expolsantlo ab los mocadors y cubrintlo ab los parayguas,
estigueren bona estona 'ls tres contemplant l'imponent avinguda qu'
arrancava del general crits y exclamacions d'entussiasme. Sos dos
amichs no responian: en Dominguez, capficat per consideracions de
prudencia, devant del perill qu' alló oferia si durava massa;
l'Albert, molestat per aquella aparició qu' havia trencat son
reculliment.

Estant aixís, la fosca guata aná aclarintse com per encantament, los
trons s'allunyavan remugant ab veu més sorda, se calmá la fúria del
torrent, una hermosa ullada de sol brillá en l'horizó y, poch á poch,
misteriós buf comensá á desllanegar las bromas, á esbarriarlas en
borrallons fantástichs de tota opalina, enribetada de flamejant
armini, sota un blau desmayat.

Lo general, que no sabia despedirse del espectacle sinó ab gran
recansa, malgrat sos anys s'enfilá penyas amunt fins á un lloch que
dominava tota la vall. Las teuladas y ferros lluhian com l'acer, lo
fum de las llars de Vilaniu s'ajeya explendorós demunt la vila.
Recobraren llur magestuosa quietut los arbres, carregadas las fullas
de diamants irisats, y 'l torrent, neta de llot la pell y desinflada,
acabá per rumbejar, ayrós y alegre, son mantell antiqüelat de coure
que 'ls palets del fons atigravan de variats colors.

--General, general, encare no'n té prou? --cridá en Dominguez.

L' interpelat baixá, y 'ls tres senyors s'encaminaren vers la Mayola.
Una fresca reparadora esponjava 'l cor, las herbas, redressantse
totas gemadas, aromatisavan l'atmósfera d'olors boscanas, un cert
bany de suhor cobria socas, pedras, tota la terra, com si eixís
fatigada d'una gran lluyta, y la resplandor del sol ponent anava
retirantse montanya amunt tenyint de sanch las feixas de rostoll.

Debadas tractá 'l general de comunicar sos recents entussiasmes als
companys. L' Albert se quedava enrera, recullit encare dins de sí
meteix, y en Dominguez, que l'observava de cua d'ull, no sens
intenció, mudá de conversa pera encaminarla ahont volia. Pero fins al
arribar devant del jardí, l'Albert no'n cullí paraula. Una abordada
de las ocas l'havia despertat.

--La desgracia d'Espanya, general, son vostés, l'element militar: no
  hi ha que darhi voltas. Si la Reyna s'entregués á l'element civil,
  regoneixent d'una vegada la preponderancia, la supremácia que, per
  sa ilustració, per sa forsa, per son dret, li pertoca...

--La Reyna no duraria un mes, perque vostés son incapassos de
  diciplina, vostés no saben entendres... Peró calli: Albert, qué fa?
  Vinga aquí, misántropo, vinga, home, á reforsar al amich Dominguez
  que va en derrota. Vinga que'ns ajudará á arreglar l'Espanya.

--Deu me'n deslliuri --exclamá 'l jove atansantse á sos amichs.-- Aixó
  vostés han de ferho, vostés que son dels grossos. Jo só molt poca
  cosa.

--Los petits se fan grans, --interposá en Poudor.

--De vegadas --replicá, sentenciosament, l'Albert.

--Oh, general, vosté no sab qu' aquest jove de tan porvenir aborreix
  la política!... Y apropósit, Albert, parlém en sério.(Lo gobernador
  conseguia son fi.) Lo seu papá té com un clau al cor lo veure á
  vosté tan indiferent per lo qu' es sagrat deber de tot ciutadá, y
  una necessitat incontrastable de tot advocat qu' aspiri á numerosa
  clientela. Si vosté no s'entrega á la política, comet un crim de
  lesa-nació, té l'estudi perdut. Vosté pot fer un gran bé al seu
  país.
¿Vilaniu meteix no necessita la cooperació de tots los bons, pera
 contrarrestar l'obra destructora d'en Rodón y demés advenedissos que
 conspiran --vosté ho sab tan bé com jo-- contra la pau, y fan del
 pare de vosté y d'aquesta familia 'l blanch de sos odis y 'l
 trampolí del seu negoci? Si vosté vol esser diputat provincial, jo
 le'n faré quan sigui hora. Vosté té d'aceptar aquest sacrifici
 pera 'l bé del seu pare, pera la tranquilitat d'aquesta familia que
 tant l'estima.

--Vosté m' honra massa. Ni la meva edat, ni la meva posició, ni la
  meva poca experiencia 'm consenten aceptar un oferiment com
  aquest.

--Permetim, Albert --saltá 'l gobernador, fent un ullet maliciós.--
  Aixó no es més qu' una fórmula molt urbana pera deixarme compendre
  que no es dels nostres.

--Com vosté vulga...

--Jo no concebeixo un jove de la válua de vosté, despullat de la noble
  ambició de pujar y fer sentir lo pes de sas qualitats. Impossible!
  absurdo!... Siguim franch, vosté es demócrata.

--Franch li seré, senyor Dominguez. Per una simpatia completament
  idealista soch demócrata, soch republicá. Peró 'l poch qu' he
  profondisat en lo dret politich y en l'historia m' ha infiltrat un
  escepticisme tan espantós per la política, que no 'm permet
  acariciar cap ideal. No he vist cap poble felís, ni cap forma
  inmutable, ni cap lley capás de detenir las nacions á mitj camí de
  la perdició, quan una branzida fatal las hi empeny. Es una lley
  fatal per' homes y pobles; náixer plorant, riure un dia, plorar y
  plorar més y morir quan ha arribat l'hora.

--Bravo --cridá en Poudor, allargantli la má.-- Vosté es fatalista,
  com jo. Tot lo demés son cabórias: si vosté s'hagués trobat entre
  las balas, encare ho fora més.

--Senyors, senyors, no divaguém... Los fets proporcionan arguments
  pera tot. Cal prescindir dels fets: las especulacions de
  l'inteligencia humana...

--Déixis de filosofias --saltá 'l general-- qui pot més, á dalt; un
  bon sabre al costat y cop de sabre á qui falti... L' únich que 's
  pot fer en bé dels pobles es aixó.

Los oyents esclafiren á riure, y com creguessen fòra de lloch aquellas
disertacions que 'l general seguia de tan graciosa manera, las daren
per termenadas, aprofitant l'aparició de Da. Isabel que venia ab lo
nen á la má y la petita á coll. Lo gobernador, no obstant, aprofitá
un moment pera dir ab to de confidencia:

--Albert, no siga noy: com vosté, pensa la majoria; peró al mon hi hem
  de viure com ell nos permet. Pénsiho; lo nostre partit es la mellor
  escala pera 'l jovent; fòra d'ell no hi ha més qu' eclipses eterns
  y pobrissalla; l'únich que 'l pot fer home es lo nostre.

--Gracias --respongué, fredament, l'Albert, ja clavats los ulls en la
  que venia.

Un rotllo alegre 's formá al entorn d'ella. La nena passá tot seguit á
bras del avi, quí va atráurela ensenyantli 'l rellotje y posantli á
l'orella pera que sentís la rateta. En Pepito, 'ls ulls com unas
castanyas, responia traydorament al sonrís del Sr. Dominguez, sens
abandonar la má de Da. Isabel.

De la porta, hont s'havian detingut aquells senyors, entraren tots
dins del jardí. L' aygua perlejava encare en cada fulla, mes los
arenats caminals comensavan á blanquejar. Las ocas tornaren á
abordarlos des del sortidor, batent las enormes alas y arruixantlos á
tots. A la fi callaren, feren dos cabussons y seguiren lliscant per
l'aygua, lo coll dret, lo cap vigilant y orgullós.

Han vist ploure? Quina tarde! Y mirin are quín cel.

Aquest havia quedat net com un satí fins á la serra ponentina hont
s'arrambava una extensa calsada d'ámbar y or.

--Y en Galcerán?

--L' he deixat ab en Felis donant ordres... Y vosté, Albertet, ha vist
  lo torrent?

L' interpelat, qu' estava cullint una rosa, se clavá duas punxas, y al
tractar de tombarse, 'l dolor li feu soltar la flor que caygué mitj
desfullada per la sacudida. Da. Isabel la plegá pera que 'ls petits
no s'hi punxessen. Peró veyent brollar la sang del jove, corregué per
tafetá inglés, desohint los prechs del ferit y sos companys.

En Galcerán estava en sa cambra arreglantse la cartera, quan ella
entrá ab la rosa encare entre 'ls dits.

--Quí ha pres mal, lo nen?

--Nó; l'Albert, que s'ha punxat cullint aquesta rosa.

--Y per una punxada necessita tafetá 'l damita?

Y doná á la paraula damita una expressió tan aspre, que feu girar á
l'Isabel y eixir en defensa del jove. "No l'havia demanat ell lo
tafetá; l'havia ofert ella, venia á buscarlo contra la voluntat
d'aquell:"

--Home, home, quínas cosas tens! No sabs com m' espanta la sanch?

--Extréms aixís me semblan molt ridiculs.

--Peró si l'Albert no n' ha fet cap d'extrém.

--Llavors, aquesta oficiositat, en una senyora casada, no 'm sembla
  del més bon gust.

--Per ventura estém privadas de tenir bon cor?

--Nó; peró sí de mimar als jovenets, de defensar fins las sevas
  extravagancias als ulls del marit, de guardar las flors que 'ls hi
  han costat una gota de sanch...

Da. Isabel se redressá tota sorpresa, quasi bé indignada; mes,
posantse sobre sí, apoyant las mans plegadas en la alta espatlla de
D. Pau, li digué ab veu conciliadora y tendre:

--Peró es possible, Galcerán, que t' engeloseixi l'amistat que m'
  inspira l'Albertet á qui he vist creixer? Es possible que cregas la
  calumnia...? Vas á ferte d'un criatura un rival? Me creus á mí
  capás de faltarte?

En Galcerán se vejé á dos dits del ridícul. En lo to de sa muller hi
havia una sinceritat, de tan incontestable, irritant. Decididament la
primera volta qu' anava á rependre á aquella dòna estava desgraciat.
Afligirla per motius tan puerils, era una crudeltat indigne de sa
fortalesa; recriminar aquella amistat ab suposicions com las fetas,
era manifestar temors vergonyants, la possibilitat de veures
desbancat, la d'un adulteri en que ni somniar devian. Si obligava á
aquella dona á apartarse de l'Albert, dava forsa als calumniadors,
convertia en fet la calumnia, fins als ulls dels més incréduls. Sens
dubte era més política la conducta del matí. Y aixís, adonantse del
cop en fals, tractá de repararlo ab una rialla y una magarrufa que
feu á sa muller, tot dihentli:

--Tonta, tonta, ja t' he agafat. Tan criatura 'm creus encare? Qué t'
  he dit aquest matí? Ves en nom de Deu, cura al pobre Albertet y té,
  té la rosa.

--L' he presa pera que 'ls nens no s'hi punxessen, Galcerán, y tu tan
  mal com ho has interpretat... --feu Da. Isabel, encare en to
  condolgut.

--Ah! es veritat, qu' está carregada d'espinas! Té, jo las trauré...

Y mentres l'Isabel prenia del calaix lo tafetá, evidentment concirosa
encare pe'l exabrupte del seu marit, aquest pelá bén bé 'l branquilló
de la rosa y, pera major proba de confiansa, s'empenyá en clavar la
flor entre 'ls cabells de sa muller á qui besá per punt final.

Un cop sol, pensá si aquest tira y afluixa es lo preludi fatal á tot
predestinat, tractá després de traures aquesta idea del pensament, y,
divagant entre 'l dubte y la confiansa, convingué en que tot era una
malvada calumnia de las que 's llensan sempre sobre tothom qui
ressurt. Sa conducta devia reduhirse á vigilar pera aixampar al
calumniador, dissimulant lo més petit dubte devant de l'Isabel y
l'Albert. Mes no pogué concloure sens exclamar interiorment, ab cert
retintín malhumorat:

--Peró, diantre de l'Albert, es que ja no es tan, tan criatura!

### IV

Arribá 'l quinze d'agost. La família Galcerán seguia encare á la
Mayola, visitant D. Pau sovintet las obras que feya en la casa de
Vilaniu, celebrant conferencias ab los terratinents per lo canal de
la Baga, y compartint ab son sogre lo pler de la cassera, la qual
era, aquell any, abundosa, sobre tot de guatllas y perdius. Las
meteixas anadas y vingudas de D. Pau estalviavan á sos electors molts
viatjes á la casa de camp. Per aixó, en aquesta, frecuentada no més
que de lluny en lluny per las famílias qu' estihuejavan en los masos
del entorn, se respirava envejable tranquilitat. Da. Isabel assaboria
ab pler tant de repós, y contemplava sonrihent á sos fills, que, fets
uns terrissayres, las mitjas al garró y las grans payolas al clatell,
se colravan com préssechs y s'enfortian cada dia més. Aborrida la
carretera desde 'l dia del anónim, no hi hagué medi de parlar més de
cavalls á la Galcerán. Peró, aixís y tot, y rebutjada ja l'aygua del
ferro, anava aquesta senyora recobrant sos colors, perdent la
transparencia pergaminosa de sas orelletas y 'l rosa esmortuhit de
sos llavis. L' ayre oxigenat del camp havia enriquit altra volta la
sang pobre de sas venas. Aquesta mellora feya perlejar los ulls del
pare, y obrir los del marit ab un goig no del tot despullat de
sensualisme. La veya rejovenir, y, en sa ossiocitat, temps li sobrava
á D. Pau pera contemplarla y acaronarla com en segona lluna de mel.
Tot lo núvol del anónim, donchs, s'havia esvahit; la Mayola era un
nou Paradís hont tot lo dia ressonava 'l coloqui amorós de personas y
parellas aladas.

L' Albert, mentrestant, á Vilaniu, bregava á cops de puny ab
l'aburriment que no 's podia espolsar de sobre. Lo tracte de sos
convehíns li era cada dia més insoportable, y al refugiarse en
l'estudi, assaltavan sa tranquilitat los recorts de sa passada vida,
lo nom de Da. Isabel, l'odi creixent als autors incógnits del anónim,
una antipatia invencible pera l'empalagosa Montserrateta, que me 'l
perseguia fins al interior de casa y s'havia atrevit á compararlo á
Máxim Odiot, l'héroe de la Novela d'un jove pobre. Abandonava la
poltrona y, sens adonarsen, eixia á la galeria, s'abocava de colzes á
la barana, y contemplava, horas enteras, una taqueta blanca que
ressortía, allá lluny, d'entre la negra espessedat dels arbres. La
Mayola! Y ell no hi podia anar, ell, que hi hauria volat cada minut
dos cops! Qué lluny estava de sos desitjos, son pare, quan remugava
perque no volia acompanyarli! La reserva que s'havia imposat, prou ho
veya, li allunyava la gent, lo feya intractable y, de rebot, objecte
d'improperis é injusticias incessants. S' havia ficat dins d'una
campana pneumática, y sentia fiblar l'agulló de la mort. "Oh!
Vilaniu! niu d'escorsons, malehit sigas!" deya interiorment. Y
tornava al estudi, prenia paper de cartas maquinalment, anava á
escriure al advocat Olivó pera proposarli que 'l demanés, y acabava
per endressar á un company qualsevol un cartipás de filosofías contra
la vida rural, contra 'l mon enter, contra la creació, contra la lley
malvada (sic) de l'existencia. Després, prenia Schopenahuer y
devorava famélich lo verí de sas planas, aprobant á cops de cap y
singlots sos pensaments més negres, tractant d'estúpidas las demés
escolas, fins que l'enervament l'abatia y 'l deixava somniant ab un
suicidi que, altre cop despert, trobava impossible, injust y
ridícul.

Nous fets vingueren á rompre la seguida de felicitat dels uns y de
tristesas dels altres. Eran las quatre de la tarde d'aquell quinze
d'agost, diada de l'Assumpció. La vila presentava l'aspecte alegre
d'un dia de festa en un poble pacífich que no somnia ab revolucions
ni bullangas. Lluny d'aixó, 'ls cafés y cassinos bullian de gent
alegre, pe
'ls carrers molta gent endiumenjada 's dirigia cap á Sant Joan, á
 presenciar com la Verge seria portada en professó dalt de sa llitera
 de vellut carmesí, present anys há de la mare de D. Pau. Peró, de
 sobte, s'ohí al portal de Baix rompre la banda de trompetas d'un
 batalló. La gent omplí portaladas y finestras, y tot eran preguntas
 y arronsaments d'espatllas. Ni una crida, ni un avís del aposentador
 havia precedit al batalló qu' arribava: ningú sabia pera qué, ni
 quants venian.

Fins á setanta vilaniuhenchs, no obstant, se posaren recelosos,
procurant contindre l'esglayament que 'ls hi muntava á la cara,
precipitantse al carrer á barrejarse ab la multitut, altres
corregueren á amagar l'avirám com si vingués la guineu y, en la
majoría de las caras, se retratá la sobtada contrarietat de preparar
allotjament. En Rodón, mentrestant, groch com la cera, tancá
apressuradament la maleta que tenia entre dits, y girantse vers un
menestral jove qu' á dos passos d'ell escoltava, recullida l'orella
ab una má, preguntá:

--Qué es aixó, Marquet? Son realment soldats!

--Hum! soldats, soldats...

--Qué redimoni passa? --feu, per moments més concirós, caragolantse
  pe
'l dit la cadena del rellotje.

--Qu' haurá picat l'espia.

En Rodón comensá á passejarse descompassadament per aquella habitació,
una saleta y alcova de petitas dimensions, pintada de blau-turquí y
groch, parada ab mobles enfarfegats com los vestits de Da. Mercé,
llur mestressa. Las trompetas anavan acostantse visiblement. En tota
la casa no 's sentia més remor que 'l dels passos d'en Rodón. Aquest
havia fet anar á la seva dòna á passar la tarde ab la pubilla que
feya 'l sant aquell dia, prometent anarla á cercar després.

De sobte, callaren las trompetas y 's sentí rompre la xaranga al cap
del carrer. Ja no hi cabia 'l menor dubte; en Rodón se posá com un
ferro ruhent, l'ira l'arborava.

--Ves quanta gent vé.

Eran los cassadors de Mérida, un batalló que passá al pas de Luchana,
los soldats colrats, carregats de pols fins al cim del ros folrat de
blanch, la cogotera voleyant sobre 'ls negres clatells, y
flanquejadas las companyías per oficialets joves qu' anavan passant
revista á las noyas dels balcons.

En Rodón quedá encaparrat bona estona. Tancada la maleta, seguí
passejant sense badar boca, mentres en Marquet, clavat de cara als
vidres de la finestra, las mans creuhadas al derrera, sentia á sa
vegada bullir lo cervell. Per fí, parantse en Rodón en sech, de cop y
volta preguntá:

--Estás resolt á seguirme?

--Sí, sí: com vosté vulga.

--Prou, donchs; anémnose'n. Potser tindrém allotjats y fora més vist.
  Pórtam la maleta á la Farga: jo compareixeré per un altre cantó y
  allí esperarém l'hora. Lo que convé es que 'm perdin de vista bén
  aviat. Passa per la porteta del derrera.

Lo jove agafá la maleta y eixí. Als dos minuts, seguí sos passos en
Rodón, entregant á la criada una carta qu' havia de donar á la
senyora pera que la llegís en secret.

Mentrestant, dalt de la sala de casa Galcerán, qual entresol estava
llavors tot desmarxat per las obras, conferenciavan ab cert misteri
don Pau, l'alcalde, lo tinent de la Guardia civil y D. Ramón.

--No hi ha dubte, ho tenen apariat tot, á las nou del vespre la
  sublevació será un fet. Los mossos d'Esquadra saben fil per randa
  cóm té d'anar. En Rodón los capitaneja; se reunirán á las
  Aspareras; dins del canyar hi ha fusells, fornituras y municions;
  empendrán lo camí de Cimeralta y, á Montcabrer, se trobarán tots
  plegats ab l'Escoda.

Lo tinent oposá certs dubtes á la veritat de tots aquets pronóstichs
que
's davan com fets; peró 'ls altres, llegint en sas paraulas la gelosía
 del cos, ne prescindiren y restaren rumiant una estona, fins que
 trencá
'l silenci D. Pau.

--Bé, lo que cal, donchs, es apoderarnos d'en Rodón; morta la cuca,
  mort lo verí. Aixó 'ls desconcertará y no ixen.

--Ah, sí, sí --recalcá D. Ramón.

Peró l'alcalde hi posava certs reparos. ¿Quí dava l'ordre? Cóm se 'l
agafava sense probas? La missió d'aquell alcalde, fill de la vila,
fincat, exposat á venjansas, era la més delicada. "D'ordre del gobern
ho faria tot, estava disposat á obehir fins á jugarse la vida, peró á
pendre l'iniciativa havia de pensarshi; després tot se sab, los temps
mudan." L' alcalde no ho deya, peró veya esberlarse l'edifici del
Estat, sentia 'l trot de la revolució qu' avansava, malgrat los
ensopéchs y batzegadas que rebia pe 'l camí.

--Y qué? --saltá D. Pau.-- ¿Per ventura no teniu confidencias que vos
  posan en lo deber d'obrar? Per ventura no feu un bé al país y á la
  vila meteixa, evitant que tots aquells caps-calents cayguin á mans
  de las tropas y sigan passats per las armas? Més val un mort que
  cent ferits. Acceptat un cárrech, s'han d'arrostrar las
  conseqüencias... Qualsevol diria que teniu por.

--Clá y net; --feu l'alcalde-- no 'm fa gens de bo héuremelas á la
  descoberta ab en Rodón. Ja sab vosté l'influencia que cada dia
  guanya entre certa gent.

Y torná ab que 'ls temps mudan, qu' era molt exposat, que, si li
manessin, foran figas d'un altre paner, jòch de menos táulas...

Poch avesat D. Pau á contradiccions semblants, tingué de reprimir una
abordada de son geni dominador, que semblava enardir més la presencia
dels antichs retratos de familia destacant de las carmesinas parets,
fits en ell los ulls en atenta espectativa. N' hi havia que cenyian
sabre, n' hi havia que vestian toga, d'altres, com D. Joseph, anavan
cossats senzillament ab estreta casaca de coll de mitj pam, peró tots
respirant venerable magestat de personatges histórichs, estirats,
corpulents, condecorat lo pit, eixint d'un fondo fosch, símbol
imponent de llur poder passat. Tots aquells progenitors anavan á
ascoltar al nét, al hereu de llur nom, del prestigi d'aquella antiga
casa. D. Pau no volia comprometre aquell prestigi ab una sortida de
tó; ell no cenyia espasa, ell no vestia toga, ell no tenia mando; ell
no podia disposar sinó d'una influencia qu' are cregué veure
tremolar, y restá un moment pensivol, amarrant pe'l bras á D. Ramon,
qu' evidentment anava á llansarse pe'l camí de l'imprudencia.

--Y bé, --digué á la fi, revestint la veu d'una fredor diplomática--
  mon bon desitj ja 'l comprenéu; peró lluny de mí 'l propósit de
  comprometre
'ls vostres interessos ni la vostra persona. Telegrafiaré al
 Gobernador y, sinó, las forsas qu' acaban d'arribar prou aviat n'
 haurán dat compte. Crech que fora imprudent qu' á l'hora de
 partida 's presentessin alli dos sols mossos d'Esquadra. Si ve
 l'ordre, vos la comunicaré y cumpliréu, eh? Anéu, donchs, en nom de
 Déu, Godall.

Y dihent aixó, detingué ab una mirada imperiosa al oficial de la
Guardia civil, que semblava disposat á seguir al alcalde. Fòra
aquest, los síntomas de la furia que possehia á D. Pau comensaren á
traslluhir en sa cara ab moviments mal reprimits, fins al punt de
posar alerta al tinent que no 'l perdia de vista.

--Qué pensa la Guardia civil? --feu de sobte.

--Que si á vosté li sembla... --apuntá l'interpelat.

--A mi 'm sembla qu', avans que jo meteix, los Mossos d'Esquadra
  haurán pensat en verificar la captura. Vosté sab, senyor tinent,
  que 'ls cossos de policía, més que pera reprimir, son pera evitar
  los crims, y tenint confidencia de que va á perpetrarsen un, no sé
  fins á quin punt son necessarias las ordres. Lo servey de que 's
  tracta ha d'estimarlo 'l Gobern d'un modo molt senyalat. Vosté dirá
  si convé á la Guardia civil qu' un altre cos la guanyi per má.

--Vol, donchs?...

--Desitjo que la Guardia civil cumpleixi son deber...

Y al dir aixó, D. Pau, sens adonarsen, guardava tota l'actitut
imponent d'aquells antepassats que 'l contemplavan.

L' aludit, sotmés del tot, saludá al diputat com á un rey, y anava á
retirarse quan trucaren á la porta misteriosament ab los nusets dels
dits.

D. Pau obrí, tornant á ajustar derrera seu. Y entrant al cap d'un
minut, digué al oficial:

--En Rodón es á la Farga; avans qu' ell, hi han entrat una maleta.

Y un cop sol ab D. Ramón, esclatá sa indignació en las següents
paraulas:

--Lo Gobern sabrá quants punts calsan d'entussiasme per las
  institucions aquell alcalde y aquest tinent. No mancarán hómens
  pera substituhirlos ab ventatja. --Vol ésser alcalde vosté, don
  Ramón?

--Si vosté m' ho mana, obehiré.

Sens respondre, D. Pau se ficá en son dormitori, posá un telégrama
xifrat qu' entregá al meteix D. Ramón pera que l'enviés desseguida al
gobernador, escrigué quatre mots al seu sogre, aconsellantli que
tornessin tots pe 'l perill de qu' esclatés aquella nit una
sublevació, y eixí de casa pera veure al coronel de Mérida que devia
allotjarse á ca'n Montellá.

Era evident que 'ls ánims comensavan á perdre las confiansas d'aquell
estat de cosas, que la disgregació del partit moderat, model fins
llavors de disciplina, cundia ab la velocitat alarmadora de la
gangrena que s'apodera d'un cos anémich. Era indispensable obrar ab
promptitut y energía. D. Pau s'imposava 'l deber d'esser lo més ferm
baluart de la situació, ja no sols dins de Vilaniu, sinó en tota la
provincia. Peró en sa derrera decisió hi havia quelcóm d'interés
personal, aquell móvil egoista sense 'l qual may l'home sol obrar ab
suficient calor. L' hereu Galcerán veya, per primera volta,
redressarse contra 'l poder de sa casa lo d'un poll reviscolat,
segons l'expressió gráfica ab que denominava ell á en Rodón, fill
d'un fuster, senzill apotecari fins qu' heretá d'un seu oncle
d'América. Voltat de fabricantóns, marxantets y obrers, formava en la
vila un nus de forsa que comensava á imposar á las autoritats, á
comprometre las eleccions, á minar lo secular prestigi dels
Galceráns, encarnantse aixís á Vilaniu, entre ell y D. Pau, l'esperit
del gran combat que 's lliurava en tota Espanya. En Galcerán lluytant
per conservar, conspirant l'ex-apotecari per destruir. D. Pau ho
veya, sentia cruixir, son palau al pes dels anys, devant d'un convent
tot esquerdat, mentres en Rodón aixecava, en front d'una gran fábrica
hont bullian la vida y las ideas revolucionarias entre l'estrépit
prepotent de grans máquinas de ferro y boyras de fum, sa casa
mesocrática, petita com de fira, peró afiligranada, riolera y fresca
com la sana joventut. Y aquesta imatge acabá d'excitar son orgull, de
despertar en son esperit l'instint de la propia conservació, la
gelosia de la rivalitat.

Lo plan de D. Pau era aixafar á son contrari, matar la criatura á
temps. No li importava tant fer abortar lo moviment, per més que 's
guardés ni d'indicarho, com apoderarse d'en Rodón y llansarlo á las
fosquedats d'un calabosso, mentres sos companys s'avesavan á esser
comandats per un altre y arribavan, potser, á sospitar si aquella
presó havia sigut demanada pe'l mateix pres. Lo triomf de la
revolució no dependia certament de setanta hómens més ó menos al
camp. Per altra banda, lo Gobern, qu' enviava ja 'ls batallons á
pendre punts avans de darse un crit, havia de tindre ja en sos dits
lo fil d'aquella trama, y D. Pau sabia bén bé que 'l moviment d'agost
seria un altre d'tants. Sí, 'l fruyt no era madur; peró importava
corsecar la planta pera no deixarlo madurar. Y envenats los ulls per
l'egoisme, D. Pau, en aquell moment, creya ab sinceritat que 's
matava la planta tallant los capbrots, per no dir escapsant lo
branquilló de Vilaniu.

Lo coronel se proposava copar als sublevats en lo punt y moment de
posarse en marxa, peró D. Pau li tragué del cap, suposant que
tindrian la suficient vigilancia pera burlarlo y advocant per la
conveniencia d'escarmentarlos més durament en lo camp de batalla.
Aquí havia arribat de son rahonament, quan entrá 'l subcabo dels
Mossos anunciant que tenia ja en la presó á en Rodón, y la maleta,
hont havian trobat un itinerari, bitllets de Banch y llistas, ja en
poder del jutje. S' havia complert lo pronóstich tan poch afalagador
per la Guardia civil.

D. Pau no pogué dissimular fondíssima satisfacció, que mostrá ab una
estreta encaixada al portador de la nova. Un cop retirat aquest,
prosseguí:

--Ja ho veu, coronel: tením fet lo principal. Jo que conech lo país y
  aquest paisanatje, considero aixó acabat ó poch menos. Lo qui 'ls
  comandi are, no tindrá las ordres qu' aquell, y l'escarment se fá
  més fácil. Si surten, vostés se lluhirán, y ells ho pagarán car.

Y recalcá 'l mot lluhirán que cregué 'l esquer mellor per' assegurar
la pesca.

La presó d'en Rodón fou nova que corregué la vila de cap á cap ab
velocitat telegráfica. La gent pacífica s'alarmá, y 'ls sectaris
restaren tan esporuguits que, dels setanta, sols deu s'atreviren á
eixir á l'escampada á reunirse ab l'Escoda, mentres la tropa
s'apoderava de las armas y fornituras del canyar.

### V

Acabava Da. Mercé de llegir la carta, quan un vehí imprudent, en tó de
pregunta, li feu á saber la presó d'en Rodón. Lo primer impuls de la
senyora fou eixir corrents de casa per' anar á veure á son marit.
Entre irada y afligida, roja la cara com una lluna de tardor, Da.
Mercé 's tirá un vel al cap, esqueixá la carta en mil bocíns y anava
á devallar l'escala, quan la veu d'en Tomaset la detingué:

--Es inútil: lo tenen incomunicat.

--Peró no pera mí...

--Pera vosté y tot. Créguim, no 's mogui de casa, encare poden vindre
  á aquí á fer algun registre... y després vosté, pobre senyora,
  pe 'l carrer pot tindre alguna cosa...

Da. Mercé esclatá en plors. En Tomaset li allargá la má amistosament,
mentres ab l'esquerra l'empenyia, poch á poquet, sala en dins,
afegint en veu cada cop més tendre:

--Aném, calma, calma, filla meva; tot aixó no será res. Més presencia
  d'esperit, serenitat; á vosté no li faltan amichs... tot ho anirém
  passant... aquí 'm té á las sevas ordres en tot y per tot... Mercé,
  tranquilisis, no plori aixís... revesteixis de dignitat y fássis
  superior á las circunstancias, desdenyi las infames intrigas de la
  política, desprecihi ab enteresa al enemich y deixi fer als amichs
  de vosté que tot ho arreglarém... Are veurá quíns ho son de debó...
  Mercé, no plori, filla, no plori... 'm parteix el cor... Pera quán
  guarda la presencia d'ánim una senyora, una dama, una matrona
  imponent com vosté?... Fassi com Maria Antonieta: confongui als
  contraris ab lo pes del seu orgull... Los bons amichs no
  l'abandonarém... Aném, Merceneta, asserenis, asserenis, li demano
  ab lo cor traspassat...

Da. Mercé, topant ab una cadira encoixinada, s'hi deixá caure y seguí
plorant de debó. Era al peu de la porta de son dormitori, en una
saleta tapissada de paper carmí envellutat, amoblada de xicranda y
domás groch. Dessobre 'l sofá de medallons, hi havia un mirall ovalat
de march feixuch; en las altres parets, retratos al oli que volian
esser d'en Rodón y sa esposa, y un gran quadro de felpa representant
la fugida á Egipte, brodat per Da. Mercé á la _tierna edad de 12
años_, segons resava la llarga dedicatoria qu' en gótich de cartipás
se llegía al peu de marge. Devant per devant de l'entrada, un balcó,
encofurnat per cortinas de reps blau, no deixava gayre bé entrar la
claror del cap-vespre que llepava esgroguehida la tauleta maquejada
del peu dels vidres y 's disfumava en vano demunt del lluhent
enrajolat. Perdentse en las fosquedats dels ánguls, s'oviravan ab
prou feynas tres reconeras també de xicranda, vér problema de
construcció y dibuix: abaix un pedestal vuytavat, demunt una columna
salomónica, y per capitell, un tap de capsa rodona de llarch radi ab
las voras trepadas com un serrell de bánova. L' una sostenia un
quinqué de pressió ab sa corresponent bola de cristall raspat, las
altras sengles canalobres de quincalla empegonats, ab figuras y
ramatje d'escardots, las espermas per' ensetar y mitj blincadas. En
aquell moment, la blavosa lluna del mirall reproduhia ab melancólichs
matisos á Da. Mercé plorant, á D. Tomás destacant de la carmesina
paret, magre com una figura de retaule, lo cap moix, las espatllas
caygudas, las mans plegadas ab tristor demunt del ventre. Respectant
lo plor de la dama, 'l galant prengué 'l partit de callar una estona,
y en la sala no 'ssentí més soroll que 'l d'un singlot intermitent y
viu com lo d'un surtidor mitj embussat.

Peró, com entre singlot y singlot donés donya Mercé una ullada al
mirall y 's vejés mal endressada, saltá arreu de la cadira y
s'interná en sa habitació. Torná, ja sens plorar y sense vel,
pentinadas las lluhentas ondetas de son cabell, un gran mocador negre
á las espatllas com una viuda de fresch. D. Tomaset se quadrá
respectuosament, y ella 's deixá caure en lo sofá ab aquella
llanguidesa que saben pendre las donas grossas per' inspirar més
compassió, lo mocador gran lliscantli espatlla avall ab estudiat
abandono. Després, ab desmayat moviment, signá 'l silló del costat á
en Tomaset que s'apressurá á ocuparlo en actitut també recullida. Hi
hagué una estona de silenci. Lo dolor de donya Mercé era fondo,
permetentse esclatar, sols de tant en tant, en prolongats suspirs. La
claror minvava depressa, y ja gayre bé no 's veyan aquellas duas
personas, quan Da. Mercé feu en veu tristíssima:

--Y donchs, Tomaset, ¿que'ns deurá passar? --No res, senyora, uns
  quants dias de detenció.

--Vol dir que no l'embarcarán? Pobre Pepet!

--No pensi semblants cosas, Mercé; sosseguis. Ademés que ja sab, qu'
  en tal cas, no quedaria abandonada de tothom, una senyora de las
  condicions de vosté.

--Ah! aixó vol dir qu' ho endevino;'n sab alguna cosa.

--Jo, pobre de mí! --exclamá en Riudabets, que realment s'ho temia.--
  D'hont vol que m' ho tregui? Aquestas son cosas del gobern. Per
  amor de Déu sosseguis, vosté té massa imaginació, massa cor. Estima
  massa á un home que no la mereix. Ja veu qu' ell la posposa á la
  política. Pensi principalment en vosté; després ja'ns cuydarém d'en
  Rodón.

--Oh! no; en Rodón, en Pepet sobre tot! Cóm lo salvarém?

--Bé --feu en Riudabets, mossegantse la llengua.-- Aném á veure: ¿ha
  pensat algun medi?

--Pobre de mí ¿qué vol que fassi, si ni me 'l deixan veure? Se m' ha
  posat un cap tan espés, que res se m' ocorre, res absolutament...
  Vegi, vegi Tomaset si dona ab algun medi, vosté... Jo ho faré
  tot ¡pobre Rodón! tot estich disposada á ferho!...

Y 'ls ulls de l'adolorida esposa tornaren á amararse de llágrimas.

--Ja ho tinch! --feu son amich, saltant de la butaca y prenent lo
  barret.-- M' envaig á veure l'alcalde... En Godall es un bon
  subgecte y m' escoltará. ¿Qué no faré jo per una dama á qui veig
  plorar?

--Ay, Tomaset, Deu l'ilumini!... Vosté 'l primer, l'únich, fins are,
  que vé á aconsolarme, y ja fa duas horas que tinch lo marit
  prés!... Vosté
'l que 'm treu de pena, corrent ja pera salvarlo... Vosté es molt
 bó...(Allargantli la má.) Cóm li pagaré tantas bondats?

En Riudabets, després d'una eloqüent apretada, deixá escorre la má per
la molt molsuda de la seva amiga y, al retenirla no més pera 'l cap
dels dits, se doblegá com una figura de minuet, dihent:

--Si vosté m' ho permet: així.

Y estampá en aquella má un bes, que donya Mercé rebé, endressant
debadas una mirada de súplica al retrato d'en Rodón ja engolit per la
fosca. Lo galant se retirá tot tremolós d'emoció, admirat de sa gran
osadía y prometentse tot baixet qu' á la fi Da. Mercé seria seva.

Per molt punyent y de debó que fos lo disgust de la Rodón, no podia
aquesta sustraures á la tendencia melodramática qu' una falsa
educació li havia infiltrat. A la vegada qu' en son marit, pensava en
ella, part integrant del matrimoni, que devia compartir l'interés
públich d'un modo més viu encare per esser ella la més flaca y
desvalguda, moralment parlant. Da. Mercé 's figurava ja 'l rebombori
que degué causar á Vilaniu la presó d'en Rodón, sentia las
exclamacions de compassió que las donas llensarian per ella,
recordava 'l jubileu de visitas que remou tot seguit per la vila una
mort ó tot altra desgracia, y estava ja frisosa de veures la casa
plena de gent. Per aixó, s'havia allisat lo cabell; malgrat la calor,
s'havia tirat á demunt aquell mocador negre que la posava en
carácter; per aixó, conservava en lo sofá aquell posat interessant,
lo vano abandonat demunt del seti. Y la gent no venia! Consumida de
pena é impaciencia, la jove Rodón no podia ja aguantar més. La saleta
estava fosca, lo silenci era cada cop més fondo. Llavors esperá que
la gent compareixeria en havent sopat, y 's resolgué á pendre alguna
cosa, fentsho servir sobre la táula maquejada:

--Senyora, ¿aquí? --exclamá la minyona tota condolguda.

--Ay, sí! A la táula d'abaix no 'm podria treure del devant l'imatge
  del meu marit. No tastaria una cullerada de sopa.

La minyona pará la tauleta, posant al mitj un dels canalobres ab duas
espermas encesas, y baixá en busca de la vianda, mentres Da. Mercé
s'atansava á la táula un dels sillons hont va saber recobrar
l'anterior esllanguiment, deixant caure 'l gran mocador als brassos
del moble.

Tot menjant aquell sopar, que verament engolia sens gana, feu repetir
á la minyona la sortida de son amo; cóm li havia entregat la carta;
qué li havia dit; quína hora era. Da. Mercé, entre sorpresa del
determini de son marit que tan bé li havia sabut amagar, y furiosa
pe'l descalabro, plorava de rabia.

--No plori, senyora --feu la criada, cada cop més conmoguda:-- Miris,
  tothom diu qu' á Barcelona, á Valencia y á Madrid hi ha alguna
  cosa. Lo cop será aviat, y, allavors, lo senyor tornará, y si ell
  m' hagués de creure, penjaria á tots los qu' are tractan de
  perdrel.

Peró en aquest moment demanaren. La criada desaparegué ab lo darrer
plat, Da. Mercé, sechs los ulls, ocupá altra volta 'l sofá y, als dos
minuts, entrá en la saleta un homenás vestit de pana blanca,
salpicada de guix, com ho estava sa barba frondosa y roja, de
cabellera de panotxa, plantada en una cara de chimpancé.

--Qué dihéu, Guilló? --preguntá la senyora melancólicament.-- Seyéu,
  seyéu.

En Guilló, 'l mestre que feya la casa nova d'en Rodón, s'assentá al
cayre d'una cadira arrimada á la paret, doblegat lo cos, fent ballar
un gran bolet gris entre 'l buyt de las camas que tenia molt
aixancarradas.

--Qué vol que digui?... que passan unas cosas... Sinó qu' alló que 's
  diu: qué s'hi fará?... Un dia ó altre ha d'acabarse aquest
  desgavell... Are veji de quina lley se malmeten las personas!

--Que voléu dir, Guilló? --saltá Da. Mercé, tota alarmada.

Y 'l mestre li contá, llavors, que de Vilaniu fugia molt de jovent
compromés, y que, segons veus, ja s'havia desat lo pubill Tárrega; en
fi, "un dalt-abaix que no li agradava mica." Deixá anar encare un
diccionari d'exclamacions tan vagas com las ab qu' havia debutat, y
finí parlant de l'obra pera informarse de si creya convenient
pararla, com ell ho veya.

Da. Mercé, derrera una suspensió en que sentí sacudirse tots los
nervis, recobrá la presencia d'esperit de que sabia revestirse pera
humillar á la gent quan convenient ho creya.

--Entesos. May havia esperat altra cosa de vos, si bé 'm creya qu'
  aixó vindria més tart, quan estariau ben segur de la nostra
  desgracia. Avuy, creya que veniau á consolarme.

En Guilló s'aixecá y, pera tornar la pilota, com qui no ho vol,
replicá:

--Ja veurá, desgracia jo no crech qu' ho siga. Quan lo seu senyor
  s'aixecava, ja deu contar que 's cosa feta. Lo revés d'avuy, miris,
  pot esser enganyador. Si vosté 'm dona 'ls dos mil duros que m'
  havia de bestreure 'l seu marit fa vuyt dias, continuarém. D'altra
  manera, ja dich, en los temps que corrém, que tan poch se travalla
  y que sembla que perden lo seny fins los més sabis...

--No tant, no tant; ja veig qui 'l conserva de sobras. Prou, Guilló,
  prou, quedém entesos. Anéu en nom de Deu, y qu' ell vos pagui
  l'obra de caritat qu' acabéu de ferme.

--Bé, donchs, aixís ja puch respondre lo meteix al fuster y al manyá
  que son del meu parer.

--Ah!... una conspiració en regla... eh!

--Rés d'aixó: nosaltres no'ns cuydém sinó de travallar.

--Donchs jo 'm creya haveros sentit dir cert dia, allí á l'obra,
  devant dels travalladors, que també erau demócrata, y per tal vos
  tenia en Rodón.

--Nosaltres ho som tot y no som res; lo que volém es feyna y 'l fruyt
  de las nostras suhadas... peró may desgraciar las familias.

--No cal que parlém més --torná Da. Mercé, en lo to més sech que pogué
  assolir.

--Vaja, bona nit tinga --respongué l'altre ab tota sa impassibilitat
  d'elefant. Y la jove Rodón, sentintlo baixar l'escala feixugament,
  se mossegava 'l mocador ab rábia.

Derrera d'aquest, pressentí tot lo seguit de desenganys qu' arrossega
la desgracia, y 's revoltá interiorment contra tota la vila, sentint
los instints revolucionaris d'una descamisada. Ferida al viu de sa
superbia,
's feu sagrament de no humiliarse per ningú, sentí l'esperansa del
 triomf com lo soldat ubriacat per la pólvora, y s'anticipá á
 assaborir las dolsuras que 's prometia de sa venjansa 'l dia que,
 victoriós son marit, vindrian á adularla ó implorar clemencia.
 Perque ¿qué era aquella soletat que la rodejava encare, sinó
 l'expressió del egoisme, sempre fugint del caygut y l'apestat, tan
 apressat y dreturer com corre als peus de la fortuna? Prou ho veya.
 Oh! ho veya clar. Ni s'amiga la pubilla, allí. Per qué? Per por de
 comprometre á son marit, que bén bé havia sabut guardarse! Y
 possehida de tot aquell orgull que fa de la dona irrítada lo ser més
 temible y desenfrenat, Da. Mercé no escoltava en aquell moment altra
 veu que la d'un odi esterminador.

Encare uns passos reposats la feren parar orella dret á l'escala.
Era 'l metje, un bon senyor de setanta anys, rodanxó, tot vestit de
negre, una barba á l'americana, com la del vell Merly, reposant en
las petitas tiras de blanca tela qu' un inmens corbatí
enrotllantli 'l coll deixava guaytar. Sos ulls, ja prou petits,
quedavan reduhits á caps d'agulla de picar á través dels doblíssims
crestalls de las ulleras de cautchou, que li rasguejavan la cara. De
l'aixella esquerra li sortia 'l capsó d'or de sa mangala, y ab la ma
dreta sostenia un colossal barret de copa que remogué fortament al
saludar:

--Filla, no tinch que dirli si la compadeixo y estich á las ordres de
  vosté. Psa! eh? psa!... La política es cruel... Psa! eh? psa!...
  está plena de sorpresas desagradables.

--Ja ho pot dir, senyor Roig, ja ho pot bén dir.

--Psa! eh? psa!

--Peró per qué no seu una mica, senyor Roig? Vosté vé cansat...

--Me dispensará, Mercé, psa! eh? psa!... Tinch de fer encare tres
  visitas, comensant per la Layeta d'en Falcó, qu' ha tingut un
  insult, segons m' han dit... Psa! eh? psa! un síncope, l'espant de
  veure al seu fill fugint per aquets embolichs... No crech que siga
  cosa major, psa! eh? psa!... En demés, calma, Merceneta, molta
  calma, y com jo predico sempre que hi ha disgustos: fortalesa y
  templansa y, si vol que li diga, fins justicia y fins prudencia.
  Psa! eh? psa!... las quatre virtuts cardinals... lo códich que d'en
  Manso, un moliner, ne feu un general y qué dich? un home ilustre.
  Psa! eh? psa!

Y no entrant en sas costums lo donar la má, 'l senyor Roig va fer una
reverencia tan feixuga com son discurs, y desaparegué per la porta,
tot fregantse la suhor del front.

Da. Mercé, que no abandoná un moment la posa presa en son sofá, gayre
bé pogué reprimir un gesto de fástich. Fins aquell vellet que, per
sas virtuts de tothom reconegudas y, més encare, per sos serveys de
tota la vida li era acreedor del major agrahiment, li semblá un
egoista. Als ulls de la Rodón, havia fet acte de presencia no més que
pera conservar la parroquia. Tothom la abandonava; allí no
compareixerian més que 'ls acreedors pera refermar llurs crédits, los
deutors pera aplassar los deutes, ni un amich deslligat de
compromisos, ni un conegut que pogués prescindir d'ella. La molla
real del mon era l'egoisme.

Y quan anava á penedirse de l'universalitat de son odi, sentint encare
unas petjadas que li semblaren d'en Tomaset, un bon amich, esclamá:
Ah! ni aquest. Prou sé qué 'l porta al brut! Peró, en fi, ell la
servia al menos. Ah! per fi, per fi, una clariana de cel! Da. Mercé
perdé la posa, s'incorporá, estirá 'l coll pera escursar camí á las
paraulas del interessat missatjer.

En Tomaset suhava, venia capolat, rendit; ans de dir un mot, hagué de
pendre alé desde la primera cadira ab que topá. Lo pit de la camisa
li pantejava afanyós; en lo coll, en los polsos, se li veya glatir
l'onada curta y repetida de la sanch. Per fi exhalá un suspir:

--Ah!... Si m' ha costat trobar á en Godall!...

--Y qué diu?

En Tomaset comensá á ventarse ab lo mocador agafat per duas puntas.

--Ufff...! Ufff...! quina calor!

--Ay, Tomaset, per Déu, tréguim de las brasas. ¿Qué diu en Godall?

--Qué diu? Qu' aixó es un desastre...

--Ay, Reyna santíssima!...

--Qu' en la maleta del seu senyor de vosté hi han trobat llistas que
  comprometen á molts, que tothom fuig ó s'amaga, qu' á Vilaniu hi ha
  una consternació, qu' en Rodón está molt compromés; que si tota
  aquella gent no pot tornar á casa, li malehirán los
  ossos. ¡Ufff!... qu' en Godall no hi pot fer res...

--No veu qu' es moderat, enemich nostre?... --exclamá la dona, á punt
  de caure en basca.

--Nó per aixó, nó;... perque ja no es alcalde.

La curiositat repentina qu' eixas paraulas li despertaren, sostingué
l'esperit de Da. Mercé.

--Cóm! Donchs, quí ho es?

--Lo vell Merly. Los que hi poden fer alguna cosa son éll ó en
  Galcerán.

Da. Mercé no torná resposta, havia perdut los sentits. Un moment restá
en Tomaset sense saber que fer. May se'n havia vist de tan
grossas. "Una senyora desmayada, á solas ab ell! Ah! quina situació
més interessant, si fos entre sos brassos, si ho pogués veure un
públich!"

Ja no s'hi pensá més: s'abocá devant de donya Mercé, li passá un bras
per l'espatlla, recullí 'l vano de demunt lo sofá, comensá á ventarla
ab actitut amorosa y, á falta de públich, cridá á la criada ab veu
melodramática. Peró sa gran satisfacció fou quan vegé compareixer ab
la criada una persona més, una senyora alta y prima, embolicada com
un fantasma, ab un gran vel negre que li cobria rostre y cos. En
Tomaset la conegué ja avans de que s'aixequés lo vel: era la pubilla
Tárrega.

--Corrin, Sumpteta, aygua de Colonia, una cullerada d'aygua naf, algun
  antiespasmódich --feu en Tomaset, ab veu entera, mentres l'aludida
  llensava 'l vel, fòra de sí-- No estranyi trobá'ns aixís, Sumpteta.
  Jo l'aconsolava, dech haverla conmoguda massa y l'emoció... pobre
  Merceneta, l'emoció...! Es tan difícil en certs casos trobar altra
  paraula de las que 'l cor dicta... Figúris, ab la pena qu' avuy
  passa...! Aixís, aquí, als polsos una mica. Dónguim lo frasquet, jo
  li faré olorar... Peró qué fa la Beleta, per qué no puja l'aygua
  naf?... Ah, gracias á Déu!... ja 's revé una mica... Poch á
  poquet... Fréguili, fréguili 'ls polsos... ¿Véu com belluga 'l
  cap?... Ah!... Bé ha trigat prou, Beleta!... Are una cullarada, sí
  dóngali vosté, ja li sostindré 'l cap jo...

Y D. Tomaset, roig per la calor, pe'l pes y 'l bau d'aquella dona
enorme que li aixafava 'l bras y li encenia 'ls instints, s'esmerava
en extremar sa solicitut y en fer insinuacions grosseras, per pura
petulancia ó com una sórt de revenja contra la qu' encare també se li
resistia.

Finalment, Da. Mercé torná en sí, sos amichs ocuparen las cadiras de
brassos, la criada desaparegué ab los reactius. Hi hagué un silenci
de dos minuts, durant lo qual, la pacient se remogué ab angúnias,
passejá la vista per son entorn, y, refeta del tot, clavant l'esguart
en la pubilla, exclamá:

--Ah! tu també per aquí?... Acóstat, vina al meu costat... Ja ho veus,
  pobre Pepet, á la presó.

--No t' espantis --respongué l'aludida, prenent la má de Da. Mercé al
  caure demunt del sofá.-- Porto bonas noticias: lo Gobern caurá,
  mitja Espanya está sublevada, l'infamia d'en Galcerán no li haurá
  servit de res sinó pera portarlo á major perdició.

--Cóm! --exclamá la Mercé-- Qué, vols dir qu' ell ha fet agafar á en
  Pepet? Ah!... lo cor m' ho deya.

--Mira, aixís corre; aixís m' ho ha dit lo meu marit. Ell es la causa
  de totas las desgracias; per ell es á la presó en Rodón, per ell me
  veig separada d'en Joanet qu' ha tingut d'amagarse; per ell ploran
  tantas mares com veuhen fugir als seus fills escapant de la seva
  persecució...
¡Y tan esperat, y tanta festa, y tanta cosa per la seva vinguda! Ah,
 que bestias son la gent de Vilaniu!... Ja 'l tenen, ab la seva
 senyora, aquella senyorassa, ab un general, ab un gobernador, ab
 aquells cotxes y criats y cavalls que tant havian d'ensenyorir la
 vila!... Vaja, ja 'l tenen, que se 'l guardin, que se 'l menjin, que
 se 'l fiquin al llit... La desgracia de tots, la peste de Vilaniu...
 Ah! si jo pogués, ja me las pagaria totas, l'estrafalari! Un bot
 d'orgull, un sach de superbia, qu' ab los seus diners y la vanitat
 de tota la seva casa 's creu en dret de trepitjarho tot, de manarho
 tot, de tractar á vaqueta á tota la vila... Peró ja li vindrá 'l seu
 dia, ja li arribará la seva hora, ja... Déu té un bastó!... Ja li
 tenen bén tramada y li guardará tothom... Que las purgui totas. Ja
 veurá; bon goig que pugan fugir ell y tota la familia... que si no,
 ja 'm sembla que ballarán.

--Ah! véu, véu, Tomaset?... Si ell ho ha fet, ¿cóm pensar en demanar
  res al vell Merly, aquell adulador d'en Galcerán?

--Qu'es cas! Ni somniarhi. No demanis perdó á ningú... per aixó
  vinch... En Joanet no m' ha encarregat altra cosa. Diu que, per si
  succehia aquest fracás, ja s'ho tenian parlat ab en Rodón. Ja
  veurás com, quan puga, ell meteix t' ho dirá: per aixó he vingut;
  ni un pas, ni una lletra, res. Lo cop será un fet aviat, potser
  demá meteix, y no volen deure favors. Llavors vindrán las tornas.

--Ah, sí, sí, una bona venjansa.

--No tingas por, filla, no tingas por; ja la purgarán, ja la pagarán
  cara --afirmá la pubilla tota tremolosa de nervis y accentuant las
  paraulas ab la més ferma convicció. Peró arreu, prenent un to més
  baix, afegí:-- Si no fos aixís, jo ja'n tenia una de pensada.

Da. Mercé pará orella, pensant que 'l covat despit d'aquella dona
forjaria alguna venjansa qu' ella volia aprofitar, y, seguint son
sistema, feu cantar á la pubilla mostrantse impotent, desarmada de
forsa y alé.

--Pobre Sumpteta! No 'm faig las ilusións que tu. Mira la sublevació
  passada; igual será aquesta. Y qué vols que fem donas solas contra
  en Galcerán? No sabs qu' ab la seva preponderancia es com un
  castell?

--Tomaset, per Déu, no 'm comprometi --comensá la Tárrega, sens
  dissimular sa desconfiansa, mal que pogués avergonyir al aludit--
  Peró aquest, fet á las formas primitivas dels vilaniuhenchs, lluny
  d'avergonyirsen gens ni mica, respongué ab la major naturalitat:

--Cá, Sumpteta, Deu me'n guard'. Digui, digui.

Llavoras exposá aquesta, sempre en veu més baixa, son plan, consistent
en portar lo malestar á la familia Galcerán ab un fòch granejat
d'anónims.

--De cap de las maneras, aixó es un medi vil --oposá Da. Mercé,
  dissimulant lo goig que l'inundava.

--Ja veurás, tan vil com vulguis; peró no ho es menos l'empleat per
  don Pau contra 'ls nostres marits. Delació ó anónim, me sembla que
  tal·lá-tal·lera... venen á esser iguals.

--_Sin embargo, sin embargo_... s'atreví á fer en Tomaset, que no
   volia comprometre sa conquista, sens poguer per aixó evitar una
   gran rojor á las galtas que sorprengue á la Mercé.

--Bah, bah! jo no sé perqué tants escarafalls ni miraments ab una
  família que vé á robarnos la tranquilitat. ¿No volen guerra? Donchs
  guerra sense quartel. Si no tením més armas, aquestas. Contra gent
  com ells totas son bonas. La defensa es natural. --Tot l'odi de la
  dòna despreciada esclatava ab furia últimament.

--Sí, peró qué dirias en los anónims? A veure?

--Ja veurás: avuy per avuy, esplotaria las relacions de donya Isabel
  y
'l noy Merly, fent caure la vena que du als ulls aquell... Déu me
 detinga!... de don Pau, que no veu com las hi fan al devant. --La
 pubilla creya ja á ulls cluchs y ab gran satisfacció en aquellas
 relacions.

--Dóna, aixó es afirmar per apariencias, y mira qu' aquets jòchs tenen
  malas tretas; devegadas lo fòch surt per la culata.

--Crech qu' á mí no pot surtirm'hi! --cridá irada la Sumpteta, tot
  apartantse de sa amiga instintivament.

--Dóna, no t' acaloris. Ab rahò nó, prou qu' ho sabém; peró á una
  calumnia totas hi estém exposadas.

--Deixat de calumnias; quan tocan campanas senyal de festa. A mí no 'm
  farán creure qu' aquestas cosas s'inventin aixís com aixís.

--Peró...

--Més clar: ¿sabs qué he sabut jo, encare no fa duas horas? Que temps
  enrera, mentres don Pau dormia tot confiat á la Mayola, aquella
  parella eixí á cavall, y, carretera amunt, tot xano xano, se'n van
  anar al viver de la font del Roure... Allí, solets, sabs? Hi devian
  passá 'l rosari!...

Da. Mercé no podia gayre bé amagar la joya que saltava á delatarla pe
'ls ulls; peró encare oposá reparos hipócritament. En Tomaset se
 mirava las botas per no saber ahont posar la vista.

--Donchs més clar encare --feu, perdent lo fre, la Sumpteta.-- Si tu
  no ho vols creure, jo't diré qui ho ha vist y, m' estranya qu' are
  fassi aquest paper en Tomaset. Vosté, vosté ho va veure; m' ho ha
  dit aquell senyor ab qui m' has deixat...

--L' advocat Pinyol! --exclamá ab tota malicia la de Rodón.

En Tomaset, aclaparat, tingué de confessarho. Realment, venint en la
tartaneta de donar un passeig, los vejé decantar cap á la font; peró
lo demés era invenció maliciosa d'en Pinyol, qu' á causa d'un plet
d'en Solá, no podia veure á l'Albert. Ell no 's permeté allargar
tant, ni s'hi atrevia avuy, ni sospitava qu' en Pinyol pogués ferho;
d'altre modo no li hauria pas dit res.

Mentres així se disculpava, la de Rodón, que 'l covava ab los ulls y
en los d'ell llegí la major hipocresía, li regalá una rialleta
d'inteligencia y li feu peuhet.

Encare la pubilla replicá contra la conducta reservada y las
aprensions del atrotinat dandy. "Ab senyoras casadas no hi havia per
qué fer farsas com aquesta. Ell ho creya tant com en Pinyol, com
ellas meteixas; y aquella caballerositat per una familia que 's
recreava fent mal, per una senyora que li havia dat lo xasco de no
volerlo rebre, com ell meteix las hi havia contat, no s'explicava.

--La veritat, Tomaset, vosté sembla, perdoni que li diga, vosté sembla
  un caragirat; qui se'n calsa no se'n vesteix de vosté. Tant aviat
  besets com no'n besets. Donchs y l'enfado d'aquell dia? Encare'n
  vol més de desayres? Oy que li estarian ben empleats.

Devant d'aquesta embestida y contingut per una mirada de la Mercé, en
Riudabets s'atreví sols á respondre qu', avans que tot, ell era un
caballer y que, com home de mon, comprenia certas complacencias y
estava sempre resolt á ampararlas ab lo seu secret.

--Aixó es per dirho --cridá l'exaltada pubilla-- peró en fí, vosté ha
  confessat.

L' aludit y Da. Mercé esclafiren una rialla, qual cinisme tractá
d'atenuar arreu la segona, fingint qu' ella y en Tomaset no creyan
encare res. Y momentáneament oblidada de la seva pena, deixá esbravar
una estona més á sa atolondrada amiga, l'amoixá bé aconsellantla
hipócritament que no pensés en anónims, y, al véurela partir ab son
amich, digué á n' aquest, ab una gran encaixada:

--D'aquí á demá, eh, Tomaset? Vinga dematí.

Peró, tota acalorada l'histérica pubilla, encare, baixant del bras
d'en Tomaset, exclamava:

--Ah, jo nó; jo, per' enfonzar aquella gent me perdria, faria
  qualsevol cosa.

En Riudabets li oferí sos serveys ab una apretada significativa
qu'ella entengué bén prompte.

Un cop sola, la Rodón restá un minut mossegant lo mocador ab actitut
reflexiva, y finí son secret monólech llensant una mirada feréstega y
prorrompent en veu baixa:

--Vés, bocamolla, tu ho farias mal bé. Ja 'm basto jo.

Eran las deu de la nit; ja no vindria ningú més ¡quín despreci, quín
aislament!... Total quatre personas... Da. Mercé 's retirá á sa
cambra y quan, tot despullantse, contemplá l'ample llit y pensá en sa
soletat, en sa viudesa forsada, en la presó d'en Pepet, plorá més
furiosament que may, prometentse pera son consol una venjansa
encarnissada, tremenda. Es aixís com s'adormí, després de revolcarse
tres horas pe 'ls llensols concertant son plan, tota febrosa
d'angúnia y despit. Quan tot just llustrejava 'l dia, la minyona la
despertá.

--Qu' es? qu' es? --cridá Da. Mercé ab lo sobressalt de qui s'ha
  dormit ab l'angúnia al cos.

--Han trucat, he obert, y un desconegut m' ha entregat tot depressa
  aquest paper.

Eran quatre mots d'en Rodón, escrits en llapis, dihentli ab
telegráfich laconisme que 'l trasladavan á la capital, que hi
comparegués ella ab roba, que no tingués por perque 'l triomf era
próxim, y que no comprometés la seva situació ni demanant clemencia,
ni atacant á ningú pública ó reservadament.

Duas horas més tart, en Tomaset esperava ja á la sala. Da. Mercé eixí,
tancá las portas y, en veu baixa, comensá:

--Siguim franch, Tomaset. Vosté no es l'home qu' aparenta: fins ahir
  no
'l vaig conéixer bé. Vosté esbombá ab tota intenció lo de la font del
 Roure; vosté pót veure tan poch com jo meteixa á l'Isabel.

--Tan poch com vulga. Tan poch, qu' ans qu' ho pensessen vostés,
  aquell meteix dia de la font, jo vaig comensar ja la guerra ab qu'
  ha somniat després la Sumpteta: aquell dia, jo vaig tirar pe'l
  reixat de la Mayola un anónim comprometent l'honra de l'Isabel. La
  guerra está encesa: en lo posat que duyan per la carretera 'ls dos
  amants ho vaig veure. Si l'anónim no havia arribat á mans de D.
  Pau, lo qu' es ells dos ne tenian ja esment. Créguiho.

--Y per qué l'odi de vosté? Lo desayre donat per una criada no 'm
  sembla prou motiu. Parli clar: vosté'n té d'altres.

--Es que, Merceneta, aquell venia derrera d'un altre que vaig sufrir
  ja la tarde de la professó, y va esser succehit per un altre
  encare, que 'm doná la meteixa donya Isabel. Jo soch mol sentit, jo
  soch rencorós, no vull amagarli. Ja sab vosté com visch aquí,
  que 'm tracto ab tothom, qu' entro y surto de totas las casas ab la
  major confiansa, admés com cavaller, com home de mon que soch. No
  m' acomoda, donchs, que 'm desayrin, y 'm subleva l'orgull, y la
  vanitat dels Galcerans. Crech que fariam un bé á la vila
  trayentloshi del devant. A pesar del xasco de la cambrera, jo vaig
  tornarhi; donya Isabel va ferme esperar mitj quart, comparegué
  finalment ab son pare, y, queixantme de lo de la criada,
  indirectament, com jo sé ferho ¿sab? donya Isabel, lluny de
  plányersen com requeria, com ho faria una dama d'alta alcúrnia, com
  ho faria vosté, Mercé, va dirme: Ah, sí qu' ho sento, seria un
  dematí!... Qué li sembla? no era darme una llissó? no era abonar á
  la criada, antepósarmela á mí?... Ha vist cosa de més mal género,
  d'un gust més ordinari?... Aixó no es esser senyor ni cosa que s'hi
  sembli... Vaig conservar la dignitat que 'm pertoca, dihent algunas
  paraulas més de qualsevol cosa, y vaig retirarme pera no tornarhi.
  Peró, pensant: me la pagarás.

--No obstant, vosté era dels que veyan ab entussiasme vindre 'ls
  Galcerans.

--Un s'equivoca tants cops á la vida!... L'altra vegada que va esser
  aquí, donya Isabel me semblá molt diferent, me va rebre be, va
  estar molt deferent ab mí.

--Si vosté 'm perdonés la llibertat, me permetiria dirli que 'l seu
  despit obeheix á una causa més fonda: vosté esperava intimitats,
  favors, qu' se'n duhen altres.

En Tomaset se sentí 'ls colors á la cara. Volgué protestar. Sa vanitat
de Tenorio 's resistía á dur tan enllá lo desenmascarament. Sense
negar las condicions físicas de Da. Isabel, ell havia de fer constar
que no era 'l seu bell ideal. En materia de flors, ell preferia las
rosas exhuberants als lliris pálits.

Y deya aixó, tot acostantse á Da. Mercé, mirantla de gayrell,
tremolinant, fins atrevirse á agafar y estrenyer ab entussiasme la
grossa munyeca de la seva amiga.

--Vosté sempre á cassa de conquistas, sempre calavera --feu Da. Mercé,
  sens mostrarse esquerpa com altres cops.-- Donchs, si vosté vol,
  acepto la seva aliansa.

--Costi'l que costi? --preguntá ell, ja tot ubriacat y accentuant
  l'intenció.

Da. Mercé 's limitá á sonriure, plena de vergonya, y continuá:

--Peró per' anar bé, ha de posarse á las mevas ordres y no dirne una
  paraula á la Sumpteta, perque es massa atolondrada, ¿sab?

--Boca qué vols, cor qué desitjas.

--Donchs ja veurá: per are, no convé fer res. Esperi las mevas ordres
  y no deixi d'anar á casa Galcerán per' estar á la mira de lo que
  puga descubrir y per' evitar tota sospita. Jo tinch de marxar
  aquesta tarde á ciutat ahont se m' emportan á en Rodón. Desde allí
  li escriuré, y vosté també escrigui.

D. Tomaset estava que ni una esponja. Ah! per fí, per fí...

--Me dará una adressa secreta?

--Per qué?

--Vol dir que'n Rodon...?

--Si estará al tántum, home.

--Peró... (agafant la má de Da. Mercé) no veurá las mevas cartas,
  eh?... Com s'engelosiria!

Da. Mercé torná á enrajolarse. Per menos d'un xavo, hauria enviat á
passeig á semblant fátuo, si no li hagués convingut retenirlo. ¿Quí
li podia servir mellor qu' ell pera sos plans?

--Es clar, bojot, es clar: no m' escriurá pas á la presó --gosá á dir,
  encare, fingint accent amorós.

### VI

No fou sols á Da. Mercé á qui arrancá de Vilaniu la sublevació del
quinze d'agost. Esclatant aquesta en distints punts de la península,
encare que no en las capitals de que 's parlava, aná extenentse
seriament, costant la vida al general Manso de Zuñiga prop d'Ayerbe,
y mantenint l'alarma en los esperits durant un mes. Lo Gobern, prou
malmés ab tantas sotragadas, tingué de fer un esfors, organisá fortas
columnas y confiá 'l mando d'una d'ellas al general Poudor. No cal
dir que D. Pau, ja ans de la traslació d'en Rodón, eixí vers la
capital pera conferenciar ab lo gobernador son amich, marxant arreu á
la Córt á gestionar l'indult dels vilaniuhenchs que resultavan
complicats en lo moviment y anavan escondintse. Tot l'empenyo de D.
Pau 's reduhia á destruhir l'influencia guanyada per en Rodón. Ab un
nou acte de clemencia, lo Gobern podia, un cop més, disfressar de
forsa la seva debilitat; y donant una nova proba de serenitat y
justicia, á la vegada que retenia al capithost per haverlo atrapat in
fraganti, deixava tornar á _sus casas y talleres_ á tots aquells que,
si figuravan en llistas,
_tal vez inexactas_, no havian comparegut á la cita. Aixó, acompanyat
 d'alguna alusió transparent en favor del diputat y autoritats de
 Vilaniu qu' havian sabut inclinar l'ánim sempre generós de S. M. la
 Reyna vers la clemencia, venia á dir en substancia 'l Real Decret
 que 'l nunci llegí per las cantonadas de la vila. Los fugitius
 eixiren dels amagatalls aquella tarde. D. Ramon Merly, saltantli 'ls
 ulls de goig, pogué presenciar fortas encaixadas pe 'ls carrers, y
 sentir grans alabansas d'un acte tan just y bén meditat.

"Perque, créguiho, las llistas no sols eran inexactas com diu lo
 Decret, y 's comprén que no digui més, sinó falsas, en quan jo hi
 figurava sens haver dat permis á ningú pera que m'hi assentés. Héu
 vist murriada com aquesta? Aixó son modos de comprometre? Jo puch
 tindre las mevas ideyas, que no las nego per ningú; peró una cosa es
 pensar y altra cosa es obrar. En Rodon que 'm perdoni, aixó es molt
 mal fet."

Y conversas aixís se sostenian en veu alta per cafés, cassinos y
tabernas, sens aprensió de cap mena, ab aquell acalorament del
egoisme que's empenya en fer pendre la mentida per veritat. Alguns,
més lleals, hi posavan reparos, ó 's confessavan francament
compromesos. Ay! qué feyan! "Donchs per qué no anavan á reunirse ab
l'Escoda? A qué vé are ferse 'l fatxenda? Are, que't veus segur,
eh?... Donchs digas que no has tingut cara pera atenyer lo promés, y
sinó, conféssat cobart."

D'altres s'atrevian á defensar la bona fé d'en Rodón, assegurant qu'
ell no havia fet las llistas. "Té, no'n volia saber d'altra!... Quí
las havia fetas, donchs?... Cita personas... Y, en tot cas, á'n ell
li pertocava cridarme y sentir la meva confessió."

--Donchs, jo te la citaré la persona: 'l seu amich Tárrega, aquell
  escanyolit que no sab de que se las heu.

--Y per qué 'ls hi confiava?... Qué no sab qu' es aquell femelleta? Un
  negat, que 's va casar pe 'l diner, perque era incapás de guanyar
  un xavo: un beneyt que 's deixa pegar per la seva dona.

--Vaja, vaja, en Rodón no fora amich seu com es.

--Uuuuy! que n' hi ha de misteris en las amistats. Anéu á saber si,
  entre mitj, hi ballan faldillas ó potser diners... Miréu, las obras
  del chalet ja están paradas.

Los combatents anavan exaltantse, y la llealtat y la justicia eran
impotents devant del pervers egoisme, que no reparava en apedregar á
la propia víctima tot incensant á aquell de qui havia flastomat poch
ans y de qui tornaria á renegar bén prompte. Lo plan de D. Pau
produhia, donchs, los efectes esperats: era una desfeta en forma,
sens mancarhi lo seguit indefectible de veus de trahició! y traydor!
que arribaren fins á Madrid á pessigollar las orellas d'en Galcerán.

Peró qui n' eixia més malparat era en Tárrega, que rebia xascos per
tot arreu. La pubilla, qu' estava furiosa, li proposá 'l plan de qu'
havia parlat á Da. Mercé, com una venjansa merescuda. Més en Joanet
se negá rodonament á seguirlo, no sols per honrada repugnancia, si nó
per por. Llavors, la Tárrega, acostumada á esser obehida, s'enfurismá
de valent, tractá á son marit de poruch, d'afeminat, de qualsevol
cosa, l'omplí d'amenassas, y li mogué tal escándol, que 'l pobre
Joanet tractá de capitular ab condició de coadjuvar al plan si en
Rodón ho aconsellava. Y prengué 'l camí pera sometre la consulta á
son conseller.

Peró aquest lo desaconsellá desseguida, com ho havia fet ja á sa
muller. Lo combat era entre ells y en Galcerán, lo motiu una
rivalitat política per la qual no havia de sacrificarse cap dòna, ni
volia tampoch deure son triomf á medis tan indignes y alevosos. Lo
llunatisme de las massas ja li era conegut. Si avuy, vensuts, los
abandonavan, demá, triomfants, anirian á besárloshi 'ls peus. Y si
son prestigi feya ayguas, rahó de més pera somniar, avans que tot, en
la salvació propia qu' una violencia qualsevol, are, podia
comprometre. Dins del port hi havia 'l vapor Lepanto, potser pera
transportarlo á Canarias ó á Ceuta. Lo que calia era evitar eix
desterro, sens baixesas ni indignitats. La derrera elecció, los
gastos de la casa, comensavan á enderrerirlo. Ja 's cansava de gastar
diners en la presó mentres las obras del chalet continuavan paradas.
La pátria, 'l partit no es avans qu' un meteix. Un pich á Vilaniu,
veuria 'l medi de rescabalar lo prestigi perdut, y si li era
impossible, que no ho creya, abandonaria á llur miseria tota aquella
faramalla d'egoistas.

Da. Mercé, qu' estimant á son marit, dalía de cor per véurel lliure,
aprobá sincerament totas aquellas reflexions fins al punt de
penedirse d'haver sentit tanta set de venjantse, y, sobre tot,
d'haver alentat un moment, pera satisférsela, la desatentada lascívia
de D. Tomás. Y com aquest la amohinava á cartas tan ridículas com mal
intencionadas, y á ella la tenia esporuguida l'idea de que pogués
aliarse ab la Tárrega qu' ab sos imprudencias podria tirar per
terra 'l prudent plan d'en Rodón, Da. Mercé 's vejé precisada á
seguir la correspondencia, limitantse á vaguetats y á aplassar
continuament l'hora del atach.

En Riudabets, mentrestant, frisava, comensava á desesperar de la
conquista y 's deya interiorment qu', en cas d'eixir burlat, las
cosas no quedarian pas aixís. En aquesta situació, la pubilla enviá á
cercarlo. En Joanet no tornava, y en sas cartas escabullia 'l cos. Se
veya bé que no gosava á declarar la seva resolució de no fer res.

--Si ell es tan baix, tan indigne, jo nó --exclamá la despitada
  muller.-- Al cap y á la fí qué ha d'importarme 'l parer dels
  altres? ni quíns miraments li dech á un marit que 's vá casar ab mí
  sens amor? Y per ventura vaig á venjar son afront ó 'l meu? Parlém
  clar: lo meu, lo meu; prou he esperat; massa, massa. Se 'm presenta
  un pretext y l'aprofito.

En Riudabets comparegué é imposá condicions.

--Totas las que vulga, á cambi d'una sola, 'l secret. Vosté ja sab com
  son aquí. Sense escándol, tot.

--Entesos.

Al meteix temps, Da. Isabel seguia sola ab sos fills en lo desfregat
casal de Vilaniu, d'hont fusters y empaperadors no acabavan may
d'anarsen. Per gran sòrt, son natural alegre y son instint
travallador de catalana no deixavan entrar en son cor l'aburriment
qu' altras ciutadanas haurian sentit en mitj de la quietut ensopidora
que s'havia apoderat de la vila. Los matins, arreglant los nens,
vestintse ella, ajudant á endressar la casa, se li passavant volant.
En havent esmorzat, dava un cop d'ull á las obras, acompanyava als
nens al jardí pera veure'ls jugar una estona, brodava, escribia, y,
si no l'en privava 'l temps, eixia una estona á passeig ab los
menuts. Los carruatjes se rovellavan en la cotxeria, 'l cotxero
s'enmenava 'ls cavalls en carrandella á deixondirlos una estona pe'l
camí de la Mayola, y 's passava 'l resto del temps badallant ó jugant
á domino en una táula de café. Y cada dia aixís, ab aquell tant me fá
de qui ha vist molt y té assolida la pau desitjada, Da. Isabel no 's
preocupava de res més que de casa seva, no buscava en los periódichs
sinó la confirmació de las novas que privadament rebia del seu pare y
de D. Pau. Ni ella 's dava compte de l'indiferencia que la corprenia.
Las veus de Vilaniu que li enviavan llur ressó per boca de las
criadas, no deixavan en son esperit més rastre qu' una vaga
melancolía molt semblant á la que li produhian las veus de la nit en
la Mayola. Com un patró de barco busca en las inmensitats del espay
l'ordre del dia y la tranquilitat, cada matí Da. Isabel treya 'l cap
al balcó, consultava l'espay, y 's retirava tranquila veyent que 'l
mon nadava entre 'ls explendors d'un sol argentí y d'un cel com un
mirall. Son barco duya un viatje matemátich y prou placent pera
abrigar lo més petit temor. Una tarde, qu' ab los nens arribá fins al
Pomeralt, d'hont la vila 's veya á vol d'aucell, apomadeta y blanca,
los camps del voltant formant capritxós mosáich de pessas
envellutadas, las ayguas corrent aixeridas entre tofuda arbreda, tot
net, solitari y engalzat per una má primorosa, sota un cel puríssim
que nuvolets d'or solcavan silenciosament; restá tan embadalida
devant d'aquell espectacle de pau, que 'l nen no podia ferla caminar.
Sos ulls toparen ab la paret del fossar que blanquejava més enllá de
la vila, y no pogué contindre un gesto d'enuig. ¿Per qué allí la
mort? Ella havia somniat en la vida, en eixa vida delitosa que llisca
placent y gronxantse com l'aygua del riu, cantant eternament, sense
saber ahont vá, enmirallant los explendors del cel, recullint á
faldadas los diamantins raigs del sol; havia trobat, tota sorpresa,
la caseta blanca anyorada en lo terratrémol del mon: havia recobrat
la salut perduda, y arribat fins al matern absurdo de creure á sos
fills salvats de la mort y del patir, per que, allí, ni la malaltía
hi podia tindre estatje! Peró, tornada y tot á la realitat, sempre
quedava Vilaniu, ab aquells cels, ab sa campinya gemada, ab l'ordre
placévol de son panorama y la quietut de sos carrers hont lo sol
s'adormía com en son llit dessitjat; sempre quedava Vilaniu com un
trosset de Paradís. Y Da. Isabel comprenia que sos vehins arribessin
á dir qu', á l'altre mon, l'anyorarian. Ah! que bé li esqueya 'l nom!
Era un niu, lo niu més placévol de la terra.

No obstant, un dia, escribint á D. Pau, acabats los capítols de las
graciositats dels nens y de las efusions íntimas, entre las quals hi
apuntava una sospita molt agradosa, esforsá debadas la memoria pera
omplir ni mitja fulla ab alguna nova de Vilaniu que donés més
varietat á la carta. Da. Isabel se pará á pensar sériament, y trobá,
tota sorpresa, qu', en tres setmanas, sols l'havian visitada
l'Albert, D. Ramon, y un cop Da. Francisca y en Riudabets.

La casa Galcerán, de comú tan freqüentada, semblava un lloch apestat.
Da. Isabel s'alarmá, s'esferehí de son aislament. Qué significava
alló? Ni las Pons, ni las Montellás, ni las Puigs, ni las Viure, ni
la Marqués, ni la Rodón, ni la Tárrega; cap més senyora que la pobre
mare de l'Albert, portada allí potser per l'agrahiment. Fins llavors,
no vejé que la Rodón y la Tárrega no hi havian posat los peus de sa
arribada ensá, y si, violentant son natural, arribá á explicarse la
miseria de la primera per la rivalitat política dels marits, ja no
lográ compendre lo retrahiment de la pubilla Tárrega. Da. Isabel,
massa confiada en sa ignocencia, ja no havia pensat més en
aquell "vosté fa nosa" que sentí de llavis de l'Albert, primer
rihent, després plorant. Sa vida consagrada al cuydado de sos tendres
fills, despullada d'ambicións, extranya á tota complicació social y á
la més insignificant provocació de luxo ó vanitat que pogués ofendre
als habitants de Vilaniu, no era pera fer nosa, pera fer ensopegar la
més modesta aspiració dels altres. No recordava haver ofés á ningú,
ni haver abrigat propòsit de desayrar al més ínfim dels
vilaniuhenchs. ¿A qué obehía, donchs, aquella retirada en massa? Cóm
s'havia fet aquella buydor á son voltant en lo precís moment que 'l
seu marit acabava d'obtindre aplausos y llohansas de la vila en pes?
Per forsa se li hauria escapat alguna indiscreció molt grossa que
feriria la susceptibilitat dels vilaniuhenchs. Lo meteix D. Ramón,
l'Albert meteix, la Montserrateta qu', en tornant de la Mayola, no la
deixava en forat ni finestra, havian aclarit las visitas. Desde las
ocurrencias de la Mayola l'Albert no havia entrat á casa Galcerán tot
sol. Al arribar aquí, Da. Isabel sonrigué. "Aprensions infantívolas,
delicadesas del excelent Albertet que 'l feyan més estimable."
Després pensá, encare, que potser fugiria de la persecució de la
Montserrat, y
's posá á riure. Peró tornant á las demés relacions, pe'l enteniment
 de la dama atravessá 'l recórt del anónim com una veu insultant,
 y 's encengué de vergonya y de despit. Arreu l'assaltá un boyrós
 pressentiment que la posá tremolosa. Hi pensá un xich y acabá per
 llensarlo de sí, dihent, en veu baixa, qu' aquella infamia no podia
 haverse propagat, perque, despossehit de probas l'autor, no hauria
 tingut cara pera pregonarla. Per altra part, semblant vilesa no
 podia esser obra de més d'un. Da. Isabel respirá y hagué de convenir
 segona vegada en que, potser per ignorancia de las costums locals,
 havia comés alguna indiscreció. Disposta á descobrirla y repararla á
 tot cost, reprengué la ploma y exposá á son marit l'extranya
 situació que la rodejava, pregantli que, com més coneixedor de las
 costums de Vilaniu, vejés si ell dava en lo quid y 'l medi
 d'esmenarho.

Tot ensemps se proposá explorar al meteix fi la bona fé de las
personas que més confiansa li oferian. La que pochs dias ans se
rabejava ab fruició en aquell bany de quietut, esgarrifavas are de
tanta soletat. Lo dia s'escursava, las vetllas, més llargas cada cop,
semblavan endormiscarse al ritme ensopidor del péndul de la saleta.
Los nens al llit, Da. Isabel, seguint sos hábits ciutadans,
s'endressava més, se posava flors al monyo, un pomet al pit y,
encaixada en un balancí, un álbum ó llibre á las mans, havia esperat
vanament agradosa tertulia. Per la plassa de las Monjas no passava
ningú, 'ls fanals cremellejavan com coneixent llur inutilitat. Da.
Isabel no gosava á obrir lo piano per por al rebombori que mouria en
aquell desert. Aquella havia sigut l'hora brillant de la ciutat,
l'hora de sos ignoscents deliquis, quan, recolzat lo cap en lo palco,
deixava bressar l'esperit per las ondulacions desvaneixedoras d'un
cant bén inspirat, quan, caragolada en la butaca de son salonet de
confiansa, acullia ab ingénua rialla las ingeniositats de sos
tertulis, ó, brillants los ulls, se llensava á discutir sos gustos é
inclinacions pera 'ls altres incomprensibles. Ah! ella havia suspirat
per la pau, per la tranquilitat vilatana; peró no per aquesta
soletat, per aquest aislament ensopidor y salvatje! Nó, no volia
seguir aixís, divorciada de sos semblants, indiferent als nous
plahers d'una companyía agradosa y honrada. Closa la lletra, Da.
Isabel s'arreglá un xich, tota plorosa, y eixí.

Eran las cinch de la tarde. Los nens que sortian d'estudi paravan de
pegarse ó de fer córrer per l'acera algun palet á peu coix, al veure
á la dama avansar carrer de Santa Maria amunt. Llavors s'acoplaren y,
á petitas voladas de pardal, alguns la seguiren, cridant: ¡la...
del... diputat!... la... del... diputat!... Tot ensemps s'aixecavan
cortinas dels balcons, cortinetas de las botigas, dònas tafaneras no
repararen en eixir al llindar de las portas. Da. Isabel, qu' al
principi havia rigut interiorment, acabá per posarse séria, per
indignarse contra aquella impertinencia qu' anava prolongantse y no
podia corretgir. "La... del... diputat... la... del... diputat!..." y
alguna qu' altra paraula lletja, seguia cridant la canalleta quan més
impune veya la seva malesa. Y aixís hauria arribat l'avergonyida dama
fins quí sab ahont, si no troba al pas al doctor Roig que desfé la
turba á cops de mangala.

--Son uns insolents, senyora, eh? psa! eh? psa!

Da. Isabel pogué ab prou feynas dissimular sa indignació dihent qu'
eran criaturas. Regraciá al bon vellet y, tota sofocada, cametas
ajudeume entrá á casa Merly.

Da. Francisca, que s'estava cosint en lo balconet del menjador,
s'aixecá agradosament sorpresa, y passant per entre dos grans
cistells de roba blanca:

--Ay! filla, puji, puji --feu la bona senyora encaminantla escala
  amunt tot encreuhantse mellor lo blanquinós mocador de seda que
  duya al coll sobre l'hábit del Cárme que vestia.-- Vinga, vinga,
  entri aquí á la sala... Calli qu'obriré un xich lo balcó... Tinch
  ajustat per las moscas... Are, aixís... Passi al sofá, filla, passi
  al sofá... segui
¡qué acalorada vé!... Ay, Deu meu, si fá una xafogor!... Y donchs? Com
 té la familia? qué sab del papá y de D. Pau? Quant honor! Vosté fa
 lo qu' havia de fer jo; pero ab una criada sola, sempre falta...

Da. Isabel li trencá la paraula ab una carinyosa apretada á la
munyeca, peró sens badar boca. Llavors notá la mare del Albert que
s'amiga plorava. Plena d'alarma, la feu desbotar.

--Es una ridiculesa, ja ho sé; pero déixim treure aquesta opressió del
  pit.

--Plori, filla meva, plori. Calli, qu' aniré á veure si l'Albert hi
  es.

La bona senyora buscá pretext pera que sola pogués mellor Da. Isabel
desfogarse. Al cap d'una estoneta, dihent que 'l seu fill no hi era,
y veyentla més calmada, preguntá discretament per la causa d'aquells
plors y s'oferí en lo menester.

--Ja es passat, res, una tontería, pero venia detrás d'un mal rato qu'
  es lo que 'm porta aquí, y tot plegat ha fet feix. So una infelís,
  donya Francisqueta, tot ho acabo plorant, com las criaturas...
  Figuris que quan estava molt contenta aquí, de sobte me n' adono
  que fá molts dias que no s'acosta ningú á casa; á casa, que vosté
  sab si'n hi venia de gent! Tanta soletat, pensant en las vetllas
  qu' acabo de passar com una apestada en la meva saleta, li so
  franca, m' alarma y m' esgarrifa. Jo no estava avesada aixís, y ni
  m' explico qu' are 'm passi. M' ha assaltat l'escrúpol de que, sens
  voler haja ofés als nostres amichs, passant potser per alt, pobre
  de mi, alguna costum de Vilaniu que jo ignoro. Vosté, qu' es tan
  bona, fará 'l favor de dirmho, ó m' explicará si sab algun altre
  motiu ab que jo no dono. Venint aquí per aquest objecte, he trobat
  unas criaturas que sortian d'estudi y, lo que may m' havia
  succehit, avuy comensan á seguirme cridant "la del diputat" "la del
  diputat" y qué sé jo quinas paraulotas. Com ja venia tota nerviosa,
  he anat excitantme y he arribat á posarme frenética quan he notat
  qu' aquells crits fixavan l'atenció de tothom sobre mí; he vingut,
  filla, com si 'm passessen Bória avall...

--Pobre donya Isabel! Si qu' ho sento. Las criaturas d'aquí son molt
  mal ensenyadas y no ha de ferne cas. De quin estudi son?... ¿Del
  carrer de Sta. Maria?... Ja ho diré á en Ramón.

--No, ca! Déixiho corre. May m' havia succehit. Un altre dia potser no
  n' hauria fet cas. Es que com ja estava disgustada... En demés,
  diguim en confiansa á qué atribuheix aquest retrahiment de que so
  objecte?

--Ay, filla, á res. Al carácter de la gent d'aquí, que, jo la primera,
  tots som molt retrets.

--Peró si jo he tornat totas las visitas, si avans, la casa del meu
  marit ja sab vosté qu' estava honrada continuament! Per Déu, siguim
  franca.

--Peró, filla del meu cor, si vosté ha complert ab tothom, quín motiu
  vol que tingan? Cap, absolutament cap. Vosté es molt estimada, molt
  volguda, en fí, com vosté 's mereix! No 's fiqui dérias al cap sens
  fonament.

Y la senzilla senyora seguia excusant de bona fé á sos convehíns ab
rahóns tan poch convincents com la primera.

--Es que som fets aixís; véu com m' he portat jo? No dubtará pas del
  meu afecte? Tothom té las sevas obligacions, lo dia s'escursa...

--Peró y las vetllas? Vosté sab si la primera vegada que vaig ser
  aquí'n teniam de tertulia...

--Bé, sí, es veritat, peró es que vostés hi van estar poch temps.

--Donchs, vol dir qu' aquí l'amistat, ó 'l tracte, quan menos, no
  resisteix ni tres mesos?

Da. Francisca, vilaniuhenca fins al moll del os, s'enrajolá tota,
apurant son poch enginy pera desvaneixer aquella aprensió.

--Aném, filla meva --acabá-- ¿sab qu' es tot aixó? Que vosté s'anyora.
  Oh, sí filla, sí: vosté s'anyora. Y 's comprén... feta á ciutat,
  are li passa com al nostre Albert. Després, sense don Pau aquí...
  Lo marit s'anyora molt ¿no es veritat?... Peró veurá, ja ho
  arreglarém. ¿No li agrada fer lo tresillo? Obri un tresillo y vosté
  veurá com té gent... Alló d'enrahonar tota la vetlla també... De
  qué vol que 's parli?... Una s'hi adorm. Si, filla, sí; jo no vull
  que s'anyori. Cada vespre vindrém ab en Ramón y l'Albertet, y farém
  un tresillo. ¿Cóm vol passar mellor la vetlla, are, sense funcións
  d'iglesia?... Ja veurá pe 'l novenari d'ánimas y després per la
  Quaresma, quinas funcións més hermosas! Peró mentrestant, farém lo
  nostre tresillet, y ni vosté ni 'l meu fill trobarán las vetllas
  tan pesadas.

A Da. Isabel ja gayre bé li escapava 'l riure.

--Nó, nó, --digué-- vostés se sacrificarian, donya Francisqueta, vosté
  es un ángel y jo no he d'abusar.

--Res d'aixó; filla meva. Veji si jo comportaré... En fí, ja está
  dit... Uy, á'n en Ramon á bodas lo convida! Jo so trumfo molt
  fluix ¿sab? peró sempre serviré pera anar de segon... Ay, quan
  sentirá l'Albertet no haberse trobat á casa! Los hi estém tots tan
  agrahits...

--Es estrany que sigui fòra... També ell m' ha abandonat --saltá Da.
  Isabel.

La Sra. Merly explicá, llavors, que 'l seu fill eixia cada tarde á fer
llarchs passeigs, potser pera espolsarse aquell aburriment qu' era
per' ella un clau. May hauria cregut que 'l seu fill tingués tanta
aburrició á Vilaniu.

--Veji, y tan bonich qu' es, veritat? Tan bé com s'hi está!... Res,
  son joves!... Lo seu pare diu que s'hi anirá fent... Peró es qu'
  aquí tot l'enfada, tot. Are está rabiós perque diu que l'advocat
  Pinyol, en un plet que 's portan, no tenint cap rahó en favor del
  seu client pera eximirlo de pagar un deute que se li reclama, vol
  fer passar per boig al client del meu fill. ¡Y no sab l'Albertet
  qu' aquell bon senyor es tot un estrofa! Donchs, per qué
  extranyarse de semblants picardias? Bé prou que se'n reeixirá 'l
  meu fill, no li sembla?

Per dolsas qu' arribessen al cor las ingenuitats de la bona senyora,
no podian desvaneixer los temors de Da. Isabel. Aixís es que 's
despedí pera anar á casa Montellá hont Da. Rosa ó la Montserrateta la
treurian mellor de dubtes. Peró ja un cop dreta, Da. Francisca se li
acostá á l'orella y feu tot baixet:

--Vol dir, donya Isabel, que no té novedats?

La Galcerán s'enrogí un xich y sonrihent respongué:

--No ho voldria pas, donya Francisqueta.

--Um! no sé que li veig á la cara. Y aquesta tristesa!...

Da. Isabel arribá á casa Montellá pensant que potser la Sra. Merly
havia dat ab la causa de son sobtat frenesí.

En la sala d'aquella casa estavan prenent xacolata Da. Rosa, la
Montserrat y la pubilla. Ja feya dias que Vilaniu anava plé del
epissodi de la font del Roure. Peró las amigas de Da. Isabel, en un
principi, no hi volgueren creure. Totas maliciavan de las Ocas.
Aquella veu seria una invenció d'ellas, quals fins eran prou fácils
de presumir.

--Are figúrinse! donya Isabel! --havia exclamat la vella Montellá--
  Pobre senyora, una persona á qui jo donaria 'l combregar á las
  foscas! Tot aixó son mentidas com la del cassino; prou la conech jo
  á la gent!

Peró en quan la veu arribá á noticia de la Montserrateta, aquesta
comensá á rumiar sériament. "Ella, una noya de tant de mérit, no
podia explicarse la fredor invencible de l'Albert sens una causa molt
fonda. Heus'aquí 'l misteri. Oh, sí!" Y l'enamorada Montserrat no
pará fins á sentir l'explicació del fet de llavis del meteix
Riudabets. Com lo tal era tingut per amich dels Galceráns y home
inofensiu, ja no hi havia dubte. La Montserrat, presa del major
despit desd'aquella hora, ja no callá, girá l'esquena á la rival,
ajudá ab tot l'ardor d'una gelosa á esbombar la calumnia, y estrenyé
sens reparo y contra la voluntat de sa mare las amistats ab la
pubilla. De llavors, la sorda calumnia fou com una inundació mansa
qu' aná extenentse per Vilaniu, enfondrant l'admiració sentida envers
la Galcerán, ofegant sas amistats, sumergint tots los cors en lo llot
del desengany. Las ex-amigas, considerantse vilment enganyadas, y
seguint la costum dels pobles, posaren en interdicte á l'adúltera, y
s'allunyaren d'ella per' evitarse la necessitat de majors desayres.

--Oh, oh, quín mon! Jo no ho puch creure, jo me'n faig creus! --deya
  Da. Rosa, aquella tarde, ab l'ánim encare vacilant.

--Donchs, no ho dubtis, mamá. Tu ets massa senzilla; si llegissis com
  jo, veurias si n' hi ha de gent hipócrita en lo gran mon. Sabs hont
  no las trobarias aquestas cosas? Entre 'ls montanyesos y la gent
  del poble. Allí hi ha bons cors, peró entre la gent que figura per
  las ciutats?... Uy! dels jovenets inesperts, aqueixas dònas ne fan
  lo que'n volen... Hi ha unas intrigas! Si jo't contés certas
  historias, la de Dalila, per exemple... perque encare que'n digui
  novelas ó'n fassi un drama, ell no las inventará pas... si jo't
  contés certas historias de Fellet...

--Y sí, senyora, sí; jo no sé com es vosté --interposá hipócritament
  la pubilla, tot caixalant la sucada que tenia en la boca.

Peró en aquest moment entrá Da. Isabel. La pubilla no s'hi pensá un
instant, s'aixecá en sech, deixá 'l plat demunt la táula, y, ab una
inclinació de cap fredíssima, 's despedí, seguida de la Montserrat
que, sens haver dit res á l'antigua amiga, s'esforsava en agassajar
are á aquella insolent. Da. Isabel estigué á punt de caure en rodó;
peró sa conciencia la sostingué, permetentli resistir ab imponent
dignitat la violentíssima sorpresa qu' acabava de fer intolerable ab
son estrany encongiment Da. Rosa. Desistint de la més insignificant
pregunta y, sens pendre ni cadira, la Galcerán se contentá en
castigar l'afront d'aquella amiga dihent:

--No s'apuri, donya Rosa, no s'apuri. En pocas horas he aprés més á
  Vilaniu qu' en tot lo qu' he viscut á ciutat. May havia vist tanta
  miseria.

La Sra. Montellá rebé, més compungida qu' irada, aquest cop de fuhet.
Sos ulls revelavan més indecisió que mala voluntat, peró la pobre no
sabia com surtirse del apuro...

--La té de perdonar --gosá á dir ab tremolosa veu, referintse á la
  Tárrega.-- La pobre senyora viu dominada per la preocupació
  política del seu marit, íntim d'en Rodón, de qui 's diu qu' es pres
  per voluntat de D. Pau...

--Ah!... Donchs es graciós que se 'm fassi responsable dels actes del
  meu marit. Y si ho só ¿cóm olvida aqueixa infelís lo que no son
  suposicións sinó certesas? Cóm olvida qu' á gestións del meu marit
  deu lo seu la llibertat? --respongué Da. Isabel, empassantse duas
  llágrimas de fel y lluytant pera cordarse un botonet del guant,
  evidentment perturbada. Y no volent afegir una paraula sobre la
  Montserrat que no reapareixía, 's retirá á casa seva, tremolantli
  las camas, plena d'indignació y de la més fonda tristesa.

Aquell meteix vespre, comparegueren á casa Galcerán Da. Francisca y
son fill, aquest portant á la cara l'expressió del metje qu'
assisteix á un malalt desahuciat. Los ulls de la senzilla alcaldesa,
en cambi, resplendian com sol de bonansa. "Ah, quin acudit lo seu! Ab
lo tresillet curaria l'anyoransa d'aquells dos cors."

Entraren en la saleta estimada de Da. Isabel. Da. Francisca, poch
amant de l'inestabilitat dels balancins que comprometian l'aplom de
son bon regent, va seures en un sofanet, mentres son fill se
refugiava al altre extrém de la pessa amagant la cara entre las
planas d'un gran llibre de grabats que tenia obert sobre 'ls genolls.
La senyora de la casa ocupá
'l balancí inmediat al sofanet.

--Bé, bé: ¿ja té 'ls nens al llit? Aixó es bo... Que tal? está més
  animadeta?... No 's fiqui manias al cap, per Deu. Aquí tothom
  l'estima... Ja l'hi he dit aquesta tarde, vosté y l'Albert lo que
  tenen es anyorament, res més... En Ramón vindrá aviat, farém lo
  tresillet, y veurá com nos distraurém.

Da. Isabel, més que pera justificar la seva tristesa, pera desfogarse
un xich, explicá llavors la grosseria rebuda de la pubilla Tárrega y
l'estranya actitut de las Montellás. Da. Francisca comensá per fersen
creus, peró acabá explicantho com una nimietat natural que passaria.
Si
'l gran llibre hagués sigut transparent, las duas senyoras haurian
 vist com l'Albert se mossegava 'ls llavis, com creixia en sa cara la
 preocupació.

--Ja li ha dit bé donya Rosa: tot aixó son ressentiments polítichs
  molt perdonables, que passarán; créguiho, passarán --feu la vella
  Merly.

--Miseria, enveja! --exclamá en veu aspre l'Albert.

--Sí, també, un xich d'enveja. Véu, vosté es més elegant, la primera
  senyora de Vilaniu... y vosté ja sab com som las pobres donas...
  plenas de flaquesas.

--No crech, donya Francisca, que vosté haja pensat may com ellas.

--Ah, jo, pobre de mí, so massa poca cosa... peró la Sumpteta, quan
  vosté no era aquí, se partia ab la Rodón lo primer paper... Ey, ja
  ho pot pensar, jo ho he sentit á dir, que, pobre de mí, ni ho he
  vist tan sols.

Y Da. Francisca, ab una senzillesa qu' alarmava molts cops á son fill,
esplicá, entre riallas, l'historia d'un viatge á Barcelona que feren
las rivals de Da. Isabel pera provehirse de vestits y gorros ab que
sostindre la competencia que las amenassava.

--Ay, Deu meu, que graciós! --esclafí la Galcerán, distreta de sas
  tristesas.-- ¿Y qué n' haig de fer dels meus bonichs á Vilaniu?
  Pobres senyoras! aixó las ha amohinadas? Ja poden posarsho tot y
  despullarse de las sevas envejas y pors, que jo no he de
  disputárlashi ab lo meu luxo l'imperi de Vilaniu.

Peró entre-mitj d'aquestas paraulas qu' anaren prenent un tó amargant
á mesura que brollavan, lo mot "nosa" y l'anónim ressucitavan en lo
recort de la dama y del Albert ab vesllums d'una revelació
tristíssima. No hi cabia dubte, l'Albert ho havia endevinat lo primer
dia. Heus'aquí la font de tota aquella infamia. La gran pena del jove
era 'l no poder topar ab lo culpable pera inutilisarlo. Peró cóm
lograrho, si tot pas en aquest sentit faria creixer la sospita y
comprometeria més á Da. Isabel?

Arribá D. Ramón.

--Ditxosos ulls...

--No ho te d'extranyar, senyora. En aquestos temps l'alcalde es com un
  metje quan hi ha una mala passa; 'ls conspiradors no'ns deixan
  viure. Y ademés, com lo pobre Godall era tan deixat... he trobat
  tots los serveys que no 's pot dir. Es precís remontarla, aquesta
  vila, remontarla. Jo voldria deixar rastre de la meva
  administració; peró hi ha molt que fer, y ningú m' ajuda, donya
  Isabel. Aixó es un camp perdut, no ha vist gent més abandonada, tot
  s'ho tiran á l'esquena, tot ho hem de fer lo secretari y jo.

D. Ramón prengué un polvo, y comensá á estornudar y tossir ab una tos
apoplética que li feya saltar los ulls y li encenia la cara. Sa
muller li arrancá la mangala que tenia entre camas, per por de que ab
algun capbussó no s'esguerrés. Peró 'l bon vell, entre 'ls estornuts
y la tos, no parava de garlar, explicant sos projectes de melloras
urbanas, sos acorts, los obstacles que trobava, las astucias de
que 's valia pera vénce'ls, delatant ab lo calor de sa veu, malgrat
las queixas y gemechs que prodigava, l'entussiasme que per son
cárrech sentia.

--Aném, aném, no't queixis, que t' agrada una mica --escapá á Da.
  Francisca.

--Oh, si tot l'ajuntament fos com jo... Peró si la més petita cosa 'm
  costa cent sermons y enrabiadas. Aquí ho teniu: avuy he lograt fer
  mudar la llosa d'aquell cup hont va enfonzarse una cama l'Albertet,
  sabs noy? Donchs bé; sabéu lo que m' ha costat? Ja fa un mes y
  mitj... (quinze... trenta... quarante cinch...) sí, ja deya bé: fa
  un mes y mitj que só alcalde... donchs un mes y mitj he hagut de
  bregar pera remoure una pedra del carrer. Figúrinse lo que 'm
  costará conseguir que 's tapin tots los cups que donan á la via
  pública; figúrinse lo qu' ha de costarme replantar tots los arbres
  que mancan á plassas y carrers... Y no dich res de la part referent
  al ordre públich; si no fos l'arrasser de don Pau... Oy, que... té,
  noy; mírat aquest periódich... tu que potser tens simpatías pe'ls
  caps-calents que l'escriuhen... Jo m' ho haig de fer tot, donya
  Isabel, de fiscal, de tot. En arribant lo correu, ja 'm trobará á
  l'administració pera revisar la prensa qu' arriba y seqüestrar,
  quan convé, las infamias qu' avuy s'estampan... Mira, noy, mira
  aquest article... "_Esperemos._"

Y D. Ramón, que ja no estornudava ni tossia, ni 's mocava
estrepitosament, comensá á aixugarse tot frenétich la sanguínea calva
de son front, mentres l'Albert llegia sonrisent las ignocents
reticencias d'un pobre imitador de'n Lorenzana.

--Oh, aquest _Huracan_, aquest _Huracan_! ja't dich jo qu' aquí no
  entrará, que no'ns arrencará ni una alfábrega, mentres duga vara
  don Ramón Merly. Com Merly que 'm dich, t' ho juro. Ja fa tres dias
  que tiro tot lo feix al foch.

Peró 'ls esforsos de D. Ramón de res servian. Alguns exemplars d'_El
Huracan_ venian clandestinament y, de má á má, eran llegits d'amagat
boy per mitj poble.

L' Albert y Da. Isabel se mossegavan lo llavi per no riure; Da.
Francisca patia, pensant que 's renyava crudelment á son fill. "¿A
qué venia alló, si 'l pobre xicot no 's ficava en política?"

--Y digui, donya Isabel, parlém d'una altra cosa --'ls empaperadors
  han acabat?

--Avuy, gracias á Déu.

--Li deixan be? N' está contenta?

--Si ho vol veure...

--No 'm sabria pas mal; ocupat aixís, no he pogut...

Las derreras paraulas se perderen fòra la porta qu' acabavan de passar
tots menos l'Albert, molt entretingut encare ab l'infantívola
entremaliadura del autor d'_Esperemos_. Al arribar al fí, lo
tich-tach del péndul l'avisá de que estava sol, y pera distraure son
aburriment seguí llegint _El Huracan_. Llegint, llegint, no li semblá
ja tan mansa, sinó molt perillosa y enverinada la secció que
contenia 'l periódich, titulada _Tumbos_, hont hi lluhian, ab noms
disfressats peró ben transparents, murmuracións de safreig que
tacavan l'honra privada de la familia reyal, de las primeras figuras
del partit moderat. Los ulls de l'Albert passaren ab fástich sobre
tot aquell fangar miserable, pera topar ab l'epígraf _Devastaciones_
qu' era cap d'un altre secció, á judicar, més cohenta encare. Sota 'l
meteix epígraf y en ratllas ben espayadas, llegí tot sorprés,
l'Albert, uns versets _A Pablo_.

Un pressentiment crudel llansá 'ls ulls del jove sobre 'ls versos, que
deyan:

_Guarda, Pablo, guarda, Pablo, guarda bien á tu muger; si una llave no
 te basta, guárdala Pablo con tres._

Ah! heus'aquí al calumniador desvergonyintse, llensant ja 'l sach de
plomissol al vent, posant l'honra de Da. Isabel á la vergonya ab tota
la cobardía d'un traydor de cantonada qu' avía 'l trabuch, lo llensa
á terra y cuyta á amagarse aprofitant las tenebrors de la nit! Brava
missió la d'autor anónim, més gran encare la del periodista alevós!
L' ira, l'odi, la set de coneixer al fautor de tanta infamia pera
ofegarlo enfonzantli 'l meteix periódich fins á la gola, creixia per
moments en l'esperit de l'Albert. Ell prou veya l'orígen de tot, prou
coneixia las inspiradoras de tot, peró eran donas ab quí no podia
anar á cops de puny, y si en algun home pecava, faltávanli probas
pera escometrel sens por d'errar. Anar á la redacció d'_El Huracan_?
Ja sabia prou per bonas referencias lo que s'hi passa á las
redaccións. Totas las infamias, totas las calumnias hi son de
generació espontánea, naixen com bolets de dintre las caixas, fins lo
caixista las arreplega ab una vena als ulls y se las troba l'endemá,
com per encantament, en lo diari. Tothom li arronsaria las espatllas
y clouria 'ls llavis ab la major estupefacció. Tothom li daria mil
satisfaccions, li faria mil reverencias. Un cop fora, tots se riurian
de tanta mansuetut, y llestos. "¡Ah, noy mira, ja hem conegut lo
galán!" exclamarian. Com may, s'apoderá de l'Albert lo desitj
d'abandonar Vilaniu. Lo qu' á estonas li semblava una cobardia y á
estonas un perill pitjor per Da. Isabel, ho veya are com una
necessitat, com un deber sacrosant que 's proposava cumplir. Aquell
vespre meteix posaria fil á l'agulla; estava resolt, escriuria al Sr.
Olivó demanantli un lloch en son despaig.

En aquest punt de sas reflexións, los altres tornaren á entrar ab
conversa animada y ben estranya á la conturbació de l'Albert. Aquest
se ficá _El Huracan_ á la butxaca ab l'amarga avaricia del suicida
que s'amaga l'eyna de matarse.

Derrera 'ls entrants, vingué la cambrera á obrir la táula de jòch. Lo
tresillo comensá, y l'Albert no tingué més remey que péndrehi part.
Debadas probá d'escondir l'estat de la seva ánima y fingir
tranquilitat. Son pensament navegava per un mar oratjós, are pensant
en l'efecte que causarian á D. Pau aquells versos pera tothom més
enigmátichs ó dubtosos que per' ell; are espiant si son pare amagava
coneixe'ls ó si realment s'havian escapat de sa acció fiscal; més
tart pensant en lo disgust que causaria sa fugida á las tres personas
estimadas que tenia devant, ó en lo perill en que deixava tal volta á
l'Isabel, quan pensava sacrificarse per sa salvació. Lo ceny contret,
la vista perduda denunciavan ben bé tota la perturbació de son
esperit á Da. Isabel, que sabia, temps ha, de quin peu se dolia son
amich. Per sort d'abdós, no passava aixís ab lo matrimoni Merly. D.
Ramón, ofuscat pel jòch, Da. Francisca posanthi 'ls cinch sentits com
persona tímida que tremola de fer un disbarat, jugavan sens alsar la
vista de las cartas, fins quan lo primer comentava las malas jugadas
ó s'esclamava de las garrafals distraccións que son fill cometia.

Un cop á la táula ab los nusets dels dits:

--Noy, aixís no 's pot jugar; no sé en qué pensas! Ab quatre trumfos
  forts á las mans te rendeixes? Va, noy, t' enviarém á estudi. Al
  dimoni! al mitj d'una posta com aquesta?... Qui juga no dorm.

Peró fins dihent aixó, ó 's mocava, ó escapsava, ó contava las fitxas,
ó tenia l'ull cobdiciós de jugador fit en lo vano de cartas que son
fill sostenia ab la má esquerra.

### VII

Feya vuyt dias que durava 'l tresillo, y que las esperansas de Da.
Francisca, lluny de refermarse, anavan decandint més y més, quan
l'Albert, llegida una carta qu' acabava de rebre, cridá á la seva
mare dins del escriptori. Era poch ans de mitjdia, hora en que D.
Ramón exercia sa patriarcal autoritat de corretgir petitas faltas é
imposar multas desde l'alcaldia. Da. Francisca entrá en l'escriptori
de son fill, mitj tremolant. ¿Qué voldria en aquellas horas y ab
aquell misteri? De segur que 'l pressentiment boyrós d'una
determinació dolorosa que venia tement dias há, anava á realisarse.

--Fássim el favor de seure, mare --digué l'Albert, tot donant un tom á
  la clau de la porta.

L' Albert estava descolorit; la carta, mitj plegada, destacava
cruament de la negra cartera. Da. Francisca, las mans sobre 'ls
genolls, portava l'esguart interrogant de la carta á la cara
esgroguehida de son fill. Aquest s'havia deixat caure en la cadira de
brassos, lo colze esquer en un d'ells, la má oberta resseguint de
dalt á baix y de baix á dalt tota sa fas ennuvolada. Per fí 'l xicot
trobá una fórmula ab que comensar:
--Mare, vosté que té bon geni y que m' estima tant, no s'agraviará.
  Vosté ja ho veu: quan m' han cridat, he vingut, m' he esforsat en
  travallar, en distraure l'aburriment, en obrir los ulls pera veure
  tot lo bo que Vilaniu té pera vostés; he reflexionat, no com un
  noy, sinó com un home que té 'l destí al devant, clar, net,
  desbrossat, y que vol cumplirlo, resignat, content de la sòrt...
  Tot ha sigut inútil: jo no tinch de dir á qui ho ha tocat, quína
  consideració social disfruto á la vila, cóm y ab quín
  encarnissament tinch de bregar ab los meus companys de carrera,
  quína vida porto, quín humor tragino, quína divergencia més
  dolorosa --sobre tot pera vosté, mare, sobre tot pera vosté-- quína
  divergencia de parers existeix entre 'l meu pare y jo.

Una llágrima tremolá en los ulls de la mare.

--Te'n vols tornar? --exclamá, en veu trencada.-- Ja m' ho temia, ja
  m' ho temia!... Jo... prou... m' he... esfor...sat... pera ferte...
  agradosa la vida... peró... no... n' he... sapigut prou!... Pobre
  de mí... so tan...

Un nus á la gola no la deixava parlar.

--Cálli, mare meva, per Déu... me trenca 'l cor.

L' Albert plorava també, y apoderantse de la má de sa mare, la besava
ab contrició, sentint tot ensemps com reposavan sobre son front los
llavis d'aquella desconsolada. Regná per breus moments lo silenci
llagrimejant dels greus dolors.

--Lo temps aprémia, mare, --digué, per fí, 'l jove, fent cor fort--
  No'ns entreguém al sentiment; lo pare pot arribar y promoure 'l
  disgust que jo refujo... Déixim parlar serenament. Ja pot pensar
  que no tracto d'abandonar als meus pares per sempre. Tornaré,
  tornaré, mare meva, tornaré ó, si no causa á vostés cap esfors,
  vostés se'n vindrán més tart á viure ab mí á Barcelona. Se tracta
  d'una ausencia necessaria y potser curta. Vosté ja sab si soch
  nerviós y exaltat de part de dins. Jo no tinch lo consol de tants
  que s'esbravan á crits y gemechs. Aquí 'm consumo, no per vostés,
  mare meva, sinó per la gent de la vila. Déixim anar á referme, á
  que 'm passin las aprensions que potser no son més qu' una
  criaturada, déixim ferme home y adquirir l'experiencia que 'm
  falta, en un altre element pera mí més simpátich, y tornaré. Aquí
  tinch una carta del senyor Olivó ab quí he fet práctica. Lo senyor
  Olivó está ja cansat y m' ofereix la meytat d'honoraris dels seus
  negocis; ell rebrá
'ls clients, me guiará y jo dictaré 'ls escrits y pujaré als informes.
 Es una proposició excelent qu', estimantme, vosté no voldrá que
 rebutji...

Da. Francisca seguia bregant pera ofegarse 'l singlot que li feya
saltar lo pit traydorament.

--Sí, cregui --seguia l'Albert-- jo tornaré y, ademés, faré anadas y
  vingudas... Barcelona no es tan lluny... la veuré sovint... y podré
  ferme un nom y una posició mellor qu' aquí.

La mare anava afirmant ab lo cap, peró singlotant encare y sens esma
pera parlar.

--Donchs bé; vosté ja sab com es lo meu pare: de cara á cara, voldria
  ferme sentir lo pes de la seva autoritat que jo acato y venero,
  peró que
'm mortifica quan la veig imposarse pe 'l gust d'imposarla, pe 'l gust
 de cridar y res més. Jo sé qu', un cop fòra, lo meu pare veurá
 fredament las ventatjas d'aquest determini y acabará per alegrarsen.
 Fássim, donchs, la caritat d'ocultar lo meu plan y d'ajudarme á,
 dihemne, fugir á la quieta. Vosté, que m' estima tant, sufrirá, ab
 més resignació y prudencia que jo, la primera embestida. Al pare
 aviat li passará l'enfado, si arriba á tenirlo, y una carta meva,
 després, lo convertirá en goig. Créguim, mare, dissimulém y obrém;
 demá, ben d'hora, me'n iré. No 's desconsoli; tornaré aviat.

Da. Francisca s'aixecá pera llensarse en estreta abrassada al coll de
son fill. Un vol de tendres petons despertá 'ls ecos honrats
d'aquella estánsia, y 'l sol, que s'estrellava en las brunyidas
rajolas, irisá amorós las llágrimas qu' al caure atravessavan son
feix més argentí. L' Albert caygué aplomat en la cadira, lo cap
ajegut entre 'ls brassos; la mare tombá la clau y desaparegué sens
badar boca.

Mitj' hora després, s'asseyan á táula ab lo vell Merly, esforsantse en
dissimular la tristor de llurs esperits. Peró ni per qué dissimularla
si
'l bon alcalde no estava per ells? No'n tenia pocas de cabórias aquell
 dia D. Ramon! _El Huracán_ havia arribat més insolent que may.

--Ja 'l veurás, noy, á dalt hi ha 'l feix qu' he detingut. Després,
  dígam qu' está escrit per plomas ridículas é insignificants. L'
  autor del _Esperemos_ es un Marat, un infame en tota l'extensió de
  la paráula. Avuy hi té un article titolat _Oleada_, que no te'n
  dich res. Jo no sé com lo gobern deixa passar semblants cosas; no
  ho entench. Sembla que tothom s'ha begut l'enteniment. Ja veurás
  quín modo de parlar de Sor Patrocini, del pare Claret, d'en Marfori
  y fins de la Reyna! Es infame, asquerós y, per suposat, sens
  anomenarlos, eh?, 'l gran valent! Ja té rahó 'l general Poudor, ja.
  Aquí no pot gobernar sinó 'l sabre, peró un sabre bén fort. O'
  Donell ja ho va dir: (per més que no siga dels meus, li haig de fer
  justicia) aixó es un _presidio suelto_. Y tal si ho es y si es
  aquesta la mare dels ous! Afigureuvos lo que 'm passa are...

D. Ramón explicá á la menuda la guerra que se li havia encés dins del
Ajuntament no més al anunciar son projecte de replantació d'arbres ab
lo producte de las multas. Havia contat los que mancavan á plassas y
passeigs, que no muntavan á trenta. "Dihém trenta y posemlos á trenta
rals, son nou cents rals, quaranta cinch duros lo que costarian;
perdonantne un bon grapat, las multas d'una anyada bén bé pujan á
cent duros. Veyéu si, sense que ningú se'n ressentís y quedant de
sobras pera emblanquinar l'escorxador, no n' hi ha pera fer una
mellora com aquella, qu' hermoseja la vila y es una comoditat? Aixó
son fabas contadas. Donchs no hi ha medi de convence'ls;... qu' es
car, qu' es car... Y encare una cosa pitjor, que no la vull dir per
no comprometre al secretari, peró que la purgará en Garí: ja ho veurá
si me'n haig de fer unas calsas ó nó! L' estrafalari! _Piensa el
ladron_... Lo meteix que criticarme l'haver posat de mosso dels
regidors á en Magret dihent que tot ho vull pera casa. ¿Que no ho
veuhen qu' aquell Quim es un adormit, que sempre está á tres quarts
de quinze?"

Da. Francísca reullá á son fill, tement l'efecte que li causaria veure
al seu pare en lluyta tan enverinada per cosas que l'Albert
calificava sempre d'insignificants. Mes aquest quí sab hont era! Son
esguart vagava de las parets del reduhit menjador al balconet per
hont se veya gran llenca de cel arrancant de la paret ab que 's
tancava 'l pati de derrera. Més enllá de la paret hi havia 'l camp,
la carretera á má dreta, amunt, amunt, tirant cap á la mateixa má, la
Mayola ab son reixat y, al peu, un anónim; més amunt encare, á má
esquerra, la font del Roure y una dama plorant, demanantli protecció.
D'allí, d'aquell dia, totas sas tribulacions, tot lo malestar
consumit á dalt, dins de la presó daurada. Y tot aixó ell ho havia
callat á sa mare, aquella santa dóna que s'escorxaría 'l pit pera
que 'l seu fill hi begués fins l'última gota de sanch, si ab aquesta
transfusió pogués donarli un moment de goig. Y ell anava á deixarla,
á abandonar á aquell candorós vellet, temperament y cor de San Pere
que, per son fill, tallaria l'orella á un altre Malcus, després lo
negaria tres cops y acabaria deixantse crucificar per ell. A tots dos
anava á deixarlos en aquell menjadoret que servava encare las
mateixas pinturas esblaymadas de vellesa, los mateixos grabats
del _Quijote_ que, de menut, vejé penjant prop del sostre, en aquella
mateixa táula hont menjá las primeras sopas, hont dormí demunt del
plat, hont feu los primers ninots y 'ls primers versos á la vehina
del devant. Ah! cóm corre la vida, cóm se transforman los esperits
dins del motllo social en que se 'ls prempsa! Y l'Albert cregué, per
un moment, haver viscut mil anys, y sentí escoure en son cos la
fiblada del remordiment, pensant qu' anava á cometre una gran
injusticia!

Mentrestant havian menjat la sopa y s'estavan acabant lo bullit del
que, ni fill ni mare, feyan gran cas.

--Ah --saltá D. Ramon, apurat per si sol l'assumpto dels arbres.-- ¿No
  sabéu quina'n porta l'_Huracan_? Aquesta sí que es bona, mal que li
  pesi y se'n serveixi pera fer amenassas que no tocan en lloch.
  Porta qu' en Rodón ha sigut trasladat á Barcelona y tancat á la
  Ciutadela com presoner de guerra. Si 'l judican los militars, ja li
  posarán palla á l'esquella. Que hi torni.

--Home, home, no t' apassionis; al cap y á la fí es un bon subjecte, y
  per política es molt trist...

--Per política? Estariam frescos que no poguessen castigar, á garrot
  si convé, als delinqüents polítichs! Véten aquí un altre que no ha
  filat d'avuy!

--Home, y si 'ls altres guanyessen y ho fessen ab tu?

--Aixó son figas d'un altre paner. Farian una gran injusticia, perque
  jo no conspiraria...

--No obstant ho has fet ja.

--Bé, calla, calla! Jo may he conspirat contra la rahó, contra lo qu'
  es sant y bó, lo qu' es necessari pera 'l bon ordre social...

Y com aixó ho deya servintse ví, n' oferí de sobte á l'Albert, que no
n' havia tastat encare.

--Ne vols, noy? Vaja, acosta la copa ¿qué fas? No't deu agradar gayre
  tot aixó que dich, eh? Donchs es la pura veritat, per més que
  barrinis y barrinis en silenci quí sab quins discursos contra lo
  que diu ton pare.

Eran las únicas paraulas que cullia 'l capficat Albert de tota aquella
polémica, des qu' havia sentit la nova de la traslació d'en Rodón.

"Si l'anónim, --pensava-- si 'ls versos del _Huracán_ obeheixen á la
 tírria política que hi ha contra D. Pau, la calumnia 's
 desvergonyirá més y més. Me'n haig d'anar, me'n haig d'anar, no hi
 ha remey. Fòra jo d'aquí, ni D. Pau ni 'l públich creurán á aquellas
 malas llenguas. Que li busquin un altre amant ja es més difícil, més
 inverossímil encare" Y l'injusticia de fa poch se li convertia en
 acte de virtut, tant més estimable en quant salvava aixís l'honra
 d'una mártir, estalviava á sos pares un gran disgust, y feya ell un
 sacrifici inmens. "Sí, inmens, perque l'abandono, me'n aparto, quan
 més lo cor se me'n hi vá, quan més l'estimo..."

Peró estava vist qu' aquell dinar no era pera deixar travallar en
reculliment ni 'l dolor de la mare ni la reflexió del fill. D. Ramón
no havia buydat encare la meytat del sarró.

--Amaneix l'ensiám, tu, Francisca, si't plau. Y escolta, noy, qu' aixó
  t' interessa á tu. ¿Ha vingut lo procurador d'en Solá? Nó? Donchs
  lo jutge ha fallat en contra vostra.

L' Albert arronsá las espatllas ab gesto desdenyós.

--Bé; m' agrada, home, pe 'l fetje de rejada que téns; jo no sé com no
  estás més gras.

--Home, qué vol qué hi fassi? Apelarém, y llestos.

--Aixó es, y vingan gastos pera 'l pobre Solá.

--Que 'ls hi faig fer jo, per ventura? Culpi al jutge, qu' es un
  ignorant.

--Un ignorant! Un cego, que no sab á lo que s'exposa fente aquestas
  injusticias pera dar gust no més á quatre intrigants que't voldrian
  bén lluny d'aqui. No ho sab á lo que 's exposa, perque ja 'm té
  fins al punt de dalt. Ja ho veurás quan vinga D. Pau, que 'm
  sembla, per cert, que no trigará... Y, escolta: ¿ja has cobrat
  alguna cosa d'aquest plet? Mira que t' espavilis, qu' en Solá no sé
  si marxa prou bé de quartos. Tu ets mol distret... tu no donas
  valor al diner y en aquest mon...

--Per qué li sembla que tornará aviat don Pau?

--Ah, perque he vist una carta seva al correu pera donya Isabel, y com
  á mi no m' escriu ja fa tants dias y ell sab que 'l tinch de
  menester per una pila de cosas...

--Y com en Rodón ja es á la Ciutadela...

--Sí --feu, ingenuament, D. Ramón-- y com ja de la sublevació no se'n
  canta gall ni gallina... Que poca carn prens! Prenne més, dóna...
¡Sembléu uns desmenjats!... Per cert que quan arribi, D. Pau tindrá un
 bon disgust.

--Qué dius are?

--Per qué?

--Perque trobará á la Queta fòra de casa.

--La Queta? --exclamá Da. Francisca, obrint uns ulls de pam.-- Com
  diantre!... Per quí ho sabs?

--Per en Llebreta.

--Una dòna que feya tants anys...!

--Y per cert, per cert..., que hi veig un misteri en aquesta sortida
--feu D. Ramon, rodant lo cap y arrugant los llavis en forma que cada
  sílaba, al eixir, petava com petita explosió.

L' Albert, mentrestant, escoltava, dibuixant creus en las estovallas
ab lo pom del gabinet, l'esguart perdut entre las copas, lo cap atent
com lo del gat qu' espia á la rata.

--S' haurá disputat ab las cambreras.

Aquesta vegada fou més discret lo vell Merly que sos oyents. La criada
ronsejava per allí, y D. Ramón esperá á que 's fiqués dins de la
cuyna pera avansar lo cos y dir en veu baixa:

--Tinch por que hi balla 'l senyor rector. No sé lo que pot esser,
  peró aquest dematí ha estat á casa Galcerán y...

Lo ganivet del jove caygué de sobte desplomat demunt la táula y
l'orador pará en sech. S' hauria dit que son discurs havia rebut la
coltellada. La criada entrá ab las postres, don Ramón callá altre
cop, y l'Albert, prenent un gotím de pansas, se'n pujá al primer pis,
fingint dalé de llegir _El Huracán_.

--Llegeix, llegeix l'_Oleada_, á veure si, un cop á la vida, 'm donas
  rahó.

L' Albert se tancá en son dormitori y 's tirá demunt del llit pera
reflexionar ab més quietut. Fet determini d'anarsen, li quedava
encare un punt importantíssim per dilucidar: ¿se despediria ó no de
l'Isabel? Un prech, una consideració d'ella podian desbaratarli tots
sos plans; no véurela una vegada més, anarsen sens coneixer l'estat
d'esperit en que la deixava, era crudel, no sabia ferho. Dolia y
volía. ¡Si l'estimava tant!

### VIII

Tres horas estigué, com boig, rodant pe 'l quarto, asseyentse per
totas las cadiras, pujant y baixant del llit, sens poguer enraílar lo
pensament en lo carril de la reflexió. _El Huracan_ venia més
desvergonyit que may, aconsellant á Pablo que 's retirés de la
política y 's cuydés més de casa seva hont feya prou falta pera
vetllar lo tresor que l'home més estima. En un altre tumbo 's deixava
ja entreveure que 'l tal Pablo era de Vilaniu. Tot revelava que
l'última traslació d'en Rodón anava enardint més y més als
calumniadors. Lo perill de donya Isabel, donchs, creixia per
instants. L' Albert hauria dat cel y terra per aturarlo ¿peró cóm? Sa
meteixa marxa li semblava ja un flach remey, quan no un acte que
podia esser esplotat com imprudent indici. Llavors, espremia
l'enginy; peró res. Lo pensament saltava á fer suposicións sobre
l'estat d'esperit d'en Galcerán, d'aquí lliscava á comentar la
misteriosa sortida de la Queta, y, als dos minuts, l'ocupava per
complert l'imatge de Da. Isabel; una flamarada de compassió, de
desesperació, d'amor arborava tots sos pensaments.

Per fí, tot febrosench y nerviós, prengué 'l camí de casa Galcerán.
Eran las sis, entrada de fosch. ¿Qué anava á fer? No ho sabia; á
veure á l'Isabel, aquella mártir de las iras d'un poble atrassat, la
companya de sas desgracias é infortunis, l'amor, sí, l'amor, ¿á que
amagarho quan l'estimava com á la nina dels seus ulls?

Acabadas las obras, la Galcerán s'havia dat bona manya en abandonar
aquell pisás, poblat de fantasmas, pera trasladarse altre cop al
entressol. L' Albert se deixá caure en un balancí de la saleta; peró
la cambrera torná al cap d'un moment á arrancarlo d'allí. La senyora
li pregava que fes lo favor d'entrar al dormitori dels nens. En mitj
de sa confusió, pogué encar alegrarse del determini de Da. Isabel,
perque pensá que devant dels nens no podria dir tot lo qu' ell
voldria. Guiat per la minyona, atravessá un altra saleta guarnida de
panóplias, ab armas de distintas épocas; era l'escullida armería qu'
aquells senyors tenian á Barcelona y de la qu' en Galcerán estava tan
cofoy. L' Albert la mirá ab enveja per primera vegada. Com un llamp
atravessá per son cervell l'idea del suicidi, sens trobarlo ridícul
com quan, ja enervat per Schopenahuer, intentava reflexionarhi. Nó;
sos ulls, tot com un llamp, encare 's fixaren ab amor fins en l'arma
que triaria: la pistola niquelada ab que tants blanchs havia fet á
Barcelona en competencia ab D. Pau. Y al pensarhi, passá per son
palmell la tebior mullada del níquel com un bau consolador.

--Senyora... --feu la cambrera obrint, la porta inmediata, sens moures
  del brancal al dar pas á l'Albert.

Y aquest se trobá, de sobte, cara á cara ab Da. Isabel, casi sens
saber qué dir.

Aquell dormitori era una pessa gran, baixa de sostre, ocupada per dos
llitets de bronzo brunyit ab pabelló de musselina blanca, un secreter
de palo-rosa ab motlluras dauradas, la calaixera dels nens, y un jòch
de mobles de doradillo. Las parets estavan tapissadas d'un paper
perla florejat; una porteta comunicava aquesta pessa ab lo dormitori
de Da. Isabel; la finestra dava á la plassa de las Monjas.

Da. Isabel, al capsal del llitet del nen, li tenia una de las manetas.
En Pepito estava encés com una brasa: una febrada espantosa li
escursava la respiració y 'l feya regirar continuament pe'l llit, los
ulls extraordinariament oberts peró com esbarats, la parla resolta é
impacient. Al costat de la ruhentor del nen aumentava la palidesa de
sa mare, tota una altra d'ahir nit ensá. Ullerosa, plorosa, groga com
la cera, semblava que li havian robat carns. L' Albert se quedá
sorprés, ab lo cor oprimit, no sabent si retirarse ó pendre cadira,
fins que la prengué á instancias de la senyora. Peró, avans, com si
dubtés de lo que sos ulls veyan, se llensá instintivament á tocar lo
front del malaltet que talment cremava. Llavors, los ulls de la mare
s'ompliren de llágrimas silenciosas.

--Cóm ho ha sabut, Albert? --Senyora, no'n sabia un mot: --Y, com
  tement una nova pregunta, continuá:-- He vingut no sé perqué, pe'l
  gust de véurela, segurament portat per 'l instint... Qué diu 'l
  metje?

--L' espero encare; y fá ja duas horas qu' está així! Quan vosté ha
  trucat, me creya qu' arribava.

--Y potser vosté m' ha fet entrar per massa bondat... --saltá 'l jove,
  á punt d'aixecarse.

--Oh, nó, no 's moga, Albert. La seva companyia m' es un consol; tanta
  soletat me mata. Necessito desfogar lo cor. Vosté no sab quín dia
  he tingut avuy ¡quín dia, Senyor, quín dia!

Lo plor entelá sas derreras paraulas. La afligida mare posá altre cop
la má en lo front cremós del fill, que semblava condormirse, lo besá
ab tristesa y, sens abandonar aquella maneta, comensá, encare plena
de llágrimas y en veu condolida, l'historia d'aquell dia.

--Los nens s'havian llevat bé, inclús en Pepito; peró mentres los
  estava vestint, ja he tingut de deixarlos per una impertinencia
  estranya en la Queta. Me demanava ab pressas, y 's negava á entrar
  en aquest quarto. Resultat: que 'm despedia, 'm deixava en sech. Un
  acte aixís d'una criada tan antigua, tan volguda d'en Galcerán, tan
  fiel y respectuosa, m' ha omplert d'alarma. He volgut saber á qué
  obehia, quins motius la portavan á obrar aixís; peró res, ni una
  paraula. Vosté ja sab com son la gent d'aquí, tan sorruts. La
  Queta, ni una soca; clavada al meu devant, sens badar boca, ab los
  ulls á terra, com avergonyida de la seva acció, peró insistinthi
  com bona tossuda. Li he vist una llágrima als ulls y, quan anava á
  aprofitar aquest enterniment pera ferla cantar, entra la cambrera
  anunciantme al senyor rector. Lo cor m' ha dat un salt! Lo senyor
  rector en aquellas horas y demanantme també ab insistencia!... ¿Qué
  podia esser?... Ja m' he vist á sobre una mala nova d'en Galcerán,
  lo papá mort, qué se jo? Tot ho podia pensar, menos que hi hagués
  relació entre aquella visita y la sortida de la criada.

Aquí callá Da. Isabel per aixugarse 'ls ulls y observar de nou al
menut que seguia dormint ab un panteig á estonas semblant al soroll
d'una serra somort per la distancia. La cambrera entrá ab una tassa
de malva y la lámpara, que colocá demunt del secreter, al recò oposat
al llit. Deixondiren un poch al malalt, y ab prechs y manyas lograren
ferli pendre la tisana. Mes, prompte torná á quedar com un sòch, ab
aquella respiració acompassada de serra. L' Albert no abandoná sa
butaca, 'ls ulls tapats ab la ma esquerra ab qu' apuntalava son cap
caygut. Altra volta sols, Da. Isabel prosseguí sa narració.

Lo rector havia anat allí pera justificar mellor lo determini
d'aquella criada, y ja tement qu' á ella li faltaria esma pera
esplicarse. Peró era evident que també'n faltava á aquell bon home
per desempellegarse del exordi travallós y reticent ab qu' havia
comensat. A fí de comptes, suposá que la cuynera, un bon xich
escrupulosa, se'n anava per no alternar ab lo servey de Barcelona,
que cantava cansons de petòns y obscenitats may sentidas en aquella
casa, fins llavors exemple de bonas costums.

--Jo he vist --continuá Da. Isabel-- en la cara d'aquell sacerdot,
  pintada la falta de sinceritat, lo temor de parlar clar, lo desitj
  de reptarme d'un modo indirecte. Vosté ja sab, Albert, que si á
  mossen Pere li faltan formas oratorias, li sobran virtuts, valor y
  sinceritat. En la tremolor de sa veu, en l'embarbussament ab que
  parlava, he vist ben clar que l'home, ben de malgrat, fingia. M' he
  recordat del anónim, m' he recordat dels pronóstichs de vosté, dels
  desayres suferts á Vilaniu, y, en mitj de la vergonya que m'
  enrojia y de l'excitació que m' exaltava, he pogut trobar la clau
  d'aquell misteri.

--Y qué? Vosté li ha dit?...

--Sí; m' he tancat ab ell y l'he obligat á parlar clar, comensant jo
  per revelarli la calumnia de que soch víctima.

--Peró, Isabel, vosté es d'una ingenuitat incorretjible. Aquí no se'n
  pot tenir ab ningú.

--Ell ho sabia tot.

--Y are pendrá la confessió de vosté per una estratagema de tantas com
  las qu' aquí 's jugan.

--Nó, Albert, nó; jo sabia ja ab qui parlava. En Galcerán m' havia fet
  moltas vegadas elogis de l'enteresa d'ánima d'aquest sacerdot, m'
  havia dit moltas vegadas: es un pobre home que val molt. La seva
  sensillesa es purament exterior. Los carácters sincers tením massa
  acostumada l'orella al só de la veritat pera que pugan
  disfressárnosel ab éxit. Aixís com l'he sorprés jo á n' ell, ell m'
  hauria sorprés á mí. Mossen Pere ha quedat convensut de la meva
  ignoscencia ab enterniment; s'ha indignat, m' ha ofert auxili, y la
  Queta fora aqui casa encare, si jo no m' hagués resistit ab totas
  mas forsas á retenir á una persona, sia qui 's vulga, qu' arriba á
  dubtar de la meva honra.

--Y mossen Pere no li ha dit quí es qu' ha xiulat á las orellas
  d'aquella vella?

--Ell ho sab, peró en secret de confessió.

--Hum!...

--Nó, Albert, no dubti d'aquell bon home. Jo he recordat tot seguit
  que la Queta aná ahir á confessar.

Y Da. Isabel torná á aixecarse pera contemplar al seu fill que
treya 'ls brassos, tot anguniós sens que las tisanas logressin ferlo
suhar. Mirá
'l rellotje tota concirosa. Eran tres quarts de set. ¡Y 'l metje no
 venia! Quina tardansa! Ni á ciutat! ¿Hont son, donchs, las ventatjas
 de la campanya? L' Albert, mogut del fástich y del odi que li
 inspirava tot lo de Vilaniu, pensava: potser encare't matará 'l
 fill, pobre mare!

Regná una altra pausa anguniosa en la que aquells dos esperits
ploravan amargament, mentres lo pobre malalt seguia respirant ab lo
fatích insistent de la serra.

Mes, de sobte, l'Albert redressá 'l cap, resolt á parlar. Los ulls
llagrimejants, comensá aixís:

--Bé, donchs, jo vinch á demanarli perdó de tot y á despedirme. Fòra
  jo d'aquí, 'ls calumniadors quedarán confosos, sense saber qué dir
  de vosté. No puch, no puch seguir aquí sens exposar á vosté á
  perills molt grans. Tan de bo hi arribi á temps. Ja veu vosté cóm
  se descaran fins á penetrar ja dins de casa seva. Tot lo qu' aquí
  fariam ó diriam pera probar la nostra ignoscencia fora inútil. Un
  cop jo fòra, será diferent.

--Peró, Albert, lo blanch de las iras so jo y no vosté.

--Mes qué dirian de vosté, sola?

Da. Isabel tingué d'ofegarse 'l plor ab lo mocador, ensemps que 'l
dubte li sacudia las espatllas.

--Peró --afegí entre singlots-- vosté, per mí, sacrifica als seus
  pares, pobres senyors.

--No, senyora; la meva mare se'n aconorta, lo meu pare després ho
  alabará. Me sacrifico sols jo, y vosté hi te massa dret...

En aquest moment, ella s'havia aixecat, dirigintse al secreter; peró
al sentir las derreras paraulas, y 'l calor estrany ab que eran
ditas, se pará en sech, y llensá sobre l'Albert un esguart tan plé
d'alarma, que deixá al jove, mut, roig, ple de tremolor. Aquest posat
sumís alentá á la dama á insistir en son determini. "S' hauria
equivocat, no podia ésser que l'Albert s'atrevís ab ella, que li
faltés un sol moment al respecte. Ella no entendria prou bé 'l ver
significat d'aytals paraulas." Y seguí fins al secreter, y ficá
tremolosa una clau al pany, y estirá un dels calaixets. Peró, com
si 'l dubte tornés á picarla, tancá de cop, mormolant entre sí: Nó,
no puch ferli semblant confidencia.

--Senyora, --saltá la criada-- hi ha 'l metje.

L' Albert, qu' havia llegit en cada moviment d'aquella dama las
fluctuacións perque havia passat son esperit un cop cullida
l'indiscreció involuntariament llensada, al sentir tancar lo calaix
anava á sortir, á fugir com un criminal sorprés. Peró la presencia
del metje 'l detingué, mal que no sabés hont posar los ulls. Da.
Isabel ja no pensá més en éll. Era son fill, la salut de son fill, lo
que la preocupava.

--Qué té aquest menut, qué té? --feu lo senyor Roig, mentres
  l'afligida mare cuytava á encendre la palmatoria, y ell deixava
  l'inmens barret y la mangala demunt d'una cadira. Després, com al
  saludar descobrís al noy Merly, obrí uns ulls d'á pam y llambregá
  també á donya Isabel.

L' home observá 'l malalt ab molt d'interés, li palpá 'l ventre, li
mirá la llengua y 'l blanch dels ulls, lo polsá varias vegadas:

--Un enfitorum, eh? psa! un enfit... Un poch massa de temperatura, eh?
  psa! eh? psa! un xich massa de febre; peró, eh? no hi ha cuydado
  psa!... no hi ha cuydado... Bé, bé, bé... Are aixó 's té de
  coure, 's té de coure, eh? psa!... Li receptaré una purgueta, li
  desembrassarém lo ventre, y no tinga por, senyora, no tinga por,
  eh? psa! eh? psa!... ¿Té un bocinet de paper y ploma?

Da. Isabel l'enmená á la saleta, hont lo vellet, posadas las ulleras y
llepantse 'ls llabis, receptá tan pausada y travallosament com
parlava. S' hauria dit que fins en la columna de quantitats hi
escribia son sempitern eh? psa!

--Dónguinli una xicreta: allá á las deu tornaré.

L' Albert, que no eixí de son aturdiment més que pera cullir los bons
pronóstichs del doctor, aprofitá l'ocasió pera anarsen, oferint avans
á Da. Isabel los serveys de Da. Francisca.

--Los hi agrahiré molt, li so franca, Albert. --Y allargá al jove una
  má freda y tremolosa qu' aquell no gosá á estrenyer.-- Si no'ns
  veyém més... --afegí. Peró 'l plor li ofegá la veu.

--Demá á las cinch. No'n parli devant del pare... --feu l'Albert, en
  veu baixa y esforsantse molt.

Y encare, al tornar á passar per l'armeria, doná una ullada més
envejosa á la pistola de níquel. Desseguit, baixant l'escala, torná á
brunzirli á l'orella aquell si no'ns veyém més negat de llágrimas,
y 'l cor se li partia considerant que tal despido, després de sa
indiscreció, era bén bé com una ordre tácita de marxa, á la vegada
recriminació y prech, entre indignada y compassiva. Ah! potser no la
veuria més!

--Y donchs? --saltá 'l vellet Roig, un cop al carrer, deturántlo pe 'l
  bras-- Vol dir que se'n va, Albertet?

--Per hont ho sab? --exclamá l'aludit ab la major sorpresa.

--Home! Per Deu! ¿Que no he sentit á donya Isabel que 'l despedia? Eh?
  psa!... psa! Si qu' es bo aixó! Eh? psa!...

L' Albert restá ple de vergonya, y 'l metje, abaixant la veu y
clavantli la mirada, vullas que nó, als ulls, afegí:

--Crech que fa molt bé, Albertet, molt bé; eh? psa! molt bé.

--Quína nosa li faig, senyor Roig?

--A mí, cap, fill, cap. Peró, aixís, la gent no tindrá que parlar.

Y com refugint més explicacions, lo bon vellet trencá en oposat
sentit, perdentse arreu en las fosquetats del carrer.

Los cabells blanchs lo salvaren, perque 'l primer impuls de l'Albert
fou escanyarlo y potejarlo com qui mata un escorsó. ¿Es á dir que,
fins las personas més sensatas, davan crédit á aquella infamia y
anavan pregonantla per la vila? Lo desitj d'abandonar Vilaniu lo
corprengué com may. A poder, hauria escupit á la cara de tots sos
vehins.

Aixís, poch menos qu' alocat, arribá á casa seva, y 's nega á sopar,
pretestant falta de fretura, per temor de qu' ab sa excitació
mancaria potser al respecte de son pare, si aquest lo punxava com de
costum. La mare atribuhí la negativa al natural disgust que causaria
á son bon fill lo tenirlos de deixar, y aquesta revelació de
tendresa, á l'hora qu'omplia son cor, li amarava 'ls ulls de
llágrimas. La pobre dòna 's vegé ab travalls pera amagarlas al seu
marit, quí, atribuhint l'acte del Albert á una estranyesa més de son
carácter indómit, no cessava de recriminarlo y de dar ab sa
injusticia més ganas de plorar á la mare...

--Aquest xicot no se 'm assembla de res. Jo no sé d'hont ha eixit. Me
  matará á disgustos. Peró ja't dich jo que, si no fos tan gran, li
  arreglaria las peras á quarto.

Per gran sort, encaparrat per la sessió qu' anava á celebrar
l'Ajuntament més tart, passá bén tost á un altre ordre d'ideas. D.
Ramon esplicá tot lo plan de campanya que tenia per aquella nit, sopá
depressa, y al agafar lo bastó, prometé recullir á Da. Francisca de
casa Galcerán. Llavors veuria com seguia 'l nen.

Quan Da. Francisca pujá al quarto del noy y trobá á aquest fentse
l'equipatje, los ulls fòra del cap, hi hagué entre 'ls dos un' escena
dolorosa. Peró l'Albert, posantse sobre sí, procurá calmar l'aflicció
de sa mare recordantli qu' havia d'anar á casa Galcerán hont ell
l'acompanyaria.

--Sosseguis, sosseguis, mare, ja sab qu' ha promés esforsarse en
  dissimular devant del pare... Pensi que no 'm faltará res, que
  tornaré aviat á veurels... Y pensi que si plora devant de l'Isabel,
  li fará un flach favor.

Peró, al esser á la porta dels Galcerans, donya Francisca vejé ab
sorpresa que son fill se negava á pujar. Tenia feyna, havia de enviar
l'equipatje, á l'hora, 'l pare ja aniria á buscarla, ella podria
entrar á despedirse per derrera volta; ja 'l trobaria al llit.

Y la pobre mare, plena de pena, de temor y de dubte, embocá tota sola
y tremolantli las camas la gran escala dels Galceráns.

A la una, de retorn, trobá á son fill al llit, peró despert encare.

--Com han trigat tant?

--Es que 'l nen está pitjor.

L' Albert no pogué reprimirse, s'incorporá tot esbarat. Llavors Da.
Francisca procurá apayvagarlo ab seguretats de que l'havian deixat
fòra de perill, y com D. Ramón estava present, tot era allargar la
conversa pera que aquest se retirés y pogués ella despedirse altre
cop. Peró D. Ramon, agafant la palmatoria, s'atansá al llit.

--A veure cóm tens lo cap?... Déixam pendre 'l pols... Are't perdono,
  perque veig qu' estás molt calent, molt constipat... No't
  desbriguis, procura suhar forsa y no será res... Vaja, bona nit y
  bon hora. Aném, Francisqueta... Suha forsa ¿ho sents? suha forsa.

Mes, un cop despullat lo vell Merly, sa muller trobá escusa pera
tornar á eixir: volia fer una tisana pe 'l noy; d'altre modo no
suharia. D. Ramón, si no ho aplaudí ab la llengua com li dictava 'l
cor, no gosá á oposarshi, y la mare lo que feu es corre als brassos
d'aquell fill que creya febrós y desolat perque 'ls deixava.

### IX

La grogor que tants cuydados havia inspirat al doctor Roig en sa
derrera visita, era reemplassada altre cop per una bermellor encesa y
salpicada de gotas de suhor, mercés á una atinada aplicació de
sinapismes. Lo perill de la congestió cerebral havia, donchs,
desaparegut. Mes, per arribar aquí, quantas suhors, quantas angúnias,
quins desficis pera la pobre mare! Da. Isabel lluytá com sols las
mares lluytan, sens recordar ja més los sobressalts d'aquell dia
malestatjer, entregada en cos y ánima á la salvació del angelet que
veya escapárseli dels brassos en mitj de sa soletat, sens la
companyia de D. Pau, son pare; y al dolor de la lluyta s'afegia
l'incontrastable angunia de la responsabilitat, imaginária peró
tremenda, ab que 's mortifican las mares pusilánimes en consemblant
cas. ¡Qué diria en Galcerán si 'l nen se moria en sa ausencia!
Estaria bén segur de que s'havian apurat avans tots los medis á
que 'l seu bon talent hauria recorregut? No li quedaria l'aprensió de
lo contrari? Y pensar que, per esser estació de segona la de Vilaniu,
no se 'l podia avisar telegráficament, quan tan aprop lo tenia! Oh!
també ella volia anarsen. Qué hi guanyava á Vilaniu? Apedassada un
moment, havia tornat á perdrer la salut. Tan mala estava are com
avans, sinó pitjor.

Y com, en son dolor, s'esclamés aixís devant de la cambrera, y aquesta
repetís las exclamacions á la cuyna, en Llebreta s'aixecá de sobte
preguntant:

--Peró, ¿hónt es don Pau, que diu qu' es aprop?

Y enterat de qu' era á la capital, no s'hi pensá un moment: baixá al
estable, ensellá un cavall y partí escapat.

Lo demés servey dormia. La cambrera quedá espahordida pe 'l disbarat
qu' aquell pagés, ab lo més bon desitj, podia fer. Mes com no hi
havia remey, cregué mellor callarse y, mitj tremolant de sòn y de
fret, se deixá caure en la cadira de l'armeria hont l'havia instalada
la senyora.

Aquesta seguia al capsal de son fill, abrigantlo, tocantlo,
examinantli
'l color á cada instant. Y á mesura que la transpiració aumentava,
 allunyant lo perill y desnuhagant lo cor de l'atribulada mare,
 sentia ella més abatudas sas forsas y més discordants veus en son
 esperit.

Eran dos quarts de quatre. Aquell zich... zach... zich... zach de
serra anava allargantse ab repetició més folgada y calmosa. Las
ombras de la nit, poch esborradas per la trista llum de la xinxeta,
s'esblanquehian no més á l'apagada claror d'alba qu' apenas
trasparentavan los finestrons. La nena comensava á remoures en son
llitet pera empendre 'l tercer sòn. Da. Isabel compará per centéssima
volta la respiració de sos dos fills. Efectivament, la del malalt
anava allargantse, posantse a compás de l'altra. Llavors la mare 's
desfogá ab un suspir, y 'l colze en lo coixí del nen, la galta
ajeguda en la má, sentí l'ensopiment del vetllador á derrera hora.
Tot lo pes d'un dia d'emocions gravitava sobre sas decandidas forsas,
aclaparava son esperit, peró 'l meteix recort de tan sufrir privávala
de conciliar la sòn. Un recort derrera l'altre, anavan desfilant y
estalonantse tots: la Queta, 'l rector, l'Albert, la maynadera
portantli 'l nen tot ardorós, lo metje pronosticant bé, lo metje
alarmantse, aquella respiració de serra que la tenia encare á
l'orella, aquella temperatura insufrible, aquella grogor esglayadora.
Y després dels fets, venian las consideracións suggeridas, las
vacilacións, las angúnias, los temors. Torná á pensar en sa soletat,
en son marit, y d'aquí en la escena del secreter. Ah! ¿qué anava á
fer allí? A traure la derrera carta de son marit pera ensenyarla á
l'Albert. Per qué ferlo confident de secrets conjugals? Per ventura
estava boja!

Son enteniment se pará á considerar. En aquella carta hi havia burlas
y reticencias indesxifrables per' ella. A qué venia sinó alló de dir
que fins avuy no podia respondre (si de cás podia) á la explicació
demanada sobre las causas de sa soletat, pera rompre tot seguit ab
un "¿peró qué'n trauria ni perqué ho necessitas? No hi ha que fiarse
dels vilatans y menos de la gent de Vilaniu. En fí, ja'n parlarém
cara á cara y, llavors, entre'ls dos, ho aclarirém mellor." Encare,
al recordarho no més, Da. Isabel sentí una esgarrifansa de fret. ¿Qué
volia dir D. Pau ab aquest llenguatge misteriós? Per ventura aquellas
ráuxas de gelosia de la Mayola havian renascut més fortas qu' avans
sens la menor sombra de fonament? Nó, no podia esser. Era precís en
tot cas que 'ls calumniadors haguessen inventat grans infamias y
pogut portarlas fins al seu marit ab grans visos de veritat. ¿No
tenia ell probas bén poderosas de sa fidelitat? ¿No havia dit ell
meteix que tot alló eran murmuracions de vehinat, envejas de partit?
Cóm podia dar, donchs, crédit á aquells miserables y posar en dubte
las virtuts d'ella, quan ella meteixa las feya palesas ab tanta
sinceritat y senzillesa?

Ah! per obtenir una explicació, ó altra més clara que la seva, anava á
mostrar aquella carta á l'Albert? La set de veritat, la desconfiansa
de son propi criteri eran las que l'empenyian á ferlo confident
d'aquell secret; res més. Y al recordar la sospita que l'assaltá al
tancar lo calaix, se sentí 'ls colors á la cara. May l'Albert
s'hauria atrevit á ferli una declaració amorosa, ni embossada, per
molt embossada que fos. No podia esser que l'honrada amistat d'aquell
jove 's tornés en passió injuriosa, ni al buf enmatzinat de la
calumnia. May, may; peró menos are, devant de las tribulacións per
que passava son esperit... devant lo sant respecte de que la revestia
sa nova maternitat. Y l'indignació qu' en aquest moment sentí la dama
s'estengué fins á son marit. Perque ¿cóm
--exclamá, feta una mar de llágrimas-- cóm, oh, Galcerán, tu que sabs
  las sospitas que tinch de mon nou estat, cóm fins tu t' has atrevit
  á dubtar de ta esposa honrada?

Un truch fondo en lo portal trencá de sobte sas reflexións. A la
vegada, la cambrera botá de la cadira. En Llebreta no podia haver
arribat ni á mitj camí; ¿quí trucaria donchs, á semblants horas? La
cambrera obrí la finestra: era D. Pau; un tílbury de lloguer havia
girat ja y corria plassa avall.

No cal dir si tal arribada causaria sorpresa. Peró no fou menor la que
sentí ell, trobant llevadas á sa muller y á la cambrera. Cóm
l'esperavan? Quí havia pogut avisarlas, quan ell no havia confiat son
plan á ningú? --se preguntava interiorment ab lo ceny contret y 'l
posat alterós.

--Quín ángel te porta? --esclamá Da. Isabel cayent en los brassos de
  son marit.

Aquesta pregunta acabá de trasmudar lo semblant de D. Pau, ja remogut
per la primera sorpresa.

--Per qué? Qué passa? Qué ha ocorregut? --feu, entre contrariat y
  alarmat tot d'una.

--Nó, no t' alarmis; afortunadament lo perill ja ha passat. Lo nen
  está mellor.

--En Pepito? --saltá ell, desfentse de la seva dóna que 'l tenia
  encare abrassat, y corrent dret al dormitori.-- ¿Cóm no m' havias
  escrit res?

--Si está aixís desde ahir á las quatre de la tarde.

--Peró, dóna, un telégrama --replicá D. Pau ab sequedat.

--Si quan lo nen m' inspirá cuydado ja estava tancada l'estació. Ay!
  prous angúnias he passat pensant que se 'm podia morir sense tu.
  Las mevas oracións t' han il·luminat, y t' han fet venir. Ay,
  gracias, Deu meu, gracias!

--Nó, donchs, mira; me portavan assumptos ben diferents.

Da. Isabel cregué que 's referia á cuestións políticas.

Peró don Pau estava ja examinant al nen ab l'atenció d'un pare que reb
á son fill malmés de sobte. Lo nen suhava copiosament, tenia ja casi
la respiració normal, y dormia ab la són reparadora dels
convalescents.

Derrera del exámen, D. Pau se deixá caure en la cadira del capsal,
exalá un suspir, y escoltá dels llavis de sa muller l'historia
d'aquella malaltía sobtada y curta. Mes al veure com tenia, durant la
explicació, clavats los ulls en donya Isabel, com se trasmudava sa
cara als cops d'ingenuitat, á cada consideració dolorosa sobre sa
ausencia y á las menos perceptibles modulacions de carinyo de la
narradora, s'hauria dit que D. Pau estava fent un altre exámen no
menos atent y profon de sa muller.

--Bé --acabá ell-- gracias á Déu, aixó no será res; un causon com lo
  que'ns tingué l'Anita l'any passat. Vesten á descansar. Jo 'm
  quedaré fins qu' haja vingut lo metje.

Da. Isabel se resistí á obehirlo. Ell, que vindria cansat del camí,
havia d'anarhi. No faltava més! Ella tampoch dormiria, d'angúnia; ja
havia fet propósit de no ajaures fins á saber lo parer del Sr. Roig.

--Peró, dóna ¿per qué tots dos? Encare que no hi vajas tu, tampoch me
  mouré d'aquí... Jo vinch, molt desvetllat --afegí ab aspresa ben
  marcada.

--Donchs ab major motiu --objectá amorosament l'esposa, acostantse á
  son marit y passantli 'l bras pe'l coll.-- Ja que't puch tenir al
  costat, després que tan t' he suspirat tota la nit...

Peró D. Pau, recobrant la contracció de rostre ab qu' havia entrat,
lluny d'entregarse al entendriment amorós á que se 'l convidava,
s'arrancá de sobre, lo menos bruscament que pogué, 'l bras de Da.
Isabel, y s'aixecá ab la major fredor tan alt com era.

La pobre muller restá parada. ¿A qué venia aquell desayre? Per primera
volta comensá á recelar que no tot lo malhumor de D. Pau obehia á la
desagradable sorpresa qu' acabava de sofrir. Pensá en la carta, y
desitjant promoure las esplicacións:

--Peró, Galcerán, qué tens?... Tu meteix ho dius, lo del nen no será
  res... Per qué t' apartas tan malhumorat?

--Malhumorat? --exclamá ell, allunyantse sens tombar lo cap y fingint
  la major calma.-- Nó; si lo que faig es anar á obrir un xich lo
  finestró.
¿No veus que 'l sol ja surt?

Y en efecte, D. Pau badá reposadament un finestró per hont s'abocá una
resplandor rosada. Da. Isabel no gosá advertirli que podia despertar
al malaltet, á qui palpá y observá una vegada més. No bén persuadida
encare de l'afectada tranquilitat de D. Pau, sospitá qu' aquella
estravagancia era sols un pretext per amagar la cara, potser
avergonyit ja de sos recels, y'n quedá ben convensuda al veure qu'
aquell seguia d'esquena, clavat á la finestra, teclejant sobre 'l
vidre.

Hi hagué un silenci de dos minuts, durant lo qual marit y muller se
perdian en tristas consideracions. _El Huracan_ havia enconat en lo
cor de D. Pau la punxada d'algun dia, ferint tot ensemps son amor
propi y sa superbia. Qu' aquell diari obehía á suggestions de son
rival vensut, no'n dubtava; peró quan ell meteix havia concebut
sospitas ¿per qué no creure qu' al fons de tot alló hi havia alguna
engruna de veritat, l'engruna suficient á alarmar lo pundonor d'un
marit y á obligarlo á pendre midas rigorosas? D. Pau venia per
sorpresa, disposat á indagar, á cridar fort, á acabar d'una vegada ab
las franquesas dispensadas á l'Albert, y, en cas necessari, á venjar
l'ultratje de sa honra. Tot ho faria á la quieta, peró estava resolt
á ferho. La derrera conversa ab son amich Dominguez acabá d'omplirlo
de recels. Aquest bon amich, endevinant bé qui seria aquell "Pablo",
ficá en la redacció d'_El Huracan_ un espía pera trobar la font de
tanta injuria. L' espía portá una carta sustreta de la redacció, en
la qu' en Rodón censurava durament aquella guerra de mala lley,
pregant al director qu' abandonés semblants medis que li repugnavan
tant més, quant de segur li foran injustament atribuhits. L' espía
havia afegit que tots aquells _Tumbos_ venian ja fets de Vilaniu. No
naixent del odi del vensut, d'hont eixia, donchs, aquella guerra
encarnissada y perfidiosa? Y per qué la soletat de que 's queixava
Da. Isabel? ¿No podia aquesta queixa esser una hipocresia de dóna
pera ferse mellor la mártir avans de qu' ell vejés ab sos propis ulls
y plé d'alarma aquell retrahiment? Y aixís, ab la ceguera de la
gelosía, comensá D. Pau á entregarse á confusións tan desbaratadas
com la d'arribar á sospitar á moments si l'autor dels _Tumbos_ seria
un amich vergonyant.

En aquesta disposició d'esperit havia arribat sens toparse ab en
Llebreta qu' emprengué la dressera, y una sorpresa derrera l'altra
desballestavan sos plans y 'l tenian capficat y malmirós al peu de la
finestra. Perque, pensava allá, recordant la conversa llagrimosa de
sa muller; ¿es possible tant fingiment, tanta hipocresia? Si capassa
fos d'aixó, n' hi hauria pera matarla! Oh, no pot ser, es impossible!
No tenia més remey qu' aguantarse, dissimular y estar á l'aguayt dels
actes més insignificants. La soletat del camí, la meteixa fosca
havian ajudat á exaltarlo, segurament. Calma, calma...

Mes, de sobte, D. Pau s'enretirá mitj pas ab lo cap abalansat al
vidre, los ulls com dos mistos, fits en un punt de la plassa. Sa
actitut era la del assalta-camins que vol assegurarse de qui vé; la
tensió nerviosa de tota sa figura, amenassant.

A Da. Isabel, que, de son recó, no 'l perdia de vista, l'assaltá 'l
pressentiment d'una gran desgracia. Plena d'esglay abandoná la cadira
y cridá:

--Peró, Galcerán, qué tens?

Ell no respongué. Tot son esperit estava allí, en aquell punt de la
plassa, que fitava ab ulls mitj cluchs. Peró de repent se li obriren
un pam, injectats de sanch, plens d'ira. La vena li havia caygut, ja
ho havia vist tot. ¡Oh infames! Traydors! Y dant un bot de fera
abordada, saltá á l'armería.

L' espant que causaren á Da. Isabel aquets moviments descompassats li
segá las camas. Tingué de sostindres al petje del llit de
l'Anita. ¿Peró qu' era tot alló? Lo cor li glatia desbocat. ¿Qué
havia vist aquell home, qu' aixís lo posava foll? Feu un esfors y
arribá al vidre. La plassa estava deserta; peró abaix, á deu passas,
fixant la vista á la finestra ab ulls esbrinadors é interrogants, la
faç trasbalsada de dolor, una cartera de viatje al coll, estava
l'Albert.

--Al... --anava á cridar ab un xiscle Da. Isabel, la má ja en la lleva
  per' obrir la finestra.

Peró, tot á un temps, trontollá la del costat, retrunyí una detonació,
y aparegué D. Pau, blanch com la cera, la pistola de níquel á la má,
dihent:

--Allá 'l tens, dóna hipócrita.

Era inútil; Da. Isabel havia caygut á terra sens sentits. Al meteix
temps, los nens, despertats de sobte, desfogavan l'espant agenollats
demunt del llit, la cambrera entrava corrent al quarto, y sorolls
fondos revelavan que 'l demés servey s'aixecava á corre-cuyta. Lo
temor del escándol infundí á D. Pau una serenitat espantosa.

--No es res, no es res --feu á la cambrera-- treya las cápsulas del
  revolver y se m' ha aviat. Sòrt encare de tenir la finestra
  oberta... Are veyéu com s'han esglayat aquestas criaturas!...

Y 's doná manya á penjar la pistola que duya amagada en l'infern del
jaqué, y á tancar la finestra, á la qual no s'atansá sense 'l terror
y la curiositat del assessí. Peró sos ulls escorcollaren en va tota
la plassa; l'Albert havia desaparegut.

Després d'una nit de lluytas dolorosas, no havia sabut aquell enamorat
empendre 'l camí sens tentar la casualitat d'una entrevista, d'un
derrer adeu, sense grabarlo, al menos d'una ullada, en aquellas
parets volgudas que li parlarian al cor lo dols llenguatge dels
objectes pertanyents al ser estimat, que li revelarian ab un llum, ab
una finestra més ó menys badada, còm seguia 'l nen, causa dels
presents afanys d'aquella dóna estimada per la qual anava á
sacrificarse ab una generositat tan heróica com secreta.

Lo cor partit y pantejant, arribá allí com tot enamorat, cego, sens
somniar perills ni emboscadas, empés pe 'l amor, per l'ánsia
devoradora de consol. Los reflexos que 'ls moviments de D. Pau
promogueren en los vidres, que la claror de fòra opacava,
l'atragueren més y més; aná acostantse, acostantse maquinalment. Un
raig d'esperansa consoladora li aixamplava 'l pit: "Da. Isabel
l'havia vist, la finestra de l'armería tremolava, s'obria, ella eixía
á darli gracias de sos cuydados, á dirli adeu"... quan la detonació
li glassá las sanchs y 'l bolet li caygué á terra atravessat per la
bala. L' instint de conservació li feu empendre vergonyosa fuga, que
sostingué tant com, tombant lo cap, ovirava la casa Galcerán. Per fí,
un panteig insoportable 'l feu parar, y, arredossat á una casa, tot
revenintse, comensá á considerar sa situació. No podia haver
descarregat contra ell més que 'l hereu Galcerán. La campanya d'_El
Huracan_ li havia d'enfornar la gelosia al pit, y aquell home degué
arribar de sobte, assedegat de venjansa... Oh! qué havia fet? Quína
imprudencia més espantosa! Tot ho havia perdut ell. La tranquilitat
d'aquell matrimoni era ja impossible; inevitable la desgracia de
l'Isabel! Y al considerarse principal autor de la desventura
d'aquella dóna, cregué que se li esberlava 'l pit, s'execrá á si
meteix, malehí la propia existencia y envejá la mort, únich refugi
contra la persecució de la fatalitat que 'l oprimia.

Una forsa secreta l'empenyé altre cop carrer avall. Tot estava
solitari; lo cel, d'un blau desesperador, anava inundantse de llum,
d'una llum espansiva y riolera que contrastava ab la quietut
d'aquellas casas tancadas de dalt abaix. L' Albert sentí una
esgarrifansa de repulsió; alló era Vilaniu, aquell gran cau
d'escorsóns tan afavorit per la naturalesa, tan acaronat pe 'l sol.
Nó, ni un moment més. Son bau l'havia enmatzinat; mentres fora allí
no faria més que mal. Evitar las consecuencias del que ja havia fet
era impossible. Si hi havia una Providencia, y aquesta s'apietava
d'aquella pobre víctima, fora l'única que podria salvarla. Potser la
trauria de Vilaniu,... Potser... --sa imaginació febrejava--
potser... fins la llensaria en brassos de son amor...

Sens adonarsen, havia arribat l'Albert al portal de Baix. Un soroll de
picarols trencá son desvari: era la diligencia qu' anava á eixir de
la vila.

--Y donchs, que s'es adormit? --preguntá 'l majoral, parant los
  animals-- ¿Qué no vol venir?

L' Albert respongué ab lo cap, se ficá en lo carruatge sens badar
boca, y, desde son recó, al arrancar los cavalls, llensá á la vila
que 'l vejé naixer un esguart de fástich y odi. Després se tombá de
cara al encoixinat, y llágrimas ruhentas li escaldaren la vista.

### X

Quan, aquell dematí, 'l senyor Merly entrá á la cambra de son fill y,
en lloch d'aquest, se trobá ab una lletra de despido, de poch se
fereix.

--Francisqueta! Francisqueta! ¿qué vol dir tot aixó?

L' interpelada entrá, tremolant com una fulla al arbre, los ulls
encare roigs de tant plorar.

--¿Qué significa tota aqueixa comedia? Es á dir que tu ho sabias, no
   me n' has dit res, y encare l'has ajudat á fugir?

--Nó, home, nó; no'n digas fugida. Es qu' á tots dos nos ha faltat cor
  pera dirt'ho. Com qu' aviat t' enfadas tant, tu mateix t' ho perts
--respongué ella, deixantse caure en la primera cadira.

D. Ramón se posá furiós; las mans plegadas al derrera, los ulls fora
del cap, son front y sa calva com una escarlata, comensá á passejar
per amunt y per avall, esclamantse de bo y millor, sens escoltar las
escusas de la seva pobre dona.

"Es á dir qu' ell era un zero á l'esquerra; qu' á casa seva 's prenian
 las més grans determinacions sens contar ab ell pera res, com si ell
 no fos ningú!... Qué s'havian pensat mare y fill? Per més que
 l'Albert tingués vint y cinch anys, per més que fos major d'edat, no
 era tan amo de sos actes que pogués desconeixer l'autoritat d'un
 pare ni prescindir dels debers de fill. Ell volia esser respectat
 tan com viuria, y son fill y sa muller estavan obligats á
 respectarlo..."

--Com s'entén? ahont aném á parar?... No sabéu qu' un pare es
  representant de Deu á la terra?... Estém ben guarnits de la manera
  que
's posa 'l mon!

--Peró, home...

--Qué peró home ni que més camándulas! Tant tu com ell teniu culpa, y
  no
'm vingas ab rahóns de mal pagador... La vostra sòrt es que jo no so
 amich d'escándols; que sinó, era capás de fer portar al meu fill de
 Barcelona fins aquí entre mitj de dos guardias civils...

--Peró si...

--Vols fer lo favor de callar?... No 'm vinguis ab peros ni cuentos. A
  mi no 'm farás veure Sant Cristófol nano, á mi no 'm desferás que
  l'Albert es un mal fill, que s'ha acostumat á anar per las sevas
  sens contar ab son pare pera res. Veus lo que 'm va passar ja ab
  alló d'en Solá. Ell sabia bén bé que'n Pinyol no tenia rahó,
  peró 'm va explicar may, per ventura, la lley en que s'apoyava?...
  Vol prescindir de mi, eh? Donchs ja pot comensar. Pera mi, com si
  ja no existís al mon. No vull saber més d'ell; no li enviaré un
  xavo; que s'arregli...

--Si tornará, home, si tornará...

--Nó; aixó si que nó. Aqui á casa que no intenti posarhi més los
  peus!... No está tan malament á Vilaniu? No estava tan malament al
  meu costat que may me comunicava res, que may m' aprobava res?...
  Donchs que no torni... que s'estiga á Barcelona... á veure qué li
  darán allí... darrera alguna donota. Ah! ja'n tinch bén bé jo la
  culpa de lo que m' está passant: jo no li hagués enviat may: jo
  hagués cregut á D. Joseph que sempre m' ho deya.

--Pero, veus? D. Pau bé ha tornat...

--Sí, quan? Quan la salut de la seva dóna ho ha requerit, quan no ha
  pogut de menos. Per que, vet aquí que 'ls hi donan á ciutat: que
  fins la salut hi perden. Tants escarafalls com fan dels pobles, y
  després, cametas ajudeume, tots hi han de venir á raure, si volen
  viure bons y sans... Pero vés quin goig se'n va veure D. Joseph de
  son fill! Y encare, allí era diferent: la casa Galcerán es una casa
  forta; nosaltres no podém mantenir duas casas...

Peró al arribar aquí, la minyona interrompé á D. Ramón, entrant ab una
carta á la má. Eran duas ratllas de D. Pau. A D. Ramón li doná tal
salt lo cor, que la desclogué d'una esgarrapada ab l'intent de
llegirla sens ulleras. Peró acalorat com estava y tremolós per sa
excitació, tingué d'asseures, s'aixugá 'l front, s'encabalcá 'ls
quevedos, llegí y, mudant los colors, esclamá:

--Que diable hi deu haver!... D. Pau es aquí y't demana á tu,
  Francisqueta.

--A mí?

--A tu, á tu.

--Ay, que 'l meu fill no tinga una desgracia! Jesús, Maria
  Santíssima!

--Nó, dona, aixó nó; --més aviat será qüestió del pobre Pepito --saltá
  D. Ramón, més mort que viu. Pepa! Pepa! --cridá tot seguit.

La minyona, que no s'havia allunyat cinch passos, entrá arreu.

--Qui ha dut aquesta carta?

Era 'l cotxero qu' esperava encare abaix la resposta.

--Y donchs, feslo pujar.

Lo cotxero aclarí 'l misteri: donya Isabel estava malalta, havia
abortat.

--Donchs, cuyta, cuyta, Francisqueta, arréglat y veshi. Jo comenso á
  anarhi.

Lo cotxero manifestá que serian inútils sos passos; que 'l senyor no
volia veure á ningú, á ningú absolutament; qu' estava desconsolat per
creures causant d'aquell fracás. Y esplicá l'historia de la pistola
tal com l'havia sentida de la cambrera. L' espant d'aquella detonació
imprevista deixá á Da. Isabel sense sentits pensant que D. Pau
s'havia mort.

Peró D. Ramón, portat de son bon afecte, no s'entengué de rahòns y,
sens esperar á sa muller, feu via á casa Galcerán ab lo cotxero,
informantse més minuciosament de tot, estranyantse ab lo major candor
d'ignorar encare l'embrás de Da. Isabel.

De sobte, atravessant pel carrer del Pou, topá ab lo senyor rector.

--Ahont va don Ramón, tant cremat? preguntá 'l sacerdot senzillament.

Lo vell Merly, no poguent ocultar l'angúnia que l'empenyia, tractá
d'escabullir lo cos, accentuant molt la necesitat que 'l cridava á
casa Galcerán.

--A casa Galcerán?... Que hi há alguna desgracia? --feu lo rector,
  emocionat de veras, y ajuntantse ab D. Ramon instintivament.

--Y bén grossa potser, respongué l'amich dels Galceráns, tocat ja per
  lo interés que manifestava 'l senyor rector, y desitjós d'atreure'l
  fins á aquella casa pera mellor consol.

Y escursant lo pas y deixantse endevantir pe 'l cotxero, explicá, fil
per randa, l'ocorregut d'ahir al vespre ensá.

--Ja veu quinas tribulacións, senyor rector.-- lo fill y la senyora,
  tots dos malalts, pobre don Pau!... Ja li dich jo que n'hi ha un
  feix d'aquest mon!... Figuris qu' aquest matí á mi també se me n'
  ha anat l'Albert á Barcelona... qu' are'ns podria fer bon servey.

--L' Albert! --exclamá 'l rector, obrint los ulls desmesuradament y
  quedantse rumiant una estona-- ¿Peró, cóm? pera no tornar? ¿No
  havia obert despaig aquí?

--Qué hi fará sí 'ls joves semblan ximples? Las ha dadas en qu' aixó
  no li agrada; qu' aquí no s'hi troba bé y vájili al derrera. Jo ja
  sé qu' aquí no té certament lo porvenir que pot trobar al costat
  del senyor Olivó... peró vosté no negará que, veures separat del
  únich fill qu' un té, es molt trist.

Peró 'l rector, qu', evidentment encaparrat, ja ni 'l sentia, 's
contentá ab respondre incongruentment ab un:

--Bé, home, bé... ¿Y... ha dit que D. Pau es aquí, eh?

--Ah, sí. Lo que falta saber are es si'ns rebrá.

Lo capellá arrugá l'entrecellas com qui no entén prou bé.

--Aixís ho suposa 'l cotxero. Sembla que don Pau está tan afectat, que
  no vol conversa, que no está per ningú.

--A veure, á veure... --interposá en to dubitatiu lo sacerdot, tot
  recullintse 'l manteu pera muntar lo primer grahó de la gran escala
  hont havian arribat ja.

La sota-cambrera 'ls instalá en la saleta de confiansa, repetint los
dubtes insinuats ja pe 'l cotxero. D. Pau no havia tret lo cap de la
cambra del nen hont permaneixia tancat, com no fos pera parlar ab lo
doctor Roig, y havia declarat resoltament que no volia veure á ningú
més.

--No obstant, si sab que som nosaltres... --indicá D. Ramón.

--Nó, no hi vol dir res --saltá 'l rector-- esperém; no l'incomodi,
  bona minyona. ¿Cóm está la senyora? Ha deslliurat ja?

--Fa un quart, senyor rector.

--Bé, bé, bé, bé; esperém, donchs. No ha dit, vosté, don Ramón, qu'
  arreu vindrá la sua muller?

--Miri: ja es aquí.

Lo rector s'aixecá y digué á Da. Francisca, mentres se treya la
mantellina, que si l'estat de la malalta ho permetia y s'ho podia fer
venir bé, li indiqués qu' ell era allí. Aquella desaparegué ben
prompte per las habitacions de donya Isabel, mentres los dos homens
s'aclofavan pensívols y silenciosos en senglas butacas. Los
finestrons estavan talment ajustats qu' aquells bons senyors boy
no 's podian veure. Mellor pera reflectir, pensá 'l rector; y tot
ajeyent lo front sobre 'l palmell de la má esquerra, s'entregá á la
meditació en cos y ánima. Peró D. Ramón, que per un moment semblá
imitarlo, arreu comensá á remenarse ab frisansa. L' esperit de son
rellotje, 'l tich-tach del péndul que guspirejava demunt la xemeneya,
l'adolorit grinyol de las portas que 'l servey obria y tancava
discretament, cent petits sorolls que venian de las pessas
inmediatas, lo distreyan, li esmicolavan lo temps en una successió
eterna, excitavan sa curiositat y li comunicavan l'impaciencia del
prés. Acostumat á recorre aquella casa ab complerta llibertat, l'home
no podia avindres á semblant inacció.

Afortunadament no trigá en apareixer la seva dòna pera manifestar á
aquell sacerdot que Da. Isabel desitjava parlarli. Després, quedant
sola ab son marit, digué en veu baixa:

--Pobre senyora, pe 'l primer que m' ha preguntat es per l'Albert...
  peró d'una manera que t' hauria trencat lo cor.

--Y donchs; que potser també ella sabia lo que jo ignorava encare?

--Sí. Es á dir sí; nó --saltá la pobre dòna, repensantse y confonentse
  ella meteixa al volguerse explicar la vehemencia ab que li havia
  parlat Da. Isabel-- lo que hi ha es que... d'alló... com qu' ahir
  al vespre l'Albert no va venir, y jo vaig dirli qu' estava malalt,
  en mitj de la febre qu' ella ha passat, quí sab com lo veya? Potser
  mort; perque no pots pensarte quants cops m' ha fet repetir qu'
  estava bo y en camí de Barcelona.

D. Ramón, sens objectar paraula, 's quedá tamborinant en los brassos
de la butaca, y regirantse penosament cada dos segóns. L' home no
entenia la conducta de D. Pau. Encare qu' aquest volgués cuydar al
seu fill,
¿per qué refugir lo costat dels bons amichs? Ell no 'l trauria del
 capsal, peró hi entraria á ferli companyía, li daria compte de tot
 lo fet en l'alcaldía durant la seva ausencia, parlarían del curs
 donat al assumpto Rodón, lo distrauría, en una paraula. Després,
 aixecantse y aplicant un moment l'orella á la porta de la armería
 per hont havia desaparegut lo rector:

--Peró qué fa aquest home? qué per ventura la confessa?

--Peró, home, si no fa dos minuts qu' hi es --saltá Da. Francisca, qu'
  en aquell moment pensava en quin tros de camí 's trobaría 'l seu
  fill.

--Calla, que sento passos --feu D. Ramón, contenint fins la
  respiració.-- Algú truca ab los nusets dels dits dins del quarto
  del nen... Prou es ell, prou. Quí has deixat ab donya Isabel?

--A ningú més.

--Oh, donchs, prou es ell, prou... ¿A qué venen aquets misteris? Qué
  significa tot aixó? --exclamá 'l vell Merly, tot penedit d'haver
  portat allí á quí sabia arreglárselas pera veure á en Galcerán
  avans qu' ell.--
¡Ca, si no hi ha res més manifasser que 'ls capellans!

Y engelosit com una criatura, torná á regirarse per la butaca,
llambregant ab esguarts de fòch los tòchs metálichs que lluhian per
las parets, caragolant l'ala del barret de palla que tenía en las
mans, encavalcant y descavalcant las groixudas camas sota la bola de
son ventre botarut, mentres la seva dòna, molt recullideta, seguía
pensant en son fill desde 'l sofá.

Ja havia mirat dos ó tres cops l'agulla del péndul acostanthi'l nas D.
Ramón, quan per fí torná á sentir remors estranyas. Corregué á espiar
y li semblá llavors, que 'ls dos homens entravan plegats á l'alcova
de Da. Isabel.

--Te dich que no entench que 's remenan.

--Y déixals fer, home, per Déu.

--Es que suposo que donya Isabel no estará en perill de mort per que
  la confessin ó tractin de cosas majors... Mira qu' es qüento!
  Qué 's deu haver embolicat per allí dins aquell capellá? Ja't dich
  jo que fará bon sol quan jo 'l torni á portar per aquí.

Y D. Ramón, ofuscat per la gelosía, arribava á ofendres y á creures
deguda com un favor la visita d'aquell sacerdot. Per aixó quan,
finalment, lo senyor rector eixí y li allargá la má pera despedirse,
lo vell Merly feu en to evidentment ofensiu:

--Vaja, ja ha sortit ab la seva?...

--Sí, y me'n podria dar las gracias --respongué l'interpelat, qui 's
  sentí injustament ferit.

"Aixó es bo; 'l mon al revés" --pensá D. Ramon, interpretant á sa
 manera aquellas paraulas misteriosas.

--Ah! --saltá 'l rector, tornant enrera duas passas de la porta qu'
  havia ja atravessat.-- M' ha encarregat don Pau que tingan la
  bondat de no entrarhi, que ja 'ls cridará.

D. Ramón lo despedí ab la llambregada del prés á qui venen á posar un
nou grilló. Plé de malhumor insoportable, torná á asseures; peró, al
cap d'un moment, s'aixecá, resolt á sortir una estona. Aquella saleta
tan fosca, tan trista, tan plena de privacions y entrebanchs, li
semblá un calabosso. Tenia fam de respirar ab llibertat: se plantá 'l
barret y eixí... Peró quan se trobá á l'escala, no gosá arribar al
carrer; torná enrera y 's contentá ab baixar al jardí, tot exclamant
interiorment:

--Al menos hagués explicat qué s'han fet per allí dins!

Mes, era aquest un secret que no arribá may á oidos del bon vell, bé
que prompte un' altre enigma vingué á ofegar en son esperit la
curiositat primera: la conducta estranya qu' en lo successiu guardá
D. Pau, negantse á escoltarlo ni dos minuts, negantse á rebre fins á
las personas de més suposició que s'interessavan per la salut de sa
muller.

Aquell home tan donat á la política, tan fayent y sociable, semblava
un altre. Desvanescut, per aquell sacerdot y pe 'l jurament de sa
muller, lo dubte que 'l crucificava, s'espantá de sí mateix. Si per
gran xaripa l'Albert havia escapat ab vida de aquella injusta
agressió, quí li responia are de la sòrt de Da. Isabel? Oh, quína
imprudencia més horrible! Ell, ell, l'assessí de sa muller, de la
mare de sos fills, cego butxí d'un ángel ultratjat y perseguit per la
més infame mentida!

D. Pau no sentia més dalé que 'l de reparar lo mal causat, salvar,
retenir aquella dòna estimada. L' amor sentit per ella l'abrusava com
may, s'accentuava com may sobre sos fills, sobre tot lo qu' ella
havia estimat ó havia mirat un dia ab interés.

Lo doctor Roig se reservava 'l pronóstich devant la decidida propensió
d'aquella naturalesa á un fenómeno tan anormal y perillós; mes no
desesperava de salvarla si la febreta cedia. Tot havia anat bé, y 'ls
dolors lumbars y abdominals de que 's queixava la malalta eran
senzillament consecutius. Peró D. Pau no sossegava: ell meteix volia
cuydarla, observarla á cada instant, y, si de cas eixía de l'alcova,
era no més pera subjectar al nen que, per una d'aquellas
resurreccións de criatura, ja ballava dalt del llit, y pera tancarse
breus minuts en l'escriptori hont desfogava lliurement lo dolor que
l'oprimia.

Al segón dia, Da. Isabel presentava una extrema palidesa y una
hemorrágia creixent. Lo doctor Roig arrufá 'l nas y no pogué amagar
certa alarma. D. Pau s'atreví á indicar la probable conveniencia
d'acudir á tractaments enérgichs; peró 'l senyor Roig era partidari
decidit del sistema espectant, no hi hagué medi de persuadirlo. A las
quatre de la tarde, la malalta estava pitjor; havia tingut unas
esgarrifansas que li duraren tres quarts d'hora, la hemorrágia
creixia en quantitat y fetor, los dolors abdominals desapareixian y
la cremor de la pell y 'l pols aumentavan. Llavors lo doctor Roig
s'empenyá en prescriure una sangría. D. Pau comensá á dubtar de la
ciencia d'aquell metje, qu' á Vilaniu passava per una ilustració
médica. Tement un desenllás fatal, telegrafiá al seu sogre, que
comparegué l'endemá á la nit, y aquesta meteixa nit demaná á consulta
dos metjes de Barcelona.

Mentrestant, á la casa acudia mitj Vilaniu, uns oferintse de cor, com
la repenedida senyora Montellá, que s'instalá al costat de Da.
Francisqueta á compartir ab D. Pau los cuydados de la malalta, altres
sens més afany que 'l de tafanejar. Lo general y D. Ramón rebian á
tothom en lo menjador y excusavan lo retrahiment del amo de la casa,
que seguia més malhumorat cada dia.

Acostumat á dominar y malavesat per la sòrt, D. Pau se consumia devant
l'impotencia de la medicina que 'l condemnava á tascar per primera
volta
'l fré del impossible. Possehit de l'alarma, á cada nou síntoma
 enviava á cercar al Sr. Roig, y quan aquest arrufava 'l nas, li
 llensava una mirada d'odi. Uns cops girava 'ls ulls al cel com
 fembra esporuguida, demanant clemencia; altras vegadas desconfiava
 de la misericordia divina y s'imaginava á Déu un ser impassible, cor
 de roca, desprovist de tot amor per la seva creació, renegava de la
 seva crudeltat y plorava y picava de peus ab la rebequeria d'una
 criatura consentida. Peró, al menor raig de esperansa, tornava á
 reconciliarse ab lo Creador, y, 'ls ulls plens de llágrimas, li
 demanava apoyo, una sòrt d'aliansa que després recompensaria posant
 á contribució totas sas forsas que ja 's sentia renaixer y creya
 altre cop prepotents. Son pensament era presa d'un mar procelós,
 tantost enlayrat á la cresta de l'ona més superbiosa, tantost
 estimbat al xuclador del dubte, tantost escupit á la tova platja de
 la fé, hont, afadigat de lluyta, hauria volgut reposar, per' esser
 altra volta xuclat d'aquí y sumzejat sens compassió. Y si de cas en
 aquest trasbals insoportable li passava com un llampech l'idea de
 que sos enemichs podrian pendre per gran victoria la mort de Da.
 Isabel, se li capgirava 'l cervell, la rabia 'l cegava, 's posava
 furiós. Son torment era tant més crudel en quant no podia esbravarse
 ni per la válvula consoladora de l'amistat. Tota l'expansió de son
 dolor quedava reduhida á traspuar pe 'ls fets. Quants rodejavan á D.
 Pau veyan traslluhir aquell dolor en la vivesa ab que parlava als
 metjes, en la tendresa ab que tractava á sa muller, en l'energía y
 dalé ab que li aplicava 'ls remeys, y 'l desfici ab qu' esperava
 llurs efectes. Més tart, se li pintavan á la cara 'l descoratgement
 del desengany y l'abatiment de forsas; sos llavis, per aixó, no 's
 desclohian; girava en rodó y, sens haver proferit un suspir, ni un
 gemech de pena, corria á tancarse, alterós é intractable á quants li
 eixian al pas.

La Queta, qu' havia comparegut de nou á la casa, ficantse, si't plau
per forsa, á la cuyna á ajudar al servey, desitjosa de perdó,
s'atreví un dia á demanarli que l'enmenés á l'alcova. L' hereu
Galcerán, sens pararse á escoltarla, l'amidá de cap á peus ab una
mirada verinosa, y maná secament que llansessen aquella dòna al
carrer. Ella quedá feta una mar de llágrimas, peró, ab la esperansa
d'ablanir aquell cor, no hi hagué qui pogués arrancarla d'allí. Tentá
una segona vegada, quan ja havian vingut los metjes de Barcelona, y
D. Pau se posá fet un foll al veures desobehit.

--Trayéume á fòra aquesta desagrahida: no la vull veure més!

Y com si no trobés un mot prou aspre qu' afegir, intimá á la Queta ab
un cop de cap y tocant l'ase.

Senyors y servey miravan á D. Pau encongits y temerosos, los uns
tement per sa salut, los altres una rauxa de geni que 'ls deixés
malparats. L' única persona á qui mostrava tendríssima afabilitat era
Da. Francisqueta, la mare, la genuina representant del jove
injustament escomés. Ella no li parlava de política ni de negocis;
compartia ab ell los cuydados de Da. Isabel, y allá, al fons del cor,
plorava l'ausencia d'un ser estimat, certament ben digne del respecte
de son agressor. Mes, fòra de l'afligida mare, D. Pau no atenia á
ningú. Per aixó, fins son sogre callava al veure'l entrar, D. Ramón y
en Llebreta li feyan pas, ab los ulls á terra, esperant, com dos
gossos bastonejats, l'adveniment del favor perdut.

D. Ramón, sobretot, estava inconsolable; aquell despegament y'l del
seu fill eran dos claus que tenia clavats al cor. L'Albert no havia
escrit més qu' una carta donant part de la seva arribada, insinuant
apenas la necessitat de perdó, com si son darrer determini fos lo més
natural, y sens llansar l'esperansa més remota de tornar á Vilaniu.

"Quatre ratllas y en lletra desordenada! Aquí 'l tens: ja torna á
 esser á Barcelona, ja 's hi troba com lo peix á l'aygua, ja escriu
 d'una esgarrapada, distret, sense ni saber qué dirnos... Té, l'única
 part un xich afectuosa es aquesta hont demana novas d'en Pepito y de
 Da. Isabel... Si no fos per aixó, potser ni'ns pregaria que
 cuytessim á contestarli."

Per altra banda, 'ls rums-rums de la vila me 'l duyan marejat. Tot
Vilaniu anava remogut per un sol crit: la jove Galcerán se moria! En
la derrera consulta, 'ls metjes l'havian desahuciada, no hi havia
remey. En cassinos y cafés, pels rotllets de las botigas, en visitas
y escriptoris nos parlava d'altri, y tot eran comentaris y disputas
sobre la causa determinant d'aquell accident. Hi havia qui no
s'amagava de suposar devant del vell Merly, que si D. Pau havia comés
alguna violencia, un quasi-assessinat. ¿Qué era, sinó, una certa
detonació que,'l meteix dematí en que caygué malalta Da. Isabel,
havian sentit los vehins de la plassa? La compradora de las monjas
assegurava que 'l tiro havia retrunyit dins meteix del entresol.
Ella, al cap d'un minut, vejé á D. Pau tancar la finestra. D. Ramon,
encés d'ira, omplia de fástichs á qui tal deya, y esplicava 'l fet
com los criats. "Alló podia passar al més destre, tot lo demés era
una calumnia de mala lley; y que 's tinguessin la llengua, perque,
com alcalde, era capás de férne una de las sevas."

Entre 'ls qu' havian dat acullida al suposat adulteri, la malicia
anava més lluny, relacionant la fugida de l'Albert ab l'arribada de
D. Pau. De segur que l'adúltera havia cuytat á avisarlo, y quí sab
qué havia succehit? Un dels qu' havian marxat ab lo noy Merly
assegurava qu' aquest no badá boca en tot lo camí, sempre ab la cara
amagada al recó... y que duya 'l bolet brut y escaixalat de l'ala com
si li haguessen tombat de un cop de pedra.

Los metjes de Vilaniu parlavan de las ocurrencias sens eixir dels
dominis de llur professió, atacant durament l'ineptitut del company
Roig que, com deyan los de Barcelona, havia prés l'_a_ per la _b_.

--Perque, senyors, de qué's tractava aquí? D'una metrorrágia puerperal
  inmediata. ¿Deguda á qué, senyors? A un vici constitucional, á una
  cloro-anemia prou coneguda, y determinada no més qu' accidentalment
  per una commoció moral. Y bé, donchs, administrar una sangría,
  acudir á antiflogistichs en casos aixís, trobarse ab una malalta
  que té la pell cremosa, las extremitats fredas, lo ventre fluix y
  espalmat, una gran excitació nerviosa y cent quatre pulsasions y
  aplicarli sols una tela de moltó y acudir á simples sudorifichs, no
  es desbarrar? No es matar la malalta? Lo que calia era un
  tractament tot oposat; bons caldos, vi ranci, cordials, injeccións
  intra-uterinas. Los companys de Barcelona aixís s'espressavan y
  tenian rahó: lo metje Roig era un ase.

Peró 'ls profans se posavan del cantó del Sr. Roig, gloria de Vilaniu,
y suposavan que tot alló eran envejas y rivalitats fomentadas per la
presumció dels metjes de ciutat, una colla de sabuts que, de segur,
l'haurian morta primer que l'altre. Los criteris vacilavan, no devant
de las rahons, sinó devant de qui las emitia, y aixó, tant si 's
parlava de medicina, com si 's sostenia la murmuració del atentat de
D. Pau. Solzament las enemigas de las Ocas mantenian certa reserva,
com espalmadas devant lo perill de veure á aquestas trumfar altre
cop. La mal continguda satisfacció de la Sumpteta acabava
d'escamarlas á totas. De segur qu' havian pecat de massa crédulas,
que llur bona fé havia sigut sorpresa. Y empesas per una por
interessada y pe 'l supersticiós respecte qu' infundeix la mort,
llansavan llágrimas de penadiment, é invadian la casa Galcerán en
actitut de protesta, assedegadas de reconciliació. La Montserrateta,
ja lliure de sa gelosia, repetia á tothom que la seva mamá estava
prendada de las virtuts de la malalta á la que 's podia donar lo
combregar á las foscas; Da. Francisqueta pe 'l meteix; lo Sr. Rector
no tenia prous paraulas per' alabarla. ¡Quín disbarat, donchs,
d'haverla abandonada per _un dicho me han dicho_!
¡Quína bestiesa d'escoltar tot aquell teixit d'injusticias! ¡Cóm
 havian caygut al parany!

Llavors se feu una reacció en molts esperits; tot eran alabansas pera
Da. Isabel, planys y temors de perdre á una senyora tan exemplar y
respectable. Mitj Vilaniu aná al combregar que presidiren D. Pau y 'l
general en persona. Un reculliment extraordinari regná per tot lo
curs. Essent de nit la cerimonia, totas las finestras, portas y
balcons estavan sembrats de llums. La llarguíssima professó caminava
ab imponent quietut, al toch llunyá de la trista campaneta, y 'ls
espectadors observavan en silenci 'l nombre y calitat dels
concurrents, entre 'ls quals no faltavan ni 'l pubill Tárrega ni'n
Riudabets qu' anava tremolant de camas y groch com la cera. Derrera
del Senyor, s'empenyia una inmensa cua de dònas vestidas de negre y
encaputxadas, lo rosari en una má y una candela en l'altra. Quasi de
cada porta sortia alguna dòna á engrossar aquell núvol negre sembrat
de estrelletas d'or. La passada havia durat mitj' hora. Peró ahont se
clavaren principalment los ulls del espectador fou en lo rostre de D.
Pau, esgroguehit, transmudat, roigs los ulls, lo cabell enrera, la
faç estirada, tot son posat caygut.

La lluyta d'aquells dias havia aclaparat al gegant. Quan los metjes
declararen que tot era ja inútil, aquell geni indomable quedá rendit.
Llágrimas silenciosas solcaren son rostre, sos accionats y sa paraula
eran per demés tendres ab tothom. Veyent altra volta á la Queta,
l'agafá de motu propi, l'acompanyá al capsal de la malalta á rebre
l'absolució desitjada, y, com si aixó no bastés, desseguida apretá á
la commoguda vella entre sos brassos. Després torná á l'espona pera
no abandonar ja més la má d'aquella dòna estimadíssima, pera
infundirli forsas ab que sostindre la desgarradora lluyta,
arruixantla de tendresas y petóns compassius. Y si sa mirada queya
sobre 'ls demés, seguia impregnada d'igual compassió. Son cor s'havia
omplert d'una tendresa tristíssima, beguda al capsal d'aquell llit,
barreja de compassió y basarda al'hora, que naixía de la presencia
del perill y de la conciencia de la propia inutilitat. ¿Qué eran tots
ells devant la Mort? Res; uns sers tan frévols y dignes de pietat com
aquell tan volgut qu' allí agonisava.

Y no obstant, duas horas després, quan donya Isabel finá, D. Pau sentí
renaixer son carácter. Una llágrima grossíssima li entelá 'ls ulls,
se tirá als brassos de son sogre qu' havia caygut sobre 'l sofá,
estrenyé fortament las mans de sos amichs y servidors, besá ab deliri
als nens, y entrá de dret al escriptori á fer plans y donar ordres.
Ningú 'l vejé plorar més: una glopada de fel havia estroncat lo doll
passatger de sa tendresa. Son cor sentia un odi tan universal per
Vilaniu com lo del meteix Albert; peró en sa cara hi havia tota la
dissimulació del polítich hábil.

L' endemá, queya com una bomba sobre Vilaniu la nova de que l'hereu
Galcerán se'n duya 'l cadavre de Da. Isabel á Barcelona. Tots los
esperits bategaren corpresos d'un meteix temor: la porta dels
Galcerans ja no s'obriria més, la primera família del poble 'ls
abandonava, era per Vilaniu com la cayguda d'una dinastia. Aquella
escala fou un jubileu de gent qu' anava á enterarse bé, á tentar de
dissuadir á aquell senyor. D. Ramón, lo primer, pregá mitj' hora: no
podia compendre qué movia á D. Pau á pendre un determini com aquell
que seria interpretat com senyal d'aburrició ó desconfiansa, y, per
consegüent, havia de congriarli enemistats y apartarli la gent de las
urnas.

L' hereu Galcerán dava á tothom la meteixa resposta de sentiment
familiar: era per una delicadesa vers al seu sogre qu' estava de
quartel á Barcelona: ningú 'l tragué d'aquí.

Y veure marxar, carretera amunt, aquell atahut, dins d'un cotxe
endolat, y derrera d'ell tota la família y servey de la casa en dos
cotxes més, fou un dol y un afront per Vilaniu.

Lo dia, successor d'una nit de pluja, hi ajudava. Boyras borrimosas de
tardor tapavan las montanyas dels voltants; un plujím invisible y
fret atravessava la roba, apagava la pols del camí, ensordía 'ls
sorolls, posava sucosas las descoloridas fullas que salpicavan encare
l'esblanquehit brancatje dels plátans. La carretera traspuava un
fanch bituminós que s'enganxava en feixugas placas á las solas. Las
terras de conreu s'extenian á dreta y esquerra com ermots amarats, y
la migrada vegetaciò dels horts s'ajeya esllanguida y plorosa com
anyorant lo sol, qu' aquell cel de llet reduhía á las condicions
d'una lluna entelada.

Lo portal de Baix s'omplí de gom á gom. Centenars d'amichs y tafaners
qu' hi feren cap, seguiren ab la vista 'l trist convoy, clavats al
peu del portal, muts y pensívols com si presenciessen l'emigració
d'una época. Mes, en mitj del silenci, dos obrers, pegantse y
empenyentse com payassos, s'obriren rotllo. Lo més barbut y desfatxat
d'ells, una blusa de teixidor á l'espatlla, una catxutxa aixafada al
front, avansá devant la multitut, s'aixancarrá cómicament, y fent
corn de la má, cridá en veu grossera y forta:

--Bon vent... madur!

Y tot ensemps, aixecant lo bras esquer, se pegá en la font del meteix
un cop ab lo cantell de la má dreta. La vara de D. Ramón no fou prou
amatent per' assolirlo quan fugia. Alguns sonrigueren, d'altres
condemnaren la grosseria ab una mirada reptadora. Hi hagué filosop
que prengué aquell obrer per heralt de la revolució triomfant.

Peró tots los ulls convergiren altre cop á la carretera, que sols
aquell convoy trepitjava. Lo trist corteig aná enxiquintse,
enxiquintse, fins presentar tan sols la negrosa esquena d'un cotxe,
suspesa sobre 'l perfil de duas rodas. La vista escorcolladora
s'enterbolia quan aquella taca negra 's redressava dalt del serradet.
Per fí un llens cendrós ho esvahí tot. Llavors, aquella gentada,
amarada d'humitat, plegá 'ls brassos ab esgarrifansas de fret, y sens
comunicarse cap impresió 's destriá, apretant cada qual lo pas vers
casa seva.

En Llebreta y D. Ramon pujavan per senglas aceras del meteix carrer;
lo primer ab las mans á la butxaca y 'l cap cot com un mort de fam;
lo vell Merly, encaparrat y encés de cara. Ni un ni altre badavan
boca. Al pobre vell, la vara d'alcalde li caygué dos cops al fanch. A
la fí, pera dar l'adeu á son company, sos llavis mormolaren:

--Es massa fort aixó, es massa fort...

Mes ho era pòch, ho era pòch! Sos ulls, fits en aquell trist corteig,
no
's pararen un moment en los primíssims fils del telégrafo que
 s'extenian á un cantó del camí, muts y quiets com materia inanimada,
 servint de pujadors als enjogassats pardals. Y no obstant, al
 arribar á casa seva, vejé qu' aquells fils l'havian cridat, fent
 estampar son nom sobre una cinteta cendrosa y al peu molt pocas
 paraulas més: Urgeix vinga. Albert en perill. Olivó.

Era inútil. L' Albert, enterat del desastre Galcerán pe'ls diaris,
havia caygut impensadament mort en un Tiro de pistola. Llavors sí
que 'l pobre vell no pogué sostindre més ab seguretat la vara. Tot
Vilaniu lo vejé alguns mesos anant y venint de missa d'onze,
arrossegant una cama, 'l cap y 'l bras esquer penjant, la boca tòrta
y babosa, plorant á cada amich que l'aturava, sempre de brasset d'una
dolorosa envellida que tothom saludava ab lo nom de Da.
Francisqueta.

Fi.



*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75945 ***