path: root/75809-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***

# Jesús que torna

Drama en tres actes y en prosa

Àngel Guimerà

1917


`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`

Estrenat en el Teatre de Novedats, la vetlla del 1 de Mars de 1917.

Repartiment

  Personatges               Actors
  ------------------------- -----------------------
  Gladys                    Da. Assumpció Casals. 
  Madama Gringoire          Miquela Castejon. 
  Joana                     Josefa Parsiva. 
  Pepa                      Maria Vila. 
  Nataniel                  D. Enrich Borràs. 
  Rey Rodolf                Jaume Borràs. 
  Príncep Demetri           Anton Strems. 
  Comendatore Morelli       Ramon Tort. 
  Comte d'Orlof             Gaston A·Màntua. 
  Baró d'Arding             Joseph Claramunt. 
  Baró de Grigní            Bartomeu Pujol. 
  Vescomte d'Arlet          Joaquim Torrents. 
  Coronel Talarn            Anton Casanovas. 
  Dorman                    August Barbosa. 
  Slavis                    Andreu Guixer. 
  Alexis                    Joaquim Torrents. 
  Sergi                     Joseph Claramunt. 
  Carlot                    Salvador Cervera. 
  Joan                      Ramon Bañeras. 
  Joseph                    Joan Rovira. 
  Primer ministre del rey   Joan Rovira. 
  Oficial de la guardia     Joseph Bofill.

Ministres, Cavallers, Ciutadans. Poble y Soldats

Direcció artística: D. Enrich Borràs.

## Acte primer

_Gran pabelló del palau-castell del comte d'Orlof. Al fons galería de
 cristalls per hont se veu l'exterior, y al lluny montanyes. A la
 dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del
 edifici. A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí
 d'un dia clar. Al alçarse'l teló no hi hà ningú a la escena._

### Escena primera

_Comte d'Orlof, Baró d'Arding y Carlot. Vénen per la porta de la
 esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de
 caçera, y en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que
 arrosseguen per terra._

Comte d'Orlof: No hem tingut gens de sòrt, d'Arding.

Baró d'Arding: Jo, encara; sinó que tu m'has dexat tirar a mi per
cortesía. Com qu'erem en terres teves...

Comte d'Orlof, _a Carlot_: Y tu, per què fas aquesta cara?

Carlot: Jo voldría dir una cosa.

Comte d'Orlof: Dígala

Carlot, _per l'aucellot_: Que axò no's menja.

Baró d'Arding: No?

Carlot: Jo ja'ls hi havía dit als senyors que avuy no n'era dia...

Comte d'Orlof: Y per què no n'es dia?

Carlot: Perque surt malament... engegar.

Baró d'Arding: Còm es?

Carlot: Perque Nataniel s'acosta. Y ja se sab que quan va venint ningú
deu engegar armes, que porta desgracia.

Comte d'Orlof: Ja n'hi ha portat a n'ell. (_Per l'aucellot._)

Baró d'Arding: Vés, dónal als goços.

Carlot: Jo l'enterraría.

Baró d'Arding: Entèrral. (_Surt per la dreta en Carlot rondinant._)

### Escena II

_Comte d'Orlof y Baró d'Arding._

Comte d'Orlof: Sembla mentida com he trobat el país ab aquest home!

Baró d'Arding: Tot ve d'ara tres anys, que abans ningú n'havía sentit
a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig
reyalme?

Comte d'Orlof: A mí, d'Arding, se me'n va anar en fum un bon troç de
patrimoni.

Baró d'Arding: Donchs, conten qu'en un moment en que era més fort
aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía
d'ample unes vint hores... Donchs, sembla que's va veure a un home
desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d'ell ab los
braços estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el
vent, y sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse
l'incendi.

Comte d'Orlof, _irònich_: Sense estar núvol?

Baró d'Arding: Axís ho conten.

Comte d'Orlof: Y tu t'ho creus?

Baró d'Arding: Jo... jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no
te'n enrigues.

Comte d'Orlof: Axís estèm?

Baró d'Arding: En aquest país tothom hi creu en aquest home.

Comte d'Orlof: Donchs, a casa meva no hi creu ningú.

Baró d'Arding: Que nó? Pregúntaho desde'l primer al últim dels teus
criats. Y si't volen dir la veritat...

Comte d'Orlof: Es extraordinari!

Baró d'Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom
el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu'es el mateix
Jesús que ha tornat a la Terra.

Comte d'Orlof: Quin farsant que n'hi dèu haver!

Baró d'Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo
prodigiós que conten d'ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en
apagar aquell incendi.

Comte d'Orlof: Veyàm. Avuy el conexeré si passa per aquí, com diuen.

Baró d'Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital,
qu'es la seva deria.

Comte d'Orlof: Si'l Govern li dexa arribar. Jo no ho consentiría.

Baró d'Arding: Per què?

Comte d'Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu'es lo qu'ell
se proposa.

Baró d'Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra la
guerra que's prepara.

Comte d'Orlof: Com si axò no fos rès!

Baró d'Arding: Y't dexo, qu'es tart.

Comte d'Orlof: Nó; que't quedes a esmorzar ab mí.

Baró d'Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi
Nataniel...

Comte d'Orlof: Que no veus qu'estich tan sol? Que no tinch ningú al
món y que l'anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant
fondes?

Baró d'Arding: Donchs, per què tornaves?

Comte d'Orlof: A tu ja t'ho diré. Perque estich arruinat, y ja no
podía viure com... com allà jo dech viure. (_Calla veyent entrar per
la dreta a Carlot._)

### Escena III

_Comte d'Orlof, Baró d'Arding, Carlot, y després Joan, Joseph, Joana y
 Pepa._

Carlot: Senyor...

Comte d'Orlof: Què hi hà?

Carlot: En Joan el jardiner, y'l séu germà, y una filla d'en Joan, y
sa cunyada, que també's diu Joana...

Comte d'Orlof: Què volen?

Carlot: Diu que voldrien parlar al senyor.

Comte d'Orlof: Que vinguen. (_Surt Carlot._) (_A Arding_) Espérat, que
m'aconsellaràs, perque... (_Entra Carlot seguit dels altres ja
indicats._) Podèu acostarvos. (_S'avença en Joan, y'ls altres queden
darrera d'ell._)

Joan: Donchs, sí... (_Mira als altres perque s'acostin. Surt
Carlot._)

Comte d'Orlof: Diguèu.

Joseph: Que voldriem que'l Senyor ens permetés cullir algunes flors
del Park.

Joana: Totes.

Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat?
(_Mirant als altres._)

Joan y Pepa: Sí senyor, sí.

Joana: Totes.

Comte d'Orlof: Veyàm: qu'es per vosaltres aquest Nataniel, perque li
volguèu fer aquestes coses? (_Se miren els uns als altres, no sabent
que respondre._)

Joan: Oh...

Comte d'Orlof: Diguèu.

Joseph: Es... es com una mena de sant, y... y'ns ha vingut de cop y
volta.

Joan: Més que un sant; que no's morirà may. Y ningú'l conexía, y
tothom se l'estima més que tot lo del món.

Joseph: Y tot ho fa bé. Y tothom se dexaría matar per ell...

Joan: Sinó qu'ell no vol que's mati a ningú.

Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y... (_No gosant a acabar
perque'ls senyors no s'ofenguin_) Vaja... tothom.

Comte d'Orlof, _a les dònes_: Y vosaltres què hi dihèu?

Joana: Jo'l trobo... qu'es diferent de tothom. Molt guapo, y...

Pepa: L'home més guapo que s'ha vist... (_Els seus la fan callar._)

Joana: Ay, perdónin. (_Als senyors, que somriuen._)

Joan: Si'l volguessin creure a n'ell, s'acabarien totes les malicies y
totes les guerres, que no n'hi hauría cap més al món.

Joseph: Y fa uns miracles qu'escruxexen.

Joan: Sí, que per hont ell passa'ls malalts se curen y'ls que no's
curen es perque no s'han de curar, qu'encara hi guanyen, y van al cel
de dret.

Comte d'Orlof: Que ho diu ell que'ls cura?

Joseph: Els cura.

Pepa: Vès si no'ls cura!

Baró d'Arding: No ho diu may axò, ni vol que se'n parli.

Pepa: A la meva mare la va fer caminar, qu'estava tulida.

Comte d'Orlof: Còm ho va fer?

Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (_Enternintse_) Y ella
va arrencar en plor, y's posà a caminar, qu'encara camina.

Joana: Axò es tanta veritat, que totes les noyes s'hi casarien.

Pepa: No diguis axò. Vès quí gosaría!

Joana: Totes. Totes. Ens hi... Ay, ay!

Comte d'Orlof: Aném; prou. Podèu cullir totes les flors.

Joseph: Ay, gracies.

Joan: Gracies.

Joana: Y si'l Rey no'l vol escoltar, pobre d'ell!

Pepa: Sí; farà un miracle.

Joana: O potser un grapat, que no li ve d'aquí. (_Han sortit tots
quatre._)

Baró d'Arding: Ja ho has sentit.

Comte d'Orlof: Sabs que s'ha tornat boja aquesta Terra?

Baró d'Arding: Potser sabia.

Comte d'Orlof: Baró, tu hi creus! Tu hi creus! (_Rihent._)

Baró d'Arding: En Carlot...

### Escena IV

_Comte d'Orlof, Baró d'Arding y Carlot_

Carlot: Un telegrama.

Comte d'Orlof: Sí que hi creus, sí! (_Rihent y prenent el telegrama._)
Permets? (_Mentres l'obre, veyent a Arding, que s'ha alçat per
anarsen. En Carlot ja ha sortit._) Què diu axò? Que vénen? Sí.
(_Tornant enrera la lectura. Llegint._) "Venim a veure aquest prodigi
que's diu Nataniel. La Gladys s'hi ha empenyat." (_A Arding._) Que no
ho sents?

Baró d'Arding: De quí es?

Comte d'Orlof, _mirant la firma_: Firma P. D.. Però no he acabat.
(_Segueix llegint._) "No hem telegrafiat de París per sorpendreus.
(_Llegint ab reserva._) Que no se sàpiga pel meu pare. Venim en dos
autos y ab molta gana."

Baró d'Arding: Quí són?

Comte d'Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, 'l fill
petit del Rey, que no'l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve
per aquexa dòna; per aquexa milionaria que'l té boig.

Baró d'Arding: Qui sab si vindràn encara! (_Orlof havía tirat el
telegrama sobre la taula y'l torna a agafar._)

Comte d'Orlof: Si'l telegrama ve d'Ojat, qu'es molt aprop! (_Tocant el
timbre._) Quan aquexa dòna vol una cosa... (_Entra Carlot._) Carlot,
ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a punt aviat.

Carlot: Oh... no sé...

Comte d'Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (_Dubta en Carlot en tornar a
enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:_) Ah!
L'esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.

Carlot: Li tinch de dir al senyor...

Comte d'Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu.
(_Surt Carlot._)

Baró d'Arding: Ja se'n faràn càrrech.

Comte d'Orlof: Lo qu'es la Gladys no's farà càrrech de rès, ni
s'adonarà de rès. Y axò ja m'ho podía afigurar que un dia ò altre
voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no'm parlava
d'altra cosa!

Baró d'Arding: Y'l Príncep per complàurela...

Comte d'Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que's
cuydés de la salut, que l'acaba de perdre. Y axò qu'ella no li fa
cas... ni n'hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!

Baró d'Arding: Veuràs, resígnat, que desseguida s'entornaràn.

Comte d'Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies
que soch aquí, ab el nou servey... perque l'altre'l vaig despedir a
França.

### Escena V

_Baró d'Arding, que se'n anirà, y Comte d'Orlof y Carlot._

Carlot, _de la dreta_: Senyor, se veuen venir dos autos...

Comte d'Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (_Surt en Carlot
per la esquerra. A Arding._) No cal que voltin pel castell.

Baró d'Arding: Si ja'ls tens aquí! (_Mirant fora._)

Comte d'Orlof, _precipitantse a la porta de la esquerra y
desaparexent_: Es veritat.

Baró d'Arding: Y jo pel park a casa meva. (_Surt per la dreta ràpit,
prenent la escopeta._)

### Escena VI

_Gladys, Madama Gringoire, Comte d'Orlof, Príncep Demetri, Baró de
 Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d'Arlet. Per últim, Carlot,
 que se'n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d'entrar
 ningú ja se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el
 Comte d'Orlof._

Gladys: Y per què no en un biplan? Y quins camins, senyor Comte
d'Orlof!

Comte d'Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de
flors els camins.

Gladys, _ab ansietat_: Qu'hem fet tart? Qu'hem arribat a temps?

Comte d'Orlof, _rihent_: Sí, sí. No ha passat encara.

Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (_Molt apesarat y a mitja veu
a Orlof._)

Gladys: Jo voldría que s'aturés aquí. Y que tothom entrés aquí.

Comte d'Orlof, _rihent_. Tothom?

Gladys: Sí, sí. Tothom.

Comte d'Orlof, _rihent_. M'hauríeu de donar temps, Gladys, per
engrandir el meu castell. (_La Gladys se n'ha anat a mirar per la
galería, anantli al derrera Demetri._)

Príncep Demetri: Còm us trobèu, Gladys?

Gladys, _mirant fòra_: Magnífich! Axò es magnífich! (_Arriba madama
Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el Vescomte d'Arlet. Els
últims d'entrar són el Baró de Grigní y'l Comendatore Morelli._)

Vescomte d'Arlet: Repengèuse força en mon braç; força!

Madama Gringoire: Estich com tulida.

Baró de Grigní, _burlantsen_: Si no podèu, vescomte!

Gladys, _mirant per altre indret_: Oh! També d'aquí es bellíssim!

Príncep Demetri: Gladys: vos trobèu més bé?

Gladys: D'aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y
rosa... Mirèu, Príncep.

Príncep Demetri: Oh, sí!

Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria.
Però, mirèu!

Príncep Demetri: No està mal.

Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d'Orlof, perque'l Rey encara
no s'ha fet seves aquestes terres.

Comte d'Orlof: Tota la nació pertany al Rey.

Príncep Demetri: Serà que'l meu pare no ha visitat may aquest
territori.(_Els altres tres personatges volten rihent y conversant ab
madama Gringoire, que s'ha assegut._)

Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats! En
l'un vós, y en l'altre jo!... A veure quin primer s'estrellaría!
(_No riallera._)

Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!

Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre.
(_Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri._)

Comendatore Morelli: Madama de Gringoire...

Madama Gringoire: Nó, nó; es que dech sentir el mal de montanya.

Baró de Grigní: Però, senyora; si'ns trobèm en un plà!

Madama Gringoire: Donchs, no dech tenir rès.

Vescomte d'Arlet: Jo ja sé què té madama Gringoire: mal de cor.

Madama Gringoire: No diguèu rès.

Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (_Ho diu
allà hont es Gladys. Tots s'ajunten. Madama Gringoire's posa
dreta._)

Madama Gringoire: No, sí jo no... (_Ofesa._)

Comte d'Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que'm dispensèu si no puch
tractarvos aytal com merexèu.

Príncep Demetri: Comte d'Orlof: per Deu!...

Gladys, _qu'havía tornat a mirar a fora_: Callèu! Callèu! M'ha semblat
sentir... (_Pausa_). com a crits!... Lluny!...

Príncep Demetri, _a Orlof_: Tot el camí que'l sent acostarse.

Comte d'Orlof: Tenen de ser encara molt distants.

Gladys: Donchs, què fan? Eh!

Baró de Grigní: Però, per què aquest neguit?

Gladys, _apartantse_: Baró, no'm diguèu rès.

Comte d'Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara,
que vegessiu vostres habitacions...

Gladys: Veníu, madama Gringoire.

Comte d'Orlof: Senyor Príncep... Senyors...

Príncep Demetri: Jo ja'l conech, Orlof, el vostre castell.(_Els altres
cavallers, no ananthi'l Príncep, no's mouen. Sortirà per la dreta
Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al
Vescomte d'Arlet, que fa'l distret._)

Madama Gringoire: Ay!

### Escena VII

_Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d'Arlet.
 Després Carlot, que, cridant lo menys possible l'atenció, pararà la
 taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y
 després portarla a primer terme._

Carlot: no més dóna disposicions als altres que fan la feyna.

Príncep Demetri: Arlet! (_Cridantlo a part._)

Vescomte d'Arlet: Senyor Príncep...

Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que
per rès del món se sàpiga qu'he sortit de França, y menys encara que
soch al meu país.

Vescomte d'Arlet: Molt bé, senyor Príncep.

Príncep Demetri: Y que no's descuydin d'enviar escalonades les cartes
qu'he dexat pel meu pare.

Vescomte d'Arlet: Oh, ja's deuen enviar!

Príncep Demetri: Avuy toca enviar la tercera.

Vescomte d'Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la
segona.

Príncep Demetri, _reflexionant_: La... Nó, nó, la quarta. Mentres no
equivoquin l'ordre, que sería fatal...

Vescomte d'Arlet, _rihent y després posantse serio_: No pot ser; estan
rigurosament numerades.

Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte
d'Orlof.

Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort
ni tracte!...

Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del
meu pare...

Baró de Grigní: Vida de príncep...

Príncep Demetri: A quant la cotisarieu vós la vida de príncep?

Baró de Grigní, _rihent_: La vostra... per ben poca cosa.

Príncep Demetri: Ho diheu pels meus deutes, senyor financier?

Comendatore Morelli: Per axò, ho diu, per axò.

Vescomte d'Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (_El Comendatore se
n'ha endut a Grigní a un costat._)

Príncep Demetri: De què tinch rahó, bon Arlet?

Vescomte d'Arlet: De que la carta que correspon avuy dèu ser la
quarta.

Comendatore Morelli, _a Grigní_: Sou imprudent. Que no ho sabèu que no
hi hà gayre vida per ell?

Baró de Grigní: Per axò li he dit.

Comendatore Morelli: Per Deu! (_Acostantse al Príncep._) Príncep: la
vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de rey. Y axò
per tot el món sempre afalaga a les dònes.

Baró de Grigní: No a totes. La Gladys...

Príncep Demetri: Què la Gladys? (_Ofès._)

Baró de Grigní: Perdonèu, Príncep. Si ho dich en honor d'ella!

Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que's parli ab
ironía d'aquesta dòna. (_Saluda encara irònich Grigní._) Sols per
respectarla! Per reverenciarla! (_Mirant provocatiu a Grigní.
L'arribada d'Orlof trenca aquexa situació._)

### Escena VIII

_Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte
 d'Arlet y Comte d'Orlof._ (_Potser fins aquí no entri Carlot y'ls
 criats a parar la taula._)

Comte d'Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests
llochs...

Príncep Demetri: Ja sabèu quin es nostre únich objecte.

Comte d'Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que's mengi aquí
mateix.

Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit
desperta la gana. Veritat, senyors?

Baró de Grigní: Veritat. A mi sí... Per complaure a Vostra Altesa. Sí.
(_El Príncep fa que no l'ha sentit._)

Vescomte d'Arlet _a Grigní_: Decididament, senyor banquer, no li sou
simpàtich al Príncep.

Baró de Grigní, _a Arlet_: Me dèu molts diners el Príncep.

Comte d'Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos a
la Cort de vostre pare?

Príncep Demetri, _sèch_: Nó. (_Orlof anava a seguir y s'atura._) Però,
diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu a dir?

Comte d'Orlof: Qu'a la Cort se murmura de la vostra estada a París.
Sobretot... (_No seguint._)

Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot,
comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li
sab greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo
qui's disposi per comandar l'altre. Y jo no'm puch moure de França...
perque a França respiro, y lluny d'ella'm moriría. Que jo soch un
desgraciat y no vull dexar de serho. Què n'haig de fer jo de
l'ambició de mon pare y de mon germà per engrandir el Regne, si jo
tinch altra ambició que'm governa a mí, y tot jo, y que vós ja la
comprenèu?

Comte d'Orlof: Jo no dech...

Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig de
veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y'm
tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es
aquí ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s'acaba.

### Escena IX

_Els anteriors y Gladys y Madama Gringoire, que vénen de la dreta._

Príncep Demetri: Ah! La Gladys!

Gladys: Senyor Comte d'Orlof: Madama Gringoire diu que té fam.

Madama Gringoire: Si jo no he dit rès!

Comte d'Orlof: Donchs, a taula, senyora.

Príncep Demetri: Gladys!...

Gladys: A taula! A taula, senyors! (_Ananthi ab Orlof._) Y de Nataniel
que se sab?

Comte d'Orlof: Va venint.

Gladys, _senyalant la seva esquerra al Príncep_: Príncep...
(_A Orlof._) Orlof: vós aquí. (_A la seva dreta._)

Comte d'Orlof, _a Gladys_: Perdonèu. Príncep... (_Senyalantli la dreta
de ella._)

Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (_Los altres se coloquen com se
vulga. Madama Gringoire al front._)

Gladys, _escoltant_: Callèu! (_S'ha tornat a alçar y mira al lluny
escoltant._) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla negra que va
venint...?

Príncep Demetri: Sí que la veig.

Gladys: A mitja montanya; com una serp.

Príncep Demetri: Sí, sí.

Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós,
Comendatore.

Comendatore Morelli: Sí, sí; ben cert. (_Aquest no veu rès._)

Gladys: Arlet: allà!... Vosaltres (_Als demés._)

Vescomte d'Arlet: Com una serp... (_Tots riuen menys el Príncep._)

Gladys: Eh! (_Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant,
Madama Gringoire va menjant._)

Comte d'Orlof: No's veu encara ningú, Gladys.

Baró de Grigní: No'ls podèm veure nosaltres, perque la claror de
vostres ulls nos enlluherna, Gladys.

Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (_Riu fort Arlet.
Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní._) Y què heu de veure
vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò
sí qu'es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns
d'herèus de grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de
banquers que passen com a desferra de les nacions... (_Mig rihent._)

Príncep Demetri: Gladys! (_Rihent per complàurela._)

Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (_El Príncep, mirant a
Grigní ab despreci, va a reptarlo._)

Comte d'Orlof, _fentse càrrech de lo que passa_: Y a més, Gladys,
no'ls podèm veure encara, perque venen pel fons d'un torrent, y no'ls
descubrirèm fins que ja siguen aquí.

Gladys: Jo pel camí m'he adormit una estona, y m'ha semblat que l'auto
rodolava a salts sobre'ls caps d'una immensa gentada; qu'era tot nit
encara; però que al lluny una claror s'obría...

Baró de Grigní: Devía ser el sol.

Comte d'Orlof, _somrihent_: Y a Nataniel no l'heu vist?

Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d'una
immensa tristesa.

Baró de Grigní, _burleta_: Ell! Ell!

Príncep Demetri: Y còm era? Còm?

Gladys: No ho sé. Jove, hermós a tot serho; mes, ab hermosura d'home.

Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada
semblant un gran mar... (_Gladys dexa caure la forquilla._) Y un auto
semblant a una nau ben grossa. Y al lluny... (_Grigní calla imposat
per la cara de Gladys, que s'ha transformat. Tots se fixen en
ella._)

Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (_Ab veu concentrada._) Prou,
he dit!

Baró de Grigní, _mig rihent_: Per què?

Comte d'Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama
Gringoire?

Madama Gringoire: No sé: no més m'he embarcat dues vegades en ma vida.
Y ay, quins treballs!

Comte d'Orlof: Vau anar lluny?

Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona,
Sena avall. (_Riuen._)

Comte d'Orlof, _a Gladys_: Una pregunta si m'ho permetèu, Gladys. Què
ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja vingut el
desig de conèxer aquest home?

Gladys: Ho fa... (_S'atura, y després de rumiar, diu:_) No ho sé.

Baró de Grigní: Donchs, jo una altra pregunta.

Príncep Demetri, _provocatiu, dret_: Què es?

Comendatore Morelli, _perque tingui prudencia_: Grigní!

Baró de Grigní: Si no heu estat may enamorada.

Gladys: Sí. (_Arlet conté al Príncep, que s'anava a tirar damunt de
Grigní._) Y què més?

Baró de Grigní: Si no heu plorat ni rigut may.

Gladys: Senyor baró de Grigní! (_Molestada._)

Príncep Demetri: Ja prou! (_Riu Grigní burlantse del Príncep._) Ja
prou, he dit! (_El Príncep ha fet córrer un xich la taula per
alçarse._)

Comendatore Morelli, _al baró de Grigní_: Pero, què estèu fent?

Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (_Els homes s'havien posat
drets y tornen a asseures._)

Gladys: Príncep! (_Ab veu carinyosa pregantli que s'assegui._)

Comte d'Orlof: Serenèvos, Príncep!

Príncep Demetri: Que no veyèu...?

Comte d'Orlof: Sí, sí, per Gladys. (_Gladys no s'ha mogut d'asseguda,
com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si
tractés de fugir._)

Gladys: Comte d'Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a
cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí;
sí qu'he estimat; sí, y d'amor ben ardent y veritable. Y m'anava a
casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig
conèxer a París un home, del que de cert no'n sabía gran cosa. Era
dels Estats Units com jo, y'm manifestà tanta de passió, que'l vaig
creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus
pares, seguint no més que'ls impulsos del meu cor, ens embarcarem,
més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar
les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l'havía trobat
parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al
preguntarli qui era, me va dir qu'era la germana d'un gran amich séu,
que anava a juntarse ab ell a Nova York.(_Un xich de pausa._) Aquell
trasatlàntich era'l Titanich. (_Sorpresa de tothom._)

Príncep Demetri, _a mitja veu_: El Titanich! El viatge en que's va
perdre!

Comte d'Orlof, _a mitja veu_: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç
l'esberlaren.

Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d'esglay,
vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat,
sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s'anaven omplint de
gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els
peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n'hi havía prou
d'embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l'aygua, que
s'obría dolçament y se'ls dragava. Unes barques s'allunyaven plenes,
sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com
estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de
ser arrocegades per la bocassa que obriría'l mar, cargolantse al
enfonsarse'l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos,
arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una
escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de
por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus
braços, qu'endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos
ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala
avall els tres quan la última barca s'anava a allunyar, qu'era tota
plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant
altra més gent... Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar
el cap d'un home que no'l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab
un braç a mi, y ab l'altra abraçat a aquella dona, se llençà a la
barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca's remogué, y,
girantse d'un costat, s'enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va
callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho
vaig veure! (_Pausa y silenci de tothom._) Y vaig tornar a la vida.
No sé quina mà'm va salvar; ni'm fa rès saberho, que no n'estich
agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d'ençà d'aquella
hora.

Príncep Demetri, _després de llarga pausa_: Me sab molt greu d'haver
vingut aquí, Gladys.

Gladys: Per què, Demetri?

Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech,
contant aquestes tristeses.

Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque
jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu'ara veritablement
desitjo una cosa. Y d'ençà qu'hem arribat, ab més força que may:
Conèxer a aquest home.

Comte d'Orlof: Donchs, parlèm d'ell no més.

Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.

Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.

Comte d'Orlof: No pot trobarse gayre lluny.

Gladys, _posantse dreta_: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us
ho juro. (_Entra Carlot_).

Comte d'Orlof: Què hi hà, Carlot?

Carlot: Que ja són aquí.

Gladys: Si ho he conegut jo! (_Madama Gringoire es la única persona
que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu'ha begut molt, beu per
últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant
en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama
Gringoire, dihentli_):

Vescomte d'Arlet: Madama Gringoire: m'atrevexo a oferirvos...

Madame Gringoire La guardaré al cor. (_Se la menja. Se sent remor com
d'una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi
toquen a la taula_).

Comte d'Orlof: Quína negror per tot!

Gladys: Oh, còm vèurel venir?... (_Busca per la escena un lloch alt, y
per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles_).

Comte d'Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!

Gladys: Sí, sí. Però, còm?...

Comte d'Orlof: Gladys, permetèume... (_S'agenolla_). Pugèu!
(_Gladys puja a la taula pel genoll d'Orlof._)

Príncep Demetri, _ab por de que caygui_: Per Deu, Gladys!

Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu'estich axís!

Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (_Ella s'hi apoya.
L'altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part
del seu còs. Encara a fòra no's veu ningú._)

Gladys: No'l veig! No sé quín es!

Comte d'Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.

Gladys: No sé... No sé! (_De cop com si anés a ferse enrera._) Ay...
sí!

Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!

Comte d'Orlof: Què teniu? (_Anantla a sostenir._)

Gladys: No rès. (_Aparta ab repugnancia la mà de l'espatlla de
Demetri._) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (_La remor de fòra
creix lleugerament, com si fos de gentada que resa._)

Príncep Demetri: M'heu fet por.

Gladys: Com un desvanexement... un instant...

Comte d'Orlof: Dèu ser aquell... d'allà al mig.

Gladys: Sí, sí... Y's va acostant... que sembla que ve cap a mi.
(_Tirantse enrera._)

Madama Gringoire, _a mitja veu_: Es ben jove! Guapo!

Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (_Mig rihent._)

Comte d'Orlof: Són de la Montanya.

Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin...
contentes! Com... com nens que cantessin adormintse (_Pausa._) Sí,
sí. Y com vent passant dolçament entre flors... (_Pausa._) Y...
sospirs de felicitat... Ja; ja casi es aquí! Y còm no s'atura? Y... y
va a passar!... Quína cara més serena, y... amiga que fa. Y ara...
axeca'l cap, y'm mira. (_Petita pausa. Fa una mena de gemech sense
paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a
Nataniel y cauría de la taula._) Nó, no seguiu; aturèuvos. (_Ab veu
oprimida._) Nataniel! Nataniel! (_Cridantlo fort._)

Príncep Demetri, _perque calli_: Gladys: què feu?

Gladys: Y va seguint! Va seguint! (_Passa, primer una colla de gent,
pochs. Després d'un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat,
molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després
segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si
resés._)

Baró de Grigní, _a mitja veu_: Y l'ha cridat! Que no l'heu sentida com
el cridava? (_Mentres ha anat passant Nataniel, s'ha interromput el
diàlech de la escena._)

Gladys: Y ja ha passat! (_Baxa de la taula._)

Baró de Grigní: Y l'heu cridat, Gladys!

Gladys, _negantho_: Jo? Jo l'he cridat?

Comte d'Orlof, _somrihent_: Sí, Gladys.

Gladys: Donchs, no me n'he adonat.

Vescomte d'Arlet: Encara passa gent.

Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y
fóra fatal per mi.

Gladys: Jo l'he cridat? Jo?

Comendatore Morelli: Quína remor! (_Se sent fòra remor forta de
veus._)

Comte d'Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (_Anant cap a la galería,
seguit dels altres._)

Vescomte d'Arlet: Ara corren. S'escampen. (_Entra Carlot per la porta
de la esquerra que dóna al camp_).

Comte d'Orlof: Què passa, Carlot?

Carlot: Qu'han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir
endavant.

Gladys: Y ell què fa?

Carlot: No s'ha aturat ab la colla que'l volta, y'ls soldats no saben
què fer, mirant al coronel...

Gladys: Passaràn! Passaràn! (_En aquest moment se senten crits y
entremig veus que diuen:_)

Veus: Avant! Passèm! Seguím! (_Les dolçaynes, que havien parat en sèch
una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d'alegría. La
gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no
veyen rès._)

Carlot, _que s'ha enfilat a una arcada per veure més lluny_: Ells són
toçuts y van caminant. (_Torna a mirar._) Sí, sí. Ja Nataniel es
entremig de soldats, y va a passar. (_De cop se senten uns quants
trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena. Xiscles
y corredices a fòra._)

Gladys: Deu meu!

Príncep Demetri: Imprudents!

Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.

Gladys, _en to de quexa_: La tropa ha tirat, Príncep! (_Entre tant,
corredices més aprop. Part defòra de la porta de l'esquerra, cops
ràpits de gent que demana per entrar._)

Comte d'Orlof, _a Carlot_: Tànca. (_Quan en Carlot arribava a la
porta, aquesta ja començava a obrirse._)

Carlot: No's pot entrar aquí. (_La porta s'ha obert de bat a bat._)

### Escena X

_Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis_

Dorman, _des de fòra, en mig d'altres veus_: Es que hi hà un ferit!

Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (_En Carlot ha conseguit
tancar la porta._)

Slavis, _picant des de fòra_: Per caritat!

Gladys: Comte d'Orlof: que ho demanen per caritat!

Príncep Demetri: Però, Gladys...

Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!

Comte d'Orlof: Senyora, que volèu que'l portin aquí'l ferit?

Gladys: Oh, sí!

Comte d'Orlof: Obre, Carlot.

Gladys: Jo! (_Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis mirant
enrera._)

Dorman, _als de fòra_: Apartèuvos! Dexèulo passar!

Slavis, _als de dintre_: Han ferit a Nataniel! (_Entra Nataniel, sense
apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre sense
afeminació._)

Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (_La munió de gent
queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel, que
de cop no's fixa en ningú de la escena._)

Dorman, _als de fòra_: Calma! Calma!

Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no's cansi
ningú d'esperar! Esperèm; esperèm sempre! (_Els del castell estan
agrupats y silenciosos._)

Slavis: Nataniel: míra! (_Ensenyantli la gent del castell._)

Nataniel, _adonantsen_: Oh!... Senyors: Perdonèunos... Al primer
moment...

Comte d'Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (_Nataniel obre els
braços com volent dir "No ho sé."_)

Dorman: Sí! sí!

Comte d'Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure...

Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d'ahont?... (_Acostantse a
Nataniel._)

Nataniel, _somrihent_: No sé...

Slavis: Del pit. Una bala...

Nataniel: Un pobre soldat que...

Comendatore Morelli, _ràpit_: Que'm portin la caxeta del auto.

Vescomte d'Arlet: Jo mateix. (_Arlet anava a sortir per la
esquerra._)

Carlot: Per aquí. (_Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab
ell._)

Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume'l favor. (_Sèu de cara a la
claror y de costat als espectadors._)

Nataniel: Sí senyor. (_Gladys està dreta a vora de Nataniel._)

Comte d'Orlof, _a Dorman a mitja veu_: Si poguessiu apartar aquexa
gent y ajustar la porta... (_Dorman va cap a la porta y mig
desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta
sense fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri._)

Gladys, _a mitja veu_: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest home?

Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no'm conegui ningú!

Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (_Mentrestant el
Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y
després també per Dorman._) Doctor... què es?... Què hi trobèu?...
(_A mitja veu._)

Comendatore Morelli: Per ara... surt molta sanch.

Gladys, _acostantshi_: Oh quin horror, Deu meu!

Dorman, _molt commogut_: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a ningú?

Gladys: A ningú! (_Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou
feyna a axugarse les llàgrimes_).

Slavis: Ell que... (_Encarantse ab els de la casa._) Dolents; tots són
dolents!

Nataniel, _a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis_: Que calli!
(_Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà venes,
medicaments, etc._)

Comendatore Morelli, _a Nataniel_: Tirèu el cap enrera, si us plau. Un
xich més. (_Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç de
Gladys, que'l tenía sobre'l respatller del sofà._)

Nataniel, _a Gladys_: Ah! (_Apartant el cap._) No havía reparat...
(_Per el contacte. Gladys també havía tret el braç._)

Gladys: Faig nosa.

Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.

Gladys: Sí. (_També molt baix._)

Comendatore Morelli, _agafant el cap de Nataniel_: Dexèume fer.
(_Apoyantli en el braç de Gladys._) La ferida es molt alta, y'm convé
axís. (_Gladys plora._)

Slavis, _plorant_: Mala gent!

Dorman: Quines entranyes! Oh!

Nataniel, _renyantlos a mitja veu_: Slavis! Dorman!

Comendatore Morelli, _mig rihent_: Ja m'ho semblava a mi!(_Girantse de
cara als del castell._) La bala ha vingut de costat, que ha sigut una
gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la carn. Llarch; però ha
seguit son camí.

Dorman: Oh doctor, doctor! (_Miràntsel ab efusió. Slavis torna a
plorar. Gladys mira a Demetri y somriu_).

Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.

Gladys: Oh, Príncep! (_Tornant a somriure._)

Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No'n correrà gens més ara.
(_Apartantli'l cap del braç de Gladys._) Y la ferida també ray!

Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí...
(_Apoyantse en un braç de Dorman._)

Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que'l món
s'acabés! (_Rihent._) Ara, perque la ferida no s'obri...

Nataniel: Axò no podrà ser, perque... (_Mirant als seus perque
l'ajudin a dir._)

Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho
permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?

Comte d'Orlof: Completament.

Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al
castell...

Nataniel: Però si ja m'heu curat! (_Somrihent._)

Slavis: Nó; no us belluguèu. (_El comendatore parla baix ab Orlof y ab
els altres._)

Gladys, _a Dorman, que li havía parlat baix_: Diguèuli vós.

Dorman: Jo nó; lo qu'ell vulgui. Sempre! Sempre!

Nataniel: Aquí mateix m'estaré una estona.

Comte d'Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.

Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no podèu
estar assegut axís. Veurèu: (_Volentlo posar bé._) fèume'l favor...
(_Ell ja estava assegut desde'l principi al extrém del sofà._) Una
cosa per recolzarse...

Gladys: Ja ho tinch! Jo! (_Duyentli'l séu abrich de pells plegat com
un coxí._)

Madama Gringoire: Però si es vostre...

Gladys: Mal cor que teniu! (_Posant l'abrich darrera de Nataniel._)
Ara, vós... (_Perque s'estengui._)

Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre.
(_Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un
xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna
llàgrima._)

Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (_Dorman no
treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop,
s'atura y s'acosta a Dorman._)

Gladys: Dièuli si està bé d'aquesta manera.

Dorman, _acostantse als del castell_: Que bona qu'es! (_Ab molta
efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la
mà:_) Gracies!

Gladys: Oh, amich meu! (_Dorman va cap al sofà y's posa dret al altre
extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes.
Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís._)

Príncep Demetri: Gladys!

Gladys, _com si despertés_: Qu'es?

Príncep Demetri: Ara'ns entornarèm, Gladys.

Gladys: Oh, nó!

### Escena XI

_Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d'ell un ajudant y quatre
 soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta. En
 Carlot, qu'era en escena, mira al Comte d'Orlof, no sabent què fer.
 Tots els del castell se miren sorpresos._

Comte d'Orlof, _a Carlot_: Vés a obrir.

Coronel Talarn, _sense que se'l vegi_: El senyor Comte d'Orlof?

Carlot, _desde la porta a Orlof_: Un senyor militar que pregunta pel
senyor Comte.

Comte d'Orlof, _després de mirar a Demetri_: Qu'entri.
(_Arronsantse d'espatlles._)

Coronel Talarn, _a qui ha fet entrar Carlot_: El senyor Comte d'Orlof?
(_Buscantlo ab la mirada._)

Comte d'Orlof: Jo'l soch.

Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a la
guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.

Comte d'Orlof: També jo he estat lluny d'ell molts anys. (_El príncep,
que al entrar el coronel s'havía apartat, a punt d'anarsen per la
porta de la dreta, torna enrera. L'ajudant, que havía acompanyat al
coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han
entrat._)

Dorman, _a Slavis_: Els assessins!

Slavis: Ay, sí!

Gladys, _corrent a ells dos ab el dit a la boca perque callin_: Per
Deu!

Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m'obliguen a detenir
aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra...

Comte d'Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels
vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l'arma, perque
ell venía en so de pau.

Dorman, _rabiós_: Es que...

Gladys, _contenintlo_: Nó!

Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu'està ferit, que
jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment,
us prego, senyor Comte, que'l retinguèu aquí fins... fins que
disposi'l Govern què s'ha de fer ab aquest home. (_Orlof havía anat
parlant en veu baxa ab el Príncep._) Interinament...

Comte d'Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu retirar
de la meva casa... la força... que rès té de guardar...

Coronel Talarn: Teniu rahó. (_Als soldats y al ajudant._) Sortíu! Y
ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest home
diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.

Comte d'Orlof: Vós mateix. (_Els del castell van a retirarse._)

Coronel Talarn: No cal que's retiri ningú, senyor comte. Creguèu
qu'està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.

Dorman, _a Slavis_: No'ns moguèm nosaltres.

Gladys, _carinyosa_: Sí, vosaltres lluny.

Slavis: Es que'l defensarèm ab nostres vides.

Gladys, _carinyosa y enèrgica_: Lluny, he dit! Allí! (_Se fan enrera
els dos, acostats l'un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de
la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar
enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un
llibret d'apuntacions a la mà._)

Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra
gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar
al malalt...

Gladys: Perdó; al ferit.

Coronel Talarn: Vos prego que m'ho indiquèu, que per servirvos a vós
jo...

Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir... al ferit. (_Gladys se
n'ha anat a seure ab els seus._)

Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?

Nataniel, _després d'una petita pausa_: Nataniel.

Coronel Talarn: Què més, Nataniel?

Nataniel: Cap més nom.

Coronel Talarn: La vostra edat?

Nataniel: Quí pot saberho!

Coronel Talarn, _a Gladys_: Se veu qu'es jove. (_Gladys no contesta._)
El nom de vostres pares?

Nataniel: No'l sé.

Coronel Talarn: La vostra patria?

Nataniel: Tot el món.

Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n'estimarèu una sobre totes
les altres?

Nataniel, _després d'una pausa_: Per què?

Coronel Talarn: Per... perque sí. Perque tothom es d'un lloch... Per
defensarlo. Per... (_Mirant a Gladys, qu'està impassible._)

Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!

Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li
demanaría'l passaport. A aquest... (_Nataniel se va incorporant per
enrahonar més bé._)

Gladys, _a Nataniel_: Diguèu; diguèu. (_A Talarn._) No es axís, senyor
coronel?

Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (_Nataniel parlarà com si
reflexionés y s'ho digués a ell mateix._)

Nataniel: El món es molt gran, diuen, (_Petita pausa._) y jo'l trobo
petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d'un pit.
Y la volta d'aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo
que'l forma... Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es...
com un sigle en l'Univers. (_Pausa._) Hont es el cap pensador que
aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab... Qui pot dirho? (_Pausa._) Jo
no: que no sé rès... rès... (_Pausa._) Sols sé que tinch immens amor
per tot lo qu'es creat, y per tot lo qu'es per crear encara; que tot
es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans
de blat del pà d'aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de
blat de la primera espiga que gronxava sobre'ls camps l'halè
dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque
va passant encara. (_Queda callat. El coronel s'havía assegut sense
escriure._)

Coronel Talarn, _a Gladys somrihent_: Si us sembla que seguim...
(_Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d'aprobació.
Slavis plora._)

Gladys, _al coronel, sense saber què li ha preguntat_: Sí.
(_Mirántsel sempre._)

Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo
més antich que recordèu de la vostra infantesa. (_Nataniel se remou
un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El
comendatore a una indicació de Gladys hi anirà_).

Gladys, _en veu baxa_: Comendatore...

Comendatore Morelli, _al coronel_: Permetèume. (_Va a posar bé a
Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els
conté_).

Gladys: Nó! (_Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu
lloch_).

Coronel Talarn, _que s'ha passejat durant aquesta curtíssima
interrupció_: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.

Gladys: Sí!

Nataniel: Recordo... que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt
vell, de barba blanquíssima, al fons d'una còva, y que prop d'aquella
còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no
s'estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig
preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava
de caure, me va respondre qu'eren les llàgrimes de tota la humanitat
qu'anaven cayent a un abisme sens fons...

Gladys: Sí! (_Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama Gringoire
dorm_).

Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes
les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre
la Terra.

Gladys, _sense poderse contenir_: Y després? Y després?... Quan foreu
més gran?

Nataniel: Després... un núvol immens, quiet, y sense color, me va
privar de veurem enlloch... fins que, un dia, me vaig trobar a mi
mateix: me vaig trobar qu'era ja com sóch ara de gran, part de dintre
d'una casassa, que may s'acabava de llarga qu'era, en mig d'arbres
espessos per tot... Y'm va venir el desig de sortirne, saltant una
paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan
quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra'm vaig adonar de
que'l cel era tot una pedrería d'estrelles, y vaig tornar a sentir la
brunzidera axordadora d'aquella cascata despenyantse als abims. Y
l'he sentida sempre! Y la sento encara!

Baró de Grigní, _a Arlet, a mitja veu_: Que la sab llarga!

Vescomte d'Arlet: Callèu.

Coronel Talarn, _acostantse a Gladys_: Es un pobre boig. (_Ella ni'l
sent._)

Gladys, _fixa en Nataniel, després d'una pausa_: No us entench!...
(_Altra pausa._) No us puch entendre tant com jo voldría!

Nataniel: No sé...

Gladys: Però, en fí... (_Ab energía._) Qu'es lo que vós us proposèu?
Qu'es lo que volèu vós de la vida?

Nataniel, _ja assegut del tot_: Que tothom siga bo! (_A punt de
alçarse._) Que tothom s'estimi! Matar l'odi! Que la humanitat
s'agermani! Que'l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un
dia en que per sobre de les montanyes y'ls rius, a través de les
fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de
tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una
anella d'amor tota la Terra. (_S'axeca dret, resolt, y's posa bé la
roba per seguir son camí._)

Comendatore Morelli: Què fèu?

Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s'odien de mort.
(_Els dos companys s'hi acosten un xich_).

Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.

Gladys, _al Príncep_: Si m'estimèu, que quedi en llibertat aquest
home.

Dorman: Sobre d'ell no hi hà poder, qu'ell mana.

Gladys: Sí; com Deu.

Coronel Talarn: Senyor Comte d'Orlof: volèu més proves de boig?

Nataniel, _serè_: Jo demano la vostra protecció, senyor Príncep
Demetri.

Gladys: Ah, sí, qu'ell vós protegirà. (_Mig rihent y mirantse al
Príncep carinyosa._)

Príncep Demetri: Còm ha sapigut?... (_Als seus, que s'arronsen
d'espatlles._)

Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía...

Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde
d'aturar aquest home?

Coronel Talarn: El Govern m'ha dit que, si ho creya convenient, aturés
aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech...

Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home
queda lliure.

Gladys, _al Príncep_: Y tothom.

Príncep Demetri: Y tothom ab ell.

Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (_Surt el
coronel._)

Nataniel: Oh gracies, Senyor! (_Anantsen._)

Gladys: Mes, estèu ferit!

Nataniel: Qui se'n sent d'aquest mal! Anèm, companys, que tota la gent
s'espera!

Dorman: Anèm!

Slavis, _plorant_: Sí, sí! (_Surten els tres. Remor de la gentada._)

Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?

Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.

Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!

Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!

Comte d'Orlof: Carlot! (_Que ja es en escena y que surt corrents per
l'esquerra._)

Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu
plorant!

Gladys: Sí, que ara'm sento'l cor; que torno a viure. Aném!
(_Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten
les dolçaynes y'ls remors y crits de la gentada que s'allunya._)

Teló

## Acte segon

_Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la
 esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la
 dreta, passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia._

### Escena primera

_Comte d'Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la escalinata._

Comte d'Orlof, _quan son a baix_: Diguèume ara.

Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets
escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.

Comte d'Orlof: Què dièu!

Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.

Comte d'Orlof: Però si'l séu posat fins sembla d'home de salut!

Comendatore Morelli: No'n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos
enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la
gravetat de la malaltía que l'amenaçava, per no dirli, es clar, que
ja n'era víctima.

Comte d'Orlof: Sí; y que se'n va riure y no'n va fer cas. Vós creyeu
que l'amor desesperat que sentía per Gladys l'havía dut a aquella
situació.

Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía.
Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep...

Comte d'Orlof: Que aquest se salvaría.

Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò es
esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume.
Aquest matí'ls metges més sabis d'aquesta terra han visitat
llargament al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis
han sortit cap al palau reyal per informar al soberà...

Comte d'Orlof: Acabèu.

Comendatore Morelli: ...de que absolutament no hi hà pel Príncep cap
esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el
desenllàs no serà gayre lluny.

Comte d'Orlof: Però vós...

Comendatore Morelli: A mi no m'han volgut en cap consulta, perque soch
extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d'aquest
poble.

Comte d'Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat
com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu
fill.

Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les
noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir
fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf
de Salvatiara, en que l'altre fill se va cubrir de gloria.

Comte d'Orlof: L'un se li mor, y l'altre's fa immortal. Quins
contrasts hi hà a la vida!

Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu'he enviat a Gladys cartes
apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.

Comte d'Orlof: Y hont es la Gladys?

Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota
confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre
castell. En Nataniel, ab tot y que s'allunyà de vós ab permissió del
Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque'l Rey
no ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure
a Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar
a tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada,
dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig
del esvalot...

Comte d'Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.

Comendatore Morelli: Donchs, no se n'ha tornat a saber rès més
encara.

Comte d'Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les
terres de Montanya, d'hont havía sortit.

Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu'està
amagat, y que'l trobarà.

Comte d'Orlof: Y no l'ha trobat enlloch.

Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge
farà que aquesta dòna acabi per perdre'l seny, que, creyèume, no'n té
gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y
per tot li diuen que l'han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y
com ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo'm penso que
hi hà entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.

Comte d'Orlof: Quí ve? (_Mirant cap a la dreta._)

### Escena II

_Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns
 cavallers._

Un cavaller, _s'avança als altres_: Senyors: el Rey es aquí.

Comte d'Orlof: Sa Magestat. (_Al Comendatore, apartantse a un
costat._)

Rey Rodolf, _seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al
Comendatore_: Cavallers...

Comte d'Orlof, _saludant_: Senyor... (_També ha saludat el
Comendatore._)

Rey Rodolf: Oh, comte d'Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint
al meu pobre fill, veritat?

Comte d'Orlof: Senyor: ja sabèu que'l Príncep m'honrava ab la seva
amistat a París.

Rey Rodolf, _un xich sever_: Sí, al costat vostre, portant aquella
vida, va contraure la malaltía que l'atuheix. Y vós també ereu ab
ell. (_Al Comendatore._)

Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per...

Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli... que
no sé com encara no heu tornat al vostre país.

Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat...

Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no
us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment
al comte d'Orlof.

Comte d'Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber
sagrat no separarme del Príncep.

Comendatore Morelli: Com jo mateix...

Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s'està morint el meu fill. Que tota
la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments
se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de
la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte
d'Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun
temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu'era
oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un
home exit del baix poble, que se'n venía a la capital predicant la
pau universal. Mes, aqueix Nataniel no'l tornarà a remoure'l país. En
quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.

Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.

Rey Rodolf: Un gran rey! Y no'm sabèu dir rès més, vós, l'home més
sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d'aquí. Gran rey,
que mana exèrcits victoriosos, que's dexen matar per mi, y no puch
manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que
s'està morint!

Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab
motiu d'un amor contrariat.

Rey Rodolf: Y què's creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill?
A què més ha pogut aspirar que a l'amor de Demetri, que la honraría y
la faría rica y envejada davant de tot el món?

Comte d'Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la
fortuna d'un rey.

Rey Rodolf: Cert; d'un rey d'Amèrica, dels ferro-carrils ò de les
Montanyes Blaves; rey d'escuts, mes sense escut propi dels seus
passats, com vós, comte d'Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els
vostres avis.

Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (_Somrihent._) Però jo encara
soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.

Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure'l meu
fill. Me seguiu, cavallers? (_Al girarse cap a la gradería veu venir
al Príncep._)

Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve'l Príncep.

Comte d'Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d'ell.

### Escena III

_Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d'Arlet, en qui s'apoya
 lleugerament._

Príncep Demetri, _de dalt de la galería_: Pare y senyor!

Rey Rodolf: Fill meu!

Príncep Demetri: Quína alegría que'm fa'l veureus aquí!

Rey Rodolf, _abraçantlo_: Demetri! Fill del meu cor!

Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu'es que teniu?

Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.

Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d'hivern, y'm posaría a
servirvos en els quefers de la vostra guerra.

Rey Rodolf: Vostra dièu? (_Interrogant y mig rihent._) Nostra, fill
meu; nostra; y de tota la Nació.

Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que'ls metges s'han empenyat
en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d'aquest
park alterós.

Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.

Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes
del nostre palau d'hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la
d'ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.

Rey Rodolf: Y que a hores d'ara tot el món l'admira. Vescomte d'Arlet:
jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull
donar mon braç, qu'es ben fort encara.

Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!

Comendatore Morelli, _al rey_: Senyor: sou vós tot sol la salut de la
Monarquía: be podèu... (_Senyalant a Demetri y no sabent què dir
més._)

Rey Rodolf: Comendatore... siguèu vós la salut del meu fill... Y prou!
(_Ab arrogancia._) Que jo vull que's curi; ho sentiu? que jo ho
vull.

Comendatore Morelli, _al rey, perque no cridi_: Senyor!... Per Deu!

Rey Rodolf, _a Arlet_: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill.
(_Portantlo de banda._)

Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?

Comte d'Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha
posat tota sa fè y una passió estranya.

Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m'embadalexo a les nits
mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny,
sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d'ahont se van axecant
les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l'una després de l'altra,
que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que
va venint ab ella; mes la estrella's va axecant pel cel solitaria,
amunt, y no la porta la Gladys! Y'n veig una altra que va sortint
d'arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu
baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!

Comte d'Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d'emocionarvos axís... que
us posa febrós... Mes, ella vindrà.

Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?

Comte d'Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a
trobarla per l'Alta Montanya; que convenía que vingués...

Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella
estés aquí jo m'acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich,
sinó que'm mata'l pensar en aquexa dòna, qu'es de marbre per mi. Mon
pare's creu que mon pensament està en la guerra! Què se me'n endona a
mi de la guerra y de la gloria d'ella! Jo he nascut indiferent per
tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure
oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que
m'estimés... que m'ho digués al menys. (_Tús una mica._)

Comte d'Orlof: Tot axò serà; y més encara.

Príncep Demetri: Per què'm vol el meu pare? Quina falta li faig jo?
Per la successió a la Corona ja té'l meu germà, que ha vingut primer
al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.

Comte d'Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu'ella vindrà.

Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (_La agitació de Demetri
impressiona a tots. Hi va'l Comendatore y'l rey derrera._)

Comendatore Morelli: Príncep!

Príncep Demetri: No ha sigut rès.

Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore...

Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.

Príncep Demetri: Ha sigut... que m'ha donat una alegría'l comte
d'Orlof.(_Rihent._)

Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?

Comte d'Orlof: No precisament de guerra. (_Apart al rey._) De la
guerra d'aquí dintre. De la lluyta de l'ànima.

Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (_No escoltant a Orlof._)
Sí, sí (_Per Orlof, perque calli_); ets carn de la meva carn.
(_Van sortint pel jardí._)

Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?

### Escena IV

_Comte d'Orlof, Vescomte d'Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama
 Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots
 els cavallers. Al girarse'l Comte d'Orlof se troba ab Gladys y'ls
 seus, que vénen de l'altra banda de la escena._

Comte d'Orlof: Gladys!

Gladys: No m'anomenèu, que no'm vegi. (_Els altres queden lluny._)

Comte d'Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.

Gladys: Era aquí mateix y l'he vist al Príncep com us veig. Està
animat; somreya.

Comte d'Orlof: Somreya perque parlava de vós.

Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes,
diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?

Comte d'Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l'ha
vist en diferents llochs, que s'apareix devegades...

Gladys, _als altres_: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.

Slavis: Es que sí que se'ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo
l'he vist y l'he cridat davant vostre entre'ls arbres.

Dorman: Jo no l'he vist may.

Gladys: Mes, si no era ell, que'ns ho feya creure'l nostre desig.

Slavis: Sí que ho era!

Dorman: Que nó; que nó! (_Entre tant, Arlet, que no se'n havía anat,
parla ab madama Gringoire._)

Slavis: Es que té por que l'agafin.

Dorman: Ell no té por.

Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo'm moro de cansada.
(_Seguexen disputant els dos apòstols._)

Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es
pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré
hont se troba.

Comte d'Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.

Gladys: Ell ò'l Rey. Demetri té interès en que jo no'l trobi per ferme
venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que'l va fer desaparèxer en
aquella revolta perque podía haver compromès l'èxit de la guerra.

Comte d'Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs...

Gladys: De què? Diguèu.

Comte d'Orlof: D'haverli dat la mort?

Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s'haurà
dit que'l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà
hont tanta gent està morint... per la Patria, què vol dir per el Rey
el sacrifici d'una altra vida? (_Sarcàstica._)

Slavis, _a mitja veu_: Es qu'ell es Jesús, oy? (_A Dorman._)

Dorman, _també a mitja veu_: Es sobre de tothom.

Slavis: Però es Jesús.

Dorman: Que us dich que val més que tothom! (_Seguexen disputant._)

Comte d'Orlof, _que havía quedat pensatiu_: Nó; no es possible que
l'hagi mort.

Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d'ell,
y si hi té part el Príncep, jo'm revenjaré ab el Príncep.

Comte d'Orlof: Pensèu que'l Príncep s'està morint; que una emoció
sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.

Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía, que,
per compassió, fins m'he resignat a les murmuracions, quan vós sabèu,
comte, que'ls llavis del Príncep no han passat de posarse
cerimoniosament en el revés de ma destra.

Comte d'Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.

Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.

Comte d'Orlof: Sento remor de veus.

Gladys: No voldría veure ara al Príncep.

Comte d'Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.

Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!

Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!

Gladys: Sí, sí, depressa!

Madama Gringoire, _sortint ab Arlet_: Se li ha estraviat el seny a la
pobreta Gladys. (_També surten Dorman y Slavis disputant._)

Slavis: Es Jesús.

Dorman: Còm ho sabèu?

Slavis: Es Jesús.

### Escena V

_Gladys, Comte d'Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y
 Vescomte d'Arlet, que tornarà._

Rey Rodolf, _que ve enrahonant_: Y caldrà fer un altre esforç cridant
més gent d'aquexa joventut. (_A un dels servidors del palau._) Que
avuy dino aquí ab mon fill. (_A un cavaller._) Y que'l Consell el
tindré també avuy aquí, perque d'aquí no'm mouré avuy per rès.
(_Veyent a Orlof._) Ara ho deya, Comte d'Orlof, que cal un altre
esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després...
(_Adonantse de Gladys._)

Comte d'Orlof: Senyor... (_Saludant y designant ab un moviment
cerimoniós a Gladys._)

Gladys: Senyor... (_Fent un acatament profon al rey y quedant sense
alçar el rostre._)

Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la
positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.

Gladys: Gracies, Senyor. Mes...

Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau
us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.

Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l'arribada
fins a vós.

Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més hermosa
del meu Regne.

Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.

Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la
presento com la dòna més hermosa del món, d'aquest y del altre.
(_Ab certa ironía._) Mes, cavallers, guardèuvos d'ella, perque es tan
poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels
homes.

Gladys: Me confonèu, Senyor... Y jo voldría...

Rey Rodolf, _no dexantla seguir_: Precisament ara mateix estava
parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y jo,
que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (_Els cavallers, uns
per una banda y altres per altra, desaparexen de la escena._)

### Escena VI

_Rey Rodolf y Gladys._

Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.

Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.

Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d'asseureus al costat
meu?

Gladys, _com si no l'hagués sentit_: He vingut per...

Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d'asseurem al
costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm
de Magestat a Magestat... encara que'l lloch no sia gayre apropòsit
per la nostra Soberanía.

Gladys: M'han dit, Senyor, que'l Príncep tenía en perill la seva vida,
y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.

Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia:
l'un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò
es degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L'altre fill meu sí que
veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo
no hi puch fer rès, segons m'asseguren. Mes, hi hà una persona que,
per lo que jo sabía, y m'ha confirmat ara'l Príncep, me pot donar la
victoria. Y veus aquí perque la meva alegría.

Gladys: Jo voldría, Senyor, que m'escoltesseu ara a mi.

Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!

Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit
may l'afecte que cal perque ell se torni estimació de l'ànima. Mes,
jo may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo...

Rey Rodolf: M'ho ha dit; m'ho ha dit tot axò; fins qu'ell per vós està
boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins
al extrèm de que no sembla fill meu: perque l'home que no sab dominar
aquexa mena de passions que'l posen... y perdonèu, senyora, al nivell
de...

Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (_Gladys se posa
dreta._)

Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les... (_Ab energía._)

Gladys, _resoltament_: Que no diguèu més! Que no vull sentirvos!
(_Queden l'un davant del altre mirantse fixament. Rodolf es qui
després cedeix._)

Rey Rodolf: Perdonèu.

Gladys, _pausa_: Ja està. (_Ab repugnancia._)

Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (_Estan un xich apartats._)

Gladys: Nó.

Rey Rodolf, _mirant entorn perque no'l sentin_: Més aprop, si us
plau.

Gladys: Què hi fa qu'estiguèm aprop aquí si'ns trobèm molt lluny vós y
jo. (_Ella s'ha acostat molt poch, quedant drets els dos._)

Rey Rodolf, _irònich_: Me permetèu que seguexi?

Gladys: Seguíu.

Rey Rodolf: Y'm prometèu no ofendreus si...

Gladys: Segons.

Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l'estimo al meu
fill?

Gladys, _després d'una pausa_: A quin?

Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (_Gladys s'arronça d'espatlles._)
Com tots els pares s'estimen a sos fills. (_Gladys el mira
fixament._) Diguèu.

Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà'l
vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa'l primer
lloch en vostre afecte.

Rey Rodolf: Com a pare nó.

Gladys, _irònica_: Com a rey.

Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui's mor, y ja no hi hà'l rey
enlloch, sinó'l pare.

Gladys: Donchs, què vol de mi'l pare?

Rey Rodolf: Que us l'estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo
que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no'l dexèu ni
un sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que
poguèu somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames
de la meva Cort, qu'es la primera per la seva sumptuositat, y que jo
faré que arribi fins a vós...

Gladys: Prou, Senyor, prou. (_Molestada._)

Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la
vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot,
fins la seva corona, per la vida del seu fill.

Gladys, _rihent_: Tot... dièu tot! Puch parlar ara jo, Senyor?

Rey Rodolf: Oh, sí!

Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?

Rey Rodolf: Sí; cert.

Gladys: Què n'heu fet d'aquell home extraordinari que's diu Nataniel,
y qu'es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M'heu dit que
us podía preguntar.

Rey Rodolf, _rihent_: Preguntarme, sí; mes, jo no m'he compromès a
respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que
alts devers del Estat m'obliguen a dexarvos. (_A punt d'anarsen._)

Gladys: Nó (_Aturantlo_), sense que jo sàpiga què s'ha fet d'aquest
home.

Rey Rodolf, _somrihent_: Sobrenatural, veritat?

Gladys: Potser sí. Y, al menys, l'home qu'es l'admiració de tota la
humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida,
perque ha desaparegut tan sobtat d'entre nosaltres quan anava a dur
la pau al món, que vós conturbaveu...

Rey Rodolf, _interrompentla_: No dirèu pas que no hagi sigut
condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que
m'aturéssiu a mi.

Gladys: Es que no n'hi hà prou, ja que no m'heu respost. Perque la
gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la
mort a aquest home.

Rey Rodolf: Oh! (_Se n'anava cap a la gradería, y s'atura girantse cap
a ella._)

Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab
repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch
d'aquest màrtir.

Rey Rodolf: Callèu, senyora. (_Ab energia._)

Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (_No pot
alçar la veu enrogallada per la emoció_), que sóu un mal home!
(_Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla._)

Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (_Pausa._) Calmèuvos; calmèuvos. Y no
per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m'ha agradat la vostra
valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu pobre
Demetri, que may n'ha tingut. (_Somrihent._) Y no'm mirèu axís, per
Deu, que no soch tan... tan criminal com vós pensèu. Perque, en quant
a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per ell.
Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no'n siguèu
merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap
mena de perill la seva existencia.

Gladys, _alçantse_: Ahont es?

Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d'aquí.

Gladys: Ahont?

Rey Rodolf: Allí hont no'm pot fer cap mal predicant la pau contra mes
ordres.

Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la
predicaría.

Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les onades
de la mar... que no li faràn cas, perque, al igual dels homes,
estaran eternament en guerra... Y us dexo ab el meu fill.

Gladys: Nó; jo no'l vull veure al vostre fill, qu'es tan crudel com
vós.

Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada
la guerra dexaré en llibertat a aquest home?

Gladys: Nó acabada la guerra; ara.

Rey Rodolf, _rihent_: Nó; ara nó. Y axò que al present no'm pot fer
gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n'es partidari, y'l
rey es un gran rey.

Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (_Ab rabia._) Nataniel
es mort.

### Escena VII

_Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn._

Coronel Talarn, _de la dreta_: Senyor...

Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos.
(_S'acosta saludant lleugerament a Gladys._)

Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que
avuy mateix tornés a la illa...

Rey Rodolf, _mirant a Gladys_: Donchs, ara'm plau. Seguíu. Podèu dirho
tot ben alt.

Coronel Talarn: A la illa d'Ermàs.

Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?

Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab
l'altra banda del mar.

Rey Rodolf, _esperant qu'enrahoni més_: Sí; ja ho sé. (_A Gladys._)
Esperèuvos.

Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.

Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!

Coronel Talarn: Hi hà... aqueix home tan perjudicial.

Rey Rodolf, _a Gladys_: Ho veyèu?

Gladys: Mes, el coronel es enemich d'ell, que un dia una bala...
(_El Rey se gira al coronel._)

Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?

Rey Rodolf: Ben cert.

Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas
impensat. Y jo may d'en Nataniel puch dir sinó qu'es un home
extraordinari. (_Mirantse al Rey._) Per cert, Senyor, que tenía al
punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure.
Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y'l fill meu, que
ja no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir:
pare, seguintlo ab els ulls, que s'allunyava. Y va quedar curat.

Gladys: Oh, Deu meu!

Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no
més són casualitats, y que'ls vividors exploten.

Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però...

Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de
miracles. (_El coronel obre'ls braços no sabent què dir._)

Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.

Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho agrahexo.

Rey Rodolf, _reptantla_: Senyora!

Coronel Talarn: Senyor: m'he donat orde de tenirlo empresonat y lluny
de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva
vida.

Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l'orde de que ab la
matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la
terra ferma... y dexèulo en llibertat.

Gladys: Serà cert!

Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no'm fa por la
popularitat d'aquest home davant de la meva.

Gladys: Oh, no m'enganyèu, Senyor!

Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill.
(_Ella fa un moviment._) Que al menys per ara consentiu en ser
estimada per ell. (_Somrihent y afanyós de que digui que sí._) Me
sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que
tanta veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y'n dich
sacrifici de ser envejada per totes les dames de la Cort, com vos he
dit, perque'l ser preferida d'un príncep com Demetri es honra
grandíssima en totes les nacions.

Gladys, _ab horror_: Oh! (_Després dirigintse directament al rey._)
Mes, què'm volen dir les vostres paraules que no sé si les entench bé
prou?

Rey Rodolf, _somrihent_: Vos tinch, senyora, per una dama d'una clara
inteligencia.

Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu'es
deshonrós per mi.

Rey Rodolf, _somrihent_: Ho prenèu malament, Gladys.

Gladys: Lo que a mi'm proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra
familia?

Rey Rodolf, _indignat_: Nó. Elles són de sanch real.

Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (_Rihent fort._) Està bé. Y
vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us mira
com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com vós.
Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí
del Infinit, y la carn vostra's pudrirà al igual que la de tothom; y
potser més depressa.

Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu'heu après de les prèdiques d'aquest home!
Donchs, ara jo us juro que no'l veurèu may més, perque'l tindré
tancat en presó fonda tota la vida.

Gladys: Ara sóu vós; ara!

Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.

Gladys: Ara us conech; ara!

Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l'illa d'Ermàs a la vostra familia y
als soldats d'avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré,
per la vida y per la mort, més lluny y més secretament.

### Escena VIII

_Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que's veu al fons del
 jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant
 s'anirà presentant mig cos y després de cap a peus._

Gladys, _en veu baxa, veyentlo_: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell! Es
Nataniel! (_Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de
tothom._)

Rey Rodolf, _a mitja veu_: Quí es aquest home?

Gladys, _en veu baxa_: Nataniel: es Nataniel! (_S'ho diu a ella matexa
fins ab terror._)

Coronel Talarn, _apart_: Si no pot ser que siga aquí!

Rey Rodolf, _al coronel y a Gladys_: Però, quí es aquest home?

Gladys, _al Rey_: Es Nataniel.

Rey Rodolf: Còm? Ell?

Nataniel, _a mitja veu_: Sí; jo'l sóch. (_Avençant lleugerament._)

Rey Rodolf, _al coronel_: Me sóu traydor, coronel?

Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (_Alçant els braços al cel._)

Gladys, _apart_: Me sento com morir!

Rey Rodolf, _apart, ab cert terror_: Y ve cap a mi aquest home!

Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (_A mitja veu, fent un moviment
cap a Nataniel._)

Gladys: Senyor: què anèu a fer? (_Perquè'l Rey anava a dir que'l
detingués._)

Rey Rodolf: Nó. (_Pausa._) Esperèuvos.

Coronel Talarn, _a Nataniel, bondadós_: No us acostèu més. Es el Rey!

Rey Rodolf, _apart_: No sé què hi hà en ell que imposa. (_Reculant un
xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s'atura. El Rey s'atura
també._)

Nataniel, _a Rodolf_: Pobre pare!

Rey Rodolf, _a mitja veu a Gladys_: Sab el mal de Demetri y se'n
apiada.

Gladys, _ben baix_: Oh, sí!

Nataniel, _a Gladys_: No m'han comprès. L'altre fill!

Rey Rodolf, _sense odi_: Còm heu arribat fins aquí?

Nataniel: Un nen com un sol de ros m'ha obert la presó.

Coronel Talarn, _apart_: El meu fill!

Nataniel, _al coronel_: Y m'ha dit que me'n anés. Y jo crech en el cor
dels nens.

Coronel Talarn, _que l'ha sentit, apart_: Oh, sí!

Gladys: Ay Deu!

Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?

Nataniel: Abraçat al pal d'un naufragi.

Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?

Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (_Rodolf se'l mira
fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa._)

Gladys, _juntant les mans y suplicant_: Senyor...

Rey Rodolf, _de cop_: Donchs bé. Coronel: (_Apart._) dexèulo sol ab
aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.

Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor...

Rey Rodolf, _a Gladys_: Aquí'l teniu: siguèu bona ab el meu fill.
(_Se'n va ràpidament per la galería, dihent:_) Qu'es estrany! Jo
diría que ja l'havía vist, y no sé ahont.

### Escena IX

_Gladys y Nataniel_

Nataniel, _que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha desaparegut_:
Mirèusel! (_Pausa._) Pobre! 'L pobre!

Gladys: Per què?

Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l'ayre
com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.

Gladys: El compadiu?

Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.

Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.

Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que
s'esborraràn les gerarquíes...

Gladys: Vós... (_No gosant a seguir._)

Nataniel: Dièu.

Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que
us faig me revolteja per l'ànima, y m'ofega. Vós sóu Jesús.

Nataniel, _ab pena_: També vós ho dièu!

Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.

(_Dit tot molt íntim._)

Nataniel: Jo no'l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y
tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia
llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de
mon cor s'ha ajocat. O potser jo sóch... (_Acudintli altra idea._) No
heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten
aquell mar, les estrelles sembla que's fonen, igual que quan los
núvols s'espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s'asserena, y
les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una
d'aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent
de passeres a Deu sobre aquelles mars d'aygues eternes.

Gladys: Mes, vós teniu gran poder...

Nataniel: Perque estimo molt.

Gladys: ...que no'l té ningú. Y per axò us seguexen.

Nataniel: Perque estimo més que tothom.

Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo,
que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot
ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans
a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum
ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys
que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya
que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la
superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar
altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab,
si d'un sér pervers que's va morir també dexant vivent altre sér, com
ell, de males entranyes, que'n diuen home... (_Nataniel la va a
interrompre._) Nó, nó; (_No dexantlo dir._) que ara jo, al trobarvos
a vós, de primer desde'l castell d'Orlof, sentintme un instant morir
al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant
sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent
les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent
que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats
que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt
d'engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós
los havieu rebut per salvarne d'altres... Y m'han mostrat nens
plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que
dolçament somreyen. Y m'han dit també ara mateix que en tal lloch vós
havien vist la nit passada y que en tal altre'ls hi aparexieu sovint.
Y jo anant de poble en poble seguint els camins que'm deyen que vós
havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres
peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que
raja ab abundancia des de qu'en ella vareu posar els llavis, la gent
que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats
de vida que han tornat a halenar entre nosaltres... (_Nataniel ja
s'havía cubert la cara ab les mans avergonyit._)

Nataniel: Oh, callèu; callèu!

Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus...

Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!

Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m'he trobat que un món s'ha fos al meu
voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no
havía vist may, per sobre'l que caminava, y que era jo matexa! Y'm
trobo ara que hi hà una mà que m'empeny cap a vós y que'm fóra
desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans,
cloure'ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y
volguent que tot soroll s'apagui sobre la Terra per escoltar jo sola
les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos
dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per
axecarme y seguirvos.

Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu'ell ja ho va
dir que baxarà sobre d'un núvol a la Terra.

Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara
dintre de la meva fossa esperantvos a vós.

Nataniel: Deu vindrà! Deu!

Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!

Nataniel, _ab desesperació_: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la
meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de
l'ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa,
y tot lo que'l món veu en mi d'extraordinari enlloch se troba. Jo
vinch ara d'una presó en terra deserta, d'hont no he pogut sortir
fins al present, y vós veniu d'un país hont m'han vist a cada
instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que
ni'm creuen ni'm saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom
es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre
aquestes planes y montanyes, que les fecundisa'l mateix sol, que les
rega la matexa pluja; de que l'home per tot arrèu sent el mateix
impuls d'estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab
els matexos dolors per tot y s'estima per tot als fills que du a la
vida! Y m'escolten, y'm creuen un sér superior a n'ells, y's
fanatisen per mi y no per lo que'ls hi predico, que no creix ni
germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu'heu vist als
pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent
que'm segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l'odi y
l'orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque
curi als séus dels mals del còs ò'ls hi faci guanyar diners ò
prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble.
Y cada un d'aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a
mi'm creu fill d'aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina
desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m'estima y que
està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol
sempre.

Gladys, _sovint ab cert despit_: Es qu'estimèu massa, y estimèu poch.
Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils
de mils d'engrunes, y per vós no us ne queda.

Nataniel: Faig com Jesús.

Gladys: Perque'l sóu, Jesús.

Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la
Terra.

Gladys: Sí, perque sóu Ell.

Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.

Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes
com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a
sobre. Tirèuhi aquest cor, qu'es tan gran com un bloch de penyes, y
remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no's fan grans
edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.

Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (_Volguent acabar._)

Gladys, _ab despit y recança_: Com Ell! Com Ell! Qu'Ell se va encarnar
en una sola persona, y'l séu amor no'l va volguer encarnar com a
home, en una sola persona. No s'hi va veure el prodigi del amor d'un
Deu, fet home, per una dòna. No's va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu
el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint
plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós
anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a
la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us
creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d'or, y entre'ls homes també
l'or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa,
vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo
dalt de la montanya d'or als més esquerps, perque us sentin y us
vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d'una dòna. Y sóch
hermosa, y sé plorar. Y té més força que'l Diluvi una llàgrima de
dòna! (_Plora de despit perque no's sab fer estimar per Nataniel._)

Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les
vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.

Gladys: Ay Deu meu! que no'm sabèu compendre ni'm podèu compendre!
(_Plorant ab desesperació._) Perque hi hà la immensitat d'un Infinit
que'ns separa a nosaltres dos: l'home-Deu y la dòna-dòna.

Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els
homes.

Gladys, _que queda aturada de moment, després diu resolta_: Nataniel!

Nataniel: Què volèu?

Gladys: Quín es ara'l vostre desig més gran?

Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s'acabi la guerra
encara que'm costi la vida.

Gladys: Saben que sóu aquí'ls vostres companys?

Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts
altres. Jo he dit als primers que m'esperessin hont eren.

Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per
vós, y seré aquí. (_Resolta._)

Nataniel: Sí, tornaré. (_Tot anantsen._) Fòra de mí les passions de la
terra!

### Escena X

_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y
 Vescomte d'Arlet. Nataniel se n'ha anat pel fons de la escena._

Gladys, _axugantse'ls ulls ab rabia_: Sóch boja, y vull serho de boja!
(_Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta._)

Príncep Demetri: Gladys! Per què no m'ho han dit qu'ereu aquí?

Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!

Comte d'Orlof: Gladys!

Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que's tanquessin
totes les portes d'aquest parch y que's posés un cercle de guardies
ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una
altra vegada.

Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.

Comte d'Orlof, _bromejant_: Li quedaría'l cel per escaparse.

Gladys: Ay, comte, que anant pel món m'han caygut les ales!

Vescomte d'Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.

Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Preparantli una cadira ab un
coxí._)

Príncep Demetri, _oferintli_: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus,
fent de soldat per por del aereoplà.

Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no'n parlèm de soldats.

Príncep Demetri, _als demés_: Tots aquí! Tots!

Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.

Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu'era tan
esperada.

Comte d'Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre
tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal
l'aereoplà. Té a Nataniel.

Príncep Demetri, _no entenentho, mig rihent_: A Nataniel?

Gladys: Vós també, d'Orlof, contra aquest home? (_Ab tò de quexa._)

Comte d'Orlof: No ho creguèu, Gladys.

Vescomte d'Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un carro
de foch.

Gladys, _a Arlet_: Vós sóu un sér vulgar.

Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.

Gladys: Vós la sóu, la formiga. (_Riuhen els altres. Gladys, ofesa,
s'alça._) Jo no vull que s'ofenga a Nataniel.

Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Potser sí qu'es rivalitat
professional, perque ell cura, y vós...

Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.

Gladys, _fent per riure_: Nó; si no m'ofench; nó.

Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.

Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m'ajudèu... curaré a
tothom, per més malalt que estigui.

Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Prou! (_Perquè'l Príncep no ho
entengui._)

Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!

Comendatore Morelli: Agenollat y tot?

Gladys: Estèu perdonat. (_Tots riuhen. No'l dexa agenollar._) A seure
ben formal desseguida!

Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque se'n
va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.

Gladys, _rihent_: Val més que me'n riga!

Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m'he consumit tot aquest
temps, no esplicantme la vostra fugida!

Gladys: Me'n vaig anar perque vós, que tantes paraules m'heu donat
d'una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que
jo us he demanat en ma vida. (_Ab dolcesa._)

Príncep Demetri: Jo a vós?

Gladys: Sí.

Príncep Demetri, _neguitejantse per la malaltía_: Comendatore: no
estich bé axís.

Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Posantli bé'l coxí._)

Gladys, _a Orlof_: Donchs, està molt mal?

Comte d'Orlof: Sí! Y us prego...

Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.

Gladys: Si no sé...

Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos
voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.

Gladys: Y si cambiessim de conversa?

Príncep Demetri: Nó, nó. (_Neguitós_). De la meva poca paraula.

Comte d'Orlof: Nó, Príncep.

Comendatore Morelli: Val més dirho.

Gladys, _ab dolcesa_: Donchs, que'm vau prometre conseguir del Rey que
no perseguís a Nataniel.

Príncep Demetri: Y n'hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que'l meu pare
a mi may m'ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que
al món s'ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del
país...

Gladys: Nó, nó. (_Ab el cap més que ab les paraules_).

Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y
nosaltres fantasièm: ja ho diu.

Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare.
(_Diu axò fingint naturalitat._)

Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys,
faría... Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.

Gladys: Què farieu?

Príncep Demetri: Demanèume.

Gladys: Què us puch dir!... Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al
vostre pare?

Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque'l meu pare sab que
jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m'es aborrida
sense vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no'n puch
seguir cap altre.

Gladys: Y ell se'n ha rigut!...

Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us n'anèu
y no volèu ser la meva esposa.

Gladys: Y se'n ha rigut encara més el vostre pare!

Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu'ell m'ha dit que consentía en
tot...

Gladys: No es veritat axò!

Príncep Demetri: M'ho ha dit.

Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos
enganyava miserablement.

Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare,
Gladys. Y no consento que se l'insulti al meu davant al meu pare y al
meu Rey. (_El comendatore li fa olorar un pom d'essencies. Silenci
general. Al cap d'una estona Gladys s'axeca per anarsen_). Ahont
anèu? Jo no vull que us n'anèu del meu costat!

Gladys, _allargantli la mà serena_: Adéu, Príncep. (_Ell no li pren y
s'axeca apoyat en Orlof mig plorant._)

Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins
arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (_Desprenentse de
tots._) y'm sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes,
qu'a mi me'n falten, que Deu no me les ha donades.

Comte d'Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (_Gladys torna a
asseures._) Y vós, Príncep. (_També perque s'assegui._)

Príncep Demetri, _no volguent asseures_: Nó, nó; ara nó. Gladys:
donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (_Ella no's mou._)
Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo
tantsols. Veníu.

Comte d'Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.

Vescomte d'Arlet: Sí; 'l Rey. (_Gladys ja s'havía axecat per anarsen
ab Demetri; mes s'aturen abans de caminar veyent al Rey y als seus
cavallers_).

### Escena XI

_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli, Vescomte
 d'Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres y
 gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació._

Príncep Demetri, _mentres baxa la Cort_: Estèuse al meu costat,
Gladys, y'm sentirèu y veurèu si us estimo.

Gladys: Oh, nó! (_Ab despreci, apartantse del Príncep._)

Rey Rodolf, _ab alegría desde mitja escala_: Demetri: noves
magnífiques de la guerra! (_Ensenyantli un telegrama que du a la
mà_).

Príncep Demetri: Pare y Senyor!...

Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un hèroe!
Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut.
(_El ministre'l busca entre'ls altres telegrames. Gladys queda enrera
oblidada._)

Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!

Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu'està ab nosaltres.

Primer ministre, _a Demetri pel telegrama_: Ve de la capital de la
Alcuria.

Príncep Demetri: Es nostra la capital?

Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant, que
són set, y n'hi hà dalt d'una montanya. Però, llegíu, llegíu, que
diable!

Primer ministre, _llegint_: "Hem près la Capital ab les fortaleses.
L'exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la
cavallería. Ara'ls perseguim d'aprop, y arriben noticies de que van
entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa.
Ha costat molta sanch dels nostres..."

Rey Rodolf, _interrompent la lectura per llegir ell mateix_: "...pero
més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y
ferits."

Primer ministre, _tornant a llegir_: "El Príncep Albert ha entrat a la
ciutat triomfalment."

Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres.
(_El Rey ho diu com si ho portés el telegrama._)

Príncep Demetri, _abraçant a son pare_: Pare!

Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà
al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al
meu llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy
protegeix la nostra causa, qu'es la més justa. Que's comuniqui al
país immediatament la noticia.

Altre ministre: Ja s'està fent.

Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les
campanes de la Séu!

Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels carrers.

Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se'm comuniqui.

Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment, perque
l'exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos
(_Pels altres telegrames que porta._) han tingut d'anarse a posar
molt lluny reventant cavalls...

Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no
haguessin d'arribar aquí y al món enter. (_Rihent._) Senyor Ministre
de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar desde
aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de tot
l'exèrcit. (_Gran remor general de satisfacció._)

Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo
que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de
tot lo sobrant...

Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota la
Nació un sol contrari de la nostra política. (_Adonantse de Gladys._)
Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.

Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch...

Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de
nosaltres...

Gladys, _irònica_: Oh, nó, Príncep. (_Se sent remor lleuger de veus de
fòra._)

Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre
tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit.
Veritat, senyors? (_Mig rihent als cavallers._)

Cavallers: Oh, sí! --Es clar! --Es un fet. --Quí's pot oposar?

Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d'aquexa nació que s'ha atrevit a
resistir al meu poder may més hi haurà motius perque's parli d'ella.
(_Remors més fortes al exterior._)

Rey Rodolf: Exes remors?

Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu en
aquest palau, ve a aclamarvos.

Rey Rodolf, _a Gladys_: Y vós no'm felicitèu, senyora?

Gladys: Jo m'atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la
Humanitat perque s'estroncarà aquest riu de sanch.

Rey Rodolf, _sever_: No diguèu més. (_Dirigintse a un oficial de la
Guardia que ve ràpit del fons de la escena._) Què hi hà, cavaller?

### Escena XII

_Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia,
 Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería._

Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra Magestat.

Rey Rodolf, _als ministres_: Puch sortir a la balconada de la plaça.

Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí,
hi hauría una bogería d'entusiasme... (_El Rey dubta._)

Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (_Perque'l Rey ho
senti._)

Rey Rodolf, _al Oficial_: Donchs, cavaller: que s'obrin totes les
portes, y que vinga'l poble. (_Els cavallers ab el Rey se'n van cap a
l'esquerra._) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre pare.

Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (_Tothom s'ha oblidat de
Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha
desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada,
havía pujat tres grahons y no'ls ha tornat a baxar. Els ciutadans
entren atropellantse, y'ls soldats y guardies del palau els aturen al
fons. Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una
colla envers la Cort. Després, l'un darrera l'altre, se van acostant
els ciutadans. Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el
Rey els de la Cort, l'escena s'omple. El que parlarà al Rey te de ser
un home de mitje edat, vestit de negre y tirant a menestral. Mentres
els ciutadans van entrant se van descubrint._)

Rey Rodolf, _a un cavaller_: Y encara les campanes de la Seu no toquen
a Gloria!

Ciutadà: Senyor...

Rey Rodolf, _a un ministre_: Que parli.

Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.

Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos
carrers en senyal d'immensa alegría, vos dono la enhorabona pel
triomf d'avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (_Ara se
sent al lluny una música que tan aviat s'acosta com s'aparta._)

Rey Rodolf, _quexantse a un ministre_: A la fi; una música!

Ciutadà, _al Rey_: El poble us estarà eternament agrahit. Sou el rey
més gran de tota la Terra: els llorers d'avuy no's marciràn may.
(_El rey no escolta'l discurs._)

Rey Rodolf, _a un altre ministre_: No se senten les campanes encara!

Ciutadà: Ciutadans: Vísca'l Rey!

Poble: Vísca! Vísca!

Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.

Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos
transmeto el séu gran reconexement. El dia d'avuy no s'esborrarà may
més de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.

Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.

Primer ministre: L'exèrcit s'ha coronat de gloria: el nostre
agrahiment al...

Ciutadà: Vísca l'exèrcit!

Poble: Vísca!

Rey Rodolf, _avençant_: Donchs, jo. (_Al poble._) Poble: Vísca sobre
tothom el Príncep Albert!

Poble: Vísca!

Rey Rodolf: Vísca'l meu fill, que us ha dut a la victoria!
(_Ara's comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la
Sèu._)

Poble: Vísca!

Rey Rodolf: S'han tornat bojos a la Sèu!

Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (_Se sent passar
altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble
s'arremolina al lluny, y la remor va crexent y venint._)

Poble, _al lluny_: Què hi hà? --Què hi hà? --Dexèu passar! --Dexèu
passar! --Es Nataniel!

Altra gent, _més aprop_: Es Nataniel! --Es Nataniel, qu'es aquí!

Altres, _encara més aprop_: Nataniel! --Nataniel!

Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (_Avença Nataniel seguit de
Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d'altra gent dels seus._)

Nataniel, _al lluny y ab els braços enlayre_: Senyor! Senyor!

Rey Rodolf, _rihent satisfet_: Acostèuvos, qu'ara sí que jo us la
donaré la pau. (_Nataniel s'ha anat acostant._) Mon fill es
triomfador.

Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.

Rey Rodolf: Primer que'ls morts hi hà la gloria. (_Imperatiu._) Que
toquin a Gloria! (_Als ministres._) Còm es que s'erren els que les
toquen?

Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!

Rey Rodolf: Soles? (_Rihent rabiós._) Ah farsant! (_Un cavaller ha
baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que llegeix
totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte._)

Primer ministre: Senyor... (_Ràpit._)

Rey Rodolf, _ràpit_: Què?

Primer ministre: Llegíu, Senyor. (_Mentres els Ministres parlen
acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint._)

Nataniel, _ab veu íntima_: Pobre pare! (_Les campanes molt de temps en
temps toquen a morts._)

Rey Rodolf, _per lo que llegeix_: Què! Què diu! Senyors Ministres!...
(_Se'ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey torna a mirar
el telegrama._) Si no pot ser! Si estich somniant! Qu'estèm
derrotats! Que se'ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho diu
axò? (_Pegant sobre'l paper._) Qu'es veritat? (_Dóna'l telegrama a un
altre Ministre._) Teníu, que jo no ho puch llegir. Mes nó; tornèumel.
(_Seguint llegint._) Que'ls derrotats han tornat enrera y s'han
apoderat altre cop de la Capital! (_Al Ministre de la Guerra._) Y'ls
nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què no s'han defensat y no
han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els cobarts! Els vils!
(_Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats fan anar enrera y
cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel, arremolinantse tots
no sabent lo què passa._)

Primer ministre: Senyor! Per Deu! (_Perque no cridi._)

Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes noticies
més hi hà? (_Al Ministre de la Guerra que té a la mà un altre
telegrama._) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel!(_El Ministre
no l'hi vol donar._) El telegrama! Jo!

Primer ministre: Nó. Perdonèu.

Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?

Primer ministre: Per Deu, Senyor!

Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!... (_Li arrebaça._) Que ab mi està
Deu! (_Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara'l llegeix._) Nó!
Nó! Es mentida!

Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Al vèurel com boig y posantli'l
pit a sobre séu._)

Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (_Plorant ara._)

Príncep Demetri, _que li ha pres el telegrama_: Que'l meu germà es
mort! Ho sentiu? (_Als ministres. Gran remor del poble, qu'ha sentit
el crit del príncep. Nataniel y'ls seus agrupats ben espessos,
muts._) Ho sentiu? Que'l Príncep Albert ha mort! (_Al poble._)

Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (_Als cavallers._) Y
vosaltres, còm es qu'ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab
ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.

Príncep Demetri, _plorant_: S'ha confirmat, Senyor!

Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho
certifiquen.

Rey Rodolf: Ah, niçaga d'assessins, qu'has mort al meu fill! Jo't
castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent?
Oh poble! Oh poble meu qu'estimo!

Poble: Nó! Guerra!

Rey Rodolf: Guerra als assessins!

Poble: Sí: guerra! --Sí: venjança! --Guerra! --Guerra!

Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no'l venjaràs tu al teu germà?

Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.

Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!

Poble: Sí: tots! --Guerra!

Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats! (_Donantlhi._)

Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!

Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!

Poble: Guerra! --Guerra! --Vísca'l Príncep Demetri! --Vísca!

Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!

Rey Rodolf: Axécala enlayre!

Príncep Demetri: Sí. En...layre. Oh Deu! (_La abaxa sense poguerla
alçar._)

Rey Rodolf: Va!

Príncep Demetri: No... puch. (_Li cau a terra. Remor del poble fentse
enrera._)

Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (_Se cobreix la cara ab les mans
y s'amaga entre'ls cavallers_).

Príncep Demetri: Me manquen forces! (_Ja abans havía baxat les
escales._)

Rey Rodolf: Quína desventura!

Primer ministre, _al Rey_: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm!
(_Se l'emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap
dalt._)

Rey Rodolf: Quína vergonya! (_El poble se'n va remorejant._)

Nataniel, _als séus_: Agenollèuvos, germans!

Dorman: Preguèm pels morts.

Slavis: Perque morin els assessins.

Nataniel: Nó. Perque's convertexin els matadors. (_Demetri s'estava al
peu de la escala ab Orlof y'ls séus._)

Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri.
Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (_Orlof, Comendatore y
Arlet s'han tirat enrera desaparexent._)

Príncep Demetri: Gladys: què fer?

Gladys: Pregar.

Nataniel, _als séus_: Per la pau del món sempre!

Gladys: M'estimèu, Demetri?

Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!

Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.

Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l'Univers, sempre!

Gladys, _a Demetri_: Agenollèuvos. (_Ell dubta mirant cap ahont se
n'ha anat son pare._) Agenollèuvos! Agenollèuvos!

Príncep Demetri: Sí.

Gladys: Gracies.

Nataniel: Pare Nostre... (_Tothom ho va dihent fent una remor seguida,
tot barrejant les veus com la remor de les fulles d'un bosch. Tots
estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té les
mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d'altres, aprop y
lluny, toquen a morts._)

Teló

## Acte tercer

_Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s'oviraran les
 montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La
 escena, iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema,
 troços de camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera
 perque la escena resulti ben clara. Sobre la planura's veuran en
 diferents llochs altres fogueres; aquestes visiblement molt petites
 a causa de la distancia en que figuraran que són. El cel serà'l
 d'una nit serena, plè d'estrelles brilladores._

### Escena primera

_Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan acabant
 d'omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja
 plena del tot resulta més alta que'l terrer a causa del gran número
 de morts que hi hà dessota. Al axecarse'l teló, mentres sis dels
 homes van tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més
 alt, toquen ab les seves dolçaynes el final d'un cant trist. Fins
 que s'acaba la tonada no començarà'l diàlech. Començat aquest, se
 sentiran, molt llunyanes, altres dolçaynes en diferents indrets._

Slavis: Sabèu que s'hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena
quedarse defora? (_Ficat encara de cames al clot, que va acabantse
d'omplir depressa_).

Sergi: Ja'ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s'acabarà may
la terra del món per ferhi clots.

Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als
altres... assessinats... tampoch.

Slavis: Cada palada que'ns cau sobre dels peus me sembla un afalach de
la mare-Terra.

Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.

Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que
tots serèm germans?... (_Dorman no contesta._)

Sergi: ...Y que la pau serà per tot y per sempre?

Dorman, _després d'arronsarse d'espatlles silenciós_: Per ara, colguèm
morts.

Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?

Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica,
n'estich segur: quan no parla, ja no tant.

Alexis: Sent axís com ets... li fas un tòrt.

Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la
vida.

Slavis: Nosaltres l'estimèm més que tu, que'l creyèm sempre en tot.

Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.

Els altres: Jo també. --Y jo. --Tots.

Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t'atormentessin... qui sab
si desdiríes!

Alexis: Jo desdir? Malviatge!

Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no'l creus gayre tu!

Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.

Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.

Dorman: Qui sab!

Alexis: No m'agrada que dubtèu de mi.

Dorman: Quan dubto d'alguna cosa es que no està en mi que dexi de
dubtar.

Sergi: Perque no tens fè en ell... dubtes d'ell.

Dorman: En vosaltres sí que no'n tinch gayre.

Slavis: Ni en mi tampoch?

Dorman: Dexèmho estar.

Sergi: No m'ho diràs a mi! (_Un xich desafiador._)

Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!... (_Amenaçador._)

Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau... per
tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (_Queden parats.
Pausa._) Sentiu? La oració dels morts allà baix.

Alexis: També allà acaben d'omplir una rasa.

Slavis: N'hem omplertes vint y set de rases! (_Ab gran tristesa._)

Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y
en un espay tan curt!

Slavis: Quina rabia que's teníen! N'hi havía que morts y tot quedaven
abrahonats, com si fossin vius encara.

Dorman: Jo, al enterrarne, 'ls separo sempre. Nataniel no ho vol
que'ls enterrèm... d'aquella manera.

Sergi: Jo n'he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà...
y sobre'ls llavis. Oh, y que l'aguantava ab el braç trencat!

Slavis: De la seva mare?

Alexis: De la seva esposa? O potser de la...?

Sergi: D'una noyeta petita y tota rossa, que reya! (_Pausa._) Y ara,
aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre'ls llavis de son
pare! (_Pausa. Tots parlaran de tant en tant._)

Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m'acut al pensament
si algú dels enterrats no es encara ben mort... y's revifa...

Alexis: Oh; axò nó!

Sergi: Ja n'estèm segurs.

Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella
sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo,
fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís...

Slavis: Si hagués sigut veritat!

Sergi: No podía ser!

Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m'ha semblat sentirho
encara: sop, sop, sop!

Alexis, _que s'havía separat un xich_: Allà baix ja se sent picar.

Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no
la dexa fer a ningú.

Alexis: Ay, si aquest sol d'avuy ens portés la pau, quina alegría pel
món.

Dorman: No ho cregues, que són molts els que s'aborrexen, y volen
matar, matar sempre!

Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!...

Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (_Tornantho a dir
natural._)

Sergi: Deu tot ho pot. (_Dorman ja escura l'eyna._)

Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan
dolenta, (_Escoltant._) fins a l'estrém de que ha passat un aucell
cantant.

Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no'l
troba!

Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l'haurien
agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell
ho ha demanat, s'han fet muts els canons y han reposat els fusells y
les espases. Y fins a demà, han dit els que's mataven.

Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més,
que Nataniel es Jesús que ha tornat.

Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.

Slavis: Com que sí que hi creuen!

Dorman, _sarcàstich_: Sí; hi creuen; mes, els odis no s'aplaquen, y
tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi
als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d'amor, y que
fugin, que fugin de tota la raça humana.

Alexis: Anèm ab Nataniel.

Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.

Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (_Surten tots
per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc.._)

### Escena II

_Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l'altra part caminant poch a poch
 l'un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant
 per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té
 una petita alçada, senyalant que hi hà'ls morts a sota. Després
 entra'l Príncep Demetri._

Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?

Gladys: No ho sé. M'atreya aquesta foguera y'ls homes qu'eren aquí
enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra
sobrera's veu que n'hi hà molts aquí sota nosaltres.

Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan
endintre...?

Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu'està'l món, val més
ser entre'ls morts que no pas entre'ls vius esperant l'hora. Y no
m'heu dit que'l vostre pare també recorre aquests llochs?

Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho
diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.

Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la
causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser?
Per matarlo?

Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el
mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu
en son auxili, com sent fondo terror, y fins s'arriba a creure a
voltes qu'es l'assessí del séu poble.

Gladys: Sí, l'assessí!

Príncep Demetri: Cóm creure que si'l seny del meu pare no estigués
pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?

Gladys: Axò es cert.

Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que'l meu
pare sent com una mena d'espant per Nataniel, y's diría que aquest
home l'atrau contra la seva voluntat...

Gladys: Vós axò no m'ho havieu revelat may, Demetri.

Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest
lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si'ns trobessim a
les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent
d'ales per tot y ab una d'elles fregant la nostra cara. No la sentiu,
Gladys, com jo la sento?

Gladys: Sí. Y'l séu alè gelat no'm dóna cap tristesa ni m'espanta.

Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque'l sento al costat vostre,
que fins me sembla que'ls braços de la Mort al plegat als dos ens
estrenyen.

Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en
mig d'aquestos llochs de desventura.

Príncep Demetri: Oh si, anèm!

Gladys: Fèu que s'acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré...

Príncep Demetri, _molt apassionat_: Còm m'ho agrahirèu; còm?
Diguèumho.

Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.

Príncep Demetri: Oh, Gladys!

Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.

Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!

Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (_Axugantse les llàgrimes._)

Príncep Demetri: Ve gent.

Gladys: Depressa! (_Surten ràpidament._)

### Escena III

_Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda
 contraria de la que se'n han anat Gladys y Demetri. Després vénen
 Nataniel y altres dels séus._

Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa
de prop de la collada.

Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.

Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes
senceres...

Slavis, _veyentlo venir_: Ja es aquí Nataniel.

Sergi, _ab alegría_: Oh, en Nataniel!

Nataniel, _entrant ab altres_: Germans meus: bon dia tots.

Dorman, _mirant al cel_: Bon dia. (_Els altres també ho diran més
baix._)

Nataniel: No n'estàs cert, tu, Dorman, de que'l sol va venint y que
aviat resplandirà per tot sobre la Terra?

Dorman: Sí que n'estich de cert.

Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s'apagaría ara mateix aquest sol
y s'axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser...
perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (_Renyantlo carinyosament._)

Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (_Anantli a besar
la mà._)

Nataniel, _negantshi_: Nó. Als braços! (_Abraçantlo._) Y ara, a axecar
la creu d'aquí.

Slavis: No són aquí les fustes.

Sergi, _mirant lluny_: Ja veig que les porten.

Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida'ls
arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que'ns envolta, y que
l'han llaurat els canons, el plantèm de creus. L'han regat ab sanch
de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus
parents y amichs... Que'ls arbres d'aquest camp donguin el fruyt de
la pau per aliment de les ànimes. (_Remor lleuger de satisfacció dels
séus._)

Slavis: Mes, repòsa, qu'estaràs fatigat.

Nataniel: Fatigat... De què?

Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat
obrint la terra.

Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres
germans.

Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del
xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.

Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna
tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía
per axugarse les llàgrimes! (_Arriben dos altres de la colla portant
dues fustes negres, amples y llargues, per la creu._) Ah! Ja són aquí
les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que's daleix per sostenirla
la terra. (_Els treballadors dexen les fustes a terra, l'una al
costat de l'altra._)

Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.

Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab
dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos
germans, y'l pare no s'ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a
la lluyta, li va dir: No'ls dexis! Y no'ls ha dexat, que s'ha assegut
a terra y ha mort també'l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde
dintre la fossa. (_Sergi comença a fer el sot. La creu s'alçarà al
mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un
estrém de la creu._)

Alexis, _parlant ab una colla_: Totes les ha plantades ell, les
creus.

Dorman, _als de la colla_: Qu'es hermós vèurel ab aquexa confiança en
la seva obra! No l'he vist ni un instant desesperançat de
conseguirla...

Un de la colla: Ni jo tampoch.

Altre de la colla: Ni nosaltres.

Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els
odis s'han encès ab més força.

Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?

Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.

Slavis: Jo no ho puch sentir! (_Enternit._)

Dorman: Es clar que tothom, d'una banda y de l'altra, diu que vol la
pau. Mes, tothom, d'una banda y de l'altra, crida que la vol
triomfant. Matar no es rès. Encendre'ls poblats no té importancia,
ni'l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a
sobre'l caygut y l'humiliat y'ls agonitzants, arrossegantse com a
leprosos sobre totes les miseries humanes.

Un de la colla Ben cert.

Un altre Nó; qu'ell la imposarà la pau.

Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores
de treva... Que ho creyes tu possible?

Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava
ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.

Alexis: Mes, se l'escoltaven, veritat?

Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s'iluminava, y'ls séus
ulls resplandien quan aquella gent l'interrompía acalorada. Després
callaren, y aquest ha sigut el resultat.

Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?

Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com
nosaltres. En qui no crech es en l'altra gent.

Slavis: El bé triomfa del mal.

Dorman: Quan? Ahont?

Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.

Dorman: Còm ho sabs tu, qu'ets, com jo, no més que un cuch miserable?

Alexis: Ell ho diu, qu'es més que tots nosaltres.

Un de la colla: Sí.

Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.

Alexis: Que no ho sabs qu'ell no vol que's diga?

Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la
Terra!(_Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus
que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la
creu._)

Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu
y que li esquexa les entranyes.

Dorman, _molt commogut_: Sí, Nataniel; sí.

Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que'l món ha fet
camí d'ençà d'aquella hora que'ls homes s'havien tornat feres tots y
hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del
Cel com ho era, que's van acostar la Terra y'l Cel posanthi al mig el
Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça
humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (_Ha seguit
donant alguns cops a la creu._) Ja està la creu: alcèmla ben alta.
Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra,
que la sostinga ben dreta y forta. (_Dorman y altres apissonen la
terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots
s'aparten, menys Nataniel, que's destaca abraçat a ella._) Creu
gloriosa d'amor: sía la pau al teu entorn eterna! (_Nataniel caminant
d'esquena per mirar sempre la creu, se'n aparta._)

Sergi: Ve molta gent cap aquí.

Alexis: Encara hi hà més de dues hores d'armistici.

Nataniel, _apart_: El Rey ve cap a mi. Ja m'ho pensava que un dia ò
altre vindría a trobarme! (_Alt._) Companys: dexèume sol ab els que
vénen. (_Van sortint apilotats per la banda contraria dels que
arriben._)

Slavis, _tot sortint_: Qui deuen ser? Que ho sabèu?

Sergi: Jo nó.

Dorman: Ha dit que'ns n'anèm, y prou.

Slavis, _desaparexent_: Quí deuen ser?

### Escena IV

_Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que'l seguiran. Les
 fogueres se van esmortuhint y s'aniran fonent les estrelles. Ha
 quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços,
 dret. Entren ab llarchs capots soldats que s'aturen al fons. Se
 destaca d'ells el que va al davant, y'ls hi diu ab un moviment de la
 mà que se'n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense
 precipitació cap a Nataniel._

Rey Rodolf: Nataniel!

Nataniel: Senyor...

Rey Rodolf: M'heu conegut?

Nataniel: Sí.

Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.

Nataniel: Sí. (_Pausa._) Sempre som molt lluny vós y jo.

Rey Rodolf, _ofès_: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni
altre cop? (_Nataniel calla._) Y fins, si'm plau, que us faci donar
aquí mateix la mort?

Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un
xich de lloch perque n'hi capigués un altre... (_Pausa._)

Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m'empeny cap a
vós una força estranya que no sé d'hont ve; si es Deu ò'l diable que
governa sobre la Terra.

Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.

Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer
guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull
formar un regne poderós hont tothom senti l'orgull de les victories,
que l'enemich quedi humiliat per sempre, qu'en la meva terra tothom
sigui feliç.

Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta
gran batalla?

Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si'l triomf per
mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que'm puga
avergonyir. Y ab una altra embestida...

Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran batalla.

Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix
que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre'ls morts,
ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.

Nataniel: Oh, què dièu?

Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida...

Nataniel, _indignat_: Callèu! Callèu!

Rey Rodolf, _ofès també_: Qu'estèu parlant ab vostre rey!

Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l'heu vist l'horror de la
batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós
afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l'esglay
d'aquexes hores...! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab
vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal
pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y
haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres
espesses ferida de mort...

Rey Rodolf, _rihent diabòlich_: Y la joventut dels enemichs també.

Nataniel: ...com la metralla y'ls obusos engegaven els cossos enlayre;
com les testes s'obrien, y'ls pits, saltàntloshi'ls cors a troços, y
com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven
en els tolls de sanch!... Y jo'ls he escoltat, y ni un sols he sentit
que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les
esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva!
mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De
què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que
vós els hi posareu l'arma a la mà perque matessin com a assessins
monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient
noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós
preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y
municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que
moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may
més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes
menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist
tot. Jo he abraçat y besat als que's morien. Sobre ma roba hi ha
sanch d'ells, que per axò s'ha tornat enterca, y també sobre mes mans
encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la
sanch ni les llàgrimes!

Rey Rodolf: Prou! (_S'ha anat encongint y queda pantejant._) Prou,
Nataniel! Ni una paraula més! (_Després d'una pausa._) Sobre meu
cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes
del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque
Deu ha posat en mi'l coratge que'm cal per poguer portar aquesta
càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva
obra.

Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes
infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que
us volten.

Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu.
(_Ab imperi._)

Nataniel: A mi m'ho exigiu?!

Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que'm parlèu ab massa altivesa, com
d'igual a igual; quan si'm veyèu sol davant vostre es que us he
vingut a parlar pel bé de tothom.

Nataniel, _cambiant de to_: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert
que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra?

Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l'home
més alt entre tots els homes.

Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel
s'obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!

Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y's deurà a vós; no més
que a vós, Nataniel.

Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?

Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els
Estats dels meus contraris com en els meus propis.

Nataniel: Uns y altres me són germans.

Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la pau.

Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y
d'ells he conseguit aquest armistici.

Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans
de que acabi'l temps, fins al Estat Major, qu'es molt prop d'aquí, y
diguèuli que vós heu conseguit de mi'l desig de que vinga la pau.

Nataniel: Oh, sí!

Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja'm fa horror tanta
sanch vessada.

Nataniel: Sí.

Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al
meu costat com el meu conseller predilecte.

Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les
ciutats que'ls hi heu pres?

Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars,
després que hagin deposat les armes...

Nataniel: Uns y altres.

Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran
cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats
que han sigut d'ells.

Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?

Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho consentirien.

Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són
senyors de lo séu, y si ara no ho tenen...

Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m'ha donat. Tots els pobles
del món han fet igual; s'han quedat lo dels altres.

Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres
paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut... al que té l'enemich
a casa seva.

Rey Rodolf, _violent_: Nataniel!

Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre
d'una llar, d'un territori!

Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!

Nataniel: Nó d'aquesta manera!

Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!

Nataniel: Axò sí.

Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us
empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque'ls
hi diguèu lo que jo us mano!

Nataniel: Y jo, mentres m'empenyin y'm ferexen, ja abans d'arribar al
altre camp los hi aniré cridant que no se'n fiin de vós, que sóu un
mal rey!

Rey Rodolf: Oh, rabia!

Nataniel: Que sóu l'assessí de la raça humana!

Rey Rodolf: Ma gent! (_Cridant._)

Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri!

Rey Rodolf, _cridant_: Tothom aquí!

### Escena V

_Els anteriors y'ls cavallers del Rey, que acuden rapidament._

Nataniel: Que no temèu a Deu!

Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (_Els cavallers, arremolinantse, no
l'obehexen y parlen entre ells._)

Nataniel, _serè_: Veníu!

Rey Rodolf: Tots a sobre d'ell y que no parli!

Un cavaller, _ab veu continguda_: Es Nataniel, Senyor!

Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana!

Nataniel: Què esperèu? (_Humil._)

Rey Rodolf: Contra d'ell! Tots! Que m'ha insultat! A mi!
(_Casi ofegantse d'emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van
cap a Nataniel._)

Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre
vostre...

Rey Rodolf, _ab terror interposantse als cavallers_: Nó; nó! Callèu.
Ni una paraula més! (_Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa.
Els cavallers s'han fet enrera, imposats. Pausa llarga._) Sortíu,
senyors.(_Dubten._) Sí; tots! Y ben lluny d'aquí! (_Surten. Quan ja
tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel._) Mirèu, Nataniel: dèume la
vostra mà. Posèula sobre'l meu pit. (_Sense dexarli la mà li posa
sobre'l seu pit y l'hi sosté allí._) No sentiu el batre del meu cor
com d'un cavall desbocat?

Nataniel: Sí. Oh, Senyor!

Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (_Rodolf mira en totes
direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat
encara._)

Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?

Rey Rodolf, _plorant rabiós_: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y
còm me'l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les
entranyes, que's rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho
vull dir davant d'aquest Deu que'ns mira de més enllà de les
estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d'aquest
Deu, que per Ell heu baxat a la Terra!

Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m'està parlant?

Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d'angoxa en mig
d'aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría
acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la
humanitat! Oh! Malehida sía l'hora en que la començarèm! L'infern
envià sos diables sobre la Terra! Jo m'adormo, Nataniel, y dormint
sento que m'ofego, y'm trobo dintre d'un mar sense termes, que'm vaig
enfonsant en ell. Y'l mar es tot roig de sanch, y'l sol es també roig
de sanch, y crido a ma gent que'm salvi, y s'omple la cambra de ma
gent, que'm desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich
per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo
als meus desvaris que m'estraguen.

Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que'm fèu! Y mirèu, Senyor: jo
sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí
que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa
per arrencarvos del cor aquexos torments horribles.

Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque
devegades es mon fill gran, l'herèu de ma corona assessinat pels
enemichs, que se'm presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts
demanantme que'l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la
raça malehida.

Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la
venjança.

Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell
era'l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la
Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!

Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el
ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre'ls altres
homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch
heu arribat a rey. Y hont es que'ls reys siguen per damunt dels
altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu
assegut al món en una cadira un pam més alta.

Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la
conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la
Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma
infantesa, reso pels meus pares en l'hora del repòs en que totes les
llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families
humils se resa. Però ve'l matí, y torna'l sol a escampar la seva
xardor per tota la Terra, y l'ànima meva, Nataniel, queda presonera y
muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes
de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que'n diuen
orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als
súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara
que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot
s'enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y
sense la meva voluntat no's mourà la Terra!

Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.

Rey Rodolf: S'acosta l'hora d'acabar l'armistici. Jo no'ls vull veure.
(_Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al
devant son fill. Un xich enrera ve Gladys._)

### Escena VI

_Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri._

Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Gladys entrarà ara._)

Rey Rodolf: Mon fill!

Príncep Demetri: Dintre d'una hora ja haurà espuntat el dia, y, segons
lo pactat, vindrà'l moment en que serà acabada aquesta treva.

Rey Rodolf: Axís té de ser.

Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia.

Rey Rodolf: Bona noticia?

Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (_Mirant cap a Gladys._)
Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte d'Orlof.

Rey Rodolf: Què?

Príncep Demetri: El Comte d'Orlof es amich d'infantesa del capdill de
nostres contraris.

Rey Rodolf: Fóra traydor l'Orlof al séu Rey?

Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d'Orlof s'interessa per la salut
de nostre país com nosaltres matexos.

Rey Rodolf: Però, què hi hà?

Príncep Demetri: Que'l Comte d'Orlof ha conseguit d'ell que
l'armistici seguexi.

Nataniel: Oh, Deu!

Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran
acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de
les Argueres contra'l coll de Taynar, qu'ells encara guarden. Per què
més armistici? S'han transportat els ferits y'ls morts són a les
fosses. Donchs, avant altre cop!

Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d'un altre armistici que
s'acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!

Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop!

Nataniel, _a Gladys_: Oh! Més horrors encara!

Gladys, _al Rey Rodolf_: Mes permetèume, Senyor. Si'ls enemichs de
vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una pau
honrosa per tots...

Rey Rodolf: Fill meu... aconsella a aquesta dama extrangera en nostre
país que... no intervinga a vora nostra sinó en qüestions... d'amor y
d'elegancia.

Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor...

Gladys, _no dexantlo seguir_: Nó, Demetri.

Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (_Rihent un instant,
sarcàstich._) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau el dia que
vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y humiliats y
empobrits, fins a demanar perdó, que no'l conseguiran sinó
arrocegantse davant meu de genolls per terra.

Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de la
seva còlera?

Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (_Demetri no's mou._)

Gladys, _a Rodolf_: No se n'ha vessada prou de sanch, que no la volèu
encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que sóu un
mal rey, un mal home!

Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (_Demetri baxa'l cap sense dir
rès._)

Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta
vostra copa? Es qu'es més gran y més fonda que tot l'Occeà, que no
s'ha sobrexit encara?

Rey Rodolf, _anant cap a Gladys_: Infame y vil, que us atreviu contra
de mi! (_Demetri atura'l braç de son pare._)

Príncep Demetri: Pare! (_Quan el rey s'acostava a ella._)

Rey Rodolf: Dexèume! (_Per a que no se li posin davant._)

Demetri, _aturantli'l braç_: Pare!

Nataniel, _que se li ha posat davant_: Senyor!

Rey Rodolf: Y t'atrevexes tu contra ton pare?

Nataniel: Què anaveu a fer? (_A Rodolf._)

Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d'aquexa... dòna, que n'ha fet de
tu una repugnant joguina!

Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us
respecta; mes, sóu injust ab Gladys.

Rey Rodolf: Y tu la defenses?

Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys!
(_El rey va a replicar._) Jo no ho vull! Jo no ho vull!

Nataniel, _contenint a Rodolf_: Per Deu, Senyor!

Gladys: Demetri: adéu!

Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n'anèu sense mi!

Rodolf, furiós, a punt de caure. No'm dexèu, Nataniel! (_Apoyantse en
ell._)

Gladys: Adéu! Adéu! (_Demetri no dexa a Gladys d'una mà, de la qu'ella
brega per despèndres._)

Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque
vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi.
Ella vol vostra felicitat, perque s'ha anat afanyant en que vinga la
pau desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós
en nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en
vós mateix que Nataniel parla d'un Deu?... (_Rodolf se llença als
braços de Nataniel._)

Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (_Plorant rabiós._)

Nataniel, _plorant també_: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la
vull la vostra felicitat!

Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al
Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l'odi a aquell
altre poble (_Furiós._) que m'ha mort al fill meu. Y jo'l vull
venjar, que la venjança es justa.

Nataniel: May; may la venjança!

Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara
més de lo qu'estèu triomfant d'aquexos enemichs vostres; potser sí
que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho
permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no'l tornarèu
a veure, y a mi, 'l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu
may més, per que jo us dexo per sempre, perque no'l vull un pare com
vós. Y me'n aniré a llunyes terres des d'ara.

Rey Rodolf: Què dius, Demetri?

Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d'aquesta terra empestada.

Rey Rodolf: Fill meu: no t'apartis de mi!

Príncep Demetri: Anèm; anèm!

Rey Rodolf: Nataniel!

Nataniel: Vós ho heu volgut.

Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (_Demetri ja era un xich lluny.
Gladys no s'ha mogut d'hont era._)

Gladys: Nó, Demetri; nó.

Príncep Demetri, _cridantla_: Gladys!

Rey Rodolf, _cridantlo_: Fill meu!

Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!

Rey Rodolf: Nataniel!

Gladys: Y encara que'm trepitgi y que'm llenci, no'm separaré d'ell,
perque vós no us n'allunyèu.

Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu
fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma
condempnació eterna!

Gladys, _a Rodolf ab dolcesa_: Senyor! Senyor!

Rey Rodolf, _sense ira_: El meu fill m'aborreix, y vós ne sóu la
causa!

Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva
ànima: abracèu al vostre pare!

Príncep Demetri: Pare! Pare!

Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!

Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento
aquí,(_Per son cor._) y quan sigui l'hora, ell tancarà vostres ulls.

Príncep Demetri: Sí, sí, pare!

Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!

Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la
matinada.

Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve'l dia!

Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l'aturaría aquexa claror! Que no
tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions
y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra!(_Encara estan
abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys._)

Rodolf, _desprenentse de tots_: Nataniel! Nataniel! Què volèu de mi?

Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs.
Parlàrloshi als uns y als altres, y que's parlessin ells matexos
davant meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves
ànimes per la pau, que tant temps han glatit per l'odi.

Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.

Nataniel: Sí. Davant d'aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts,
quals còssos són calents encara.

Príncep Demetri: El Comte d'Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra
gent dels contraris es aquí aprop qu'espera.

Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.

Gladys: Anèm! (_Surten_).

Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes les
armes, que jo m'estaré lluny de tots plegats.

Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría'ls odis.

Rey Rodolf: Oh, l'odi, sí, qu'ell bull dintre meu, y m'estenalla; que
jo no se quina força hi hà en vós, que'm lliga'l cor quan ell voldría
un altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara
voldría que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres
prèdiques de pau y que revingués la guerra.

Nataniel: Oh, callèu, qu'encenen la còlera de Deu vostres paraules!

Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.

Nataniel: Anèu; anèu depressa.

Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.

Nataniel: Que vinga la vostra gent.

Rey Rodolf: Vindran totseguit.

Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols enrera.

Rey Rodolf: Hi vaig, perque... (_Fuig el rey ràpidament_).

Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no
m'abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva
imatge! Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos
llavis paraules d'enterniment y d'amor puríssim! (_Mentres ell ha
abraçat y besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y's
queda al costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en
escena, vénen, també ràpidament, els de Rodolf, que's posen a la
banda esquerra. Tanta gent en escena com sia possible. Molts d'ells
mal vestits, ab cares y posats de rudesa en les dues bandes._)

### Escena VII

_Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig._

Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu'es
mirada de Deu, tota la Terra es una... Y'l sol es com un munt de
madexes may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al
entorn d'aquest immens capdell que's diu la Terra. Y van capdellantse
per tot ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota
de llum, de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a
sortir per passar sobre nosaltres! Ve d'uns altres paisos, d'homes
també com nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els
vostres pobles y les vostres cases. Y'ls fills obren els ulls feliços
xerrotejant, y les mares els besen ab amor immens, y comença la tasca
del dia. Que feliços serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol,
trucant a vostres cases, abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no'ns
n'entornarèm may més; ja serèm feliços aquí mateix; ja s'ha acabat la
guerra! Y axò dit per tots els homes, que tots tenen el cor al pit,
que'ls hi glateix en la matexa banda. Y tots tenen posats els peus
sobre la Terra, qu'en ella hi descansen. Ah, germans, germans, si axò
fos cert, y en vostres cases ja us trobessiu ara! Veritat que'l
vostre cor hi va?... Sí; sí que us espurnen els ulls, y algú, sí, que
fins li cau una llàgrima! (_Als d'una banda._) No us ne donèu
vergonya! (_Als de l'altra banda._) Mirèu; mirèu! Aquí n'hi hà
d'altres que tenen cor també! (_Dirigintse a un._) Teniu fills, vós?
Sí? Y vosaltres també! Y quin amor es més profon y veritable: el que
sentiu els d'aquí ò'ls de l'altra banda? Tot es amor; tot pesa igual
davant de Deu, que són iguals les ànimes. "Fills meus!" diuen els
d'aquí, y vosaltres també ho dièu "fills meus!" Y perque Deu ho vol,
Ell sab perque ho vol, tots anirèm cayent a les fosses: xichs y
grans, dolçament, sense quedarne ni un, que l'home es nascut per
passar. Com anelles d'una cadena, eterna passarà la Humanitat, qu'es
ella'l veritable sér únich etern, perque no pot finir fins que,
purificat, se llenci als braços de Deu y's confongui ab Ell per a
sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que us
dich no es del fanch de la terra?

Home de la dreta: Sí.

Home de la dreta: Creyèm en vós com si'ns ho digués Deu mateix.

Nataniel, _als de la esquerra_: Y vosaltres?

Home de la esquerra: També.

Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.

Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.

Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.

Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.

Home de la dreta: Més que sant; més! (_Remors de veus d'una banda y de
l'altra dihentho_).

Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes!
Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (_Ho ha dit y ho diu
sempre als de l'una banda y als de l'altra. Uns y altres callen, y,
posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera.
N'hi hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab
superbia y orgull y odi._)

Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de nosaltres!

Home de la dreta: Sí, molta sanch! (_Altres també ho diuen de les dues
bandes._)

Nataniel: Mes, ja no'n caurà més! May més de sanch, jo us ho dich!

Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!

Home de la dreta: De la banda dels nostres!

Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!

Nataniel: Mes, ja no'n morirà cap més! Cap més!

Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!

Nataniel: No's volía fer.

Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!

Home de la esquerra: Y'ls nostres pobres avis!

Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.

Pregarèm per tots al plegat. (_Remor de protesta._)

Homes de les dues bandes: Nó! Nó!

Altres homes: Tampoch nosaltres!

Nataniel, _sever, renyant_: Què, germans meus: vos teniu odi encara?
No l'heu arrencat de les vostres entranyes?

Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal ens
han fet!

Home de la esquerra: Nosaltres també!

Home de la dreta: Y gosèm odiant! (_Altres ho confirmen._)

Home de la esquerra: Fins que'ls poguèm abatre!

Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu'ells han
cremat les nostres!

Altre home de la esquerra: Y destruhirlos a tots!

Nataniel: Nó y nó! Callèu! (_Imposantse y fent callar a tothom_).
Senyor Deu meu, no'ls escoltis! La baba del infern ha arribat fins a
les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que volèu que
arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense saberho
vosaltres, hi hà'l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada hu,
al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés
als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que
encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres.
Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y'ls grans y'ls més
vells! Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que's fonguen les
aygues dels mars, y que les seves conques s'omplin de la sanch de
tots barrejada, y aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les
unes contra les altres, encara en elles hi persistirà l'odi dels que
en sos còssos la portaven. Y vosaltres us dièu valents! Contestèume,
si podèu! Per què amaguèu la cara? Per què us heu enternit? Els
valents, com vosaltres volèu ser, no han de tenirne de llàgrimes.
Valents vos dièu? Valent es aquell que's venç a si mateix; aquell que
té'l valor de voler la pau per damunt dels odis. El més valent de
tots vosaltres, d'aquests y d'aquells, fóra'l primer que gosés a dir:
jo no'n vull més de guerra; que vinga la pau, que som homes, y no
feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no sóu vosaltres ni
aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts, tots, que no
teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els d'aquí
y'ls d'allà, el més valent de tots es el primer que llenci l'arma.

Un home de la dreta: Donchs, jo; teniu! (_Llençant l'arma a terra_).

Home de la esquerra, _llençantla_: Teníu la meva!

Altre home: La meva espasa! (_Llençantla també al mig_).

Altre home: També la meva!

Nataniel: Lluny! Lluny les armes!

Altre home, _llençantla_: Y les nostres!

Altres homes: Nosaltres! (_Altres tiren també espases y fusells._)

Nataniel, _mirant al Cel_: Ah, Deu meu; gracies, gracies!

Altre home: Ja prou matar! (_Llençant l'arma._)

Altre home: La espasa meva! (_Tirantla._)

Nataniel, _mirant al Cel_: Tu ho has volgut, oh Deu Etern!

Altre home: Tornarèm a trepitjar la terra hont hem nascut!

Un home de la banda contraria: Nó; qu'està en poder nostre!

Altre home: Mes, a cada país tornarà la terra propia.

Nataniel: Sí, sí; les fronteres propies de cada poble!

Un home: Les qu'hem guanyat són nostres per sempre!

Home del altre exèrcit: Cada hu les seves!

Altre home: Nó; les que té ara!

Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra
donantla als passats.

Un home: Ah, nó; axís nó! (_Tornant a recullir la seva arma ara'ls uns
ara'ls altres._)

Altre home: Donchs, jo tampoch! (_Recullint la seva._)

Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau més
hermosa!

Altre home: Nó; lo guanyat es guanyat! (_Recullint l'arma._)

Altre home: Nó! Nó! (_Recullint també la seva._)

Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (_Altres les van
recullint._) Les armes a terra! Dexèu les armes!

Altre home: Quedarse'l nostre territori es de lladres!

Altre home: A guerrejar!

Altre home: Guanyi qui guanyi!

Altre home: Vos perseguirèm a mort!

Altre home: A mort!

Altre home: Sóu lladres y assessins!

Altre home: Vosaltres!

Altre home: Vos ho cremarèm tot!

Altre home: A matar!

Nataniel: Deu del Cel! Aturèulos, Deu del Cel!

Altre home: Ara mateix, jo, covarts! vils!

Altre home: Assessins!

Altre home: Vengèmnos! (_Volguent avençar._)

Un home del altre exèrcit: No passarèu d'aquí!

Nataniel, _al mig_: Germans! Germans!

Altre home: Enrera! Lladres!

Altre home: Vosaltres!

Nataniel: Pietat; pietat per tots!

Altre home: Bandolers! Donchs, té! (_Engega contra'ls altres
l'arma._)

Un home: A mort! A mort! (_Un de l'altra banda engega la seva arma
també. Crits de "a mort! a mort!" de l'una banda y l'altra._)

Nataniel: Què féu! Aturèuvos!

Altres homes Va! --A ells! --Va! (_Diferents trets escalonats d'una
banda y altra y brugit d'armes blanques._)

Un home: A ells; a ells!

Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (_Avença cap al mig de l'una
banda y l'altra, desaparexent de la vista del espectador quan se
barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets
d'armes de foch y soroll d'espases. De cop, Nataniel surt ferit del
mig, avençant cap al espectador, cayent en terra._)

Nataniel, _quan ja es en terra_: Germans; oh, germans meus!

Un home: En Nataniel està ferit! (_Crit dominador, que's sent clar._)

Altres homes: (_Ja no tiren._) Ferit! --En Nataniel! --Ferit! --En
Nataniel!

Un home, _increpant als enemichs_: Vosaltres l'heu ferit!

Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!

Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!

### Escena VIII

_Els matexos y Gladys._

Gladys: Nataniel! (_Obrintse pas en mig dels soldats._) Hont sóu?
Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (_Arribant hont es._)

Nataniel: Gladys!

Gladys: Quí us ha ferit; quí?

Nataniel: Ningú.

Gladys: Tots; tots vos han ferit!

Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (_En aquest moment
se senten molt lluny descàrregues de canons_).

Un home: Es la guerra que segueix!

Altre home: S'està morint!

Gladys: Deu meu! No'l dexèu! No'l podèu dexar!

Nataniel: Germans meus: jo tornaré; jo tornaré sempre, sempre,
sempre!

Gladys: Deu meu: prenèume!

Nataniel: Gladys: vós també tornarèu!

Gladys: Ah, que ja es mort!

Homes: Es mort! --Mort! --Es mort! (_Ho diuen aterrats els uns als
altres. Se senten altre cop canonades._)

Un home: La guerra un altre cop!

Tots els soldats, _ab grans crits_: Guerra! Guerra! (_Van sortint de
la escena tots els soldats, seguint cridant: "Guerra! Guerra! A mort!
Guerra!" Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està agenollada
a sos peus sanglotant._)

Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (_Feya ja estona que havía clarejat
del tot. Ara ja'l sol ha sortit, gran, roig, com de sanch._)

Teló



*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***