path: root/77061-0.txt

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 ***

Nausica

Tragedia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer

Joan Maragall

1913

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
Informatitzat de la Llengua Catalana.`

> __Anno MCMVIII__
>
> Caldes d'Estrac
>
> Día quint de Juliol, a mitja tarda.
> Cel pur, aire suau, mar plana i dolça.
> El sol brilla per tot, els aucells canten,
> i s'ouen veus d'infants en la marina
> i, allà dalt, les campanes del diumenge.
> Jo, en memoria d'aquella princeseta
> que, amb fresques mans i de bon cor, a Ulisses
> del desitjat retorn obrí la vía
> --potsê, no sens recança--, vull retreure
> els mots divins d'Homer en un teatre
> per refrescar-m'hi el cor en sos meandres
> i fer-me nou lo vell. I en dec l'idea
> al poeta més gran de l'Alemanya.
> Aixís tal volta, enamorat, intenta
> un constructor, de l'immortal bellesa
> d'antic palau, fer-ne una estada nova
> per hostatjar-hi el seu amor per sempre.




## Primer acte

(_Vora d'un riu, prop del mar_)


Nausica:  Ont ets, bala, ont ets? Per 'quí és caiguda;
Jo l'he vista rebotre d'esta penya I caure en l'herba aquí. Ont ets
la bala? Ah! ja't tinc! ah! ja't tinc! Ara ja ets meva. Aniràs a
l'espatlla d'una amiga. Per 'llí t'estàn cercant; vés,
escomè-te-les. Cerquèu, cerquèu que os vé damunt. Va! Justa!
(_Ríu_).

Donzella I: No val! no val! de trascantó no és lícit.
El joc era avisant: tractes són tractes.

Nausica:  Jo ja he dit, và!

Donzella I:  Quan al damunt ja'm queia! I ara, quí l'ha
aplegada?

Nausica:  Ai! que torna!

Donzella I:  Altre cop sobre meu. No, no: no hi jugo.

Nausica:  Doncs jo sí.

Donzella II:  Massa aprop! no me la tiris!

Nausica:  Doncs la tiraré lluny. Mira si allargo.

Donzella I:  Ai! que va a caure al riu!... ja hi es!

Nausica:  Havèu-la!

Donzella II:  Que han d'haver! Se'n va a mar en poca
estona.

Nausica:  (_surt_) L'hauré jo ans que hi arrivi.

Donzella I:  No, princesa, No't cansis, massa aprop és
la mar brava. No hi corris que és en va...

Donzella II:  Sembla una daina.

Donzella I:  I que està ajogaçada!

Donzella II:  Sempre, sempre...

Donzella I:  Sempre no, aquest matí mentres veniem a
rentar, jo l'he vista pensativa. Menava el carro al pas, tota
callada; duia les rendes en les mans, pro es veia que tenia el seu
cap en altra cosa.

Donzella II:  Jo del que m'he adonat, mentres rentavem,
Es de que tot sovint s'embadalia Guaitant l'aigua de fit, i com
suspensa Restava així una estona, mentres l'aigua Li lliscava
entre 'ls dits i l'ona fresca Li banyava, escorrent-se, el braç
immòvil, Fins que tornava al seu quefê, i amb aire Se posava a
cantâ...

Donzella I:  I quan esteniem S'estava allà assentada
tota sola, Mirant al mar sense dir res.

Donzella II:  Ai! mira, Pot-ser guaitava si de lluny se
veia La nau ditxosa que portés el príncep Promès als seus desitjos,
perquè ella De cap dels que la volten s'acontenta.

Donzella I:  La princesa és de mena somniosa, Que tant
com, segons còm, riu i s'alegra Per un no res, i tota sola canta,
Aixís mateix té encantaments de sobte I unes tristeses que ningú ho
diria.

Donzella II:  També moltes vegades l'he observada Que
quan, vora del foc, la reina fila I li estèm a l'entorn totes
feineres Mentres la dida va contant rondalles Dels deus i els
homes, ella, la princesa, S'atura de filar de tant atenta I avença
el cos pera millô escoltar-la, I el rostre se li encén i els ulls li
brillen.

Donzella I:  Més fou aixís encara l'altre vespre, Quan
el bon vell Daimó, al sò de l'arpa, Cantà les gestes dels valents de
Troia, Que ella talment semblava que hi vivia I mudava el semblant
amb les paraules, Alegre o trist segons la sort dels hèroes
Esdevenia en el cantar: mig-reia, Li espurnaven els ulls, o ja
restava Amb la boca entre-oberta com bebent-se Les paraules alades
del poeta; I devegades s'estremia i feia Un gesto com volent
intervenir-hi Per socorre a algún hèroe, o vençe a un altre...

Donzella II:  Es que ella és bona per muller d'un hèroe
I fins d'un immortal.

Donzella I:  Què dius? blasfemia!

Donzella II:  No fóra la primera; i què li manca? Ni el
cor ni el seny; i en quant a graciosa De tot son cos, amb quí
compararíau-la De les dònes mortals? Que no l'has vista, Quan
dança, que tota ella sembla un ritme? Colorada com és de rostre i
llavis, Sembla una flor gronxada per les aures, Amb el sabê,
endemés, d'ésser formosa.

Donzella I:  Mirèu-la que ja torna amb les companyes.

Donzella II:  Mirèu-la ara que ve a pleret i dolça:
Sembla Diana amb son estol de nimfes Brillant entre elles tant
perfetes, única Per la gran majestat, amb el bell aire I amb aquest
no sé què que té a la cara Com vel de bonicor que li envolta.

(_surt Nausica amb Dimantia_)

Nausica:  Que parlaveu de mi? Os ho coneixia Amb el
posat i els ulls.

Donzella I:  De tú, princesa. Deiem que eras formosa com
Diana.

Nausica:  Què sabèu de Diana? Mai l'heu vista.

Donzella II:  Mes sols com tú podèm imaginar-la.

Nausica:  Perquè m'aimèu; per' xó'm trobèu bonica: I
quan aponderèu ma boniquesa Aponderèu el vostre amor, alçant-lo A
un objecte immortal.

Donzella I:  I tú, al contrari, Tens un amor encara
sens objecte; Mes tan alt que no més l'encarnaries En algún
immortal que's deixés veure.

Nausica:  Còm ho sabs?

Donzella I:  Oh! m'ho penso; et veyèm trista De tant en
tant, i avui en gran manera Quan veniem aquí...

Nausica:  Pleguèu la roba. Mirèu còm brilla al sol ja
sa blancura! Cert que dèu ésser ben aixuta, entrèu-la En els panés
i amb conte aconduïu-los Al carro; perquè ja el mig-dia avença I
l'hora del retorn se fa propera.

Dimantia:  Tu no vens?

Nausica:  Jo no vinc, estic cançada I vull reposâ un
xic damunt de l'herba Fins que'm torni la força i l'alegria.

Dimantia:  L'alegria també? doncs l'has perduda?

Nausica:  Tinc un esllanguiment... He jogat massa, He
cantat, he rigut com una folla I sempre'm passa així... a la fi'm
rendeixo.

Dimantia:  Mes aquest dematí ja m'ho semblaves
Esllanguida i a més meditabonda.

Nausica:  Aquest matí era per altra causa... A nit la
tempestat fou tant horrenda, Que m'ha llevat el sòn: no vas
sentir-la?

Dimantia:  Certament que era cosa que espantava:
Combatien els vents xisclant com feres, Tota l'aigua del cel venia a
sobre, Se sentia la mar desesperada Revolcar-se en son llit, i el
trò de Júpiter Rodolava pel cel encès en ira. Talment s'hauria dit
que'ls deus lluitaven. Mes això ha sigut breu: després la furia Ha
minvat com si fós que s'allunyessin Els combatents, i ja no més
sentia's La pluja mansament damunt del sostre; Llavores m'he
adormit.

Nausica:  Mes jo llavores Era ben desvetllada; i si em
desvetllo Al primer sòn, ja tinc la nit perduda, Que començo a
pensâ en totes les coses Que m'han passat, i encara en moltes
altres I el pensament me va com un fus: gira, Gira, i no para mai
filant cabories. Aixís a nit...

Dimantia:  I doncs, per qué't llevaves Tant dematí,
cridant a tes serventes Per venî a rentâ al riu: com si no hi
fosses A temps a tenî a casa roba neta?

Nausica:  Això... ja t'ho diré... ha vingut d'un sòmit.

Dimantia:  D'un sòmit? I bé, els sòmits són anuncis
D'algún voler dels deus; i a matinada, Ho signifiquen més encara,
diuen.

Nausica:  Doncs jo, quan m'he adormit de matinada, T'he
vist a tu, a tu mateixa, amiga, Al capçal del meu llit que, rient,
me deies:
"Ah! Nausica, Nausica, i doncs què penses? Ai! que mandrosa et posà
 al món ta mare! Abandonades tens les teves robes Sense rentar-les,
 i entretant jo penso Que ja s'acosta el dia de tes bodes En que't
 caldrà cobrir amb gentilesa El teu cos virginal, de llenç
 blanquíssim, I que'n facis presents a tes companyes, Tal com les
 noies endreçades solen I tot-hom els hi alaba. Doncs, aixéca't I
 aném-se'n a rentar en la ribera, Un troç amunt de l'ample mar, i a
 l'ombra Totes t'ajudarèm; mes tu no't torbis". Aixís parlares, i
 mos ulls s'obriren Desperts, i vaig restar tota admirada En l'alba
 que la cambra m'esclaria. Llavores m'he aixecat ben diligenta, I
 he anat a trobâ al pare i a la mare: La mare estava ja en la llar
 seguda Dolçament amb el fus i la filosa Torcent entre sos dits la
 llana fina, Voltada de ses dònes. I el meu pare L'he trobat
 presidint en l'alta sala El seu reial concell. Li he dit: "Pare,
 Voldria, si tu ho vols, que m'aparellin Aquell carro de rodes tant
 lleugeres Per anâ a rentâ al riu la meva roba, I la teva també,
 que ja t'agrada Mostrar-te ben polit, rei entre princeps. També la
 dels germans: cinc fills te resten Fadrins encar, que'ls plau entrâ
 en la dança Amb vestits de blancura immaculada, I es refien de
 mi..." Res més li deia, Perquè del sòmit i les meves bodes No li
 he gosat parlar... Mes ell mirava'm Mig-rient, i m'ha dit: --Sí,
 ves-hi, filla-- I ha donat l'ordre. Jo he vingut llavores A
 despertar-vos, tot donant-vos pressa, Mentre enganxaven les
 lluentes mules I carregaven les paneres plenes Amb la roba, i la
 mare ens amania L'esmorzâ en un cistell... Doncs, diga'm ara, Si
 aquell sòmit no es prou per capficar-s'hi Que ni he tingut intent
 d'emmaridar-me Ni puc preveure mon marit quin sia.

Dimantia:  Potsê no ho sabs, i els déus ja te
l'acosten... Mes, què es aquest xisclar de les companyes? Massa
juguen, i es hora d'enllestir-se. Tu vindrás?

Nausica:  Jo vindré.

Dimantia:  No t'entristeixis.

Nausica:  (_sola_) "Potsê no ho sabs i els déus ja te
l'acosten." (_somriu somniosa_) Quína en fóra, Nausica, que tot
d'una, Sens saber d'on, t'aparegués un hèroe Vestit d'una armadura
resplendenta, Brillant de majestat i plè de força, I en tu posés
els ulls fits i amorosos, I fent un gran suspir obrís els braços
(_pausa_). Oh! déus! jo qué confosa restaria Sense gosâ
acostar-m'hi, mes al-hora Sense voler fugir de sa presencia!
Immóvil, com aucella fascinada, Li estaria al davant també
mirant-lo Parpellejant, i el pit m'onejaria Depressa; amb les mans
juntes, i la boca Mig oberta, alenant... mes sens paraula
(_extasiada_) Ell fóra qui'm diria aixís: "Nausica..."
"Nausica..." oh! el meu nom en els seus llavis!
"Nausica..." oh!... i què més? no tinc paraules Per dir lo que jo
 sento que'm diria. Fóra un encís... fóra un encís... oh! es massa
 Pel meu cor tant petit... prò, per la pensa...
"Potsê no ho sabs i els déus ja te l'acosten" (_transició, riu_) Oh!
 que soc folla! oh! que soc estranya D'embriagar-me amb somnis i
 quimeres! Doncs, què es això, Nausica? tens la furia D'una Sibila
 a dintre teu, que rodas Fòra de tu i que t'estàs fà estona Tota
 sola parlant com una orada? Oh! l'aixerida, oh! la diligenta, Que
 passa l'hora somniant fantasmes, I fent l'amor amb hèroes
 invisibles Amb fills de l' aire i de la nit. Ont era? Buf! s'ha
 fet fonediç (_riu enjogaçada_). Deus, no us demano Coses de l'
 altre món; no més servèu-me Viva la clara font de l'alegria...
 (_a les companyes que tornen corrent_) Ja vinc, ja vinc, heu
 enllestit?

Donzella I:  Detura't.

Donzella II:  Ai! si ho sabesses!

Donzella III:  Quín espant!

Nausica:  Què passa? Que heu près mal? Estèu totes
trasmudades.

Donzella III:  Encara'm bat el cor.

Donzella II:  Jo no'm tinc dreta.

Dimantia:  Tampoc n'hi hà per tant.

Donzella II:  Oh! tu no hi eras.

Nausica:  Pro diguèu-me, què ha estat?

Donzella I:  Mentres plegavem La roba, tot de cop...
No, no puc dir-ho, Que tota jo tremolo.

Nausica:  Doncs que ho conti La que puga contar-ho; sou
estranyes!

Dimantia:  Ja t'ho diré lo que he pogut entendre'n: Diu
que mentre plegaven, de la costa, Per entre'ls joncs, han vist
sortir-hi un home.

Donzella II:  Oh! un home! què sé jo?

Donzella III:  Un monstre era.

Dimantia:  Nuu, prò cobert com d'un velló estranyíssim.

Donzella I:  Eren algues marines.

Donzella II:  No eren algues.

Donzella I:  Doncs que eren?

Donzella II:  Què sé jo.

Donzella III:  Pell de balena. Era un tritó.

Donzella I:  La cabellera enorme, Esbullada, cobria-li
la cara.

Donzella II:  No'n tenia de cara, si era un monstre.

Donzella III:  Sí que'n tenia; entre l'espessura Jo li
he vist brillâ els ulls.

Donzella I:  La gran barbaça Li queia sobre'l pit.

Donzella II:  No ho era barba.

Donzella III:  Sí, que era rossa, era com d'or...

Nausica:  Prò, a l' últim Què os ha dit? què os ha
fet?

Donzella I:  Ha obert els braços Tots estesos aixís.

Dimantia:  Veus? era un home.

Nausica:  I què os hà dit?

Donzella I:  No res.

Nausica:  I an ell vosaltres?

Donzella II:  Nosaltres hem fugit xisclant...

Nausica:  Porugues!

Donzella II:  Sí, porugues... Espera'l! Era un
monstre.

Donzella I:  Ja de ben lluny, prò tot corrent encara,
Jo que'm giro i el veig que, a unes grans passes Se'n va a la roba
que restava en terra I agafa aquell mantell tant gran de púrpura,
L'estira aixís amb una revolada I s'entorna corrents a la marina.

Donzella II:  Prò tornarà a sortir, n'estic segura.

Donzella III:  Ai! aném-se'n, Nausica, ont es el carro?

Donzella II:  Ai! sí, aném-se'n.

Donzella I:  Aném-se'n.

Dimantia:  Sí, Nausica, Aném i ho contaràs an el teu
pare I enviarà la gent.

Nausica:  També ets poruga?

Dimantia:  Què vols que fem? som dònes.

Nausica:  Mes la filla D'un rei no ha de fugir.

Dimantia:  Prò pot anar-se'n.

Donzella II:  Es que ella no l'ha vist.

Nausica:  Per' xó voldria Veure'l.

Donzella III:  Doncs aquí'l tens.

Donzella I:  Fugim que torna.

Donzella II:  Corre, Nausica, vina.

Nausica:  Jo no fujo (_fugen xisclant_).

(_Nausica, fent un esforç, resta dreta i sola._)

(_Surt Ulisses cobert d'un mantell i es detura davant d'ella._)

(_Ella el mira pantejant un xic, però serena._)

Ulisses:  Ets una reina? ets una deva? Escolta'm; Jo
diria que ets tú la gran Diana Tal com en Delos la vaig veure un
dia Entre ses nimfes, dominant-les totes Més per la majestat que
per l'alçada. Ets la de Delos tú? (_s'agenolla_) Escolta'm Dèlia!

Nausica:  Jo no mes só d'Alcínous la filla Que reina en
aquesta illa amb seny i força; I a rentâ al riu avui amb mes
serventes He baixat, i han fugit ara espantades De vèure't. Tú quí
ets, que jo no't temo?

Ulisses:  Ni m'has de temer, ni a ningú. Ditxosos El
pare rei, i la sortosa mare Que't tingué, i els germans que se
t'assemblen I tots quants viuen vora teu, divina. I encara més
sortós aquell que un dia Se t'endurá a la nuvial estada I dirà seus
aquestos ulls purissims I amb ells el teu esprit i la figura. Cert
que'ls déus presidiren ta naixensa; Que jo que he vist tant món i
tantes terres I gent de tantes menes, mai tal gracia He trobat en
figura d'una dòna, Ni m'he sentit de cop en sa presencia Tant
torbat i ditxós ensems com ara.

Nausica:  Mes, quí ets i qué vols?

Ulisses:  Ou-me piadosa. Jo só aquell que rodant và per
la terra I per la mar, passant treballs, en busca Del bon camí per
retornâ a la dolça Patria anyorada; cada via nova Me la trenquen
els déus o m'hi deturen Per gran fracàs o amb impensat obstacle.
Aixís he vist molt món i moltes coses He pogut observar; i gents
diverses He tractat i he passat perills molt grossos I he tingut
molts afanys patint moltissim. He vist la mort d'aprop tant com la
vida I he après de tot; mes ai! que de la patria He servat sempre
viva la memoria I no he deixat ni un dia d'anyorar-la Fins en
aquells millors que la fortuna Ha otorgat a ma ausencia, i ni una
sola Nit he dormit en sense somniar-la.

(_Les serventes comencen a treure el cap i a cridar-se amb el gesto
unes amb altres, i poc a poc se van acostant formant un grupu a poca
distancia, fins que Nausica les crida._)

Ni un matí m'he aixecat sense la empenta Del retorn, i esforçant-m'hi
tot lo dia, Sempre hà sigut en và... L'última empresa Fou d'Ogisa
fugint, l'illa encantada Que no és lluny de la vostra. Vaig
sortir-ne Cap al tard, i donant-me a la mar dolça Mirava al cel
serè ja amb l'esperança De veure eixî el sol nou damunt mes terres.
Mes tant bon punt la nit s'ensenyoria Del cel i de la mar, els vents
vingueren Bufant de tot arrèu, se'm feu espessa La nit encara més,
i se m'obriren Els abims de les ones: la lleugera Nau per les
crestes de les serres líquides Corria ingobernada o s'estimbava En
les goles profondes, rebotia Després als cims; i en mig del
terratrèmol Dels trons i els vents i estrèpit de les aigues Se
perdien mos crits anguniosos Invocant tant als déus com an els
homes; I més quan, a la llum intermitenta Del trèmol foc del cel,
vegí a la vora Uns grans penyals i que'ls anava a sobre. Aixís fou;
la nau fràgil s'hi estrellava I jo restí tot sol entre les aigues,
Frenètic, bracejant cercant la riba. Lo que això và durar jo no puc
dir-ho; Mon seny era perdut que encar lluitava, D'esma
segurament... Els ulls obria A l' alba del matí serè, i en una
Platjeta m'he trobat damunt la sorra, Ran de l'ona amansida que'm
besava Nuu de tot drap, i sols de l' immondicia De la mar recobert,
i plè de nafres.

Nausica:  I còm t'has recobrat? i còm venies Després a
pertorbar la nostra sesta? I que has fet mentrestant?

Ulisses:  Alçant la vista, He ovirat no molt lluny,
sota un gran roure, Un tou de fulles seques entre mates. M'he
alçat, i tremolant de tots mos membres M'he sepultat dintre del boll
exànime. Llavors una calor benefactora M'ha invadit, i m'ha entrat
una sòn dolça. D'ella m'han tret uns xiscles d'alegria; I per entre
les mates contemplàva-us Corrent al sol vora del riu. Llavores, Per
demanar socors, com fera eixia De mon cau, i havent vist robes
exteses Me n'he volgut cobrir ans que'm vegesseu, Prò m'heu vist i
he fugit prenent eix manto. A la volta del riu me retirava
Rentant-me tot el còs i les ferides; I ara venia a demanâ-us
clemencia I socors. Altra volta tes companyes Han fugit davant meu.
Prò a tu, graciosa, Veig que la pietat t'ha fet valenta. Sien
mercès als deus. I ara et demano Socors; dona'm vestits de que'm
cobreixi; Do'm pà que'n tinc necessitat; procura'm Algun repòs, i a
l'últim bon guiatje Per tornâ a casa meva, si els déus volen Que
acabin mos treballs; que ta presencia Per sí sola me'n sembla ja un
auguri: Tant dolça ets als meus ulls, dòna divina.

Nausica:  Foraster, tu no'm sembla pas que sies Un home
qualsevulla, i si tal volta T'han afligit els déus, fà de bon
crèure Que haurà sigut pera millor probar-te; I que tu sortiràs de
tota proba Més fort i més complert. Aixís, anima't, Que tot lo que
ara et cal, jo puc donar-t'ho I ho faré de bon grat, perquè en tú
sento Quelcom de gran, i no és la pietat sola La que'm mou a
assistir-te. Oh! companyes Acostèu-se, veniu, per què fugieu?
(_s'avencen les donzelles_) Un home os fà temor? que per ventura
Hem de veure un 'nemic en cada rostre Forastê? Els vianants venen de
Júpiter, I tot bé que se'ls fà els déus l'agraeixen. Ara aquest hà
arribat a la nostra illa Tant quieta i apartada, amb gran miseria;
Donèu-li la vianda que sobrava En la nostra cistella, i que ell se
trihi De tanta roba que tenim ben nèta Alguna vesta que escaient li
vinga De les dels meus germans o del meu pare, Que'n seràn ben
contents, n'estic segura. Ves foraster, i en tant que jo disposo El
retorn a ciutat, i acompanyar-t'hi, Tu satisfes-te tant com te
convinga De menjâ i de vestî.

Ulisses:  Mercès, princesa.

(_se'n va amb les serventes_)

Nausica:  Oh! Dimantia, has sentit tot lo que'm deia?

Dimantia:  Oh! sí, gaire bé tot, que no't deixàrem Sinó
el primer moment, que eren com folles I se m'han emportat: prò
desseguida Les he fetes tornâ i ja no't perdiem De vista; mes bé
prou m'he adonat prompte Que no't calia ajuda ni defensa; Que ell
no sols t'implorava humil i miser, Sinó que era, ademés, un home
noble.

Nausica:  Ho és, Dimantia, ho és, en soc segura. Es com
un rei, Dimantia, és com un hèroe, Es com un immortal; que no'l
senties?

Dimantia:  Es veu que ha patit molt; no és lo que't
deia?

Nausica:  Ha patit molt, ha patit molt, Dimantia; Prò
aixís i tot, no has vist quina presencia? No has sentit quin parlar,
quines paraules Me deia tant de seny i ben portades? No has
observat la pausa amb que's movia I amb quina reverencia? I la veu
seva Quin sò té! sembla d'or; no es cert, Dimantia? Sona el mateix
que un cant, diga el que diga, Mots lleugers i enternits, o bé
espantosos, Aponderant les gestes més horribles.

Mai perd el seu compàs ni una musica Que té fonda i igual: sembla un
poeta Que amb el cant glorifica les més fortes Passions i les penes
més amargues. Ai! Dimantia no sé... no sé el que'm passa.

Dimantia:  Estàs commosa, sí, estàs encesa, Estàs
febrosa i tot. Què tens, Nausica? Es l'espant, no és vritat? és la
sobtada Troballa d'un estrany, és la conversa De fets tant
estremats, és aquest home Tant diferent de tots els que sols veure.

Nausica:  Oh! sí; vivim aquí molt retirades; No sabèm
res del món ni de ses terres, I tot ens vé de nou; jo me'n voldria
Anar lluny, anar lluny, a la ventura, I veure moltes altres
encontrades I coneixe la gent dels altres pobles I que'm passessin
coses molt diverses I estranyes, i perills... Veure com brilla El
sol en cada lloc, les nits de lluna En la mar solitaria, i les
tempestes Que oprimeixen el cor, i l'arc de l'Iris Resplendint sos
colors entre la pluja. Ai! Dimantia, vivim massa quietes, Vivim
massa ignorantes, jo'm daleixo; L'ànima se me'n và pel món.

Dimantia:  Oh! Calma't Corre el món no sol ésser la
sort nostra. La dòna és per la casa, i allí espera El retorn del
marit i li fà amable El repòs escoltant lo que li conta Del seu
anar pel món; i pacienta Li cria els fills, i fà que li prosperi
Tot lo que hi du, pel seny amb que ho esmerça.

Nausica:  (_impacienta_) Això després, però també
cad'una Es com l'han feta els déus, apropiada Per un o altre: la
muller d'un hèroe O d'un rei no's pot pas estar quieta Com la d'un
trist marxant, i li convenen Altra vida, altra sort; i sinó mira La
sort d'Helena, amb ella tots els pobles S'han commogut i dividit;
per ella S'ha encès la guerra, han combatut els hèroes I fins els
immortals, ha cremat Troia I el món va plè de cants. Qui fos com
ella! Robada i duta per la mar, plorosa, Amanyagada en un i altre
reialme, El seu cor combatut per tants afectes, Adorada, perduda,
recobrada... Ditxosa d'ella!

Dimantia:  Aném, Nausica, aparta El teu cor ignoscent
d'aquests ensomnis. Voldries que per tu la gent morissin I portar
malhaurança a tots els regnes I al marit, i a l' aimant, i a tants
sens culpa? Aném, que és hora d'ordenar la marxa I de guiâ aquest
home a casa teva Perquè diga an el rei son nom i orígen I aón li
cal anar...

Nausica:  (_se'n van_) Es cert, Dimantia. Quí serà?
d'on diu esse? a tu que't sembla?

(_surten les donzelles amb un cistell buit_)

Donzella II:  S'ho ha acabat ben bé tot; es veu que
estava Afamat.

Donzella I:  No es estrany: igual faries Tu en el seu
cas.

Donzella II:  Ai! no, si una tempesta Me llencés en la
mar sotraguejant-me Com an ell i deixant-me esma-perduda, De
l'espant no menjava per molts dies.

Donzella I:  Oh! ni mai més, que ja series morta.

Donzella III:  Prò ell es veu que es fort, sembla una
torra!

Donzella II:  Es tot un home; prò no té paraules Ni ens
ha dit res...

Donzella I:  Altres afanys tenia.

Donzella II:  Prò molt bé que ha parlat a la princesa.

Donzella I:  Es diferent; i a més crec que a nosaltres
Ens dèu tenir malicia, perquè sempre Fugiem d'ell en compte
d'assistir-lo.

Donzella II:  Això també és vritat; que si s'haguesse
Hagut de refiar de nostra ajuda, S'hauria mort aquí tot sol de gana
Com un gos rabiós...

Donzella III:  D'això, tu, dòna, En tens la culpa...

Donzella II:  Jo? si no'm movia! Tu ens has fet
espantar amb aquells xiscles. Semblava que't matessin.

Donzella III:  Jo xisclava?

Donzella II:  Sí, dòna, sí...

Donzella III:  I bé, si cas seria De sentir te xisclar,
que jo ni'l veia.

Donzella I:  Molt bé que asseguraves que era un
monstre.

Donzella III:  Per'xò mateix que encara no l'havia
Mirat prou bé.

Donzella I:  Ah! ja! en quant a porugues No ens podèm
riure pas l'una de l'altra. Aném, aném al carro amb la princesa Que
és hora de marxar...

Donzella III:  I ell ja s'acosta Tot vestit de bell
nou.

Donzella II:  Altra presencia Ara fà d'allavores...
Sembla un princep.

Donzella III:  Si que té majestat.

Donzella I:  Ara no fuges. (_se'n van rient_)

Ulisses:  Altre perill fugit, altra aventura Després de
tantes... El furor de Troia Tant gran com fou, ja dintre meu sols
resta Com un record llunyà i confós. Ma vida Tant plena allí, tot
just hi començava: Lo que'm semblava fi, era principi, I el que
creguí tòc de retorn, sols era Senyal de la partida. Lo de Troia
Era empresa de tots: lo que'n seguia Pera mí, fou de mí tot sol: la
guerra Fou la guerra capdalt de Grecia tota; Prò mos treballs són
els treballs d'Ulisses. Hi ha hagut prou temps desde que en ells me
trobo Perquè tants reis hagin tornat dispersos A sos palaus i hagin
regit ses terres En pau molts anys, i alguns encara s'hagin
Enfonzat en l'imperi de les ombres... Agamemnón!... Aquiles!...
Ajax!... misers! Vostres testes altives colltorçàren-se, A vostres
ulls no brilla el sol; i encara Ulisses và pel mon; i l'alegria Del
retorn a la patria, que ja es morta O fallida per tants, sols per mí
resta Dolça a venî al bell lluny de l'esperança. Mes ara ja és
aprop, un déu m'ho dicta Dintre'l cor. Jo't veuré muller, Penèlope,
Tant suau i segura en ton afecte, I a tú també, fill meu, que ja
dèus esse Un home gran com jo; i a vos mon pare De reveure-us tinc
fè damunt la terra, Que erau fort com un roure. Mes vosaltres
M'esperèu a mi encar? i en ma figura Hi trovarèu aquell que en la
memoria Devèu tenir tant altrament? Ulisses T'has fet vell, prò has
viscut: la sort accepto De grat; que si algú ara redonar-me Pogués
els anys que he anat per tantes terres Patint i aimant, i amb odis i
amb victories I tanta experiencia de les coses I lo que he après, i
lo que he fet...; si em deia Algú: --Vols tornâ a viure els anys que
foren, I viure'ls en tes terres i en ta casa, En pau amb la muller
i el fill i el regne? Jo li diria: Nó, la sort accepto, Accepto mos
treballs i les angunies I la imminent vellesa, perquè'm trobo Mes
ric de mí, mes plè del món, més ànima. I tu, tendra princesa, tu la
última De tantes deves o mortals que foren Dolces a Ulisses, tu com
cap m'ets cara Perquè has vingut a mi amb les mans obertes I amb
tota la ignoscencia. Tu no esperas De mi ni aquella força poderosa
Del braç reial, ni ma famosa astucia Ni els delits de l'amor, que
tot ho ignoras. No sabs que sia rei! que sia Ulisses; I fins
veient-me obscur i miserable I monstruós, quan totes fugirien Tu
te'm posas davant, dreta i serena, Amb l'admiració als ulls, el
riure als llavis, I fins lo que es millô, un xic tremolosa, Sols
perquè't surt del cor ont els deus regnen. Oh! dolça criatura...!

Nausica:  Vina, vina, Estranger que ja a punt tením la
marxa I et durèm a ciutat, mes no en el carro: No fos cas que la
gent que t'hi vejessin Amb nosaltres, diguessin tot girant-se:
"Quí es aquest foraster que vé amb Nausica, D'un aspecte tant noble i
 admirable? Potsê es el seu promès, i ella a la costa L'ha anat a
 recebir; potsê es un princep D'una terra llunyana, que venia Per
 fer-la sa muller, i ella ho callava; Potsê es un rei, i en cas quí
 sab si fóra Un deu baixat del cel per posseir-la"...

Dimantia:  Nausica!

Donzella I:  Què diu ara?

Donzella II:  Està exaltada.

Nausica:  I això no m'escauria. Jo mateixa Que ho vejés
d'altra noia, ho trobaria Molt mal fet que apartada dels seus
pares, Sens haver fet coneixe, amb llur llicencia, Un home per
espòs a tot el poble Se n'hi anés pels camins en companyia. Doncs
no prenguis a mal lo que't demano, Que nosaltres al carro anirèm
totes I tu, d'un trocet lluny, vindràs seguint-nos Caminant i tot
sol: ja podràs fer-ho, No és erradô el camí, i la ciutat pròxima.
Trobaràs d'aquí a poc una verneda Molt espessa i frescal; doncs la
travessas, I al sortir-ne veuràs una font viva Que brolla d'un
penyal; pots deturar-t'hi A beure, que és molt bona, i t'hi
reposas, I aixís ens dones temps de que nosaltres T'avencèm d'un
bon troç; i tu no frissis Que ja no't pots errâ, que aixís que
tombes El penyal, la ciutat veuràs extesa Davant teu: la ciutat
veuràs cenyida D'altes muralles, i dos portes s'hi obren, Una a
llevant, i altra a ponent; i al centre Hi ha la gran plassa, i al
bell mig el temple Tot ell bastit de pedres ben quadrades, Dedicat
a Neptú, que és patró nostre, Perquè som gent de mar tots els
feacis, I al temple no hi veuràs per prometences Arcs ni sagetes,
ni escuts, ni llances Sinó ormeigs de les naus, i rems, i veles
Penjant dels murs i gaire bé cobrint-los. A l'entorn veuràs gent
tota enfeinada Recusint xarxes o adobant mil coses Per la pesca i
les naus; i estic ben certa Que alçaràn tots el cap a ta figura;
Mes tu passas de llarg i t'encaminas Cap al palau del rei, que és a
la vora. No't caldrà preguntar, crida la vista Perquè es més alt
que tot, fa molta planta I està molt adornat. Tu te n'hi entras,
Vas a la reina: la veuràs que fila Vora del foc, voltada de ses
dònes; Te li agenollas al davant, li contas Lo que't passa, li dius
lo que desitjas I ella t'acullirà, perquè és molt bona I et durà al
pare, i de llavors pots creure't Salvat per sempre més...

Ulisses:  I a tu, princesa, No't veuré vora d'ella i
que m'ajudis A moure el cor?...

Nausica:  No caldrà pas; i mira Jo no sé'l que faré,
perquè als meus pares Els tinc un gran temor; tant que m'estimen I
em complauen en tot, jo poc els goso Parlar de certes coses...

Ulisses:  Bé, princesa, Faré tot lo que'm dius, i els
déus t'ho paguin.

Nausica:  Aném, aném, companyes, que ja es hora. Jo
vull menar les mules: com un ceptre Duré les xurriagues; tu
sentint-les Sabràs per hont anèm... veuràs quín aire!

Dimantia:  No sab lo que li passa (_a les altres per
Nausica_).

Nausica:  (_se'n van totes_) I a reveure.

Ulisses:  No sé si fou un somni la finida Tribulació, o
si ho és la benhaurança Present; però quelcòm sento que muda En mon
destí. El sol és a mig dia I endins del cor m'entra una pau
immensa.

Nausica:  (_de dins_) Vina, vina, estranger. Ho sents?
(_fent sentir les xurriagues_) Avença!

Ulisses:  Fou sempre eix crit ma sort. Avença Ulisses!




## Segón acte

(_Convit al palau reial_)


El Rei:  Aixís com fou la libació primera Per Posseidô,
igualment sia-ho la última; Perquè ell, de tots els déus, es el qui
mira Més que nosaltres.

Eurimedón:  Rei, jo't prego, escolta'm. A molts dels
déus hem honorat fins ara Amb libacions; mes un hem deixat sense
Que se'n podria ofendre, i a fè es digne Del nostre agrahiment, i
l'oblidar-lo Ens pot costar molt car qualsevol hora: Hermes, el déu
de peus lleugers, que mena Les naus a port i fa valer llur carga I
enriqueix als marxants. Cert que'ls feacis Som gent de mar, i
nostres naus lleugeres Solcant el sí sempre agitat d'Anfítrite A la
mercè del Kroni que en ell regna Profondament, estèm i ens cal sa
gràcia; Mes, què'n trauriem que la carga incòlume Entrés a port i
fos posada en terra, Si no trobés allí gent esperant-la Per
pagar-la a bon preu: amb que retorna La nau amb carga nova i
enriquida? Doncs l'Argicida és el qui'ns procura El tràfec profitós
i ens fa tant pròspera La vida en aquesta illa benhaurada. Es ell
també qui, amb verga d'or, imposa Damunt del nostre front una sòn
dolça Fent nous els nostres ulls per la llum nova De cada dia, i
les decaigudes Forces restaura per més àrdua tasca; I així els
feacis som la gent que serva Més llarga juventut en tots sos dies I
una tendror com d'immortals al rostre. Cert que ell també afavoreix
als trànsfugues Que van pel món i busquen la perduda; Mes això no
és obstacle sino estímul A procurar tenir-lo ben propici: Que un no
sab mai prou bé en què s'ha de veure, I un déu es sempre companyia
bona. I últimament diré sa major gracia: Que apartats com vivím de
les grans lluites Que parteixen el món, i de sos hèroes, Ell és el
déu que d'una banda a l'altra Fa anar les noves, escampant les
gestes I alts i baixos del món per les més llunyes Encontrades, i
fins les llars recòndites; I aixís nosaltres per les veus volantes
Dels mariners i dels marxants, i encara Per la boca inspirada dels
poetes, Sabèm on cal anar per enriquir-s'hi O d'on fugir, i què
esperâ i què témer, I gaudim el dalit de saber coses Que fins sense
profit fa bò d'oir-les. Ara diguèu-me, doncs, si no és un deute
Ofrenâ an el diví que tant ens dóna.

Cortesà I:  Es ben cert.

Cortesà II:  Te raó.

Cortesà III:  El rei que ho diga.

Dimant:  Oh! Rei, ans que tu dongas la sentencia, Que
tots acatarèm, deixas que parli? Eurimedón, tu tens bones paraules
I sempre sembla que la raó't sobra. Prò aixís com has parlat del
fill de Maia, Podrias semblantment dir coses bones De tots els déus
de un a un: llavores Foren les libacions interminables: Que l'Olimp
es poblat de déus i deves I a tots hem d'invocar un hora o altra.
Mes si després de beure al fill de Kronos Que té en ses mans al mig
del mar la illa, Hem begut a sa esposa que tempera Amb dolça pietat
aquella força, I al déu escabellat que mena els aires, I últimament
al Retronant que és pare De tots els déus ensems i tots els homes,
Per què ara, ans de finî amb una postrera Libació reiterada al patró
nostre, Hauriem d'afegir-ne encara una Al Kil·leni diví? Per igual
causa Hauriem de libâ al déu de la guerra, Per si'n vingués, i als
dos germans excelsos Que alternant ses clarors fan nit i dia, I a
Pallas Atenea que'ns assenya, I encara a d'altres; i a la fi de
tantes Libacions nostre seny, diguèu-me, hont fóra?

Cortesà I:  Es cert també.

Cortesà II:  Doncs tu sempre ets de l'últim Que parla.

Cortesà III:  Perquè és cert.

Eurimedón:  Dimant, escolta: Tu parlas resolut i així't
fas creure, Mes ara no tens pas raó: t'invito A que de tots els
déus, de qualsevulla Dels que has anomenat o bé d'un altre, Ens
digas tants favors o tants aussilis Que poguèm esperar-ne i ens
convinguin Com jo he dit d'Hermes.

Dimant:  Sols me mancaria El teu enginy...

Cortesà I:  Es cert que és com Ulisses Eurimedón.

Cortesà II:  Un altre cop l'abones?

Cortesà I:  Dic lo que sento.

Cortesà II:  Lo que sents... dels altres.

Cortesà III:  Pro Dimant te raó.

Cortesà II:  El Rei.

Cortesà I:  Oim-lo.

Rei:  Amics, no os travesséssiu de paraules. Honrèm als
déus com an els deus pertoca, Serenament; i mal contentariem A l'un
o a l'altre si per l'amor seva Perdessim la pau nostra, que això
fóra Ofèndre'ls tots plegats. Dimant, escólta'm; Eurimedón ha fet
tant bell elogi D'Hermes diví, que sembla que en la taula L'ha fet
present; aixís no pot negàr-se-li L'última libació. Mes sia
l'última, Eurimedón, perquè Dimant mostrava'ns El gros perill de
que'ns abandonessim A una excessiva devoció en la taula. Creièm que
Posseidón no pendrà agravi Que aquesta libació sia trasmesa
Al "fill de Zeus": que tots els déus s'assemblen I en un són tots si
amb ver amor se l'honra.

Eurimedón:  Oh! Rei, un lloc al llur costat mereixes.

Dimant:  M'has deixat tot confós.

Rei:  Ompliu les copes. A Hermes, al patró dels bons
encontres!

(_a l'anar a beure entra la Reina_)

Cortesà I:  La Reina!

Reina:  Rei! tením de nou a casa. Com faig sovint, jo
resseguia atenta El bell rengle aurejat de nostres cambres, I tot
de sobte m'he trobat un home Que hi rodava perdut; aixís que'm
veia
--Tu ets la reina --m'ha dit-- m'ho assegura La majestat del port i
  la del rostre, I llençant-se a mes plantes desseguida Agenollat,
  humiliant la testa I aixecant les mans juntes m'implorava. Diu
  que és un nàufrec que ha arribat a l'illa Després de molts
  treballs; que una tempesta Del retorn procurat amb ansia vana
  Molt temps hà, novament trencà la via; Que's troba desvalgut aquí,
  i al veure L'altesa del palau se n'hi entrava A demanar socors,
  guiatje, aussili Pel retorn a sa patria, i un cop dintre La
  grandor del palau, hi ha perdut l'esma.

Rei:  Però d'on ve i aón va...?

Dimant:  Ah! que no sia Algún d'aquests que van a la
ventura Per mals fins...

Reina:  Oh! i escolta, encara, escolta. Mentres parlava
m'he adonat que duia Vestits de casa nostra. Preguntáva-li Còm era
això, i m'ha dit que nostra filla Nausica, vora el riu, amb les
donzelles, L'han trobat, moll encare del naufragi, I l'han
reconfortat i li han dat robes Per venir fins aquí...

Rei:  Mes, i Nausica Què diu? és veritat això que
conta Aquest home? i si ho és, perquè no'l duia Ella mateixa
aquí?...

Reina:  La nostra filla No sé lo que s'ha fet que no la
trobo Per més que l'he cercada.

Rei:  Oh! déus, alcèm-se, Que ve tribulació a la nostra
casa.

Dimant:  Oh! sí, tots amb el rei.

Cortesà I:  Mort a aquest home!

Rei:  No abans d'esclarir be la malifeta.

Eurimedón:  Aném, fem-lo parlar. Ont es?

Reina:  El tenen Els guardies pres. (_surten Eurim. i
altres_)

Nausica:  (_entrant_) Pare, aquí so, no temèu res.

Rei:  Criatura Què has fet? què és tot això? perquè
fugias?

Nausica:  Oh! pare, no he fugit, me so amagada, Que no
sabia si us plauria l'hoste Que he fet venir. Volia que la mare
Intercedís per ell, abans de veure-us I de que vos sabessiu que jo'l
duia.

Rei:  I doncs perquè l'has dut?

Nausica:  Me feia llàstima, I ademés me semblava un
home noble.

(_amaga el rostre en braços de la mare_)

Cortesà I:  Pobra princesa.

Dimant:  Es un infant.

Reina:  (_consolant-la_) Nausica.

Rei:  Mes còm l'has dut?

Nausica:  Jo no l'he dut: li deia Que'm seguís d'un
troç lluny, i que a la mare Cerqués en el palau, sense esplicar-li
Que jo l'havia fet venî; i llavores, Contant-li sa miseria,
apiadada Ella'l portés a vos.

Eurimedón:  (_entra_) Donèu llicencia De que entri el
foraster?

Rei:  Entri en bon'hora.

(_Entra Ulisses. Silenci. Pausa en tots_)

Nausica:  Perquè m'has descobert? Tu que'm semblavas
Tant noble i tant lleal. Traidor!

Ulisses:  Princesa, No jo, el teu bon cor te
descobria: Aquests vestits que'm davas generosa; Mes si això aquí
és un mal, damunt meu caigui.

Rei:  Això aquí no és cap mal; mes sí que ho era Voler
dissimular-ho. Tanta angunia I la gran torbació que'n pervenia!

Nausica:  Pare, perdó: ho he fet per vergonyosa; Prò
més avergonyida me'n veig ara.

Ulisses:  Oh! Rei, per pietat! M'es insufrible El
veure la divina criatura Confosa per ma causa. Si un culpable Hi ha
en tot això, so jo tot sol; i escolta: Perquè vejèu d'un cop, tú i
la Regina I la cort que tens ara congregada, Que la pietat de la
gentil princesa No ha estat posada en tant mal lloc; que ni ella Ni
tu, ni mai ningú pot penedir-se D'haver afavorit en la desgracia A
un tal com jo, vull descobrî't ma historia I mon nom: el que soc i
d'on venia I el per què de l'estat en que ara em trobo. Que si és
ben cert que tinc raons prou fortes Per amagar-ho fins que'm sia
licit Recobrar l'esplendor de ma naixensa, Vull oblidar-les, vinga
lo que'n vinga, Deixant tota reserva, amb tal que pugui Glorificar
la generosa empresa D'aquest cor ignoscent, la sobrehumana
Discreció amb que ha volgut portar-la a terme. Escoltèu, doncs, jo
so...

Rei:  Estranger, detura't; No vull que's trenqui pas
per causa nostra Un secret al que't dèus, segons me deias; No cal,
perque tot home que fa via Es a nosaltres enviat per Zeus I és
hoste benvingut; i menys encara Te cal a tu que ja amb el sol
aspecte I la paraula i el gran cor que mostras Declaras l'esplendor
de ta niçaga. A més, vens per la ma de nostra filla I això ja't fa
sagrat entre nosaltres A tu i al teu secret; doncs serva'l, dic-te:
No fos que, profanat per culpa nostra, Ens portés malhaurança. I
ara't prego Que a mon costat t'asseguis en la taula, Que beguis amb
nosaltres aquesta última Libació, i amb tu en pau finim la festa.

Ulisses:  Rei, obras com qui ets, la llei acato.

Rei:  A Hermes, al patró dels bons encontres.

(_beuen tots_)

Nausica:  Oh! Pare, al foraster no li plauria Oir tal
volta al nostre vell poeta Contar, com fa sovint, llevant de taula,
Les altes gestes dels valents de Troia?

Rei:  Es pel teu gust o el d'ell que m'ho demanas?
(_a Uliss._) Perquè has de saber que és fantasiosa I àvida de
cançons la nostra filla, Com no n'hi ha gaires. Mes si et plau
farèm-lo Aquí avinent al vell Daimó, i'm sembla Que no't doldrá
l'oir-lo: vell i cego Porta el foc d'Apolló encès dins l'ànima I en
els llavis la mel de les nou Muses, I ens es sagrat per'xò.

Ulisses:  Res per mi fóra Tant plaent, ni tant digne
trobaria De vosaltres, de mi, i d'aquesta estada Que per tota
grandesa sembla a posta, Com oir ressonar-hi la divina Paraula d'un
poeta; i em refio Que no ha d'ésser-me estrany lo que ara ens
parli.

(_El rei fa un signe a l'heraud_).

Nausica:  Hoste, foras poeta per ventura?

Ulisses:  Princesa, devant teu quí no ho seria?

Nausica:  (_a la Reina_) Ai! mare, perquè ho diu això?
M'encanta.

Reina:  Es home ben criat, filla, no frissis.

Eurimedón:  Sab parlâ el forastê: és gran, sens dubte.

Dimant:  Qui ho sab lo que és? Jo hi veig un gran
misteri.

(_Surt l'heraud acompanyant a Daimó i el deixa junt a una pilastra_).

Rei:  Daimó, tinc assegut un hoste a taula Que és noble
i aima molt la poesia I voldría sentir els fets de Troia Contats
per tu, que'ls sabs, i a més sabs dir-los.

Ulisses:  Poeta, aixís els déus tot bé derramin Damunt
tos cabells blancs, que res hi hauria Més dolç per mi que oir ta veu
augusta Que'l chor inspira de les nou germanes. Narra els grans
fets dels grecs davant de Troia Com si els haguesses vist, que és
privilegi Dels poetes com tu, veure les coses Amb altres ulls que
no els mortals, i dir-les Talment, que un hom les veu amb llum més
alta.

Daimó:  Foraster, jo en ta veu no sé que hi trobo; No
sé quin dring hi sento d'heroisme Que'm transporta a aquells aires
vius i esplèndits Ont hèroes i deus ensems lluitaven. Veig Troia de
les portes numeroses On brilla l'or, febrosa i agitada; Veig
mòure-s'hi, afanyats, als fills de Priam D'armadures brillantes, i
el tumulte Dels estols defensors, i en la muralla Al pare venerable
d'aquells hèroes, Al Rei August de blanca cabellera, Voltat dels
qui com ell, per la vellesa, Hagueren de deixâ el pes de les armes,
Formant consell, i en sos prudents avisos Alternar, plens de seny i
de memories De llurs fets jovenils. I heus-aquí Helena Dels braços
blancs venir-hi amb son seguici De donzelles gentils, entre'l
tumulte, Coberta d'un gran vel. Els vells la veuen Que s'acosta
vinclant-se com la palma, I moderant la veu entr'ells murmuren:
--No cal dir que és ben digna de tal lluita Tal dòna, i que per penes
  i fatigues Que costi a aquests i a aquells, i gent que hi mori No
  moren pas en va, perquè es divina Sa bellesa.-- I Priam que li
  parla, Girant-se al camp dels grecs amb la mà extesa Damunt dels
  ulls, per'mor del sol, i diu-li:
--Diga'm, oh! filla, tu que a tots coneixes: Dels hèroes grecs quí és
  aquell que s'alça Més gran que tots, i amb majestat? Diria Que és
  algún immortal.-- I la famosa Dòna respon-li aixís: --Aquest, oh
  Pare! Es nostre Agamemnón, fill gran d'Atreu, I capità dels
  capitans, illustre Pel poder, pel valor, per la niçaga: Rei de
  molts pobles, i guerrer fortíssim, Cunyat que fou de mí, la dòna
  impúdica, Indigna ja de tal anomenar-lo...-- I abaixa els ulls,
  sobtat, Helena, i plora; Mes Priam no hi atén, pregunta encara:
--¿Y aquell altre, al costat, que no li arriva Sinó al coll, pro que
   és més ample d'espatlles I alt de pit, i que es mou amb
   vehemencia Bracejant com pastô en mitj la ramada Aclamant les
   ovelles, que ara es gira Agil, resolt, pro amb majestat
   serena?--
--Aquest --diu ella-- és l'enginyós Ulisses, Home de molta astucia,
  Rei d'Itaquia, El primê en el consell, però en res l'últim.-- Ara
  Antenor, el vell, és qui replica:
--Ja tens raó: d'aquest prou me'n recordo De quan amb ton marit
  primer venia Aquí d'embaixador per reclamar-te. Se presentaren al
  Senat de Troia: Primer parlava Menelàu; Ulisses S'estava al seu
  costat, cap cot, immòvil, Els ulls en terra, que talment
  l'hauriau Près per un home temorós o neci; Mes tant bon punt
  degué parlar, li eixia De l'ample pit una gran veu sonora. Alçà
  la testa amb majestat, brillaven Sos ulls d'una alta llum
  d'intelligencia I un torrent de paraules lluminoses De sos llavis
  brollà, tant assenyades I de tant bell caient, que no semblava
  Pas un mortal: és cert que cap més home Té una tal eloquencia...

(_Ulisses se torba: se cobreix el rostre amb el manto, i cau de cap
damunt la taula sanglotant_).

Rei:  Daimó, atura't: Quelcom de lo que has dit desplau
a l'hoste, O bé'l pes del viatje i les fatigues Rendiren son
esprit; i també és hora De cercar cadascú en la propia cambra Un
dolç repòs: demà, a punta de dia, Acudireu vora la mar brillanta I
en son sí posarem la nau segura Ben proveida de quant calgui a
l'hoste Per llarg o curt viatje; perquè'm penso Que és l'afany de
tornâ a la llar aimada Lo que'l combat talment.

(_Surten tots menys el Rei, la Regina, Nausica i Ulisses, que resta
encara de cap damunt la taula. Nausica resta mirant-lo fixament_).

Reina:  ¿O bé, no fóra Un immortal que en'questa humana
forma Errant fòra l'Olimp per mar i terra, Com diu que ha
esdevingut moltes vegades Per causes que als mortals resten
ocultes, Vingués ara a parâ a la casa nostra Beneint-la per sempre
amb sa presencia?

Nausica:  Oh! mare, potsê sí: tot ell té un aire Que'l
fà molt diferent dels altres homes Que solem veure aquí, que atrau i
espanta...
...Atrau, més que espantar... però d'un modo Diferent de l'humana
   simpatia Que'ns lliga an els mortals els uns als altres: Es un
   volê anâ amb ell, és un rendir-se El cor tan dolçament, que favor
   sembla Que fóra ésser sa esclava.

Rei:  Tingas compte, Filla, amb els teus afectes, que'l
que mostres Ara pel foraster, i et veig sincera, No és pas ben bé
d'aquells que els déus inspiren Als mortals, sinó un altre que ara
apunta En ton cor de donzella, i que m'espanta Per si aquest fos un
déu... Y bé podria Esser-ho, que nostra illa afortunada No és
llunyana a l'Olimp, i moltes vegades Hi hà hagut en ella aparicions
augustes... I ara tremolo de que aquesta ho sia.

(_Ulisses que, alçant el cap, hà anat fent atenció, s'acosta al Rei,
dient apesarat:_)

Ulisses:  Oh! muda el pensament, Rei, i no cregas Un
instant més que puga ni assemblar-me Jo als eterns fills del cel. Un
mortal semblo, I un mortal soc i ben mortal, i encara El més
atribulat de quants respiren.

Rei:  Doncs que és aquest misteri que t'envolta I
aquesta majestat que solitaria Dús pel món; l'arrivada tempestuosa
A la illa nostra, i perquè't torbares Tant i tant al sentî el parlar
d'Helena Damunt dels grecs: o be si el fat te priva De declarar del
tot ta procedencia, Digas al menys ahont vas i què't fa falta,
Perquè nosaltres poguèm dar-te ajuda I conduir-te a l'anyorada
terra On vejeres la llum; que és el fet nostre, Aquí posats en mig
la mar deserta Que no té guia, ni senyals, ni terme, Sinó tot ella
un tremolô uniforme, Es el fet dels Feacis dâ guiatje A qualsevol
que a nostra platja arriva Esmaperdut, i en pau aconduir-lo Amb
nostres naus segures i lleugeres Que no erren mai camí, ans semblen
veure-ls Amb propis ulls damunt la mar immensa I emprenen sempre
aquell que més convinga Al qui porten damunt, sense torbar-les La
obscura nit, ni els vents, ni llamps, ni boires. Tal gracia havèm
dels deus, i això ens obliga.

Reina:  Mes, no serà ben trist acomiadar-te Després
d'haver-te hagut a casa nostra I que'ns fores ja aimat, sens poder
dir-te Ni repetir nosaltres, en ta ausencia, El nom amb que't cridà
la teva mare Quan eras petitet, i després jove L'aimada dolçament,
i tots els propis; El nom amb que't donares a coneixe En ta ciutat
i el món; el que illustrares Després amb els alts fets que
s'endevinen No més amb ton posat i la presencia?

Nausica:  (_Amb vehemencia_). Digas quí ets? d'ont ets?
Dígas-ho, dígas-ho.

Ulisses:  Oh! filla, tú pots més que'ls déus i els
homes... Doncs Ulisses jo só, fill de Laertes, Qual nom va
ressonant per mars i terres, I famós per sos fets ja fins als
astres.

Nausica:  Oh! déus, en va ja no'm parí la mare, Que he
conegut a un hèroe!

Reina:  Filla... vina.

Ulisses:  El Rei sò jo de la serena Itaquia, Que és
reina entre les illes que la volten: Duliquia, Samos i Zacintho
ombrosa. Allí vegí la llum, allí mos pares, Allí el fill, la mullê,
els vassalls me esperen, De vint anys hà que'n vaig partir
per'nar-me'n Amb l'estol grec davant dels murs de Troia. Troia
caigué a la fi: prò allí comencen Els meus treballs.

Rei:  Oh! Rei d'Itaquia illustre, Deixa ara que de nou
la benvinguda Jo't donga més solemne i germanívola. Assèu-te aquí
en mon reial seti a taula; Beu en ma copa a tes deitats propicies,
Mana com en el teu en el meu regne I et servirem com tos vassalls
farien.

Ulisses:  Rei dels Feacis, vulla el fat que un dia Jo't
puga rebre igual a casa nostra, I veuràs si aquest home al qui tant
temen Tanta gent per sa mala anomenada, Es digne del favor que li
dispensas I té el cor agrait.

Reina:  La muller teva Planyo jo que potsê a les hores
d'ara Te plora mort allà en la llar deserta Que amb ta sola
presencia un jorn omplires, Mentres nosaltres ens gaudim de vèure't
I oim aquesta veu tant coneguda A ses orelles...

Nausica:  (_Que ha estat mirant a Ulisses, encantada,
sens atendre a res més._) Tu ets aquell Ulisses Que maquinà
l'astucia tan famosa Del gran cavall de fusta on t'amagares Amb tos
companys, i duts d'esta manera Pels mateixos troians, que no ho
sabien, A dintre la ciutat, sobtat saltàreu Del vostre amagatall,
duent la guerra A l cor mateix de la ciutat famosa I aixís
determináreu sa ruina?

Ulisses:  Aquell so jo, donzella, aquell, i encara
Altres n'he fet pel món, que si ho sabies...

Nausica:  Ai! mare, és ell! i a casa nostra! Ulisses! I
és cert, com conten, de que a Polifemo, El gegant que us tenia per
menjar-vos, Tu li vuidares el sol ull que havia Al mig del front,
amb una teia encesa, Mentres dormia embriagat, i promptes Amb els
companys saltàreu, i arrapant-vos Cad'hú a la llana d'un moltó,
fugíreu, I que ell os perseguí fins a la costa Llençant damunt la
nau penyes senceres Fins a tirar-la a fons, i tu et salvares Nedant
de dia i nit fins l'altra costa?

Ulisses:  Es cert, donzella, és cert.

Nausica:  Tot és cert, mare Lo que contaven d'ell
(_excitant-se per graus_). I tu lluitaves Amb Aiax, tant valent,
sobre quí hauria Les armes resplendents del gran Aquiles Quan morí
aquest, i havent-les tu guanyades Aiax de rabia es donà mort?

Ulisses:  Princesa, Perquè'm retreus aqueixos fets
terribles Tu que ets tant dolça? Prò per molt que sàpies De mes
gestes, encara te'n diria Que obriries els ulls meravellada Sense
esma de parlar.

Nausica:  Sí? Digas, digas.

Ulisses:  Jo he sentit el cantar de les sirenes.

Nausica:  Tu has sentit el cantar de les sirenes?
Oh!...(_s'ha anat fent fosc, i sols els raigs moribonds del ponent
illuminen un recó de la cambra_).

Ulisses:  Aquella tarda, Circe, l'encisera, La dels
cabells rutllats, aspres i rossos, Me prengué per la mà, i allí a la
vora De la nau que enllestia's per la marxa Me digué: --Has passat
perills molt grossos, Però cap com aquest que ara t'espera.
Arribareu a un punt de la mar blava Molt prop de la mansió de les
sirenes Que són unes estranyes criatures Mig dones i mig peixos:
ajegudes S'estàn en un bell prat de la marina I atalaien de lluny
les naus que passen, I quan ne veuen una que s'acosta Se posen a
cantar, i et dic que tenen Un cant tan dolç, tant dolç, que qui
l'escolta Oblida desseguit tot altra cosa I se n'hi và de dret: mai
més al miser El veurà de retorn la llar en festa Ni la mullê el
rebrà dintre'ls seus braços Ni els fills li saltaràn entorn
ditxosos; Sinó que amb el cant llur les enciseres L'atrauràn sens
remei fins a tenir-lo I endúr-se'l enllaçat cap a llurs coves Ont
el devoraràn, i d'això viuen. Quan t'hi acostis, als companys
depressa Els taparàs amb cera ramollida Les orelles; mes tu, si
vols, escolta El cant, fent-te lligâ en el arbre mestre, I digues
an els teus que no et deslliguin Encara que plorant els ho
preguessis, Fins a ésser ben lluny de l'encontrada.-- Així'm parlà
amb amor l'encantadora, I varàrem la nau i férem vela. Arrivats a
l'indret que'm deia Circe, Vaig fer com ella m'ensenyà, i encara No
havien acabat bé de lligar-me, Caigué'l vent, la mar tota s'ablania
Restant com adormida, els meus plegaren Les veles, i amb els rems
bateren l'aigua, Per cap més sò ni cap més plec moguda. Llavors
començà a oir se un cant dolçissim De moltes veus, tant fines i
acordades, Que a mí'm semblava entrâ en els camps elissis.

Nausica:  I tu entenias lo que deien?

Ulisses:  Deien: "Vina, vina, immortal, vina ací,
Ulisses. Mena la nau a nostra platja. Escolta El cant suau de
nostres llavis dolços D'on brolla una divina saviesa. Vina,
Ulisses, ací... oh! vina, vina." Aixís deien; prò'l cant...
inesplicable. Jo'm debatia en mos lligams fortíssims, Implorant amb
la veu i amb la mirada A mos companys que, sórts girant la testa I
doblegant-se sobre'ls rems amb força Que's vinclaven com arcs damunt
de l'aigua, Se n'enduien la nau com una ploma Fugint del gran
perill, que, miserable, Sols jo, el més advertit, no reparava... I
aixís se perdé el cant en llunyania (_pausa_).

Nausica:  Ai! mare, quína tarda, quína tarda!

Rei:  Prò explica'ns, si és que't lleu i vulgues
dir-ho, Quín és aquest mal astre que goberna Aixís la teva vida i
se't emporta D'aquí i d'allà, i d'un perill en altre, Destorbant-te
el retorn a casa teva, I aquest bon astre ensems que en tot t'ajuda
I que a cada mal pas de nou t'aixeca I en cada lluita't dóna la
victoria Prò mai del tot.

Ulisses:  Mon astre és que soc home, Estremat en el be
i el mal: ofesos Tinc als déus immortals en moltes coses, I en
altres molt servits; i aixís batallen Per mi o contra de mi, i vaig
fent via Combatut per corrents molt encontrades. Mes ara espero que
la fi s'acosta De mos treballs, i una suau vellesa Promesa m'ha
sigut.

Nausica:  Per quí? vols dir-ho?

(_s'ha fet nit, la cambra es fosca_)

Ulisses:  Per l'esprit de Tirès, el vell oracle,
Sepultat en l'imperi de les ombres En temps remot.

Nausica:  N'eixia per parlar-te?

Ulisses:  No; que jo he devallat al fosc imperi.

Nausica:  Tu has estat a l'infern?

Ulisses:  Jo el primer home Só que hi he estat i n'he
tornat.

Nausica:  Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (_pausa_)

Ulisses:  Era nit negra, Que la nau nostra va encallâ
en el gèlit Confí de l'oceà; allí sentírem L'estrèpit dels dos rius
que, udolant, cauen Dins l'Aqueró. La nit allí es eterna: Pugi pel
cel o baixi el sol en terra Allí no hi toca mai: allí tot ombres.
(_pausa i gran silenci_) D'elles sorgiren prompte a l' entorn
nostre Pàllides figuracions i vans espectres Dels que foren un
temps formes humanes: Jovenets morts abans del temps de bodes,
Mares novelles amb el fill tendrissim Encara al braç, molts homes
fets i dònes Amb el gest del patir imprès al rostre; Guerrers amb
l'arma en la ferida oberta, Vells decaiguts i velles cordormides...
Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.

(_pausa i gran silenci_)

Nausica:  (_afanyosa_) I què més? i què més?

Ulisses:  Jo, que m'estava Allí assegut però amb
l'espasa nua Damunt la fresca sang del sacrifici Que havia ofert
als déus del fosc imperi, No hi deixava acostâ als pàllits
espectres Que sols tastant-la heuen semblant de vida; Allò els
estemordia, m'imprecaven Amb el gest, retorcent-se, i
entornant-se'n, I tornant a venir: prò incommovible Jo havia
d'esperâ a Tirès, l'oracle, Que'm parlés el primer... (_pausa_)

Nausica:  (_tremolant_) Què més, Ulisses?

(_Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el
teló ràpid perdent-se les paraules darrera d'ell_)

Ulisses:  Tot de sopte, dels fons de la negrura, Sortí
un espectre gran de barba blanca Que s'acostà...




## Terç acte

(_El Port_)


Daimó:  (_En una terrassa del palau que s'avença a un
costat de l'escena._) Vina, rei lluminós, alçat del mar Oh! tu que
dus la lira d'or, i cantes; Vina a alegrar la terra, gloriós
Espolsant la daurada cabellera. Tu, jove eternament, de l'ull
brillant Que aclareix terra i cel amb la mirada; Tu de l'arc
resplendent, que d'un sol tret Llences innumerables les sagetes;
Tu, que en Delos hagueres ton breçol I en Delfos parlas an els teus
oracles: Ja que mos ulls no poden sê alegrats Per ta llum, senti al
menys la teva ardencia I et lloaré més fort que l'altre gent I en
ma veu sentiràs la veu d'un poble. Tu regnas sol en l'èter
resplendent De ta mateixa llum quan fas el dia, I tu mateix ets el
qui fas la nit Quan cobreixes ton rostre amb un vel d'astres. Tu
fas florir la terra i brillâ el mar, Fas granar les llevors, fas els
fruits dolços I coloras i asseques les verdors I ets el principi i
fi de tota cosa. Ta cítara sonora ompla l'espai I tot vibra en el
món al compàs d'ella: Les seves cordes baixes fan l'hivern, Les més
altes estiu i primavera; I les races dels homes amb sos reis Marxen
obedients a ta harmonia. Doncs, vina a renovar la llei del món;
Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia...(_el sol ixent el toca_)
Sento damunt del rostre el primer raig; Damunt dels meus ulls morts,
damunt ma boca Beneida escalfor que m'entra al cor, Beneida claror
que no puc veure.

(_Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l'escena
dient:_)

La dòna:  Quina bon'hora fa.

L'home:  Avui és calma.

Noi gran:  Ben diferent d'air an aquesta hora, Que tot
se'n 'nava de revés.

La noia:  Va a dies...

Noi xic:  Mireu la nau del rei.

La dòna:  Còm hi travallen!

(_s'aturen_)

L'home:  Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran:  I quina planta fa! m'hi embarcaria!

Noi xic:  Que lluny s'hi dèu anar amb això, pare.

L'home:  Per tot allà on se vol es va.

La noia:  I no es nega Mai, mai?

L'home:  Negar-se, prou.

(_surten uns altres pescadors_)

Pescador vell:  Bon dia.

L'home:  Bon dia.

Pescador vell:  Què feu aquí aturats?

L'home:  Ara ens miravem La nau reial que's veu que
l'enllesteixen De valent.

Pescador vell:  I perquè?

Pescador jove:  No sé que's diuen D'un hoste que té el
Rei que avui s'embarca; I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran:  Pare, deixeu-m'hi anar.

La dòna:  Qué dius? ni hi pensis. Que t'has begut
l'enteniment? Tant jove Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran:  Es cosa De joves corre el món a la sort.

Noi xic:  Pare Deixeu-li anar.

La dòna:  Sí! calla, fill...

Noi gran:  Vatúa!

L'home:  Fas falta a casa, noi.

Noi gran:  Oh! sempre a casa!

Pescador vell:  Prou temps que't queda per tirar-te a
perdre.

L'home:  Be, vaja, anem, anem, ja prou d'histories.

(_se'n van_)

La noia:  (_restant un xic arrera_) Quína olor fa la
mar!

Pescador jove:  Es mar bonança...

(_surten uns quants mariners_)

Mariner I:  Esperem-nos aquí: quant sia hora Vindrà
Dimant i ens guiarà com sempre En el llençar la nau, que això es
empresa Que vol sê molt manada, i ell n'és l'home.

Mariner II:  Sí que ho entén, i és cosa delicada
Posar-la en mar una semblant baluerna Que no és probada, ni coneix
les ones.

Mariner III:  I més sent nau del Rei.

Mariner I:  (_mirant cap a la nau_) Es molt ben feta.
Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II:  Al mar jo la vull veure.

Mariner I:  'L que és llavores Poc ne veuràs la planta,
hi seràs dintre.

Mariner III:  (_a II_) Ja t'hi has ben pensat, tu que
t'hi pensas Tant en les teves coses?

Mariner II:  Oh! no't creguis, Que no'm fa gens de goig
de cop i volta Ficar-me en 'questa nau no coneguda, I nova, i que
és tant alta, i governada Per un estrany, i no sabê ont ens porta
Ni com hem de tornar, ni quant...

Mariner I:  Prò diuen Que és molt home de mar, valent,
i diuen Que és gran i va perdut.

Mariner II:  Doncs si perdia Les seves naus, també pot
perdre aquesta.

Mariner I:  Diu que no; els déus se li han tornat
propicis.

Mariner II:  Prò quí ho diu tot això?

Mariner I:  Dimant ho deia Ara mateix, cercant la gent
per 'nar -hi.

Mariner II:  I an ell quí li ha dit?

Mariner I:  Ja pots pensar-ho, Es del consell del
rei...

Mariner III:  Prò, què tants dubtes? Si tanta temor
tens perquè t'embarques?

Mariner II:  Que vols que't diga, és que la mar me tira
I sempre m'ha tirat. (_girant-s'hi_) Ah! gran bagaça! M'hauràs a l'
últim, ja ho conec...

Mariner I:  Mireu se, Ja ve Dimant amb l'altra gent.

Mariner II:  Pregúnta-li Tu si ell ho sab ont hem
d'anâ... I pregúntali Si ho sab del cert que'ls déus li són
propicis An aquest home.

(_surt Dimant amb altres_).

Dimant:  Ja hi som tots; doncs ara Anem cap a la nau,
que allà ens espera.

Mariner I:  Dimant, és cert que tots estem ben promptes
A anar nos-en en mar fins on convinga Amb el desconegut, ja que hi
és destre; Prò tant mateix n'hi ha alguns, que'ls hi plauria
Saber-ne quelcom més d'aquest viatje I d'aquest capità, perquè son
coses Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II:  Som homes, Dimant, som tots mortals,
sabeu? i a casa Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho Lo que es
pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant:  No temeu res, ans espereu fortuna Que un gran
com ell mai és ingrat i encara Os diré més, els déus el
protegeixen. Ont ha d'anar no pot dir-ho a vosaltres; Prò no serà
molt lluny, pel que demana Per proveir la nau; va a la segura: Un
oracle li ha dit son fet.

Mariner II:  Prò diuen Que la mar sempre li ha sigut
adversa, I tots sabem aquí còm hi arribava Sense gent, sense nau,
llençat per l'ona: Doncs senyal que té'l déu del mar contrari.

Dimant:  Li ha tingut, però'l que és ara... oiu-me:
Després de molt patir per mar i terra, Pro sobretot per mar, anà a
un oracle, Atribulat i amb la raó insegura. L'oracle li digué: Al
gran Neptuni Tens ofès perquè anaves per son regne I matares a un
fill que en terra havia: Per'xò pateixes tant: ell te va en contra.
Mes ara vol probar si et penedeixes I amb holocaustes el
desagravias. Tornaràs a la patria, pro amb gran pena. I amb nau
emmanllevada i gent estranya.

Mariner II:  Serà aquesta...

Mariner III:  Nosaltres.

Dimant:  Que no sapia Qui ets tu, ni hegui esment de
ton llinatje. Sols així arribaràs. Mes quant arrivis A casa teva,
encara mals t'hi esperen.

Mariner III:  Nosaltres a la casa no hem d'anar-hi.

Mariner II:  Es clar que no, el deixem en terra i
llestos.

Mariner I:  Deixeu parlar.

Dimant:  Prò'ls venceràs. Llavores Agafa un rem ben
fet, ben llarg, ben ample I et poses en camí, terres endintre.
Aniràs caminant i no t'aturis Fins arrivâ a una gent tant
terrassana Que no conega el mar, ni el menjar sali, Ni sapia el que
són naus, ni rems, ni veles. I serà la senyal, que anant un dia Per
un camí, encontraràs un home Que, fixant-se en el rem damunt ta
espatlla, Se pensarà que vas a batre a l'éra I que aquella és la
pala. Quant t'ho diga, Clavas el rem en terra, que s'hi aguanti Ben
dret i ferm, i allí mateix degollas Un brau i dos moltons, i els
ofereixes En holocauste al deu del mar. Te'n tornas Llavores a ta
casa, on t'és predita Una llarga i pacífica vellesa Voltat de fills
i nets, i una mort dolça Quant sia l'hora, que serà tardana. Tal
fou l'oracle.

Mariner II:  Jo ja no m'hi penso, Anem.

Mariner III:  Anem.

Mariner I:  Els déus ens són propicis.

Mariner III:  (_a Dimant_) Tot això ell mateix os ho
contava?

Dimant:  Ho contava an el rei.

Mariner III:  (_a II_) Encara dubtas?

Mariner II:  Aquesta mar, aquesta mar que'm tira!

(_se'n van_)

(_Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó,
com cercant, i adonant-se d'aquest, hi va, dient:_)

Nausica:  Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo. Còm
t'he cercat, còm t'he cercat, poeta!

Daimó:  Me'n só vingut a esperâ el jorn, princesa, I a
salutâ aquest sol que no m'aclara Pro me'n plau l'escalfor: plau-me
a aquesta hora El vent suau, l'olor de la marina I les remors del
poble que's desperta. Me representa això la visió dolça Que tenia
altre temps del cel dolcíssim I el mar color de mel, i la daurada
Platja dels pescadors...

Nausica:  Oh! si ho sabias Quín altre encantament a mi
m'hi porta, I quina altra dolçor... quina altra furia!

Daimó:  Princesa, què teniu? os sento trèmula, Febrosa
os sento i tot... Així a l'albada? No dormíreu anit?

Nausica:  Quí dormiria? Ni còm dormir pogueres tu, ni
els altres, Ni ningú que's trobava en sa presencia?

Daimó:  En sa presencia? volèu dir de l'hoste?

Nausica:  (_amb gran efusió_) Sí...

Daimó:  No cregau que per molt gran estona No hi pensés
en la nit: que ses paraules I el sò de la veu seva, i un misteri
Que hi sentia a l' entorn, en mi restaren Fortament, llargament...
Sabeu quí era?

Nausica:  Ai! si ho sé, ai! si ho sé!... si tu ho
sabias... No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho! No ho diràs a
ningú?

Daimó:  Jo no més parlo Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica:  Doncs, escolta... No ho digas a ningú... El
Rei Ulisses! Aquell mateix Ulisses que tu cantas, Aquell que
expugnà Troia amb ses astucies I amb son braç... Oh! i encara
quantes coses, Quantes coses a més que li passaren I que tu no les
sabs... ni ningú... Escolta... Es de presencia gran... els ulls li
brillen, Color d'aram la barba i cabellera, I tot ell com un
déu...

Daimó:  Princesa!

Nausica:  Escolta... Ha corregut dèu anys després de
Troia; Els immortals l'han perseguit i els homes, Prò de tot s'és
sortit... Té una manera De parlâ i de cantar...

Daimó:  Prò es ell?

Nausica:  Escolta... Ha sentit el cantar de les
sirenes; I tot allò del fet de Polifemo Es vritat.

Daimó:  Cert?

Nausica:  I la disputa amb Aiax Es vritat... tot vritat
quant d'ell se canta!

Daimó:  Oh! déus, jo us don mercès que en mes velleses
I ans de morir, m'hagi sigut propera Una presencia tal; anc que la
vista M'hagi sigut negada, oh! còm me fóra Grat de besar ses mans
reials, princesa, I tocar sos cabells!

Nausica:  Escolta, escolta... En la gruta divina de
Calipso Ha sigut encantat dies i mesos; I fou amic de Circe
l'encisera Que li mostrava la terrible via, La que en vida no ha
fet mai cap més home.

Daimó:  Què dius!

Nausica:  Ha estat dintre l'infern, ell, l'únic, I hà
vist les ombres de les gents que foren, La de la seva mare. Ell la
volia Abraçar, i ho provà per tres vegades, I diu que cada volta
s'entornava Els braços vuits al pit, i no estrenyia Res més que
l'aire fosc.

Daimó:  Horrible, horrible...

Nausica:  Les ombres grans d'Agamemnón i Aquiles Li han
parlat, i ell an ells; i li contaren Les grans tragedies llurs; i
ell els hi deia Lo que resta en el món.

Daimó:  Sublim colloqui.

Nausica:  Sols d'Aiax, diu, que l'ombra encara irada No
li volgué dir res; a ses preguntes Girà l'espatlla desdenyós, i
anà-se'n.

Daimó:  I les divinitats?

Nausica:  Vegé-les, creu-ho. Mes jo no ho sé pas dir:
sols me'n restava Una terror sagrada...

Daimó:  I ara, digas, Ont el podré trobar per
venerar-lo? En quin lloc on m'embriagui amb la mateixa Aura
immortal que'l seu gran pit respira?

Nausica:  Ai! massa prompte el sentiràs que passa
(_abatuda_) Per qui mateix, cap a la nau ditxosa Que ha
d'emportar-se'l a través l'immensa Planura de la mar fins a son
illa, Que diu que de la nostra no és remota. Mes ai! massa que ho
és que no's pot veure.

Daimó:  Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica:  Trista sí, afligida no; só lassa
(_molt abatuda_).

Daimó:  Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica:  Còm podria voler-ho? perquè, digas? El fill,
l'esposa i els vassalls l'esperen Allà en la seva patria, i ell
l'anyora I anys i anys ha penat en camí d'ella... Jo mateixa li he
obert la última porta.

Daimó:  I us en sab greu?

Nausica:  Oh! no; quin goig més lícit Que retornar la
seva patria als tristos Que van pel món?

Daimó:  Voldriau tal vegada Anàr-vos-en amb ell?

Nausica:  (_apart_) Daimó, ventura En'quest instant que
no em pots veure el rostre.

Daimó:  Princesa, què dièu?

Nausica:  (_alt_) No, no ho voldria... No ho sé lo que
voldria... Estic molt lassa.

Daimó:  Resteu, resteu en vostra llar, donzella, Anc
que ara us sembli trista i desolada; Serveu la visió gran del pas de
l' hèroe Davant dels vostres ulls: tota la vostra Vida'n serà
illuminada; i sia Vostra sort quina sia, sempre, sempre En pau
reclosa, o be pel món enduta, En calma, en tempestat, en la
vellesa, En dolors, en salut, en malaltia, Sempre tindreu a
dintre'l cor la dolça Memoria gran d'aquest moment i hora En que
heu aimat a un hèroe en puresa, I la seva presencia fugitiva Haurà
signat per sempre més desd'ara Vostre cor jovenil, blâ com la cera,
Amb segell immortal.

Nausica:  (_amb frisança_) Els déus t'escoltin: Jo me'n
vaig.

Daimó:  Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(_mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants
s'aturen dient:_)

Un noi:  (_que va corrents a un altre_) Ja han sortit
del palau, s'acosten, vina.

(_cap a la platja_)

Dòna I:  Aquí s'aturaràn, aquí és l'usança De donar
comiat el Rei als hostes.

Dòna II:  Però per lo que es diu, a aquest jo'm penso
Que'l seguirà fins a la nau mateixa, Perquè diu que és un princep u
hom de guerra O què sé jo... prò en fi, una gran persona.

Home I:  Lo que és ningú ho sab; ell arribava Aquí com
un perdut, que ni se'l veia, I ara tot ne va plè.

Vella:  Doncs, quin misteri Es aquest? Ah! jo hi veig
alguna cosa De dalt en tot això (_signant al cel_).

Home II:  Què hi veus?

Vella:  (_misteriosament_) Avisos.

Dòna I:  Oh! ja podria sê; la gran tempesta De l'altra
nit ens el dugué.

Vella:  Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com
nosaltres.

Dòna I:  (_temorosa_) Vols dî algún immortal en sa
figura?

Vella:  I que quan els del cel van per la terra, No és
pas bona senyal; alguna'n passa.

Home II:  I què volèu que passi, bona dòna? Cabòries
tot això: els fets s'esdevenen De sí mateixos.

Vella:  Prò hi hà moltes coses Que'n són senyals.

Home II:  Quan us faràn el túmbol, Senyal que sereu
morta: aquest no falla.

Un noi:  (_que ve corrent de la platja_) La nau a punt!
La nau a punt!

Dòna I:  Ja venen Amb els presents del Rei.

(_passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits,
etc._)

Dòna II:  Mireu quin'arca.

Dòna I:  I l' urna és tota d'or.

Una noia:  Quanta riquesa!

Home II:  Lo mateix serà el dia de tes bodes Si et vols
maridâ amb mí.

Noia:  Els déus me'n lliurin; Ets massa pobre... i
enraones massa.

(_riuen_)

Dòna I:  Encara més presents!

Dòna II:  Que tal dèu ésser El foraster, que aixís el
Rei el tracta: Ni que fós també un Rei.

Noi:  (_enfilat_) Ja vé, ja venen.

Vella:  No empenyeu. (_tots s'arremolinen, burgit_)

Home II:  Vull mirar si és déu u home.

Noi:  Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I:  Fuig! si aquell és l'heraud del rei.

Dòna II:  Mireu-se'l Es el que vé parlant amb la
regina.

Noi:  Aquell del cabell roig.

Noia:  Quína presencia!

Dòna I:  Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella:  Es un déu.

Dòna II:  No empenyeu.

Home II:  Tu empenys.

L'herald:  Silenci.

(_El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament._)

El Rei:  Poble Feaci, els déus ahî em portaren A dintre
casa, desvalgut, un hoste Que la tempesta llençà nuu en la platja.
Es aquest. De son nom i sa niçaga No ens cal saber: és prou que sia
home I que'ns demani assistiment, i vulla Tornâ a la patria, a
cadascú tant dolça. An això disposats hem d'estar sempre Uns per
altres els homes; més nosaltres, A qui els déus van posar en aquesta
illa, De tota aquesta mar dant-nos l'imperi I una traça tant gran
en partir l'ona Com mai hagi tingut cap altre poble Per conduî als
qui en mar han perdut l'esma. Doncs ara aquest n'és un; jo per
vosaltres L'he acullit, l'he vestit, damunt ma taula Li he posat
menjâ i beure, baix mon sostre Ha dormit abrigat, i s'hi refeia.
Mes ara, per tornar-lo a la nadiua Terra anyorada, poso en mar una
alta Nau, encara per l'ona mai batuda, Ben proveida, i amb presents
que a l'hoste Facin memoria sempre a casa seva De l' hospitalitat
que aquí rebia.(_A Ulisses_) I ara, estranger, vullas encara un
últim Present meu acceptar: aquesta espasa D'aram de molt bon
tremp, l'empunyadura D'argent ben treballat, la veina ebúrnea.
L'hagué mon avi en guerra quan de l'illa Mestre se feu, i d'ell anà
a mon pare, I d'aquest a-ne mi, i a fe puc dir te Que'm fou sempre
fidel: aixís t'ho sia.

(_li dona_)

Ulisses:  Feacis, poble benfactor, i encara Tu per
damunt de tots, Rei que'ls gobernas Semblant a un déu pel seny i la
bonesa: Aixís els immortals vos assegurin El bé que posseiu i vos
l'augmentin. Aixís la mar eternament propicia Os sia, i l'amor
regni en vostres cases, I la dolça muller vos ho esdevinga Més cada
jorn, i us donga fills nombrosos, Drets i sans i ben fets, com jo en
ma patria Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes En salut
vostra, pel gran bé que'm fereu, I ensenyaré a mos fills a
venerar-vos I a benehî a través la mar vostra illa. I aquesta
espasa, última penyora De ton afecte, oh! Rei, jo te l'accepto Amb
gran veneració (_la besa_) i et faig fermança Que mai lluna ni sol
la veuràn núa Sinó per causa gran, com ho faríes Tu mateix; i ni
mai te puga doldre Que te n' hagis desprès; facin-la inútil Una pau
mai turbada en ton reialme, I el ferm amor del teu i els altres
pobles.

Reina:  Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola Vegis
venir vers tu, estesa de braços, Posa en ses mans eixa daurada copa
En que has begut aquí, pensant amb ella. I li diràs còm ha sigut
planguda Per aquesta també mare i esposa.

Ulisses:  Reina, que d'immortal tens la presencia Amb
la riquesa de un gran cor de dòna, Venturós seré jo si se
t'assembla La que jo anyoro tant, quan la retrobi. Mes tu viscas
tants anys com jo voldría Per ella, i que l'amor entorn te creixi I
la pau en ton pit.(_Mentres besa les mans a la Reina i abraça al
Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó._)

Nausica:  Daimó, jo't deixo; També mon comiat vull dâ
an el hoste.

Daimó:  Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu
aquí.

Nausica:  Seré ferma i serena Perquè ho vull.

(_baixa els graons amb majestat graciosa_)

Reina:  (_que la veu venir_) Filla!

Nausica:  (_al Rei_) Deu llicencia, pare?
(_assentiment del Rei_)(_A Ulisses_) Hoste, salut en ton retorn! La
patria Feliç te rebi: quan en ella sias En pau i amor, alguna volta
pensa En aquesta donzella, prou ditxosa D'haver-te dat camí.

Ulisses:  Oh, princeseta...

(_Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i
se'n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys
Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell
se'n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al
fons de l'escena._)

(_Alguns del poble, els ultims se'n van dient:_)

Dòna I:  Còm s'ha commòs.

Dòna II:  Es que la princeseta Ha dit paraules d'or.

Dòna I:  Ai! sí, enternia.

Noia:  I an ell, l'heu vist? La veu se li nuava.

Home II:  (_a la vella_) ¿Era un déu o era un home?

Vella:  Era un home.

(_se'n van_)

(_Pausa_)

(_Nois enfilats mirant a la platja_)

Noi enfilat I:  Ja torna a abraçâ al Rei.

Home II:  Ara se gira Cap a la gent i diu alguna cosa.

(_se sent una aclamació_)

Noi enfilat I:  Ah! ja puja a la nau.

Noi enfilat II:  Oh! guaita, guaita Quanta bellugadiça
en la coberta! Ja fan rem!

Noi enfilat I:  Ja fan vela!

Tots dos:  En mar!

(_Salten i se'n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se
gira i arranca un plor llençant-se sobre'ls graons de la terrassa.
Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:_)

Daimó:  Muses, a l'hom de gran enginy, deixeu-me
Cantar, a l'hèroe, an aquell que en terra Tirà de Troia les sagradas
torres I patí sobre'l mar...

(_Teló_)

3-VII-1910



*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 77061 ***