1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
50
51
52
53
54
55
56
57
58
59
60
61
62
63
64
65
66
67
68
69
70
71
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
90
91
92
93
94
95
96
97
98
99
100
101
102
103
104
105
106
107
108
109
110
111
112
113
114
115
116
117
118
119
120
121
122
123
124
125
126
127
128
129
130
131
132
133
134
135
136
137
138
139
140
141
142
143
144
145
146
147
148
149
150
151
152
153
154
155
156
157
158
159
160
161
162
163
164
165
166
167
168
169
170
171
172
173
174
175
176
177
178
179
180
181
182
183
184
185
186
187
188
189
190
191
192
193
194
195
196
197
198
199
200
201
202
203
204
205
206
207
208
209
210
211
212
213
214
215
216
217
218
219
220
221
222
223
224
225
226
227
228
229
230
231
232
233
234
235
236
237
238
239
240
241
242
243
244
245
246
247
248
249
250
251
252
253
254
255
256
257
258
259
260
261
262
263
264
265
266
267
268
269
270
271
272
273
274
275
276
277
278
279
280
281
282
283
284
285
286
287
288
289
290
291
292
293
294
295
296
297
298
299
300
301
302
303
304
305
306
307
308
309
310
311
312
313
314
315
316
317
318
319
320
321
322
323
324
325
326
327
328
329
330
331
332
333
334
335
336
337
338
339
340
341
342
343
344
345
346
347
348
349
350
351
352
353
354
355
356
357
358
359
360
361
362
363
364
365
366
367
368
369
370
371
372
373
374
375
376
377
378
379
380
381
382
383
384
385
386
387
388
389
390
391
392
393
394
395
396
397
398
399
400
401
402
403
404
405
406
407
408
409
410
411
412
413
414
415
416
417
418
419
420
421
422
423
424
425
426
427
428
429
430
431
432
433
434
435
436
437
438
439
440
441
442
443
444
445
446
447
448
449
450
451
452
453
454
455
456
457
458
459
460
461
462
463
464
465
466
467
468
469
470
471
472
473
474
475
476
477
478
479
480
481
482
483
484
485
486
487
488
489
490
491
492
493
494
495
496
497
498
499
500
501
502
503
504
505
506
507
508
509
510
511
512
513
514
515
516
517
518
519
520
521
522
523
524
525
526
527
528
529
530
531
532
533
534
535
536
537
538
539
540
541
542
543
544
545
546
547
548
549
550
551
552
553
554
555
556
557
558
559
560
561
562
563
564
565
566
567
568
569
570
571
572
573
574
575
576
577
578
579
580
581
582
583
584
585
586
587
588
589
590
591
592
593
594
595
596
597
598
599
600
601
602
603
604
605
606
607
608
609
610
611
612
613
614
615
616
617
618
619
620
621
622
623
624
625
626
627
628
629
630
631
632
633
634
635
636
637
638
639
640
641
642
643
644
645
646
647
648
649
650
651
652
653
654
655
656
657
658
659
660
661
662
663
664
665
666
667
668
669
670
671
672
673
674
675
676
677
678
679
680
681
682
683
684
685
686
687
688
689
690
691
692
693
694
695
696
697
698
699
700
701
702
703
704
705
706
707
708
709
710
711
712
713
714
715
716
717
718
719
720
721
722
723
724
725
726
727
728
729
730
731
732
733
734
735
736
737
738
739
740
741
742
743
744
745
746
747
748
749
750
751
752
753
754
755
756
757
758
759
760
761
762
763
764
765
766
767
768
769
770
771
772
773
774
775
776
777
778
779
780
781
782
783
784
785
786
787
788
789
790
791
792
793
794
795
796
797
798
799
800
801
802
803
804
805
806
807
808
809
810
811
812
813
814
815
816
817
818
819
820
821
822
823
824
825
826
827
828
829
830
831
832
833
834
835
836
837
838
839
840
841
842
843
844
845
846
847
848
849
850
851
852
853
854
855
856
857
858
859
860
861
862
863
864
865
866
867
868
869
870
871
872
873
874
875
876
877
878
879
880
881
882
883
884
885
886
887
888
889
890
891
892
893
894
895
896
897
898
899
900
901
902
903
904
905
906
907
908
909
910
911
912
913
914
915
916
917
918
919
920
921
922
923
924
925
926
927
928
929
930
931
932
933
934
935
936
937
938
939
940
941
942
943
944
945
946
947
948
949
950
951
952
953
954
955
956
957
958
959
960
961
962
963
964
965
966
967
968
969
970
971
972
973
974
975
976
977
978
979
980
981
982
983
984
985
986
987
988
989
990
991
992
993
994
995
996
997
998
999
1000
1001
1002
1003
1004
1005
1006
1007
1008
1009
1010
1011
1012
1013
1014
1015
1016
1017
1018
1019
1020
1021
1022
1023
1024
1025
1026
1027
1028
1029
1030
1031
1032
1033
1034
1035
1036
1037
1038
1039
1040
1041
1042
1043
1044
1045
1046
1047
1048
1049
1050
1051
1052
1053
1054
1055
1056
1057
1058
1059
1060
1061
1062
1063
1064
1065
1066
1067
1068
1069
1070
1071
1072
1073
1074
1075
1076
1077
1078
1079
1080
1081
1082
1083
1084
1085
1086
1087
1088
1089
1090
1091
1092
1093
1094
1095
1096
1097
1098
1099
1100
1101
1102
1103
1104
1105
1106
1107
1108
1109
1110
1111
1112
1113
1114
1115
1116
1117
1118
1119
1120
1121
1122
1123
1124
1125
1126
1127
1128
1129
1130
1131
1132
1133
1134
1135
1136
1137
1138
1139
1140
1141
1142
1143
1144
1145
1146
1147
1148
1149
1150
1151
1152
1153
1154
1155
1156
1157
1158
1159
1160
1161
1162
1163
1164
1165
1166
1167
1168
1169
1170
1171
1172
1173
1174
1175
1176
1177
1178
1179
1180
1181
1182
1183
1184
1185
1186
1187
1188
1189
1190
1191
1192
1193
1194
1195
1196
1197
1198
1199
1200
1201
1202
1203
1204
1205
1206
1207
1208
1209
1210
1211
1212
1213
1214
1215
1216
1217
1218
1219
1220
1221
1222
1223
1224
1225
1226
1227
1228
1229
1230
1231
1232
1233
1234
1235
1236
1237
1238
1239
1240
1241
1242
1243
1244
1245
1246
1247
1248
1249
1250
1251
1252
1253
1254
1255
1256
1257
1258
1259
1260
1261
1262
1263
1264
1265
1266
1267
1268
1269
1270
1271
1272
1273
1274
1275
1276
1277
1278
1279
1280
1281
1282
1283
1284
1285
1286
1287
1288
1289
1290
1291
1292
1293
1294
1295
1296
1297
1298
1299
1300
1301
1302
1303
1304
1305
1306
1307
1308
1309
1310
1311
1312
1313
1314
1315
1316
1317
1318
1319
1320
1321
1322
1323
1324
1325
1326
1327
1328
1329
1330
1331
1332
1333
1334
1335
1336
1337
1338
1339
1340
1341
1342
1343
1344
1345
1346
1347
1348
1349
1350
1351
1352
1353
1354
1355
1356
1357
1358
1359
1360
1361
1362
1363
1364
1365
1366
1367
1368
1369
1370
1371
1372
1373
1374
1375
1376
1377
1378
1379
1380
1381
1382
1383
1384
1385
1386
1387
1388
1389
1390
1391
1392
1393
1394
1395
1396
1397
1398
1399
1400
1401
1402
1403
1404
1405
1406
1407
1408
1409
1410
1411
1412
1413
1414
1415
1416
1417
1418
1419
1420
1421
1422
1423
1424
1425
1426
1427
1428
1429
1430
1431
1432
1433
1434
1435
1436
1437
1438
1439
1440
1441
1442
1443
1444
1445
1446
1447
1448
1449
1450
1451
1452
1453
1454
1455
1456
1457
1458
1459
1460
1461
1462
1463
1464
1465
1466
1467
1468
1469
1470
1471
1472
1473
1474
1475
1476
1477
1478
1479
1480
1481
1482
1483
1484
1485
1486
1487
1488
1489
1490
1491
1492
1493
1494
1495
1496
1497
1498
1499
1500
1501
1502
1503
1504
1505
1506
1507
1508
1509
1510
1511
1512
1513
1514
1515
1516
1517
1518
1519
1520
1521
1522
1523
1524
1525
1526
1527
1528
1529
1530
1531
1532
1533
1534
1535
1536
1537
1538
1539
1540
1541
1542
1543
1544
1545
1546
1547
1548
1549
1550
1551
1552
1553
1554
1555
1556
1557
1558
1559
1560
1561
1562
1563
1564
1565
1566
1567
1568
1569
1570
1571
1572
1573
1574
1575
1576
1577
1578
1579
1580
1581
1582
1583
1584
1585
1586
1587
1588
1589
1590
1591
1592
1593
1594
1595
1596
1597
1598
1599
1600
1601
1602
1603
1604
1605
1606
1607
1608
1609
1610
1611
1612
1613
1614
1615
1616
1617
1618
1619
1620
1621
1622
1623
1624
1625
1626
1627
1628
1629
1630
1631
1632
1633
1634
1635
1636
1637
1638
1639
1640
1641
1642
1643
1644
1645
1646
1647
1648
1649
1650
1651
1652
1653
1654
1655
1656
1657
1658
1659
1660
1661
1662
1663
1664
1665
1666
1667
1668
1669
1670
1671
1672
1673
1674
1675
1676
1677
1678
1679
1680
1681
1682
1683
1684
1685
1686
1687
1688
1689
1690
1691
1692
1693
1694
1695
1696
1697
1698
1699
1700
1701
1702
1703
1704
1705
1706
1707
1708
1709
1710
1711
1712
1713
1714
1715
1716
1717
1718
1719
1720
1721
1722
1723
1724
1725
1726
1727
1728
1729
1730
1731
1732
1733
1734
1735
1736
1737
1738
1739
1740
1741
1742
1743
1744
1745
1746
1747
1748
1749
1750
1751
1752
1753
1754
1755
1756
1757
1758
1759
1760
1761
1762
1763
1764
1765
1766
1767
1768
1769
1770
1771
1772
1773
1774
1775
1776
1777
1778
1779
1780
1781
1782
1783
1784
1785
1786
1787
1788
1789
1790
1791
1792
1793
1794
1795
1796
1797
1798
1799
1800
1801
1802
1803
1804
1805
1806
1807
1808
1809
1810
1811
1812
1813
1814
1815
1816
1817
1818
1819
1820
1821
1822
1823
1824
1825
1826
1827
1828
1829
1830
1831
1832
1833
1834
1835
1836
1837
1838
1839
1840
1841
1842
1843
1844
1845
1846
1847
1848
1849
1850
1851
1852
1853
1854
1855
1856
1857
1858
1859
1860
1861
1862
1863
1864
1865
1866
1867
1868
1869
1870
1871
1872
1873
1874
1875
1876
1877
1878
1879
1880
1881
1882
1883
1884
1885
1886
1887
1888
1889
1890
1891
1892
1893
1894
1895
1896
1897
1898
1899
1900
1901
1902
1903
1904
1905
1906
1907
1908
1909
1910
1911
1912
1913
1914
1915
1916
1917
1918
1919
1920
1921
1922
1923
1924
1925
1926
1927
1928
1929
1930
1931
1932
1933
1934
1935
1936
1937
1938
1939
1940
1941
1942
1943
1944
1945
1946
1947
1948
1949
1950
1951
1952
1953
1954
1955
1956
1957
1958
1959
1960
1961
1962
1963
1964
1965
1966
1967
1968
1969
1970
1971
1972
1973
1974
1975
1976
1977
1978
1979
1980
1981
1982
1983
1984
1985
1986
1987
1988
1989
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
2013
2014
2015
2016
2017
2018
2019
2020
2021
2022
2023
2024
2025
2026
2027
2028
2029
2030
2031
2032
2033
2034
2035
2036
2037
2038
2039
2040
2041
2042
2043
2044
2045
2046
2047
2048
2049
2050
2051
2052
2053
2054
2055
2056
2057
2058
2059
2060
2061
2062
2063
2064
2065
2066
2067
2068
2069
2070
2071
2072
2073
2074
2075
2076
2077
2078
2079
2080
2081
2082
2083
2084
2085
2086
2087
2088
2089
2090
2091
2092
2093
2094
2095
2096
2097
2098
2099
2100
2101
2102
2103
2104
2105
2106
2107
2108
2109
2110
2111
2112
2113
2114
2115
2116
2117
2118
2119
2120
2121
2122
2123
2124
2125
2126
2127
2128
2129
2130
2131
2132
2133
2134
2135
2136
2137
2138
2139
2140
2141
2142
2143
2144
2145
2146
2147
2148
2149
2150
2151
2152
2153
2154
2155
2156
2157
2158
2159
2160
2161
2162
2163
2164
2165
2166
2167
2168
2169
2170
2171
2172
2173
2174
2175
2176
2177
2178
2179
2180
2181
2182
2183
2184
2185
2186
2187
2188
2189
2190
2191
2192
2193
2194
2195
2196
2197
2198
2199
2200
2201
2202
2203
2204
2205
2206
2207
2208
2209
2210
2211
2212
2213
2214
2215
2216
2217
2218
2219
2220
2221
2222
2223
2224
2225
2226
2227
2228
2229
2230
2231
2232
2233
2234
2235
2236
2237
2238
2239
2240
2241
2242
2243
2244
2245
2246
2247
2248
2249
2250
2251
2252
2253
2254
2255
2256
2257
2258
2259
2260
2261
2262
2263
2264
2265
2266
2267
2268
2269
2270
2271
2272
2273
2274
2275
2276
2277
2278
2279
2280
2281
2282
2283
2284
2285
2286
2287
2288
2289
2290
2291
2292
2293
2294
2295
2296
2297
2298
2299
2300
2301
2302
2303
2304
2305
2306
2307
2308
2309
2310
2311
2312
2313
2314
2315
2316
2317
2318
2319
2320
2321
2322
2323
2324
2325
2326
2327
2328
2329
2330
2331
2332
2333
2334
2335
2336
2337
2338
2339
2340
2341
2342
2343
2344
2345
2346
2347
2348
2349
2350
2351
2352
2353
2354
2355
2356
2357
2358
2359
2360
2361
2362
2363
2364
2365
2366
2367
2368
2369
2370
2371
2372
2373
2374
2375
2376
2377
2378
2379
2380
2381
2382
2383
2384
2385
2386
2387
2388
2389
2390
2391
2392
2393
2394
2395
2396
2397
2398
2399
2400
2401
2402
2403
2404
2405
2406
2407
2408
2409
2410
2411
2412
2413
2414
2415
2416
2417
2418
2419
2420
2421
2422
2423
2424
2425
2426
2427
2428
2429
2430
2431
2432
2433
2434
2435
2436
2437
2438
2439
2440
2441
2442
2443
2444
2445
2446
2447
2448
2449
2450
2451
2452
2453
2454
2455
2456
2457
2458
2459
2460
2461
2462
2463
2464
2465
2466
2467
2468
2469
2470
2471
2472
2473
2474
2475
2476
2477
2478
2479
2480
2481
2482
2483
2484
2485
2486
2487
2488
2489
2490
2491
2492
2493
2494
2495
2496
2497
2498
2499
2500
2501
2502
2503
2504
2505
2506
2507
2508
2509
2510
2511
2512
2513
2514
2515
2516
2517
2518
2519
2520
2521
2522
2523
2524
2525
2526
2527
2528
2529
2530
2531
2532
2533
2534
2535
2536
2537
2538
2539
2540
2541
2542
2543
2544
2545
2546
2547
2548
2549
2550
2551
2552
2553
2554
2555
2556
2557
2558
2559
2560
2561
2562
2563
2564
2565
2566
2567
2568
2569
2570
2571
2572
2573
2574
2575
2576
2577
2578
2579
2580
2581
2582
2583
2584
2585
2586
2587
2588
2589
2590
2591
2592
2593
2594
2595
2596
2597
2598
2599
2600
2601
2602
2603
2604
2605
2606
2607
2608
2609
2610
2611
2612
2613
2614
2615
2616
2617
2618
2619
2620
2621
2622
2623
2624
2625
2626
2627
2628
2629
2630
2631
2632
2633
2634
2635
2636
2637
2638
2639
2640
2641
2642
2643
2644
2645
2646
2647
2648
2649
2650
2651
2652
2653
2654
2655
2656
2657
2658
2659
2660
2661
2662
2663
2664
2665
2666
2667
2668
2669
2670
2671
2672
2673
2674
2675
2676
2677
2678
2679
2680
2681
2682
2683
2684
2685
2686
2687
2688
2689
2690
2691
2692
2693
2694
2695
2696
2697
2698
2699
2700
2701
2702
2703
2704
2705
2706
2707
2708
2709
2710
2711
2712
2713
2714
2715
2716
2717
2718
2719
2720
2721
2722
2723
2724
2725
2726
2727
2728
2729
2730
2731
2732
2733
2734
2735
2736
2737
2738
2739
2740
2741
2742
2743
2744
2745
2746
2747
2748
2749
2750
2751
2752
2753
2754
2755
2756
2757
2758
2759
2760
2761
2762
2763
2764
2765
2766
2767
2768
2769
2770
2771
2772
2773
2774
2775
2776
2777
2778
2779
2780
2781
2782
2783
2784
2785
2786
2787
2788
2789
2790
2791
2792
2793
2794
2795
2796
2797
2798
2799
2800
2801
2802
2803
2804
2805
2806
2807
2808
2809
2810
2811
2812
2813
2814
2815
2816
2817
2818
2819
2820
2821
2822
2823
2824
2825
2826
2827
2828
2829
2830
2831
2832
2833
2834
2835
2836
2837
2838
2839
2840
2841
2842
2843
2844
2845
2846
2847
2848
2849
2850
2851
2852
2853
2854
2855
2856
2857
2858
2859
2860
2861
2862
2863
2864
2865
2866
2867
2868
2869
2870
2871
2872
2873
2874
2875
2876
2877
2878
2879
2880
2881
2882
2883
2884
2885
2886
2887
2888
2889
2890
2891
2892
2893
2894
2895
2896
2897
2898
2899
2900
2901
2902
2903
2904
2905
2906
2907
2908
2909
2910
2911
2912
2913
2914
2915
2916
2917
2918
2919
2920
2921
2922
2923
2924
2925
2926
2927
2928
2929
2930
2931
2932
2933
2934
2935
2936
2937
2938
2939
2940
2941
2942
2943
2944
2945
2946
2947
2948
2949
2950
2951
2952
2953
2954
2955
2956
2957
2958
2959
2960
2961
2962
2963
2964
2965
2966
2967
2968
2969
2970
2971
2972
2973
2974
2975
2976
2977
2978
2979
2980
2981
2982
2983
2984
2985
2986
2987
2988
2989
2990
2991
2992
2993
2994
2995
2996
2997
2998
2999
3000
3001
3002
3003
3004
3005
3006
3007
3008
3009
3010
3011
3012
3013
3014
3015
3016
3017
3018
3019
3020
3021
3022
3023
3024
3025
3026
3027
3028
3029
3030
3031
3032
3033
3034
3035
3036
3037
3038
3039
3040
3041
3042
3043
3044
3045
3046
3047
3048
3049
3050
3051
3052
3053
3054
3055
3056
3057
3058
3059
3060
3061
3062
3063
3064
3065
3066
3067
3068
3069
3070
3071
3072
3073
3074
3075
3076
3077
3078
3079
3080
3081
3082
3083
3084
3085
3086
3087
3088
3089
3090
3091
3092
3093
3094
3095
3096
3097
3098
3099
3100
3101
3102
3103
3104
3105
3106
3107
3108
3109
3110
3111
3112
3113
3114
3115
3116
3117
3118
3119
3120
3121
3122
3123
3124
3125
3126
3127
3128
3129
3130
3131
3132
3133
3134
3135
3136
3137
3138
3139
3140
3141
3142
3143
3144
3145
3146
3147
3148
3149
3150
3151
3152
3153
3154
3155
3156
3157
3158
3159
3160
3161
3162
3163
3164
3165
3166
3167
3168
3169
3170
3171
3172
3173
3174
3175
3176
3177
3178
3179
3180
3181
3182
3183
3184
3185
3186
3187
3188
3189
3190
3191
3192
3193
3194
3195
3196
3197
3198
3199
3200
3201
3202
3203
3204
3205
3206
3207
3208
3209
3210
3211
3212
3213
3214
3215
3216
3217
3218
3219
3220
3221
3222
3223
3224
3225
3226
3227
3228
3229
3230
3231
3232
3233
3234
3235
3236
3237
3238
3239
3240
3241
3242
3243
3244
3245
3246
3247
3248
3249
3250
3251
3252
3253
3254
3255
3256
3257
3258
3259
3260
3261
3262
3263
3264
3265
3266
3267
3268
3269
3270
3271
3272
3273
3274
3275
3276
3277
3278
3279
3280
3281
3282
3283
3284
3285
3286
3287
3288
3289
3290
3291
3292
3293
3294
3295
3296
3297
3298
3299
3300
3301
3302
3303
3304
3305
3306
3307
3308
3309
3310
3311
3312
3313
3314
3315
3316
3317
3318
3319
3320
3321
3322
3323
3324
3325
3326
3327
3328
3329
3330
3331
3332
3333
3334
3335
3336
3337
3338
3339
3340
|
<!DOCTYPE html>
<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
<head>
<meta charset="utf-8" >
<meta name="generator" content="pandoc" >
<meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
<meta name="author" content="Àngel Guimerà" >
<link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
<meta name="dcterms.date" content="1917-01-01" >
<title>Jesús que torna</title>
<style>
html {
line-height : 1.5;
font-family : Georgia, serif;
font-size : 20px;
color : #1a1a1a;
background-color : #fdfdfd;
}
body {
margin : 0 auto;
max-width : 36em;
padding-left : 50px;
padding-right : 50px;
padding-top : 50px;
padding-bottom : 50px;
}
@media print {
body {
background-color : transparent;
color : black;
font-size : 12pt;
}
p, h2, h3 {
orphans : 3;
widows : 3;
}
h2, h3, h4 {
page-break-after : avoid;
}
}
p {
margin : 1em 0;
}
a {
color : #1a1a1a;
}
a:visited {
color : #1a1a1a;
}
img {
display: block;
max-width : 70%;
margin: auto;
border: 1px solid #555;
}
h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
margin-top : 1.4em;
text-align : center;
}
h5, h6 {
font-size : 1em;
font-style : italic;
}
h6 {
font-weight : normal;
}
ol, ul {
padding-left : 1.7em;
margin-top : 1em;
}
li > ol, li > ul {
margin-top : 0;
}
blockquote {
margin : 1em 0 1em 1.7em;
padding-left : 1em;
border-left : 2px solid #e6e6e6;
font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
font-size: 90%;
}
code {
font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
font-size : 85%;
margin : 0;
}
pre {
margin : 1em 0;
overflow : auto;
}
pre code {
padding : 0;
overflow : visible;
}
.sourceCode {
background-color : transparent;
overflow : visible;
}
hr {
background-color : #1a1a1a;
border : none;
height : 1px;
margin : 1em 0;
}
table {
margin : 1em 0;
border-collapse : collapse;
width : 100%;
display : block;
}
table caption {
margin-bottom : 0.75em;
}
tbody {
margin-top : 0.5em;
/*border-top : 1px solid #1a1a1a;*/
/*border-bottom : 1px solid #1a1a1a;*/
}
th {
/*border-top : 1px solid #1a1a1a;*/
padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
}
td {
padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
}
header {
margin-bottom : 4em;
text-align : center;
}
#TOC li {
list-style : none;
}
code {
white-space : pre-wrap;
}
div.smallcaps {
font-variant : small-caps;
text-align: center;
}
span.underline {
text-decoration : underline;
}
div.column {
display : inline-block;
vertical-align : top;
width : 50%;
}
div.hanging-indent {
margin-left : 1.5em;
text-indent : -1.5em;
}
ul.task-list {
list-style : none;
}
</style>
</head>
<body>
<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***</div>
<header id="title-block-header">
<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
<h1 class="title">Jesús que torna</h1>
<p class="subtitle">Drama en tres actes y en prosa</p>
<p class="author">Àngel Guimerà</p>
<p class="date">1917</p>
</header>
<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
<p>Estrenat en el Teatre de Novedats, la vetlla del 1 de Mars de
1917.</p>
<p>Repartiment</p>
<table>
<thead>
<tr class="header">
<th style="text-align: left;">Personatges</th>
<th style="text-align: left;">Actors</th>
</tr>
</thead>
<tbody>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Gladys</td>
<td style="text-align: left;">Da. Assumpció Casals.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Madama Gringoire</td>
<td style="text-align: left;">Miquela Castejon.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Joana</td>
<td style="text-align: left;">Josefa Parsiva.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Pepa</td>
<td style="text-align: left;">Maria Vila.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Nataniel</td>
<td style="text-align: left;">D. Enrich Borràs.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Rey Rodolf</td>
<td style="text-align: left;">Jaume Borràs.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Príncep Demetri</td>
<td style="text-align: left;">Anton Strems.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Comendatore Morelli</td>
<td style="text-align: left;">Ramon Tort.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Comte d’Orlof</td>
<td style="text-align: left;">Gaston A· Màntua.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Baró d’Arding</td>
<td style="text-align: left;">Joseph Claramunt.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Baró de Grigní</td>
<td style="text-align: left;">Bartomeu Pujol.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Vescomte d’Arlet</td>
<td style="text-align: left;">Joaquim Torrents.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Coronel Talarn</td>
<td style="text-align: left;">Anton Casanovas.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Dorman</td>
<td style="text-align: left;">August Barbosa.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Slavis</td>
<td style="text-align: left;">Andreu Guixer.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Alexis</td>
<td style="text-align: left;">Joaquim Torrents.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Sergi</td>
<td style="text-align: left;">Joseph Claramunt.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Carlot</td>
<td style="text-align: left;">Salvador Cervera.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Joan</td>
<td style="text-align: left;">Ramon Bañeras.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Joseph</td>
<td style="text-align: left;">Joan Rovira.</td>
</tr>
<tr class="odd">
<td style="text-align: left;">Primer ministre del rey</td>
<td style="text-align: left;">Joan Rovira.</td>
</tr>
<tr class="even">
<td style="text-align: left;">Oficial de la guardia</td>
<td style="text-align: left;">Joseph Bofill.</td>
</tr>
</tbody>
</table>
<p>Ministres, Cavallers, Ciutadans. Poble y Soldats</p>
<p>Direcció artística: D. Enrich Borràs.</p>
<h2 id="acte-primer">Acte primer</h2>
<p><em>Gran pabelló del palau-castell del comte d’Orlof. Al fons galería
de cristalls per hont se veu l’exterior, y al lluny montanyes. A la
dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del edifici.
A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí d’un dia clar.
Al alçarse’l teló no hi hà ningú a la escena.</em></p>
<h3 id="escena-primera">Escena primera</h3>
<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot. Vénen per la porta de la
esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de caçera, y
en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que arrosseguen per
terra.</em></p>
<p>Comte d’Orlof: No hem tingut gens de sòrt, d’Arding.</p>
<p>Baró d’Arding: Jo, encara; sinó que tu m’has dexat tirar a mi per
cortesía. Com qu’erem en terres teves…</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Y tu, per què fas aquesta cara?</p>
<p>Carlot: Jo voldría dir una cosa.</p>
<p>Comte d’Orlof: Dígala</p>
<p>Carlot, <em>per l’aucellot</em>: Que axò no’s menja.</p>
<p>Baró d’Arding: No?</p>
<p>Carlot: Jo ja’ls hi havía dit als senyors que avuy no n’era dia…</p>
<p>Comte d’Orlof: Y per què no n’es dia?</p>
<p>Carlot: Perque surt malament… engegar.</p>
<p>Baró d’Arding: Còm es?</p>
<p>Carlot: Perque Nataniel s’acosta. Y ja se sab que quan va venint
ningú deu engegar armes, que porta desgracia.</p>
<p>Comte d’Orlof: Ja n’hi ha portat a n’ell. (<em>Per
l’aucellot.</em>)</p>
<p>Baró d’Arding: Vés, dónal als goços.</p>
<p>Carlot: Jo l’enterraría.</p>
<p>Baró d’Arding: Entèrral. (<em>Surt per la dreta en Carlot
rondinant.</em>)</p>
<h3 id="escena-ii">Escena II</h3>
<p><em>Comte d’Orlof y Baró d’Arding.</em></p>
<p>Comte d’Orlof: Sembla mentida com he trobat el país ab aquest
home!</p>
<p>Baró d’Arding: Tot ve d’ara tres anys, que abans ningú n’havía sentit
a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig
reyalme?</p>
<p>Comte d’Orlof: A mí, d’Arding, se me’n va anar en fum un bon troç de
patrimoni.</p>
<p>Baró d’Arding: Donchs, conten qu’en un moment en que era més fort
aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía
d’ample unes vint hores… Donchs, sembla que’s va veure a un home
desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d’ell ab los braços
estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el vent, y
sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse
l’incendi.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>irònich</em>: Sense estar núvol?</p>
<p>Baró d’Arding: Axís ho conten.</p>
<p>Comte d’Orlof: Y tu t’ho creus?</p>
<p>Baró d’Arding: Jo… jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no
te’n enrigues.</p>
<p>Comte d’Orlof: Axís estèm?</p>
<p>Baró d’Arding: En aquest país tothom hi creu en aquest home.</p>
<p>Comte d’Orlof: Donchs, a casa meva no hi creu ningú.</p>
<p>Baró d’Arding: Que nó? Pregúntaho desde’l primer al últim dels teus
criats. Y si’t volen dir la veritat…</p>
<p>Comte d’Orlof: Es extraordinari!</p>
<p>Baró d’Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom
el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu’es el mateix
Jesús que ha tornat a la Terra.</p>
<p>Comte d’Orlof: Quin farsant que n’hi dèu haver!</p>
<p>Baró d’Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo
prodigiós que conten d’ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en
apagar aquell incendi.</p>
<p>Comte d’Orlof: Veyàm. Avuy el conexeré si passa per aquí, com
diuen.</p>
<p>Baró d’Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital,
qu’es la seva deria.</p>
<p>Comte d’Orlof: Si’l Govern li dexa arribar. Jo no ho consentiría.</p>
<p>Baró d’Arding: Per què?</p>
<p>Comte d’Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu’es lo
qu’ell se proposa.</p>
<p>Baró d’Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra
la guerra que’s prepara.</p>
<p>Comte d’Orlof: Com si axò no fos rès!</p>
<p>Baró d’Arding: Y’t dexo, qu’es tart.</p>
<p>Comte d’Orlof: Nó; que’t quedes a esmorzar ab mí.</p>
<p>Baró d’Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi
Nataniel…</p>
<p>Comte d’Orlof: Que no veus qu’estich tan sol? Que no tinch ningú al
món y que l’anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant
fondes?</p>
<p>Baró d’Arding: Donchs, per què tornaves?</p>
<p>Comte d’Orlof: A tu ja t’ho diré. Perque estich arruinat, y ja no
podía viure com… com allà jo dech viure. (<em>Calla veyent entrar per la
dreta a Carlot.</em>)</p>
<h3 id="escena-iii">Escena III</h3>
<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding, Carlot, y després Joan, Joseph,
Joana y Pepa.</em></p>
<p>Carlot: Senyor…</p>
<p>Comte d’Orlof: Què hi hà?</p>
<p>Carlot: En Joan el jardiner, y’l séu germà, y una filla d’en Joan, y
sa cunyada, que també’s diu Joana…</p>
<p>Comte d’Orlof: Què volen?</p>
<p>Carlot: Diu que voldrien parlar al senyor.</p>
<p>Comte d’Orlof: Que vinguen. (<em>Surt Carlot.</em>) (<em>A
Arding</em>) Espérat, que m’aconsellaràs, perque… (<em>Entra Carlot
seguit dels altres ja indicats.</em>) Podèu acostarvos. (<em>S’avença en
Joan, y’ls altres queden darrera d’ell.</em>)</p>
<p>Joan: Donchs, sí… (<em>Mira als altres perque s’acostin. Surt
Carlot.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Diguèu.</p>
<p>Joseph: Que voldriem que’l Senyor ens permetés cullir algunes flors
del Park.</p>
<p>Joana: Totes.</p>
<p>Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat?
(<em>Mirant als altres.</em>)</p>
<p>Joan y Pepa: Sí senyor, sí.</p>
<p>Joana: Totes.</p>
<p>Comte d’Orlof: Veyàm: qu’es per vosaltres aquest Nataniel, perque li
volguèu fer aquestes coses? (<em>Se miren els uns als altres, no sabent
que respondre.</em>)</p>
<p>Joan: Oh…</p>
<p>Comte d’Orlof: Diguèu.</p>
<p>Joseph: Es… es com una mena de sant, y… y’ns ha vingut de cop y
volta.</p>
<p>Joan: Més que un sant; que no’s morirà may. Y ningú’l conexía, y
tothom se l’estima més que tot lo del món.</p>
<p>Joseph: Y tot ho fa bé. Y tothom se dexaría matar per ell…</p>
<p>Joan: Sinó qu’ell no vol que’s mati a ningú.</p>
<p>Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y… (<em>No gosant a
acabar perque’ls senyors no s’ofenguin</em>) Vaja… tothom.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a les dònes</em>: Y vosaltres què hi dihèu?</p>
<p>Joana: Jo’l trobo… qu’es diferent de tothom. Molt guapo, y…</p>
<p>Pepa: L’home més guapo que s’ha vist… (<em>Els seus la fan
callar.</em>)</p>
<p>Joana: Ay, perdónin. (<em>Als senyors, que somriuen.</em>)</p>
<p>Joan: Si’l volguessin creure a n’ell, s’acabarien totes les malicies
y totes les guerres, que no n’hi hauría cap més al món.</p>
<p>Joseph: Y fa uns miracles qu’escruxexen.</p>
<p>Joan: Sí, que per hont ell passa’ls malalts se curen y’ls que no’s
curen es perque no s’han de curar, qu’encara hi guanyen, y van al cel de
dret.</p>
<p>Comte d’Orlof: Que ho diu ell que’ls cura?</p>
<p>Joseph: Els cura.</p>
<p>Pepa: Vès si no’ls cura!</p>
<p>Baró d’Arding: No ho diu may axò, ni vol que se’n parli.</p>
<p>Pepa: A la meva mare la va fer caminar, qu’estava tulida.</p>
<p>Comte d’Orlof: Còm ho va fer?</p>
<p>Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (<em>Enternintse</em>)
Y ella va arrencar en plor, y’s posà a caminar, qu’encara camina.</p>
<p>Joana: Axò es tanta veritat, que totes les noyes s’hi casarien.</p>
<p>Pepa: No diguis axò. Vès quí gosaría!</p>
<p>Joana: Totes. Totes. Ens hi… Ay, ay!</p>
<p>Comte d’Orlof: Aném; prou. Podèu cullir totes les flors.</p>
<p>Joseph: Ay, gracies.</p>
<p>Joan: Gracies.</p>
<p>Joana: Y si’l Rey no’l vol escoltar, pobre d’ell!</p>
<p>Pepa: Sí; farà un miracle.</p>
<p>Joana: O potser un grapat, que no li ve d’aquí. (<em>Han sortit tots
quatre.</em>)</p>
<p>Baró d’Arding: Ja ho has sentit.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sabs que s’ha tornat boja aquesta Terra?</p>
<p>Baró d’Arding: Potser sabia.</p>
<p>Comte d’Orlof: Baró, tu hi creus! Tu hi creus! (<em>Rihent.</em>)</p>
<p>Baró d’Arding: En Carlot…</p>
<h3 id="escena-iv">Escena IV</h3>
<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot</em></p>
<p>Carlot: Un telegrama.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí que hi creus, sí! (<em>Rihent y prenent el
telegrama.</em>) Permets? (<em>Mentres l’obre, veyent a Arding, que s’ha
alçat per anarsen. En Carlot ja ha sortit.</em>) Què diu axò? Que vénen?
Sí. (<em>Tornant enrera la lectura. Llegint.</em>) “Venim a veure aquest
prodigi que’s diu Nataniel. La Gladys s’hi ha empenyat.” (<em>A
Arding.</em>) Que no ho sents?</p>
<p>Baró d’Arding: De quí es?</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>mirant la firma</em>: Firma P. D.. Però no he
acabat. (<em>Segueix llegint.</em>) “No hem telegrafiat de París per
sorpendreus. (<em>Llegint ab reserva.</em>) Que no se sàpiga pel meu
pare. Venim en dos autos y ab molta gana.”</p>
<p>Baró d’Arding: Quí són?</p>
<p>Comte d’Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, ’l fill
petit del Rey, que no’l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve per
aquexa dòna; per aquexa milionaria que’l té boig.</p>
<p>Baró d’Arding: Qui sab si vindràn encara! (<em>Orlof havía tirat el
telegrama sobre la taula y’l torna a agafar.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Si’l telegrama ve d’Ojat, qu’es molt aprop!
(<em>Tocant el timbre.</em>) Quan aquexa dòna vol una cosa… (<em>Entra
Carlot.</em>) Carlot, ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a
punt aviat.</p>
<p>Carlot: Oh… no sé…</p>
<p>Comte d’Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (<em>Dubta en Carlot en
tornar a enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:</em>)
Ah! L’esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.</p>
<p>Carlot: Li tinch de dir al senyor…</p>
<p>Comte d’Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu. (<em>Surt
Carlot.</em>)</p>
<p>Baró d’Arding: Ja se’n faràn càrrech.</p>
<p>Comte d’Orlof: Lo qu’es la Gladys no’s farà càrrech de rès, ni
s’adonarà de rès. Y axò ja m’ho podía afigurar que un dia ò altre
voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no’m parlava d’altra
cosa!</p>
<p>Baró d’Arding: Y’l Príncep per complàurela…</p>
<p>Comte d’Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que’s
cuydés de la salut, que l’acaba de perdre. Y axò qu’ella no li fa cas…
ni n’hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!</p>
<p>Baró d’Arding: Veuràs, resígnat, que desseguida s’entornaràn.</p>
<p>Comte d’Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies
que soch aquí, ab el nou servey… perque l’altre’l vaig despedir a
França.</p>
<h3 id="escena-v">Escena V</h3>
<p><em>Baró d’Arding, que se’n anirà, y Comte d’Orlof y Carlot.</em></p>
<p>Carlot, <em>de la dreta</em>: Senyor, se veuen venir dos autos…</p>
<p>Comte d’Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (<em>Surt en
Carlot per la esquerra. A Arding.</em>) No cal que voltin pel
castell.</p>
<p>Baró d’Arding: Si ja’ls tens aquí! (<em>Mirant fora.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>precipitantse a la porta de la esquerra y
desaparexent</em>: Es veritat.</p>
<p>Baró d’Arding: Y jo pel park a casa meva. (<em>Surt per la dreta
ràpit, prenent la escopeta.</em>)</p>
<h3 id="escena-vi">Escena VI</h3>
<p><em>Gladys, Madama Gringoire, Comte d’Orlof, Príncep Demetri, Baró de
Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d’Arlet. Per últim, Carlot, que
se’n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d’entrar ningú ja
se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el Comte
d’Orlof.</em></p>
<p>Gladys: Y per què no en un biplan? Y quins camins, senyor Comte
d’Orlof!</p>
<p>Comte d’Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de
flors els camins.</p>
<p>Gladys, <em>ab ansietat</em>: Qu’hem fet tart? Qu’hem arribat a
temps?</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>: Sí, sí. No ha passat encara.</p>
<p>Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (<em>Molt apesarat y a mitja
veu a Orlof.</em>)</p>
<p>Gladys: Jo voldría que s’aturés aquí. Y que tothom entrés aquí.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>. Tothom?</p>
<p>Gladys: Sí, sí. Tothom.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>. M’hauríeu de donar temps, Gladys, per
engrandir el meu castell. (<em>La Gladys se n’ha anat a mirar per la
galería, anantli al derrera Demetri.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Còm us trobèu, Gladys?</p>
<p>Gladys, <em>mirant fòra</em>: Magnífich! Axò es magnífich!
(<em>Arriba madama Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el
Vescomte d’Arlet. Els últims d’entrar són el Baró de Grigní y’l
Comendatore Morelli.</em>)</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Repengèuse força en mon braç; força!</p>
<p>Madama Gringoire: Estich com tulida.</p>
<p>Baró de Grigní, <em>burlantsen</em>: Si no podèu, vescomte!</p>
<p>Gladys, <em>mirant per altre indret</em>: Oh! També d’aquí es
bellíssim!</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys: vos trobèu més bé?</p>
<p>Gladys: D’aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y
rosa… Mirèu, Príncep.</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, sí!</p>
<p>Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria.
Però, mirèu!</p>
<p>Príncep Demetri: No està mal.</p>
<p>Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d’Orlof, perque’l Rey
encara no s’ha fet seves aquestes terres.</p>
<p>Comte d’Orlof: Tota la nació pertany al Rey.</p>
<p>Príncep Demetri: Serà que’l meu pare no ha visitat may aquest
territori. (<em>Els altres tres personatges volten rihent y conversant
ab madama Gringoire, que s’ha assegut.</em>)</p>
<p>Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats!
En l’un vós, y en l’altre jo!… A veure quin primer s’estrellaría!
(<em>No riallera.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!</p>
<p>Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre.
(<em>Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Madama de Gringoire…</p>
<p>Madama Gringoire: Nó, nó; es que dech sentir el mal de montanya.</p>
<p>Baró de Grigní: Però, senyora; si’ns trobèm en un plà!</p>
<p>Madama Gringoire: Donchs, no dech tenir rès.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Jo ja sé què té madama Gringoire: mal de cor.</p>
<p>Madama Gringoire: No diguèu rès.</p>
<p>Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (<em>Ho
diu allà hont es Gladys. Tots s’ajunten. Madama Gringoire’s posa
dreta.</em>)</p>
<p>Madama Gringoire: No, sí jo no… (<em>Ofesa.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que’m dispensèu si no puch
tractarvos aytal com merexèu.</p>
<p>Príncep Demetri: Comte d’Orlof: per Deu!…</p>
<p>Gladys, <em>qu’havía tornat a mirar a fora</em>: Callèu! Callèu! M’ha
semblat sentir… (<em>Pausa</em>). com a crits!… Lluny!…</p>
<p>Príncep Demetri, <em>a Orlof</em>: Tot el camí que’l sent
acostarse.</p>
<p>Comte d’Orlof: Tenen de ser encara molt distants.</p>
<p>Gladys: Donchs, què fan? Eh!</p>
<p>Baró de Grigní: Però, per què aquest neguit?</p>
<p>Gladys, <em>apartantse</em>: Baró, no’m diguèu rès.</p>
<p>Comte d’Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara,
que vegessiu vostres habitacions…</p>
<p>Gladys: Veníu, madama Gringoire.</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyor Príncep… Senyors…</p>
<p>Príncep Demetri: Jo ja’l conech, Orlof, el vostre castell. (<em>Els
altres cavallers, no ananthi’l Príncep, no’s mouen. Sortirà per la dreta
Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al
Vescomte d’Arlet, que fa’l distret.</em>)</p>
<p>Madama Gringoire: Ay!</p>
<h3 id="escena-vii">Escena VII</h3>
<p><em>Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d’Arlet.
Després Carlot, que, cridant lo menys possible l’atenció, pararà la
taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y
després portarla a primer terme.</em></p>
<p>Carlot: no més dóna disposicions als altres que fan la feyna.</p>
<p>Príncep Demetri: Arlet! (<em>Cridantlo a part.</em>)</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Senyor Príncep…</p>
<p>Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que
per rès del món se sàpiga qu’he sortit de França, y menys encara que
soch al meu país.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Molt bé, senyor Príncep.</p>
<p>Príncep Demetri: Y que no’s descuydin d’enviar escalonades les cartes
qu’he dexat pel meu pare.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Oh, ja’s deuen enviar!</p>
<p>Príncep Demetri: Avuy toca enviar la tercera.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la
segona.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>reflexionant</em>: La… Nó, nó, la quarta.
Mentres no equivoquin l’ordre, que sería fatal…</p>
<p>Vescomte d’Arlet, <em>rihent y després posantse serio</em>: No pot
ser; estan rigurosament numerades.</p>
<p>Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte
d’Orlof.</p>
<p>Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort
ni tracte!…</p>
<p>Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del
meu pare…</p>
<p>Baró de Grigní: Vida de príncep…</p>
<p>Príncep Demetri: A quant la cotisarieu vós la vida de príncep?</p>
<p>Baró de Grigní, <em>rihent</em>: La vostra… per ben poca cosa.</p>
<p>Príncep Demetri: Ho diheu pels meus deutes, senyor financier?</p>
<p>Comendatore Morelli: Per axò, ho diu, per axò.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (<em>El
Comendatore se n’ha endut a Grigní a un costat.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: De què tinch rahó, bon Arlet?</p>
<p>Vescomte d’Arlet: De que la carta que correspon avuy dèu ser la
quarta.</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>a Grigní</em>: Sou imprudent. Que no ho
sabèu que no hi hà gayre vida per ell?</p>
<p>Baró de Grigní: Per axò li he dit.</p>
<p>Comendatore Morelli: Per Deu! (<em>Acostantse al Príncep.</em>)
Príncep: la vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de
rey. Y axò per tot el món sempre afalaga a les dònes.</p>
<p>Baró de Grigní: No a totes. La Gladys…</p>
<p>Príncep Demetri: Què la Gladys? (<em>Ofès.</em>)</p>
<p>Baró de Grigní: Perdonèu, Príncep. Si ho dich en honor d’ella!</p>
<p>Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que’s parli ab
ironía d’aquesta dòna. (<em>Saluda encara irònich Grigní.</em>) Sols per
respectarla! Per reverenciarla! (<em>Mirant provocatiu a Grigní.
L’arribada d’Orlof trenca aquexa situació.</em>)</p>
<h3 id="escena-viii">Escena VIII</h3>
<p><em>Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte
d’Arlet y Comte d’Orlof.</em> (<em>Potser fins aquí no entri Carlot y’ls
criats a parar la taula.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests
llochs…</p>
<p>Príncep Demetri: Ja sabèu quin es nostre únich objecte.</p>
<p>Comte d’Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que’s mengi aquí
mateix.</p>
<p>Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit
desperta la gana. Veritat, senyors?</p>
<p>Baró de Grigní: Veritat. A mi sí… Per complaure a Vostra Altesa. Sí.
(<em>El Príncep fa que no l’ha sentit.</em>)</p>
<p>Vescomte d’Arlet <em>a Grigní</em>: Decididament, senyor banquer, no
li sou simpàtich al Príncep.</p>
<p>Baró de Grigní, <em>a Arlet</em>: Me dèu molts diners el Príncep.</p>
<p>Comte d’Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos
a la Cort de vostre pare?</p>
<p>Príncep Demetri, <em>sèch</em>: Nó. (<em>Orlof anava a seguir y
s’atura.</em>) Però, diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu
a dir?</p>
<p>Comte d’Orlof: Qu’a la Cort se murmura de la vostra estada a París.
Sobretot… (<em>No seguint.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot,
comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li sab
greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo qui’s
disposi per comandar l’altre. Y jo no’m puch moure de França… perque a
França respiro, y lluny d’ella’m moriría. Que jo soch un desgraciat y no
vull dexar de serho. Què n’haig de fer jo de l’ambició de mon pare y de
mon germà per engrandir el Regne, si jo tinch altra ambició que’m
governa a mí, y tot jo, y que vós ja la comprenèu?</p>
<p>Comte d’Orlof: Jo no dech…</p>
<p>Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig
de veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y’m
tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es aquí
ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s’acaba.</p>
<h3 id="escena-ix">Escena IX</h3>
<p><em>Els anteriors y Gladys y Madama Gringoire, que vénen de la
dreta.</em></p>
<p>Príncep Demetri: Ah! La Gladys!</p>
<p>Gladys: Senyor Comte d’Orlof: Madama Gringoire diu que té fam.</p>
<p>Madama Gringoire: Si jo no he dit rès!</p>
<p>Comte d’Orlof: Donchs, a taula, senyora.</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys!…</p>
<p>Gladys: A taula! A taula, senyors! (<em>Ananthi ab Orlof.</em>) Y de
Nataniel que se sab?</p>
<p>Comte d’Orlof: Va venint.</p>
<p>Gladys, <em>senyalant la seva esquerra al Príncep</em>: Príncep…
(<em>A Orlof.</em>) Orlof: vós aquí. (<em>A la seva dreta.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Gladys</em>: Perdonèu. Príncep… (<em>Senyalantli
la dreta de ella.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (<em>Los altres se coloquen
com se vulga. Madama Gringoire al front.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>escoltant</em>: Callèu! (<em>S’ha tornat a alçar y mira
al lluny escoltant.</em>) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla
negra que va venint…?</p>
<p>Príncep Demetri: Sí que la veig.</p>
<p>Gladys: A mitja montanya; com una serp.</p>
<p>Príncep Demetri: Sí, sí.</p>
<p>Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós,
Comendatore.</p>
<p>Comendatore Morelli: Sí, sí; ben cert. (<em>Aquest no veu
rès.</em>)</p>
<p>Gladys: Arlet: allà!… Vosaltres (<em>Als demés.</em>)</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Com una serp… (<em>Tots riuen menys el
Príncep.</em>)</p>
<p>Gladys: Eh! (<em>Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant,
Madama Gringoire va menjant.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: No’s veu encara ningú, Gladys.</p>
<p>Baró de Grigní: No’ls podèm veure nosaltres, perque la claror de
vostres ulls nos enlluherna, Gladys.</p>
<p>Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (<em>Riu fort Arlet.
Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní.</em>) Y què heu de veure
vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò sí
qu’es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns d’herèus de
grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de banquers que
passen com a desferra de les nacions… (<em>Mig rihent.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys! (<em>Rihent per complàurela.</em>)</p>
<p>Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (<em>El Príncep, mirant
a Grigní ab despreci, va a reptarlo.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>fentse càrrech de lo que passa</em>: Y a més,
Gladys, no’ls podèm veure encara, perque venen pel fons d’un torrent, y
no’ls descubrirèm fins que ja siguen aquí.</p>
<p>Gladys: Jo pel camí m’he adormit una estona, y m’ha semblat que
l’auto rodolava a salts sobre’ls caps d’una immensa gentada; qu’era tot
nit encara; però que al lluny una claror s’obría…</p>
<p>Baró de Grigní: Devía ser el sol.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>somrihent</em>: Y a Nataniel no l’heu vist?</p>
<p>Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d’una
immensa tristesa.</p>
<p>Baró de Grigní, <em>burleta</em>: Ell! Ell!</p>
<p>Príncep Demetri: Y còm era? Còm?</p>
<p>Gladys: No ho sé. Jove, hermós a tot serho; mes, ab hermosura
d’home.</p>
<p>Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada
semblant un gran mar… (<em>Gladys dexa caure la forquilla.</em>) Y un
auto semblant a una nau ben grossa. Y al lluny… (<em>Grigní calla
imposat per la cara de Gladys, que s’ha transformat. Tots se fixen en
ella.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (<em>Ab veu
concentrada.</em>) Prou, he dit!</p>
<p>Baró de Grigní, <em>mig rihent</em>: Per què?</p>
<p>Comte d’Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama
Gringoire?</p>
<p>Madama Gringoire: No sé: no més m’he embarcat dues vegades en ma
vida. Y ay, quins treballs!</p>
<p>Comte d’Orlof: Vau anar lluny?</p>
<p>Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona,
Sena avall. (<em>Riuen.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Gladys</em>: Una pregunta si m’ho permetèu,
Gladys. Què ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja
vingut el desig de conèxer aquest home?</p>
<p>Gladys: Ho fa… (<em>S’atura, y després de rumiar, diu:</em>) No ho
sé.</p>
<p>Baró de Grigní: Donchs, jo una altra pregunta.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>provocatiu, dret</em>: Què es?</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>perque tingui prudencia</em>: Grigní!</p>
<p>Baró de Grigní: Si no heu estat may enamorada.</p>
<p>Gladys: Sí. (<em>Arlet conté al Príncep, que s’anava a tirar damunt
de Grigní.</em>) Y què més?</p>
<p>Baró de Grigní: Si no heu plorat ni rigut may.</p>
<p>Gladys: Senyor baró de Grigní! (<em>Molestada.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Ja prou! (<em>Riu Grigní burlantse del
Príncep.</em>) Ja prou, he dit! (<em>El Príncep ha fet córrer un xich la
taula per alçarse.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>al baró de Grigní</em>: Pero, què estèu
fent?</p>
<p>Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (<em>Els homes s’havien
posat drets y tornen a asseures.</em>)</p>
<p>Gladys: Príncep! (<em>Ab veu carinyosa pregantli que
s’assegui.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Serenèvos, Príncep!</p>
<p>Príncep Demetri: Que no veyèu…?</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí, sí, per Gladys. (<em>Gladys no s’ha mogut
d’asseguda, com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada,
com si tractés de fugir.</em>)</p>
<p>Gladys: Comte d’Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a
cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí; sí
qu’he estimat; sí, y d’amor ben ardent y veritable. Y m’anava a casar,
certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig conèxer a
París un home, del que de cert no’n sabía gran cosa. Era dels Estats
Units com jo, y’m manifestà tanta de passió, que’l vaig creure.
Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus pares, seguint
no més que’ls impulsos del meu cor, ens embarcarem, més enamorada que
may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar les bodes. Durant els
primers dies del viatge ja l’havía trobat parlant ab una dòna jove molt
elegant, que viatjava sola. Y al preguntarli qui era, me va dir qu’era
la germana d’un gran amich séu, que anava a juntarse ab ell a Nova York.
(<em>Un xich de pausa.</em>) Aquell trasatlàntich era’l Titanich.
(<em>Sorpresa de tothom.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>a mitja veu</em>: El Titanich! El viatge en
que’s va perdre!</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a mitja veu</em>: Oh Deu! Sí: les montanyes de
glaç l’esberlaren.</p>
<p>Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta
d’esglay, vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al
costat, sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s’anaven
omplint de gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse
ab els peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n’hi havía
prou d’embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l’aygua, que
s’obría dolçament y se’ls dragava. Unes barques s’allunyaven plenes,
sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com
estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de ser
arrocegades per la bocassa que obriría’l mar, cargolantse al
enfonsarse’l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos,
arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una
escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de por,
disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus braços,
qu’endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos ella y jo
mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala avall els
tres quan la última barca s’anava a allunyar, qu’era tota plena, y
tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant altra més
gent… Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar el cap d’un
home que no’l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab un braç a mi,
y ab l’altra abraçat a aquella dona, se llençà a la barca. Se sentí un
crit de cent goles; la barca’s remogué, y, girantse d’un costat,
s’enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va callar en ella, y rès va
sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho vaig veure! (<em>Pausa y
silenci de tothom.</em>) Y vaig tornar a la vida. No sé quina mà’m va
salvar; ni’m fa rès saberho, que no n’estich agrahida. Y no he pogut
plorar ni riure may més d’ençà d’aquella hora.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>després de llarga pausa</em>: Me sab molt greu
d’haver vingut aquí, Gladys.</p>
<p>Gladys: Per què, Demetri?</p>
<p>Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech,
contant aquestes tristeses.</p>
<p>Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep,
perque jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu’ara
veritablement desitjo una cosa. Y d’ençà qu’hem arribat, ab més força
que may: Conèxer a aquest home.</p>
<p>Comte d’Orlof: Donchs, parlèm d’ell no més.</p>
<p>Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.</p>
<p>Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.</p>
<p>Comte d’Orlof: No pot trobarse gayre lluny.</p>
<p>Gladys, <em>posantse dreta</em>: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors,
que jo us ho juro. (<em>Entra Carlot</em>).</p>
<p>Comte d’Orlof: Què hi hà, Carlot?</p>
<p>Carlot: Que ja són aquí.</p>
<p>Gladys: Si ho he conegut jo! (<em>Madama Gringoire es la única
persona que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu’ha begut molt, beu
per últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant
en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama
Gringoire, dihentli</em>):</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Madama Gringoire: m’atrevexo a oferirvos…</p>
<p>Madame Gringoire La guardaré al cor. (<em>Se la menja. Se sent remor
com d’una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi
toquen a la taula</em>).</p>
<p>Comte d’Orlof: Quína negror per tot!</p>
<p>Gladys: Oh, còm vèurel venir?… (<em>Busca per la escena un lloch alt,
y per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les
estovalles</em>).</p>
<p>Comte d’Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!</p>
<p>Gladys: Sí, sí. Però, còm?…</p>
<p>Comte d’Orlof: Gladys, permetèume… (<em>S’agenolla</em>). Pugèu!
(<em>Gladys puja a la taula pel genoll d’Orlof.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>ab por de que caygui</em>: Per Deu, Gladys!</p>
<p>Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu’estich axís!</p>
<p>Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (<em>Ella s’hi apoya.
L’altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part del
seu còs. Encara a fòra no’s veu ningú.</em>)</p>
<p>Gladys: No’l veig! No sé quín es!</p>
<p>Comte d’Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.</p>
<p>Gladys: No sé… No sé! (<em>De cop com si anés a ferse enrera.</em>)
Ay… sí!</p>
<p>Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!</p>
<p>Comte d’Orlof: Què teniu? (<em>Anantla a sostenir.</em>)</p>
<p>Gladys: No rès. (<em>Aparta ab repugnancia la mà de l’espatlla de
Demetri.</em>) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (<em>La remor de fòra
creix lleugerament, com si fos de gentada que resa.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: M’heu fet por.</p>
<p>Gladys: Com un desvanexement… un instant…</p>
<p>Comte d’Orlof: Dèu ser aquell… d’allà al mig.</p>
<p>Gladys: Sí, sí… Y’s va acostant… que sembla que ve cap a mi.
(<em>Tirantse enrera.</em>)</p>
<p>Madama Gringoire, <em>a mitja veu</em>: Es ben jove! Guapo!</p>
<p>Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (<em>Mig
rihent.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Són de la Montanya.</p>
<p>Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin…
contentes! Com… com nens que cantessin adormintse (<em>Pausa.</em>) Sí,
sí. Y com vent passant dolçament entre flors… (<em>Pausa.</em>) Y…
sospirs de felicitat… Ja; ja casi es aquí! Y còm no s’atura? Y… y va a
passar!… Quína cara més serena, y… amiga que fa. Y ara… axeca’l cap, y’m
mira. (<em>Petita pausa. Fa una mena de gemech sense paraula, com si
anés a plorar. La sostenen perque anava cap a Nataniel y cauría de la
taula.</em>) Nó, no seguiu; aturèuvos. (<em>Ab veu oprimida.</em>)
Nataniel! Nataniel! (<em>Cridantlo fort.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>perque calli</em>: Gladys: què feu?</p>
<p>Gladys: Y va seguint! Va seguint! (<em>Passa, primer una colla de
gent, pochs. Després d’un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat,
molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després segueix
una gentada interminable, remorejant entre llavis com si
resés.</em>)</p>
<p>Baró de Grigní, <em>a mitja veu</em>: Y l’ha cridat! Que no l’heu
sentida com el cridava? (<em>Mentres ha anat passant Nataniel, s’ha
interromput el diàlech de la escena.</em>)</p>
<p>Gladys: Y ja ha passat! (<em>Baxa de la taula.</em>)</p>
<p>Baró de Grigní: Y l’heu cridat, Gladys!</p>
<p>Gladys, <em>negantho</em>: Jo? Jo l’he cridat?</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>somrihent</em>: Sí, Gladys.</p>
<p>Gladys: Donchs, no me n’he adonat.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Encara passa gent.</p>
<p>Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y
fóra fatal per mi.</p>
<p>Gladys: Jo l’he cridat? Jo?</p>
<p>Comendatore Morelli: Quína remor! (<em>Se sent fòra remor forta de
veus.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (<em>Anant cap a la galería,
seguit dels altres.</em>)</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Ara corren. S’escampen. (<em>Entra Carlot per la
porta de la esquerra que dóna al camp</em>).</p>
<p>Comte d’Orlof: Què passa, Carlot?</p>
<p>Carlot: Qu’han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir
endavant.</p>
<p>Gladys: Y ell què fa?</p>
<p>Carlot: No s’ha aturat ab la colla que’l volta, y’ls soldats no saben
què fer, mirant al coronel…</p>
<p>Gladys: Passaràn! Passaràn! (<em>En aquest moment se senten crits y
entremig veus que diuen:</em>)</p>
<p>Veus: Avant! Passèm! Seguím! (<em>Les dolçaynes, que havien parat en
sèch una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d’alegría. La
gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no
veyen rès.</em>)</p>
<p>Carlot, <em>que s’ha enfilat a una arcada per veure més lluny</em>:
Ells són toçuts y van caminant. (<em>Torna a mirar.</em>) Sí, sí. Ja
Nataniel es entremig de soldats, y va a passar. (<em>De cop se senten
uns quants trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena.
Xiscles y corredices a fòra.</em>)</p>
<p>Gladys: Deu meu!</p>
<p>Príncep Demetri: Imprudents!</p>
<p>Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.</p>
<p>Gladys, <em>en to de quexa</em>: La tropa ha tirat, Príncep!
(<em>Entre tant, corredices més aprop. Part defòra de la porta de
l’esquerra, cops ràpits de gent que demana per entrar.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Tànca. (<em>Quan en Carlot arribava
a la porta, aquesta ja començava a obrirse.</em>)</p>
<p>Carlot: No’s pot entrar aquí. (<em>La porta s’ha obert de bat a
bat.</em>)</p>
<h3 id="escena-x">Escena X</h3>
<p><em>Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis</em></p>
<p>Dorman, <em>des de fòra, en mig d’altres veus</em>: Es que hi hà un
ferit!</p>
<p>Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (<em>En Carlot ha conseguit
tancar la porta.</em>)</p>
<p>Slavis, <em>picant des de fòra</em>: Per caritat!</p>
<p>Gladys: Comte d’Orlof: que ho demanen per caritat!</p>
<p>Príncep Demetri: Però, Gladys…</p>
<p>Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyora, que volèu que’l portin aquí’l ferit?</p>
<p>Gladys: Oh, sí!</p>
<p>Comte d’Orlof: Obre, Carlot.</p>
<p>Gladys: Jo! (<em>Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis
mirant enrera.</em>)</p>
<p>Dorman, <em>als de fòra</em>: Apartèuvos! Dexèulo passar!</p>
<p>Slavis, <em>als de dintre</em>: Han ferit a Nataniel! (<em>Entra
Nataniel, sense apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre
sense afeminació.</em>)</p>
<p>Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (<em>La munió de
gent queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel,
que de cop no’s fixa en ningú de la escena.</em>)</p>
<p>Dorman, <em>als de fòra</em>: Calma! Calma!</p>
<p>Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no’s cansi
ningú d’esperar! Esperèm; esperèm sempre! (<em>Els del castell estan
agrupats y silenciosos.</em>)</p>
<p>Slavis: Nataniel: míra! (<em>Ensenyantli la gent del
castell.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>adonantsen</em>: Oh!… Senyors: Perdonèunos… Al primer
moment…</p>
<p>Comte d’Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (<em>Nataniel obre
els braços com volent dir “No ho sé.”</em>)</p>
<p>Dorman: Sí! sí!</p>
<p>Comte d’Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure…</p>
<p>Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d’ahont?… (<em>Acostantse a
Nataniel.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>somrihent</em>: No sé…</p>
<p>Slavis: Del pit. Una bala…</p>
<p>Nataniel: Un pobre soldat que…</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>ràpit</em>: Que’m portin la caxeta del
auto.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Jo mateix. (<em>Arlet anava a sortir per la
esquerra.</em>)</p>
<p>Carlot: Per aquí. (<em>Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab
ell.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume’l favor. (<em>Sèu de cara a la
claror y de costat als espectadors.</em>)</p>
<p>Nataniel: Sí senyor. (<em>Gladys està dreta a vora de
Nataniel.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Dorman a mitja veu</em>: Si poguessiu apartar
aquexa gent y ajustar la porta… (<em>Dorman va cap a la porta y mig
desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta sense
fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>a mitja veu</em>: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest
home?</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no’m conegui ningú!</p>
<p>Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (<em>Mentrestant el
Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y després
també per Dorman.</em>) Doctor… què es?… Què hi trobèu?… (<em>A mitja
veu.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Per ara… surt molta sanch.</p>
<p>Gladys, <em>acostantshi</em>: Oh quin horror, Deu meu!</p>
<p>Dorman, <em>molt commogut</em>: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a
ningú?</p>
<p>Gladys: A ningú! (<em>Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou
feyna a axugarse les llàgrimes</em>).</p>
<p>Slavis: Ell que… (<em>Encarantse ab els de la casa.</em>) Dolents;
tots són dolents!</p>
<p>Nataniel, <em>a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis</em>: Que
calli! (<em>Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà
venes, medicaments, etc.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>a Nataniel</em>: Tirèu el cap enrera, si us
plau. Un xich més. (<em>Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç
de Gladys, que’l tenía sobre’l respatller del sofà.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: Ah! (<em>Apartant el cap.</em>) No havía
reparat… (<em>Per el contacte. Gladys també havía tret el
braç.</em>)</p>
<p>Gladys: Faig nosa.</p>
<p>Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.</p>
<p>Gladys: Sí. (<em>També molt baix.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>agafant el cap de Nataniel</em>: Dexèume
fer. (<em>Apoyantli en el braç de Gladys.</em>) La ferida es molt alta,
y’m convé axís. (<em>Gladys plora.</em>)</p>
<p>Slavis, <em>plorant</em>: Mala gent!</p>
<p>Dorman: Quines entranyes! Oh!</p>
<p>Nataniel, <em>renyantlos a mitja veu</em>: Slavis! Dorman!</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>mig rihent</em>: Ja m’ho semblava a mi!
(<em>Girantse de cara als del castell.</em>) La bala ha vingut de
costat, que ha sigut una gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la
carn. Llarch; però ha seguit son camí.</p>
<p>Dorman: Oh doctor, doctor! (<em>Miràntsel ab efusió. Slavis torna a
plorar. Gladys mira a Demetri y somriu</em>).</p>
<p>Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.</p>
<p>Gladys: Oh, Príncep! (<em>Tornant a somriure.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No’n correrà gens més
ara. (<em>Apartantli’l cap del braç de Gladys.</em>) Y la ferida també
ray!</p>
<p>Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí…
(<em>Apoyantse en un braç de Dorman.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que’l món
s’acabés! (<em>Rihent.</em>) Ara, perque la ferida no s’obri…</p>
<p>Nataniel: Axò no podrà ser, perque… (<em>Mirant als seus perque
l’ajudin a dir.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho
permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?</p>
<p>Comte d’Orlof: Completament.</p>
<p>Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al
castell…</p>
<p>Nataniel: Però si ja m’heu curat! (<em>Somrihent.</em>)</p>
<p>Slavis: Nó; no us belluguèu. (<em>El comendatore parla baix ab Orlof
y ab els altres.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>a Dorman, que li havía parlat baix</em>: Diguèuli
vós.</p>
<p>Dorman: Jo nó; lo qu’ell vulgui. Sempre! Sempre!</p>
<p>Nataniel: Aquí mateix m’estaré una estona.</p>
<p>Comte d’Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.</p>
<p>Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no
podèu estar assegut axís. Veurèu: (<em>Volentlo posar bé.</em>) fèume’l
favor… (<em>Ell ja estava assegut desde’l principi al extrém del
sofà.</em>) Una cosa per recolzarse…</p>
<p>Gladys: Ja ho tinch! Jo! (<em>Duyentli’l séu abrich de pells plegat
com un coxí.</em>)</p>
<p>Madama Gringoire: Però si es vostre…</p>
<p>Gladys: Mal cor que teniu! (<em>Posant l’abrich darrera de
Nataniel.</em>) Ara, vós… (<em>Perque s’estengui.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre.
(<em>Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un
xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna
llàgrima.</em>)</p>
<p>Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (<em>Dorman
no treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop,
s’atura y s’acosta a Dorman.</em>)</p>
<p>Gladys: Dièuli si està bé d’aquesta manera.</p>
<p>Dorman, <em>acostantse als del castell</em>: Que bona qu’es! (<em>Ab
molta efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la
mà:</em>) Gracies!</p>
<p>Gladys: Oh, amich meu! (<em>Dorman va cap al sofà y’s posa dret al
altre extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes.
Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys!</p>
<p>Gladys, <em>com si despertés</em>: Qu’es?</p>
<p>Príncep Demetri: Ara’ns entornarèm, Gladys.</p>
<p>Gladys: Oh, nó!</p>
<h3 id="escena-xi">Escena XI</h3>
<p><em>Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d’ell un ajudant y
quatre soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta.
En Carlot, qu’era en escena, mira al Comte d’Orlof, no sabent què fer.
Tots els del castell se miren sorpresos.</em></p>
<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Vés a obrir.</p>
<p>Coronel Talarn, <em>sense que se’l vegi</em>: El senyor Comte
d’Orlof?</p>
<p>Carlot, <em>desde la porta a Orlof</em>: Un senyor militar que
pregunta pel senyor Comte.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>després de mirar a Demetri</em>: Qu’entri.
(<em>Arronsantse d’espatlles.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn, <em>a qui ha fet entrar Carlot</em>: El senyor Comte
d’Orlof? (<em>Buscantlo ab la mirada.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Jo’l soch.</p>
<p>Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a
la guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.</p>
<p>Comte d’Orlof: També jo he estat lluny d’ell molts anys. (<em>El
príncep, que al entrar el coronel s’havía apartat, a punt d’anarsen per
la porta de la dreta, torna enrera. L’ajudant, que havía acompanyat al
coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han
entrat.</em>)</p>
<p>Dorman, <em>a Slavis</em>: Els assessins!</p>
<p>Slavis: Ay, sí!</p>
<p>Gladys, <em>corrent a ells dos ab el dit a la boca perque
callin</em>: Per Deu!</p>
<p>Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m’obliguen a detenir
aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra…</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels
vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l’arma, perque ell
venía en so de pau.</p>
<p>Dorman, <em>rabiós</em>: Es que…</p>
<p>Gladys, <em>contenintlo</em>: Nó!</p>
<p>Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu’està ferit, que
jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment, us
prego, senyor Comte, que’l retinguèu aquí fins… fins que disposi’l
Govern què s’ha de fer ab aquest home. (<em>Orlof havía anat parlant en
veu baxa ab el Príncep.</em>) Interinament…</p>
<p>Comte d’Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu
retirar de la meva casa… la força… que rès té de guardar…</p>
<p>Coronel Talarn: Teniu rahó. (<em>Als soldats y al ajudant.</em>)
Sortíu! Y ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest
home diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.</p>
<p>Comte d’Orlof: Vós mateix. (<em>Els del castell van a
retirarse.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: No cal que’s retiri ningú, senyor comte. Creguèu
qu’està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.</p>
<p>Dorman, <em>a Slavis</em>: No’ns moguèm nosaltres.</p>
<p>Gladys, <em>carinyosa</em>: Sí, vosaltres lluny.</p>
<p>Slavis: Es que’l defensarèm ab nostres vides.</p>
<p>Gladys, <em>carinyosa y enèrgica</em>: Lluny, he dit! Allí! (<em>Se
fan enrera els dos, acostats l’un al altre, vigilant sempre, cap a la
porta de la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al
tornar enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab
un llibret d’apuntacions a la mà.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra
gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar al
malalt…</p>
<p>Gladys: Perdó; al ferit.</p>
<p>Coronel Talarn: Vos prego que m’ho indiquèu, que per servirvos a vós
jo…</p>
<p>Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir… al ferit. (<em>Gladys se
n’ha anat a seure ab els seus.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?</p>
<p>Nataniel, <em>després d’una petita pausa</em>: Nataniel.</p>
<p>Coronel Talarn: Què més, Nataniel?</p>
<p>Nataniel: Cap més nom.</p>
<p>Coronel Talarn: La vostra edat?</p>
<p>Nataniel: Quí pot saberho!</p>
<p>Coronel Talarn, <em>a Gladys</em>: Se veu qu’es jove. (<em>Gladys no
contesta.</em>) El nom de vostres pares?</p>
<p>Nataniel: No’l sé.</p>
<p>Coronel Talarn: La vostra patria?</p>
<p>Nataniel: Tot el món.</p>
<p>Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n’estimarèu una sobre totes
les altres?</p>
<p>Nataniel, <em>després d’una pausa</em>: Per què?</p>
<p>Coronel Talarn: Per… perque sí. Perque tothom es d’un lloch… Per
defensarlo. Per… (<em>Mirant a Gladys, qu’està impassible.</em>)</p>
<p>Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!</p>
<p>Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li
demanaría’l passaport. A aquest… (<em>Nataniel se va incorporant per
enrahonar més bé.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>a Nataniel</em>: Diguèu; diguèu. (<em>A Talarn.</em>) No
es axís, senyor coronel?</p>
<p>Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (<em>Nataniel parlarà com si
reflexionés y s’ho digués a ell mateix.</em>)</p>
<p>Nataniel: El món es molt gran, diuen, (<em>Petita pausa.</em>) y jo’l
trobo petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d’un
pit. Y la volta d’aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo
que’l forma… Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es… com un
sigle en l’Univers. (<em>Pausa.</em>) Hont es el cap pensador que aquest
pit aguanta sobre? Qui ho sab… Qui pot dirho? (<em>Pausa.</em>) Jo no:
que no sé rès… rès… (<em>Pausa.</em>) Sols sé que tinch immens amor per
tot lo qu’es creat, y per tot lo qu’es per crear encara; que tot es hu,
perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans de blat
del pà d’aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de blat de la
primera espiga que gronxava sobre’ls camps l’halè dolcíssim y sospirós
dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque va passant encara.
(<em>Queda callat. El coronel s’havía assegut sense escriure.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn, <em>a Gladys somrihent</em>: Si us sembla que seguim…
(<em>Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d’aprobació.
Slavis plora.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>al coronel, sense saber què li ha preguntat</em>: Sí.
(<em>Mirántsel sempre.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida.
Lo més antich que recordèu de la vostra infantesa. (<em>Nataniel se
remou un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El
comendatore a una indicació de Gladys hi anirà</em>).</p>
<p>Gladys, <em>en veu baxa</em>: Comendatore…</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>al coronel</em>: Permetèume. (<em>Va a posar
bé a Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els
conté</em>).</p>
<p>Gladys: Nó! (<em>Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu
lloch</em>).</p>
<p>Coronel Talarn, <em>que s’ha passejat durant aquesta curtíssima
interrupció</em>: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.</p>
<p>Gladys: Sí!</p>
<p>Nataniel: Recordo… que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt
vell, de barba blanquíssima, al fons d’una còva, y que prop d’aquella
còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no
s’estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig preguntar
a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava de caure, me
va respondre qu’eren les llàgrimes de tota la humanitat qu’anaven cayent
a un abisme sens fons…</p>
<p>Gladys: Sí! (<em>Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama
Gringoire dorm</em>).</p>
<p>Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes
les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre la
Terra.</p>
<p>Gladys, <em>sense poderse contenir</em>: Y després? Y després?… Quan
foreu més gran?</p>
<p>Nataniel: Després… un núvol immens, quiet, y sense color, me va
privar de veurem enlloch… fins que, un dia, me vaig trobar a mi mateix:
me vaig trobar qu’era ja com sóch ara de gran, part de dintre d’una
casassa, que may s’acabava de llarga qu’era, en mig d’arbres espessos
per tot… Y’m va venir el desig de sortirne, saltant una paret de tanca
molt alta, que la voltava tota aquella casa tan quieta. La vaig saltar
no sé còm, y al ser a terra’m vaig adonar de que’l cel era tot una
pedrería d’estrelles, y vaig tornar a sentir la brunzidera axordadora
d’aquella cascata despenyantse als abims. Y l’he sentida sempre! Y la
sento encara!</p>
<p>Baró de Grigní, <em>a Arlet, a mitja veu</em>: Que la sab llarga!</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Callèu.</p>
<p>Coronel Talarn, <em>acostantse a Gladys</em>: Es un pobre boig.
(<em>Ella ni’l sent.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>fixa en Nataniel, després d’una pausa</em>: No us
entench!… (<em>Altra pausa.</em>) No us puch entendre tant com jo
voldría!</p>
<p>Nataniel: No sé…</p>
<p>Gladys: Però, en fí… (<em>Ab energía.</em>) Qu’es lo que vós us
proposèu? Qu’es lo que volèu vós de la vida?</p>
<p>Nataniel, <em>ja assegut del tot</em>: Que tothom siga bo! (<em>A
punt de alçarse.</em>) Que tothom s’estimi! Matar l’odi! Que la
humanitat s’agermani! Que’l mal no engendri ni demà ni may més! Que
vinga un dia en que per sobre de les montanyes y’ls rius, a través de
les fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de
tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una
anella d’amor tota la Terra. (<em>S’axeca dret, resolt, y’s posa bé la
roba per seguir son camí.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Què fèu?</p>
<p>Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s’odien de mort.
(<em>Els dos companys s’hi acosten un xich</em>).</p>
<p>Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.</p>
<p>Gladys, <em>al Príncep</em>: Si m’estimèu, que quedi en llibertat
aquest home.</p>
<p>Dorman: Sobre d’ell no hi hà poder, qu’ell mana.</p>
<p>Gladys: Sí; com Deu.</p>
<p>Coronel Talarn: Senyor Comte d’Orlof: volèu més proves de boig?</p>
<p>Nataniel, <em>serè</em>: Jo demano la vostra protecció, senyor
Príncep Demetri.</p>
<p>Gladys: Ah, sí, qu’ell vós protegirà. (<em>Mig rihent y mirantse al
Príncep carinyosa.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Còm ha sapigut?… (<em>Als seus, que s’arronsen
d’espatlles.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía…</p>
<p>Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde
d’aturar aquest home?</p>
<p>Coronel Talarn: El Govern m’ha dit que, si ho creya convenient,
aturés aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech…</p>
<p>Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home
queda lliure.</p>
<p>Gladys, <em>al Príncep</em>: Y tothom.</p>
<p>Príncep Demetri: Y tothom ab ell.</p>
<p>Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (<em>Surt
el coronel.</em>)</p>
<p>Nataniel: Oh gracies, Senyor! (<em>Anantsen.</em>)</p>
<p>Gladys: Mes, estèu ferit!</p>
<p>Nataniel: Qui se’n sent d’aquest mal! Anèm, companys, que tota la
gent s’espera!</p>
<p>Dorman: Anèm!</p>
<p>Slavis, <em>plorant</em>: Sí, sí! (<em>Surten els tres. Remor de la
gentada.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?</p>
<p>Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.</p>
<p>Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!</p>
<p>Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!</p>
<p>Comte d’Orlof: Carlot! (<em>Que ja es en escena y que surt corrents
per l’esquerra.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu
plorant!</p>
<p>Gladys: Sí, que ara’m sento’l cor; que torno a viure. Aném!
(<em>Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten
les dolçaynes y’ls remors y crits de la gentada que s’allunya.</em>)</p>
<p>Teló</p>
<h2 id="acte-segon">Acte segon</h2>
<p><em>Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la
esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la dreta,
passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia.</em></p>
<h3 id="escena-primera-1">Escena primera</h3>
<p><em>Comte d’Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la
escalinata.</em></p>
<p>Comte d’Orlof, <em>quan son a baix</em>: Diguèume ara.</p>
<p>Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets
escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.</p>
<p>Comte d’Orlof: Què dièu!</p>
<p>Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.</p>
<p>Comte d’Orlof: Però si’l séu posat fins sembla d’home de salut!</p>
<p>Comendatore Morelli: No’n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos
enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la
gravetat de la malaltía que l’amenaçava, per no dirli, es clar, que ja
n’era víctima.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí; y que se’n va riure y no’n va fer cas. Vós creyeu
que l’amor desesperat que sentía per Gladys l’havía dut a aquella
situació.</p>
<p>Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía.
Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep…</p>
<p>Comte d’Orlof: Que aquest se salvaría.</p>
<p>Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò
es esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume.
Aquest matí’ls metges més sabis d’aquesta terra han visitat llargament
al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis han sortit cap
al palau reyal per informar al soberà…</p>
<p>Comte d’Orlof: Acabèu.</p>
<p>Comendatore Morelli: …de que absolutament no hi hà pel Príncep cap
esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el
desenllàs no serà gayre lluny.</p>
<p>Comte d’Orlof: Però vós…</p>
<p>Comendatore Morelli: A mi no m’han volgut en cap consulta, perque
soch extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d’aquest
poble.</p>
<p>Comte d’Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat
com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu
fill.</p>
<p>Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les
noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir
fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf de
Salvatiara, en que l’altre fill se va cubrir de gloria.</p>
<p>Comte d’Orlof: L’un se li mor, y l’altre’s fa immortal. Quins
contrasts hi hà a la vida!</p>
<p>Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu’he enviat a Gladys
cartes apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.</p>
<p>Comte d’Orlof: Y hont es la Gladys?</p>
<p>Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota
confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre
castell. En Nataniel, ab tot y que s’allunyà de vós ab permissió del
Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque’l Rey no
ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure a
Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar a
tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada,
dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig del
esvalot…</p>
<p>Comte d’Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.</p>
<p>Comendatore Morelli: Donchs, no se n’ha tornat a saber rès més
encara.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les
terres de Montanya, d’hont havía sortit.</p>
<p>Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu’està
amagat, y que’l trobarà.</p>
<p>Comte d’Orlof: Y no l’ha trobat enlloch.</p>
<p>Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge
farà que aquesta dòna acabi per perdre’l seny, que, creyèume, no’n té
gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y
per tot li diuen que l’han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y com
ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo’m penso que hi hà
entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.</p>
<p>Comte d’Orlof: Quí ve? (<em>Mirant cap a la dreta.</em>)</p>
<h3 id="escena-ii-1">Escena II</h3>
<p><em>Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns
cavallers.</em></p>
<p>Un cavaller, <em>s’avança als altres</em>: Senyors: el Rey es
aquí.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sa Magestat. (<em>Al Comendatore, apartantse a un
costat.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al
Comendatore</em>: Cavallers…</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>saludant</em>: Senyor… (<em>També ha saludat el
Comendatore.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, comte d’Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint
al meu pobre fill, veritat?</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyor: ja sabèu que’l Príncep m’honrava ab la seva
amistat a París.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>un xich sever</em>: Sí, al costat vostre, portant
aquella vida, va contraure la malaltía que l’atuheix. Y vós també ereu
ab ell. (<em>Al Comendatore.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per…</p>
<p>Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli… que no
sé com encara no heu tornat al vostre país.</p>
<p>Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat…</p>
<p>Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que
no us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment
al comte d’Orlof.</p>
<p>Comte d’Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber
sagrat no separarme del Príncep.</p>
<p>Comendatore Morelli: Com jo mateix…</p>
<p>Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s’està morint el meu fill. Que tota
la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments se
li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de la
Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte
d’Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun
temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu’era oposada a
aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un home exit del
baix poble, que se’n venía a la capital predicant la pau universal. Mes,
aqueix Nataniel no’l tornarà a remoure’l país. En quant a la guerra, ja
les sabèu nostres colossals victories.</p>
<p>Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.</p>
<p>Rey Rodolf: Un gran rey! Y no’m sabèu dir rès més, vós, l’home més
sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d’aquí. Gran rey, que
mana exèrcits victoriosos, que’s dexen matar per mi, y no puch manar a
un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que s’està
morint!</p>
<p>Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar
ab motiu d’un amor contrariat.</p>
<p>Rey Rodolf: Y què’s creu esser aquexa dòna per no estimar al meu
fill? A què més ha pogut aspirar que a l’amor de Demetri, que la
honraría y la faría rica y envejada davant de tot el món?</p>
<p>Comte d’Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la
fortuna d’un rey.</p>
<p>Rey Rodolf: Cert; d’un rey d’Amèrica, dels ferro-carrils ò de les
Montanyes Blaves; rey d’escuts, mes sense escut propi dels seus passats,
com vós, comte d’Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els vostres
avis.</p>
<p>Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (<em>Somrihent.</em>) Però jo
encara soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.</p>
<p>Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure’l meu
fill. Me seguiu, cavallers? (<em>Al girarse cap a la gradería veu venir
al Príncep.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve’l
Príncep.</p>
<p>Comte d’Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d’ell.</p>
<h3 id="escena-iii-1">Escena III</h3>
<p><em>Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d’Arlet, en qui
s’apoya lleugerament.</em></p>
<p>Príncep Demetri, <em>de dalt de la galería</em>: Pare y senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Fill meu!</p>
<p>Príncep Demetri: Quína alegría que’m fa’l veureus aquí!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>abraçantlo</em>: Demetri! Fill del meu cor!</p>
<p>Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu’es que teniu?</p>
<p>Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.</p>
<p>Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d’hivern, y’m posaría a
servirvos en els quefers de la vostra guerra.</p>
<p>Rey Rodolf: Vostra dièu? (<em>Interrogant y mig rihent.</em>) Nostra,
fill meu; nostra; y de tota la Nació.</p>
<p>Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que’ls metges s’han empenyat
en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d’aquest
park alterós.</p>
<p>Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.</p>
<p>Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes
del nostre palau d’hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la
d’ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.</p>
<p>Rey Rodolf: Y que a hores d’ara tot el món l’admira. Vescomte
d’Arlet: jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li
vull donar mon braç, qu’es ben fort encara.</p>
<p>Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>al rey</em>: Senyor: sou vós tot sol la
salut de la Monarquía: be podèu… (<em>Senyalant a Demetri y no sabent
què dir més.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Comendatore… siguèu vós la salut del meu fill… Y prou!
(<em>Ab arrogancia.</em>) Que jo vull que’s curi; ho sentiu? que jo ho
vull.</p>
<p>Comendatore Morelli, <em>al rey, perque no cridi</em>: Senyor!… Per
Deu!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a Arlet</em>: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon
fill. (<em>Portantlo de banda.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?</p>
<p>Comte d’Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha
posat tota sa fè y una passió estranya.</p>
<p>Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m’embadalexo a les nits
mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny,
sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d’ahont se van axecant les
estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l’una després de l’altra, que
cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que va
venint ab ella; mes la estrella’s va axecant pel cel solitaria, amunt, y
no la porta la Gladys! Y’n veig una altra que va sortint d’arran de
terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu baxa, ben baxa, la
crido: Gladys! Gladys!</p>
<p>Comte d’Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d’emocionarvos axís… que
us posa febrós… Mes, ella vindrà.</p>
<p>Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?</p>
<p>Comte d’Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a
trobarla per l’Alta Montanya; que convenía que vingués…</p>
<p>Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella
estés aquí jo m’acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich, sinó
que’m mata’l pensar en aquexa dòna, qu’es de marbre per mi. Mon pare’s
creu que mon pensament està en la guerra! Què se me’n endona a mi de la
guerra y de la gloria d’ella! Jo he nascut indiferent per tots aquexos
orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure oblidat en un recó de
món ab aquexa dòna; que fos meva, que m’estimés… que m’ho digués al
menys. (<em>Tús una mica.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Tot axò serà; y més encara.</p>
<p>Príncep Demetri: Per què’m vol el meu pare? Quina falta li faig jo?
Per la successió a la Corona ja té’l meu germà, que ha vingut primer al
món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu’ella vindrà.</p>
<p>Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (<em>La agitació de
Demetri impressiona a tots. Hi va’l Comendatore y’l rey
derrera.</em>)</p>
<p>Comendatore Morelli: Príncep!</p>
<p>Príncep Demetri: No ha sigut rès.</p>
<p>Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore…</p>
<p>Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.</p>
<p>Príncep Demetri: Ha sigut… que m’ha donat una alegría’l comte
d’Orlof. (<em>Rihent.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?</p>
<p>Comte d’Orlof: No precisament de guerra. (<em>Apart al rey.</em>) De
la guerra d’aquí dintre. De la lluyta de l’ànima.</p>
<p>Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (<em>No escoltant a
Orlof.</em>) Sí, sí (<em>Per Orlof, perque calli</em>); ets carn de la
meva carn. (<em>Van sortint pel jardí.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?</p>
<h3 id="escena-iv-1">Escena IV</h3>
<p><em>Comte d’Orlof, Vescomte d’Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama
Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots els
cavallers. Al girarse’l Comte d’Orlof se troba ab Gladys y’ls seus, que
vénen de l’altra banda de la escena.</em></p>
<p>Comte d’Orlof: Gladys!</p>
<p>Gladys: No m’anomenèu, que no’m vegi. (<em>Els altres queden
lluny.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.</p>
<p>Gladys: Era aquí mateix y l’he vist al Príncep com us veig. Està
animat; somreya.</p>
<p>Comte d’Orlof: Somreya perque parlava de vós.</p>
<p>Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes,
diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?</p>
<p>Comte d’Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l’ha
vist en diferents llochs, que s’apareix devegades…</p>
<p>Gladys, <em>als altres</em>: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.</p>
<p>Slavis: Es que sí que se’ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo
l’he vist y l’he cridat davant vostre entre’ls arbres.</p>
<p>Dorman: Jo no l’he vist may.</p>
<p>Gladys: Mes, si no era ell, que’ns ho feya creure’l nostre desig.</p>
<p>Slavis: Sí que ho era!</p>
<p>Dorman: Que nó; que nó! (<em>Entre tant, Arlet, que no se’n havía
anat, parla ab madama Gringoire.</em>)</p>
<p>Slavis: Es que té por que l’agafin.</p>
<p>Dorman: Ell no té por.</p>
<p>Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo’m moro de cansada.
(<em>Seguexen disputant els dos apòstols.</em>)</p>
<p>Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es
pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré
hont se troba.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.</p>
<p>Gladys: Ell ò’l Rey. Demetri té interès en que jo no’l trobi per
ferme venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que’l va fer desaparèxer en
aquella revolta perque podía haver compromès l’èxit de la guerra.</p>
<p>Comte d’Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs…</p>
<p>Gladys: De què? Diguèu.</p>
<p>Comte d’Orlof: D’haverli dat la mort?</p>
<p>Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s’haurà
dit que’l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà hont
tanta gent està morint… per la Patria, què vol dir per el Rey el
sacrifici d’una altra vida? (<em>Sarcàstica.</em>)</p>
<p>Slavis, <em>a mitja veu</em>: Es qu’ell es Jesús, oy? (<em>A
Dorman.</em>)</p>
<p>Dorman, <em>també a mitja veu</em>: Es sobre de tothom.</p>
<p>Slavis: Però es Jesús.</p>
<p>Dorman: Que us dich que val més que tothom! (<em>Seguexen
disputant.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>que havía quedat pensatiu</em>: Nó; no es possible
que l’hagi mort.</p>
<p>Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d’ell,
y si hi té part el Príncep, jo’m revenjaré ab el Príncep.</p>
<p>Comte d’Orlof: Pensèu que’l Príncep s’està morint; que una emoció
sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.</p>
<p>Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía,
que, per compassió, fins m’he resignat a les murmuracions, quan vós
sabèu, comte, que’ls llavis del Príncep no han passat de posarse
cerimoniosament en el revés de ma destra.</p>
<p>Comte d’Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.</p>
<p>Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sento remor de veus.</p>
<p>Gladys: No voldría veure ara al Príncep.</p>
<p>Comte d’Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.</p>
<p>Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!</p>
<p>Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!</p>
<p>Gladys: Sí, sí, depressa!</p>
<p>Madama Gringoire, <em>sortint ab Arlet</em>: Se li ha estraviat el
seny a la pobreta Gladys. (<em>També surten Dorman y Slavis
disputant.</em>)</p>
<p>Slavis: Es Jesús.</p>
<p>Dorman: Còm ho sabèu?</p>
<p>Slavis: Es Jesús.</p>
<h3 id="escena-v-1">Escena V</h3>
<p><em>Gladys, Comte d’Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y
Vescomte d’Arlet, que tornarà.</em></p>
<p>Rey Rodolf, <em>que ve enrahonant</em>: Y caldrà fer un altre esforç
cridant més gent d’aquexa joventut. (<em>A un dels servidors del
palau.</em>) Que avuy dino aquí ab mon fill. (<em>A un cavaller.</em>) Y
que’l Consell el tindré també avuy aquí, perque d’aquí no’m mouré avuy
per rès. (<em>Veyent a Orlof.</em>) Ara ho deya, Comte d’Orlof, que cal
un altre esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després…
(<em>Adonantse de Gladys.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: Senyor… (<em>Saludant y designant ab un moviment
cerimoniós a Gladys.</em>)</p>
<p>Gladys: Senyor… (<em>Fent un acatament profon al rey y quedant sense
alçar el rostre.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la
positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.</p>
<p>Gladys: Gracies, Senyor. Mes…</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau
us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.</p>
<p>Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l’arribada
fins a vós.</p>
<p>Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més
hermosa del meu Regne.</p>
<p>Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la
presento com la dòna més hermosa del món, d’aquest y del altre. (<em>Ab
certa ironía.</em>) Mes, cavallers, guardèuvos d’ella, perque es tan
poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels
homes.</p>
<p>Gladys: Me confonèu, Senyor… Y jo voldría…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>no dexantla seguir</em>: Precisament ara mateix
estava parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y
jo, que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (<em>Els cavallers,
uns per una banda y altres per altra, desaparexen de la
escena.</em>)</p>
<h3 id="escena-vi-1">Escena VI</h3>
<p><em>Rey Rodolf y Gladys.</em></p>
<p>Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.</p>
<p>Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.</p>
<p>Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d’asseureus al costat
meu?</p>
<p>Gladys, <em>com si no l’hagués sentit</em>: He vingut per…</p>
<p>Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d’asseurem al
costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm de
Magestat a Magestat… encara que’l lloch no sia gayre apropòsit per la
nostra Soberanía.</p>
<p>Gladys: M’han dit, Senyor, que’l Príncep tenía en perill la seva
vida, y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.</p>
<p>Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia:
l’un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò es
degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L’altre fill meu sí que
veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo no
hi puch fer rès, segons m’asseguren. Mes, hi hà una persona que, per lo
que jo sabía, y m’ha confirmat ara’l Príncep, me pot donar la victoria.
Y veus aquí perque la meva alegría.</p>
<p>Gladys: Jo voldría, Senyor, que m’escoltesseu ara a mi.</p>
<p>Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!</p>
<p>Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit
may l’afecte que cal perque ell se torni estimació de l’ànima. Mes, jo
may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo…</p>
<p>Rey Rodolf: M’ho ha dit; m’ho ha dit tot axò; fins qu’ell per vós
està boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins
al extrèm de que no sembla fill meu: perque l’home que no sab dominar
aquexa mena de passions que’l posen… y perdonèu, senyora, al nivell
de…</p>
<p>Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (<em>Gladys se
posa dreta.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les… (<em>Ab
energía.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>resoltament</em>: Que no diguèu més! Que no vull
sentirvos! (<em>Queden l’un davant del altre mirantse fixament. Rodolf
es qui després cedeix.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Perdonèu.</p>
<p>Gladys, <em>pausa</em>: Ja està. (<em>Ab repugnancia.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (<em>Estan un xich
apartats.</em>)</p>
<p>Gladys: Nó.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>mirant entorn perque no’l sentin</em>: Més aprop, si
us plau.</p>
<p>Gladys: Què hi fa qu’estiguèm aprop aquí si’ns trobèm molt lluny vós
y jo. (<em>Ella s’ha acostat molt poch, quedant drets els dos.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>irònich</em>: Me permetèu que seguexi?</p>
<p>Gladys: Seguíu.</p>
<p>Rey Rodolf: Y’m prometèu no ofendreus si…</p>
<p>Gladys: Segons.</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l’estimo al meu
fill?</p>
<p>Gladys, <em>després d’una pausa</em>: A quin?</p>
<p>Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (<em>Gladys s’arronça
d’espatlles.</em>) Com tots els pares s’estimen a sos fills. (<em>Gladys
el mira fixament.</em>) Diguèu.</p>
<p>Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà’l
vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa’l primer lloch
en vostre afecte.</p>
<p>Rey Rodolf: Com a pare nó.</p>
<p>Gladys, <em>irònica</em>: Com a rey.</p>
<p>Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui’s mor, y ja no hi hà’l rey
enlloch, sinó’l pare.</p>
<p>Gladys: Donchs, què vol de mi’l pare?</p>
<p>Rey Rodolf: Que us l’estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo
que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no’l dexèu ni un
sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que poguèu
somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames de la
meva Cort, qu’es la primera per la seva sumptuositat, y que jo faré que
arribi fins a vós…</p>
<p>Gladys: Prou, Senyor, prou. (<em>Molestada.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de
la vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot,
fins la seva corona, per la vida del seu fill.</p>
<p>Gladys, <em>rihent</em>: Tot… dièu tot! Puch parlar ara jo,
Senyor?</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, sí!</p>
<p>Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?</p>
<p>Rey Rodolf: Sí; cert.</p>
<p>Gladys: Què n’heu fet d’aquell home extraordinari que’s diu Nataniel,
y qu’es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M’heu dit que us
podía preguntar.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>rihent</em>: Preguntarme, sí; mes, jo no m’he
compromès a respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he
dit, que alts devers del Estat m’obliguen a dexarvos. (<em>A punt
d’anarsen.</em>)</p>
<p>Gladys: Nó (<em>Aturantlo</em>), sense que jo sàpiga què s’ha fet
d’aquest home.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Sobrenatural, veritat?</p>
<p>Gladys: Potser sí. Y, al menys, l’home qu’es l’admiració de tota la
humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida,
perque ha desaparegut tan sobtat d’entre nosaltres quan anava a dur la
pau al món, que vós conturbaveu…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>interrompentla</em>: No dirèu pas que no hagi sigut
condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que
m’aturéssiu a mi.</p>
<p>Gladys: Es que no n’hi hà prou, ja que no m’heu respost. Perque la
gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la mort
a aquest home.</p>
<p>Rey Rodolf: Oh! (<em>Se n’anava cap a la gradería, y s’atura girantse
cap a ella.</em>)</p>
<p>Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab
repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch d’aquest
màrtir.</p>
<p>Rey Rodolf: Callèu, senyora. (<em>Ab energia.</em>)</p>
<p>Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (<em>No pot
alçar la veu enrogallada per la emoció</em>), que sóu un mal home!
(<em>Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (<em>Pausa.</em>) Calmèuvos;
calmèuvos. Y no per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m’ha agradat la
vostra valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu
pobre Demetri, que may n’ha tingut. (<em>Somrihent.</em>) Y no’m mirèu
axís, per Deu, que no soch tan… tan criminal com vós pensèu. Perque, en
quant a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per
ell. Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no’n siguèu
merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap
mena de perill la seva existencia.</p>
<p>Gladys, <em>alçantse</em>: Ahont es?</p>
<p>Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d’aquí.</p>
<p>Gladys: Ahont?</p>
<p>Rey Rodolf: Allí hont no’m pot fer cap mal predicant la pau contra
mes ordres.</p>
<p>Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la
predicaría.</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les
onades de la mar… que no li faràn cas, perque, al igual dels homes,
estaran eternament en guerra… Y us dexo ab el meu fill.</p>
<p>Gladys: Nó; jo no’l vull veure al vostre fill, qu’es tan crudel com
vós.</p>
<p>Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada
la guerra dexaré en llibertat a aquest home?</p>
<p>Gladys: Nó acabada la guerra; ara.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>rihent</em>: Nó; ara nó. Y axò que al present no’m
pot fer gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n’es partidari,
y’l rey es un gran rey.</p>
<p>Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (<em>Ab rabia.</em>)
Nataniel es mort.</p>
<h3 id="escena-vii-1">Escena VII</h3>
<p><em>Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn.</em></p>
<p>Coronel Talarn, <em>de la dreta</em>: Senyor…</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos.
(<em>S’acosta saludant lleugerament a Gladys.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que
avuy mateix tornés a la illa…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>mirant a Gladys</em>: Donchs, ara’m plau. Seguíu.
Podèu dirho tot ben alt.</p>
<p>Coronel Talarn: A la illa d’Ermàs.</p>
<p>Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?</p>
<p>Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab
l’altra banda del mar.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>esperant qu’enrahoni més</em>: Sí; ja ho sé. (<em>A
Gladys.</em>) Esperèuvos.</p>
<p>Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.</p>
<p>Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!</p>
<p>Coronel Talarn: Hi hà… aqueix home tan perjudicial.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Ho veyèu?</p>
<p>Gladys: Mes, el coronel es enemich d’ell, que un dia una bala…
(<em>El Rey se gira al coronel.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?</p>
<p>Rey Rodolf: Ben cert.</p>
<p>Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas
impensat. Y jo may d’en Nataniel puch dir sinó qu’es un home
extraordinari. (<em>Mirantse al Rey.</em>) Per cert, Senyor, que tenía
al punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure.
Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y’l fill meu, que ja
no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir: pare,
seguintlo ab els ulls, que s’allunyava. Y va quedar curat.</p>
<p>Gladys: Oh, Deu meu!</p>
<p>Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no
més són casualitats, y que’ls vividors exploten.</p>
<p>Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però…</p>
<p>Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de
miracles. (<em>El coronel obre’ls braços no sabent què dir.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.</p>
<p>Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho
agrahexo.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>reptantla</em>: Senyora!</p>
<p>Coronel Talarn: Senyor: m’he donat orde de tenirlo empresonat y lluny
de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva
vida.</p>
<p>Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l’orde de que ab la
matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la terra
ferma… y dexèulo en llibertat.</p>
<p>Gladys: Serà cert!</p>
<p>Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no’m fa por la
popularitat d’aquest home davant de la meva.</p>
<p>Gladys: Oh, no m’enganyèu, Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill.
(<em>Ella fa un moviment.</em>) Que al menys per ara consentiu en ser
estimada per ell. (<em>Somrihent y afanyós de que digui que sí.</em>) Me
sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que tanta
veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y’n dich sacrifici de ser
envejada per totes les dames de la Cort, com vos he dit, perque’l ser
preferida d’un príncep com Demetri es honra grandíssima en totes les
nacions.</p>
<p>Gladys, <em>ab horror</em>: Oh! (<em>Després dirigintse directament
al rey.</em>) Mes, què’m volen dir les vostres paraules que no sé si les
entench bé prou?</p>
<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Vos tinch, senyora, per una dama
d’una clara inteligencia.</p>
<p>Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu’es
deshonrós per mi.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Ho prenèu malament, Gladys.</p>
<p>Gladys: Lo que a mi’m proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra
familia?</p>
<p>Rey Rodolf, <em>indignat</em>: Nó. Elles són de sanch real.</p>
<p>Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (<em>Rihent fort.</em>) Està
bé. Y vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us
mira com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com
vós. Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí
del Infinit, y la carn vostra’s pudrirà al igual que la de tothom; y
potser més depressa.</p>
<p>Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu’heu après de les prèdiques d’aquest home!
Donchs, ara jo us juro que no’l veurèu may més, perque’l tindré tancat
en presó fonda tota la vida.</p>
<p>Gladys: Ara sóu vós; ara!</p>
<p>Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.</p>
<p>Gladys: Ara us conech; ara!</p>
<p>Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l’illa d’Ermàs a la vostra familia y
als soldats d’avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré, per
la vida y per la mort, més lluny y més secretament.</p>
<h3 id="escena-viii-1">Escena VIII</h3>
<p><em>Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que’s veu al fons
del jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant
s’anirà presentant mig cos y després de cap a peus.</em></p>
<p>Gladys, <em>en veu baxa, veyentlo</em>: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell!
Es Nataniel! (<em>Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de
tothom.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a mitja veu</em>: Quí es aquest home?</p>
<p>Gladys, <em>en veu baxa</em>: Nataniel: es Nataniel! (<em>S’ho diu a
ella matexa fins ab terror.</em>)</p>
<p>Coronel Talarn, <em>apart</em>: Si no pot ser que siga aquí!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>al coronel y a Gladys</em>: Però, quí es aquest
home?</p>
<p>Gladys, <em>al Rey</em>: Es Nataniel.</p>
<p>Rey Rodolf: Còm? Ell?</p>
<p>Nataniel, <em>a mitja veu</em>: Sí; jo’l sóch. (<em>Avençant
lleugerament.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>al coronel</em>: Me sóu traydor, coronel?</p>
<p>Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (<em>Alçant els braços al
cel.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>apart</em>: Me sento com morir!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>apart, ab cert terror</em>: Y ve cap a mi aquest
home!</p>
<p>Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (<em>A mitja veu, fent un
moviment cap a Nataniel.</em>)</p>
<p>Gladys: Senyor: què anèu a fer? (<em>Perquè’l Rey anava a dir que’l
detingués.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Nó. (<em>Pausa.</em>) Esperèuvos.</p>
<p>Coronel Talarn, <em>a Nataniel, bondadós</em>: No us acostèu més. Es
el Rey!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>apart</em>: No sé què hi hà en ell que imposa.
(<em>Reculant un xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s’atura. El
Rey s’atura també.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>a Rodolf</em>: Pobre pare!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a mitja veu a Gladys</em>: Sab el mal de Demetri y
se’n apiada.</p>
<p>Gladys, <em>ben baix</em>: Oh, sí!</p>
<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: No m’han comprès. L’altre fill!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>sense odi</em>: Còm heu arribat fins aquí?</p>
<p>Nataniel: Un nen com un sol de ros m’ha obert la presó.</p>
<p>Coronel Talarn, <em>apart</em>: El meu fill!</p>
<p>Nataniel, <em>al coronel</em>: Y m’ha dit que me’n anés. Y jo crech
en el cor dels nens.</p>
<p>Coronel Talarn, <em>que l’ha sentit, apart</em>: Oh, sí!</p>
<p>Gladys: Ay Deu!</p>
<p>Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?</p>
<p>Nataniel: Abraçat al pal d’un naufragi.</p>
<p>Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?</p>
<p>Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (<em>Rodolf se’l
mira fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>juntant les mans y suplicant</em>: Senyor…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>de cop</em>: Donchs bé. Coronel: (<em>Apart.</em>)
dexèulo sol ab aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.</p>
<p>Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Aquí’l teniu: siguèu bona ab el meu
fill. (<em>Se’n va ràpidament per la galería, dihent:</em>) Qu’es
estrany! Jo diría que ja l’havía vist, y no sé ahont.</p>
<h3 id="escena-ix-1">Escena IX</h3>
<p><em>Gladys y Nataniel</em></p>
<p>Nataniel, <em>que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha
desaparegut</em>: Mirèusel! (<em>Pausa.</em>) Pobre! ’L pobre!</p>
<p>Gladys: Per què?</p>
<p>Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l’ayre
com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.</p>
<p>Gladys: El compadiu?</p>
<p>Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.</p>
<p>Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.</p>
<p>Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que
s’esborraràn les gerarquíes…</p>
<p>Gladys: Vós… (<em>No gosant a seguir.</em>)</p>
<p>Nataniel: Dièu.</p>
<p>Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que
us faig me revolteja per l’ànima, y m’ofega. Vós sóu Jesús.</p>
<p>Nataniel, <em>ab pena</em>: També vós ho dièu!</p>
<p>Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.</p>
<p>(<em>Dit tot molt íntim.</em>)</p>
<p>Nataniel: Jo no’l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y
tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia
llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de mon
cor s’ha ajocat. O potser jo sóch… (<em>Acudintli altra idea.</em>) No
heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten
aquell mar, les estrelles sembla que’s fonen, igual que quan los núvols
s’espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s’asserena, y les
estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una
d’aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent de
passeres a Deu sobre aquelles mars d’aygues eternes.</p>
<p>Gladys: Mes, vós teniu gran poder…</p>
<p>Nataniel: Perque estimo molt.</p>
<p>Gladys: …que no’l té ningú. Y per axò us seguexen.</p>
<p>Nataniel: Perque estimo més que tothom.</p>
<p>Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo,
que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot
ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans a
les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum ni
una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys que
pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya que
acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la superbia
nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar altra materia,
per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab, si d’un sér
pervers que’s va morir també dexant vivent altre sér, com ell, de males
entranyes, que’n diuen home… (<em>Nataniel la va a interrompre.</em>)
Nó, nó; (<em>No dexantlo dir.</em>) que ara jo, al trobarvos a vós, de
primer desde’l castell d’Orlof, sentintme un instant morir al mirarvos
per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant sentintme que
vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent les montanyes de
vostres primeres predicacions, contemplant a la gent que plorava feliç
parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats que vós havieu fet
agermanar, armes que vós havieu desviat al punt d’engegarse, coltells
encara ab la sanch del vostre pit, perque vós los havieu rebut per
salvarne d’altres… Y m’han mostrat nens plorant, que sols sentint vostre
nom ja no ploraven, sinó que dolçament somreyen. Y m’han dit també ara
mateix que en tal lloch vós havien vist la nit passada y que en tal
altre’ls hi aparexieu sovint. Y jo anant de poble en poble seguint els
camins que’m deyen que vós havieu seguit derrerament, fins ensenyantme
la emprenta de vostres peus, que havieu dexat en la roca a vora de la
font espantadiça, que raja ab abundancia des de qu’en ella vareu posar
els llavis, la gent que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els
sers ja privats de vida que han tornat a halenar entre nosaltres…
(<em>Nataniel ja s’havía cubert la cara ab les mans
avergonyit.</em>)</p>
<p>Nataniel: Oh, callèu; callèu!</p>
<p>Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus…</p>
<p>Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!</p>
<p>Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m’he trobat que un món s’ha fos al meu
voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no havía
vist may, per sobre’l que caminava, y que era jo matexa! Y’m trobo ara
que hi hà una mà que m’empeny cap a vós y que’m fóra desesperant
morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans, cloure’ls ulls,
cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y volguent que tot
soroll s’apagui sobre la Terra per escoltar jo sola les vostres petjades
dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos dits de morta, aniré
esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per axecarme y
seguirvos.</p>
<p>Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu’ell ja ho va
dir que baxarà sobre d’un núvol a la Terra.</p>
<p>Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara
dintre de la meva fossa esperantvos a vós.</p>
<p>Nataniel: Deu vindrà! Deu!</p>
<p>Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!</p>
<p>Nataniel, <em>ab desesperació</em>: Oh, Senyor! Quina tristesa més
gran la meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch
arrencar de l’ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com
vós matexa, y tot lo que’l món veu en mi d’extraordinari enlloch se
troba. Jo vinch ara d’una presó en terra deserta, d’hont no he pogut
sortir fins al present, y vós veniu d’un país hont m’han vist a cada
instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que ni’m
creuen ni’m saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom es
germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre aquestes
planes y montanyes, que les fecundisa’l mateix sol, que les rega la
matexa pluja; de que l’home per tot arrèu sent el mateix impuls
d’estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab els
matexos dolors per tot y s’estima per tot als fills que du a la vida! Y
m’escolten, y’m creuen un sér superior a n’ells, y’s fanatisen per mi y
no per lo que’ls hi predico, que no creix ni germina tantsols en les
seves ànimes! Es fals lo qu’heu vist als pobles de que jo hi dugui la
harmonía. Jo sóch divinitat per la gent que’m segueix, perque porten ab
ells al fons del séu fons l’odi y l’orgull de raça y de fortuna. Vol un
poble la meva amistat perque curi als séus dels mals del còs ò’ls hi
faci guanyar diners ò prestigi, ò li dongui la victoria de les armes
sobre un altre poble. Y cada un d’aquests pobles creu ser privilegiat
per Deu, y com que a mi’m creu fill d’aquest Deu, me vol cada home per
ell. Quina desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que
m’estima y que està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech
que vaig sol sempre.</p>
<p>Gladys, <em>sovint ab cert despit</em>: Es qu’estimèu massa, y
estimèu poch. Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el
partiu en mils de mils d’engrunes, y per vós no us ne queda.</p>
<p>Nataniel: Faig com Jesús.</p>
<p>Gladys: Perque’l sóu, Jesús.</p>
<p>Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la
Terra.</p>
<p>Gladys: Sí, perque sóu Ell.</p>
<p>Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.</p>
<p>Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes
com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a
sobre. Tirèuhi aquest cor, qu’es tan gran com un bloch de penyes, y
remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no’s fan grans edificis
durables, sinó ab blochs com a penyes.</p>
<p>Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (<em>Volguent acabar.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>ab despit y recança</em>: Com Ell! Com Ell! Qu’Ell se va
encarnar en una sola persona, y’l séu amor no’l va volguer encarnar com
a home, en una sola persona. No s’hi va veure el prodigi del amor d’un
Deu, fet home, per una dòna. No’s va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu el
mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint plena
de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós anirèu ab el
front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a la terra,
sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us creguin y
segueixin. Jo tinch montanyes d’or, y entre’ls homes també l’or fa
miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa, vós
predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo dalt de la
montanya d’or als més esquerps, perque us sentin y us vegin. Y jo tinch,
a més, dintre meu el cor d’una dòna. Y sóch hermosa, y sé plorar. Y té
més força que’l Diluvi una llàgrima de dòna! (<em>Plora de despit perque
no’s sab fer estimar per Nataniel.</em>)</p>
<p>Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y
les vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.</p>
<p>Gladys: Ay Deu meu! que no’m sabèu compendre ni’m podèu compendre!
(<em>Plorant ab desesperació.</em>) Perque hi hà la immensitat d’un
Infinit que’ns separa a nosaltres dos: l’home-Deu y la dòna-dòna.</p>
<p>Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els
homes.</p>
<p>Gladys, <em>que queda aturada de moment, després diu resolta</em>:
Nataniel!</p>
<p>Nataniel: Què volèu?</p>
<p>Gladys: Quín es ara’l vostre desig més gran?</p>
<p>Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s’acabi la guerra
encara que’m costi la vida.</p>
<p>Gladys: Saben que sóu aquí’ls vostres companys?</p>
<p>Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts
altres. Jo he dit als primers que m’esperessin hont eren.</p>
<p>Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per
vós, y seré aquí. (<em>Resolta.</em>)</p>
<p>Nataniel: Sí, tornaré. (<em>Tot anantsen.</em>) Fòra de mí les
passions de la terra!</p>
<h3 id="escena-x-1">Escena X</h3>
<p><em>Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y
Vescomte d’Arlet. Nataniel se n’ha anat pel fons de la escena.</em></p>
<p>Gladys, <em>axugantse’ls ulls ab rabia</em>: Sóch boja, y vull serho
de boja! (<em>Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la
dreta.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys! Per què no m’ho han dit qu’ereu aquí?</p>
<p>Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!</p>
<p>Comte d’Orlof: Gladys!</p>
<p>Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que’s tanquessin
totes les portes d’aquest parch y que’s posés un cercle de guardies ben
espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una altra
vegada.</p>
<p>Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.</p>
<p>Comte d’Orlof, <em>bromejant</em>: Li quedaría’l cel per
escaparse.</p>
<p>Gladys: Ay, comte, que anant pel món m’han caygut les ales!</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.</p>
<p>Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (<em>Preparantli una cadira ab
un coxí.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>oferintli</em>: Gladys: vós aquí, y jo als
vostres peus, fent de soldat per por del aereoplà.</p>
<p>Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no’n parlèm de soldats.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>als demés</em>: Tots aquí! Tots!</p>
<p>Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.</p>
<p>Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu’era tan
esperada.</p>
<p>Comte d’Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre
tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal
l’aereoplà. Té a Nataniel.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>no entenentho, mig rihent</em>: A Nataniel?</p>
<p>Gladys: Vós també, d’Orlof, contra aquest home? (<em>Ab tò de
quexa.</em>)</p>
<p>Comte d’Orlof: No ho creguèu, Gladys.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un
carro de foch.</p>
<p>Gladys, <em>a Arlet</em>: Vós sóu un sér vulgar.</p>
<p>Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.</p>
<p>Gladys: Vós la sóu, la formiga. (<em>Riuhen els altres. Gladys,
ofesa, s’alça.</em>) Jo no vull que s’ofenga a Nataniel.</p>
<p>Vescomte d’Arlet, <em>al Comendatore</em>: Potser sí qu’es rivalitat
professional, perque ell cura, y vós…</p>
<p>Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.</p>
<p>Gladys, <em>fent per riure</em>: Nó; si no m’ofench; nó.</p>
<p>Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.</p>
<p>Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m’ajudèu… curaré a
tothom, per més malalt que estigui.</p>
<p>Vescomte d’Arlet, <em>al Comendatore</em>: Prou! (<em>Perquè’l
Príncep no ho entengui.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!</p>
<p>Comendatore Morelli: Agenollat y tot?</p>
<p>Gladys: Estèu perdonat. (<em>Tots riuhen. No’l dexa agenollar.</em>)
A seure ben formal desseguida!</p>
<p>Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque
se’n va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.</p>
<p>Gladys, <em>rihent</em>: Val més que me’n riga!</p>
<p>Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m’he consumit tot aquest
temps, no esplicantme la vostra fugida!</p>
<p>Gladys: Me’n vaig anar perque vós, que tantes paraules m’heu donat
d’una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que jo
us he demanat en ma vida. (<em>Ab dolcesa.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Jo a vós?</p>
<p>Gladys: Sí.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>neguitejantse per la malaltía</em>: Comendatore:
no estich bé axís.</p>
<p>Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (<em>Posantli bé’l
coxí.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>a Orlof</em>: Donchs, està molt mal?</p>
<p>Comte d’Orlof: Sí! Y us prego…</p>
<p>Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.</p>
<p>Gladys: Si no sé…</p>
<p>Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos
voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.</p>
<p>Gladys: Y si cambiessim de conversa?</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, nó. (<em>Neguitós</em>). De la meva poca
paraula.</p>
<p>Comte d’Orlof: Nó, Príncep.</p>
<p>Comendatore Morelli: Val més dirho.</p>
<p>Gladys, <em>ab dolcesa</em>: Donchs, que’m vau prometre conseguir del
Rey que no perseguís a Nataniel.</p>
<p>Príncep Demetri: Y n’hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que’l meu pare
a mi may m’ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que al
món s’ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del
país…</p>
<p>Gladys: Nó, nó. (<em>Ab el cap més que ab les paraules</em>).</p>
<p>Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y
nosaltres fantasièm: ja ho diu.</p>
<p>Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare.
(<em>Diu axò fingint naturalitat.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys,
faría… Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.</p>
<p>Gladys: Què farieu?</p>
<p>Príncep Demetri: Demanèume.</p>
<p>Gladys: Què us puch dir!… Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al
vostre pare?</p>
<p>Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque’l meu pare sab que
jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m’es aborrida sense
vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no’n puch seguir cap
altre.</p>
<p>Gladys: Y ell se’n ha rigut!…</p>
<p>Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us
n’anèu y no volèu ser la meva esposa.</p>
<p>Gladys: Y se’n ha rigut encara més el vostre pare!</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu’ell m’ha dit que consentía en
tot…</p>
<p>Gladys: No es veritat axò!</p>
<p>Príncep Demetri: M’ho ha dit.</p>
<p>Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos
enganyava miserablement.</p>
<p>Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare,
Gladys. Y no consento que se l’insulti al meu davant al meu pare y al
meu Rey. (<em>El comendatore li fa olorar un pom d’essencies. Silenci
general. Al cap d’una estona Gladys s’axeca per anarsen</em>). Ahont
anèu? Jo no vull que us n’anèu del meu costat!</p>
<p>Gladys, <em>allargantli la mà serena</em>: Adéu, Príncep. (<em>Ell no
li pren y s’axeca apoyat en Orlof mig plorant.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins
arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (<em>Desprenentse de
tots.</em>) y’m sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes,
qu’a mi me’n falten, que Deu no me les ha donades.</p>
<p>Comte d’Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (<em>Gladys torna a
asseures.</em>) Y vós, Príncep. (<em>També perque s’assegui.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>no volguent asseures</em>: Nó, nó; ara nó.
Gladys: donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (<em>Ella no’s
mou.</em>) Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo
tantsols. Veníu.</p>
<p>Comte d’Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.</p>
<p>Vescomte d’Arlet: Sí; ’l Rey. (<em>Gladys ja s’havía axecat per
anarsen ab Demetri; mes s’aturen abans de caminar veyent al Rey y als
seus cavallers</em>).</p>
<h3 id="escena-xi-1">Escena XI</h3>
<p><em>Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli,
Vescomte d’Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres
y gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació.</em></p>
<p>Príncep Demetri, <em>mentres baxa la Cort</em>: Estèuse al meu
costat, Gladys, y’m sentirèu y veurèu si us estimo.</p>
<p>Gladys: Oh, nó! (<em>Ab despreci, apartantse del Príncep.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>ab alegría desde mitja escala</em>: Demetri: noves
magnífiques de la guerra! (<em>Ensenyantli un telegrama que du a la
mà</em>).</p>
<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor!…</p>
<p>Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un
hèroe! Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut.
(<em>El ministre’l busca entre’ls altres telegrames. Gladys queda enrera
oblidada.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!</p>
<p>Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu’està ab nosaltres.</p>
<p>Primer ministre, <em>a Demetri pel telegrama</em>: Ve de la capital
de la Alcuria.</p>
<p>Príncep Demetri: Es nostra la capital?</p>
<p>Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant,
que són set, y n’hi hà dalt d’una montanya. Però, llegíu, llegíu, que
diable!</p>
<p>Primer ministre, <em>llegint</em>: “Hem près la Capital ab les
fortaleses. L’exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la
cavallería. Ara’ls perseguim d’aprop, y arriben noticies de que van
entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa. Ha
costat molta sanch dels nostres…”</p>
<p>Rey Rodolf, <em>interrompent la lectura per llegir ell mateix</em>:
“…pero més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y
ferits.”</p>
<p>Primer ministre, <em>tornant a llegir</em>: “El Príncep Albert ha
entrat a la ciutat triomfalment.”</p>
<p>Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres.
(<em>El Rey ho diu com si ho portés el telegrama.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>abraçant a son pare</em>: Pare!</p>
<p>Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà
al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al meu
llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy protegeix
la nostra causa, qu’es la més justa. Que’s comuniqui al país
immediatament la noticia.</p>
<p>Altre ministre: Ja s’està fent.</p>
<p>Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les
campanes de la Séu!</p>
<p>Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels
carrers.</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se’m
comuniqui.</p>
<p>Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment,
perque l’exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos
(<em>Pels altres telegrames que porta.</em>) han tingut d’anarse a posar
molt lluny reventant cavalls…</p>
<p>Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no
haguessin d’arribar aquí y al món enter. (<em>Rihent.</em>) Senyor
Ministre de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar
desde aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de
tot l’exèrcit. (<em>Gran remor general de satisfacció.</em>)</p>
<p>Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo
que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de tot
lo sobrant…</p>
<p>Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota
la Nació un sol contrari de la nostra política. (<em>Adonantse de
Gladys.</em>) Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.</p>
<p>Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch…</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de
nosaltres…</p>
<p>Gladys, <em>irònica</em>: Oh, nó, Príncep. (<em>Se sent remor lleuger
de veus de fòra.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre
tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit. Veritat,
senyors? (<em>Mig rihent als cavallers.</em>)</p>
<p>Cavallers: Oh, sí! –Es clar! –Es un fet. –Quí’s pot oposar?</p>
<p>Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d’aquexa nació que s’ha atrevit a
resistir al meu poder may més hi haurà motius perque’s parli d’ella.
(<em>Remors més fortes al exterior.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Exes remors?</p>
<p>Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu
en aquest palau, ve a aclamarvos.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Y vós no’m felicitèu, senyora?</p>
<p>Gladys: Jo m’atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la
Humanitat perque s’estroncarà aquest riu de sanch.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>sever</em>: No diguèu més. (<em>Dirigintse a un
oficial de la Guardia que ve ràpit del fons de la escena.</em>) Què hi
hà, cavaller?</p>
<h3 id="escena-xii">Escena XII</h3>
<p><em>Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia,
Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería.</em></p>
<p>Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra
Magestat.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>als ministres</em>: Puch sortir a la balconada de la
plaça.</p>
<p>Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí,
hi hauría una bogería d’entusiasme… (<em>El Rey dubta.</em>)</p>
<p>Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (<em>Perque’l Rey ho
senti.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>al Oficial</em>: Donchs, cavaller: que s’obrin totes
les portes, y que vinga’l poble. (<em>Els cavallers ab el Rey se’n van
cap a l’esquerra.</em>) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre
pare.</p>
<p>Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (<em>Tothom s’ha oblidat de
Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha
desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada, havía
pujat tres grahons y no’ls ha tornat a baxar. Els ciutadans entren
atropellantse, y’ls soldats y guardies del palau els aturen al fons.
Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una colla envers
la Cort. Després, l’un darrera l’altre, se van acostant els ciutadans.
Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el Rey els de la Cort,
l’escena s’omple. El que parlarà al Rey te de ser un home de mitje edat,
vestit de negre y tirant a menestral. Mentres els ciutadans van entrant
se van descubrint.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a un cavaller</em>: Y encara les campanes de la Seu
no toquen a Gloria!</p>
<p>Ciutadà: Senyor…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a un ministre</em>: Que parli.</p>
<p>Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.</p>
<p>Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos
carrers en senyal d’immensa alegría, vos dono la enhorabona pel triomf
d’avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (<em>Ara se sent
al lluny una música que tan aviat s’acosta com s’aparta.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>quexantse a un ministre</em>: A la fi; una
música!</p>
<p>Ciutadà, <em>al Rey</em>: El poble us estarà eternament agrahit. Sou
el rey més gran de tota la Terra: els llorers d’avuy no’s marciràn may.
(<em>El rey no escolta’l discurs.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>a un altre ministre</em>: No se senten les campanes
encara!</p>
<p>Ciutadà: Ciutadans: Vísca’l Rey!</p>
<p>Poble: Vísca! Vísca!</p>
<p>Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.</p>
<p>Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos
transmeto el séu gran reconexement. El dia d’avuy no s’esborrarà may més
de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.</p>
<p>Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.</p>
<p>Primer ministre: L’exèrcit s’ha coronat de gloria: el nostre
agrahiment al…</p>
<p>Ciutadà: Vísca l’exèrcit!</p>
<p>Poble: Vísca!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>avençant</em>: Donchs, jo. (<em>Al poble.</em>)
Poble: Vísca sobre tothom el Príncep Albert!</p>
<p>Poble: Vísca!</p>
<p>Rey Rodolf: Vísca’l meu fill, que us ha dut a la victoria! (<em>Ara’s
comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la Sèu.</em>)</p>
<p>Poble: Vísca!</p>
<p>Rey Rodolf: S’han tornat bojos a la Sèu!</p>
<p>Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (<em>Se sent passar
altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble s’arremolina
al lluny, y la remor va crexent y venint.</em>)</p>
<p>Poble, <em>al lluny</em>: Què hi hà? –Què hi hà? –Dexèu passar!
–Dexèu passar! –Es Nataniel!</p>
<p>Altra gent, <em>més aprop</em>: Es Nataniel! –Es Nataniel, qu’es
aquí!</p>
<p>Altres, <em>encara més aprop</em>: Nataniel! –Nataniel!</p>
<p>Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (<em>Avença Nataniel
seguit de Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d’altra gent dels
seus.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>al lluny y ab els braços enlayre</em>: Senyor!
Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>rihent satisfet</em>: Acostèuvos, qu’ara sí que jo us
la donaré la pau. (<em>Nataniel s’ha anat acostant.</em>) Mon fill es
triomfador.</p>
<p>Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.</p>
<p>Rey Rodolf: Primer que’ls morts hi hà la gloria.
(<em>Imperatiu.</em>) Que toquin a Gloria! (<em>Als ministres.</em>) Còm
es que s’erren els que les toquen?</p>
<p>Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!</p>
<p>Rey Rodolf: Soles? (<em>Rihent rabiós.</em>) Ah farsant! (<em>Un
cavaller ha baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que
llegeix totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte.</em>)</p>
<p>Primer ministre: Senyor… (<em>Ràpit.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>ràpit</em>: Què?</p>
<p>Primer ministre: Llegíu, Senyor. (<em>Mentres els Ministres parlen
acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>ab veu íntima</em>: Pobre pare! (<em>Les campanes molt
de temps en temps toquen a morts.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf, <em>per lo que llegeix</em>: Què! Què diu! Senyors
Ministres!… (<em>Se’ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey
torna a mirar el telegrama.</em>) Si no pot ser! Si estich somniant!
Qu’estèm derrotats! Que se’ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho
diu axò? (<em>Pegant sobre’l paper.</em>) Qu’es veritat? (<em>Dóna’l
telegrama a un altre Ministre.</em>) Teníu, que jo no ho puch llegir.
Mes nó; tornèumel. (<em>Seguint llegint.</em>) Que’ls derrotats han
tornat enrera y s’han apoderat altre cop de la Capital! (<em>Al Ministre
de la Guerra.</em>) Y’ls nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què
no s’han defensat y no han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els
cobarts! Els vils! (<em>Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats
fan anar enrera y cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel,
arremolinantse tots no sabent lo què passa.</em>)</p>
<p>Primer ministre: Senyor! Per Deu! (<em>Perque no cridi.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes
noticies més hi hà? (<em>Al Ministre de la Guerra que té a la mà un
altre telegrama.</em>) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel!
(<em>El Ministre no l’hi vol donar.</em>) El telegrama! Jo!</p>
<p>Primer ministre: Nó. Perdonèu.</p>
<p>Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?</p>
<p>Primer ministre: Per Deu, Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!… (<em>Li arrebaça.</em>) Que ab mi
està Deu! (<em>Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara’l
llegeix.</em>) Nó! Nó! Es mentida!</p>
<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor… (<em>Al vèurel com boig y posantli’l
pit a sobre séu.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (<em>Plorant
ara.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri, <em>que li ha pres el telegrama</em>: Que’l meu
germà es mort! Ho sentiu? (<em>Als ministres. Gran remor del poble,
qu’ha sentit el crit del príncep. Nataniel y’ls seus agrupats ben
espessos, muts.</em>) Ho sentiu? Que’l Príncep Albert ha mort! (<em>Al
poble.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (<em>Als cavallers.</em>) Y
vosaltres, còm es qu’ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab
ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>plorant</em>: S’ha confirmat, Senyor!</p>
<p>Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho
certifiquen.</p>
<p>Rey Rodolf: Ah, niçaga d’assessins, qu’has mort al meu fill! Jo’t
castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent? Oh
poble! Oh poble meu qu’estimo!</p>
<p>Poble: Nó! Guerra!</p>
<p>Rey Rodolf: Guerra als assessins!</p>
<p>Poble: Sí: guerra! –Sí: venjança! –Guerra! –Guerra!</p>
<p>Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no’l venjaràs tu al teu germà?</p>
<p>Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.</p>
<p>Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!</p>
<p>Poble: Sí: tots! –Guerra!</p>
<p>Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats!
(<em>Donantlhi.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!</p>
<p>Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!</p>
<p>Poble: Guerra! –Guerra! –Vísca’l Príncep Demetri! –Vísca!</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!</p>
<p>Rey Rodolf: Axécala enlayre!</p>
<p>Príncep Demetri: Sí. En…layre. Oh Deu! (<em>La abaxa sense poguerla
alçar.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Va!</p>
<p>Príncep Demetri: No… puch. (<em>Li cau a terra. Remor del poble
fentse enrera.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (<em>Se cobreix la cara ab les
mans y s’amaga entre’ls cavallers</em>).</p>
<p>Príncep Demetri: Me manquen forces! (<em>Ja abans havía baxat les
escales.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Quína desventura!</p>
<p>Primer ministre, <em>al Rey</em>: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm!
(<em>Se l’emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap
dalt.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Quína vergonya! (<em>El poble se’n va
remorejant.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>als séus</em>: Agenollèuvos, germans!</p>
<p>Dorman: Preguèm pels morts.</p>
<p>Slavis: Perque morin els assessins.</p>
<p>Nataniel: Nó. Perque’s convertexin els matadors. (<em>Demetri
s’estava al peu de la escala ab Orlof y’ls séus.</em>)</p>
<p>Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri.
Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (<em>Orlof, Comendatore y
Arlet s’han tirat enrera desaparexent.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys: què fer?</p>
<p>Gladys: Pregar.</p>
<p>Nataniel, <em>als séus</em>: Per la pau del món sempre!</p>
<p>Gladys: M’estimèu, Demetri?</p>
<p>Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!</p>
<p>Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.</p>
<p>Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l’Univers, sempre!</p>
<p>Gladys, <em>a Demetri</em>: Agenollèuvos. (<em>Ell dubta mirant cap
ahont se n’ha anat son pare.</em>) Agenollèuvos! Agenollèuvos!</p>
<p>Príncep Demetri: Sí.</p>
<p>Gladys: Gracies.</p>
<p>Nataniel: Pare Nostre… (<em>Tothom ho va dihent fent una remor
seguida, tot barrejant les veus com la remor de les fulles d’un bosch.
Tots estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té
les mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d’altres, aprop y
lluny, toquen a morts.</em>)</p>
<p>Teló</p>
<h2 id="acte-tercer">Acte tercer</h2>
<p><em>Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s’oviraran les
montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La escena,
iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema, troços de
camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera perque la escena
resulti ben clara. Sobre la planura’s veuran en diferents llochs altres
fogueres; aquestes visiblement molt petites a causa de la distancia en
que figuraran que són. El cel serà’l d’una nit serena, plè d’estrelles
brilladores.</em></p>
<h3 id="escena-primera-2">Escena primera</h3>
<p><em>Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan
acabant d’omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja
plena del tot resulta més alta que’l terrer a causa del gran número de
morts que hi hà dessota. Al axecarse’l teló, mentres sis dels homes van
tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més alt, toquen ab
les seves dolçaynes el final d’un cant trist. Fins que s’acaba la tonada
no començarà’l diàlech. Començat aquest, se sentiran, molt llunyanes,
altres dolçaynes en diferents indrets.</em></p>
<p>Slavis: Sabèu que s’hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena
quedarse defora? (<em>Ficat encara de cames al clot, que va acabantse
d’omplir depressa</em>).</p>
<p>Sergi: Ja’ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s’acabarà may
la terra del món per ferhi clots.</p>
<p>Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als
altres… assessinats… tampoch.</p>
<p>Slavis: Cada palada que’ns cau sobre dels peus me sembla un afalach
de la mare-Terra.</p>
<p>Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.</p>
<p>Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que
tots serèm germans?… (<em>Dorman no contesta.</em>)</p>
<p>Sergi: …Y que la pau serà per tot y per sempre?</p>
<p>Dorman, <em>després d’arronsarse d’espatlles silenciós</em>: Per ara,
colguèm morts.</p>
<p>Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?</p>
<p>Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica,
n’estich segur: quan no parla, ja no tant.</p>
<p>Alexis: Sent axís com ets… li fas un tòrt.</p>
<p>Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la
vida.</p>
<p>Slavis: Nosaltres l’estimèm més que tu, que’l creyèm sempre en
tot.</p>
<p>Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.</p>
<p>Els altres: Jo també. –Y jo. –Tots.</p>
<p>Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t’atormentessin… qui sab
si desdiríes!</p>
<p>Alexis: Jo desdir? Malviatge!</p>
<p>Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no’l creus gayre
tu!</p>
<p>Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.</p>
<p>Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.</p>
<p>Dorman: Qui sab!</p>
<p>Alexis: No m’agrada que dubtèu de mi.</p>
<p>Dorman: Quan dubto d’alguna cosa es que no està en mi que dexi de
dubtar.</p>
<p>Sergi: Perque no tens fè en ell… dubtes d’ell.</p>
<p>Dorman: En vosaltres sí que no’n tinch gayre.</p>
<p>Slavis: Ni en mi tampoch?</p>
<p>Dorman: Dexèmho estar.</p>
<p>Sergi: No m’ho diràs a mi! (<em>Un xich desafiador.</em>)</p>
<p>Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!… (<em>Amenaçador.</em>)</p>
<p>Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau… per
tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (<em>Queden parats.
Pausa.</em>) Sentiu? La oració dels morts allà baix.</p>
<p>Alexis: També allà acaben d’omplir una rasa.</p>
<p>Slavis: N’hem omplertes vint y set de rases! (<em>Ab gran
tristesa.</em>)</p>
<p>Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y
en un espay tan curt!</p>
<p>Slavis: Quina rabia que’s teníen! N’hi havía que morts y tot quedaven
abrahonats, com si fossin vius encara.</p>
<p>Dorman: Jo, al enterrarne, ’ls separo sempre. Nataniel no ho vol
que’ls enterrèm… d’aquella manera.</p>
<p>Sergi: Jo n’he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà…
y sobre’ls llavis. Oh, y que l’aguantava ab el braç trencat!</p>
<p>Slavis: De la seva mare?</p>
<p>Alexis: De la seva esposa? O potser de la…?</p>
<p>Sergi: D’una noyeta petita y tota rossa, que reya! (<em>Pausa.</em>)
Y ara, aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre’ls llavis de
son pare! (<em>Pausa. Tots parlaran de tant en tant.</em>)</p>
<p>Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m’acut al pensament
si algú dels enterrats no es encara ben mort… y’s revifa…</p>
<p>Alexis: Oh; axò nó!</p>
<p>Sergi: Ja n’estèm segurs.</p>
<p>Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella
sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo, fondo:
sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís…</p>
<p>Slavis: Si hagués sigut veritat!</p>
<p>Sergi: No podía ser!</p>
<p>Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m’ha semblat sentirho
encara: sop, sop, sop!</p>
<p>Alexis, <em>que s’havía separat un xich</em>: Allà baix ja se sent
picar.</p>
<p>Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no
la dexa fer a ningú.</p>
<p>Alexis: Ay, si aquest sol d’avuy ens portés la pau, quina alegría pel
món.</p>
<p>Dorman: No ho cregues, que són molts els que s’aborrexen, y volen
matar, matar sempre!</p>
<p>Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!…</p>
<p>Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (<em>Tornantho a
dir natural.</em>)</p>
<p>Sergi: Deu tot ho pot. (<em>Dorman ja escura l’eyna.</em>)</p>
<p>Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan
dolenta, (<em>Escoltant.</em>) fins a l’estrém de que ha passat un
aucell cantant.</p>
<p>Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no’l
troba!</p>
<p>Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l’haurien
agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell ho
ha demanat, s’han fet muts els canons y han reposat els fusells y les
espases. Y fins a demà, han dit els que’s mataven.</p>
<p>Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més,
que Nataniel es Jesús que ha tornat.</p>
<p>Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.</p>
<p>Slavis: Com que sí que hi creuen!</p>
<p>Dorman, <em>sarcàstich</em>: Sí; hi creuen; mes, els odis no
s’aplaquen, y tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell
que avisi als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d’amor, y
que fugin, que fugin de tota la raça humana.</p>
<p>Alexis: Anèm ab Nataniel.</p>
<p>Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.</p>
<p>Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (<em>Surten
tots per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc..</em>)</p>
<h3 id="escena-ii-2">Escena II</h3>
<p><em>Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l’altra part caminant poch a
poch l’un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant
per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té una
petita alçada, senyalant que hi hà’ls morts a sota. Després entra’l
Príncep Demetri.</em></p>
<p>Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?</p>
<p>Gladys: No ho sé. M’atreya aquesta foguera y’ls homes qu’eren aquí
enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra sobrera’s
veu que n’hi hà molts aquí sota nosaltres.</p>
<p>Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan
endintre…?</p>
<p>Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu’està’l món, val més
ser entre’ls morts que no pas entre’ls vius esperant l’hora. Y no m’heu
dit que’l vostre pare també recorre aquests llochs?</p>
<p>Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho
diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.</p>
<p>Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la
causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser? Per
matarlo?</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el
mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu en
son auxili, com sent fondo terror, y fins s’arriba a creure a voltes
qu’es l’assessí del séu poble.</p>
<p>Gladys: Sí, l’assessí!</p>
<p>Príncep Demetri: Cóm creure que si’l seny del meu pare no estigués
pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?</p>
<p>Gladys: Axò es cert.</p>
<p>Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que’l meu
pare sent com una mena d’espant per Nataniel, y’s diría que aquest home
l’atrau contra la seva voluntat…</p>
<p>Gladys: Vós axò no m’ho havieu revelat may, Demetri.</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest
lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si’ns trobessim a les
portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent d’ales per
tot y ab una d’elles fregant la nostra cara. No la sentiu, Gladys, com
jo la sento?</p>
<p>Gladys: Sí. Y’l séu alè gelat no’m dóna cap tristesa ni
m’espanta.</p>
<p>Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque’l sento al costat vostre,
que fins me sembla que’ls braços de la Mort al plegat als dos ens
estrenyen.</p>
<p>Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en
mig d’aquestos llochs de desventura.</p>
<p>Príncep Demetri: Oh si, anèm!</p>
<p>Gladys: Fèu que s’acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré…</p>
<p>Príncep Demetri, <em>molt apassionat</em>: Còm m’ho agrahirèu; còm?
Diguèumho.</p>
<p>Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, Gladys!</p>
<p>Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.</p>
<p>Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!</p>
<p>Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (<em>Axugantse les
llàgrimes.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Ve gent.</p>
<p>Gladys: Depressa! (<em>Surten ràpidament.</em>)</p>
<h3 id="escena-iii-2">Escena III</h3>
<p><em>Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda
contraria de la que se’n han anat Gladys y Demetri. Després vénen
Nataniel y altres dels séus.</em></p>
<p>Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa
de prop de la collada.</p>
<p>Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.</p>
<p>Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes
senceres…</p>
<p>Slavis, <em>veyentlo venir</em>: Ja es aquí Nataniel.</p>
<p>Sergi, <em>ab alegría</em>: Oh, en Nataniel!</p>
<p>Nataniel, <em>entrant ab altres</em>: Germans meus: bon dia tots.</p>
<p>Dorman, <em>mirant al cel</em>: Bon dia. (<em>Els altres també ho
diran més baix.</em>)</p>
<p>Nataniel: No n’estàs cert, tu, Dorman, de que’l sol va venint y que
aviat resplandirà per tot sobre la Terra?</p>
<p>Dorman: Sí que n’estich de cert.</p>
<p>Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s’apagaría ara mateix aquest sol
y s’axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser…
perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (<em>Renyantlo
carinyosament.</em>)</p>
<p>Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (<em>Anantli a
besar la mà.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>negantshi</em>: Nó. Als braços! (<em>Abraçantlo.</em>)
Y ara, a axecar la creu d’aquí.</p>
<p>Slavis: No són aquí les fustes.</p>
<p>Sergi, <em>mirant lluny</em>: Ja veig que les porten.</p>
<p>Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida’ls
arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que’ns envolta, y que
l’han llaurat els canons, el plantèm de creus. L’han regat ab sanch de
germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus parents
y amichs… Que’ls arbres d’aquest camp donguin el fruyt de la pau per
aliment de les ànimes. (<em>Remor lleuger de satisfacció dels
séus.</em>)</p>
<p>Slavis: Mes, repòsa, qu’estaràs fatigat.</p>
<p>Nataniel: Fatigat… De què?</p>
<p>Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat
obrint la terra.</p>
<p>Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres
germans.</p>
<p>Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig
del xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.</p>
<p>Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna
tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía per
axugarse les llàgrimes! (<em>Arriben dos altres de la colla portant dues
fustes negres, amples y llargues, per la creu.</em>) Ah! Ja són aquí les
fustes per la creu! Anèmla a axecar, que’s daleix per sostenirla la
terra. (<em>Els treballadors dexen les fustes a terra, l’una al costat
de l’altra.</em>)</p>
<p>Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.</p>
<p>Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab
dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos
germans, y’l pare no s’ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a la
lluyta, li va dir: No’ls dexis! Y no’ls ha dexat, que s’ha assegut a
terra y ha mort també’l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde
dintre la fossa. (<em>Sergi comença a fer el sot. La creu s’alçarà al
mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un
estrém de la creu.</em>)</p>
<p>Alexis, <em>parlant ab una colla</em>: Totes les ha plantades ell,
les creus.</p>
<p>Dorman, <em>als de la colla</em>: Qu’es hermós vèurel ab aquexa
confiança en la seva obra! No l’he vist ni un instant desesperançat de
conseguirla…</p>
<p>Un de la colla: Ni jo tampoch.</p>
<p>Altre de la colla: Ni nosaltres.</p>
<p>Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els
odis s’han encès ab més força.</p>
<p>Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?</p>
<p>Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.</p>
<p>Slavis: Jo no ho puch sentir! (<em>Enternit.</em>)</p>
<p>Dorman: Es clar que tothom, d’una banda y de l’altra, diu que vol la
pau. Mes, tothom, d’una banda y de l’altra, crida que la vol triomfant.
Matar no es rès. Encendre’ls poblats no té importancia, ni’l patir fam
tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a sobre’l caygut y
l’humiliat y’ls agonitzants, arrossegantse com a leprosos sobre totes
les miseries humanes.</p>
<p>Un de la colla Ben cert.</p>
<p>Un altre Nó; qu’ell la imposarà la pau.</p>
<p>Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores
de treva… Que ho creyes tu possible?</p>
<p>Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava
ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.</p>
<p>Alexis: Mes, se l’escoltaven, veritat?</p>
<p>Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s’iluminava, y’ls séus
ulls resplandien quan aquella gent l’interrompía acalorada. Després
callaren, y aquest ha sigut el resultat.</p>
<p>Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?</p>
<p>Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com
nosaltres. En qui no crech es en l’altra gent.</p>
<p>Slavis: El bé triomfa del mal.</p>
<p>Dorman: Quan? Ahont?</p>
<p>Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.</p>
<p>Dorman: Còm ho sabs tu, qu’ets, com jo, no més que un cuch
miserable?</p>
<p>Alexis: Ell ho diu, qu’es més que tots nosaltres.</p>
<p>Un de la colla: Sí.</p>
<p>Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.</p>
<p>Alexis: Que no ho sabs qu’ell no vol que’s diga?</p>
<p>Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la
Terra! (<em>Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus
que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la
creu.</em>)</p>
<p>Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu
y que li esquexa les entranyes.</p>
<p>Dorman, <em>molt commogut</em>: Sí, Nataniel; sí.</p>
<p>Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que’l món ha fet
camí d’ençà d’aquella hora que’ls homes s’havien tornat feres tots y
hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del
Cel com ho era, que’s van acostar la Terra y’l Cel posanthi al mig el
Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça
humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (<em>Ha seguit
donant alguns cops a la creu.</em>) Ja està la creu: alcèmla ben alta.
Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra, que
la sostinga ben dreta y forta. (<em>Dorman y altres apissonen la terra
al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots s’aparten,
menys Nataniel, que’s destaca abraçat a ella.</em>) Creu gloriosa
d’amor: sía la pau al teu entorn eterna! (<em>Nataniel caminant
d’esquena per mirar sempre la creu, se’n aparta.</em>)</p>
<p>Sergi: Ve molta gent cap aquí.</p>
<p>Alexis: Encara hi hà més de dues hores d’armistici.</p>
<p>Nataniel, <em>apart</em>: El Rey ve cap a mi. Ja m’ho pensava que un
dia ò altre vindría a trobarme! (<em>Alt.</em>) Companys: dexèume sol ab
els que vénen. (<em>Van sortint apilotats per la banda contraria dels
que arriben.</em>)</p>
<p>Slavis, <em>tot sortint</em>: Qui deuen ser? Que ho sabèu?</p>
<p>Sergi: Jo nó.</p>
<p>Dorman: Ha dit que’ns n’anèm, y prou.</p>
<p>Slavis, <em>desaparexent</em>: Quí deuen ser?</p>
<h3 id="escena-iv-2">Escena IV</h3>
<p><em>Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que’l seguiran.
Les fogueres se van esmortuhint y s’aniran fonent les estrelles. Ha
quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços,
dret. Entren ab llarchs capots soldats que s’aturen al fons. Se destaca
d’ells el que va al davant, y’ls hi diu ab un moviment de la mà que se’n
vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense precipitació cap
a Nataniel.</em></p>
<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
<p>Nataniel: Senyor…</p>
<p>Rey Rodolf: M’heu conegut?</p>
<p>Nataniel: Sí.</p>
<p>Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.</p>
<p>Nataniel: Sí. (<em>Pausa.</em>) Sempre som molt lluny vós y jo.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>ofès</em>: No temèu que ara cridi a ma gent y us
empresoni altre cop? (<em>Nataniel calla.</em>) Y fins, si’m plau, que
us faci donar aquí mateix la mort?</p>
<p>Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un
xich de lloch perque n’hi capigués un altre… (<em>Pausa.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m’empeny cap a
vós una força estranya que no sé d’hont ve; si es Deu ò’l diable que
governa sobre la Terra.</p>
<p>Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.</p>
<p>Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer
guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull
formar un regne poderós hont tothom senti l’orgull de les victories, que
l’enemich quedi humiliat per sempre, qu’en la meva terra tothom sigui
feliç.</p>
<p>Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta
gran batalla?</p>
<p>Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si’l triomf per
mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que’m puga
avergonyir. Y ab una altra embestida…</p>
<p>Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran
batalla.</p>
<p>Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant
mateix que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre’ls
morts, ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.</p>
<p>Nataniel: Oh, què dièu?</p>
<p>Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida…</p>
<p>Nataniel, <em>indignat</em>: Callèu! Callèu!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>ofès també</em>: Qu’estèu parlant ab vostre rey!</p>
<p>Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l’heu vist l’horror de la
batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós afalagadores,
y ni per un moment va acudir a vostre cor l’esglay d’aquexes hores…! Jo
us hauría lligat a un poltre furient, ab vostre mantell real y vostra
corona, y, seguit en cavalcada infernal pels que us enganyen, vos hauría
portat en mig de la barreja. Y haurieu vist com la joventut del vostre
Regne queya a rengleres espesses ferida de mort…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>rihent diabòlich</em>: Y la joventut dels enemichs
també.</p>
<p>Nataniel: …com la metralla y’ls obusos engegaven els cossos enlayre;
com les testes s’obrien, y’ls pits, saltàntloshi’ls cors a troços, y com
les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven en els
tolls de sanch!… Y jo’ls he escoltat, y ni un sols he sentit que morint
victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les esposes, y sobretot,
a les mares, com a nens petits: mare! mare meva! mare del meu cor!, y a
Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De què? Els infeliços no
havien fet mal a ningú en aquest món fins que vós els hi posareu l’arma
a la mà perque matessin com a assessins monstruosos de sigles enrera,
mentres que vós esperaveu impacient noticies de la victoria. Què us feya
a vós el número dels morts? Vós preguntaveu els kilòmetres guanyats, els
canons presos, les armes y municions destruhides. Y què us havien fet a
vós aquella gent que moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de
joventut per may més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa
cent mil homes menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho
he vist tot. Jo he abraçat y besat als que’s morien. Sobre ma roba hi ha
sanch d’ells, que per axò s’ha tornat enterca, y també sobre mes mans
encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la
sanch ni les llàgrimes!</p>
<p>Rey Rodolf: Prou! (<em>S’ha anat encongint y queda pantejant.</em>)
Prou, Nataniel! Ni una paraula més! (<em>Després d’una pausa.</em>)
Sobre meu cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les
penes del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es
perque Deu ha posat en mi’l coratge que’m cal per poguer portar aquesta
càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva
obra.</p>
<p>Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes
infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que us
volten.</p>
<p>Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu.
(<em>Ab imperi.</em>)</p>
<p>Nataniel: A mi m’ho exigiu?!</p>
<p>Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que’m parlèu ab massa altivesa, com
d’igual a igual; quan si’m veyèu sol davant vostre es que us he vingut a
parlar pel bé de tothom.</p>
<p>Nataniel, <em>cambiant de to</em>: Pel bé de tothom, Senyor? Es que
serà cert que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta
guerra?</p>
<p>Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l’home
més alt entre tots els homes.</p>
<p>Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel
s’obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!</p>
<p>Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y’s deurà a vós; no més
que a vós, Nataniel.</p>
<p>Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?</p>
<p>Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els
Estats dels meus contraris com en els meus propis.</p>
<p>Nataniel: Uns y altres me són germans.</p>
<p>Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la
pau.</p>
<p>Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y
d’ells he conseguit aquest armistici.</p>
<p>Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans
de que acabi’l temps, fins al Estat Major, qu’es molt prop d’aquí, y
diguèuli que vós heu conseguit de mi’l desig de que vinga la pau.</p>
<p>Nataniel: Oh, sí!</p>
<p>Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja’m fa horror
tanta sanch vessada.</p>
<p>Nataniel: Sí.</p>
<p>Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al
meu costat com el meu conseller predilecte.</p>
<p>Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs
les ciutats que’ls hi heu pres?</p>
<p>Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars,
després que hagin deposat les armes…</p>
<p>Nataniel: Uns y altres.</p>
<p>Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran
cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats que
han sigut d’ells.</p>
<p>Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?</p>
<p>Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho
consentirien.</p>
<p>Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són
senyors de lo séu, y si ara no ho tenen…</p>
<p>Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m’ha donat. Tots els pobles
del món han fet igual; s’han quedat lo dels altres.</p>
<p>Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres
paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut… al que té l’enemich a
casa seva.</p>
<p>Rey Rodolf, <em>violent</em>: Nataniel!</p>
<p>Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre
d’una llar, d’un territori!</p>
<p>Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!</p>
<p>Nataniel: Nó d’aquesta manera!</p>
<p>Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!</p>
<p>Nataniel: Axò sí.</p>
<p>Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us
empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque’ls hi
diguèu lo que jo us mano!</p>
<p>Nataniel: Y jo, mentres m’empenyin y’m ferexen, ja abans d’arribar al
altre camp los hi aniré cridant que no se’n fiin de vós, que sóu un mal
rey!</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, rabia!</p>
<p>Nataniel: Que sóu l’assessí de la raça humana!</p>
<p>Rey Rodolf: Ma gent! (<em>Cridant.</em>)</p>
<p>Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>cridant</em>: Tothom aquí!</p>
<h3 id="escena-v-2">Escena V</h3>
<p><em>Els anteriors y’ls cavallers del Rey, que acuden
rapidament.</em></p>
<p>Nataniel: Que no temèu a Deu!</p>
<p>Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (<em>Els cavallers, arremolinantse,
no l’obehexen y parlen entre ells.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>serè</em>: Veníu!</p>
<p>Rey Rodolf: Tots a sobre d’ell y que no parli!</p>
<p>Un cavaller, <em>ab veu continguda</em>: Es Nataniel, Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana!</p>
<p>Nataniel: Què esperèu? (<em>Humil.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Contra d’ell! Tots! Que m’ha insultat! A mi! (<em>Casi
ofegantse d’emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van cap a
Nataniel.</em>)</p>
<p>Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre
vostre…</p>
<p>Rey Rodolf, <em>ab terror interposantse als cavallers</em>: Nó; nó!
Callèu. Ni una paraula més! (<em>Nataniel ha parlat ab sentida energía
plorosa. Els cavallers s’han fet enrera, imposats. Pausa llarga.</em>)
Sortíu, senyors. (<em>Dubten.</em>) Sí; tots! Y ben lluny d’aquí!
(<em>Surten. Quan ja tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel.</em>)
Mirèu, Nataniel: dèume la vostra mà. Posèula sobre’l meu pit. (<em>Sense
dexarli la mà li posa sobre’l seu pit y l’hi sosté allí.</em>) No sentiu
el batre del meu cor com d’un cavall desbocat?</p>
<p>Nataniel: Sí. Oh, Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (<em>Rodolf mira en
totes direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat
encara.</em>)</p>
<p>Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?</p>
<p>Rey Rodolf, <em>plorant rabiós</em>: Nataniel! Nataniel! Oh, quina
rabia! Y còm me’l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les
entranyes, que’s rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho vull
dir davant d’aquest Deu que’ns mira de més enllà de les estrelles: Jo
crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d’aquest Deu, que per Ell
heu baxat a la Terra!</p>
<p>Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m’està parlant?</p>
<p>Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d’angoxa en mig
d’aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría
acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la
humanitat! Oh! Malehida sía l’hora en que la començarèm! L’infern envià
sos diables sobre la Terra! Jo m’adormo, Nataniel, y dormint sento que
m’ofego, y’m trobo dintre d’un mar sense termes, que’m vaig enfonsant en
ell. Y’l mar es tot roig de sanch, y’l sol es també roig de sanch, y
crido a ma gent que’m salvi, y s’omple la cambra de ma gent, que’m
desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich per asserenarlos
a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo als meus desvaris
que m’estraguen.</p>
<p>Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que’m fèu! Y mirèu, Senyor: jo
sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí
que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa per
arrencarvos del cor aquexos torments horribles.</p>
<p>Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque
devegades es mon fill gran, l’herèu de ma corona assessinat pels
enemichs, que se’m presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts
demanantme que’l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la
raça malehida.</p>
<p>Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la
venjança.</p>
<p>Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell
era’l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la
Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!</p>
<p>Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el
ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre’ls altres
homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch
heu arribat a rey. Y hont es que’ls reys siguen per damunt dels altres
homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu assegut al món
en una cadira un pam més alta.</p>
<p>Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la
conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la
Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma
infantesa, reso pels meus pares en l’hora del repòs en que totes les
llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families
humils se resa. Però ve’l matí, y torna’l sol a escampar la seva xardor
per tota la Terra, y l’ànima meva, Nataniel, queda presonera y muda
dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes de la
meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que’n diuen orgullós, tot
severitat, símbol de magestat y de força, que als súbdits els hi demana
tot per la gloria de la Patria, y, més encara que ses fortunes, les
seves vides per triomfar. Perque, baldament tot s’enfonsi y tot se
cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y sense la meva
voluntat no’s mourà la Terra!</p>
<p>Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.</p>
<p>Rey Rodolf: S’acosta l’hora d’acabar l’armistici. Jo no’ls vull
veure. (<em>Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li
presenta al devant son fill. Un xich enrera ve Gladys.</em>)</p>
<h3 id="escena-vi-2">Escena VI</h3>
<p><em>Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri.</em></p>
<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor… (<em>Gladys entrarà ara.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Mon fill!</p>
<p>Príncep Demetri: Dintre d’una hora ja haurà espuntat el dia, y,
segons lo pactat, vindrà’l moment en que serà acabada aquesta treva.</p>
<p>Rey Rodolf: Axís té de ser.</p>
<p>Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia.</p>
<p>Rey Rodolf: Bona noticia?</p>
<p>Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (<em>Mirant cap a
Gladys.</em>) Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte
d’Orlof.</p>
<p>Rey Rodolf: Què?</p>
<p>Príncep Demetri: El Comte d’Orlof es amich d’infantesa del capdill de
nostres contraris.</p>
<p>Rey Rodolf: Fóra traydor l’Orlof al séu Rey?</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d’Orlof s’interessa per la
salut de nostre país com nosaltres matexos.</p>
<p>Rey Rodolf: Però, què hi hà?</p>
<p>Príncep Demetri: Que’l Comte d’Orlof ha conseguit d’ell que
l’armistici seguexi.</p>
<p>Nataniel: Oh, Deu!</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran
acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de les
Argueres contra’l coll de Taynar, qu’ells encara guarden. Per què més
armistici? S’han transportat els ferits y’ls morts són a les fosses.
Donchs, avant altre cop!</p>
<p>Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d’un altre armistici que
s’acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop!</p>
<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: Oh! Més horrors encara!</p>
<p>Gladys, <em>al Rey Rodolf</em>: Mes permetèume, Senyor. Si’ls
enemichs de vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una
pau honrosa per tots…</p>
<p>Rey Rodolf: Fill meu… aconsella a aquesta dama extrangera en nostre
país que… no intervinga a vora nostra sinó en qüestions… d’amor y
d’elegancia.</p>
<p>Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor…</p>
<p>Gladys, <em>no dexantlo seguir</em>: Nó, Demetri.</p>
<p>Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (<em>Rihent un
instant, sarcàstich.</em>) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau
el dia que vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y
humiliats y empobrits, fins a demanar perdó, que no’l conseguiran sinó
arrocegantse davant meu de genolls per terra.</p>
<p>Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de
la seva còlera?</p>
<p>Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (<em>Demetri no’s mou.</em>)</p>
<p>Gladys, <em>a Rodolf</em>: No se n’ha vessada prou de sanch, que no
la volèu encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que
sóu un mal rey, un mal home!</p>
<p>Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (<em>Demetri baxa’l cap sense dir
rès.</em>)</p>
<p>Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta
vostra copa? Es qu’es més gran y més fonda que tot l’Occeà, que no s’ha
sobrexit encara?</p>
<p>Rey Rodolf, <em>anant cap a Gladys</em>: Infame y vil, que us atreviu
contra de mi! (<em>Demetri atura’l braç de son pare.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Pare! (<em>Quan el rey s’acostava a ella.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Dexèume! (<em>Per a que no se li posin davant.</em>)</p>
<p>Demetri, <em>aturantli’l braç</em>: Pare!</p>
<p>Nataniel, <em>que se li ha posat davant</em>: Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf: Y t’atrevexes tu contra ton pare?</p>
<p>Nataniel: Què anaveu a fer? (<em>A Rodolf.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d’aquexa… dòna, que n’ha fet de tu
una repugnant joguina!</p>
<p>Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us
respecta; mes, sóu injust ab Gladys.</p>
<p>Rey Rodolf: Y tu la defenses?</p>
<p>Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys!
(<em>El rey va a replicar.</em>) Jo no ho vull! Jo no ho vull!</p>
<p>Nataniel, <em>contenint a Rodolf</em>: Per Deu, Senyor!</p>
<p>Gladys: Demetri: adéu!</p>
<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n’anèu sense mi!</p>
<p>Rodolf, furiós, a punt de caure. No’m dexèu, Nataniel! (<em>Apoyantse
en ell.</em>)</p>
<p>Gladys: Adéu! Adéu! (<em>Demetri no dexa a Gladys d’una mà, de la
qu’ella brega per despèndres.</em>)</p>
<p>Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque
vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi. Ella
vol vostra felicitat, perque s’ha anat afanyant en que vinga la pau
desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós en
nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en vós
mateix que Nataniel parla d’un Deu?… (<em>Rodolf se llença als braços de
Nataniel.</em>)</p>
<p>Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (<em>Plorant rabiós.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>plorant també</em>: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y
còm la vull la vostra felicitat!</p>
<p>Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al
Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l’odi a aquell
altre poble (<em>Furiós.</em>) que m’ha mort al fill meu. Y jo’l vull
venjar, que la venjança es justa.</p>
<p>Nataniel: May; may la venjança!</p>
<p>Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara
més de lo qu’estèu triomfant d’aquexos enemichs vostres; potser sí que
conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho permeterà
pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no’l tornarèu a veure, y a
mi, ’l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu may més, per
que jo us dexo per sempre, perque no’l vull un pare com vós. Y me’n
aniré a llunyes terres des d’ara.</p>
<p>Rey Rodolf: Què dius, Demetri?</p>
<p>Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d’aquesta terra empestada.</p>
<p>Rey Rodolf: Fill meu: no t’apartis de mi!</p>
<p>Príncep Demetri: Anèm; anèm!</p>
<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
<p>Nataniel: Vós ho heu volgut.</p>
<p>Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (<em>Demetri ja era un xich lluny.
Gladys no s’ha mogut d’hont era.</em>)</p>
<p>Gladys: Nó, Demetri; nó.</p>
<p>Príncep Demetri, <em>cridantla</em>: Gladys!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>cridantlo</em>: Fill meu!</p>
<p>Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!</p>
<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
<p>Gladys: Y encara que’m trepitgi y que’m llenci, no’m separaré d’ell,
perque vós no us n’allunyèu.</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu
fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma
condempnació eterna!</p>
<p>Gladys, <em>a Rodolf ab dolcesa</em>: Senyor! Senyor!</p>
<p>Rey Rodolf, <em>sense ira</em>: El meu fill m’aborreix, y vós ne sóu
la causa!</p>
<p>Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva
ànima: abracèu al vostre pare!</p>
<p>Príncep Demetri: Pare! Pare!</p>
<p>Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!</p>
<p>Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento
aquí, (<em>Per son cor.</em>) y quan sigui l’hora, ell tancarà vostres
ulls.</p>
<p>Príncep Demetri: Sí, sí, pare!</p>
<p>Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!</p>
<p>Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de
la matinada.</p>
<p>Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve’l dia!</p>
<p>Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l’aturaría aquexa claror! Que no
tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions y
esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra! (<em>Encara estan
abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys.</em>)</p>
<p>Rodolf, <em>desprenentse de tots</em>: Nataniel! Nataniel! Què volèu
de mi?</p>
<p>Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs.
Parlàrloshi als uns y als altres, y que’s parlessin ells matexos davant
meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves ànimes per
la pau, que tant temps han glatit per l’odi.</p>
<p>Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.</p>
<p>Nataniel: Sí. Davant d’aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts,
quals còssos són calents encara.</p>
<p>Príncep Demetri: El Comte d’Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra
gent dels contraris es aquí aprop qu’espera.</p>
<p>Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.</p>
<p>Gladys: Anèm! (<em>Surten</em>).</p>
<p>Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes
les armes, que jo m’estaré lluny de tots plegats.</p>
<p>Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría’ls
odis.</p>
<p>Rey Rodolf: Oh, l’odi, sí, qu’ell bull dintre meu, y m’estenalla; que
jo no se quina força hi hà en vós, que’m lliga’l cor quan ell voldría un
altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara voldría
que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres prèdiques de
pau y que revingués la guerra.</p>
<p>Nataniel: Oh, callèu, qu’encenen la còlera de Deu vostres
paraules!</p>
<p>Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.</p>
<p>Nataniel: Anèu; anèu depressa.</p>
<p>Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.</p>
<p>Nataniel: Que vinga la vostra gent.</p>
<p>Rey Rodolf: Vindran totseguit.</p>
<p>Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols
enrera.</p>
<p>Rey Rodolf: Hi vaig, perque… (<em>Fuig el rey ràpidament</em>).</p>
<p>Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no
m’abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva imatge!
Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos llavis
paraules d’enterniment y d’amor puríssim! (<em>Mentres ell ha abraçat y
besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y’s queda al
costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en escena, vénen,
també ràpidament, els de Rodolf, que’s posen a la banda esquerra. Tanta
gent en escena com sia possible. Molts d’ells mal vestits, ab cares y
posats de rudesa en les dues bandes.</em>)</p>
<h3 id="escena-vii-2">Escena VII</h3>
<p><em>Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig.</em></p>
<p>Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu’es
mirada de Deu, tota la Terra es una… Y’l sol es com un munt de madexes
may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al entorn
d’aquest immens capdell que’s diu la Terra. Y van capdellantse per tot
ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota de llum,
de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a sortir per
passar sobre nosaltres! Ve d’uns altres paisos, d’homes també com
nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els vostres pobles y
les vostres cases. Y’ls fills obren els ulls feliços xerrotejant, y les
mares els besen ab amor immens, y comença la tasca del dia. Que feliços
serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol, trucant a vostres cases,
abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no’ns n’entornarèm may més; ja
serèm feliços aquí mateix; ja s’ha acabat la guerra! Y axò dit per tots
els homes, que tots tenen el cor al pit, que’ls hi glateix en la matexa
banda. Y tots tenen posats els peus sobre la Terra, qu’en ella hi
descansen. Ah, germans, germans, si axò fos cert, y en vostres cases ja
us trobessiu ara! Veritat que’l vostre cor hi va?… Sí; sí que us
espurnen els ulls, y algú, sí, que fins li cau una llàgrima! (<em>Als
d’una banda.</em>) No us ne donèu vergonya! (<em>Als de l’altra
banda.</em>) Mirèu; mirèu! Aquí n’hi hà d’altres que tenen cor també!
(<em>Dirigintse a un.</em>) Teniu fills, vós? Sí? Y vosaltres també! Y
quin amor es més profon y veritable: el que sentiu els d’aquí ò’ls de
l’altra banda? Tot es amor; tot pesa igual davant de Deu, que són iguals
les ànimes. “Fills meus!” diuen els d’aquí, y vosaltres també ho dièu
“fills meus!” Y perque Deu ho vol, Ell sab perque ho vol, tots anirèm
cayent a les fosses: xichs y grans, dolçament, sense quedarne ni un, que
l’home es nascut per passar. Com anelles d’una cadena, eterna passarà la
Humanitat, qu’es ella’l veritable sér únich etern, perque no pot finir
fins que, purificat, se llenci als braços de Deu y’s confongui ab Ell
per a sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que
us dich no es del fanch de la terra?</p>
<p>Home de la dreta: Sí.</p>
<p>Home de la dreta: Creyèm en vós com si’ns ho digués Deu mateix.</p>
<p>Nataniel, <em>als de la esquerra</em>: Y vosaltres?</p>
<p>Home de la esquerra: També.</p>
<p>Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.</p>
<p>Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.</p>
<p>Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.</p>
<p>Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.</p>
<p>Home de la dreta: Més que sant; més! (<em>Remors de veus d’una banda
y de l’altra dihentho</em>).</p>
<p>Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes!
Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (<em>Ho ha dit y ho diu
sempre als de l’una banda y als de l’altra. Uns y altres callen, y,
posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera. N’hi
hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab superbia y
orgull y odi.</em>)</p>
<p>Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de
nosaltres!</p>
<p>Home de la dreta: Sí, molta sanch! (<em>Altres també ho diuen de les
dues bandes.</em>)</p>
<p>Nataniel: Mes, ja no’n caurà més! May més de sanch, jo us ho
dich!</p>
<p>Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!</p>
<p>Home de la dreta: De la banda dels nostres!</p>
<p>Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!</p>
<p>Nataniel: Mes, ja no’n morirà cap més! Cap més!</p>
<p>Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!</p>
<p>Nataniel: No’s volía fer.</p>
<p>Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!</p>
<p>Home de la esquerra: Y’ls nostres pobres avis!</p>
<p>Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.</p>
<p>Pregarèm per tots al plegat. (<em>Remor de protesta.</em>)</p>
<p>Homes de les dues bandes: Nó! Nó!</p>
<p>Altres homes: Tampoch nosaltres!</p>
<p>Nataniel, <em>sever, renyant</em>: Què, germans meus: vos teniu odi
encara? No l’heu arrencat de les vostres entranyes?</p>
<p>Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal
ens han fet!</p>
<p>Home de la esquerra: Nosaltres també!</p>
<p>Home de la dreta: Y gosèm odiant! (<em>Altres ho confirmen.</em>)</p>
<p>Home de la esquerra: Fins que’ls poguèm abatre!</p>
<p>Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu’ells han
cremat les nostres!</p>
<p>Altre home de la esquerra: Y destruhirlos a tots!</p>
<p>Nataniel: Nó y nó! Callèu! (<em>Imposantse y fent callar a
tothom</em>). Senyor Deu meu, no’ls escoltis! La baba del infern ha
arribat fins a les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que
volèu que arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense
saberho vosaltres, hi hà’l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada
hu, al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés
als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que
encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres.
Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y’ls grans y’ls més vells!
Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que’s fonguen les aygues dels
mars, y que les seves conques s’omplin de la sanch de tots barrejada, y
aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les unes contra les altres,
encara en elles hi persistirà l’odi dels que en sos còssos la portaven.
Y vosaltres us dièu valents! Contestèume, si podèu! Per què amaguèu la
cara? Per què us heu enternit? Els valents, com vosaltres volèu ser, no
han de tenirne de llàgrimes. Valents vos dièu? Valent es aquell que’s
venç a si mateix; aquell que té’l valor de voler la pau per damunt dels
odis. El més valent de tots vosaltres, d’aquests y d’aquells, fóra’l
primer que gosés a dir: jo no’n vull més de guerra; que vinga la pau,
que som homes, y no feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no
sóu vosaltres ni aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts,
tots, que no teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els
d’aquí y’ls d’allà, el més valent de tots es el primer que llenci
l’arma.</p>
<p>Un home de la dreta: Donchs, jo; teniu! (<em>Llençant l’arma a
terra</em>).</p>
<p>Home de la esquerra, <em>llençantla</em>: Teníu la meva!</p>
<p>Altre home: La meva espasa! (<em>Llençantla també al mig</em>).</p>
<p>Altre home: També la meva!</p>
<p>Nataniel: Lluny! Lluny les armes!</p>
<p>Altre home, <em>llençantla</em>: Y les nostres!</p>
<p>Altres homes: Nosaltres! (<em>Altres tiren també espases y
fusells.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>mirant al Cel</em>: Ah, Deu meu; gracies, gracies!</p>
<p>Altre home: Ja prou matar! (<em>Llençant l’arma.</em>)</p>
<p>Altre home: La espasa meva! (<em>Tirantla.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>mirant al Cel</em>: Tu ho has volgut, oh Deu Etern!</p>
<p>Altre home: Tornarèm a trepitjar la terra hont hem nascut!</p>
<p>Un home de la banda contraria: Nó; qu’està en poder nostre!</p>
<p>Altre home: Mes, a cada país tornarà la terra propia.</p>
<p>Nataniel: Sí, sí; les fronteres propies de cada poble!</p>
<p>Un home: Les qu’hem guanyat són nostres per sempre!</p>
<p>Home del altre exèrcit: Cada hu les seves!</p>
<p>Altre home: Nó; les que té ara!</p>
<p>Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra
donantla als passats.</p>
<p>Un home: Ah, nó; axís nó! (<em>Tornant a recullir la seva arma ara’ls
uns ara’ls altres.</em>)</p>
<p>Altre home: Donchs, jo tampoch! (<em>Recullint la seva.</em>)</p>
<p>Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau
més hermosa!</p>
<p>Altre home: Nó; lo guanyat es guanyat! (<em>Recullint
l’arma.</em>)</p>
<p>Altre home: Nó! Nó! (<em>Recullint també la seva.</em>)</p>
<p>Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (<em>Altres les van
recullint.</em>) Les armes a terra! Dexèu les armes!</p>
<p>Altre home: Quedarse’l nostre territori es de lladres!</p>
<p>Altre home: A guerrejar!</p>
<p>Altre home: Guanyi qui guanyi!</p>
<p>Altre home: Vos perseguirèm a mort!</p>
<p>Altre home: A mort!</p>
<p>Altre home: Sóu lladres y assessins!</p>
<p>Altre home: Vosaltres!</p>
<p>Altre home: Vos ho cremarèm tot!</p>
<p>Altre home: A matar!</p>
<p>Nataniel: Deu del Cel! Aturèulos, Deu del Cel!</p>
<p>Altre home: Ara mateix, jo, covarts! vils!</p>
<p>Altre home: Assessins!</p>
<p>Altre home: Vengèmnos! (<em>Volguent avençar.</em>)</p>
<p>Un home del altre exèrcit: No passarèu d’aquí!</p>
<p>Nataniel, <em>al mig</em>: Germans! Germans!</p>
<p>Altre home: Enrera! Lladres!</p>
<p>Altre home: Vosaltres!</p>
<p>Nataniel: Pietat; pietat per tots!</p>
<p>Altre home: Bandolers! Donchs, té! (<em>Engega contra’ls altres
l’arma.</em>)</p>
<p>Un home: A mort! A mort! (<em>Un de l’altra banda engega la seva arma
també. Crits de “a mort! a mort!” de l’una banda y l’altra.</em>)</p>
<p>Nataniel: Què féu! Aturèuvos!</p>
<p>Altres homes Va! –A ells! –Va! (<em>Diferents trets escalonats d’una
banda y altra y brugit d’armes blanques.</em>)</p>
<p>Un home: A ells; a ells!</p>
<p>Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (<em>Avença cap al mig de
l’una banda y l’altra, desaparexent de la vista del espectador quan se
barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets
d’armes de foch y soroll d’espases. De cop, Nataniel surt ferit del mig,
avençant cap al espectador, cayent en terra.</em>)</p>
<p>Nataniel, <em>quan ja es en terra</em>: Germans; oh, germans
meus!</p>
<p>Un home: En Nataniel està ferit! (<em>Crit dominador, que’s sent
clar.</em>)</p>
<p>Altres homes: (<em>Ja no tiren.</em>) Ferit! –En Nataniel! –Ferit!
–En Nataniel!</p>
<p>Un home, <em>increpant als enemichs</em>: Vosaltres l’heu ferit!</p>
<p>Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!</p>
<p>Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!</p>
<h3 id="escena-viii-2">Escena VIII</h3>
<p><em>Els matexos y Gladys.</em></p>
<p>Gladys: Nataniel! (<em>Obrintse pas en mig dels soldats.</em>) Hont
sóu? Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (<em>Arribant hont
es.</em>)</p>
<p>Nataniel: Gladys!</p>
<p>Gladys: Quí us ha ferit; quí?</p>
<p>Nataniel: Ningú.</p>
<p>Gladys: Tots; tots vos han ferit!</p>
<p>Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (<em>En aquest
moment se senten molt lluny descàrregues de canons</em>).</p>
<p>Un home: Es la guerra que segueix!</p>
<p>Altre home: S’està morint!</p>
<p>Gladys: Deu meu! No’l dexèu! No’l podèu dexar!</p>
<p>Nataniel: Germans meus: jo tornaré; jo tornaré sempre, sempre,
sempre!</p>
<p>Gladys: Deu meu: prenèume!</p>
<p>Nataniel: Gladys: vós també tornarèu!</p>
<p>Gladys: Ah, que ja es mort!</p>
<p>Homes: Es mort! –Mort! –Es mort! (<em>Ho diuen aterrats els uns als
altres. Se senten altre cop canonades.</em>)</p>
<p>Un home: La guerra un altre cop!</p>
<p>Tots els soldats, <em>ab grans crits</em>: Guerra! Guerra! (<em>Van
sortint de la escena tots els soldats, seguint cridant: “Guerra! Guerra!
A mort! Guerra!” Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està
agenollada a sos peus sanglotant.</em>)</p>
<p>Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (<em>Feya ja estona que havía
clarejat del tot. Ara ja’l sol ha sortit, gran, roig, com de
sanch.</em>)</p>
<p>Teló</p>
<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***</div>
</body>
</html>
|
