Initial commitHEADmain

6 files changed, 7915 insertions, 0 deletions

diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..d7b82bc
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,4 @@
+*.txt text eol=lf
+*.htm text eol=lf
+*.html text eol=lf
+*.md text eol=lf
diff --git a/75809-0.txt b/75809-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..16bfb8f
--- /dev/null
+++ b/75809-0.txt
@@ -0,0 +1,4558 @@
+
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***
+
+# Jesús que torna
+
+Drama en tres actes y en prosa
+
+Àngel Guimerà
+
+1917
+
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut
+d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual
+Informatitzat de la Llengua Catalana.`
+
+Estrenat en el Teatre de Novedats, la vetlla del 1 de Mars de 1917.
+
+Repartiment
+
+  Personatges               Actors
+  ------------------------- -----------------------
+  Gladys                    Da. Assumpció Casals. 
+  Madama Gringoire          Miquela Castejon. 
+  Joana                     Josefa Parsiva. 
+  Pepa                      Maria Vila. 
+  Nataniel                  D. Enrich Borràs. 
+  Rey Rodolf                Jaume Borràs. 
+  Príncep Demetri           Anton Strems. 
+  Comendatore Morelli       Ramon Tort. 
+  Comte d'Orlof             Gaston A·Màntua. 
+  Baró d'Arding             Joseph Claramunt. 
+  Baró de Grigní            Bartomeu Pujol. 
+  Vescomte d'Arlet          Joaquim Torrents. 
+  Coronel Talarn            Anton Casanovas. 
+  Dorman                    August Barbosa. 
+  Slavis                    Andreu Guixer. 
+  Alexis                    Joaquim Torrents. 
+  Sergi                     Joseph Claramunt. 
+  Carlot                    Salvador Cervera. 
+  Joan                      Ramon Bañeras. 
+  Joseph                    Joan Rovira. 
+  Primer ministre del rey   Joan Rovira. 
+  Oficial de la guardia     Joseph Bofill.
+
+Ministres, Cavallers, Ciutadans. Poble y Soldats
+
+Direcció artística: D. Enrich Borràs.
+
+## Acte primer
+
+_Gran pabelló del palau-castell del comte d'Orlof. Al fons galería de
+ cristalls per hont se veu l'exterior, y al lluny montanyes. A la
+ dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del
+ edifici. A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí
+ d'un dia clar. Al alçarse'l teló no hi hà ningú a la escena._
+
+### Escena primera
+
+_Comte d'Orlof, Baró d'Arding y Carlot. Vénen per la porta de la
+ esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de
+ caçera, y en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que
+ arrosseguen per terra._
+
+Comte d'Orlof: No hem tingut gens de sòrt, d'Arding.
+
+Baró d'Arding: Jo, encara; sinó que tu m'has dexat tirar a mi per
+cortesía. Com qu'erem en terres teves...
+
+Comte d'Orlof, _a Carlot_: Y tu, per què fas aquesta cara?
+
+Carlot: Jo voldría dir una cosa.
+
+Comte d'Orlof: Dígala
+
+Carlot, _per l'aucellot_: Que axò no's menja.
+
+Baró d'Arding: No?
+
+Carlot: Jo ja'ls hi havía dit als senyors que avuy no n'era dia...
+
+Comte d'Orlof: Y per què no n'es dia?
+
+Carlot: Perque surt malament... engegar.
+
+Baró d'Arding: Còm es?
+
+Carlot: Perque Nataniel s'acosta. Y ja se sab que quan va venint ningú
+deu engegar armes, que porta desgracia.
+
+Comte d'Orlof: Ja n'hi ha portat a n'ell. (_Per l'aucellot._)
+
+Baró d'Arding: Vés, dónal als goços.
+
+Carlot: Jo l'enterraría.
+
+Baró d'Arding: Entèrral. (_Surt per la dreta en Carlot rondinant._)
+
+### Escena II
+
+_Comte d'Orlof y Baró d'Arding._
+
+Comte d'Orlof: Sembla mentida com he trobat el país ab aquest home!
+
+Baró d'Arding: Tot ve d'ara tres anys, que abans ningú n'havía sentit
+a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig
+reyalme?
+
+Comte d'Orlof: A mí, d'Arding, se me'n va anar en fum un bon troç de
+patrimoni.
+
+Baró d'Arding: Donchs, conten qu'en un moment en que era més fort
+aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía
+d'ample unes vint hores... Donchs, sembla que's va veure a un home
+desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d'ell ab los
+braços estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el
+vent, y sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse
+l'incendi.
+
+Comte d'Orlof, _irònich_: Sense estar núvol?
+
+Baró d'Arding: Axís ho conten.
+
+Comte d'Orlof: Y tu t'ho creus?
+
+Baró d'Arding: Jo... jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no
+te'n enrigues.
+
+Comte d'Orlof: Axís estèm?
+
+Baró d'Arding: En aquest país tothom hi creu en aquest home.
+
+Comte d'Orlof: Donchs, a casa meva no hi creu ningú.
+
+Baró d'Arding: Que nó? Pregúntaho desde'l primer al últim dels teus
+criats. Y si't volen dir la veritat...
+
+Comte d'Orlof: Es extraordinari!
+
+Baró d'Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom
+el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu'es el mateix
+Jesús que ha tornat a la Terra.
+
+Comte d'Orlof: Quin farsant que n'hi dèu haver!
+
+Baró d'Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo
+prodigiós que conten d'ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en
+apagar aquell incendi.
+
+Comte d'Orlof: Veyàm. Avuy el conexeré si passa per aquí, com diuen.
+
+Baró d'Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital,
+qu'es la seva deria.
+
+Comte d'Orlof: Si'l Govern li dexa arribar. Jo no ho consentiría.
+
+Baró d'Arding: Per què?
+
+Comte d'Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu'es lo qu'ell
+se proposa.
+
+Baró d'Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra la
+guerra que's prepara.
+
+Comte d'Orlof: Com si axò no fos rès!
+
+Baró d'Arding: Y't dexo, qu'es tart.
+
+Comte d'Orlof: Nó; que't quedes a esmorzar ab mí.
+
+Baró d'Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi
+Nataniel...
+
+Comte d'Orlof: Que no veus qu'estich tan sol? Que no tinch ningú al
+món y que l'anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant
+fondes?
+
+Baró d'Arding: Donchs, per què tornaves?
+
+Comte d'Orlof: A tu ja t'ho diré. Perque estich arruinat, y ja no
+podía viure com... com allà jo dech viure. (_Calla veyent entrar per
+la dreta a Carlot._)
+
+### Escena III
+
+_Comte d'Orlof, Baró d'Arding, Carlot, y després Joan, Joseph, Joana y
+ Pepa._
+
+Carlot: Senyor...
+
+Comte d'Orlof: Què hi hà?
+
+Carlot: En Joan el jardiner, y'l séu germà, y una filla d'en Joan, y
+sa cunyada, que també's diu Joana...
+
+Comte d'Orlof: Què volen?
+
+Carlot: Diu que voldrien parlar al senyor.
+
+Comte d'Orlof: Que vinguen. (_Surt Carlot._) (_A Arding_) Espérat, que
+m'aconsellaràs, perque... (_Entra Carlot seguit dels altres ja
+indicats._) Podèu acostarvos. (_S'avença en Joan, y'ls altres queden
+darrera d'ell._)
+
+Joan: Donchs, sí... (_Mira als altres perque s'acostin. Surt
+Carlot._)
+
+Comte d'Orlof: Diguèu.
+
+Joseph: Que voldriem que'l Senyor ens permetés cullir algunes flors
+del Park.
+
+Joana: Totes.
+
+Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat?
+(_Mirant als altres._)
+
+Joan y Pepa: Sí senyor, sí.
+
+Joana: Totes.
+
+Comte d'Orlof: Veyàm: qu'es per vosaltres aquest Nataniel, perque li
+volguèu fer aquestes coses? (_Se miren els uns als altres, no sabent
+que respondre._)
+
+Joan: Oh...
+
+Comte d'Orlof: Diguèu.
+
+Joseph: Es... es com una mena de sant, y... y'ns ha vingut de cop y
+volta.
+
+Joan: Més que un sant; que no's morirà may. Y ningú'l conexía, y
+tothom se l'estima més que tot lo del món.
+
+Joseph: Y tot ho fa bé. Y tothom se dexaría matar per ell...
+
+Joan: Sinó qu'ell no vol que's mati a ningú.
+
+Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y... (_No gosant a acabar
+perque'ls senyors no s'ofenguin_) Vaja... tothom.
+
+Comte d'Orlof, _a les dònes_: Y vosaltres què hi dihèu?
+
+Joana: Jo'l trobo... qu'es diferent de tothom. Molt guapo, y...
+
+Pepa: L'home més guapo que s'ha vist... (_Els seus la fan callar._)
+
+Joana: Ay, perdónin. (_Als senyors, que somriuen._)
+
+Joan: Si'l volguessin creure a n'ell, s'acabarien totes les malicies y
+totes les guerres, que no n'hi hauría cap més al món.
+
+Joseph: Y fa uns miracles qu'escruxexen.
+
+Joan: Sí, que per hont ell passa'ls malalts se curen y'ls que no's
+curen es perque no s'han de curar, qu'encara hi guanyen, y van al cel
+de dret.
+
+Comte d'Orlof: Que ho diu ell que'ls cura?
+
+Joseph: Els cura.
+
+Pepa: Vès si no'ls cura!
+
+Baró d'Arding: No ho diu may axò, ni vol que se'n parli.
+
+Pepa: A la meva mare la va fer caminar, qu'estava tulida.
+
+Comte d'Orlof: Còm ho va fer?
+
+Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (_Enternintse_) Y ella
+va arrencar en plor, y's posà a caminar, qu'encara camina.
+
+Joana: Axò es tanta veritat, que totes les noyes s'hi casarien.
+
+Pepa: No diguis axò. Vès quí gosaría!
+
+Joana: Totes. Totes. Ens hi... Ay, ay!
+
+Comte d'Orlof: Aném; prou. Podèu cullir totes les flors.
+
+Joseph: Ay, gracies.
+
+Joan: Gracies.
+
+Joana: Y si'l Rey no'l vol escoltar, pobre d'ell!
+
+Pepa: Sí; farà un miracle.
+
+Joana: O potser un grapat, que no li ve d'aquí. (_Han sortit tots
+quatre._)
+
+Baró d'Arding: Ja ho has sentit.
+
+Comte d'Orlof: Sabs que s'ha tornat boja aquesta Terra?
+
+Baró d'Arding: Potser sabia.
+
+Comte d'Orlof: Baró, tu hi creus! Tu hi creus! (_Rihent._)
+
+Baró d'Arding: En Carlot...
+
+### Escena IV
+
+_Comte d'Orlof, Baró d'Arding y Carlot_
+
+Carlot: Un telegrama.
+
+Comte d'Orlof: Sí que hi creus, sí! (_Rihent y prenent el telegrama._)
+Permets? (_Mentres l'obre, veyent a Arding, que s'ha alçat per
+anarsen. En Carlot ja ha sortit._) Què diu axò? Que vénen? Sí.
+(_Tornant enrera la lectura. Llegint._) "Venim a veure aquest prodigi
+que's diu Nataniel. La Gladys s'hi ha empenyat." (_A Arding._) Que no
+ho sents?
+
+Baró d'Arding: De quí es?
+
+Comte d'Orlof, _mirant la firma_: Firma P. D.. Però no he acabat.
+(_Segueix llegint._) "No hem telegrafiat de París per sorpendreus.
+(_Llegint ab reserva._) Que no se sàpiga pel meu pare. Venim en dos
+autos y ab molta gana."
+
+Baró d'Arding: Quí són?
+
+Comte d'Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, 'l fill
+petit del Rey, que no'l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve
+per aquexa dòna; per aquexa milionaria que'l té boig.
+
+Baró d'Arding: Qui sab si vindràn encara! (_Orlof havía tirat el
+telegrama sobre la taula y'l torna a agafar._)
+
+Comte d'Orlof: Si'l telegrama ve d'Ojat, qu'es molt aprop! (_Tocant el
+timbre._) Quan aquexa dòna vol una cosa... (_Entra Carlot._) Carlot,
+ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a punt aviat.
+
+Carlot: Oh... no sé...
+
+Comte d'Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (_Dubta en Carlot en tornar a
+enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:_) Ah!
+L'esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.
+
+Carlot: Li tinch de dir al senyor...
+
+Comte d'Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu.
+(_Surt Carlot._)
+
+Baró d'Arding: Ja se'n faràn càrrech.
+
+Comte d'Orlof: Lo qu'es la Gladys no's farà càrrech de rès, ni
+s'adonarà de rès. Y axò ja m'ho podía afigurar que un dia ò altre
+voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no'm parlava
+d'altra cosa!
+
+Baró d'Arding: Y'l Príncep per complàurela...
+
+Comte d'Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que's
+cuydés de la salut, que l'acaba de perdre. Y axò qu'ella no li fa
+cas... ni n'hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!
+
+Baró d'Arding: Veuràs, resígnat, que desseguida s'entornaràn.
+
+Comte d'Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies
+que soch aquí, ab el nou servey... perque l'altre'l vaig despedir a
+França.
+
+### Escena V
+
+_Baró d'Arding, que se'n anirà, y Comte d'Orlof y Carlot._
+
+Carlot, _de la dreta_: Senyor, se veuen venir dos autos...
+
+Comte d'Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (_Surt en Carlot
+per la esquerra. A Arding._) No cal que voltin pel castell.
+
+Baró d'Arding: Si ja'ls tens aquí! (_Mirant fora._)
+
+Comte d'Orlof, _precipitantse a la porta de la esquerra y
+desaparexent_: Es veritat.
+
+Baró d'Arding: Y jo pel park a casa meva. (_Surt per la dreta ràpit,
+prenent la escopeta._)
+
+### Escena VI
+
+_Gladys, Madama Gringoire, Comte d'Orlof, Príncep Demetri, Baró de
+ Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d'Arlet. Per últim, Carlot,
+ que se'n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d'entrar
+ ningú ja se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el
+ Comte d'Orlof._
+
+Gladys: Y per què no en un biplan? Y quins camins, senyor Comte
+d'Orlof!
+
+Comte d'Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de
+flors els camins.
+
+Gladys, _ab ansietat_: Qu'hem fet tart? Qu'hem arribat a temps?
+
+Comte d'Orlof, _rihent_: Sí, sí. No ha passat encara.
+
+Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (_Molt apesarat y a mitja veu
+a Orlof._)
+
+Gladys: Jo voldría que s'aturés aquí. Y que tothom entrés aquí.
+
+Comte d'Orlof, _rihent_. Tothom?
+
+Gladys: Sí, sí. Tothom.
+
+Comte d'Orlof, _rihent_. M'hauríeu de donar temps, Gladys, per
+engrandir el meu castell. (_La Gladys se n'ha anat a mirar per la
+galería, anantli al derrera Demetri._)
+
+Príncep Demetri: Còm us trobèu, Gladys?
+
+Gladys, _mirant fòra_: Magnífich! Axò es magnífich! (_Arriba madama
+Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el Vescomte d'Arlet. Els
+últims d'entrar són el Baró de Grigní y'l Comendatore Morelli._)
+
+Vescomte d'Arlet: Repengèuse força en mon braç; força!
+
+Madama Gringoire: Estich com tulida.
+
+Baró de Grigní, _burlantsen_: Si no podèu, vescomte!
+
+Gladys, _mirant per altre indret_: Oh! També d'aquí es bellíssim!
+
+Príncep Demetri: Gladys: vos trobèu més bé?
+
+Gladys: D'aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y
+rosa... Mirèu, Príncep.
+
+Príncep Demetri: Oh, sí!
+
+Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria.
+Però, mirèu!
+
+Príncep Demetri: No està mal.
+
+Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d'Orlof, perque'l Rey encara
+no s'ha fet seves aquestes terres.
+
+Comte d'Orlof: Tota la nació pertany al Rey.
+
+Príncep Demetri: Serà que'l meu pare no ha visitat may aquest
+territori.(_Els altres tres personatges volten rihent y conversant ab
+madama Gringoire, que s'ha assegut._)
+
+Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats! En
+l'un vós, y en l'altre jo!... A veure quin primer s'estrellaría!
+(_No riallera._)
+
+Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!
+
+Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre.
+(_Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri._)
+
+Comendatore Morelli: Madama de Gringoire...
+
+Madama Gringoire: Nó, nó; es que dech sentir el mal de montanya.
+
+Baró de Grigní: Però, senyora; si'ns trobèm en un plà!
+
+Madama Gringoire: Donchs, no dech tenir rès.
+
+Vescomte d'Arlet: Jo ja sé què té madama Gringoire: mal de cor.
+
+Madama Gringoire: No diguèu rès.
+
+Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (_Ho diu
+allà hont es Gladys. Tots s'ajunten. Madama Gringoire's posa
+dreta._)
+
+Madama Gringoire: No, sí jo no... (_Ofesa._)
+
+Comte d'Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que'm dispensèu si no puch
+tractarvos aytal com merexèu.
+
+Príncep Demetri: Comte d'Orlof: per Deu!...
+
+Gladys, _qu'havía tornat a mirar a fora_: Callèu! Callèu! M'ha semblat
+sentir... (_Pausa_). com a crits!... Lluny!...
+
+Príncep Demetri, _a Orlof_: Tot el camí que'l sent acostarse.
+
+Comte d'Orlof: Tenen de ser encara molt distants.
+
+Gladys: Donchs, què fan? Eh!
+
+Baró de Grigní: Però, per què aquest neguit?
+
+Gladys, _apartantse_: Baró, no'm diguèu rès.
+
+Comte d'Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara,
+que vegessiu vostres habitacions...
+
+Gladys: Veníu, madama Gringoire.
+
+Comte d'Orlof: Senyor Príncep... Senyors...
+
+Príncep Demetri: Jo ja'l conech, Orlof, el vostre castell.(_Els altres
+cavallers, no ananthi'l Príncep, no's mouen. Sortirà per la dreta
+Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al
+Vescomte d'Arlet, que fa'l distret._)
+
+Madama Gringoire: Ay!
+
+### Escena VII
+
+_Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d'Arlet.
+ Després Carlot, que, cridant lo menys possible l'atenció, pararà la
+ taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y
+ després portarla a primer terme._
+
+Carlot: no més dóna disposicions als altres que fan la feyna.
+
+Príncep Demetri: Arlet! (_Cridantlo a part._)
+
+Vescomte d'Arlet: Senyor Príncep...
+
+Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que
+per rès del món se sàpiga qu'he sortit de França, y menys encara que
+soch al meu país.
+
+Vescomte d'Arlet: Molt bé, senyor Príncep.
+
+Príncep Demetri: Y que no's descuydin d'enviar escalonades les cartes
+qu'he dexat pel meu pare.
+
+Vescomte d'Arlet: Oh, ja's deuen enviar!
+
+Príncep Demetri: Avuy toca enviar la tercera.
+
+Vescomte d'Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la
+segona.
+
+Príncep Demetri, _reflexionant_: La... Nó, nó, la quarta. Mentres no
+equivoquin l'ordre, que sería fatal...
+
+Vescomte d'Arlet, _rihent y després posantse serio_: No pot ser; estan
+rigurosament numerades.
+
+Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte
+d'Orlof.
+
+Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort
+ni tracte!...
+
+Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del
+meu pare...
+
+Baró de Grigní: Vida de príncep...
+
+Príncep Demetri: A quant la cotisarieu vós la vida de príncep?
+
+Baró de Grigní, _rihent_: La vostra... per ben poca cosa.
+
+Príncep Demetri: Ho diheu pels meus deutes, senyor financier?
+
+Comendatore Morelli: Per axò, ho diu, per axò.
+
+Vescomte d'Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (_El Comendatore se
+n'ha endut a Grigní a un costat._)
+
+Príncep Demetri: De què tinch rahó, bon Arlet?
+
+Vescomte d'Arlet: De que la carta que correspon avuy dèu ser la
+quarta.
+
+Comendatore Morelli, _a Grigní_: Sou imprudent. Que no ho sabèu que no
+hi hà gayre vida per ell?
+
+Baró de Grigní: Per axò li he dit.
+
+Comendatore Morelli: Per Deu! (_Acostantse al Príncep._) Príncep: la
+vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de rey. Y axò
+per tot el món sempre afalaga a les dònes.
+
+Baró de Grigní: No a totes. La Gladys...
+
+Príncep Demetri: Què la Gladys? (_Ofès._)
+
+Baró de Grigní: Perdonèu, Príncep. Si ho dich en honor d'ella!
+
+Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que's parli ab
+ironía d'aquesta dòna. (_Saluda encara irònich Grigní._) Sols per
+respectarla! Per reverenciarla! (_Mirant provocatiu a Grigní.
+L'arribada d'Orlof trenca aquexa situació._)
+
+### Escena VIII
+
+_Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte
+ d'Arlet y Comte d'Orlof._ (_Potser fins aquí no entri Carlot y'ls
+ criats a parar la taula._)
+
+Comte d'Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests
+llochs...
+
+Príncep Demetri: Ja sabèu quin es nostre únich objecte.
+
+Comte d'Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que's mengi aquí
+mateix.
+
+Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit
+desperta la gana. Veritat, senyors?
+
+Baró de Grigní: Veritat. A mi sí... Per complaure a Vostra Altesa. Sí.
+(_El Príncep fa que no l'ha sentit._)
+
+Vescomte d'Arlet _a Grigní_: Decididament, senyor banquer, no li sou
+simpàtich al Príncep.
+
+Baró de Grigní, _a Arlet_: Me dèu molts diners el Príncep.
+
+Comte d'Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos a
+la Cort de vostre pare?
+
+Príncep Demetri, _sèch_: Nó. (_Orlof anava a seguir y s'atura._) Però,
+diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu a dir?
+
+Comte d'Orlof: Qu'a la Cort se murmura de la vostra estada a París.
+Sobretot... (_No seguint._)
+
+Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot,
+comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li
+sab greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo
+qui's disposi per comandar l'altre. Y jo no'm puch moure de França...
+perque a França respiro, y lluny d'ella'm moriría. Que jo soch un
+desgraciat y no vull dexar de serho. Què n'haig de fer jo de
+l'ambició de mon pare y de mon germà per engrandir el Regne, si jo
+tinch altra ambició que'm governa a mí, y tot jo, y que vós ja la
+comprenèu?
+
+Comte d'Orlof: Jo no dech...
+
+Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig de
+veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y'm
+tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es
+aquí ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s'acaba.
+
+### Escena IX
+
+_Els anteriors y Gladys y Madama Gringoire, que vénen de la dreta._
+
+Príncep Demetri: Ah! La Gladys!
+
+Gladys: Senyor Comte d'Orlof: Madama Gringoire diu que té fam.
+
+Madama Gringoire: Si jo no he dit rès!
+
+Comte d'Orlof: Donchs, a taula, senyora.
+
+Príncep Demetri: Gladys!...
+
+Gladys: A taula! A taula, senyors! (_Ananthi ab Orlof._) Y de Nataniel
+que se sab?
+
+Comte d'Orlof: Va venint.
+
+Gladys, _senyalant la seva esquerra al Príncep_: Príncep...
+(_A Orlof._) Orlof: vós aquí. (_A la seva dreta._)
+
+Comte d'Orlof, _a Gladys_: Perdonèu. Príncep... (_Senyalantli la dreta
+de ella._)
+
+Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (_Los altres se coloquen com se
+vulga. Madama Gringoire al front._)
+
+Gladys, _escoltant_: Callèu! (_S'ha tornat a alçar y mira al lluny
+escoltant._) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla negra que va
+venint...?
+
+Príncep Demetri: Sí que la veig.
+
+Gladys: A mitja montanya; com una serp.
+
+Príncep Demetri: Sí, sí.
+
+Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós,
+Comendatore.
+
+Comendatore Morelli: Sí, sí; ben cert. (_Aquest no veu rès._)
+
+Gladys: Arlet: allà!... Vosaltres (_Als demés._)
+
+Vescomte d'Arlet: Com una serp... (_Tots riuen menys el Príncep._)
+
+Gladys: Eh! (_Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant,
+Madama Gringoire va menjant._)
+
+Comte d'Orlof: No's veu encara ningú, Gladys.
+
+Baró de Grigní: No'ls podèm veure nosaltres, perque la claror de
+vostres ulls nos enlluherna, Gladys.
+
+Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (_Riu fort Arlet.
+Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní._) Y què heu de veure
+vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò
+sí qu'es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns
+d'herèus de grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de
+banquers que passen com a desferra de les nacions... (_Mig rihent._)
+
+Príncep Demetri: Gladys! (_Rihent per complàurela._)
+
+Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (_El Príncep, mirant a
+Grigní ab despreci, va a reptarlo._)
+
+Comte d'Orlof, _fentse càrrech de lo que passa_: Y a més, Gladys,
+no'ls podèm veure encara, perque venen pel fons d'un torrent, y no'ls
+descubrirèm fins que ja siguen aquí.
+
+Gladys: Jo pel camí m'he adormit una estona, y m'ha semblat que l'auto
+rodolava a salts sobre'ls caps d'una immensa gentada; qu'era tot nit
+encara; però que al lluny una claror s'obría...
+
+Baró de Grigní: Devía ser el sol.
+
+Comte d'Orlof, _somrihent_: Y a Nataniel no l'heu vist?
+
+Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d'una
+immensa tristesa.
+
+Baró de Grigní, _burleta_: Ell! Ell!
+
+Príncep Demetri: Y còm era? Còm?
+
+Gladys: No ho sé. Jove, hermós a tot serho; mes, ab hermosura d'home.
+
+Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada
+semblant un gran mar... (_Gladys dexa caure la forquilla._) Y un auto
+semblant a una nau ben grossa. Y al lluny... (_Grigní calla imposat
+per la cara de Gladys, que s'ha transformat. Tots se fixen en
+ella._)
+
+Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (_Ab veu concentrada._) Prou,
+he dit!
+
+Baró de Grigní, _mig rihent_: Per què?
+
+Comte d'Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama
+Gringoire?
+
+Madama Gringoire: No sé: no més m'he embarcat dues vegades en ma vida.
+Y ay, quins treballs!
+
+Comte d'Orlof: Vau anar lluny?
+
+Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona,
+Sena avall. (_Riuen._)
+
+Comte d'Orlof, _a Gladys_: Una pregunta si m'ho permetèu, Gladys. Què
+ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja vingut el
+desig de conèxer aquest home?
+
+Gladys: Ho fa... (_S'atura, y després de rumiar, diu:_) No ho sé.
+
+Baró de Grigní: Donchs, jo una altra pregunta.
+
+Príncep Demetri, _provocatiu, dret_: Què es?
+
+Comendatore Morelli, _perque tingui prudencia_: Grigní!
+
+Baró de Grigní: Si no heu estat may enamorada.
+
+Gladys: Sí. (_Arlet conté al Príncep, que s'anava a tirar damunt de
+Grigní._) Y què més?
+
+Baró de Grigní: Si no heu plorat ni rigut may.
+
+Gladys: Senyor baró de Grigní! (_Molestada._)
+
+Príncep Demetri: Ja prou! (_Riu Grigní burlantse del Príncep._) Ja
+prou, he dit! (_El Príncep ha fet córrer un xich la taula per
+alçarse._)
+
+Comendatore Morelli, _al baró de Grigní_: Pero, què estèu fent?
+
+Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (_Els homes s'havien posat
+drets y tornen a asseures._)
+
+Gladys: Príncep! (_Ab veu carinyosa pregantli que s'assegui._)
+
+Comte d'Orlof: Serenèvos, Príncep!
+
+Príncep Demetri: Que no veyèu...?
+
+Comte d'Orlof: Sí, sí, per Gladys. (_Gladys no s'ha mogut d'asseguda,
+com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada, com si
+tractés de fugir._)
+
+Gladys: Comte d'Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a
+cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí;
+sí qu'he estimat; sí, y d'amor ben ardent y veritable. Y m'anava a
+casar, certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig
+conèxer a París un home, del que de cert no'n sabía gran cosa. Era
+dels Estats Units com jo, y'm manifestà tanta de passió, que'l vaig
+creure. Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus
+pares, seguint no més que'ls impulsos del meu cor, ens embarcarem,
+més enamorada que may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar
+les bodes. Durant els primers dies del viatge ja l'havía trobat
+parlant ab una dòna jove molt elegant, que viatjava sola. Y al
+preguntarli qui era, me va dir qu'era la germana d'un gran amich séu,
+que anava a juntarse ab ell a Nova York.(_Un xich de pausa._) Aquell
+trasatlàntich era'l Titanich. (_Sorpresa de tothom._)
+
+Príncep Demetri, _a mitja veu_: El Titanich! El viatge en que's va
+perdre!
+
+Comte d'Orlof, _a mitja veu_: Oh Deu! Sí: les montanyes de glaç
+l'esberlaren.
+
+Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta d'esglay,
+vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al costat,
+sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s'anaven omplint de
+gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse ab els
+peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n'hi havía prou
+d'embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l'aygua, que
+s'obría dolçament y se'ls dragava. Unes barques s'allunyaven plenes,
+sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com
+estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de
+ser arrocegades per la bocassa que obriría'l mar, cargolantse al
+enfonsarse'l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos,
+arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una
+escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de
+por, disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus
+braços, qu'endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos
+ella y jo mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala
+avall els tres quan la última barca s'anava a allunyar, qu'era tota
+plena, y tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant
+altra més gent... Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar
+el cap d'un home que no'l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab
+un braç a mi, y ab l'altra abraçat a aquella dona, se llençà a la
+barca. Se sentí un crit de cent goles; la barca's remogué, y,
+girantse d'un costat, s'enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va
+callar en ella, y rès va sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho
+vaig veure! (_Pausa y silenci de tothom._) Y vaig tornar a la vida.
+No sé quina mà'm va salvar; ni'm fa rès saberho, que no n'estich
+agrahida. Y no he pogut plorar ni riure may més d'ençà d'aquella
+hora.
+
+Príncep Demetri, _després de llarga pausa_: Me sab molt greu d'haver
+vingut aquí, Gladys.
+
+Gladys: Per què, Demetri?
+
+Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech,
+contant aquestes tristeses.
+
+Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep, perque
+jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu'ara veritablement
+desitjo una cosa. Y d'ençà qu'hem arribat, ab més força que may:
+Conèxer a aquest home.
+
+Comte d'Orlof: Donchs, parlèm d'ell no més.
+
+Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.
+
+Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.
+
+Comte d'Orlof: No pot trobarse gayre lluny.
+
+Gladys, _posantse dreta_: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors, que jo us
+ho juro. (_Entra Carlot_).
+
+Comte d'Orlof: Què hi hà, Carlot?
+
+Carlot: Que ja són aquí.
+
+Gladys: Si ho he conegut jo! (_Madama Gringoire es la única persona
+que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu'ha begut molt, beu per
+últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant
+en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama
+Gringoire, dihentli_):
+
+Vescomte d'Arlet: Madama Gringoire: m'atrevexo a oferirvos...
+
+Madame Gringoire La guardaré al cor. (_Se la menja. Se sent remor com
+d'una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi
+toquen a la taula_).
+
+Comte d'Orlof: Quína negror per tot!
+
+Gladys: Oh, còm vèurel venir?... (_Busca per la escena un lloch alt, y
+per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les estovalles_).
+
+Comte d'Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!
+
+Gladys: Sí, sí. Però, còm?...
+
+Comte d'Orlof: Gladys, permetèume... (_S'agenolla_). Pugèu!
+(_Gladys puja a la taula pel genoll d'Orlof._)
+
+Príncep Demetri, _ab por de que caygui_: Per Deu, Gladys!
+
+Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu'estich axís!
+
+Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (_Ella s'hi apoya.
+L'altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part
+del seu còs. Encara a fòra no's veu ningú._)
+
+Gladys: No'l veig! No sé quín es!
+
+Comte d'Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.
+
+Gladys: No sé... No sé! (_De cop com si anés a ferse enrera._) Ay...
+sí!
+
+Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!
+
+Comte d'Orlof: Què teniu? (_Anantla a sostenir._)
+
+Gladys: No rès. (_Aparta ab repugnancia la mà de l'espatlla de
+Demetri._) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (_La remor de fòra
+creix lleugerament, com si fos de gentada que resa._)
+
+Príncep Demetri: M'heu fet por.
+
+Gladys: Com un desvanexement... un instant...
+
+Comte d'Orlof: Dèu ser aquell... d'allà al mig.
+
+Gladys: Sí, sí... Y's va acostant... que sembla que ve cap a mi.
+(_Tirantse enrera._)
+
+Madama Gringoire, _a mitja veu_: Es ben jove! Guapo!
+
+Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (_Mig rihent._)
+
+Comte d'Orlof: Són de la Montanya.
+
+Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin...
+contentes! Com... com nens que cantessin adormintse (_Pausa._) Sí,
+sí. Y com vent passant dolçament entre flors... (_Pausa._) Y...
+sospirs de felicitat... Ja; ja casi es aquí! Y còm no s'atura? Y... y
+va a passar!... Quína cara més serena, y... amiga que fa. Y ara...
+axeca'l cap, y'm mira. (_Petita pausa. Fa una mena de gemech sense
+paraula, com si anés a plorar. La sostenen perque anava cap a
+Nataniel y cauría de la taula._) Nó, no seguiu; aturèuvos. (_Ab veu
+oprimida._) Nataniel! Nataniel! (_Cridantlo fort._)
+
+Príncep Demetri, _perque calli_: Gladys: què feu?
+
+Gladys: Y va seguint! Va seguint! (_Passa, primer una colla de gent,
+pochs. Després d'un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat,
+molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després
+segueix una gentada interminable, remorejant entre llavis com si
+resés._)
+
+Baró de Grigní, _a mitja veu_: Y l'ha cridat! Que no l'heu sentida com
+el cridava? (_Mentres ha anat passant Nataniel, s'ha interromput el
+diàlech de la escena._)
+
+Gladys: Y ja ha passat! (_Baxa de la taula._)
+
+Baró de Grigní: Y l'heu cridat, Gladys!
+
+Gladys, _negantho_: Jo? Jo l'he cridat?
+
+Comte d'Orlof, _somrihent_: Sí, Gladys.
+
+Gladys: Donchs, no me n'he adonat.
+
+Vescomte d'Arlet: Encara passa gent.
+
+Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y
+fóra fatal per mi.
+
+Gladys: Jo l'he cridat? Jo?
+
+Comendatore Morelli: Quína remor! (_Se sent fòra remor forta de
+veus._)
+
+Comte d'Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (_Anant cap a la galería,
+seguit dels altres._)
+
+Vescomte d'Arlet: Ara corren. S'escampen. (_Entra Carlot per la porta
+de la esquerra que dóna al camp_).
+
+Comte d'Orlof: Què passa, Carlot?
+
+Carlot: Qu'han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir
+endavant.
+
+Gladys: Y ell què fa?
+
+Carlot: No s'ha aturat ab la colla que'l volta, y'ls soldats no saben
+què fer, mirant al coronel...
+
+Gladys: Passaràn! Passaràn! (_En aquest moment se senten crits y
+entremig veus que diuen:_)
+
+Veus: Avant! Passèm! Seguím! (_Les dolçaynes, que havien parat en sèch
+una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d'alegría. La
+gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no
+veyen rès._)
+
+Carlot, _que s'ha enfilat a una arcada per veure més lluny_: Ells són
+toçuts y van caminant. (_Torna a mirar._) Sí, sí. Ja Nataniel es
+entremig de soldats, y va a passar. (_De cop se senten uns quants
+trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena. Xiscles
+y corredices a fòra._)
+
+Gladys: Deu meu!
+
+Príncep Demetri: Imprudents!
+
+Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.
+
+Gladys, _en to de quexa_: La tropa ha tirat, Príncep! (_Entre tant,
+corredices més aprop. Part defòra de la porta de l'esquerra, cops
+ràpits de gent que demana per entrar._)
+
+Comte d'Orlof, _a Carlot_: Tànca. (_Quan en Carlot arribava a la
+porta, aquesta ja començava a obrirse._)
+
+Carlot: No's pot entrar aquí. (_La porta s'ha obert de bat a bat._)
+
+### Escena X
+
+_Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis_
+
+Dorman, _des de fòra, en mig d'altres veus_: Es que hi hà un ferit!
+
+Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (_En Carlot ha conseguit
+tancar la porta._)
+
+Slavis, _picant des de fòra_: Per caritat!
+
+Gladys: Comte d'Orlof: que ho demanen per caritat!
+
+Príncep Demetri: Però, Gladys...
+
+Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!
+
+Comte d'Orlof: Senyora, que volèu que'l portin aquí'l ferit?
+
+Gladys: Oh, sí!
+
+Comte d'Orlof: Obre, Carlot.
+
+Gladys: Jo! (_Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis mirant
+enrera._)
+
+Dorman, _als de fòra_: Apartèuvos! Dexèulo passar!
+
+Slavis, _als de dintre_: Han ferit a Nataniel! (_Entra Nataniel, sense
+apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre sense
+afeminació._)
+
+Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (_La munió de gent
+queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel, que
+de cop no's fixa en ningú de la escena._)
+
+Dorman, _als de fòra_: Calma! Calma!
+
+Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no's cansi
+ningú d'esperar! Esperèm; esperèm sempre! (_Els del castell estan
+agrupats y silenciosos._)
+
+Slavis: Nataniel: míra! (_Ensenyantli la gent del castell._)
+
+Nataniel, _adonantsen_: Oh!... Senyors: Perdonèunos... Al primer
+moment...
+
+Comte d'Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (_Nataniel obre els
+braços com volent dir "No ho sé."_)
+
+Dorman: Sí! sí!
+
+Comte d'Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure...
+
+Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d'ahont?... (_Acostantse a
+Nataniel._)
+
+Nataniel, _somrihent_: No sé...
+
+Slavis: Del pit. Una bala...
+
+Nataniel: Un pobre soldat que...
+
+Comendatore Morelli, _ràpit_: Que'm portin la caxeta del auto.
+
+Vescomte d'Arlet: Jo mateix. (_Arlet anava a sortir per la
+esquerra._)
+
+Carlot: Per aquí. (_Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab
+ell._)
+
+Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume'l favor. (_Sèu de cara a la
+claror y de costat als espectadors._)
+
+Nataniel: Sí senyor. (_Gladys està dreta a vora de Nataniel._)
+
+Comte d'Orlof, _a Dorman a mitja veu_: Si poguessiu apartar aquexa
+gent y ajustar la porta... (_Dorman va cap a la porta y mig
+desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta
+sense fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri._)
+
+Gladys, _a mitja veu_: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest home?
+
+Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no'm conegui ningú!
+
+Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (_Mentrestant el
+Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y
+després també per Dorman._) Doctor... què es?... Què hi trobèu?...
+(_A mitja veu._)
+
+Comendatore Morelli: Per ara... surt molta sanch.
+
+Gladys, _acostantshi_: Oh quin horror, Deu meu!
+
+Dorman, _molt commogut_: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a ningú?
+
+Gladys: A ningú! (_Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou
+feyna a axugarse les llàgrimes_).
+
+Slavis: Ell que... (_Encarantse ab els de la casa._) Dolents; tots són
+dolents!
+
+Nataniel, _a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis_: Que calli!
+(_Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà venes,
+medicaments, etc._)
+
+Comendatore Morelli, _a Nataniel_: Tirèu el cap enrera, si us plau. Un
+xich més. (_Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç de
+Gladys, que'l tenía sobre'l respatller del sofà._)
+
+Nataniel, _a Gladys_: Ah! (_Apartant el cap._) No havía reparat...
+(_Per el contacte. Gladys també havía tret el braç._)
+
+Gladys: Faig nosa.
+
+Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.
+
+Gladys: Sí. (_També molt baix._)
+
+Comendatore Morelli, _agafant el cap de Nataniel_: Dexèume fer.
+(_Apoyantli en el braç de Gladys._) La ferida es molt alta, y'm convé
+axís. (_Gladys plora._)
+
+Slavis, _plorant_: Mala gent!
+
+Dorman: Quines entranyes! Oh!
+
+Nataniel, _renyantlos a mitja veu_: Slavis! Dorman!
+
+Comendatore Morelli, _mig rihent_: Ja m'ho semblava a mi!(_Girantse de
+cara als del castell._) La bala ha vingut de costat, que ha sigut una
+gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la carn. Llarch; però ha
+seguit son camí.
+
+Dorman: Oh doctor, doctor! (_Miràntsel ab efusió. Slavis torna a
+plorar. Gladys mira a Demetri y somriu_).
+
+Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.
+
+Gladys: Oh, Príncep! (_Tornant a somriure._)
+
+Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No'n correrà gens més ara.
+(_Apartantli'l cap del braç de Gladys._) Y la ferida també ray!
+
+Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí...
+(_Apoyantse en un braç de Dorman._)
+
+Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que'l món
+s'acabés! (_Rihent._) Ara, perque la ferida no s'obri...
+
+Nataniel: Axò no podrà ser, perque... (_Mirant als seus perque
+l'ajudin a dir._)
+
+Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho
+permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?
+
+Comte d'Orlof: Completament.
+
+Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al
+castell...
+
+Nataniel: Però si ja m'heu curat! (_Somrihent._)
+
+Slavis: Nó; no us belluguèu. (_El comendatore parla baix ab Orlof y ab
+els altres._)
+
+Gladys, _a Dorman, que li havía parlat baix_: Diguèuli vós.
+
+Dorman: Jo nó; lo qu'ell vulgui. Sempre! Sempre!
+
+Nataniel: Aquí mateix m'estaré una estona.
+
+Comte d'Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.
+
+Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no podèu
+estar assegut axís. Veurèu: (_Volentlo posar bé._) fèume'l favor...
+(_Ell ja estava assegut desde'l principi al extrém del sofà._) Una
+cosa per recolzarse...
+
+Gladys: Ja ho tinch! Jo! (_Duyentli'l séu abrich de pells plegat com
+un coxí._)
+
+Madama Gringoire: Però si es vostre...
+
+Gladys: Mal cor que teniu! (_Posant l'abrich darrera de Nataniel._)
+Ara, vós... (_Perque s'estengui._)
+
+Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre.
+(_Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un
+xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna
+llàgrima._)
+
+Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (_Dorman no
+treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop,
+s'atura y s'acosta a Dorman._)
+
+Gladys: Dièuli si està bé d'aquesta manera.
+
+Dorman, _acostantse als del castell_: Que bona qu'es! (_Ab molta
+efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la
+mà:_) Gracies!
+
+Gladys: Oh, amich meu! (_Dorman va cap al sofà y's posa dret al altre
+extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes.
+Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís._)
+
+Príncep Demetri: Gladys!
+
+Gladys, _com si despertés_: Qu'es?
+
+Príncep Demetri: Ara'ns entornarèm, Gladys.
+
+Gladys: Oh, nó!
+
+### Escena XI
+
+_Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d'ell un ajudant y quatre
+ soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta. En
+ Carlot, qu'era en escena, mira al Comte d'Orlof, no sabent què fer.
+ Tots els del castell se miren sorpresos._
+
+Comte d'Orlof, _a Carlot_: Vés a obrir.
+
+Coronel Talarn, _sense que se'l vegi_: El senyor Comte d'Orlof?
+
+Carlot, _desde la porta a Orlof_: Un senyor militar que pregunta pel
+senyor Comte.
+
+Comte d'Orlof, _després de mirar a Demetri_: Qu'entri.
+(_Arronsantse d'espatlles._)
+
+Coronel Talarn, _a qui ha fet entrar Carlot_: El senyor Comte d'Orlof?
+(_Buscantlo ab la mirada._)
+
+Comte d'Orlof: Jo'l soch.
+
+Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a la
+guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.
+
+Comte d'Orlof: També jo he estat lluny d'ell molts anys. (_El príncep,
+que al entrar el coronel s'havía apartat, a punt d'anarsen per la
+porta de la dreta, torna enrera. L'ajudant, que havía acompanyat al
+coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han
+entrat._)
+
+Dorman, _a Slavis_: Els assessins!
+
+Slavis: Ay, sí!
+
+Gladys, _corrent a ells dos ab el dit a la boca perque callin_: Per
+Deu!
+
+Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m'obliguen a detenir
+aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra...
+
+Comte d'Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels
+vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l'arma, perque
+ell venía en so de pau.
+
+Dorman, _rabiós_: Es que...
+
+Gladys, _contenintlo_: Nó!
+
+Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu'està ferit, que
+jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment,
+us prego, senyor Comte, que'l retinguèu aquí fins... fins que
+disposi'l Govern què s'ha de fer ab aquest home. (_Orlof havía anat
+parlant en veu baxa ab el Príncep._) Interinament...
+
+Comte d'Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu retirar
+de la meva casa... la força... que rès té de guardar...
+
+Coronel Talarn: Teniu rahó. (_Als soldats y al ajudant._) Sortíu! Y
+ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest home
+diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.
+
+Comte d'Orlof: Vós mateix. (_Els del castell van a retirarse._)
+
+Coronel Talarn: No cal que's retiri ningú, senyor comte. Creguèu
+qu'està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.
+
+Dorman, _a Slavis_: No'ns moguèm nosaltres.
+
+Gladys, _carinyosa_: Sí, vosaltres lluny.
+
+Slavis: Es que'l defensarèm ab nostres vides.
+
+Gladys, _carinyosa y enèrgica_: Lluny, he dit! Allí! (_Se fan enrera
+els dos, acostats l'un al altre, vigilant sempre, cap a la porta de
+la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al tornar
+enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab un
+llibret d'apuntacions a la mà._)
+
+Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra
+gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar
+al malalt...
+
+Gladys: Perdó; al ferit.
+
+Coronel Talarn: Vos prego que m'ho indiquèu, que per servirvos a vós
+jo...
+
+Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir... al ferit. (_Gladys se
+n'ha anat a seure ab els seus._)
+
+Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?
+
+Nataniel, _després d'una petita pausa_: Nataniel.
+
+Coronel Talarn: Què més, Nataniel?
+
+Nataniel: Cap més nom.
+
+Coronel Talarn: La vostra edat?
+
+Nataniel: Quí pot saberho!
+
+Coronel Talarn, _a Gladys_: Se veu qu'es jove. (_Gladys no contesta._)
+El nom de vostres pares?
+
+Nataniel: No'l sé.
+
+Coronel Talarn: La vostra patria?
+
+Nataniel: Tot el món.
+
+Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n'estimarèu una sobre totes
+les altres?
+
+Nataniel, _després d'una pausa_: Per què?
+
+Coronel Talarn: Per... perque sí. Perque tothom es d'un lloch... Per
+defensarlo. Per... (_Mirant a Gladys, qu'està impassible._)
+
+Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!
+
+Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li
+demanaría'l passaport. A aquest... (_Nataniel se va incorporant per
+enrahonar més bé._)
+
+Gladys, _a Nataniel_: Diguèu; diguèu. (_A Talarn._) No es axís, senyor
+coronel?
+
+Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (_Nataniel parlarà com si
+reflexionés y s'ho digués a ell mateix._)
+
+Nataniel: El món es molt gran, diuen, (_Petita pausa._) y jo'l trobo
+petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d'un pit.
+Y la volta d'aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo
+que'l forma... Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es...
+com un sigle en l'Univers. (_Pausa._) Hont es el cap pensador que
+aquest pit aguanta sobre? Qui ho sab... Qui pot dirho? (_Pausa._) Jo
+no: que no sé rès... rès... (_Pausa._) Sols sé que tinch immens amor
+per tot lo qu'es creat, y per tot lo qu'es per crear encara; que tot
+es hu, perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans
+de blat del pà d'aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de
+blat de la primera espiga que gronxava sobre'ls camps l'halè
+dolcíssim y sospirós dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque
+va passant encara. (_Queda callat. El coronel s'havía assegut sense
+escriure._)
+
+Coronel Talarn, _a Gladys somrihent_: Si us sembla que seguim...
+(_Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d'aprobació.
+Slavis plora._)
+
+Gladys, _al coronel, sense saber què li ha preguntat_: Sí.
+(_Mirántsel sempre._)
+
+Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida. Lo
+més antich que recordèu de la vostra infantesa. (_Nataniel se remou
+un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El
+comendatore a una indicació de Gladys hi anirà_).
+
+Gladys, _en veu baxa_: Comendatore...
+
+Comendatore Morelli, _al coronel_: Permetèume. (_Va a posar bé a
+Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els
+conté_).
+
+Gladys: Nó! (_Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu
+lloch_).
+
+Coronel Talarn, _que s'ha passejat durant aquesta curtíssima
+interrupció_: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.
+
+Gladys: Sí!
+
+Nataniel: Recordo... que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt
+vell, de barba blanquíssima, al fons d'una còva, y que prop d'aquella
+còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no
+s'estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig
+preguntar a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava
+de caure, me va respondre qu'eren les llàgrimes de tota la humanitat
+qu'anaven cayent a un abisme sens fons...
+
+Gladys: Sí! (_Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama Gringoire
+dorm_).
+
+Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes
+les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre
+la Terra.
+
+Gladys, _sense poderse contenir_: Y després? Y després?... Quan foreu
+més gran?
+
+Nataniel: Després... un núvol immens, quiet, y sense color, me va
+privar de veurem enlloch... fins que, un dia, me vaig trobar a mi
+mateix: me vaig trobar qu'era ja com sóch ara de gran, part de dintre
+d'una casassa, que may s'acabava de llarga qu'era, en mig d'arbres
+espessos per tot... Y'm va venir el desig de sortirne, saltant una
+paret de tanca molt alta, que la voltava tota aquella casa tan
+quieta. La vaig saltar no sé còm, y al ser a terra'm vaig adonar de
+que'l cel era tot una pedrería d'estrelles, y vaig tornar a sentir la
+brunzidera axordadora d'aquella cascata despenyantse als abims. Y
+l'he sentida sempre! Y la sento encara!
+
+Baró de Grigní, _a Arlet, a mitja veu_: Que la sab llarga!
+
+Vescomte d'Arlet: Callèu.
+
+Coronel Talarn, _acostantse a Gladys_: Es un pobre boig. (_Ella ni'l
+sent._)
+
+Gladys, _fixa en Nataniel, després d'una pausa_: No us entench!...
+(_Altra pausa._) No us puch entendre tant com jo voldría!
+
+Nataniel: No sé...
+
+Gladys: Però, en fí... (_Ab energía._) Qu'es lo que vós us proposèu?
+Qu'es lo que volèu vós de la vida?
+
+Nataniel, _ja assegut del tot_: Que tothom siga bo! (_A punt de
+alçarse._) Que tothom s'estimi! Matar l'odi! Que la humanitat
+s'agermani! Que'l mal no engendri ni demà ni may més! Que vinga un
+dia en que per sobre de les montanyes y'ls rius, a través de les
+fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de
+tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una
+anella d'amor tota la Terra. (_S'axeca dret, resolt, y's posa bé la
+roba per seguir son camí._)
+
+Comendatore Morelli: Què fèu?
+
+Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s'odien de mort.
+(_Els dos companys s'hi acosten un xich_).
+
+Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.
+
+Gladys, _al Príncep_: Si m'estimèu, que quedi en llibertat aquest
+home.
+
+Dorman: Sobre d'ell no hi hà poder, qu'ell mana.
+
+Gladys: Sí; com Deu.
+
+Coronel Talarn: Senyor Comte d'Orlof: volèu més proves de boig?
+
+Nataniel, _serè_: Jo demano la vostra protecció, senyor Príncep
+Demetri.
+
+Gladys: Ah, sí, qu'ell vós protegirà. (_Mig rihent y mirantse al
+Príncep carinyosa._)
+
+Príncep Demetri: Còm ha sapigut?... (_Als seus, que s'arronsen
+d'espatlles._)
+
+Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía...
+
+Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde
+d'aturar aquest home?
+
+Coronel Talarn: El Govern m'ha dit que, si ho creya convenient, aturés
+aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech...
+
+Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home
+queda lliure.
+
+Gladys, _al Príncep_: Y tothom.
+
+Príncep Demetri: Y tothom ab ell.
+
+Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (_Surt el
+coronel._)
+
+Nataniel: Oh gracies, Senyor! (_Anantsen._)
+
+Gladys: Mes, estèu ferit!
+
+Nataniel: Qui se'n sent d'aquest mal! Anèm, companys, que tota la gent
+s'espera!
+
+Dorman: Anèm!
+
+Slavis, _plorant_: Sí, sí! (_Surten els tres. Remor de la gentada._)
+
+Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?
+
+Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.
+
+Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!
+
+Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!
+
+Comte d'Orlof: Carlot! (_Que ja es en escena y que surt corrents per
+l'esquerra._)
+
+Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu
+plorant!
+
+Gladys: Sí, que ara'm sento'l cor; que torno a viure. Aném!
+(_Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten
+les dolçaynes y'ls remors y crits de la gentada que s'allunya._)
+
+Teló
+
+## Acte segon
+
+_Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la
+ esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la
+ dreta, passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia._
+
+### Escena primera
+
+_Comte d'Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la escalinata._
+
+Comte d'Orlof, _quan son a baix_: Diguèume ara.
+
+Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets
+escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.
+
+Comte d'Orlof: Què dièu!
+
+Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.
+
+Comte d'Orlof: Però si'l séu posat fins sembla d'home de salut!
+
+Comendatore Morelli: No'n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos
+enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la
+gravetat de la malaltía que l'amenaçava, per no dirli, es clar, que
+ja n'era víctima.
+
+Comte d'Orlof: Sí; y que se'n va riure y no'n va fer cas. Vós creyeu
+que l'amor desesperat que sentía per Gladys l'havía dut a aquella
+situació.
+
+Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía.
+Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep...
+
+Comte d'Orlof: Que aquest se salvaría.
+
+Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò es
+esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume.
+Aquest matí'ls metges més sabis d'aquesta terra han visitat
+llargament al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis
+han sortit cap al palau reyal per informar al soberà...
+
+Comte d'Orlof: Acabèu.
+
+Comendatore Morelli: ...de que absolutament no hi hà pel Príncep cap
+esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el
+desenllàs no serà gayre lluny.
+
+Comte d'Orlof: Però vós...
+
+Comendatore Morelli: A mi no m'han volgut en cap consulta, perque soch
+extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d'aquest
+poble.
+
+Comte d'Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat
+com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu
+fill.
+
+Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les
+noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir
+fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf
+de Salvatiara, en que l'altre fill se va cubrir de gloria.
+
+Comte d'Orlof: L'un se li mor, y l'altre's fa immortal. Quins
+contrasts hi hà a la vida!
+
+Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu'he enviat a Gladys cartes
+apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.
+
+Comte d'Orlof: Y hont es la Gladys?
+
+Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota
+confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre
+castell. En Nataniel, ab tot y que s'allunyà de vós ab permissió del
+Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque'l Rey
+no ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure
+a Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar
+a tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada,
+dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig
+del esvalot...
+
+Comte d'Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.
+
+Comendatore Morelli: Donchs, no se n'ha tornat a saber rès més
+encara.
+
+Comte d'Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les
+terres de Montanya, d'hont havía sortit.
+
+Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu'està
+amagat, y que'l trobarà.
+
+Comte d'Orlof: Y no l'ha trobat enlloch.
+
+Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge
+farà que aquesta dòna acabi per perdre'l seny, que, creyèume, no'n té
+gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y
+per tot li diuen que l'han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y
+com ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo'm penso que
+hi hà entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.
+
+Comte d'Orlof: Quí ve? (_Mirant cap a la dreta._)
+
+### Escena II
+
+_Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns
+ cavallers._
+
+Un cavaller, _s'avança als altres_: Senyors: el Rey es aquí.
+
+Comte d'Orlof: Sa Magestat. (_Al Comendatore, apartantse a un
+costat._)
+
+Rey Rodolf, _seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al
+Comendatore_: Cavallers...
+
+Comte d'Orlof, _saludant_: Senyor... (_També ha saludat el
+Comendatore._)
+
+Rey Rodolf: Oh, comte d'Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint
+al meu pobre fill, veritat?
+
+Comte d'Orlof: Senyor: ja sabèu que'l Príncep m'honrava ab la seva
+amistat a París.
+
+Rey Rodolf, _un xich sever_: Sí, al costat vostre, portant aquella
+vida, va contraure la malaltía que l'atuheix. Y vós també ereu ab
+ell. (_Al Comendatore._)
+
+Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per...
+
+Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli... que
+no sé com encara no heu tornat al vostre país.
+
+Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat...
+
+Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que no
+us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment
+al comte d'Orlof.
+
+Comte d'Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber
+sagrat no separarme del Príncep.
+
+Comendatore Morelli: Com jo mateix...
+
+Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s'està morint el meu fill. Que tota
+la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments
+se li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de
+la Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte
+d'Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun
+temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu'era
+oposada a aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un
+home exit del baix poble, que se'n venía a la capital predicant la
+pau universal. Mes, aqueix Nataniel no'l tornarà a remoure'l país. En
+quant a la guerra, ja les sabèu nostres colossals victories.
+
+Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.
+
+Rey Rodolf: Un gran rey! Y no'm sabèu dir rès més, vós, l'home més
+sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d'aquí. Gran rey,
+que mana exèrcits victoriosos, que's dexen matar per mi, y no puch
+manar a un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que
+s'està morint!
+
+Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar ab
+motiu d'un amor contrariat.
+
+Rey Rodolf: Y què's creu esser aquexa dòna per no estimar al meu fill?
+A què més ha pogut aspirar que a l'amor de Demetri, que la honraría y
+la faría rica y envejada davant de tot el món?
+
+Comte d'Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la
+fortuna d'un rey.
+
+Rey Rodolf: Cert; d'un rey d'Amèrica, dels ferro-carrils ò de les
+Montanyes Blaves; rey d'escuts, mes sense escut propi dels seus
+passats, com vós, comte d'Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els
+vostres avis.
+
+Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (_Somrihent._) Però jo encara
+soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.
+
+Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure'l meu
+fill. Me seguiu, cavallers? (_Al girarse cap a la gradería veu venir
+al Príncep._)
+
+Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve'l Príncep.
+
+Comte d'Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d'ell.
+
+### Escena III
+
+_Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d'Arlet, en qui s'apoya
+ lleugerament._
+
+Príncep Demetri, _de dalt de la galería_: Pare y senyor!
+
+Rey Rodolf: Fill meu!
+
+Príncep Demetri: Quína alegría que'm fa'l veureus aquí!
+
+Rey Rodolf, _abraçantlo_: Demetri! Fill del meu cor!
+
+Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu'es que teniu?
+
+Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.
+
+Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d'hivern, y'm posaría a
+servirvos en els quefers de la vostra guerra.
+
+Rey Rodolf: Vostra dièu? (_Interrogant y mig rihent._) Nostra, fill
+meu; nostra; y de tota la Nació.
+
+Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que'ls metges s'han empenyat
+en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d'aquest
+park alterós.
+
+Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.
+
+Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes
+del nostre palau d'hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la
+d'ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.
+
+Rey Rodolf: Y que a hores d'ara tot el món l'admira. Vescomte d'Arlet:
+jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li vull
+donar mon braç, qu'es ben fort encara.
+
+Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!
+
+Comendatore Morelli, _al rey_: Senyor: sou vós tot sol la salut de la
+Monarquía: be podèu... (_Senyalant a Demetri y no sabent què dir
+més._)
+
+Rey Rodolf: Comendatore... siguèu vós la salut del meu fill... Y prou!
+(_Ab arrogancia._) Que jo vull que's curi; ho sentiu? que jo ho
+vull.
+
+Comendatore Morelli, _al rey, perque no cridi_: Senyor!... Per Deu!
+
+Rey Rodolf, _a Arlet_: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon fill.
+(_Portantlo de banda._)
+
+Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?
+
+Comte d'Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha
+posat tota sa fè y una passió estranya.
+
+Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m'embadalexo a les nits
+mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny,
+sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d'ahont se van axecant
+les estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l'una després de l'altra,
+que cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que
+va venint ab ella; mes la estrella's va axecant pel cel solitaria,
+amunt, y no la porta la Gladys! Y'n veig una altra que va sortint
+d'arran de terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu
+baxa, ben baxa, la crido: Gladys! Gladys!
+
+Comte d'Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d'emocionarvos axís... que
+us posa febrós... Mes, ella vindrà.
+
+Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?
+
+Comte d'Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a
+trobarla per l'Alta Montanya; que convenía que vingués...
+
+Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella
+estés aquí jo m'acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich,
+sinó que'm mata'l pensar en aquexa dòna, qu'es de marbre per mi. Mon
+pare's creu que mon pensament està en la guerra! Què se me'n endona a
+mi de la guerra y de la gloria d'ella! Jo he nascut indiferent per
+tots aquexos orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure
+oblidat en un recó de món ab aquexa dòna; que fos meva, que
+m'estimés... que m'ho digués al menys. (_Tús una mica._)
+
+Comte d'Orlof: Tot axò serà; y més encara.
+
+Príncep Demetri: Per què'm vol el meu pare? Quina falta li faig jo?
+Per la successió a la Corona ja té'l meu germà, que ha vingut primer
+al món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.
+
+Comte d'Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu'ella vindrà.
+
+Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (_La agitació de Demetri
+impressiona a tots. Hi va'l Comendatore y'l rey derrera._)
+
+Comendatore Morelli: Príncep!
+
+Príncep Demetri: No ha sigut rès.
+
+Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore...
+
+Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.
+
+Príncep Demetri: Ha sigut... que m'ha donat una alegría'l comte
+d'Orlof.(_Rihent._)
+
+Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?
+
+Comte d'Orlof: No precisament de guerra. (_Apart al rey._) De la
+guerra d'aquí dintre. De la lluyta de l'ànima.
+
+Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (_No escoltant a Orlof._)
+Sí, sí (_Per Orlof, perque calli_); ets carn de la meva carn.
+(_Van sortint pel jardí._)
+
+Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?
+
+### Escena IV
+
+_Comte d'Orlof, Vescomte d'Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama
+ Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots
+ els cavallers. Al girarse'l Comte d'Orlof se troba ab Gladys y'ls
+ seus, que vénen de l'altra banda de la escena._
+
+Comte d'Orlof: Gladys!
+
+Gladys: No m'anomenèu, que no'm vegi. (_Els altres queden lluny._)
+
+Comte d'Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.
+
+Gladys: Era aquí mateix y l'he vist al Príncep com us veig. Està
+animat; somreya.
+
+Comte d'Orlof: Somreya perque parlava de vós.
+
+Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes,
+diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?
+
+Comte d'Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l'ha
+vist en diferents llochs, que s'apareix devegades...
+
+Gladys, _als altres_: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.
+
+Slavis: Es que sí que se'ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo
+l'he vist y l'he cridat davant vostre entre'ls arbres.
+
+Dorman: Jo no l'he vist may.
+
+Gladys: Mes, si no era ell, que'ns ho feya creure'l nostre desig.
+
+Slavis: Sí que ho era!
+
+Dorman: Que nó; que nó! (_Entre tant, Arlet, que no se'n havía anat,
+parla ab madama Gringoire._)
+
+Slavis: Es que té por que l'agafin.
+
+Dorman: Ell no té por.
+
+Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo'm moro de cansada.
+(_Seguexen disputant els dos apòstols._)
+
+Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es
+pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré
+hont se troba.
+
+Comte d'Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.
+
+Gladys: Ell ò'l Rey. Demetri té interès en que jo no'l trobi per ferme
+venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que'l va fer desaparèxer en
+aquella revolta perque podía haver compromès l'èxit de la guerra.
+
+Comte d'Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs...
+
+Gladys: De què? Diguèu.
+
+Comte d'Orlof: D'haverli dat la mort?
+
+Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s'haurà
+dit que'l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà
+hont tanta gent està morint... per la Patria, què vol dir per el Rey
+el sacrifici d'una altra vida? (_Sarcàstica._)
+
+Slavis, _a mitja veu_: Es qu'ell es Jesús, oy? (_A Dorman._)
+
+Dorman, _també a mitja veu_: Es sobre de tothom.
+
+Slavis: Però es Jesús.
+
+Dorman: Que us dich que val més que tothom! (_Seguexen disputant._)
+
+Comte d'Orlof, _que havía quedat pensatiu_: Nó; no es possible que
+l'hagi mort.
+
+Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d'ell,
+y si hi té part el Príncep, jo'm revenjaré ab el Príncep.
+
+Comte d'Orlof: Pensèu que'l Príncep s'està morint; que una emoció
+sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.
+
+Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía, que,
+per compassió, fins m'he resignat a les murmuracions, quan vós sabèu,
+comte, que'ls llavis del Príncep no han passat de posarse
+cerimoniosament en el revés de ma destra.
+
+Comte d'Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.
+
+Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.
+
+Comte d'Orlof: Sento remor de veus.
+
+Gladys: No voldría veure ara al Príncep.
+
+Comte d'Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.
+
+Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!
+
+Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!
+
+Gladys: Sí, sí, depressa!
+
+Madama Gringoire, _sortint ab Arlet_: Se li ha estraviat el seny a la
+pobreta Gladys. (_També surten Dorman y Slavis disputant._)
+
+Slavis: Es Jesús.
+
+Dorman: Còm ho sabèu?
+
+Slavis: Es Jesús.
+
+### Escena V
+
+_Gladys, Comte d'Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y
+ Vescomte d'Arlet, que tornarà._
+
+Rey Rodolf, _que ve enrahonant_: Y caldrà fer un altre esforç cridant
+més gent d'aquexa joventut. (_A un dels servidors del palau._) Que
+avuy dino aquí ab mon fill. (_A un cavaller._) Y que'l Consell el
+tindré també avuy aquí, perque d'aquí no'm mouré avuy per rès.
+(_Veyent a Orlof._) Ara ho deya, Comte d'Orlof, que cal un altre
+esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després...
+(_Adonantse de Gladys._)
+
+Comte d'Orlof: Senyor... (_Saludant y designant ab un moviment
+cerimoniós a Gladys._)
+
+Gladys: Senyor... (_Fent un acatament profon al rey y quedant sense
+alçar el rostre._)
+
+Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la
+positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.
+
+Gladys: Gracies, Senyor. Mes...
+
+Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau
+us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.
+
+Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l'arribada
+fins a vós.
+
+Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més hermosa
+del meu Regne.
+
+Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.
+
+Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la
+presento com la dòna més hermosa del món, d'aquest y del altre.
+(_Ab certa ironía._) Mes, cavallers, guardèuvos d'ella, perque es tan
+poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels
+homes.
+
+Gladys: Me confonèu, Senyor... Y jo voldría...
+
+Rey Rodolf, _no dexantla seguir_: Precisament ara mateix estava
+parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y jo,
+que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (_Els cavallers, uns
+per una banda y altres per altra, desaparexen de la escena._)
+
+### Escena VI
+
+_Rey Rodolf y Gladys._
+
+Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.
+
+Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.
+
+Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d'asseureus al costat
+meu?
+
+Gladys, _com si no l'hagués sentit_: He vingut per...
+
+Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d'asseurem al
+costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm
+de Magestat a Magestat... encara que'l lloch no sia gayre apropòsit
+per la nostra Soberanía.
+
+Gladys: M'han dit, Senyor, que'l Príncep tenía en perill la seva vida,
+y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.
+
+Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia:
+l'un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò
+es degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L'altre fill meu sí que
+veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo
+no hi puch fer rès, segons m'asseguren. Mes, hi hà una persona que,
+per lo que jo sabía, y m'ha confirmat ara'l Príncep, me pot donar la
+victoria. Y veus aquí perque la meva alegría.
+
+Gladys: Jo voldría, Senyor, que m'escoltesseu ara a mi.
+
+Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!
+
+Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit
+may l'afecte que cal perque ell se torni estimació de l'ànima. Mes,
+jo may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo...
+
+Rey Rodolf: M'ho ha dit; m'ho ha dit tot axò; fins qu'ell per vós està
+boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins
+al extrèm de que no sembla fill meu: perque l'home que no sab dominar
+aquexa mena de passions que'l posen... y perdonèu, senyora, al nivell
+de...
+
+Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (_Gladys se posa
+dreta._)
+
+Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les... (_Ab energía._)
+
+Gladys, _resoltament_: Que no diguèu més! Que no vull sentirvos!
+(_Queden l'un davant del altre mirantse fixament. Rodolf es qui
+després cedeix._)
+
+Rey Rodolf: Perdonèu.
+
+Gladys, _pausa_: Ja està. (_Ab repugnancia._)
+
+Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (_Estan un xich apartats._)
+
+Gladys: Nó.
+
+Rey Rodolf, _mirant entorn perque no'l sentin_: Més aprop, si us
+plau.
+
+Gladys: Què hi fa qu'estiguèm aprop aquí si'ns trobèm molt lluny vós y
+jo. (_Ella s'ha acostat molt poch, quedant drets els dos._)
+
+Rey Rodolf, _irònich_: Me permetèu que seguexi?
+
+Gladys: Seguíu.
+
+Rey Rodolf: Y'm prometèu no ofendreus si...
+
+Gladys: Segons.
+
+Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l'estimo al meu
+fill?
+
+Gladys, _després d'una pausa_: A quin?
+
+Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (_Gladys s'arronça d'espatlles._)
+Com tots els pares s'estimen a sos fills. (_Gladys el mira
+fixament._) Diguèu.
+
+Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà'l
+vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa'l primer
+lloch en vostre afecte.
+
+Rey Rodolf: Com a pare nó.
+
+Gladys, _irònica_: Com a rey.
+
+Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui's mor, y ja no hi hà'l rey
+enlloch, sinó'l pare.
+
+Gladys: Donchs, què vol de mi'l pare?
+
+Rey Rodolf: Que us l'estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo
+que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no'l dexèu ni
+un sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que
+poguèu somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames
+de la meva Cort, qu'es la primera per la seva sumptuositat, y que jo
+faré que arribi fins a vós...
+
+Gladys: Prou, Senyor, prou. (_Molestada._)
+
+Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de la
+vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot,
+fins la seva corona, per la vida del seu fill.
+
+Gladys, _rihent_: Tot... dièu tot! Puch parlar ara jo, Senyor?
+
+Rey Rodolf: Oh, sí!
+
+Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?
+
+Rey Rodolf: Sí; cert.
+
+Gladys: Què n'heu fet d'aquell home extraordinari que's diu Nataniel,
+y qu'es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M'heu dit que
+us podía preguntar.
+
+Rey Rodolf, _rihent_: Preguntarme, sí; mes, jo no m'he compromès a
+respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he dit, que
+alts devers del Estat m'obliguen a dexarvos. (_A punt d'anarsen._)
+
+Gladys: Nó (_Aturantlo_), sense que jo sàpiga què s'ha fet d'aquest
+home.
+
+Rey Rodolf, _somrihent_: Sobrenatural, veritat?
+
+Gladys: Potser sí. Y, al menys, l'home qu'es l'admiració de tota la
+humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida,
+perque ha desaparegut tan sobtat d'entre nosaltres quan anava a dur
+la pau al món, que vós conturbaveu...
+
+Rey Rodolf, _interrompentla_: No dirèu pas que no hagi sigut
+condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que
+m'aturéssiu a mi.
+
+Gladys: Es que no n'hi hà prou, ja que no m'heu respost. Perque la
+gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la
+mort a aquest home.
+
+Rey Rodolf: Oh! (_Se n'anava cap a la gradería, y s'atura girantse cap
+a ella._)
+
+Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab
+repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch
+d'aquest màrtir.
+
+Rey Rodolf: Callèu, senyora. (_Ab energia._)
+
+Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (_No pot
+alçar la veu enrogallada per la emoció_), que sóu un mal home!
+(_Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla._)
+
+Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (_Pausa._) Calmèuvos; calmèuvos. Y no
+per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m'ha agradat la vostra
+valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu pobre
+Demetri, que may n'ha tingut. (_Somrihent._) Y no'm mirèu axís, per
+Deu, que no soch tan... tan criminal com vós pensèu. Perque, en quant
+a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per ell.
+Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no'n siguèu
+merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap
+mena de perill la seva existencia.
+
+Gladys, _alçantse_: Ahont es?
+
+Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d'aquí.
+
+Gladys: Ahont?
+
+Rey Rodolf: Allí hont no'm pot fer cap mal predicant la pau contra mes
+ordres.
+
+Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la
+predicaría.
+
+Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les onades
+de la mar... que no li faràn cas, perque, al igual dels homes,
+estaran eternament en guerra... Y us dexo ab el meu fill.
+
+Gladys: Nó; jo no'l vull veure al vostre fill, qu'es tan crudel com
+vós.
+
+Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada
+la guerra dexaré en llibertat a aquest home?
+
+Gladys: Nó acabada la guerra; ara.
+
+Rey Rodolf, _rihent_: Nó; ara nó. Y axò que al present no'm pot fer
+gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n'es partidari, y'l
+rey es un gran rey.
+
+Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (_Ab rabia._) Nataniel
+es mort.
+
+### Escena VII
+
+_Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn._
+
+Coronel Talarn, _de la dreta_: Senyor...
+
+Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos.
+(_S'acosta saludant lleugerament a Gladys._)
+
+Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que
+avuy mateix tornés a la illa...
+
+Rey Rodolf, _mirant a Gladys_: Donchs, ara'm plau. Seguíu. Podèu dirho
+tot ben alt.
+
+Coronel Talarn: A la illa d'Ermàs.
+
+Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?
+
+Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab
+l'altra banda del mar.
+
+Rey Rodolf, _esperant qu'enrahoni més_: Sí; ja ho sé. (_A Gladys._)
+Esperèuvos.
+
+Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.
+
+Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!
+
+Coronel Talarn: Hi hà... aqueix home tan perjudicial.
+
+Rey Rodolf, _a Gladys_: Ho veyèu?
+
+Gladys: Mes, el coronel es enemich d'ell, que un dia una bala...
+(_El Rey se gira al coronel._)
+
+Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?
+
+Rey Rodolf: Ben cert.
+
+Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas
+impensat. Y jo may d'en Nataniel puch dir sinó qu'es un home
+extraordinari. (_Mirantse al Rey._) Per cert, Senyor, que tenía al
+punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure.
+Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y'l fill meu, que
+ja no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir:
+pare, seguintlo ab els ulls, que s'allunyava. Y va quedar curat.
+
+Gladys: Oh, Deu meu!
+
+Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no
+més són casualitats, y que'ls vividors exploten.
+
+Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però...
+
+Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de
+miracles. (_El coronel obre'ls braços no sabent què dir._)
+
+Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.
+
+Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho agrahexo.
+
+Rey Rodolf, _reptantla_: Senyora!
+
+Coronel Talarn: Senyor: m'he donat orde de tenirlo empresonat y lluny
+de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva
+vida.
+
+Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l'orde de que ab la
+matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la
+terra ferma... y dexèulo en llibertat.
+
+Gladys: Serà cert!
+
+Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no'm fa por la
+popularitat d'aquest home davant de la meva.
+
+Gladys: Oh, no m'enganyèu, Senyor!
+
+Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill.
+(_Ella fa un moviment._) Que al menys per ara consentiu en ser
+estimada per ell. (_Somrihent y afanyós de que digui que sí._) Me
+sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que
+tanta veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y'n dich
+sacrifici de ser envejada per totes les dames de la Cort, com vos he
+dit, perque'l ser preferida d'un príncep com Demetri es honra
+grandíssima en totes les nacions.
+
+Gladys, _ab horror_: Oh! (_Després dirigintse directament al rey._)
+Mes, què'm volen dir les vostres paraules que no sé si les entench bé
+prou?
+
+Rey Rodolf, _somrihent_: Vos tinch, senyora, per una dama d'una clara
+inteligencia.
+
+Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu'es
+deshonrós per mi.
+
+Rey Rodolf, _somrihent_: Ho prenèu malament, Gladys.
+
+Gladys: Lo que a mi'm proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra
+familia?
+
+Rey Rodolf, _indignat_: Nó. Elles són de sanch real.
+
+Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (_Rihent fort._) Està bé. Y
+vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us mira
+com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com vós.
+Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí
+del Infinit, y la carn vostra's pudrirà al igual que la de tothom; y
+potser més depressa.
+
+Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu'heu après de les prèdiques d'aquest home!
+Donchs, ara jo us juro que no'l veurèu may més, perque'l tindré
+tancat en presó fonda tota la vida.
+
+Gladys: Ara sóu vós; ara!
+
+Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.
+
+Gladys: Ara us conech; ara!
+
+Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l'illa d'Ermàs a la vostra familia y
+als soldats d'avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré,
+per la vida y per la mort, més lluny y més secretament.
+
+### Escena VIII
+
+_Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que's veu al fons del
+ jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant
+ s'anirà presentant mig cos y després de cap a peus._
+
+Gladys, _en veu baxa, veyentlo_: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell! Es
+Nataniel! (_Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de
+tothom._)
+
+Rey Rodolf, _a mitja veu_: Quí es aquest home?
+
+Gladys, _en veu baxa_: Nataniel: es Nataniel! (_S'ho diu a ella matexa
+fins ab terror._)
+
+Coronel Talarn, _apart_: Si no pot ser que siga aquí!
+
+Rey Rodolf, _al coronel y a Gladys_: Però, quí es aquest home?
+
+Gladys, _al Rey_: Es Nataniel.
+
+Rey Rodolf: Còm? Ell?
+
+Nataniel, _a mitja veu_: Sí; jo'l sóch. (_Avençant lleugerament._)
+
+Rey Rodolf, _al coronel_: Me sóu traydor, coronel?
+
+Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (_Alçant els braços al cel._)
+
+Gladys, _apart_: Me sento com morir!
+
+Rey Rodolf, _apart, ab cert terror_: Y ve cap a mi aquest home!
+
+Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (_A mitja veu, fent un moviment
+cap a Nataniel._)
+
+Gladys: Senyor: què anèu a fer? (_Perquè'l Rey anava a dir que'l
+detingués._)
+
+Rey Rodolf: Nó. (_Pausa._) Esperèuvos.
+
+Coronel Talarn, _a Nataniel, bondadós_: No us acostèu més. Es el Rey!
+
+Rey Rodolf, _apart_: No sé què hi hà en ell que imposa. (_Reculant un
+xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s'atura. El Rey s'atura
+també._)
+
+Nataniel, _a Rodolf_: Pobre pare!
+
+Rey Rodolf, _a mitja veu a Gladys_: Sab el mal de Demetri y se'n
+apiada.
+
+Gladys, _ben baix_: Oh, sí!
+
+Nataniel, _a Gladys_: No m'han comprès. L'altre fill!
+
+Rey Rodolf, _sense odi_: Còm heu arribat fins aquí?
+
+Nataniel: Un nen com un sol de ros m'ha obert la presó.
+
+Coronel Talarn, _apart_: El meu fill!
+
+Nataniel, _al coronel_: Y m'ha dit que me'n anés. Y jo crech en el cor
+dels nens.
+
+Coronel Talarn, _que l'ha sentit, apart_: Oh, sí!
+
+Gladys: Ay Deu!
+
+Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?
+
+Nataniel: Abraçat al pal d'un naufragi.
+
+Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?
+
+Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (_Rodolf se'l mira
+fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa._)
+
+Gladys, _juntant les mans y suplicant_: Senyor...
+
+Rey Rodolf, _de cop_: Donchs bé. Coronel: (_Apart._) dexèulo sol ab
+aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.
+
+Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor...
+
+Rey Rodolf, _a Gladys_: Aquí'l teniu: siguèu bona ab el meu fill.
+(_Se'n va ràpidament per la galería, dihent:_) Qu'es estrany! Jo
+diría que ja l'havía vist, y no sé ahont.
+
+### Escena IX
+
+_Gladys y Nataniel_
+
+Nataniel, _que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha desaparegut_:
+Mirèusel! (_Pausa._) Pobre! 'L pobre!
+
+Gladys: Per què?
+
+Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l'ayre
+com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.
+
+Gladys: El compadiu?
+
+Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.
+
+Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.
+
+Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que
+s'esborraràn les gerarquíes...
+
+Gladys: Vós... (_No gosant a seguir._)
+
+Nataniel: Dièu.
+
+Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que
+us faig me revolteja per l'ànima, y m'ofega. Vós sóu Jesús.
+
+Nataniel, _ab pena_: També vós ho dièu!
+
+Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.
+
+(_Dit tot molt íntim._)
+
+Nataniel: Jo no'l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y
+tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia
+llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de
+mon cor s'ha ajocat. O potser jo sóch... (_Acudintli altra idea._) No
+heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten
+aquell mar, les estrelles sembla que's fonen, igual que quan los
+núvols s'espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s'asserena, y
+les estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una
+d'aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent
+de passeres a Deu sobre aquelles mars d'aygues eternes.
+
+Gladys: Mes, vós teniu gran poder...
+
+Nataniel: Perque estimo molt.
+
+Gladys: ...que no'l té ningú. Y per axò us seguexen.
+
+Nataniel: Perque estimo més que tothom.
+
+Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo,
+que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot
+ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans
+a les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum
+ni una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys
+que pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya
+que acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la
+superbia nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar
+altra materia, per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab,
+si d'un sér pervers que's va morir també dexant vivent altre sér, com
+ell, de males entranyes, que'n diuen home... (_Nataniel la va a
+interrompre._) Nó, nó; (_No dexantlo dir._) que ara jo, al trobarvos
+a vós, de primer desde'l castell d'Orlof, sentintme un instant morir
+al mirarvos per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant
+sentintme que vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent
+les montanyes de vostres primeres predicacions, contemplant a la gent
+que plorava feliç parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats
+que vós havieu fet agermanar, armes que vós havieu desviat al punt
+d'engegarse, coltells encara ab la sanch del vostre pit, perque vós
+los havieu rebut per salvarne d'altres... Y m'han mostrat nens
+plorant, que sols sentint vostre nom ja no ploraven, sinó que
+dolçament somreyen. Y m'han dit també ara mateix que en tal lloch vós
+havien vist la nit passada y que en tal altre'ls hi aparexieu sovint.
+Y jo anant de poble en poble seguint els camins que'm deyen que vós
+havieu seguit derrerament, fins ensenyantme la emprenta de vostres
+peus, que havieu dexat en la roca a vora de la font espantadiça, que
+raja ab abundancia des de qu'en ella vareu posar els llavis, la gent
+que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els sers ja privats
+de vida que han tornat a halenar entre nosaltres... (_Nataniel ja
+s'havía cubert la cara ab les mans avergonyit._)
+
+Nataniel: Oh, callèu; callèu!
+
+Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus...
+
+Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!
+
+Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m'he trobat que un món s'ha fos al meu
+voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no
+havía vist may, per sobre'l que caminava, y que era jo matexa! Y'm
+trobo ara que hi hà una mà que m'empeny cap a vós y que'm fóra
+desesperant morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans,
+cloure'ls ulls, cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y
+volguent que tot soroll s'apagui sobre la Terra per escoltar jo sola
+les vostres petjades dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos
+dits de morta, aniré esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per
+axecarme y seguirvos.
+
+Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu'ell ja ho va
+dir que baxarà sobre d'un núvol a la Terra.
+
+Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara
+dintre de la meva fossa esperantvos a vós.
+
+Nataniel: Deu vindrà! Deu!
+
+Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!
+
+Nataniel, _ab desesperació_: Oh, Senyor! Quina tristesa més gran la
+meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch arrencar de
+l'ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com vós matexa,
+y tot lo que'l món veu en mi d'extraordinari enlloch se troba. Jo
+vinch ara d'una presó en terra deserta, d'hont no he pogut sortir
+fins al present, y vós veniu d'un país hont m'han vist a cada
+instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que
+ni'm creuen ni'm saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom
+es germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre
+aquestes planes y montanyes, que les fecundisa'l mateix sol, que les
+rega la matexa pluja; de que l'home per tot arrèu sent el mateix
+impuls d'estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab
+els matexos dolors per tot y s'estima per tot als fills que du a la
+vida! Y m'escolten, y'm creuen un sér superior a n'ells, y's
+fanatisen per mi y no per lo que'ls hi predico, que no creix ni
+germina tantsols en les seves ànimes! Es fals lo qu'heu vist als
+pobles de que jo hi dugui la harmonía. Jo sóch divinitat per la gent
+que'm segueix, perque porten ab ells al fons del séu fons l'odi y
+l'orgull de raça y de fortuna. Vol un poble la meva amistat perque
+curi als séus dels mals del còs ò'ls hi faci guanyar diners ò
+prestigi, ò li dongui la victoria de les armes sobre un altre poble.
+Y cada un d'aquests pobles creu ser privilegiat per Deu, y com que a
+mi'm creu fill d'aquest Deu, me vol cada home per ell. Quina
+desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que m'estima y que
+està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech que vaig sol
+sempre.
+
+Gladys, _sovint ab cert despit_: Es qu'estimèu massa, y estimèu poch.
+Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el partiu en mils
+de mils d'engrunes, y per vós no us ne queda.
+
+Nataniel: Faig com Jesús.
+
+Gladys: Perque'l sóu, Jesús.
+
+Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la
+Terra.
+
+Gladys: Sí, perque sóu Ell.
+
+Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.
+
+Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes
+com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a
+sobre. Tirèuhi aquest cor, qu'es tan gran com un bloch de penyes, y
+remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no's fan grans
+edificis durables, sinó ab blochs com a penyes.
+
+Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (_Volguent acabar._)
+
+Gladys, _ab despit y recança_: Com Ell! Com Ell! Qu'Ell se va encarnar
+en una sola persona, y'l séu amor no'l va volguer encarnar com a
+home, en una sola persona. No s'hi va veure el prodigi del amor d'un
+Deu, fet home, per una dòna. No's va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu
+el mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint
+plena de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós
+anirèu ab el front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a
+la terra, sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us
+creguin y segueixin. Jo tinch montanyes d'or, y entre'ls homes també
+l'or fa miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa,
+vós predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo
+dalt de la montanya d'or als més esquerps, perque us sentin y us
+vegin. Y jo tinch, a més, dintre meu el cor d'una dòna. Y sóch
+hermosa, y sé plorar. Y té més força que'l Diluvi una llàgrima de
+dòna! (_Plora de despit perque no's sab fer estimar per Nataniel._)
+
+Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y les
+vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.
+
+Gladys: Ay Deu meu! que no'm sabèu compendre ni'm podèu compendre!
+(_Plorant ab desesperació._) Perque hi hà la immensitat d'un Infinit
+que'ns separa a nosaltres dos: l'home-Deu y la dòna-dòna.
+
+Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els
+homes.
+
+Gladys, _que queda aturada de moment, després diu resolta_: Nataniel!
+
+Nataniel: Què volèu?
+
+Gladys: Quín es ara'l vostre desig més gran?
+
+Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s'acabi la guerra
+encara que'm costi la vida.
+
+Gladys: Saben que sóu aquí'ls vostres companys?
+
+Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts
+altres. Jo he dit als primers que m'esperessin hont eren.
+
+Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per
+vós, y seré aquí. (_Resolta._)
+
+Nataniel: Sí, tornaré. (_Tot anantsen._) Fòra de mí les passions de la
+terra!
+
+### Escena X
+
+_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli y
+ Vescomte d'Arlet. Nataniel se n'ha anat pel fons de la escena._
+
+Gladys, _axugantse'ls ulls ab rabia_: Sóch boja, y vull serho de boja!
+(_Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la dreta._)
+
+Príncep Demetri: Gladys! Per què no m'ho han dit qu'ereu aquí?
+
+Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!
+
+Comte d'Orlof: Gladys!
+
+Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que's tanquessin
+totes les portes d'aquest parch y que's posés un cercle de guardies
+ben espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una
+altra vegada.
+
+Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.
+
+Comte d'Orlof, _bromejant_: Li quedaría'l cel per escaparse.
+
+Gladys: Ay, comte, que anant pel món m'han caygut les ales!
+
+Vescomte d'Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.
+
+Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Preparantli una cadira ab un
+coxí._)
+
+Príncep Demetri, _oferintli_: Gladys: vós aquí, y jo als vostres peus,
+fent de soldat per por del aereoplà.
+
+Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no'n parlèm de soldats.
+
+Príncep Demetri, _als demés_: Tots aquí! Tots!
+
+Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.
+
+Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu'era tan
+esperada.
+
+Comte d'Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre
+tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal
+l'aereoplà. Té a Nataniel.
+
+Príncep Demetri, _no entenentho, mig rihent_: A Nataniel?
+
+Gladys: Vós també, d'Orlof, contra aquest home? (_Ab tò de quexa._)
+
+Comte d'Orlof: No ho creguèu, Gladys.
+
+Vescomte d'Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un carro
+de foch.
+
+Gladys, _a Arlet_: Vós sóu un sér vulgar.
+
+Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.
+
+Gladys: Vós la sóu, la formiga. (_Riuhen els altres. Gladys, ofesa,
+s'alça._) Jo no vull que s'ofenga a Nataniel.
+
+Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Potser sí qu'es rivalitat
+professional, perque ell cura, y vós...
+
+Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.
+
+Gladys, _fent per riure_: Nó; si no m'ofench; nó.
+
+Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.
+
+Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m'ajudèu... curaré a
+tothom, per més malalt que estigui.
+
+Vescomte d'Arlet, _al Comendatore_: Prou! (_Perquè'l Príncep no ho
+entengui._)
+
+Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!
+
+Comendatore Morelli: Agenollat y tot?
+
+Gladys: Estèu perdonat. (_Tots riuhen. No'l dexa agenollar._) A seure
+ben formal desseguida!
+
+Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque se'n
+va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.
+
+Gladys, _rihent_: Val més que me'n riga!
+
+Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m'he consumit tot aquest
+temps, no esplicantme la vostra fugida!
+
+Gladys: Me'n vaig anar perque vós, que tantes paraules m'heu donat
+d'una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que
+jo us he demanat en ma vida. (_Ab dolcesa._)
+
+Príncep Demetri: Jo a vós?
+
+Gladys: Sí.
+
+Príncep Demetri, _neguitejantse per la malaltía_: Comendatore: no
+estich bé axís.
+
+Comendatore Morelli: Senyor Príncep... (_Posantli bé'l coxí._)
+
+Gladys, _a Orlof_: Donchs, està molt mal?
+
+Comte d'Orlof: Sí! Y us prego...
+
+Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.
+
+Gladys: Si no sé...
+
+Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos
+voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.
+
+Gladys: Y si cambiessim de conversa?
+
+Príncep Demetri: Nó, nó. (_Neguitós_). De la meva poca paraula.
+
+Comte d'Orlof: Nó, Príncep.
+
+Comendatore Morelli: Val més dirho.
+
+Gladys, _ab dolcesa_: Donchs, que'm vau prometre conseguir del Rey que
+no perseguís a Nataniel.
+
+Príncep Demetri: Y n'hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que'l meu pare
+a mi may m'ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que
+al món s'ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del
+país...
+
+Gladys: Nó, nó. (_Ab el cap més que ab les paraules_).
+
+Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y
+nosaltres fantasièm: ja ho diu.
+
+Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare.
+(_Diu axò fingint naturalitat._)
+
+Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys,
+faría... Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.
+
+Gladys: Què farieu?
+
+Príncep Demetri: Demanèume.
+
+Gladys: Què us puch dir!... Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al
+vostre pare?
+
+Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque'l meu pare sab que
+jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m'es aborrida
+sense vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no'n puch
+seguir cap altre.
+
+Gladys: Y ell se'n ha rigut!...
+
+Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us n'anèu
+y no volèu ser la meva esposa.
+
+Gladys: Y se'n ha rigut encara més el vostre pare!
+
+Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu'ell m'ha dit que consentía en
+tot...
+
+Gladys: No es veritat axò!
+
+Príncep Demetri: M'ho ha dit.
+
+Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos
+enganyava miserablement.
+
+Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare,
+Gladys. Y no consento que se l'insulti al meu davant al meu pare y al
+meu Rey. (_El comendatore li fa olorar un pom d'essencies. Silenci
+general. Al cap d'una estona Gladys s'axeca per anarsen_). Ahont
+anèu? Jo no vull que us n'anèu del meu costat!
+
+Gladys, _allargantli la mà serena_: Adéu, Príncep. (_Ell no li pren y
+s'axeca apoyat en Orlof mig plorant._)
+
+Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins
+arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (_Desprenentse de
+tots._) y'm sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes,
+qu'a mi me'n falten, que Deu no me les ha donades.
+
+Comte d'Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (_Gladys torna a
+asseures._) Y vós, Príncep. (_També perque s'assegui._)
+
+Príncep Demetri, _no volguent asseures_: Nó, nó; ara nó. Gladys:
+donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (_Ella no's mou._)
+Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo
+tantsols. Veníu.
+
+Comte d'Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.
+
+Vescomte d'Arlet: Sí; 'l Rey. (_Gladys ja s'havía axecat per anarsen
+ab Demetri; mes s'aturen abans de caminar veyent al Rey y als seus
+cavallers_).
+
+### Escena XI
+
+_Gladys, Príncep Demetri, Comte d'Orlof, Comendatore Morelli, Vescomte
+ d'Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres y
+ gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació._
+
+Príncep Demetri, _mentres baxa la Cort_: Estèuse al meu costat,
+Gladys, y'm sentirèu y veurèu si us estimo.
+
+Gladys: Oh, nó! (_Ab despreci, apartantse del Príncep._)
+
+Rey Rodolf, _ab alegría desde mitja escala_: Demetri: noves
+magnífiques de la guerra! (_Ensenyantli un telegrama que du a la
+mà_).
+
+Príncep Demetri: Pare y Senyor!...
+
+Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un hèroe!
+Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut.
+(_El ministre'l busca entre'ls altres telegrames. Gladys queda enrera
+oblidada._)
+
+Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!
+
+Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu'està ab nosaltres.
+
+Primer ministre, _a Demetri pel telegrama_: Ve de la capital de la
+Alcuria.
+
+Príncep Demetri: Es nostra la capital?
+
+Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant, que
+són set, y n'hi hà dalt d'una montanya. Però, llegíu, llegíu, que
+diable!
+
+Primer ministre, _llegint_: "Hem près la Capital ab les fortaleses.
+L'exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la
+cavallería. Ara'ls perseguim d'aprop, y arriben noticies de que van
+entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa.
+Ha costat molta sanch dels nostres..."
+
+Rey Rodolf, _interrompent la lectura per llegir ell mateix_: "...pero
+més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y
+ferits."
+
+Primer ministre, _tornant a llegir_: "El Príncep Albert ha entrat a la
+ciutat triomfalment."
+
+Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres.
+(_El Rey ho diu com si ho portés el telegrama._)
+
+Príncep Demetri, _abraçant a son pare_: Pare!
+
+Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà
+al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al
+meu llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy
+protegeix la nostra causa, qu'es la més justa. Que's comuniqui al
+país immediatament la noticia.
+
+Altre ministre: Ja s'està fent.
+
+Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les
+campanes de la Séu!
+
+Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels carrers.
+
+Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se'm comuniqui.
+
+Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment, perque
+l'exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos
+(_Pels altres telegrames que porta._) han tingut d'anarse a posar
+molt lluny reventant cavalls...
+
+Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no
+haguessin d'arribar aquí y al món enter. (_Rihent._) Senyor Ministre
+de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar desde
+aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de tot
+l'exèrcit. (_Gran remor general de satisfacció._)
+
+Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo
+que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de
+tot lo sobrant...
+
+Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota la
+Nació un sol contrari de la nostra política. (_Adonantse de Gladys._)
+Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.
+
+Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch...
+
+Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de
+nosaltres...
+
+Gladys, _irònica_: Oh, nó, Príncep. (_Se sent remor lleuger de veus de
+fòra._)
+
+Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre
+tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit.
+Veritat, senyors? (_Mig rihent als cavallers._)
+
+Cavallers: Oh, sí! --Es clar! --Es un fet. --Quí's pot oposar?
+
+Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d'aquexa nació que s'ha atrevit a
+resistir al meu poder may més hi haurà motius perque's parli d'ella.
+(_Remors més fortes al exterior._)
+
+Rey Rodolf: Exes remors?
+
+Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu en
+aquest palau, ve a aclamarvos.
+
+Rey Rodolf, _a Gladys_: Y vós no'm felicitèu, senyora?
+
+Gladys: Jo m'atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la
+Humanitat perque s'estroncarà aquest riu de sanch.
+
+Rey Rodolf, _sever_: No diguèu més. (_Dirigintse a un oficial de la
+Guardia que ve ràpit del fons de la escena._) Què hi hà, cavaller?
+
+### Escena XII
+
+_Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia,
+ Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería._
+
+Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra Magestat.
+
+Rey Rodolf, _als ministres_: Puch sortir a la balconada de la plaça.
+
+Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí,
+hi hauría una bogería d'entusiasme... (_El Rey dubta._)
+
+Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (_Perque'l Rey ho
+senti._)
+
+Rey Rodolf, _al Oficial_: Donchs, cavaller: que s'obrin totes les
+portes, y que vinga'l poble. (_Els cavallers ab el Rey se'n van cap a
+l'esquerra._) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre pare.
+
+Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (_Tothom s'ha oblidat de
+Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha
+desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada,
+havía pujat tres grahons y no'ls ha tornat a baxar. Els ciutadans
+entren atropellantse, y'ls soldats y guardies del palau els aturen al
+fons. Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una
+colla envers la Cort. Després, l'un darrera l'altre, se van acostant
+els ciutadans. Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el
+Rey els de la Cort, l'escena s'omple. El que parlarà al Rey te de ser
+un home de mitje edat, vestit de negre y tirant a menestral. Mentres
+els ciutadans van entrant se van descubrint._)
+
+Rey Rodolf, _a un cavaller_: Y encara les campanes de la Seu no toquen
+a Gloria!
+
+Ciutadà: Senyor...
+
+Rey Rodolf, _a un ministre_: Que parli.
+
+Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.
+
+Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos
+carrers en senyal d'immensa alegría, vos dono la enhorabona pel
+triomf d'avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (_Ara se
+sent al lluny una música que tan aviat s'acosta com s'aparta._)
+
+Rey Rodolf, _quexantse a un ministre_: A la fi; una música!
+
+Ciutadà, _al Rey_: El poble us estarà eternament agrahit. Sou el rey
+més gran de tota la Terra: els llorers d'avuy no's marciràn may.
+(_El rey no escolta'l discurs._)
+
+Rey Rodolf, _a un altre ministre_: No se senten les campanes encara!
+
+Ciutadà: Ciutadans: Vísca'l Rey!
+
+Poble: Vísca! Vísca!
+
+Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.
+
+Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos
+transmeto el séu gran reconexement. El dia d'avuy no s'esborrarà may
+més de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.
+
+Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.
+
+Primer ministre: L'exèrcit s'ha coronat de gloria: el nostre
+agrahiment al...
+
+Ciutadà: Vísca l'exèrcit!
+
+Poble: Vísca!
+
+Rey Rodolf, _avençant_: Donchs, jo. (_Al poble._) Poble: Vísca sobre
+tothom el Príncep Albert!
+
+Poble: Vísca!
+
+Rey Rodolf: Vísca'l meu fill, que us ha dut a la victoria!
+(_Ara's comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la
+Sèu._)
+
+Poble: Vísca!
+
+Rey Rodolf: S'han tornat bojos a la Sèu!
+
+Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (_Se sent passar
+altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble
+s'arremolina al lluny, y la remor va crexent y venint._)
+
+Poble, _al lluny_: Què hi hà? --Què hi hà? --Dexèu passar! --Dexèu
+passar! --Es Nataniel!
+
+Altra gent, _més aprop_: Es Nataniel! --Es Nataniel, qu'es aquí!
+
+Altres, _encara més aprop_: Nataniel! --Nataniel!
+
+Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (_Avença Nataniel seguit de
+Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d'altra gent dels seus._)
+
+Nataniel, _al lluny y ab els braços enlayre_: Senyor! Senyor!
+
+Rey Rodolf, _rihent satisfet_: Acostèuvos, qu'ara sí que jo us la
+donaré la pau. (_Nataniel s'ha anat acostant._) Mon fill es
+triomfador.
+
+Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.
+
+Rey Rodolf: Primer que'ls morts hi hà la gloria. (_Imperatiu._) Que
+toquin a Gloria! (_Als ministres._) Còm es que s'erren els que les
+toquen?
+
+Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!
+
+Rey Rodolf: Soles? (_Rihent rabiós._) Ah farsant! (_Un cavaller ha
+baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que llegeix
+totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte._)
+
+Primer ministre: Senyor... (_Ràpit._)
+
+Rey Rodolf, _ràpit_: Què?
+
+Primer ministre: Llegíu, Senyor. (_Mentres els Ministres parlen
+acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint._)
+
+Nataniel, _ab veu íntima_: Pobre pare! (_Les campanes molt de temps en
+temps toquen a morts._)
+
+Rey Rodolf, _per lo que llegeix_: Què! Què diu! Senyors Ministres!...
+(_Se'ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey torna a mirar
+el telegrama._) Si no pot ser! Si estich somniant! Qu'estèm
+derrotats! Que se'ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho diu
+axò? (_Pegant sobre'l paper._) Qu'es veritat? (_Dóna'l telegrama a un
+altre Ministre._) Teníu, que jo no ho puch llegir. Mes nó; tornèumel.
+(_Seguint llegint._) Que'ls derrotats han tornat enrera y s'han
+apoderat altre cop de la Capital! (_Al Ministre de la Guerra._) Y'ls
+nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què no s'han defensat y no
+han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els cobarts! Els vils!
+(_Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats fan anar enrera y
+cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel, arremolinantse tots
+no sabent lo què passa._)
+
+Primer ministre: Senyor! Per Deu! (_Perque no cridi._)
+
+Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes noticies
+més hi hà? (_Al Ministre de la Guerra que té a la mà un altre
+telegrama._) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel!(_El Ministre
+no l'hi vol donar._) El telegrama! Jo!
+
+Primer ministre: Nó. Perdonèu.
+
+Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?
+
+Primer ministre: Per Deu, Senyor!
+
+Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!... (_Li arrebaça._) Que ab mi està
+Deu! (_Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara'l llegeix._) Nó!
+Nó! Es mentida!
+
+Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Al vèurel com boig y posantli'l
+pit a sobre séu._)
+
+Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (_Plorant ara._)
+
+Príncep Demetri, _que li ha pres el telegrama_: Que'l meu germà es
+mort! Ho sentiu? (_Als ministres. Gran remor del poble, qu'ha sentit
+el crit del príncep. Nataniel y'ls seus agrupats ben espessos,
+muts._) Ho sentiu? Que'l Príncep Albert ha mort! (_Al poble._)
+
+Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (_Als cavallers._) Y
+vosaltres, còm es qu'ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab
+ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.
+
+Príncep Demetri, _plorant_: S'ha confirmat, Senyor!
+
+Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho
+certifiquen.
+
+Rey Rodolf: Ah, niçaga d'assessins, qu'has mort al meu fill! Jo't
+castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent?
+Oh poble! Oh poble meu qu'estimo!
+
+Poble: Nó! Guerra!
+
+Rey Rodolf: Guerra als assessins!
+
+Poble: Sí: guerra! --Sí: venjança! --Guerra! --Guerra!
+
+Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no'l venjaràs tu al teu germà?
+
+Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.
+
+Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!
+
+Poble: Sí: tots! --Guerra!
+
+Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats! (_Donantlhi._)
+
+Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!
+
+Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!
+
+Poble: Guerra! --Guerra! --Vísca'l Príncep Demetri! --Vísca!
+
+Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!
+
+Rey Rodolf: Axécala enlayre!
+
+Príncep Demetri: Sí. En...layre. Oh Deu! (_La abaxa sense poguerla
+alçar._)
+
+Rey Rodolf: Va!
+
+Príncep Demetri: No... puch. (_Li cau a terra. Remor del poble fentse
+enrera._)
+
+Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (_Se cobreix la cara ab les mans
+y s'amaga entre'ls cavallers_).
+
+Príncep Demetri: Me manquen forces! (_Ja abans havía baxat les
+escales._)
+
+Rey Rodolf: Quína desventura!
+
+Primer ministre, _al Rey_: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm!
+(_Se l'emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap
+dalt._)
+
+Rey Rodolf: Quína vergonya! (_El poble se'n va remorejant._)
+
+Nataniel, _als séus_: Agenollèuvos, germans!
+
+Dorman: Preguèm pels morts.
+
+Slavis: Perque morin els assessins.
+
+Nataniel: Nó. Perque's convertexin els matadors. (_Demetri s'estava al
+peu de la escala ab Orlof y'ls séus._)
+
+Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri.
+Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (_Orlof, Comendatore y
+Arlet s'han tirat enrera desaparexent._)
+
+Príncep Demetri: Gladys: què fer?
+
+Gladys: Pregar.
+
+Nataniel, _als séus_: Per la pau del món sempre!
+
+Gladys: M'estimèu, Demetri?
+
+Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!
+
+Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.
+
+Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l'Univers, sempre!
+
+Gladys, _a Demetri_: Agenollèuvos. (_Ell dubta mirant cap ahont se
+n'ha anat son pare._) Agenollèuvos! Agenollèuvos!
+
+Príncep Demetri: Sí.
+
+Gladys: Gracies.
+
+Nataniel: Pare Nostre... (_Tothom ho va dihent fent una remor seguida,
+tot barrejant les veus com la remor de les fulles d'un bosch. Tots
+estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té les
+mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d'altres, aprop y
+lluny, toquen a morts._)
+
+Teló
+
+## Acte tercer
+
+_Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s'oviraran les
+ montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La
+ escena, iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema,
+ troços de camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera
+ perque la escena resulti ben clara. Sobre la planura's veuran en
+ diferents llochs altres fogueres; aquestes visiblement molt petites
+ a causa de la distancia en que figuraran que són. El cel serà'l
+ d'una nit serena, plè d'estrelles brilladores._
+
+### Escena primera
+
+_Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan acabant
+ d'omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja
+ plena del tot resulta més alta que'l terrer a causa del gran número
+ de morts que hi hà dessota. Al axecarse'l teló, mentres sis dels
+ homes van tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més
+ alt, toquen ab les seves dolçaynes el final d'un cant trist. Fins
+ que s'acaba la tonada no començarà'l diàlech. Començat aquest, se
+ sentiran, molt llunyanes, altres dolçaynes en diferents indrets._
+
+Slavis: Sabèu que s'hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena
+quedarse defora? (_Ficat encara de cames al clot, que va acabantse
+d'omplir depressa_).
+
+Sergi: Ja'ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s'acabarà may
+la terra del món per ferhi clots.
+
+Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als
+altres... assessinats... tampoch.
+
+Slavis: Cada palada que'ns cau sobre dels peus me sembla un afalach de
+la mare-Terra.
+
+Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.
+
+Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que
+tots serèm germans?... (_Dorman no contesta._)
+
+Sergi: ...Y que la pau serà per tot y per sempre?
+
+Dorman, _després d'arronsarse d'espatlles silenciós_: Per ara, colguèm
+morts.
+
+Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?
+
+Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica,
+n'estich segur: quan no parla, ja no tant.
+
+Alexis: Sent axís com ets... li fas un tòrt.
+
+Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la
+vida.
+
+Slavis: Nosaltres l'estimèm més que tu, que'l creyèm sempre en tot.
+
+Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.
+
+Els altres: Jo també. --Y jo. --Tots.
+
+Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t'atormentessin... qui sab
+si desdiríes!
+
+Alexis: Jo desdir? Malviatge!
+
+Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no'l creus gayre tu!
+
+Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.
+
+Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.
+
+Dorman: Qui sab!
+
+Alexis: No m'agrada que dubtèu de mi.
+
+Dorman: Quan dubto d'alguna cosa es que no està en mi que dexi de
+dubtar.
+
+Sergi: Perque no tens fè en ell... dubtes d'ell.
+
+Dorman: En vosaltres sí que no'n tinch gayre.
+
+Slavis: Ni en mi tampoch?
+
+Dorman: Dexèmho estar.
+
+Sergi: No m'ho diràs a mi! (_Un xich desafiador._)
+
+Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!... (_Amenaçador._)
+
+Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau... per
+tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (_Queden parats.
+Pausa._) Sentiu? La oració dels morts allà baix.
+
+Alexis: També allà acaben d'omplir una rasa.
+
+Slavis: N'hem omplertes vint y set de rases! (_Ab gran tristesa._)
+
+Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y
+en un espay tan curt!
+
+Slavis: Quina rabia que's teníen! N'hi havía que morts y tot quedaven
+abrahonats, com si fossin vius encara.
+
+Dorman: Jo, al enterrarne, 'ls separo sempre. Nataniel no ho vol
+que'ls enterrèm... d'aquella manera.
+
+Sergi: Jo n'he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà...
+y sobre'ls llavis. Oh, y que l'aguantava ab el braç trencat!
+
+Slavis: De la seva mare?
+
+Alexis: De la seva esposa? O potser de la...?
+
+Sergi: D'una noyeta petita y tota rossa, que reya! (_Pausa._) Y ara,
+aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre'ls llavis de son
+pare! (_Pausa. Tots parlaran de tant en tant._)
+
+Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m'acut al pensament
+si algú dels enterrats no es encara ben mort... y's revifa...
+
+Alexis: Oh; axò nó!
+
+Sergi: Ja n'estèm segurs.
+
+Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella
+sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo,
+fondo: sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís...
+
+Slavis: Si hagués sigut veritat!
+
+Sergi: No podía ser!
+
+Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m'ha semblat sentirho
+encara: sop, sop, sop!
+
+Alexis, _que s'havía separat un xich_: Allà baix ja se sent picar.
+
+Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no
+la dexa fer a ningú.
+
+Alexis: Ay, si aquest sol d'avuy ens portés la pau, quina alegría pel
+món.
+
+Dorman: No ho cregues, que són molts els que s'aborrexen, y volen
+matar, matar sempre!
+
+Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!...
+
+Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (_Tornantho a dir
+natural._)
+
+Sergi: Deu tot ho pot. (_Dorman ja escura l'eyna._)
+
+Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan
+dolenta, (_Escoltant._) fins a l'estrém de que ha passat un aucell
+cantant.
+
+Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no'l
+troba!
+
+Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l'haurien
+agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell
+ho ha demanat, s'han fet muts els canons y han reposat els fusells y
+les espases. Y fins a demà, han dit els que's mataven.
+
+Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més,
+que Nataniel es Jesús que ha tornat.
+
+Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.
+
+Slavis: Com que sí que hi creuen!
+
+Dorman, _sarcàstich_: Sí; hi creuen; mes, els odis no s'aplaquen, y
+tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell que avisi
+als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d'amor, y que
+fugin, que fugin de tota la raça humana.
+
+Alexis: Anèm ab Nataniel.
+
+Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.
+
+Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (_Surten tots
+per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc.._)
+
+### Escena II
+
+_Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l'altra part caminant poch a poch
+ l'un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant
+ per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té
+ una petita alçada, senyalant que hi hà'ls morts a sota. Després
+ entra'l Príncep Demetri._
+
+Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?
+
+Gladys: No ho sé. M'atreya aquesta foguera y'ls homes qu'eren aquí
+enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra
+sobrera's veu que n'hi hà molts aquí sota nosaltres.
+
+Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan
+endintre...?
+
+Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu'està'l món, val més
+ser entre'ls morts que no pas entre'ls vius esperant l'hora. Y no
+m'heu dit que'l vostre pare també recorre aquests llochs?
+
+Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho
+diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.
+
+Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la
+causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser?
+Per matarlo?
+
+Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el
+mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu
+en son auxili, com sent fondo terror, y fins s'arriba a creure a
+voltes qu'es l'assessí del séu poble.
+
+Gladys: Sí, l'assessí!
+
+Príncep Demetri: Cóm creure que si'l seny del meu pare no estigués
+pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?
+
+Gladys: Axò es cert.
+
+Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que'l meu
+pare sent com una mena d'espant per Nataniel, y's diría que aquest
+home l'atrau contra la seva voluntat...
+
+Gladys: Vós axò no m'ho havieu revelat may, Demetri.
+
+Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest
+lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si'ns trobessim a
+les portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent
+d'ales per tot y ab una d'elles fregant la nostra cara. No la sentiu,
+Gladys, com jo la sento?
+
+Gladys: Sí. Y'l séu alè gelat no'm dóna cap tristesa ni m'espanta.
+
+Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque'l sento al costat vostre,
+que fins me sembla que'ls braços de la Mort al plegat als dos ens
+estrenyen.
+
+Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en
+mig d'aquestos llochs de desventura.
+
+Príncep Demetri: Oh si, anèm!
+
+Gladys: Fèu que s'acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré...
+
+Príncep Demetri, _molt apassionat_: Còm m'ho agrahirèu; còm?
+Diguèumho.
+
+Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.
+
+Príncep Demetri: Oh, Gladys!
+
+Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.
+
+Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!
+
+Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (_Axugantse les llàgrimes._)
+
+Príncep Demetri: Ve gent.
+
+Gladys: Depressa! (_Surten ràpidament._)
+
+### Escena III
+
+_Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda
+ contraria de la que se'n han anat Gladys y Demetri. Després vénen
+ Nataniel y altres dels séus._
+
+Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa
+de prop de la collada.
+
+Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.
+
+Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes
+senceres...
+
+Slavis, _veyentlo venir_: Ja es aquí Nataniel.
+
+Sergi, _ab alegría_: Oh, en Nataniel!
+
+Nataniel, _entrant ab altres_: Germans meus: bon dia tots.
+
+Dorman, _mirant al cel_: Bon dia. (_Els altres també ho diran més
+baix._)
+
+Nataniel: No n'estàs cert, tu, Dorman, de que'l sol va venint y que
+aviat resplandirà per tot sobre la Terra?
+
+Dorman: Sí que n'estich de cert.
+
+Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s'apagaría ara mateix aquest sol
+y s'axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser...
+perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (_Renyantlo carinyosament._)
+
+Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (_Anantli a besar
+la mà._)
+
+Nataniel, _negantshi_: Nó. Als braços! (_Abraçantlo._) Y ara, a axecar
+la creu d'aquí.
+
+Slavis: No són aquí les fustes.
+
+Sergi, _mirant lluny_: Ja veig que les porten.
+
+Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida'ls
+arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que'ns envolta, y que
+l'han llaurat els canons, el plantèm de creus. L'han regat ab sanch
+de germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus
+parents y amichs... Que'ls arbres d'aquest camp donguin el fruyt de
+la pau per aliment de les ànimes. (_Remor lleuger de satisfacció dels
+séus._)
+
+Slavis: Mes, repòsa, qu'estaràs fatigat.
+
+Nataniel: Fatigat... De què?
+
+Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat
+obrint la terra.
+
+Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres
+germans.
+
+Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig del
+xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.
+
+Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna
+tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía
+per axugarse les llàgrimes! (_Arriben dos altres de la colla portant
+dues fustes negres, amples y llargues, per la creu._) Ah! Ja són aquí
+les fustes per la creu! Anèmla a axecar, que's daleix per sostenirla
+la terra. (_Els treballadors dexen les fustes a terra, l'una al
+costat de l'altra._)
+
+Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.
+
+Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab
+dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos
+germans, y'l pare no s'ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a
+la lluyta, li va dir: No'ls dexis! Y no'ls ha dexat, que s'ha assegut
+a terra y ha mort també'l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde
+dintre la fossa. (_Sergi comença a fer el sot. La creu s'alçarà al
+mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un
+estrém de la creu._)
+
+Alexis, _parlant ab una colla_: Totes les ha plantades ell, les
+creus.
+
+Dorman, _als de la colla_: Qu'es hermós vèurel ab aquexa confiança en
+la seva obra! No l'he vist ni un instant desesperançat de
+conseguirla...
+
+Un de la colla: Ni jo tampoch.
+
+Altre de la colla: Ni nosaltres.
+
+Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els
+odis s'han encès ab més força.
+
+Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?
+
+Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.
+
+Slavis: Jo no ho puch sentir! (_Enternit._)
+
+Dorman: Es clar que tothom, d'una banda y de l'altra, diu que vol la
+pau. Mes, tothom, d'una banda y de l'altra, crida que la vol
+triomfant. Matar no es rès. Encendre'ls poblats no té importancia,
+ni'l patir fam tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a
+sobre'l caygut y l'humiliat y'ls agonitzants, arrossegantse com a
+leprosos sobre totes les miseries humanes.
+
+Un de la colla Ben cert.
+
+Un altre Nó; qu'ell la imposarà la pau.
+
+Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores
+de treva... Que ho creyes tu possible?
+
+Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava
+ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.
+
+Alexis: Mes, se l'escoltaven, veritat?
+
+Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s'iluminava, y'ls séus
+ulls resplandien quan aquella gent l'interrompía acalorada. Després
+callaren, y aquest ha sigut el resultat.
+
+Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?
+
+Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com
+nosaltres. En qui no crech es en l'altra gent.
+
+Slavis: El bé triomfa del mal.
+
+Dorman: Quan? Ahont?
+
+Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.
+
+Dorman: Còm ho sabs tu, qu'ets, com jo, no més que un cuch miserable?
+
+Alexis: Ell ho diu, qu'es més que tots nosaltres.
+
+Un de la colla: Sí.
+
+Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.
+
+Alexis: Que no ho sabs qu'ell no vol que's diga?
+
+Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la
+Terra!(_Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus
+que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la
+creu._)
+
+Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu
+y que li esquexa les entranyes.
+
+Dorman, _molt commogut_: Sí, Nataniel; sí.
+
+Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que'l món ha fet
+camí d'ençà d'aquella hora que'ls homes s'havien tornat feres tots y
+hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del
+Cel com ho era, que's van acostar la Terra y'l Cel posanthi al mig el
+Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça
+humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (_Ha seguit
+donant alguns cops a la creu._) Ja està la creu: alcèmla ben alta.
+Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra,
+que la sostinga ben dreta y forta. (_Dorman y altres apissonen la
+terra al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots
+s'aparten, menys Nataniel, que's destaca abraçat a ella._) Creu
+gloriosa d'amor: sía la pau al teu entorn eterna! (_Nataniel caminant
+d'esquena per mirar sempre la creu, se'n aparta._)
+
+Sergi: Ve molta gent cap aquí.
+
+Alexis: Encara hi hà més de dues hores d'armistici.
+
+Nataniel, _apart_: El Rey ve cap a mi. Ja m'ho pensava que un dia ò
+altre vindría a trobarme! (_Alt._) Companys: dexèume sol ab els que
+vénen. (_Van sortint apilotats per la banda contraria dels que
+arriben._)
+
+Slavis, _tot sortint_: Qui deuen ser? Que ho sabèu?
+
+Sergi: Jo nó.
+
+Dorman: Ha dit que'ns n'anèm, y prou.
+
+Slavis, _desaparexent_: Quí deuen ser?
+
+### Escena IV
+
+_Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que'l seguiran. Les
+ fogueres se van esmortuhint y s'aniran fonent les estrelles. Ha
+ quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços,
+ dret. Entren ab llarchs capots soldats que s'aturen al fons. Se
+ destaca d'ells el que va al davant, y'ls hi diu ab un moviment de la
+ mà que se'n vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense
+ precipitació cap a Nataniel._
+
+Rey Rodolf: Nataniel!
+
+Nataniel: Senyor...
+
+Rey Rodolf: M'heu conegut?
+
+Nataniel: Sí.
+
+Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.
+
+Nataniel: Sí. (_Pausa._) Sempre som molt lluny vós y jo.
+
+Rey Rodolf, _ofès_: No temèu que ara cridi a ma gent y us empresoni
+altre cop? (_Nataniel calla._) Y fins, si'm plau, que us faci donar
+aquí mateix la mort?
+
+Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un
+xich de lloch perque n'hi capigués un altre... (_Pausa._)
+
+Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m'empeny cap a
+vós una força estranya que no sé d'hont ve; si es Deu ò'l diable que
+governa sobre la Terra.
+
+Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.
+
+Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer
+guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull
+formar un regne poderós hont tothom senti l'orgull de les victories,
+que l'enemich quedi humiliat per sempre, qu'en la meva terra tothom
+sigui feliç.
+
+Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta
+gran batalla?
+
+Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si'l triomf per
+mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que'm puga
+avergonyir. Y ab una altra embestida...
+
+Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran batalla.
+
+Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant mateix
+que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre'ls morts,
+ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.
+
+Nataniel: Oh, què dièu?
+
+Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida...
+
+Nataniel, _indignat_: Callèu! Callèu!
+
+Rey Rodolf, _ofès també_: Qu'estèu parlant ab vostre rey!
+
+Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l'heu vist l'horror de la
+batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós
+afalagadores, y ni per un moment va acudir a vostre cor l'esglay
+d'aquexes hores...! Jo us hauría lligat a un poltre furient, ab
+vostre mantell real y vostra corona, y, seguit en cavalcada infernal
+pels que us enganyen, vos hauría portat en mig de la barreja. Y
+haurieu vist com la joventut del vostre Regne queya a rengleres
+espesses ferida de mort...
+
+Rey Rodolf, _rihent diabòlich_: Y la joventut dels enemichs també.
+
+Nataniel: ...com la metralla y'ls obusos engegaven els cossos enlayre;
+com les testes s'obrien, y'ls pits, saltàntloshi'ls cors a troços, y
+com les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven
+en els tolls de sanch!... Y jo'ls he escoltat, y ni un sols he sentit
+que morint victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les
+esposes, y sobretot, a les mares, com a nens petits: mare! mare meva!
+mare del meu cor!, y a Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De
+què? Els infeliços no havien fet mal a ningú en aquest món fins que
+vós els hi posareu l'arma a la mà perque matessin com a assessins
+monstruosos de sigles enrera, mentres que vós esperaveu impacient
+noticies de la victoria. Què us feya a vós el número dels morts? Vós
+preguntaveu els kilòmetres guanyats, els canons presos, les armes y
+municions destruhides. Y què us havien fet a vós aquella gent que
+moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de joventut per may
+més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa cent mil homes
+menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho he vist
+tot. Jo he abraçat y besat als que's morien. Sobre ma roba hi ha
+sanch d'ells, que per axò s'ha tornat enterca, y també sobre mes mans
+encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la
+sanch ni les llàgrimes!
+
+Rey Rodolf: Prou! (_S'ha anat encongint y queda pantejant._) Prou,
+Nataniel! Ni una paraula més! (_Després d'una pausa._) Sobre meu
+cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les penes
+del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es perque
+Deu ha posat en mi'l coratge que'm cal per poguer portar aquesta
+càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva
+obra.
+
+Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes
+infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que
+us volten.
+
+Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu.
+(_Ab imperi._)
+
+Nataniel: A mi m'ho exigiu?!
+
+Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que'm parlèu ab massa altivesa, com
+d'igual a igual; quan si'm veyèu sol davant vostre es que us he
+vingut a parlar pel bé de tothom.
+
+Nataniel, _cambiant de to_: Pel bé de tothom, Senyor? Es que serà cert
+que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta guerra?
+
+Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l'home
+més alt entre tots els homes.
+
+Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel
+s'obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!
+
+Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y's deurà a vós; no més
+que a vós, Nataniel.
+
+Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?
+
+Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els
+Estats dels meus contraris com en els meus propis.
+
+Nataniel: Uns y altres me són germans.
+
+Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la pau.
+
+Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y
+d'ells he conseguit aquest armistici.
+
+Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans
+de que acabi'l temps, fins al Estat Major, qu'es molt prop d'aquí, y
+diguèuli que vós heu conseguit de mi'l desig de que vinga la pau.
+
+Nataniel: Oh, sí!
+
+Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja'm fa horror tanta
+sanch vessada.
+
+Nataniel: Sí.
+
+Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al
+meu costat com el meu conseller predilecte.
+
+Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs les
+ciutats que'ls hi heu pres?
+
+Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars,
+després que hagin deposat les armes...
+
+Nataniel: Uns y altres.
+
+Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran
+cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats
+que han sigut d'ells.
+
+Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?
+
+Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho consentirien.
+
+Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són
+senyors de lo séu, y si ara no ho tenen...
+
+Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m'ha donat. Tots els pobles
+del món han fet igual; s'han quedat lo dels altres.
+
+Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres
+paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut... al que té l'enemich
+a casa seva.
+
+Rey Rodolf, _violent_: Nataniel!
+
+Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre
+d'una llar, d'un territori!
+
+Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!
+
+Nataniel: Nó d'aquesta manera!
+
+Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!
+
+Nataniel: Axò sí.
+
+Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us
+empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque'ls
+hi diguèu lo que jo us mano!
+
+Nataniel: Y jo, mentres m'empenyin y'm ferexen, ja abans d'arribar al
+altre camp los hi aniré cridant que no se'n fiin de vós, que sóu un
+mal rey!
+
+Rey Rodolf: Oh, rabia!
+
+Nataniel: Que sóu l'assessí de la raça humana!
+
+Rey Rodolf: Ma gent! (_Cridant._)
+
+Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri!
+
+Rey Rodolf, _cridant_: Tothom aquí!
+
+### Escena V
+
+_Els anteriors y'ls cavallers del Rey, que acuden rapidament._
+
+Nataniel: Que no temèu a Deu!
+
+Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (_Els cavallers, arremolinantse, no
+l'obehexen y parlen entre ells._)
+
+Nataniel, _serè_: Veníu!
+
+Rey Rodolf: Tots a sobre d'ell y que no parli!
+
+Un cavaller, _ab veu continguda_: Es Nataniel, Senyor!
+
+Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana!
+
+Nataniel: Què esperèu? (_Humil._)
+
+Rey Rodolf: Contra d'ell! Tots! Que m'ha insultat! A mi!
+(_Casi ofegantse d'emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van
+cap a Nataniel._)
+
+Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre
+vostre...
+
+Rey Rodolf, _ab terror interposantse als cavallers_: Nó; nó! Callèu.
+Ni una paraula més! (_Nataniel ha parlat ab sentida energía plorosa.
+Els cavallers s'han fet enrera, imposats. Pausa llarga._) Sortíu,
+senyors.(_Dubten._) Sí; tots! Y ben lluny d'aquí! (_Surten. Quan ja
+tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel._) Mirèu, Nataniel: dèume la
+vostra mà. Posèula sobre'l meu pit. (_Sense dexarli la mà li posa
+sobre'l seu pit y l'hi sosté allí._) No sentiu el batre del meu cor
+com d'un cavall desbocat?
+
+Nataniel: Sí. Oh, Senyor!
+
+Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (_Rodolf mira en totes
+direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat
+encara._)
+
+Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?
+
+Rey Rodolf, _plorant rabiós_: Nataniel! Nataniel! Oh, quina rabia! Y
+còm me'l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les
+entranyes, que's rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho
+vull dir davant d'aquest Deu que'ns mira de més enllà de les
+estrelles: Jo crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d'aquest
+Deu, que per Ell heu baxat a la Terra!
+
+Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m'està parlant?
+
+Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d'angoxa en mig
+d'aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría
+acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la
+humanitat! Oh! Malehida sía l'hora en que la començarèm! L'infern
+envià sos diables sobre la Terra! Jo m'adormo, Nataniel, y dormint
+sento que m'ofego, y'm trobo dintre d'un mar sense termes, que'm vaig
+enfonsant en ell. Y'l mar es tot roig de sanch, y'l sol es també roig
+de sanch, y crido a ma gent que'm salvi, y s'omple la cambra de ma
+gent, que'm desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich
+per asserenarlos a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo
+als meus desvaris que m'estraguen.
+
+Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que'm fèu! Y mirèu, Senyor: jo
+sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí
+que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa
+per arrencarvos del cor aquexos torments horribles.
+
+Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque
+devegades es mon fill gran, l'herèu de ma corona assessinat pels
+enemichs, que se'm presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts
+demanantme que'l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la
+raça malehida.
+
+Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la
+venjança.
+
+Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell
+era'l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la
+Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!
+
+Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el
+ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre'ls altres
+homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch
+heu arribat a rey. Y hont es que'ls reys siguen per damunt dels
+altres homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu
+assegut al món en una cadira un pam més alta.
+
+Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la
+conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la
+Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma
+infantesa, reso pels meus pares en l'hora del repòs en que totes les
+llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families
+humils se resa. Però ve'l matí, y torna'l sol a escampar la seva
+xardor per tota la Terra, y l'ànima meva, Nataniel, queda presonera y
+muda dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes
+de la meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que'n diuen
+orgullós, tot severitat, símbol de magestat y de força, que als
+súbdits els hi demana tot per la gloria de la Patria, y, més encara
+que ses fortunes, les seves vides per triomfar. Perque, baldament tot
+s'enfonsi y tot se cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y
+sense la meva voluntat no's mourà la Terra!
+
+Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.
+
+Rey Rodolf: S'acosta l'hora d'acabar l'armistici. Jo no'ls vull veure.
+(_Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li presenta al
+devant son fill. Un xich enrera ve Gladys._)
+
+### Escena VI
+
+_Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri._
+
+Príncep Demetri: Pare y Senyor... (_Gladys entrarà ara._)
+
+Rey Rodolf: Mon fill!
+
+Príncep Demetri: Dintre d'una hora ja haurà espuntat el dia, y, segons
+lo pactat, vindrà'l moment en que serà acabada aquesta treva.
+
+Rey Rodolf: Axís té de ser.
+
+Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia.
+
+Rey Rodolf: Bona noticia?
+
+Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (_Mirant cap a Gladys._)
+Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte d'Orlof.
+
+Rey Rodolf: Què?
+
+Príncep Demetri: El Comte d'Orlof es amich d'infantesa del capdill de
+nostres contraris.
+
+Rey Rodolf: Fóra traydor l'Orlof al séu Rey?
+
+Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d'Orlof s'interessa per la salut
+de nostre país com nosaltres matexos.
+
+Rey Rodolf: Però, què hi hà?
+
+Príncep Demetri: Que'l Comte d'Orlof ha conseguit d'ell que
+l'armistici seguexi.
+
+Nataniel: Oh, Deu!
+
+Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran
+acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de
+les Argueres contra'l coll de Taynar, qu'ells encara guarden. Per què
+més armistici? S'han transportat els ferits y'ls morts són a les
+fosses. Donchs, avant altre cop!
+
+Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d'un altre armistici que
+s'acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!
+
+Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop!
+
+Nataniel, _a Gladys_: Oh! Més horrors encara!
+
+Gladys, _al Rey Rodolf_: Mes permetèume, Senyor. Si'ls enemichs de
+vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una pau
+honrosa per tots...
+
+Rey Rodolf: Fill meu... aconsella a aquesta dama extrangera en nostre
+país que... no intervinga a vora nostra sinó en qüestions... d'amor y
+d'elegancia.
+
+Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor...
+
+Gladys, _no dexantlo seguir_: Nó, Demetri.
+
+Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (_Rihent un instant,
+sarcàstich._) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau el dia que
+vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y humiliats y
+empobrits, fins a demanar perdó, que no'l conseguiran sinó
+arrocegantse davant meu de genolls per terra.
+
+Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de la
+seva còlera?
+
+Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (_Demetri no's mou._)
+
+Gladys, _a Rodolf_: No se n'ha vessada prou de sanch, que no la volèu
+encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que sóu un
+mal rey, un mal home!
+
+Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (_Demetri baxa'l cap sense dir
+rès._)
+
+Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta
+vostra copa? Es qu'es més gran y més fonda que tot l'Occeà, que no
+s'ha sobrexit encara?
+
+Rey Rodolf, _anant cap a Gladys_: Infame y vil, que us atreviu contra
+de mi! (_Demetri atura'l braç de son pare._)
+
+Príncep Demetri: Pare! (_Quan el rey s'acostava a ella._)
+
+Rey Rodolf: Dexèume! (_Per a que no se li posin davant._)
+
+Demetri, _aturantli'l braç_: Pare!
+
+Nataniel, _que se li ha posat davant_: Senyor!
+
+Rey Rodolf: Y t'atrevexes tu contra ton pare?
+
+Nataniel: Què anaveu a fer? (_A Rodolf._)
+
+Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d'aquexa... dòna, que n'ha fet de
+tu una repugnant joguina!
+
+Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us
+respecta; mes, sóu injust ab Gladys.
+
+Rey Rodolf: Y tu la defenses?
+
+Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys!
+(_El rey va a replicar._) Jo no ho vull! Jo no ho vull!
+
+Nataniel, _contenint a Rodolf_: Per Deu, Senyor!
+
+Gladys: Demetri: adéu!
+
+Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n'anèu sense mi!
+
+Rodolf, furiós, a punt de caure. No'm dexèu, Nataniel! (_Apoyantse en
+ell._)
+
+Gladys: Adéu! Adéu! (_Demetri no dexa a Gladys d'una mà, de la qu'ella
+brega per despèndres._)
+
+Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque
+vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi.
+Ella vol vostra felicitat, perque s'ha anat afanyant en que vinga la
+pau desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós
+en nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en
+vós mateix que Nataniel parla d'un Deu?... (_Rodolf se llença als
+braços de Nataniel._)
+
+Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (_Plorant rabiós._)
+
+Nataniel, _plorant també_: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y còm la
+vull la vostra felicitat!
+
+Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al
+Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l'odi a aquell
+altre poble (_Furiós._) que m'ha mort al fill meu. Y jo'l vull
+venjar, que la venjança es justa.
+
+Nataniel: May; may la venjança!
+
+Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara
+més de lo qu'estèu triomfant d'aquexos enemichs vostres; potser sí
+que conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho
+permeterà pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no'l tornarèu
+a veure, y a mi, 'l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu
+may més, per que jo us dexo per sempre, perque no'l vull un pare com
+vós. Y me'n aniré a llunyes terres des d'ara.
+
+Rey Rodolf: Què dius, Demetri?
+
+Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d'aquesta terra empestada.
+
+Rey Rodolf: Fill meu: no t'apartis de mi!
+
+Príncep Demetri: Anèm; anèm!
+
+Rey Rodolf: Nataniel!
+
+Nataniel: Vós ho heu volgut.
+
+Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (_Demetri ja era un xich lluny.
+Gladys no s'ha mogut d'hont era._)
+
+Gladys: Nó, Demetri; nó.
+
+Príncep Demetri, _cridantla_: Gladys!
+
+Rey Rodolf, _cridantlo_: Fill meu!
+
+Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!
+
+Rey Rodolf: Nataniel!
+
+Gladys: Y encara que'm trepitgi y que'm llenci, no'm separaré d'ell,
+perque vós no us n'allunyèu.
+
+Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu
+fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma
+condempnació eterna!
+
+Gladys, _a Rodolf ab dolcesa_: Senyor! Senyor!
+
+Rey Rodolf, _sense ira_: El meu fill m'aborreix, y vós ne sóu la
+causa!
+
+Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva
+ànima: abracèu al vostre pare!
+
+Príncep Demetri: Pare! Pare!
+
+Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!
+
+Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento
+aquí,(_Per son cor._) y quan sigui l'hora, ell tancarà vostres ulls.
+
+Príncep Demetri: Sí, sí, pare!
+
+Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!
+
+Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de la
+matinada.
+
+Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve'l dia!
+
+Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l'aturaría aquexa claror! Que no
+tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions
+y esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra!(_Encara estan
+abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys._)
+
+Rodolf, _desprenentse de tots_: Nataniel! Nataniel! Què volèu de mi?
+
+Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs.
+Parlàrloshi als uns y als altres, y que's parlessin ells matexos
+davant meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves
+ànimes per la pau, que tant temps han glatit per l'odi.
+
+Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.
+
+Nataniel: Sí. Davant d'aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts,
+quals còssos són calents encara.
+
+Príncep Demetri: El Comte d'Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra
+gent dels contraris es aquí aprop qu'espera.
+
+Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.
+
+Gladys: Anèm! (_Surten_).
+
+Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes les
+armes, que jo m'estaré lluny de tots plegats.
+
+Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría'ls odis.
+
+Rey Rodolf: Oh, l'odi, sí, qu'ell bull dintre meu, y m'estenalla; que
+jo no se quina força hi hà en vós, que'm lliga'l cor quan ell voldría
+un altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara
+voldría que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres
+prèdiques de pau y que revingués la guerra.
+
+Nataniel: Oh, callèu, qu'encenen la còlera de Deu vostres paraules!
+
+Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.
+
+Nataniel: Anèu; anèu depressa.
+
+Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.
+
+Nataniel: Que vinga la vostra gent.
+
+Rey Rodolf: Vindran totseguit.
+
+Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols enrera.
+
+Rey Rodolf: Hi vaig, perque... (_Fuig el rey ràpidament_).
+
+Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no
+m'abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva
+imatge! Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos
+llavis paraules d'enterniment y d'amor puríssim! (_Mentres ell ha
+abraçat y besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y's
+queda al costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en
+escena, vénen, també ràpidament, els de Rodolf, que's posen a la
+banda esquerra. Tanta gent en escena com sia possible. Molts d'ells
+mal vestits, ab cares y posats de rudesa en les dues bandes._)
+
+### Escena VII
+
+_Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig._
+
+Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu'es
+mirada de Deu, tota la Terra es una... Y'l sol es com un munt de
+madexes may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al
+entorn d'aquest immens capdell que's diu la Terra. Y van capdellantse
+per tot ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota
+de llum, de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a
+sortir per passar sobre nosaltres! Ve d'uns altres paisos, d'homes
+també com nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els
+vostres pobles y les vostres cases. Y'ls fills obren els ulls feliços
+xerrotejant, y les mares els besen ab amor immens, y comença la tasca
+del dia. Que feliços serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol,
+trucant a vostres cases, abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no'ns
+n'entornarèm may més; ja serèm feliços aquí mateix; ja s'ha acabat la
+guerra! Y axò dit per tots els homes, que tots tenen el cor al pit,
+que'ls hi glateix en la matexa banda. Y tots tenen posats els peus
+sobre la Terra, qu'en ella hi descansen. Ah, germans, germans, si axò
+fos cert, y en vostres cases ja us trobessiu ara! Veritat que'l
+vostre cor hi va?... Sí; sí que us espurnen els ulls, y algú, sí, que
+fins li cau una llàgrima! (_Als d'una banda._) No us ne donèu
+vergonya! (_Als de l'altra banda._) Mirèu; mirèu! Aquí n'hi hà
+d'altres que tenen cor també! (_Dirigintse a un._) Teniu fills, vós?
+Sí? Y vosaltres també! Y quin amor es més profon y veritable: el que
+sentiu els d'aquí ò'ls de l'altra banda? Tot es amor; tot pesa igual
+davant de Deu, que són iguals les ànimes. "Fills meus!" diuen els
+d'aquí, y vosaltres també ho dièu "fills meus!" Y perque Deu ho vol,
+Ell sab perque ho vol, tots anirèm cayent a les fosses: xichs y
+grans, dolçament, sense quedarne ni un, que l'home es nascut per
+passar. Com anelles d'una cadena, eterna passarà la Humanitat, qu'es
+ella'l veritable sér únich etern, perque no pot finir fins que,
+purificat, se llenci als braços de Deu y's confongui ab Ell per a
+sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que us
+dich no es del fanch de la terra?
+
+Home de la dreta: Sí.
+
+Home de la dreta: Creyèm en vós com si'ns ho digués Deu mateix.
+
+Nataniel, _als de la esquerra_: Y vosaltres?
+
+Home de la esquerra: També.
+
+Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.
+
+Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.
+
+Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.
+
+Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.
+
+Home de la dreta: Més que sant; més! (_Remors de veus d'una banda y de
+l'altra dihentho_).
+
+Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes!
+Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (_Ho ha dit y ho diu
+sempre als de l'una banda y als de l'altra. Uns y altres callen, y,
+posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera.
+N'hi hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab
+superbia y orgull y odi._)
+
+Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de nosaltres!
+
+Home de la dreta: Sí, molta sanch! (_Altres també ho diuen de les dues
+bandes._)
+
+Nataniel: Mes, ja no'n caurà més! May més de sanch, jo us ho dich!
+
+Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!
+
+Home de la dreta: De la banda dels nostres!
+
+Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!
+
+Nataniel: Mes, ja no'n morirà cap més! Cap més!
+
+Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!
+
+Nataniel: No's volía fer.
+
+Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!
+
+Home de la esquerra: Y'ls nostres pobres avis!
+
+Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.
+
+Pregarèm per tots al plegat. (_Remor de protesta._)
+
+Homes de les dues bandes: Nó! Nó!
+
+Altres homes: Tampoch nosaltres!
+
+Nataniel, _sever, renyant_: Què, germans meus: vos teniu odi encara?
+No l'heu arrencat de les vostres entranyes?
+
+Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal ens
+han fet!
+
+Home de la esquerra: Nosaltres també!
+
+Home de la dreta: Y gosèm odiant! (_Altres ho confirmen._)
+
+Home de la esquerra: Fins que'ls poguèm abatre!
+
+Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu'ells han
+cremat les nostres!
+
+Altre home de la esquerra: Y destruhirlos a tots!
+
+Nataniel: Nó y nó! Callèu! (_Imposantse y fent callar a tothom_).
+Senyor Deu meu, no'ls escoltis! La baba del infern ha arribat fins a
+les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que volèu que
+arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense saberho
+vosaltres, hi hà'l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada hu,
+al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés
+als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que
+encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres.
+Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y'ls grans y'ls més
+vells! Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que's fonguen les
+aygues dels mars, y que les seves conques s'omplin de la sanch de
+tots barrejada, y aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les
+unes contra les altres, encara en elles hi persistirà l'odi dels que
+en sos còssos la portaven. Y vosaltres us dièu valents! Contestèume,
+si podèu! Per què amaguèu la cara? Per què us heu enternit? Els
+valents, com vosaltres volèu ser, no han de tenirne de llàgrimes.
+Valents vos dièu? Valent es aquell que's venç a si mateix; aquell que
+té'l valor de voler la pau per damunt dels odis. El més valent de
+tots vosaltres, d'aquests y d'aquells, fóra'l primer que gosés a dir:
+jo no'n vull més de guerra; que vinga la pau, que som homes, y no
+feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no sóu vosaltres ni
+aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts, tots, que no
+teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els d'aquí
+y'ls d'allà, el més valent de tots es el primer que llenci l'arma.
+
+Un home de la dreta: Donchs, jo; teniu! (_Llençant l'arma a terra_).
+
+Home de la esquerra, _llençantla_: Teníu la meva!
+
+Altre home: La meva espasa! (_Llençantla també al mig_).
+
+Altre home: També la meva!
+
+Nataniel: Lluny! Lluny les armes!
+
+Altre home, _llençantla_: Y les nostres!
+
+Altres homes: Nosaltres! (_Altres tiren també espases y fusells._)
+
+Nataniel, _mirant al Cel_: Ah, Deu meu; gracies, gracies!
+
+Altre home: Ja prou matar! (_Llençant l'arma._)
+
+Altre home: La espasa meva! (_Tirantla._)
+
+Nataniel, _mirant al Cel_: Tu ho has volgut, oh Deu Etern!
+
+Altre home: Tornarèm a trepitjar la terra hont hem nascut!
+
+Un home de la banda contraria: Nó; qu'està en poder nostre!
+
+Altre home: Mes, a cada país tornarà la terra propia.
+
+Nataniel: Sí, sí; les fronteres propies de cada poble!
+
+Un home: Les qu'hem guanyat són nostres per sempre!
+
+Home del altre exèrcit: Cada hu les seves!
+
+Altre home: Nó; les que té ara!
+
+Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra
+donantla als passats.
+
+Un home: Ah, nó; axís nó! (_Tornant a recullir la seva arma ara'ls uns
+ara'ls altres._)
+
+Altre home: Donchs, jo tampoch! (_Recullint la seva._)
+
+Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau més
+hermosa!
+
+Altre home: Nó; lo guanyat es guanyat! (_Recullint l'arma._)
+
+Altre home: Nó! Nó! (_Recullint també la seva._)
+
+Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (_Altres les van
+recullint._) Les armes a terra! Dexèu les armes!
+
+Altre home: Quedarse'l nostre territori es de lladres!
+
+Altre home: A guerrejar!
+
+Altre home: Guanyi qui guanyi!
+
+Altre home: Vos perseguirèm a mort!
+
+Altre home: A mort!
+
+Altre home: Sóu lladres y assessins!
+
+Altre home: Vosaltres!
+
+Altre home: Vos ho cremarèm tot!
+
+Altre home: A matar!
+
+Nataniel: Deu del Cel! Aturèulos, Deu del Cel!
+
+Altre home: Ara mateix, jo, covarts! vils!
+
+Altre home: Assessins!
+
+Altre home: Vengèmnos! (_Volguent avençar._)
+
+Un home del altre exèrcit: No passarèu d'aquí!
+
+Nataniel, _al mig_: Germans! Germans!
+
+Altre home: Enrera! Lladres!
+
+Altre home: Vosaltres!
+
+Nataniel: Pietat; pietat per tots!
+
+Altre home: Bandolers! Donchs, té! (_Engega contra'ls altres
+l'arma._)
+
+Un home: A mort! A mort! (_Un de l'altra banda engega la seva arma
+també. Crits de "a mort! a mort!" de l'una banda y l'altra._)
+
+Nataniel: Què féu! Aturèuvos!
+
+Altres homes Va! --A ells! --Va! (_Diferents trets escalonats d'una
+banda y altra y brugit d'armes blanques._)
+
+Un home: A ells; a ells!
+
+Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (_Avença cap al mig de l'una
+banda y l'altra, desaparexent de la vista del espectador quan se
+barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets
+d'armes de foch y soroll d'espases. De cop, Nataniel surt ferit del
+mig, avençant cap al espectador, cayent en terra._)
+
+Nataniel, _quan ja es en terra_: Germans; oh, germans meus!
+
+Un home: En Nataniel està ferit! (_Crit dominador, que's sent clar._)
+
+Altres homes: (_Ja no tiren._) Ferit! --En Nataniel! --Ferit! --En
+Nataniel!
+
+Un home, _increpant als enemichs_: Vosaltres l'heu ferit!
+
+Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!
+
+Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!
+
+### Escena VIII
+
+_Els matexos y Gladys._
+
+Gladys: Nataniel! (_Obrintse pas en mig dels soldats._) Hont sóu?
+Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (_Arribant hont es._)
+
+Nataniel: Gladys!
+
+Gladys: Quí us ha ferit; quí?
+
+Nataniel: Ningú.
+
+Gladys: Tots; tots vos han ferit!
+
+Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (_En aquest moment
+se senten molt lluny descàrregues de canons_).
+
+Un home: Es la guerra que segueix!
+
+Altre home: S'està morint!
+
+Gladys: Deu meu! No'l dexèu! No'l podèu dexar!
+
+Nataniel: Germans meus: jo tornaré; jo tornaré sempre, sempre,
+sempre!
+
+Gladys: Deu meu: prenèume!
+
+Nataniel: Gladys: vós també tornarèu!
+
+Gladys: Ah, que ja es mort!
+
+Homes: Es mort! --Mort! --Es mort! (_Ho diuen aterrats els uns als
+altres. Se senten altre cop canonades._)
+
+Un home: La guerra un altre cop!
+
+Tots els soldats, _ab grans crits_: Guerra! Guerra! (_Van sortint de
+la escena tots els soldats, seguint cridant: "Guerra! Guerra! A mort!
+Guerra!" Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està agenollada
+a sos peus sanglotant._)
+
+Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (_Feya ja estona que havía clarejat
+del tot. Ara ja'l sol ha sortit, gran, roig, com de sanch._)
+
+Teló
+
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***
diff --git a/75809-h/75809-h.htm b/75809-h/75809-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..3966877
--- /dev/null
+++ b/75809-h/75809-h.htm
@@ -0,0 +1,3340 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
+<head>
+  <meta charset="utf-8" >
+  <meta name="generator" content="pandoc" >
+  <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+  <meta name="author" content="Àngel Guimerà" >
+  <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+  <meta name="dcterms.date" content="1917-01-01" >
+  <title>Jesús que torna</title>
+  <style>
+       html {
+line-height : 1.5;
+font-family : Georgia, serif;
+font-size : 20px;
+color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd;
+}
+body {
+margin : 0 auto;
+max-width : 36em;
+padding-left : 50px;
+padding-right : 50px;
+padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px;
+}
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+display: block;
+max-width : 70%;
+margin: auto;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+.sourceCode {
+background-color : transparent;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+/*border-top : 1px solid #1a1a1a;*/
+/*border-bottom : 1px solid #1a1a1a;*/
+}
+th {
+/*border-top : 1px solid #1a1a1a;*/
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+div.smallcaps {
+font-variant : small-caps;
+text-align: center;
+}
+span.underline {
+text-decoration : underline;
+}
+div.column {
+display : inline-block;
+vertical-align : top;
+width : 50%;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 1.5em;
+text-indent : -1.5em;
+}
+ul.task-list {
+list-style : none;
+}
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">Jesús que torna</h1>
+<p class="subtitle">Drama en tres actes y en prosa</p>
+<p class="author">Àngel Guimerà</p>
+<p class="date">1917</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<p>Estrenat en el Teatre de Novedats, la vetlla del 1 de Mars de
+1917.</p>
+<p>Repartiment</p>
+<table>
+<thead>
+<tr class="header">
+<th style="text-align: left;">Personatges</th>
+<th style="text-align: left;">Actors</th>
+</tr>
+</thead>
+<tbody>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Gladys</td>
+<td style="text-align: left;">Da. Assumpció Casals.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Madama Gringoire</td>
+<td style="text-align: left;">Miquela Castejon.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Joana</td>
+<td style="text-align: left;">Josefa Parsiva.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Pepa</td>
+<td style="text-align: left;">Maria Vila.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Nataniel</td>
+<td style="text-align: left;">D. Enrich Borràs.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Rey Rodolf</td>
+<td style="text-align: left;">Jaume Borràs.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Príncep Demetri</td>
+<td style="text-align: left;">Anton Strems.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Comendatore Morelli</td>
+<td style="text-align: left;">Ramon Tort.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Comte d’Orlof</td>
+<td style="text-align: left;">Gaston A· Màntua.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Baró d’Arding</td>
+<td style="text-align: left;">Joseph Claramunt.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Baró de Grigní</td>
+<td style="text-align: left;">Bartomeu Pujol.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Vescomte d’Arlet</td>
+<td style="text-align: left;">Joaquim Torrents.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Coronel Talarn</td>
+<td style="text-align: left;">Anton Casanovas.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Dorman</td>
+<td style="text-align: left;">August Barbosa.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Slavis</td>
+<td style="text-align: left;">Andreu Guixer.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Alexis</td>
+<td style="text-align: left;">Joaquim Torrents.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Sergi</td>
+<td style="text-align: left;">Joseph Claramunt.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Carlot</td>
+<td style="text-align: left;">Salvador Cervera.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Joan</td>
+<td style="text-align: left;">Ramon Bañeras.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Joseph</td>
+<td style="text-align: left;">Joan Rovira.</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Primer ministre del rey</td>
+<td style="text-align: left;">Joan Rovira.</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Oficial de la guardia</td>
+<td style="text-align: left;">Joseph Bofill.</td>
+</tr>
+</tbody>
+</table>
+<p>Ministres, Cavallers, Ciutadans. Poble y Soldats</p>
+<p>Direcció artística: D. Enrich Borràs.</p>
+<h2 id="acte-primer">Acte primer</h2>
+<p><em>Gran pabelló del palau-castell del comte d’Orlof. Al fons galería
+de cristalls per hont se veu l’exterior, y al lluny montanyes. A la
+dreta del pabelló portes que indicaràn conduhir al interior del edifici.
+A la esquerra una porta que durà al exterior. Es al matí d’un dia clar.
+Al alçarse’l teló no hi hà ningú a la escena.</em></p>
+<h3 id="escena-primera">Escena primera</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot. Vénen per la porta de la
+esquerra y tornen a ajustarla. Duen abdós senyors escopetes de caçera, y
+en Carlot un aucell gros mort ab les ales llargues que arrosseguen per
+terra.</em></p>
+<p>Comte d’Orlof: No hem tingut gens de sòrt, d’Arding.</p>
+<p>Baró d’Arding: Jo, encara; sinó que tu m’has dexat tirar a mi per
+cortesía. Com qu’erem en terres teves…</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Y tu, per què fas aquesta cara?</p>
+<p>Carlot: Jo voldría dir una cosa.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Dígala</p>
+<p>Carlot, <em>per l’aucellot</em>: Que axò no’s menja.</p>
+<p>Baró d’Arding: No?</p>
+<p>Carlot: Jo ja’ls hi havía dit als senyors que avuy no n’era dia…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y per què no n’es dia?</p>
+<p>Carlot: Perque surt malament… engegar.</p>
+<p>Baró d’Arding: Còm es?</p>
+<p>Carlot: Perque Nataniel s’acosta. Y ja se sab que quan va venint
+ningú deu engegar armes, que porta desgracia.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Ja n’hi ha portat a n’ell. (<em>Per
+l’aucellot.</em>)</p>
+<p>Baró d’Arding: Vés, dónal als goços.</p>
+<p>Carlot: Jo l’enterraría.</p>
+<p>Baró d’Arding: Entèrral. (<em>Surt per la dreta en Carlot
+rondinant.</em>)</p>
+<h3 id="escena-ii">Escena II</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof y Baró d’Arding.</em></p>
+<p>Comte d’Orlof: Sembla mentida com he trobat el país ab aquest
+home!</p>
+<p>Baró d’Arding: Tot ve d’ara tres anys, que abans ningú n’havía sentit
+a parlar. Sabs aquella cremada dels boscos que va abrusar mig
+reyalme?</p>
+<p>Comte d’Orlof: A mí, d’Arding, se me’n va anar en fum un bon troç de
+patrimoni.</p>
+<p>Baró d’Arding: Donchs, conten qu’en un moment en que era més fort
+aquell vent que tant feya avençar la flamarada, que diuen que tenía
+d’ample unes vint hores… Donchs, sembla que’s va veure a un home
+desconegut que caminava cap al foch ficantse en mig d’ell ab los braços
+estesos y perdéntsel de vista. Y que totseguit va cambiar el vent, y
+sense estar núvol, se va posar a ploure molt espès, apagantse
+l’incendi.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>irònich</em>: Sense estar núvol?</p>
+<p>Baró d’Arding: Axís ho conten.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y tu t’ho creus?</p>
+<p>Baró d’Arding: Jo… jo nó. Però, míra: segons allà hont te trobis no
+te’n enrigues.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Axís estèm?</p>
+<p>Baró d’Arding: En aquest país tothom hi creu en aquest home.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Donchs, a casa meva no hi creu ningú.</p>
+<p>Baró d’Arding: Que nó? Pregúntaho desde’l primer al últim dels teus
+criats. Y si’t volen dir la veritat…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Es extraordinari!</p>
+<p>Baró d’Arding: En el meu castell, començant per la meva dòna, tothom
+el té per un sér sobrenatural. Si fins hi hà qui creu qu’es el mateix
+Jesús que ha tornat a la Terra.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Quin farsant que n’hi dèu haver!</p>
+<p>Baró d’Arding: Nó. Ell nó. Ell diu a tothom que no es ningú. Y tot lo
+prodigiós que conten d’ell, ell ho nega. Com la seva intervenció en
+apagar aquell incendi.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Veyàm. Avuy el conexeré si passa per aquí, com
+diuen.</p>
+<p>Baró d’Arding: Sí; perque es el camí més dret per anar a la capital,
+qu’es la seva deria.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Si’l Govern li dexa arribar. Jo no ho consentiría.</p>
+<p>Baró d’Arding: Per què?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Tanta de gent pot portar perturbacions, qu’es lo
+qu’ell se proposa.</p>
+<p>Baró d’Arding: No ho cregues. Hi va no més per parlar al Rey contra
+la guerra que’s prepara.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Com si axò no fos rès!</p>
+<p>Baró d’Arding: Y’t dexo, qu’es tart.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Nó; que’t quedes a esmorzar ab mí.</p>
+<p>Baró d’Arding: Un altre dia. A casa estaràn de tràfech per quan passi
+Nataniel…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Que no veus qu’estich tan sol? Que no tinch ningú al
+món y que l’anyoro aqueix París, hont hi havía posat arrels tant
+fondes?</p>
+<p>Baró d’Arding: Donchs, per què tornaves?</p>
+<p>Comte d’Orlof: A tu ja t’ho diré. Perque estich arruinat, y ja no
+podía viure com… com allà jo dech viure. (<em>Calla veyent entrar per la
+dreta a Carlot.</em>)</p>
+<h3 id="escena-iii">Escena III</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding, Carlot, y després Joan, Joseph,
+Joana y Pepa.</em></p>
+<p>Carlot: Senyor…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què hi hà?</p>
+<p>Carlot: En Joan el jardiner, y’l séu germà, y una filla d’en Joan, y
+sa cunyada, que també’s diu Joana…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què volen?</p>
+<p>Carlot: Diu que voldrien parlar al senyor.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Que vinguen. (<em>Surt Carlot.</em>) (<em>A
+Arding</em>) Espérat, que m’aconsellaràs, perque… (<em>Entra Carlot
+seguit dels altres ja indicats.</em>) Podèu acostarvos. (<em>S’avença en
+Joan, y’ls altres queden darrera d’ell.</em>)</p>
+<p>Joan: Donchs, sí… (<em>Mira als altres perque s’acostin. Surt
+Carlot.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Diguèu.</p>
+<p>Joseph: Que voldriem que’l Senyor ens permetés cullir algunes flors
+del Park.</p>
+<p>Joana: Totes.</p>
+<p>Joseph: Per esfullarles aquí davant quan passi Nataniel. Veritat?
+(<em>Mirant als altres.</em>)</p>
+<p>Joan y Pepa: Sí senyor, sí.</p>
+<p>Joana: Totes.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Veyàm: qu’es per vosaltres aquest Nataniel, perque li
+volguèu fer aquestes coses? (<em>Se miren els uns als altres, no sabent
+que respondre.</em>)</p>
+<p>Joan: Oh…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Diguèu.</p>
+<p>Joseph: Es… es com una mena de sant, y… y’ns ha vingut de cop y
+volta.</p>
+<p>Joan: Més que un sant; que no’s morirà may. Y ningú’l conexía, y
+tothom se l’estima més que tot lo del món.</p>
+<p>Joseph: Y tot ho fa bé. Y tothom se dexaría matar per ell…</p>
+<p>Joan: Sinó qu’ell no vol que’s mati a ningú.</p>
+<p>Joseph: Perque vol que siguen iguals pobres y… (<em>No gosant a
+acabar perque’ls senyors no s’ofenguin</em>) Vaja… tothom.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a les dònes</em>: Y vosaltres què hi dihèu?</p>
+<p>Joana: Jo’l trobo… qu’es diferent de tothom. Molt guapo, y…</p>
+<p>Pepa: L’home més guapo que s’ha vist… (<em>Els seus la fan
+callar.</em>)</p>
+<p>Joana: Ay, perdónin. (<em>Als senyors, que somriuen.</em>)</p>
+<p>Joan: Si’l volguessin creure a n’ell, s’acabarien totes les malicies
+y totes les guerres, que no n’hi hauría cap més al món.</p>
+<p>Joseph: Y fa uns miracles qu’escruxexen.</p>
+<p>Joan: Sí, que per hont ell passa’ls malalts se curen y’ls que no’s
+curen es perque no s’han de curar, qu’encara hi guanyen, y van al cel de
+dret.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Que ho diu ell que’ls cura?</p>
+<p>Joseph: Els cura.</p>
+<p>Pepa: Vès si no’ls cura!</p>
+<p>Baró d’Arding: No ho diu may axò, ni vol que se’n parli.</p>
+<p>Pepa: A la meva mare la va fer caminar, qu’estava tulida.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Còm ho va fer?</p>
+<p>Pepa: Se la va mirar, y li va dir: Pobra dòna! (<em>Enternintse</em>)
+Y ella va arrencar en plor, y’s posà a caminar, qu’encara camina.</p>
+<p>Joana: Axò es tanta veritat, que totes les noyes s’hi casarien.</p>
+<p>Pepa: No diguis axò. Vès quí gosaría!</p>
+<p>Joana: Totes. Totes. Ens hi… Ay, ay!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Aném; prou. Podèu cullir totes les flors.</p>
+<p>Joseph: Ay, gracies.</p>
+<p>Joan: Gracies.</p>
+<p>Joana: Y si’l Rey no’l vol escoltar, pobre d’ell!</p>
+<p>Pepa: Sí; farà un miracle.</p>
+<p>Joana: O potser un grapat, que no li ve d’aquí. (<em>Han sortit tots
+quatre.</em>)</p>
+<p>Baró d’Arding: Ja ho has sentit.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sabs que s’ha tornat boja aquesta Terra?</p>
+<p>Baró d’Arding: Potser sabia.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Baró, tu hi creus! Tu hi creus! (<em>Rihent.</em>)</p>
+<p>Baró d’Arding: En Carlot…</p>
+<h3 id="escena-iv">Escena IV</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof, Baró d’Arding y Carlot</em></p>
+<p>Carlot: Un telegrama.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí que hi creus, sí! (<em>Rihent y prenent el
+telegrama.</em>) Permets? (<em>Mentres l’obre, veyent a Arding, que s’ha
+alçat per anarsen. En Carlot ja ha sortit.</em>) Què diu axò? Que vénen?
+Sí. (<em>Tornant enrera la lectura. Llegint.</em>) “Venim a veure aquest
+prodigi que’s diu Nataniel. La Gladys s’hi ha empenyat.” (<em>A
+Arding.</em>) Que no ho sents?</p>
+<p>Baró d’Arding: De quí es?</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>mirant la firma</em>: Firma P. D.. Però no he
+acabat. (<em>Segueix llegint.</em>) “No hem telegrafiat de París per
+sorpendreus. (<em>Llegint ab reserva.</em>) Que no se sàpiga pel meu
+pare. Venim en dos autos y ab molta gana.”</p>
+<p>Baró d’Arding: Quí són?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Ben clar que ho diu: P. D. Príncep Demetri, ’l fill
+petit del Rey, que no’l pot fer tornar a la seva Patria, y ara hi ve per
+aquexa dòna; per aquexa milionaria que’l té boig.</p>
+<p>Baró d’Arding: Qui sab si vindràn encara! (<em>Orlof havía tirat el
+telegrama sobre la taula y’l torna a agafar.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Si’l telegrama ve d’Ojat, qu’es molt aprop!
+(<em>Tocant el timbre.</em>) Quan aquexa dòna vol una cosa… (<em>Entra
+Carlot.</em>) Carlot, ve gent a esmorzar; no sé quants. Que tot estiga a
+punt aviat.</p>
+<p>Carlot: Oh… no sé…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Vosaltres us arreglarèu. (<em>Dubta en Carlot en
+tornar a enrahonar, y quan se va a girar per sortir, li diu Orlof:</em>)
+Ah! L’esmorzar aquí mateix, y abans que passi en Nataniel.</p>
+<p>Carlot: Li tinch de dir al senyor…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Córre, bon Carlot; córre. Feu lo que puguèu. (<em>Surt
+Carlot.</em>)</p>
+<p>Baró d’Arding: Ja se’n faràn càrrech.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Lo qu’es la Gladys no’s farà càrrech de rès, ni
+s’adonarà de rès. Y axò ja m’ho podía afigurar que un dia ò altre
+voldría conèxer aquest home. Com que fa un any que no’m parlava d’altra
+cosa!</p>
+<p>Baró d’Arding: Y’l Príncep per complàurela…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Aquest no més viu per ella, que més valdría que’s
+cuydés de la salut, que l’acaba de perdre. Y axò qu’ella no li fa cas…
+ni n’hi farà may de la vida. Afigúrat ara jo quins treballs!</p>
+<p>Baró d’Arding: Veuràs, resígnat, que desseguida s’entornaràn.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Féste càrrech de còm estarà aquest castell: vuyt dies
+que soch aquí, ab el nou servey… perque l’altre’l vaig despedir a
+França.</p>
+<h3 id="escena-v">Escena V</h3>
+<p><em>Baró d’Arding, que se’n anirà, y Comte d’Orlof y Carlot.</em></p>
+<p>Carlot, <em>de la dreta</em>: Senyor, se veuen venir dos autos…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Deuen ser ells. Obre per aquí mateix. (<em>Surt en
+Carlot per la esquerra. A Arding.</em>) No cal que voltin pel
+castell.</p>
+<p>Baró d’Arding: Si ja’ls tens aquí! (<em>Mirant fora.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>precipitantse a la porta de la esquerra y
+desaparexent</em>: Es veritat.</p>
+<p>Baró d’Arding: Y jo pel park a casa meva. (<em>Surt per la dreta
+ràpit, prenent la escopeta.</em>)</p>
+<h3 id="escena-vi">Escena VI</h3>
+<p><em>Gladys, Madama Gringoire, Comte d’Orlof, Príncep Demetri, Baró de
+Grigní, Comendatore Morelli, y Vescomte d’Arlet. Per últim, Carlot, que
+se’n anirà per la dreta. Entraràn quan se digui. Abans d’entrar ningú ja
+se sent la veu de Gladys, que vindrá fent bracet ab el Comte
+d’Orlof.</em></p>
+<p>Gladys: Y per què no en un biplan? Y quins camins, senyor Comte
+d’Orlof!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Si haguessim sapigut vostra vinguda, hauriem cubert de
+flors els camins.</p>
+<p>Gladys, <em>ab ansietat</em>: Qu’hem fet tart? Qu’hem arribat a
+temps?</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>: Sí, sí. No ha passat encara.</p>
+<p>Príncep Demetri: La Gladys està malalta. (<em>Molt apesarat y a mitja
+veu a Orlof.</em>)</p>
+<p>Gladys: Jo voldría que s’aturés aquí. Y que tothom entrés aquí.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>. Tothom?</p>
+<p>Gladys: Sí, sí. Tothom.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>rihent</em>. M’hauríeu de donar temps, Gladys, per
+engrandir el meu castell. (<em>La Gladys se n’ha anat a mirar per la
+galería, anantli al derrera Demetri.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Còm us trobèu, Gladys?</p>
+<p>Gladys, <em>mirant fòra</em>: Magnífich! Axò es magnífich!
+(<em>Arriba madama Gringoire, gemegant un xich, fent bracet ab el
+Vescomte d’Arlet. Els últims d’entrar són el Baró de Grigní y’l
+Comendatore Morelli.</em>)</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Repengèuse força en mon braç; força!</p>
+<p>Madama Gringoire: Estich com tulida.</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>burlantsen</em>: Si no podèu, vescomte!</p>
+<p>Gladys, <em>mirant per altre indret</em>: Oh! També d’aquí es
+bellíssim!</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys: vos trobèu més bé?</p>
+<p>Gladys: D’aquest costat encara té més encants. Tot sembla esmeralda y
+rosa… Mirèu, Príncep.</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, sí!</p>
+<p>Gladys: Vos felicito, Príncep, per aquest troç de la vostra Patria.
+Però, mirèu!</p>
+<p>Príncep Demetri: No està mal.</p>
+<p>Gladys: Y a vós també, us felicito, comte d’Orlof, perque’l Rey
+encara no s’ha fet seves aquestes terres.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Tota la nació pertany al Rey.</p>
+<p>Príncep Demetri: Serà que’l meu pare no ha visitat may aquest
+territori. (<em>Els altres tres personatges volten rihent y conversant
+ab madama Gringoire, que s’ha assegut.</em>)</p>
+<p>Gladys: Quins llochs, Príncep, per llençarhi dos cavalls desbocats!
+En l’un vós, y en l’altre jo!… A veure quin primer s’estrellaría!
+(<em>No riallera.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!</p>
+<p>Gladys: Comendatore: polsèu a madama Gringoire, que dèu tenir febre.
+(<em>Se gira a parlar ab Orlof y ab Demetri.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Madama de Gringoire…</p>
+<p>Madama Gringoire: Nó, nó; es que dech sentir el mal de montanya.</p>
+<p>Baró de Grigní: Però, senyora; si’ns trobèm en un plà!</p>
+<p>Madama Gringoire: Donchs, no dech tenir rès.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Jo ja sé què té madama Gringoire: mal de cor.</p>
+<p>Madama Gringoire: No diguèu rès.</p>
+<p>Baró de Grigní: Senyors: madama Gringoire sent defalliment. (<em>Ho
+diu allà hont es Gladys. Tots s’ajunten. Madama Gringoire’s posa
+dreta.</em>)</p>
+<p>Madama Gringoire: No, sí jo no… (<em>Ofesa.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyor Príncep: jo us prego que’m dispensèu si no puch
+tractarvos aytal com merexèu.</p>
+<p>Príncep Demetri: Comte d’Orlof: per Deu!…</p>
+<p>Gladys, <em>qu’havía tornat a mirar a fora</em>: Callèu! Callèu! M’ha
+semblat sentir… (<em>Pausa</em>). com a crits!… Lluny!…</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>a Orlof</em>: Tot el camí que’l sent
+acostarse.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Tenen de ser encara molt distants.</p>
+<p>Gladys: Donchs, què fan? Eh!</p>
+<p>Baró de Grigní: Però, per què aquest neguit?</p>
+<p>Gladys, <em>apartantse</em>: Baró, no’m diguèu rès.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Jo voldría, Gladys, perque tenim força temps encara,
+que vegessiu vostres habitacions…</p>
+<p>Gladys: Veníu, madama Gringoire.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyor Príncep… Senyors…</p>
+<p>Príncep Demetri: Jo ja’l conech, Orlof, el vostre castell. (<em>Els
+altres cavallers, no ananthi’l Príncep, no’s mouen. Sortirà per la dreta
+Orlof portant a Gladys; darrera madama Gringoire, que abans mira al
+Vescomte d’Arlet, que fa’l distret.</em>)</p>
+<p>Madama Gringoire: Ay!</p>
+<h3 id="escena-vii">Escena VII</h3>
+<p><em>Príncep Demetri, Baró de Grigní, Comendatore y Vescomte d’Arlet.
+Després Carlot, que, cridant lo menys possible l’atenció, pararà la
+taula ab altres criats. Potser convindría parar la taula al fons, y
+després portarla a primer terme.</em></p>
+<p>Carlot: no més dóna disposicions als altres que fan la feyna.</p>
+<p>Príncep Demetri: Arlet! (<em>Cridantlo a part.</em>)</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Senyor Príncep…</p>
+<p>Príncep Demetri: Avuy mateix posarèu un telegrama xifrat a París: que
+per rès del món se sàpiga qu’he sortit de França, y menys encara que
+soch al meu país.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Molt bé, senyor Príncep.</p>
+<p>Príncep Demetri: Y que no’s descuydin d’enviar escalonades les cartes
+qu’he dexat pel meu pare.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Oh, ja’s deuen enviar!</p>
+<p>Príncep Demetri: Avuy toca enviar la tercera.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Perdonèu, senyor Príncep; me sembla que dèu ser la
+segona.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>reflexionant</em>: La… Nó, nó, la quarta.
+Mentres no equivoquin l’ordre, que sería fatal…</p>
+<p>Vescomte d’Arlet, <em>rihent y després posantse serio</em>: No pot
+ser; estan rigurosament numerades.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Sabéu què deyem ara, Príncep? Compadiem al comte
+d’Orlof.</p>
+<p>Baró de Grigní: Dexar la França per aquest recó de món, sense confort
+ni tracte!…</p>
+<p>Príncep Demetri: Considerèu, donchs, quína serà la meva vida vora del
+meu pare…</p>
+<p>Baró de Grigní: Vida de príncep…</p>
+<p>Príncep Demetri: A quant la cotisarieu vós la vida de príncep?</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>rihent</em>: La vostra… per ben poca cosa.</p>
+<p>Príncep Demetri: Ho diheu pels meus deutes, senyor financier?</p>
+<p>Comendatore Morelli: Per axò, ho diu, per axò.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Teniu rahó, Príncep; teniu rahó. (<em>El
+Comendatore se n’ha endut a Grigní a un costat.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: De què tinch rahó, bon Arlet?</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: De que la carta que correspon avuy dèu ser la
+quarta.</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>a Grigní</em>: Sou imprudent. Que no ho
+sabèu que no hi hà gayre vida per ell?</p>
+<p>Baró de Grigní: Per axò li he dit.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Per Deu! (<em>Acostantse al Príncep.</em>)
+Príncep: la vostra fortuna, y que ningú vos la pendrà, es ser fill de
+rey. Y axò per tot el món sempre afalaga a les dònes.</p>
+<p>Baró de Grigní: No a totes. La Gladys…</p>
+<p>Príncep Demetri: Què la Gladys? (<em>Ofès.</em>)</p>
+<p>Baró de Grigní: Perdonèu, Príncep. Si ho dich en honor d’ella!</p>
+<p>Príncep Demetri: Es que ni per mal ni per bé consento que’s parli ab
+ironía d’aquesta dòna. (<em>Saluda encara irònich Grigní.</em>) Sols per
+respectarla! Per reverenciarla! (<em>Mirant provocatiu a Grigní.
+L’arribada d’Orlof trenca aquexa situació.</em>)</p>
+<h3 id="escena-viii">Escena VIII</h3>
+<p><em>Príncep Demetri, Comendatore Morelli, Baró de Grigní, Vescomte
+d’Arlet y Comte d’Orlof.</em> (<em>Potser fins aquí no entri Carlot y’ls
+criats a parar la taula.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Jo voldría, senyor Príncep, fervos agradables aquests
+llochs…</p>
+<p>Príncep Demetri: Ja sabèu quin es nostre únich objecte.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y per satisferlo millor he disposat que’s mengi aquí
+mateix.</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí, sí; y ben aviat. Perque un viatge tan ràpit
+desperta la gana. Veritat, senyors?</p>
+<p>Baró de Grigní: Veritat. A mi sí… Per complaure a Vostra Altesa. Sí.
+(<em>El Príncep fa que no l’ha sentit.</em>)</p>
+<p>Vescomte d’Arlet <em>a Grigní</em>: Decididament, senyor banquer, no
+li sou simpàtich al Príncep.</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>a Arlet</em>: Me dèu molts diners el Príncep.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y ara que sou al Regne, Príncep, no pensèu arribarvos
+a la Cort de vostre pare?</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>sèch</em>: Nó. (<em>Orlof anava a seguir y
+s’atura.</em>) Però, diguèu. Parlèu ab tota llibertat, comte. Què anaveu
+a dir?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Qu’a la Cort se murmura de la vostra estada a París.
+Sobretot… (<em>No seguint.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Sobretot el meu germà. No es axís? Ja ho sé tot,
+comte. Mon germà té sentiments bèlichs, que jo no compartexo. Y li sab
+greu quan ell se prepara per comandar un exèrcit, no siga jo qui’s
+disposi per comandar l’altre. Y jo no’m puch moure de França… perque a
+França respiro, y lluny d’ella’m moriría. Que jo soch un desgraciat y no
+vull dexar de serho. Què n’haig de fer jo de l’ambició de mon pare y de
+mon germà per engrandir el Regne, si jo tinch altra ambició que’m
+governa a mí, y tot jo, y que vós ja la comprenèu?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Jo no dech…</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí, Orlof, sí: tot es per mi aquexa dòna, que haig
+de veure sempre al meu davant, encara que siga de marbre per mí y’m
+tracti com a una joguina seva. Y mirèu com sóch, que ara que no es aquí
+ja patexo, fins a semblarme que la meva vida s’acaba.</p>
+<h3 id="escena-ix">Escena IX</h3>
+<p><em>Els anteriors y Gladys y Madama Gringoire, que vénen de la
+dreta.</em></p>
+<p>Príncep Demetri: Ah! La Gladys!</p>
+<p>Gladys: Senyor Comte d’Orlof: Madama Gringoire diu que té fam.</p>
+<p>Madama Gringoire: Si jo no he dit rès!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Donchs, a taula, senyora.</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys!…</p>
+<p>Gladys: A taula! A taula, senyors! (<em>Ananthi ab Orlof.</em>) Y de
+Nataniel que se sab?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Va venint.</p>
+<p>Gladys, <em>senyalant la seva esquerra al Príncep</em>: Príncep…
+(<em>A Orlof.</em>) Orlof: vós aquí. (<em>A la seva dreta.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Gladys</em>: Perdonèu. Príncep… (<em>Senyalantli
+la dreta de ella.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Ella mana. Ella mana. (<em>Los altres se coloquen
+com se vulga. Madama Gringoire al front.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>escoltant</em>: Callèu! (<em>S’ha tornat a alçar y mira
+al lluny escoltant.</em>) Príncep: no veyèu al lluny com una ratlla
+negra que va venint…?</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí que la veig.</p>
+<p>Gladys: A mitja montanya; com una serp.</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí, sí.</p>
+<p>Gladys: Però, si no mirèu hont dich! Vós me dèu rahó sempre. Vós,
+Comendatore.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Sí, sí; ben cert. (<em>Aquest no veu
+rès.</em>)</p>
+<p>Gladys: Arlet: allà!… Vosaltres (<em>Als demés.</em>)</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Com una serp… (<em>Tots riuen menys el
+Príncep.</em>)</p>
+<p>Gladys: Eh! (<em>Apartantse de la galería contrariada. Mentrestant,
+Madama Gringoire va menjant.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: No’s veu encara ningú, Gladys.</p>
+<p>Baró de Grigní: No’ls podèm veure nosaltres, perque la claror de
+vostres ulls nos enlluherna, Gladys.</p>
+<p>Gladys: Senyor banquer: no val a dir tonteríes. (<em>Riu fort Arlet.
+Gladys se dirigeix a Arlet y a Grigní.</em>) Y què heu de veure
+vosaltres! A vosaltres sols us commou la gentada del gran turf. Allò sí
+qu’es una serp de gent sense ni un cor a dintre! Manequíns d’herèus de
+grans fortunes, y de fills de rey, y grans duchs, y de banquers que
+passen com a desferra de les nacions… (<em>Mig rihent.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys! (<em>Rihent per complàurela.</em>)</p>
+<p>Baró de Grigní: No va per nosaltres, Príncep. (<em>El Príncep, mirant
+a Grigní ab despreci, va a reptarlo.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>fentse càrrech de lo que passa</em>: Y a més,
+Gladys, no’ls podèm veure encara, perque venen pel fons d’un torrent, y
+no’ls descubrirèm fins que ja siguen aquí.</p>
+<p>Gladys: Jo pel camí m’he adormit una estona, y m’ha semblat que
+l’auto rodolava a salts sobre’ls caps d’una immensa gentada; qu’era tot
+nit encara; però que al lluny una claror s’obría…</p>
+<p>Baró de Grigní: Devía ser el sol.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>somrihent</em>: Y a Nataniel no l’heu vist?</p>
+<p>Gladys: No sé. Mes, en aquella claror hi havía com un rostre d’una
+immensa tristesa.</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>burleta</em>: Ell! Ell!</p>
+<p>Príncep Demetri: Y còm era? Còm?</p>
+<p>Gladys: No ho sé. Jove, hermós a tot serho; mes, ab hermosura
+d’home.</p>
+<p>Baró de Grigní: Quín quadro per un pintor, Gladys! Una gentada
+semblant un gran mar… (<em>Gladys dexa caure la forquilla.</em>) Y un
+auto semblant a una nau ben grossa. Y al lluny… (<em>Grigní calla
+imposat per la cara de Gladys, que s’ha transformat. Tots se fixen en
+ella.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Prou, senyor de Grigní. (<em>Ab veu
+concentrada.</em>) Prou, he dit!</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>mig rihent</em>: Per què?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Aqueix quadro sería un disbarat. ¿No es axís, madama
+Gringoire?</p>
+<p>Madama Gringoire: No sé: no més m’he embarcat dues vegades en ma
+vida. Y ay, quins treballs!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Vau anar lluny?</p>
+<p>Madama Gringoire: La primera vegada Sena amunt, a París. Y la segona,
+Sena avall. (<em>Riuen.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Gladys</em>: Una pregunta si m’ho permetèu,
+Gladys. Què ho fa que a vós, que us es tot tan indiferent, vos haja
+vingut el desig de conèxer aquest home?</p>
+<p>Gladys: Ho fa… (<em>S’atura, y després de rumiar, diu:</em>) No ho
+sé.</p>
+<p>Baró de Grigní: Donchs, jo una altra pregunta.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>provocatiu, dret</em>: Què es?</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>perque tingui prudencia</em>: Grigní!</p>
+<p>Baró de Grigní: Si no heu estat may enamorada.</p>
+<p>Gladys: Sí. (<em>Arlet conté al Príncep, que s’anava a tirar damunt
+de Grigní.</em>) Y què més?</p>
+<p>Baró de Grigní: Si no heu plorat ni rigut may.</p>
+<p>Gladys: Senyor baró de Grigní! (<em>Molestada.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Ja prou! (<em>Riu Grigní burlantse del
+Príncep.</em>) Ja prou, he dit! (<em>El Príncep ha fet córrer un xich la
+taula per alçarse.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>al baró de Grigní</em>: Pero, què estèu
+fent?</p>
+<p>Baró de Grigní: Es intractable aquest home! (<em>Els homes s’havien
+posat drets y tornen a asseures.</em>)</p>
+<p>Gladys: Príncep! (<em>Ab veu carinyosa pregantli que
+s’assegui.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Serenèvos, Príncep!</p>
+<p>Príncep Demetri: Que no veyèu…?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí, sí, per Gladys. (<em>Gladys no s’ha mogut
+d’asseguda, com indiferent. Madama Gringoire fa esclamacions espantada,
+com si tractés de fugir.</em>)</p>
+<p>Gladys: Comte d’Orlof: ara us vaig a contestar a vós, y ben a
+cumpliment. Vaig a dir lo que no he dit a ningú en la meva vida. Sí; sí
+qu’he estimat; sí, y d’amor ben ardent y veritable. Y m’anava a casar,
+certíssima de que sería la dòna més feliça de la terra. Vaig conèxer a
+París un home, del que de cert no’n sabía gran cosa. Era dels Estats
+Units com jo, y’m manifestà tanta de passió, que’l vaig creure.
+Independenta, com ja era aleshores per la mort dels meus pares, seguint
+no més que’ls impulsos del meu cor, ens embarcarem, més enamorada que
+may cap a la nostra Patria, per en ella celebrar les bodes. Durant els
+primers dies del viatge ja l’havía trobat parlant ab una dòna jove molt
+elegant, que viatjava sola. Y al preguntarli qui era, me va dir qu’era
+la germana d’un gran amich séu, que anava a juntarse ab ell a Nova York.
+(<em>Un xich de pausa.</em>) Aquell trasatlàntich era’l Titanich.
+(<em>Sorpresa de tothom.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>a mitja veu</em>: El Titanich! El viatge en
+que’s va perdre!</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a mitja veu</em>: Oh Deu! Sí: les montanyes de
+glaç l’esberlaren.</p>
+<p>Gladys: Va venir la horrorosa tragedia que tothom sab. Morta
+d’esglay, vaig corre a cuberta. El meu promès ja hi era, y tenía al
+costat, sostenintla ab un braç, aquella dòna. Les llanxes s’anaven
+omplint de gent, més homes que dònes, que, atropellantse y esclafantse
+ab els peus, lluytaven com a feres per salvar la vida. No n’hi havía
+prou d’embarcacions: uns queyen a les llanxes; altres a l’aygua, que
+s’obría dolçament y se’ls dragava. Unes barques s’allunyaven plenes,
+sobrexintse de gent penjada als costats, agafada fort a la fusta com
+estenalles; altres, mig plenes, fugíen remant com a boges, ab por de ser
+arrocegades per la bocassa que obriría’l mar, cargolantse al
+enfonsarse’l Titanich al abisme. Jo, agafada al meu promès pel cos,
+arrocegantme, topant ab homes y dònes, vaig arribar ab ell fins a una
+escala. Aquella dòna també venía ab nosaltres, xisclant, morta de por,
+disputantme aquell home, volguent arrencar de son còs els meus braços,
+qu’endursen les dues al plegat ell no podía; y combatentnos ella y jo
+mentres la onada de la gent nos empenyía, rodolarem escala avall els
+tres quan la última barca s’anava a allunyar, qu’era tota plena, y
+tothom axecava les mans en ella, algunes armades, rebutjant altra més
+gent… Y ell, el meu promès, llavors ab un peu va esclafar el cap d’un
+home que no’l dexava entrar a la barca, y retxassantme ab un braç a mi,
+y ab l’altra abraçat a aquella dona, se llençà a la barca. Se sentí un
+crit de cent goles; la barca’s remogué, y, girantse d’un costat,
+s’enfonsà entre escumes bullentes. Y tot va callar en ella, y rès va
+sortir a sobre. Y jo ho vaig veure, jo ho vaig veure! (<em>Pausa y
+silenci de tothom.</em>) Y vaig tornar a la vida. No sé quina mà’m va
+salvar; ni’m fa rès saberho, que no n’estich agrahida. Y no he pogut
+plorar ni riure may més d’ençà d’aquella hora.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>després de llarga pausa</em>: Me sab molt greu
+d’haver vingut aquí, Gladys.</p>
+<p>Gladys: Per què, Demetri?</p>
+<p>Príncep Demetri: Perque heu patit horriblement, que jo ho conech,
+contant aquestes tristeses.</p>
+<p>Gladys: No tant en aquestos moments com vós ho creyèu, Príncep,
+perque jo, que fa tant temps rès desitjava, me trobo qu’ara
+veritablement desitjo una cosa. Y d’ençà qu’hem arribat, ab més força
+que may: Conèxer a aquest home.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Donchs, parlèm d’ell no més.</p>
+<p>Gladys: Sí, sí, de Nataniel. De Nataniel, senyors.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Que dèu estar per arribar.</p>
+<p>Comte d’Orlof: No pot trobarse gayre lluny.</p>
+<p>Gladys, <em>posantse dreta</em>: Escoltèm. Ara sí que ve, senyors,
+que jo us ho juro. (<em>Entra Carlot</em>).</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què hi hà, Carlot?</p>
+<p>Carlot: Que ja són aquí.</p>
+<p>Gladys: Si ho he conegut jo! (<em>Madama Gringoire es la única
+persona que dubta en dexar la taula. En Grigní, qu’ha begut molt, beu
+per últim cop, tenint de tornar enrera. Arlet va cap a la taula, posant
+en una forquilla una confitura, que acosta a la boca de Madama
+Gringoire, dihentli</em>):</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Madama Gringoire: m’atrevexo a oferirvos…</p>
+<p>Madame Gringoire La guardaré al cor. (<em>Se la menja. Se sent remor
+com d’una riuada molt lluny. Tots ara ja són vora les arcades, que casi
+toquen a la taula</em>).</p>
+<p>Comte d’Orlof: Quína negror per tot!</p>
+<p>Gladys: Oh, còm vèurel venir?… (<em>Busca per la escena un lloch alt,
+y per últim agafa una cadira. Orlof aparta un xich les
+estovalles</em>).</p>
+<p>Comte d’Orlof: Aquí, Gladys; aquí dalt!</p>
+<p>Gladys: Sí, sí. Però, còm?…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Gladys, permetèume… (<em>S’agenolla</em>). Pugèu!
+(<em>Gladys puja a la taula pel genoll d’Orlof.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>ab por de que caygui</em>: Per Deu, Gladys!</p>
+<p>Gladys: Y grans mercès. Y que bé qu’estich axís!</p>
+<p>Príncep Demetri: Posèu la mà en ma espatlla. (<em>Ella s’hi apoya.
+L’altra gent queda a la vora de Gladys, cubrintli, naturalment, part del
+seu còs. Encara a fòra no’s veu ningú.</em>)</p>
+<p>Gladys: No’l veig! No sé quín es!</p>
+<p>Comte d’Orlof: No dèu ser cap dels que vénen davant.</p>
+<p>Gladys: No sé… No sé! (<em>De cop com si anés a ferse enrera.</em>)
+Ay… sí!</p>
+<p>Príncep Demetri: Per Deu, Gladys!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què teniu? (<em>Anantla a sostenir.</em>)</p>
+<p>Gladys: No rès. (<em>Aparta ab repugnancia la mà de l’espatlla de
+Demetri.</em>) No ha sigut rès. Ja estich bé ara. (<em>La remor de fòra
+creix lleugerament, com si fos de gentada que resa.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: M’heu fet por.</p>
+<p>Gladys: Com un desvanexement… un instant…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Dèu ser aquell… d’allà al mig.</p>
+<p>Gladys: Sí, sí… Y’s va acostant… que sembla que ve cap a mi.
+(<em>Tirantse enrera.</em>)</p>
+<p>Madama Gringoire, <em>a mitja veu</em>: Es ben jove! Guapo!</p>
+<p>Baró de Grigní: Quins instruments més estranys! (<em>Mig
+rihent.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Són de la Montanya.</p>
+<p>Gladys: Quína harmonía més dolça! Sembla com mares que ploressin…
+contentes! Com… com nens que cantessin adormintse (<em>Pausa.</em>) Sí,
+sí. Y com vent passant dolçament entre flors… (<em>Pausa.</em>) Y…
+sospirs de felicitat… Ja; ja casi es aquí! Y còm no s’atura? Y… y va a
+passar!… Quína cara més serena, y… amiga que fa. Y ara… axeca’l cap, y’m
+mira. (<em>Petita pausa. Fa una mena de gemech sense paraula, com si
+anés a plorar. La sostenen perque anava cap a Nataniel y cauría de la
+taula.</em>) Nó, no seguiu; aturèuvos. (<em>Ab veu oprimida.</em>)
+Nataniel! Nataniel! (<em>Cridantlo fort.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>perque calli</em>: Gladys: què feu?</p>
+<p>Gladys: Y va seguint! Va seguint! (<em>Passa, primer una colla de
+gent, pochs. Després d’un curt espay ve Nataniel, portant a cada costat,
+molt poch enrera, un home tocant suaument la dolçayna. Després segueix
+una gentada interminable, remorejant entre llavis com si
+resés.</em>)</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>a mitja veu</em>: Y l’ha cridat! Que no l’heu
+sentida com el cridava? (<em>Mentres ha anat passant Nataniel, s’ha
+interromput el diàlech de la escena.</em>)</p>
+<p>Gladys: Y ja ha passat! (<em>Baxa de la taula.</em>)</p>
+<p>Baró de Grigní: Y l’heu cridat, Gladys!</p>
+<p>Gladys, <em>negantho</em>: Jo? Jo l’he cridat?</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>somrihent</em>: Sí, Gladys.</p>
+<p>Gladys: Donchs, no me n’he adonat.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Encara passa gent.</p>
+<p>Príncep Demetri: Ara, Gladys, tornèm a França. Me podrien conèxer, y
+fóra fatal per mi.</p>
+<p>Gladys: Jo l’he cridat? Jo?</p>
+<p>Comendatore Morelli: Quína remor! (<em>Se sent fòra remor forta de
+veus.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Alguna cosa hi dèu haver. (<em>Anant cap a la galería,
+seguit dels altres.</em>)</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Ara corren. S’escampen. (<em>Entra Carlot per la
+porta de la esquerra que dóna al camp</em>).</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què passa, Carlot?</p>
+<p>Carlot: Qu’han vingut companyíes del Rey, y no li permeten seguir
+endavant.</p>
+<p>Gladys: Y ell què fa?</p>
+<p>Carlot: No s’ha aturat ab la colla que’l volta, y’ls soldats no saben
+què fer, mirant al coronel…</p>
+<p>Gladys: Passaràn! Passaràn! (<em>En aquest moment se senten crits y
+entremig veus que diuen:</em>)</p>
+<p>Veus: Avant! Passèm! Seguím! (<em>Les dolçaynes, que havien parat en
+sèch una estona, tornen a tocar suaument y se senten crits d’alegría. La
+gent de la escena fa estona que són al mig, perque de la galería no
+veyen rès.</em>)</p>
+<p>Carlot, <em>que s’ha enfilat a una arcada per veure més lluny</em>:
+Ells són toçuts y van caminant. (<em>Torna a mirar.</em>) Sí, sí. Ja
+Nataniel es entremig de soldats, y va a passar. (<em>De cop se senten
+uns quants trets de fusell no gayre aprop. Exclamació dels de la escena.
+Xiscles y corredices a fòra.</em>)</p>
+<p>Gladys: Deu meu!</p>
+<p>Príncep Demetri: Imprudents!</p>
+<p>Baró de Grigní: Ja no volía venir jo.</p>
+<p>Gladys, <em>en to de quexa</em>: La tropa ha tirat, Príncep!
+(<em>Entre tant, corredices més aprop. Part defòra de la porta de
+l’esquerra, cops ràpits de gent que demana per entrar.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Tànca. (<em>Quan en Carlot arribava
+a la porta, aquesta ja començava a obrirse.</em>)</p>
+<p>Carlot: No’s pot entrar aquí. (<em>La porta s’ha obert de bat a
+bat.</em>)</p>
+<h3 id="escena-x">Escena X</h3>
+<p><em>Los anteriors, Nataniel, Dorman y Slavis</em></p>
+<p>Dorman, <em>des de fòra, en mig d’altres veus</em>: Es que hi hà un
+ferit!</p>
+<p>Gladys: Ay, Deu meu! Que hi hà un ferit! (<em>En Carlot ha conseguit
+tancar la porta.</em>)</p>
+<p>Slavis, <em>picant des de fòra</em>: Per caritat!</p>
+<p>Gladys: Comte d’Orlof: que ho demanen per caritat!</p>
+<p>Príncep Demetri: Però, Gladys…</p>
+<p>Gladys: Si dèu ser Nataniel el ferit!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyora, que volèu que’l portin aquí’l ferit?</p>
+<p>Gladys: Oh, sí!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Obre, Carlot.</p>
+<p>Gladys: Jo! (<em>Corrent a obrir. Entren primer Dorman y Slavis
+mirant enrera.</em>)</p>
+<p>Dorman, <em>als de fòra</em>: Apartèuvos! Dexèulo passar!</p>
+<p>Slavis, <em>als de dintre</em>: Han ferit a Nataniel! (<em>Entra
+Nataniel, sense apoyarse en ningú, somrihent, bondadós, però sempre
+sense afeminació.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Si no ha sigut rès! Si no estich ferit! (<em>La munió de
+gent queda a la porta. Dorman y Slavis dexen passar davant a Nataniel,
+que de cop no’s fixa en ningú de la escena.</em>)</p>
+<p>Dorman, <em>als de fòra</em>: Calma! Calma!</p>
+<p>Nataniel: Tothom calma! Refiantse de mi, y esperant! Que no’s cansi
+ningú d’esperar! Esperèm; esperèm sempre! (<em>Els del castell estan
+agrupats y silenciosos.</em>)</p>
+<p>Slavis: Nataniel: míra! (<em>Ensenyantli la gent del
+castell.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>adonantsen</em>: Oh!… Senyors: Perdonèunos… Al primer
+moment…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Es natural. Però vós estèu ferit! (<em>Nataniel obre
+els braços com volent dir “No ho sé.”</em>)</p>
+<p>Dorman: Sí! sí!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Donchs, aquí tenim un doctor, que podrà veure…</p>
+<p>Comendatore Morelli: Totseguit. Mes, d’ahont?… (<em>Acostantse a
+Nataniel.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>somrihent</em>: No sé…</p>
+<p>Slavis: Del pit. Una bala…</p>
+<p>Nataniel: Un pobre soldat que…</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>ràpit</em>: Que’m portin la caxeta del
+auto.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Jo mateix. (<em>Arlet anava a sortir per la
+esquerra.</em>)</p>
+<p>Carlot: Per aquí. (<em>Guiantlo per la porta de la dreta y sortint ab
+ell.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Seyèu aquí. Fèume’l favor. (<em>Sèu de cara a la
+claror y de costat als espectadors.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Sí senyor. (<em>Gladys està dreta a vora de
+Nataniel.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Dorman a mitja veu</em>: Si poguessiu apartar
+aquexa gent y ajustar la porta… (<em>Dorman va cap a la porta y mig
+desapareix. La gent se va apartant. Dorman torna y tanca la porta sense
+fer soroll. Mentrestant parla Gladys a Demetri.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>a mitja veu</em>: Ja ho veyèu! Quín mal feya aquest
+home?</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys, per Deu, que no’m conegui ningú!</p>
+<p>Gladys: Cert, perque us odiaría aquesta gent. (<em>Mentrestant el
+Comendatore va descubrint el pit de Nataniel ajudat per Slavis y després
+també per Dorman.</em>) Doctor… què es?… Què hi trobèu?… (<em>A mitja
+veu.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Per ara… surt molta sanch.</p>
+<p>Gladys, <em>acostantshi</em>: Oh quin horror, Deu meu!</p>
+<p>Dorman, <em>molt commogut</em>: Quin mal ha fet, ell que no vol mal a
+ningú?</p>
+<p>Gladys: A ningú! (<em>Plora callada. Sovint va a parlar; però té prou
+feyna a axugarse les llàgrimes</em>).</p>
+<p>Slavis: Ell que… (<em>Encarantse ab els de la casa.</em>) Dolents;
+tots són dolents!</p>
+<p>Nataniel, <em>a Dorman, senyalantli bondadós a Slavis</em>: Que
+calli! (<em>Tornen Arlet y Carlot. Aquest porta la caxeta, hont hi haurà
+venes, medicaments, etc.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>a Nataniel</em>: Tirèu el cap enrera, si us
+plau. Un xich més. (<em>Al tirar el cap enrera, Nataniel topa ab el braç
+de Gladys, que’l tenía sobre’l respatller del sofà.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: Ah! (<em>Apartant el cap.</em>) No havía
+reparat… (<em>Per el contacte. Gladys també havía tret el
+braç.</em>)</p>
+<p>Gladys: Faig nosa.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Nó, Gladys; tornèu a posar el braç.</p>
+<p>Gladys: Sí. (<em>També molt baix.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>agafant el cap de Nataniel</em>: Dexèume
+fer. (<em>Apoyantli en el braç de Gladys.</em>) La ferida es molt alta,
+y’m convé axís. (<em>Gladys plora.</em>)</p>
+<p>Slavis, <em>plorant</em>: Mala gent!</p>
+<p>Dorman: Quines entranyes! Oh!</p>
+<p>Nataniel, <em>renyantlos a mitja veu</em>: Slavis! Dorman!</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>mig rihent</em>: Ja m’ho semblava a mi!
+(<em>Girantse de cara als del castell.</em>) La bala ha vingut de
+costat, que ha sigut una gran sòrt, perque no més ha fet un solch en la
+carn. Llarch; però ha seguit son camí.</p>
+<p>Dorman: Oh doctor, doctor! (<em>Miràntsel ab efusió. Slavis torna a
+plorar. Gladys mira a Demetri y somriu</em>).</p>
+<p>Príncep Demetri: Somrièu, Gladys. May us havía vist somriure.</p>
+<p>Gladys: Oh, Príncep! (<em>Tornant a somriure.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: La sanch vessada, ray! No’n correrà gens més
+ara. (<em>Apartantli’l cap del braç de Gladys.</em>) Y la ferida també
+ray!</p>
+<p>Nataniel: Sent axís, ara nosaltres seguirèm nostre camí…
+(<em>Apoyantse en un braç de Dorman.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Nó; axò nó: Què diantre de pressa! Ni que’l món
+s’acabés! (<em>Rihent.</em>) Ara, perque la ferida no s’obri…</p>
+<p>Nataniel: Axò no podrà ser, perque… (<em>Mirant als seus perque
+l’ajudin a dir.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Veurèu: vós manèu a fòra, si la tropa us ho
+permet; y jo aquí dintre. Veritat, senyor comte?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Completament.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Ab axò, us prepararèm un lloch de repòs al
+castell…</p>
+<p>Nataniel: Però si ja m’heu curat! (<em>Somrihent.</em>)</p>
+<p>Slavis: Nó; no us belluguèu. (<em>El comendatore parla baix ab Orlof
+y ab els altres.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>a Dorman, que li havía parlat baix</em>: Diguèuli
+vós.</p>
+<p>Dorman: Jo nó; lo qu’ell vulgui. Sempre! Sempre!</p>
+<p>Nataniel: Aquí mateix m’estaré una estona.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Com ell vulgui: si us sembla, doctor.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Donchs, que siga aquí mateix, vaja. Però no
+podèu estar assegut axís. Veurèu: (<em>Volentlo posar bé.</em>) fèume’l
+favor… (<em>Ell ja estava assegut desde’l principi al extrém del
+sofà.</em>) Una cosa per recolzarse…</p>
+<p>Gladys: Ja ho tinch! Jo! (<em>Duyentli’l séu abrich de pells plegat
+com un coxí.</em>)</p>
+<p>Madama Gringoire: Però si es vostre…</p>
+<p>Gladys: Mal cor que teniu! (<em>Posant l’abrich darrera de
+Nataniel.</em>) Ara, vós… (<em>Perque s’estengui.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Ajeyèuse. Més ajegut! Y no us moguèu gayre.
+(<em>Ell se posa casi ajegut. Slavis se queda al seu costat, recolzat un
+xich al sofà, miràntsel somrihent y de tant en tant axugantse alguna
+llàgrima.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Slavis: sèu que tenim de fer encara molt camí. (<em>Dorman
+no treu la vista de Gladys. Ella vol anar cap a Nataniel. De cop,
+s’atura y s’acosta a Dorman.</em>)</p>
+<p>Gladys: Dièuli si està bé d’aquesta manera.</p>
+<p>Dorman, <em>acostantse als del castell</em>: Que bona qu’es! (<em>Ab
+molta efusió. Després va poch a poch cap a Gladys, y li diu besantli la
+mà:</em>) Gracies!</p>
+<p>Gladys: Oh, amich meu! (<em>Dorman va cap al sofà y’s posa dret al
+altre extrém de Slavis, que també està dret. Hi ha anat de puntetes.
+Nataniel queda ab els ulls tancats, com si dormís.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys!</p>
+<p>Gladys, <em>com si despertés</em>: Qu’es?</p>
+<p>Príncep Demetri: Ara’ns entornarèm, Gladys.</p>
+<p>Gladys: Oh, nó!</p>
+<h3 id="escena-xi">Escena XI</h3>
+<p><em>Els anteriors, el Coronel Talarn, y derrera d’ell un ajudant y
+quatre soldats, que no entren. Se sent trucar un xich fort a la porta.
+En Carlot, qu’era en escena, mira al Comte d’Orlof, no sabent què fer.
+Tots els del castell se miren sorpresos.</em></p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>a Carlot</em>: Vés a obrir.</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>sense que se’l vegi</em>: El senyor Comte
+d’Orlof?</p>
+<p>Carlot, <em>desde la porta a Orlof</em>: Un senyor militar que
+pregunta pel senyor Comte.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>després de mirar a Demetri</em>: Qu’entri.
+(<em>Arronsantse d’espatlles.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>a qui ha fet entrar Carlot</em>: El senyor Comte
+d’Orlof? (<em>Buscantlo ab la mirada.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Jo’l soch.</p>
+<p>Coronel Talarn: Perdonèu. He estat molts anys lluny de la Patria, a
+la guerra, y desconech a les primeres figures del meu país.</p>
+<p>Comte d’Orlof: També jo he estat lluny d’ell molts anys. (<em>El
+príncep, que al entrar el coronel s’havía apartat, a punt d’anarsen per
+la porta de la dreta, torna enrera. L’ajudant, que havía acompanyat al
+coronel, se queda prop de la porta ab els quatre soldats que no han
+entrat.</em>)</p>
+<p>Dorman, <em>a Slavis</em>: Els assessins!</p>
+<p>Slavis: Ay, sí!</p>
+<p>Gladys, <em>corrent a ells dos ab el dit a la boca perque
+callin</em>: Per Deu!</p>
+<p>Coronel Talarn: Ordes del Govern, senyor Comte, m’obliguen a detenir
+aquest home, que, per sòrt, ja ho està a casa vostra…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyor coronel: aquest home està ferit. A algun dels
+vostres soldats, inadvertidament, se li haurà enjegat l’arma, perque ell
+venía en so de pau.</p>
+<p>Dorman, <em>rabiós</em>: Es que…</p>
+<p>Gladys, <em>contenintlo</em>: Nó!</p>
+<p>Coronel Talarn: En efecte: haurà sigut axís. Y ja qu’està ferit, que
+jo no ho sabía, y puix heu sigut tan bondadós per donarli aculliment, us
+prego, senyor Comte, que’l retinguèu aquí fins… fins que disposi’l
+Govern què s’ha de fer ab aquest home. (<em>Orlof havía anat parlant en
+veu baxa ab el Príncep.</em>) Interinament…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Interinament vos prego, senyor coronel, que feu
+retirar de la meva casa… la força… que rès té de guardar…</p>
+<p>Coronel Talarn: Teniu rahó. (<em>Als soldats y al ajudant.</em>)
+Sortíu! Y ara, senyor comte, y ab vostre permís, faré jo mateix a aquest
+home diferentes preguntes per trasladar sa declaració al Govern.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Vós mateix. (<em>Els del castell van a
+retirarse.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: No cal que’s retiri ningú, senyor comte. Creguèu
+qu’està en mon interès causarvos les menos molesties possibles.</p>
+<p>Dorman, <em>a Slavis</em>: No’ns moguèm nosaltres.</p>
+<p>Gladys, <em>carinyosa</em>: Sí, vosaltres lluny.</p>
+<p>Slavis: Es que’l defensarèm ab nostres vides.</p>
+<p>Gladys, <em>carinyosa y enèrgica</em>: Lluny, he dit! Allí! (<em>Se
+fan enrera els dos, acostats l’un al altre, vigilant sempre, cap a la
+porta de la esquerra. Gladys els ha acompanyat fins aquest lloch. Al
+tornar enrera, se troba al mig de la escena ab el coronel qui estava ab
+un llibret d’apuntacions a la mà.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Y vós, hermosa dama, que portèu al rostre la vostra
+gran bondat, si durant el meu interrogatori trobèu que puch afadigar al
+malalt…</p>
+<p>Gladys: Perdó; al ferit.</p>
+<p>Coronel Talarn: Vos prego que m’ho indiquèu, que per servirvos a vós
+jo…</p>
+<p>Gladys: Ho faré, senyor coronel, per servir… al ferit. (<em>Gladys se
+n’ha anat a seure ab els seus.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Oh, molt bé! Y ara, al malalt. El vostre nom?</p>
+<p>Nataniel, <em>després d’una petita pausa</em>: Nataniel.</p>
+<p>Coronel Talarn: Què més, Nataniel?</p>
+<p>Nataniel: Cap més nom.</p>
+<p>Coronel Talarn: La vostra edat?</p>
+<p>Nataniel: Quí pot saberho!</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>a Gladys</em>: Se veu qu’es jove. (<em>Gladys no
+contesta.</em>) El nom de vostres pares?</p>
+<p>Nataniel: No’l sé.</p>
+<p>Coronel Talarn: La vostra patria?</p>
+<p>Nataniel: Tot el món.</p>
+<p>Coronel Talarn: Mes, ne tindrèu una? Vós n’estimarèu una sobre totes
+les altres?</p>
+<p>Nataniel, <em>després d’una pausa</em>: Per què?</p>
+<p>Coronel Talarn: Per… perque sí. Perque tothom es d’un lloch… Per
+defensarlo. Per… (<em>Mirant a Gladys, qu’està impassible.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Nó, nó: de tot el món; de tot el món!</p>
+<p>Coronel Talarn: Es massa gran el món! Veritat? A un altre home li
+demanaría’l passaport. A aquest… (<em>Nataniel se va incorporant per
+enrahonar més bé.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>a Nataniel</em>: Diguèu; diguèu. (<em>A Talarn.</em>) No
+es axís, senyor coronel?</p>
+<p>Coronel Talarn: Sí; sí. Podèu dir. (<em>Nataniel parlarà com si
+reflexionés y s’ho digués a ell mateix.</em>)</p>
+<p>Nataniel: El món es molt gran, diuen, (<em>Petita pausa.</em>) y jo’l
+trobo petit: com un cor. Y bat el món com un cor dintre la volta d’un
+pit. Y la volta d’aquest pit ve a ser igual a la volta del cel ab tot lo
+que’l forma… Y cada gota de sanch que corre per aquest pit es… com un
+sigle en l’Univers. (<em>Pausa.</em>) Hont es el cap pensador que aquest
+pit aguanta sobre? Qui ho sab… Qui pot dirho? (<em>Pausa.</em>) Jo no:
+que no sé rès… rès… (<em>Pausa.</em>) Sols sé que tinch immens amor per
+tot lo qu’es creat, y per tot lo qu’es per crear encara; que tot es hu,
+perque tot es present, que rès desapareix. Que fins els grans de blat
+del pà d’aquesta taula tenen en ells quelcom dels grans de blat de la
+primera espiga que gronxava sobre’ls camps l’halè dolcíssim y sospirós
+dels llavis de Deu, que no ha passat, nó, perque va passant encara.
+(<em>Queda callat. El coronel s’havía assegut sense escriure.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>a Gladys somrihent</em>: Si us sembla que seguim…
+(<em>Al lluny Dorman, somrihent enèrgich, dóna senyals d’aprobació.
+Slavis plora.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>al coronel, sense saber què li ha preguntat</em>: Sí.
+(<em>Mirántsel sempre.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Però, ara diguèunos lo que sapiguèu de vostra vida.
+Lo més antich que recordèu de la vostra infantesa. (<em>Nataniel se
+remou un xich pel sofà, com cambiant de positura, y anantse asseyent. El
+comendatore a una indicació de Gladys hi anirà</em>).</p>
+<p>Gladys, <em>en veu baxa</em>: Comendatore…</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>al coronel</em>: Permetèume. (<em>Va a posar
+bé a Nataniel. Dorman y Slavis donen un pas per acostarshi. Gladys els
+conté</em>).</p>
+<p>Gladys: Nó! (<em>Perque no hi vagin. El comendatore torna al seu
+lloch</em>).</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>que s’ha passejat durant aquesta curtíssima
+interrupció</em>: Diguèu, Nataniel. De vostres recorts més llunyans.</p>
+<p>Gladys: Sí!</p>
+<p>Nataniel: Recordo… que quan era jo un nen vivía ab un vell, molt
+vell, de barba blanquíssima, al fons d’una còva, y que prop d’aquella
+còva hi queya a plom una cascata molt estesa y abundosa, que no
+s’estroncava may, ni tantsols minvava. Y que una nit, que vaig preguntar
+a aquell home què era tanta aygua planyenta que may acabava de caure, me
+va respondre qu’eren les llàgrimes de tota la humanitat qu’anaven cayent
+a un abisme sens fons…</p>
+<p>Gladys: Sí! (<em>Ab els ulls molt oberts y ab veu fosca. Madama
+Gringoire dorm</em>).</p>
+<p>Nataniel: Y jo, tot sent nen, me vaig proposar estroncar un dia totes
+les llàgrimes y assecar per un may més aquella cayguda de plors sobre la
+Terra.</p>
+<p>Gladys, <em>sense poderse contenir</em>: Y després? Y després?… Quan
+foreu més gran?</p>
+<p>Nataniel: Després… un núvol immens, quiet, y sense color, me va
+privar de veurem enlloch… fins que, un dia, me vaig trobar a mi mateix:
+me vaig trobar qu’era ja com sóch ara de gran, part de dintre d’una
+casassa, que may s’acabava de llarga qu’era, en mig d’arbres espessos
+per tot… Y’m va venir el desig de sortirne, saltant una paret de tanca
+molt alta, que la voltava tota aquella casa tan quieta. La vaig saltar
+no sé còm, y al ser a terra’m vaig adonar de que’l cel era tot una
+pedrería d’estrelles, y vaig tornar a sentir la brunzidera axordadora
+d’aquella cascata despenyantse als abims. Y l’he sentida sempre! Y la
+sento encara!</p>
+<p>Baró de Grigní, <em>a Arlet, a mitja veu</em>: Que la sab llarga!</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Callèu.</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>acostantse a Gladys</em>: Es un pobre boig.
+(<em>Ella ni’l sent.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>fixa en Nataniel, després d’una pausa</em>: No us
+entench!… (<em>Altra pausa.</em>) No us puch entendre tant com jo
+voldría!</p>
+<p>Nataniel: No sé…</p>
+<p>Gladys: Però, en fí… (<em>Ab energía.</em>) Qu’es lo que vós us
+proposèu? Qu’es lo que volèu vós de la vida?</p>
+<p>Nataniel, <em>ja assegut del tot</em>: Que tothom siga bo! (<em>A
+punt de alçarse.</em>) Que tothom s’estimi! Matar l’odi! Que la
+humanitat s’agermani! Que’l mal no engendri ni demà ni may més! Que
+vinga un dia en que per sobre de les montanyes y’ls rius, a través de
+les fites partioneres de les races y les nacions, blanchs y negres y de
+tots colors, se donguin les mans tots els homes, y encerclin en una
+anella d’amor tota la Terra. (<em>S’axeca dret, resolt, y’s posa bé la
+roba per seguir son camí.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Què fèu?</p>
+<p>Nataniel: Vaig a seguir mon camí cap aquells que s’odien de mort.
+(<em>Els dos companys s’hi acosten un xich</em>).</p>
+<p>Coronel Talarn: Sóu presoner del Rey, y a mes ordes.</p>
+<p>Gladys, <em>al Príncep</em>: Si m’estimèu, que quedi en llibertat
+aquest home.</p>
+<p>Dorman: Sobre d’ell no hi hà poder, qu’ell mana.</p>
+<p>Gladys: Sí; com Deu.</p>
+<p>Coronel Talarn: Senyor Comte d’Orlof: volèu més proves de boig?</p>
+<p>Nataniel, <em>serè</em>: Jo demano la vostra protecció, senyor
+Príncep Demetri.</p>
+<p>Gladys: Ah, sí, qu’ell vós protegirà. (<em>Mig rihent y mirantse al
+Príncep carinyosa.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Còm ha sapigut?… (<em>Als seus, que s’arronsen
+d’espatlles.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Senyor Príncep: jo no us conexía…</p>
+<p>Príncep Demetri: De quí heu dit, senyor coronel, que tenieu orde
+d’aturar aquest home?</p>
+<p>Coronel Talarn: El Govern m’ha dit que, si ho creya convenient,
+aturés aquest home. Mes, davant de Vostra Altesa, jo dech…</p>
+<p>Príncep Demetri: Donchs, baix la meva responsabilitat, aquest home
+queda lliure.</p>
+<p>Gladys, <em>al Príncep</em>: Y tothom.</p>
+<p>Príncep Demetri: Y tothom ab ell.</p>
+<p>Coronel Talarn: Jo mateix vaig a transmetre la vostra orde. (<em>Surt
+el coronel.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Oh gracies, Senyor! (<em>Anantsen.</em>)</p>
+<p>Gladys: Mes, estèu ferit!</p>
+<p>Nataniel: Qui se’n sent d’aquest mal! Anèm, companys, que tota la
+gent s’espera!</p>
+<p>Dorman: Anèm!</p>
+<p>Slavis, <em>plorant</em>: Sí, sí! (<em>Surten els tres. Remor de la
+gentada.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Estèu contenta de mi, Gladys?</p>
+<p>Gladys: Sí, Demetri. Mes, ara vull anar a la ciutat.</p>
+<p>Príncep Demetri: Hi hà la Cort del meu pare!</p>
+<p>Gladys: Què hi fa? Els autos! Els autos!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Carlot! (<em>Que ja es en escena y que surt corrents
+per l’esquerra.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Donchs, fins axò per vós, Gladys. Anémhi. Mes, estèu
+plorant!</p>
+<p>Gladys: Sí, que ara’m sento’l cor; que torno a viure. Aném!
+(<em>Comencen a sortir per la porta de la esquerra, mentres se senten
+les dolçaynes y’ls remors y crits de la gentada que s’allunya.</em>)</p>
+<p>Teló</p>
+<h2 id="acte-segon">Acte segon</h2>
+<p><em>Park, tocant a la capital, ahont viu lo príncep Demetri. A la
+esquerra, escalinata per hont se puja al palau. Al fons y a la dreta,
+passeig del park entre arbres grossos. Es en plè dia.</em></p>
+<h3 id="escena-primera-1">Escena primera</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof y Comendatore Morelli. Baxen per la
+escalinata.</em></p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>quan son a baix</em>: Diguèume ara.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Ara sí; perque en aquest palau fins les parets
+escolten. El Príncep Demetri està gravíssim.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Què dièu!</p>
+<p>Comendatore Morelli: No hi hà per ell la més petita esperança.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Però si’l séu posat fins sembla d’home de salut!</p>
+<p>Comendatore Morelli: No’n fèu càs: vós ja ho sabèu que tres mesos
+enrera, estant encara a París, li vaig advertir al Príncep mateix la
+gravetat de la malaltía que l’amenaçava, per no dirli, es clar, que ja
+n’era víctima.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí; y que se’n va riure y no’n va fer cas. Vós creyeu
+que l’amor desesperat que sentía per Gladys l’havía dut a aquella
+situació.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Al menys, que molta part de la causa la tenía.
+Com crech encara avuy que si Gladys pogués enamorarse del Príncep…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Que aquest se salvaría.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Jo axís ho sostinch. Però us advertexo que axò
+es esclusivament opinió meva. Y en prova de lo que us dich, escoltèume.
+Aquest matí’ls metges més sabis d’aquesta terra han visitat llargament
+al Príncep, y després de celebrar junta, aquestos sabis han sortit cap
+al palau reyal per informar al soberà…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Acabèu.</p>
+<p>Comendatore Morelli: …de que absolutament no hi hà pel Príncep cap
+esperança. Que pot viure més ò menys; però que de totes maneres el
+desenllàs no serà gayre lluny.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Però vós…</p>
+<p>Comendatore Morelli: A mi no m’han volgut en cap consulta, perque
+soch extranger, com si la sabiduría fos patrimoni exclusiu d’aquest
+poble.</p>
+<p>Comte d’Orlof: La noticia dèu ser terrible pel Rey, perque, preocupat
+com viu ab la guerra, fa molts dies que ni una mirada tenía pel seu
+fill.</p>
+<p>Comendatore Morelli: En aquest món no tot poden ser alegríes. Les
+noticies que li venen de la guerra totes li són satisfactories. Ahir
+fins axordaven les campanes de totes les iglesies celebrant el triomf de
+Salvatiara, en que l’altre fill se va cubrir de gloria.</p>
+<p>Comte d’Orlof: L’un se li mor, y l’altre’s fa immortal. Quins
+contrasts hi hà a la vida!</p>
+<p>Comendatore Morelli: Jo, per axò, fa dies qu’he enviat a Gladys
+cartes apremiants, corprenedores, perque faci la caritat de venir.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y hont es la Gladys?</p>
+<p>Comendatore Morelli: No ho sé del cert. He enviat un amich de tota
+confiança perque la cerqui. Vós no estèu enterat vivint en vostre
+castell. En Nataniel, ab tot y que s’allunyà de vós ab permissió del
+Príncep, fent via cap a la Capital, no hi pogué entrar, perque’l Rey no
+ho va permetre. Y no se sab ben clar lo que va passar. Se va veure a
+Nataniel avençar sempre fins a tocar els soldats, que li van tornar a
+tancar el pas. Aquestos se tiraren contra tota aquella gentada,
+dispersantla. Hi va haver molta gent atropellada, ferida. Y en mig del
+esvalot…</p>
+<p>Comte d’Orlof: Va desaparèxer Nataniel. Ja ho sé.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Donchs, no se n’ha tornat a saber rès més
+encara.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí. Y que Gladys ha anat a cercar aquest home a les
+terres de Montanya, d’hont havía sortit.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Ella diu que ha tingut la inspiració de qu’està
+amagat, y que’l trobarà.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Y no l’ha trobat enlloch.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Sembla que nó: mes jo crech que aquest viatge
+farà que aquesta dòna acabi per perdre’l seny, que, creyèume, no’n té
+gayre, perque tothom sembla que li parla dels miracles de Nataniel, y
+per tot li diuen que l’han vist aparèxer com un sér sobrenatural. Y com
+ella escampa diners per tot, que may els acabarà, jo’m penso que hi hà
+entre tanta gent de bona fè molta que la esplota.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Quí ve? (<em>Mirant cap a la dreta.</em>)</p>
+<h3 id="escena-ii-1">Escena II</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y Rey Rodolf ab alguns
+cavallers.</em></p>
+<p>Un cavaller, <em>s’avança als altres</em>: Senyors: el Rey es
+aquí.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sa Magestat. (<em>Al Comendatore, apartantse a un
+costat.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>seguit dels cavallers, acostantse a Orlof y al
+Comendatore</em>: Cavallers…</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>saludant</em>: Senyor… (<em>També ha saludat el
+Comendatore.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, comte d’Orlof! Heu dexat les vostres terres compadint
+al meu pobre fill, veritat?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyor: ja sabèu que’l Príncep m’honrava ab la seva
+amistat a París.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>un xich sever</em>: Sí, al costat vostre, portant
+aquella vida, va contraure la malaltía que l’atuheix. Y vós també ereu
+ab ell. (<em>Al Comendatore.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Varem procurar vetllar per…</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí, sí; vós sobre tot, senyor Comendatore Morelli… que no
+sé com encara no heu tornat al vostre país.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Si es una orde de Vostra Magestat…</p>
+<p>Rey Rodolf: Al present nó. Y molt al contrari, que fins desitjo que
+no us moguèu del costat del meu fill, com també li demano molt coralment
+al comte d’Orlof.</p>
+<p>Comte d’Orlof: En aquests moments, Senyor, considero com a deber
+sagrat no separarme del Príncep.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Com jo mateix…</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí. Perque diuen que s’està morint el meu fill. Que tota
+la sabiesa del meu país no ha valgut rès per ell. Y en quins moments se
+li dóna la noticia al pobre pare! Quan està empenyada la sòrt de la
+Patria en aquesta guerra, que ja li costa tants sacrificis! Comte
+d’Orlof: vós no sabèu quines han sigut les meves angunies de fa algun
+temps. De primer, conseguir cambiar la opinió al Regne, qu’era oposada a
+aquesta guerra, fins al extrém de dexarse portar per un home exit del
+baix poble, que se’n venía a la capital predicant la pau universal. Mes,
+aqueix Nataniel no’l tornarà a remoure’l país. En quant a la guerra, ja
+les sabèu nostres colossals victories.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Sí; sou un gran rey, Senyor.</p>
+<p>Rey Rodolf: Un gran rey! Y no’m sabèu dir rès més, vós, l’home més
+sabi de la vostra terra, que sóu igual als sabis d’aquí. Gran rey, que
+mana exèrcits victoriosos, que’s dexen matar per mi, y no puch manar a
+un home que curi al meu fill, al troç de la meva ànima, que s’està
+morint!</p>
+<p>Comendatore Morelli: La malaltía del Príncep, Senyor, se va agravar
+ab motiu d’un amor contrariat.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y què’s creu esser aquexa dòna per no estimar al meu
+fill? A què més ha pogut aspirar que a l’amor de Demetri, que la
+honraría y la faría rica y envejada davant de tot el món?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Perdonèu, Senyor. Mes, aquesta dòna es honrada y té la
+fortuna d’un rey.</p>
+<p>Rey Rodolf: Cert; d’un rey d’Amèrica, dels ferro-carrils ò de les
+Montanyes Blaves; rey d’escuts, mes sense escut propi dels seus passats,
+com vós, comte d’Orlof, que ab la seva sanch guanyaren els vostres
+avis.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Veritat, Senyor. (<em>Somrihent.</em>) Però jo
+encara soch del poble, y tant sols humil servidor vostre.</p>
+<p>Rey Rodolf: Es veritat que vós no més sóu sabi. Vaig a veure’l meu
+fill. Me seguiu, cavallers? (<em>Al girarse cap a la gradería veu venir
+al Príncep.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Precisament, com cada matí, ara ve’l
+Príncep.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Que Deu me dongui serenitat davant d’ell.</p>
+<h3 id="escena-iii-1">Escena III</h3>
+<p><em>Els anteriors y Príncep Demetri y Vescomte d’Arlet, en qui
+s’apoya lleugerament.</em></p>
+<p>Príncep Demetri, <em>de dalt de la galería</em>: Pare y senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill meu!</p>
+<p>Príncep Demetri: Quína alegría que’m fa’l veureus aquí!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>abraçantlo</em>: Demetri! Fill del meu cor!</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh pare! Vos sento estremir. Qu’es que teniu?</p>
+<p>Rey Rodolf: Rès, fill meu; rès. Es el goig de veureus aquí.</p>
+<p>Príncep Demetri: Jo ja vindría al palau d’hivern, y’m posaría a
+servirvos en els quefers de la vostra guerra.</p>
+<p>Rey Rodolf: Vostra dièu? (<em>Interrogant y mig rihent.</em>) Nostra,
+fill meu; nostra; y de tota la Nació.</p>
+<p>Príncep Demetri: Axò es. Ben cert. Sinó que’ls metges s’han empenyat
+en que estich malalt y que dech respirar tantsols els ayres d’aquest
+park alterós.</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí, fill meu; sí.</p>
+<p>Príncep Demetri: Jo al vespre, per axò, ja me les miro les llanternes
+del nostre palau d’hivern, hont sou vós. Sobretot en nits, com la
+d’ahir, de grans alimaries per la victoria del meu germà.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y que a hores d’ara tot el món l’admira. Vescomte
+d’Arlet: jo us rellevo del servey de mon fill, que soch jo mateix que li
+vull donar mon braç, qu’es ben fort encara.</p>
+<p>Príncep Demetri: Mes, si no cal! Si puch tot sol!</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>al rey</em>: Senyor: sou vós tot sol la
+salut de la Monarquía: be podèu… (<em>Senyalant a Demetri y no sabent
+què dir més.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Comendatore… siguèu vós la salut del meu fill… Y prou!
+(<em>Ab arrogancia.</em>) Que jo vull que’s curi; ho sentiu? que jo ho
+vull.</p>
+<p>Comendatore Morelli, <em>al rey, perque no cridi</em>: Senyor!… Per
+Deu!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a Arlet</em>: Cóntam, Arlet, còm passa la vida mon
+fill. (<em>Portantlo de banda.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Orlof: Parlèume de Gladys. Hont es la Gladys?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Va, com sempre, cercant a aquest Nataniel, en qui ha
+posat tota sa fè y una passió estranya.</p>
+<p>Príncep Demetri: A mon pare li he dit que m’embadalexo a les nits
+mirant cap a ciutat. Y no es cert, nó; que jo miro lluny, ben lluny,
+sense mirar enlloch fixament; cap al horitzó, d’ahont se van axecant les
+estrelles, cercant a Gladys, creyentme, l’una després de l’altra, que
+cada una de novella que apareix la porta presa al seu cap, y que va
+venint ab ella; mes la estrella’s va axecant pel cel solitaria, amunt, y
+no la porta la Gladys! Y’n veig una altra que va sortint d’arran de
+terra, y dich que la Gladys es aquexa altra, y ab veu baxa, ben baxa, la
+crido: Gladys! Gladys!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Fèu mal, molt mal, Príncep, d’emocionarvos axís… que
+us posa febrós… Mes, ella vindrà.</p>
+<p>Príncep Demetri: Vindrà? Còm ho sabèu?</p>
+<p>Comte d’Orlof: El Comendatore ha escrit que la cerquessin fins a
+trobarla per l’Alta Montanya; que convenía que vingués…</p>
+<p>Príncep Demetri: Per la meva salut, potser? Com que sí que si ella
+estés aquí jo m’acabaría de posar ben bo! Perque bo ja ho estich, sinó
+que’m mata’l pensar en aquexa dòna, qu’es de marbre per mi. Mon pare’s
+creu que mon pensament està en la guerra! Què se me’n endona a mi de la
+guerra y de la gloria d’ella! Jo he nascut indiferent per tots aquexos
+orgulls de nostra raça. Jo voldría tantsols viure oblidat en un recó de
+món ab aquexa dòna; que fos meva, que m’estimés… que m’ho digués al
+menys. (<em>Tús una mica.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Tot axò serà; y més encara.</p>
+<p>Príncep Demetri: Per què’m vol el meu pare? Quina falta li faig jo?
+Per la successió a la Corona ja té’l meu germà, que ha vingut primer al
+món. Jo no vull rès per mi. Sols viure per ella.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí, sí, calmèuvos, qu’ella vindrà.</p>
+<p>Príncep Demetri: Per ella; viure per ella! (<em>La agitació de
+Demetri impressiona a tots. Hi va’l Comendatore y’l rey
+derrera.</em>)</p>
+<p>Comendatore Morelli: Príncep!</p>
+<p>Príncep Demetri: No ha sigut rès.</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill meu! Què teniu? Comendatore…</p>
+<p>Comendatore Morelli: Rès, rès; ja ha passat.</p>
+<p>Príncep Demetri: Ha sigut… que m’ha donat una alegría’l comte
+d’Orlof. (<em>Rihent.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Noticies de son germà, veritat?</p>
+<p>Comte d’Orlof: No precisament de guerra. (<em>Apart al rey.</em>) De
+la guerra d’aquí dintre. De la lluyta de l’ànima.</p>
+<p>Rey Rodolf: Ets de la meva raça, fill meu. (<em>No escoltant a
+Orlof.</em>) Sí, sí (<em>Per Orlof, perque calli</em>); ets carn de la
+meva carn. (<em>Van sortint pel jardí.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh Gladys! Hont ets, Gladys?</p>
+<h3 id="escena-iv-1">Escena IV</h3>
+<p><em>Comte d’Orlof, Vescomte d’Arlet, Gladys, Dorman, Slavis y Madama
+Gringoire. Han desaparegut el Rey Rodolf, el Príncep Demetri y tots els
+cavallers. Al girarse’l Comte d’Orlof se troba ab Gladys y’ls seus, que
+vénen de l’altra banda de la escena.</em></p>
+<p>Comte d’Orlof: Gladys!</p>
+<p>Gladys: No m’anomenèu, que no’m vegi. (<em>Els altres queden
+lluny.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Ah, gracies, gracies, perque heu vingut.</p>
+<p>Gladys: Era aquí mateix y l’he vist al Príncep com us veig. Està
+animat; somreya.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Somreya perque parlava de vós.</p>
+<p>Gladys: Quína desgracia la seva ab aquexa malaltía crudel! Mes,
+diguèume abans de tot, Orlof: què se sab aquí de Nataniel?</p>
+<p>Comte d’Orlof: De cert ni una paraula. Hi hà gent que diu que l’ha
+vist en diferents llochs, que s’apareix devegades…</p>
+<p>Gladys, <em>als altres</em>: Sentiu vosaltres? Com a Montanya.</p>
+<p>Slavis: Es que sí que se’ns apareix a Montanya, pels boscos, que jo
+l’he vist y l’he cridat davant vostre entre’ls arbres.</p>
+<p>Dorman: Jo no l’he vist may.</p>
+<p>Gladys: Mes, si no era ell, que’ns ho feya creure’l nostre desig.</p>
+<p>Slavis: Sí que ho era!</p>
+<p>Dorman: Que nó; que nó! (<em>Entre tant, Arlet, que no se’n havía
+anat, parla ab madama Gringoire.</em>)</p>
+<p>Slavis: Es que té por que l’agafin.</p>
+<p>Dorman: Ell no té por.</p>
+<p>Madama Gringoire: Tots estan bojos. Y jo’m moro de cansada.
+(<em>Seguexen disputant els dos apòstols.</em>)</p>
+<p>Gladys: Nó, amichs meus, nó; aquest home no té por; la seva vida es
+pels altres. A Montanya no hi ha anat. Y jo, pel Príncep, descubriré
+hont se troba.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sent axís, el Príncep ho sab.</p>
+<p>Gladys: Ell ò’l Rey. Demetri té interès en que jo no’l trobi per
+ferme venir a mi. Y si no es ell, es el Rey, que’l va fer desaparèxer en
+aquella revolta perque podía haver compromès l’èxit de la guerra.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Gladys: creyèu al Rey capàs…</p>
+<p>Gladys: De què? Diguèu.</p>
+<p>Comte d’Orlof: D’haverli dat la mort?</p>
+<p>Gladys: Sí; en gran secret, per por al poble. Si es axís, ell s’haurà
+dit que’l sacrificava per la salvació y gloria de la Patria. Allà hont
+tanta gent està morint… per la Patria, què vol dir per el Rey el
+sacrifici d’una altra vida? (<em>Sarcàstica.</em>)</p>
+<p>Slavis, <em>a mitja veu</em>: Es qu’ell es Jesús, oy? (<em>A
+Dorman.</em>)</p>
+<p>Dorman, <em>també a mitja veu</em>: Es sobre de tothom.</p>
+<p>Slavis: Però es Jesús.</p>
+<p>Dorman: Que us dich que val més que tothom! (<em>Seguexen
+disputant.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>que havía quedat pensatiu</em>: Nó; no es possible
+que l’hagi mort.</p>
+<p>Gladys: Jo ho sabré; jo ho arrencaré del Rey, si ha sigut obra d’ell,
+y si hi té part el Príncep, jo’m revenjaré ab el Príncep.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Pensèu que’l Príncep s’està morint; que una emoció
+sobtada de vós, Gladys, li pot costar la vida.</p>
+<p>Gladys: Massa bona que he sigut ab aquest home sense cap energía,
+que, per compassió, fins m’he resignat a les murmuracions, quan vós
+sabèu, comte, que’ls llavis del Príncep no han passat de posarse
+cerimoniosament en el revés de ma destra.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Crech en vós, Gladys, com en la meva mare.</p>
+<p>Gladys: No sé, Orlof; no sé què haig de fer. Gracies.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sento remor de veus.</p>
+<p>Gladys: No voldría veure ara al Príncep.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Es el Rey qui ve cap aquí.</p>
+<p>Gladys: Madama Gringoire: anèu al hotel. Y vosaltres. Depressa!</p>
+<p>Madama Gringoire: Ay, jo no puch més!</p>
+<p>Gladys: Sí, sí, depressa!</p>
+<p>Madama Gringoire, <em>sortint ab Arlet</em>: Se li ha estraviat el
+seny a la pobreta Gladys. (<em>També surten Dorman y Slavis
+disputant.</em>)</p>
+<p>Slavis: Es Jesús.</p>
+<p>Dorman: Còm ho sabèu?</p>
+<p>Slavis: Es Jesús.</p>
+<h3 id="escena-v-1">Escena V</h3>
+<p><em>Gladys, Comte d’Orlof, Rey Rodolf, cavallers de son seguici y
+Vescomte d’Arlet, que tornarà.</em></p>
+<p>Rey Rodolf, <em>que ve enrahonant</em>: Y caldrà fer un altre esforç
+cridant més gent d’aquexa joventut. (<em>A un dels servidors del
+palau.</em>) Que avuy dino aquí ab mon fill. (<em>A un cavaller.</em>) Y
+que’l Consell el tindré també avuy aquí, perque d’aquí no’m mouré avuy
+per rès. (<em>Veyent a Orlof.</em>) Ara ho deya, Comte d’Orlof, que cal
+un altre esforç abans que arribi la Tardor, y les neus després…
+(<em>Adonantse de Gladys.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: Senyor… (<em>Saludant y designant ab un moviment
+cerimoniós a Gladys.</em>)</p>
+<p>Gladys: Senyor… (<em>Fent un acatament profon al rey y quedant sense
+alçar el rostre.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Alcèu el rostre, senyora; que no dèu ser aquesta la
+positura vostra; que les flors deuen mirar al sol.</p>
+<p>Gladys: Gracies, Senyor. Mes…</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, jo ja us conexía, senyora, que un dia desde mon palau
+us vaig veure que us acostaveu, y no arribareu fins a mi.</p>
+<p>Gladys: Aquell dia un oficial de la Guardia Real me negà l’arribada
+fins a vós.</p>
+<p>Rey Rodolf: Cavallers de ma Cort: jo us presento a la dama més
+hermosa del meu Regne.</p>
+<p>Gladys: Perdonèu, Senyor. Visch a França, y soch nortamericana.</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, no soch egoista. Y què hi fà? Sent axís, jo us la
+presento com la dòna més hermosa del món, d’aquest y del altre. (<em>Ab
+certa ironía.</em>) Mes, cavallers, guardèuvos d’ella, perque es tan
+poderosa la seva fascinació, que disposa de la vida y de la mort dels
+homes.</p>
+<p>Gladys: Me confonèu, Senyor… Y jo voldría…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>no dexantla seguir</em>: Precisament ara mateix
+estava parlant de vós ab el meu fill. Y ara serà la conversa entre vós y
+jo, que vull fervos conèxer quant ell vos considera. (<em>Els cavallers,
+uns per una banda y altres per altra, desaparexen de la
+escena.</em>)</p>
+<h3 id="escena-vi-1">Escena VI</h3>
+<p><em>Rey Rodolf y Gladys.</em></p>
+<p>Rey Rodolf: Jo us volía parlar, senyora.</p>
+<p>Gladys: També jo a vós, que per vós he vingut.</p>
+<p>Rey Rodolf: Magnífich. Volèu ferme la mercè d’asseureus al costat
+meu?</p>
+<p>Gladys, <em>com si no l’hagués sentit</em>: He vingut per…</p>
+<p>Rey Rodolf: O, millor dit: me volèu permetre, senyora, d’asseurem al
+costat vostre y concedirme aquesta petita audiencia? Perque aquí anèm de
+Magestat a Magestat… encara que’l lloch no sia gayre apropòsit per la
+nostra Soberanía.</p>
+<p>Gladys: M’han dit, Senyor, que’l Príncep tenía en perill la seva
+vida, y veig ab goig que no es axís, a jutjar per vostre bon humor.</p>
+<p>Rey Rodolf: Son dos els fills meus que tenen en perill la existencia:
+l’un a la guerra; mes les noves derreres són tranquilisadores. Y axò es
+degut al valor del meu exèrcit y a Deu. L’altre fill meu sí que
+veritablement està en perill de mort. Y al triomf de la seva salut jo no
+hi puch fer rès, segons m’asseguren. Mes, hi hà una persona que, per lo
+que jo sabía, y m’ha confirmat ara’l Príncep, me pot donar la victoria.
+Y veus aquí perque la meva alegría.</p>
+<p>Gladys: Jo voldría, Senyor, que m’escoltesseu ara a mi.</p>
+<p>Rey Rodolf: Si es lo que jo desitjo!</p>
+<p>Gladys: Donchs, es per dirvos ab tota sinceritat que jo no he sentit
+may l’afecte que cal perque ell se torni estimació de l’ànima. Mes, jo
+may li he fet creure al Príncep altra cosa; que jo…</p>
+<p>Rey Rodolf: M’ho ha dit; m’ho ha dit tot axò; fins qu’ell per vós
+està boig en tal manera que li són indiferents els afers del Regne, fins
+al extrèm de que no sembla fill meu: perque l’home que no sab dominar
+aquexa mena de passions que’l posen… y perdonèu, senyora, al nivell
+de…</p>
+<p>Gladys: No diguèu més, Senyor, que ja us he comprès. (<em>Gladys se
+posa dreta.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí; sí; se posa al nivell de les… (<em>Ab
+energía.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>resoltament</em>: Que no diguèu més! Que no vull
+sentirvos! (<em>Queden l’un davant del altre mirantse fixament. Rodolf
+es qui després cedeix.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Perdonèu.</p>
+<p>Gladys, <em>pausa</em>: Ja està. (<em>Ab repugnancia.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, asseyèuvos. (<em>Estan un xich
+apartats.</em>)</p>
+<p>Gladys: Nó.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>mirant entorn perque no’l sentin</em>: Més aprop, si
+us plau.</p>
+<p>Gladys: Què hi fa qu’estiguèm aprop aquí si’ns trobèm molt lluny vós
+y jo. (<em>Ella s’ha acostat molt poch, quedant drets els dos.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>irònich</em>: Me permetèu que seguexi?</p>
+<p>Gladys: Seguíu.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y’m prometèu no ofendreus si…</p>
+<p>Gladys: Segons.</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, una altra cosa. Creyèu que jo me l’estimo al meu
+fill?</p>
+<p>Gladys, <em>després d’una pausa</em>: A quin?</p>
+<p>Rey Rodolf: A Demetri: a tots dos. (<em>Gladys s’arronça
+d’espatlles.</em>) Com tots els pares s’estimen a sos fills. (<em>Gladys
+el mira fixament.</em>) Diguèu.</p>
+<p>Gladys: Tal com sóu, davant de tot hi hà la vostra missió; hi hà’l
+vostre Regne. Vostre fill gran, el Príncep Albert, ocupa’l primer lloch
+en vostre afecte.</p>
+<p>Rey Rodolf: Com a pare nó.</p>
+<p>Gladys, <em>irònica</em>: Com a rey.</p>
+<p>Rey Rodolf: Mes, es mon fill segon qui’s mor, y ja no hi hà’l rey
+enlloch, sinó’l pare.</p>
+<p>Gladys: Donchs, què vol de mi’l pare?</p>
+<p>Rey Rodolf: Que us l’estimèu al meu fill, per salvarlo, si es cert lo
+que diu la Ciencia; que compartiu ab ell la vida; que no’l dexèu ni un
+sol moment; que jo us donaré, senyora, totes les felicitats que poguèu
+somniar, fentvos admirada per tot, sent la enveja de les dames de la
+meva Cort, qu’es la primera per la seva sumptuositat, y que jo faré que
+arribi fins a vós…</p>
+<p>Gladys: Prou, Senyor, prou. (<em>Molestada.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Reflexionèu, Gladys, y dexèuvos portar per la bondat de
+la vostra ànima. Pensèu que us ho demana un pare, que ho donaría tot,
+fins la seva corona, per la vida del seu fill.</p>
+<p>Gladys, <em>rihent</em>: Tot… dièu tot! Puch parlar ara jo,
+Senyor?</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, sí!</p>
+<p>Gladys: Me permetèu que comenci fentvos una pregunta?</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí; cert.</p>
+<p>Gladys: Què n’heu fet d’aquell home extraordinari que’s diu Nataniel,
+y qu’es el més perfecte dels sers vinguts a la Terra? M’heu dit que us
+podía preguntar.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>rihent</em>: Preguntarme, sí; mes, jo no m’he
+compromès a respondre. Per lo tant, Gladys, reflexionèu en lo que us he
+dit, que alts devers del Estat m’obliguen a dexarvos. (<em>A punt
+d’anarsen.</em>)</p>
+<p>Gladys: Nó (<em>Aturantlo</em>), sense que jo sàpiga què s’ha fet
+d’aquest home.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Sobrenatural, veritat?</p>
+<p>Gladys: Potser sí. Y, al menys, l’home qu’es l’admiració de tota la
+humanitat, y que la gent se pregunta què ha sigut de la seva vida,
+perque ha desaparegut tan sobtat d’entre nosaltres quan anava a dur la
+pau al món, que vós conturbaveu…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>interrompentla</em>: No dirèu pas que no hagi sigut
+condescendent ab vós, senyora, fins permetreus ara mateix que
+m’aturéssiu a mi.</p>
+<p>Gladys: Es que no n’hi hà prou, ja que no m’heu respost. Perque la
+gent se pregunta si hi ha hagut poder humà que hagi gosat donar la mort
+a aquest home.</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh! (<em>Se n’anava cap a la gradería, y s’atura girantse
+cap a ella.</em>)</p>
+<p>Gladys: Y la gent, fixantse en vós, quan passèu com ara, us mira ab
+repulsió, que sospita que tinguèu sobre la conciencia la sanch d’aquest
+màrtir.</p>
+<p>Rey Rodolf: Callèu, senyora. (<em>Ab energia.</em>)</p>
+<p>Gladys: No sense cridar contra de vós que sóu un mal rey (<em>No pot
+alçar la veu enrogallada per la emoció</em>), que sóu un mal home!
+(<em>Cau en una cadira. Rodolf va ràpit a socórrerla.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Ho veyèu, senyora? (<em>Pausa.</em>) Calmèuvos;
+calmèuvos. Y no per mi, per vós matexa. Y us ho diré: m’ha agradat la
+vostra valentía. Tantdebò poguesseu encomanar vostre caràcter al meu
+pobre Demetri, que may n’ha tingut. (<em>Somrihent.</em>) Y no’m mirèu
+axís, per Deu, que no soch tan… tan criminal com vós pensèu. Perque, en
+quant a aqueix Nataniel, que tant vos exalta, no cal que patiu més per
+ell. Y jo us vull donar aquesta satisfacció, per més que no’n siguèu
+merexedora. Ahont es ara jo us dono la seguretat de que no corre cap
+mena de perill la seva existencia.</p>
+<p>Gladys, <em>alçantse</em>: Ahont es?</p>
+<p>Rey Rodolf: Lluny; molt lluny d’aquí.</p>
+<p>Gladys: Ahont?</p>
+<p>Rey Rodolf: Allí hont no’m pot fer cap mal predicant la pau contra
+mes ordres.</p>
+<p>Gladys: Ell la predicarà sempre; contra tot el món que fos la
+predicaría.</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, ara, sinó que la prediqui als vents y a les
+onades de la mar… que no li faràn cas, perque, al igual dels homes,
+estaran eternament en guerra… Y us dexo ab el meu fill.</p>
+<p>Gladys: Nó; jo no’l vull veure al vostre fill, qu’es tan crudel com
+vós.</p>
+<p>Rey Rodolf: Què farièu per mi, Gladys, si jo us prometés que acabada
+la guerra dexaré en llibertat a aquest home?</p>
+<p>Gladys: Nó acabada la guerra; ara.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>rihent</em>: Nó; ara nó. Y axò que al present no’m
+pot fer gayre mal. Quan la guerra es victoriosa tothom n’es partidari,
+y’l rey es un gran rey.</p>
+<p>Gladys: Nó; jo no puch creure vostres paraules. (<em>Ab rabia.</em>)
+Nataniel es mort.</p>
+<h3 id="escena-vii-1">Escena VII</h3>
+<p><em>Gladys, Rey Rodolf y Coronel Talarn.</em></p>
+<p>Coronel Talarn, <em>de la dreta</em>: Senyor…</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, coronel Talarn! Arribèu a punt. Acostèuvos.
+(<em>S’acosta saludant lleugerament a Gladys.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Senyor, vinch a pendre comiat de vós. Me manareu que
+avuy mateix tornés a la illa…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>mirant a Gladys</em>: Donchs, ara’m plau. Seguíu.
+Podèu dirho tot ben alt.</p>
+<p>Coronel Talarn: A la illa d’Ermàs.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y quína gent hi hà en ella ara?</p>
+<p>Coronel Talarn: Una companyía de tropa que no està en comunicació ab
+l’altra banda del mar.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>esperant qu’enrahoni més</em>: Sí; ja ho sé. (<em>A
+Gladys.</em>) Esperèuvos.</p>
+<p>Coronel Talarn: Y la meva familia: ma esposa y fillets.</p>
+<p>Rey Rodolf: Però que parlèu, per tots los diables!</p>
+<p>Coronel Talarn: Hi hà… aqueix home tan perjudicial.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Ho veyèu?</p>
+<p>Gladys: Mes, el coronel es enemich d’ell, que un dia una bala…
+(<em>El Rey se gira al coronel.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Me permetèu, Senyor?</p>
+<p>Rey Rodolf: Ben cert.</p>
+<p>Coronel Talarn: Me jutgèu malament per aquell dia, que va ser un cas
+impensat. Y jo may d’en Nataniel puch dir sinó qu’es un home
+extraordinari. (<em>Mirantse al Rey.</em>) Per cert, Senyor, que tenía
+al punt de la mort en la illa a un fillet meu y ell el va volguer veure.
+Donchs, se va acostar al llit y li va fer un petó. Y’l fill meu, que ja
+no parlava, va obrir els ulls, y, mirantlo somrihent, li va dir: pare,
+seguintlo ab els ulls, que s’allunyava. Y va quedar curat.</p>
+<p>Gladys: Oh, Deu meu!</p>
+<p>Rey Rodolf: Coronel: jo us privo que propaguèu aquestes coses, que no
+més són casualitats, y que’ls vividors exploten.</p>
+<p>Coronel Talarn: Es clar que no més són casualitats; però…</p>
+<p>Rey Rodolf: Potser sí que vós també hi creyèu en aquesta mena de
+miracles. (<em>El coronel obre’ls braços no sabent què dir.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn: Jo ho he vist, Senyor.</p>
+<p>Gladys: Sí, sí, coronel, y jo per tota la gent bona us ho
+agrahexo.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>reptantla</em>: Senyora!</p>
+<p>Coronel Talarn: Senyor: m’he donat orde de tenirlo empresonat y lluny
+de tota comunicació en la illa, y jo responch de cumplirla ab la meva
+vida.</p>
+<p>Rey Rodolf: Està bé; sinó que jo ara us dono l’orde de que ab la
+matexa embarcació que us durà a la illa acompanyèu a Nataniel a la terra
+ferma… y dexèulo en llibertat.</p>
+<p>Gladys: Serà cert!</p>
+<p>Rey Rodolf: Com vos deya, triomfant en la guerra no’m fa por la
+popularitat d’aquest home davant de la meva.</p>
+<p>Gladys: Oh, no m’enganyèu, Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Ab una sola condició: que tractèu més bé al meu fill.
+(<em>Ella fa un moviment.</em>) Que al menys per ara consentiu en ser
+estimada per ell. (<em>Somrihent y afanyós de que digui que sí.</em>) Me
+sacrifico per vós, com veyèu. Què diantre! Sacrifiquèuvos, ja que tanta
+veneració teniu per aquest home, un xich vós. Y’n dich sacrifici de ser
+envejada per totes les dames de la Cort, com vos he dit, perque’l ser
+preferida d’un príncep com Demetri es honra grandíssima en totes les
+nacions.</p>
+<p>Gladys, <em>ab horror</em>: Oh! (<em>Després dirigintse directament
+al rey.</em>) Mes, què’m volen dir les vostres paraules que no sé si les
+entench bé prou?</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Vos tinch, senyora, per una dama
+d’una clara inteligencia.</p>
+<p>Gladys: Nó; nó. Vull que parlèu. Y quan no gosèu a dirmho, serà qu’es
+deshonrós per mi.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>somrihent</em>: Ho prenèu malament, Gladys.</p>
+<p>Gladys: Lo que a mi’m proposèu ho voldríeu per una dama de la vostra
+familia?</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>indignat</em>: Nó. Elles són de sanch real.</p>
+<p>Gladys: Y jo soch de sanch del poble. (<em>Rihent fort.</em>) Està
+bé. Y vosaltres, fills del poble, fèuse matar per aquest home, que us
+mira com a sers que, degradantlos, els honra. Jo estich tan alta com
+vós. Tant hi hà de vostre cap com del meu a les estrelles, que són camí
+del Infinit, y la carn vostra’s pudrirà al igual que la de tothom; y
+potser més depressa.</p>
+<p>Rey Rodolf: Vèus aquí lo qu’heu après de les prèdiques d’aquest home!
+Donchs, ara jo us juro que no’l veurèu may més, perque’l tindré tancat
+en presó fonda tota la vida.</p>
+<p>Gladys: Ara sóu vós; ara!</p>
+<p>Rey Rodolf: Lligat entre cadenes, y ningú sabrà hont se troba.</p>
+<p>Gladys: Ara us conech; ara!</p>
+<p>Rey Rodolf: Coronel: treurèu de l’illa d’Ermàs a la vostra familia y
+als soldats d’avuy, y ab altra gent el durèu al lloch que us diré, per
+la vida y per la mort, més lluny y més secretament.</p>
+<h3 id="escena-viii-1">Escena VIII</h3>
+<p><em>Gladys, Rey Rodolf, Coronel Talarn y Nataniel, que’s veu al fons
+del jardí, el cap no més clarament visible. Després, quan anirà avençant
+s’anirà presentant mig cos y després de cap a peus.</em></p>
+<p>Gladys, <em>en veu baxa, veyentlo</em>: Ay Deu meu! Nataniel! Es ell!
+Es Nataniel! (<em>Nataniel està aturat, mirantlos ab fixesa. Pausa de
+tothom.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a mitja veu</em>: Quí es aquest home?</p>
+<p>Gladys, <em>en veu baxa</em>: Nataniel: es Nataniel! (<em>S’ho diu a
+ella matexa fins ab terror.</em>)</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>apart</em>: Si no pot ser que siga aquí!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>al coronel y a Gladys</em>: Però, quí es aquest
+home?</p>
+<p>Gladys, <em>al Rey</em>: Es Nataniel.</p>
+<p>Rey Rodolf: Còm? Ell?</p>
+<p>Nataniel, <em>a mitja veu</em>: Sí; jo’l sóch. (<em>Avençant
+lleugerament.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>al coronel</em>: Me sóu traydor, coronel?</p>
+<p>Coronel Talarn: Nó; us ho juro. (<em>Alçant els braços al
+cel.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>apart</em>: Me sento com morir!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>apart, ab cert terror</em>: Y ve cap a mi aquest
+home!</p>
+<p>Coronel Talarn: El detindré, Senyor. (<em>A mitja veu, fent un
+moviment cap a Nataniel.</em>)</p>
+<p>Gladys: Senyor: què anèu a fer? (<em>Perquè’l Rey anava a dir que’l
+detingués.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Nó. (<em>Pausa.</em>) Esperèuvos.</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>a Nataniel, bondadós</em>: No us acostèu més. Es
+el Rey!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>apart</em>: No sé què hi hà en ell que imposa.
+(<em>Reculant un xich. Nataniel arriba més aprop del Rey y s’atura. El
+Rey s’atura també.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>a Rodolf</em>: Pobre pare!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a mitja veu a Gladys</em>: Sab el mal de Demetri y
+se’n apiada.</p>
+<p>Gladys, <em>ben baix</em>: Oh, sí!</p>
+<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: No m’han comprès. L’altre fill!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>sense odi</em>: Còm heu arribat fins aquí?</p>
+<p>Nataniel: Un nen com un sol de ros m’ha obert la presó.</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>apart</em>: El meu fill!</p>
+<p>Nataniel, <em>al coronel</em>: Y m’ha dit que me’n anés. Y jo crech
+en el cor dels nens.</p>
+<p>Coronel Talarn, <em>que l’ha sentit, apart</em>: Oh, sí!</p>
+<p>Gladys: Ay Deu!</p>
+<p>Rey Rodolf: Y còm heu passat la mar?</p>
+<p>Nataniel: Abraçat al pal d’un naufragi.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y quí us ha guiat fins aquí?</p>
+<p>Nataniel: Aquell que guia als aucells viatjadors. (<em>Rodolf se’l
+mira fixament. Després a Gladys y no sab què fer. Pausa.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>juntant les mans y suplicant</em>: Senyor…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>de cop</em>: Donchs bé. Coronel: (<em>Apart.</em>)
+dexèulo sol ab aquesta dama. Y molta vigilancia de lluny.</p>
+<p>Coronel Talarn: Jo us responch, Senyor…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Aquí’l teniu: siguèu bona ab el meu
+fill. (<em>Se’n va ràpidament per la galería, dihent:</em>) Qu’es
+estrany! Jo diría que ja l’havía vist, y no sé ahont.</p>
+<h3 id="escena-ix-1">Escena IX</h3>
+<p><em>Gladys y Nataniel</em></p>
+<p>Nataniel, <em>que ha seguit al Rey ab la vista fins que ha
+desaparegut</em>: Mirèusel! (<em>Pausa.</em>) Pobre! ’L pobre!</p>
+<p>Gladys: Per què?</p>
+<p>Nataniel: Hi hà una sageta que ve cap a nosaltres, y brunz en l’ayre
+com un gemech, y degota sanch per damunt de les viles y pobles.</p>
+<p>Gladys: El compadiu?</p>
+<p>Nataniel: Sí; avuy y sempre; a ell com a tothom de la Terra.</p>
+<p>Gladys: Té mal cor; tot ho sacrifica a la seva gerarquía.</p>
+<p>Nataniel: Mes, un altre temps vindrà, que Jesús ja ho va dir, en que
+s’esborraràn les gerarquíes…</p>
+<p>Gladys: Vós… (<em>No gosant a seguir.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Dièu.</p>
+<p>Gladys: Sí; perque si no ho digués me moriría; perque la demanda que
+us faig me revolteja per l’ànima, y m’ofega. Vós sóu Jesús.</p>
+<p>Nataniel, <em>ab pena</em>: També vós ho dièu!</p>
+<p>Gladys: Jo, sí. Vós sóu sobre tot lo creat. Vós sóu Jesús.</p>
+<p>(<em>Dit tot molt íntim.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Jo no’l sóch. Jo sóch, còm dírvosho?; jo soch, com vós y
+tothom, un plansó del arbre de la vida; un dels sospirs que un dia
+llençà Jesús en son camí per la Terra, y, volant volant, a sobre de mon
+cor s’ha ajocat. O potser jo sóch… (<em>Acudintli altra idea.</em>) No
+heu vist may les estrelles tintinejant dintre del mar? Quan esvaloten
+aquell mar, les estrelles sembla que’s fonen, igual que quan los núvols
+s’espessehexen per sobre de ses aygues. Mes, tot s’asserena, y les
+estrelles tornen a veures adintre de les aygues. Y jo sóch una
+d’aquestes estrelles reflectades al mar; y ahont són es al cel, fent de
+passeres a Deu sobre aquelles mars d’aygues eternes.</p>
+<p>Gladys: Mes, vós teniu gran poder…</p>
+<p>Nataniel: Perque estimo molt.</p>
+<p>Gladys: …que no’l té ningú. Y per axò us seguexen.</p>
+<p>Nataniel: Perque estimo més que tothom.</p>
+<p>Gladys: Teniu un poder tan gran, que jo, que tot ho aborría; que jo,
+que sols gosava pensant en el dia en que fóra dintre terra en un clot
+ben profon, morta y tot, ab els parpres ab força tancats, ab les mans a
+les orelles, boca-terrosa per no veure ni sentir ni un raig de llum ni
+una remor de vida, ab la seguretat més segura de que sería menys que
+pols, no rès, tota jo, com els meus òssos, perque tot me creya que
+acabava ab aquesta vida, perque Deu era fill tant sols de la superbia
+nostra y tot lo més enllà materia per pudrir y fecundar altra materia,
+per treure florida y tornar a pudrirse, obra, qui sab, si d’un sér
+pervers que’s va morir també dexant vivent altre sér, com ell, de males
+entranyes, que’n diuen home… (<em>Nataniel la va a interrompre.</em>)
+Nó, nó; (<em>No dexantlo dir.</em>) que ara jo, al trobarvos a vós, de
+primer desde’l castell d’Orlof, sentintme un instant morir al mirarvos
+per primera vegada, y com si resuscités al mateix instant sentintme que
+vós me miraveu, y després tot aquest temps recorrent les montanyes de
+vostres primeres predicacions, contemplant a la gent que plorava feliç
+parlant de vós, ensenyantme pobles abans barallats que vós havieu fet
+agermanar, armes que vós havieu desviat al punt d’engegarse, coltells
+encara ab la sanch del vostre pit, perque vós los havieu rebut per
+salvarne d’altres… Y m’han mostrat nens plorant, que sols sentint vostre
+nom ja no ploraven, sinó que dolçament somreyen. Y m’han dit també ara
+mateix que en tal lloch vós havien vist la nit passada y que en tal
+altre’ls hi aparexieu sovint. Y jo anant de poble en poble seguint els
+camins que’m deyen que vós havieu seguit derrerament, fins ensenyantme
+la emprenta de vostres peus, que havieu dexat en la roca a vora de la
+font espantadiça, que raja ab abundancia des de qu’en ella vareu posar
+els llavis, la gent que heu curat sols tocant la vostra roba, y fins els
+sers ja privats de vida que han tornat a halenar entre nosaltres…
+(<em>Nataniel ja s’havía cubert la cara ab les mans
+avergonyit.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Oh, callèu; callèu!</p>
+<p>Gladys: Nó, nó, que ara jo al veureus…</p>
+<p>Nataniel: Prou; prou! No diguèu més!</p>
+<p>Gladys: Y jo, jo, pobre de mi, m’he trobat que un món s’ha fos al meu
+voltant y que un altre món se trobava allà hont jo era. Món que no havía
+vist may, per sobre’l que caminava, y que era jo matexa! Y’m trobo ara
+que hi hà una mà que m’empeny cap a vós y que’m fóra desesperant
+morirme, perque, morta que sigui, no voldré, com abans, cloure’ls ulls,
+cercantvos y aspirant per tot per sentirvos passar, y volguent que tot
+soroll s’apagui sobre la Terra per escoltar jo sola les vostres petjades
+dintre del clot en que jo siga, que jo, ab mos dits de morta, aniré
+esgarrapant y trayent de sobre meu la terra per axecarme y
+seguirvos.</p>
+<p>Nataniel: Els homes tornaràn a viure quan vulga Deu, qu’ell ja ho va
+dir que baxarà sobre d’un núvol a la Terra.</p>
+<p>Gladys: Ja ho sé! Ja ho sé! Y jo estaré asseguda ab els peus encara
+dintre de la meva fossa esperantvos a vós.</p>
+<p>Nataniel: Deu vindrà! Deu!</p>
+<p>Gladys: Vós! Vós! Que jo crech en vós!</p>
+<p>Nataniel, <em>ab desesperació</em>: Oh, Senyor! Quina tristesa més
+gran la meva! Quina pena més fonda a totes hores, que no la puch
+arrencar de l’ànima! Jo soch un sér com els altres homes del món, com
+vós matexa, y tot lo que’l món veu en mi d’extraordinari enlloch se
+troba. Jo vinch ara d’una presó en terra deserta, d’hont no he pogut
+sortir fins al present, y vós veniu d’un país hont m’han vist a cada
+instant. Y no es cert que jo hi fos. Quina fatalitat la meva, que ni’m
+creuen ni’m saben compendre! Vull convèncer al món de que tothom es
+germà sobre la Terra; de que no hi hà ratlles partioneres entre aquestes
+planes y montanyes, que les fecundisa’l mateix sol, que les rega la
+matexa pluja; de que l’home per tot arrèu sent el mateix impuls
+d’estimar y de confondres ab la dòna; de que la mare pareix ab els
+matexos dolors per tot y s’estima per tot als fills que du a la vida! Y
+m’escolten, y’m creuen un sér superior a n’ells, y’s fanatisen per mi y
+no per lo que’ls hi predico, que no creix ni germina tantsols en les
+seves ànimes! Es fals lo qu’heu vist als pobles de que jo hi dugui la
+harmonía. Jo sóch divinitat per la gent que’m segueix, perque porten ab
+ells al fons del séu fons l’odi y l’orgull de raça y de fortuna. Vol un
+poble la meva amistat perque curi als séus dels mals del còs ò’ls hi
+faci guanyar diners ò prestigi, ò li dongui la victoria de les armes
+sobre un altre poble. Y cada un d’aquests pobles creu ser privilegiat
+per Deu, y com que a mi’m creu fill d’aquest Deu, me vol cada home per
+ell. Quina desgracia més gran la meva! Ab tanta gent que diu que
+m’estima y que està prompte a seguirme, ningú va prou ab mi, y conech
+que vaig sol sempre.</p>
+<p>Gladys, <em>sovint ab cert despit</em>: Es qu’estimèu massa, y
+estimèu poch. Tothom no es ningú. Donèu tot el vostre cor; mes, el
+partiu en mils de mils d’engrunes, y per vós no us ne queda.</p>
+<p>Nataniel: Faig com Jesús.</p>
+<p>Gladys: Perque’l sóu, Jesús.</p>
+<p>Nataniel: Com Ell, jo seguexo la vida dels altres homes aquí a la
+Terra.</p>
+<p>Gladys: Sí, perque sóu Ell.</p>
+<p>Nataniel: Y voldría ab mi a tothom.</p>
+<p>Gladys: Ja us ho he dit: feu el cor a engrunes y tirèu les engrunes
+com a sorra damunt el mar de la humanitat, que ni se les sent caure a
+sobre. Tirèuhi aquest cor, qu’es tan gran com un bloch de penyes, y
+remourèu totes les aygües en onades. Ab la sorra no’s fan grans edificis
+durables, sinó ab blochs com a penyes.</p>
+<p>Nataniel: Faig com Ell! Faig com Ell! (<em>Volguent acabar.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>ab despit y recança</em>: Com Ell! Com Ell! Qu’Ell se va
+encarnar en una sola persona, y’l séu amor no’l va volguer encarnar com
+a home, en una sola persona. No s’hi va veure el prodigi del amor d’un
+Deu, fet home, per una dòna. No’s va fer; ni vós tampoch el feu. Sóu el
+mateix Jesús que ha tornat a ferse home. Mes, jo us aniré seguint plena
+de fè en vós y ab sagrat entusiasme en la vostra obra. Vós anirèu ab el
+front enfonsat a les blavors del cel, y jo ab els peus a la terra,
+sentint en les venes el séu bategar y treballant perque us creguin y
+segueixin. Jo tinch montanyes d’or, y entre’ls homes també l’or fa
+miracles. Per conseguir aquexa germanor y aquexa pau hermosa, vós
+predicarèu, com llavores, altres sermons de la Montanya, y jo dalt de la
+montanya d’or als més esquerps, perque us sentin y us vegin. Y jo tinch,
+a més, dintre meu el cor d’una dòna. Y sóch hermosa, y sé plorar. Y té
+més força que’l Diluvi una llàgrima de dòna! (<em>Plora de despit perque
+no’s sab fer estimar per Nataniel.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Es que jo les vull axugar totes les llàgrimes del món, y
+les vostres rodolen per aquella cascada immensa entre les altres.</p>
+<p>Gladys: Ay Deu meu! que no’m sabèu compendre ni’m podèu compendre!
+(<em>Plorant ab desesperació.</em>) Perque hi hà la immensitat d’un
+Infinit que’ns separa a nosaltres dos: l’home-Deu y la dòna-dòna.</p>
+<p>Nataniel: De la dòna sí; mes, no de la mare, que uneix a tots els
+homes.</p>
+<p>Gladys, <em>que queda aturada de moment, després diu resolta</em>:
+Nataniel!</p>
+<p>Nataniel: Què volèu?</p>
+<p>Gladys: Quín es ara’l vostre desig més gran?</p>
+<p>Nataniel: Gran? Immens! De tota immensitat! Que s’acabi la guerra
+encara que’m costi la vida.</p>
+<p>Gladys: Saben que sóu aquí’ls vostres companys?</p>
+<p>Nataniel: Fa un instant que ho saben alguns y aviat ho sabràn molts
+altres. Jo he dit als primers que m’esperessin hont eren.</p>
+<p>Gladys: Anèuhi, donchs, y tornèu ab ells. Jo ho sacrificaré tot per
+vós, y seré aquí. (<em>Resolta.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Sí, tornaré. (<em>Tot anantsen.</em>) Fòra de mí les
+passions de la terra!</p>
+<h3 id="escena-x-1">Escena X</h3>
+<p><em>Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli y
+Vescomte d’Arlet. Nataniel se n’ha anat pel fons de la escena.</em></p>
+<p>Gladys, <em>axugantse’ls ulls ab rabia</em>: Sóch boja, y vull serho
+de boja! (<em>Demetri, Orlof, Comendatore y Arlet vénen de la
+dreta.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys! Per què no m’ho han dit qu’ereu aquí?</p>
+<p>Gladys: Volía sorpèndreus, Príncep. Mon amich Orlof!</p>
+<p>Comte d’Orlof: Gladys!</p>
+<p>Príncep Demetri: Ara jo voldría donar una ordre: que’s tanquessin
+totes les portes d’aquest parch y que’s posés un cercle de guardies ben
+espès al voltant perque no us poguessiu escapar de vora meu una altra
+vegada.</p>
+<p>Gladys: Ja sabèu per què va ser la meva fugida.</p>
+<p>Comte d’Orlof, <em>bromejant</em>: Li quedaría’l cel per
+escaparse.</p>
+<p>Gladys: Ay, comte, que anant pel món m’han caygut les ales!</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Ab un aereoplà, Gladys.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (<em>Preparantli una cadira ab
+un coxí.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>oferintli</em>: Gladys: vós aquí, y jo als
+vostres peus, fent de soldat per por del aereoplà.</p>
+<p>Gladys: Sí, Demetri, sí; mes, no’n parlèm de soldats.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>als demés</em>: Tots aquí! Tots!</p>
+<p>Gladys: Mes, té de ser posant les cares ben alegres.</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí; celebrant la vostra vinguda, qu’era tan
+esperada.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sinó que jo, de vós, Príncep, no estaría per axò gayre
+tranquil. Per lo que us deya. Sinó que a Gladys per fugir no li cal
+l’aereoplà. Té a Nataniel.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>no entenentho, mig rihent</em>: A Nataniel?</p>
+<p>Gladys: Vós també, d’Orlof, contra aquest home? (<em>Ab tò de
+quexa.</em>)</p>
+<p>Comte d’Orlof: No ho creguèu, Gladys.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Que, com fa miracles, se la podría endur en un
+carro de foch.</p>
+<p>Gladys, <em>a Arlet</em>: Vós sóu un sér vulgar.</p>
+<p>Comendatore Morelli: O tornantla formiga invisible.</p>
+<p>Gladys: Vós la sóu, la formiga. (<em>Riuhen els altres. Gladys,
+ofesa, s’alça.</em>) Jo no vull que s’ofenga a Nataniel.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet, <em>al Comendatore</em>: Potser sí qu’es rivalitat
+professional, perque ell cura, y vós…</p>
+<p>Príncep Demetri: No feu enfadar a la Gladys.</p>
+<p>Gladys, <em>fent per riure</em>: Nó; si no m’ofench; nó.</p>
+<p>Príncep Demetri: Demanèuli perdó, Comendatore.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Es que jo, Gladys, si vós m’ajudèu… curaré a
+tothom, per més malalt que estigui.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet, <em>al Comendatore</em>: Prou! (<em>Perquè’l
+Príncep no ho entengui.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Que li demani perdó! Que li demani perdó!</p>
+<p>Comendatore Morelli: Agenollat y tot?</p>
+<p>Gladys: Estèu perdonat. (<em>Tots riuhen. No’l dexa agenollar.</em>)
+A seure ben formal desseguida!</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí, perque ara vull que la Gladys me diga perque
+se’n va anar de vora meu totjust entrarem a la Capital.</p>
+<p>Gladys, <em>rihent</em>: Val més que me’n riga!</p>
+<p>Príncep Demetri: Si vós sapiguessiu quant m’he consumit tot aquest
+temps, no esplicantme la vostra fugida!</p>
+<p>Gladys: Me’n vaig anar perque vós, que tantes paraules m’heu donat
+d’una pila de coses sense jo demanàrvosles, vau faltar a la sola que jo
+us he demanat en ma vida. (<em>Ab dolcesa.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Jo a vós?</p>
+<p>Gladys: Sí.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>neguitejantse per la malaltía</em>: Comendatore:
+no estich bé axís.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Senyor Príncep… (<em>Posantli bé’l
+coxí.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>a Orlof</em>: Donchs, està molt mal?</p>
+<p>Comte d’Orlof: Sí! Y us prego…</p>
+<p>Príncep Demetri: Parlèu, Gladys, parlèu.</p>
+<p>Gladys: Si no sé…</p>
+<p>Príncep Demetri: De la meva poca paraula ab vós. Jo que a vós vos
+voldría servir fins sacrificant ma pobra vida.</p>
+<p>Gladys: Y si cambiessim de conversa?</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, nó. (<em>Neguitós</em>). De la meva poca
+paraula.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Nó, Príncep.</p>
+<p>Comendatore Morelli: Val més dirho.</p>
+<p>Gladys, <em>ab dolcesa</em>: Donchs, que’m vau prometre conseguir del
+Rey que no perseguís a Nataniel.</p>
+<p>Príncep Demetri: Y n’hi vaig parlar, vos ho juro; sinó que’l meu pare
+a mi may m’ha escoltat. Diu que jo sóch un somniador, Gladys, y que al
+món s’ha de ser pràctich, y decidit, y fort per la prosperitat del
+país…</p>
+<p>Gladys: Nó, nó. (<em>Ab el cap més que ab les paraules</em>).</p>
+<p>Príncep Demetri: Ell parla com a rey que té grans obligacions, y
+nosaltres fantasièm: ja ho diu.</p>
+<p>Gladys: Es clar! Y si fosseu el Rey pensarieu com vostre pare.
+(<em>Diu axò fingint naturalitat.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó: jo pensaría com vós. Y per complàureus, Gladys,
+faría… Comencèm ara, Gladys. Demanèume ara.</p>
+<p>Gladys: Què farieu?</p>
+<p>Príncep Demetri: Demanèume.</p>
+<p>Gladys: Què us puch dir!… Fugirieu ab mi, desobehint, es clar, al
+vostre pare?</p>
+<p>Príncep Demetri: No caldría fugir, Gladys; perque’l meu pare sab que
+jo no puch ser feliç lluny de vós; que la existencia m’es aborrida sense
+vós; que us he trobat al meu camí, no sé còm, y ja no’n puch seguir cap
+altre.</p>
+<p>Gladys: Y ell se’n ha rigut!…</p>
+<p>Príncep Demetri: Y li he dit que no hi hà salvació per mi si us
+n’anèu y no volèu ser la meva esposa.</p>
+<p>Gladys: Y se’n ha rigut encara més el vostre pare!</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys, nó; qu’ell m’ha dit que consentía en
+tot…</p>
+<p>Gladys: No es veritat axò!</p>
+<p>Príncep Demetri: M’ho ha dit.</p>
+<p>Gladys: No es veritat! No es veritat! Y quan vos ho ha dit vos
+enganyava miserablement.</p>
+<p>Príncep Demetri: El meu pare diu la veritat sempre. Es el meu pare,
+Gladys. Y no consento que se l’insulti al meu davant al meu pare y al
+meu Rey. (<em>El comendatore li fa olorar un pom d’essencies. Silenci
+general. Al cap d’una estona Gladys s’axeca per anarsen</em>). Ahont
+anèu? Jo no vull que us n’anèu del meu costat!</p>
+<p>Gladys, <em>allargantli la mà serena</em>: Adéu, Príncep. (<em>Ell no
+li pren y s’axeca apoyat en Orlof mig plorant.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, nó. Que vull anar ab vós, y us seguiré fins
+arrocegantme. Sinó que jo ja no tinch forces, (<em>Desprenentse de
+tots.</em>) y’m sostindré en vós, que per tots dos vos sobren energíes,
+qu’a mi me’n falten, que Deu no me les ha donades.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Seyèu, senyora. Per caritat seyèu! (<em>Gladys torna a
+asseures.</em>) Y vós, Príncep. (<em>També perque s’assegui.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>no volguent asseures</em>: Nó, nó; ara nó.
+Gladys: donèume vostre braç. Anèm a trobar al meu pare. (<em>Ella no’s
+mou.</em>) Ananthi ab vós, veurèu quí sóch per vós. Dexèunos tots, y jo
+tantsols. Veníu.</p>
+<p>Comte d’Orlof: Mirèu: justament el Rey ve cap aquí.</p>
+<p>Vescomte d’Arlet: Sí; ’l Rey. (<em>Gladys ja s’havía axecat per
+anarsen ab Demetri; mes s’aturen abans de caminar veyent al Rey y als
+seus cavallers</em>).</p>
+<h3 id="escena-xi-1">Escena XI</h3>
+<p><em>Gladys, Príncep Demetri, Comte d’Orlof, Comendatore Morelli,
+Vescomte d’Arlet y Rey Rodolf, que baxarà de la galería ab sos ministres
+y gran seguici de cavallers. Venen ab molta exitació.</em></p>
+<p>Príncep Demetri, <em>mentres baxa la Cort</em>: Estèuse al meu
+costat, Gladys, y’m sentirèu y veurèu si us estimo.</p>
+<p>Gladys: Oh, nó! (<em>Ab despreci, apartantse del Príncep.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>ab alegría desde mitja escala</em>: Demetri: noves
+magnífiques de la guerra! (<em>Ensenyantli un telegrama que du a la
+mà</em>).</p>
+<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor!…</p>
+<p>Rey Rodolf: Gran victoria en tots els camps. Vostre germà es un
+hèroe! Quan el món ho sàpiga! Llegíu, senyor ministre. El primer rebut.
+(<em>El ministre’l busca entre’ls altres telegrames. Gladys queda enrera
+oblidada.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, quina sòrt!</p>
+<p>Rey Rodolf: Sòrt? Deu qu’està ab nosaltres.</p>
+<p>Primer ministre, <em>a Demetri pel telegrama</em>: Ve de la capital
+de la Alcuria.</p>
+<p>Príncep Demetri: Es nostra la capital?</p>
+<p>Rey Rodolf: Nostra! Nostra! Y tots els forts avençats del voltant,
+que són set, y n’hi hà dalt d’una montanya. Però, llegíu, llegíu, que
+diable!</p>
+<p>Primer ministre, <em>llegint</em>: “Hem près la Capital ab les
+fortaleses. L’exèrcit enemich es derrotat y son rey fugitiu en mig de la
+cavallería. Ara’ls perseguim d’aprop, y arriben noticies de que van
+entregantse els soldats, llençant les armes. La victoria es completa. Ha
+costat molta sanch dels nostres…”</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>interrompent la lectura per llegir ell mateix</em>:
+“…pero més dels contraris; que han dexat en terra milers de morts y
+ferits.”</p>
+<p>Primer ministre, <em>tornant a llegir</em>: “El Príncep Albert ha
+entrat a la ciutat triomfalment.”</p>
+<p>Rey Rodolf: Que de segur li han tirat flors dels balcons y finestres.
+(<em>El Rey ho diu com si ho portés el telegrama.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>abraçant a son pare</em>: Pare!</p>
+<p>Rey Rodolf: El teu germà, Demetri! El fill meu que algun dia portarà
+al séu cap la meva corona! La corona de tants sigles, concedida al meu
+llinatje gloriós, senyors, per la mà del mateix Deu, que avuy protegeix
+la nostra causa, qu’es la més justa. Que’s comuniqui al país
+immediatament la noticia.</p>
+<p>Altre ministre: Ja s’està fent.</p>
+<p>Rey Rodolf: Gran festa serà sempre avuy! Que toquin a Gloria les
+campanes de la Séu!</p>
+<p>Altre ministre: Dintre un moment sortiràn les músiques pels
+carrers.</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, sí! Y quan siga detingut el rey, que se’m
+comuniqui.</p>
+<p>Primer ministre: Els altres telegrames han arribat dificilment,
+perque l’exèrcit derrotat ha trencat totes les comunicacions, y aquestos
+(<em>Pels altres telegrames que porta.</em>) han tingut d’anarse a posar
+molt lluny reventant cavalls…</p>
+<p>Rey Rodolf: Com si, privant que passessin les noticies, aquestes no
+haguessin d’arribar aquí y al món enter. (<em>Rihent.</em>) Senyor
+Ministre de la Guerra: concedexo la Gran Creu del Mèrit Suprém Militar
+desde aquest moment al meu fill, el Príncep Albert, capdill superior de
+tot l’exèrcit. (<em>Gran remor general de satisfacció.</em>)</p>
+<p>Altre ministre: Y jo, Senyor, si Vostra Magestat ho consent, proposo
+que la creu de Sa Altesa la costegi en brillants la Nació, y que de tot
+lo sobrant…</p>
+<p>Rey Rodolf: Molt bé! Molt bé! Perque ara sí que no hi haurà en tota
+la Nació un sol contrari de la nostra política. (<em>Adonantse de
+Gladys.</em>) Ah, senyora; vós aquí? Perdonèu si no us havía vist.</p>
+<p>Gladys: Es natural, Senyor. Al través de tanta sanch…</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys: no es oportú en aquest moment parlarli de
+nosaltres…</p>
+<p>Gladys, <em>irònica</em>: Oh, nó, Príncep. (<em>Se sent remor lleuger
+de veus de fòra.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Y ara, senyora, tinch de donarvos una bona noticia, sobre
+tot per vós. Podèu dir a Nataniel que la pau vindrà totseguit. Veritat,
+senyors? (<em>Mig rihent als cavallers.</em>)</p>
+<p>Cavallers: Oh, sí! –Es clar! –Es un fet. –Quí’s pot oposar?</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo la concediré. Y d’aquexa nació que s’ha atrevit a
+resistir al meu poder may més hi haurà motius perque’s parli d’ella.
+(<em>Remors més fortes al exterior.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Exes remors?</p>
+<p>Un ministre: Es la ciutat enterada de tot. Y com ha sapigut que sóu
+en aquest palau, ve a aclamarvos.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a Gladys</em>: Y vós no’m felicitèu, senyora?</p>
+<p>Gladys: Jo m’atrevesch, Senyor, a donarvos grans mercès en nom de la
+Humanitat perque s’estroncarà aquest riu de sanch.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>sever</em>: No diguèu més. (<em>Dirigintse a un
+oficial de la Guardia que ve ràpit del fons de la escena.</em>) Què hi
+hà, cavaller?</p>
+<h3 id="escena-xii">Escena XII</h3>
+<p><em>Els anteriors y Nataniel, Slavis, Dorman, Oficial de la Guardia,
+Ciutadà, Poble y altres cavallers que baxen de la gradería.</em></p>
+<p>Oficial: Senyor: els ciutadans demanen per veure a Vostra
+Magestat.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>als ministres</em>: Puch sortir a la balconada de la
+plaça.</p>
+<p>Un ministre: Si Vostra Magestat permetés arribar al poble fins aquí,
+hi hauría una bogería d’entusiasme… (<em>El Rey dubta.</em>)</p>
+<p>Altre ministre: No hi hà cap mena de perill. (<em>Perque’l Rey ho
+senti.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>al Oficial</em>: Donchs, cavaller: que s’obrin totes
+les portes, y que vinga’l poble. (<em>Els cavallers ab el Rey se’n van
+cap a l’esquerra.</em>) Vós, Príncep Demetri, al costat de vostre
+pare.</p>
+<p>Príncep Demetri: Al costat de mon rey. (<em>Tothom s’ha oblidat de
+Gladys. Aquesta, que ja darrerament no era gayre visible, ha
+desaparegut. Rodolf, quan havía dit que sortiría a la balconada, havía
+pujat tres grahons y no’ls ha tornat a baxar. Els ciutadans entren
+atropellantse, y’ls soldats y guardies del palau els aturen al fons.
+Després de disputar a crits, volguentse fer pas, avença una colla envers
+la Cort. Després, l’un darrera l’altre, se van acostant els ciutadans.
+Tot axò ha de durar molt poch. Mentres parlen ab el Rey els de la Cort,
+l’escena s’omple. El que parlarà al Rey te de ser un home de mitje edat,
+vestit de negre y tirant a menestral. Mentres els ciutadans van entrant
+se van descubrint.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a un cavaller</em>: Y encara les campanes de la Seu
+no toquen a Gloria!</p>
+<p>Ciutadà: Senyor…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a un ministre</em>: Que parli.</p>
+<p>Primer ministre: Sa Magestat el Rey vos ho permet.</p>
+<p>Ciutadà: Senyor: en nom de tota la ciutat, que va a guarnir sos
+carrers en senyal d’immensa alegría, vos dono la enhorabona pel triomf
+d’avuy. La gloria que cau sobre nostra terra es gran. (<em>Ara se sent
+al lluny una música que tan aviat s’acosta com s’aparta.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>quexantse a un ministre</em>: A la fi; una
+música!</p>
+<p>Ciutadà, <em>al Rey</em>: El poble us estarà eternament agrahit. Sou
+el rey més gran de tota la Terra: els llorers d’avuy no’s marciràn may.
+(<em>El rey no escolta’l discurs.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>a un altre ministre</em>: No se senten les campanes
+encara!</p>
+<p>Ciutadà: Ciutadans: Vísca’l Rey!</p>
+<p>Poble: Vísca! Vísca!</p>
+<p>Rey Rodolf: Gracies. Gracies. Vós, senyor Ministre.</p>
+<p>Primer ministre: Ciutadans: jo en nom de Sa Magestat el Rey vos
+transmeto el séu gran reconexement. El dia d’avuy no s’esborrarà may més
+de la memoria dels nascuts y dels que han de néxer.</p>
+<p>Rey Rodolf: Parlèuloshi de mon fill.</p>
+<p>Primer ministre: L’exèrcit s’ha coronat de gloria: el nostre
+agrahiment al…</p>
+<p>Ciutadà: Vísca l’exèrcit!</p>
+<p>Poble: Vísca!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>avençant</em>: Donchs, jo. (<em>Al poble.</em>)
+Poble: Vísca sobre tothom el Príncep Albert!</p>
+<p>Poble: Vísca!</p>
+<p>Rey Rodolf: Vísca’l meu fill, que us ha dut a la victoria! (<em>Ara’s
+comença a sentir lluny tocant a morts les campanes de la Sèu.</em>)</p>
+<p>Poble: Vísca!</p>
+<p>Rey Rodolf: S’han tornat bojos a la Sèu!</p>
+<p>Primer ministre: Sembla com si toquessin a morts! (<em>Se sent passar
+altra música tocant que sembli un plany. La gent del poble s’arremolina
+al lluny, y la remor va crexent y venint.</em>)</p>
+<p>Poble, <em>al lluny</em>: Què hi hà? –Què hi hà? –Dexèu passar!
+–Dexèu passar! –Es Nataniel!</p>
+<p>Altra gent, <em>més aprop</em>: Es Nataniel! –Es Nataniel, qu’es
+aquí!</p>
+<p>Altres, <em>encara més aprop</em>: Nataniel! –Nataniel!</p>
+<p>Rey Rodolf: Que vínga Nataniel! Que vínga! (<em>Avença Nataniel
+seguit de Slavis y de Dorman, que fan pas, y també d’altra gent dels
+seus.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>al lluny y ab els braços enlayre</em>: Senyor!
+Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>rihent satisfet</em>: Acostèuvos, qu’ara sí que jo us
+la donaré la pau. (<em>Nataniel s’ha anat acostant.</em>) Mon fill es
+triomfador.</p>
+<p>Nataniel: Escoltèu, Senyor, que les campanes toquen a morts.</p>
+<p>Rey Rodolf: Primer que’ls morts hi hà la gloria.
+(<em>Imperatiu.</em>) Que toquin a Gloria! (<em>Als ministres.</em>) Còm
+es que s’erren els que les toquen?</p>
+<p>Nataniel: Nó; les campanes toquen soles!</p>
+<p>Rey Rodolf: Soles? (<em>Rihent rabiós.</em>) Ah farsant! (<em>Un
+cavaller ha baxat de la galería ràpidament, portant un telegrama, que
+llegeix totseguit el primer ministre, dantlo al rey al acte.</em>)</p>
+<p>Primer ministre: Senyor… (<em>Ràpit.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>ràpit</em>: Què?</p>
+<p>Primer ministre: Llegíu, Senyor. (<em>Mentres els Ministres parlen
+acalorats ab esclamacions de terror, el rey va llegint.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>ab veu íntima</em>: Pobre pare! (<em>Les campanes molt
+de temps en temps toquen a morts.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>per lo que llegeix</em>: Què! Què diu! Senyors
+Ministres!… (<em>Se’ls queda mirant el Rey. Tots abaxen el cap. El Rey
+torna a mirar el telegrama.</em>) Si no pot ser! Si estich somniant!
+Qu’estèm derrotats! Que se’ns ha tombat la sòrt en contra nostre! Quí ho
+diu axò? (<em>Pegant sobre’l paper.</em>) Qu’es veritat? (<em>Dóna’l
+telegrama a un altre Ministre.</em>) Teníu, que jo no ho puch llegir.
+Mes nó; tornèumel. (<em>Seguint llegint.</em>) Que’ls derrotats han
+tornat enrera y s’han apoderat altre cop de la Capital! (<em>Al Ministre
+de la Guerra.</em>) Y’ls nostres, senyor Ministre de la Guerra, per què
+no s’han defensat y no han mort tots abans de rendirse? Y han fugit, els
+cobarts! Els vils! (<em>Cridant fort. Mentrestant els guardies y soldats
+fan anar enrera y cap a la dreta al poble y a la gent de Nataniel,
+arremolinantse tots no sabent lo què passa.</em>)</p>
+<p>Primer ministre: Senyor! Per Deu! (<em>Perque no cridi.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Mes, còm ha pogut ser? Y què més se sab? Y quínes
+noticies més hi hà? (<em>Al Ministre de la Guerra que té a la mà un
+altre telegrama.</em>) Ah! Vós teníu un altre telegrama! Donèumel!
+(<em>El Ministre no l’hi vol donar.</em>) El telegrama! Jo!</p>
+<p>Primer ministre: Nó. Perdonèu.</p>
+<p>Rey Rodolf: El telegrama! Què pot venir encara?</p>
+<p>Primer ministre: Per Deu, Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Sóch vostre Rey! A mi!… (<em>Li arrebaça.</em>) Que ab mi
+està Deu! (<em>Ho ha dit mentres el gira per llegirlo. Ara’l
+llegeix.</em>) Nó! Nó! Es mentida!</p>
+<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor… (<em>Al vèurel com boig y posantli’l
+pit a sobre séu.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Es mentida! Deu no ho pot voler! (<em>Plorant
+ara.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>que li ha pres el telegrama</em>: Que’l meu
+germà es mort! Ho sentiu? (<em>Als ministres. Gran remor del poble,
+qu’ha sentit el crit del príncep. Nataniel y’ls seus agrupats ben
+espessos, muts.</em>) Ho sentiu? Que’l Príncep Albert ha mort! (<em>Al
+poble.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: No ho cregues, nó, mon fill! (<em>Als cavallers.</em>) Y
+vosaltres, còm es qu’ho creyèu? Allà hont ell es la victoria serà ab
+ell, y es un traydor qui cregui en sa mort y en la derrota.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>plorant</em>: S’ha confirmat, Senyor!</p>
+<p>Primer ministre: Tots els telegrames que venen de diferents llochs ho
+certifiquen.</p>
+<p>Rey Rodolf: Ah, niçaga d’assessins, qu’has mort al meu fill! Jo’t
+castigaré no dexant pedra sobre pedra! Volèu la pau ab aquexa gent? Oh
+poble! Oh poble meu qu’estimo!</p>
+<p>Poble: Nó! Guerra!</p>
+<p>Rey Rodolf: Guerra als assessins!</p>
+<p>Poble: Sí: guerra! –Sí: venjança! –Guerra! –Guerra!</p>
+<p>Rey Rodolf: Y tu, fill meu, no’l venjaràs tu al teu germà?</p>
+<p>Príncep Demetri: Manèume, pare. Jo estaré ab vós.</p>
+<p>Rey Rodolf: Anèm als enemichs! La Nació en pes!</p>
+<p>Poble: Sí: tots! –Guerra!</p>
+<p>Rey Rodolf: Té, mon fill: té la espasa de tos passats!
+(<em>Donantlhi.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Jo la duré a la lluyta!</p>
+<p>Rey Rodolf: Axécala enlayre en mig de ton poble!</p>
+<p>Poble: Guerra! –Guerra! –Vísca’l Príncep Demetri! –Vísca!</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, sí; veníu ab mi! Anèm!</p>
+<p>Rey Rodolf: Axécala enlayre!</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí. En…layre. Oh Deu! (<em>La abaxa sense poguerla
+alçar.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Va!</p>
+<p>Príncep Demetri: No… puch. (<em>Li cau a terra. Remor del poble
+fentse enrera.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh Deu! No ho puch mirar! (<em>Se cobreix la cara ab les
+mans y s’amaga entre’ls cavallers</em>).</p>
+<p>Príncep Demetri: Me manquen forces! (<em>Ja abans havía baxat les
+escales.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Quína desventura!</p>
+<p>Primer ministre, <em>al Rey</em>: Veníu, Senyor! Al palau! Anèm!
+(<em>Se l’emporta en mig dels cavallers y dels altres ministres cap
+dalt.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Quína vergonya! (<em>El poble se’n va
+remorejant.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>als séus</em>: Agenollèuvos, germans!</p>
+<p>Dorman: Preguèm pels morts.</p>
+<p>Slavis: Perque morin els assessins.</p>
+<p>Nataniel: Nó. Perque’s convertexin els matadors. (<em>Demetri
+s’estava al peu de la escala ab Orlof y’ls séus.</em>)</p>
+<p>Gladys:, presentantse ara de la banda dreta y corrent a Demetri.
+Príncep! Demetri! Preguèm nosaltres també! (<em>Orlof, Comendatore y
+Arlet s’han tirat enrera desaparexent.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys: què fer?</p>
+<p>Gladys: Pregar.</p>
+<p>Nataniel, <em>als séus</em>: Per la pau del món sempre!</p>
+<p>Gladys: M’estimèu, Demetri?</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí; ab tota ma vida!</p>
+<p>Gladys: Donchs, agenollèuvos ab mi.</p>
+<p>Nataniel: Per la pau! Per la pau de tot l’Univers, sempre!</p>
+<p>Gladys, <em>a Demetri</em>: Agenollèuvos. (<em>Ell dubta mirant cap
+ahont se n’ha anat son pare.</em>) Agenollèuvos! Agenollèuvos!</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí.</p>
+<p>Gladys: Gracies.</p>
+<p>Nataniel: Pare Nostre… (<em>Tothom ho va dihent fent una remor
+seguida, tot barrejant les veus com la remor de les fulles d’un bosch.
+Tots estan de cara al espectador, escampats per la escena. Nataniel té
+les mans alçades al cel. Les campanes de la Sèu y d’altres, aprop y
+lluny, toquen a morts.</em>)</p>
+<p>Teló</p>
+<h2 id="acte-tercer">Acte tercer</h2>
+<p><em>Planura per tot menys al fons, ahont, molt lluny, s’oviraran les
+montanyes. Es nit. No hi han arbres ni construccions enlloch. La escena,
+iluminada a primer terme ab un munt de fustes que crema, troços de
+camions, caxes trencades, etc.. Molt encesa la foguera perque la escena
+resulti ben clara. Sobre la planura’s veuran en diferents llochs altres
+fogueres; aquestes visiblement molt petites a causa de la distancia en
+que figuraran que són. El cel serà’l d’una nit serena, plè d’estrelles
+brilladores.</em></p>
+<h3 id="escena-primera-2">Escena primera</h3>
+<p><em>Dorman, Slavis, Alexis, Sergi y altres quatre companys. Estan
+acabant d’omplir de terra una ampla y llarga rasa. La part de la rasa ja
+plena del tot resulta més alta que’l terrer a causa del gran número de
+morts que hi hà dessota. Al axecarse’l teló, mentres sis dels homes van
+tirant palades de terra, els dos altres, en el lloch més alt, toquen ab
+les seves dolçaynes el final d’un cant trist. Fins que s’acaba la tonada
+no començarà’l diàlech. Començat aquest, se sentiran, molt llunyanes,
+altres dolçaynes en diferents indrets.</em></p>
+<p>Slavis: Sabèu que s’hi està bé dintre de la terra, y que fins fa pena
+quedarse defora? (<em>Ficat encara de cames al clot, que va acabantse
+d’omplir depressa</em>).</p>
+<p>Sergi: Ja’ns hi quedarèm un dia ò altre dintre, que no s’acabarà may
+la terra del món per ferhi clots.</p>
+<p>Dorman: La terra nó. Mes, homes per ferhi clots y enterrar als
+altres… assessinats… tampoch.</p>
+<p>Slavis: Cada palada que’ns cau sobre dels peus me sembla un afalach
+de la mare-Terra.</p>
+<p>Sergi: Lo Slavis tot ho veu que fa plorar.</p>
+<p>Alexis: Dorman: donchs que no hi creus tu en que vindrà un dia en que
+tots serèm germans?… (<em>Dorman no contesta.</em>)</p>
+<p>Sergi: …Y que la pau serà per tot y per sempre?</p>
+<p>Dorman, <em>després d’arronsarse d’espatlles silenciós</em>: Per ara,
+colguèm morts.</p>
+<p>Alexis: Però, què hi dius tu, Dorman?</p>
+<p>Dorman: Ho crech perquè ho creu Nataniel. Quan ell ho predica,
+n’estich segur: quan no parla, ja no tant.</p>
+<p>Alexis: Sent axís com ets… li fas un tòrt.</p>
+<p>Dorman: Ja ho sab ell com sóch. Com també sab que donaría per ell la
+vida.</p>
+<p>Slavis: Nosaltres l’estimèm més que tu, que’l creyèm sempre en
+tot.</p>
+<p>Alexis: Y jo fins patiría torment per ell.</p>
+<p>Els altres: Jo també. –Y jo. –Tots.</p>
+<p>Sergi: Y jo cent vegades. Y tu, Alexis, si t’atormentessin… qui sab
+si desdiríes!</p>
+<p>Alexis: Jo desdir? Malviatge!</p>
+<p>Sergi: Y Dorman el primer que desdiría. Com que no’l creus gayre
+tu!</p>
+<p>Dorman: Càlla! Càlla! La llevor es bona; la terra es dolenta.</p>
+<p>Slavis: Jo al foch me tiraría per ell.</p>
+<p>Dorman: Qui sab!</p>
+<p>Alexis: No m’agrada que dubtèu de mi.</p>
+<p>Dorman: Quan dubto d’alguna cosa es que no està en mi que dexi de
+dubtar.</p>
+<p>Sergi: Perque no tens fè en ell… dubtes d’ell.</p>
+<p>Dorman: En vosaltres sí que no’n tinch gayre.</p>
+<p>Slavis: Ni en mi tampoch?</p>
+<p>Dorman: Dexèmho estar.</p>
+<p>Sergi: No m’ho diràs a mi! (<em>Un xich desafiador.</em>)</p>
+<p>Alexis: Ni a mi. Perque si gosessis!… (<em>Amenaçador.</em>)</p>
+<p>Dorman: Quina tristesa! No ho veyèu? Volèm creure en la pau… per
+tothom, y nosaltres ja estèm a punt de barallarnos. (<em>Queden parats.
+Pausa.</em>) Sentiu? La oració dels morts allà baix.</p>
+<p>Alexis: També allà acaben d’omplir una rasa.</p>
+<p>Slavis: N’hem omplertes vint y set de rases! (<em>Ab gran
+tristesa.</em>)</p>
+<p>Sergi: Jo may en aquesta guerra havía vist tants morts plegats. Oh, y
+en un espay tan curt!</p>
+<p>Slavis: Quina rabia que’s teníen! N’hi havía que morts y tot quedaven
+abrahonats, com si fossin vius encara.</p>
+<p>Dorman: Jo, al enterrarne, ’ls separo sempre. Nataniel no ho vol
+que’ls enterrèm… d’aquella manera.</p>
+<p>Sergi: Jo n’he enterrat un aquí mateix que tenía un retrato a la mà…
+y sobre’ls llavis. Oh, y que l’aguantava ab el braç trencat!</p>
+<p>Slavis: De la seva mare?</p>
+<p>Alexis: De la seva esposa? O potser de la…?</p>
+<p>Sergi: D’una noyeta petita y tota rossa, que reya! (<em>Pausa.</em>)
+Y ara, aquí dintre, entre la fosca, encara dèu riure sobre’ls llavis de
+son pare! (<em>Pausa. Tots parlaran de tant en tant.</em>)</p>
+<p>Dorman: A mi, devegades, quan enllestim la feyna, m’acut al pensament
+si algú dels enterrats no es encara ben mort… y’s revifa…</p>
+<p>Alexis: Oh; axò nó!</p>
+<p>Sergi: Ja n’estèm segurs.</p>
+<p>Dorman: No hi puch fer més. Y he arribat devegades a posar la orella
+sobre la terra, escoltant. Y diría que devegades he sentit fondo, fondo:
+sop, sop, sop, com si fos un cor que glatís…</p>
+<p>Slavis: Si hagués sigut veritat!</p>
+<p>Sergi: No podía ser!</p>
+<p>Dorman: Y fins aquelles nits, sol en mon jas, m’ha semblat sentirho
+encara: sop, sop, sop!</p>
+<p>Alexis, <em>que s’havía separat un xich</em>: Allà baix ja se sent
+picar.</p>
+<p>Dorman: Dèu ser Nataniel que clava la primera creu. Aquesta feyna no
+la dexa fer a ningú.</p>
+<p>Alexis: Ay, si aquest sol d’avuy ens portés la pau, quina alegría pel
+món.</p>
+<p>Dorman: No ho cregues, que són molts els que s’aborrexen, y volen
+matar, matar sempre!</p>
+<p>Slavis: Si Deu del cel fes un miracle convertint a tothom!…</p>
+<p>Dorman: La llevor es bona, mes la terra es dolenta. (<em>Tornantho a
+dir natural.</em>)</p>
+<p>Sergi: Deu tot ho pot. (<em>Dorman ja escura l’eyna.</em>)</p>
+<p>Slavis: Sí, sí; la llevor es bona, Dorman, mes la terra ja no es tan
+dolenta, (<em>Escoltant.</em>) fins a l’estrém de que ha passat un
+aucell cantant.</p>
+<p>Dorman: El pobre! Qui sab si busca un indret per fer son niu y no’l
+troba!</p>
+<p>Slavis: Y no diguis, Dorman; tot se dèu a Nataniel. Abans l’haurien
+agafat tant els uns com els altres. Donchs, aquesta tarda, perque ell ho
+ha demanat, s’han fet muts els canons y han reposat els fusells y les
+espases. Y fins a demà, han dit els que’s mataven.</p>
+<p>Sergi: Cert, y tothom se va dihent pels campaments cada vegada més,
+que Nataniel es Jesús que ha tornat.</p>
+<p>Dorman: Y tothom se pensa que creu en ell.</p>
+<p>Slavis: Com que sí que hi creuen!</p>
+<p>Dorman, <em>sarcàstich</em>: Sí; hi creuen; mes, els odis no
+s’aplaquen, y tots, tots volen la guerra. Slavis: dígali a aquest aucell
+que avisi als séus companys que no vinguin aquí a fer sos nius d’amor, y
+que fugin, que fugin de tota la raça humana.</p>
+<p>Alexis: Anèm ab Nataniel.</p>
+<p>Slavis: Anèmhi; mes, ab la confiança al cor per sempre.</p>
+<p>Tots els altres, en veu baxa. Per sempre! Per sempre! (<em>Surten
+tots per un costat ab les eynes al coll, a la mà, etc..</em>)</p>
+<h3 id="escena-ii-2">Escena II</h3>
+<p><em>Gladys y Príncep Demetri. Vénen de l’altra part caminant poch a
+poch l’un derrera del altre. Primer entra Gladys, que no diu rès, mirant
+per tot, y arribant a posar son peu sobre la terra remoguda, que té una
+petita alçada, senyalant que hi hà’ls morts a sota. Després entra’l
+Príncep Demetri.</em></p>
+<p>Príncep Demetri: Fins ahont volèu arribar, Gladys?</p>
+<p>Gladys: No ho sé. M’atreya aquesta foguera y’ls homes qu’eren aquí
+enterrant els morts de la darrera batalla. Mirèu: per la terra sobrera’s
+veu que n’hi hà molts aquí sota nosaltres.</p>
+<p>Príncep Demetri: Volèu dir que no corrèu perill anant tan
+endintre…?</p>
+<p>Gladys: Perill de què? De morir? De la manera qu’està’l món, val més
+ser entre’ls morts que no pas entre’ls vius esperant l’hora. Y no m’heu
+dit que’l vostre pare també recorre aquests llochs?</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí; mes, ab ell hi va un còs de guardia. Y jo us ho
+diré, Gladys: el meu pare vol parlar ab Nataniel.</p>
+<p>Gladys: Per què? Per ofèndrel insultantlo vilment, com si ell fos la
+causa de la mort del vostre germà? Per tornarlo a empresonar potser? Per
+matarlo?</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys; nó. Que mon pare no es al present el
+mateix que vós conexèu. Ara, tan aviat està furiós, implorant a Deu en
+son auxili, com sent fondo terror, y fins s’arriba a creure a voltes
+qu’es l’assessí del séu poble.</p>
+<p>Gladys: Sí, l’assessí!</p>
+<p>Príncep Demetri: Cóm creure que si’l seny del meu pare no estigués
+pertorbat, hagués arribat a consentir en aquest armistici?</p>
+<p>Gladys: Axò es cert.</p>
+<p>Príncep Demetri: Es que hi hà una altra cosa encara. Hi hà que’l meu
+pare sent com una mena d’espant per Nataniel, y’s diría que aquest home
+l’atrau contra la seva voluntat…</p>
+<p>Gladys: Vós axò no m’ho havieu revelat may, Demetri.</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys; y si ho faig ara es perque som en aquest
+lloch en un instant solemne de la nostra vida, com si’ns trobessim a les
+portes de la Eternitat, davant de la Mort, sentintla batent d’ales per
+tot y ab una d’elles fregant la nostra cara. No la sentiu, Gladys, com
+jo la sento?</p>
+<p>Gladys: Sí. Y’l séu alè gelat no’m dóna cap tristesa ni
+m’espanta.</p>
+<p>Príncep Demetri: Com a mi tampoch, perque’l sento al costat vostre,
+que fins me sembla que’ls braços de la Mort al plegat als dos ens
+estrenyen.</p>
+<p>Gladys: Demetri: anèm en cerca de vostre pare. Jo li vull parlar en
+mig d’aquestos llochs de desventura.</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh si, anèm!</p>
+<p>Gladys: Fèu que s’acabi aquesta guerra, y jo us ho agrahiré…</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>molt apassionat</em>: Còm m’ho agrahirèu; còm?
+Diguèumho.</p>
+<p>Gladys: Fins arribant a ser la vostra esposa.</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, Gladys!</p>
+<p>Gladys: Y si morís després del meu sacrifici, moriré ab joya.</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó; nó; que serèu feliça, oh Gladys!</p>
+<p>Gladys: Anèm a trobar a vostre pare. (<em>Axugantse les
+llàgrimes.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Ve gent.</p>
+<p>Gladys: Depressa! (<em>Surten ràpidament.</em>)</p>
+<h3 id="escena-iii-2">Escena III</h3>
+<p><em>Dorman, Slavis, Sergi y Alexis. Vénen poch a poch de la banda
+contraria de la que se’n han anat Gladys y Demetri. Després vénen
+Nataniel y altres dels séus.</em></p>
+<p>Dorman: Nataniel ve cap aquí, que ara ha plantat la creu en la fossa
+de prop de la collada.</p>
+<p>Sergi: Aquella fossa es gayrebé tan gran com aquesta.</p>
+<p>Alexis: Com que defensant aquell pas han caygut companyíes
+senceres…</p>
+<p>Slavis, <em>veyentlo venir</em>: Ja es aquí Nataniel.</p>
+<p>Sergi, <em>ab alegría</em>: Oh, en Nataniel!</p>
+<p>Nataniel, <em>entrant ab altres</em>: Germans meus: bon dia tots.</p>
+<p>Dorman, <em>mirant al cel</em>: Bon dia. (<em>Els altres també ho
+diran més baix.</em>)</p>
+<p>Nataniel: No n’estàs cert, tu, Dorman, de que’l sol va venint y que
+aviat resplandirà per tot sobre la Terra?</p>
+<p>Dorman: Sí que n’estich de cert.</p>
+<p>Nataniel: Donchs, si Deu ho volgués, s’apagaría ara mateix aquest sol
+y s’axecaría al horitzó tot negre. Y tu no ho creus que pugui ser…
+perque may ho has vist. Dorman! Dorman! (<em>Renyantlo
+carinyosament.</em>)</p>
+<p>Dorman: Crech en tu, Nataniel, més que en mi mateix. (<em>Anantli a
+besar la mà.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>negantshi</em>: Nó. Als braços! (<em>Abraçantlo.</em>)
+Y ara, a axecar la creu d’aquí.</p>
+<p>Slavis: No són aquí les fustes.</p>
+<p>Sergi, <em>mirant lluny</em>: Ja veig que les porten.</p>
+<p>Nataniel: No més nos manca alçar aquesta. En els camps de la vida’ls
+arbres hi crexen. Nosaltres aquest camp immens que’ns envolta, y que
+l’han llaurat els canons, el plantèm de creus. L’han regat ab sanch de
+germans nostres; de lluny el reguen de rosada de plors els seus parents
+y amichs… Que’ls arbres d’aquest camp donguin el fruyt de la pau per
+aliment de les ànimes. (<em>Remor lleuger de satisfacció dels
+séus.</em>)</p>
+<p>Slavis: Mes, repòsa, qu’estaràs fatigat.</p>
+<p>Nataniel: Fatigat… De què?</p>
+<p>Dorman: Tota aquesta nit, en lloch de reposar, també has treballat
+obrint la terra.</p>
+<p>Nataniel: Oh, sí! Y enterrant, com vosaltres, els pobres dels nostres
+germans.</p>
+<p>Dorman: Y durant la batalla socorrent als ferits que queyen en mig
+del xiular de les bales y del terratrèmol dels canons.</p>
+<p>Nataniel: Y tu, Dorman, sempre al meu costat! Y fent la matexa feyna
+tots vosaltres! Y fins lo Slavis, que sempre plora, ni temps tenía per
+axugarse les llàgrimes! (<em>Arriben dos altres de la colla portant dues
+fustes negres, amples y llargues, per la creu.</em>) Ah! Ja són aquí les
+fustes per la creu! Anèmla a axecar, que’s daleix per sostenirla la
+terra. (<em>Els treballadors dexen les fustes a terra, l’una al costat
+de l’altra.</em>)</p>
+<p>Sergi: Tu diràs ahont la vols plantar.</p>
+<p>Nataniel: Fés el clot aquí mateix, perque aquí sota hi hà un pare ab
+dos fills. Feyen la guerra plegats, y un mateix obús ha mort als dos
+germans, y’l pare no s’ha volgut moure; que sa mare, al sortir cap a la
+lluyta, li va dir: No’ls dexis! Y no’ls ha dexat, que s’ha assegut a
+terra y ha mort també’l pobre! Y tots tres sostindran la creu desde
+dintre la fossa. (<em>Sergi comença a fer el sot. La creu s’alçarà al
+mig del fons de la escena. Nataniel, ab un genoll a terra, serrarà un
+estrém de la creu.</em>)</p>
+<p>Alexis, <em>parlant ab una colla</em>: Totes les ha plantades ell,
+les creus.</p>
+<p>Dorman, <em>als de la colla</em>: Qu’es hermós vèurel ab aquexa
+confiança en la seva obra! No l’he vist ni un instant desesperançat de
+conseguirla…</p>
+<p>Un de la colla: Ni jo tampoch.</p>
+<p>Altre de la colla: Ni nosaltres.</p>
+<p>Dorman: Y axò que quants més dies y més mesos han anat passant, els
+odis s’han encès ab més força.</p>
+<p>Slavis: Mes, a dintre dels cors quí sab lo que hi passa?</p>
+<p>Dorman: Els hi passa, Slavis, que tothom té més set de venjança.</p>
+<p>Slavis: Jo no ho puch sentir! (<em>Enternit.</em>)</p>
+<p>Dorman: Es clar que tothom, d’una banda y de l’altra, diu que vol la
+pau. Mes, tothom, d’una banda y de l’altra, crida que la vol triomfant.
+Matar no es rès. Encendre’ls poblats no té importancia, ni’l patir fam
+tampoch. Guanyar y sols guanyar; y després, la pau a sobre’l caygut y
+l’humiliat y’ls agonitzants, arrossegantse com a leprosos sobre totes
+les miseries humanes.</p>
+<p>Un de la colla Ben cert.</p>
+<p>Un altre Nó; qu’ell la imposarà la pau.</p>
+<p>Alexis: Que no ha fet rès per ara? Mirèu que conseguir aquestes hores
+de treva… Que ho creyes tu possible?</p>
+<p>Dorman: No ho hauría cregut may. Y axò que jo era ab ell quan parlava
+ab els generals del camp enemich del Rey Rodolf.</p>
+<p>Alexis: Mes, se l’escoltaven, veritat?</p>
+<p>Dorman: Sí, Alexis; sí. Y la cara de Nataniel s’iluminava, y’ls séus
+ulls resplandien quan aquella gent l’interrompía acalorada. Després
+callaren, y aquest ha sigut el resultat.</p>
+<p>Slavis: Ho veus tu, Dorman, ho veus?</p>
+<p>Dorman: Es que jo crech en ell; sí, sí, en ell, que no es com
+nosaltres. En qui no crech es en l’altra gent.</p>
+<p>Slavis: El bé triomfa del mal.</p>
+<p>Dorman: Quan? Ahont?</p>
+<p>Slavis: Quan ho vulga Deu. Y Deu ho voldrà.</p>
+<p>Dorman: Còm ho sabs tu, qu’ets, com jo, no més que un cuch
+miserable?</p>
+<p>Alexis: Ell ho diu, qu’es més que tots nosaltres.</p>
+<p>Un de la colla: Sí.</p>
+<p>Slavis: Y ell ho sab perque es Jesús mateix.</p>
+<p>Alexis: Que no ho sabs qu’ell no vol que’s diga?</p>
+<p>Dorman: Ay, Slavis, que Jesús va morir y no va triomfar sobre la
+Terra! (<em>Dorman cambía la veu mig plorant. Nataniel ha pres uns claus
+que li ha donat un altre home y pica fort dos ò tres cops a la
+creu.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Quan Dorman plora es que ha dit alguna cosa que li sab greu
+y que li esquexa les entranyes.</p>
+<p>Dorman, <em>molt commogut</em>: Sí, Nataniel; sí.</p>
+<p>Nataniel: Es que sí que va triomfar Jesús morint, que’l món ha fet
+camí d’ençà d’aquella hora que’ls homes s’havien tornat feres tots y
+hauría desaparegut la raça humana; y ara la Terra no es tan lluny del
+Cel com ho era, que’s van acostar la Terra y’l Cel posanthi al mig el
+Calvari. Jo, ab tot y tants crims arrèu, tinch confiança en la raça
+humana, per lo que va fer el fill de Deu al morirse. (<em>Ha seguit
+donant alguns cops a la creu.</em>) Ja està la creu: alcèmla ben alta.
+Ajudèume, companys meus. Tu, Dorman, ajúdans a apissonar la terra, que
+la sostinga ben dreta y forta. (<em>Dorman y altres apissonen la terra
+al voltant. Nataniel y altres axequen la creu. Després tots s’aparten,
+menys Nataniel, que’s destaca abraçat a ella.</em>) Creu gloriosa
+d’amor: sía la pau al teu entorn eterna! (<em>Nataniel caminant
+d’esquena per mirar sempre la creu, se’n aparta.</em>)</p>
+<p>Sergi: Ve molta gent cap aquí.</p>
+<p>Alexis: Encara hi hà més de dues hores d’armistici.</p>
+<p>Nataniel, <em>apart</em>: El Rey ve cap a mi. Ja m’ho pensava que un
+dia ò altre vindría a trobarme! (<em>Alt.</em>) Companys: dexèume sol ab
+els que vénen. (<em>Van sortint apilotats per la banda contraria dels
+que arriben.</em>)</p>
+<p>Slavis, <em>tot sortint</em>: Qui deuen ser? Que ho sabèu?</p>
+<p>Sergi: Jo nó.</p>
+<p>Dorman: Ha dit que’ns n’anèm, y prou.</p>
+<p>Slavis, <em>desaparexent</em>: Quí deuen ser?</p>
+<h3 id="escena-iv-2">Escena IV</h3>
+<p><em>Nataniel, Rey Rodolf y gran corrua de cavallers que’l seguiran.
+Les fogueres se van esmortuhint y s’aniran fonent les estrelles. Ha
+quedat sol al mig de la escena Nataniel, recullit, plegat de braços,
+dret. Entren ab llarchs capots soldats que s’aturen al fons. Se destaca
+d’ells el que va al davant, y’ls hi diu ab un moviment de la mà que se’n
+vagin. El Rey Rodolf espera que siguin fòra, y va sense precipitació cap
+a Nataniel.</em></p>
+<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
+<p>Nataniel: Senyor…</p>
+<p>Rey Rodolf: M’heu conegut?</p>
+<p>Nataniel: Sí.</p>
+<p>Rey Rodolf: He vingut de molt lluny a trobarvos.</p>
+<p>Nataniel: Sí. (<em>Pausa.</em>) Sempre som molt lluny vós y jo.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>ofès</em>: No temèu que ara cridi a ma gent y us
+empresoni altre cop? (<em>Nataniel calla.</em>) Y fins, si’m plau, que
+us faci donar aquí mateix la mort?</p>
+<p>Nataniel: Aquesta fossa es plena, Senyor; mes, encara hi farien un
+xich de lloch perque n’hi capigués un altre… (<em>Pausa.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Vos he vingut a trobar, Nataniel, perque m’empeny cap a
+vós una força estranya que no sé d’hont ve; si es Deu ò’l diable que
+governa sobre la Terra.</p>
+<p>Nataniel: Deu, Senyor; no més que Deu.</p>
+<p>Rey Rodolf: Es que jo no hi vaig contra de Deu. Es que jo, al volguer
+guanyar aquesta guerra, no la vull empetitir la obra de Deu. Jo vull
+formar un regne poderós hont tothom senti l’orgull de les victories, que
+l’enemich quedi humiliat per sempre, qu’en la meva terra tothom sigui
+feliç.</p>
+<p>Nataniel: Diguèume, Senyor: no la heu presenciada vós mateix aquesta
+gran batalla?</p>
+<p>Rey Rodolf: Gran batalla, sí, y jo la he disposada. Y si’l triomf per
+mi no ha estat absolut, tampoch ha estat cap derrota que’m puga
+avergonyir. Y ab una altra embestida…</p>
+<p>Nataniel: Donchs, jo sí que la he presenciada aquesta gran
+batalla.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y heu vist el coratge de ma gent, veritat? Avençant
+mateix que esperitada, victorejantme a mi, matant y passant sobre’ls
+morts, ò cayent, y al morir portant el meu nom als llavis.</p>
+<p>Nataniel: Oh, què dièu?</p>
+<p>Rey Rodolf: Sacrificant ab goig la seva vida…</p>
+<p>Nataniel, <em>indignat</em>: Callèu! Callèu!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>ofès també</em>: Qu’estèu parlant ab vostre rey!</p>
+<p>Nataniel: Callèu en aquest lloch. Vós no l’heu vist l’horror de la
+batalla. A vós, montanyes enllà, us portaven noves per vós afalagadores,
+y ni per un moment va acudir a vostre cor l’esglay d’aquexes hores…! Jo
+us hauría lligat a un poltre furient, ab vostre mantell real y vostra
+corona, y, seguit en cavalcada infernal pels que us enganyen, vos hauría
+portat en mig de la barreja. Y haurieu vist com la joventut del vostre
+Regne queya a rengleres espesses ferida de mort…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>rihent diabòlich</em>: Y la joventut dels enemichs
+també.</p>
+<p>Nataniel: …com la metralla y’ls obusos engegaven els cossos enlayre;
+com les testes s’obrien, y’ls pits, saltàntloshi’ls cors a troços, y com
+les carns palpitants, sens forma de còssos humans, se revolcaven en els
+tolls de sanch!… Y jo’ls he escoltat, y ni un sols he sentit que morint
+victoregés a son Rey, que cridaven als fills, a les esposes, y sobretot,
+a les mares, com a nens petits: mare! mare meva! mare del meu cor!, y a
+Deu Senyor nostre demanantli perdó. Perdó? De què? Els infeliços no
+havien fet mal a ningú en aquest món fins que vós els hi posareu l’arma
+a la mà perque matessin com a assessins monstruosos de sigles enrera,
+mentres que vós esperaveu impacient noticies de la victoria. Què us feya
+a vós el número dels morts? Vós preguntaveu els kilòmetres guanyats, els
+canons presos, les armes y municions destruhides. Y què us havien fet a
+vós aquella gent que moría, aquexes llars de vostre Regne sense calor de
+joventut per may més? Y tot per engrandir vostre territori? Què hi fa
+cent mil homes menys, si tindré cent mil Kilòmetres més de terres? Jo ho
+he vist tot. Jo he abraçat y besat als que’s morien. Sobre ma roba hi ha
+sanch d’ells, que per axò s’ha tornat enterca, y també sobre mes mans
+encara roges. En vós ni una gota, que no hi arriben fins a vós ni la
+sanch ni les llàgrimes!</p>
+<p>Rey Rodolf: Prou! (<em>S’ha anat encongint y queda pantejant.</em>)
+Prou, Nataniel! Ni una paraula més! (<em>Després d’una pausa.</em>)
+Sobre meu cauen tots els dolors, perque, axís com les alegríes, rebo les
+penes del meu poble. Y si les resistexen mon cor y ma naturalesa, es
+perque Deu ha posat en mi’l coratge que’m cal per poguer portar aquesta
+càrrega tan fexuga sobre les meves espatlles, cumplint axís la seva
+obra.</p>
+<p>Nataniel: Oh, quina ofensa a Deu volguentlo barrejar en aquestes
+infamies! Volèu per còmplice a Deu! Axò us ho diuen els cortesans que us
+volten.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y vós devèu crèureho també; y jo ho vull que ho creguèu.
+(<em>Ab imperi.</em>)</p>
+<p>Nataniel: A mi m’ho exigiu?!</p>
+<p>Rey Rodolf: Trobo, Nataniel, que’m parlèu ab massa altivesa, com
+d’igual a igual; quan si’m veyèu sol davant vostre es que us he vingut a
+parlar pel bé de tothom.</p>
+<p>Nataniel, <em>cambiant de to</em>: Pel bé de tothom, Senyor? Es que
+serà cert que us han commogut tants horrors y volèu acabar aquesta
+guerra?</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí. Vull acabar aquesta guerra. Y vull fer de vós l’home
+més alt entre tots els homes.</p>
+<p>Nataniel: Oh, Senyor: me sembla que veig com les portes del Cel
+s’obren de bat a bat per rebre les vostres paraules!</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí; vull acabar aquesta guerra. Y’s deurà a vós; no més
+que a vós, Nataniel.</p>
+<p>Nataniel: Oh, parlèu! Què volèu que jo faci?</p>
+<p>Rey Rodolf: Escoltèume. Vos teniu entrada franca a tota hora en els
+Estats dels meus contraris com en els meus propis.</p>
+<p>Nataniel: Uns y altres me són germans.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y anèu davant dels vostres més fidels predicant la
+pau.</p>
+<p>Nataniel: Sempre la he predicada; sempre; com en vostre Regne! Y
+d’ells he conseguit aquest armistici.</p>
+<p>Rey Rodolf: Com també de mi, que diable! Donchs, bé, anèu ara, abans
+de que acabi’l temps, fins al Estat Major, qu’es molt prop d’aquí, y
+diguèuli que vós heu conseguit de mi’l desig de que vinga la pau.</p>
+<p>Nataniel: Oh, sí!</p>
+<p>Rey Rodolf: Que jo la vull, com ells, la pau; que ja’m fa horror
+tanta sanch vessada.</p>
+<p>Nataniel: Sí.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y després, vós, Nataniel, un cop feta la pau, vindrèu al
+meu costat com el meu conseller predilecte.</p>
+<p>Nataniel: Y aquesta pau, Senyor, serà tornant als vostres enemichs
+les ciutats que’ls hi heu pres?</p>
+<p>Rey Rodolf: Ho tractarèm amigablement després dels preliminars,
+després que hagin deposat les armes…</p>
+<p>Nataniel: Uns y altres.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y després vós podrèu, Nataniel, governar ab vostre gran
+cor, que jo us dono paraula de que les governarèu per mi les ciutats que
+han sigut d’ells.</p>
+<p>Nataniel: Donchs, que no les hi tornarèu totes vós?</p>
+<p>Rey Rodolf: Si jo les hi volgués tornar, els meus no ho
+consentirien.</p>
+<p>Nataniel: No la voldràn fer la pau, perque, per dret natural, són
+senyors de lo séu, y si ara no ho tenen…</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo no torno lo que la guerra m’ha donat. Tots els pobles
+del món han fet igual; s’han quedat lo dels altres.</p>
+<p>Nataniel: Jo no he mentit may, Senyor, y no puch repetir les vostres
+paraules, que són odioses. Jo planyo al caygut… al que té l’enemich a
+casa seva.</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>violent</em>: Nataniel!</p>
+<p>Nataniel: Y jo condempno al lladre: ab corona ò sense corona: lladre
+d’una llar, d’un territori!</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo sóch vostre Rey!</p>
+<p>Nataniel: Nó d’aquesta manera!</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo puch fer que no parlèu més!</p>
+<p>Nataniel: Axò sí.</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo puch cridar ma gent, y que se us endugui, y que us
+empenyi, si cal, ab ses espases fins al camp dels contraris perque’ls hi
+diguèu lo que jo us mano!</p>
+<p>Nataniel: Y jo, mentres m’empenyin y’m ferexen, ja abans d’arribar al
+altre camp los hi aniré cridant que no se’n fiin de vós, que sóu un mal
+rey!</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, rabia!</p>
+<p>Nataniel: Que sóu l’assessí de la raça humana!</p>
+<p>Rey Rodolf: Ma gent! (<em>Cridant.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Que us plau veure la sanch que corri!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>cridant</em>: Tothom aquí!</p>
+<h3 id="escena-v-2">Escena V</h3>
+<p><em>Els anteriors y’ls cavallers del Rey, que acuden
+rapidament.</em></p>
+<p>Nataniel: Que no temèu a Deu!</p>
+<p>Rey Rodolf: Agafèu aquest home! (<em>Els cavallers, arremolinantse,
+no l’obehexen y parlen entre ells.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>serè</em>: Veníu!</p>
+<p>Rey Rodolf: Tots a sobre d’ell y que no parli!</p>
+<p>Un cavaller, <em>ab veu continguda</em>: Es Nataniel, Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Sóch vostre Rey que us ho mana!</p>
+<p>Nataniel: Què esperèu? (<em>Humil.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Contra d’ell! Tots! Que m’ha insultat! A mi! (<em>Casi
+ofegantse d’emoció. Els cavallers, disputant entre ells, van cap a
+Nataniel.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Donchs, bé: jo, en nom de Deu totpoderós, llenço a sobre
+vostre…</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>ab terror interposantse als cavallers</em>: Nó; nó!
+Callèu. Ni una paraula més! (<em>Nataniel ha parlat ab sentida energía
+plorosa. Els cavallers s’han fet enrera, imposats. Pausa llarga.</em>)
+Sortíu, senyors. (<em>Dubten.</em>) Sí; tots! Y ben lluny d’aquí!
+(<em>Surten. Quan ja tots són fòra, el Rey va cap a Nataniel.</em>)
+Mirèu, Nataniel: dèume la vostra mà. Posèula sobre’l meu pit. (<em>Sense
+dexarli la mà li posa sobre’l seu pit y l’hi sosté allí.</em>) No sentiu
+el batre del meu cor com d’un cavall desbocat?</p>
+<p>Nataniel: Sí. Oh, Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, axís està sempre; sempre! (<em>Rodolf mira en
+totes direccions y després besa la mà a Nataniel que no havía dexat
+encara.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Senyor! Què fèu, Senyor?</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>plorant rabiós</em>: Nataniel! Nataniel! Oh, quina
+rabia! Y còm me’l arrencaría ab mes mans matexes aqueix cor y totes les
+entranyes, que’s rebelen contra la meva voluntat! Perque jo us ho vull
+dir davant d’aquest Deu que’ns mira de més enllà de les estrelles: Jo
+crech en vós, Nataniel: vós sóu com el fill d’aquest Deu, que per Ell
+heu baxat a la Terra!</p>
+<p>Nataniel: Sóu vós, Senyor, qui m’està parlant?</p>
+<p>Rey Rodolf: Nataniel: si sapiguessiu les meves nits d’angoxa en mig
+d’aquesta guerra, que jo malehesch com tot el món, que jo voldría
+acabar, tornant a la pau, que es el dó, sí, el dó més hermós de la
+humanitat! Oh! Malehida sía l’hora en que la començarèm! L’infern envià
+sos diables sobre la Terra! Jo m’adormo, Nataniel, y dormint sento que
+m’ofego, y’m trobo dintre d’un mar sense termes, que’m vaig enfonsant en
+ell. Y’l mar es tot roig de sanch, y’l sol es també roig de sanch, y
+crido a ma gent que’m salvi, y s’omple la cambra de ma gent, que’m
+desperta aterrada. Y jo, mirèume com sóch, rich y rich per asserenarlos
+a tots, que poch a poch me van dexant, per tornar jo als meus desvaris
+que m’estraguen.</p>
+<p>Nataniel: Oh, Senyor, quina compassió que’m fèu! Y mirèu, Senyor: jo
+sóch un home com els altres homes; mes, sentintvos com ara mateix, sí
+que voldría tenir el poder de tot un Deu a fi de donarvos fortalesa per
+arrencarvos del cor aquexos torments horribles.</p>
+<p>Rey Rodolf: Horribles, sí. Perque no us ho he dit tot, perque
+devegades es mon fill gran, l’herèu de ma corona assessinat pels
+enemichs, que se’m presenta tot enrogit axecantse en mig dels morts
+demanantme que’l vengi, que no tinga may pietat fins que acabi ab la
+raça malehida.</p>
+<p>Nataniel: Oh, callèu, que axò es de Satanàs! Deu no la vol la
+venjança.</p>
+<p>Rey Rodolf: Sóch el rey del meu poble, y van matar al meu fill. Ell
+era’l que Deu va enviar al món per que continués la meva gloria en la
+Terra. El meu fill elegit per Deu mateix!</p>
+<p>Nataniel: Oh, que desvariegèu encara! Qui us ho ha dit que sóu vós el
+ser privilegiat de Deu per la seva obra? Què sóu vós sobre’ls altres
+homes? Ab sanch arribaren a coronarse vostres passats, y per la sanch
+heu arribat a rey. Y hont es que’ls reys siguen per damunt dels altres
+homes? Naxèu com ells; moriu com ells, no més que us heu assegut al món
+en una cadira un pam més alta.</p>
+<p>Rey Rodolf: Jo us he obert la meva ànima, Nataniel. Vós tant sols la
+conexèu. Jo al fons de la meva ànima sóch com els altres homes de la
+Terra. Jo cada nit, abans de tancar els ulls, encara, com en ma
+infantesa, reso pels meus pares en l’hora del repòs en que totes les
+llars del meu Regne apaguen sa fumera y en que en totes les families
+humils se resa. Però ve’l matí, y torna’l sol a escampar la seva xardor
+per tota la Terra, y l’ànima meva, Nataniel, queda presonera y muda
+dintre la presó de mon sér, engrillonada y esclafada baix el pes de la
+meva corona. Y jo per el món sóch aquest rey que’n diuen orgullós, tot
+severitat, símbol de magestat y de força, que als súbdits els hi demana
+tot per la gloria de la Patria, y, més encara que ses fortunes, les
+seves vides per triomfar. Perque, baldament tot s’enfonsi y tot se
+cremi, jo vull triomfar. Y triomfaré, triomfaré, y sense la meva
+voluntat no’s mourà la Terra!</p>
+<p>Nataniel: Aturèuvos. Va venint vostre fill y Gladys.</p>
+<p>Rey Rodolf: S’acosta l’hora d’acabar l’armistici. Jo no’ls vull
+veure. (<em>Va a sortir cap allà hont eren els cavallers, y se li
+presenta al devant son fill. Un xich enrera ve Gladys.</em>)</p>
+<h3 id="escena-vi-2">Escena VI</h3>
+<p><em>Nataniel, Rey Rodolf, Gladys y Príncep Demetri.</em></p>
+<p>Príncep Demetri: Pare y Senyor… (<em>Gladys entrarà ara.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Mon fill!</p>
+<p>Príncep Demetri: Dintre d’una hora ja haurà espuntat el dia, y,
+segons lo pactat, vindrà’l moment en que serà acabada aquesta treva.</p>
+<p>Rey Rodolf: Axís té de ser.</p>
+<p>Príncep Demetri: Donchs, jo vinch a donarvos una bona noticia.</p>
+<p>Rey Rodolf: Bona noticia?</p>
+<p>Príncep Demetri: No veyèu la meva excitació? (<em>Mirant cap a
+Gladys.</em>) Hem vingut tan depressa com hem pogut. Se deurà al Comte
+d’Orlof.</p>
+<p>Rey Rodolf: Què?</p>
+<p>Príncep Demetri: El Comte d’Orlof es amich d’infantesa del capdill de
+nostres contraris.</p>
+<p>Rey Rodolf: Fóra traydor l’Orlof al séu Rey?</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, Senyor! El Comte d’Orlof s’interessa per la
+salut de nostre país com nosaltres matexos.</p>
+<p>Rey Rodolf: Però, què hi hà?</p>
+<p>Príncep Demetri: Que’l Comte d’Orlof ha conseguit d’ell que
+l’armistici seguexi.</p>
+<p>Nataniel: Oh, Deu!</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, per ma part no seguirà. La senyal de que hauran
+acabat les hores donades serà engegar les meves bateríes del cim de les
+Argueres contra’l coll de Taynar, qu’ells encara guarden. Per què més
+armistici? S’han transportat els ferits y’ls morts són a les fosses.
+Donchs, avant altre cop!</p>
+<p>Nataniel: Mes, si conseguíssim dintre d’un altre armistici que
+s’acabés la guerra, quína alegría per tots, Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Nó, nó; avant altre cop!</p>
+<p>Nataniel, <em>a Gladys</em>: Oh! Més horrors encara!</p>
+<p>Gladys, <em>al Rey Rodolf</em>: Mes permetèume, Senyor. Si’ls
+enemichs de vostre Regne estessin en bona disposició per concertar una
+pau honrosa per tots…</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill meu… aconsella a aquesta dama extrangera en nostre
+país que… no intervinga a vora nostra sinó en qüestions… d’amor y
+d’elegancia.</p>
+<p>Príncep Demetri: Ella per nosaltres, Senyor…</p>
+<p>Gladys, <em>no dexantlo seguir</em>: Nó, Demetri.</p>
+<p>Rey Rodolf: Una pau honrosa per tots, heu dit! (<em>Rihent un
+instant, sarcàstich.</em>) No ho serà may honrosa per tots aquesta pau
+el dia que vinga, perque hi haurà vencedors y vençuts: vençuts y
+humiliats y empobrits, fins a demanar perdó, que no’l conseguiran sinó
+arrocegantse davant meu de genolls per terra.</p>
+<p>Gladys: Oh! Per a quan serà, Nataniel, que guarda Deu els llamps de
+la seva còlera?</p>
+<p>Rey Rodolf: Mon fill: seguèixme. (<em>Demetri no’s mou.</em>)</p>
+<p>Gladys, <em>a Rodolf</em>: No se n’ha vessada prou de sanch, que no
+la volèu encara la pau? Si aquesta no la volèu fentse justicia, es que
+sóu un mal rey, un mal home!</p>
+<p>Rey Rodolf: Ja la sents, Demetri! (<em>Demetri baxa’l cap sense dir
+rès.</em>)</p>
+<p>Gladys: Vostra copa encara no es prou plena de sanch! De què es feta
+vostra copa? Es qu’es més gran y més fonda que tot l’Occeà, que no s’ha
+sobrexit encara?</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>anant cap a Gladys</em>: Infame y vil, que us atreviu
+contra de mi! (<em>Demetri atura’l braç de son pare.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Pare! (<em>Quan el rey s’acostava a ella.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Dexèume! (<em>Per a que no se li posin davant.</em>)</p>
+<p>Demetri, <em>aturantli’l braç</em>: Pare!</p>
+<p>Nataniel, <em>que se li ha posat davant</em>: Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf: Y t’atrevexes tu contra ton pare?</p>
+<p>Nataniel: Què anaveu a fer? (<em>A Rodolf.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill degradat, víctima d’aquexa… dòna, que n’ha fet de tu
+una repugnant joguina!</p>
+<p>Príncep Demetri: Senyor: jo soch vostre fill que us estima y us
+respecta; mes, sóu injust ab Gladys.</p>
+<p>Rey Rodolf: Y tu la defenses?</p>
+<p>Demetri, ab molta energía. Sí! Y jo no ho vull que insultèu a Gladys!
+(<em>El rey va a replicar.</em>) Jo no ho vull! Jo no ho vull!</p>
+<p>Nataniel, <em>contenint a Rodolf</em>: Per Deu, Senyor!</p>
+<p>Gladys: Demetri: adéu!</p>
+<p>Príncep Demetri: Nó, Gladys: vós no us n’anèu sense mi!</p>
+<p>Rodolf, furiós, a punt de caure. No’m dexèu, Nataniel! (<em>Apoyantse
+en ell.</em>)</p>
+<p>Gladys: Adéu! Adéu! (<em>Demetri no dexa a Gladys d’una mà, de la
+qu’ella brega per despèndres.</em>)</p>
+<p>Príncep Demetri: Pare: aquesta dòna vol la vostra felicitat, perque
+vol la meva. Si no fos ella, jo ja fóra mort, que ho sento en mi. Ella
+vol vostra felicitat, perque s’ha anat afanyant en que vinga la pau
+desitjada, perque Nataniel ho vol en nom de Deu. No hi creyèu vós en
+nostre Deu, en el Deu de Nataniel, que per Ell parla? No sentiu en vós
+mateix que Nataniel parla d’un Deu?… (<em>Rodolf se llença als braços de
+Nataniel.</em>)</p>
+<p>Rey Rodolf: Nataniel! Nataniel! (<em>Plorant rabiós.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>plorant també</em>: Senyor! Senyor! Quant vos estimo y
+còm la vull la vostra felicitat!</p>
+<p>Rey Rodolf: Sí, sí; mes, vós no més pensèu en les ànimes per anar al
+Cel. Y aquí som a la Terra. Y dintre de mon cor hi hà l’odi a aquell
+altre poble (<em>Furiós.</em>) que m’ha mort al fill meu. Y jo’l vull
+venjar, que la venjança es justa.</p>
+<p>Nataniel: May; may la venjança!</p>
+<p>Príncep Demetri: Donchs, mirèu, pare: potser sí que triomfarèu encara
+més de lo qu’estèu triomfant d’aquexos enemichs vostres; potser sí que
+conseguirèu acabar ab aqueix poble, que Deu potser sí que ho permeterà
+pel vostre càstich. Mes, al vostre fill mort no’l tornarèu a veure, y a
+mi, ’l vostre únich fill que us queda, tampoch me veurèu may més, per
+que jo us dexo per sempre, perque no’l vull un pare com vós. Y me’n
+aniré a llunyes terres des d’ara.</p>
+<p>Rey Rodolf: Què dius, Demetri?</p>
+<p>Príncep Demetri: Anèm, Gladys: fugim d’aquesta terra empestada.</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill meu: no t’apartis de mi!</p>
+<p>Príncep Demetri: Anèm; anèm!</p>
+<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
+<p>Nataniel: Vós ho heu volgut.</p>
+<p>Príncep Demetri: Gladys: seguiume! (<em>Demetri ja era un xich lluny.
+Gladys no s’ha mogut d’hont era.</em>)</p>
+<p>Gladys: Nó, Demetri; nó.</p>
+<p>Príncep Demetri, <em>cridantla</em>: Gladys!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>cridantlo</em>: Fill meu!</p>
+<p>Gladys: Nó, que sento compassió per vostre pare!</p>
+<p>Rey Rodolf: Nataniel!</p>
+<p>Gladys: Y encara que’m trepitgi y que’m llenci, no’m separaré d’ell,
+perque vós no us n’allunyèu.</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, quina desesperació, y quin patir més gran! El meu
+fill, el meu fill contra de mi! Valdría més morir cent voltes y ma
+condempnació eterna!</p>
+<p>Gladys, <em>a Rodolf ab dolcesa</em>: Senyor! Senyor!</p>
+<p>Rey Rodolf, <em>sense ira</em>: El meu fill m’aborreix, y vós ne sóu
+la causa!</p>
+<p>Gladys: Jo nó! Oh, jo nó! Demetri: jo us ho demano ab tota la meva
+ànima: abracèu al vostre pare!</p>
+<p>Príncep Demetri: Pare! Pare!</p>
+<p>Rey Rodolf: Fill meu! Fill meu!</p>
+<p>Gladys: Vostre fill no us dexarà may, y ell viurà, que jo ho sento
+aquí, (<em>Per son cor.</em>) y quan sigui l’hora, ell tancarà vostres
+ulls.</p>
+<p>Príncep Demetri: Sí, sí, pare!</p>
+<p>Rey Rodolf: Gracies, Gladys! Oh, Gladys!</p>
+<p>Gladys: Mes, mirèu, Senyor: al Orient hi hà les primeres clarors de
+la matinada.</p>
+<p>Príncep Demetri: Oh, quin horror! que ja ve’l dia!</p>
+<p>Nataniel: Oh, si jo fos Deu, com l’aturaría aquexa claror! Que no
+tornés a venir may més el sol sobre la Terra per iluminar desolacions y
+esterminis! Que per sempre fos la nit sobre la Terra! (<em>Encara estan
+abraçats pare y fill y Rodolf té per la mà a Gladys.</em>)</p>
+<p>Rodolf, <em>desprenentse de tots</em>: Nataniel! Nataniel! Què volèu
+de mi?</p>
+<p>Nataniel: Jo voldría veurem al mig dels dos exèrcits enemichs.
+Parlàrloshi als uns y als altres, y que’s parlessin ells matexos davant
+meu. Que vingués la Divina Misericordia a despertar les seves ànimes per
+la pau, que tant temps han glatit per l’odi.</p>
+<p>Rey Rodolf: Fèuho, Nataniel: y aquí mateix.</p>
+<p>Nataniel: Sí. Davant d’aquesta creu sagrada; sobre aquestos morts,
+quals còssos són calents encara.</p>
+<p>Príncep Demetri: El Comte d’Orlof no es lluny, Senyor, y molta altra
+gent dels contraris es aquí aprop qu’espera.</p>
+<p>Rey Rodolf: Donchs, anèuhi vós y Gladys.</p>
+<p>Gladys: Anèm! (<em>Surten</em>).</p>
+<p>Rey Rodolf: Y jo cridaré als meus: y que vinga també gent de totes
+les armes, que jo m’estaré lluny de tots plegats.</p>
+<p>Nataniel: Sí; lluny vós; que vostra presencia despertaría’ls
+odis.</p>
+<p>Rey Rodolf: Oh, l’odi, sí, qu’ell bull dintre meu, y m’estenalla; que
+jo no se quina força hi hà en vós, que’m lliga’l cor quan ell voldría un
+altre cop desbocarse. Y vos ho diré com sóch, Nataniel. Jo ara voldría
+que ni dels uns ni dels altres fossin escoltades vostres prèdiques de
+pau y que revingués la guerra.</p>
+<p>Nataniel: Oh, callèu, qu’encenen la còlera de Deu vostres
+paraules!</p>
+<p>Rey Rodolf: Probèu, donchs, vostra obra, que jo us dexo fer.</p>
+<p>Nataniel: Anèu; anèu depressa.</p>
+<p>Rey Rodolf: Ja vénen els meus enemichs.</p>
+<p>Nataniel: Que vinga la vostra gent.</p>
+<p>Rey Rodolf: Vindran totseguit.</p>
+<p>Nataniel: Y vós anèu ben lluny, sense ni girarvos tant sols
+enrera.</p>
+<p>Rey Rodolf: Hi vaig, perque… (<em>Fuig el rey ràpidament</em>).</p>
+<p>Nataniel: Anèu! Anèu, desgraciat! Y ara, que Deu del Cel no
+m’abandoni. Pel séu martiri! Pels homes que són fets a la seva imatge!
+Oh, Creu Santa: acúllme en tos braços, y que Deu posi en mos llavis
+paraules d’enterniment y d’amor puríssim! (<em>Mentres ell ha abraçat y
+besat la creu, entra la gent dels contraris de Rodolf y’s queda al
+costat dret. Totseguit, abans de ser tots aquestos en escena, vénen,
+també ràpidament, els de Rodolf, que’s posen a la banda esquerra. Tanta
+gent en escena com sia possible. Molts d’ells mal vestits, ab cares y
+posats de rudesa en les dues bandes.</em>)</p>
+<h3 id="escena-vii-2">Escena VII</h3>
+<p><em>Nataniel y gent dels dos exèrcits. Nataniel al mig.</em></p>
+<p>Nataniel: Mirèu: el sol ja vol guaytar sobre la Terra. Per ell, qu’es
+mirada de Deu, tota la Terra es una… Y’l sol es com un munt de madexes
+may acabables de fils de llum, que van passant dies y dies al entorn
+d’aquest immens capdell que’s diu la Terra. Y van capdellantse per tot
+ell, ab igual amor, aquests fils impalpables, abraçantla tota de llum,
+de color, de vida. Mirèusel; mirèusel allà baix, que va a sortir per
+passar sobre nosaltres! Ve d’uns altres paisos, d’homes també com
+nosaltres. Y anant venint, ara mateix ha despertat els vostres pobles y
+les vostres cases. Y’ls fills obren els ulls feliços xerrotejant, y les
+mares els besen ab amor immens, y comença la tasca del dia. Que feliços
+serieu tots, trobantvos ara, al sortir el sol, trucant a vostres cases,
+abraçant als vostres, dihéntelshi: ja no’ns n’entornarèm may més; ja
+serèm feliços aquí mateix; ja s’ha acabat la guerra! Y axò dit per tots
+els homes, que tots tenen el cor al pit, que’ls hi glateix en la matexa
+banda. Y tots tenen posats els peus sobre la Terra, qu’en ella hi
+descansen. Ah, germans, germans, si axò fos cert, y en vostres cases ja
+us trobessiu ara! Veritat que’l vostre cor hi va?… Sí; sí que us
+espurnen els ulls, y algú, sí, que fins li cau una llàgrima! (<em>Als
+d’una banda.</em>) No us ne donèu vergonya! (<em>Als de l’altra
+banda.</em>) Mirèu; mirèu! Aquí n’hi hà d’altres que tenen cor també!
+(<em>Dirigintse a un.</em>) Teniu fills, vós? Sí? Y vosaltres també! Y
+quin amor es més profon y veritable: el que sentiu els d’aquí ò’ls de
+l’altra banda? Tot es amor; tot pesa igual davant de Deu, que són iguals
+les ànimes. “Fills meus!” diuen els d’aquí, y vosaltres també ho dièu
+“fills meus!” Y perque Deu ho vol, Ell sab perque ho vol, tots anirèm
+cayent a les fosses: xichs y grans, dolçament, sense quedarne ni un, que
+l’home es nascut per passar. Com anelles d’una cadena, eterna passarà la
+Humanitat, qu’es ella’l veritable sér únich etern, perque no pot finir
+fins que, purificat, se llenci als braços de Deu y’s confongui ab Ell
+per a sempre. Oh, germans: no creyèu en mi? No creyèu en que tot lo que
+us dich no es del fanch de la terra?</p>
+<p>Home de la dreta: Sí.</p>
+<p>Home de la dreta: Creyèm en vós com si’ns ho digués Deu mateix.</p>
+<p>Nataniel, <em>als de la esquerra</em>: Y vosaltres?</p>
+<p>Home de la esquerra: També.</p>
+<p>Home de la esquerra: També, perque vós sóu més que sant.</p>
+<p>Home de la dreta: Sí, perque vós no sóu de la raça dels homes.</p>
+<p>Home de la dreta: Vós sóu més que tots els homes.</p>
+<p>Home de la esquerra: Perque per vós parla Deu mateix.</p>
+<p>Home de la dreta: Més que sant; més! (<em>Remors de veus d’una banda
+y de l’altra dihentho</em>).</p>
+<p>Nataniel: Oh, germans meus: fòra, donchs, aquest odi de les ànimes!
+Vos aborriu; vos teniu odi encara vosaltres? (<em>Ho ha dit y ho diu
+sempre als de l’una banda y als de l’altra. Uns y altres callen, y,
+posant el rostre sever, sense donarsen compte, fan un pas enrera. N’hi
+hà que abaxen els ulls; altres que miren als contraris ab superbia y
+orgull y odi.</em>)</p>
+<p>Home de la esquerra: Es que hi hà molta sanch entre mig de
+nosaltres!</p>
+<p>Home de la dreta: Sí, molta sanch! (<em>Altres també ho diuen de les
+dues bandes.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Mes, ja no’n caurà més! May més de sanch, jo us ho
+dich!</p>
+<p>Home de la esquerra: Y han mort molts innocents!</p>
+<p>Home de la dreta: De la banda dels nostres!</p>
+<p>Homes de les dues bandes: Nó; dels nostres! Dels nostres!</p>
+<p>Nataniel: Mes, ja no’n morirà cap més! Cap més!</p>
+<p>Home de la esquerra: Y criatures sacrificades!</p>
+<p>Nataniel: No’s volía fer.</p>
+<p>Home de la dreta: Y què havien fet els pobres vells!</p>
+<p>Home de la esquerra: Y’ls nostres pobres avis!</p>
+<p>Nataniel: May més desde avuy: ni dels uns ni dels altres.</p>
+<p>Pregarèm per tots al plegat. (<em>Remor de protesta.</em>)</p>
+<p>Homes de les dues bandes: Nó! Nó!</p>
+<p>Altres homes: Tampoch nosaltres!</p>
+<p>Nataniel, <em>sever, renyant</em>: Què, germans meus: vos teniu odi
+encara? No l’heu arrencat de les vostres entranyes?</p>
+<p>Home de la dreta: Donchs, sí: jo encara sento odi pels que tan mal
+ens han fet!</p>
+<p>Home de la esquerra: Nosaltres també!</p>
+<p>Home de la dreta: Y gosèm odiant! (<em>Altres ho confirmen.</em>)</p>
+<p>Home de la esquerra: Fins que’ls poguèm abatre!</p>
+<p>Altre home de la esquerra: Y cremar les seves llars, qu’ells han
+cremat les nostres!</p>
+<p>Altre home de la esquerra: Y destruhirlos a tots!</p>
+<p>Nataniel: Nó y nó! Callèu! (<em>Imposantse y fent callar a
+tothom</em>). Senyor Deu meu, no’ls escoltis! La baba del infern ha
+arribat fins a les seves ànimes! Per què volèu matarvos encara? Es que
+volèu que arribi al séu fi tota la raça humana? Potser sí que, sense
+saberho vosaltres, hi hà’l pacte diabòlich de matar y matar, com si cada
+hu, al treure del món als altres, contant y tornant a contar, no matés
+als séus matexos! Es igual encarregarse de matar als propis que
+encarregar la feyna als contraris, fent los uns la feyna dels altres.
+Tant serà, al acabar: fòra del món els petits y’ls grans y’ls més vells!
+Y rentèuvos de la feyna en sanch tots! Que’s fonguen les aygues dels
+mars, y que les seves conques s’omplin de la sanch de tots barrejada, y
+aquesta sanch, remoguda y llençada en ones, les unes contra les altres,
+encara en elles hi persistirà l’odi dels que en sos còssos la portaven.
+Y vosaltres us dièu valents! Contestèume, si podèu! Per què amaguèu la
+cara? Per què us heu enternit? Els valents, com vosaltres volèu ser, no
+han de tenirne de llàgrimes. Valents vos dièu? Valent es aquell que’s
+venç a si mateix; aquell que té’l valor de voler la pau per damunt dels
+odis. El més valent de tots vosaltres, d’aquests y d’aquells, fóra’l
+primer que gosés a dir: jo no’n vull més de guerra; que vinga la pau,
+que som homes, y no feres. Y no gosèu a dirho! Quí es que gosa? Ah, no
+sóu vosaltres ni aquests tampoch! Tots sóu covarts; tots sóu covarts,
+tots, que no teniu valor per dirho! El més valent de tots vosaltres, els
+d’aquí y’ls d’allà, el més valent de tots es el primer que llenci
+l’arma.</p>
+<p>Un home de la dreta: Donchs, jo; teniu! (<em>Llençant l’arma a
+terra</em>).</p>
+<p>Home de la esquerra, <em>llençantla</em>: Teníu la meva!</p>
+<p>Altre home: La meva espasa! (<em>Llençantla també al mig</em>).</p>
+<p>Altre home: També la meva!</p>
+<p>Nataniel: Lluny! Lluny les armes!</p>
+<p>Altre home, <em>llençantla</em>: Y les nostres!</p>
+<p>Altres homes: Nosaltres! (<em>Altres tiren també espases y
+fusells.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>mirant al Cel</em>: Ah, Deu meu; gracies, gracies!</p>
+<p>Altre home: Ja prou matar! (<em>Llençant l’arma.</em>)</p>
+<p>Altre home: La espasa meva! (<em>Tirantla.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>mirant al Cel</em>: Tu ho has volgut, oh Deu Etern!</p>
+<p>Altre home: Tornarèm a trepitjar la terra hont hem nascut!</p>
+<p>Un home de la banda contraria: Nó; qu’està en poder nostre!</p>
+<p>Altre home: Mes, a cada país tornarà la terra propia.</p>
+<p>Nataniel: Sí, sí; les fronteres propies de cada poble!</p>
+<p>Un home: Les qu’hem guanyat són nostres per sempre!</p>
+<p>Home del altre exèrcit: Cada hu les seves!</p>
+<p>Altre home: Nó; les que té ara!</p>
+<p>Nataniel: Les que abans tenía, que Deu va distribuhir la Terra
+donantla als passats.</p>
+<p>Un home: Ah, nó; axís nó! (<em>Tornant a recullir la seva arma ara’ls
+uns ara’ls altres.</em>)</p>
+<p>Altre home: Donchs, jo tampoch! (<em>Recullint la seva.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Germans meus: cadascú a la seva terra, que axò es la pau
+més hermosa!</p>
+<p>Altre home: Nó; lo guanyat es guanyat! (<em>Recullint
+l’arma.</em>)</p>
+<p>Altre home: Nó! Nó! (<em>Recullint també la seva.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Aturèuvos! Lluny; lluny les armes! (<em>Altres les van
+recullint.</em>) Les armes a terra! Dexèu les armes!</p>
+<p>Altre home: Quedarse’l nostre territori es de lladres!</p>
+<p>Altre home: A guerrejar!</p>
+<p>Altre home: Guanyi qui guanyi!</p>
+<p>Altre home: Vos perseguirèm a mort!</p>
+<p>Altre home: A mort!</p>
+<p>Altre home: Sóu lladres y assessins!</p>
+<p>Altre home: Vosaltres!</p>
+<p>Altre home: Vos ho cremarèm tot!</p>
+<p>Altre home: A matar!</p>
+<p>Nataniel: Deu del Cel! Aturèulos, Deu del Cel!</p>
+<p>Altre home: Ara mateix, jo, covarts! vils!</p>
+<p>Altre home: Assessins!</p>
+<p>Altre home: Vengèmnos! (<em>Volguent avençar.</em>)</p>
+<p>Un home del altre exèrcit: No passarèu d’aquí!</p>
+<p>Nataniel, <em>al mig</em>: Germans! Germans!</p>
+<p>Altre home: Enrera! Lladres!</p>
+<p>Altre home: Vosaltres!</p>
+<p>Nataniel: Pietat; pietat per tots!</p>
+<p>Altre home: Bandolers! Donchs, té! (<em>Engega contra’ls altres
+l’arma.</em>)</p>
+<p>Un home: A mort! A mort! (<em>Un de l’altra banda engega la seva arma
+també. Crits de “a mort! a mort!” de l’una banda y l’altra.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Què féu! Aturèuvos!</p>
+<p>Altres homes Va! –A ells! –Va! (<em>Diferents trets escalonats d’una
+banda y altra y brugit d’armes blanques.</em>)</p>
+<p>Un home: A ells; a ells!</p>
+<p>Nataniel: Aturèuvos, germans; aturèuvos! (<em>Avença cap al mig de
+l’una banda y l’altra, desaparexent de la vista del espectador quan se
+barregen les dues colles. Seguexen els crits, barrejats ab els trets
+d’armes de foch y soroll d’espases. De cop, Nataniel surt ferit del mig,
+avençant cap al espectador, cayent en terra.</em>)</p>
+<p>Nataniel, <em>quan ja es en terra</em>: Germans; oh, germans
+meus!</p>
+<p>Un home: En Nataniel està ferit! (<em>Crit dominador, que’s sent
+clar.</em>)</p>
+<p>Altres homes: (<em>Ja no tiren.</em>) Ferit! –En Nataniel! –Ferit!
+–En Nataniel!</p>
+<p>Un home, <em>increpant als enemichs</em>: Vosaltres l’heu ferit!</p>
+<p>Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!</p>
+<p>Altres homes: Vosaltres! Vosaltres!</p>
+<h3 id="escena-viii-2">Escena VIII</h3>
+<p><em>Els matexos y Gladys.</em></p>
+<p>Gladys: Nataniel! (<em>Obrintse pas en mig dels soldats.</em>) Hont
+sóu? Assessins! Apartèuvos! Apartèuvos! Nataniel! (<em>Arribant hont
+es.</em>)</p>
+<p>Nataniel: Gladys!</p>
+<p>Gladys: Quí us ha ferit; quí?</p>
+<p>Nataniel: Ningú.</p>
+<p>Gladys: Tots; tots vos han ferit!</p>
+<p>Nataniel: Germans meus: estimèuse; abracèuse tots! (<em>En aquest
+moment se senten molt lluny descàrregues de canons</em>).</p>
+<p>Un home: Es la guerra que segueix!</p>
+<p>Altre home: S’està morint!</p>
+<p>Gladys: Deu meu! No’l dexèu! No’l podèu dexar!</p>
+<p>Nataniel: Germans meus: jo tornaré; jo tornaré sempre, sempre,
+sempre!</p>
+<p>Gladys: Deu meu: prenèume!</p>
+<p>Nataniel: Gladys: vós també tornarèu!</p>
+<p>Gladys: Ah, que ja es mort!</p>
+<p>Homes: Es mort! –Mort! –Es mort! (<em>Ho diuen aterrats els uns als
+altres. Se senten altre cop canonades.</em>)</p>
+<p>Un home: La guerra un altre cop!</p>
+<p>Tots els soldats, <em>ab grans crits</em>: Guerra! Guerra! (<em>Van
+sortint de la escena tots els soldats, seguint cridant: “Guerra! Guerra!
+A mort! Guerra!” Nataniel queda mort en primer terme. Gladys està
+agenollada a sos peus sanglotant.</em>)</p>
+<p>Gladys: Nataniel! Ah! Nataniel! (<em>Feya ja estona que havía
+clarejat del tot. Ara ja’l sol ha sortit, gran, roig, com de
+sanch.</em>)</p>
+<p>Teló</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75809 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75809-h/images/cover.jpg b/75809-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..d77d6be
--- /dev/null
+++ b/75809-h/images/cover.jpg
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..b5dba15
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This book, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this book outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..0663cf6
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for
+book #75809 (https://www.gutenberg.org/ebooks/75809)