Initial commitHEAD main

author: nfenwick <nfenwick@pglaf.org> 2025-03-10 11:21:04 -0700
committer: nfenwick <nfenwick@pglaf.org> 2025-03-10 11:21:04 -0700
commit: 17fb1f891523d4a047e93075ced393e5270286f0 (patch)
tree: 46f663ce4242246efbf4cfdfec19e92f0adb1c72 /75579-h
2 files changed, 939 insertions, 0 deletions
diff --git a/75579-h/75579-h.htm b/75579-h/75579-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..68b932b
--- /dev/null
+++ b/75579-h/75579-h.htm
@@ -0,0 +1,939 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
+<head>
+  <meta charset="utf-8" >
+  <meta name="generator" content="pandoc" >
+  <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+  <meta name="author" content="Pompeu Crehuet" >
+  <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+  <meta name="dcterms.date" content="1904-01-01" >
+  <title>La morta</title>
+  <style>
+html {
+line-height : 1.5;
+font-family : Georgia, serif;
+font-size : 20px;
+color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd;
+}
+body {
+margin : 0 auto;
+max-width : 36em;
+padding-left : 50px;
+padding-right : 50px;
+padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px;
+}
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75579 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">La morta</h1>
+<p class="subtitle">Quadro dramátich</p>
+<p class="author">Pompeu Crehuet</p>
+<p class="date">1904</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<p><strong>Personatjes</strong></p>
+<p><strong>Personatjes</strong></p>
+<p>L’Eloy: Pobre degenerat d’edat indefinida. Fill de: En Jaume: Home
+d’uns quaranta anys. Havent viscut llargament dominat per l’encís d’una
+dona viciosa, ara que ha sufert una forta sotragada se transfigura y
+redimeix. Es fill de: En Quirse: Vell resignat y feble. Després de
+l’arrepentiment de’n Jaume sent una joya inmensa que sembla retornarli
+tota la esperansa perduda. L’Antonia: Vehina servicial y honrada. En el
+fons es un tros de pá, pero crida y s’enfada sovint. La Rosa: Viuda
+jove, plena de salut y ab molts pardalets al cap. Es desvergonyida, ab
+gent d’esperit pero ab molta carn molt fresca y ben repartida. La
+Teresa: Vintidós anys; sencilla y bona. Es neboda de l’Antonia.</p>
+<p>L’acció á Vilassana, poble que se suposa aprop de Barcelona.</p>
+<p>Aquesta obra va representarse per primera vegada en el Teatre Català
+(<em>Romea</em>), la nit del 19 de Abril de 1904, baix el següent
+repartiment:</p>
+<table>
+<tbody>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Eloy</td>
+<td style="text-align: left;">senyora Jarque</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Jaume</td>
+<td style="text-align: left;">senyor Borrás</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Quirse</td>
+<td style="text-align: left;">senyor Soler</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Antonia</td>
+<td style="text-align: left;">senyora Morera</td>
+</tr>
+<tr class="odd">
+<td style="text-align: left;">Rosa</td>
+<td style="text-align: left;">senyora Clemente</td>
+</tr>
+<tr class="even">
+<td style="text-align: left;">Teresa</td>
+<td style="text-align: left;">senyora Baró</td>
+</tr>
+</tbody>
+</table>
+<p>Director artístich: D. Enrich Borrás.</p>
+<p><em>Dreta y esquerra, las del actor.</em></p>
+<h2 id="escena">Escena</h2>
+<p><em>Menjador menestral. Una porta al fóns que dona a l’entrada. A la
+dreta, l’escala, de quína se’n veuhen els primers grahóns. A l’esquerra,
+un’altre porta que comunica ab la cuyna. A la dreta de la porta central,
+hi há un escó arrimat á la paret y á l’esquerra, un bufet. Davant mateix
+del bufet, á primer terme, la taula llarga ab cadiras al entorn. Penja
+del sostre una gabia ab un canari. Totas las cosas respiran un cert
+desordre, com si anyoressin aquella má carinyosa que en altre temps
+sabía aconduhirlas… Del carrer ve la llum d’un cayent de tarde. S’extén
+mandrosa per la gran entrada y arriva al menjador casi
+apagantse…</em></p>
+<p><em>Llarch silenci. Trastejan per la cuyna. Després, poch á poch,
+pesadament, se sent baixar l’escala. Entra l’Eloy repetint anguniós:</em></p>
+<p>Eloy: Mare!… Mare!… Mare!… (<em>Silenci. Se sent trastejar per la
+cuyna. L’Eloy se frega’ls ulls, mira al seu entorn y s’asseu. De cop,
+s’enfila en una cadira y despenja la gabia del canari</em>). Mare!…</p>
+<p>(<em>Surt l’Antonia de la cuyna, arremengada de brassos y tota
+suada</em>).</p>
+<p>Antonia: Què fem? Deixa el canari! Bó!</p>
+<p>Eloy: Au, á travallar gandula!</p>
+<p>Antonia: Deixa,’t dich!</p>
+<p>(<em>Va per péndreli la gabia</em>).</p>
+<p>Eloy: (<em>Resistintse</em>). Au!… Au!… Qu’es meu!</p>
+<p>Antonia: Ho xerraré al teu pare!</p>
+<p>Eloy: Me’n fum… Au, qu’es meu el canari! Maliatsiga!</p>
+<p>(<em>Aixeca un bras amenassant</em>).</p>
+<p>Antonia: Reíra! Sort que te’n falta un bull!</p>
+<p>(<em>Defensantse</em>).</p>
+<p>Eloy: Vos sou la ximple!</p>
+<p>Antonia: Estigas! (<em>Lliurantse d’ell</em>). Fes lo que vulgas,
+pero un día’t trencarás el cap enfilantte per las cadiras.</p>
+<p>Eloy: Me’n fum! Es meu el canari!</p>
+<p>Antonia: Vols que te’l cogui per sopar?</p>
+<p>(<em>Esclata á riure llargament boy anantsen</em>).</p>
+<p>Eloy: Lloca! Llocassa! Lloca!</p>
+<p>Antonia: (<em>Parant de riure en sech</em>). T’encasto aquets cinch
+dits á la cara, si no callas!</p>
+<p>Eloy: Ay! (<em>Arronsantse, vegentse’l cop á sobre</em>). Mare!
+Mare!</p>
+<p>Antonia: Sí, crídala ara…</p>
+<p>(<em>Entra la Teresa del carrer, tota silenciosa, casi de
+puntetas</em>).</p>
+<p>Teresa: Què feu?</p>
+<p>Antonia: Cá! Aquet tabalot, que no parará fins á trencarse’l coll…
+Desde que no’t vigilan que’n fas mes que may. Ja’t faría llaurar dret
+jo, si caiguessis á las mevas mans!</p>
+<p>Teresa: Deixeulo, tía. Que no ho veyeu?</p>
+<p>(<em>Signantse el front</em>).</p>
+<p>Eloy: (<em>Adonantsen</em>). Tú ets la ximple!</p>
+<p>Antonia: Veus? Enrèdathi! Jo crech que té mes malicia que altre
+cosa.</p>
+<p>Teresa: Deu nos en guard de nosaltres.</p>
+<p>(<em>Pausa. L’Eloy posa la gabia sobre la taula y ’s queda llarga
+estona bocabadat</em>).</p>
+<p>Antonia: Y donchs?</p>
+<p>Teresa: Res, ja ho veyeu… Y vosaltres?</p>
+<p>Antonia: Preparo el sopar: penso que no trigarán gayre…</p>
+<p>Teresa: No han vingut encara?</p>
+<p>Antonia: Ja es extrany, ja. D’aquí al cementiri no es tant lluny com
+aixó… Deuhen haverse entretingut.</p>
+<p>Teresa: Molt fácil.</p>
+<p>(<em>Pausa</em>).</p>
+<p>Antonia: Has passat per casa?</p>
+<p>Teresa: Sí.</p>
+<p>Antonia: Y qué?</p>
+<p>Teresa: Ja s’arreglan. Per un día…</p>
+<p>Antonia: Filla, no hi he pogut fer mes: se m’ha trencat el cor y he
+tingut d’ajudarlos en aquest trastorn… Com s’ho hauría arreglat en
+Jaume?</p>
+<p>Teresa: Ja teniu rahó. Pobre home!</p>
+<p>Antonia: Aném á dir que no s’ho mereix gayre, per xó, que’l
+compadeixin.</p>
+<p>Teresa: No hi pensém.</p>
+<p>Antonia: Tu y jo’ns perdrém per massa bonas, filla.</p>
+<p>Teresa: No’m sab greu.</p>
+<p>Antonia: Y encara’ns retallarán, per torna.</p>
+<p>Teresa: Deixeu dir!</p>
+<p>Antonia: Sí, sí, que digan. No fem mal á ningú.</p>
+<p>Teresa: Al contrari.</p>
+<p>(<em>Pausa. L’Eloy, tornant en sí, treu el calaixet de la gabia y ’s
+disposa á arreglarla</em>).</p>
+<p>Teresa: ’M necessiteu per alguna cosa?</p>
+<p>Antonia: No.</p>
+<p>Teresa: Ja heu fet els llits?</p>
+<p>Antonia: Fa estona. (<em>Adonantse de la maniobra de l’Eloy</em>). Ja
+hi tornas, tú?</p>
+<p>Eloy: Es meu el canari!</p>
+<p>(<em>Bufa’l calaixet</em>).</p>
+<p>Antonia: Aixís: empastífam el menjador. No m’ha costat rés
+d’escombrarlo, si’t sembla!</p>
+<p>Teresa: Ves á la cuyna, home!</p>
+<p>Eloy: No vull!</p>
+<p>Antonia: Tossut, més que tossut! Pero no te’n riurás: t’ho juro.
+Estich esperant que torni el teu pare per xerrarli tot.</p>
+<p>Eloy: Me’n fum del pare!</p>
+<p>Antonia: Ja dormirás tou, ja, de la pallissa! Fes que’t trovi aquí
+fent porquerías!</p>
+<p>(<em>Pausa. L’Eloy, de cop, torna la menjadora al seu lloch, pren la
+gabía cuydadosament y ’s dirigeix cap á la cuyna</em>).</p>
+<p>Teresa: Ahont vas?</p>
+<p>Eloy: A la cuyna… Aquesta vella…</p>
+<p>Antonia: A quí dirás vella? (<em>Fent com si l’empaytés. L’Eloy se’n
+va plorós, xisclant y corrents</em>). Que no’m tiris pallofas á la
+cassola, sents?</p>
+<p>Eloy: Au, vellota! (<em>Pausa</em>).</p>
+<p>Teresa: Pobre xicot!</p>
+<p>Antonia: Has vist? –Me’n fum del pare!– Y fuig corrents. Ja’t dich
+jo, que li ha ben posat la por al cos, en Jaume!</p>
+<p>(<em>Riu</em>).</p>
+<p>Teresa: Fa pena!… Y vos el reganyeu massa á l’Eloy.</p>
+<p>Antonia: Mira qu’es tossut com una reyra de bet!</p>
+<p>Teresa: No’n té pas ell la culpa de ser beneyt… Y després, ha passat
+una cosa tant trista, sense que casi se n’hagi donat compte!…</p>
+<p>Antonia: Tens rahó. Ben mirat tens rahó. Pobre Mariagna!</p>
+<p>Teresa: L’heu vista morir?</p>
+<p>Antonia: No, filla. Deu me’n guard. No hi estich feta á n’aquestas
+begudas.</p>
+<p>Teresa: Diu qu’está tant trastornat, en Jaume!</p>
+<p>Antonia: Al menos ho fa veure. No hi puch creurer en els seus
+extrems.</p>
+<p>Teresa: Voleu dir?</p>
+<p>Antonia: Las cosas claras: quí l’ha morta á la Mariagna sino en
+Jaume? Si ha sigut una mártir! Si tota la vida no va fer mes que
+consumirse d’esperit!</p>
+<p>Teresa: Teniu rahó…</p>
+<p>Antonia: Y donchs, á qué venen aquestas desesperacións d’última hora?
+Comedia, noya; comedia de la fina.</p>
+<p>Teresa: Potser sí.</p>
+<p>Antonia: Estigan certa. Si las sevas llágrimas fossin de debó, ja no
+hauría dut la vida que ha portat…</p>
+<p>Teresa: Aquella mala bruixa de la Rosa els ha perdut á tots!</p>
+<p>Antonia: La malehida!… Pero no la té pas ella tota la culpa, no! Si
+en Jaume hagués estat un home no s’hauría deixat entabanar.</p>
+<p>Teresa: Es ben extrany lo que ha passat, oy tía?</p>
+<p>Antonia: Angel de Deu! Com se coneix que comensas la vida!</p>
+<p>Teresa: No tant!… Tinch vintidos anys…</p>
+<p>Antonia: Y ets casada y tot. Donchs mira: per mí, com si portessis
+bolquers. He vist moltas cosas en aquest mon, Teresa! Calcula si n’hauré
+vistas, que ni d’aixó m’extranyo!</p>
+<p>Teresa: Mireu que un home casat, ab fill per estimar y pare que
+vigila, enredarse d’aquesta manera ab una barjaula com la Rosa!…</p>
+<p>Antonia: Es lo mes sencill.</p>
+<p>Teresa: No ho sé veurer.</p>
+<p>Antonia: No’n duptis. Es dir, sencill, sencill… Sent en Jaume com es
+y venint las cosas com han vingut combinadas.</p>
+<p>Teresa: Ah!… Vos ho sabeu?</p>
+<p>Antonia: Som vehins de temps y podría ferne l’auca. Veurás que varen
+casarse d’alló més enamorats… semblava, ey! Als primers anys, va ser
+alló de cor que vols, cor que desitjas, sabs? igual que tu y el teu
+home, vaja!</p>
+<p>Teresa: Y donchs?</p>
+<p>Antonia: Donchs veurás que passa temps y sense saber el com ni el
+perqué, comensan á refredarse. Figúrat si ’s veya de lluny, que fins jo
+vaig adonarmen.</p>
+<p>Teresa: Quin horror! Es que en Jaume ja devía entendres ab la
+Rosa!…</p>
+<p>Antonia: Encara no; no corris. Era un’altre cosa. Alló que passa
+devegadas en els matrimonis: que ’s desitja un fill, el fill no ve y tot
+son morros y caras llargas.</p>
+<p>Teresa: Ja… Pero quína culpa hi tenía la Mariagna?</p>
+<p>Antonia: Qué m’esplicas!</p>
+<p>Teresa: Digueu.</p>
+<p>Antonia: Tot eran morros y caras llargas, quan vetaquí que un día se
+sab que la Mariagna está embarassada y tot cambía. Qué’t pensas quína
+alegría, en Jaume! Tot era la dona! Ni la custodia está més ben
+aconduhida…</p>
+<p>Teresa: Y va neixer l’Eloy!</p>
+<p>Antonia: Figúrat, eh? Després d’esperar tant temps y ab tant desitj,
+els hi neix un esguerrat de cos y sense cervell, per torna!</p>
+<p>Teresa: Quína desgracia!</p>
+<p>Antonia: Sí, noya, ho endavinas. D’aixó ve tot. El beneyt ha sigut la
+maledicció d’aquesta casa.</p>
+<p>Teresa: Pobre ignocent!</p>
+<p>Antonia: Qué vols ferhi? Aixís ho hem trobat y aixís hem de deixarho.
+Som aixís en aquest món. En Jaume va rebre un trastorn tant fort que
+sempre més se’n ha ressentit. Se’n havía fet tantas ilusións del
+fill!</p>
+<p>Teresa: Y alashoras…</p>
+<p>Antonia: Justa! Alashoras va comensar á ferse ab la Rosa. Pero qué’t
+pensas quína bogería va agafarli? No ’s recordava de ningú; no més
+d’ella. Y ’s cuydavan tant poch d’amagarse, que als quatre días tot el
+poble n’anava plé.</p>
+<p>Teresa: Y la Mariagna?</p>
+<p>Antonia: Pobreta!… Sufría y callava. Va posarse á estimar al fill
+aborrit ab tota l’ánima.</p>
+<p>Teresa: Si que li té de ben aborrit al seu fill, en Jaume.</p>
+<p>Antonia: May l’ha pogut veure!… Quín sufriment per una mare,
+veritat?</p>
+<p>Teresa: Que Deu la tinga al cel!</p>
+<p>Antonia: Si no hi es ella, ja cal que’ns ensajém á apagar el foch!…
+Era una santa y aquell home… Ah, es ben veritat que devegadas ens perdém
+per massa bonas, nosaltres!</p>
+<p>Teresa: (<em>Somrient</em>) Vos no l’hauriau pas imitada, oy?</p>
+<p>Antonia: T’ho ben rejuro! Jo, veure que un’altre, una qualsevol, me
+prenía l’home y’m xuclava las pessetas de la calaixera? May!… Pero la
+pobra Mariagna sufría y callava perque s’havía acostumat á creures
+culpable de la desgracia de tots… Era tant bona!</p>
+<p>Teresa: Pero y en Quirse, que no ho veya lo que passava?</p>
+<p>Antonia: Igual que si fos mut. Ell prou ho veya, pero callava com un
+mort.</p>
+<p>Teresa: Sempre ha sigut aixís.</p>
+<p>Antonia: Com una criatura. El seu fill l’ha dominat sempre. En
+Quirse, davant de’n Jaume, may ha gosat piular.</p>
+<p>Teresa: Pero es molt bó en Quirse!</p>
+<p>Antonia: Aixó sí. Ell prou l’estimava á la seva nora. El mimava tant,
+la pobre! Mentres en Jaume feya de las sevas, ella cuydava del fill
+beneyt y del vell acriaturat ab el mateix amor… No té nom el sacrifici
+de la Mariagna!</p>
+<p>Teresa: Y tant malament com li han pagat!</p>
+<p>Antonia: Pero en bona fé, que ja ha dut el cástich merescut, en
+Jaume! Nostre Senyor ja ha comensat á castigarlo en vida. La Rosa es un
+cap vert.</p>
+<p>Teresa: No m’ho jureu!</p>
+<p>Antonia: Donchs d’aixó que nosaltres veyém tant natural, may se n’ha
+sabut avenir en Jaume. Qué’t pensas que ha sufert poch de gelosía!</p>
+<p>Teresa: Voleu dir que l’estima?</p>
+<p>Antonia: Què sé jo! Lo que ’s veu que aquella dona li té embruixats
+els sentits. No mes la voldría per ell, y la Rosa es de tothom que
+sápiga llensá’ls diners. Figúrat quín torment per un gelós!</p>
+<p>Teresa: Li está bé, per tonto!</p>
+<p>Antonia: Y encare no ha acabat aquí’l torment de’n Jaume. Sabs de què
+ha mort la Mariagna? De un nou disgust á causa de la Rosa.</p>
+<p>Teresa: Voleu dir?</p>
+<p>Antonia: Ho sé del cert.</p>
+<p>Teresa: Es terrible!</p>
+<p>Antonia: Y sabs cóm ha mort la Mariagna? Ab un fill á las entranyas!…
+Qué’t sembla? Veus com Nostre Senyor té un bastó?</p>
+<p>Teresa: Vetaquí, donchs, perque está tant desesperat en Jaume! Tant
+que l’havía desitjat un fill, y ara que venía li arrancan la
+esperansa!</p>
+<p>Antonia: Ja ho deu haver sentit, ja, no’t pensis. Si ha plorat, las
+llágrimas han sigut no mes pel fill que se li emportan avans de
+neixer.</p>
+<p>Teresa: Quí sab! Jo no’l veig tant dolent. La Mariagna ’s feya
+estimar de tothom y potser en Jaume…</p>
+<p>Antonia: No ho cregas. Mira que hi tinch bon ull per aquestas cosas!
+Pobre Mariagna! Tant de bé t’ha fet Deu!</p>
+<p>(<em>Pausa</em>).</p>
+<p>Teresa: Escolteu tía: no’n parlém d’aquestas cosas, que encara’ns
+acabaríam d’entristir.</p>
+<p>Antonia: Ja hi ha qui deu alegrarse per nosaltres: no t’espantis! Tot
+va aixís en aquest mon. Els uns ploran y els altres riuhen. Y que deu
+riure de gust, la gran bagarra!</p>
+<p>Teresa: Què voleu dir?</p>
+<p>Antonia: Que tens pá al ull, noya?</p>
+<p>Teresa: Si no vos espliqueu…</p>
+<p>Antonia: Santa ignocencia! Veus lo que’t deya? Que per mí ets com una
+criatura de bolquers.</p>
+<p>Teresa: No us entench.</p>
+<p>Antonia: Que la Rosa deu saltar y ballar, dona! No hi caus
+encara?</p>
+<p>Teresa: No sé qué dirvos.</p>
+<p>Antonia: Que li han deixat el camp lliure á la Rosa! Ja deu veures
+vestida de nuvia y cap á la rectoría falta gent!… M’esplico? D’alguna
+cosa li han d’aprofitar tants anys de bons serveys!</p>
+<p>Teresa: Sou mal pensada.</p>
+<p>Antonia: Poso el dit á la llaga: ja m’ho sabrás dir. La Rosa ha tret
+la rifa. D’aquí poch temps la veurém mestressa d’aquesta casa: tingas
+compte en quí t’ho diu.</p>
+<p>Teresa: Fóra massa!</p>
+<p>Antonia: De pitjors n’he vistas, noya; de pitjors n’he vistas… Ja
+enrahonarém quan tingas els cabells blanchs. Fésmhi pensar.</p>
+<p>Teresa: N’hi ha per días.</p>
+<p>Antonia: Com deu riure la barjaula! Haurá sortit ab la seva!</p>
+<p>Teresa: Pero’ls morts cridan venjansa.</p>
+<p>Antonia: La Mariagna ha perdonat á tothom.</p>
+<p>Teresa: Hi ha cosas que no ’s perdonan ni en l’altra vida…</p>
+<p>(<em>Queda pensativa. Entre l’Eloy ab la gabia endressada, tot
+recelós: se veu que’n rumía alguna</em>).</p>
+<p>Antonia: (<em>A l’Eloy</em>). Ja tornas de fer mal, tú? Ahont has
+llensat las pallofas?</p>
+<p>Eloy: Ni mitja n’ha caigut á la cassola… Ni mitja! Son á las
+escombrarías las pallofas.</p>
+<p>Antonia: Sí que’t tornas endressat!</p>
+<p>Eloy: Oy que soch bon minyó?</p>
+<p>Antonia: Si no m’enganyas…</p>
+<p>Eloy: Mireu! (<em>Ab els dits fa la creu y la besa</em>). Oy que soch
+bon minyó?</p>
+<p>Antonia: Qué rumías, Teresa? Sents què’t dich?</p>
+<p>Teresa: (<em>Sobtada</em>). Ah!… Res!</p>
+<p>Antonia: No t’hi encaparris, dona. Tampoch ho arreglarém!</p>
+<p>Teresa: Es veritat…</p>
+<p>Eloy: (<em>A l’Antonia, presentantli la gabia</em>). Vos!… Guayteu,
+vos!</p>
+<p>Antonia: Què m’ensenyas? Ja me’l sé de memoria’l teu canari.</p>
+<p>Eloy: Oy qu’es neta la gabia?</p>
+<p>Antonia: Com una plata.</p>
+<p>Eloy: Ni mitja n’ha caigut á la cassola!…</p>
+<p>Antonia: Me’n alegro, home.</p>
+<p>Eloy: Teníu!</p>
+<p>Antonia: Qué’m donas? Altra feyna tinch que aguantarte la gabia…</p>
+<p>Eloy: Teniu… penjeula!</p>
+<p>Antonia: Y ara! De quán temps há has posat seny?</p>
+<p>Eloy: Penjeula. No está bé que s’enfilin els xicots.</p>
+<p>Antonia: L’Eloy se’ns torna sabi, Teresa.</p>
+<p>Eloy: Oy que soch bon minyó? Penjeula la gabia.</p>
+<p>Antonia: Ja m’agrada que no vulgas caurer pujant y baixant de las
+cadiras. Per tú fas! (<em>Entregant la gabia á la Teresa</em>). Té,
+noya, tú que tens mes dalit: pénjala.</p>
+<p>Teresa: (<em>Penjantla</em>). Es molt bon minyó l’Eloy!</p>
+<p>Eloy: Sí…</p>
+<p>(<em>S’asseu tot rumiant. Pausa</em>).</p>
+<p>Teresa: Casi no s’hi veu.</p>
+<p>Antonia: Haurém d’encendrer llum…</p>
+<p>Eloy: Vos, Tónia…</p>
+<p>Antonia: (<em>A la Teresa, fent acció de sortir</em>). Ja torno…</p>
+<p>Eloy: (<em>Atrapantla per las faldillas</em>). Vos, Tónia!…</p>
+<p>Antonia: Déixam; no estich per orgas.</p>
+<p>Eloy: (<em>Enfadat</em>). Escolteu, vos dich! (<em>Ella cedeix</em>).
+Oy que soch bon minyó?</p>
+<p>Antonia: Quantas vegadas m’ho preguntarás? Sí, forsa!</p>
+<p>Eloy: Ho direu al pare qu’he sigut bon minyó?</p>
+<p>Antonia: (<em>Rient</em>). Sents, Teresa? Vetaquí perque’ns ha fet
+penjar la gabia! Perque no li descubrissim la rebequería d’avans… Ah,
+murri!</p>
+<p>Eloy: Ho direu al pare qu’he sigut bon minyó?</p>
+<p>Teresa: Sí, Eloy, sí: no t’espantis.</p>
+<p>Eloy: Li direu, Tónia?</p>
+<p>Antonia: Ja ho crech. Y desseguida qu’arribi! Vols que li diguém
+desseguida?</p>
+<p>Eloy: Sí…</p>
+<p>Antonia: Donchs déixam anar las faldillas y ja sentirás quinas
+alabansas faré de tú!… Ah, escolta: pero d’alló que’m deyas que soch
+vella…</p>
+<p>Eloy: Me’n desdich.</p>
+<p>Antonia: Ja serém amichs, aixís.</p>
+<p>Eloy: Encara sou fadrina, vos.</p>
+<p>Antonia: No tant, fill: ni una cosa ni l’altre, oy?</p>
+<p>Eloy: Ni una cosa ni l’altre…</p>
+<p>Antonia: Justa. Me’n vaig o sinó’ns quedaríam á las foscas.</p>
+<p>Eloy: No us en descuydeu de dirho al pare, sentíu?</p>
+<p>Antonia: Ets pesat quan comensas!</p>
+<p>(<em>Se’n va. Pausa. Fosqueja. La Teresa está més pensativa que may.
+L’Eloy, assegut en una cadira baixa, somriu estúpidament. Després,
+veyent que no li diuhen res, se posa á cantar una cansó
+estrafalaria</em>).</p>
+<p>Teresa: Eloy. (<em>Ell segueix cantant</em>). Eloy!</p>
+<p>Eloy: Qué?</p>
+<p>Teresa: No cantis, que no es hora.</p>
+<p>Eloy: No canto pas.</p>
+<p>(<em>Calla contrariat</em>).</p>
+<p>Teresa: Quí te las ha ensenyadas aquestas cansóns?</p>
+<p>Eloy: La mare… Ja ho sabeu vos qu’es morta la mare?</p>
+<p>Teresa: Ja ho sé, ja!…</p>
+<p>Eloy: L’avi y’l pare son al cementiri…</p>
+<p>Teresa: Y tú no hi has anat?</p>
+<p>Eloy: No m’hi ha volgut el pare…</p>
+<p>Teresa: Per qué?</p>
+<p>Eloy: Me’n fum! Ja li direu quan torni qu’he sigut bon minyó, oy?</p>
+<p>Teresa: Per qué ho vols que li diguém?</p>
+<p>Eloy: Aixís no’m pega.</p>
+<p>Teresa: Que no t’estima?</p>
+<p>Eloy: Me’n fum del pare! Li direu?</p>
+<p>Teresa: No’t fa may cap petó?</p>
+<p>Eloy: Ni ganas! La mare’m fa petóns… Y plora molt la mare… Ja ho
+sabeu vos qu’es morta la mare?</p>
+<p>Teresa: Sí, home… Y l’avi que t’estima?</p>
+<p>Eloy: No diu may res l’avi… (<em>Pausa</em>). Jo vull anar al
+cementiri!</p>
+<p>Teresa: Y ara! No veus que surten bruixas á la nit?</p>
+<p>(<em>Pausa</em>).</p>
+<p>Eloy: (<em>Ab crit ple de llágrimas</em>). Mare!</p>
+<p>Teresa: (<em>Espantada</em>). Qué’t passa, Eloy?</p>
+<p>Eloy: Es morta la mare!… Es morta! (<em>Sanglotant</em>). Mare!
+Mare!</p>
+<p>Teresa: Pobre xicot!…</p>
+<p>(<em>Aixugantse una llágrima. Pausa llarga. Es fosch. Ve la Rosa del
+carrer. Després de duptar una estona, entra decidida</em>).</p>
+<p>Rosa: No hi ha ningú?</p>
+<p>Teresa: Quí demana?</p>
+<p>Eloy: (<em>Exaltantse</em>). Ux!… Ux!…</p>
+<p>Teresa: Quí es, Eloy, que no m’hi veig?</p>
+<p>Eloy: Ux, ux! La donota! La mala dona! Ux!… Quín fástich!</p>
+<p>Teresa: (<em>Comprenentho</em>). Bona l’hem feta! Antonia!
+Antonia!</p>
+<p>Antonia: (<em>Sortint ab llum encés</em>). Bona nit y bon’hora á
+tots!</p>
+<p>Rosa: Bona nit, Antonia.</p>
+<p>Antonia: (<em>Molt sorpresa</em>). Ah, ets tú, Rosa?</p>
+<p>Rosa: Jo mateixa! Sembla que us en estranyeu!</p>
+<p>Antonia: En bona fé, sí que me’n estranyo! Cóm no has vingut més
+aviat? Creu que feyas falta!</p>
+<p>Rosa: Us voleu burlar de mí, Antonia?</p>
+<p>Antonia: Deu me’n guart, filla! Seu, seu: sense fer cumpliments. Com
+si fos á casa teva.</p>
+<p>Rosa: Gracias per l’atenció, mestressa.</p>
+<p>Antonia: Disposa y mana.</p>
+<p>Rosa: Jo pogués! Passaríau la porta desseguida!</p>
+<p>Antonia: Vès que no te la fassi passar jo, la porta!</p>
+<p>(<em>Exaltantse</em>).</p>
+<p>Teresa: (<em>Suplicant</em>). Tía!</p>
+<p>Antonia: Quíns fums gastém, pubilla!</p>
+<p>Rosa: Aixó vos, que sembla que hi remeneu las cireras en aquesta
+casa!</p>
+<p>Antonia: No ho cregas. Te cedeixo l’honor.</p>
+<p>Teresa: Tía!… Penseu que nosaltres…</p>
+<p>Antonia: No som ningú; ja ho sé. Hem de fer els honors á la senyora:
+tens rahó. Tú, Eloy: acosta una cadira per la Rosa.</p>
+<p>Eloy: Jo, una cadira? Jo, una cadira? Ux! Ux! la donota! La mala
+dona!</p>
+<p>Rosa: De quí has aprés aquestas paraulotas, beneyt?</p>
+<p>Antonia: Oh, y tal! Treute la gorra… Sents que’t dich? Treute la
+gorra!</p>
+<p>Rosa: Y per qué no?</p>
+<p>Eloy: Jo, beneyt? Jo, beneyt? Vos sou la beneyta!… Y la lladre!… Y
+tot… Maliatsiga!</p>
+<p>Rosa: (<em>Se’l mira amenassadora. Després esclata á riure</em>).
+Sort que’m fas llástima!</p>
+<p>Antonia: Y ab rahó que te’n deu fer de llástima!</p>
+<p>Rosa: Pero vos no me’n feu gota! Y si veníu en só de guerra, no seré
+jo la que us demani pau! Vaja, qué voleu?</p>
+<p>Antonia: Que deixis en pau als morts!</p>
+<p>Rosa: La poca solta! Sempre vaig pels vius, jo.</p>
+<p>Antonia: No te’n alabis gayre. Els morts poden entrabancarte els
+passos.</p>
+<p>Rosa: No hi ha por!</p>
+<p>Antonia: Perque te las heus ab una colla de ximples. Es la teva
+sort!</p>
+<p>Rosa: Voleu escándol? Donchs vos juro que’ls vehins ens sentirán.</p>
+<p>Antonia: Tant se m’endona!</p>
+<p>Rosa: Com que no teníu res per perdre!</p>
+<p>Antonia: Lo que tú has perdut fá temps: la vergonya! Quí parla,
+Teresa? No la sents?</p>
+<p>Teresa: Prou! Prou! Poden arribar d’un moment al altre y…</p>
+<p>Rosa: Ah! Encara no han tornat del cementiri? Vetaquí per qué teníu
+tantas agallas!</p>
+<p>Antonia: Ja sé que tens qui’t defensa: no ho retreguis!</p>
+<p>Rosa: Es enveja ó pietat?</p>
+<p>Antonia: El teu ofici me’n fá molt poca d’enveja!</p>
+<p>Rosa: Es més honrat que’l vostre!</p>
+<p>Antonia: Aixó ja es massa! (<em>Va per abrahonars’hi. La Teresa la
+reté</em>).</p>
+<p>Teresa: Tingueu prudencia, Rosa!</p>
+<p>Rosa: (<em>Rient</em>). No he comensat pas jo…</p>
+<p>Teresa: (<em>Baix á l’Antonia</em>). No sab lo que ’s diu.
+Penseuho.</p>
+<p>Antonia: M’hi feriría!</p>
+<p>Teresa: No us ho prengueu aixís…</p>
+<p>Antonia: Tens rahó. Al cap d’avall, no es pas ella la culpable.
+(<em>Pausa</em>). Vaig á parar taula.</p>
+<p>Rosa: (<em>Mofeta</em>). Si us faig nosa…</p>
+<p>Antonia: (<em>Contenintse</em>). A mí si que…</p>
+<p>(<em>Entra y surt parant taula. Pausa</em>).</p>
+<p>Rosa: (<em>A la Teresa</em>). Quína dona més estranya!</p>
+<p>Teresa: Es molt bona, la tía!</p>
+<p>Rosa: Pero mossega…</p>
+<p>Antonia: Deu ser tart…</p>
+<p>Teresa: Jo me’n vaig. Ja m’he entretingut massa.</p>
+<p>Antonia: Espera que vingan. No’m deixis sola.</p>
+<p>Teresa: Paciencia!… (<em>S’havía alsat y torna á seure</em>).</p>
+<p>Rosa: Parla com si no hi quedés ningú, l’Antonia!</p>
+<p>Teresa: No hi torném!</p>
+<p>Rosa: Donchs callo.</p>
+<p>Teresa: Aixís, dona. Seyeu.</p>
+<p>Rosa: Bé tindrém de ferho. (<em>Agafa la cadira baixa ahont s’asseya
+avans l’Eloy</em>).</p>
+<p>Eloy: (<em>Adonantsen, reté la cadira furiós</em>). Au!… Au! Es meva
+la cadira!</p>
+<p>Teresa: Agafeune un’altra.</p>
+<p>Rosa: Ara hi corro! Si us voleu riurer de mí entre tots, s’heu ben
+errat de comptes! Deixa la cadira!</p>
+<p>Eloy: Au! Es meva! Au!… Seyeu á terra vos!</p>
+<p>Rosa: Deixam ó’t pego! (<em>Lluitant per péndreli</em>).</p>
+<p>Teresa: Rosa!</p>
+<p>Rosa: No? Donchs me dona la gana!</p>
+<p>(<em>Deixa de lluytar y s’asseu pacíficament</em>).</p>
+<p>Antonia: Quínas ganas de moure brega!</p>
+<p>Rosa: Sou vosaltres! Y aquest beneyt ha aprés bé la llissó. Pero no
+li valdrá!</p>
+<p>Eloy: Es meva la cadira! Au! Au!</p>
+<p>(<em>Plorós, fora de sí, s’esforsa en péndreli</em>).</p>
+<p>Rosa: Si’m fas caure, sabrás com me dich!</p>
+<p>Teresa: Seu en un’altre, Eloy!</p>
+<p>Eloy: Es la meva! Es meva aquesta cadira!</p>
+<p>Rosa: Ets tossut!</p>
+<p>Antonia: Y tú tossuda!</p>
+<p>Rosa: Tot aixó ho sabrá en Jaume. M’heu pres per sach dels cops
+aquesta nit!</p>
+<p>Eloy: En Jaume? En Jaume? Es de la mare el pare! La cadira! Au! Es
+meva!</p>
+<p>Rosa: No l’haurás: té!</p>
+<p>(<em>Repapants’hi ben bé</em>).</p>
+<p>Eloy: Maliatsiga!… Donota! Mala dona! Ux!…: Es meva! Ux!…</p>
+<p>Rosa: Calla, ó…</p>
+<p>Eloy: Lladre!</p>
+<p>Rosa: Calla’t dich!</p>
+<p>(<em>Molt exitada</em>).</p>
+<p>Eloy: Lladre!… Es de la mare’l pare!</p>
+<p>Rosa: (<em>Plantantli bofetada</em>). Y aixó es ben teu!</p>
+<p>Eloy: Maliatsiga! (<em>Trenca á plorar furiós</em>).</p>
+<p>Teresa: (<em>Indignada</em>). Rosa!</p>
+<p>Antonia: Y déixala! Què’t pensavas? Per alguna cosa li será marastra!
+Ja comensa pegant, no ho veus?</p>
+<p>Rosa: (<em>Dirigintse á l’Antonia</em>). Y vos…</p>
+<p>Eloy: (<em>Enlayrant la cadira</em>). Us haig de trencar el cap!</p>
+<p>Teresa: (<em>Deturantlo ab travalls</em>). Eloy! Eloy!</p>
+<p>Eloy: Lladre!… Lladre!… Mala dona! Donota! Ux! Ux! Quin fástich!…</p>
+<p>Rosa: Treyeumel del davant, ó’l mataría!</p>
+<p>Eloy: Matar? Matar? A vos vos mataré. Quatre pams sota terra vos…
+Lladre!</p>
+<p>Antonia: Comensas massa d’hora á ser mestressa; creume, Rosa. Has de
+buscarte un pinxo que’t defensi si vols manar aquí! (<em>Entran en Jaume
+y en Quirse preocupats y silenciosos</em>). Ja son aquí.</p>
+<p>(<em>Corrent á calmar á l’Eloy</em>).</p>
+<p>Rosa: Y sí que’m defensarán; ja sabreu dirmho! (<em>Corrent á en
+Jaume</em>). Jaume!</p>
+<p>Antonia: El pare, Eloy. Calla…</p>
+<p>(<em>L’Eloy queda parat com si l’haguessin arruixat ab aigua freda.
+Tota l’energía d’avans desapareix de sobte y somriu
+estúpidament</em>).</p>
+<p>Eloy: El pare… Sí…</p>
+<p>Teresa: No las puch veurer aquestas cosas!</p>
+<p>(<em>Surt á l’entrada</em>).</p>
+<p>Rosa: Jaume!</p>
+<p>Jaume: Ah, ets tú?</p>
+<p>Rosa: Perdóna que fins ara…</p>
+<p>Jaume: Sí, sí; deixam tranquil…</p>
+<p>Quirse: (<em>Entrant al menjador y adonantse de la conversa,
+murmura</em>). El corp… El corp!… Sempre els corps!… Pobre Mariagna!</p>
+<p>Antonia: (<em>A Quirse</em>). Voleu sopar?</p>
+<p>Quirse: No encara… No ho veyeu?</p>
+<p>(<em>Somriu amargament, signant á la parella</em>).</p>
+<p>Antonia: Hi ha hagut alguna cosa?</p>
+<p>Quirse: Els corps ens han seguit… Sentiu com xisclan? Pobre
+Mariagna!</p>
+<p>Eloy: Avi…</p>
+<p>Quirse: Vina fill meu, vina. Deixemlos á n’aquets.</p>
+<p>Antonia: Y el sopar?</p>
+<p>Quirse:: Ja soparém mes tart. Deixeu que fugi l’aucellot negre!</p>
+<p>Eloy: La mare…</p>
+<p>Quirse: Es al cel, la pobreta! Y agafantlo per un bras suspira: Aném
+dalt, Eloy; aném. Com l’anyorarém tots dos á la pobre mare!</p>
+<p>(<em>Desapareixen escala amunt</em>).</p>
+<p>Antonia: Donchs m’arrivo fins á casa… (<em>A en Jaume</em>). Ja
+torno.</p>
+<p>Jaume: Feu, Antonia, feu.</p>
+<p>Antonia: (<em>Trovant la Teresa á l’entrada</em>). M’acompanyas?</p>
+<p>Teresa: Sí… (<em>Als de dintre</em>). Bona nit!</p>
+<p>Jaume: Y gracias de tot, Teresa.</p>
+<p>Teresa: No val la pena. (<em>A l’Antonia</em>). No tornareu, vos?</p>
+<p>Antonia: Aixís que puga…</p>
+<p>(<em>Signant á la Rosa, y volguent dir: quan ella hagi marxat. Se’n
+van la Teresa y l’Antonia. Pausa</em>).</p>
+<p>Jaume: (<em>Enérgich</em>). Bé, qué vols tú?</p>
+<p>Rosa: Jo… venía…</p>
+<p>Jaume: (<em>Ab ironía</em>). Vens á donarme’l pésam?</p>
+<p>Rosa: Cóm me parlas avuy?</p>
+<p>Jaume: Digas: qué vols?</p>
+<p>Rosa: Veig que’t faig nosa. Tornaré quan s’hagi fos la boyra que
+portas al cervell.</p>
+<p>Jaume: Es massa espessa per fondres.</p>
+<p>Rosa: Qué vols dir?</p>
+<p>Jaume: Res…</p>
+<p>Rosa: Adeu, donchs.</p>
+<p>Jaume: Adeu! Es lo millor que pots fer: anárten.</p>
+<p>Rosa: ’M treus…</p>
+<p>(<em>Portantse’l mocador als ulls, se’n va poch á poch. Després se
+tomba observant. En Jaume queda pensatiu, ab el cap baix y els brassos
+cayguts. Pausa</em>).</p>
+<p>Jaume: (<em>Com parlantse á sí mateix</em>).</p>
+<p>Morta…</p>
+<p>Rosa: (<em>Molt baix, el crida</em>). Jaume… (<em>Ell no contesta.
+Ella torna mes fort</em>). Jaume.</p>
+<p>Jaume: Encara? Déixam, t’he dit!</p>
+<p>Rosa: Escóltam, Jaume… Ja ho sé que no he cumplert ab tú. Jo havía de
+venir quan ella era aquí…</p>
+<p>Jaume: (<em>Com l’altre vegada</em>). Morta…</p>
+<p>Rosa: (<em>No capintne’l sentit</em>). Sí, morta… Pero ja ho veus: no
+he gosat… Perdónam!</p>
+<p>Jaume: Te feya por?</p>
+<p>Rosa: Por? De qué?</p>
+<p>Jaume: Es que’n feya de por, creume. Era blanca com la cera y
+tenía’ls ulls oberts…</p>
+<p>Rosa: No m’espantan els morts.</p>
+<p>Jaume: Donchs jo tremolo de cap á peus! (<em>Petant de dents y
+estenent la má tremolosa</em>). Mira.</p>
+<p>Rosa: Pobre Jaume! No hi havías d’anar al cementiri!</p>
+<p>Jaume: (<em>Sech</em>). Perqué?</p>
+<p>Rosa: Perque… t’has conmogut massa.</p>
+<p>Jaume: (<em>Amargament</em>). Te’n rius?</p>
+<p>Rosa: (<em>Desconcertada</em>). Jo?</p>
+<p>Jaume: (<em>Repetint las paraulas maquinalment</em>). Perque t’has
+conmogut massa… Está de broma la Rosa, com hi ha Deu!</p>
+<p>Rosa: No t’entench… (<em>Ell la contempla ab expressió
+indefinida.</em>) (<em>Pausa. Després parla decidit</em>).</p>
+<p>Jaume: No fassis més comedia, Rosa! Digas que te n’alegras de la mort
+de la Mariagna!</p>
+<p>Rosa: Y ara! ’T tornas boig?</p>
+<p>Jaume: Dígaho! Vull que ho digas! Perque t’ho llegeixo en els ulls!
+Perque ho endavino en tots els teus gestos! (<em>Agafantla per las
+mans</em>). Dígaho! Dígaho!</p>
+<p>Rosa: Que téns? Tota m’espantas!</p>
+<p>Jaume: La meva Rosa! La meva Rosa! Dígam que te n’alegras! Que aixís
+ets meva, ets més meva que may!</p>
+<p>Rosa: Jaume! Jaume!</p>
+<p>(<em>Deixantse amanyagar. Ell l’acarona furiosament</em>).</p>
+<p>Jaume: Oy qu’era una nosa per nosaltres aquella… dona? Mírat ara: á
+casa meva mateix, á casa d’ella, te tinch entre els meus brassos!</p>
+<p>Rosa: (<em>Mirantlo fixo, victoriosa y rient</em>). No t’agrado?
+(<em>Ell fá per apartarla, pero ella li llensa’ls brassos al coll</em>).
+Jaume!…</p>
+<p>Jaume: (<em>Furiós, com si l’haguessin punxat, la rebutja ab
+despreci</em>). Vés, deixam! Que ofegan els teus brassos! Ens han ofegat
+á tots!… A tots!</p>
+<p>Rosa: (<em>Mirantsel ab espant</em>). Jaume…</p>
+<p>Jaume: Riu, perduda, riu! Cantemli unas absoltas de riallas á la
+pobre Mariagna y al fillet que venía! (<em>La Rosa, no sabent que dir ni
+que pensar, va escorrentse cap á l’entrada</em>). Tens rahó: m’he
+conmogut massa al cementiri!… No’n fassis cabal.</p>
+<p>Rosa: Bona nit.</p>
+<p>Jaume: Rosa!</p>
+<p>Rosa: Me’n vaig. Ja’ns veurém un altre día: quan sigas el Jaume
+d’avans. Avuy ets com una criatura. Per xó’t perdono.</p>
+<p>Jaume: No te’n demano de perdó!</p>
+<p>Rosa: Dormir de gust!</p>
+<p>(<em>Anantsen</em>).</p>
+<p>Jaume: Vina! (<em>Corrent á ella y agafantla pels brassos</em>). Vull
+que’t quedis encara, sents? Vull dirte tot lo que’m sento aquí. Vull
+que’m comprengas y’t vull compendrer… Que jo may t’he conegut
+encara!</p>
+<p>Rosa: Desvariejas…</p>
+<p>Jaume: Avuy sento com si m’arrenquessin una vena dels ulls y vull que
+m’ajudis a acabar d’arrencármela! Vina!</p>
+<p>Rosa: Deixam! Deixam! O cridaré.</p>
+<p>Jaume: Crida tant com vulgas! Ara ray, que’ls que temían sentirnos no
+hi son! Jo’t vull coneixer, Rosa!</p>
+<p>Rosa: Ves á reposar, Jaume: que ho endavino que necesitas repós!</p>
+<p>Jaume: Si’n necesito! No ho sabs prou, encara!… Aixó vull. Reposar,
+encara que siga massa tart pera reposar… Vina aquí, á la claror!</p>
+<p>Rosa: Que’m fás mal!…</p>
+<p>Jaume: Aixís, que’t vegi. Que diuhen aquets ulls? Jo may ho he sabut
+que deyan… Fins ara no comenso á endavinarho… Que n’hem fet de mal tu y
+jo! Que me n’has fet de mal!</p>
+<p>Rosa: Jaume…</p>
+<p>Jaume: Mira aquesta casa: es freda y buyda… S’hi sent el fret de la
+mort. Jo’l sento al moll dels ossos…</p>
+<p>Rosa: Tota m’esglayas…</p>
+<p>Jaume: Y si’m vegessis de dintre, Rosa! Tu no pots saberho lo que ha
+passat en mí!… He vist á la Mariagna al cementiri: era mes blanca que
+may y tenía las mans encarcaradas sobre el ventre com protegint al fill
+que duya á las entranyas…</p>
+<p>Rosa: (<em>Fent per lliurarse d’ell.</em>) Prou! Prou!</p>
+<p>Jaume: Tant que l’havía desitjat de sempre un fill per estimar!… Y
+ara que venía, ara que la Mariagna me’l duya plena de goig, tu y jo’ns
+hem ajuntat per enterrarlo avans de neixer…</p>
+<p>Rosa: Deixam!…</p>
+<p>Jaume: L’haguessis vista á la pobre Mariagna aquestos días! Temía
+alguna cosa… Se neguitejava com si pressentís alguna cosa esgarrifosa…
+Jo crech que no se sentía ab forsas per sobreviurer al fill y tremolava
+de deixarlo sol entre nosaltres… Ens coneixía massa!</p>
+<p>Rosa: Prou!</p>
+<p>Jaume: (<em>Sempre mes exaltat, mirantla fixo y retenintla
+fermament</em>). Y se l’ha endut ab ella, pobre mare!… Per nosaltres,
+per nosaltres no ha nascut el meu fill! Per vergonya y temensa de
+nosaltres no ha gosat obrí’ls ulls!… Ah, malehida!</p>
+<p>Rosa: Ets boig!… Ets boig! Deixam, ó crido!</p>
+<p>Jaume: Crida, lladre! Crida! Acaba de robarmho tot! Crida fins á
+escanyarte!</p>
+<p>Rosa: M’has dit lladre!</p>
+<p>Jaume: Lladre de la meva dignitat! Lladre de la pau del meu esperit.
+Tot m’ho has prés!… Tot, malehida!… M’has tornat com un ombra dolorosa
+de lo qu’era… Lladre! Lladre!</p>
+<p>Rosa: (<em>Cridant</em>). Quirse! Antonia!</p>
+<p>Jaume: Calla, ó t’ofego! (<em>Amenassador</em>).</p>
+<p>Rosa: (<em>Lluytant tremolosa</em>), No…</p>
+<p>Jaume: Y tu, qué m’has donat en cambi? Ni una gota d’amor!… Ni una
+guspira d’esperit!</p>
+<p>Rosa: (<em>Lliurantse d’ell ab un suprem esfors. Pausa</em>). Aixís
+me tractas! Ben fet: no’m queixo. M’está bé, per béstia! Pero te’n
+recordarás!</p>
+<p>Jaume: Vesten…</p>
+<p>(<em>Ella, tota roja, s’arregla els cabells y ’s posa en ordre el
+vestit</em>).</p>
+<p>Rosa: Sí, no’t faré més nosa. Deuhen haverte donat una mala beguda…
+Ets un gos rabiós.</p>
+<p>Jaume: Vesten.</p>
+<p>Rosa: Te fá por sentirme? Fins ara has xerrat tú y garlaré fins que’m
+dongui la gana!</p>
+<p>Jaume: Vesten, ó…</p>
+<p>(<em>Alsantse furiós</em>).</p>
+<p>Rosa: Aixís, pégam. No més te falta aixó. Pégam, home, qué esperas?
+No’m sentirás ni una queixa: tot m’ho tinch merescut, per ximple! Ja’m
+servirá d’experiencia. Pégam, home! Qué fas parat?</p>
+<p>Jaume: Vols desesperarme…</p>
+<p>Rosa: Pobrissó!… Aixís me pagas tants anys d’estimació malaguanyada!
+Pero no m’enganyas, hipócrita! Estás cansat de mí fá temps y la mort de
+la Mariagna t’ha servit per fer un pas de comedia.</p>
+<p>Jaume: (<em>Indignat</em>). Prou! Surt de casa!</p>
+<p>Rosa: Aixó vols, dígaho clar. Si sembla estrany que no ho hagi
+conegut avans!… Aquest trasto de l’Eloy ja ha comensat la feyna
+amenassantme ab una cadira. Ha repetit tota las paraulas apresas de la
+seva mare. Ella us ha encomanat la rabia á tots!… (<em>Rient</em>). No
+n’hi ha per tant!… No n’hi ha per tant! Ja’t deixaré á las bonas: Pero
+te’n recordarás: t’ho juro. De tot, de tot lo que m’has dit te’n
+recordarás. Com si jo’n fos la culpable de la mort de la Mariagna!
+(<em>Rient de nou</em>). No’m fassis riure!</p>
+<p>Jaume: Vesten, Rosa!</p>
+<p>Rosa: Esperat, esperat!…</p>
+<p>Jaume: Vesten! No’t vull veure may més!</p>
+<p>Rosa: Ja me’n cuydaré de que no’m vegis!</p>
+<p>Jaume: Surt d’aquesta casa, malehida!</p>
+<p>Rosa: Y si no’m dongués la gana?</p>
+<p>(<em>Encarants’hi</em>).</p>
+<p>Jaume: A empentas y rodolóns ne surtirías. (<em>Fora de sí, l’empeny
+cap á l’entrada. Ella se’n va rient</em>). No’t vuy veure may més!… May
+més!…</p>
+<p>(<em>Atret per la cridoria, poch avans de acabar la escena ha
+aparescut en Quirse silenciosament en els últims grahóns de l’escala. En
+el seu rostre s’hi ha reflexat una gran emoció y una gran sorpresa. Al
+sortir la Rosa, empesa per en Jaume, romp á plorar y demana:</em>)</p>
+<p>Quirse: Tú? Tú la treus?</p>
+<p>Jaume: (<em>Adonantse d’ell y baixant el cap</em>). Pare…</p>
+<p>Rosa: (<em>Boy anantsen, romp en una gran rialla</em>). T’has tornat
+boig, ja ho veig!</p>
+<p>Quirse: Oh, santa bogería que’ns salvarás encara!</p>
+<p>Jaume: (<em>Deixantse caure en una cadira rendit</em>). Tot s’ha
+acabat per sempre! (<em>Surt l’Eloy murmurant:</em>)</p>
+<p>Eloy: Mare… Mare…</p>
+<p>Quirse: Si hagués sigut aquí la pobre mártir! Oh, si t’hagués sentit
+com t’he sentit!…</p>
+<p>Jaume: (<em>Sanglota</em>). Jo l’he morta… Jo l’he morta!</p>
+<p>Quirse: No ploris, fill meu; no ploris. Qu’ella’t perdona desde’l
+cel!</p>
+<p>Eloy: Mare!… Jo vull la mare!</p>
+<p>Jaume: L’he assessinada sense pietat! He assessinat á la mare
+ignocenta y al fill indefens!</p>
+<p>Quirse: Jo’ls veig als dos somriure en mitj dels ángels…</p>
+<p>Jaume: M’han deixat sol per sempre!</p>
+<p>Quirse: Jaume, no! T’ha deixat al seu fill perque l’estimessis com
+ella l’estimava!</p>
+<p>(<em>Li alsa el cap ab las mans tremolosas</em>).</p>
+<p>Eloy: (<em>Plorós, anant d’una banda al altre</em>). Mare…</p>
+<p>Quirse: Mira, Jaume: mira el pobre aborrit com l’anyora!…</p>
+<p>Jaume: Mariagna!</p>
+<p>Quirse: Es el seu fill! Es el fill dels vostres amors!</p>
+<p>Jaume: Oh, sí… (<em>En Jaume, després d’un moment de repulsió,
+l’abrassa. Ell somriu ple de sorpresa</em>). Soch el teu pare, Eloy!</p>
+<p>Quirse: Fesli un petó. (<em>A l’Eloy que’l besa somrient</em>).
+L’estimas?</p>
+<p>Eloy: (<em>Estúpidament</em>). Sí…</p>
+<p>Jaume: Perdónam! (<em>Infinitament penedit, cau de genolls</em>).
+Perdónam!…</p>
+<p>Eloy: Sí…</p>
+<p>(<em>Pare y fill quedan abrassats</em>).</p>
+<p>Quirse: (<em>Inefablement, ab els ulls plens de llágrimas</em>).
+Si’ls vegessis, Mariagna!…</p>
+<p>Teló</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75579 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75579-h/images/cover.jpg b/75579-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..8aba0f1
--- /dev/null
+++ b/75579-h/images/cover.jpg
author	nfenwick <nfenwick@pglaf.org>	2025-03-10 11:21:04 -0700
committer	nfenwick <nfenwick@pglaf.org>	2025-03-10 11:21:04 -0700
commit	17fb1f891523d4a047e93075ced393e5270286f0 (patch)
tree	46f663ce4242246efbf4cfdfec19e92f0adb1c72 /75579-h