6 files changed, 1214 insertions, 0 deletions
diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..d7b82bc
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,4 @@
+*.txt text eol=lf
+*.htm text eol=lf
+*.html text eol=lf
+*.md text eol=lf
diff --git a/75308-0.txt b/75308-0.txt
new file mode 100644
index 0000000..bd29a04
--- /dev/null
+++ b/75308-0.txt
@@ -0,0 +1,544 @@
+
+*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 ***
+
+
+
+# La pena de mort
+
+Gabriel Alomar
+
+1912
+
+
+`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis 
+Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la 
+Llengua Catalana.`
+
+> Aquest treball fou llegit en el *Congrès de la Llibertat*, celebrat a
+> Barcelona en el mes de febrer de 1912, i en el qual l'autor era ponent
+> del tema LA PENA DE MORT
+
+## I
+
+La pena de mort es, jurídicament, la reducció d'una costum a dret; i no
+l'aplicació d'un principi racional de dret a l'exercici d'una
+civilització. Es la persistencia d'un fet anterior a tota vera cultura
+social; d'un fet entre individus qui no compten amb la mutual garantía
+d'un organisme colectiu, embrionari de la Ciutat. Es, en fí, com la
+religió, com el culte, una persistencia plebeia de l'element
+tradicional, de l'element multitut, en mig de les cultures constituídes
+per la dictadura espiritual de les seleccions.
+
+En aquest ràpid estudi sobre la pena de mort, vull tractar separadament
+el dret i el fet.
+
+## II
+
+La pena de mort com a dret (pseudo-dret), es originariament la
+consagració d'un instint humà, de una passió individual, per la
+societat: es la jurisprudencia de la venjança. De manera que l'expressió
+vindicta pública expressa bé la naturalesa íntima de tal sanció. El fí
+de la pena de mort, entesa així, es doble: en l'aspecte que'n diríem
+immaterial, teòric, es la satisfacció de la justicia ofesa; en l'aspecte
+material, pràctic, es l'exemplaritat, l'evitació dels crims futurs que
+puguin cometre'ls altres homes, l'ús del terror suprem an el crim
+exercit per la societat pera impedir el crim exercit per l'individu.
+
+L'idea mitològica de la Justicia persisteix ben viva entre nosaltres. La
+Justicia-Astrea, Themis o Nèmesis, es encara una deesa. I la pena de
+mort es, sense metàfora, el sacrifici humà que se li tributa ritualment.
+Per poc que examineu la naturalesa de la pena de mort, sobre tot
+comparant-la amb totes les demés penes, la veureu com un acte religiós.
+L'execució es ben bé un rite, una missa cruenta, un veritable sacrifici,
+un aute, l'acte de desagravi a un Déu irritat. Hi ha una superstició de
+justicia satisfeta en el moment d'estupor que segueix a la consumació
+d'una mort jurídica. El butxí, pera la concepció rudimentaria de la
+plebs, es un sacerdot, el sacerdot del déu negre i temible, el sacerdot
+de la nit, qui oficía, com els seus innombrables avantpassats, pera fer
+caure sobre la testa de la víctima (com un boc emissari), els desastres
+que menacen tota una colectivitat, agenollada d'esglai davant el
+patíbol-altar. Hi ha, en l'aire, en aquells instants, com una divina
+voluntat de sang, dolor i mort, qui se complau en la víctima i satisfà
+la sed roja del Déu-mal. Ah! Tal volta en aquesta curiosa i contubernial
+aliança entre'l butxí i el sacerdot, en aquesta defensa obstinada de la
+pena de mort pel catolicisme, hi ha una herencia dels cultes primitius,
+transmigrats a les nostres ares desde l'Antic Testament i a travers el
+concepte del Calvari entès com a divinització d'un parricidi expiatori,
+necessari pera castigar en el cap d'un Déu els crims de tota una
+humanitat. I ademés, s'ha pogut contemplar, per exemple, en diverses
+hores doloroses de Barcelona, l'idea de la pena de mort com a desagravi
+a la Justicia ofesa per urbicidis misteriosos, com a necessitat de sang
+expiatoria, de cap d'escarment, fos quina fos la culpabilitat provada de
+les víctimes. Així la pena de mort es l'anell de Polícrat; la vida del
+reu s'ofereix com un rescat pera conjurar els mals futurs; es la
+presentalla del dolor i la mort de un home pera que ell pagui per totes
+les compensacions de la justicia immanent i oculta.
+
+L'última pena, als ulls del qui l'observa bé, es una mena d'antropofagia
+ritual. La societat ---no ja l'individu,--- devora la seva víctima pera
+satisfer un dever imposat per la divina justicia. Hi ha, en lo
+invisible, unes balances, aquelles famoses balances amb que'ls déus
+egipcis d'ultratomba pesaven les ànimes, com el Miquel de la superstició
+catòlica, o aquelles altres balances simbòliques amb que se pinta a la
+Themis greco-llatina; i el cap del condemnat, caient en el platet,
+restableix l'equilibri, l'idea de just, d'igual, de nivellació violenta.
+Veieu el selvatjisme atàvic de la penalitat de mort?
+
+Mireu ara l'espectacle de l'execució. Aquí la justicia primitiva,
+fent-se plàstica, esdevé tragedia, representació, mite escenificat. El
+terror opera en l'ànima dels espectadors com una emoció educativa,
+estètica en el veritable sentit, això es, excitadora dels nervis pera
+produir una vibració modificadora de la sentimentalitat. Les cultures
+solen tenir, en els llurs origens, una mena d'espectacles nacionals qui
+són, intencionalment o no, escoles de les respectives ciutadaníes. Així
+el Circ romà. Així les nostres corridas de toros. Així els autes de fe
+se usaven a vegades formant part de programes de festes, com en el
+casament dels monarques. Així són avui les execucions públiques en els
+paísos ont encara són celebrades al bell mig de la plaça, com a França.
+I en aquells altres paísos ont són consumades en l'interior de les
+presons, com Anglaterra i Espanya, roman de totes maneres l'espectativa
+malsana, melodramàtica, de la noticia, l'imaginar dels moments
+horrorosos de la capella, la visió, en fí, de la bandera negra en el cim
+de la porta tràgica... Hi ha en aquestes costums un sadisme social ont
+pren delectacions de dolor la turba espectacular; hi ha una aura
+d'impietat i d'homicidi qui escampa sobre la multitut de testes un
+contagi de maldat i de violencia. Es l'exemplaritat...
+
+L'aspecte religiós de la pena de mort va nàixer, segurament, del
+concepte de l'autoritat com a delegació divina. Si imaginem Déu com a
+propietari absolut de les vides humanes, els Reis o l'Estat ho seran
+també per representació. La pena de mort es una conseqüencia natural de
+l'absolutisme. El cadafalc, segons aquest sistema, té d'esser un signe
+de reialesa com el ceptre, també símbol de violencia en els seus
+origens. La forca i el ganivet eren, per aquesta mateixa consideració,
+emblemes de domini senyorial, en l'edat mitja.
+
+## III
+
+Vegem ara l'aspecte pràctic de la pena de mort; considerem-la, no ja
+sota un criteri de justicia, sinó sota un criteri d'utilitat. No com a
+institució jurídica, sinó com a eficacia social. Tractem, doncs, de la
+exemplaritat.
+
+Podríem representar-la en la forma d'unes altres balances: la societat
+posa davant el criminal possible l'alternativa de la mort com a pes
+equivalent a la mort; es, en realitat, una persistencia de la
+superstició teològica dita del talió. Usa el terror suprem com a element
+determinatiu en la voluntat de l'home. Però no troba, pera oposar-se an
+el crim, altre remei més que'l mateix crim, en una aplicació monstruosa
+del similia similibus. Sempre el fí de la pena, jurídicament, ha d'estar
+condicionat pel dret mateix que tracta d'aplicar. Castigar un crim amb
+la repetició agravada del mateix crim es el major dels absurdes. Amb
+quin dret, amb quina autoritat, podrà castigar l'homicidi un homicida?
+El mal se compensa amb un bé i no amb el mal. Jo no sé veure, en la pena
+de mort, més que un exemple: el de l'assassinat! Totes les agravants
+possibles se reuneixen en aqueix acte pseudo-jurídic, qui inhabilita
+pera tot exercici de dret i de política les societats que l'exerceixen.
+L'home, pera elles, no es un fí; es un medi pera que els demés homes
+prenguin exemple... Exemple de què? Exemple de que la vida humana té un
+valor relatiu i medial, i de que qualsevol matí, en un pati de presó o
+davant una multitut, un ciutadà pot esser matat amb refinada fredor, en
+la simulada conciencia d'exercir un acte august, un moviment de
+justicia.
+
+Reconstituim per un moment l'esglaiosa escena: el reu, vestit amb
+l'irrisoria hopa, lligat estretament, puja els graons de l'escala fatal.
+El ministre del Crist autoritza, sense cap protesta, sense cap reserva,
+l'execució, i en la seva mà, sarcàsticament, hi ha l'imatge d'un diví
+reu de mort... I un altre funcionari, envilit per totes les
+malediccions, fa asseure'l condemnat sobre la banqueta, li ajusta la
+argolla, roda l'aparat... Es possible, es possible, exhibir davant el
+Poble una major càtedra d'immoralitat i d'ignominia?
+
+Però l'exemplaritat de la pena de mort està judicada per l'historia. La
+pena de mort, a mesura que han avençat els temps, ha anat aplicant-se
+més rares vegades. I tant com ha anat atenuant-se la vella barbarie
+judicial, la criminalitat ha anat disminuint. La seguretat personal, el
+respecte a la vida humana són nocions qui s'han exteses entre'ls
+ciutadans a mesura que les ha acceptades el poder públic en la seva
+llegislació. L'abolició de la pena de mort es, doncs, el punt final
+d'una evolució ben clara, que pot seguir-se a travers l'historia
+contemporania. Va començar per limitar-se en general a l'homicidi la
+pena capital, que abans era aplicada, com se sab, a molts delictes
+incruents; s'ha anat seguint per excloure encara de la pena de mort els
+homicidis no caracteritzats d'assassinat, i entre aquests els no
+acompanyats de circumstancies totalment odioses. Sols en els delictes de
+caràcter polític o militar, de que tractaré més endavant, se conserva
+l'antiga rigidesa jurídica.
+
+Però continuem analitzant l'exemplaritat en la seva més directa acció:
+Quín es el públic habitual de les execucions o la turba qui sol pulular
+entorn de les presons en els díes de pena capital? Tots sabem que es lo
+més baix de les multituts plebeies, i que entre ella solen trobar-s'hi
+els professionals del crim. La flor de l'apatxisme espera, cantant, a
+les portes de la Petite Roquette de París, l'escena gratuita que li
+oferirà el darrer gest del company caigut en el moment de casar-se amb
+la viuda, com sol dir-se en l'argot carcelari, o bé treure'l cap a la
+finestra i estornudar dins el sac, com deien les munions rojes de 1793.
+Morir *crânement* en la guillotina o en el pal es, pera tal gent, una
+executoria de valentía; i al peu mateix del cadafalc germina de bell nou
+l'eterna flor del crim, regada per la sang oferta... Quín respecte voleu
+que inspiri la vida humana an el qui veu erigir-se la mort violenta com
+una obra santa, i la venjança com un dever?
+
+Recordem una vella i bàrbara costum de certes mares, qui, acompanyant
+les criatures a la visió de les execucions capitals, afortunadament
+incompreses encara per les conciencies infantils, donaven una forta
+bofetada a la galta dels nens pera fer-los recordar d'aquell acte
+horrible. Veieu aquí l'exemplaritat...
+
+Corre encara, entre'ls partidaris de la pena de mort, una antiga frase
+inepta, que es pera ells casi bé l'argument únic: parlo de la frase
+d'Alfons Karr: Que comencin els senyors assassins. Però, senyors meus,
+la resposta primera que se m'ocurreix es una monosilàbica interrogació:
+Quíns? Quíns assassins tenen de començar, els criminals vulgars, o els
+assassins legals? Jo crec que han de començar els més dignes! I com la
+societat sols pot conservar el dret a castigar mentres conservi la
+propia superioritat moral sobre'ls castigats, es evident que a la
+societat li toca començar. Què diríeu si una nació civilitzadora usés,
+en la guerra contra barbres o selvatges, els mateixos procediments
+bèlics de aquests? Diríeu que ha perdut, ipso facto, el seu dret
+d'interventora, perquè ha deixat de tenir superioritat social. Doncs la
+societat es l'eterna interventora, encarregada de civilitzar les costums
+de crim, qui són a manera de pululacions de selvatges en l'interior de
+les nostres Ciutats.
+
+El dret dels individus està limitat per l'interès social. Tot seguit que
+l'individu deixa d'esser home social, la societat podrà interceptar-li
+les seves relacions lliures amb la societat, pera que'ls demés individus
+no sofreixen en la propia llibertat. Però també, inversament, el dret
+social està limitat pel dret individual. La societat no pot deixar
+d'esser-ho, so pena de perdre tot dret. I com la seva obligació primera
+es garantir la vida, per això la pena de mort està fora dels seus drets.
+Si el seu dret es limitat, no podrà mai aplicar una pena ilimitada; no
+podrà privar de la vida, ni les privacions que de la llibertat imposi
+podran mai esser perpetues.
+
+El dret de repressió social es una llei de guerra entre la societat i
+l'individu. Està bé. Però, com tota guerra, ha de tenir les seves lleis.
+La societat, pera reprimir les infraccions del dret, podrà recórrer an
+els medis de violencia necessaris pera apoderar-se de la persona de
+l'infractor, si precisa. Però en quant aquest sía reduit a presó,
+aleshores l'ampara la llei, protectora de tots els presoners de guerra,
+en la nostra civilització. La seva llibertat està en mans de la llei;
+però la seva vida es sagrada per ministeri de la llei. La pena de mort,
+en conseqüencia, equival a l'execució dels presoners, sistema de guerra
+abandonat per totes les nacions civilitzades. Es l'execució dels
+presoners en la guerra entre individu i societat.
+
+Però hi ha, contra la pena de mort, un argument pera mí decisiu: la pena
+de mort repugna absolutament a la conciencia social. Anem a veure: tota
+acció ha de tenir la seva responsabilitat. Doncs bé: l'acció pena de
+mort es totalment irresponsable. Hi ha, davant les execucions, un cas
+flagrant de covardía social. La societat no's limita a esser crudel amb
+la víctima; es també covarda davant les responsabilitats. Quín ciutadà
+vol recabar pera sí l'imputabilitat de l'execució? Quan una multitut es
+responsable, cap dels individus qui la formen se sent amb
+responsabilitat. Es un còmode sistema de inhibició. La culpa colectiva
+allibera de les culpes personals. En la vetlla de les execucions, el
+poble clama per l'indult, clama perquè sía alliberat de l'ira del poble,
+en nom de la voluntat del poble, l'home que sols el poble matarà! Voleu
+contrassentit més monstruós? Jo crec que'l clam de perdó qui s'eleva de
+tots vents en aquelles diades negres, en les ciutats veritablement
+civilitzades, es un eco del remordiment espargit entre les multituts,
+diluit infinitesimalment en la mar de testes humanes, totes
+coparticipants en una culpa qui a cada ànima li sembla més petita perqué
+cada ànima la sent dividida entre tota l'humanitat. Cada ciutadà té una
+mà seva posada en l'instrument de suplici, i cada un sent la seva part
+d'assassinat. I pera netejar-se completament d'aqueixa culpa, els homes
+han trobat la figura d'una altra horrible víctima o boc emissari en qui
+descarregar la responsabilitat ambient que tothom rebutja: i aquesta
+víctima es el butxí. Però el butxí ja's cuida de dir sacramentalment que
+no es ell qui mata, sinó la llei... La llei, còmoda paraula,
+personalització idolàtrica d'una lletra qui no té cap eficacia si no
+expressa una voluntat de poble qui la dictà, com trassumpte d'una ànima
+nacional. El llegislador qui votà la llei de mort, el cap d'Estat qui va
+sancionar-la, el ciutadà qui va aplaudir-la, el ministre qui va
+proposar-la, el fiscal qui la demana, el magistrat qui la dicta, tots se
+consideraríen deshonrats si haguessin d'aplicar-la personalment i
+abandonaríen les llurs investidures pera no fer-ho. Més encara: tots
+ells rebujaríen indignats la mà de l'executor, pera no tacar-se
+d'ignominia. Veieu l'injusticia que això representa? Veieu l'hipocresía
+que això significa? Com podem creure que creguin acte de justicia
+aquella justicia que demanen, el compliment de la qual deshonra pera
+sempre an el ministre qui l'exerceix?
+
+Per això la personalitat de l'executor, tant suggestiva pera aquella
+recerca d'antítesis estètiques que fou el romanticisme, té una
+literatura propia, genuina, privativa, un aspecte de satanisme poètic, i
+el seu nom de rèprob, qui paga les negrors de tota la conciencia social,
+s'uneix an el dels paries cantats per la mussa dels romàntics, en les
+estrofes d'Espronceda, en les ironíes de Heine, en les fantasmagoríes de
+Víctor Hugo, el gran patriarca de tots els abolicionistes del patíbol,
+junt amb Lamartine. I per contracop, el romanticisme de reacció
+absolutista idealitza el butxí com a pedra angular de l'edifici social,
+en les pàgines inhumanes de De Maistre, creador de lo que podríem
+anomenar patibulisme.
+
+## IV
+
+Seguint la moderna evolució del dret penal, la pena de mort, com a
+doctrina jurídica, ha hagut de evolucionar també, i aleshores els
+tractadistes, veient la fallida dels arguments tradicionals en favor del
+patíbol, s'han vist precisats a cercar-ne d'altres més conformes amb la
+fòrmula penal de la hora. Desde'l concepte històric de la pena com a
+satisfacció espiritual de la justicia ofesa, el dret ha passat a l'idea
+de defensa social pura i simple o a l'idea (més humana) de correcció del
+delinqüent. No cal aturar-se a considerar l'absoluta incompatibilitat
+entre la pena de mort i el sistema correccional. Ens queda doncs,
+únicament, considerar la veritablement inhumana teoría qui vol fer
+compatibles la pena de mort com a sanció amb la doctrina de l'absoluta
+irresponsabilitat del delinqüent. Pera aquesta coneguda escola penal del
+determinisme ètic, la pena de mort es una extirpació del membre social
+podrit, es l'aniquilament del criminal com una fera, no en vista de la
+seva conciencia de crim, sinó en vista del perill social que implica. No
+crec pas que hi hagi en el nostre capdal de doctrina contemporania una
+més inhumana i vergonyosa concepció. Si el criminal es sempre un
+vesànic, un boig, un anormal, creencia de la qual en certa manera
+participo, aleshores el crim de la societat qui'l mata sería el
+veritable crim, exercit amb responsabilitat i conciencia. I si en tal
+cas proclamem lícita la pena de mort, s'ha d'aplicar-la també an els
+bojos homicides, o an els malalts atacats de malures infeccioses,
+d'epidemies, com a homicides inconscients de la societat. I si la
+reclosió en les presons no es garantía perfecta pera'l reste dels
+ciutadans, la llògica implica que tampoc ho són els hospitals, els
+manicomis, els llatzarets, les quarentenes!
+
+## V
+
+He parlat, fins ara, de la pena de mort com a dret. Dedicaré quatre
+paraules a la pena de mort com a fet. I, per de prompte, me fixaré en
+una consideració que crec veritablement capital: l'última pena no recau
+exclusivament sobre'l condemnat; recau, amb més extensió i tal volta amb
+més intensitat, sobre la seva familia, es dir, sobre innocents. Perquè
+la mort es una contingencia horrorosa pera'l ciutadà a qui se li aplica;
+però hi ha encara un dolor més fort pera molts: l'execució d'un fill! Es
+que no hi ha pares, es que no hi ha, sobre tot, mares qui posaríen
+voluntariament el cap sota l'instrument de suplici pera salvar la vida
+dels fills? Aquí teniu una altra suprema i vitanda immoralitat d'aqueixa
+llei iniqua. I no sols es un torment moral esglaiós aquest qui fa una
+Dolorosa de cada mare, sinó que, ademés, la societat, impía, inexorable,
+redueix a l'interdicte d'una deshonra perpetua el nom mateix de la
+familia del reu, en una excomunió infamant i definitiva.
+
+Com a fet, cal dir també que la pena de mort es una violació sacrílega
+de lo incognoscible, i posa una mà profana en el domini de l'infinit. Es
+que l'home pot desterrar l'home a la no existencia o a les existencies
+tenebroses i desconegudes de més enllà? Es que, pera els qui creguin en
+Deu, pot esser lícit que l'home faci obra reservada a Deu, destruint una
+vida abans del terme natural? Es que pot alçar-se aquest vel terrible
+sense que l'acte de qui ho faci sía comparable an el sacrilegi simbòlic
+dels qui aixecaren el vel de l'Arca i caigueren ferits del llamp, segons
+se conta a l'Escriptura?
+
+Ja sento la paraula amb que certes multituts solen acullir aquestes
+generoses creuades contra la pena de mort. Sentimentalisme,
+sentimentalisme cursi... Bé, doncs; aquest sentimentalisme ha creat la
+civilització; aquest sentimentalisme acabarà demà amb les guerres, com
+ahir acabà amb l'herencia bàrbara de totes les infancies populars. I per
+altra part, ¿es que (com notava molt bé en Benavente), no es també un
+sentimentalisme oposat aquell frenesí amb que totes les veus de
+crudeltat social demanen la sang de les víctimes, els díes en que
+consideren indefensos els interessos de casta, de jerarquía o de
+riquesa, interessos que tenen d'esser per força atacats si hem d'obrir
+pas an el pervenir?
+
+Arribem ara a un altre argument formidable contra la pena capital: el de
+la seva irreparabilitat i el de la condició falible de tot tribunal. La
+pena de mort equival a la proclamació de l'infalibilitat de la justicia
+humana. I, de fet, una antiga ficció legal ha volgut imposar aquest
+dogma a la justicia amb el respecte idolàtric, de noli me tangere, de
+taboú, a lo que s'en ha dit cosa jutjada. Tots recordarem exemples
+d'ocasions en que s'ha volgut retreure (pera apagar discusions en que'ls
+governs se sentíen febles) l'autoritat indiscutible de la cosa jutjada.
+Vet-aquí una prova més de que la nostra societat se troba encara en lo
+que'n deia August Comte l'estat teològic, i de que'l catolicisme ha
+inficionat de tal manera els fonaments de la nostra ciutadanía, que la
+por al lliure examen ataca fins les garantíes més fermes de la llibertat
+i de la sobiranía populars. L'època nova que nosaltres voldríem iniciar
+aquí, es la d'una indefinida revisió de tots els valors religiosos,
+morals, socials, jurídics, polítics; perqué aquesta revisió es, en
+definitiva, el progrès humà, la llum, el sentit de lo millor, l'ideal,
+totes les parts nobles de l'economía humana, totes les perfectibilitats
+de l'historia; i podríem anar seguint aquesta serie gloriosa de
+revisions a travers les èpoques, com a fites deixades en el camí de la
+gloria per tots els hèroes i per tots els savis, qui tenen, cada un, el
+seu nom donat a una revisió salvadora i regeneratriu, com qui bateja un
+estel més en l'infinita Vía Lactia. Ah!, aquesta nebulosa es una Vía
+roja, vermella de la sang generosa amb que cada redemptor ha amarat la
+terra; i la supressió de la pena de mort, quan sía definitiva, s'haurà
+alcançat a copia d'infinites penes de mort rescatadores.
+
+Dedicaré ara una ràpida recordança an aqueixa teoría de víctimes
+ilustres qui en totes les nacions formen el martirologi de la Ciutadanía
+i de la Llibertat. Es que, pera la propia civilització cristiana, el sol
+exemple de l'injusticia del Calvari no fora ja un argument incontestable
+contra la pena de mort? Es que, pera el propi règim constitucional de
+l'Espanya present, la llista immensa de les víctimes fernandines no
+bastaría a desterrar pera sempre dels nostres codis la pena qui tals
+matances produí? Penseu que'l mateix poble qui matava els homes de la
+llibertat i del constitucionalisme els hauría aclamat pocs anys després,
+i que ara ha inscrit, amb la mateixa mà qui els entregà a la mort, llurs
+noms en lletres d'or a la capsalera del Palau de les lleis, pera que
+ells, víctimes de la llei, presidissin la creació de les altres lleis i
+les perfumessin de llur sang generosa, no pera que tals lleis causessin
+noves víctimes, esperant el marbre dels futurs Congressos, sinó pera que
+l'exemplaritat formidable dels errors jurídics fos testimoni etern de la
+flaquesa humana.
+
+Jo no'ls citaré aquests hèroes triomfants de la mort, qui avui cooperen
+amb llur presencia immaterial en la nostra tasca. Però deixeu que, a la
+memoria de tots ells, deposem una branca de roure.
+
+L'autoritat de la cosa jutjada va rebre un cop mortal en els debats del
+procés Dreyfus. Aquell es un moment qui romandrà significatiu en
+l'historia contemporania, perqué representarà, en lo jurídic,
+l'emancipació de tot religiosisme legal, com el principi constitucional
+i la supressió del dret diví dels reis són, en lo polític, l'emancipació
+d'un altre religiosisme.
+
+La justicia humana es una cosa essencialment insegura. Es, ademés, en la
+seva aplicació extrema, literal, la *suma injuria*, com deien els
+romans. I pera obviar a les injusticies de la justicia, els homes han
+inventat la gracia, el perdó, l'indult, reste del principi qui atribuía
+an els reis l'administració originaria de justicia i per tant el dret de
+vida i mort sobre'ls homes. Però l'indult, en sí, es una institució
+immoral. La seva concessió depèn de causes moltes vegades ben diverses
+de les depuracions de justicia, com són una festa reial, l'adoració de
+la Creu en els Divendres Sants, un clam colectiu i de ocasió, a l'atzar
+de la sentimentalitat pública. L'indult sol esser una mida política, i
+no jurídica. La vida o la mort dels reus se juga a la sort de les
+corrents d'opinió o de les conveniencies d'Estat. Un tractadista francès
+va dir-ne la lotería de la mort. Avui serà indultat un criminal odiós, i
+demà's denegarà l'indult a un pobre home. Els exemples són eloqüents...
+
+## VI
+
+La pena de mort en l'historia, conforme ha anat disminuint en el nombre
+i l'extensió de les seves aplicacions, ha canviat també en la seva
+qualitat. Vull dir que desde'l concepte de suplici, o sía de dolor
+suprem infligit an el condemnat, com un càstic, com una pena en el
+veritable sentit de la paraula, s'ha passat an el concepte de supressió
+de la vida amb supressió del dolor. Com a conseqüencia de la doctrina
+beccariana, la guillotina francesa, avui imatge tètrica i vil, va esser,
+en son día, casi un instrument medical, en que'l cirurgià Louis (d'aquí
+el nom de *Louison*) i el metge Guillotin donaven mostra, a llur manera,
+de la famosa sensiblería característica de la fí del segle XVIII. Poc
+deuríen pensar que ben aviat la guillotina havía de tenyir la seva
+geniva torta amb sang de reis, amb sang representativa i expiatoria de
+tot un règim qui moría, com si la ira desfermada d'un cataclisme popular
+volgués venjar, amb la mort pura i simple, la tradició de l'antiga
+barbarie penal. Qui compari la furia momentania, febril i malaltiça de
+1793 amb la freda i sistemàtica crudeltat legal de l'antic règim, podrà
+judicar serenament l'obra de la Revolució, trànsit entre les dues
+èpoques. I qui hi compari, plàstica i concretament, el suplici refinat i
+llarguíssim d'un Damiens (el regicida frustrat de Lluis XV) o d'un De la
+Barre (el cavaller qui morí per no haver volgut saludar una professó)
+coneixerà l'immensa distancia entre temps i temps. Afegeixi-s a tal
+diferencia la supressió de la barbarie processal del torment, qui
+implicava la possibilitat natural de l'innocencia del torturat. Entre'ls
+dos règims hi ha, doncs, en quant a la pena de mort, l'evolució desde'l
+concepte pena o dolor an el concepte supressió de vida. La guillotina
+era una mena de cloroform. En aquest concepte, l'electrocució (qui ha
+donat a voltes, com tots els instruments, resultats contraris) es una
+prova més d'aquest penalisme. En els temps futurs, quan la pena de mort
+sía una llunyana barbarie, estudiada en l'historia, les nostres
+descendencies no podran compendre còm podía coexistir amb les ciutats
+d'avui la figura del patíbol; i tindran pera aquest record el mateix
+gest de repugnancia que'ns inspira avui a nosaltres el torment, la
+tortura processal.
+
+En la nostra llegislació podem notar, darrerament, reformes qui han
+volgut atenuar l'horror del suprem càstic. Una d'elles es la disminució
+de les hores forçoses de capella; la capella, imposada per un escrúpol
+religiós, es un reste de refinament en la mort: es una mena de torment
+moral, suprimit ja per tot arreu. Una altra reforma es la qui separà de
+la vista del públic les execucions, amb una patent inconseqüencia
+respecte al principi de l'exemplaritat. A Anglaterra les execucions són
+efectuades també a porta tancada. A França són encara públiques. Recordo
+que quan va presentar-s'hi la proposta de llei demanant que la
+guillotina quedés relegada a l'interior de les presons, tots els
+abolicionistes votaren en contra, perqué cregueren que la publicitat
+escandalosa d'aquells fets era una garantía de que la conciencia social
+clamaría més prompte per la supressió total de la pena.
+
+Vagi ara una salutació entusiasta a les nacions qui tenen ja suprimit el
+cadafalc. Vagi, singularment, a la jova i nobilíssima República de
+Portugal, preclar exemple pera l'Iberia. Vagi a Italia. Vagi a l'estol
+d'aquests abolicionistes francesos, vençuts ahir per l'endarreriment
+social de les multituts parisenques. I vagi, en fí, un vot pera que
+Espanya doni aviat an el món aquesta lliçó de noblesa i de dignificació,
+aquest imperialisme de gloria, irradiador i exportador d'una
+espanyolitat qui verament podría erigir-se en europeitat doctrinal i
+exemplaríssima, reduint les nostres antigues negrors històriques.
+
+## VII
+
+He d'afegir unes paraules sobre la pena de mort en les jurisdiccions o
+en les lleis d'excepció.
+
+Cada vegada que les veus del poder han parlat d'una pròxima supressió de
+la pena de mort, no han mancat de dir que l'abolició no s'extendría a la
+jurisdicció de guerra. I en aquest punt calen algunes distincions.
+
+Italia, qui té suprimida la pena de mort, la conserva en la jurisdicció
+militar, però sols en el temps de guerra. Vet-aquí una aclaració ben
+necessaria. A nosaltres, de moment, no'ns importaría que la llegislació
+espanyola adoptés el mateix principi. La guerra, per sí sola, representa
+un instint atàvic consemblant an el de la pena de mort. De fet, es una
+pena de mort aleatoria. I com és un estat anormalíssim, pera lograr el
+qual se necessiten fortes coaccions, la pena de mort n'es una natural
+conseqüencia. Però voldríem, en canvi, la supressió absoluta de la pena
+de mort en temps de pau, així en la jurisdicció militar com en la civil.
+No creiem que sía d'una absoluta necessitat pera la disciplina, com creu
+un tòpic corrent. Caldría, en aquest punt, fer una comparació entre les
+sancions senyalades en els diversos Còdics militars d'Europa, i
+modificar, en vista d'elles, el Còdic espanyol, repetides vegades
+calificat d'arcàic.
+
+S'ha de tenir en compte, ademés, que'ls delictes penats de mort, en
+jurisdicció militar són de dues classes: o bé els de disciplina, o bé
+els d'orde públic. Uns i altres són delictes pera'ls quals, en general,
+no regeix l'extradició, i per tant no són considerats delictes
+universals, delictes naturals; sinó delictes artificials, locals,
+nacionals, polítics, creats per la llei i no per la naturalesa. Els
+homes sobre qui recauen en general aquestes condemnes no són criminals
+nats, professionals; sinó ocasionals, adjectius. Si acudim a l'historia,
+veurem que les víctimes proclamades avui ilustres foren un día
+sacrificades per jurisdiccions excepcionals o de guerra, sota les ires o
+les passions del moment, unides a la rapidesa dels tràmits. Alguns
+d'ells ahir foren criminals i avui són hèroes: ¿quínes honres nacionals
+semblaríen abastament avui, per exemple, pera'l general Lacy, o pera
+l'Empecinado, o pera Torrijos, si poguessin ressucitar?
+
+## VIII
+
+La subsistencia de la pena de mort es un perill general, contra lo que
+podría semblar tal volta an els qui aixequen les espatlles egoistament,
+tot dient-se: Què se m'endona a mí d'una penalitat en que mai cauré?
+Però ¿es que aquest bon burgès sab en quines apariencies de crim pot
+demà tombar, o sota quin monstruós error jurídic pot esser enclós? ¿Es
+que ha meditat bé les conseqüencies que podría portar-li una revolució
+victoriosa plena de repressalies i de venjances? L'abolició del patíbol
+implicaría una dolcificació general de les costums, privades i
+públiques, i amb el transcurs dels anys sería un impossible natural pera
+l'humanitat el restabliment de la pena de mort, com ho sería avui en les
+terres de civilització, el de la tortura judicial. Així com crec
+profondament que la pena de mort fomenta l'assassinat, crec que
+l'abolició fomentaría l'educació moral de l'home i del poble,
+moralitzant per de prompte el poder, com a representació veritable de
+les seleccions, dels més dignes. La societat no ha d'imaginar-se com una
+Medea qui degolla els fills davant el Poble, ni com un Moloc diví que
+devora els humans en sacrifici. En la protesta general que s'eleva de
+per tot arreu les vetlles d'execució, hi ha un ressó de conciencia; es
+el vagir infantil de la futura conciencia, del grau pròxim i superior de
+la conciencia humana, en l'esdevenir del seu transformisme, reaccionant
+contra la conciencia d'ahir, més pròxima an els orígens bestials.
+
+La meva petita gloria d'escriptor se xifraría precisament en haver
+contribuit, en la mesura de mes forces, an el despertar d'aquella nova
+conciencia...
+
+
+
+*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 ***
diff --git a/75308-h/75308-h.htm b/75308-h/75308-h.htm
new file mode 100644
index 0000000..7ebbaf3
--- /dev/null
+++ b/75308-h/75308-h.htm
@@ -0,0 +1,653 @@
+<!DOCTYPE html>
+<html xmlns="http://www.w3.org/1999/xhtml" lang="ca" xml:lang="ca">
+<head>
+  <meta charset="utf-8" >
+  <meta name="generator" content="pandoc" >
+  <meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0, user-scalable=yes" >
+  <meta name="author" content="Gabriel Alomar" >
+  <meta name="dcterms.date" content="1912-01-01" >
+  <link rel="icon" href="images/cover.jpg" type="image/x-cover">
+  <title>La pena de mort | Project Gutenberg</title>
+  <style>
+html {
+line-height : 1.5;
+font-family : Georgia, serif;
+font-size : 20px;
+color : #1a1a1a;
+background-color : #fdfdfd;
+}
+body {
+margin : 0 auto;
+max-width : 36em;
+padding-left : 50px;
+padding-right : 50px;
+padding-top : 50px;
+padding-bottom : 50px;
+}
+@media print {
+body {
+background-color : transparent;
+color : black;
+font-size : 12pt;
+}
+p, h2, h3 {
+orphans : 3;
+widows : 3;
+}
+h2, h3, h4 {
+page-break-after : avoid;
+}
+}
+p {
+margin : 1em 0;
+}
+a {
+color : #1a1a1a;
+}
+a:visited {
+color : #1a1a1a;
+}
+img {
+max-width : 70%;
+border: 1px solid #555;
+}
+h1, h2, h3, h4, h5, h6 {
+margin-top : 1.4em;
+text-align : center;
+}
+h5, h6 {
+font-size : 1em;
+font-style : italic;
+}
+h6 {
+font-weight : normal;
+}
+ol, ul {
+padding-left : 1.7em;
+margin-top : 1em;
+}
+li > ol, li > ul {
+margin-top : 0;
+}
+blockquote {
+margin : 1em 0 1em 1.7em;
+padding-left : 1em;
+border-left : 2px solid #e6e6e6;
+font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;
+font-size: 90%;
+}
+code {
+font-family : Menlo, Monaco, 'Lucida Console', Consolas, monospace;
+font-size : 85%;
+margin : 0;
+}
+pre {
+margin : 1em 0;
+overflow : auto;
+}
+pre code {
+padding : 0;
+overflow : visible;
+}
+.sourceCode {
+background-color : transparent;
+overflow : visible;
+}
+hr {
+background-color : #1a1a1a;
+border : none;
+height : 1px;
+margin : 1em 0;
+}
+table {
+margin : 1em 0;
+border-collapse : collapse;
+width : 100%;
+display : block;
+}
+table caption {
+margin-bottom : 0.75em;
+}
+tbody {
+margin-top : 0.5em;
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+border-bottom : 1px solid #1a1a1a;
+}
+th {
+border-top : 1px solid #1a1a1a;
+padding : 0.25em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+td {
+padding : 0.125em 0.5em 0.25em 0.5em;
+}
+header {
+margin-bottom : 4em;
+text-align : center;
+}
+#TOC li {
+list-style : none;
+}
+code {
+white-space : pre-wrap;
+}
+span.smallcaps {
+font-variant : small-caps;
+}
+span.underline {
+text-decoration : underline;
+}
+div.column {
+display : inline-block;
+vertical-align : top;
+width : 50%;
+}
+div.hanging-indent {
+margin-left : 1.5em;
+text-indent : -1.5em;
+}
+ul.task-list {
+list-style : none;
+}
+  </style>
+</head>
+<body>
+<div style='text-align:center'>*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 ***</div>
+<header id="title-block-header">
+<img src="images/cover.jpg" alt="portada" >
+<h1 class="title">La pena de mort</h1>
+<p class="author">Gabriel Alomar</p>
+<p class="date">1912</p>
+</header>
+<p><code>Aquest text ha estat digitalitzat i processat per 
+l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte 
+Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.</code></p>
+<blockquote>
+<p>Aquest treball fou llegit en el <em>Congrès de la Llibertat</em>,
+celebrat a Barcelona en el mes de febrer de 1912, i en el qual l’autor
+era ponent del tema LA PENA DE MORT</p>
+</blockquote>
+<h2 id="i">I</h2>
+<p>La pena de mort es, jurídicament, la reducció d’una costum a dret; i
+no l’aplicació d’un principi racional de dret a l’exercici d’una
+civilització. Es la persistencia d’un fet anterior a tota vera cultura
+social; d’un fet entre individus qui no compten amb la mutual garantía
+d’un organisme colectiu, embrionari de la Ciutat. Es, en fí, com la
+religió, com el culte, una persistencia plebeia de l’element
+tradicional, de l’element multitut, en mig de les cultures constituídes
+per la dictadura espiritual de les seleccions.</p>
+<p>En aquest ràpid estudi sobre la pena de mort, vull tractar
+separadament el dret i el fet.</p>
+<h2 id="ii">II</h2>
+<p>La pena de mort com a dret (pseudo-dret), es originariament la
+consagració d’un instint humà, de una passió individual, per la
+societat: es la jurisprudencia de la venjança. De manera que l’expressió
+vindicta pública expressa bé la naturalesa íntima de tal sanció. El fí
+de la pena de mort, entesa així, es doble: en l’aspecte que’n diríem
+immaterial, teòric, es la satisfacció de la justicia ofesa; en l’aspecte
+material, pràctic, es l’exemplaritat, l’evitació dels crims futurs que
+puguin cometre’ls altres homes, l’ús del terror suprem an el crim
+exercit per la societat pera impedir el crim exercit per l’individu.</p>
+<p>L’idea mitològica de la Justicia persisteix ben viva entre nosaltres.
+La Justicia-Astrea, Themis o Nèmesis, es encara una deesa. I la pena de
+mort es, sense metàfora, el sacrifici humà que se li tributa ritualment.
+Per poc que examineu la naturalesa de la pena de mort, sobre tot
+comparant-la amb totes les demés penes, la veureu com un acte religiós.
+L’execució es ben bé un rite, una missa cruenta, un veritable sacrifici,
+un aute, l’acte de desagravi a un Déu irritat. Hi ha una superstició de
+justicia satisfeta en el moment d’estupor que segueix a la consumació
+d’una mort jurídica. El butxí, pera la concepció rudimentaria de la
+plebs, es un sacerdot, el sacerdot del déu negre i temible, el sacerdot
+de la nit, qui oficía, com els seus innombrables avantpassats, pera fer
+caure sobre la testa de la víctima (com un boc emissari), els desastres
+que menacen tota una colectivitat, agenollada d’esglai davant el
+patíbol-altar. Hi ha, en l’aire, en aquells instants, com una divina
+voluntat de sang, dolor i mort, qui se complau en la víctima i satisfà
+la sed roja del Déu-mal. Ah! Tal volta en aquesta curiosa i contubernial
+aliança entre’l butxí i el sacerdot, en aquesta defensa obstinada de la
+pena de mort pel catolicisme, hi ha una herencia dels cultes primitius,
+transmigrats a les nostres ares desde l’Antic Testament i a travers el
+concepte del Calvari entès com a divinització d’un parricidi expiatori,
+necessari pera castigar en el cap d’un Déu els crims de tota una
+humanitat. I ademés, s’ha pogut contemplar, per exemple, en diverses
+hores doloroses de Barcelona, l’idea de la pena de mort com a desagravi
+a la Justicia ofesa per urbicidis misteriosos, com a necessitat de sang
+expiatoria, de cap d’escarment, fos quina fos la culpabilitat provada de
+les víctimes. Així la pena de mort es l’anell de Polícrat; la vida del
+reu s’ofereix com un rescat pera conjurar els mals futurs; es la
+presentalla del dolor i la mort de un home pera que ell pagui per totes
+les compensacions de la justicia immanent i oculta.</p>
+<p>L’última pena, als ulls del qui l’observa bé, es una mena
+d’antropofagia ritual. La societat —no ja l’individu,— devora la seva
+víctima pera satisfer un dever imposat per la divina justicia. Hi ha, en
+lo invisible, unes balances, aquelles famoses balances amb que’ls déus
+egipcis d’ultratomba pesaven les ànimes, com el Miquel de la superstició
+catòlica, o aquelles altres balances simbòliques amb que se pinta a la
+Themis greco-llatina; i el cap del condemnat, caient en el platet,
+restableix l’equilibri, l’idea de just, d’igual, de nivellació violenta.
+Veieu el selvatjisme atàvic de la penalitat de mort?</p>
+<p>Mireu ara l’espectacle de l’execució. Aquí la justicia primitiva,
+fent-se plàstica, esdevé tragedia, representació, mite escenificat. El
+terror opera en l’ànima dels espectadors com una emoció educativa,
+estètica en el veritable sentit, això es, excitadora dels nervis pera
+produir una vibració modificadora de la sentimentalitat. Les cultures
+solen tenir, en els llurs origens, una mena d’espectacles nacionals qui
+són, intencionalment o no, escoles de les respectives ciutadaníes. Així
+el Circ romà. Així les nostres corridas de toros. Així els autes de fe
+se usaven a vegades formant part de programes de festes, com en el
+casament dels monarques. Així són avui les execucions públiques en els
+paísos ont encara són celebrades al bell mig de la plaça, com a França.
+I en aquells altres paísos ont són consumades en l’interior de les
+presons, com Anglaterra i Espanya, roman de totes maneres l’espectativa
+malsana, melodramàtica, de la noticia, l’imaginar dels moments
+horrorosos de la capella, la visió, en fí, de la bandera negra en el cim
+de la porta tràgica… Hi ha en aquestes costums un sadisme social ont
+pren delectacions de dolor la turba espectacular; hi ha una aura
+d’impietat i d’homicidi qui escampa sobre la multitut de testes un
+contagi de maldat i de violencia. Es l’exemplaritat…</p>
+<p>L’aspecte religiós de la pena de mort va nàixer, segurament, del
+concepte de l’autoritat com a delegació divina. Si imaginem Déu com a
+propietari absolut de les vides humanes, els Reis o l’Estat ho seran
+també per representació. La pena de mort es una conseqüencia natural de
+l’absolutisme. El cadafalc, segons aquest sistema, té d’esser un signe
+de reialesa com el ceptre, també símbol de violencia en els seus
+origens. La forca i el ganivet eren, per aquesta mateixa consideració,
+emblemes de domini senyorial, en l’edat mitja.</p>
+<h2 id="iii">III</h2>
+<p>Vegem ara l’aspecte pràctic de la pena de mort; considerem-la, no ja
+sota un criteri de justicia, sinó sota un criteri d’utilitat. No com a
+institució jurídica, sinó com a eficacia social. Tractem, doncs, de la
+exemplaritat.</p>
+<p>Podríem representar-la en la forma d’unes altres balances: la
+societat posa davant el criminal possible l’alternativa de la mort com a
+pes equivalent a la mort; es, en realitat, una persistencia de la
+superstició teològica dita del talió. Usa el terror suprem com a element
+determinatiu en la voluntat de l’home. Però no troba, pera oposar-se an
+el crim, altre remei més que’l mateix crim, en una aplicació monstruosa
+del similia similibus. Sempre el fí de la pena, jurídicament, ha d’estar
+condicionat pel dret mateix que tracta d’aplicar. Castigar un crim amb
+la repetició agravada del mateix crim es el major dels absurdes. Amb
+quin dret, amb quina autoritat, podrà castigar l’homicidi un homicida?
+El mal se compensa amb un bé i no amb el mal. Jo no sé veure, en la pena
+de mort, més que un exemple: el de l’assassinat! Totes les agravants
+possibles se reuneixen en aqueix acte pseudo-jurídic, qui inhabilita
+pera tot exercici de dret i de política les societats que l’exerceixen.
+L’home, pera elles, no es un fí; es un medi pera que els demés homes
+prenguin exemple… Exemple de què? Exemple de que la vida humana té un
+valor relatiu i medial, i de que qualsevol matí, en un pati de presó o
+davant una multitut, un ciutadà pot esser matat amb refinada fredor, en
+la simulada conciencia d’exercir un acte august, un moviment de
+justicia.</p>
+<p>Reconstituim per un moment l’esglaiosa escena: el reu, vestit amb
+l’irrisoria hopa, lligat estretament, puja els graons de l’escala fatal.
+El ministre del Crist autoritza, sense cap protesta, sense cap reserva,
+l’execució, i en la seva mà, sarcàsticament, hi ha l’imatge d’un diví
+reu de mort… I un altre funcionari, envilit per totes les malediccions,
+fa asseure’l condemnat sobre la banqueta, li ajusta la argolla, roda
+l’aparat… Es possible, es possible, exhibir davant el Poble una major
+càtedra d’immoralitat i d’ignominia?</p>
+<p>Però l’exemplaritat de la pena de mort està judicada per l’historia.
+La pena de mort, a mesura que han avençat els temps, ha anat aplicant-se
+més rares vegades. I tant com ha anat atenuant-se la vella barbarie
+judicial, la criminalitat ha anat disminuint. La seguretat personal, el
+respecte a la vida humana són nocions qui s’han exteses entre’ls
+ciutadans a mesura que les ha acceptades el poder públic en la seva
+llegislació. L’abolició de la pena de mort es, doncs, el punt final
+d’una evolució ben clara, que pot seguir-se a travers l’historia
+contemporania. Va començar per limitar-se en general a l’homicidi la
+pena capital, que abans era aplicada, com se sab, a molts delictes
+incruents; s’ha anat seguint per excloure encara de la pena de mort els
+homicidis no caracteritzats d’assassinat, i entre aquests els no
+acompanyats de circumstancies totalment odioses. Sols en els delictes de
+caràcter polític o militar, de que tractaré més endavant, se conserva
+l’antiga rigidesa jurídica.</p>
+<p>Però continuem analitzant l’exemplaritat en la seva més directa
+acció: Quín es el públic habitual de les execucions o la turba qui sol
+pulular entorn de les presons en els díes de pena capital? Tots sabem
+que es lo més baix de les multituts plebeies, i que entre ella solen
+trobar-s’hi els professionals del crim. La flor de l’apatxisme espera,
+cantant, a les portes de la Petite Roquette de París, l’escena gratuita
+que li oferirà el darrer gest del company caigut en el moment de
+casar-se amb la viuda, com sol dir-se en l’argot carcelari, o bé
+treure’l cap a la finestra i estornudar dins el sac, com deien les
+munions rojes de 1793. Morir <em>crânement</em> en la guillotina o en el
+pal es, pera tal gent, una executoria de valentía; i al peu mateix del
+cadafalc germina de bell nou l’eterna flor del crim, regada per la sang
+oferta… Quín respecte voleu que inspiri la vida humana an el qui veu
+erigir-se la mort violenta com una obra santa, i la venjança com un
+dever?</p>
+<p>Recordem una vella i bàrbara costum de certes mares, qui, acompanyant
+les criatures a la visió de les execucions capitals, afortunadament
+incompreses encara per les conciencies infantils, donaven una forta
+bofetada a la galta dels nens pera fer-los recordar d’aquell acte
+horrible. Veieu aquí l’exemplaritat…</p>
+<p>Corre encara, entre’ls partidaris de la pena de mort, una antiga
+frase inepta, que es pera ells casi bé l’argument únic: parlo de la
+frase d’Alfons Karr: Que comencin els senyors assassins. Però, senyors
+meus, la resposta primera que se m’ocurreix es una monosilàbica
+interrogació: Quíns? Quíns assassins tenen de començar, els criminals
+vulgars, o els assassins legals? Jo crec que han de començar els més
+dignes! I com la societat sols pot conservar el dret a castigar mentres
+conservi la propia superioritat moral sobre’ls castigats, es evident que
+a la societat li toca començar. Què diríeu si una nació civilitzadora
+usés, en la guerra contra barbres o selvatges, els mateixos procediments
+bèlics de aquests? Diríeu que ha perdut, ipso facto, el seu dret
+d’interventora, perquè ha deixat de tenir superioritat social. Doncs la
+societat es l’eterna interventora, encarregada de civilitzar les costums
+de crim, qui són a manera de pululacions de selvatges en l’interior de
+les nostres Ciutats.</p>
+<p>El dret dels individus està limitat per l’interès social. Tot seguit
+que l’individu deixa d’esser home social, la societat podrà
+interceptar-li les seves relacions lliures amb la societat, pera que’ls
+demés individus no sofreixen en la propia llibertat. Però també,
+inversament, el dret social està limitat pel dret individual. La
+societat no pot deixar d’esser-ho, so pena de perdre tot dret. I com la
+seva obligació primera es garantir la vida, per això la pena de mort
+està fora dels seus drets. Si el seu dret es limitat, no podrà mai
+aplicar una pena ilimitada; no podrà privar de la vida, ni les
+privacions que de la llibertat imposi podran mai esser perpetues.</p>
+<p>El dret de repressió social es una llei de guerra entre la societat i
+l’individu. Està bé. Però, com tota guerra, ha de tenir les seves lleis.
+La societat, pera reprimir les infraccions del dret, podrà recórrer an
+els medis de violencia necessaris pera apoderar-se de la persona de
+l’infractor, si precisa. Però en quant aquest sía reduit a presó,
+aleshores l’ampara la llei, protectora de tots els presoners de guerra,
+en la nostra civilització. La seva llibertat està en mans de la llei;
+però la seva vida es sagrada per ministeri de la llei. La pena de mort,
+en conseqüencia, equival a l’execució dels presoners, sistema de guerra
+abandonat per totes les nacions civilitzades. Es l’execució dels
+presoners en la guerra entre individu i societat.</p>
+<p>Però hi ha, contra la pena de mort, un argument pera mí decisiu: la
+pena de mort repugna absolutament a la conciencia social. Anem a veure:
+tota acció ha de tenir la seva responsabilitat. Doncs bé: l’acció pena
+de mort es totalment irresponsable. Hi ha, davant les execucions, un cas
+flagrant de covardía social. La societat no’s limita a esser crudel amb
+la víctima; es també covarda davant les responsabilitats. Quín ciutadà
+vol recabar pera sí l’imputabilitat de l’execució? Quan una multitut es
+responsable, cap dels individus qui la formen se sent amb
+responsabilitat. Es un còmode sistema de inhibició. La culpa colectiva
+allibera de les culpes personals. En la vetlla de les execucions, el
+poble clama per l’indult, clama perquè sía alliberat de l’ira del poble,
+en nom de la voluntat del poble, l’home que sols el poble matarà! Voleu
+contrassentit més monstruós? Jo crec que’l clam de perdó qui s’eleva de
+tots vents en aquelles diades negres, en les ciutats veritablement
+civilitzades, es un eco del remordiment espargit entre les multituts,
+diluit infinitesimalment en la mar de testes humanes, totes
+coparticipants en una culpa qui a cada ànima li sembla més petita perqué
+cada ànima la sent dividida entre tota l’humanitat. Cada ciutadà té una
+mà seva posada en l’instrument de suplici, i cada un sent la seva part
+d’assassinat. I pera netejar-se completament d’aqueixa culpa, els homes
+han trobat la figura d’una altra horrible víctima o boc emissari en qui
+descarregar la responsabilitat ambient que tothom rebutja: i aquesta
+víctima es el butxí. Però el butxí ja’s cuida de dir sacramentalment que
+no es ell qui mata, sinó la llei… La llei, còmoda paraula,
+personalització idolàtrica d’una lletra qui no té cap eficacia si no
+expressa una voluntat de poble qui la dictà, com trassumpte d’una ànima
+nacional. El llegislador qui votà la llei de mort, el cap d’Estat qui va
+sancionar-la, el ciutadà qui va aplaudir-la, el ministre qui va
+proposar-la, el fiscal qui la demana, el magistrat qui la dicta, tots se
+consideraríen deshonrats si haguessin d’aplicar-la personalment i
+abandonaríen les llurs investidures pera no fer-ho. Més encara: tots
+ells rebujaríen indignats la mà de l’executor, pera no tacar-se
+d’ignominia. Veieu l’injusticia que això representa? Veieu l’hipocresía
+que això significa? Com podem creure que creguin acte de justicia
+aquella justicia que demanen, el compliment de la qual deshonra pera
+sempre an el ministre qui l’exerceix?</p>
+<p>Per això la personalitat de l’executor, tant suggestiva pera aquella
+recerca d’antítesis estètiques que fou el romanticisme, té una
+literatura propia, genuina, privativa, un aspecte de satanisme poètic, i
+el seu nom de rèprob, qui paga les negrors de tota la conciencia social,
+s’uneix an el dels paries cantats per la mussa dels romàntics, en les
+estrofes d’Espronceda, en les ironíes de Heine, en les fantasmagoríes de
+Víctor Hugo, el gran patriarca de tots els abolicionistes del patíbol,
+junt amb Lamartine. I per contracop, el romanticisme de reacció
+absolutista idealitza el butxí com a pedra angular de l’edifici social,
+en les pàgines inhumanes de De Maistre, creador de lo que podríem
+anomenar patibulisme.</p>
+<h2 id="iv">IV</h2>
+<p>Seguint la moderna evolució del dret penal, la pena de mort, com a
+doctrina jurídica, ha hagut de evolucionar també, i aleshores els
+tractadistes, veient la fallida dels arguments tradicionals en favor del
+patíbol, s’han vist precisats a cercar-ne d’altres més conformes amb la
+fòrmula penal de la hora. Desde’l concepte històric de la pena com a
+satisfacció espiritual de la justicia ofesa, el dret ha passat a l’idea
+de defensa social pura i simple o a l’idea (més humana) de correcció del
+delinqüent. No cal aturar-se a considerar l’absoluta incompatibilitat
+entre la pena de mort i el sistema correccional. Ens queda doncs,
+únicament, considerar la veritablement inhumana teoría qui vol fer
+compatibles la pena de mort com a sanció amb la doctrina de l’absoluta
+irresponsabilitat del delinqüent. Pera aquesta coneguda escola penal del
+determinisme ètic, la pena de mort es una extirpació del membre social
+podrit, es l’aniquilament del criminal com una fera, no en vista de la
+seva conciencia de crim, sinó en vista del perill social que implica. No
+crec pas que hi hagi en el nostre capdal de doctrina contemporania una
+més inhumana i vergonyosa concepció. Si el criminal es sempre un
+vesànic, un boig, un anormal, creencia de la qual en certa manera
+participo, aleshores el crim de la societat qui’l mata sería el
+veritable crim, exercit amb responsabilitat i conciencia. I si en tal
+cas proclamem lícita la pena de mort, s’ha d’aplicar-la també an els
+bojos homicides, o an els malalts atacats de malures infeccioses,
+d’epidemies, com a homicides inconscients de la societat. I si la
+reclosió en les presons no es garantía perfecta pera’l reste dels
+ciutadans, la llògica implica que tampoc ho són els hospitals, els
+manicomis, els llatzarets, les quarentenes!</p>
+<h2 id="v">V</h2>
+<p>He parlat, fins ara, de la pena de mort com a dret. Dedicaré quatre
+paraules a la pena de mort com a fet. I, per de prompte, me fixaré en
+una consideració que crec veritablement capital: l’última pena no recau
+exclusivament sobre’l condemnat; recau, amb més extensió i tal volta amb
+més intensitat, sobre la seva familia, es dir, sobre innocents. Perquè
+la mort es una contingencia horrorosa pera’l ciutadà a qui se li aplica;
+però hi ha encara un dolor més fort pera molts: l’execució d’un fill! Es
+que no hi ha pares, es que no hi ha, sobre tot, mares qui posaríen
+voluntariament el cap sota l’instrument de suplici pera salvar la vida
+dels fills? Aquí teniu una altra suprema i vitanda immoralitat d’aqueixa
+llei iniqua. I no sols es un torment moral esglaiós aquest qui fa una
+Dolorosa de cada mare, sinó que, ademés, la societat, impía, inexorable,
+redueix a l’interdicte d’una deshonra perpetua el nom mateix de la
+familia del reu, en una excomunió infamant i definitiva.</p>
+<p>Com a fet, cal dir també que la pena de mort es una violació
+sacrílega de lo incognoscible, i posa una mà profana en el domini de
+l’infinit. Es que l’home pot desterrar l’home a la no existencia o a les
+existencies tenebroses i desconegudes de més enllà? Es que, pera els qui
+creguin en Deu, pot esser lícit que l’home faci obra reservada a Deu,
+destruint una vida abans del terme natural? Es que pot alçar-se aquest
+vel terrible sense que l’acte de qui ho faci sía comparable an el
+sacrilegi simbòlic dels qui aixecaren el vel de l’Arca i caigueren
+ferits del llamp, segons se conta a l’Escriptura?</p>
+<p>Ja sento la paraula amb que certes multituts solen acullir aquestes
+generoses creuades contra la pena de mort. Sentimentalisme,
+sentimentalisme cursi… Bé, doncs; aquest sentimentalisme ha creat la
+civilització; aquest sentimentalisme acabarà demà amb les guerres, com
+ahir acabà amb l’herencia bàrbara de totes les infancies populars. I per
+altra part, ¿es que (com notava molt bé en Benavente), no es també un
+sentimentalisme oposat aquell frenesí amb que totes les veus de
+crudeltat social demanen la sang de les víctimes, els díes en que
+consideren indefensos els interessos de casta, de jerarquía o de
+riquesa, interessos que tenen d’esser per força atacats si hem d’obrir
+pas an el pervenir?</p>
+<p>Arribem ara a un altre argument formidable contra la pena capital: el
+de la seva irreparabilitat i el de la condició falible de tot tribunal.
+La pena de mort equival a la proclamació de l’infalibilitat de la
+justicia humana. I, de fet, una antiga ficció legal ha volgut imposar
+aquest dogma a la justicia amb el respecte idolàtric, de noli me
+tangere, de taboú, a lo que s’en ha dit cosa jutjada. Tots recordarem
+exemples d’ocasions en que s’ha volgut retreure (pera apagar discusions
+en que’ls governs se sentíen febles) l’autoritat indiscutible de la cosa
+jutjada. Vet-aquí una prova més de que la nostra societat se troba
+encara en lo que’n deia August Comte l’estat teològic, i de que’l
+catolicisme ha inficionat de tal manera els fonaments de la nostra
+ciutadanía, que la por al lliure examen ataca fins les garantíes més
+fermes de la llibertat i de la sobiranía populars. L’època nova que
+nosaltres voldríem iniciar aquí, es la d’una indefinida revisió de tots
+els valors religiosos, morals, socials, jurídics, polítics; perqué
+aquesta revisió es, en definitiva, el progrès humà, la llum, el sentit
+de lo millor, l’ideal, totes les parts nobles de l’economía humana,
+totes les perfectibilitats de l’historia; i podríem anar seguint aquesta
+serie gloriosa de revisions a travers les èpoques, com a fites deixades
+en el camí de la gloria per tots els hèroes i per tots els savis, qui
+tenen, cada un, el seu nom donat a una revisió salvadora i regeneratriu,
+com qui bateja un estel més en l’infinita Vía Lactia. Ah!, aquesta
+nebulosa es una Vía roja, vermella de la sang generosa amb que cada
+redemptor ha amarat la terra; i la supressió de la pena de mort, quan
+sía definitiva, s’haurà alcançat a copia d’infinites penes de mort
+rescatadores.</p>
+<p>Dedicaré ara una ràpida recordança an aqueixa teoría de víctimes
+ilustres qui en totes les nacions formen el martirologi de la Ciutadanía
+i de la Llibertat. Es que, pera la propia civilització cristiana, el sol
+exemple de l’injusticia del Calvari no fora ja un argument incontestable
+contra la pena de mort? Es que, pera el propi règim constitucional de
+l’Espanya present, la llista immensa de les víctimes fernandines no
+bastaría a desterrar pera sempre dels nostres codis la pena qui tals
+matances produí? Penseu que’l mateix poble qui matava els homes de la
+llibertat i del constitucionalisme els hauría aclamat pocs anys després,
+i que ara ha inscrit, amb la mateixa mà qui els entregà a la mort, llurs
+noms en lletres d’or a la capsalera del Palau de les lleis, pera que
+ells, víctimes de la llei, presidissin la creació de les altres lleis i
+les perfumessin de llur sang generosa, no pera que tals lleis causessin
+noves víctimes, esperant el marbre dels futurs Congressos, sinó pera que
+l’exemplaritat formidable dels errors jurídics fos testimoni etern de la
+flaquesa humana.</p>
+<p>Jo no’ls citaré aquests hèroes triomfants de la mort, qui avui
+cooperen amb llur presencia immaterial en la nostra tasca. Però deixeu
+que, a la memoria de tots ells, deposem una branca de roure.</p>
+<p>L’autoritat de la cosa jutjada va rebre un cop mortal en els debats
+del procés Dreyfus. Aquell es un moment qui romandrà significatiu en
+l’historia contemporania, perqué representarà, en lo jurídic,
+l’emancipació de tot religiosisme legal, com el principi constitucional
+i la supressió del dret diví dels reis són, en lo polític, l’emancipació
+d’un altre religiosisme.</p>
+<p>La justicia humana es una cosa essencialment insegura. Es, ademés, en
+la seva aplicació extrema, literal, la <em>suma injuria</em>, com deien
+els romans. I pera obviar a les injusticies de la justicia, els homes
+han inventat la gracia, el perdó, l’indult, reste del principi qui
+atribuía an els reis l’administració originaria de justicia i per tant
+el dret de vida i mort sobre’ls homes. Però l’indult, en sí, es una
+institució immoral. La seva concessió depèn de causes moltes vegades ben
+diverses de les depuracions de justicia, com són una festa reial,
+l’adoració de la Creu en els Divendres Sants, un clam colectiu i de
+ocasió, a l’atzar de la sentimentalitat pública. L’indult sol esser una
+mida política, i no jurídica. La vida o la mort dels reus se juga a la
+sort de les corrents d’opinió o de les conveniencies d’Estat. Un
+tractadista francès va dir-ne la lotería de la mort. Avui serà indultat
+un criminal odiós, i demà’s denegarà l’indult a un pobre home. Els
+exemples són eloqüents…</p>
+<h2 id="vi">VI</h2>
+<p>La pena de mort en l’historia, conforme ha anat disminuint en el
+nombre i l’extensió de les seves aplicacions, ha canviat també en la
+seva qualitat. Vull dir que desde’l concepte de suplici, o sía de dolor
+suprem infligit an el condemnat, com un càstic, com una pena en el
+veritable sentit de la paraula, s’ha passat an el concepte de supressió
+de la vida amb supressió del dolor. Com a conseqüencia de la doctrina
+beccariana, la guillotina francesa, avui imatge tètrica i vil, va esser,
+en son día, casi un instrument medical, en que’l cirurgià Louis (d’aquí
+el nom de <em>Louison</em>) i el metge Guillotin donaven mostra, a llur
+manera, de la famosa sensiblería característica de la fí del segle
+XVIII. Poc deuríen pensar que ben aviat la guillotina havía de tenyir la
+seva geniva torta amb sang de reis, amb sang representativa i expiatoria
+de tot un règim qui moría, com si la ira desfermada d’un cataclisme
+popular volgués venjar, amb la mort pura i simple, la tradició de
+l’antiga barbarie penal. Qui compari la furia momentania, febril i
+malaltiça de 1793 amb la freda i sistemàtica crudeltat legal de l’antic
+règim, podrà judicar serenament l’obra de la Revolució, trànsit entre
+les dues èpoques. I qui hi compari, plàstica i concretament, el suplici
+refinat i llarguíssim d’un Damiens (el regicida frustrat de Lluis XV) o
+d’un De la Barre (el cavaller qui morí per no haver volgut saludar una
+professó) coneixerà l’immensa distancia entre temps i temps. Afegeixi-s
+a tal diferencia la supressió de la barbarie processal del torment, qui
+implicava la possibilitat natural de l’innocencia del torturat. Entre’ls
+dos règims hi ha, doncs, en quant a la pena de mort, l’evolució desde’l
+concepte pena o dolor an el concepte supressió de vida. La guillotina
+era una mena de cloroform. En aquest concepte, l’electrocució (qui ha
+donat a voltes, com tots els instruments, resultats contraris) es una
+prova més d’aquest penalisme. En els temps futurs, quan la pena de mort
+sía una llunyana barbarie, estudiada en l’historia, les nostres
+descendencies no podran compendre còm podía coexistir amb les ciutats
+d’avui la figura del patíbol; i tindran pera aquest record el mateix
+gest de repugnancia que’ns inspira avui a nosaltres el torment, la
+tortura processal.</p>
+<p>En la nostra llegislació podem notar, darrerament, reformes qui han
+volgut atenuar l’horror del suprem càstic. Una d’elles es la disminució
+de les hores forçoses de capella; la capella, imposada per un escrúpol
+religiós, es un reste de refinament en la mort: es una mena de torment
+moral, suprimit ja per tot arreu. Una altra reforma es la qui separà de
+la vista del públic les execucions, amb una patent inconseqüencia
+respecte al principi de l’exemplaritat. A Anglaterra les execucions són
+efectuades també a porta tancada. A França són encara públiques. Recordo
+que quan va presentar-s’hi la proposta de llei demanant que la
+guillotina quedés relegada a l’interior de les presons, tots els
+abolicionistes votaren en contra, perqué cregueren que la publicitat
+escandalosa d’aquells fets era una garantía de que la conciencia social
+clamaría més prompte per la supressió total de la pena.</p>
+<p>Vagi ara una salutació entusiasta a les nacions qui tenen ja suprimit
+el cadafalc. Vagi, singularment, a la jova i nobilíssima República de
+Portugal, preclar exemple pera l’Iberia. Vagi a Italia. Vagi a l’estol
+d’aquests abolicionistes francesos, vençuts ahir per l’endarreriment
+social de les multituts parisenques. I vagi, en fí, un vot pera que
+Espanya doni aviat an el món aquesta lliçó de noblesa i de dignificació,
+aquest imperialisme de gloria, irradiador i exportador d’una
+espanyolitat qui verament podría erigir-se en europeitat doctrinal i
+exemplaríssima, reduint les nostres antigues negrors històriques.</p>
+<h2 id="vii">VII</h2>
+<p>He d’afegir unes paraules sobre la pena de mort en les jurisdiccions
+o en les lleis d’excepció.</p>
+<p>Cada vegada que les veus del poder han parlat d’una pròxima supressió
+de la pena de mort, no han mancat de dir que l’abolició no s’extendría a
+la jurisdicció de guerra. I en aquest punt calen algunes
+distincions.</p>
+<p>Italia, qui té suprimida la pena de mort, la conserva en la
+jurisdicció militar, però sols en el temps de guerra. Vet-aquí una
+aclaració ben necessaria. A nosaltres, de moment, no’ns importaría que
+la llegislació espanyola adoptés el mateix principi. La guerra, per sí
+sola, representa un instint atàvic consemblant an el de la pena de mort.
+De fet, es una pena de mort aleatoria. I com és un estat anormalíssim,
+pera lograr el qual se necessiten fortes coaccions, la pena de mort n’es
+una natural conseqüencia. Però voldríem, en canvi, la supressió absoluta
+de la pena de mort en temps de pau, així en la jurisdicció militar com
+en la civil. No creiem que sía d’una absoluta necessitat pera la
+disciplina, com creu un tòpic corrent. Caldría, en aquest punt, fer una
+comparació entre les sancions senyalades en els diversos Còdics militars
+d’Europa, i modificar, en vista d’elles, el Còdic espanyol, repetides
+vegades calificat d’arcàic.</p>
+<p>S’ha de tenir en compte, ademés, que’ls delictes penats de mort, en
+jurisdicció militar són de dues classes: o bé els de disciplina, o bé
+els d’orde públic. Uns i altres són delictes pera’ls quals, en general,
+no regeix l’extradició, i per tant no són considerats delictes
+universals, delictes naturals; sinó delictes artificials, locals,
+nacionals, polítics, creats per la llei i no per la naturalesa. Els
+homes sobre qui recauen en general aquestes condemnes no són criminals
+nats, professionals; sinó ocasionals, adjectius. Si acudim a l’historia,
+veurem que les víctimes proclamades avui ilustres foren un día
+sacrificades per jurisdiccions excepcionals o de guerra, sota les ires o
+les passions del moment, unides a la rapidesa dels tràmits. Alguns
+d’ells ahir foren criminals i avui són hèroes: ¿quínes honres nacionals
+semblaríen abastament avui, per exemple, pera’l general Lacy, o pera
+l’Empecinado, o pera Torrijos, si poguessin ressucitar?</p>
+<h2 id="viii">VIII</h2>
+<p>La subsistencia de la pena de mort es un perill general, contra lo
+que podría semblar tal volta an els qui aixequen les espatlles
+egoistament, tot dient-se: Què se m’endona a mí d’una penalitat en que
+mai cauré? Però ¿es que aquest bon burgès sab en quines apariencies de
+crim pot demà tombar, o sota quin monstruós error jurídic pot esser
+enclós? ¿Es que ha meditat bé les conseqüencies que podría portar-li una
+revolució victoriosa plena de repressalies i de venjances? L’abolició
+del patíbol implicaría una dolcificació general de les costums, privades
+i públiques, i amb el transcurs dels anys sería un impossible natural
+pera l’humanitat el restabliment de la pena de mort, com ho sería avui
+en les terres de civilització, el de la tortura judicial. Així com crec
+profondament que la pena de mort fomenta l’assassinat, crec que
+l’abolició fomentaría l’educació moral de l’home i del poble,
+moralitzant per de prompte el poder, com a representació veritable de
+les seleccions, dels més dignes. La societat no ha d’imaginar-se com una
+Medea qui degolla els fills davant el Poble, ni com un Moloc diví que
+devora els humans en sacrifici. En la protesta general que s’eleva de
+per tot arreu les vetlles d’execució, hi ha un ressó de conciencia; es
+el vagir infantil de la futura conciencia, del grau pròxim i superior de
+la conciencia humana, en l’esdevenir del seu transformisme, reaccionant
+contra la conciencia d’ahir, més pròxima an els orígens bestials.</p>
+<p>La meva petita gloria d’escriptor se xifraría precisament en haver
+contribuit, en la mesura de mes forces, an el despertar d’aquella nova
+conciencia…</p>
+<div style='text-align:center'>*** END OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK 75308 ***</div>
+</body>
+</html>
+
diff --git a/75308-h/images/cover.jpg b/75308-h/images/cover.jpg
new file mode 100644
index 0000000..fdbb169
--- /dev/null
+++ b/75308-h/images/cover.jpg
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..6312041
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This eBook, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this eBook outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..2b4168c
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for
+eBook #75308 (https://www.gutenberg.org/ebooks/75308)