diff options
| -rw-r--r-- | .gitattributes | 3 | ||||
| -rw-r--r-- | 18737-8.txt | 4686 | ||||
| -rw-r--r-- | 18737-8.zip | bin | 0 -> 87750 bytes | |||
| -rw-r--r-- | LICENSE.txt | 11 | ||||
| -rw-r--r-- | README.md | 2 |
5 files changed, 4702 insertions, 0 deletions
diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes new file mode 100644 index 0000000..6833f05 --- /dev/null +++ b/.gitattributes @@ -0,0 +1,3 @@ +* text=auto +*.txt text +*.md text diff --git a/18737-8.txt b/18737-8.txt new file mode 100644 index 0000000..2d0884d --- /dev/null +++ b/18737-8.txt @@ -0,0 +1,4686 @@ +The Project Gutenberg EBook of Argelaga florida, by Josep Roig i Raventós + +This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with +almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or +re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included +with this eBook or online at www.gutenberg.org + + +Title: Argelaga florida + +Author: Josep Roig i Raventós + +Release Date: July 2, 2006 [EBook #18737] + +Language: Catalan + +Character set encoding: ISO-8859-1 + +*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ARGELAGA FLORIDA *** + + + + + + + + + +ARGELAGA FLORIDA. + + +_A la memòria del meu pare en +Joan Roig i Soler, pintor de claretats, +adreço aquests humils esplais, +que en hores de repòs, ran del mar i +al cim de les muntanyes, refan la +meva ànima de la fadiga ciutadana._ + + + + +INDEX. + +JOAN EL MIRACLER. +LA IMATGE. +LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA. +LA BARCA VELLA. +EL MALALT NOU. +L'ABISME. +LA MOLINERA. +LA BOIRA. +LA CONGESTA. +GEMMA. + + + + +JOAN EL MIRACLER. + +El jorn s'anava encenent, i amunt del cel els estels s'apagaven. Hom +sentí la remor del forrellat del temple; i darrera el sagristà, que +va obrir per a difondre solemnialment el toc d'oració en el silenci +matinal, va entrar la primera vella eixoplugada dins una caputxa +negra, tota encorbada i trèmola. + +En Joan va deixondir-se i va deixar tebis els llençols, lliures de +la martiritzadora cremuja, i es vestí prop del llit de capsal ufanós +que l'havia reposat del capolament que dóna tota una jornada d'anar +cavalcant per mals viaranys. I baixà per una escaleta estreta i +fosca, després d'obrir el finestró de bat a bat. + +Menjà quelcom, tot garlant amb la minyona de l'hostal, i altre cop +cavalcà el mul calmós que de tant en tant sacsejava la pell per a +fer fugir les mosques de fibló roent. + +-Ara tornem-los-hi a maiar fins a mig dia... ja en pagarà el delme +d'aquesta feta! Tantes de hores cruixeix... Que va?.. és un païs tan +trencat!- deia aquell home de figura esllanguida, rematada +graciosament per una vermella barretina de xeixa. + +L'estel darrer fuig del cel després d'una darrera tremolor d'agonia, +la lluna és esblaimada, i una clarícia rogenca brolla de l'altre +cantó de les muntanyes, i els ocells es deixondeixen, sacsejant el +caparró que tenien sota l'ala, i es llencen a l'espai, esclatant en +joioses cantúries: és el bon dia que endrecen al sol ixent, a les +flors curulles de rosada i als homes que amb l'aixada al muscle van +de vers els conreus sense respondre'ls, sorruts i mig adormits. + +En Joan veia petit l'hostal que havien deixat. Ara s'esmunyien per +un carrerany que anguilejava en una rebolleda d'alzines amarades i +quietes, i sentia una dolcesa als ulls i una rialla als llavis +perque la seva ànima s'era emocionada en el desvetllament dels +records que li comportava la natura en ses intimitats matinals. +Mirava asserenat aquelles muntanyes alteroses que, així com si'n +fessin ofrena al Creador, la una enlairava un bosc amb aromes de +flors eixutes, l'altre, unes roques gegantines, com un graó de Déu, +i la més llunyana, una sufragània, niu de pregàries rústiques +que volaven cap al cel engentilides per l'encens i els salms. +Aquella ermita de cloquer petit era la tant coneguda d'en Joan, i +allí nasqué la primera harmonia arrencada a aquell violí que li +havia fet conèixer el bé de Déu de la glòria. + +Ara, retut per les emocions, fadigat per l'estudi i malalt +d'esperit, torna a sa casa pairal amb tota la il·lusió que li ve de +les recordances de sa infantesa llunyana. Allí a la ciutat pròspera +de la seva raça, encara hi ha caliu d'entusiasme en els que van +sentir-lo. Però ell feia cinc anys que era lluny de la seva terra, +sorprenent gernacions d'ànima i oïda subtil, extasiant-les amb son +art perfecte fins que a la fi, de cop i volta, semblaven folles +d'entusiasme... i ell, llavors, lliurava un sospir pregon, i fent +acatament en l'aire tèrbol dels teatres, mig escoltava la torrentada +dels picaments de mans, i mig veia la màgica voleiadissa de mocadors +que s'agitaven. Tot el món li deia: -Joan el miracler... A ell però, +com a d'altres taumaturgs, cada dia l'agullonava més un sofriment +ferest. Cada nit havia de fer el miracle amb aquelles quatre cordes +eternament tivants entre el cordal i les clavilles; en veia +l'exigència en tots els ulls, i, llavors, sol, isolat en els +escenaris amples, davant el silenci que es feia al seu voltant per a +escoltar-lo, devegades sentia un calfred agònic i unes vehements +ganes de fugir corrent..., i pel seu magí passava falaguera la idea +d'una malaltia que l'alliberés de fer els «miracles» que tothom +esperava... La idea de la por anava creixent cada dia en son esperit +malmenat, i ja en els darrers concerts féu una munió d'estranyeses +que eren comentades com a extravagàncies d'un home de gran talent i +ple d'originalitat. Feu retirar de tots els teatres on tocava els +guàrdies que es posaven a cada cantó del marc de l'escenari. Li +feien una enveja terrible... i el distreien. Després, va fugir de +les converses abans de sortir en públic, primer, prohibint l'entrada +al recambró a tots, amics, coneguts, crítics i admiradors, després, +no sortint dels hotels fins que l'avisaven que havia tocat el timbre +per començar. Trencant les adulacions eternes dels admiradors, +recordava que un metge li havia dit: -Els miracles us maten, +aquestes manies son morboses! Teniu de reposar!- + +Anava a reposar de cos i d'ànima i se sentia decandit. No feia +gaires dies que va fullejar un plec de periòdics que duien retrats +d'ell i s'esglaià: en els primers, era un home jove revingut, ara es +veia neulit, feble. L'ànima li rosegava el cos. -Faig posat de +Chopin!... i no vull pas morir rosegat pel romanticisme i com un +trist executant! + +-Aquella lleganyada durà pluja, bon senyor... Déu fassa que s'acabi +aquesta estrebada d'eixut! ¿Veu aquest turó que tot just es compren? +ja és França, i això Rodós. + +-Oidà!- va fer en Joan amb vivesa. Obrí la boca per a lliurar un +sospir ple de suavitat i dues llàgrimes fugiren de sos ulls, a +amagar-se en el bigoti sedós que ombrejava son llavi immòbil de +sorpresa. Rodós! En aquella parròquia va trobar en sa infantesa el +bon capellà allunyat de la riuada humana; ell li mostrà les magnes +meravelles de l'orgue, fent-lo esgarrifar amb les contres +mormoladores, i trémer amb els clarins i confiar amb les veus +humanes; allí, aquell vellet va sembrar en ell la primera noció +musical que tot seguit florí com una dèria invencible; allí sos ulls +van apendre a llegir aquelles taques rodones que posades en les +línies del pentàgrama li semblaven falziots reposant en els fils del +telègraf. + +-Què fa el Rector de Rodós? + +-Ara hi ha regent... aquell vellet va morir. + +En Joan va sentir-se encadenat de cor per una llei de tristesa +aclaparadora. Mort aquell vellet a qui ell ho devia tot! i mai +haver-se'n recordat! L'agraïment és cosa lleugera que tot seguit la +ventada se'n duu; malhaurat qui no n'escolta la primera insinuació, +la que parla a cau d'orella tot seguit que un rep la cosa anhelada, +la que es barreja amb la mateixa alegria del gaudi! Li faré dir una +missa, i hi tocaré belles peces exquisidament dificultoses... + +El mul seguí sa via ran del camí, sempre al mateix pas i fent +acataments rítmics a les pedres i a les plantes. El sol es mirava en +Joan fixament, amb una roent mirada que l'amarava de clarors. + +-¿Veu això? és penical; portant-ne l'arrel a la butxaca mai +s'esguerrarà- i aquell home en collí mentre en Joan retenia una +rialla ample, fresca, així com feia temps que del seu pit no +n'eixien. + +-Gairebé ja hi som; ¿què va? + +-¿No hi ha cap drecera per aquí? + +-Prou... però és dolenta. La ciència vera no deixa la marrada per +anar per la drecera... ¿què va? + +-Està bé; no la sabia, aquesta! + +De la casa pairal ja se n'obira el panell rovellat i rondinador, que +nit i dia és amatent a senyalar d'on ve l'escomesa de les ratxades. +De primer, sembla un parallamps, i un ocell hi reposa. Passa un +respir de vent, l'ocell fuig, i la sageta del panell dóna la volta +fent una remor aspra. Ja es veu la torre de la casa, enlairant una +munió d'olles foradades que pengen de la paret, com una restallera +de ventoses damunt la pell; ja es veu la teulada encatifada de +molsa, i líquens i flors que dancen al vent. La muntanya apar que +s'ajupi per a deixar pas a la mirada tendra i emocional d'en Joan; i +a ell li sembla que la casa s'enlaira, s'enlaira, plena de +remembrances i formosor... Ara es descobreix la finestra de la seva +estada, plena de musicadures que quan ell era vailet seguia amb el +dit, imitant amb sos llavis el soroll del tren que havia vist una +vegada anant a trobar un metge de Barcelona: i aquella finestra +embellida amb fines gràcies de la pedra feia de marc a una testa +blanca. + +-La mare!... + +En Joan, quiet, plorava. El sol el mirava fixament... + +-El noi! El noi! curriu, curriu!- exclamà la dona de la finestra. + +Els gossos surten lladrant, tots els de la casa venen corrents i +l'envolten; ploren, riuen, criden... Quin doll de sentiments +esclaten sota el tàlem del bosc! + +-El noi! el noi! + +-El senyor noi! el senyor noi! + +Ja és en aquella batllia de l'antigor, en aquell casal que eixoplugà +a qui manava totes les pagesies escampades per aquella rodalia de +verdor encisera. Ja ha passat per aquell portal de montants fornits +com els murs d'un castell, i fins ha entrat en aquella presó fosca i +baixa i humida que en tota una centúria sols va engolir un boig i un +home corredís que havia begut massa. Després pujava per aquella +escala esbarjosa, plena de realesa i entrà en el menjador +emblanquinat i ple de llum. A cada finestral s'aturava, parlant sol +i movent el cap. -I que en viviu de feliços aquí!- Tots l'escoltaven +silenciosament, mirant-lo amb estranyesa. Va caminar damunt les +amples llambordes seguit de tots, i va asseure's en el banc de la +paret, assota de la panera i es recolzà a la taula, com si se li +esvaïs la mirada dolça i melangiosa. -I que n'és de bell tot això!- +De sobte va alçar-se, en veure l'oratori. Posà horitzontalment el +pastell corcat que anava balder en el clau que l'aguantava, i les +portes, ennegrides per unes pintures que'l temps enfosquia, van +obrir-se lentament, majestuoses, com uns braços que s'obrissin, +acollidors... + +-Tot igual! + +Quina nierada de belleses de l'antigor!... No havien pas fugit com +la seva joventut! Aquella imatge de Sant Esteve, en tants d'anys +encara no havia reposat, romania tot dret dins l'or que +l'embolcallava i que s'havia anat esmorteint, esmorteint, fent-lo +semblar de bronze; aquells canalobres negres, de unes potes +separades com les de les aranyes, encara copsaven els ciris +plorosos; aquells llibres que ningú entenia esperaven encara unes +mans piadoses que'ls obrissin i uns ulls saberuts que'ls +entenguessin, i dos gots, com sempre, allargaven les vides flairoses +de les flors camperoles. Diria's que'l temps no ha passat per aquell +reliquiari de vellúria. + +En Joan s'agenollà, mirà a son entorn amb alegria i va fer: +-Resem...- i tots senyalaren que sí, mentres sa mare butxaquejant va +dir-li: + +-Què vol resar? + +En Joan sense respondre, va mirar-la bella estona estranyat. Ella +tremolava davant del seu fill com si estigués davant d'una aparició +celestial. + +-I ara? Què dieu, mare? de vostè em tracteu? + +-No en caldria d'altra!- exclamà el seu pare, penedit perque en +arribar li escapà de tutejar-lo. + +Ell va dir, abraçant-los: + +-No'm tingueu aquesta adoració; el meu esperit està malalt i cerca +el baume només que en vosaltres; soc un fill com tots, sentiu? +Passem el Rosari per l'ànima d'aquell vellet capellà de Rodós! + +La mare tenint entre'ls dits el primer gra del rosari, agenollada i +amb el cor lluny de Sant Esteve, començà la pregària i totes les +mirades que escorcollaven, encuriosides, allò que feia en Joan, +van anar encabint-se dins l'oratori. + +-Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia... Deus estar ben capolat +del viatge, fill meu!... El Senyor és amb vós i beneita sou vós +entre totes les dones i beneit és el fruit de vostre sant ventre. +Amen Jesús. + +I s'escampà calmosament una riuada de veus que entre rialletes +contingudes feien la resposta. + +-Déu vos salve Maria... A fè que avui no t'esperavem pas!... plena +sou de gràcia; el Senyor és amb vós... Mariana, ves, mata un +pollastre mentres passem el rosari... Déu vos salve Maria; plena sou +de gràcia; el Senyor és amb vós i beneita sou vós entre totes les +dones... Com el vols el pollastre, noi? + +-Diguem el rosari, mare. + +-Oidà!... Santa Maria... Ai! Déu vos salve Maria, plena sou de +gràcia. T'agrada rostit?... Déu vos salve reina i mare de +misericòrdia... Ai!... Mare de Déu, quin cap tinc!... + +Aixís seguí el primer misteri d'aquell rosari i, en començar el +segon, plegaren, entre rialles. Sant Esteve semblava dir-los amb un +somriure de perdó: + +-Tanqueu l'oratori i aneu en nom de Déu,- i el pastor va tancar-lo, +aquell minyó banyabaix que per un no res reia amb veu de dona i es +tapava la cara per a parlar. + +-Miri, senyor noi, aquí té els dos germans que suara demanava- feu +el pastor signant dos brivalls que hi havia en un recó. L'un amagava +la cara darrera el cap de l'altre. En veure que en Joan avançava per +a fer-los una manyaga, fugiren com dos conills. + +-Que sou isarts!- va fer el pare enquimerat. El pastor, aquell minyó +banyabaix, tot tapant-se la cara esclafí en una rialla escandalosa +que alegrà a en Joan; i ell també va riure; i llavors s'alçà tot un +esclat de rialles ufanoses que eixordava... i van dinar rient. Quina +dèria! Quan les rialles s'anaven apaivagant poc a poc i regnava una +mica de silenci, el pastor tornava a riure i tots el seguien, uns +amb els ulls plorosos i altres contenint-se el ventre adolorit per +aquell sacsejament de l'alegria. + +Havent dinat, en Joan va explicar una munió de coses que li havien +succeït. Les boques s'obrien i els cigars s'apagaven, oblidats +entre'ls dits dels fumadors. Els brivalls, quan ningú els veia +avançaven de puntetes i llambregaven d'amagat. El pare després de +romandre una bella estona com a extasiat, va alçar-se; va agafar la +caixa del violí i la posà amb esment damunt la taula i va obrir-la. +Totes les mirades van caure dins aquell estoig encatifat de vellut +vermell, on hi jeia _l'esturment_ que havia rebut en Joan de mans de +un príncep llunyà. + +-Noi, toca... em dispensaràs... i dispensi! + +En Joan rebé el violí amb el somriure de la mare en plegar de terra +l'infant, i tot seguit feu vibrar en aquelles cordes primorosament +petjades una harmonia dolcíssima. Tantost finà, els mossos i les +mosses van picar de mans plens de joia, i els brivalls saltaven, +cridant, amb els braços enlairats, i els pares ploraven d'alegria. + +-Nap! Napa!, puieu, cuiteu, puieu! sentireu una llei de musica!- +cridava el pastor des d'un finestral. + +Tots callaren. La veu de una veïna es filtrà entre la branquissada +de la boscúria que voltava la batllia; i el cruixir de la clivilla +que posava més tivant la prima feia aclucar els ulls d'en Joan. + +-Quina munyeca, eh! i no se li enrampen els dits! + +El violinista per a esvaïr aquell bum-bum innoscent, que neixia pel +seu entorn, va agafar altra volta l'arquet enriquit de mareperla i +tocà «La Filadora». Aleshores, quin renou! quina cridoria! quin +rebombori! Quan va tocar per tercera vegada, tota la casa estava +plena de gent de la rodalia. Fins els carboners van entrar en aquell +menjador tan ample, i aleshores atapeït d'una alegria boja. + +-Noi, en saps... però molt... i mai he sentit cap cego que toqués +com tu... en bona fè!- deia el pare, palplantat. + +-També'n sabreu vos agafant l'arc i fent-lo anar amunt i avall com +una serra; veureu! + +El pare, agenollat, feu lliscar l'arquet damunt les cordes i el seu +fill les anava petjant contra el negre batidor, a l'ensems que +inclinava el violí d'un cantó a l'altre fent-lo brandar com una +barca, i amb aquests moviments el violí destriava una harmoniosa +cançó popular que'ls arribà al cor. Quan el pare finia, tota la casa +tremolava. + +-Ara jo,- feu sa mare, engelosida. + +Més crits i rialles i una altra veu que deia: + +-Ara jo.- Aquest cop era la filla de can Segimon que s'agenollà +davant d'en Joan i feu mormolar el bordó amb veu reptadora i feu +xisclar la prima. Al violinista va encisar-lo aquell somriure plaent +d'una gemada, galant fadrina de vint anys. -Quina dona més ingènua!- +pensa en Joan esguardant-la, mentres ella exclama riallera: + +Ma! Quina mena de musica!... És ben d'allò, eh? + +-Sembla un passarell!... + +-Es molt saberut el vostre noi, Ciana- afegí la Remei, filla d'en +Segimon, -aquella noia jove, fornida i escarramassera, que duia al +seu pare tulit d'un cantó a l'altre, com si fos una criatura, i feia +recular el brau de la vacada, i reptava, esporuguint-los, els mossos +que l'havien vist néixer. + +En Joan va anar-se'n cap a la seva cambra. Allí restà una galant +estona amb les seves idees. No podia treure's del pensament aquella +noia rossa, colrada, sanitosa i frescal... i tant ingènua. Ses +mirades, ses positures i ses rialles tenien una espontaneïtat que'l +corprenia i que per contrast li portà a la memòria aquelles altres +dones, perfumades, reblertes de menes d'agençaments, que havia vist +pels salons esguardant amb mirades assajades davant el mirall. Tot +pensant en aquella noia formosa, vestida només que per tapar-se, +pentinada perque'ls cabells no li voleiessin i amb cotilla per +seguir l'habitud, va exclamar movent tristament la testa: + +-Quina diferència amb la dona de ciutat! que si no té color es +pinta, si no té cabells se'n posa, si és grossa s'aprima i si té les +dents lletges no riu! I si aquest fingiment s'acabés amb la matèria! +Però els pitjors artificis els porta a l'ànima. + +-Que no tocarem més el violí, senyor Joan?- feu la veu de la filla +de'n Segimon. El violinista va redreçar-se de sobte i respongué +sense obrir la porta de l'estada: + +-No, avui prou... estic tant cansat del viatge! + +l tornà a quedar-se amb els seus pensaments que li feien veure la +felicitat que'l voltaria un cop mullerat amb la Remei, la dona +ingènua que ell inconscientment cercava. + +Aquella nit, una fosca feréstega i basardosa ho colgava tot. En sa +immensa abraçada s'extenia la suau cantúria dels grills, torbada +pels tòtils feixucs i les granotes que vetllaven allò que són +miralls de l'estelada en les nits clares. El pastor tenia calor i +s'en anava cap el gorg Blau a refrescar-se. En Joan va seguir-lo +atiat pel desig de rebre una impressió de bellesa en aquell lloc on +les aigües, nit i dia, pentinen les herbes pregones i poleixen les +pedres que arrenca la pluja de les muntanyes pròximes. + +Ja hi són, al gorg Blau. El pastor camina endavant, separant les +mates que li esgarrapen les calces de vellut apedaçades i llardoses. +En Joan el segueix temerós dient mots irònics, que fan riure al +pastor, qui no's tapa la cara perquè la fosca ja se'n capté, +colgant-ho tot: el gorg que medita, el riu que mormola i les +muntanyes que dormen. + +Ja és nuu el pastor. Quina impressió fa aquell home forçut i +blanquinós, perdent-se en la negror de l'aigua que remou... + +-Sembleu Adam en el paradís!- exclamà el violinista, i sa imaginació +va endinzar-se segles enllà fins arribar al primer home. -Quan Adam +obrí els ulls per primera volta, quina bàrbara sensació de +meravella! El primer home no tingué infantesa, no tingué temps +d'avesar-se poc a poc a gaudir de la bellesa. ¿Què devia passar-li +en veure la primera nit, en veure que tot, tot, es fon en un color +impenetrable, que tot es mescla, arbres, aigües, rocs i nuvolades? +Devia fugir adalerat, topant amb els troncs i enfonzant-se en els +llacs, devia remoure's fortament esglaiat, interrogant la divinitat +arcana. Quina tortura, la primera nit del primer home! i en veure la +primera celístia, i la primera resplandor de sol, quina alegria! No; +això no va ser! Déu ho va preveure, i perquè no patís li infongué el +sòn i ell va dormir-se com els homes d'ara. El sòn deu ser la nostra +única deixa del paradís, perque dormint és de l'única manera que +no's pateix... Quín poema sínfònic el que digués tot això! Vui +fer-lo! Ja estic cansat de servir de conductora transportant la +música dels altres per aquests mons! De primer hi haurà una bella +exposícíó de les remors de la nit, els grills, els tòtils, les +granotes, les òlives, la cascada... els mil cants perduts en una nit +meravellosa d'istiu. Després, el clam d'Adam, la caiguda al gorg, +després la dolçor de la sòn i el primer raig de sol i un esclat +d'alegria tríomfal!- i es posà a cantar, enlluernat d'inspiració, +movent els braços amb energia i mirant el cel ple de foscors... Quan +va finir volia fixar-ho, i no duia res, ni un parrac de paper, ni +llapis, ni tenia claror; i tement que aquell esclat d'harmonies +anessin riu avall, cap a la mar de l'oblit, va dir al pastor: -Anem +a casa depressa!- El pastor no podia respondre de tant riure, +sentint-lo cantar sol tanta d'estona. + +-Dexi'm fer un salt i prou!- va respondre el pastor, removent +l'aigua amb la mà, perque no li conegués que reia d'ell. + +El pastor va pujar a una roca i es llençà al gorg ombrívol. En Joan, +admirat, va exclamar: + +-Quina impressió deu fer això! + +-Ho provi pas, senyor, hi ha pena de la vida! + +-Si però ho necessito pel meu poema! + +-Ho provi pas... miri que si l'erra la paga! + +En Joan pujà a la roca, mirà la fondaria fosca que paorosament +s'obria als seus peus i convençut va dir-se: + +-Demà hi saltaré... ja sé nedar! + +I van anar-se'n cuitosos. + +Tot l'endemà en Joan va estar frisós. Glatia per fer aquell salt a +l'aigua tenebrosa. Era una necessitat del seu esperit i el desig se +juntava amb la por i la vergonya, -un fill d'aquelles muntanyes no +podia desdir del pastor.- + +Avui lluu al cel un trocet de lluna. Els núvols passen amb lentitud +davant la claror d'argent. El pastor i en Joan ja són dalt de la +roca i dos ocells han fugit, en deixondir-se amb la remor de les +passes. + +-Miri bé com salto jo, sap? + +L'aigua sorolla i les roques són xarbotades. + +-Ben bé de cap, i al mig del gorg... sap? + +En Joan mira al seu voltant i conta esporuguit: + +-A la una, a les dues...;- mira la fondària i torna a començar. + +-Ara sí! Una, dues... que és molt freda?... una, dues... ara no! +Esperem que passi aquest núvol... ara, ara... una, dues,- i torna a +mirar la fondària, després el cel, la boscúria plena de misteri i +les muntanyes altes que's perden en el firmament. + +-Avui fa massa fret... demà... demà;- i tot vestint-se, se mossegava +els llavis enquimerat de veure's vençut de la por infantívola de la +mateixa foscor de l'aigua on trobaria suggestions d'inspiració i +originalitat decisiva per a arrelar-se en la memòria dels homes. La +natura reserva als més ardits riqueses incomparables. Si ell podia +llençar-se allí baix, quin domini hauria damunt el pensament de la +humanitat vulgar i desconeixedora dels misteris! Però quina fondària +tant paorosa! quina foscúria tant freda! + +Son esperit, torturat per les emocions de la glòria, aviat va trobar +en aquell gorg una causa de noves afliccions. Feia vuit nits que +anaven al gorg i encara no havia saltat. Això el feia estar consirós +i anava migrant-se. + +-Noi... no sé pas, _emprò_ ton pare i jo estem tots alarmats... fas +un posat de trist! Que no et prova això? + +-Molt!- respongué pensívol. + +-I _dôs_ que t'enyores? + +-No! + +La mare callava i ell seguia cavilós, amb faç macilenta. L'omplia de +recances aquella nova sensibilitat, a cada moment impressionada per +les remors i les visions més petites. Tot aquell món era per a ell +una dèu de inspiració. Quina errada, l'haver corregut tantes terres +deixant la dèu d'un treball més fértil que no era l'execució de les +obres dels altres! Prou aquella personalitat que posava en son +treball de violinista, li deia a cau d'orella que ell tenia quelcom +que no hi era, a les solfes que estudiava... Aquells miracles que +li exigia cruelment el públic, fins a exhaurir-lo moralment, eren +corcó d'aquesta ànima que avui se sent nova, sensible, voladora en +els espais de la inspiració més sublim. Ara ell se'n donava compte +entre aquella natura feréstega, i sentint una mena d'atracció +sinistra envers el gorg, que ell tenia al cap, com aquelles sonates +que sols conseguí d'executar després de nits senceres d'estudi i de +una preocupació constant, gairebé malaltissa. + +-Avui... o saltaré o me'n vaig! + +La nit era ben fosca... la lluna no es veia. Una lleganyada, de bon +matí, isqué de part de França i s'anà extenent, extenent, i ara fa +nit quieta, muda damunt l'encontrada. + +-Avui, avui,- i va pendre aquella decisió íntima amb la qual cada +dia de concert li calia apaivagar les inquietuds íntimes que sentia +abans de sortir al públic. -Avui!... avui!- + +Pren l'embranzida dalt de la roca. Però s'atura de sobte. Torna a +començar i es llença, mentres el pastor crida esglaiat: + +-Que fa, senyor!... no corri tant!... no corri. + +El violinista no ha sentit res, i com té massa embranzida, cau +damunt d'una roca; no s'ha sentit clapoteig d'aigua. Un cop feixuc i +un crit estrident esgarrifaren el pastor. + +-No ha saltat bé, i la paga; pobre senyor noi! + +Damunt d'una roca el pastor va agafar-lo, com un morent. Anava +ressolant, ressolant i tenyint de sang l'aigua misteriosa del gorg +Blau. + +-Necessitat! Necessitat! correu! veniu! + +El moliner ho ha sentit. Surt a la finestra i sent els crits de part +del gorg. Agafa la escopeta l'encara al cel i esclaten dos trets, +senyal de dissort, i s'encamina cap al gorg tirant altre cop dos +trets d'alarma que'ls ecos repetien com si la natura volgués ajudar +la veu tètrica d'auxili. + +Llunyanes, molt llunyanes brollen dues fogaines i després se senten +dos trets i més cap ençà fan altre tant. + +El pastor sent passes. És el moliner que arriba. S'emporten en +Joan... + +Allí al molí van eixugar-lo, van vestir-lo i li feren pendre vi i +olorar vinagre. Una dolor clavada a la mà esquerra va fer-lo +reviscolar. + +Sentí gust de terra i l'anguileig de la sang que li baixava del +braç. Ja'l tenien net i embenat, i encara se sentien frisosos els +espetecs de les escopetades... + +El pare d'en Joan també va llevar-se. Ben cregut que hi havia foc, +aiguat o lladres, sortí a la finestra dient: + +-Si no fos pecat desitjar un mal... fins me'n alegraria del que deu +passar! ben segur que'l noi hi passarà una bona estona. A ell li +agraden tant les coses estranyes! + +I abans d'encaminar-se cap el lloc de la dissort disparà la escopeta +de canó llarg. + +Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. +Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de +dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne +una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les +més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes +del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El +desvari no'l deixa. La febre l'ablana. + +-Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, +quina corrua! Mozart... ell mateix porta el penó... em fa patir, té +una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria... Oh, +Mendelssohn! Miri Bach... Joan Gabriel Bach... abans de tornar-se +cego... Beethoven... pobre, com perd el compàs de la processó!... +tant sord... Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!... Liszt, +quins cabells tant blancs!... Wagner, mal arquitecte, quantes de +parets llises ha fet... Ricard... Ricard... vina... mira l'obra d'en +Gaudí... la portada del temple que fa... allò són proporcions... +Quina processó tant llarga... Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm +punxa? + +-No, és una injecció... procuri dormir, calmi's, que li convé el +repós... + +-Sí després que hagi passat la processó!... Aquests sí que no'ls +conec... si gairebé no's veuen... semblen fets de boira... mig +esborrats!... pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots +els pobres executants... van coixos, agònics... si gairebé no poden +seguir i cauen... doctor corri... doni'ls una injecció, que's +moren... que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins +les orelles dels que'ls han sentit... seran oblidats per sempre com +els tenors i els toreros... com jo! igual que jo que'm moriré aquest +mateix segle!... correu!... cuiteu!... porteu-me papers i ploma que +tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom. + +-Calmi's, don Joan... que li convé repós. + +-Calli vostè!... i no torni a entrar més, quin fàstig! Sembla un +empressari! Mossen Fèlix!... vingui vostè que és un home de cor bó, +faci'm una caritat... segui aquí, ben aprop meu que li dictaré. +M'estic morint d'inspiració... quina mort més terrible... quin +trasbals que sento dintre meu! Jo ho diré tot a vostè perque'ls +altres no'm comprenen! Que'l molesto? + +-No home! molestar mai! però potser el perjudiqui!... + +-El que'm mata és no poder desfogar-me... miri's soc com un aucell +lligat a terra amb les ales lliures i fornides... les faig moure i +no'm puc remuntar... quin suplici!... vosté se'n fa càrrec, que +també ha compost... els metges són gent encartronada per la ciència +i tenen el cor de suro... _Descansi!_ oi!... i aixís hauré de +morir-me sense deixar res. L'home no té dret a morir-se si no deixa +quelcom de més interessant que un vulgar esquelet!... Ara que escric +un poema sinfònic del riu! primer tinc escrita la calma matinal i el +riu que neix entre un roqueral abrupte... se sent un remat, un +pastor, el vent, el cant de les àguiles, el xiulet de l'isart... +després el riu se torna una cascata aixordadora i tot un devassall +d'orquestació ho descriu, fins que torna l'aigua a lliscar +calmosa... ara hi ha muntanyes quietes i passa per una fàbrica on se +senten les remors del treball i les cantúries dels homes i de les +noies que treballen... arriba a un poble on hi ha una festa, amb +danses populars i llums alegrois que s'enmirallen en l'aigua... i el +riu sent l'alegria i el tema del neixement de l'aigua se barreja amb +les danses del poble... i per fi, passant per clotarades i valls, +arriba a mar. Tema del mar tot majestat... tot realesa, el metall +esclata a tota força ufanós... superb... i el riu prenent comiat de +la terra fina dins la mar! Notes llargues de corda, tot molt pausat, +molt fi, com un èxtasi! + +-Molt bé... molt bé, m'agrada molt! + +-Veu, ara'm sembla que estic més tranquil... Apunti... Clau de +sol... sol, do, mi, re... + +-Mira Joan, et toca la medicina. + +-Ja ho veu, Mossen Fèlix... aixís em mataran... ben segur que això +ho mana aquell metge que té cara d'empressari... criminal! + +-Calla fill meu! que no't sentin... que són aquí mateix... + +-Ja'ls hi pot dir ben clar... el meu metge és Mossen Fèlix... ara +estic mellor! + +-Déu ho vulga! + +-Senyor Joan no s'enquimeri, venim a curar-lo,- va dir temerosament +la Remei, entrant de puntetes... + +-Ja hi som! això és pitjor que un concert!... Mira Remei, si +consegueixes que'm deixin en pau amb Mossen Fèlix et faré un +poema!... També podrà fer-se un poema festiu... Strauss ha descrit +les entremaliadures d'un trinxeraire pels carrers de la ciutat... +Figuri's quin poema sinfònic que tenia mig pensat, per fuetejar amb +la batuta a les dones insoportables de les ciutats. Un poeta que +surt al camp amb una damisel·la. Ell li canta la puresa del camp i +ve una tempesta... Això ben orquestat; força corda perque el que cau +és una pluja a torrentades. El poeta s'eixopluga sota un arbre; la +damisel·la sota un altre i quan la pluja escampa, el poeta no coneix +la seva companya... tota destenyida, de cabells, de llavis, de +galtes... el cos deformat, les arrugues marcades... i a terra +l'aigua tenyida de colorets! El poeta fa una rialla cruel, agafa el +ram que havia fet i el dona a una pastora, que passava amarada com +ells, però d'una beutat excelsa! Tot se pot dir en música!... ah!... +i la dona pintada, de ciutat cau morta de l'afront i la gelosia! + +Els metges amb unes bates blanques van entrar sense dir res a +ningú... Mossen Fèlix va alçar-se, la Remei va fugir esfereïda... +Anaven a curar-li la mà. L'aire de l'estada s'anava omplint de les +sentors fortes dels remeis que li posaven. + +-Em deixo curar, però que Mossen Fèlix no es mogui; és el metge del +meu pensament!... + +-No hi ha res que dir- feu el cirurgià amb amabilitat. + +-Ja ho veu, Mossen Fèlix, que si jo no me afanyo no podré seguir la +processó i em sap greu de morir-me amb el meu mateix cos. Jo sento +que la inspiració em crida!... i aquests pentàgrames m'ofeguen... +sempre junyit! Vui seguir lliure la clariana benhaurada de les +inspiracions; amarar-me les nines de llum... tan esmorteïdes com les +tenia vora les resplandors febles i malaltisses de les ciutats! Ara +em sento com un ofec i és que'ls pentàgrames m'entortolliguen com +uns filferros i em sento el violí clavat al pit... + +-El veig perdut, aquest xicot!... pobre Joan el miracler!- digué un +dels metges que havia arribat aquell dia per a veure'l. -Quin canvi +ha fet aquest home en pocs anys! Fins als trenta era un home feliç. +Quan va atényer el cim de son renom mundial li vingué la fal·lera de +compondre... i sempre l'haurieu vist lluitant entre l'estudi, les +vuit hores de tocar el violí i la frisor de no poder escriure. Això +el posava malalt. Un cop que no va assajar, per poder escriure, el +públic ho va conèixer... i ell també: aleshores sentí la tragèdia de +veure's aplaudit sols per cortesia i per tornar als seus miracles va +matar-se nits i dies, com un asceta! Sort que llavors vingué a mi i +el vaig distreure fent-li fer vida de camp... i de família. A casa +l'estimen tots! Ara els he deixat consternats! Com que és un àngel! +qui no l'estima! és una criatura! Darrerament fins feia rebequeries. +Havien d'anar a l'hotel a cercar-lo en auto en el moment precís +que'ls teatres eren plens; sempre deia que ho faria malament, que +posessin un rètol anunciant que estava malalt... que ell no's sentia +els dits, que feia massa humitat, què sé jo! El que patia! I sempre +aquella por de donar un desengany! -M'han posat tan amunt que ja no +hi arribo,- em deia un dia plorant de ràbia davant un contracte que +no volia firmar, per un teatre cabdal de New-York... Per això jo li +vaig dir: -Reposi... vagi a casa seva una temporada.- Els tics +nerviosos se'l menjaven i la visió de les grans multituds +l'esfereïa, perque sempre li venia al pensament que hi havia el +doble d'orelles que no de caps d'espectadors, i això l'enervava... +si sembla un vell i no té quaranta anys encara! + +Mentres el pobre Joan es sentia dut per les visions delirants, el +món musical cercava les darreres noves de la seva salut. Tota la +batllia era plena de gent inconeguda. Admiradors, amics, +periodistes. I tots els periòdics havien dut fotografies del lloc on +caigué, de la casa pairal, d'ell, del pastor, de sa família i de +Rodós. + +No hi havia remei. Un dia els metges veieren la negror sinistra de +la gangrena arrelada en els dits de la mà esquerra; aquella que's +sentí adolorida al molí. Van parlar tancats en una cambra més d'una +hora. Tothom va estremir-se. No hi havia remei. En aquella mà s'hi +arrelava la mort i calia de tallar depressa! + +-Si el malalt no fós el violinista miracler, ja fora curat; li +haurien tallat la mà el segon dia... ara com és ell, ho havem provat +tot i ara havem esperat massa... Si no li tallem la mà avui mateix, +perdrem la mà i la persona... Vostès diran què decideixen.- Això +deia un cirurgià menut, de frontalera ample, llisa i lluenta, que +duia lents i parlava depressa i confós. + +Avui la batllia està de dol. En Joan és operat. L'han adormit amb +l'excusa que l'havien de curar i li farien massa dolor i ell s'ho ha +cregut. La malícia i la seva ànima mai no s'havien mesclat... Avui +la batllia està de dol... tots parlen baix i caminen de puntetes i +els plors esclaten continguts, i els respirs s'apaguen a mig néixer. + +Damunt una taula, en una safata coberta amb un drap, hi ha la mà +de'n Joan. Tots els que passen la miren i s'esgarrifen. El pobre +pare la vetlla; l'esguarda fixament movent la testa i plorant; +s'escruixeix en veure aquelles taques negres i aquella inflor +terrible. + +-I doneu gràcies a Déu, que si no cuitem és ben mort,- va dir-li el +cirurgià. + +-També morirà quan ho sàpiga... Avui ha mort la mà i després morirà +el cos,- va respondre sanglotant el pobre jaio. + +Després va un metge ros, prim, de bigoti retallat, agafà un +escarpell i començà de tallar la mà per a veure el límit de la +gangrena. + +-Per Déu, no la fassi més malbé!- va dir amb tant viva expressió el +pobre vellet que'l metge estranger va entendre'l i marxà. + +-Nasi!... oh, Nasi!... diu en Joan que se sent dels dits- va fer la +Remei abraçant-lo... -I és que li creix una altra mà!... + +-Potser és un miracle!... + +-Tots ho diuen això... no cal que us feu il·lusions- va dir amb urc +un practicant jovenet. + +-Remei- exclamava el pare, -mira la mà... és morta! i el noi sense +mà també és mort... veus, mira-la... és ben morta! ja és freda!... i +tant saberuda... en tot lo món no n'hi ha cap com aquesta!... + +El pobre vellet va abastar els dos canalobres de l'oratori i en posà +un a cada cantó de la mà i va quedar-se tota la nit al seu costat, +com si vetllés el cadàver del seu fill. + +Avui en Joan surt de casa. Camina poc a poc i s'ho mira tot +amorosament i somriu com un infantó. Porta el braç penjant d'un +mocador negre, lligat amb un llacet darrera el coll. Tots els de +la casa volen acompanyar-lo i ell rebutja a tothom amb suavitat. + +-Vull fer un passeig tot sol... vull pensar moltes coses- va dir al +brancal de la porta i s'anà allunyant. S'anà fent petit, petit entre +les soques dels arbres, les mates de brucs i les volivardes. + +El seu pare tremolava i la mare va tapar-se els ulls i trencà en un +plor de condol, tot dient: + +-Ai, si veu que no te mà!... + +-Déu faci que no's mati... que no's tiri cingle avall... + +-Calla, tu! No cridis la desgràcia. + +-Aneu-hi... aneu-hi... no el deixeu sol... que no podrà contenir la +pena!...- afegia sa mare ofegant-se. + +A l'era van aturar el batre, tota la batllia se encongia al davant +seu; i en Joan mormolant feliç una harmonia que li dictava sa +ardenta inspiració, s'anava fent petit... petit, entre les eures i +les albes, les falgueres i els arbossos. + +-Només un que hi vagi!... Vós!... seguint-lo per la carena, pel +cantó bagueny- digué el pastor al pare. + +-Jo hi aniré,- barbotejà la Remei. + +-Poc a poc... no feu remor!... + +I amagant-se darrera els arbres el seguiren el pare i la Remei. +Després s'hi afegiren la mare i el pastor i fins els mossos pel +cantó solei de la muntanya. + +Tot d'una en Joan va aturar-se en sentir dins el silenci de les +muntanyes el soroll d'una fontana i va romandre bella estona mirant +el raig d'aigua que sortia d'un catau fosc i queia en la pica, fent +un bé de Déu de bombolles que pujaven i baixaven, rodones i plenes +de clarors. Tenia sèt, i va ajupir-se a beure, recolzant en la pedra +el braç embolicat de benes i amb un manyoc de cotó que li posaven +per a dissimular l'amputació. S'alçà després d'haver begut amb +repòs, tot sospitant que no tenia mà esquerra perque no hi sentí el +pes del seu cos en el manyoc. Es tregué lentament el benam, es mirà +la pell cosida i llençà les benes entre unes mates. + +Com una ventada passaren pel seu pensament totes les tortures dels +seus concerts, tota l'esclavitut cruel de les hores d'estudi, +aleshores que sentia trucar a son cor dolls d'inspiració, tots els +seus deliris d'immortalitat. En Joan se sentia llibert i no avorria +la vida sense la mà prodigiosa; i amb els ulls resplendents +d'esperança i els llavis tremolosos d'emoció, va agafar una branca i +es posà a cantar ben alt i amb més entusiasme els temes del primer +poema, de la primera obra seva lliure, sanitosa, de la fita que +marcava el començament de son ver camí d'artista genial. + +Entretant la gent de la batllia sentia un horrible calfred. La mare +alçant les mans al cel va exclamar esfereïda: + +-Canta!... sentiu? canta!... + +-Oidà!... canta sol...- feu el pare que ajupia el cap estemordit. + +-Canta!... Fill meu... Fill de ma vida!... s'ha tornat boig... +pobret!... s'ha tornat boig! + +-I ben boig!... + +Tots van sentir una punyida al pit, i s'alçà tota una garba de +braços, i va fer-se tot un ramell de cors que tremolaven i les +llàgrimes van brollar de tots els ulls. I en Joan seguia cantant ple +de benhaurança, i fent-se petit, petit, entre'ls ginestells florits +i les oloroses viadelles, sota un cel immaculat i respirant un aire +ple de cantúries... + +(Moyà) + + + +LA IMATGE. + +Aquell jorn en Ferràn va sortir de la petita església emmusteït i +sense conhort. Hi havia ajudat missa com cada matí. I son ànima no +es va eixamplar en l'espai infinit de la meditació com solia, cada +volta que les foscors del temple l'embolcallaven. Aquell jorn li +encongiren son cor temerós pensaments que li esvaïen el perfum +místic. I ell el trobava faltar amb neguit. Tancava les parpelles +fortament i mirava de fit a fit tot sovint el Sant Crist extès de +braços; entre ciris que cremaven silenciosos senyalant el cel. Fins +havia equivocat respostes de la missa! I això el torturava, perque +tenia l'ànima molt sensitiva i feble i sempre ofegada en penediments +de coses petites i corsecadores. + +Tot jup amb els ulls baixos i les mans enllaçades, avergonyit, se +n'anà a veure en Fèlix, l'escultor amic d'infantesa, que tants de +camins li havia pregat que anés al seu estudi. Però ell tenia por. +Els nuus l'esglaiaven. + +Aquell matí sentia una indiferència gran per tot. Es trobava feble +de cor, i com a esborrat de esperit. Això el feia pujar lentament +per l'escala de marbre, amb l'ànima buida i mormolant una d'aqueixes +cançons banals que es senten pels carrers, que de tant que'ns +aturdeixen es fiquen insensiblement dins de nosaltres i en surten +com una remor de borinot. Va arribar al terrat, respirant depressa i +allargà la mirada per damunt de la ciutat i veié el cel tèrbol, +melangiós, agullonat per xemeneies alteroses i parallamps punxaguts +i sentí que en son cor s'hi abocava més tristor. Trucà a la porta de +l'estudi on treballava l'escultor. Després que'l timbre sonà tot +decidit, en el silenci van sentir-se passes. Uns ulls miraren per +la reixeta i una veu esclatà: -Gràcies a Déu!- I la porta va +obrir-se d'una revolada a l'ensems que'ls braços d'en Fèlix voltaven +el pit d'en Ferràn. + +Aquest va alçar els ulls i tot seguit els abaixà com un dormilega +ferit per la llum del sol. En la paret hi havia guixos d'acadèmies +clàssiques, i es sentí més feble i tremolós. Un estossec de dona +va fer-lo recular sobtadament. En Fèlix, que'l coneixia, va dir-li +amb dolçor de mare: + +-No t'espantis, vina! + +Allà sota la claror enlluernadora del sol que es filtrava per uns +vidres, glaçats i gruixuts, hi havia una model dreta, tota vestida +de blanc. Tenia'ls ulls de cel i la cabellera d'or. En Ferràn la +veié de cua d'ull i va saludar-la sense moure la mirada de les +rajoles. Son amic segué en un tamboret alt de tres peus, enfront de +l'obra, i febrosament sos ulls saltaven de la dona al fang, mentres +sos dits anguniosos anaven treballant amb els _palillos_. I de mica +en mica es formava l'imatge de aquella dona que mirant al lluny +semblava menysprear altívola al artista tot dient-li: -No'm faràs +tant bella, no!- I en Fèlix amb son treball coratjós, massa gran +pels seus estudis i forces, com tots els treballs dels joves, +semblava respondre ardit: -Veurem! + +...Entre tant se sentien els respirs que es barrejaven amb el soroll +que feien uns pica-pedrers en un solar veí... + +En Ferràn sofria. Els ulls li escaparen cap a l'estàtua que feia en +Fèlix i la trovà formosa. Després la mirada se li va allunyar fins a +la model i sa bellesa l'enlluernà. I enlluernat pensava: -Mirar una +dona no és pecat!...- i va esguardar fixament per primera vegada una +dona! + +-Que no dius res, Ferràn? Mira, veus això que faig? és un d'aquests +treballs que'n diem de escultura filosòfica, oi tu? + +La model feu un moviment afirmatiu mirant en Ferràn, i aquest va +estemordir-se en sentir que es deien de tu. + +-Vui fer escultura d'idees, vui fer sentències amb el fang! ¿Veus +aquella processó de gent que camina amb els ulls enlairats? Figuren +els que segueixen l'ideal, però, veus? tots cauran a l'abisme, +imatge del càstic que troben els que no fan les coses pensades +reposadament, lluny de les resplendors enlluernadores de la +joventut. Avança cap a l'ideal mirant per on camines! això diu +aqueixa escultura! + +-Molt bé!- feu en Ferràn amb ingenuïtat. + +-Oh! si jo tingués més tècnica... El meu cap va massa endavant i les +mans es queden enrera... pastant escarnis dels meus pensaments +trascendentals! + +-Veritat que no es té d'acorar?- va dir la model a en Ferràn. + +-Es clar!- va respondre aquest, colpit de l'emoció de rebre una +mirada d'aquells ulls de cel. I restà capcot, avergonyit, sota un +impuls de penediment! Havia mirat una dona! li havia parlat! s'havia +posat en perill de pecar anant a un estudi!... + +En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va +trovar-lo amb els ulls entelats. + +-Què tens? què't passa? + +-Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front. + +I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà +sobtadament. + +-Sí, sí...- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del +seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava +isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i +voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi. + +D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son +front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de +preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per +tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de +les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan +ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es +posava i quan més trist, més es migrava. + +Amb el coratge titànic que sols tenen els esclaus d'una dèria aguda, +en Ferràn pujà altre cop a l'estudi d'en Fèlix. No hi era la Mercè +dels ulls blau cel i la cabellera d'or, i els dos amics van garlar +una estona. + +-El _clou_ de la bellesa és la dona, creu-me!- deia l'escultor. + +-No ho sé!- va respondre èn Ferràn que admetia aquella conversa amb +la llibertat que li donava el record de la paraula de sa mare, la +qual opinava que no era pecat de parlar de coses relliscoses amb +sentiment artístic. -Per a mi, no ho podem jutjar nosaltres això!... +Primerament, perque hi ha un altre meitat d'humanitat, feta de les +dones, que també jutgen! què et dirà una dona si li preguntes què és +més bell, l'home o la dona? Dirà l'home, perquè li plau el coratge, +la força, el geni... els muscles, perque ella és feble! No podem +judicar nosaltres, creu-me. És molt difícil substraure's al sexe!... + +En Fèlix es quedà espalmat de sentir-lo. Abans no li podia parlar de +la bellesa humana. + +-Com has canviat en un mes, Ferràn! Fins et trobo com més +envellit... més magre, com si sofrissis molt!... Ara si que't puc +mostrar el que estic fent sense espantar-te! ¿Veus com en l'art +no hi entren les baixeses dels vicis? Vina, vina, però de primer +escolta. Vull simbolitzar la força humana. I aquesta força s'ha +representat amb figures de gran musculatura i això trovo indigne de +l'home perque tot ho devem a l'intel·ligència i els homes que en +tenen molta no són pas els gimnastes. Per això trobo fals l'Hèrcules +per a simbolitzar l'home poderós actual. Jo represento l'energia +humana per una dona prima, feble... per la Mercè, saps? però d'una +mirada que punxa, d'una mirada plena d'intel·ligència... Vina, vina. + +Quan en Ferràn fou a la cambra i va veure la estàtua, va cloure +fortament els ulls i reculà escruixit. L'escultura era la Mercè +nua!... + +Sentí que les il·lusions li fugien i va posar-se a plorar. Aquella +dona que estimava bojament, com es mostrava davant els homes! Ell +que la creia un àngel, que per viure accedia a vestir-se de blanc i +a restar quieta fent de model, potser pregant devegades sense +moure'ls llavis, pregant pels seus pares, jaents darrera la llosa +d'un ninxo que rebia la mirada del sol i la flaire de la mar! Ell +que l'havia somiada creienta i bona com ell, i tot somiant, l'havia +besada amb recança per por de fer-la impura! Quins plors feia, pobre +Ferràn, aclucat d'ulls davant d'aquella estàtua freda, humida, que +duia en la mirada el caliu de la pensa potenta de tota una +humanitat!... + +La seva mare amb esglai, va dur-lo a casa el metge. La pobra vídua +tenia por que's tornés boig. Parlava sol i s'amagria com un tísic. + +-D'altres dones més enllotades han assolit després resplendors de +virtut excelsa! Cal que la Mercè s'encamini, sí; jo soc responsable +si no es salva, perque soc l'únic que puc corretgir-la!- es deia, i +entre l'empenta de sa estimació i l'obligació que imposava a sa +conciència li digué que l'amava. Amb quina suavitat en Ferràn li +parlava de coses quietes i dolces; de records de l'infantesa, de +miracles de Sants, de impresions místiques de la Naturalesa. Però la +Mercè joguinejava cruelment amb ell. Avui, a l'estudi, semblava +mirar-lo i somriure amb dolcesa esperançadora, i quan anaven pel +carrer plegats el feia migrar entre menyspreus i befes, dites +cridant. La gent es girava i ell al seu costat abaixava les +parpelles. Aquella dona tan gentil estimava l'escultor, i si tenia +tractes amb en Ferràn era per fer-li gelosia... i en Fèlix +l'estimava molt... però només per la seva sublimitat plàstica! + +La Mercè va convence's que en Ferràn no li servia per a fer esclatar +sota l'esperó de l'enveja l'estimació somiada d'en Fèlix, i va +dir-li mots escandalosos, venjant-se de les incomoditats de aquells +consells que li endreçava per que fos bona. + +I en Ferràn no tingué més remei que fer-se fonedís. I ho confessà +tot a sa mare. Després passà jorns molt penosos, amb la pensa fosca, +atapeïda, lassa. Quan se li aclarí la ment va escruixir-se; es veié +lluny, molt lluny de Déu! El seu cor sagnava entre les urpes dels +penediments, i poc a poc s'anà enlairant cap al Creador entre la +vella aroma reviscoladora que tornà a sentir ensenyorida de la seva +ànima. + +En Ferràn ja era al convent, aquell tant gran i silenciós, tant +isolat entre verdors de boscúria i tant lluny dels pobles, aquell +convent que només es veia del cel estant. Hi vivia martiritzant-se +el cos per a purificar l'ànima. El seu cor sempre copsava tristor... +En Ferràn, els primers temps, romania amb la faç esllanguida, la +mirada baixa i els llavis somorts, sense somriure que'ls fés +descloure. El seu cor sempre copsava tristor, una tristor massa gran +per a ell, una tristor que semblava cercar lloc en altres cors, +perque tots els que'l veien s'entristien. + +Després començà de niar dins ell una guspira d'estimació pel +convent. Se sentia agraït a aquelles parets blanques, sense cap +ornament que traspués vanitat, a aquella cambra d'ample finestral +i a aquella biblioteca on s'espolsaven pergamins arrugats que ningú +entenia. Aquesta estimació s'entreveia en ses paraules plenes de +dolcesa mística. Explicava als visitants la fundació del convent. +Feia aturar els ulls en detalls subtils d'arquitectura, i, ple de +joia, parlava d'una Verge nova, que tenien encarregada per l'altar +major. Esperava'l temps que's podria agenollar davant de una imatge +de la Verge, una imatge més per consolar-lo en la dolçor de les +oracions dites humilment. Tot sentint el pare rector que la va veure +a ciutat, ell ja la veia en l'altar, i pregava! + +Quina festassa farien el jorn de la benedicció! Van emblanquinar +tota l'església. Ensajaven un himne que des del chor s'esbandiria +pel temple il·luminat per centenars de flames enlairades. Pensant en +aquella festa tot el convent feia una bunior de goig. + +El cel era clar. Els falziots amb xiscladissa infantívola volaven +damunt el convent. La lluna s'alçava rogenca, fent-se petita i +blanca. Semblava que s'alcés per a esguardar el sol que baixava, +baixava com a freturós de reposar damunt de les muntanyes de +l'horitzó. + +Mentres en Ferràn i sos companys s'endinzaven a la boscúria +passejant com cada dia, va arribar una carreta arrossegada per dos +bous resignats, calmosos, forçuts. Duien la Verge nova, aquella +Verge de tant de preu, que fora la joia de l'esglesiola! + +El temple estava fosc. Sols lluïa la flama de la llàntia del +Santíssim, quieta, muda, i senyalant al cel damunt el vas d'oli +pacífic. + +Dins de l'església retrunyien els cops de martell damunt les +escarpes; i els cruiximents de les fustes i el grinyolar dels claus, +ofegava els respirs fadigats. La caixa s'obria i els cors bategaven. +El Pare-Rector amb emoció va treure a grapats els flocs i papers que +feien de niu caliuós a l'imatge, i les testes se movien plenes +d'admiració mentres els llavis somreien tendrament... + +Era ben fosc quan tornà en Ferràn amb els novicis, de la boscúria. +La Verge era al presbiteri. Semblava una visió entre les negrors del +temple. + +-Ja ha arribat la Verge!...- feu una veu. + +I tots els novicis entraren al temple. I restaren silenciosos movent +la testa corpresos, embadalits, davant d'aquella joia, que els havia +costat tres anys de privacions duríssimes, d'aquella joia que'ls +havia costat dolor i desig, i per això era més vestida d'amor i +d'il·lusió. + +Va entrar en Ferràn, tremolós de goig. Al esguardar-la d'aprop +arrugà el front, obrí els ulls esfereït, reculà. Foll d'ira, amb el +martell que hi havia a terra va donar colps amb tota sa força a la +cara de l'imatge, dient amb veu eixordadora: + +-Sacrilegi!... sacrilegi! profanació! És una perduda! + +L'estol de religiosos va agitar-se esgarrifat. Alguns fugiren, +esglaiats entre la fosca i d'altres, més serens, van agafar-lo. I +quan el tingueren subjectat, d'aquella imatge tota de marbre, sols +ne quedava el cos. La testa rodolava per terra amb la cara desfeta; +les mans enllaçades en positura de pregària, fetes a miques, eren +trepitjades... + +-Sacrilegi!... sacrilegi! És la Mercè!- repetia cridant ronc en +Ferràn amb els ulls sortits i la cara d'orat. + +La Verge somniada, obra d'en Fèlix, era la imatge fidel de la Mercè, +aquella dona d'ulls de color de cel i cabellera d'or que estigué a +punt de allunyar en Ferràn de Déu, xuclant-li la mirada i +trocejant-li el cor. + +El temple estava buit, l'imatge mig esmicolada s'emmantellava de la +fosca. La flama de la llàntia del Santíssim, quieta i muda, +senyalava al cel tremolosa, esgarrifada! + +(Moyà) + + + +LA MARQUESA DE LA PLATJA NEGRA + +Braola la mar sota la nit tenebrosa. Udola la ventada damunt les +ones blanques que s'alcen i s'ajupen en la foscor. Les barraques +dels miserables pescadors de l'art, cruixen adolorides embolcallant +el petar de dents dels que tremolen de fret. Tot són remors que +esgarrifen; la platja llarga, que's perd en l'infinit, apar que +tremoli davant la mar com la verge cristiana davant la urpa folla +del lleó famolenc. Els homes que al matí havien fet com cada dia, la +processó lenta, constant i resignada que estira la corda tivant +i regalimosa, han sentit el calfred de la paor: les ones, un sust, i +totseguit un impuls d'invocació sobrenatural, davant la mort que +veien ajupida traidorament dins les tenebres; els nois ploren de +veure plorar i els infantons dormen confiats com si els àngels del +cel els vetllessin nit i dia. + +En la barraca més distant de les onades hi havia una claror feble i +misteriosa que eixia entre les fustes, acompanyada d'un gemec que +enternia. Era la _Marquesa_ que estava malalta. Aixís la anomenaven +a la dona més vella de la platja negra, perque en sa llunyana +jovenesa tingué un fill, el Pollet, amb un veritable marquès. +Després, la malaltia la feu repugnant i la misèria la arreconà en +aquell pilot de desvalguts. El Pollet, el seu fill, havia volgut +ésser torero per a assolir, sota el llor més popular, +l'enlluernament de l'or que sempre li feia somiar la seva mare. +Fracassà sorollosament; i com volia ésser com el Gallo i no va +arribar-hi, li deien el Pollet. + +Aquests dos desgraciats eren els més benvolguts d'aquella platja +negra, apartada de la gran ciutat, on les ones de la mar deixaven +tota la brutícia i les ones de la urb hi ajeien les despulles de +la humanitat, els vençuts de la misèria, els rebutjats pel garbell +de les virtuts. La sorra era fosca i polsosa, les barraques brunes, +la barca i les xarxes negres; els homes corbats, malaltissos i +vestits grotescament amb robes velles, com si fossin disfresses +improvisades. + +Feia molt de temps que no s'havia vist un temperi com aquell. Tota +la rastellera de barraques fetes de canyes, troços d'estora i +llaunes de petroli rovellades, estava a punt d'ésser engolida per +les ones, cada vegada, en la foscor, més alteroses i fornides... Una +onada coberta d'escuma va mullar tota la platja, el llumet de la +barraca va apagar-se i el gemec seguí... Una esgarrifança crudel va +somoure tots els cossos; i a la remor de la mar i a la ventada +furient es juntaren els crits d'angoixa de les dones i criatures. + +-Fugim! fugim! som morts! fugim!... + +Sense cap paraula, les mans dels homes es junyiren dins les +tenebres; totes agafaren la barca i la pujaren arena amunt, fins al +mur on finia la platja, sense pals, ni palanquí, entre una cridòria +que eixordava; després van anar a les palpentes i cada un va aturar- +se davant la seva barraca, i allí, drets, romangueren immòbils, +rebent la ventada freda i els ruixims de la mar; silenciosos, +cercant-se els ulls en la fosca per a interrogar-se. Tots sentien +recels al cor, tots sofrien la mateixa tortura. Si la mar pujava, la +fugida era penosa i la mort fatal! + +El Pollet sentí l'engúnia, el neguit de fugir. La seva mare era +vella i malalta i no podia caminar. Deixar-la morir negada era una +crueltat que l'esborronava. El pobre noi s'atansava a les clarors de +les pipes. + +-Qui sou? + +-El Borni. + +-Què me'n dieu del temps? + +-Que haurem de fer molts de _quiebros_ per a no tenir _cogida_, +Pollet! + +D'altres no li responien o mormolaven una restallera de renecs, per +a esbravar-se de l'ira congriada en llurs ànimes davant el temperi +imposant. + +-Pòrta-la a l'hospital, gamarús! ¿que et creus que és com els +barnois ta mare? + +El Pollet s'encaminà a la barraca fosca, agafà sa mare, la qual +febrosa i delirant rebé la mullena de l'onada, recollí els cèntims +que tenia en un pot de conserves amagat a la sorra i fugí. La +fredor de la ventada reviscolà la velleta. -On me portes, noi? + +-Anem a casa la tia. + +-Boig, ens treurà com sempre! Anem a l'hospital, que em moro de fret +i defalliment! + +-Agafeu-vos bé al coll. Aviat hi serem!- La velleta junyí ses mans +ossudes i fredes per davant del coll del seu fill, mentres ell posà +les seves sota els genolls de sa mare, s'ajupí una mica i començà +d'allunyar-se amb pas segur i ferm, sentint a cau d'orella el respir +febrós i rítmic de la seva mare. + +Sobtadament va llampegar: la claror parpallejava en el firmament, +il·luminant la platja negra que's veia com un munt de despulles +llançades pel mar. Els pescadors, en llampegar, miraven la barca, +miraven la mar, les barraques, les cares dels que'ls voltaven i el +cel atapeït de nuvolades sens fi. I veieren passar el Pollet, peu +descalç, duent calces de pescador, i un jaqué negre escurçat i brut, +enduent-se'n la _Marquesa_ abrigada amb un mocador fet de pedaços +multicolors. Tots van acomiadarse'n amorosament, mentres ella +responia amb veu rogallosa i feble, que tothom sentí amb estranya +pregonesa entre tantes de remors paoroses: + +-Adeu! Adeu! veniu a veure'm!... abans que mori! + +-Aviat hi serem, mare... no ploreu, no tremoleu!- i les onades +avançaven i li voltaven les cames d'escuma; emportant-se'n sorra +sota els peus el feien aturar per a no caure a l'aigua. Semblava +que'l mar tenia el desfici d'esborrar les petjades dels peus nus +d'aquell pescador. + +Aixís arribà a ciutat. Els carrabiners van aturar-lo: + +-_Que es esto, Pollet? Contrabando?_ + +-...La mare! La porto a l'hospital! + +La claror d'un fanal que van atansar, descolgà la velleta de la +fosca. Tenia els ulls fixos al cel, immòbils, la boca oberta i seca, +les mans enrampades; el cor aturat!... aturat per sempre! Un +d'aquells homes mig esglaiat va dir-li: + +-Apa, doncs! Afanya't! + +El Pollet amerat de ruixims i suor, en trobar sota'ls peus terra +ferma i veure els fanals dels carrers encesos i oïr la remor dels +tranvies, feu un suspir de reviscolament, i emprengué son camí fent +aquell passet menut, menut, com quan duia coves de peix al mercat. + +-Aviat hi serem! Ara sí que som a port! Aviat hi serem! + +Quin gran recer que era, la ciutat! De tant en tant, s'oïa el xiular +del vent i es veien els resplandors dels llamps silenciosos damunt +les cases altes i els arbres arrenglerats, plens d'ocells. La gent +es passejava arrecerada i els brolladors seguien sa cantúria. + +Un estol de joventut que seia al volt d'una taula rodona de cafè, en +veure en plena nit aquella visió l'esbroncaren entre rialles +escandaloses i crits burletes. + +El Pollet no'ls respongué. Assaboria, ple de goig, l'estar a cada +respir més aprop de l'hospital, on la seva mare trobaria un bon +repòs. + +-No en feu cas d'aquests ximples, mare! Aviat hi serem! + +I per carrers i places i rambles enllà, entre les remors dels +tranvies i cotxes, seguit de les mirades encuriosides de tothom, +desfilà el cadàver fred de la Marquesa que en sa joventut hi havia +passat opulenta, vanitosa, admirada i temuda... i la duia aquell nin +elegant i ros ara convertit en un pescador de l'art vençut i +miserable, un pescador de la platja negra, que ple de bon amor de +fill deia tot corrent, regalimant suor de lassitud i neguit: + +-Aviat hi serem! Aviat hi serem! + + + +LA BARCA VELLA + +En Jan ho havia dit sempre: -Dels dos bessons: l'un per la pàtria, +l'altre per mi! + +Al primer que anà a la guerra, tot just arribat a la trinxera, una +bala li travessà el front, aquell front que a en Jan li semblava +prometedor com una auba. Tota una vida per a servir només de +aturall a una bala, com si fós un sac ple de sorra o un tronc +d'arbre. Al menys hagués mort matant o tant sols ferint un soldat +enemic! + +Una nit sense estels, una d'aquestes nits que el cor és ple de +sobressalt, que les remors se senten massa i el pensament delira, en +Jan, que tant havia sembrat en sa llar l'amor patri, tot sospirant +pregonament agafà el segon bessó pel muscle i amb veu tremolosa i +els ulls baixos va dir-li: -Fill meu! tu ets el darrer i et vull per +a mi... fuig! + +Tenebres enllà, muntanyes amunt, lleugers com ocells de nit van +marxar. La remor del riu els ofegava la fressa dels passos; l'un +darrera l'altre, pujaven cap al cel, cobert d'una nuvolada +atapeïda, feréstega. Caçadors d'isarts, ben tost assoliren la +serralada al cim de la qual passava la fita que dividia dues +nacions. En Jan i el seu fill van mirar acorats la muntanyada entre +la fosca. Va semblar-los que un centinella els reptava irat, +immòbil. + +Un besar ressona al cim i dugues ombres es separen, l'una devalla +per l'Espanya, l'altra per la França: de sobte s'aturen... aquella +fita els sembla més alta, més vivent, més humana... sembla l'avi. + +-Pàtria, perdona'm... sia per vos, pare! + +-Un per a tu... el darrer per a mi! + +I seguiren avançant per la fosca que embolcallava l'herba curta +d'aquelles muntanyes pirenenques, les clapisses, les congestes +somortes, els xaragalls riolers i els llacs somniosos. + +En Jan rebia noves del seu fill amb freqüència. + +«Soc en un poble de marina -deia en una carta- i faig de pescador. +L'aprenentatge ha estat dur i la fam cruel. He anat a tirar l'art +que és una manera de professió dels desvalguts, dels vençuts de la +vida, és un enfilall d'humanitat abatuda... Cada home, com un +catúfol, puja carregat i baixa buit... Quina llàstima fem! És la +cordada d'esclaus de la misèria, empresonats de bell nou cada +matinada. He anat a sardinals, una mena d'alambrada de fil tenyit on +el peix s'empresona com els pobres soldats; a palangra; al bou; a +gambinejar, què sé jo! Poc podeu pensar el què són les muletes, ni +caure de clatell quan un rem o un escàlam o un estrop falla; quines +rialles a la barca i quin dolor i quina vergonya! Només la +idea que ho feia per a vos, vellet, i sol i aclaparat, m'encoratjava +a seguir una via plena d'asprors. + +Ara, si em veiéssiu no'm coneixeríeu; vaig vestit de mariner, fumo +amb pipa i tinc les mans dures i corrugades; no sé pas si ara podria +compondre amb rapidesa com quan era al diari. Visc en una barca +vella que hi ha abandonada en una platja llarga que'n diuen +Sabanell. M'anomenen el _Gabatxu_ i el patró i els remitgers +m'estimen molt. Quan guanyi més, vindreu amb mi. La mare, del cel +estant, me dona dalit, i en les nits clares, quan abans d'adormir-me +li dic el Pare nostre, mirant al cel, em sembla que veig els seus +ulls que'm miren entre els estels tremolosos. Per al meu germà també +prego; però quan és ben fosc, la cara ben tapada amb les mans! vull +que hi arribi la oració, però tinc por que em miri... sento una +vergonya pregona, molt pregona, clavada al cor com si fós un ham +gros, ple de rovell!» + +La vellesa d'En Jan s'accelerava. Cada dia es tornava més testa +blanc, la cara més arrugada, les mans més tremoloses i el cap més +ajupit. El corc d'haver fet desertar el noi el torturava: la +baralla que tingué un diumenge a la taverna on van fer-li retret +escandalós per haver negat un soldat a la pàtria, el ferí de mort. +D'aquell dia ençà començà d'anar tot sol, parlant llargues estones i +no mirant a ningú: les mirades li semblaven punyides, vivia en una +eterna lluita entre el amor patri i la estimació paternal. Fugia de +tothom, com un malalt temerós d'encomanar sa malaltia, fugia, al +mateix temps que desitjava que'l cridessin de tots els portals. +L'ofec de tant en tant li trasmudava la color i el feia recalcar per +les parets... pobre! fins el dia que trobà una excusa +per deixar el poble no feu un sospir a tot esplai. Aquell mes, el +_marineret_ no havia escrit com de habitut i el vell va marxar +sobtadament i joiós com si fés una entremaliadura. -Vaig a veure +què passa!... si en una barca n'hi dorm un, també n'hi cabran dos! +la barca farà de breçol!... hi dormirem com dos bessons! + +Sabanell al capvespre és tot un poema, solitud i silenci regnen en +harmonia: la boscúria és callada i la mar s'adormissa; el cel fa el +darrer escarafall del jorn, amb lluminositats esplendoroses del sol +que se'n va i la lluna que arriba. En Jan hi va arribar, veié la +platja llarga i la barca negra i vella i sola, sentí una dolcesa +penetrant i va encaminar-s'hi tot seguit. -Allí és casa del noi! + +La platja de Sabanell és llarga, es perd a l'horitzó... la barca és +llunyana; cada cop sembla més lluny! En Jan fadigat de caminar +damunt la arena blana, mira a tot arreu. Prop de les ones, que pugen +i baixen i treuen escuma, veu un home quiet que sembla que no +respiri, té una canya a la mà, la mirada fixa i l'esperança al cor. +-Deu estar pescant... I si fós el noi!- En Jan s'hi atança i veu que +és un vell... -Bon home, sabeu si allí hi ha el Gabatxu?- + +-El Gabatxu, dieu? que esteu de broma! + +-Sí, aquell pescador francès! + +-Es va negar amb es llagut de'n Tem... fa tot plè de temps... al +mencus dos mesos... fugiu! que piquen! + +Sobtadament la canya del vell pescador s'arqueja i es sacseja +frenèticament, convulsa; el pescador tira i amolla, i d'entre la +blavor del mar surt cuetejant un peix tot d'argent. + +En Jan romangué com extasiat pel dolor, immòbil, amb la boca oberta, +els braços caiguts. + +-S'heu quedat parat de veure sortir aquest paiu... És un llubarro. +Avui n'hi ha una experiència!- li fa el pescador carregant la pipa, +després d'haver grumejat i parat la canya. + +Finat de cansament, arrossegant els peus com penitent encadenat i +amb els ulls eixuts i lluents com si tingués febre, arriba el pobre +Jan a la barca morta. Apar un orat en la agonia del desvari. S'aboca +a la orla i ressegueix tots els recons. Troba la pipa, la petaca +plena, un setrill, roba endreçada, un sant Crist penjat a la +contraroda i la gàbia amb el passarell mort de fam. El pobre vellet +s'enterneix en veure aquell ocell mort que li prenia troços de pinyó +a la boca; un enterniment pueril s'aplegà al dolor atuïdor que +l'havia deixat estàtic, i trencà en un plor terrible. + +No podent restar dret s'ajegué sota proa i allí entre les fustes +velles d'aquell llagut trist i negre i mig corcat, sentí com una +suor freda es confonia amb les llàgrimes ardents que brollaven dels +seus ulls, sentí que la vida li fugia poc a poc, que son cor +s'aturava i que tot era foscúria, silenci i fredor, i romangué ert, +amb les mans damunt el pit, immòbil per sempre més, i amb els ulls, +oberts a la claror de la lluna. Una abella va posar-s'hi i no's van +cloure. + +Mentres tant una gavina volava pels aires movent les ales amb +lentitud, dos bastiments llunyans avançaven en la ratlla de +l'horitzó, tot terra a terra, damunt les ones: bronzejades per la +lluna naixent, passava el gussi d'un nanser, el carro del terrassà +omplia de remors la pineda solitària, i el grill començava la +eternal cançó de la nit: tot seguia la vida, tot seguia la vida +davant la mort! + +El cadàver del pobre Jan no ha tingut llosa ni terra que'l cobrís, +la barca vella li fa de sepulcre obert a la claror del cel: els +escàlams són els canalobres, per a posar-hi ciris el dia de +difunts... la roda de proa és la creu sense braços, i els corbs +endolats el vetllen sinistrament, cada nit se'l miren els estels i +les ones li mormolen oracions. Al toc suprem del judici, en Jan, +lliure del pes de la llosa, s'alçarà i serà el primer d'arribar +davant Déu! + +Avui la mar s'ha anat fent grossa, les onades una a una creixíen com +si volguessin abastar el cel, l'arena es removia com paorosament +esglaiada, l'aire s'omplia de ruixims i la remor de la mar plena +d'escuma arribava al bell cim de les muntanyes. + +El cel era sembrat de nuvols que's removien com una fera mig +ensunyada. S'estiraven i se aixamplaven, o be s'aclarien i +amuntegaven com si cerquessin una positura per a empendre +l'escomesa. Una ventada forta, folla, passà torcent els pins i +ageient les canyes i esborrant els clams de les campanes que +demanaven misericòrdia, i un llamp caigué al mar i un tró s'escampà +fent trontollar la terra. Llavors la mar esdevingué tota blancall, +tota remor, tota follia; arribava a la sorra i es llançava fent un +moviment d'urpa, i tot seguit pujava per l'areny com si volgués, +ajupida, arribar a la barca vella. Una ona li mullà la quilla, una +altra les escotes i la més fornida i alterosa la sotsmogué, la +desclavà i va endur-se-la mar endins, entre la tempesta esgarrifosa! +El cadàver d'en Jan anava de babor a estribor, mentres la barca +pujava i baixava damunt d'aquell desvari d'onades que l'esberlaven i +omplien d'aigua. La tromba marina voltejava sinistrament com a vespa +d'un fibló ple de verí. Va sentir-se un cruixit de fustes i la barca +va esmicolar-se, les taules saltaren i un fum humil s'alçà sota la +pluja forta. Després del llamp, un tró rodolà brunzent damunt la +nuvolada!... quin enterro pel pobre Jan que mai havia vist la mar! + +Ara la platja és deserta, llisa, i el cel ben serè, el pinar sembla +més primaveral, tot té la bellesa excitant d'un jorn ben clar +després d'un jorn de pluja; la barca de la mort no hi és, els corbs +no hi volen al damunt. La natura haurà volgut embolcallar aquell +mort sense llosa i per això li ha donat sepultura la mar... Oh no! +ha estat una estranya deessa qui se'l va endur a fons... + +La Mort de Mar era penedida dins sa barbacana tenebrosa... la mort +de la mar, la que mata negant generacions senceres, la que no porta +dalla esmolada ni mantell voleiador com la mort d'en terra! + +La Mort de Mar enfonza els homes sota aigua, després els aixeca i si +no respiraven els tanca els ulls amb una espina lluenta que porta en +una pota; i esclafint una rialla, que fa tot d'escuma, se'n va a +cercar-ne un altre. La seva visió és terrible: és una mena de cranc +gegantí cobert d'algues que tallen, sembrat de pardilles que +esgarrapen i cargolins que punxen; és un monstre mig vivent, mig +roca, que té el cap de dona surtint del cos com el d'una tortuga; +els ulls enlluernen i endormisquen; les potes xuclen com les dels +pops, i la seva boca és plena de verins mortals que ella escampa per +l'aigua entorn dels bastiments. Qui ha vist la Mort de Mar, aquella +mena de niell infernal que neda a flor d'aigua, mai més no +s'allibera del seu record. La seva tràgica imatge sinistrament +s'aferra al magí... Molts de marins que l'han vista s'han fet monjos +penitents! + +La Mort de la mar no té òlives, ni rats penats, ni corbs que evoquin +el seu record com la Mort d'en terra... La del mar té estols de +rufins, munions d'aranyes; taifes de llúdries que escampen la paor +de nit i dia. + +La Mort que us dic, plorava, tot cargolant-se les potes en la +pregona barbacana. Sos ulls lluminosos pel dolor, esguardaven les +despulles del fill d'en Jan. + +Sentint apenada sos sospirs d'angoixa, la mar es feu tot ones; i els +déus dels temperis s'enterniren i suscitaren núvols i llamps i trons +i ventades, i la Mort de Mar sortí de l'aigua i varà la barca vella +i plena d'emoció se'n dugué el cadàver del pobre Jan i amorosament, +amb la joia infinita de qui repara un mal, va juntar el cadàver del +fill amb el del pare i els deixà sota una roca, en el fons de les +mars de la França. + +(Blanes) + + + +EL MALALT NOU. + +Aquell dia en el pati de la Creu de l'Hospital tot era llum i +alegria, moviment i cridòria i rialles llargues i eixordadores. Els +estudiants jugaven a geps. Una pilota espellifada brunzia pels +aires, fent ajupir les testes i girar les cares. Quan ne tocava un, +s'alçava tot un chor d'exclamacions i befes que no entelaven +l'ardidesa dels estudiants, embriagats, per la delícia brivallesca +del joc. El sol reviscolava els malalts i enardia els convalescents +i feia lluïr les caixes de betum dels cira-botes, i els galons, +visera i tots els metalls del municipal que volia posar ordre al mig +d'un estol de xicots que a cada paraula que deia, l'ofegaven amb +grans aplaudiments de mofa. + +Vingué el mestre. La pilota va ser amagada en la foscor tèbia d'una +butxaca. Tots els estudiants van llevar-se el capell amb serietat i +respecte. I de tot aquell escampall de jovincels que formiguejaven +pel pati, se'n feu una corrua atapeïda, darrera el doctor que pujà +l'escala, entre el renou de sabates que's barrejava amb rialles +contingudes i converses apagades. + +Fins el mestre, aquell home de frontalera arrugada, bigoti clar i +nas recte, sempre pessigat per lents d'or, semblava sentir +l'enlluernament de aquell dia i en passar pel davant d'un llitet del +recó, on hi ha nens, va aturar-se i digué, acaronant-ne un: + +-¿Com te dius? + +-Nen!... + +-¿Com se diu ton pare? + +-Papà!... + +-¿I ta mare doncs? + +-Mamá!... + +-¿Quants anys tens? + +-Sí, senyor, doncs. + +-¿D'on ets? + +-De casa. + +-¿On és la teua casa, maco? + +-Sí senyor!... + +En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut, +que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una +candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala +dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom +coneixia, no hi va caure cap més riallada. + +Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi +entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi +extén l'esperança, la dolcesa del consol... I totes les cares +esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure. + +-Hi ha un malalt nou, al 5. Tots el volten i li fan preguntes. Ell +respón amb mirades tímides, com un nin que es sent vergonyós. + +Aquell malalt nou s'havia guanyat la simpatia universal. Tots els +estudiants volien saber-ne tota la vida. Tots sentien el desig de +consolar-lo. El malalt nou amb sa distinció i bondat va congriar +tota una sardana de joventut que l'estimava. + +El doctor del nas recte, sempre pessigat per lents d'or, va fer-li +preguntes i va examinar-lo. Va arribar el moment desitjat. El mestre +explicaria. El silenci era gran. Tots el miraven atentament. El +malalt nou s'amagà sota'l llençol i també escoltava com els +estudiants. + +Aquell bon metge parlà en termes científics. Amb aquelles paraules +que astoren als profans, i que després fan arronsar les espatlles. I +amb aquells mots que semblen traballengües, digué que aquell malalt +estava molt malament, que podien venir grans complicacions, que +podia durar, pel cap alt, dos anys, perque sa malaltia era +incurable!... + +Un cop va acabar sa magistral llissó clínica que sols podien +entendre els estudiants, digué al malalt, tocant-li el muscle: + +-Apa, que aviat us curareu. + +Als ulls d'aquell jove brollaren dues llàgrimes i movent la testa +tristament, va dir: + +-Ho he entès tot, ¡soc metge! + +Hi hagué en tots un moviment. + +-Sou metge?- va dir-li el catedràtic, després d'una llarga estona. I +no pogué afegir res més. Tenia un nus a la gola. + +Els estudiants el seguiren, impressionats. + +En el pati de la Creu, el sol enlluernava... I l'alegria i la +cridòria... i les rialles llargues i aixordadores no's sentien, +malgrat estar-ne lluny el mestre del nas recte, sempre pessigat pels +lents d'or. Els estudiants parlaven baix i miraven a terra. + +* * * + +I allí dalt a la sala, el malalt nou plorava amargament, entre un +silenci feixuc, crudel, el silenci de l'estranyesa dels altres +malalts que es miraven fixament, fixament, amb la pensa +enterbolida... + + + +L'ABISME + +Entre cel i terra, al bell mig de la muntanya alterosa, sempre +clapejada de neu, es veia aposentada en un rocam abrupte la casa més +vella de la encontrada. Allí sota, al peu del riberal, hi havia el +poble de Roques Altes, amb ses cases brunes cobertes de lloses de +pissarra, que de lluny semblaven les escates d'una serp gegantina. +Al seu damunt tot un cercle de carenes on les boires voladores +amanyagaven les congestes que's tornaven petites, petites, com un +pensament que s'oblida, davant del sol de l'istiu que feia lluïr el +plomatge de les àligues que solcaven el cel plenes de majestat. + +En aquella casa solitària, que de tant enlairada semblava feta per a +donar acolliment als àngels, tot el poble de Roques Altes hi havia +posat els ulls excitats pel misteri. D'ençà que la Roser havia +tornat de la terra baixa, els seus pares tenien un posat d'atuïts +que corprenia i parlaven poc i sempre duien els ulls baixos. +Altrament la Roser no sortia mai de casa. Ningú va veure-la monjoiar +trepadella, ni herbejar pels camps i ningú la sentí cantant, tot +fent anar el fussó. Ses mans no s'havien espinat més amb les +gatoses. Sempre tancada a casa, sols eixia de nits, sola i lassa com +una ombra vivent i enigmàtica. + +-Cap a la peça, Tanu? + +-Què s'ha de fer! + +-Fa bo de veure la cullita... és bona, és bona!... + +-Sí que _hu é!_ + +-I la Roser que fa? + +-Va fent.. Adeu... adeu!- i el pare de la Roser s'esmunyia tot +seguit, amb la bota penjada i l'aixadó al muscle. + +Les dones mai no van poder escometre la mare de la Roser. Sempre +anava depressa, fugint de les conegudes escornifladores i sense +aturar-se pels portals com feia abans. Aixís que la cridaven +tenia una resposta a punt: La truja li pasturava, el pollí no estava +fermat, l'aviram allunyada... i la Roser amb febre. + +-Que no surt la noia, Sila? + +-Quan s'escau... + +-Que no's lleva? + +-Quan s'escau... + +Un dia en Tanu i la Sila van contradir-se. El pare digué que feia +llit i la mare que estava a l'era; i per tot el poble passà com una +ventada miseriosa l'idea que mentien. + +El _Carbassot_, el germà de la Roser, era aquell pobre gollut alt i +fornit, amb mirada d'infant i somriure de faltat. Sempre que algú li +parlava mirava de reüll í baixava el cap. + +-Jaumet! Oh Jaumet! Què fa la Roser? + +-Fa mitja. + +-Que no hi va el metge? + +-Fa mitja. + +-Oi que la mare t'ha dit que no diguessis res? + +-Fa mitja la Roser. + +I li ventaven un xuflet o li donaven una empenta. + +-Ai!... Ai... + +-Sebes de godai! Ves! tant garnagàs i no sap res! + +I el misteri creixia. + +El jorn de l'aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any +a les ballades que es feien a l'era del mas Negre, i això que aquell +any tocava el flabiol el jaio de cal Roc, que refilava com ningú. +Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarda per a +contemplar la gentilesa enyorada de la Roser, sentir-li aquella veu +tant candorosa i rebre, encar que fos de cua d'ull, un esguard +de sos ulls plens de dolcesa somiadora. + +Quan el flabiol i la cornamusa enmudien, el sol se ponia i l'alegria +s'apagava, esclatà tota la malícia de la dona del matalot del +traginer. + +-Que tants de misteris! Per mi la Roser té el mal de la meva somera. + +-Déu te faci bona! llengua de serp! + +-Prou ho sé! si parlo aixís és que ho puc parlar. Sabeu qui era +aquella dona que duia en Tanu amb l'animal? La llevadora de +Fustanyà!... Cert com avui he menjat trumfes. + +D'aquell dia ençà la casa més vella era mirada amb esglai, i les +dones van repassar les portes de llurs cases per veure si havien +caigut les creus de palma beneïda que'l dia del Ram hi clavaven +perque no hi entrés la bruixeria. + +Quan les boires, dies i dies, embolcallaven la casa de la Roser, +tothom sentia la gaubança de tenir un enemic allunyat, i quan la +ventada les espargia arreu, el poble de Roques Altes passava la +angoixa d'una onada de superstició. Si per atzar el llamp esqueixava +un avet o l'esperver matava les gallines o el porc senglà malmetia +els conreus, la masia vella era mirada amb ira, els punys la +amenaçaven i les llengües la maleïen atiades per la rancúnia. + +La tempesta ha estat forta; els trons han rodolat per la nuvolada, +els llamps han caigut a la boscúria i les pedres que rebotien damunt +les roques s'amagaven entre les herbes i es fonien lentament. L'aire +té una frescor reviscoladora. Se sent flaire de terra mullada i +entre els núvols que es mouen com si volguessin anar-se'n, es veu un +bocí de cel blau, net i pur i radiant d'alegria. + +La casa de la Roser és tota bruna. Apar una bauma; tot són negrors. +Les parets i el faldar de la xemeneia, la llar i l'escon, el sostre +i les eines, els vestits de la mare, la barretina de xeixa del +pare... i les mirades i els cors i les ànimes! Tot semblava +emmirallar l'ambient de la tempesta paorosa. Entretant la Roser muda +i resignada va infantar una noia... i entre aquelles foscors hi +esclatà un traç de blau com en el cel... eren els ulls del fill, +que's movia i plorava ple de vida. + +Els trons se sentien a cada respir més lluny; la mare deia les +malediccions més baix i la llevadora es senyava amb menys devoció. + +-Be, Sila, no sieu caparruda! Deu-me roba per la noia! Tan rexiuxida +com és! + +-Ni un fil; que es mori de fret! + +-Quina culpa en té la criatura? + +-Si em torneu a parlar d'això la llenço al pou,- i va agafar la +formatgera i la va rebotre contra un soc que hi havia prop de les +lleves que sostenien una perola. + +La Roser, plorant, s'extasiava mirant aquells ulls de cel, aquelles +galtes rosades i aquell caparró sedós, tot sentint una gran recança +d'haver fet malbé els vestits de la nina que ara foren pel seu +fillet, a qui tremolava la barba. + +Resignada va agafar la safalina que feu d'amagat pel caparró del seu +fill, i amb el cobre-llit vermell, endegà un vestit, mentres la +llevadora plorava de veure aquella criatura que aniria vestideta de +vermell com un dimoniet, en una casa on hi havia una caixa plena de +roba neta i ben perfumada. + +El neixement d'aquell infantó va dur a la casa vella un neguit +d'orat. La Sila passava el dia plorant i maleint; en Tanu, aquell +home cepat i bo, que s'adormia de tant en tant, probava +d'aconortar-la i no'n treia res. La seva dona li responia +insultant-lo i amenaçant-lo. La Roser, sempre callada, passava els +dies mirant el seu fill, i el gollut no's movia del costat de la +criatura vestida de vermell com una rosella i li tocava el nasset +camús amb la punta del dit i reia, reia ple de bonhomia. + +Tots els ulls de la casa fugien de llurs mirades. Menjaven i +dormien, sortien i entraven sense dir-se res. La rialla del gollut +esclatava entre el silenci feréstec. Els remors del vent i les +cantúries del bosc hi entraven barrejant-se amb la fressa de l'olla +que bullia i el potejar del bestiar. I el neguit rosegava nit i dia. + +La mare devegades esdevenia delirosa. Alçava els punys, apretava les +dents i obria els ulls com esperitada. Un jorn, amb les batolles +arborades, encalçà la Roser per a pegar-li, i ella abraçada amb el +seu fill anava a tirar-se pel finestral damunt els pallers de l'era +per a fugir camps enllà, però en aquell moment aparegué l'aplegador +de la Mare de Déu del Món, que al temps de la plega de la llana, +anava a cercar-ne un velló com cada any, i al sentir la cridòria de +la mare, va apaivagar sa follia, mostrant-li la imatge de la Mare de +Déu i fent-li besar amb sos llavis tremolosos d'ira, els peus, les +mans i fins la cara de la Verge. + +Entretant la Roser, espalmada, decidi fugir per sempre i anar a +captar. + +És un mati ple de claretats; el sol surt joiós i la rosada mor +rient; la boscúria canta i el xaragall saltirona damunt les pedres; +l'aire passa lleuger com si volgués assolir els espiadimonis morats +que amb ses ales invisibles, s'allunyen, se atancen i s'aturen en +l'aire. Regna la gaubança dels primers jorns de calor; les patateres +van morint i els blats tenen les espigues curulles i caigudes, +semblen monjos humils, capcots, arrenglerats i en oració sublim; +passa el vent que ve del cel i deu preguntar-los si estimen a Déu, +perque totes les espigues se mouen i afirmen, i pels camps +s'allunya una remor suau que és un sí eternal, dit en veu baixa. + +La Roser obre el ventalló mig adormida; son respir s'atura i son cor +batega, inundat d'esglai. El seu fillet no era com sempre al seu +costat. Mira esverada sota el llit, cerca esfereïda tots els recons; +remena la pallassa i surt de sa cambra; dona una llambregada +escorcolladora. Tot era al seu lloc; el bast, el perol, la dalla, el +sarró de pell, les estelles i els tions, els calamàstecs i la +escaçadora i el torn. La Roser fa un crit, plorant, i ningú respon. +Una gallina cloquejava en l'era. Se sent el remuc dels bous que +resten ajeguts en la cort plena de tiraranys. Després, amb desfici +mira els armaris, el forn, el pou, la pallissa, els galliners, la +cort dels porcells. Altre cop l'esglai l'estremeix, en veure la +safalina a la menjadora dels garrins. -Déu del cel, si se m'hauran +menjat la filla!- I clama al cel agenollada i enlairant les mans, i +una llàgrima rodola per sa cara tremolosa. Tot de sobte, com si +hagués obirat quelcom, s'alça, es frega els ulls plorosos i exclama: + +-Això és la mare! + +I va anar a remoure la palla entre els pallers; les llocades fugien +adalerades, les oques alçaven el bec en l'aire i el gos d'atura la +mirava amb temença. + +-Jaumet!... oh, Jaumet!- Cansada de cercar entre la palla i de +desfer pallers, va romandre una bella estona cavilant. S'agafava els +cabells i els estirava, se mossegava els llavis i cloia les mans, i +els pollets bequejaven al seu voltant i el vent la daurava amb el +boll de l'era. + +-Jaumet... oh Jaumet!... Jaumet, maco!... Jaumet! + +El gollut va comparèixer tot ranquejant i fent baballes. + +-Jaumet, fill meu! Jaumet, on és la nena?- va dir-li abraçant-lo +fortament entre sanglots que ofegaven; i el gollut abaixava el cap i +mirava de reüll i plorava, de sentir plorar. + +La Roser, desesperada, va agenollar-se davant del gollut i va +besar-li els peus i li demanà perdó dels mals tractes que li havia +fet de petita, i el gollut que sempre estava callat i trist, en +veure's besat sobtadament, sentí per primera volta en sa vida +l'enfolliment de l'alegria, ell que es corsecava de gelosia quan +feien festes al gos o tenien la gata a la falda. En l'ànima +atrofiada d'aquell homenàs, va entrar-hi la primera emoció, i volia +parlar i reia i plorava i picava de peus. + +-Jaumet, ja veus que t'estimo, diga'm on és la nena. + +El gollut estremint-se de goig, restava amb la boca oberta i els +ulls negats, sense dir res. La seva ànima neixia davant d'una +estimació. + +La Roser es sentia ara penedida d'haver-se apartat sempre de son +germà perque li feia vergonya, i es colpejava el front contra els +seus genolls, en veure que son germà no li responia. + +-Jaumet, diga'm, on és la nena?- El gollut tornava a mirar de +reüll... ho sabia... però era testaferm i desconfiat i obedient. Si +la mare li deia una cosa, la feia, encara que li costés la vida. La +Roser va sentir-se defallir. Son germà no li diria on era el seu +fill, encara que'l matés. Si l'amenaçava era pitjor; i veient-se +aclaparada, va deixar-se anar damunt de la palla i trencà en un +plor que corprenia. El gollut va asseure-s al seu costat, dient-li +de tant en tant: -Fes-me més manyagues!... + +Pels ulls de la Roser passà una rauxada de claror. La seva ànima +somreia. Entre les negrors de ses penes es destriava un poc de +celístia. + +-Jaumet, no'm diguis pas on és la nena, sents? que la mare et +pegaria! Ves, ja te la dono... ves, toca-li el nasset!- i feu una +rialla fingida, una rialla morbosa de boja que delira. El gollut +de sentir riure, també va riure, fregant-se les mans. + +-Afanya't, Jaumet, ves! toca el nas a la nena i jo et donaré una +faldada de peres!...- i va alçar-se. + +-Jo no! + +-Per què? + +-Jo no! + +-No vols que vingui? Per què? si jo te la dono la nena! Jo venir? +Fuig home!... ja... ja... ja! Vaig a cercar les peres. Adeu, +Jaumet!... mira, si estimes la nena, jo pegaré als que't diguin +_Carbassot_. + +I el gollut va somriure infantívolament; i la Roser sentía que'l cor +se li eixamplava, i agafà entre ses mans el cap del seu germà i va +fer-li un bes al mig de la frontalera, tancant els ulls amb +devoció, com si besés l'imatge del seu fill, emmirallada en la pensa +malaltissa del pobre gollut que s'encaminava vers el tocom on era la +nena, per a tocar-li el nasset camús, com feia sempre. + +-Gorda-la bé la noia, sents? que ara és teua! + +-¿Oi que sí?... au! que vull les peres! + +-Tot seguit!- + +La pobre Roser en veure que'l seu germà se'n anava pel camí que +giragonsejava, tot planejant arran de la cinglera, va sentir una +emoció tant intensa que no pogué alçar-se. Estava lassa, capolada i +sentia que son cos era més feixuc i que sos membres s'aplanaven a +terra com si fossin morts i no volguessin deixar el repòs eternal. + +El gollut seguia camí enllà, depressa. Com les befes i patacades +l'havien fet maliciós, desconfiat i testaferm, de tant en tant es +girava, i veient que la Roser no'l seguia, somreia estúpidament. +Entretant, sa germana esperava que ell tombés la boscúria d'avets +més pròxima per a seguir-lo de amagat. + +La Roser s'alçà entre'ls pallers; semblava un cadàver que surt de la +tomba. Rufacades de pensaments malastrucs l'atuïen; l'infàmia on +l'havia menada l'esperver ciutadà li enterbolia el magí amb una +onada d'ira; les amenaces de sa mare, el furt del seu fill, la +temença d'ésser vista per son germà, l'ansia de petonejar el seu +nadó, donaven a son rostre tota la bellesa de la tragèdia; i +començà la via darrera el gollut. + +En encaminar-se vers la boscúria va veure la truja, que com no li +havien posat el clau mudegava les trumfes i les menjava amb desfici. +La Roser va passar-hi poc a poc, amb por que s'esquivés i ella fos +vista pel gollut. Després pegà una corredissa i s'arracerà en la +primera soca de la boscúria, on a l'hivern udolaven els llops +famolencs. Allí va romandre damunt de la molsa que encatifava les +roques, sotjant el seu germà que s'enfilava per la muntanya. I l'anà +seguint amb els ulls oberts i els cabells penjats. L'amor de mare li +feu sentir la voluntat fornida dels orats que deliren, i en sos +muscles la força màgica dels histèrics; i entre roca i roca, +tremolosa feia camí, era la imatge del dolor seguint una innocència +estòlida, però guiadora. Mirava el gollut com si fós l'estel guiador +de la nit més sublim de l'any! + +Finida la boscúria, la Roser, ajupint-se entre les mates, seguia les +petjades del gollut sense vèure'l. Sobtadament una remor pròxima li +glassà el respir i quatre cabirols passaren com el vent fugint del +seu germà. Ja és dalt de la muntanya i la ventada li glassa la suor; +sent que va massa escarida de coll i es tapa la boca temerosa de fer +un atxabuiro, i per ses nines hi entren claretats que encisen, i al +seu entorn brolla tot un món de carenes, clapisses, torteres i +cingleres, i la seva casa es veu petita; sembla un roc caigut de la +muntanya. La Roser tremola de por i de fret. És arribada a +l'estanyol blau, i allí no hi ha boscúria ni mates; n'arrencà dues i +va cobrir-se tot el cos i seguí caminant. Si el gollut mirava, ella +s'aturava enrera de les mates, i aixís seguí ran de les aigües +somioses del llac, voltat de pins borts, petits i revinguts. Els +capgrossos, en veure-la, se alçaven del fons ple de llot i tornaven +a jaure, i les aigües del llac s'enterbolien. Les granotes se +capbuçaven, i una munior d'ones petites que se aixamplaven i morien, +feien tremolosa l'imatge de la Roser emmirallada en el llac; talment +pareixía que les aigües fessin d'espill a la seva ànima tremolosa i +adelerada. + +El gollut ja era a l'altre çantó del llac, i havia passat el riu amb +quatre gambades. La Roser, que'l perdé, seguia d'esma, amb els ulls +plorosos, la roba esparracada. Provà de passar el riu ple de +murmuris i li caigueren les mates, i, per no ésser descoberta, va +ajupir-se dins de l'aigua gebrada, amagant sa testa sota d'una roca +que feia bauma. D'allí estant, va veure son germà que allargava el +dit entre unes gatoses i esclafia en una rialla triomfal. + +-El meu fill és allí,- va exclamar la Roser plorant d'emoció, i +sortí de l'aigua, com un nàufreg, dient pregàries, demanant +clemència. Entre sospirs i sanglots arribà la Roser on era el +gollut, tocant el nas de la nena. Va apartar amb sos braços nus les +branques espinoses i va treure son infant d'aquell breçol d'espines, +tot esgarrinxat, sagnós i fret, amb els ulls oberts i eixugats pel +sol que feia bullir tota la terra. + +La jove mare, com esperitada va apretar el seu fill contra son pit +febrós li munyí llet en la boca oberta, i en la cara de l'infant se +barrejà la sang de sos brassos espinats i la llet de son pit, ella +vessava la vida de ses venes, vessava la vida del seu sí, damunt +aquell infantó dels ulls de cel, mort entre espines! + +-Jaumet, és mort! + +El gollut allargava el dit i li tocava el nasset rient i deia: + +-_Do-ma-la_, que és meua. Au! que és meua! + +-Qui l'ha dut aquí?...- feu la Roser amb els ulls encesos i sense +llàgrimes. + +-La maru! + +La pobre Roser va passar-se les mans pels ulls, desesperada, i amb +el fill fret en sos braços, va posar-se a córrer entre les roques +que sortien en mig de l'herba curta, com a ossos de cadàvers mig +enterrats. + +Arribà a l'abisme, davant de la vall inundada de claror i placidesa, +i presa d'un ram de bogeria, va exclamar, mirant la seva mare que es +veia petita a l'era, cercant-la neguitosa: + +-Mala truja!... mal llamp vos mati! m'heu mort la meva filla!... ara +us mataré la vostra!- i es llençà a l'abisme. + +I el gollut va dir-se: -Quin salt!- i va allunyar-se ranquejant i +fent el ploricó. + +-Jo vull les peres!... m'ha enganyat!... jo vull les peres!... jo +vull les peres!... + +(Andorra) + + + +LA MOLINERA + +Quan el primer carro va arribar al molí, la farina rajava freda. Tot +just en Magí havia enjegat l'aigua tranquila de la bassa. Les moles +roncaven i l'aigua espargia una remor alegroia que es confonia amb +la fressa que feien dins el ventijol matinal les fulles dels arbres +de la vora del riu. + +-On sou?- va cridar el noi de Batet, mirant dins del molí. + +El gat es llepava la pota mig ensunyat, damunt d'una saca plena. El +gos aclucava somiosament els ulls davant el sol ixent, i l'euga dins +de la cort, de tant en tant, potejava en la foscor. En la llar +pròxima cremava una mica de llenya que adés i ara espetegava, fent +una munió d'espurnes que s'escampaven pels aires i morien pel camí +del cel. Una llàntia encesa davant una estampa de Sant Ramon, +pregava en aquella quietud, fixa i fervorosa. + +-Magí... ei!... on sou?- ningú responia. La farina que anava sortint +de la canal s'apilava flairosa i el noi de can Batet va asseure's +damunt un rest de sacs de blat, després d'haver posat els descansos +del carro i una pedra sota les rodes, i va adormir-se sentint el +murmuri de l'aigua i la remor de la mola que anava voltant damunt la +mola terrera. + +Quan el noi de can Batet roncava com les moles, baixà en Magí +adalerat. Va llambregar la llàntia encesa davant Sant Ramon; prengué +la pala i va espargir per la farinera la farina que hi havia davant +el rajador, flairosa i tèbia, i després de mirar la tremuja, tot +sacsejant el muscle del noi de can Batet, va dir-li: + +-Que fas un cluc?... Lléva't, que són les cinc! + +-D'on sortiu? Fa bella estona que crido... + +-Vols dir que ronco? noi! + +-Porto sis sacs a moldre. + +-Mira, és ple... i tots davant dels teus. + +-A fe que mus vé a repel d'esperar-nos... Creieu, Magí, que fa més +d'una setmana que tenim de comprar-nos el pa; que Déu n'hi do! + +-Dôs noi, no sé pas com podré moldre el teu blat... El temps eixut, +l'aigua escassa... Això és el molí de Cacaracac, quan té aigua no té +blat! + +-Magí!- va cridar una veu de dona; i van sentir-se passes, i del +sostre va caure una polsina blanca. El moliner va pujar l'escala de +fusta com un llamp. Després va passar un altre estona llarga. El goç +s'estirava, el gat canviava de positura i el molí seguia mormolant. +El vent entrava per la porta i feia moure les teranyines que +penjaven de les bigues, i alçava una pols blanca que jeia damunt les +lloses fredes. + +-Que fas aquí, bacaines? + +-Ola, Ton! Mira, esperant en Magí, que no sé què li passa; va +atrafegat... Sé pas que li passa, no està per res! + +-On és? + +-Dalt. + +-Fa molt? + +-Bella estona. Que portes blat també, tu? + +-Si noi, però és ple de juí i mus fa mal. Llàstima que ara no passen +gitanos, que els el vendria... + +-Per què? Compren el juí? + +-Pas poc! Si tenen un animal guit li donen juí per menjar i veuràs +aquella bèstia més persona que mai... _gonta_ tota la fira com si +tingués seny... Ah! després, quan li passa aquell ensopiment que +dona el juí... tremola, perque les guitzes van a ratxades! + +-Bon remei per la meva sogra que és guita de les quatre potes! + +-Un noi... un noi... minyons... ja tenim un hereu!- va exclamar en +Magí tot baixant l'escala i cridant com un orat; i va abraçar-se als +que l'esperaven i va petonejar el goç, movent el cap i tremolós de +barba. + +Els dos minyons no van entendre'l de primer anduvi, fins que +sentiren un plor d'infant. + +-Teniu la dona lloca? + +-Poc ho savia que la Teresa estigués prenys. + +-Quin xicotàs! És una mena de brau empeltat d'àngel; té un pit com +un perdigot, uns ulls com el puny. Sentiu quina veu? sentiu? Jo +estic que no soc jo; pensar que després de cinc noies ve un home +cepat, que farà anar les moles com si fossin de paper! Quin moliner, +nois! això s'ha de refrescar. + +-Fet! refresquem, prou se coneix que en teniu poca de mainada... + +-Vinga d'aquell vinet de la bota petita. Atureu el molí! i tots a +beure, i feu-se aixamplar la roba que tot vos anirà aganyit ara! + +-Fins la dona que és aigadera, que tingui la mixa! + +I en Magí, sentint-se embolcallat d'un mantell invisible d'alegria, +pujava, baixava, reia i cridava. Va agafar el noi, un cop vestit, i +va mostrar-lo a totes les noies, als homes, al gos quissoi, al gat i +fins a la poltra i la somera. + +-Tu, Nana... aquí tens l'altre moliner... cal que el creguis,- i la +somera va mirar per la finestreta de la cort fosca, amb ses nines +plenes de claror. + +Les tres nenes que'ls restaven van saltar per l'era entre les +garbellies, totes humides de la mulladina de la matinada. + +-I tots a estimar-lo força! ¡com a germans!- va dir en Magí a ses +filles. + +-Així sí que s'estimaran poc!...- va respondre maliciosament el de +can Buc. + +-Bé Magí... ja teniu el que tant desitjàveu; un noi... Ara penseu +que la vostra dona no podrà criar-lo. Recordeu-vos que és flaca de +nirvis i que si la debilesa li puja al cap tornarem a les manies... +Creieu, doneu el noi a dida. + +En Magí va quedar-se glaçat, dret al portal; i mentres el metge del +poble s'allunyava cavalcant aquell mul de bona estampa que tots +coneixien, va dir, fent una grimaça de menyspreu: + +-El meu fill a dida? L'amo fora de casa!... Ruc!... com tots els +metges. + +La Teresa també va sentir-se corferida -no criar el seu fill! tot +justament el noi, havia de dur-lo fora de casa!- I els dos esposos +van eixir a la finestra i van mirar el metge com s'allunyava per un +corriol, vora la peça de can Buc. + +-Mira'l!... qui sap si cridéssim al noi, que'l fés llaurar una +estona; ¿Manies fa venir el criar? ¿Manies?... + +L'arada passava esgarrinxant els camps. Se alçava una sentor de +terra remoguda que omplia tot l'aire i la ferida que deixà la rella +lluenta romania oberta al cel. Rítmicament, el sembrador, a cada +passa llençava un grapat de llevors en l'aire; s'oïa una fressa com +un respir, i un nuvolet de polsina es fonia, tot just nat a la mà. +Després passava el rascle aplanant els solcs, i la llevor restava +dormilega en la fredor de la terra, esperant la força misteriosa que +li duria el primer alè de frescor de la terra i el primer neguit de +fulla que cerca la claror del cel. + +-Què feu, Sureda? + +-Trepadella. + +-Que plourà, que veig que sembreu? + +-Ca! però com la trepadella vol ser soma i ja hi ha una mica de saó, +me penso que no s'allonarà. + +-Mireu, vós que sou emparentat amb en Magí feu-li entendre que la +Teresa no crii... tinc por dels nirvis, i si veieu quelcom +digueu-m'ho. Ells, tinc por que no me'n diguin res, per amor de la +dèria que tenen de fer-ho tot bé! Ja per l'altra criança, va patir +força, se li acudia de menjar guix!... + +-Descansi, senyor metge, ja hi donaré un cop de tràmec. + +I van acomiadar-se; l'un seguí sembrant; l'altre, allunyant-se, +esguardat pels esposos que l'omplien d'improperis. + +-Es deu pensar que aquí passarà gana com ell! Mira Teresa, cop de +llet, cop de costelles i ous, i cop de vi ranci: beu, beu que'l vi +fa sang! + +-El vi fa borratxons... i vòs dir que begui jo? + +-I ben net! això reforça, dona! + +En Magí cada dia n'estava més encisat d'aquell bordegàs tant rodó i +blanc i ple de vida. Es sorprenia davant els seus badalls, el seu +respir i el seu plor, com si mai no hagués tingut cap fill. Les +seves filles bocabadades trobaven en son germà totes les gràcies, i +llur mare, tota cofoia, no feia altra cosa que contemplar aquell +infantó que anava fent-se cada dia més gran, per la regor del seu +pit... d'aquella font de vida que Déu l'hi havia posat tant aprop +del cor que quan el nen mamava, li semblava que ella li donés la +mateixa sang plena d'amor. + +Per altra part es veia tant ben afalagada pel seu marit, que per por +de donar-li una pena, callava allò que es sentia, amb una mica +d'angoixa... Una mena de rosec a l'esquena, un deixament, una +tristesa... + +Cada vegada que'n Magí anava a vila, tornava carregat de +lleminadures, borregos, melindros, pa de pessic, llangonissa, +pernil. I fent una manyaga a la seva dona, li deia ple de goig: + +-Té noia!... mira quin bé de Déu de coses que't porto! + +I la Teresa se sentia inundada de felicitat en veure's tant ben +peixada per aquell homenàs il·lusionat com una criatura que espera +els Reis. + +-Teresa; el nen badalla... deu tenir gana... au! dona-li el pit. Té, +primer beu-te aquest ou, que encara és calent!... Passa-te'l pels +ulls que això aclareix la vista!... + +I en Magí, amb una rialleta sospesa en els llavis, passava l'ou pels +parpres de la seva dona, i el trencava contra la paret i li feia +pendre. + +-Com te trobes ara? Veus dona! ara una mica de vi... i ara que'l +golafre mami... i el saviàs del senyor Ramonet que vingui i +aprengui,- i tot donant-li el nen, li feia una muixangueta; i la +Teresa feia el cor fort i el seu fill mamava com aquells vedells que +tot mamant fan ressonar, a cops de cap, el ventre de les vaques. + +Un dia que en Magí era fora, la Teresa va sentir-se un defalliment +que li anava xuclant la vida; una suor freda va escampar-se-li pel +damunt, com una rosada mortal i els pensaments se li allunyaven com +enduts per una ventada, i una remor en ses orelles va fer-la caure +damunt d'un pilot de blat rentat que estava eixugant-se. Allí va +romandre erta i blanca, amb una blancor sinistra. El nen a la seva +falda, va adormir-se mamant, vermell i xamós. Semblava que aquell +nadó s'havia engolit l'ànima que la seva mare li donava de tot cor, +i que ella bo i morta volia servar-lo fins a la fossa... + +Les noies van revifar-la fent-li olorar vinagre... La Teresa obrí +sos ulls, esbrinà amb una mirada somiosa on era i va dir astorada: + +-On és el vostre pare? + +-A vila. + +-Preneu vi, mare... + +-Porteu-me un xic de moscatell. + +Un cop va beure, sentí com una escalfor que li revifava el cor, que +ses venes s'omplien de vida i sos ulls de claretats, que per sa pell +s'escampava una tebior dolça, i feu un sospir pregon i va esclatar +en un plor somicós, com d'una nena avergonyida de plorar davant de +ses companyes de costura. + +-No ho dieu al vostre pare tot això... no em passarà més... ara ja +tinc el remei!... Té raó en Magí!... Tinc de beure! + +En Magí cantava. Era un dia de gran tràfec. La plassa del molí +estava plena de carros. Les tramuges sempre curulles de grana. La +farina rajava tèbia i seguida com una font per la canal que feia +trontollar la filosa. Per tot se sentia una flaire que reviscolava. +I l'aigua quieta, adormida de la bassa, anava baixant lentament, amb +la imatge dels arbres que s'hi emmirallaven. En Magí cantava rublert +de goig en veure aquell molí que havia estat un niu de misèria i ara +és tot brogit i treball i alegria, conquerits amb la feina, neta i +honrada com la de ningú... Ell amb la seva dona eren mirats com a +models de belles persones i com els més treballadors d'aquells +voltants. En Magí era un home complidor que sentia tot l'encís de la +veritat i gaudia obligant els fets a anar sempre sota el jou de la +seva paraula. -Ho ha dit en Magí!- deien els pagesos i aixís +apaivagaven totes les discussions. La llengua del moliner no havia +mentit mai. Ella, la Teresa, era una dona dominada pel cor, que +xarbotava de sentiment per tots i per tot, i sense una guspira de +reflexió, se desfeia donant-se a les necessitats dels altres. + +-Sort de la Teresa que va córrer!- se sentia sempre que la dissort +flagellava algún veï. Ara que tenien un noi que'ls seguiria anys +enllà, amb llur mateix esclat de virtuts, es sentien més confortats +i vigorosos, davant del bé que'ls enlairava plens de renom. Per això +aquell dia en Magí no podia deixar la cançó triomfal que entonava +com un bell esplai; però la seva alegria va estroncar-se sobtadament +en aturar les moles per a canviar la grana de les tramuges. Un ronc +estrany se sentí de part de la llar. En Magí va llucar per la +espiera i va quedar-se espalmat. La Teresa estava ajeguda a terra. +En Magí va saltar per damunt de les cofes i les saques apilonades, +agafà la seva dona i va dur-la cap a dalt. Va deixar-la damunt el +llit alterós i obrí la finestra per a fer-se claror. + +-Teresa!... Teresa! + +La dona no responia, el nen estava morat respirant a batzegades, +movent els ulls d'un cantó a l'altre i torcent la boca tremolosa. En +Magí va agafar-lo per a posar-lo al breçol i començà de cridar: + +-Noies! correu, aneu a cercar el metge, que tots se moren!- i sense +poder estar quiet, ni gosant fer res, va moure el cap abatut bo i +pensant: -Erem massa feliços, això és un mal donat per la maleïda +enveja!- + +En Magí sentia tota la tortura de l'esglai i de la solitud... estava +neguitós, veient que passava el temps i no se li acudia cap remei +per a estroncar aquella tragèdia desoladora... -Pot ser sí que tenia +raó el senyor Ramonet... allò era un atac d'aquells que va parlar- +los; i per la pensa confosa del moliner creuà la primera idea de la +vergonya que sentiria davant del metge que no havien escoltat, entre +platxeries sornagueres. Quan va entrar el metge a l'estada on hi +havia els dos malalts, en Magí encara no havia pogut dir un sol mot +a la Teresa. El nen de tant en tant feia una estremitut. En Magí +esfereït aclucava els ulls. + +El metge va mirar el nen. Li feu pessigolles a la planta dels peus, +va picar-li el ventre, li acostà una cerilla encesa als ulls, i tot +d'una, com si veiés la resplandor de la veritat, va deixar el nen i +anà a veure la Teresa. I mig confós, com si no gosés descobrir el +que veia, va dir en veu baixa al moliner: + +-Magí... això és una mona com una casa! + +-Senyor Ramonet!- va exclamar en Magí tot alçant el gresol que tenia +a la mà per fer claror. + +-Magí, no us alarmeu, tot això passarà! Res, una flaquesa tots podem +tenir-la. Amagueu el vi, i tot curat. Deu-li aquesta medicina, i si +no estan bé, demà aviseu de bon matí, que tornaria... + +En Magí no va poder respondre. Mirà el metge fixament, sota la +punyida de la vergonya, i després eixí de la cambra, tapant-se els +ulls amb les mans, horroritzat. -Mare i fill borratxons! +borratxons!- i va anar a tancar totes les portes i finestres, perque +no traspués la taca que havia caigut en aquell molí mirat per tothom +com un temple. + +Passaren dies que en Magí no tenia esma de fer res: eixut i +malmirós, feia posat de malalt i no esguardava ningú. Devegades feia +un sospir, de vegades sentia el fibló de l'enemic, perque es posava +vermell. i barbotejava mots plens d'ira. + +La Teresa aclofagada per aquell posat, no podia capir el canvi tant +sobtat d'en Magí, fins que un dia, mentres ell regava amb l'aigua +sobrera, prop del canyer de l'hort, va agafar-lo pel coll i va +dir-li: + +-Magí! + +-No'm toquis! + +-Què tens? què et passa? + +-Vés-te'n... que no t'escupo perque fora malaguanyada l'escupinada. + +-Magí, què dius? que ets boig? + +-M'has deshonrat el molí, el meu nom i el dels fills. + +-Mentida! això és fals! + +-Ho he vist! jo, jo mateix! i algú més! + +-Fals! que Déu me mati si... + +-Calla! No juris!... que les borratxones no tenen tractes amb +Déu!... + +La Teresa va sentir-se defallir de sobte, com si un llamp l'hagués +ferit. L'acusació d'en Magí queia damunt ella com una sentència +sense apel·lació. I llavors dins sa pensa una lleu recordança va +fer-se gran, va fer-se visible amb lentitud, com els cimals +alterosos que la boira descolga. Se recordava que un dia va beure a +cada mamellada. Després va acabar-se tota una ampolla i va sentir +una pesantor a la testa i una set de vi, només que de vi, i va beure +fins que en caure a la fredor de les moles velles, que feien de sol +al molí, elles van refredar-li ses galtes bullents. + +-Tu... que de què no mates el noi! i a mi gairebé m'has mort de +vergonya! + +La Teresa va redreçar-se ofesa. Una riuada de dolor va ofegar-li el +cor, prou trocejat de la vergonya i penediment. + +-Magí, jo't prometo que mai més me'n veuràs de borratxona: primer +morta! Pots estalviar-te l'escupinada!- i trencà en un plor tant +ufanós de sentiment que'n Magí sentí un calfred que li feu tremolar +el rostre marcit i li estrenyé el cor espinat per l'angoixa. + +El dia és clar. De les branques dels arbres, nues de fulles, en +pengen unes gotes plenes de claror. Passa un vent suau com si fós el +plàcid respir de les muntanyes i les gotes tremolen i les flors dels +ametllers enlluernadors cauen silencioses com a borrallons, i els +blats petits i tendres, que tot just ixen de la terra, tremolen com +si tinguessin por. Les vetlles d'aquell hivern van ésser tant +llargues... tant llargues, que'ls moliners semblaven més vells. La +llar petita i fumada no havia cremat tanta de llenya com altres +hivernades. Marit i muller articulejaven poc, carallargs, tristos i +sentint una agror somorta sempre que conversaven una mica. Al +moliner, l'idea que ell havia perdut la consideració guanyada amb +vuit anys d'una vida exemplar, el retenia a casa com a presoner +voluntari. La Teresa es sentia culpable. Sentia que la idea del +beure li rebotia contra les parets del crani, com un papau tancat +que volgués fugir, però no trobava l'escletxa. Al seu dedins niava +el corc del penediment, que li xuclava la frescor encisera de dona +colrada i formosa, però també hi havia encesa la guspira de un desig +constant i torturador... volia beure! Sentia haver estat descoberta, +per la vergonya que passava i perque havia perdut per a sempre el +gaudi de beure aquell vi que li feia glatir fins a corsecar-la. I +mirava al seu marit com un enemic etern i veia impossible de +guanyar-se el perdó amb aquella dèria de tornar al pecat. I com si +això els esposos ho coneguessin, la mirada mai més no tingué aquella +serenitat, aquell dolç bescanvi dels que s'encisen l'un davant +l'altre, sentint-se brollar pels ulls la resplandor de l'estimació +que neix al cor. + +En Magí, home de sa casa, patia d'aquella fredor, aquell silenci, +aquella mena de basarda íntima que se li havia entrat al pit com una +floridura macabra, i desitjava de pendre mal o tenir una malaltia +per a renovar amb l'engúnia d'una tragèdia aquella estimació +somorta. -Pot ser espurgant-la sortirà més ufana!- es deia en Magí. +M'en aniré un quant temps, i per cartes farem les paus, i qui sap? +l'enyorança farà el miracle! Aixís ens hi morirem! L'hem prou pagada +l'alegria del marrec, en bona fe!... + +-Mira Teresa, _engony_ l'anyada ha set bona. El blat ha _murit_ amb +tota saó, més que _engonyasses_, i les moles són molt gastades i no +voldria arribar a la feina sense unes altres! Me n'aniré cap a +França a comprar-ne unes de noves, sinó la farina no tindria aquella +finor de la nostra feina. Tu quedes mestressa, Teresa, de tu i dels +fills i del molí... + +-Magí! No parlis més!... + +I els moliners van besar-se plens de temença, en Magí de deixar-la +sola i la Teresa de veure's alliberada de la cara macilenta i +l'ànima desolada del moliner. + +El jorn és nat. L'aire, frescal, i el cant dels ocells ple de joia. +La nit ha estat amorosa per als camps rublerts de sembradura, per +als boscos solitaris i les prades llises i ufanes que ofereixen +una bona dallada al braç dels pagesos sorruts. Una pluja silenciosa +ha caigut damunt de l'encontrada, ha caigut suau, amaradora. Tot és +rioler, i les gotes que's veuen damunt de les fulles semblen +llàgrimes d'una dolor ja oblidada. La Teresa en llevar-se sentí com +si el respir fos més ample, i anava pel molí amb els ulls plens de +serenor copsant un goig enyorat. Estava sola! En obrir la porta va +semblar-li que tot tenia més vida: l'aire nou, la llum +reviscoladora, la frescor que l'atiava a feinejar com una dona +escarramassera, com aquella Teresa d'abans, que les ubagors havien +embolcallada mesos i mesos, sense que una sola nit la celístia +amorosís les seves nines, contorbades eternament. La Teresa sentí +tot seguit la fluctuació del dubte. El record dels sofriments +passats i la llibertat que la voltava, s'oferien a la seva pensa... +El desig constant, cargolat com una fera arraulida, va redreçar-se +com una serpent davant de les buvors del sol i va fiblar-li la +conciència malaltissa. -Vull beure per desvesar-me'n, la saciada +podrà gorir-me de la dèria, i serem feliços. Pobre Magí, és com un +vell per culpa meva! i jo vull que sigui el Magí d'abans. Sols un +dia de beure; un dia sol! per avorrir el vi per sempre mes!...- + +I va posar-se els esclops sadollats de palla i va donar una +establada a la somera; escampà uns quants grapats de blat a les +gallines i va arreglar el menjar dels garrins. Després va mirar les +nenes que encara dormien, i deixant ben engaldrufat el bordegàs va +anar a comprar vi. + +Quan feia la devallada en la penumbra del bosc d'alzines, va +semblar-li que anava baixant cap a l'infern, i va aturar-se i es +girà llambregant el molí desventurat, amb aquella tauleta feta de +moles velles i aquell pou també fet de moles gastades i aquell arbre +gegantí que dava ombra al riu. -És per desvesar-me; pendré el vi amb +sal- i tement que altre cop els escrúpols la aturessin en sa via +malastruga, va anar depressa, cantant per ofegar els dubtes que's +congriaven en son magí, migrat per la debilesa. + +En ésser de retorn al molí, va flairar l'ampolla plena de moscatell, +obrint els badius amb una voluptuositat passional i aclucant els +ulls amb la devoció dels embriagadissos, omplí l'ampolla que hi +havia en la posella del faldó de la xemeneia i va veure un glop +plena de desig i va fer un sospir i esclafi una rialla llarga que va +escampar-se en el silenci de la matinada com la veu del mateix +dimoni que rigués del bon nom del molí i de la beatitud de la natura +que's deixondia pura i com a santificada. + +La mica de voluntat que quedava en l'ànima de la Teresa va +apagar-se amb el primer glop de vi. El vici corsecador, nit i dia +l'anava empenyent i ella davallava. -Fins que vingui en Magí el +beuré sense sal... després sal i fel i mai més!... + +Cada dia, en arribar el vespre, després d'enllitejar tota la mainada +i de besar-los amorosament, anava cap a la cort on hi havia les +ampolles amagades entre la palla, encenia un gresol penjat alt, +que feia un llum petit, petit, i s'ajaçava a terra, en la tovor del +jas eixut i anava bevent, bevent, a glops, flairant el vi amb grans +inspiracions sota la claror feble, tètrica, maligna! Bevia sentint +tota la delícia malaltissa del degenerat que es dona als sentits i +volent gaudir tots els matisos de la sensibilitat. Bevia un got +depressa, un altre a glops, poc a poc, retenint el vi una bella +estona en sa boca ardenta de maldat. Després el vi se acabava i ella +se quedava dormida amb la pensa tèrbola. El llumet petit, petit, +moria; les tenebres colgaven el crim i la fredor de la matinada hi +arribava com una mort. + +Una nit tranquila, mentres les boires baixes anaven passant davant +de la lluna, com una voliana de pensaments perduts, en Magí tornà al +molí. Tot era en calma. Les finestres obertes a la fosca, la porta +barrada, el riu baixant com sempre cap a la mar i l'aigua de la +bassa tant quieta que semblava glaçada... En Magí en veure son molí +tant silenciós, feu un sospir de goig. En entrar-hi abraçaria la +Teresa com si no hagués passat res, després els fills se +deixondirien mig esverats, per a veure les joguines que'ls +portava... i el noi fet un homenet tocaria aquella trompeta que duia +tot el camí a la butxaca, per poder-li oferir tot seguit. + +En el silenci van ressonar terribles com una amenaça divina, els dos +cops que donà en Magí a la porta amb el trucador. La Teresa que +s'havia acabat la garrafa de vi ajeguda en la cort, va alçar-se +corplena d'espant... En la paret va fer-se una ombra gegantina que +trontollava, duent la garrafa a l'una mà i el gresol a l'altre... + +-Teresa... soc jo, obre... Teresa!- feu la veu d'en Magí en la +solitud de la nit. + +-En Magí! Déu del cel! en Magí- va exclamar aterrada, recalcant-se a +les parets. + +-Teresa!- i tornava a ressonar el picador de la porta en la buidor +del molí. -Obre! + +La Teresa tremolant va apagar el llum que duia i va mirar pel forat +del pany. En Magí se havia assegut al banc de pedra. Estava tot +canviat; tenia posat de venturós. A la claror de la lluna va anar +treient les joguines, i tocà la trompeta per veure si se li havia +espatllat... + +La molinera sentí que la vergonya l'aclaparava i en veure al seu +marit que tornava com abans, rialler, il·luminat d'aquell amor que +ella va fer minvar, va clavar-se les ungles a la cara amb tota la +força, folla de penediment! I plena de feresa va mirar que la porta +fos ben tancada. + +-Teresa! Teresa! que dormiu fort! + +La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una +riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades, +deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit +plena d'amor: + +-No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat... Magí del meu +cor... no puc obrir-te perque et mataria... adeu Magí... tingues +força compte dels fills d'aquesta borratxona... adeu Magí...;- i va +anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i +abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus +fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el +llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa, +va desaparèixer. + +-Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit +que seguia trenant belleses sens fi. + +Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de +la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança. + +Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia +estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les +clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin. +El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una +munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al +cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels +morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos +i garbelles, les corones, la farinera, la fossa... + +En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si +tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son +lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals +grassos, i la Teresa fora... La nena gran, la que va obrir-lo +després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que +la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang... + +En Magí mig embadalit va entrar a la cort... i va caure. Havia +trepitjat un tap, va flairar-lo, feia sentor de vi. Va cercar frisós +per aquells recons i va trobar una ampolla... mig plena. + +-Maleïda!... mira com bevia!...- tot l'astorament d'aquell home va +tornar-se rencúnia verinosa. + +-Si torna, la _brularé_ de viu en viu!- va dir-se, i pujà dalt +perque sentí la veu del nen que ploricava. + +El nen seguia els recons del molí somicant, i sota de cada llit, +mirava tot cridant, amb veu que enternia: + +-Mare!... Mare!...- veient que no hi era, es quedava en un recó, +xuclant-se el dit gros de la mà dreta. + +-Prou... Anem-nos-en d'aquí... que si torna la maleïda, mengi terra +lleca... Anem a un altre molí. Ben lluny! Encara us puc refer de la +deshonra- i va abraçar els seus fills tan fort, que amb el seu cor +sentia bategar els dels seus infants que ploraven astorats. + +Passà més d'un any i el molí romania tancat. Les moles eren mudes, +l'una damunt de l'altre, com les dents d'una boca que la mort hagués +closa. Les aranyes feien ben atapaïdes les teranyines, que no's +movien amb les alenades de vida que entraven abans per portes i +finestres sempre obertes. L'aigua passava pel riu sense fer runyigar +les rodes. La corretja polsosa es floria i la grua s'anava +rovellant. En Magí, un jorn, sentint una angoixa misteriosa, com si +anés a entrar en una tomba, va obrir el molí, aclucant els ulls. +Anava amb un altre home. Era el moliner nou. + +-Magí, ja sabeu que la canal està embussada? + +-Oi! ¿no passa bé l'aigua? + +I van remoure l'aigua de la bassa amb la barra del tiràs prop de la +canal... Del fons en pujava un núvol de llot que enterbolia l'aigua. +I tot de una se sentia que passava per la canal un xòrrec +tèrbol. + +-Magí, s'ha desembussat; és un còdol... el so vist passar. + +-Justament un còdol? + +-Sí, tot blanc i rodó... gros ben bé com un meló... + +En Magí va mirar pel cantó del riu per veure el còdol. Bon punt +allargà el cap va quedar-se esborronat. No era un còdol, era un +crani blanc, net, lluent que rodolava en les aigües del riu, entre +les pedres i les herbes, a l'ombra dels arbres que es movien com si +li fessin acatament. En Magí va seguir-lo acondolit i de lluny. +Tenia por de atansar-s'hi i de perdre'l... + +Aprop d'una pedra, el crani va aturar-se de cara a en Magí, com si +el mirés de fit, des del fons de les aigües, amb ses conques plenes +de foscor. En Magí va recular esfereït davant aquella visió macabra +que va semblar que li deia: -No fugis, Magí... no fugis... Soc la +Teresa... Ja'm pots mirar, que no n'estic d'embriagada!... Perdona'm +que m'hagués mort tirant-me a la bassa... però vaig tenir por que +m'escupissis. Quina vergonya! Jo no l'he abandonat el molí; tot un +any que us espero... amb el cap ficat a la canal... Tu em cercaves a +flor d'aigua i jo vaig quedar-me arrapada a fons... Quina +vergonya!... Perdona'm! Magí, perdona'm! + +L'aigua del riu va endurse'n altre cop el crani. En Magí el seguia, +mirant-lo, entre'ls matolls i brossals. -No em deixis, Magí... no em +deixis- semblava que li deia, ple de tendresa, mig girant-se. + +Més enllà el riu esdevenia rabent i el crani va rodolar, fent una +remor paorosa, saltant damunt de les pedres, i caient en una roca +llisa que'l feu botar entre'ls xarbots de la cascata. + +-Teresa, t'has fet mal?- va gorgolar en Magí estremint-se. -No +pateixis per mi, Magí meu, prou vas patir en vida per mi!- i donant +tres voltes a un remolí va enfonzar-se entre el llot. + +En Magí esdevingué delirós cercant el crani que s'enfonzava i eixia +per aquelles aigües cada cop més sorolloses, i amb la fadiga de +córrer prop del riu, queia i s'alçava defallit, esgarritxant-se +la pell i esparracant-se la roba. Volia agafar-lo aquell crani, +besar-lo, i fins demanar-li perdó, i ell seguia riu avall, fins que +arribà a mar i una onada, fent un moviment d'urpa, va arrebassar-lo +i ell rodolà pel fons. + +-Teresa... Teresa...- feu en Magí amb cara agònica. + +El crani rodolà a les fondàries i caigué entre unes roques +tenebroses. Per damunt la mar volaven gaiament els ànecs, les +corrioles i les gavines, i un llagut a tota vela passava amb els +mariners que feien unes rialles! + +(Tordera) + + + +LA BOIRA + +Avui que és Sant Marcel tots els pagesos de la rodalia fan cap al +cim de la muntanya on hi ha una creu de ferro petita i rovellada que +omple tota la boscúria d'un averany santificador. Mossen Albert, el +rector de l'esglesieta que s'alça humil en el mont més encinglerat +de la contrada, ja revestit, obre el llibre i escampa oracions que'l +vent mena devers els amples horitzons que'l volten. Els pagesos es +lleven les barretines i escolten les paraules que diu el capellà i +que no entenen. + +-Ara pregarem pels difunts d'enguany- fa el sacerdot, cercant una +plana en el llibre envellit. + +Les mirades es claven a terra i les frontaleres s'arruguen. La barba +punxaguda de l'avi de can Lau esdevé tremolosa; pels ulls de la +pagesa fornida rodola una llàgrima, tribut a aquell nin que morí de +la distenta, fent-li remeis de pastors i veïnes sense que l'hagués +vist el metge. + +-Bé dona, no ploreu, còm ho fariem tants a casa? Ventura que Déu de +tant en tant se'n duu un a ca seu! + +Mossen Albert exten la mirada per aquelles immensitats plenes de pau +i silenci i beneeix el terme amb el salpasser ple d'aigua beneïda. + +Llavors venia l'ofrena. Cada cap de casa rebia de mans de Mossen +Albert un pa beneït dels que havien fet aquell any a can Bruixa; i a +en Ció, l'hereu del mas Negre, li tocà el pa més gran, que volia dir +que l'any vinent ell havia de fer tots els pans per les altres +masies. En Ció que estava embadalit esguardant l'Angeleta, no va +poder agafar aquell pa tant gran i li caigué als peus. La noia va +esclafir una rialla que's perdé entre les remors que de tant en tant +feien les fulles seguidores del vent que saltava pels cimals i +timberes. El xicot, que estava corprès de l'Angeleta, va apretar les +dents amb malícia, i es tornà roig de ràbia mentres sentia que'l cor +li tustava les costelles com el batall d'una campana infernal. Sense +dir res a ningú plegà el pa i va marxar pel camí que cada jorn feia +per a desemboscar el bosc d'alzines revellides. + +Passà de llarg per la font que neixia cantant, entre molsa blana, +humida i fresca, sota aquella pinosa plena d'encantament que +s'alçava prop de l'abisme. Allí pensava dir-ho tot a l'Angeleta +aquell dia de goig, amagant la seva tremolor entre l'esclat de les +rialles i els rebomboris de la festa, però aquella rialla havia +esvaït tota sa il·lusió, son cor era tot amargor, i en arribar a +l'era de terra que tenien embuinada va rebotre el pa beneït damunt +del boll de la darrera batuda i va deixar-se caure damunt la palla, +enfellonit per la recordança de la rialla sola, clara, sonora i +plena de musical bellesa que esclatà en mig d'aquell silenci místic +i que com un eco etern ell sentia pregona, entre pensaments que +l'exasperaven... Aquella rialla sols era per ell, per a befar-lo +davant tot el poble; quina vergonya!... I allí, tot sol entre els +pallers aromosos, sentia tota l'amargor de la solitud sense conort. +El goç remader va atansar-s'hi ensumant-li els peus. En Ció va +exclamar amb un gran crit: + +-Ves-te'n, babau! que't mataré!... + +I el goç i les gallines que pellucaven plàcidament, van escampar-se +esglaiades. + +No podent resistir el neguit que se li havia cargolat al cor com una +serp verinosa, va alçar-se tot d'una i es posà a feinejar una bella +estona. Aplegà les bardes escampades, va treure els xavegons de la +pallissa, estrinjolà l'animal, i més sossegat, va atançar-se al banc +cantirer per beure l'aigua gemada d'aquella font on ara serien tots +garlant i rient. L'aigua que havia begut semblava que li hagués +apagat el caliu de l'ira que duia congriada al mig del pit, +l'enyorança de veure l'Angeleta va fer-li sentir un gran penediment +d'haver-se enquimerat, i una tristor suau li invadia l'ànima +lentament, com una boirada que li adormís el geni, com una manyaga +de mare amorosa que li apaivagués l'agror de la malícia amb dolceses +de cantúria de breçol. Va cercar el bouer per acomiadar-se'n. + +-Magí, oh Magí! me'n vaig. + +-I dôs, també avui tens temperis? + +-Com ho sabeu? + +-Ja ho mostris prou com has rebatut el pa per allí-allà. + +En Ció va agafar el pa, va besar-lo i donant-lo al bouer va dir-li: + +-Té, gorda'l... ja torno. + +I passant d'un salt per la taparada de boix, va arrencar a fugir, +amatent a guarir-se d'aquella tristícia que li embolcallava l'ànima. +A engolir alegria a gorjades de llop. D'una pitrada de boig va pujar +al cingle per veure si podia garlar amb aquella noia que duia al seu +dedins com una relíquia de resplandors que l'atreia amb ses aromes +de flor boscana. -Ell també hauria rigut si a ella li hagués caigut +el pa!...- es deia, sentint que'ls peus se li esllavissaven damunt +la terra on la pluja havia fet tendror. En Ció anà pujant +arrapant-se a les mates humides, dins les ubagors de la boscúria, i +fent una gran fressa entre els brossalls que trepitjava. + +-Quina remor! deu ésser el porc senglar- va fer una veu que eixia +del pròxim caminoi. En Ció va ajupir-se aclaparat de vergonya. -Si +el veien allí, quina riota farien altre cop!- i romangué quiet sota +les mates, sentint la vèrbola dels que tornaven de la font. + +-Vatua en Ció! He tingut una bona por que es ferís! + +-Que vermell s'ha tornat!- deia una dona vella, ventruda, camatorta +i escaixalada. + +-Un parell de samarrugues al clatell!- afegí la jove de cal Roca +que's mirava un nen capgros, camús i brut de cara. + +-Com ha fugit!- comentava el eugasser;- ni aquell dia d'aquella +pedregada que'ns va deixar ablanits, corriem tant com ell! Ha passat +l'olivet com una daina. + +-No'n feu cabal; això passa al pic de la jovenesa,- va dir un vell +arrugat i magristó i geperut. + +-És un home com una riera d'estuf,- exclamà una dona rodanxona, +bocagrossa i lleganyosa; i les rialles que eixien de les boques +feien un chor que s'eixamplava en el capvespre que extenia ses +clarors apagades, ple de majestat. + +En Ció no podent contenir-se, va eixir de son amagatall i cridant +com un boig va dir, amenaçant amb el puny: + +-Abans que vingui la glaça de l'hivern me la pagareu! + +-Borda'l!- cridà un de la colla. + +I les rialles van esclatar més ufanoses que mai. + +Com cada dia de festa, en el poble veï, al costat mateix dels graons +del nàrtex de l'església, en Patllari anava arrenglerant les herbes +remeieres per a fer la parada bo i esperant l'hora de la primera +missa. + +En Patllari és un home cepat que havia fet vida de pastor en +aquelles muntanyes, on passava mesos sencers sense veure ningú i +sentint les remors del vent i els murmuris de l'aigua i els +trontolls de les tempestes. Ara, mig tulit pel dolor, va abandonar +la cabana i emparat del renom que li havien donat les cures fetes a +homes i bèsties, s'havia tornat mig herbolari i bon troç metjaire de +la gent d'aquelles cases isolades entre gorgues, cimals i timberes +solitàries. En Patllari era un home de ulls plens de bonesa, de +paraula tremolosa i màgica simpatia; tots els seus compradors se +sentien prop d'ell embaumats per un consol confortant. Tenia el dó +de posar en tots els cors una bona sembradura d'esperança. + +-Valga'm Déu! Això dieu que no té cura!... Com, Mare de Déu, no +venieu abans? Aquí teniu herba del _meu_, sant cristià! Preneu això +que us farà bé! + +El metge del poble era un saberut de ciutat que va arreconar-se en +aquelles muntanyes per que patia del pit. Tenia les celles unides i +la mirada sempre aspre i parlava malhumorat, reptant sempre que no +l'entenien o li feien qualque pregunta. La gent en sortir de casa +seva anava a veure en Patllari. A aquest el miraven com a un vell +profeta ple d'amor entre la gent que'l voltava embadalida. + +-Mireu, Patllari, aquesta nafra... l'he feta llepar pel goç, li he +posat greix de serp, oli de llargandaix i no em passa! ¿què hi +farieu? + +-Vos, Patllari... jo pla soc perduda! Quan a un se li comença de +girar la garba!... Mireu, ara el sogre s'ha ferit i tot el sant dia +demana... ¿no teniu un remei perque no mengi tant? + +-Patllari... bons dies. Mireu-me aquesta noia que està magra com una +esquerda! No vol menjar gota! + +-Valga'm Déu!... tot això vos encaparra?- exclamava aquell pastor +ple de bonhomia. -Mentres les muntanyes facin àrnica, camamilla, +herbes de les set sagnies, herba blanca, herba sanguinària, herba +del mal gra, no patireu, sants cristians!- i tots feien un sospir +com recaptant la flaira de l'esperança més reviscoladora. + +-Vos, Patllari, mireu aquell home que ve de lluny; ha fet deu hores +de camí! + +-Valga'm Déu!... i dôs, què teniu, sant cristià? + +-Mireu, no hi veig res i per rellans he sentit parlar de vos i ací +em teniu. + +-Valga'm Déu! expliqueu-vos. + +-Tot me ve d'un enfadament i d'una alteració, sabeu? Vaig tenir un +rebull i les sangs van posar-se al coll, emprò després van baixar a +la perdiu i després van pegar cossa al cim del cap i vaig veure +mateix que bromes i més bromes; va venir-me un encaparrament i +llavôs vaig quedar cego de la vista, sabeu? Prou van dir-me que anés +a terra baixa, emprò he tingut por dels metges... si'm fan _peració_ +i de primer raja la sang bona i sols me queda la dolenta adins, què? +Dôs ara jo vull probar les vostres herbes! + +-Valga'm Déu!... Tot això fugirà!; preneu l'herba de les set +sagnies,- i en Patllari feia una explicació llarga i complicada de +les bullides, proporcions i hores en les quals havia de pendre +l'herba miraculosa. + +Era un matí de prodigiosa transparència. L'aire estava embaumat de +sentors agradoses dels camps dallats de poc. Les primeres batallades +de la missa van escampar-se en l'ambient ple de frescors, i pels +corriols i camins van fer via més depressa les rues de pagesos que +venien vestits de les festes, amb el ronçal al braç i les mules +lluentes i cavalcades per les dones, netes, virolades i rialleres. + +Quan el mateix capellà estirava, en la fosca del temple, la corda de +la campana, per a donar el segon toc, la plaça dels porxos va quedar +ben curullada i la bunior de la gent omplia la quietud d'aquella +matinada esplendorosa. Tot seguit van fer-se les parades de +pollastres lligats per les potes, fruites lluentes, llegums, +formatges recuits, esclops i eines de conreu. + +L'Angeleta seguia les parades riallera i formosa i jove, esguardada +de lluny per en Ció que s'amagava darrera la figura patriarcal del +vell Patllari, temerós que li coneguessin que sentia el rosec de la +recança d'ençà que va amenassar-la. La noia posant-se la caputxa +blanca, va entrar a l'església. En Ció va atansar-s'hi per a dir-li +que allò que va dir aquell dia no anava per ella, però el cor li +tustava fort, cuidant ofegar-lo; i va quedar-se en la porta amb els +ulls fixos en l'Angeleta, fins que les tenebres del temple van +engolir-la com una nit. + +-Patllari, só un malaurat!- exclamà en Ció. + +-Valga'm Déu! També tu malalt? + +-No hi a cap home tant dissortat com jo, per totes aquestes +altúries! Deu-me un remei per rebaixar les sangs... pels cops de +geni... la ràbia em rosega com un corc! + +En Patllari el llucava fixament com un cas desconegut i ple de +dificultat, i després de cavilar una bona estona, va dir-li amb tó +solemnial: + +-Mira, si'm creus et curaràs i si no, faràs cap a la desgràcia. Quan +te vingui un cop de geni, omple't la boca d'aquesta llevor i respira +vuit vegades, ben a poc a poc... senya't deu colps, i llavors respon +amb força calma! + +En Ció va romandre esmaperdut, donant tombs a sos pensaments. Es +veia el més desgraciat de la contrada, mirant com tothom garlava i +reia sota aquell cel ple de blavors. Ell no gosava atansar-se a +ningú perque tot seguit les rialles es fonien, les converses +s'apagaven. Era com un goç foll que tots havien anat arreconant pel +seu geni, i ell se sentia bó de cor, lluny de les rencúnies +corsecadores i de les venjances enverinades. Tot seguit li havia +esclatat l'espetec del geni, se sentia enfosqueït de tristor, apenat +i retut en veure mortes una a una les amistats. I tant de bé com +feia sempre a tothom quan estava serè de cor! Ara mateix, estimava +l'Angeleta i amb la geniada del dia de l'ofrena, l'havia allunyat, +pot ser per sempre més! quines mossegades li donava la vergonya en +veure passar prop d'ell l'Angeleta poruga! En lloc d'amorosir-la va +esglaiar-la, i per això sufria una punyida constant que'l torturava. + +L'Angeleta va sortir de l'església entre una munió de caputxes +blanques i negres, de barretines fosques i vermelles, cargolades +damunt de les testes dels homes que encenien les pipes ennegrides, +bo i espolsant-se les genolleres de les calces de vellut de cotó amb +les vares de freixa que empunyaven. + +-Patllari, veneu-me sang vostra! vós que teniu tanta de calma!- +suplicà en Ció, desesperat. + +-Xarric! quines coses dius! + +-Mireu Patllari, que jo si no'm curo!...- afegí en Ció alçant el +puny. + +-Ara... omple't la boca, respira vuit colps, senya't deu voltes, +afanya't! cuita! atura't la sang!... la veig pujar com una rierada! + +En Ció va asseure's a terra atuït com si hagués passat una malaltia. + +L'Angeleta de can Lau vivia en la casa més menuda d'aquell escampall +de masies amagades entre muntanyes gegantines i rocoses i voltada de +boscúries plenes de fosquetats i xòrrecs que s'esmunyien com a +avergonyits en els ubagors de les fondalades mudes. Al cim de la +muntanya més pròxima hi havia un prat voltat de cingles. Allí +l'Angeleta fent pasturar la vacada, passava les hores lentes, +quietes com a hores de malaltia, espargint sos ulls per les +immensitats que la voltaven, gaudint l'encís dels cimals clapejats +de neu, de les matinades calitjoses, dels núvols que avançaven per +la blavor del cel canviant de forma calmosament. + +Avui que la matinada era teranyinosa, tantost hi havia pujat amb el +bestiar, va albirar en la fondalada una boirina que anava pujant i +engrandint-se, muda i freda, embolcallant els avets i la cascata +d'argent eternament remorosa. + +L'Angeleta va asseure's com cada dia en un penyal enasprat i allí +mormolà una cançó plena d'enyorament, tot fent mitja. Després va +emmudir; ses mans van aturar-se i sos ulls van perdre's en una +mirada vaga; tota ella era un pensament. Aquell any era ben trist +per ella... El dia de la ofrena no va poder parlar amb en Ció, i va +ofendre'l, i ell fins va amenaçar-la, i ara passava prop d'ella +cavilós, i ella no gosava dir-li res. + +Quan va mirar amb sos ulls encantats va veure's tota voltada de la +blancor densa, quieta i freda de la boira silenciosa i fatídica. El +ramat gairebé no's veia; molt esblaimat, podia albirar-se un vedell +petitó que estava al costat de sa mare com a esporugit. De tant en +tant la boirada esdevenia lluminosa i fins enlluernava: després +tornava a enfosquir-se, eterna, atapeïda. + +L'Angeleta va sentir una basarda que li donava neguit: -I si un +animal se li estimbava com va passar al pastor de can Brú!- La +trincola del bou esqueller sonava plàcidament en el silenci de la +boira que mullava la cara de l'Angeleta amb unes gotes menudes, com +una polsina de cascada. + +Apar que la boirada entri pels ulls i embolcalli els pensaments i +refredi el cor, apar que volti l'ànima com si fos un arbre... Aquell +silenci, aquella blancor sempre davant de la mirada, va donar a +l'Angeleta una mena d'ensopiment que li feu aclucar els ulls per a +no veure aquell vel que anava passant! passant! sense mai acabar-se. + +Tot d'una, l'Angeleta va alçar-se amb esglai. Va semblar-li veure +darrera una vaca, una figura d'home. Es passà les mans pels ulls +ensunyats i es quedà corglaçada. Era un home que s'atansava decidit +envers ella; venia de pressa, com si la boira no fes nosa a la seva +mirada escorcolladora. La noia sentia que'l cor se li estrenyia i +les mans li tremolaven i per sa espinada passava una fredor, talment +com si una mà macabra l'amoixés. + +I va posar-se a córrer boira endins; i es va sentir de cop i volta, +una remor de pedres que se esllavissaven i després queien a la +fondaria de l'abisme; i la boira com presa d'un èxtasi romangué +immòbil, gebrada, infinita. + +En Ció restà enhartat, amb la pensa buida i els ulls que li sortien +de les caçoletes, com si volguessin fugir de la boira. Sos llavis +tremolaven i ses cames romangueren ertes, clavades a terra com dues +estaques, ran de l'abisme curull de boira. Com no se sentí res, ni +un xiscle, ni un respir, pel magí d'en Ció passà ufana la idea de la +mort, i com si ell es deixondís d'un encantament, va girar-se i +reculà estemordit per a cercar delirós la devallada... + +Com un esperitat va esmunyir-se cap al fons, pel barranc, per a +salvar-la i recerar-la i assegurar-li cuitosament que ell +l'estimava, que havia arribat a aquells topants perque la boira +l'emparés, esborrant-li la cara, que sempre se la sentia com amarada +de vergonya, i després dir-li que no fes cabal de l'amenaça, que ell +era un covard, ben mirat i que en Patllari li havia donat un remei +per a ésser bó, ben bó, no fer por a ningú i ésser estimat de +tothom, fins d'ella! + +I al seu darrera anaven caient una restallera de rocs. + +I va arribar al fons de tot, i allí, entre els penyalars, l'aire era +clar, no hi havia boira i es veien les flors del riberal gronxant-se +en el ventijol; les remors dels xaragalls eren amigables, i les +aigües del riu desfilaven damunt els còdols arrodonits, cobrint-los +d'un vel d'escuma, com la testa d'una núvia. El cos de l'Angeleta no +es veia en lloc. En Ció el cercava panteixant, i res, els esquitxos +que feia la cascada volaven pels aires i un raig de sol va +il·luminar-los fent totes les coloraines de l'arc de Sant Martí. + +-Deu ésser riu avall! + +Les aigües tenebroses del gorg pregon se removien fent una riuada +d'escuma. En Ció se sentí vençut. Va recolzar-se en una penya humida +sentint la remor eixordadora de la cascada pròxima. I una gralla +negra, volava damunt del seu cap fent una cridòria misteriosa en la +solitud d'aquella fondalada. + +-Ció!- feu una veu que gairebé no es sentia. + +En Ció va mirar la boira que passava pel seu damunt. + +-Ció!- va sentir-se altre vegada. + +El xicot va romandre espalmat... ¿No seria pas l'ànima de l'Angeleta +que'l cridava? + +-Mare de Déu del Mont!... torneu-me l'Angeleta- va exclamar en Ció, +cridant, i mirà adalerat per tot arreu. + +-Ció, soc aquí, al cingle! Corre que l'arbre peta! + +El xicot va mirar dalt i va veure molt borrosa l'Angeleta agafada +fortament a un avet que va copsar-la entre ses branques obertes, com +uns braços paternals. + +-Angeleta! Angeleta meva! ¿Ets viva? No't moguis,... espera't! + +Quan en Ció va arribar a dalt, ran del cingle, semblava un +desenterrat, ni habilior tenia per a parlar. + +-Té la faixa, lliga't el cos,- va dir amb molta de pena. + +L'avet mort de l'abisme, que sostenia la noia, tenia les branques +blanques, pelat, sense una fulla. La boira s'anava aprimant i l'avet +cruixia. + +-Afanya't Ció..., que caic! + +L'Angeleta es moria d'engúnia arrapada a aquell avet, amb els ulls +estretament closos per a no veure la buidor aclaparant on queien ses +gotes de suor. + +La boira fugia depressa com a esgarrifada de sentir els cruiximents +sinistres de l'avet... + +En Ció li allargà la corda dels crepistells que havia tret dels bous +de la carreta que seguien pasturant indiferents. + +-Lliga't. + +L'arbre pelat feu un cruixit paorós. En Ció tot pujant l'Angeleta +havia arrencat l'arbre mort. + +L'Angeleta era dalt. En Ció semblava trastocat, plorava i reia a +l'hora i besava amb neguit les mans sagnoses de la pobre noia, que +reia com una histèrica i tremolava de fret. I vet aquí que en Ció va +agafar l'Angeleta en sos braços... Tot seguit feu un crit triomfal +al goç remader, que va juntar la vacada escampada; i la parella va +devallar, dient-se que s'estimaven; i tot els semblava que reia com +ells, el sol reconquerit que'ls acaronava, la boira que's fonia +depressa, com avergonyida, les flors bosquetanes, els xòrrecs +frescals, les vaques que'ls seguien i el goç pelut que saltava a +llur voltant com si conegués que la felicitat els coronava... i fins +l'abisme immens va semblar-los una boca, la boca de tot el món +oberta per a una riallada alegre, plena de sonoritats i armonies. + +(Pirineu) + + + +LA CONGESTA + +La Sisca no pogué contenir-se per més espai. El seu nét cada cop +estava pitjor; tenia els llavis morats i respirava amb fadiga; els +ulls havien perdut aquella vivor plena de candorositat corprenedora. + +La pagesia era tota llunyana i el metge més saberut de la rodalia +era el senyor Pau, que per la mainada tenia molt bon ull... però, +afeblit pels anys i mig tulit pel dolor, ja li era impossible de +fer sis hores de camí, dalt d'un mul, baixant i pujant pels camins +pedregosos entre abismes i solituds. I la visió d'aquell infant +que's fonia amb rogall aspre com la serra, com d'una serra cruel +que li tallés la vida, era terrible, encongia el cor; aturava el +respir de tots els que'l sentien. + +La Sisca, aquella pagesa fornida i caramassera, que tingué deu +fills, que mantingué el seu home ferit una munió d'anys, que duia +feixos de llenya i menava la carreta com un home, de sobte, sentint- +se una onada de voluntat, s'alçà resoluda del costat del breçol, feu +un senyal al seu fill i, agafant-lo pel braç, va dur-lo cap a la +llar ennegrida, l'assegué a l'escon de fusta despintada i va dir-li +a cau d'orella: + +-Mira, Tòfol, el teu fill està molt atrapat. + +-Bé ho veig prou! + +-La Rosalia tot just fa cinc dies que's lleva, no cal pensar amb +ella. + +-Bé ho veig prou! + +-Anem tu i jo a veure amb el nen el senyor metge, que hi dongui un +cop de mà. + +-Anem-hi,- digué resolt en Tòfol tot mirant els clamàstecs fumats, +enlairadors d'una olla de aram damunt d'unes brases de pi mig +enceses, que escalfaven un gat arropit i dormilega. + +El naixement del nét de la Sisca tingué un ressò esclatant per tot +aquell escamot de pagesies isolades que formaven un poble, amagat de +muntanyes gegantines, sempre clapejades de neu, i on el llop udola +sembrant de paor tots els indrets, en les nits fosques i llargues +dels hiverns. + +Quan va nàixer aquell infantó, la Sisca, amb veu ronca i movent els +braços enlaire, anà de casa en casa cridant adalerada: -la Rosalia +ha tingut un noi!- i per totes les finestres, reixes i portals +sortiren testes de velles i joves i infants, i una onada d'alegria +passà superba pels cors d'aquella contrada... Feia tres anys que +només naixien noies. Tothom creia que era, que deia el conco de can +Pelat, una maledicció divina. Fins se parlà de fer rogatives perquè +Déu enviés a aquelles terres xicots de braços fornits per a menar +les arades i enlairar les forques i fer voltejar les batolles. + +D'aquell dia ençà, a casa la Sisca tot eren raons entre les veïnes i +parentes. El pobre hereuet no tenia pau ni repòs, totes volien +breçar-lo, vestir-lo, besar-lo i donar-li el pit. Li deien el +«Jesuset de ca la Sisca», i els seus peus havien rebut més besades +amoroses que'ls del Jesús Infant de la sufragània de la vora. + +Ara que aquella relíquia vivent se veia sota'l flagell d'una +malaltia cruel, tot eren exclamacions i sospirs, tot llàgrimes i +esgarips. Les herbes miraculoses sortiren de la foscor de les caixes +i armaris, els ungüents i els olis més rancis dels pots i ampolles +polsoses. Era un seguit d'anar i venir de totes les masies cap a ca +la Sisca. S'anà fent una corrúa concirosa, adolorida, de totes les +dones del poble que no parlaven de res més: + +-Què fa? + +-_Igol_, l'oli de llargandaix no li ha fet res! + +-Pla estem perduts! + +I sense acomiadar-se, tothom feia son camí duent remeis i rumiant +oracions. Fins el pastor va dir-hi la seva, però ningú'l va creure. +No més era bo per ossos trencats i juntures inflades. + +S'esqueia ser l'Agost, les darreries de l'Agost. El blat prenia un +color d'or i ben tost el volant faria feina. La dalla amb son ritme +sinistre, havia fet caure les flors de les prades, escampadisses de +alegria i sentors reviscoladores. Un estol de dones de vestidura +fosca i pentinat llis removien l'herba tallada amb unes forques +lluentes i llargues. Dalt del cim sonava de tant en tant la trincola +de les eugues que pasturaven damunt l'herba curta i humida movent la +cua llarga d'un cantó a l'altre amb lentitud augusta. El riu +mormolava entre'ls abets centenaris mig arrencats pels torbs... La +cascata entre'l rocam abrupte, cobert de molsa, entonava una cançó +infinita; i el vent, mig infant, mig orat, removia l'aire ple de +perfums entre'ls verns i pollancres, els clavells i boixos, les +falgueres i mentes, fent una remor victoriosa que s'alçava fins els +núvols del cel! Quan el sol atalaiava aquest ambient esplendorós i +reblert de vida, per damunt dels cims rocosos, nuus de vegetació, la +Sisca i en Tòfol sortiren de casa. L'avia anava dalt del mul amb el +seu nét embolicat, els ulls plorosos, la barba tremolosa i el cor +arraulit. En Tòfol, capcot i gorgolant amb el ronsal al braç i la +vare a l'altre. El goç d'atura, anant i venint amb el morro arran de +terra. Tothom sortí a veure aquell pelegrinatge de dolor, a veure +l'heroica Sisca per encoratjar-la i acompanyar-la un bocí de camí, +però ningú ho feu... les llàgrimes enterbolien els ulls, la emoció +empresonava els llavis... tot fou silenci, un silenci que entrava a +l'ànima... era aquell silenci que regna a les grans penes on la flor +del consol no pot arrelar-hi. Dins les eres i camps, els homes +aturaven les feines, sigilosos. Sols les oques blanques i feixugues, +al veure'l goç d'atura, fugien alçant el bec i amb greu cridòria. + +Ben tost van allunyar-se vora del riu, i restaren voltats d'una +boscúria atapeïda de pins borts. La remor dels seus passos de tant +en tant desvetllava una fressa en les verdisses properes, els ocells +emmudien i els esquirols saltaven d'una branca a l'altre. En passar +per les envistes de la terra que menava, en Tòfol sentí +l'aclaparament de veure-ho tot endarrerit... el blat per segar, els +pèsols per batollar; altrament, encara no havia pas anellat els +garrins, ni llimat els ullals del goç. Al neguit de l'home de +treball se juntava el dolor de pare acorat; per un instant sentí un +defalliment; sentí que les forces li mancaven, i capolat s'agafà a +la cua del mul per a seguir la pujada aspra que s'alçava davant dels +seus ulls. La Sisca que a cada pas de l'animal feia un moviment de +cap, s'anava encorvant sota'l corcó d'haver estat vanitosa llavores +que nasqué'l noiet, i d'haver emprès els camins feréstecs amb aquell +infantó a l'agonia. + +Passada la primera collada, la natura esdevenia plena d'asprors. +Semblava'l reialme de la mort, cap arbre, cap flor, cap bri +d'herba... tot eren roques abruptes sense vida, tot eren pedres +caigudes dels cims i esmicolades... era aquella contrada com +l'esquelet immens d'un món finat segles enllà! Feia feresa d'avançar +per aquell corriol amagat entre tanta grandiositat estèril. El riu +que s'anava fent petit, petit, se va fondre silenciós dins les +entranyes de la terra... Aquells dissortats enyoraven la remor de +l'aigua que'ls aconortà, i en aquell silenci i solitud, feixucs +damunt les pedres seques, s'oïen els respirs del mul i la ranera +aspra i rítmica del minyonet que s'acostava a la fi, cada vegada més +moradenc i amb els ulls entelats. + +La Sisca mirava adalerada, esmaperduda d'un cantó a l'altre... ni +una cabana, ni un remat, ni un arbre, ni un cloquer esperançador! +tot immensitats superbes, tot pedres silencioses, tot solitud +feréstega. El sol ponent feia nàixer grans ombres pels vessants de +les muntanyes, i en mig de la vall se ajocava endormiscada i quieta +i somiosa, una boirina que anava creixent... creixent! + +De sobte, la vella feu un xiscle: el Tòfol sentí una extremitud; el +mul es deturà i el goç va romandre quiet mirant el seu amo. + +-Fill meu, el nen, s'està acabant. + +-Oidà! sí! la Rosalia!... + +-Verge de Nuri! feu un miracle! Tòfol, vés a cercar aigua que el +batejarem! corre... per Déu! que s'acaba! + +El noi va mirar arreu esfereït movent el cap i apretant els llavis. +Feia tres hores que havien deixat el riu; la cabana d'en Negre, la +font de la Teula, l'ermita de Núria, tot era llunyà. + +-Mare! Allí hi ha una congesta! + +-Anem-hi! + +Corrent com uns orats van arribar-hi, torçant-se els peus damunt la +pedra fullada i els rocs cantelluts. La Sisca s'agenollà damunt la +neu i va esgarrapar-la amb follia per omplir-ne ses mans, i +l'apretava nerviosament damunt el front de l'infantó perquè es +fongués i esdevingués aigua baptismal... la neu cruixia i s'enduria +entre les mans balbes... Llavors la Sisca l'escalfà amb son alè +febrós, i sentí que una gota li solcava la mà, i feu un sospir. + +-Jo't batejo en nom del Pare!...- i caigué una gota damunt el front +del minyonet, que restà tota quieta. + +I passà una estona cruel... el morent sols respirava de tant en +tant. I caigué una altra gota: + +-I del Fill...- En Tòfol agafà les mans plenes de neu de la seva +mare entre les seves i apretà... els ossos cruixien, i caigué +l'altra gota. + +-I de l'Esperit Sant...! Lloat sia Déu; ja és cristià!- + +La Sisca, lliure del neguit, abraçà el seu nét i el petonejà +frenèticament, i en Tòfol se donava colps de puny al front de veure +el seu fill mort damunt la neu com aquells ocells morts pel fret, +que quan ell era menut, cercaven sortint d'estudi. + +Entretant la boira s'anà engrandint, muda, lenta; i pujant +confiadament per les muntanyes envolcallà la congesta, fent de +mortalla al «Jesuset de ca la Sisca». La pobre avia al seu costat +plorava sense consol. Les llàgrimes ardentes fonien una mica la +neu... era la inscripció dolorosa de aquell episodi que la boira +amagava, perquè la primera estrella que avançava il·luminada davant +de la nit, no sentís la tristícia d'aquell poema de dissort! + +I les muntanyes, com si meditessin els plors de la Sisca, els +repetien ecos enllà... I tres isarts, que plens de gentilesa miraven +esglaiats la boira, sentint els sanglots, van fugir com un llamp pel +cim de les rocasses més alteroses. + + + +GEMMA + +En Janet caminava cap-jup. Tot just clarejava quan va arribar a la +platja de Sabanell per a endegar els ormeigs de l'art. Prop de la +cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un +pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en +l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a +la colla.- + +Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de +l'art. Avançaven feixucs i ensonyats damunt la sorra polsosa que +llindava amb la pinada atapeïda, on creixien les mates de romaní, +semprevives i clavells. Un a un, en veure a aquella jove arrecerada +en la soca revinguda del pi, que mirava fixament la mar com si hi +cerqués un nàufreg engolit per una onada, van pensar: + +-Un altre a patir misèria.- + +La desconeguda restava indiferent a tot. Immòbil com una estàtua, +amb la pensa xuclada per un pensament i el cos cargolat per la +gebror de la nit, sembla l'imatge vivent d'un dolor constant, +d'aquells dolors que nit i dia cauen damunt l'ànima com cau el +degotall eternal en la ubagor de la bauma misteriosa. + +En la quietud de la matinada plàcida, se sent la cridòria dels homes +i el caro de l'art és varat; negre i amb els banyots a popa, apar un +escarabat gegantí que camini a flor d'aigua. Els pescadors boguen de +pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que +sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar +una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de +bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen. Després llença la +xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola +oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba +de paper. + +Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres... +és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una +cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís. +De primer anduvi, la corda regalimosa costa poc de fer seguir; +després esdevé feixuga i els cossos s'inclinen tivant de la singla, +i els peus s'enfonzen en la sorra humida de la mulladina matinal, +les frontaleres se sembren de gotes de suor i els respirs se senten +plens de fadiga. De tan en tant, les dues colles s'atancen als crits +que fa el patró: + +-_Gonta... gonta_ de llevant. + +-Vinga... Vinga!... + +-Tomba! Tomba! + +-Amunt... que és sa darrera corda! + +Ja surten els calons i les pannes. Les surades es breçolen damunt +les ones que lluen amb la primera mirada del sol ixent. + +En els cors de la gent de l'art, aleteja l'esperança, neix el +desfici de veure ço que han hajat. Tots pugen i baixen de pressa per +la platja, estirant amb coratge la xarxa amb els estrops i fent +crits per a atiar els companys mentres la mestra s'acosta a cada +respir. + +-Aneu baixant l'art. + +-Vinga! Amunt minyons! + +-Vinga, vinga que ja eixuguem! + +La gola de l'art es clou. Tots estiren a la una i la borsa resta +damunt l'arena. Se sent la remor del peix que cueteja, i tots els +ulls s'aboquen a la xarxa. + +-Es pa nostre de cada dia! + +-Que Déu n'hi dó! + +-Bona calada, Janet. + +Van obrir l'art mentres els peixos menuts passaven per les malles, +i, cuetejant frenèticament, assolien les ones i fugien. Els pops +movien les potes com si fossin verms. Les sèpies escopien tinta i +els rogerons feien fressa entre les algues arrencades del fons i les +pedres que havien seguit. En Janet omplia els coves de peix morent i +en Perot en curullava sa gorra. Dos bailets peu descalços agafaven +els que restaven entre les malles per a escar. + +La cridòria i les rialles s'alçaven triomfants. Totes les cares eren +resplandentes... l'alegria esplendorosa regnava a dolls, el sol era +rublert de claretats i el vent passava rioler damunt la mar... + +La desconeguda mirava més fixa i més lluny; estava més consirosa, +semblava més quieta, com si hagués perdut el ritme del respir... els +miserables de l'art, en obirar-la altra volta, van dir-se plens +d'estranyesa: -Qui sab si és boja?- + +El mar és fosc, els barberols s'allarguen a batzegades enfosquint +l'aigua, i una nuvolada atapeïda romàn davant del cel... de tant en +tant els núvols s'obren, i els raigs del sol fan en la mar una +ratlla d'argent... talment apar una espasa que juri damunt de les +onades... l'horitzó és clar... una parella de llaguts s'acosten en +popa la valenciana, semblen dos gonfarons d'una processó que deu +seguir ones enllà. + +Les feines de l'art han estat lentes i fadigoses. Els fronts +regalimosos estan solcats d'arrugues, i les ànimes tenen un tirat de +melangia. És una matinada plena d'asprors. El maià de l'art ha +arribat al rompent de les ones poc curull i el peix és petit i de +poca estima. La gent de l'art està estemordida, trista i vençuda. + +-Anem a treure! Avui no farem cap més volt!- + +Els miserables s'agafen a la corda del palanquí per a treure el +caro; a cada estirada els bocells s'alcen sobtadament d'en terra i +tornen a caure com si fossin presa de les darreres extremituds de la +vida. L'embarcació pren els pals enseuats, mentres la quilla i les +escoves regalimen i el dui raja una aigua tèrbola que fa un forat a +la sorra. + +-Booooo! + +La corda s'afluixa i resta damunt l'arena i la gentada s'allunya +muda i consirosa. En Janet carrega la pipa i crida: + +-No marxeu... no marxeu... avui mus havem reventat l'ànima i no hem +hajat ni per comprar una agüia... cotra peixots i dolents... no cal +que ploreu... aneu a câ vostra a cercar sa cofa, que's Rector avui +fa almoina. + +-Qui la fa? + +-S'Americano de cân Roc... homes i dones; els nois no hi poden +ensena. + +-Airu amb ell! + +-Veus, Perot, no renegus! val més això que sa tortuga esborneiada de +l'altro dia... ei! Xixu! no fassus es baganau! + +-Orsa!... Orsa! veus, això és una bona muixangueta per un dia de +mala calada. + +I tres dels més acorats van agafar-se del bracet i resplandents de +goig van anar-se'n cap a la vila tot cantant: + +Tam patantam, Pauleta +gonyes dins quan plóu +i a la matinadeta +quan la puput fa l'ou. + +La noia desconeguda romàn encara recolzada al pi. Ara mira +embadalida l'estol que passa pel seu davant... li fa feresa restar +altre dia sola i trista corsecant-se de fam i tremolant de fred +abandonada... Instintivament va allargar la mà mentres de sos ulls +brollaven dues llàgrimes. + +-Ai la mare! que captes?... vòs peix, gonya'l! + +-Que tens ses mans de senyora? para ment que sa corda te faria +muletes! + +La _Monja_ va atansar-s'hi i va dir-li amorosament: + +-Vina amb nosatros, avui hi ha almoina a sa missa, vina que prou +se't veu que portes gana en viver! + +La noia inconeguda no tenia esma de moure's. La debilesa l'atuïa, i +fent un gran esforç va alçar-se mentres sa faç es contreia adolorida +per a canviar de positura. Després va llambregar esfereïda al seu +entorn i seguí prop de la Monja el caminet que giragoncejava entre +la pinada on havia passat dos jorns perduda. + +Llavors la munior de l'art va esguardar-la sense parpallejar i en +tots els ulls s'hi sembrava les primeres resplendors de la simpatia. +Era alta, prima i gentil. Hi havia un segell senyorívol en son posat +que la feia encisera. Sos ulls que havien perdut aquella fixesa +esfereïdora, aquella immobilitat de orada, prengueren una dolçor +plena de bonesa i sa mirada passava per tots els ulls confiadament, +com un ocell que salta d'una branca a l'altra de l'arbre on té el +nial. Els pobres de l'art van corpendre's en veure sos vestits +romputs i tacats abans d'envellir. No duia cap sorgit ni cap pedaç, +ni cap peça descolorida... era una roba mal tractada de poc temps, +sense rastre d'unes mans curoses que volguessin repassar-la. Les +sabates de xarol rompudes i no encara arrugades pel caminar. Sols en +una orella duia una arrecada, i son cabell no era pentinat de dies. +Era com un vaixell que havia sofert un temperi sortint de la +mestrança... i aquella cara tan esllanguida, aquella boca closa, +muda, morta per tota paraula... aquella mirada adalerada d'una mica +de caliu, guanyà aquell aplec d'ànimes corcades pels sofriments, que +veien en la desconeguda una miserable nova, sense el cor endurit +davant la misèria, ni la pell colrada davant el sol i les fredors, +les mullenes i ventades. Per això quan la Monja va allargar-li la mà +i ella va alçar-se amb el cor inundat d'enterniment, la gent de +l'art va sentir-se anguilejar el calfred de la emoció. -És tota una +senyora que amb nosaltres vé a captar!- + +Al passar pels barris dels pescadors, una riuada de mirades seguí la +inconeguda que feia bracet amb la Monja. La captaire nova amparada +per sa distinció, joventut i bellesa, va deixondir la bunior de mil +converses misterioses. + +-Ai la mare! tu, mira què porta sa Monja! + +-Qui deu assé... sembla filla de senyossus. + +-Diriu que la só vista i no sé on! + +-Mal aventurada... deu haver fet algún cappatuf. + +-No me'n fiariu pas d'una noa aixís! + +La església del poble mig enrunada és al cim d'un turonet. Els +murmuris de la mar hi arriben com una oració llunyana. La ventada +flairosa hi entra confiada com una devota, i els Sants barrocs apar +que somriguin joiosos en els ninxos en veure la munior dels pobres +de l'art que hi entra consirosa. Uns cerquen la pica, tot palpant la +fosca fins que senten la fredor de l'aigua quieta que'ls mulla els +dits negrosos, i després de senyar-se, cerquen l'altar il·luminat on +diran la missa. Altres, es lleven la gorra i avancen lentament entre +els bancs arrenglerats, obrint els ulls i arrossegant els peus amb +temença d'entrebancar-se. En Perot, malmirós, s'amaga la pipa de +canya mig encesa a la butxaca per a aprofitar el tabac; i la Monja, +de parella amb la desconeguda, s'agenolla, i mouen els llavis +atiades per una devoció que'ls fa trenar oracions eixides del fons +del cor. + +Mentres el senyor Rector diu la missa, els homes miren els recons +del temple i llegeixen les inscripcions de les sepultures que +lentament van fent-se visibles als ulls enlluernats. Les dones més +velles fan capbuçades, vençudes per la sòn i les més joves garlen a +cau d'orella. Quan la Monja s'alça tots es posen drets i quan +s'agenolla tots fan besar les lloses fredes del temple a sos genolls +endurits. Quan la Monja es fixa amb mirada reptadora, s'apaivaguen +les converses i moren els somriures continguts en els llavis +irreverents... i aixís, davant la indiferència innocent d'aquell +pinyoc de dissortats, passa l'aroma vivificant del mateix Déu. +Diria's que aquells cors no sentien reflorir l'unció cristiana +perquè eren entumits per les rosades matinals i encarcarats per les +salabrors dels temperis. + +El sagristà, aquell home de veu prima i esguard humil, agafa una +taula que hi havia darrera l'altar major, la cobreix amb un drap +vermell i la deixa al bell mig del presbiteri. El senyor Rector ix +de la sagristia amb sotana i roquet i apoiant-se en la taula diu: +-Germans, avui per voluntat d'una ànima agraïda al bon Déu Nostre +Senyor, tindreu una caritat ben bona; cinc pessetes per cada u, dos +bons de carn i pa, i pels homes, uns quants cigarrets...- Per +l'ampla nau de l'església s'escampa un murmuri de joia. -Mes abans +vull que sortiu d'aquí amb una cosa per la vostra animeta, i això +ho faré jo ben curtet perquè no vull cansar-vos i perquè en lleveu +profit... Una mica d'atenció i quietud, oi? Estimats germans,... a +tots els que sou aquí aplegats vos junta una condició comú,... sou +pobrets... mes el que siguin pobrets no vol dir que siguin +desgraciats. Se pot ésser pobret i alegret... i creieu que l'alegria +és la millor felicitat. I, on podreu anar a cercar aquesta +alegria?... on? aquí... a la casa de Déu... aquí, dins la +tranquilitat de conciència! Creieu que els rics són feliços? Sabeu +que diu Jesucrist que ningú pot servir bé dos senyors... Vosaltres +que no teniu el verí del diner podeu servir a Déu! i servint al bon +Jesús sereu més resplendents que aquestes senyorasses pecadores +plenes de joies i perfums i que tenen el cor com un carbó. Lluiteu, +doncs, contra els pecats... que els pecats són com els polls, si no +es mata el primer se n'omple tot el cap! el que renya fa camí a +l'amenaça, el qui amenaça fa via a la ira, l'ira porta a la +rencúnia, i la rencúnia al crim! Estimats pobrets de l'art, alceu +els cors a Déu, que'ls nostres sufriments sian graons per a pujar +al cel! allunyeu les envejes, tingueu l'ànima pura, clara i santa! i +volareu com les gavines damunt les ones de les maldats... i deixareu +les ànimes pestilents entre les riqueses infernals!... pobrets i +bruts, podeu entrar al cel, que Déu no mira pas els vestits ni +les... + +Sobtadament esclatà entre la multitut embadalida un plor de condol +que feia estremir. El senyor Rector va callar i tothom va girar-se +envers el lloc on se sentien aquells sanglots. Era la desconeguda +que oblidada de tots plorava, tapant-se la cara i sense conort. + +-Què té aquesta? + +-Qui és?- feu el Rector tot estranyat. + +-Una noa. + +-Ja ho veig... però qui és? + +-Poc la coneixem. Sa Monja l'ha feta seguir. + +-Era als pins com una òliba enlluernada. + +El senyor Rector va llambregar-la encuriosit, sentint el goig de +veure-la penedida i amb llàgrimes de compunció arrencades per les +seves paraules. + +-Mireu's com plora... carets de Déu, això trasbalsa! + +-Deixeu-la plorar... plora, noa, plora, que ses penes són com es +bacallà, remuiades passen millor... plora noa, que l'aigua fa +baldeio... veritat? + +-Jo no puc sentir-la! me trenca es cor! + +I la desconeguda avergonyida entre tantes de mirades i no podent +contenir-se aquell doll de sentiment, aquella dèu de tristor, va +alçar-se tot d'una i marxà de pressa cap a fora del temple, i allí +davant del cel i la mar que's veien radiants, inundats de claretats +i de bellesa, se sentí reflorir un bri de consol reviscolador que +anà creixent, com una alenada beatífica que baixés del cel per a +envolcallar-li l'ànima amb sentors vivificants! + +La Monja va sortir al seu darrera, li donà l'almoina que li +pertocava i, mirant-la amb els ulls lluminosos d'emoció, va dir-li +amb veu tremolosa: + +-Mira, noa... llàgrimes de bona mena porten esmena... vina a ca meua +i seras aquella fia que Déu me té al cel!... t'hi retires... t'hi +retires força,- i va abraçar-la plorant dins d'un cèrcol de mirades +ploroses. + +Tant bon punt la noia desconeguda va arribar a casa la Monja feu un +sospir rublert de goig. + +L'ambient d'aquella llar honrada i humil va evocar-li l'idea de la +benaurança que gaudeixen les ànimes santificades. Presa d'una +il·lusió d'infant va asseure's a l'escón i va romandre bella estona +ullejant-ho tot. La Monja va dur-li una mica de llet i la +desconeguda va exclamar: + +-_Mia madre!_ + +El pinyoc de gent que s'havia agombolat a la entrada va esclatar en +gran rebombori d'alegrança. + +-Ha parlat! + +-No és muda! + +-Curriu... curriu... que sa llengua s'ha desvetllat. + +Les dones del carrer que feien coixí van deixar-lo apoiat a la +paret, els espardenyers van alçar-se dels bancs i les àvies que no +podien caminar van glatir davant aquell esclat inesplicable. + +-Què passa? + +-Que han hajat una roassa. + +-Para ment que no m'esclafis sa nansa, que hi +tinc sa llocada. + +-Res, una noa que han trobat prop d'es canyet. + +I tots estiraven el cap per a veure-la d'aprop, com aquell dia que +van pescar una tortuga mai vista. + +A les parets del menjador de casa la Monja hi havien uns goigs de la +Mare de Déu del Vilar i dos frares de cartró dels que senyalen el +temps, l'un sense cap, l'altre sense braç, que signa amb una +mangala. En un armari cantoner es veia una gran varietat de copes i +vasos tots diferents de mida i forma i colors. Apoiades en una +sopera hi havia tres postals amb la Monja retratada; l'una tivant +l'art i l'altre remendant la xarxa i en altre, al costat d'un +penjoll de muixines seques. + +-Ja te'ls pots ben mirar aquestos _retaratos_; tots soc jo mateixa +en persona... mus van mapar uns senyossus per fer-nos al cine de +Paris... d'allí on hi ha el senyor Papa. + +-Roma!- va exclamar amb vivesa la desconeguda. + +-Justa, a Romà! + +-Mia terra! + +-Ai la mare, ets de cal Romà? ai borranga... vet aquí perquè no +parles com nusatrus... si vôs parlaré amb les mans a tall de mut, +sabs? + +-Capito! + +-Ara marxeu tots! ara sa noa vol reposar!... + +I quan la italiana va romandre sola amb la Monja, va fer un somriure +joiós. + +-Veus, aquí a l'hivern fem grans fogarades... no anam ben garrapats +i es fred se mus fica als ossos... Ara coc banyons. No't moguis que +et portaré un xic de xaret de câ es Cabasset de Rabal... para ment +que te toc! no begus massa... Després tinc un meló de guindolet tot +ple bo. As meu costat no patiràs... l'homu de casa té un bocí de +plantiu... tots dos anem a l'art... el divendres a fer la capta a la +vila. Si vé un quillat de València o la barca de'n Jan, ara +descarregant sal, ara virant l'arga, fa uns conts cèntims i l'olla +bull cada dia... no creguis que la gent d'art d'aquí siguin +rampoines com es de ciutat... aquí tots estem senyats amb el +matrimoni... tots tenim casa... no dormim en barraques; l'homo de +casa i jo no som pas de l'ideia. Mira, veus? tot de Sants i Santes, +i me diuen la Monja, sabs perquè? perquè no renego ni vull dir mai +mal de ningú i faig fer ses paus als que's baraien... No et vull +torbar més; puja, vina que dormiràs fins que es dinar estigui... +prou se't veu que passes gana i que dus es ventre pla com un +llenguado!... + +La Monja va fer-la enllitegar; i la italiana va aclucar els ulls com +un ínfant i va quedar-se dormida plàcidament, mentres la Monja +l'esguardava plorosa, tot recordant que feia anys que en aquell +mateix llit restava erta i freda la seva filla. Ara li reflorien +aquelles remembrances esblaimades, i les llàgrimes tornaven a sos +ulls de mare enyoradissa. + +Al mig dia, quan va arribar el marit de la Monja amb els terrassans +del barri, tot el carrer va empèndre'l amb grans rialles. + +-Tem, a ca teua trovaras gent nova. + +-Tot ha anat bé, és una noa. + +-Sàlva-la que és tot ple maca. + +-I fina. + +-Calleu, teniu sa llengua com una cua de porc. + +-No en feu cas, Tem, que liregen. + +En Tem entrà a casa seva i sa muller va mostrar-li la noia que +dormia, i ell arronsà les espatlles com sempre que la Monja li +demanava el seu parer, i recaptà el dinar bo i descarregant-se de +les eines que duia penjades al muscle. + +Tot dinant en Tem va dir a la noia: -Còm te dius? + +-No t'entendrà, que és de can Romà! + +-_Com te disses?_ + +-Gemma- va dir la noia. + +-Ema? això és una lletra! Poc m'agrada... mira, aquí te direm +Mariagneitta, com sa morta, perquè hi tens una retirada, oi Monja? + +-I ben pensat, Tem; Mariagneitta!... + +-I _que vôs assé?_ + +-Anar a l'art, homo que vòs que fassa?... sempre as meu costat!- +afegí la Monja estranyada de la pregunta. + +-Aixís vos assé artista!- + +Gemma de sobte prengué un posat d'esperitada i obrí els ulls i es +quedà esguardant en Tem amb aquella fixesa paorosa que tenia a la +pinada. La Monja va estremir-se i el seu marit va romandre tot +confós... La desconeguda va restar com esglaiada; sentia anguilejar +per son cos el calfred d'una nova dissort, i tremolosa, tapant-se +els ulls va agenollar-se, exclamant entre sanglots i sospirs: + +-Artista no! Artista no! + +La Monja i en Tem van respirar davant aquell sentiment que els feia +sabedors de què tenia aquella noia amb son posat tràgic. + +-No seràs artista, no! Vindràs amb mi a l'art... vôs fer +d'espardenyera? de modista? vôs trenar cànem? + +I la italiana senyalava que volia fer el que feia la Monja en la +postal que tirava l'art; i agafà la singla que hi havia penjada en +un clau de la paret emblanquinada i se la posava per a fer-los +entendre que volia anar amb ells a tirar l'art cada matí. + +-Artista no? i dôs que fas ara sinó l'artista de l'art? + +-Artista no!- exclamà altre cop la noia esfereïda. + +I la Monja i en Tem els dona per riure, i riu que riuràs, i la noia +plora que plora. + +El jorn neixia rublert de joia. Les remors del treball s'escampaven +per la platja; la serra de la mestrança, rítmica i mormolant, +tallava un pi empresonat entre cadenes i tascons, i a cada cop de +serra s'espargien en l'aire les serradines flairoses de saba. +L'aviram del mestre d'aixa pellucava entre les barques envellides i +enmantelades de rosada. Una dona despentinada, estenia damunt de la +sorra la roba neta i humida. L'oreig matinal somovia les fulles +seques de les enramades dels corders. Els primers respirs del dia +eren sadollats d'una pau inefable. + +La gent de l'art feia el primer volt davant del poble. La Gemma va +demanar-ho i tots ho aprobaren. Feia dies que no treien gaire peix i +sempre que la Gemma triava un lloc nou, la sort els protegia. + +La Gemma és un altre. Queien les penes de la seva ànima com cauen +les fulles seques dels arbres que s'adormen en els primers freds... +i lentament, resplandia en sos ulls l'alegrança... brollaven en +sos llavis les rialles esplendents, s'escampava per ses galtes +marcides la rojor sanitosa... Gemma entre les manyagueries de la +bondat, la visió superba de la mar i la nova llibertat de son +esperit i el caliu de la llar que va acollir-la, sentia una força +vivificant en la saba de son cor atuït. Gemma, reflorí en joventut i +frescor, en beatitud i alegria... les seves rialles s'espargien per +la platja com un perfum de lliri i era adorada de tothom. Bona de +naixença i recollida en aquell catau de misticisme de casa la Monja, +la seva ànima va santificar-se i sos ulls s'amaraven d'una serenitat +plàcida que atreia. La gent de l'art l'esguardava com es mira un cel +ben clar o un mar ben quiet o una fondalada silenciosa... tots +l'esguardaven sentint tot el misteri de l'encís i l'estimaven +devotament, com s'estima una imatge miraculosa. + +Un dia de calma, llavores que la mar semblava adormida i l'aire +aturat per art d'encantament, Gemma se sentí absorta i tot oblidant- +se que anava vestida de pobre i que era colrada del sol, va cantar +com cantava en sa infantesa senyorívola. En sentir-la tota la corrúa +de l'art va atansar-s'hi sigilosament i van voltar-la aguantant-se +els respirs. Gemma corpresa cantava amb una devoció angelical davant +la mar, el cel i el rocam abrupte; era una oració fervent, un salm +que entonava son esperit al Creador de tanta de bellesa... + +Quan es donà compte del que feia, va girar-se i romangué consirosa i +avergonyida... tots els que restaven palplantats escoltant-la +esclataren en crits de joia. D'ençà d'aquell dia, quan hi ha bona +calada Gemma canta, i tots escolten com extasiats al seu entorn. + +-Visca na Mariagneitta! + +-Teniu un russinyol! + +-Quina calàndria! + +-Visca sa Monja que va xarpar-la! + +Més d'un cop en Janet, aquell patró alt i prim i ossut, que tenia el +nas i la nou del coll punxaguts i que cridava sempre, s'havia +enquimerat perquè després de les cantúries la gent no veia l'hora de +estendre la xarxa al sol. + +La mateixa estimació que la Gemma tenia a la platja se la conquerí +per tot el poble. Ella, amb la Monja eren les conselleres dels +rampelluts, les que gorien els tristos i tranquilitzaven els +desconfiats. Anava cada matí al mercat a vendre el peix, i allí, +entre rialles i cridòria, parlant un català italianitzat, la Gemma +feia fer rotllo a tothom, i en un respir venien tot ço que duien als +coves. Llavors tornaven a la platja ardides i triomfals amb les mans +curulles d'argent i es feia la repartició. + +Avui, quan la gent de l'art anava estenent els ormeigs i la Monja i +la Gemma duien el peix cap a la plaça, tot d'una se sentí un xiscle +esgarrifós que esborronà. La pobre Gemma corria com una boja d'un +cantó a l'altre, cossada per un home desconegut que li deia +enfellonit: + +Gemma!... Gemma! aquí, si no vens et mato! + +-Soc perduta... veniu! veniu! mia madre! soc morta! + +De sobte tots van romandre esmaperduts, però tant punt aquell home +va enarborar el bastó que duia, tots els de l'art se sentiren +punyits de l'ira, i la sang va remoure's dintre les venes i passà +una rauxada de follia per tota la platja. + +La noia veient-se perduda, va llançar-se a l'aigua i fugia nedant +entre els xarbots que feien les pedres que li tirava aquell home +foll de rencúnia que fugia dels pescadors que l'encalçaven. Com la +mar havia crescut i feia una mica de ressaga i la cridòria fou gran, +ningú s'entenia, tots seguien apedregant l'inconegut... Sobtadament, +tots s'aturaren com obeint a un senyal... La pobre Gemma nedava prop +del xuclador famolenc, que roncava entre les roques feréstegues. + +-Fuig... allarga't!... + +-Vina! + +-Neda cap a garbí! + +La infeliça no sentia res... nedava i plorava. Ses llàgrimes queien +dins la mar, els respirs es fonien en la ventada i els sanglots +s'ofegaven entre les remors de l'escuma i les ones que es rebotien +contra les penyes... prou volia sostenir-se tot mirant vers la +platja on li feien senyals amb els braços... però perdia les forces; +i una riuada folla va endur-se-la vers una roca que ressonava +paorosament; i un altre cop de mar va xuclar-la, fent-li donar una +munior de voltes en la ubagor de l'aigua... i un xiscle d'horror va +esclatar en la platja, i tres homes van llençar-se a l'aigua nedant +a grans braçades... + +En els ulls de tots va espurnejar el foc de la venjança. + +-Mus has mort sa noa! Criminal! + +-Mal llamp te mati! + +-Gireu-li la ganya! + +En Janet va escometre aquell home que es defenia com una fera +acorralada. Les dones li tiraven grapats de sorra i els homes amb +samalés, arxaus, sassoles, cametes i fitores van atansar-s'hi atiats +per la rencúnia. + +-Bon cop de fitora! + +-Mala negada! doneu-li fondo amb un roc as coll! + +-Curriu! curriu! que es maten! + +El desconegut sagnós i esparracat, esbufegant, va fugir platja +enllà, seguit d'una cridòria de infern. + +-Agafeu-lo que mus ha mort sa nostra reina! + +I l'home corria adalerat posant-se les mans al cap i dient plorós: - +Gemma meva!... ets morta!... morta!... Aixís va assolir la pinada i +allí, amparat per les soques, fugia davant de les pedres que li +tiraven i que feien saltar l'escarrotxa dels pins i fugir els +ocells. Una pedra va tocar-lo i l'home caigué estabornit, i els +pescadors esglaiats van fugir cap a la platja. + +El xuclador era voltat de gussis i llaguts; quan el mar esdevenia +silenciós tots a l'una cridaven: + +-Mariagneitta!...- i roncava la mar,... ressonava la roca... +mormolava el vent... + +* * * + +La campaneta del cancell va sonar en el silenci que regnava a la +rectoria... la porta va obrir-se grinyolant, i una veu apagada va +dir tremolosa: + +-A Maria! + +-Sens pecat fou concebuda- va respondre la vella majordona que sortí +bo i fent mitja. + +-El senyor Rector?- va dir tot decidit en Fitora. + +-Prou... prou... qui diré que'l demana?- va fer la majordona tota +astorada de veure acoblats en l'entrada, aquell estol de captaires +que mai anaven a missa. + +-La colla de l'art- feu tímidament la Monja tota plorosa. + +-Alabat sia Déu- afegia la vella; i tota pensívola va anar a cercar +el Rector que es passejava lentament entre les mongeteres del seu +hortet, resant amb recolliment les matines d'aquell dia. + +-Bons dies... entreu... entreu...- va dir el Rector amb veu dolça i +paternal. + +Tots restaren immòbils. + +-Passeu... passeu, com si fossiu a casa vostra. + +I tots van entrar temerosos, sense dir paraula... sols se sentia la +fressa del trepig. + +-Què hi ha de nou?.. expliqueu-vos! + +Ningú va respondre... tots miraven a terra. + +-Expliqueu-vos, en què vos puc servir? + +Després d'una bella estona que tots es miraven donant-se cops de +colze i tocant-se amb els peus, en Fitora vermell i emocionat va +dir: + +-El Mut li dirà. + +-Parleu, Mut, parleu- feu el Rector, tot arrugant la cara per a +amagar una rialla que floria en son rostre. + +-Jo? això la Monja que és més de missa! + +-Justa! la Monja que és més dallós!... + +-Dòs ho diré jo amb el permís... Res, que la noa de ses ploralles, +sab? ha anat a picu i li veniem a dir que mos fes un enterrament... +em dispensarà la franquesa... + +-Ni més ni mencos- confirmà en Tenas. + +-És morta? Aquella noia?- feu el Rector estranyat. + +-Sí, dins d'es xuclador- exclamà en Xixu. + +-S'hi ha negat- afegí en Llissa. + +-Me casu! s'és negada com sa sorra de sa melica-. + +-Aixís com voleu que li fem enterrament?- demanà el Rector més +estranyat. + +-Hi fassi un enterrament cantat. + +-Ah! voleu dir que canti les absoltes. + +-Això!... era una noa que ho volia i tots li tenien voluntat i volem +quedar-hi bé... ja que no podem treure-la d'es catau, al mencos que +vostè hi posi unes bones solfes cantades per l'animeta... El patró +mus ha donat quitrà per fer una creu en sa roca! + +-L'Orga mus deixa el llagut. + +-En Jan es caro i en Metterina es gussi. + +-I en Pepet _americano_ mus paga els ciris. + +-Bola! + +-Calla tu! + +-Mira!!! + +-Calleu tots! + +Llavors tothom garlava a l'hora fins que el Rector va apaivagar la +vèrbola que creixia com una riuada, tot alçant les mans en l'aire i +dient: + +-Molt bé... comprès. Jo li cantaré les oracions dels difunts i +després... + +-Aquest diu com mus farà pagar. + +-Embustero! jo no dic res. + +-Calleu tots- reptà en Perot. + +-No res no vos faré pagar... però vull que demà vingueu tots a la +missa que direm per la morta... també de franc! + +-No!... miri tots hi posarem deu cèntims. + +-Res... res! veniu a missa. + +-Si no hi ha feina! + +-Calla borrango... sempre seràs de la ideia. + +-Pari ment, senyor Rector, que no tingui mal de mar... + +I van quedar que tant bell punt la mar no fos cansada i el vent +minvés, anirien amb les embarcacions a cantar les absoltes davant la +roca buida que havia xuclat la Gemma, que després farien una creu +amb quitrà i que a la part espadada hi penjarien una toia de flors +bosquetanes que la Monja tenia amb aigua dins un pitxer. + +El mar s'era abonançat i el vent s'havia forejat; els blancalls +d'escuma morien i les algues aferrades en les roques anaven seguint +el ritme misteriós que els donava l'onada. Era el capvespre, la +sentor del marisc barrejant-se amb la flaire de la pinada, l'aroma +dels romanins i la olor dels fonolls, se enlairava en la pau que +omplia l'aire, com un encens que oferia la terra a la puresa del +cel, com la darrera pregària del jorn. Llavors van parar els +llaguts, el caro i els gussis amb tota la gent de l'art +endiumenjada. A la primera embarcació hi anava el Rector amb el +roquet posat, el sagristà i dos escolans. Les dones i les criatures +duien ciris encesos que reflexant-se a la mar serpejaven a la +quietut de la badia. Els homes bogaven, i tot el poble encuriosit +s'ho mirava de la platja estant, ungit per una mena de respecte +misteriós. + +Mar i cel se confonien... la ratlla de l'horitzó s'havia fós... +talment semblava que aquella corrúa d'embarcacions naveguessin pel +firmament i que seguint mar enfora arribarien al mateix cel, fins +al peu del Creador... + +Les aigües havien minvat... les roques fosques eixien voltades +d'algues que penjaven esllanguides, com a collarets de robins i +esmeragdes que voltessin el coll d'una nadadora bruna... Se sentia +el bogar dels rems acompassats, com si volguessin juntar-se al _ora +pro nobis_ que deien les dones passant el Rosari... I les campanes +omplien la quietut amb les sonoritats solemnials del toc de difunts. + +Mentrestant, la gentil Gemma era estojada dins la roca que va +xuclar-la. Era una bauma al mig de la mar que tenia el catau +d'entrada sota l'aigua. Quan les ones hi entraven arremolinant-se, +feien una fressa de buid com si entressin en una tomba. Tan bell +punt Gemma va ésser xuclada per un remolí, va sentir-se que una +penya se li clavava en la frontalera i instintivament va ajupir la +testa, i una altra andana va acabar de xuclar-la bauma endins... +Després alçà el cap i va sentir-se lliure de l'aigua que la cobria i +va respirar fadigosament, ofegant-se, en les tenebres que la +voltaven... El silenci que de molts segles regnava en aquella +foscúria, fou torbat per son estossec seguit. I provà de nedar en la +fosca, allargant el peu, cercant el fons plena de paüra... Entrà en +son cor un bri d'esperança... son peu sentí fons d'arena fina i +atapeïda i va poder caminar... Gemma es quedà dreta i allargant les +mans en la fosca va avançar temerosa i trobà una platjeta llisa, +plana, sense cap petjada i s'hi llençà com als braços d'una mare +amorosa, i allí es palpà el front que anava sagnant... sagnant... +després les sensacions li fugiren dels sentits, la vida se li +allunyava i sa pensa penetrà en un somni ple de dolcesa... son front +degotava lentament... el mar se sentia braolar en la llunyania... +com una recordança apagada pel temps... + +La roca buida i ressonant és com un sepulcre aposentat al mig del +mar... en lloc de flors, les onades hi han sembrat algues marines, +en lloc de oracions s'alcen al cel les remors del vent, en lloc de +llàgrimes neixien de la mar els xarbots salabrosos, i un pi, arrelat +en la roca viva, fa amb ses branques revingudes i enlairades un +majestuós senyal de la creu... Dins la bauma s'hi ajoca el silenci; +hi regna una eternal foscúria... l'aigua de la mar puja i baixa +tenebrosa i sonora, i un degotall rítmicament s'ou en una reconada +com el batec de cor invisible i agònic que morís per voluntat d'una +maligna fatilleria... + +El sol queia daurat damunt les muntanyes grises; la mar se bonançava +i la ventada anava minvant com un respir fadigós que va reposant-se. +Els falziots entraven a voladuries en la bauma per una esquerda, +fent una xiscladissa, folla d'alegria... Gemma es deixondí... els +somnis que embolcallaven la seva ànima condormida van espargir-se, i +tot d'una va obrir els ulls en les ubagors atapeïdes i es posà les +mans als parpres i feu un sospir en l'aire ple de quietud i flaire +com extasiada de les fragàncies del marisc que la reviscolaven... +Sentí reflorir la sensibilitat i el moviment pel seu cos ert i +capolat... una set ardenta li abrusava la gola i una fam corsecadora +li dolorejava la boca del cor i oïa caure l'aigua del degotall i +glatia cercant-la en la foscor... Gemma com l'orb cadell que troba +el pit maternal, trobà l'estalactita que plorava aigua gemada i va +beure ajeguda i amb desfici, com si begués un bàlsem caigut del +cel... Bon xic escarquillada, pel magí de la pobre Gemma van brollar +les remembrances de tota sa dissort. Pobre Gemma! en aquell +cautiveri se sentia feliça...: son exili li era plaent! la platja +era amorosa com una mare... les roques la guardaven com un pare... +ella havia tingut una bona mare... una mare santa que amb sa bonesa +havia fet bo al seu pare... una mare que morí infantant; i el pare +sense les resplendors que sa amorosa muller li retia va esdevenir +fosc, viciós, dolent... Van fugir de Capri seguits d'un ròssec +vergonyós i abatuts per la misèria; i el pare cercà l'argent pels +seus vicis fent treballar la seva filla... i vinguen balls i +cantúries en cafés i teatres obscurs, atiada per la amenaça constant +d'aquell home cruel... Gemma anà fent-se gran entre les tortures +aclaparadores del pare que exigia cançons que li repugnaven i balls +que l'avergonyien... i els picaments de mans i crits esclataven +delirosos en aquells ambients tèrbols de fum i flairosos de vicis. +Un dia el mal pare sentí una veu a cau d'orella... era el fibló de +un luxuriós... era la vespa maligna, infernal que zumzejava cada +jorn. Fins que una nit el mal pare, embriagat, escoltà la veu i obrí +la mà per copsar una borsa curulla d'or; i en acabat, fugí cantant i +bebent per ofegar una veu que semblava que'l reptés. I el pare +monstruós va enfonzar-se en els femers del vici més vil, i Gemma no +podent fugir de son nou enemic d'ulls encesos, cercà la mort, i el +qui l'havia comprada va garrotejar-la cruelment... i aixís sos ulls +eren eixuts de tant de plorar, sa faç solcada per la tristícia i sos +llavis marcits de tant de fingir somriures... Fins que havia fugit +camps enllà. Ell seguí dormint en el tren on viatjaven, i aixís va +arribar als pins morta de cansament, paor i solitud... + +I avui son enemic l'havia trobada, després de cercar molt de temps, +tota feliça entre la misèria honesta de la gent de l'art. -«Sieu +purs... sieu bons... fidels a Déu... Déu no mira els vestits ni les +joies, sinó les ànimes!»- deia el Rector; i allí en la bauma, Gemma +era lliberada d'aquell mala ànima, entre les pureses de la natura, +lliure del corcó infernal que li atuïa son cor; davant la maldat +havia perdut l'instint de viure i restava en la bauma ben resignada. + +Tot d'una l'esglai va garfir son cor. Una resplendor rogenca +s'atansava, il·luminant l'aigua de la bauma. Les roques eixien del +fons, encatifades d'algues que's movien amb una suavitat encisadora. +Els peixos es veien tot pujant i baixant amb els ulls eternament +rodons i oberts dintre l'aigua; mastegaven i llançaven troços de +cargolí que anaven d'una boca a l'altre sense ésser engolits. La +entrada de la bauma es veia ben clara. La roca que va ferir-la i les +estalactites que penjaven del sostre com uns ullals d'una boca +gegantina que l'hagués dragat i el fons d'arena fina clapejat de +pedres petites i rodones... + +Gemma va recordar-se de la bauma blava de Capri on ella havia estat +mantes vegades al matí, perquè al capvespre pujava el mar i cloía +l'entrada. -Dins una bauma com aquella...- va dir-se. Tot alçant-se +i enlairant una mà, va trobar una roca prima i freda que li donà +l'impressió d'un contacte sepulcral i mirà arreu i vegé un roc rodó +i blanc que va semblar-li un crani, i un calfred va trontollar son +cos. Gemma sentí esclatar dintre seu la força de l'instint, i va +passar com un llampec la imatge de la mort de fam, de fred i de +por... sos ulls es clourien en la fosca eterna... son respir +s'aturaria lentament en el silenci; i son cor es refredaria com les +roques que la voltaven... i ella volia viure!... viure!... veure +clarors... respirar llibertat... quina feresa li feia aquella +penombra!... quina esgarrifança aquell silenci!... A fora +cantaven... cantaven unes absoltes... Era morta! Tot estremint-se +escarritjà les dents i feu un xiscle que retrunyí per tota la bauma +buida i ressonant com una immensa campana... + +Tremolant mullà els dits en l'aigua il·luminada i va senyar-se +esfereïda. -Podré fugir... nedant sota aigua; aixís ho feu un +pescador de Capri en la bauma blava- i va capbuçar-se amb els ulls +oberts i seguí tot nedant les claretats rogenques fins que no pogué +aguantar-se més el respir. Llavors alçà el cap i veié la superficie +de la mar que semblava el vidre mortuori que la cobria, i va treure +el cap entre les barques dels que cantaven compungits per la seva +mort. + +Gairebé tots restaren espaumats. Alguns xiscles d'esglai van torbar +la quietud del capvespre. El salpasser i el llibre que tenia el +Rector caigueren a l'aigua i feren fugir els peixos que s'havien +agombolat enlluernats sota la claror dels ciris. Les dones van +esclatar en uns plors que enternien. + +-Sa noa! + +-Sa nostra noa és viva! + +-Ha ressucitat! + +-Ja és nostra! + +-Miracle!... miracle!... + +-Ses pregàries l'han treta! + +-Mariagneitta!... vina fia meva!... no tingues por, que aquell no +tornarà mai més. + +-Tu sí que vens de s'altro món! + +L'espant, l'alegria i l'emoció sacsegen tots els cors. Les +embarcacions tornen rabents com si fugissin de les trombes +marines... els ciris s'han apagat i els ulls s'han encès de joia... +tot era rebombori i alegrança... En el cel no hi havia cap núvol i +en el mar cap ona... apar que la natura també resti com astorada. + +Les quilles es claven furients a la sorra i en el mar queda una +munior de remolins i escuma com un seguici triomfal, com una dansa +joiosa! Tots salten en terra mullant-se els peus i donant-se +empentes... Tots volen veure la gentil Gemma, besar-la, abraçar-la, +i ella respira de pressa i no pot dir res. + +-Janet, mireu que el Rector no faci un pop. + +-Gonta el llagut. + +I un per l'altre van deixar el Rector i en Janet sols, per a veure +la noia salvada. I passà per la platja una onada d'emoció, i tots +els cors van enlairar-s'hi com els llaguts damunt les plenes +escumejants... ploraven les dones... ploraven els homes i el Rector +i en Janet s'apretaven estranyament els llavis, i la gentil Gemma +s'agenollà damunt la sorra i s'ajupí com si fés una pregària dictada +de una devoció sublim, i, plorant, tremolosa, agafà grapats de +sorra, la besava frenèticament i l'espargia per l'aire tebi d'aquell +capvespre inefable! + +FI + + + + + +End of Project Gutenberg's Argelaga florida, by Josep Roig i Raventós + +*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ARGELAGA FLORIDA *** + +***** This file should be named 18737-8.txt or 18737-8.zip ***** +This and all associated files of various formats will be found in: + http://www.gutenberg.org/1/8/7/3/18737/ + + + +Updated editions will replace the previous one--the old editions +will be renamed. + +Creating the works from public domain print editions means that no +one owns a United States copyright in these works, so the Foundation +(and you!) can copy and distribute it in the United States without +permission and without paying copyright royalties. Special rules, +set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to +copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to +protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark. Project +Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you +charge for the eBooks, unless you receive specific permission. If you +do not charge anything for copies of this eBook, complying with the +rules is very easy. You may use this eBook for nearly any purpose +such as creation of derivative works, reports, performances and +research. They may be modified and printed and given away--you may do +practically ANYTHING with public domain eBooks. Redistribution is +subject to the trademark license, especially commercial +redistribution. + + + +*** START: FULL LICENSE *** + +THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE +PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK + +To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free +distribution of electronic works, by using or distributing this work +(or any other work associated in any way with the phrase "Project +Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project +Gutenberg-tm License (available with this file or online at +http://gutenberg.org/license). + + +Section 1. General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm +electronic works + +1.A. By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm +electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to +and accept all the terms of this license and intellectual property +(trademark/copyright) agreement. If you do not agree to abide by all +the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy +all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession. +If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project +Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the +terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or +entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8. + +1.B. "Project Gutenberg" is a registered trademark. It may only be +used on or associated in any way with an electronic work by people who +agree to be bound by the terms of this agreement. There are a few +things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works +even without complying with the full terms of this agreement. See +paragraph 1.C below. There are a lot of things you can do with Project +Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement +and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic +works. See paragraph 1.E below. + +1.C. The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation" +or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project +Gutenberg-tm electronic works. Nearly all the individual works in the +collection are in the public domain in the United States. If an +individual work is in the public domain in the United States and you are +located in the United States, we do not claim a right to prevent you from +copying, distributing, performing, displaying or creating derivative +works based on the work as long as all references to Project Gutenberg +are removed. Of course, we hope that you will support the Project +Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by +freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of +this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with +the work. You can easily comply with the terms of this agreement by +keeping this work in the same format with its attached full Project +Gutenberg-tm License when you share it without charge with others. + +1.D. The copyright laws of the place where you are located also govern +what you can do with this work. Copyright laws in most countries are in +a constant state of change. If you are outside the United States, check +the laws of your country in addition to the terms of this agreement +before downloading, copying, displaying, performing, distributing or +creating derivative works based on this work or any other Project +Gutenberg-tm work. The Foundation makes no representations concerning +the copyright status of any work in any country outside the United +States. + +1.E. Unless you have removed all references to Project Gutenberg: + +1.E.1. The following sentence, with active links to, or other immediate +access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently +whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the +phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project +Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed, +copied or distributed: + +This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with +almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or +re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included +with this eBook or online at www.gutenberg.org + +1.E.2. If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived +from the public domain (does not contain a notice indicating that it is +posted with permission of the copyright holder), the work can be copied +and distributed to anyone in the United States without paying any fees +or charges. If you are redistributing or providing access to a work +with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the +work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1 +through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the +Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or +1.E.9. + +1.E.3. If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted +with the permission of the copyright holder, your use and distribution +must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional +terms imposed by the copyright holder. Additional terms will be linked +to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the +permission of the copyright holder found at the beginning of this work. + +1.E.4. Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm +License terms from this work, or any files containing a part of this +work or any other work associated with Project Gutenberg-tm. + +1.E.5. Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this +electronic work, or any part of this electronic work, without +prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with +active links or immediate access to the full terms of the Project +Gutenberg-tm License. + +1.E.6. You may convert to and distribute this work in any binary, +compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any +word processing or hypertext form. However, if you provide access to or +distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than +"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version +posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org), +you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a +copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon +request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other +form. Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm +License as specified in paragraph 1.E.1. + +1.E.7. Do not charge a fee for access to, viewing, displaying, +performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works +unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9. + +1.E.8. You may charge a reasonable fee for copies of or providing +access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided +that + +- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from + the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method + you already use to calculate your applicable taxes. The fee is + owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he + has agreed to donate royalties under this paragraph to the + Project Gutenberg Literary Archive Foundation. Royalty payments + must be paid within 60 days following each date on which you + prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax + returns. Royalty payments should be clearly marked as such and + sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the + address specified in Section 4, "Information about donations to + the Project Gutenberg Literary Archive Foundation." + +- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies + you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he + does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm + License. You must require such a user to return or + destroy all copies of the works possessed in a physical medium + and discontinue all use of and all access to other copies of + Project Gutenberg-tm works. + +- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any + money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the + electronic work is discovered and reported to you within 90 days + of receipt of the work. + +- You comply with all other terms of this agreement for free + distribution of Project Gutenberg-tm works. + +1.E.9. If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm +electronic work or group of works on different terms than are set +forth in this agreement, you must obtain permission in writing from +both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael +Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark. Contact the +Foundation as set forth in Section 3 below. + +1.F. + +1.F.1. Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable +effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread +public domain works in creating the Project Gutenberg-tm +collection. Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic +works, and the medium on which they may be stored, may contain +"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or +corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual +property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a +computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by +your equipment. + +1.F.2. LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right +of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project +Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project +Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project +Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all +liability to you for damages, costs and expenses, including legal +fees. YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT +LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE +PROVIDED IN PARAGRAPH F3. YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE +TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE +LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR +INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH +DAMAGE. + +1.F.3. LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a +defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can +receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a +written explanation to the person you received the work from. If you +received the work on a physical medium, you must return the medium with +your written explanation. The person or entity that provided you with +the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a +refund. If you received the work electronically, the person or entity +providing it to you may choose to give you a second opportunity to +receive the work electronically in lieu of a refund. If the second copy +is also defective, you may demand a refund in writing without further +opportunities to fix the problem. + +1.F.4. Except for the limited right of replacement or refund set forth +in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS', WITH NO OTHER +WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO +WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE. + +1.F.5. Some states do not allow disclaimers of certain implied +warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages. +If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the +law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be +interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by +the applicable state law. The invalidity or unenforceability of any +provision of this agreement shall not void the remaining provisions. + +1.F.6. INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the +trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone +providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance +with this agreement, and any volunteers associated with the production, +promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works, +harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees, +that arise directly or indirectly from any of the following which you do +or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm +work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any +Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause. + + +Section 2. Information about the Mission of Project Gutenberg-tm + +Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of +electronic works in formats readable by the widest variety of computers +including obsolete, old, middle-aged and new computers. It exists +because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from +people in all walks of life. + +Volunteers and financial support to provide volunteers with the +assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's +goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will +remain freely available for generations to come. In 2001, the Project +Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure +and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations. +To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation +and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4 +and the Foundation web page at http://www.pglaf.org. + + +Section 3. Information about the Project Gutenberg Literary Archive +Foundation + +The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit +501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the +state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal +Revenue Service. The Foundation's EIN or federal tax identification +number is 64-6221541. Its 501(c)(3) letter is posted at +http://pglaf.org/fundraising. Contributions to the Project Gutenberg +Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent +permitted by U.S. federal laws and your state's laws. + +The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S. +Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered +throughout numerous locations. Its business office is located at +809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email +business@pglaf.org. Email contact links and up to date contact +information can be found at the Foundation's web site and official +page at http://pglaf.org + +For additional contact information: + Dr. Gregory B. Newby + Chief Executive and Director + gbnewby@pglaf.org + +Section 4. Information about Donations to the Project Gutenberg +Literary Archive Foundation + +Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide +spread public support and donations to carry out its mission of +increasing the number of public domain and licensed works that can be +freely distributed in machine readable form accessible by the widest +array of equipment including outdated equipment. Many small donations +($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt +status with the IRS. + +The Foundation is committed to complying with the laws regulating +charities and charitable donations in all 50 states of the United +States. Compliance requirements are not uniform and it takes a +considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up +with these requirements. We do not solicit donations in locations +where we have not received written confirmation of compliance. To +SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any +particular state visit http://pglaf.org + +While we cannot and do not solicit contributions from states where we +have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition +against accepting unsolicited donations from donors in such states who +approach us with offers to donate. + +International donations are gratefully accepted, but we cannot make +any statements concerning tax treatment of donations received from +outside the United States. U.S. laws alone swamp our small staff. + +Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation +methods and addresses. Donations are accepted in a number of other +ways including checks, online payments and credit card +donations. To donate, please visit: http://pglaf.org/donate + + +Section 5. General Information About Project Gutenberg-tm electronic +works. + +Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm +concept of a library of electronic works that could be freely shared +with anyone. For thirty years, he produced and distributed Project +Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support. + +Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed +editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S. +unless a copyright notice is included. Thus, we do not necessarily +keep eBooks in compliance with any particular paper edition. + +Most people start at our Web site which has the main PG search facility: + + http://www.gutenberg.org + +This Web site includes information about Project Gutenberg-tm, +including how to make donations to the Project Gutenberg Literary +Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to +subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks. + +*** END: FULL LICENSE *** + diff --git a/18737-8.zip b/18737-8.zip Binary files differnew file mode 100644 index 0000000..b7776e7 --- /dev/null +++ b/18737-8.zip diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt new file mode 100644 index 0000000..6312041 --- /dev/null +++ b/LICENSE.txt @@ -0,0 +1,11 @@ +This eBook, including all associated images, markup, improvements, +metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be +in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES. + +Procedures for determining public domain status are described in +the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org. + +No investigation has been made concerning possible copyrights in +jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize +this eBook outside of the United States should confirm copyright +status under the laws that apply to them. diff --git a/README.md b/README.md new file mode 100644 index 0000000..d219893 --- /dev/null +++ b/README.md @@ -0,0 +1,2 @@ +Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for +eBook #18737 (https://www.gutenberg.org/ebooks/18737) |