initial commit of ebook 17410HEADmain

5 files changed, 6118 insertions, 0 deletions

diff --git a/.gitattributes b/.gitattributes
new file mode 100644
index 0000000..6833f05
--- /dev/null
+++ b/.gitattributes
@@ -0,0 +1,3 @@
+* text=auto
+*.txt text
+*.md text
diff --git a/17410-8.txt b/17410-8.txt
new file mode 100644
index 0000000..224885d
--- /dev/null
+++ b/17410-8.txt
@@ -0,0 +1,6102 @@
+The Project Gutenberg EBook of Ànimes atuïdes, by Josep Roig i Raventós
+
+This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
+almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
+re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
+with this eBook or online at www.gutenberg.org
+
+
+Title: Ànimes atuïdes
+
+Author: Josep Roig i Raventós
+
+Release Date: December 28, 2005 [EBook #17410]
+
+Language: Catalan
+
+Character set encoding: ISO-8859-1
+
+*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ÀNIMES ATUÏDES ***
+
+
+
+
+Produced by Ricard Samarra
+
+
+
+
+ÀNIMES ATUÏDES.
+
+Josep Roig i Raventós (1883-1966)
+
+
+
+
+Als meus fills:
+
+Núria, la dels ulls negres i vius, que quan miren punxen.
+
+Josep, dels ulls blaus i dolços, que quan miren amanyaguen.
+
+Maria Angela, tan petita que encara per ses nines no s'hi
+ha abocat la seva ànima.
+
+Maig de 1921.
+
+
+
+
+INDEX.
+
+L'ESPARVER.
+DESVETLLAMENT.
+LA DAMNADA.
+ELS FRARES.
+JOANÍN.
+FLAMA QUE VETLLA.
+L'ESCOLANET.
+L'ÀNIMA PUNIDA.
+
+
+
+
+L'ESPARVER.
+
+_Beneïda sia la penitència!_
+
+A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de
+porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia
+tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se
+sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i
+muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una
+sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.
+
+Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en
+el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les
+muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i
+obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.
+
+L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,
+plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se
+amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc
+i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un
+munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i
+això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la
+seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre
+d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per
+la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava
+damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues
+florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien
+aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava,
+omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de
+fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el
+pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia
+fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava
+recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels
+zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
+s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de
+coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de
+dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de
+cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per
+aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel
+consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia
+perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura
+xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se
+de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com
+una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-
+li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les
+fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un
+respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
+si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que
+deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es
+veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per
+tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien
+alliberar-lo  d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una
+estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell
+capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia
+d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si
+una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la
+testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa
+als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.
+L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No
+hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia
+estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada
+del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni
+esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria
+tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!...
+ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i
+fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en
+arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's
+prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien
+en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la
+seva història.
+
+L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat
+de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i
+desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una
+avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus
+atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules
+plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu
+era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;
+al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador
+desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada
+i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i
+plena d'encant i joventut.
+
+La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
+una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
+miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
+passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat
+esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia
+volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble
+llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.
+
+I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que
+l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons
+respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.
+¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els
+cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les
+terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en
+tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una
+discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit
+esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt
+una mà febrosa.
+
+-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i
+primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.
+
+-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
+engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo
+ho mano!
+
+-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.
+
+-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
+parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de
+senyors!
+
+-Calleu! no la gico anar i prou!
+
+-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!
+
+La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a
+espargir aquella tempesta.
+
+-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un
+tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara,
+Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és!
+Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava
+el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades
+anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia
+anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia
+els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el
+front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de
+serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la
+quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de
+viu en viu.
+
+-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a
+mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...
+
+-Sí, però ella m'ha dit...
+
+-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
+farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
+tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't
+a llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el
+noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au,
+afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!
+
+L'Andreu marxava cantant.
+
+-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el
+macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit.
+Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com
+una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més
+que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.
+
+Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.
+Havia allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació
+passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida
+fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les
+ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia vençut
+totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,
+l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i
+manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una
+postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's vençuda dels
+mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la
+Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre
+anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li
+demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es
+corsecava de ràbia.
+
+-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per
+aquells rampells, la nostra casa fóra el cel... ¡ja tenia raó
+aquell predicador que va venir per la festa! ¡La vida és un camí de
+dolor,  cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la
+dolor és l'escala del cel! ¡Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo
+i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu
+fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un
+somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i l'alegria
+va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina
+festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de
+tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.
+Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia
+promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la
+festa projectada va fer grans reflexions. -¡Teniu la mà
+foradada!... ¡així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no
+es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla
+s'entristia.
+
+Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada
+es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor
+esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens
+de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els
+pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats
+que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia
+defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera
+seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan
+paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a
+morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i
+va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre.
+L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo
+riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus
+que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un
+nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de
+flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona
+casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!-
+L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home, riu;
+ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
+plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau,
+tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!
+
+L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La
+vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més
+rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la
+dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a
+vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills
+d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a
+tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués
+mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota
+transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us
+encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou,
+grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I
+diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som
+salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som
+salvats!
+
+La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar
+el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir
+i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una
+boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una
+llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida
+per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor
+niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.
+
+-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i
+llet pujarà gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin
+hivern ens espera... tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant
+baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els
+seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la
+pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins
+la seva ànima desolada. -¡La jove de can Bou ha dut cent duros...
+filla meva! ¡amb cent duros som salvats!
+
+-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida.
+Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la
+mateixa. -¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella
+amb mal fi!  ¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...
+calla, que ara ve!
+
+L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a
+l'escon i mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la
+cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li
+el muscle. -¡Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et
+planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -¿Saps què
+deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent
+tindries cent duros i tots salvats!
+
+L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els
+ulls, obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que
+tenia el ulls baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la
+Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un
+silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la
+Tecla movia amb el peu. Després el bressol va aturar-se a poc a poc
+i sentí el respir del ca que dormia dins d'un cofí. La veu de la
+vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les oïdes fent una
+remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la
+fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misèria i la
+fam o la salvació de tots.
+
+L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
+coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la
+Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.
+
+I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.
+El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la
+boqueta oberta i el respir d'àngel.
+
+-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
+sempre és una pesseta!-
+
+-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la
+Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va
+redreçar-se tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la
+taula i digué:
+
+-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.
+
+-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?
+
+-I ben net, Tecla!
+
+-Voleu fam? doncs fam passareu!
+
+-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina
+trencaametlles n'hi ha de vós!
+
+-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.
+Tu ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i
+després la fam i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot,
+tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant
+trumfes i pa de favons! I sort de la jove que anà a criar a casa
+d'uns senyors i li han donat roba, diners una...
+
+-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes
+batolles!
+
+-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un
+sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà
+trepitjat!
+
+I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin
+farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella
+és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!
+
+Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i,
+mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu
+fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com
+si la petjada de la vella li fes mal.
+
+La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor
+enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va
+llepar-li la mà.
+
+D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància
+atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics,
+més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava
+arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava
+acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava
+de ganyó i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar
+que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava
+ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu
+per aquells voltants començava la sevà vèrbola fatídica.
+
+-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que
+canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però
+tu!
+
+Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure
+li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel
+restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:
+
+-¡Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ¡i de pensar que
+haurà de patir sempre més misèria!... ¡Pagès endarrerit, cap anyada
+li és bona!
+
+La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
+rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.
+Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més
+aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les
+rialles de la plaça i les plasenteries del veïnat. Si visquessin al
+poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia
+de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva
+ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva
+ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les
+velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus
+germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però
+a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el
+jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla
+se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una
+nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al
+fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà
+marxo! ¡Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!
+
+L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
+deixava.
+
+La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom
+va agafar l'infant i fent-li postures li deia:
+
+-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos
+xurmés!... ¡i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...
+
+Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror
+del matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
+resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava
+l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una
+lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire
+s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El
+dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.
+L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i
+l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir
+rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels
+caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arboços
+florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el
+silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant
+l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res,
+tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se
+li ficava oïdes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit
+aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir
+a la Tecla:
+
+-Mira, romaní florit!... ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!
+
+La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien
+res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no
+sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.
+
+-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací
+que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç.
+Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu
+no se t'aferri que és un gos molt verinós.
+
+La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
+inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i
+serè. Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment
+humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la
+feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada
+per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat
+esmaperduda i acorada i vençuda.
+
+-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és
+el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs
+molt afectada! que no em dius res!
+
+Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va
+ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i
+sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos
+una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver
+dit res en tot el camí: sols va descloure els llavis tremolosos per
+dir-li:
+
+-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la
+vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els
+primers diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El
+tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar
+perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer
+callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor
+de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del
+fossar després de soterrar-hi la Tecla.
+
+La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
+planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot
+un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el
+coll i li torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi
+de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa
+anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya,
+sofreix horriblement i plora d'amagat.
+
+La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els
+mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement
+japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb
+grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues
+orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos,
+ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc,
+d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia
+una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de
+necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades
+per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven
+fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de
+l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en
+un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren
+abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la
+casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que
+dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia
+biblioteca!
+
+L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació
+comercial que ell anomenava _de viu_. L'operació fou senzilla. Un
+vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el
+magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué
+descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell
+tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la
+substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners
+a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars.
+Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era
+baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials
+grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i
+corbes que semblava un temporal desfet.
+
+La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no
+perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
+pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
+necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
+perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els
+empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació
+i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als
+ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No
+criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La
+Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la
+vida!
+
+El servei era nombrós i poc fael.
+
+-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No
+miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és
+molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més
+viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que
+vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha
+guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins
+semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,
+entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.
+
+-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
+eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat,
+-aquest piano costa tant com una parella de bous.
+
+-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!
+
+-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.
+
+-Ma! quins vidrets tant lluents!
+
+-Oh! són brillants de tres quilats cada un!
+
+-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el
+cap i mirant el cel...
+
+-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que
+tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres-
+exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre
+davant el mirall que tenia més a prop.
+
+-Olori, dida, quin perfum.
+
+-Noi, quina flaire... retorna!
+
+-Aquesta ampolleta costa vuit duros.
+
+-Rei de la vida! com vuit gallines!
+
+-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze!
+tenen molt mèrit!
+
+Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona
+escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els
+artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com
+si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida
+tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son
+pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,
+maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb
+el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els
+rosetons i els perfums de la senyora presumida.
+
+-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de
+vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà
+contenta?
+
+-Rei de la vida! això és massa!
+
+La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc
+i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella
+casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria.
+Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a
+poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li
+havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama
+d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de
+l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li
+enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava
+que la seva mare tenia raó.
+
+I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
+moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al
+poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua
+entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un
+garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia
+saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella
+estava.
+
+Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi
+tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va
+tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a
+rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i
+va dir amb posat maliciós:
+
+-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?
+
+La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La
+Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes
+avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant
+i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota
+l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els
+coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra
+amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia
+hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar
+un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera
+tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls
+de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens
+d'astorament i condol.
+
+-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant
+els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que
+alletava.
+
+Son son, vina vina vina.
+Son son, vina d'un tocom.
+La son son se n'és anada
+Pel camí de Perelada
+I abrigada amb un llençol.
+Jo em pensava que era un home
+I era palla de fajol.
+Son son, vina vina vina.
+Son son, vina d'un tocom.
+
+Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el
+fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la
+Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li
+donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que
+van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de
+l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les
+cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de
+l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els
+diners estava com una folla.
+
+-On és la mesada, Andreu?
+
+-Jo la gordo!
+
+-La perdràs; dòme-la.
+
+-No patiu; la porto a la faixa.
+
+-Te la robaran!
+
+-No passeu ànsia.
+
+-Amaga-la al graner!
+
+-No passeu neguit!
+
+-Ensenya-me-la!
+
+-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les
+butxaques.
+
+-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas
+perdre tres duros!...
+
+I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien
+de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de
+rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys
+gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins
+qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el
+tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella
+que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions
+plenes de follia.
+
+El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i
+rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les
+dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de
+cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color
+malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.
+
+-Feu-lo curar d'enyorament!
+
+-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho
+diuen, bons plats de sopa i bastó.
+
+-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al
+malic.
+
+-Això és la ferramenta, dona!
+
+Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava
+passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava
+amb fredor.
+
+-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li
+haveu encomanat les ravineres!
+
+La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i
+tornant-se cega.
+
+-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la
+sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot
+seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la
+criatura guarirà tot seguit!
+
+Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una
+calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la
+trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a
+la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es
+deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol
+mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per
+pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un
+desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava
+el seu fill vençuda, aclaparada.
+
+I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com
+un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut,
+moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu
+apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits
+que s'havien oblidat de besar!
+
+L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si
+es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.
+
+Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques
+nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels
+garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el
+ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria
+esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han
+sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança
+pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels
+ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de
+fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.
+
+Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i
+desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten
+immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de
+la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el
+vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!
+
+I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels
+temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i
+omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten
+asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes
+llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les
+remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el
+trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.
+
+L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa
+seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat
+amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader
+va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l
+va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor
+hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més
+formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui
+que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més
+digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell
+volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment
+corsecador.
+
+A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del
+mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en
+la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la
+barra i els grinyols del forrallat.
+
+-Qui hi ha?
+
+-Obre!
+
+-Gràcies a Déu!
+
+La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els
+ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic
+escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res
+l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de
+forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es
+tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc
+escon.
+
+Després pujà calmosament l'escala de fusta.
+
+-Què fa el noi?
+
+-M'apar que té febre!
+
+-Què li heu fet?
+
+-La mare li ha fet unes untures.
+
+L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà
+en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els
+ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia
+amb desfici tot el que li donaven.
+
+-De quan ençà que està així?
+
+-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot
+pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!
+
+-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.
+
+-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a
+fit amb altivesa.
+
+-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.
+
+-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!-
+va gorgolar la vella.
+
+-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
+interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.
+
+L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
+Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de
+l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós!
+La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa
+i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a
+l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.
+
+-Què faig, doncs?
+
+-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!-
+va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.
+
+L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un
+llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà
+l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar
+encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va
+dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.
+
+-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell,
+prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra
+de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí
+remor de les claus que queien per damunt les llambordes.
+
+-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.
+
+La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
+esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm
+ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son
+germà.
+
+Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,
+l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota
+sos peus neguitosos.
+
+-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar
+l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i
+respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns
+núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li
+entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no
+ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un
+tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i
+se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren
+lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil,
+i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.
+
+-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb
+desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va
+exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va
+astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat
+per la seva geniada d'orat.
+
+Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una
+llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes
+que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la
+Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el
+renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,
+li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci
+aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n
+tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu
+fill!... I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta
+en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora
+penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense
+cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos
+vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i
+endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per
+les arrugues dels greuges.
+
+Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va
+asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals
+amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que
+esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un
+goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va
+sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen
+les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit
+esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb
+més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent
+la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a
+cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als
+ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.
+
+Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.
+Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva
+ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les
+hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la
+mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell
+volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la
+consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una
+feblesa malaltisses.
+
+-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al
+amagatall!... Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!
+
+Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No
+tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia
+el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de
+neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de
+pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit
+feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si
+els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la
+casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell
+encaboriat i les galtes li bullien.
+
+-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.
+
+Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la
+teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin
+por d'aixafar-se els uns amb els altres.
+
+A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu.
+Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel
+vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al
+senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i
+exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar
+tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a
+adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.
+
+L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al
+seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on
+passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella
+gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i
+la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!
+Per això li deien l'_Esparver_ perquè caçava el senglar a l'aguait
+d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la
+contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb
+tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de
+la vida.
+
+Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls,
+sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.
+Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps
+semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure
+eternament.
+
+Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià
+que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va
+pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la
+seva veu no fóra mai sentida... es perdria en la solitud com les
+remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia
+allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada
+baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme
+escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa
+davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i
+fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort... després una
+veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat
+i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les
+pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos
+dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola
+famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i
+respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable
+i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor
+domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que
+tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut
+l'afrosa vida que féu tot l'hivern.
+
+I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món
+fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia
+abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la
+nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls
+neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava.
+Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va
+trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la
+foscor, com una cabellera de dona desesperada.
+
+-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan
+el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el
+guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles
+galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està
+esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!
+Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i
+tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es
+mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner
+la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre
+pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació,
+fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!
+
+Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu
+va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarícia
+feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i
+allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava
+avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu
+que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les
+fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La
+mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella
+quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les
+gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin
+llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era
+quiet com si també fos glaçat.
+
+Ara!... Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de
+l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure
+feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més
+enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els
+ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme
+i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el
+ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna
+del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que
+lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la
+terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les
+potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es
+perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on
+romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va
+caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un
+rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és
+meu!
+
+El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes
+i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat
+com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà
+empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i
+alegria.
+
+-Sóc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca
+follament i reculava amb pena.
+
+-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric
+filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc
+perdut!... pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns
+grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.
+L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en
+sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per
+sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la
+sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el
+senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més
+fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la
+fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells
+ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes
+més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va
+posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre
+aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la
+destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la
+ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la
+blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i
+agònic.
+
+Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida,
+així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les
+branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci
+d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria
+que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell
+nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la
+felicitat allunyada.
+
+-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort!
+Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco
+d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus
+crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la
+Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita
+aferrissada.
+
+L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes
+de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt
+la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.
+
+La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes
+de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç
+que havien madurat en les fredors de l'hivern.
+
+L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada
+cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria
+ubriagant, refulgent!
+
+-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu!
+Ja sóc un altre!
+
+I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els
+ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de
+la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa
+que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la
+vida. -Què vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el
+senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig
+a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les
+solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.
+
+Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat,
+l'Andreu trucava a can Buscà.
+
+-Minyons de Déu! Obriu!
+
+Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que
+duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.
+
+-Qui hi ha!
+
+-On sou!
+
+-Jo; _l'Esparver!_ Au! ¡obriu, que vinc capolat!
+
+-Que porteu quelcom!
+
+-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!
+
+La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia
+clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua
+d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de
+fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia
+desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia
+enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit
+a deixondir els jovencells que dormien.
+
+-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_
+Correu!...
+
+-I dôs? cons n'haveu mort?
+
+-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.
+
+-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala
+de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades
+tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb
+els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es
+refredava damunt les lloses de l'entrada.
+
+-Que és gros!
+
+-Quin pèl!... quina cellerrada en té a l'esquena... quin pèl més
+gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...
+
+-Que no té ullals?
+
+-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!
+
+-Quina por! Uix, quines dents!...
+
+-No sé pas com teniu pit, Andreu!
+
+-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!
+
+-Un dia pendreu mal.
+
+-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!
+
+-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vós... que de tant en
+tant feu matança!... ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!-
+va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va
+donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que
+tingueu bona sort fent la capta!
+
+-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica
+de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!-
+va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va
+atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de
+llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van
+dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les
+branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de
+la pastera i va donar-lo al seu marit.
+
+-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi
+una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li
+per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i
+abans hi feia una creu amb la ganiveta.
+
+Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa
+baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa,
+mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per
+la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i
+sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si
+volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard!
+Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en
+aquell ombredís !
+
+-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!
+
+-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.
+
+-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.
+
+-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven
+un fruit de l'anyada.
+
+Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels
+pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums
+de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant.
+Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,
+Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens
+treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà
+lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la
+terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots
+els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que
+l'Andreu demana per fer capta.
+
+-Jo vindré amb vós, Andreu!
+
+-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?
+
+-Dôs vull anar-hi!
+
+-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el
+sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una
+tríncola.
+
+-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!
+
+-No cal!
+
+L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can
+Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre
+collades, pujols i avencs tots colgats de neu.
+
+Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de
+brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures,
+ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la
+vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i
+s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent
+una tonada cançonera, deia:
+
+-Sóc _l'Esparver_... què hi ha pel senglar!
+
+La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats
+sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes
+cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans
+a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.
+
+-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que
+el darrer... ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una
+vegada.
+
+La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un
+esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de
+monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia
+la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de
+fer lluir les galindaines de la festa improvisada.
+
+Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu;
+el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra
+lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la
+blancor silenciosa.
+
+I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les
+branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor
+enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la
+remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.
+Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!
+
+El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor
+dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals
+enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre
+somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou
+un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i
+enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de
+blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la
+visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits,
+exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels
+vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos
+escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les
+maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de
+l'Andreu.
+
+-Andreu! a la teva salut!
+
+-Andreu, vina, que faràs trago!
+
+-Vós, _l'Esparver_, aquí van aquests puros de part de l'avi.
+¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè
+no pot eixir. Ha tingut la _grípia_.
+
+-_Esparver_, deixa la bèstia, i au, a beure!
+
+-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca
+l'Andreu!
+
+-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i
+embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la
+dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig
+d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!
+
+-Mori!...
+
+El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per
+la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el
+flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!
+
+-Vinga!
+
+Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en
+el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va
+esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de
+vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna
+com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós
+dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!
+
+-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb
+una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes
+que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les
+quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles
+dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria
+esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.
+
+-Senyor Celestí, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge
+que escombrava el cancell.
+
+-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot
+just s'havia llevat.
+
+-Diu que ve a pagar les conductes.
+
+-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla
+de goig, i va alçar-se tot seguit.
+
+L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del
+despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat
+afectuós, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor
+metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any
+vinent!
+
+El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós
+i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.
+Semblava un malalt.
+
+-Aneu a reposar, Andreu!
+
+-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que
+tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués
+tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el
+bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!
+
+-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra
+l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no
+paguen! Anem-hi, Andreu!
+
+-Anem!
+
+Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades
+cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada
+volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera
+i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb
+entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment
+corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa
+seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les
+nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al
+ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera
+acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava
+poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.
+
+La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge
+esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada
+respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels
+dansaires i les rialles de les fadrines.
+
+-Visca l'Andreu!
+
+-Visca!
+
+-Mori el senglar!
+
+-Mori!
+
+-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!
+
+I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines
+vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,
+lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.
+
+L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a
+torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i
+les llàgrimes floriren en sos ulls.
+
+-Visca _l'Esparver_!
+
+-Visca!
+
+-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell
+mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va
+girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot
+apenat.
+
+-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!
+
+L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre,
+entossudit.
+
+-Pujeu, Andreu!
+
+-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.
+
+-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!
+
+-Jo no!
+
+-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.
+
+L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.
+
+-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que
+l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és
+glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!
+
+-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà
+de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia
+feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant
+per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor
+de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les
+remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.
+
+A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de
+sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió
+que no havia pogut fer a la seva dona.
+
+-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va
+dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la
+vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si
+l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós.
+Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a
+quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com
+si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de
+lluert! I res!... Que si són cucs, que si són les dents, que si
+l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes
+penso que quan el mal els deix els don requinca!
+
+-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que
+jo no li he entès el mal.
+
+-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!
+
+El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.
+Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de
+l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el
+metge va fer-li:
+
+-Com teniu la sembradura?
+
+-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!...
+
+-Haveu fet el gallòfol!
+
+-Ho ha ben endevinat!
+
+-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.
+
+-També ho haveu endevinat! Ja li diré!
+
+-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la
+malaltia del pobre fill!
+
+-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!
+
+-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la
+mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de
+Barcelona?
+
+-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!
+
+-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els
+pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!
+Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures
+al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan
+ja n'he vist tres de cases esguerrades així!
+
+L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li
+parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus
+encaparraments.
+
+-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda,
+coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...
+
+-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?
+
+-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona,
+vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li
+diré!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una
+mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.
+S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!
+
+Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot
+seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla
+que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en
+atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.
+
+-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.
+
+-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el
+meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona
+anguniosa per la seva absència.
+
+Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer
+dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de
+totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la
+porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va
+entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot
+tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de
+l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els
+ulls mig closos i la boca mig oberta.
+
+El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar
+en la porta i amb veu apagada va dir tremolós...
+
+-Què fa el filló!... Senyor metge!... ¿què hi diu?
+
+El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de
+l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla
+encesa.
+
+-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la
+porta.
+
+El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida
+dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.
+
+-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu
+emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de
+paorositats pregones.
+
+La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava
+immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La
+Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els
+ulls i mogué la testa contristada.
+
+-És mort?
+
+-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.
+
+-Mort!...! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu
+bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i
+trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena
+entemidora.
+
+-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric
+filló! tan xamós! tan gemat com era!
+
+Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i
+obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor
+feresta.
+
+-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.
+L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,
+anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb
+sorpresa, esverament i curiositat.
+
+-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà
+imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones
+foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins
+que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç
+glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va
+fer-los dir a
+cor, com si fessin una oració macabra:
+
+-Filló meu, perdona'ns!... ¡perdó, que t'hem mort!...
+
+I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i
+penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de
+vida fos una guspira d'amor que els perdonava.
+
+En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines
+eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut
+com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven
+reflorits de l'amor perduda.
+
+-Tecla polida!... Tecla bonica!... ¡torno a ésser bo!... estima'm,
+mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!
+
+-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!-
+va dir la dona abraçant-lo fortament.
+
+Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els
+llavis immòbils...
+
+Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima
+sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament
+l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va
+abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra
+part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu
+fill sense vida.
+
+Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat
+alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima.
+Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava
+perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del
+cel, amb la beneïda penitència de la dolor.
+
+(Sant Llorenç.)
+
+
+
+
+DESVETLLAMENT.
+
+L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes.
+Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,
+com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa
+d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que
+brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven
+feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es
+somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota
+endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,
+com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple
+d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de
+la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de
+cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles
+gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els
+caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors
+boscanes, gaies, flairoses i vives de color.
+
+Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent
+d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de
+flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a
+l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda
+que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament
+entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de
+pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar
+mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de
+fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la
+cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que
+penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull
+encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir
+remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li
+deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit;
+l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de
+tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú
+l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por
+que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que
+ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,
+i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada
+respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer
+ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el
+rec.
+
+En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler
+recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el
+que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de
+neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori
+per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si
+el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe!
+
+-Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la
+molinera que també anava a mercat.
+
+-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!
+
+La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada
+pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç:
+
+-No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li
+la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles
+peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que
+els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap
+al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis
+requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les
+portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un
+maig.
+
+-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí
+amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van
+arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells
+d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els
+compraven allò més triat dels seus galliners.
+
+Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries!
+L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són
+llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer
+fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de
+tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla
+triomfal i el testimoni de totes les vendes.
+
+-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!
+
+-Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el
+noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!
+
+-Com ne vols d'aquelles dues oques?
+
+-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones
+i una de senzilla.
+
+-¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu!
+¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta!
+
+-Rebaixa'm dues pessetes bessones!
+
+-Fet!
+
+-Doncs, anem a beure!
+
+Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han
+venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han
+de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta
+tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una
+dona geperuda escombra pacientment.
+
+La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,
+la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la
+seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que
+va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va
+allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por.
+La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena
+d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i
+mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I
+quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la
+veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia
+una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a
+fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!
+
+Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que
+festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de
+l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca
+ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de
+lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es
+posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:
+
+-Com ha anat el mercat?
+
+-Ola! poc pensava en tu, Quel!
+
+-En mi, no! en l'altre, sí!
+
+-I ara! que et creus que estic enamorada?
+
+-Què sé jo! tants n'hi ha que et volten!
+
+-Tot un mosquer, oi?
+
+-Ben cert! tot un eixam!
+
+La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada
+la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de
+la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les
+rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes
+que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els
+sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes
+fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del
+braç d'un altre festejador.
+
+-Ja t'agrada a tu el mosquer!
+
+-Jo?
+
+-Bé hi rius!
+
+-Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com
+cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb
+ningú!
+
+-Això no!
+
+-¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los!
+
+Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de
+l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la
+mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.
+
+-Margarida, has matinejat molt avui!
+
+-Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera!
+
+-Prou que ho sé!
+
+-I dôs?
+
+-Espera't, ja t'ho diré!
+
+En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de
+floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins
+l'oratori.
+
+-Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat
+aquesta toia! ¡Què et sembla!
+
+La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els
+ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la
+Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia
+tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front.
+
+-¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu
+que és d'avui! oi?
+
+-Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran
+esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment.
+
+-Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la
+ventura! ¿no saps de qui són?
+
+-Jo?
+
+-Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan
+jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i
+la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es
+coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha
+passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un
+any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador!
+
+La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder
+dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella
+una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots
+dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb
+crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i
+sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la
+Margarida i va dir-li amb apasionament:
+
+-Margarida!... Margarida!... meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No
+em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho
+he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et
+segueixo quan vas a mercat! Així et veig!... ¿L'ets posat per a mi
+el ram? No ploris! Maleït siga!... Ni mai que hagués...
+
+-Què!... què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat
+plena d'esverament.
+
+-No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa!
+-digué En Quel posant-se a plorar entendrit.
+
+-Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de
+ingenuïtat.
+
+-Així tu també!... També paties per mi!...
+
+-Feia tant temps!...- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans
+avergonyida i venturosa.
+
+La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors
+serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia
+esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant
+d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança!
+
+-¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida!
+
+-¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel!
+
+I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una
+bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua
+beneïda per a donar-los la benedicció eternal.
+
+Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre
+flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots
+solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells
+els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta
+i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i
+resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del
+treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer.
+
+-Déu gràcies!
+
+-Qui hi ha?
+
+-L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat.
+
+-Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la
+capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el
+temps!...
+
+-¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva
+veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i
+un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que
+Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni
+una hora ben petita !
+
+-I un hereuet, ermitana!
+
+-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es
+fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!
+
+-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...
+
+La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va
+curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita.
+
+-Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més
+gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla
+que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem!
+
+Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la
+caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada
+diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de
+la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure
+miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps
+per a allunyar les tempestats atuïdores.
+
+Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a
+l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro
+llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any
+menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.
+
+-No et llevis que estàs encadarnat!
+
+-No caldria sinó!
+
+-Ets vell i t'has de cuidar!
+
+-Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità!
+
+-Però jo toco amb més força!
+
+-Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig
+anar la tamborinada allà on vull!
+
+-¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res!
+
+-Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala
+pesta!
+
+I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a
+mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams
+s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets
+enfredolicats s'estitllava tot seguit.
+
+-Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és
+per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a
+temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de
+molt bona gana!
+
+I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava
+a la velleta agraïda.
+
+-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa
+Bàrbara!
+
+I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu
+blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila
+fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit
+cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la
+campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la
+buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver.
+Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la
+campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel
+despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que
+enyoren ses sonoritats conhortadores.
+
+Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que
+s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre
+les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va
+teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com
+una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora
+del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí.
+
+Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i
+els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls
+de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i
+baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua
+viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.
+
+Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors
+de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en
+el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les
+cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els
+capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota
+sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors
+divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,
+que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia
+perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan
+sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de
+bajana!
+
+-Que no et trobes bé? Mira tot com floreix!
+
+-Prou!
+
+-Que no estàs contenta?
+
+-Prou!
+
+-I dôs, per què fas aquest posat?
+
+-Tinc son!
+
+I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre
+cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un
+recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de
+treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs
+fumats.
+
+Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un
+cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins
+que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon
+asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia
+apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de
+meló que hi havia en una finestra assecant-se.
+
+En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia
+propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que
+veia al seu devora.
+
+-Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies!
+
+-Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu!
+
+-Què voleu dir?
+
+-No-res!
+
+-No em feu neguitejar!
+
+-Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un
+bon fart de llenya tot això es cura en un dia!
+
+En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida
+de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara
+farrenya i veu rogallosa.
+
+-Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què
+tens!
+
+-Res!
+
+-Mano jo a casa! Què tens?
+
+La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida
+aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va
+ensopir-la.
+
+-Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs!
+
+-Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua!
+
+-Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera
+esfereïda.
+
+-Jo ho sé... Si vols que em mati?... ¡Així no naixerà!
+
+-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se
+d'ella horroritzat i vençut.
+
+-Què en farem d'un fill sense llengua?
+
+-Margarida!... Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!...
+Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi
+pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,
+fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que
+la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta
+fatídica enverinada per la torturadora superstició.
+
+Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica
+maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.
+
+-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la
+finestra i jo vindré tot seguit!
+
+L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la
+finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda
+i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a
+les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte
+i por a l'hora.
+
+Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa
+seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!... ella que mai
+no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la
+pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;
+cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia
+i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot
+recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va
+deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa
+mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa
+figura revinguda.
+
+Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire
+lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret
+fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els
+tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps
+a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i
+cridava la seva dona.
+
+-Margarida!... Margarida!... Margarida!...
+
+Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i
+l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment
+d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els
+vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i
+resoluts van dir:
+
+-Prou ploralles!
+
+-¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones!
+
+-Entre tots quatre la trobarem prou!
+
+-Fugiu, home, fugiu!... s'haurà mort!...,- feia En Quel
+desesperant-se.
+
+-On?
+
+-Què sé jo! Al cingle, al gorg... o s'haurà penjat!...
+
+-Prou de ximpleries!... Anem!
+
+-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota
+l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les
+garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas
+que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa
+pagesia.
+
+Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren
+totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el
+primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la
+nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror
+freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als
+altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la
+terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en
+sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia
+ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un
+estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria
+entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia
+esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella
+miranda, ple de curiositat !
+
+En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on
+s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li
+pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara
+d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles
+s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més
+atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i
+veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el
+miraven amb una mena d'esverament.
+
+¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps
+havia mort! ¡que tot era aturat per sempre!
+
+A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si
+tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel
+apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de
+la nit ple d'encís i bellesa!
+
+Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la
+Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella
+aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i
+si hi era, negar-s'hi allí tots tres!
+
+-Margarida!...
+
+Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre
+els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven
+un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria!
+
+-Quel!... Mira!... és un noi!... i té llengua!...
+
+-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament
+i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós
+agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta!
+Què has fet?
+
+-Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa
+els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no
+tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig
+amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota
+desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya
+llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...
+
+-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Déu, no et
+moguis!... Ja vinc amb la carreta!...
+
+I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat
+plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat,
+feia uns crits triomfals:
+
+-Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!...
+
+(Tordera)
+
+
+
+
+LA DAMNADA.
+
+En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors
+continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una
+mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els
+daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds
+místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut
+i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim
+s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de
+l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el
+xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al
+costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més
+rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la
+cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en
+la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel
+com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació.
+I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons.
+Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que
+eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va
+moure's davant d'un estossec.
+
+La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i
+conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre
+cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies.
+Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima
+plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a
+confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li
+donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de
+dolors que li trossejaven son cor de mare.
+
+Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari
+que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat
+l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple
+d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia
+roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si
+volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del
+temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a
+l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el
+cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt
+seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.
+
+La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li
+donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles
+pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els
+pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava
+pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia
+amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes
+que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell
+temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que
+Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la
+Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si
+ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet,
+avorrit. Pobra beneitona!
+
+Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant
+els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa
+del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient,
+l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.
+
+-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?
+
+-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on
+anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats.
+¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que
+ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els
+altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de
+grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo
+tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot
+guanyar-se un mos de pa!
+
+-Ja no us esteu amb el noi gran?
+
+-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la
+Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los
+la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra
+la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta,
+que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per
+la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos
+bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra
+casa... On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a
+ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor
+deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort
+tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó
+hauria fet un disbarat!...
+
+-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni
+gloriós!
+
+-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais
+escampats i es fa fosc!...
+
+La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort,
+tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit.
+Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop
+les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com
+abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si
+poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien
+bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia
+s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la
+negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills
+posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va
+donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu...; ara,
+dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la
+Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.
+
+Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món
+com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que
+l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa
+aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada
+any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de
+retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia
+l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i
+poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que
+l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava
+de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després
+d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de
+casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que
+els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i
+malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses
+pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més
+mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una
+altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la
+recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments
+exquisits.
+
+Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i
+mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb
+l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i
+fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria
+anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre...; llavors
+la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que
+sols ella entenia... perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls
+s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet
+tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir
+anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades.
+Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i
+d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la
+fura rastrera.
+
+La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les
+penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor,
+que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb
+aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella
+també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de
+llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna
+a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos
+espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.
+La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla
+obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva
+mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la
+Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona
+hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra
+una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de
+desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de
+la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un
+gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones
+ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia
+son esperit fadigat i retut!
+
+De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells
+als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar
+l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La
+beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament
+oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa
+mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous
+que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol
+matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques
+martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al
+riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu
+amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més
+fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que
+li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada
+i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que
+feia feresa:
+
+-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!... ¡Arri, petits!- Els bous van
+caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que
+s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la
+Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la
+Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i
+amarats de llàgrimes de dolor.
+
+Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els
+camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta
+avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes
+semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un
+sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que
+esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven
+brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa
+aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els
+pensaments que l'exaltaven.
+
+-Arri, menuts!... arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els
+bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!... Mala!... Jesús,
+Maria i Josep!
+
+Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos,
+sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les
+envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una
+cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i
+plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar.
+La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el
+zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va
+pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa
+portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada
+i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia
+damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara
+ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i
+estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a
+poc a poc, feixucs, tristos i resignats.
+
+En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa
+més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com
+fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i
+de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors.
+Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira
+s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la
+voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una
+fugida... com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.
+
+En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb
+finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous
+a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals
+van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els
+emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí
+una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on
+l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi
+imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va
+recular esgarrifada dient:
+
+-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa
+bru sense cloure els llavis.
+
+No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta,
+l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona.
+Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat
+allunyades dels seus fills sense cor.
+
+La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava,
+va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va
+punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets,
+que ja som a fira!
+
+Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent
+endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els
+hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El
+parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i
+xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de
+parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats
+cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats,
+camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una
+entrada hi havia penjats tres _boàs_ que brandaven amb el vent com
+si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que
+té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un
+home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda
+com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els
+mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de
+bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres
+oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si
+masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un
+cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el
+mercat d'Hostalrich.
+
+Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat
+per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern,
+que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla
+treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles
+de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre
+ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall
+en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns
+taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van
+garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel
+ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de
+can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta
+anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta
+que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques
+i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i
+els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i
+comprant.
+
+-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?
+
+-Aquest any no, son dues xurmeres.
+
+-I d'aquestes, quan ne vos?
+
+-Nou unces.
+
+El marxant sense dir un mot s'allunyà.
+
+-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!
+
+I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el
+cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten
+quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els
+garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns
+dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el
+morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i
+blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels
+dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs
+dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que
+han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són
+agafats pels compradors.
+
+L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.
+
+-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?
+
+-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.
+
+-Sempre en teniu una al pap per dir.
+
+-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.
+
+-Encara em fareu riure!
+
+-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té
+raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor
+sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per
+vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no
+és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball
+fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i
+que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me
+una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels
+estirats!... Jo ja ho veig! té raó el noi!... i vinc ací a vendre
+el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí!
+ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una
+meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó
+semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb
+forquilla.
+
+-Prou xerrameca!... Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el
+mateix ruc de sempre?
+
+-El mateix!
+
+-Quan ne voleu aquest any?
+
+-Vint unces- féu el jaio tot esverat.
+
+-Cada any és més car!
+
+-És que tinc més por de vendre'l!
+
+-Que potser sap d'escriure?
+
+-És notari i parla gavatx.
+
+-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té
+mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de
+nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!
+
+L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i
+esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a
+casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.
+
+Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes
+allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per
+la xardor del sol enlluernador.
+
+-Clàudia, o Clàudia!
+
+-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.
+
+-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!
+
+-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar
+traient-me de casa!
+
+-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic!
+¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els
+punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois
+han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars!
+Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de
+llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en
+broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer
+uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et
+coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes
+malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare
+i bones untures de moll de barra de porc!... ¡Sí, mira; jo ja ho
+veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?
+
+-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!
+
+-I amb aquesta Rosa tan aturada?
+
+-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!
+
+-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?
+
+-Esgarriar dius?
+
+-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu
+que estava com ella!
+
+La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un
+esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec
+enternidor:
+
+-Pelat, diga'm què vós dir!
+
+-Sí, mira; res, no en facis cabal.
+
+-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!
+
+-No en facis estat!... Jo ja ho veig! males llengües diuen que van
+veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb
+ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.
+
+-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li
+féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta
+amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se
+per tot el seu cos.
+
+-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
+Xiró potser se l'emporti.
+
+La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i
+va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell
+de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou
+estemordida.
+
+-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es
+deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no
+ens conegui.
+
+Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel
+camí polsós totes apressades.
+
+En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia
+defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir
+pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va
+asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.
+
+-Fill meu, saps què diuen de tu?
+
+La Rosa que mastegava una palla, va respondre:
+
+-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.
+
+-Fill meu!... saps?
+
+-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.
+
+-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un
+llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va
+esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no
+tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull
+llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i
+fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant
+tenia tota la puresa de la innocència.
+
+-Maru, vull pa!... tinc gana aquí!
+
+-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!...
+corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça... i no en tenies prou
+d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!
+
+L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del
+Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que
+escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó
+que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i
+les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la
+gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia.
+Un
+bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels
+gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la
+terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La
+Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i,
+esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la
+maldat, fugí camí enllà.
+
+-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que
+parlaran de tu!
+
+Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una
+fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i
+la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La
+Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es
+sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va
+semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va
+posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega
+d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.
+
+En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera
+els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i
+remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin
+seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant
+en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La
+Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de
+fred.
+
+-Què farem?
+
+-Jo tinc gana, maru!
+
+-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!
+
+La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un
+llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la
+nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.
+
+-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!
+
+La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges
+de la riera folla.
+
+I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven
+astorats.
+
+-Quina rierada!
+
+El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.
+
+El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.
+
+-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.
+
+En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls
+se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit
+la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia
+injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots
+van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un
+cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà
+a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el
+somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.
+
+El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula
+irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i
+l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots
+verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i
+capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare
+sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els
+pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo
+tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia
+que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!-
+i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a
+cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home
+fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia
+saber què feies!
+
+-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
+Clàudia, mirant-la tot estranyat.
+
+I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta
+fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint
+d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.
+
+Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb
+dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del
+poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia
+el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles
+pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit
+negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol
+torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va
+arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.
+
+Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en
+dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van
+encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a
+dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de
+conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna
+tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó
+de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues
+revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record
+d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a
+la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els
+fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa
+del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va
+restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent,
+que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell
+encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres
+sacsejades de la superstició.
+
+A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia,
+la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats
+que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de
+la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va
+adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella
+nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda.
+En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el
+broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa
+agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era
+l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella
+mateixa nit va infantar el nadó.
+
+-Potser portarà mala sang... potser jo tindré la llet amargant. Tot
+això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau
+sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi
+de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós
+de la culpa viva al seu dedins!
+
+-Gràcia! Gràcia! puja!
+
+-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.
+
+-Puja i fes-me companyia!
+
+-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?
+
+La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va
+deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia
+sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota
+arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.
+
+-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.
+
+-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!
+
+-Què et passa?
+
+-Res!... mira... Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant
+dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que
+li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va
+provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es
+tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien
+giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien
+ofegant-la. Quin suplici!
+
+-Sents? ja som ací!
+
+-Verge!- va dir tota exaltada.
+
+-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap
+dalt que ton home et reptarà.
+
+Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les
+rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls
+fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira
+perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.
+
+-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?
+
+-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha
+rigut.
+
+-Aquest el podreu desmamar amb arengades!
+
+I van pujar tots a dalt i van trobar la jove plorant d'esverament.
+
+-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!... Gràcia, puja un
+ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels
+professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.
+
+-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.
+
+La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la
+mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:
+
+-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.
+
+El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava
+tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la
+Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de
+plom, no va poder alçar-los en tot el camí.
+
+-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un
+mussol. ¿Que esperaven una mossa?...
+
+-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de
+petits!
+
+-Ei! ves que la mixa no t'agafi!
+
+-Que et creus que sóc un ratolí?
+
+-La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet
+la campanya de Cuba.
+
+Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig.
+Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per
+l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls
+allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició
+d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia
+amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que
+havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un
+confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un
+clam de victòria.
+
+-_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc
+de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els
+caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les
+parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans
+exclamacions d'alegria.
+
+Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la
+platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens
+d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la
+jove.
+
+-On és mon germà?
+
+Tothom restà sense paraula.
+
+-Què vols?- va dir l'amo palplantat.
+
+-On és la mare?- digué de pressa.
+
+-No ho sé!
+
+-No? Mala negada!
+
+-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.
+
+-Són elles!
+
+-Què vôs dir? parla!
+
+-Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! ¡potser
+coneixereu la roba que duen!
+
+-Déu del cel!
+
+-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a
+un arbre. Ja no tenen cara!
+
+Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era
+estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un
+arbre hi havia els dos cadàvers.
+
+-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.
+
+-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!
+
+Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no
+va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels
+convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns
+cadàvers!
+
+La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va
+alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps
+avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans
+per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no
+responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i
+començà a cridar:
+
+-Noi!... vina!... Gràcia!... correu... veniu!...
+
+Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors
+del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la
+jove a cada crit era més ronca i feresta.
+
+-Veniu, criminals!... ¡correu que em moro de por! correu... veniu!
+Per Déu, veniu!
+
+-¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa?
+
+-Quina mort! Havia de passar per elles!
+
+-¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?
+
+-Res, filla, res! ¡La _tomia_ prou ho va posar en clar! Era un
+àngel... pobreta!
+
+-Quines males llengües!
+-¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins!
+
+Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom
+plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i
+per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar
+perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el
+poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van
+abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de
+blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va
+romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà
+la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la
+paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per
+dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al
+rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la
+temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis
+immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la
+pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per
+un sol ardent.
+
+-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I
+el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si
+la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia
+contristat i l'esborronava.
+
+La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una
+malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada
+eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint
+neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.
+
+Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa
+resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments
+aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos
+braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren
+lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra
+fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que
+la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí.
+
+Pobra damnada!
+
+Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies
+sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant
+l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser
+sotjada.
+
+Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan
+obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí
+feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada
+una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara
+i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una
+set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant
+l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.
+
+Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien _l'escurapiques_ i
+els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca
+maleïa i renegava i escopia.
+
+Pobra damnada!
+
+A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi
+té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols
+voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols
+veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se
+cargolen els pecats congriats que abranden penediments
+turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de
+ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció
+deslliuradora de tantes tortures.
+
+Pobra damnada!
+
+En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint
+sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son
+neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc
+no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia
+ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els
+ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa
+via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són,
+però troba els de la nit.
+
+Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la
+pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una
+esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos.
+
+-Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb
+son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el
+rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina,
+veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar
+el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i
+es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai:
+-No vinguis, no! No ho diré més... perdona'm Rosa maca! No diré mai
+més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol
+indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant
+pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents,
+feia una ravinera com una criatura mal criada.
+
+Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La
+sogra! ja em repta! xuut, xuut!... Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja
+callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu!
+
+Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va
+pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada,
+tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la
+superstició la crema per dins.
+
+I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre
+dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li
+travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells,
+es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb
+desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li
+crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de
+nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als
+arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua
+beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé
+poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits
+silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament!
+
+Pobra damnada!
+
+(Mas Miralbell - Tordera)
+
+
+
+
+ELS FRARES.
+
+Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del
+convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la
+dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon
+matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir
+l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i
+arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres
+el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb
+la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a
+igual distància.
+
+Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i
+solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha
+posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui,
+els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en
+aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà
+distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot
+això era per Fra Genís una dissort aclaparant.
+
+Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De
+tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre
+baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una
+ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar,
+com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple
+del convent.
+
+Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al
+matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava
+tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als
+claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els
+cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides
+venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar
+les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant
+s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres
+d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres,
+el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en
+les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les
+pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es
+veia al fons emmirallat al cel.
+
+Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i
+xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava
+la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels
+dorments per pregar fervorosament.
+
+Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant
+Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els
+escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i
+els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que
+tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el
+peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que
+feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots
+se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer
+cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es
+creia haver assolit la perfecció.
+
+Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb
+aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les
+lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la
+llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del
+mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren
+les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint
+a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla.
+
+Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador,
+Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra
+s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i
+les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La
+lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al
+seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors,
+mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot
+el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de
+pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que
+tots havien de dur!
+
+Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit
+de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la
+motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada
+d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en
+compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits
+neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint
+de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!
+
+Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i
+del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un
+somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va
+allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor
+d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs
+espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit
+de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves
+lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement.
+Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa
+del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras
+entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny... lluny fins a
+perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los.
+Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va
+agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques,
+renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres
+petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es
+coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven
+molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc
+compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i
+descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar-
+se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari
+dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes
+que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els
+cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar
+al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa!
+Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la
+lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era
+un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués
+emparar-se a l'amic abans de morir.
+
+-Ramon!
+
+La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant
+d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità
+que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant.
+
+La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els
+soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic
+allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una
+mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei
+de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria
+encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb
+el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per
+atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!
+
+-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!
+
+-Com els cargols!
+
+Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos
+morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir
+veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia!
+Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.
+
+A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire!
+L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva,
+punyent i aterradora!
+
+Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns
+sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals
+de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament
+atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats
+ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la
+ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per
+alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona:
+¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva
+mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de
+la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós
+que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!
+
+I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica
+que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava
+un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més
+baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els
+herois que ha triat per a ella.
+
+Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un
+dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense
+entranyes.
+
+Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i
+soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es
+desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va
+escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer
+senyal de vida triomfal.
+
+Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell
+mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els
+penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben
+morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant
+d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el
+brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li
+repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la
+qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra
+Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son
+cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de
+consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci
+reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís.
+Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles
+enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal!
+¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que
+ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava
+amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres
+de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de
+les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els
+boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el
+repòs que hi troba l'ànima!... Fra Genís allà, li semblava que
+estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar
+assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I
+sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus
+precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els
+seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.
+
+Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís
+pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la
+gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de
+soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava
+al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un
+misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà
+corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com
+que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer.
+¿Fugir de sobte?... encarar-li el fusell?... Va alçar els ulls al
+cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una
+veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.
+
+-Fra Genís!... ets tu?...
+
+Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!
+
+-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!
+
+-Jesús!... Pare Prior!...- i Fra Genís oblidant la seva vestidura
+de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà
+la mà.
+
+De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció
+de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els
+féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt
+les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes
+d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran
+sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es
+posaren a parlar!
+
+-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible!
+¡Faci'm aquesta caritat!
+
+I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre
+de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou
+llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les
+faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que
+eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que
+feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle,
+vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era
+enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en
+la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer-
+se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs
+ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un
+moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra
+no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou
+escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un
+benefici a llurs exèrcits.
+
+-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de
+dir que vostè hi anés!
+
+-No sóc pas tan vell?
+
+-I qui hi ha més amb vostè?
+
+-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!
+
+-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!
+
+-Tu compleix com et manin!... ¡Ara ets un soldat i prou!
+
+-Jesús!... Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!
+
+-No t'espantis! No temis!
+
+-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la
+declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo
+trobar-los entre els enemics!
+
+-No temis per ells!
+
+-On són?
+
+-Gairebé tots són morts!
+
+-Jesús? Quan van morir?
+
+-En el combat del dia trenta!
+
+-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és
+terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir
+matant!...
+
+-Calla !... calla !... tu fes el que et manin!
+
+-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a
+la baioneta!... ¿Que hi era vostè?
+
+-Si! van ferir-me lleument.
+
+-Què potser em va veure?
+
+-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien
+mort nou novicis!... ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de
+cansament!
+
+-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra
+Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!
+
+-Tots!... tots són morts... fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si
+veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro
+molt a gust!...
+
+-Tots morts! tots morts!...
+
+-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells!
+El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.
+
+-Preguem pels morts!
+
+-Preguem!...
+
+I van posar-se a pregar pels difunts del noviciat.
+
+Entre tant el caporal va trobar a faltar Fra Genís i tot seguit ho
+digué al capità Bernat que era un lliurepensador que sempre mirava
+amb recel i odi Fra Genís perquè era frare.
+
+-El místic ha fugit? Ja el trobaré jo! ¡Quin gust caçar un frare!
+
+El capità tot enquimerat va encaminar-se per l'indret on va veure
+que s'allunyava Fra Genís. Aquell home donat a la perversitat i a
+la rancúnia per tot allò que era religiós, es tragué el seu
+revòlver i a poc a poc mirant pels llocs més enfosquits, anà
+seguint la boscúria desitjós d'escarmentar aquell pobre innocent
+que no havia fet altre mal que no pensar i sentir com aquell capità
+que vivia sense cap afecte a Déu.
+
+Després de caminar una bella estona, es trobà en una bardissa
+espessa, i tot cercant-ne l'eixida va semblar-li sentir confosament
+uns enraonaments. El capità flestomador va restar quiet, escoltant
+una galan estona. Sí! ¡allà prop algú enraonava! En tots temps un
+parlar en mig de la boscúria solitària, al cor de la nit, és tot
+esclat de misteri; però en temps de guerra, és tot un niu, tot un
+tresor d'espionatge que cal sorpendre amb tota la seva valor per a
+treure'n, potser, una victòria esclatant. El capità, temerós de fer
+remor no gosava respirar. Lentament avançava ara un peu, ara
+l'altre, i s'alzinava tan com podia per veure, entre les bardisses,
+els que parlaven, alternant les veus i sempre en el mateix to.
+
+Bon punt fou més a prop, va mirar entre les branques de la bardissa
+i restà sobtat en veure Fra Genís i un soldat enemic tan a prop
+l'un de l'altre. Tot d'una amartellà la seva arma i va dubtar un
+moment. De primer, volia matar el soldat enemic i després fer
+presoner Fra Genís; després, pensà, millor fóra matar Fra Genís i
+fer l'enemic presoner per a fer-lo garlar al seu gust; més tard, va
+creure que fóra millor treure tot el profit del seu espionatge
+nocturn i escoltar una bella estona, fins que finís la conversa. Un
+cop descoberts tots els detalls útils a l'estratègia eixir de sobte
+i encarar-los l'arma! El capità descregut, satisfet de la seva
+decisió, restà agotnat, desficiós i sentint una joia plena de
+malícia.
+
+La devoció dels frares creixia a cada nom i les veus eren més
+fortes.
+
+-Un Pare-Nostre per fra Valentí, i que Déu el tingui a la glòria!
+
+I l'oració naixia diàfana en els llavis plens de devoció.
+
+-Un Pare-Nostre per l'ànima de fra Claudi!
+
+I el Pare-Nostre brollava més clar encara.
+
+-Un Pare-Nostre per fra Narcís.
+
+Llavors les veus van créixer i arribaren amb claredat fins a les
+oïdes del capità ferotge.
+
+-Preguen! I sense donar-se compte va baixar la mà que empunyava
+l'arma. El canó restà apuntant el sòl encatifat d'escarrotxa i
+pinassa.
+
+El capità va avergonyir-se!... I si els arriba a matar mentre
+pregaven! Sense lluita! ¡Quina covardia! ¡fóra com matar una dona
+mentre dóna el pit, o una criatura mentre juga!... Aquell home,
+corprès d'una emoció nova per a ell, va romandre indecís, se li
+apagà el foc de la rancúnia i el coratge bèl·lic; i enlairat per
+una mena de sentiment enternidor, va moure el cap tot estemordit.
+
+I tant va voler sentir de prop les oracions, que féu una remor lleu
+que els dos soldats van sentir.
+
+Sobtadament l'oració finí; els frares emmudiren tremolosos.
+
+-Pare Prior! he sentit un soroll!...
+
+-Jo també!
+
+Llavors el capità, sense saber per què, va tenir por, una gran
+temença d'ésser descobert. Por de passar vergonya, por d'una mena
+de respecte per aquells dos homes units per un misticisme que li
+semblava superior als seus ideals de guerrer.
+
+-Fra Genís, vés-te'n! ¡Fem una imprudència! ¡Ningú que ens vegi no
+creurà que som aquí oblidants de les nostres nacions!
+
+-El dia en què tot el món pregui de cor no hi haurà nacions! ¡La
+bondat cristiana esborrarà les fronteres!
+
+-I si us trobo en un combat?
+
+-Mata'm! és la teva obligació! Vés! ¡Sies un bon soldat! tan bo com
+eres frare!
+
+-Pare Prior! doneu-me la benedicció!
+
+El frare Genís va agenollar-se i el seu Prior va fer-li un
+solemnial senyal de la creu i el novici agenollat i capjup, va
+senyar-se amb una devoció fervent. Després, convingueren de no
+girar a mirar-se mai, per ignorar on anaven, i apressats van
+allunyar-se entre les soques dels arbres i llurs ombres
+misterioses.
+
+Al capità tremolós, li va caure l'arma a terra! i provà en la
+foscor de la nit superba, de senyar-se, mentre son cor li bategava
+amb desfici, enlluernat per unes clarors mai vistes. Sobtadament va
+sentir caure el seus pecats dins la seva consciència i després, el
+terratrèmol dels penediments plens d'ufana atuïdora, i va exclamar
+exhaurit:
+
+-Qui sap si em confessés amb fra Genís!
+
+I temerós com un nin seguí Fra Genís amb l'ànima voltada de dubtes,
+sa pensa enterbolida per recordances tenebroses i son cor entendrit
+per aquella boscúria plena d'austeritats. El silenci li semblava
+una meditació d'asceta, les ombres de les soques velles i alteroses
+un estol de frares extasiats per un somni místic i la claror de la
+lluna, una mirada piadosa de Sant que l'aconhortava!
+
+(Blanes)
+
+
+
+
+JOANÍN.
+
+I.
+
+El dia en què En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica
+per aquelles muntanyes feréstegues passant contraban, va rebre una
+sotregada atuïdora. -Me fai vell!... me fai vell!...- va exclamar
+afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i
+ventures que tant li plaïa; d'aquelles caminades per viaranys on no
+passa una ànima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb
+el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'óssos on amb la mirada
+d'ocell, les oïdes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava
+un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva ànima assedegada
+de sentir impressions intenses.
+
+Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En
+Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci
+de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que
+el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer
+amb la pota del xai.
+
+Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que
+feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant,
+el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant
+dels homes com dels animals.
+
+Ben tost se sentia a baix una veu dolça. Després una remor de fusta
+trepitjada. Més tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat
+que puja l'escala s'anà fent proper, i a la fi el Sant va omplir
+tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.
+
+-Ja és aquí!
+
+-I dôs, Guim, ¿que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no
+s'ha de trencar mai! És una terrissa que s'ha de gordar sempre
+sencera!
+
+-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me só entrepossat. Tenia
+les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt
+d'una congesta i rodolant... rodolant caic en una bassa. Mireu,
+encar vaig brut de tarquí! ¡Tot justament avui!
+
+-Què li farem a Déu més que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba.
+Veiam... Veiam... què tè aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu!
+És una trencadura igol que la d'aquell xai; ¿vos recordau? El que
+enguany vos vaig gorir!
+
+-Sant!... mireu's-hi força! ¡Tot ho tenim a punt!- va dir la dona
+trafegosa.
+
+-Ben pensat!
+
+Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim
+gemegava mossegant un mocador i En Joanín amagava sa faç en un
+recó, plorava i aclucava els ulls.
+
+-Doneu una mossegada al llençol i no vos en sentireu tant!... Ja
+estarà aviat... ¡mossegueu la dona entretant!
+
+El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarró de
+pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i,
+voltat del silenci que naixia, de l'admiració dels que el miraven,
+va exclamar:
+
+-Guim, fins a un altre!
+
+-Llamp!
+
+-Jo no dic de qui!... si vostre o de la dona!
+
+-Rellamp !
+
+-Vull dir de la dona del bou!
+
+-Ah!... Sempre ne teniu una al pap!
+
+-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el
+Sant de les cames trencades, com més mal, més rialles! ¡Jo vull que
+tots els llombrígols trontollin!
+
+-Sempre sereu boig! ¡Que n'haureu vistes de persones malaltes!
+
+-A nevades!
+
+-Escoltau! ¡quan vos caiga bé, tornau a passar per astí! Me mirareu
+la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?
+
+-No res!
+
+I vulgues no vulgues En Joanín, per ordre del seu pare, va posar-li
+quatre duros al sarró on duia un bocí de pa bru, un tros de
+formatge i un flabiol llardós que no tocava.
+
+Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de
+romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditació. Una
+cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's
+ací un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.
+
+En aquella cambra petita i fosca sempre immòbil, sentint la remor
+del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a
+les muntanyes veïnes, En Guim comptava les hores que la campana
+esquerdada del cloquer de l'església li anava dictant. A poc a poc,
+a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la
+idea d'aquell cementiri reduït que hi havia al costat de
+l'església, amb una reixa a la porta perquè els porcs no hi
+poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no té por de
+morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt bé esperar-se a la
+quaresma per confessar-se, i això que era la primera cosa que volia
+fer en sortir de casa. Ço que li feia rau-rau i de tant en tant el
+feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir
+d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes
+voltes li havia demanat i que ell li havia promès: anar a caçar un
+ós! Demés, tan bon punt pogués tornar a trescar per aquelles
+muntanyes alteroses i solitàries, calia que sempre se'n dugués En
+Joanín per a transmetre-li com allò més preat de la seva vida i com
+la joia més estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la
+cacera de l'ós.
+
+-Ves si arribo a morir! ¡Ara fóra soterrat i el meu fill sense
+altre ofici que el de pastor! ¡I sense altre eina que el mandró!
+galan vida!
+
+I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a
+ésser el més destre a occir els óssos d'aquelles boscúries
+paoroses.
+
+-¡Cal estalviar a Joanín aquest aprenentatge tan dur!
+
+Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava
+fent una cantarella dolça i amigable. Sos ulls es movien
+desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu
+fill Joanín, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan
+guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un ós li prenia
+una ovella. La duia sota un braç i tot seguit va amagar-se entre
+les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.
+
+-L'os!... Llamp!...- I aquella nit aquell vailet no va dormir i
+quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un tió encès
+i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L'ós!... ¡Rellamp!...-
+exclamava plorant, temerós d'En Blasi que era un home cruel i
+geniüt i venjatiu.
+
+A l'endemà, va anar al poble i demanà l'escopeta al senyor rector,
+un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i
+apedaçada i que deia les matines tot passejant-se pel petit
+cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.
+
+-Mossèn Magí, m'ha sortit l'ós!... ¡Rellamp!... si em deixés
+l'escopeta!... ¡tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirarà
+al carrer!...
+
+-Agafa-la! és ací rera la porta. Quan te caigui bé ne compraràs una
+de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la
+seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada
+estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta
+hi havien après a tirar tots els pastors i el rector la tenia com
+un objecte del patrimoni de la parròquia. Era de tothom.
+
+En Guim va carregar l'arma amb «cabosses de claus de ferrar» i
+s'encaminà pels senderons solitaris, als paratges més boscats,
+ardit a encarar-se amb l'ós que «va donar dany» al seu ramat.
+
+No passà gaire temps que a un altre pastor l'ós li deixà una ovella
+mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les
+freixures. En Guim va restar astorat, mirà l'escopeta del rector i
+sos ulls se li enaiguaren de pena.
+
+-Cal emmatzinar-los amb _estrenyina!_...
+
+I es proposà anar a la vila, on hi havia un home que passava de
+tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors
+emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on
+viu l'ós perquè en menjar-lo la fera morís emmetzinada. Després
+pensà que fóra millor que avisés «perquè puiessin». Uns homes
+fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els
+gossos escorcollaven àgils i desficiosos dins la foscúria del bosc.
+
+Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i
+bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret
+1'ós cobejat i temut.
+
+En Guim valerós i sense seny li disparà l'escopeta carregada de
+«cabosses de claus de ferradura» i l'ós ferit va escometre'l i se
+li aferrà a una cama. Els homes van sangglaçar-se; ningú no gosà
+disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:
+
+-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L'ós va girar-
+se i En Guim va fugir com un llamp després d'esbocinar l'escopeta
+pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l'Ós. I els
+respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les
+flors que s'obren a la claror matinal.
+
+-Guim si et descuides! No t'espantis!... no ploris!...
+
+-Quan veig que s'afrontis cap a jo!... li esbocino l'arma al cap i
+l'hai estemonit!... ¡Com me garbava la cama!... Em tenive més
+fort!... És un dels óssos més rascos que só vist!
+
+-És que ara permuten. ¡El pèl que ara puja és el bo! Dura fins a
+l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no té
+tanta estima.
+
+-No parleu tant; vós, Jaumet, aneu a casa Tomàs, que vos deixo un
+ruc amb un bast per a dur l'ós al poble. I direm que vos donga sal
+i vinagre per a les ferides de Guim.
+
+-No t'espantis!... fum!... ¡que això no és res!... fes trago i ja
+pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!
+
+-Sí!... i l'ovella morta!
+
+-Amb el que trauràs de l'ós ho pots pagar tot!
+
+-El batlle et donarà deu duros.
+
+-Sí, però li has de dur l'orella, i la pell es fa malbé.
+
+-Me sembla a jo que val més vendre-la a qüalquere que vagi a França
+i, del greix, vendre'l per la dolor.
+
+-I després diuen que quan l'ós sent trepig fui; escape!
+
+-Prou ho sé jo!... S'ha atalaiat de jo, ¡i ja ho haveu vist com
+baixava frustit cap a jo!
+
+-Oh! és que si està ferit no fui pas!
+
+D'aquell dia ençà En Guim va fer son aprenentatge amb una
+constància d'heroi. Zelós del seu ramat, a part de les àguiles i
+els llamps, tenia com a enemics els óssos i els sotjava sempre que
+podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els
+cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i
+humida. «Es coneix bé que han sortit, hi ha potades grosses i
+petites, Rellamp! tota una família! Han fet niu a l'englava i ara
+són als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb
+fenàs, ¡que així se'ls tornés _estrenyina_!»
+
+En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'óssos. A
+l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una
+roca caiguda dels cims, trobà un forat i s'hi atansà; ¡feia una
+feresa! Ell que hi tirà bocins de pa i els gossos s'hi ficaren
+ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua
+amb neguit. No se sentí res! «Els gossos no nyapissen; és que no
+troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!». En Guim
+adalerat i encuriosit es ficà en aquell catau desconegut com qui es
+llança de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li
+guanyin la voluntat. Un cop a dins, sentí una fortor i es veié
+voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobrí un munt
+d'ossos i mirà tots els recons. «¡Els lladres!... ¡Això deu ésser
+el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!»...
+
+Altres voltes vigilava plàcidament el que feien les feres. Gaudia
+de sorprendre-les, adés posant-se dret a les muixeres fent petar-hi
+els camals i menjant-se les muixes; adés descobrint terra remoguda
+i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i
+engolir-los amb desfici «una mena de moda de tòfones». Un jorn els
+atrapà esparricant els munters de les formigues que els pujaven
+cames amunt, i l'ós, se les menjava. Una tarda els veié llepant els
+seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l «se li
+amonteraven en un replegot» i la fera se'ls menjava plàcidament.
+
+En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia
+vist óssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de
+més rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En
+Guim els veia ben «graixuts» pensava tot baixant amb els ramats cap
+als poblets: -¡A veure si tu vendràs amb jo cap a vila!...-
+
+En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bastó i encara va coix.
+Va de casa en casa i demana per seure, i està content d'haver
+deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els
+quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre,
+alliçonava el seu fill amb narracions que tots escoltàvem encisats
+i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els veïns hi
+entraven, i allà, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota,
+feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove
+de can Mec, que també tenia un goll, tan gros que quan reia se
+sentia una ranera com si s'ofegués; el jaio de can Lliurons que
+duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus
+i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes
+d'una finestra. En Joanín, es llescava un bon tros de pa negre, se
+l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare,
+escoltava amb emoció les narracions de les caceres i tots hi feien
+grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes
+de pissarra, que voltaven una església romànica, s'hi anà escampant
+l'expectació de les caceres d'En Joanín, d'aquell jovencell ros i
+cobert de borrissol d'or espigat i bondadós, que tots estimaven com
+a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones
+fetes desitjaven per a llurs filles.
+
+II.
+
+Som a l'estiu!... Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos
+muntanyes avall!... ¡Beneida sia l'aigua que amara els prats i
+eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!... L'aigua és
+l'eterna artista de les altúries solitàries. És l'ànima dels
+cims!... Les seves remors atravessen triomfals el silenci
+d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa
+reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de
+sobte s'estén i s'atura per fer un espill per als estels, i més
+enllà, entra en una balma i diu l'oració lenta i devota del
+degotall vivent i auster!... Ara, esclata riallera d'entre una roca
+maternal i és la fontanella que els pastors sospiren en les
+soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llança d'una
+altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i
+nit í dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes
+del seu voltant, i és com una regina que té palau, i la gent que
+s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de
+respecte. Després l'aigua la veureu amiga de les flors petites i
+flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs
+d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en
+tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel
+davant els abismes i fondalades i esdevé roja, més eixordant i
+furient!... pluja beneïda del Pireneu!...
+
+Oh! ¡com s'enyora l'aigua en els paratges on tot és pedra fullada,
+roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir
+de vida!... ¡Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau,
+com si volgués ésser l'escala per a pujar al cel!... ¡Si allà es
+troba una congesta buida que regalima tímida entre la fresa del
+vent, i quin conhortament dóna a l'ànima l'aigua renouera!
+
+L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegàncies.
+Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs
+enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les
+congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb
+gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Martí. Ets l'eterna
+artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.
+
+Després que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota
+la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes
+brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga
+de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i
+calmosa com una dona entenimentada, i així, arribes a la mar i
+enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraçada.
+
+Ací, escoltant l'aigua, teniu En Joanín. Mireu com somia nit i dia.
+El seu pare li ha sembrat la pensa d'il·lusions i passa l'estiu
+esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremolós de fred, la
+manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bastó. La cama
+encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja
+calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grèvols, on salta
+l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i
+les falgueres frondoses. En Guim, cada matí anava trico-trico cap a
+la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'alè
+febrós de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i
+alçava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. Allà,
+En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella
+munió de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En
+Joanín guardant el ramat com cada any...
+
+Ara el veu que porta una arma, frisós de disparar a la fera que no
+surt, i En Joanín, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot
+sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el
+ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre
+els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades
+pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín
+que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les
+ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant,
+pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l'ós
+i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que
+havia fet el seu pare!... La visió de l'isard dalt d'una clapissa
+mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i
+negres, no li fa cap impressió: -«¡Què vol aquell ximplet!»...- i
+li gira la cara malhumorat.
+
+De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i això que abans
+els perseguia infantívolament tot ple de joia. Fins i tot aquell
+estiu passà pel seu damunt una àguila esplendorosa i solemnial, bo
+i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joanín s'ho mirava
+amb indiferència. Es dóna al seu pensament predilecte i recordant
+els consells que li havia donat el seu pare, «l'ós quan més a prop
+millor; el tret és més segur», s'imagina que la fera se li atansa i
+ell resta dret immòbil, serè i valent i llavors, aquell pastor ros,
+d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dolça, sembla talment el
+príncep d'aquelles solituds alteroses, corprès per una goja
+colpidora!
+
+Les jornades que passava pasturant en les planúries i en muntanyes
+encatifades d'herba fomental, En Joanín hi estava desficiós; ell
+volia boscúria feréstega, i allí, no hi havia prou menjar per al
+ramat, i allí era on hi havia els óssos. Per això, mentre les
+ovelles pasturaven, ell tot consirós s'ajeia damunt l'herba
+clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de
+l'exquisida elegància del romerill; de la humilitat dels cardigots
+i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven
+com una condecoració de la muntanya; de la grogor enlluernant de
+les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants
+dels maligons, sedolies i letarel·les i de les blavors moradenques
+de les tores, ginebres i selones.
+
+Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i
+trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i
+tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que
+l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les
+flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les
+fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.
+
+I passaven els dies, com passen les ombres dels núvols per damunt
+les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un
+naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de
+misteris per En Joanín. Llavors, la basarda creixia i els
+sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una
+alenada de vent més forta o un estel que fuig i es perd rera un
+tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joanín veia el senyal fatídic
+de l'ós que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la
+majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un
+espantaocells davant de tot un poble. L'ós no hi anava i l'arma se
+li rovellava.
+
+Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit
+i que té por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria
+bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós
+d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen
+les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre
+de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes
+i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles
+esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...
+
+Així, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i
+pedregades, passà En Joanín l'estiu més llarg i trist de la seva
+vida, frisós, menjat pels neguits i esperant sempre!... A la fi,
+vingué el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i
+prengué comiat d'aquelles solituds. Era un matí d'aquells en què
+l'alegria surt del cor a dolls, la cançó fuig dels llavis, els
+somriures il·luminen la faç i els ulls guspiregen de gaubança.
+Enrera del ramat que es perdia fondalades enllà, En Joanín, amb els
+ulls més blaus que mai de tant mi rar el cel esperançat, caminava
+tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visió
+angelical que passés a obrar miracles per aquelles contrades.
+
+III.
+
+La tardor és arribada. La primera nevada s'ha estès un matí per tot
+arreu. Després el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a
+l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire
+passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de
+can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i
+pensant que torna l'hivern i qui dels dos serà que el fred durà
+devés el Camp Sagrat; són els dos més vells del poble. ¡Fa un ramat
+de temps, anys, que no ha mort ningú, llevat d'una mainada! El fred
+s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases,
+s'asseuen als escons perquè les flames vivificants i amoroses els
+reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio farà esclops mentre
+sos ulls hi lluquin. ¡La vella farà fil amb la filosa, fins que els
+dits se li embalbin de fred, i endemés Déu dirà! ¡que també ne
+pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! ¡Fred a fora, foc a
+dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va
+venint. ¡Passà l'esgarrifança per tot el cos arrupit, i la tremolor
+per l'ànima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'alè de
+l'hivern!
+
+Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a
+assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure
+gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix
+és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per
+les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el _Sant_ va
+guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del
+goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu
+devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí
+a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores
+de repòs que el _Sant_ va recomanar-li. «Sort de la cama trencada!
+¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent _contrabando_ m'hauria
+fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és
+una caixa tancada!... ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls!
+Demà veurem!»...
+
+En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia
+fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i
+l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que
+s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia
+amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós!
+
+De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en
+aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a
+tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el
+padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi
+eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia
+calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix.
+En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va
+escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que
+espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una
+moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i
+crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un
+recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien
+pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a
+garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment
+no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la
+Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa
+i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que
+patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a
+riuades.
+
+-Joanín! ¡volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del
+cel!... Un os!... ¡Amb una manotada mata una vaca!... I tu que ets
+tan jovenet. ¡Avui que feve fred hi só pensat en els óssos! Joanín,
+si tens por, queto! ¡ja el mataràs un altre dia! Ves-hi sense arma,
+Joanín! ¡si no mates l'ós, al primer tret se't tira al damunt!
+Reina del cel!...
+
+En aquests consells la Tereseta hi posà una tendresa emocionant. La
+seva veu era una cantarella amorosa plena d'encís i ses mirades
+foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joanín que
+jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de
+sobte, sentí com si un llampec de melangia l'hagués corferit.
+Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, restà dret
+prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el
+ritme serè del cor, i una llei de tristesa dolça va envair-lo.
+
+-Joanín, no hi vagis demà!- féu suplicant la Tereseta.
+
+El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogués
+veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava
+diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! ¡I en mirar-la,
+sentia una mena de por que ella ho veiés que la mirava embadalit!
+¡I vingué un instant en què la noia va mirar En Joanín i ell va
+abaixar els ulls confós i avergonyit!
+
+¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no
+havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir
+en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit
+tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o
+comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una
+dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa
+tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres
+sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no
+se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer
+el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posarà l'ocell que
+arriba? ¿Qui pot endevinar en quin cor reposarà l'amor que vola?
+Joanín sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ¡ara no
+gosaria, i encar no sap per què! L'emoció l'emboirà com la calitja
+de la muntanya i se n'anà tot consirós del costat d'aquell aplec de
+dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia
+alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una
+nosa i una quimera gran perquè parlaven amb la Tereseta.
+
+En ésser a casa seva, Joanín va asseure's en una butaca de fusta
+treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli,
+retut, repassà el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un
+cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:
+
+-Aixi no hagués sortit de casa- i li vingué el pensament de tornar
+a veure la Tereseta, quan no hi hagués aquelles dones
+escornifladores i, pàl·lidament, entre els records de la gentil
+pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: «¡si
+l'ós me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan
+bonica!».
+
+Fred, gairebé com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes
+de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els
+plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula
+llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la
+xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el
+miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa
+que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de
+vi, el sarró de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts,
+sorruts i mig ensunyats.
+
+En Joanín no ha dormit en tota la nit. Fins  ha tingut ganes de
+plorar i no sap per què. Ara que la seva il·lusió anava a
+complir-se, se li havia posat una mena de corcó, una llei de
+melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols
+tenia la dèria que la Tereseta ho sapigués que patia. ¡Si pogués
+enviar-li els sospirs i aquella llàgrima, abans d'anar-se'n!...
+
+-Anem?...- digué En Guim de cop i volta. -¡Aviat tocaran les dues i
+cal ésser allà abans no llustregi!
+
+En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si
+gosés!... si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre!
+¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -¡Anem, pare!- i va
+abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué:
+
+-Déu te guiï i l'Angel bo!...
+
+La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les
+sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se
+sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de
+l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan
+era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li semblà alegroia,
+i avui, no sap per què, la troba sinistra, misteriosa i
+espaventable com el cant de les òlibes del campanar. En passar per
+davant del balcó de la Tereseta li caigué una llàgrima al bell mig
+de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la
+nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un
+brogit de filferros, un grinyol llarg, i, després d'una pausa
+llarga, va deixar caure una batallada.
+
+-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui
+fóra llàstima, és un bon dia!...
+
+Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el
+fred entrava fins al cor d'En Joanín!
+
+Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç
+sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada
+d'enyorament i temença. En Guim, havia descobert les petges de l'ós
+i anaven seguint-les poc a poc.
+
+-Joanín, ja som al rastre! Estem de sort!
+
+S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en
+un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient
+tots els Sants, En Guim i En Joanín anaven albirant l'alterosa
+muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeïda de belleses i
+coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien
+ufanoses les boixeres atapeïdes i els avellaners entre roques
+immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets
+alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n
+veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paorós i els
+llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel,
+havien rodolat fins al riu, que allà baix mormolava sempre i feia
+escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa
+d'aquelles boscúries.
+
+Allà, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors,
+voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscúries, hi havia els
+óssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien
+el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cantó a
+l'altre, tot movent la cua frenèticament.
+
+-Ja senten la ferum de la fera, Joanín!...
+
+En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert,
+mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:
+
+-Joanín!... vés cap astí! Passa per l'esquerra, puja una mica,
+només una mica!... fes pujar els gossos i no et moguis de la
+fontalada!... ¡L'ós es astí mateix!... Dia de sort!...
+
+En Joanín tot consirós va marxar per la gorja amb els gossos. Anava
+sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li
+havia fos com un borralló caigut dins una boca febrosa. Per tot
+veia un ós que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i
+les ungles amb ferocitat esgarrifadora. ¿I si, en compte de fugir,
+l'escomet i l'obre com un vedell? Fóra un bella llàstima ara tot
+justament que té la Tereseta al pensament, al cor i a l'ànima, que
+per una cacera es veiés privat de sentir altra volta aquella veu
+que com un rajolí de moixaines li entrava pit endins i li amorosia
+els neguits com un bàlsam guaridor.
+
+En Joanín neguitós i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa
+cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant
+xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim,
+d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l'ós
+cap a son pare.
+
+Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com
+si sentís la fortor de l'ós. El cor li deia que faria cacera i
+esperava segur que l'ós, bo i fugint del seu fill, sortiria per la
+boscúria del seu davant.
+
+Se sentí soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es
+veia una foscor que es movia. -És un ós bru!- Sonà un tret que
+s'allunyà rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement
+en l'aire net del matí.
+
+-Ja es mort!... Joanín!... Ja és mort!...- va cridar En Guim en
+aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.
+
+-Joanín!... Joanín!...- cridava joiós el pare encaminant-se cap al
+lloc on hi havia l'ós mort.
+
+-Joanín!... Rellamp!... fill meu!... ¡Joanín!...- cridava En Guim
+en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava
+sang que s'estenia damunt la neu.
+
+-Joanín!... fill meu!... fill meu!... ¡t'he mort!... t'he mort!...
+desventurat de mí!... ¡Joanín!... perdona'm!...- va cridar aquell
+home plorant i ofegant-se de pena.
+
+-Rellamp!... per què pujaves fins astí?...; és ben mort!...
+
+El pobre Guim va caure damunt del cadàver del seu fill. Les
+llàgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i
+els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un ós bru passà pel seu
+davant i va allunyar-se mirant-lo.
+
+-Per tu, maleït, he mort el fill!...- cridava exaltat En Guim.
+
+L'ós va apartar-se com si ho hagués entès.
+
+A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan
+lluny i que si deixava el seu fill potser l'ós se'l menjaria,
+s'alçà d'una revolada com si un pensament l'esperonés, va llançar
+les escopetes al riu, agafà el seu fill, se'l carregà al muscle i
+va dir plorant sense conhort.
+
+-Adéu, muntanyes, mai més no em veureu!...
+
+L'arma d'En Joanín tocà a una pedra i va disparar-se com si volgués
+retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les
+muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire,
+jove, ple de vida i tendrament enamorat.
+
+Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que
+l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur
+a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre
+s'enrampava.
+
+En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el
+perseguissin els gendarmes com quan duia frau.
+
+En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraçar-se
+al seu fill i es deixà anar rodolant fins a baix. -No tinguis por,
+fill meu!... així anirem més de pressa!...
+
+Quan En Guim arribà al fons tenia la cara plena de la sang del seu
+fill. Va alçar-se, tornà a carregar el seu fill i com un boig,
+tornà a córrer per damunt la neu que queia més espessa.
+
+De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de
+pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la faç del seu fill
+amb una mica de neu.
+
+Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu
+s'ha fos. Quina ventura!... El foc de la llar és petit com a
+l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.
+
+-A muntanya brufeia!
+
+-Hi neva fort!
+
+Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als
+garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira
+amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La
+dona d'En Guim té ànsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un
+cantó a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.
+
+Passen hores plàcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a
+la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes
+i faixudes per a les que sofreixen el corcó de l'angúnia.
+
+-Tereseta, fa que pateixes? ¡És ben galan En Joanín!
+
+-Més que vós, Mera!
+
+-Dona, no volia pus fer-te enujar!
+
+-Fileu prim! fileu!
+
+-No, avui filo gruixut!
+
+Migdia. El sagristà és dalt del cloquer i abans de tocar oració fa
+voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a
+cridar.
+
+-Ja els vei!... ja els vei! ¡Mireu per la carena!... Lo Joanín que
+porta un ós a coll!... ¿El veieu?... Allà, passat lo port!... Puieu
+astí, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!...
+
+-Joanín! caçador d'óssos com son pare!...; fill meu!- va cridar sa
+mare esclatant d'entusiasme.
+
+-Gràcies a Déu!- digué la Tereseta, i es posà a besar plena
+d'alegria una medalla de la Mare de Déu del Camí!
+
+I totes les exclamacions de joia van apagar-se en ésser migdia i
+tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'Àngelus
+que tocava el sagristà d'esma, mirant a la muntanya tot content i
+pensant:
+
+-Altre caçador jove i valent al meu poble!...
+
+(Bohí -Pireneus Lleydetans)
+
+
+
+
+FLAMA QUE VETLLA.
+
+I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors
+terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra
+malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases
+brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria
+dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la
+mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena
+de burinot infernal i inexorable!
+
+En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la
+nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un
+altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i
+fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de
+les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada
+de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després
+queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents
+que s'anaven amuntegant espantosament.
+
+Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia.
+Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota
+l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna
+com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós;
+era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol
+per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi
+entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia
+llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la
+resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant
+viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.
+
+-Elena, o Elena!
+
+-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a
+terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.
+
+-No plorus!... Pubrota!... Aquesta nit vénen reforços i tot acabat!
+L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El
+tindrà pas !
+
+-Jani; só fet una prometença... ¡No diguis que no! No facis posat
+agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la
+llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de
+cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església;
+et fa por venir fins allí?
+
+-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au,
+anem-hi!
+
+¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació,
+avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal
+damunt el camp sembrat per la mort!
+
+La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En
+Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca
+del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud.
+Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar
+i En Jani la seguí d'esma.
+
+Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els
+Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres
+rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a
+ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos.
+Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel
+l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà
+mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser
+un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en
+veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís
+la guerra.
+
+L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi
+lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i
+silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que
+s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.
+
+-Té, senya't!... -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i
+restà embadalit. -Apa, senya't... Què mires?... Que no en saps?
+
+-No- respongué, mirant-se els dits mullats.
+
+L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca.
+-No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se
+n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple
+abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del
+poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera
+d'una viga corcada i polsosa.
+
+En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota
+consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té
+la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així
+irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company,
+digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als
+teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!...
+Veus? fins sembla que ja ens escolti!... Quin posat té de bo!...
+mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?
+
+En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada,
+movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell
+guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia,
+féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera
+oració que en tota la seva vida deia de tot cor!
+
+Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls
+tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els
+cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta
+corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!
+
+L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el
+seu germanet petit.
+
+-vés dient: pel senyal de la Santa Creu...
+
+En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins
+que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el
+front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa
+d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria... i en la paret
+del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts
+féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el
+soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.
+
+Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un
+orat i romangué sotjant en actitud marcial.
+
+-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!
+
+-Senya't... Senya't a cada combat!...
+
+En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i
+sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu.
+¡Tornava a ésser la fera!
+
+En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot
+seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc
+llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la
+vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després,
+vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat
+una munió de segles per les generacions que la miraven com una
+relíquia.
+
+Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca
+del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses
+Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre
+terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts
+del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven
+pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de
+temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera
+pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!
+
+I vingué la nit i amb la nit la pau.
+
+I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu
+rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de
+sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant
+Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un
+finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el
+cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va
+esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb
+el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia
+abonyegada que brandava espargint un fum blau.
+
+Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri
+exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia
+espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del
+firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant
+Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que
+davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de
+vermell.
+
+La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules,
+aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una
+cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots
+d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al
+ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat
+davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït,
+cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!... Sua!... És viu!... És
+ferit!...
+
+Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri,
+esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist
+enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament
+devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un,
+consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes
+tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.
+
+El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca.
+El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat
+de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els
+soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per
+les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!
+
+No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri
+segueix cremant amb més resplendor.
+
+A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a
+les runes i tremolosa crida:
+
+-Elena!... Elena!... Sóc En Jani!... ¡Elena!... Deu ésser morta!...
+
+Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre
+les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora
+i prega bo i cercant la seva Elena.
+
+-Déu!... deu-me l'Elena!... ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!...
+
+I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un
+remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix
+l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i
+llàgrimes!
+
+-Jani! sóc viva !...
+
+-Jo també Elena!...
+
+-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega
+força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena
+sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat
+estava embadalit i no li responia.
+
+-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat!
+Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no
+estàs content?
+
+-Massa!
+
+-Que no li estàs agraït a Déu?
+
+-Molt.
+
+-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?
+
+-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».
+
+-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no
+m'estimes?
+
+-Calla!
+
+I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de
+dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué
+desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.
+
+-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!
+
+En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un
+ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella
+apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent
+un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.
+
+-Teniu, Déu!... Jo no sé pregar...- exclamà amb els ulls guspejants
+d'agraïment.
+
+-Què fas, Jani!...- va exclamar l'Elena astorada.
+
+-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va
+somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!
+
+L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.
+
+Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l
+esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud
+heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor
+regalimant d'agraïment i alegria.
+
+-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i
+l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:
+
+Quan jo era petitet
+la meva mare m'estimava,
+me'n donava algun oet
+i alguna ametlla ensucrada,
+i ara que em som fet grandet
+me'n fa anar a la batalla
+i a la batalla del rei
+que els que hi van no en tornen gaires;
+trist de mi jo en som tornat
+amb vint-i-una punyalades.
+El cavall en porta nou,
+trist de mi en porto les altres;
+ai mare feu-me fê el llit
+en a la cambra més alta;
+poseu-me els llençols nets
+que no els embrutaré gaire;
+jo em moriré aquesta nit
+i el cavall a punta d'alba.
+
+I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts,
+l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del
+cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la
+batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant
+Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines
+plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la
+cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i
+que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna
+melangia!
+
+(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a
+Massanet de Cabrenys. _Nota de l'autor_).
+
+
+
+
+L'ESCOLANET.
+
+I.
+
+En Martí, era l'únic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son
+pare per vanitat, i ell per natural afició a les lletres, va seguir
+la carrera d'advocat sense cap intenció de exercir-la. Assabentat
+que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa,
+seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus
+companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien
+la por de seguir els primers passos professionals. En Martí, un xic
+romàntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu
+llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims
+tímidament i estimava com un estima quan se té el cor sembrat
+d'il·lusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava
+_intel·lectual_ i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar
+i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs
+riqueses els permetien fruir.
+
+En Martí era un amic de les solituds; li plaïen els passeigs pels
+afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la
+visió de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els
+seus pensaments, les seves il·lusions i les seves lectures
+predilectes.
+
+Un estiu en què sos pares van anar a un balneari que ell odiava van
+deixar-lo tot sol. En Martí, tot anant a fer les seves caminades,
+conegué una noia. Un dia la seguí, un altre li va somriure, després
+li parlà i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls
+somiadors, filla d'una família que havien perdut el patrimoni i
+vivien reduïts treballant, eternament enyoradissos dels temps en
+què les riqueses els voltaven.
+
+El cor d'En Martí vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la
+casa miseriosa, on encara qualque moble luxós restava com un record
+del benestar passat. L'amistat seguí, la joventut deslligada
+escoltà la veu d'una amor sense treva, i vingueren llàgrimes i
+desvaris a què la tragèdia paorosa posà fi amb un fruit d'amor, que
+fou com un ceptre vivent que En Martí veia enlairat al davant de la
+seva vida nit i dia!
+
+Passaren anys. En Martí finí els estudis i allunyat de l'ambient
+dels companys de sentiments, idees i aficions, es trobà sol i trist
+i a poc a poc s'anà fent amb els amics que, com ell, no tenien
+altra feina que passar hores i hores voltant taules de cafè i seure
+en poltrones blanes de les societats aristòcrates. Allà, els seus
+escrúpols s'adormien i amb la convicció que la seva falta era
+reparada amb un passament i amb l'amenaça que li féu son pare que
+si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En
+Martí es deixà portar per l'ambient. Gairebé ja no llegia, i mai no
+anava sol pels afores de la ciutat. S'anà vulgaritzant; els
+refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben
+bé compte del que feia, es deixà prometre amb una beutat
+aristòcrata i presumida.
+
+II.
+
+Quan En Martí veié la ciutat, en baixar del tren, la trobà fosca,
+trista, atuïdora. El cel sense cap núvol li semblà tèrbol i fins el
+sol malaltís i brut. Tot l'estiu el passà entre les claredats
+radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases
+emblanquides, el cel reblert de gaies trasparències, la mar dels
+migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades,
+que empenyien les barques, que se'n duien els núvols i enlairaven
+onades, havien amarat els ulls d'En Martí, i ara, davant la visió
+de la ciutat polsosa i negrosa sentí la melangia de l'enyorament.
+
+Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves
+noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les
+que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació
+prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar
+una adreça al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes
+dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la
+bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Martí hi
+passava sense sentir res, fent un munt d'encàrrecs de la seva
+promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa
+seva. Els porters van dir-li que estava més colrat, més gras, i amb
+una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la
+família.
+
+-La senyoreta està bé?
+
+-Molt bé.
+
+-I el senyor està bé?
+
+-Tots bé, tots bé!
+
+-I la seva promesa?
+
+-Tots bé!
+
+-I la cuinera?
+
+-I l'Agneta?
+
+-Tots bé!- anava dient En Martí estemordit per aquella tirallonga
+d'interrogacions sense fi.
+
+En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb
+timidesa: -Que no em coneix?
+
+-Sí i no!
+
+-Sóc En Miquel!
+
+-No parlis més, En Miquel Pons!
+
+-El mateix!
+
+-Què t'ha passat? Que fas de xofer?
+
+-És molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma...
+
+-No vull que em tractis de vostè! ¡El teu pare estava en bona
+posició!
+
+-Doncs jo ara estic millor que ell.
+
+-Que no vas acabar la carrera?
+
+-Sí, no res! fóra molt llarg d'explicar!
+
+-Mira, si no et sap greu servir-me (perquè havem anat plegats al
+col·legi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a
+les tres!
+
+-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre sí que puc venir.
+
+-Molt bé. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!
+
+-Sóc formal com abans ¡no faig _moros_ com els altres _chauffeurs_!
+Crec que el millor capital de tota empresa és la moralitat!
+
+-Adéu, xofer honrat _único en su clase_!...
+
+L'auto féu uns espetecs com si estigués enrabiat i En Martí va
+pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.
+
+Al seu pis no hi havia ningú. Els metalls de la porta estaven
+embolcallats amb paper de seda perquè no es rovellessin. Tot era
+fosc. Va encendre l'electricitat i una munió de bestioletes negres
+va esmunyir-se per sota de les portes més properes. Va obrir un
+ventalló i el sol entrà victoriós il·luminant la pols que jeia
+dormilega per damunt de tots els mobles. En Martí, va trobar totes
+les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges
+aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre
+aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven
+una col·lecció de quadres i objectes de mal gust que els seus pares
+havien adquirit en els viatges al estranger.
+
+-El París dels meus pares!- sospirà En Martí, en el silenci del pis
+solitari; i per sa imaginació passà aquell sojorn a la ciutat
+francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre
+_Infiel_ que deia la seva mare fent una rialla que li feia
+trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van
+veure el diamant de la corona després de cercar-lo tota una tarda.
+El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant
+les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de
+caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls.
+Les seves ànimes insensibles a les sentors sublims de l'art no
+havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de
+l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall
+d'ànima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.
+
+En Martí s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les
+rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferència
+davant els reflexos que vivien en les aigües del riu prop la
+majestuosa Nôtre Dame i de la rialla que feren quan ell els digué
+que calia anar a veure el _Penseur_ de Rodin, precisament al
+capvespre, a l'hora en què l'ànima sent els pensaments més clars i
+la immortalitat es fa propera!
+
+Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares,
+després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes,
+va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es ficà a
+la seva cambra. En aquell espai reduït, ja se sentia un altre
+ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana
+enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot
+d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena
+d'elegància. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un
+estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gèneres
+passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.
+
+En Martí, va asseure's en una poltrona ampla i blana i restà una
+galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditació
+feixuga i tenebrosa, que li somovia l'ànima fins a la tortura. Prou
+ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alçaven la post del
+pit, com si una alenada de pena li emplenés el cor.
+
+Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust,
+després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no
+lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys
+diners del que valia.
+
+La seva situació econòmica era assegurada. La seva promesa era
+bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiració i fins
+simpatia, però En Martí no es podia veure deslliurat del turment de
+sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells
+que tant odiava en sos temps passats, i demés, no trobava en ses
+amors oficials l'estimació eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia
+estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les
+emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una
+gelosia guarida amb una moixaina amorosa! ¡una llàgrima de dolor
+copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les
+ventures! ¡una tristícia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un
+somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'ànima
+serena i radiant d'una alegria reviscoladora! ¡una esperança que es
+mor poruga i resignada i que de sobte es fa vívida i enlluernadora,
+que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis
+que canten! ¡una il·lusió que fa claror dins l'esperit, i nit i dia
+us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar
+l'aroma de la felicitat infinita! No res!... No res de tot això...
+eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap
+emoció. Les seves converses es podien trencar sempre per ésser
+seguides a l'endemà, no duien mai la intimitat amorosa que fa
+semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no
+s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs ànimes, però,
+no s'havien promès encara!
+
+Ara En Martí en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels
+somriures li glaçava el cor, la serenitat de les paraules i les
+mirades el desolava. La seva promesa era una excel·lent companya
+d'esport, una deliciosa beutat gràcil i encisera, una joia per
+viure reblerta d'elegàncies entre les mirades d'una societat que
+l'admirés. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la
+llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que és la
+victòria que tota dona escaient ha d'atènyer. En Martí, simpàtic,
+ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.
+
+En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de
+ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la
+foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles
+esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de
+tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada
+recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una
+tenebra, son cos afeblit s'anà ajupint a la poltrona, i en l'obagor
+de ses nines, es veia la seva ànima contorbada i muda. Sofria una
+tortura constant. Plorava amb l'ànima. Ses llàgrimes queien dins
+del seu cor, i ell, immòbil, romania heroi rosegat per la dolor
+punyidora i cruel. I així, sentí morir dintre seu l'alegria
+vivificant que duia sempre recolzada en son cor, així s'aturà per
+sempre la cançó que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava
+sentors de sofriment.
+
+Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa
+pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els
+testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells,
+seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant
+calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de
+festa i fent grans exclamacions d'alegrança en veure passar un
+aeroplà per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare,
+com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora
+feia un respecte com si fos santificada.
+
+La dona humil era l'encís de la intimitat, del sacrifici i de
+l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i
+tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Martí covardament la
+deixà temerós de les amenaces del seu pare.
+
+-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un
+parany! ¡Les llàgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de
+banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona
+bona que estima és tot un tresor, i la seva promesa era una noia
+assedegada de mirades, admiracions, èxits; la seva casa seria
+sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues
+una necessitat i les modes una dèria. En Martí fóra al seu costat
+un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com
+una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les
+activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una
+vida perduda!
+
+En Martí va esclatar en un plor silent.
+
+El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Martí va alçar el
+cap de sobte, va eixugar les llàgrimes que sentia fredes per sa faç
+i anà a obrir la porta. Era la portera.
+
+-Què fa, senyoret? ¡Em creia que li havia agafat un treball!
+
+En Martí va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores
+en aquella poltrona cavilós i macilent.
+
+-És a dir que la senyora està bé!
+
+-Si, tots bé.
+
+-I el seu papà, li ha provat!
+
+-Tots bé!... Tots bé!...
+
+-I les noies ben aixerides!
+
+-Aixerides !
+
+-Els ha provat!...
+
+-Molt!...; molt!... Em sembla que la criden, portera!...
+
+-No, el meu marit és fora!
+
+-És un veí!
+
+-Hi vaig.
+
+En Martí féu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la
+vella que per afalagar-lo garlava amb una veu monòtona i nasal
+sense to ni so. Després va anar-se'n a dinar de pressa per mor
+d'ésser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala
+va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.
+
+-Ja ets aquí?
+
+-És l'hora!
+
+-Ja són les tres i mitja?
+
+-Passen dos minuts!
+
+-Sí que m'he lluït; encara no he dinat!
+
+-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora!
+
+-Anem a dinar!
+
+-On?
+
+-No sé; a tot arreu em fa prou fàstic!
+
+-Vols anar al Royal? al Colon?
+
+-Fuig... fuig!... anem fora de la ciutat. Tinc ganes de
+distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat
+per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel!
+¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc!
+
+-Sí, avui tinc un bon dia!
+
+-Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo
+porti el volant?
+
+-Fuig, home!...
+
+En Martí amb la destresa del bon xofer, tot seguit es féu càrrec de
+la maquinària de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren
+triomfals, alçant núvols de polseguera entre les pinedes que volten
+la ciutat. Allà, enlairats per una muntanya augusta, voltats de
+boscúria ingènua i sota un cel joiós de tanta transparència, En
+Martí cercà un lloc soliu i més refet de les seves tenebrors, es
+disposà tot dinant a sentir la història del seu antic amic i
+company de col·legi que feia de xofer.
+
+-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del món
+no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de
+l'amor!
+
+-De l'amor, dius?
+
+-Sí, de l'amor! Veuràs que quan vaig acabar la carrera vaig
+enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una
+cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com
+estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!... El de
+sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; més posició, més
+prestigi!... ¡Ja saps que els pares veuen la felicitat en els
+diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, ¡pensa que vol
+dir que fa un bon negoci financier! M'explico?
+
+-Sí, segueix! No t'aturis!
+
+-Jo penso que un bon casament és el que respon a la meva màxima que
+diu: ¡cerca una dona bona que t'estimi!
+
+-Està bé!
+
+-Varen començar els discursos, després les amenaces, més tard les
+prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi
+avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i
+que per a mi era la més bona i la que més m'agradava. Jo submís, en
+més d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu
+pare.  ¡Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo
+estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, ¡jo no
+podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi
+havia solució. Les discussions cada dia ens allunyaren més. Seràs
+un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: ¿Que ho ha estat
+vostè amb la mare que no era rica? -Gran escàndol.- ¡Això és faltar
+al respecte. Tú no tens món!- i fins un altra baralla no ens dèiem
+res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs.
+L'amor és massa gran i la vida és massa curta. Pel poc temps que un
+home és a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia
+de casar-me amb una dona del gust del meu pare! ¿i si després era
+desgraciat? quina recança tota la vida! El meu pare des del fossar,
+¿quin remei m'hi haguera donat?
+
+-Què vas fer, doncs?- va preguntar En Martí amb neguit.
+
+-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia
+cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i
+visc feliç! ¡Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi,
+valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com
+una fera i que té per a mi una fidelitat feréstega! ¿Què més vols
+en aquest món? ¿Jo havia de llançar aquest tresor a l'oblit, com
+qui llença un gat sobrer a la mar? ¡No hi ha res com veure's
+convertit en il·lusió d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi
+arribo, tot es torna un triomf, com si vingués de la guerra
+victoriós. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturós!
+¡Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes!
+Aquell «reposa, seu, no et cansis» val tot un dia de treball! i
+després...
+
+-Prou!- va interrompre En Martí follament.
+
+-Veus? com tu també sents la indignació! ¡Ara al meu pare, li sap
+greu i no gosa ni mirar-me! ¡I jo no perdo les esperances d'arribar
+a ésser un home de lletres! ¡La meva dona és per a mi un esclat
+d'esperances!
+
+-He dit prou!- Va repetir En Martí donant un cop a la taula que féu
+trontollar la vaixella.
+
+-Què vols dir? No t'entenc!- digué son company tot confòs.
+
+-M'has ben lluït! Aquesta em faltava avui!- va dir En Martí
+passant-se la mà per sa frontalera arrugada per la pena.
+
+-Què vols dir?
+
+-No res, no res! M'has ben lluït!... Anem!
+
+-Menja! No has menjat res!
+
+-Anem!
+
+-Menja una mica!
+
+-Prou! ¿Què ets l'administrador del meu ventrell?- i alçant-se tot
+enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera
+mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirós va
+agafar el volant i amb una veu tímida va dir: -On vol anar?
+
+-No ho sé; avall, cap a la plaça de Catalunya!
+
+L'auto, després de trontollar una estona, es posà a còrrer alçant
+un núvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que
+ornaven el camí.
+
+En Martí plorava sigil·losament capjup, amb el cor entristit i la
+pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de
+resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de
+resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per
+l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor
+com un esport o una distracció banal. El seu amic tenia raó; l'amor
+és massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un
+cavaller. ¡En Martí volia una dona que sentís l'estimació com una
+devoció, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els
+somriures, on il·luminessin les claredats de les mirades amoroses i
+per música solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La
+dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la
+seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants
+i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en
+les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de
+la seva vanitat sempre famolenca. En els col·lotges allunyats de
+les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un
+ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia
+com un camp florit de gràcies i manyagueries.
+
+Quin rosec! En Martí es veia com una voliaina que volta prop d'un
+llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut,
+sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missió per a
+complir en tota la vida, ¡quina fredor li entraria al seu cor! ¡Com
+aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla
+de riqueses! ¡Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver
+dubtat de fer un bé per covardia i egoisme! Davant del bé mai no ha
+de flamejar la tremolor del dubte, perquè tot seguit de complir una
+bona obra resplendeix el premi del venturós contentament, de la
+vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els
+llavis frisosos en trenar la cançó de la puixança de l'esperit
+esponerós.
+
+Posseir una voluntat de dona! En Martí deia que era gairebé
+impossible posseir una voluntat, tot lo més un bocí! I ell en va
+posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull
+dintre seu la recança de no haver-la conservada blanament en
+l'estoig de l'estimació lluny de les traves que la vida de ric li
+havia posat.
+
+Així, pensatiu passà pels carrers forans de la ciutat, acorat i
+retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament
+abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els
+aparadors de les botigues luxoses. En Martí fins tenia ganes de
+fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! -
+Egoista! -¡Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard!
+Egoista! L'alegria del teu xofer serà l'enveja de la teva vida!...
+
+Tan bon punt foren a la plaça de Catalunya En Martí va tustar el
+muscle d'En Pons, dient-li:
+
+-Atura't! Quan te dec?- i mirà el taxis que duia la bandereta
+alçada.
+
+-No res!
+
+-Ah! Això no pot ser!...
+
+-És inútil, no et cobraré res! ¡El que em sap greu és que t'he
+molestat i no sé com!
+
+En Martí, home sempre esplèndid amb els humils, va enutjar-se en
+lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de col·legi i gorgolà entre
+dents: -Avui tot em surt malament! ¡Així m'aixafessin aquí mateix!
+Així s'acabarien tants martiris!
+
+El seu company resta confòs i fent-li una rialleta va pendre comiat
+d'En Martí, que li semblà un rampellut incomprensible i violent!
+Tot seguit posa el senyal de _libre_ i uns nuvis estrangers van
+pujar a l'auto fent unes grans rialles.
+
+En Martí penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu
+company, que havia maltractat, però tot seguit l'auto va perdre's
+entre el garbuix del tràfec eixordador de la ciutat i més
+enfellonit, s'encaminà devés el Continental i va asseure's a una
+taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus
+amics que passaven la vida tot esperant allà l'hora de dinar; al
+círcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i així
+esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava
+per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la
+pàtria o el proisme que hom pogués agrair tot llevant-se el capell
+al pas de la corrua funerària.
+
+Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre
+mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després
+s'hi acostà un de la colla dels inútils, i fent-li grans alegrois
+li digué:
+
+-Ola Martí! Que ja ets casat?
+
+-No.
+
+-Quina alegria !
+
+-Per què?
+
+-Perquè no t'he fet el regal i volia dir-te què et fa falta.
+
+-No res!
+
+-Que ja haveu renyit? ¿Què tens, tan emmurriat?
+
+-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!
+
+-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la
+teva promesa jo li faré l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica;
+¿què més vols? ¡Demés els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de
+morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No sé què més vols?
+¡De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!
+
+-Sempre seràs ximple!
+
+-I tu massa intel·lectual! ¿Encara et fan tanta enveja els tontos
+que treballen? Bé, noi; ¡si no fas més bona cara, marxo! ¿Un home
+com tu de malhumor? ¿Qué potser la teva promesa no sap prou
+literatura per a parlar amb tu? ¡Com que tu et penses ser un
+esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament és una
+operació comercial. ¡Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si
+no vénen ja se sap que tot no pot ser en aquest món!
+
+-Potser tens raó!
+
+-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells
+que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.
+
+En Martí deixà transcórrer les hores lentes assegut sense respondre
+al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquil·litzant dels
+seus turments. Ara ja no enyorava els temps en què la seva ànima
+reposava en la blanor de les il·lusions de la jovenesa, i un diria
+que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer,
+perquè començà de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li
+oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en
+aquell ambient d'immoralitat i galloferia.
+
+-Què fas aquesta nit?
+
+-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure
+els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'està
+fresc i no reca marxar! Demà tinc molta feina! ¡Avui no he fet
+res!... res!... Quin dia tant esgarrat!... I tantes coses com havia
+de fer!...
+
+III.
+
+Quan En Martí va entrar al teatre tot just començaven la rastellera
+de _números_ que omplenaven un programa de tres parts amb els
+corresponents _descansos_ de reglament. Sol va entrar, va seure i
+amb una il·lusió infantívola, tot encuriosit, es disposà a passar
+una nit distreta.
+
+De primer, sortí una dona lletja que amb una rialleta perennal feia
+dalt d'un trapezi una munió d'equilibris. Es gronxava dreta sense
+agafar-se a les cordes; després, agenollada, després, amb un sol
+peu i a la fi, tot gronxant-se, agafà amb ses dents el mocador que
+deixà a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un
+acatament, una rialla més intensa i un lleu picament de mans sempre
+eixit del mateix indret del públic. La música no callava mai. Tres
+saltirons finals i el públic li tributà un picament de mans més
+general. Era una malaltissa demostració de pietat.
+
+En Martí va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina
+llàstima! Pobra dona! La misèria i la lletjor l'havien llançada al
+mig del circ talment com una víctima romana donada a les feres
+famejants, i ella trèmola i avergonyida, fingint una serenor i una
+alegrança que no tenia, es guanyava un mos de pa... ¡i un fracàs
+com a dona i com artista!
+
+Després d'altres exercicis, sense interès, eixiren tres jovencells
+espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El públic els va rebre
+amb una gran onada de goig. L'èxit era per ells, que tothom
+esperava amb ànsia.
+
+Al so d'una música triomfal i alegroia els tres jovencells
+començaren de fer una munió de salts que van encisar el públic.
+Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme
+ressonava per tot el teatre. El més jove dels artistes feia uns
+acataments plens d'agraïment. De sobte, la música emmudí. El públic
+no respirava. L'emoció planava damunt la multitud. Anaven a fer el
+doble salt mortal. En el silenci de la sala se sentí un -up!- i el
+més petit, volà pels aires donant dues voltes i restà dempeus,
+rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la música
+entonava un pas doble rioler. En Martí sentí uns grius de fred i no
+pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què. Son cor
+floria una llàstima i en sos ulls es congriaven les brillantors
+de dues llàgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el
+públic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el
+seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digué:
+
+-¡Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan _mala
+sombra_ que ha sortit primer!
+
+-Fill seu?- va fer En Martí amb curiositat.
+
+-¡Sí, és un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva
+mare!
+
+-I el seu pare?
+
+-Oh! Qui sap on para! ¡Va abandonar-los i la misèria se'ls menjava!
+Jo els conec. Veu? ¡Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a
+l'hospital!
+
+-Per què?
+
+-Home de caigudes! ¡No sempre surt bé això de fer salts!
+
+-Bona nit! No vull ésser còmplice d'una tragèdia- Va dir En Martí
+amb un to sec i el seu veí restà astorat mormolant. -¡Si és boig
+que el tanquin!- i es recolzà còmodament tot mastegant el seu cigar
+apagat.
+
+Quan En Martí va sortir del circ semblava un orat defallit pels
+desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i
+aquell fill miseriosos i abandonats, se sentí agullonat per la
+tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ
+fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu
+costat! Això era monstruós. Ell era un malvat. I recordant la
+conversa del xofer va arribar a casa seva i es llançà a la poltrona
+i exclamà estemordit: -No puc més!- ¡I trencà en un plor sense
+conhort!
+
+-La meva vida és una mort lenta! ¡El meu casament serà un
+enterrament sense fi! ¡no puc més! no puc més!- Exclamava el pobre
+dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somià que
+es moria dolçament auriolat d'una confortant alegrança!
+
+Amb l'ànima marcida per la dolor, els ulls emmusteïts, colltorçat i
+macilent, En Martí marxà de la ciutat devés el poble, on encara
+havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En
+Martí era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient
+d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a
+l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en
+veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Martí davant la mar
+esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa,
+agullonat per la gelosia que li féu deixondir un nou foraster
+elegant, es lliurà a la vanitat i a poc a poc se li esmorteïren les
+lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La
+por al ridícul se li arrelà i fingia més que mai una estimació que
+no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colònia
+d'aquell poble, semblava cada dia més íntima, com si tingués una
+miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encís, poguessin llevar una
+llàgrima d'amor.
+
+Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el
+tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com
+havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva
+mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. -
+¡Fill, demà ja no seràs a casa! Que sola que em veuré!- I les
+llàgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar
+lentament per la faç d'En Martí com si li fessin una manyaga!
+
+IV.
+
+En l'aire se sentia la frisança d'un esdeveniment. Tota la placeta
+que hi ha davant l'església de la Mercè tenia la polidesa de les
+festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de
+l'entrada del temple semblaven més joves, menys miserioses i menys
+malaltisses. Els escolans ajudaven les misses més distrets,
+guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'església amb
+tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous,
+de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors
+dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre
+pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada
+cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància
+enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors
+esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces
+d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les
+ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.
+
+L'hora és arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest
+de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la
+primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a
+veure totes les noces sense perdre l'esperança d'una dia ésser ella
+la reina de la festa, malgrat viure òrfena de tota gràcia femenina.
+En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles
+que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen
+per davant la capella del Santíssim sense fer cap acatament. Un cop
+arrenglerades, sense fer una guspira d'oració es venten
+frenèticament i parlen de les robes que han vist a casa la núvia
+els dies d'exposició. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com
+una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada
+freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.
+
+A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que
+s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal
+continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta
+el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les
+orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, després
+sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots
+avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars
+d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de
+les cares, vestits i joies.
+
+-¡Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot és
+seda!
+
+-¡Aquest vestit al _menos_ costa dos cents duros!
+
+-Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! ¡Quan despatxava darrera el
+taulell es deia Pepeta, ara es diu _Pepita_ que és més fi!
+
+-Però jo sempre li dic Pepeta!
+
+-Res! Ells fent teixits i una mica de _contrabando_ s'han fet
+milionaris.
+
+-Veu? el seu fill és més fi!
+
+-Ui! quina diferència! El noi és molt intel·ligent. ¡ Escriu,
+dibuixa bé, li agrada la música! I la seva pena és que li facin fer
+de comerciant. Tenen cada disgust!
+
+-I tan rics! Tothom en passa una o altra!
+
+-¡Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets!
+
+-Ja té raó ja! I qui és la núvia?
+
+-És una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell
+tenyit, molt tenyit, parla tres llengües i no sap fer una truita.
+¡I de diners, a cabassos!
+
+Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats,
+els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que
+miraven un recó de l'església amb gran atenció. En Martí
+endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia
+mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per
+dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a
+passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver
+finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al
+seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què
+fas, Martí? i son cor anorreat no responia.
+
+Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció.
+
+-La núvia!
+
+Un escolanet que havia romàs a l'entrada en veure arribar el cotxe
+de la núvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne
+eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire
+embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari;
+les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven
+les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas
+majestuós de la núvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu
+pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb
+una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les
+damisel·les amb una mena de dolça enveja i de respecte alhora; la
+modista neguitosa perquè li semblava que caminava massa de pressa i
+no lluïa prou la seva obra exquisida. Així avançà la núvia seguida
+de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que
+l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'alçà el vel i
+es posà al lloc que li pertocava. En Martí s'hi atansà per a dir-li
+una amoreta. Ella li respongué tota enquimerada:
+
+-No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit!
+
+En Martí va restar esmaperdut i es posà rera el seu reclinatori.
+Tothom va seure. Un capellà eixí amb uns papers a les mans, es posà
+al bell mig de l'altar i començà a llegir en veu baixa. En aquell
+moment sortí de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que
+tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia.
+
+En Martí va restar sangglaçat; sos ulls van clavar-se en aquell
+infantó que amb una veu deliciosa anava responent en llatí a la veu
+del capellà. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien.
+
+-Pobret!
+
+-Quina preciositat de criatura!
+
+-Pobre infantó!
+
+El nuvi mirava d'un cantó a l'altre, talment com un nàufrag que
+cerqués una mà salvadora entre les ones furients del temperi. Les
+seves mans li tremolaven, sa faç esdevingué freda i una suor
+d'agònic li amarà la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era
+el seu fill!
+
+En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin.
+Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet.
+
+I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque
+impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci
+esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una
+rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el
+record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa
+i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la
+terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment
+feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot
+transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa:
+
+-Un moment!
+
+-Endavant!... Endavant!...- va interrompre enquimerat el seu pare.
+
+-No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I
+agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament
+s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i
+aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí
+exasperat per la porta de la sagristia.
+
+-On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà
+follament el seu pare.
+
+-A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de
+la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric
+i mort de tristesa!
+
+Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el
+vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient-
+li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant
+van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La
+multitud de l'església es va remoure com una fera ferida
+mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits
+dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant:
+
+-Per pietat! que són a la casa del Senyor!...
+
+I En Martí, plorant d'alegria, corria carrers enllà abrassant el
+seu fill i dient-li: -Fill meu!... Fill meu!... ara sí que tindràs
+pare!... ¡M'has salvat! m'has salvat! fill del cor!
+
+I així arribà a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plorós
+trucà a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el matí la
+dona que estimava, havia romàs cargolada per la tristor i sacsejada
+pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'ànima; les
+seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era
+com una màrtir que sofria en el silenci d'una resignació superba.
+-Jo no sóc prou per ell! ¡Son pare el mana!- i lluny de tota
+rancúnia, son cor es retorcia de dolor.
+
+En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la
+remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En
+Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte
+encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós
+d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!
+
+I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia
+els ulls espremuts i com que no tingués llàgrimes per a plorar
+d'alegria, li donà per riure esbojerradament; i aquella rialla
+fresca, sonora i triomfal restà per sempre més viva i esponerosa en
+el cor venturós d'En Martí!
+
+
+
+
+L'ANIMA PUNIDA.
+_(Contalla)_
+
+Elsa, la dona encís, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent
+ha inflat les veles com si a la petita nau hi anés un marí coratjós
+i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el timó i ha posat el
+vaixell proa a vent; s'han obert dos braços d'escuma, i la petita
+nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia
+esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan
+petites, que de terra estant ja no es veien.
+
+Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota
+bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver
+respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha
+deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel
+implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del
+llavis, assedegats de besar-la, i les llàgrimes es posen davant les
+nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant
+rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent.
+
+Elsa és petita, fina, lleugera i bella. ¡És un ceptre de formosor,
+un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de gràcies, una
+toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les ànimes, amb la
+seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de
+tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no té
+altre amor que la seva formosor. ¡Si li cau un cabell, plora tres
+dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una
+arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols té por de
+tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves gràcies i esdevé
+com una flor mústiga. Per això quan fa anys, plora tot el dia, i es
+cobreix de roses, perquè quan toca l'hora del seu naixement les
+batallades no panseixin son rostre de setí rosat. Elsa, la dona
+encís, és sempre voltada d'amors que no vol escoltar; té por que
+les besades li apaguin la frescor, té por que un sospir pregon li
+despentini el cap, té por que una abraçada li desllorigui el cos!
+
+Elsa, la verge escaient, petita, fina, gràcil i sempre bella, només
+roman serena davant els seus espills. Són els ulls que més li
+plauen perquè no sospiren, ni besen, ni fan abraçades i sempre li
+diuen que és bella com mai. Agençada i gorja-florida no gosa
+moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa
+bellor emmirallada.
+
+Elsa!... Senyor del cel!... ¡ja no és a la nau!... ¡Mireu com van
+les veles d'un cantó a l'altre!... ¡i com la petita nau vira sense
+una mà que governi el timó!... ¡Elsa ha caigut a la mar rient
+esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig
+embriagades per la remor del vent!... ¡Elsa, petita, fina, lleugera
+i cada jorn més bella!... ¡què serà de ta beutat i dels enamorats
+sense fi!... ¡Negar-se com es neguen els homes i les dones que no
+són petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella!
+
+Elsa!... ¡surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels
+esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen
+morint-se d'amor per tu!... Passen les onades forçudes, brolla de
+les blavors l'escuma vivent, s'alça la ventada amb sonoritats
+esplendoroses... ¡i Elsa, en lloc!
+
+Sabanell és la platja més valenta del món. Les platges s'obren
+amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si
+obrissin els braços per estimar. Sabanell és la platja del coratge;
+ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i
+porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i és enjoiada
+per les verdors d'un llac. La mar al seu davant té les foscors de
+la ira i li envia les onades més fortes del seu fons i li llança
+les ventades més fredes del seu pit i li remou la sorra amb mà
+torturadora. Sabanell no recula i treu la faç mar endins. I les
+canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriçats per la paor
+de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre
+roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent
+ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La
+sorra és tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades
+que les gavines i els ànecs deixen en l'arena que les pluges han
+anat polint.
+
+Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa
+amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa.
+La tenebra s'acosta més de pressa que el cos que puja i baixa.
+L'aire ha perdut la transparència, el cel la blavor, i el neguit es
+fa lloc en les ànimes i regna per tot, com el cant dels grills.
+
+El cadàver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara
+puja, ara baixa, s'atura, com si dubtés entre passar la nit al ras
+o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor
+somiosa de l'aigua. ¡És Elsa morta!... servant encara tota la
+delícia de la seva elegància i tot l'encís de la seva bellesa
+augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor
+de sa carn jove, corglaça; la mirada morta en ses seves nines
+obertes i cegues a tota clarícia, fa defallir. Fulguren les
+brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la
+cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la
+remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. ¡Elsa és morta i
+la seva ànima resta al costat del seu cos!
+
+Així que ve la mort, l'esperit, amb la força de les flames i del
+fum, puja!... ¡L'ànima de la divina Elsa era tan pesant que anà al
+fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror
+de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven
+gegants adormits per la fatilleria diabòlica. Elsa tota arrupida i
+plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant
+les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits,
+tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'ànima atuïda de
+la gentil donzella.
+
+-Dofins!... Porteu-me a terra!- va suplicar planyívolament.
+
+Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadàver devés
+la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la
+platja de Sabanell.
+
+Ara que és a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i
+desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a
+poc es torna tenebrosa i freda. ¡L'ànima d'Elsa, vetlla el seu cos,
+encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor
+gloriosa, encara galejant i escotorida! ¡Ha passat la mort sense
+desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies
+reblertes de gràcia! ¿I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I
+si el sol de l'endemà la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!-
+demana Elsa, i cerca endebades. Tot és planúria i l'aixopluc no es
+troba. Allà es veu un llumet! ¡quin goig!... ¡un llumet que viu en
+mig la foscor solitària, és tot un racés, tot un raig d'esperança
+per al pobre desvalgut! L'ànima d'Elsa hi va adalerada, i... era
+una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu il·luminava les
+herbes.
+
+-Cuca de llum! ¡si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot
+és tan fosc! ¡i tinc una por que els papaus de la nit facin malbé
+el meu cos que és una joia!
+
+La cuca de llum, fent més claror que mai, va anar-hi renouera, i la
+seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de
+tòtils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i
+marietes que van voltar el cadàver d'Elsa i el vetllaren fins a
+trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecís
+dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri.
+
+Elsa així passà la nit menys afligida, i, quan llustrejava, veié
+meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc,
+com si tingués por de desvetllar-la, amb els braços ben posats per
+amor que ella no patís, la cabellera estesa, per amor que fos ben
+gaia; ¡i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven
+agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin
+perdó!
+
+El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua
+es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire
+s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants.
+
+Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i és fred i sembla
+marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament.
+
+L'ànima d'Elsa sent una angúnia intensa; amb una fulla d'arbre pren
+aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una
+alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i
+emmusteïts, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca
+vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort.
+
+La mort!... la mort és la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i
+lluminosa, i la nit de les teves gràcies et lleva la blancor de
+vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor
+dels teus llavis i a poc a poc et farà terriblement repugnant!
+L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra
+cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca
+farigola, romaní, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per
+tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encís.
+Quina tortura!
+
+Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i
+tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just
+arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit
+corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels
+suplicis!
+
+Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal,
+hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia... Ja no
+gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida.
+
+Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte.
+Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de
+la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i
+clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge
+de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu
+esquerdada, va dir, urcós:
+
+-¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!...
+
+Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es
+llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja
+enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que
+l'altra.
+
+Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al
+poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel
+forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà
+adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de
+coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir:
+
+-Senyor batlle!... Senyor batlle!... Pietat! El meu cos és
+abandonat! Un aixopluc!...
+
+El batlle va moure's ensunyat, obrí sos ulls en la fosca, alçà el
+cap del coixí i escoltà una bella estona. Ses oïdes s'ompliren de
+silenci i es tornà a adormir i passà una nit regirosa.
+
+L'ànima d'Elsa féu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la
+gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una
+pipa apagada a la mà. Se li acostà a l'orella í va cridar-li:
+
+-Bon fosser; ¡aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense
+enterrar! ¡Tanqueu-lo en una caixa que encara és un tresor! Cuiteu!
+Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!...
+
+El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mirà la seva dona i li
+digué amb astorament:
+
+-Que m'has cridat?
+
+-Jo?... No!...
+
+-Quina llei de cosa m'ha passat!...
+
+-Somiaves!... Vés al llit, vés!...
+
+El fosser, avergonyit d'haver passat por, seguí tota la casa
+consirós, amb un gresol penjat al dit. Mirà sota dels llits, dins
+de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entrà a la
+seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant.
+
+L'ànima d'Elsa consumida i anguniosa, passà pels carrers i places
+del poble adormit fins que va albirar una finestra il·luminada. Era
+casa del metge. Hi entrà per la xemeneia i el trobà tot capficat
+llegint. Li tapà els ulls, li va cloure la boca i li tancà el
+llibre. El metge espaordit va alçar-se.
+
+-Vés a Sabanell. Hi ha un mort, ¡porta-li un remei que faci eterna
+la seva bellesa!- li digué l'ànima corferida.
+
+I el metge sortí de casa seva esmaperdut.
+
+Elsa va córrer platja enllà. Prop del seu cadàver hi havia un fanal
+encès i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se
+la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra.
+
+Elsa, exhaurida, va caure sense sentits!
+
+¡I una clariana es veié en el cel i els estels van separar-se per
+deixar passar dos àngels que van davallar fins a la platja i
+alçaren de la sorra l'ànima d'Elsa, la dona ideal, la joia
+esplendorosa, la damisel·la bella, la verge escaient, la tija
+esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina,
+la gràcil, la formosa!...
+
+-Alça't!... Elsa, ¡el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'ànima
+a Déu!...
+
+L'ànima d'Elsa va reviscolar-se. Mirà joiosa els dos àngels, el
+carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms
+terriblement repugnants, i romangué serena!
+
+-Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la
+vanitat que t'ha fet anar l'ànima a fons. La teva presumpció ja és
+humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina
+amb nosaltres al cel!... vina!...
+
+Elsa meravellada féu un sospir i un lleu somriure va clarejar en
+son esperit.
+
+La seva existència havia estat curta, lluminosa i graciosa com la
+vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es tornà cendra
+pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sentí aquella força
+que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sentí
+enlairar-se!... enlairar-se!...
+
+¡I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una
+esgarrifança de claror celestial!...
+
+(Blanes)
+
+
+FI.
+
+
+
+
+
+
+
+
+
+
+End of the Project Gutenberg EBook of Ànimes atuïdes, by Josep Roig i Raventós
+
+*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK ÀNIMES ATUÏDES ***
+
+***** This file should be named 17410-8.txt or 17410-8.zip *****
+This and all associated files of various formats will be found in:
+        http://www.gutenberg.org/1/7/4/1/17410/
+
+Produced by Ricard Samarra
+
+Updated editions will replace the previous one--the old editions
+will be renamed.
+
+Creating the works from public domain print editions means that no
+one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
+(and you!) can copy and distribute it in the United States without
+permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
+set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
+copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
+protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
+Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
+charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
+do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
+rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
+such as creation of derivative works, reports, performances and
+research.  They may be modified and printed and given away--you may do
+practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
+subject to the trademark license, especially commercial
+redistribution.
+
+
+
+*** START: FULL LICENSE ***
+
+THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
+PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK
+
+To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
+distribution of electronic works, by using or distributing this work
+(or any other work associated in any way with the phrase "Project
+Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
+Gutenberg-tm License (available with this file or online at
+http://gutenberg.org/license).
+
+
+Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
+electronic works
+
+1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
+electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
+and accept all the terms of this license and intellectual property
+(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
+the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
+all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
+If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
+Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
+terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
+entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.
+
+1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
+used on or associated in any way with an electronic work by people who
+agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
+things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
+even without complying with the full terms of this agreement.  See
+paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
+Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
+and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
+works.  See paragraph 1.E below.
+
+1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
+or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
+Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
+collection are in the public domain in the United States.  If an
+individual work is in the public domain in the United States and you are
+located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
+copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
+works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
+are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
+Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
+freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
+this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
+the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
+keeping this work in the same format with its attached full Project
+Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.
+
+1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
+what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
+a constant state of change.  If you are outside the United States, check
+the laws of your country in addition to the terms of this agreement
+before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
+creating derivative works based on this work or any other Project
+Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
+the copyright status of any work in any country outside the United
+States.
+
+1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:
+
+1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
+access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
+whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
+phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
+Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
+copied or distributed:
+
+This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
+almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
+re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
+with this eBook or online at www.gutenberg.org
+
+1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
+from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
+posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
+and distributed to anyone in the United States without paying any fees
+or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
+with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
+work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
+through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
+Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
+1.E.9.
+
+1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
+with the permission of the copyright holder, your use and distribution
+must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
+terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
+to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
+permission of the copyright holder found at the beginning of this work.
+
+1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
+License terms from this work, or any files containing a part of this
+work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.
+
+1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
+electronic work, or any part of this electronic work, without
+prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
+active links or immediate access to the full terms of the Project
+Gutenberg-tm License.
+
+1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
+compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
+word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
+distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
+"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
+posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
+you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
+copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
+request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
+form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
+License as specified in paragraph 1.E.1.
+
+1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
+performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
+unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.
+
+1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
+access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
+that
+
+- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
+     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
+     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
+     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
+     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
+     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
+     must be paid within 60 days following each date on which you
+     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
+     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
+     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
+     address specified in Section 4, "Information about donations to
+     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."
+
+- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
+     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
+     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
+     License.  You must require such a user to return or
+     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
+     and discontinue all use of and all access to other copies of
+     Project Gutenberg-tm works.
+
+- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
+     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
+     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
+     of receipt of the work.
+
+- You comply with all other terms of this agreement for free
+     distribution of Project Gutenberg-tm works.
+
+1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
+electronic work or group of works on different terms than are set
+forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
+both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
+Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
+Foundation as set forth in Section 3 below.
+
+1.F.
+
+1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
+effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
+public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
+collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
+works, and the medium on which they may be stored, may contain
+"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
+corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
+property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
+computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
+your equipment.
+
+1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
+of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
+Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
+Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
+Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
+liability to you for damages, costs and expenses, including legal
+fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
+LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
+PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
+TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
+LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
+INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
+DAMAGE.
+
+1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
+defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
+receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
+written explanation to the person you received the work from.  If you
+received the work on a physical medium, you must return the medium with
+your written explanation.  The person or entity that provided you with
+the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
+refund.  If you received the work electronically, the person or entity
+providing it to you may choose to give you a second opportunity to
+receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
+is also defective, you may demand a refund in writing without further
+opportunities to fix the problem.
+
+1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
+in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
+WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
+WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.
+
+1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
+warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
+If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
+law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
+interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
+the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
+provision of this agreement shall not void the remaining provisions.
+
+1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
+trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
+providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
+with this agreement, and any volunteers associated with the production,
+promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
+harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
+that arise directly or indirectly from any of the following which you do
+or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
+work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
+Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.
+
+
+Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm
+
+Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
+electronic works in formats readable by the widest variety of computers
+including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
+because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
+people in all walks of life.
+
+Volunteers and financial support to provide volunteers with the
+assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
+goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
+remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
+Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
+and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
+To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
+and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
+and the Foundation web page at http://www.pglaf.org.
+
+
+Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
+Foundation
+
+The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
+501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
+state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
+Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
+number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
+http://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
+Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
+permitted by U.S. federal laws and your state's laws.
+
+The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
+Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
+throughout numerous locations.  Its business office is located at
+809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
+business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
+information can be found at the Foundation's web site and official
+page at http://pglaf.org
+
+For additional contact information:
+     Dr. Gregory B. Newby
+     Chief Executive and Director
+     gbnewby@pglaf.org
+
+
+Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
+Literary Archive Foundation
+
+Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
+spread public support and donations to carry out its mission of
+increasing the number of public domain and licensed works that can be
+freely distributed in machine readable form accessible by the widest
+array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
+($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
+status with the IRS.
+
+The Foundation is committed to complying with the laws regulating
+charities and charitable donations in all 50 states of the United
+States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
+considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
+with these requirements.  We do not solicit donations in locations
+where we have not received written confirmation of compliance.  To
+SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
+particular state visit http://pglaf.org
+
+While we cannot and do not solicit contributions from states where we
+have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
+against accepting unsolicited donations from donors in such states who
+approach us with offers to donate.
+
+International donations are gratefully accepted, but we cannot make
+any statements concerning tax treatment of donations received from
+outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.
+
+Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
+methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
+ways including including checks, online payments and credit card
+donations.  To donate, please visit: http://pglaf.org/donate
+
+
+Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
+works.
+
+Professor Michael S. Hart is the originator of the Project Gutenberg-tm
+concept of a library of electronic works that could be freely shared
+with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
+Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.
+
+
+Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
+editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
+unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
+keep eBooks in compliance with any particular paper edition.
+
+
+Most people start at our Web site which has the main PG search facility:
+
+     http://www.gutenberg.org
+
+This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
+including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
+Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
+subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
diff --git a/17410-8.zip b/17410-8.zip
new file mode 100644
index 0000000..030ad27
--- /dev/null
+++ b/17410-8.zip
diff --git a/LICENSE.txt b/LICENSE.txt
new file mode 100644
index 0000000..6312041
--- /dev/null
+++ b/LICENSE.txt
@@ -0,0 +1,11 @@
+This eBook, including all associated images, markup, improvements,
+metadata, and any other content or labor, has been confirmed to be
+in the PUBLIC DOMAIN IN THE UNITED STATES.
+
+Procedures for determining public domain status are described in
+the "Copyright How-To" at https://www.gutenberg.org.
+
+No investigation has been made concerning possible copyrights in
+jurisdictions other than the United States. Anyone seeking to utilize
+this eBook outside of the United States should confirm copyright
+status under the laws that apply to them.
diff --git a/README.md b/README.md
new file mode 100644
index 0000000..a1fe6df
--- /dev/null
+++ b/README.md
@@ -0,0 +1,2 @@
+Project Gutenberg (https://www.gutenberg.org) public repository for
+eBook #17410 (https://www.gutenberg.org/ebooks/17410)